• Imprimir
• Enviar

Crítica dansa

Una qüestió de gènere

Bàrbara Raubert Nonell

Eonnogata

Sylvie Guillem, Robert Lepage i Russell Maliphant.

TNC, 16 de juliol. Grec 09

Tres monstres de l'escena, la ballarina francesa Sylvie Guillem, el coreògraf anglès Russell Maliphant i el director teatral del Quebec Robert Lepage, són els autors i protagonistes d'Eonnogata, l'espectacle que narra la història del Cavaller d'Éon, famós espia de Lluís XV i del qual encara ara es dubta del seu gènere. Ni dona ni home, o les dues coses alhora: intersex.

No és cap artifici exclusiu del teatre o la mitologia, succeeix de vegades que un bebè neix sense el sexe definit i així comença una vida que difícilment encaixarà en els paràmetres establerts. Com no hi va encaixar el pobre Éon, que, exiliat i sense un lloc on descansar el cap, es va veure obligat a treballar en un circ anglès en la vellesa. I, una mica, és això mateix el que li passa a l'espectacle, que es queda en uns llimbs entre la dansa, el teatre i el circ, i entre la força de les personalitats que fan de tot menys el que els teníem reservat: Guillem parla, Maliphant du faldilla, Lepage balla...

Amb tot, la factura és esplèndida. La posada en escena, una combinació perfecta d'elements visuals d'elegància japonesa -fent referència a l'ogonnata, l'home que actua com a dona en la tradició kabuki- i sonoritat barroca. La narrativitat de la peça és absoluta, tot hi queda explicat, des del pròleg de Guillem amb què comença l'obra fins a l'autòpsia final de Lepage, convertit en Éon-Eonnogata.

Espases i mirinyacs són els objectes que destaquen i es repeteixen en l'espectacle. Per un costat, la masculinitat manifesta, per l'altre, l'interior femení, i tot encaixa a la perfecció. Com l'escena de Malliphant i Guillem amb un mirall que separa una part del seu cos i n'ajunta una altra. La bellesa, això no és qüestió de gènere.