ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
[Aquesta sala va deixar d'oferir programació com a Guasch Teatre des del mes de juny del 2015
«Burundanga», de Jordi Galceran. Cristina Brondo, Mónica Macfer, Rubén Yuste, Frank Capdet i Pep Martínez. Escenografia. Albert Ventura. So: Roger Quera Il·luminació: Néstor González. Direcció: Borja Rabanal / Albert Doz. Eixample Teatre, Barcelona, 4 març 2023. EIXAMPLAR ELS PULMONS AMB “BURUNDANGA” El dramaturg Àngel Guimerà va haver d'estrenar «Terra Baixa», el 1896, a Madrid, al Teatro Español, dos anys abans que arribés al Teatre Romea de Barcelona, passant primer per Tortosa i Gràcia. Coses de la vida. Més de cent setze anys després, a Jordi Galceran li va passar una situació similar: va estrenar l'obra «Burundanga» a Madrid, al Teatre Maravillas, i la seva entrada a Barcelona es va produir via Sala Flyhard i Festival Temporada Alta. Finalment va aterrar a La Villarroel l'abril del 2012, fa més de vint anys, on els espectadors van fer el ple. Hi van treballar Roser Blanch, Carles Canut, Clara Cols, Pablo Lammers i Sergi Matamala, sota la direcció de Jordi Casanovas.El Teatre de l'Eixample, no gaire lluny de La Villarroel, ha repescat ara aquesta obra de l'autor d'«El mètode Grönholm», «El crèdit» o la recent «FitzRoy». I així, l'obra «Burundanga» té una nova oportunitat per a una nova generació d'espectadors i per a aquells que la vulguin recordar amb un repartiment, esclar, totalment nou.A Jordi Galceran l'avala l'espaterrant èxit internacional d'«El mètode Grönholm», comèdia nascuda d'un T6 del TNC i que només alguns van (vam) veure de seguida que faria un llarg recorregut fora dels corrents institucionals. «Burundanga» és una comèdia de rerefons romàntic amb “The End” feliç, com a les pel·lícules rosa, amb petó inclòs.Malgrat això, «Burundanga» és una obra intemporal, capaç de resistir diverses generacions —com es pot veure ara amb aquesta repesca de l'Eixample Teatre—, que ja es va intuir que podria ser reposada anys a venir, com passa amb algunes de les millors comèdies clàssiques que s'importen d'autors anglesos o nord-americans bestseller.Si Jordi Galceran (Barcelona, 1964) fos ianqui o anglès, estaria considerat ja com un dels comediògrafs més remarcables d'entresegles. Aquí, però, els reconeixements van més lents i són gasius i el gènere de la comèdia encara és titllat pejorativament de "subgènere comercial" per qui quan no les poden haver diuen que són verdes.Qui més qui menys ja sap a aquestes alçades que a «Burundanga» s'introdueix una qüestió tabú com el terrorisme. I el que potser no se sap tant és que la burundanga en qüestió és el nom popular d'una droga sud-americana, sembla que oriünda de Colòmbia, que administrada amb nocturnitat i mala intenció, fa perdre la voluntat de qui la ingereix fins al punt que, transcorreguts els primers minuts fora del món i després d'una bona dormida, els afectats no recorden res del que han dit o del que els ha passat.Un estudi fet a Colòmbia denunciava ja fa anys que el 70% dels que havien estat conillets d'Índies de la burundanga van ser víctimes de robatoris, i un 3% van ser víctimes de violació. Droga criminal, doncs, amb efectes perversos. En vint-i-tants anys, per cert, li han sortit competidors i això encara fa més actual la troballa de l'obra.Jordi Galceran barreja els dos tabús: el terrorisme i la burundanga per fer una comèdia on ni el terrorisme ni la burundanga poden ferir la sensibilitat de ningú, si no és que un sigui sensible a l'excés del riure, cosa que es fa inevitable a manera que avança l'embolic de «Burundanga».És així com la Sílvia, una farmacèutica amb dots de remenar les cireres de tothom, companya de pis de la Berta, troba el remei als dubtes existencials de la Berta, llicenciada en arquitectura, que descobreix que ha quedat embarassada del Manel i que no té la certesa que aquest s'hagi de convertir de per vida en pare del seu fill. Però entremig hi ha el Gorka, un jove cuiner basc, amic del Manel, que arriba a Barcelona amb la intenció de dur-hi a terme alguna missió.La comèdia es converteix també en una trama de mitja investigació domèstica a través de la qual la Sílvia i la Berta, en estat permanent de dubte i confusió, descobriran que el parell d'ocellots formen part d'una banda terrorista. I el muntatge entra en el registre del “thriller” tou quan el segrest que Manel i Gorka porten a terme d'un empresari sense escrúpols, exrevolucionari català dels temps del franquisme, colla fins al límit la murrieria i l'humor de l'obra. I aquí és prudent que el comentarista es mossegui la llengua i deixi la sorpresa “in crescendo” per a descoberta dels espectadors.Dir ara que «Burundanga» és la comèdia, o almenys, una de les millors comèdies estrenades aquí resulta potser massa evident. Però cal repetir-ho una vegada més perquè en poques ocasions es confabulen positivament l'experiència d'un dramaturg de pes, ja veterà, com Jordi Galceran, i la vitalitat i la passió d'una companyia com la de l'Eixample Teatre que fa de l'humor la seva etiqueta de presentació i que ha reunit en les últimes temporades, de manera constant i silenciosa, milers d'espectadors amb ganes d'eixamplar —valgui la redundància— els pulmons.
