Ballen sols, cadascun amb la seva respiració, el coneixement del seu cos, de la manera de fer-hi fluir energia, en un combinat d'arts marcials i dansa contemporània que deixa bocabadat pel que té d'acrobàtic, circense i precís. En canvi, la llunyania que sentim envers aquests cossos, més enllà de la reverència pel treball ben fet, és absoluta. Es nota que vénen de lluny, de molt lluny.

Ara ja fa trenta-set anys que, a Taiwan, es va crear la companyia de Lin Hwai-Min. Al llarg de tot aquest temps ha anat elaborant un llenguatge coreogràfic propi, confluència de tradició i modernitat, que a Wild cursive, l'espectacle que vam poder veure a Barcelona dijous passat, desencadena tot l'aspecte artístic de la cal·ligrafia xinesa a través dels cossos dels dotze intèrprets.

La dansa pren de l'escriptura la concentració i l'espectre màntric amb que s'executa a Orient, acompanyada per sons ambientals més o menys definits, com ara onades de mar, esquellots, algun gong ara i adés, grills i
sobretot el vent, la respiració natural.

El salt amb cop de peu a la mà és el sistema de percussió arbitrari que va traspassant tot l'espectacle, com un segell de la companyia, juntament amb les corregudes de genolls flexionats amb què arriben i marxen de les seves posicions. Allà s'aturen com estàtues que després prendran vida per un període breu de temps, just el que duren les escenes marcades pels talls de paper dividint l'espai equilibradament.

Aquesta immobilitat, aquest estar sense vibració i la fluïdesa que aconsegueixen posteriorment, són tan enigmàtics com la força continguda en un traç del qual en desconeixem tot significat. Per això només arribem a sentir alguna cosa quan els veiem en conjunt, formant un magma coral que enterboleix tot significat unívoc; allà, en el xiuxiueig soterrat de moltes veus, hi entreveiem el nostre desconcert.

La gelor amb què van passar per Barcelona fa uns quants anys, desapareixent silenciosament entre bambolines, era la mateixa fórmula amb què semblaven acomiadar-se a Wild cursive, fins que, per sort, una taca de tinta, màgica i sobtada, es clava al llençol de paper blanc fins al terra.

Gràcil violència d'un darrer instant per despertar-nos d'una obra
letàrgica.