ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST

CLIP DE TEATRE

[En família]

La temporada familiar ofereix una diversitat de propostes teatrals de cap de setmana per a primers espectadors
(Cliqueu sobre la imatge per veure la cartellera actual)
© Edu Compte / Farrés Brothers

Les crítiques més recents

«El dia de la marmota (“Groundhog Day”)». Basat en la pel·lícula homònima i la història de Danny Rubin, dirigida per Harold Ramis (Columbia Pictures, 1993). Llibret de Danny Rubin. Música i lletres de Tim Michin. Traducció i adaptació catalana de David Pintó. Intèrprets: Alexandre Ars, Roc Bernadí, Júlia Bonjoch, Oriol Burés, Clàudia Bravo, Sol Carner, Ernest Fuster, Marc Gómez, Edgar Martínez, Eduard Mauri, Paula Pérez, Diana Roig, Joana Roselló, Pol Roselló, Júlia Saura, Carles Vallès. Músics: Gerard Alonso / Adrián Aguilera (diretor orquestra i pianista), Oriol Cusó / Albert Comaleras (saxòfon), Jordi Franco i Clodulfo Núñez (baix), Antonio Pagès / Pere Foved / Eloi López (bataria), Jordi Roquer / Vicente Martín (guitarra) i Jaume Peña / Ivó Oller (trompeta). Disseny escenografia: Enric Planas. Disseny vestidor: Marc Udina Duran. Disseny il·luminació: Albert Faura. Disseny so: Javier Isequilla. Disseny caracterització: Helena Fenoy. Disseny d'imatges (Desilence): Søren Christensen, Tatiana Halbach. Ajudant coreografia: Chema Zamora. Ajudants escenografia: Elisabet Rovira, Victor Peralta. Ajudant disseny vestuari: Carlota Ricart. Ajudant disseny caracterització: Alba Quintos. Ajudant de so: Adrián Galones. Direcció tècnica: Mateu Vallhonesta. Producció elèctrica: Juli González. Cap regidoria: Juan Carlos Fernández. Segona regidora: Aida Pont. Cap maquinària: Albert Gómez. Subcap de maquinària i utiller: José Antonio Guerra. Maquinistes: Javier Cué, Claudia Sánchez, Carles Pérez. Cap il·luminació: Artur Gavaldá. Subcap il·luminació: David Herrera. Tècnics il·luminació: Julián Puerto, Lindsay Cabello. Cap so: Oriol Torrent. Subcap so: Daniel Palos. Microfonistes: Nacho Bergillos. Cap de sastreria: Espe Pascual. Subcap de sastreria: Emma Castanys. Sastra: Noelia Echeverría. Cap de caracterizació: Alba Quintos. Caracteritzadora: Elsa Domene. Construcció d’escenografia: Taller d’escenografia Castells, Pascualín Estructures, Escenografia Moià, Jorba-Miró Estudi taller d’escenografia. Confecció de vestuari: Goretti Puente, Inés Mancheño, Antonia Pérez. Estudiants en pràctiques vestuari Esdi: Jana Comas, Judith Muñoz. Construcció cap marmota: La Casa de Barrets. Cap tècnic teatre: David Buxó. Fotografia: David Ruano. Vídeo: Lab Creative (Irina González). Disseny gràfic: Estudi Neus Pacheco – Roger Mestres. Disseny web: Make it Conversion. Direcció producció: Carmen Álvarez. Direcció comunicació i promoció: Anna Busquets. Direcció tècnica: Mateu Vallhonesta. Ajudant producció: Emma Aquino. Estudiant en pràctiques: Beatriz Sánchez. Responsable legal: Elisa Carrión. Assesor legal: Jacobo López-Barbado. Responsable administració: Iván Pérez. Comptable: Ivana Rivadeneira. Auxiliar comptable: Ricardo Castillo. Auxiliar comptable: Eva Maldonado. Producció executiva: Núria Valls, Adrián Guerra, Jordi Sellas. Espectacle presentat en acord amb Music Theatre International (Mtishows). Producció de Nostromo Live. Amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Col·lagoració: Balañá en Viu. Director resident i ajudant de direcció: João Duarte Costa. Director musical resident i ajudant direcció musical: Gerard Alonso. Direcció coreogràfica: Miryam Benedited. Direcció musical: Manu Guix. Direcció escènica: Enric Cambray. Teatre Coliseum, Barcelona, 23 desembre 2024. A partir de 8 anys.

ATRAPATS EN EL FIL MATINER DEL PHIL

Atrapats en el temps, com titulava amb l'estil barroer del cinema importat el film en què es basa aquest musical, hi estem més o menys tots, ni que no ho sapiguem. Però qui de debò està atrapat en el temps és el conegut meteoròleg Phil Connors, el protagonista d'aquesta història inventada pel guionista nord-americà Danny Rubin (San Francisco, Califòrnia, EUA, 1957) i repolida a quatre mans amb el cineasta també nord-americà Harold Ramis (Chicago, Illinois, EUA, 1944 - Glencoe, Illinois, EUA, 2014), musicada després, en passar al teatre musical, amb una excel·lent i brillant composició per l'anglès d'origen australià Tim Michin (Northampton, Regne Unit, 1975).