[cliqueu aquí]
«El llop i les 7 cabretes», Germans Grimm. Adaptació: Jaume Gómez i Albert Gràcia. Autor musical: Albert Doz. Intèrprets: Rut Camps / Cristina Esteve, Jaume Gómez, Albert Gràcia / Miquel Malirach. So i il·luminació: Jaume Gómez. Vestuari i escenografia: Albert Gràcia. Direcció: Jaume Gómez i Albert Gràcia. Companyia T-Gràcia. Guasch Teatre. Preu: 8,50 € (d'1 any i mig a 3 anys) i 9,50 € de 3 anys endavant. Espectacle recomanat a partir de 3 anys. Barcelona, 13 juny 2009. Reposició: 5 maig 2012. Reposició: Eixample Teatre, Barcelona, 11 febrer 2017. Ho intenta. La mare cabra intenta ser fidel a la versió més coneguda del conte. Agafa les tisores, el fil de cosir i s'encamina cap al cau del llop per obrir-li la panxa amb traïdoria i nocturnitat i canviar per pedrots els cadells de cabra que presumptament s'ha cruspit gràcies a enfarinar-se la pota i a aclarir-se la veu, com tothom sap, per engalipar les criatures tancades a casa.Però a l'últim moment, la mare se'n desdiu, el llop es desperta, i veient-se ja obert en canal i ofegat al riu —perquè ell també deu conèixer la història dels Grimm— prefereix demanar perdó, abandonar la presa i fer-se vegetarià, és a dir, suposo, client habitual del Fresh & Co o dels contenidors de Mercabarna. I al petit respectable, tot s'ha de dir, li sembla que un llop que fa això no és ben bé un llop com cal.Hi ha una tendència a endolcir el costat salvatge de segons quins contes com ja feien al segle XIX els que veien en els arguments violents la divulgació d'un mal exemple. Avui que els contes han estat substituïts per sèries televisives i pel·lícules amarades de sang i fetge i no es queixa ningú, segons quins retocs per no espantar la clientela —els pares i mares, esclar—, haurien de ser exclosos del tot. Diria que les criatures estan, a aquestes altures, curades d'espants.És l'únic retret que gosaria fer a aquest muntatge que, d'altra banda, de registre musical molt digne, barreja gèneres diversos, molt enganxadissos, i combina els personatges principals caracteritzats amb màscares, amb titelles de notables dimensions, com una gallina ponedora, que interpreta l'ària de la Reina de la Nit, de La flauta màgica, de Mozart, o les set cabretes, una rastellera de caps grossos que improvisen una minicoral.El musical aconsegueix que la interactuació entre escenari i platea estigui garantida gràcies als intents de la típica cançó que el llop s'ha d'aprendre molt bé per enganyar les seves víctimes: "Obriu, obriu, cabretes..." i etcètera, etcètera, que se saben prou bé els que ronden per bressoles des de molt petits i també alguna mare o algun pare als quals el llop demanarà ajuda i els posarà a prova les seves cordes vocals i la vocació musical.L'escenografia, desplegable, situa els diversos ambients en què es mou el conte: un corral on hi té entrada franca el llop o la casa de la família dels cabrits. Com a propina —realment no hi faria cap falta perquè la història central de les 7 cabretes té prou gruix— el musical manlleva dos personatges d'altres contes: la Caputxeta i la seva àvia i un dels tres porquets als quals el llop va ensorrar la casa i ara s'ha quedat a l'atur, segurament que amb la hipoteca de la casa enrunada encara pendent de pagar.La companyia T-Gràcia, amb diversos espectacles en repertori, compta entre els seus fundadors amb l'actor i cantant David Ordinas, potser no gaire conegut perquè, des de fa mesos, s'amaga darrere la màscara de la Bèstia que sedueix la Bella en aquest altre macromusical apte per a tots els públics que, com el del Guasch Teatre, ocupa també una de les ofertes de la cartellera teatral familiar d'aquesta cua de temporada.
