L'interior d'una persona capgirat enfora i transformat en espectacle és la darrera creació de María Pagés, el seu Autorretrato, que fa tres anys que volta pel món aixecant el públic de la cadira.

Per explicar-se, la bailaora sevillana utilitza un cos de ball format per tres parelles de joves tocats pel duende –impecables, amb força i també amb molta ànima–, la poesia de l'escriptor portuguès José Saramago, dues guitarres, un violí, percussió i dues veus de textura indescriptiblement dolça que desemboquen en una Tarara que és pura mel.

La foscor que envolta tot el muntatge és l'espai infinit de la introspecció, on apareixen imatges de records, amb figures humanes emmarcades en motllures daurades, o miralls d'assaig que caminen i responen a la ballarina amb taconejos propis.

El joc escènic és simple però efectiu, governat pels fils que mouen els braços i les mans enormes de María. Ja des de l'inici, els seus llargs dits hipnotitzen l'espectador amb moviments recargolats que el lliguen a aquesta realitat subjectiva.

L'origen d'Autorretrato està en la petició que Mikhail Baryshnikov va fer a Maria Pagès quan la va convidar fa tres anys al seu centre de dansa de Nova York.

El ballarí d'origen rus volia saber qui era, com a persona i com a creadora, María Pagés. La resposta queda clara: el que millor defineix aquest tros de dona que porta més de dues dècades al capdavant de la seva companyia és l'èxit. Un èxit que, en gran part, ve de saber fer seu el millor de tot el que l'envolta, com el gran mantó de Manila que vola al seu voltant fins a quedar cargolat, atrapat pel seu cos imponent.