Han passat 22 anys. Els cossos de Gelabert i Azzopardi encara resisteixen, la música de Carles Santos es classifica, l'experiència és major, els toros són uns altres i són més, els vestuaris de Frederic Amat s'han copiat... En conjunt el tremp es manté i Belmonte ja no podrà envellir més, perquè ha esdevingut un clàssic.

Amb aquesta obra que en el seu moment va fer una de les gires més prolífiques de la història –més de 100 actuacions en un any– la companyia Gelabert-Azzopardi celebra 30 anys al costat dels que han sigut els seus col·laboradors més importants. Tot un repte, ja que coreogràficament Belmonte és una cursa de resistència física que el senyor de la dansa a Catalunya ha torejat amb tot el seu art, entomant la força del brau en benefici propi. Ell hi posa la intenció i els altres la segueixen.

Si en la peça original eren només quatre, aquí hi ha el doble de braus, tots meravellosos i amb una virilitat que de tant potent arribava a donar la volta i situar-se a les antípodes, jugant a ser parella eròtica de Belmonte. I encara n'hi havia un més: Toni Jodar, veterà col·laborador de la companyia participava en una escena on s'intuïen les llavors d'una tradició de ballet teatral autòctona en la línia de Jerome Robbins, un fragment preciós quan es col·loca al costat de Gelabert i, toro i torero, es miren amb una complicitat infinita, de qui coneix el peu que calça l'altre. Belmonte és un estira-i-arronsa entre la raó i la follia, entre l'home i la dona, entre la mort i la vida. Però al final és un al·legat a l'equilibri, com el que han aconseguit els seus creadors, que ja no han de demostrar res.