«Sugar (Ningú no és perfecte)». Basat en el musical de Billy Wilder i I.A.L. Diamond. Llibret de Peter Stone. Lletres de Bob Merrill. Música de Jule Styne. Traducció i adaptació de les cançons: Roser Batalla i Roger Peña. Intèrprets 2015: Bealia Guerra, Xavi Duch / Oriol Burés, Ivan Labanda / Lluís Canet, Pep Cortés, Maria Santallusia, Carles Sánchez, Dani Claramunt, Lorena García, Clara Gispert, Marta Borràs, Núria Torrentallé, Hugo Rivero, Roberto Provenzano, Óscar Planells. Intèrprets 2016: Bealia Guerra, Xavi Duch / Jordi Llordella, Rubén Yuste, Pep Cortés, Maria Santallusia, Carles Sánchez / Dani Claramunt, Lorena García, Ariadna Canals, Anna Legares, Hugo Rivero, Adrià Garcia, Óscar Planells, Javier Arroyo. Músics: Filippo Fanó / Jairo Ortega, Josema Martín / Valentí Querol, Bernat Hernández / Pau Lligadas, Raül Giménez i Albert Sanjuás. Coreografia: Laura Olivella. Assistent coreografia: Ana Micó. Escenografia i utilleria: Anna Gas. Disseny vestuari: Laia Cambrils. Vestuari: Rafató Teatre i Som-hi Films. Disseny il·luminació: Albert Faura. Disseny so: Alejandro Parra. Ajudant direcció: Lluís Parera. Direcció musical: Bernat Hernández. Direcció: Pau Doz. Producció: Som-hi Films. Teatre Gaudí Barcelona, 3 gener 2016. Reposició: Eixample Teatre, Barcelona, 15 novembre 2016. Ella era: Marilyn Monroe. I ells: Jack Lemmon i Tony Curtis. La pel·lícula: 'Some Like It Hot aka'. En doblatge barroer: 'Con faldas y a lo loco'. Any 1959. Billy Wilder i I.A.L. Diamond es van basar en una pel·lícula francesa del 1935, 'Fanfare d'amour', de Richard Pottier. De fet, aquest film ja havia promogut el 1951 un remake en alemany: 'Fanfaren der Liebe'. No seria fins al 1972 que la pel·lícula es convertiria en el musical de Broadway, 'Sugar', dirigit per Gower Champion.Des d'aleshores, en diferents versions, ha voltat pel món, però és la primera vegada que se'n fa una versió catalana. Més val tard que mai. Per als qui no han vist la pel·lícula —ha plogut molt de color a la pantalla des del 1959!—, diguem que la trama passa durant l'època de la coneguda Llei Seca que va perdurar entre els anys 1920 i el 1933, i amb Chicago com a icona central.Dos músics sense gaire pedigrí i sense feina accepten un encàrrec de missatgers per recollir unes presumptes partitures, però es veuen obligats a fugir cames ajudeu-me perquè han estat testimonis d'una revenja criminal entre màfies. Troben la sortida i l'amagatall fent-se passar per dones entrant en una banda de música femenina que actua en hotels i sales de festa. Dels trets de metralleta al romanticisme. De la violència pistolera a la dolcesa. De la lletra, al ball i la cançó.La pel·lícula plana inevitablement de fons, però com que és en blanc i negre, els espectadors aviat se n'obliden perquè Pau Doz, des de la direcció, no s'ha deixat engolir per la nostàlgia ni la força de la Monroe, el Lemmon i el Curtis —que encara és molta—, i ha fet que el triangle protagonista actuï amb personalitat pròpia, sense falses imitacions, i que la resta de personatges secundaris estiguin tots en el seu lloc.'Sugar' és un muntatge de gran format pel nombre d'intèrprets i músics en directe, però que guanya en proximitat a l'hora d'aixecar-lo en una sala mitjana com la del Teatre Gaudí Barcelona [reposició 2016 a l'Eixample Teatre], plena a vessar el dia de la meva funció i amb aplaudiments entusiastes al final. La companyia ha aprofitat al màxim l'espai i juga des del primer moment amb les quatre cantonades per a les entrades i sortides, que són constants. Les coreografies i les intervencions musicals van guanyant a poc a poc la partida i els diversos espais es resolen amb canvis de pocs elements d'attrezzo, però suficients i prou suggerents per emmarcar cadascuna de les accions.L'actriu i cantant, Bealia Guerra —llarga trajectòria en ball i musicals de gran format—, és Sugar, la protagonista. Però el musical en qüestió és tan exigent i coral que no n'hi hauria prou que tota la responsabilitat recaigués en ella. Com tampoc no h'hi hauria prou que recaigués en els altres