Comencem pel principi. Si hi ha algú que, ara fa trenta anys, el 1993, va veure la pel·lícula original protagonitzada per l'actor Bill Murray i l'actriu Andie MacDowell i, per atzar, no li va agradar... diguem que ara sí que li agradarà la versió musical que ha produït Nostromo Live i que aporta el debut en la gran direcció de l'actor Enric Cambray, substitut sisplau per força, arran de la baixa mèdica que ha patit recentment qui l'havia de dirigir, Àngel Llàcer.

Dic que al cineasta frustrat d'«Atrapat en el temps» (el film encara és en catàleg a Filmin si algú el vol repescar) li agradarà el musical, conscient que de la pantalla a l'escenari hi ha una distància tan gran que ja sabem que és impossible d'imitar i d'abastar.

Però, tot i així, la versió catalana del musical «El dia de la marmota», nascut al The Old Vic Theatre de Londres el 2016, i més tard portat a Broadway i ara mateix reestrenat a Austràlia, a Melbourne, adaptada i traduïda aquí per primera vegada en una llengua diferent de l'anglesa —estrena absoluta en català, doncs— per David Pintó, representa una de les apostes musicals més sonades dels últims temps —amb el permís de «Mar i cel»—, una aposta que ha esclatat amb aires d'èxit segur i amb una garantia d'oferir un espectacle total i apte per a tota la família.

Un advertiment per a espectadors sensibles i que volen anar per feina: pot ser que la trama d'«El dia de la marmota» els avorreixi una mica i els faci escapar algun badallet. Que tinguin en compte que el títol no enganya perquè parla de la “marmota”. Queden avisats, doncs. Però aquest risc se supera amb escreix perquè, malgrat les dues hores i mitja d'espectacle —hi ha entreacte— la interpretació de la companyia, la interpretació musical —tres músics per banda als amfiteatres laterals—, l'ànima que té la banda sonora, el vestuari i el moviment coreogràfic dels setze intèrprets desvetllen qualsevol escèptic del musical.

«El dia de la marmota» és un musical cent per cent. Vull dir que no s'entreté gaire a farcir de xerrameca la història i amanir-ho amb quatre cançonetes. Aquí la música és l'autèntica protagonista i el ritme escènic que la rebobina és tan frenètic que fins i tot pot arribar a avortar, a aquells que mig s'hi avorrien, l'intent de badallar.

L'altre mèrit del musical, esclar, és la interpretació dels principals protagonistes. El primer, l'actor i cantant Roc Bernadí (Phil Connors, el meteoròleg) que porta la batuta durant tota la representació i que ho fa amb un alt nivell actoral i també com a cantant. Ell, juntament amb l'actriu i cantant Diana Roig (Rita Hanson, la productora) formen un tàndem d'alta volada que es mereix barretada i pampallugues de neons a les columnes del Coliseum a l'estreta vorera de la Gran Via de les Corts.

Al seu voltant, hi ha també l'actriu i cantant Júlia Bonjoch que aquí juga, com a mínim, amb quatre personatges diferents, des de la naturòpata, a Mrs. Lancaster o la professora de piano, tots ben aconseguits i característicament molt ben matisats.

Encara cal comptar amb l'actor Oriol Burés, també en dos o tres papers dels que es repeteixen en bucle, com molts dels altres, que és la jugada d'«El dia de la marmota», una rere l'altra. L'actriu Clàudia Bravo és Nancy —¿hauríem de dir aquí la jove becària per situar-nos en un temps contemporani?— i que completa el quintet d'intèrprets principals que mouen els fils d'una versió que intenta espolsar-se els tòpics de gènere mal entès que imperaven encara en el cinema de finals del segle XX, tot i que, per exigències de guió, el musical tampoc no estalvia que la cosa acabi amb un The End feliç, amb petó inclòs, com en tota trama de gènere que no vol prescindir del romanticisme.

Tot plegat té lloc davant d'una escenografia funcional, amb cinc casetes unifamiliars —vistes en zoom de reducció podrien semblar un pessebre de Santa Llúcia— que es mouen com en un joc didàctic de fusta i que amaguen al darrere cadascun dels altres espais on tenen lloc algunes de les accions. Hi ha una barra de bar, dues taules i para de comptar, sempre davant de tres grans murs que serveixen per explotar a fons el videomapatge i dotar de realisme paisatgístic l'ambient de fredor, de tempesta, de nevada o de sortida del sol que té lloc sempre un 2 de febrer, una tradició folklòrica nord-americana, com tantes altres, que ha popularitzat des de fa gairebé cent anys, sobretot, la marmota anomenada Phil —coincidències de la vida amb el nom de fonts del meteoròleg!— a la població rural de Punxsutawney, a l'estat de Pennsilvània. ¿Pot una marmota amb el seu moviment predir quan de temps durarà l'hivern...? Ja se sap que la fe mou muntanyes... i marmotes!

