• Imprimir
• Enviar
• Agregar

Crítica dansa

Tremola, Peter Pan

Bàrbara Raubert Nonell

Sombreros

De Philippe Decouflé.

TNC, 25 de setembre.

No es tracta d'una ombra que s'escapi, sinó que, a sobre, respon, es qüestiona el seu gènere, es multiplica per dos o per tres i té volum! El malson de Peter Pan! Un feliç somni per a l'infant que tenim dins! Perquè Philippe Decouflé es dedica a furgar en les sorpreses innocents, en la por del primer cinema, en el misteri de la cova i la màgia de la lluna, i així crea un univers que és la cara oculta del món real, el de darrere les portes del teatre. A dins, és una altra cosa: el coreògraf d'ombres fa florir un trompe-l'oeil constant d'equívocs histriònics amb final feliç sobre ciclorama de cactus que van i vénen, on Françoise troba François i el pistoler de spaghetti western acaba guenyo. No seria molt diferent haver-nos passejat per la ment del dibuixant de Cutlas, disparant sobre gèneres, fronteres o colors confosos.

Però no és obra d'un sol artista, ja que Sombreros està format per un conjunt d'engranatges-intèrprets versàtils que no fallen ni un mil·límetre, ja sigui sobre l'escena com darrere la pantalla d'edició de vídeo o damunt dels instruments musicals. La maquinària rutlla tan bé que de vegades fins i tot sembla encallar-se pel gust de fer-ho, repetint i multiplicant efectes orgiàsticament.

Encara que format amb els millors mestres de dansa, com Cunningham o Nikolais, i de mim, com Marceau, Decouflé se sent bàsicament fill del cinema, el qual utilitza com a eina de joc i confecció per als seus espectacles, a cavall entre l'"encara més difícil" del circ i la preciositat gratuïta de la dansa, dos gèneres units per l'humor i un ús d'instruments tecnològics que en cada obra domina millor. Projectors, càmeres de filmació, llanternes màgiques, ombres mentideres i realitats superposades, obliguen l'espectador a deixar córrer tot intent de linealitat i abandonar-se a la rialla fàcil i l'admiració constant fins que, al cap de vuitanta-cinc minuts, les portes es tornaran a obrir i recuperarà el seu jo social anterior, recreant-se automàticament el món sencer tal com l'havia deixat, però ara, aparentment, molt més pla i avorrit.