dos protagonistes, Ivan Labanda i Xavi Duch, que alternen els seus papers amb Oriol Burés i Lluís Canet, en els papers dels dos musics travestis. Per això, el cos de ball és també un dels plats forts de la proposta. De la mateixa manera que l'espectacle, amb el suport de la banda, compta amb l'energia de l'actriu i cantant Maria Santallusia, la directora de la banda femenina de ficció, i la sorpresa del veterà actor Pep Cortès, que canta i no pas sota la dutxa, en el paper del multimilionari enamoradís i a qui pertoca tancar el fosc final amb l'expressió que serveix de subtítol al musical: «Ningú no és perfecte».Fa la impressió que hi ha 'Sugar' per temps, al TGB [nova reposició 2016 a l'Eixample Teatre]. Si els compromisos actorals ho permeten, no seria gens estrany de veure'n pròrrogues ben aviat. I és que, després de l'arrencada en plenes festes nadalenques, l'espectacle ha trobat el ritme i el clima que el fan rodó del tot i la companyia es veu encarrilada en un engranatge de conjunt que no la fa trontollar cap moment. Dues hores de diversió musical garantida, bon guió, bona adaptacio, bona interpretació, ball ben encaixat i moments d'humor de la parella home/dona sense sobrepassar mai el llistó de caure en l'excessiva caricatura. En definitiva, un dels musicals més agraïts dels que ha donat fins ara la collita de la temporada.
Nota: aquesta crítica correspon a l'estrena del 2015 al Teatre Gaudí Barcelona.
VIDEO
VIDEO
«La Bella i la Bèstia». Conte tradicional europeu. Adaptació: Albert i Gabriel Doz. Músiques: Albert Doz. Intèrprets: Montse González, Albert Doz, Jordi Font i Noly Ramos. Coreografia: Mireia Vericat. Escenografia: Xevi Ribas i Eli Rodríguez. Màscares i vestuari: Berta Riera. Il·luminació i so: Roger Guinot. Direcció: Gabi Doz. Companyia Veus-Veus Teatre. Guasch Teatre, Barcelona, 9 octubre 2010. Reposició: 6 setembre 2014. Reposició: 6 octubre 2016. A partir 3 anys. Pot semblar una temeritat que després de les adaptacions cinematogràfiques i, més recentment, del macromusical que va fer llarga temporada a Barcelona, una companyia es plantegi una nova versió del conte tradicional europeu 'La Bella i la Bèstia', que ha donat mil voltes al seu argument original des de l'expansió de la primera veu popular.Però Veus-Veus Teatre s'hi encara amb l'objectiu de reduir en un espectacle d'una hora els trets bàsics de la contalla. Aquí, la Bella és filla òrfena de mare d'un titellaire ambulant que ajuda el seu pare en les representacions. Per això la representació comença amb una breu sessió de titelles que situa els primers espectadors en la causa de l'encanteri que un príncep orgullós patirà per les males arts d'una bruixa.La Bella creu encara que hi ha històries dels contes que poden ser realitat. I se'n convenç quan, en una nit de tempesta, arriben al castell on hi ha l'amo convertit en Bèstia i on tot el personal hi ha quedat empresonat i igualment encantat. En representació de tots ells: Dindon (l'home-rellotge) i Lumière (l'home-canelobre).La versió incideix en l'aspecte de rerefons amb el qual s'ha interpretat al llarg del temps el conte: la bellesa és a l'interior de cadascú. I també s'esmera a deixar clar que a vegades pot ser més bèstia l'home aparentment normal que no pas aquell que té el rostre maligne. L'agressió del pinxo Gaston, arran del tracte que ha fet amb el pare de la Bella per casar-s'hi, amb la Bèstia convertit ja en home, té avui, més que mai, una referència a la violència de gènere.Amb un recull de música original, el muntatge compta amb una escenografia que s'acosta acoloridament a la il·lustració, amb mòduls desplegables que representen el castell, la cambra de la Bella o la gran biblioteca on descobreixen un dels llibres que més agrada la Bèstia, 'El geperut de Nôtre-Dame', la història de París on Quasimodo i la gitana Esmeralda són, en certa manera, els alter-ego de la Bèstia i la Bella. Les màscares i el vestuari s'emmarquen en l'època en la qual habitualment s'ha representat el conte. La Bèstia, cap gros i capa de color lapislàtzuli, és qui més s'acosta a la típica imatge que les anteriors produccions cinematogràfiques, teatrals, televisives i musicals han fet populars.La representació no escatima el final feliç amb petó de pel·lícula inclòs, gest que, per molt que passi el temps i l'educació sentimental evolucioni, aixeca els ànims dels petits espectadors que aproven amb aplaudiments l'escena perquè sembla que tenen molt clar que, per molt bèstia que un aparenti de ser, no hi ha cap bella que s'hi resisteixi. Almenys, a la vista del resultat, sota els focus del teatre.