«El dia de la marmota» de Nostromo Live és una comèdia romàntica darrere la qual és inútil buscar-hi alguna cosa més que no sigui el divertiment, el plaer de la bona interpretació, la plenitud de les intervencions corals, els gags humorístics i els moments més delicats i sensibles amb algunes intervencions solistes (Clàudia Bravo, Diana Roig) que, com suaus flocs de neu caiguts del cel, amoroseixen una història musical que està impregnada de la ingenuïtat i la falsa bondat que envolten els dies nadalencs.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Laika». Creació i dramatúrgia: Enric Ases, Marc Costa, Christian Olivé, Daniel Carreras i Iolanda Llansó. Escenografia i attrezzo: Marc Costa. Direcció escènica: Enric Ases. Vestuari i utillatge: Iolanda Llansó. Projeccions: Christian Olivé. Il·luminació i espai sonor: Daniel Carreras. Música original: Albert Joan. Veus en off: Iolanda Llansó. Efectes sonors: Edgar Vidal (Vidal 2 FX). Edició i producció de la banda sonora: Jero Castellà. Construcció del titella: Marc Costa, Iolanda Llansó, Joan Pena. Construcció de l'estructura: El Taller d’en Lagarto (Josep Sebastià). Suport en l'attrezzo: Alberto Carreño / Patxworkinflables (Patxo). Imatge gràfica: Mireia Cardús. Fotografia i vídeo: Vent-o (Sergi Canet). Impressions gràfiques: Fm Gràfics. Web: Elisenda Solà, Circuit Integrat. Producció executiva: Mireia Cardús. Administració: Obsidiana / Raquel Martínez. Producció: Obsidiana / Daniel Carreras. Distribució: Obsidiana / Mònica Garcia. Distribució internacional i comunicació: Obsidiana / Maria Gallardo. Una producció de Xirriquiteula Teatre. Sant Andreu Teatre (SaT!). De l'11 al 12 de juliol 2018. Reposició: Teatre Romea, Barcelona, 27 novembre 2022. Reposició: Sant Andreu Teatre (SaT!), Barcelona, 3 a 24 febrer 2024. Reposició: Teatre Romea, Barcelona, 12 a 26 gener 2025. Espectacle recomanat a partir de 4 anys.

LA POLS DE LA LAIKA QUE ENCARA VOLTA PER L'ESPAI

[Crítica revisada corresponent a les estrenes del 2018 / 2022, SaT i Teatre Romea]

En més de cinc anys des de la seva estrena al Sant Andreu Teatre (SaT!), la companyia Xirriquiteula Teatre ha fet voltar per l'espai, mai més ben dit, aquesta delicada mirada a la gossa Laika, que l'any 1957 la Guerra Freda li va canviar la vida.

Gossa de carrer de Moscou, l'atzar la porta a formar part, escollida entre tres aspirants de morro i cua com ella, de la cursa espacial dins de l''Spútnik, la nau que ha llegat el seu nom a múltiples recreacions en aventures literàries o de còmic.

Laika, qui ho havia de dir, és la gossa que passa a la història de la humanitat com el primer ésser viu de la Terra que veurà casa seva des de milers de milions de quilòmetres lluny, sense tenir, com tenen ara alguns magnats, l'ambició de comprar un bitllet per anar, un dia o altre, a la Lluna. I és també la gossa que posa en boca de la humanitat l'ús i abús del regne animal i el maltractament. Només cal recordar que passarien gairebé cinquanta anys abans no es desvelés que Laika va morir al mateix interior de la càpsula de l'Spútnik unes quatre hores després que el coet s'enlairés. La causa: un probable sobreescalfament de la nau que va ser el primer coet artificial, per ambició de poder, que traspassava la barrera concedida només als avions convencionals.

L'espectacle de Xirriquiteula Teatre ha recollit en aquests més de cinc anys que porta de trajectòria multitud de reconeixements: el premi Max, el premi FETEN, el premi de Teatre BBVA, el premi de la Crítica de les Arts Escèniques de Barcelona com a espectacle familiar, els premis de la Fira de Titelles de Lleida o el premi de Teatre de Badalona.

La companyia ha fet ús de l'audiovisual i les eines multimèdia, a l'estil d'altres companyies com Agrupación Señor Serrano o La Conquesta del Pol Nord, que es basen també en històries documentals, per acostar els petits espectadors al món de la conquesta de l'espai que a mitjan segle passat era motiu d'especulació per molts personatges de ficció, com per exemple el venerable Tintín.

Avui, parlar de l'espai, tot i que encara és un misteri, ja no té l'alè d'aventura impossible després de les nombroses expedicions que els estats més poderosos han fet i fan, amb alguns encerts científics i amb algunes espifiades ben sonades. I tot i que durant força temps semblava que la Guerra Freda era cosa del passat, les circumstàncies bèl·liques han portat novament russos i americans —ara ja aquests amb els europeus a la motxilla— a crear un altre Teló d'Acer invisible i més subtil, amb amenaces emboirades d'una Tercera Guerra Mundial, anunciada profèticament pels caps militars dels principals països implicats per veure què poden esgarrapar de les arques públiques. I se'n surten. Més pressupost i més avions, més armes i més vaixells de combat. Sempre, esclar, en nom de la protecció de la pau.

Actors titellaires, poques paraules, molta imatge, veu en off i algunes picades d'ullet amb expressions o frases que volen imitar el rus, però a la catalana, i molt de registre cinematogràfic que s'adiu amb tot el que fa referència a l'espai, amb científics en un punt d'humor a ritme de dansa contemporània i el llançament mític de l'Spútnik.

No s'hi estalvien referències orquestrals com la mítica «2001: Una odissea de l'espai» d'Stanley Kubrick, ni imatges de personatges desapareguts de l'època com Nikita Khrusvox o John Fitzgerald Kennedy, documentació que en la majoria de representacions de la companyia s'ha pogut veure amb una exposició al vestíbul dels teatres.