VIDEO
«La Bella Dorment» Basada en el conte de Charles Perrault. Guió i lletres cançons: Roser Contreras. Música i arranjaments: Manu Guix. Intèrprets: Enric Boixadera / Gus Bas, Gemma Egea, Julià Farràs, Xavi Lucas, Ariadna Suñé / Assun Molina. Narrador: Pep Anton Muñoz. Escenografia: Marc Garcia, Julià Farràs i Ana Rottier. Vestuari: Àngel Cazorla. So i ll·luminació: Jaume Edo / Jordi F. Anaya. Coreografia: Gemma Egea i Ariadna Suñé. Direcció musical: Ariadna Suñé. Ajudant de direcció: Gemma Egea. Direcció escènica: Julià Farràs. Companyia Dreams Teatre. Barcelona, Jove Teatre Regina, 10 juliol 2008. Reposició: 14 gener 2012. Reposició: L’Eixample Teatre, Barcelona, 6 febrer 2016. A partir 3 anys. Posar imatge, color, personatges i ambientació a un conte tan conegut i ancestral com 'La bella dorment', de Charles Perrault, requereix recrear i refer de nou la història. I això és el que fa la companyia Dreams Teatre amb aquest muntatge adaptat bàsicament com a musical, en la línia que ha generat tants espectadors nous, joves, i tants seguidors en els últims anys. I, si no, només cal parar oïda a la música de Manu Guix i també a la veu narradora en off, tot un veterà pioner del musical català, Pep Anton Muñoz. L'adaptació és concisa i elegant. Fa l'efecte que l'espectador vagi passant les làmines d'un àlbum il·lustrat en paper cuixé. Sí, perquè cadascuna de les escenes tenen també un acurat canvi d'escenografia que reprodueix els espais del regne, un suggerent vestuari de cadascun dels personatges (el rei, la reina, el mag, les fades, a més dels titelles que treuen el cap o el bec per les finestres en què es converteixen alguns d'aquests personatges per mor de sortilegis desviats de les fades...) i un treballat efecte de llums que crea una atmosfera adequada a cada situació: la del palau reial abans de tenir la criatura, la de la plaça pública i el casalot del mag, la del palau interior cent anys després, ple de teranyines, quan la princesa ja s'ha punxat amb l'agulla de cosir i cau rendida tot un segle per mor del malefici de la fada ressentida, la que no va ser convidada a una festa i no va ser la preferida del rei per solucionar el problema de presumpta infertilitat reial. Aleshores, esclar, la Dexeus i els seus homòlegs no s'havien encara inventat. L'in vitro només té un precedent en l'elixir del mag. I les fades, com a possibles mares de lloguer, encara no tenien la llei que les emparés. El que no ha canviat és l'existència d'un príncep que, només amb un petó discret, és capaç de despertar princeses adormides. I és que Perrault, que bevia de les fonts populars, en sabia un pou de tot plegat i també dels misteris de l'amor de conveniència. El perill de caure en la repetició del conte conegut, explicat, llegit, rellegit i de final sabut, sembla que hagi desaparegut de la versió teatral. Hi contribueix, esclar, el guió, que es basa en els moments més decisius i que va in crescendo fins a atrapar els espectadors de totes les edats, però també els més petits. I hi contribueix també el guió musical, que converteix el clàssic literari en una visió del mateix clàssic des dels ulls d'avui —no oblidem que el cinema ha explotat els poders màgics fins a l'esgotament— i sense desvirtuar-ne el rerefons. Reialmes i fades formen cada vegada més part d'un altre món i Dreams Teatre els acosta a l'espectador contemporani amb l'alè del misteri d'un temps i un lloc que només existeixen en l'imaginari col·lectiu dels contes populars que uneix desenes de generacions.