Transcorreguts més de cinc anys des de la seva primera estrena, «Laika» continua captivant els espectadors primerencs i també els seus acompanyants adults perquè, en el fons de la història, hi ha la calidesa de la reacció afectiva que es desprèn de l'aventura de Laika i el missatge de rerefons sobre la defensa dels animals, que continua sent tan vàlid avui com en els temps de la Guerra Freda.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«El Petit Príncep», d'Antoine de Saint-Exupéry. Dramatúrgia i adaptació: Marc Artigau i Àngel Llàcer. Lletres de les cançons: Marc Artigau i Manu Guix. Música: Manu Guix. Intèrprets 2024: Enric Cambray, Mariona Escoda, Xavi Duch, Manu Guix, Bernat Mestre, Marc Pociello i El Petit Príncep. Amb la col·laboració estel·lar de Carme Milan. Intèrprets 2023: Manu Guix / Àngel Llàcer / Enric Cambray, Mariona Escoda, Iñaki Mur, Miguel Ángel Sánchez i el Petit Príncep, amb la col·laboració de Carme Milan. Intèrprets 2022: Mariona Escoda, Manu Guix, Iñaki Mur, Miguel Ángel Sánchez i el Petit Príncep, amb la participació estel·lar de Carme Milán. Intèrprets 2021: Manu Guix, Iñaki Mur, Miguel Ángel Sánchez, Georgia Stewart i el Petit Príncep. Amb la col·laboració de Carme Milan. Intèrprets 2020: Manu Guix, Enric Cambray, Eloi Gómez, Diana Roig, Miguel Ángel Sánchez i El Petit Príncep. Amb la participació estel·lar de Júlia Bonjoch. Intèrprets 2019: Enric Cambray, Eloi Gómez, Miguel Àngel Sánchez, Georgia Stewart i El Petit Príncep. Amb la col·laboració de Júlia Bonjoch. Intèrprets 2018: El Petit Príncep (Guillem Martí), Diana Roig, Júlia Bonjoch, Jordi Coll, Josep Palau, Marc Pociello i Xavi Duch. Àngel Llàcer / Ivan Labanda (2015/2016), Josep Palau (2015), Elena Gadel / Diana Roig (2016), Marc Pociello i Xavi Duch / Jordi Coll (2017). Escenografia: Jordi Queralt i Tatiana Halbach. Escenografia visual: Desilence Studio. Il·luminació: Albert Faura. Disseny de so: Roc Mateu. Disseny vestuari, màscares i caracterització: Amadeu Ferré. Disseny vestuari guineu: Míriam Compte. Coreografia planetes: Júlia Bonjoch (2023). Disseny vestuari nou 2024: Marc Udina. Confecció vestuari: Blanca Ferré. Perruqueria i maquillatge: Àngels Salinas / Miquel Àngel Sánchez. Coreografia guineu: Xavi Duch. Coreografia planetes: Júlia Bonjoch. Coach Petit Príncep: Eva Cartanyà. Tècnics funcions diferents temporades: Roger Ábalos, Enric Albarracín, Peni Barrachina, Lluc Bazán, Joan Boné, Òscar Camí, Alfonso Ferri, Quim Nuevo, Aitor Rosás i Albert Sanjuan. Regidoria: Raquel Codolà. Ajudant direcció pràctiques IT: Àlvaro Sanjuán. Regidor: Raúl Gallegos / Sara Ferré. Campanya comunicació: Clàudia Coll, Paral·lel 62 i La Perla 29. Producció executiva: Txell Remolins. Fotografia: David Ruano. Disseny gràfic: Pau Masaló. Il·lustració cartell: Judit Canela. Ajudant direcció: Daniel J. Meyer. Director resident (2019): Pedro Penim. Ajudant de direcció (2019): Joan Miquel Artigues. Direcció i comunicació musical: Manu Guix. Direcció: Àngel Llàcer. Producció executiva: La Perla 29. Proposta d'Àngel Llàcer, Manu Guix i La Perla 29. Producció: Turruà Llàcer S.L. Teatre BARTS, Barcelona, 13 desembre 2014. Reposició 2a temporada: 4 desembre 2015. Reposició 3a temporada: 2 desembre 2016. Reposició 4a temporada: 7 desembre 2017. Reposició 5a temporada: 6 desembre 2018. Reposició 6a temporada: 5 desembre 2019. Reposició 7a temporada: 4 desembre 2020. Reposició 8a temporada: 3 desembre 2021. Reposició 9a temporada: 5 desembre 2022. Reposició 10a temporada: 5 desembre 2023. Reposició 11a temporada: 5 desembre 2024.

UN PETIT PRÍNCEP QUE FORMA PART DE L'IMAGINARI COL·LECTIU

[Crítica corresponent a la primera estrena del 2014. A partir de la 10a temporada, el muntatge ha renovat aspectes escenogràfics i hologrames]

Sí, és ben cert. De l'obra «El Petit Príncep», d'Antoine de Saint-Exupéry (Lió, 29 juny 1900 - Mediterrani, costa de Marsella, desaparegut en missió de guerra, 31 de juliol del 1944) se n'han fet múltiples versions i adaptacions de tots els gèneres: musical, cinema, teatre, televisió, radiofònic... i de segur que no donaríem l'abast a tenir a les mans totes les edicions de les més de 250 llengües a les quals s'ha traduït. En català, les més recents, a Estrella Polar, reedició del fons d'Empúries del Grup 62, i també una edició especial en suport pop-up a l'Editorial Salamandra. Però hi faltava una versió teatral catalana [2014] que ocupés un lloc d'honor al costat de totes les altres propostes internacionals.

El musical «El Petit Príncep» estrenat al Teatre BARTS [actual Paral·lel 62], que compta amb la complicitat tripartita d'Àngel Llàcer, Manu Guix i Marc Artigau (dramatúrgia, direcció, música, lletres...), a més del suport en la producció de La Perla 29, és un diamant en brut, una peça d'orfebreria que els que vetllen per l'exportació cultural catalana haurien de posar en la seva agenda de contactes per convidar programadors de tot el món a veure'l, senzillament perquè la seva exquisidesa escènica el fa un espectacle exportable, sense gaires retocs, sempre que qui el manllevi compti també amb la mateixa qualitat actoral que aquí es posa de manifest amb els cinc intèrprets, només cinc!, que donen vida, a més d'El Petit Príncep, a l'aviador i escriptor francès abatut en plena Segona Guerra Mundial i als principals personatges del món fantàstic de les galàxies que Antoine de Saint-Exupéry va llegar a la literatura universal.

«El Petit Príncep» és un espectacle d'aquells que fan memòria i que trigarà molt a desaparèixer de l'imaginari col·lectiu que el visqui de primera mà: per la seva concepció, pel seu rigor i fidelitat a l'original, per l'aplicació de les tècniques audiovisuals més sofisticades i per no deixar de banda una poètica imprescindible, sense fer concessions banals, mantenint el nivell de comprensió lingüística en el llistó alt, no escatimant la reflexió i aportant una banda sonora original de setze peces que, en les veus dels intèrprets, és un regal per als espectadors que tinguin el privilegi d'escoltar-los en directe.

Quan un espectacle arrenca amb la primera paraula sense que es perdi pels llimbs del sostre del teatre i arriba clarament a tots els espectadors ja té molt de guanyat. L'obertura és a càrrec del mateix personatge d'Antoine de Saint-Exupéry, l'aviador que farà de narrador de tot el que hi passa, i que farà de narrador de tot el que hi passa. És ell qui manté més el “tête-à-tête” amb qui és realment el protagonista, el Petit Príncep, caracteritzat amb la seva peculiar capa blava, tal com se'l coneix per les il·lustracions que el temps ha anat divulgant [interpretat per un jove Guillem Martí, estrena 2014], actor precoç, misteriós pel que fa a la seva biografia —potser sí que ve de debò de l'asteroide B612 i per això se'n troba tan poca informació a Internet— i amb un futur escènic prometedor, tal com es descobreix tant en els diàlegs com en les cançons que interpreta.

Per als papers dels personatges del científic galàctic, el rei, el pitof, la guineu, el fanaler o el bròker, la companyia ha comptat amb actors de confiança del grup. Hi han passat en diferents temporades, i a més del mateix director Àngel Llàcer, intèrprets com l'esmentat Guillem Martí, a més d'un vibrant Marc Pociello, i d'altres espases com Xavi Duch, Enric Cambray, Iñaki Mur, Júlia Bonjoch o Carme Milán, i s'ha envoltat d'una aura estel·lar amb la cantant i actriu Elena Gadel [2014, 2015], Diana Roig [2016, 2017, 2018, 2019], Georgia Stewart [2020, 2021] o Mariona Escoda [2022, 2023, 2024], en el paper de la Rosa de l'asteroide B612, que protagonitza una de les escenes més brillants —una mena de rosa de foc— en la qual l'actriu i cantant es limita a personificar la flor que representa amb una gestualitat gairebé beckettiana, com si fos la Winnie d'«Els dies feliços», plena de sensualitat.

L'espectacle s'arrodoneix amb una il·luminació càlida que dóna vida a cadascun dels ambients del conte i una escenografia virtual efectista que juga tant amb els dibuixos originals d'«El Petit Príncep» com amb un dinamisme de colors i imatgeria que permet que personatges i espectadors viatgin amb la imaginació pel desert, per la galàxia o per l'asteroide B612 i que acabin amb un sostre estel·lat amb sorpresa final.

Espectacle intergeneracional pel seu missatge universal, colpidor, net com una patena, ajustat en el temps i el ritme, que deixa embadalits durant una hora i mitja els primers espectadors i que reconcilia amb el teatre els adults que potser es pensaven que el gènere ja no els podia oferir mai més l'oportunitat de deixar volar encara la imaginació.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

Tràiler del musical «El Petit Príncep» de La Perla 29 (1). Tràiler amb fragments d'algunes de les cançons del musical (2).