VIDEO
«La flauta màgica». Versió basada en l'obra de Wolfgang Amadeus Mozart (música) i Emanuel Schikaneder (llibret). Adaptació d'Albert Doz. Intèrprets: (2011) Pau Doz, Txema Segura, Karen Gutiérrez i Albert Doz. (2015) Pau Doz i Noli Ramos. Músic: Albert Doz. Escenografia i titelles: Elisabet Vilaplana. Vestuari: La Paparra. Il·luminació i so: Gabi Doz. Ajudant de direcció: Jaume Amatller. Direcció musical i escènica: Albert Doz. Companyia L'Aplic. Guasch Teatre, Barcelona, 5 novembre 2011. Reposició: 1 maig 2015. Reposició: L'Eixample Teatre, 3 gener 2016. Recomanat a partir de 4 anys. La companyia L'Aplic té una versió de l'òpera 'La flauta màgica' per a titelles i en castellà. L'altra versió, amb intèrprets de carn i os, i en català, és la que ha presentat a l'Eixample Teatre. Una adaptació teatral que recull els trets bàsics de la trama del llibret d'Emanuel Schikaneder, escrit el 1791 expressament per al compositor Wolfgang Amadeus Mozart, enmig de greus dificultats econòmiques dels dos autors, i estrenada a Viena, sota la direcció del mateix Mozart, només dos mesos abans de la mort del músic quan tenia 35 anys.Els personatges que aquesta versió posa sobre l'escenari són els principals de l'acció de l'òpera: el príncep Tamino, la princesa Pamina, l'ocellaire Papageno i la seva parella Papagena, Monostatos, Sarastro i el mateix Wolfgang Amadeus Mozart que obre la partitura i el teló al piano dirigint la posada en escena, en una mirada del teatre dins el teatre per recordar com va ser en el seu moment l'estrena de l'obra.El muntatge s'acompanya d'una sèrie de titelles gegants manipulats pels mateixos intèrprets: un estol d'ocells i una colla de bèsties d'un bosc on el príncep Tamino ha lluitat contra un drac terrible fins a caure exhaust per la batalla. Hi apareixen també les dames de la princesa, en un titella de tres peces; els soldats de Sarastros, també en un titella de tres peces; i la Reina de la Nit, gràcies a la qual, Papageno i Tamino troben les seves respectives parelles després d'haver-se aprofitat del ram de cascavells màgic en mans de Papageno, que fa ballar tots els enemics, i de la flauta màgica, en mans de Tamino, instrument que dóna nom a l'òpera.Tenint en compte l'exigència musical que podria representar la interpretació de segons quines àries de l'òpera, el muntatge alterna les interpretacions en directe amb d'altres d'enregistrades. Tot plegat davant d'un decorat de quatre portes mòbils que només mostra dos espais: el bosc i el palau on hi ha retinguda la princesa Pamina. Més de tendència teatral que operística, la posada en escena té principalment la intenció divulgativa de la trama de 'La flauta màgica' de Mozart que no pas la seva estricta representació musical íntegra que, si fos així, superaria en gairebé el doble els seixanta minuts de rigor en què es basen habitualment els espectacles familiars.En aquest sentit, pel que fa a la representació del vestuari, el perfil dels personatges i els titelles que acompanyen les accions dels intèrprets, el muntatge compleix la seva funció, a més de reservar l'oportunitat d'algunes interpretacions musicals per als intèrprets.[Crítica corresponent a la representació de la temporada 2011-2012]
VIDEO
El teatre de marionetes de Salzburg té en el seu repertori permanentment 'La flauta màgica' de Mozart en una versió amb titelles històrica (1).
Índex obres per sales d'estrena
Tornar a índex Tornar a Teatre Tornar a Índex Publicacions Tornar a Home Page