«El conte de Nadal», sobre la novel·la de Charles Dickens. Versió de Macià G. Olivella i Alícia Serrat. Música de Ferran Gonzàlez. Intèrprets 2024: Mariona Campos, Olga Fañanàs, Gerard Flores, Carles Freixas, Enric López, Mireia Lorente-Picó, Marc Miramunt i Esther Pérez-Ferre. Intèrprets 2022: Mariona Campos, Olga Fañanàs, Gerard Flores, Enric Lopez, Mireia Lorente, Marc Miramunt, Esther Pérez Ferrer i Sergi Príncep. Intèrprets 2019: Mariona Campos, Marcel Clement, Olga Fañanàs, Gerard Flores, Maties Gimeno, Marc Miramunt, Alícia Olivé, Esther Pérez-Ferrer i Maria Agustina Solé (2013). Reposició 2017: Mariona Campos, Olga Fañanàs, Gerard Flores, Maties Gimeno, Marc Miramunt, Esther Pérez -Ferrer, Alícia Olivé i Maria Agustina Solé. Escenografia i vestuari 2024: Jose Carrasco. Confecció vestuari: Them. Construcció escenografia: Tero Guzmán. Disseny il·luminació i so: Francesc Campos. Il·lustració cartell: Ferran Pujol. Disseny gràfic: Mariona Campos. Anteriors versions: Escenografia: Tero Guzman. Vestuari: José Carrasco. Barrets: Mercadé. Estilisme: Toni Santos. Coreografies: Esther Pérez-Ferrer. Il·luminació i so: Francesc Campos. Direcció musical: Ferran Gonzàlez. Direcció de Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Barcelona, Jove Teatre Regina, Barcelona. Reposició: 6 desembre 2013. Reposició: 9 desembre 2017. Reposició: 6 desembre 2019. Reposició: 10 desembre 2022. Reposició: 6 desembre 2024. A partir de 5 anys.

ELS DIMONIS TAMBÉ VOLEN TREBALLAR

[Crítica corresponent a l'estrena del 2013]

Ja fa unes quantes temporades que la companyia La Trepa posa en escena aquest espectacle que adapta un dels clàssics de la literatura universal: «La cançó de Nadal», de Charles Dickens. Es pot dir, doncs, que la reposició el converteix en un dels clàssics de la cartellera teatral nadalenca.

El muntatge es troba en el seu punt just de maduresa. Les picades d'ullet que s'hi han afegit li han anat donant també un aire nou. És d'aquesta manera com es manté un espectacle en repertori: tenint la saviesa suficient per no ancorar-se en la comoditat i adaptant-se a les tendències inevitables del pas del temps.

Un altre element positiu és que el protagonista de l'obra, el senyor Ebenezer Scrooge, com més temps passa, més retrata el paper del botiguer enriquit, garrepa i malhumorat que no vol saber res amb el Nadal, el consum i els costums que l'atabalen i no li agraden gens. L'arrencada, amb Scrooge a l'escenari, una presència que no abandona en cap moment, deixa en una expectació remarcable els més petits.

«El conte de Nadal» és un d'aquests espectacles que juga amb avantatge perquè les adaptacions de la novel·la no paren de reeditar-se. Però això no vol dir que el muntatge s'hi repengi. Ben al contrari, la versió —amb atractives intervencions musicals— no fa cap concessió al doble món que proposa Charles Dickens: el de la realitat d'un Scrooge ja vell i el del somni que el porta a algunes de les etapes de la seva infància, joventut i maduresa. Un muntatge, doncs, musical, però també una obra de text. Ni un registre ni l'altre es confonen. I, sobretot, un no domina sobre l'altre.

Els dos estan molt ben interpretats, amb diàlegs breus, entenedors, dicció puntejada i amb intervencions musicals, acompanyades gairebé totes de coreografies, que representen un altre actiu important perquè són originals, tant de lletra com de música. A més, la companyia ha treballat tant la il·luminació com l'escenografia, dos elements imprescindibles en una història que requereix matisos segons cada situació. La il·luminació ajuda a fer el pas imaginari entre els dos mons del senyor Scrooge. I l'escenografia i el vestuari semblen extrets d'un àlbum il·lustrat d'autor contemporani amb influències clàssiques.

Amb «El conte de Nadal», molt marcat per la tradició festiva, la Trepa fa una "trapelleria" —valgui el joc de paraules— i es pren la llicència de fer aparèixer un dimoni banyut que demana feina des de fa mitja dotzena d'anys. I és que l'atur i la reconversió industrial i de la construcció fins i tot acaba afectant els dimonis, provocant que ells també es manifestin públicament reclamant més «Pastorets».

L'espectacle, amb un respecte per l'obra de Charles Dickens, reflecteix amb fidelitat el seu esperit: el contrast entre una actitud de rebuig contra la societat que envolta Scrooge i la possibilitat d'aprendre a ser més generós i solidari. «El conte de Nadal» és una història amb moralitat. Una moralitat, però, que no pot fer oblidar la fam al món amb prop de mil milions de persones afectades, l'amenaça d'una migradesa de treball i el pànic a la pobresa i la destrucció de la dignitat i del mínim benestar personal.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Bítels per a nadons (concert tribut a The Beatles)». Intèrprets: Alba Haro / Eduard Raventós (violoncel), Asier Suberbiola / Laura Marín (violí), Hugo Astudillo / Nil Villà (clarinet i saxo soprà), Albert Vilà (percussions), Eva Vilamitjana (dansa). CoreografIa: Eva Vilamitjana. Arranjaments musicals: Jordi Bello. Video interactiu: Anna Carreras. Escenografia: La Petita Malumaluga, amb la col·laboració de Paula Bosch. Vestuari: La Petita Malumaluga. Disseny de llums: Claudi Palomino / La Petita Malumaluga. Tècnic de llums i so: Ignasi Bosch. Producció: Cristina Roca, Pol Gil, Companyia Malumaluga i Percussity Ltd. Companyia resident a L’Estruch, de Sabadell. Direcció artística: Albert Vilà i Eva Vilamitjana. La Petita Malumaluga. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 21 febrer 2016. Reposició: Sant Andreu Teatre ( SaT!), Barcelona, 14 i 15 desembre 2024. Espectacle recomanat entre 0 i 6 anys.

UN ESPECTACLE PER A FUTURS CONSUMIDORS DE SPOTIFY

[Crítica corresponent a l'estrena del 2016]

Cal estar preparats des de ben petits per quan arribin les festes majors, els envelats, els concerts en estadis i auditoris com el Palau Sant Jordi i perdre la por a encendre els mòbils, picar de mans o bellugar l'esquelet.

Per això la Companyia La Petita Malumaluga ha creat aquest espectacle musical basat exclusivament en peces musicals dels The Beatles per crear una atmosfera en la qual els primeríssims espectadors sàpiguen ben d'hora el que els espera si surten de gresca quan siguin grans.

En una pista blanca, sota un envelat també blanc, els més petits de tots són convidats a entrar i sortir de la pista si se senten atrets per la música que interpreten —també vestits de blanc— els quatre músics i la ballarina i mestra de cerimònies que dóna les instruccions, als que ja passen de l'edat i, sobretot, als que ja són pares o avis.

Sota l'efluvi d'una banda sonora que és la de la vida de la gran majoria, van sonant en clau simfònica —violí, violoncel, clarinet, saxo i percussió— fragments de les peces més conegudes del grup de Liverpool i no cal dir que la cosa acaba amb la majoria dels més petits enrolats en la proposta, tot i que els oficiants no obliden els altres espectadors i els faciliten diferents oportunitats per prendre-hi part: picar de mans, de dits, percussió amb barres de plàstic o voleiar de mocadors.

Un espectacle inclassificable, malgrat el seu suport musical, amarat de sensibilitat, idoni per a auditoris amb programació adreçada a primeríssims i futurs melòmans o futurs consumidors de Spotify en línia, que retorna a la infància els que ja han passat de l'edat i que crea una enveja sana per un temps que potser haurien volgut tan feliç com el té una part de la generació de la fornada més recent.

Un dels espectacles familiars d'aquesta temporada, que dirigeix el tàndem Albert Vilà i Eva Vilamitjana, que ja porta acumulada una gira extensíssima i que sap destinar a una proposta per a espectadors que són material sensible els seus coneixements artístics i musicals adquirits en escoles tant locals com internacionals. Només un afegitó: si hi aneu, vigileu que aquell dia no porteu els mitjons foradats. Qui avisa no és traïdor.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Les aventures del lleó vergonyós». Dramatúrgia: Ruth Garcia Ruz i Helena Bagué Vilà. Titellaires i cantants: Mercè Munné Parera (Juna) i Ovidi Llorente Saguer (Pol). Interpretació i composició musical: Dani López Pradas / Sergi Carbonell. Escenografia i titelles: Martí Doy. Vestuari: Carme Puigdevall i Plantés. Disseny so: Marc Usano Pujol. Disseny llums: Sergi Torns Martínez. Direcció: Ruth Garcia Ruz i Helena Bagué Vilà. Cia. El Pot Petit. Mostra d'Igualada, 30 maig 2021. Petit Romea, Teatre Romea, Barcelona, 16 gener 2022. Reposició: Sant Andreu Teatre (SaT!), Barcelona, 3 desembre 2022. Reposició: Teatre Goya, Barcelona, 7 maig 2023. Reposició: Teatre Goya, Barcelona, 4 febrer 2024. Reposició: Sant Andreu Teatre (SaT!), Barcelona, 30 novembre 2024. Espectacle recomanat de 2 a 7 anys.

¿ON ÉS L'ÀFRICA?

[Crítica corresponent a la primera estrena del maig del 2021. Algunes dades pertanyen a aquell moment]

Venint com ve de la mà d'El Pot Petit, aquest espectacle d'actors i titelles pensat per als primeríssims espectadors és eminentment musical. La companyia porta deu anys partint de la música, amb quatre enregistraments inclosos, per bastir els seus espectacles escènics. Aquest mateix cap de setmana —com a les grans troupes multinacionals— El Pot Petit s'ha desdoblat en dos. Per una part, amb l'espectacle «El Pot Petit en concert», als jardins del Teatre Nacional de Catalunya, i per l'altra amb «Les aventures del lleó vergonyós», dins de la programació de la Mostra d'Igualada 2021.

Si en el primer, al TNC, la companyia fa un max mix de música, titelles i dansa, amb vuit músics armats amb baix, bateria, guitarra, piano, violí, trompeta, trombó... per fer un concert amb algunes de les peces dels seus enregistraments, en el cas de l'espectacle de la Mostra d'Igualada, el guió pren més volada i es posa al servei de la música, tot i que també es podria dir que la música es posa al servei del guió.

«Les aventures del lleó vergonyós» és un conte iniciàtic per al seu principal protagonista, en un viatge amb una avioneta pilotada per una formiga —com una mena d'alter ego de Saint Exupéry, però en clau de faula.

El llenguatge tant dels diàlegs de la trama com de les lletres de les cançons és extremament polit sense fer concessions a modernismes innecessaris amb expressions que als espectadors als quals s'adrecen es deuen sobtar de trobar en boca de personatges de ficció allò que potser alguna vegada han sentit en boca dels pares o dels avis (Tinc mala lluna; sóc rabiüt; causar estralls...), cosa que no fa cap nosa al ritme musical, molt variat, enganxadís i en alguna escena que reflecteix segons quines emocions, també melòdic.

Dos titellaires fan també d'actors, a la vista sempre, no en caixa fosca, sense amagar les veus que hi posen i les peces que hi canten. I un tercer intèrpret és el músic, que més aviat sembla un home-orquestra perquè ha de batallar amb instruments molt diversos i, a més, ha de produir segons quins efectes especials amb l'avantatge que els espectadors poden veure com es resolen pluges o vents d'enganyifa.

L'espectacle de bestiari humanitzat té diferents artistes convidats a la història del lleó. Hi ha un cavall, un tigre, una girafa, un hipopòtam, un gall... Especialment suggerent és el joc de pilota entre el cavall i el lleó, però també el missatge subliminal que amaga i que fa canviar d'humor el cavall quan descobreix que la pilota no està al seu servei sinó que és ell qui l'ha de servir per divertir-se amb el joc, ja sigui a cops de coça, cops de cap o cops de pit.

La trobada amb cadascun dels personatges té una microhistòria dins de la història principal i una intenció molt determinada d'El Pot Petit: allunyar els fantasmes de la por, relativitzar les eufòries de l'alegria, dominar les caigudes en la tristesa o reconduir els rebrots de ràbia. Si al pot petit diuen que sempre hi ha hagut la bona confitura, en aquest Pot Petit hi ha la bona música i el bon teatre per a infants.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Pinocchio», de Carlo Collodi. Fitxa artística 2024: Dramatúrgia: Manuel Veiga. Coreografia: Anna Planas. Repetidora: Mariona Camèlia. Música: José Manuel Pagán. Interpretació: Anna Sagrera | Mariona Camèlia i Albert Barros. Disseny de vestuari: Roseland Musical. Confecció de vestuari: Patricia Ariño. Disseny i confecció de titelles: Companyia Herta Frankel. Disseny i tècnica d’il·luminació: Isabel Joaniquet. Tècnic de vídeo: Rubén Carrillo. Producció artística: Clara Soler Mañé. Difusió i comunicació: Silvia Framis. Direcció audiovisual: Franc Aleu. Direcció artística: Marta Almirall. Fitxa artística 2011: Intèrprets: Linn Johansson i Rudy Alvarado. Música: José Manuel Pagán. Direcció coreogràfica: Anna Planas. Direcció audiovisual: Franc Aleu. Direcció artística: Marta Almirall. Coproducció: Companyia Roseland Musical. Teatre Poliorama, Barcelona, 16 gener 2011. Reposició: Sant Andreu Teatre (SaT!), Barcelona, 1, 2, 3 novembre 2024. A partir 4 anys.

UN BON NAS DE QUARANTA ANYS SENSE MENTIDES

La companyia Roseland Musical commemora el 40è aniversari de la seva fundació amb la recuperació d'aquest espectacle que durant gairebé 15 anys s'ha representat en molts escenaris d'aquí i de fora com el Canadà, Noruega, Romania, Mèxic, Colòmbia o Croàcia, entre altres països.

[Crítica corresponent a l'estrena del 2011]

Pinotxo, sí, el de sempre, el del nas llarg. Però teatralment sorprenent, suggerent i innovador. Els recursos digitals s'estan imposant per damunt de les posades en escena tradicionals. Si fins ara es mantenien discretament a les consoles de control, ara ja han saltat a l'escenari. L'aplicació dels tuls i la tècnica de les projeccions simultànies combinades amb els intèrprets estan donant resultats dinàmics, amb un acostament als efectes cinematogràfics i als videojocs que, com passa en tants altres àmbits, està fent els primers experiments en el teatre adreçat als més joves.

Precisament per aquesta profusió tècnica, un espectacle d'aparent tall clàssic com «Pinocchio» traspassa fronteres d'edat i no es limita als primers espectadors. També els preadolescents, els adolescents i els adults hi troben cadascú el seu atractiu per constatar les possibilitats de les noves tecnologies aplicades a l'escenari.

En aquest espectacle, considerat de dansa, només dos intèrprets hi fan els papers principals: Pinotxo i Gepetto. Però el llenguatge corporal contemporani s'acosta al registre que les noves generacions coneixen molt bé. Així, Pinotxo es construeix a partir de material aprofitat d'una sèrie d'objectes abandonats en un sac de runa que arrossega Gepetto. I, des del moment que Pinotxo pren vida, tota l'acció s'empara d'una mena de simulacre de tècnica en 3D —ep!, però sense ulleres especials— amb un tul frontal i un altre al fons de l'escenari que permeten reproduir espais i moviments en imatges que, mitjançant l'escenografia clàssica, seria impossible de reproduir.

L'aplicació d'aquesta nova escenografia és l'altra cara dels antics telons de paper. Si l'escenògraf Mestres Cabanes i els fantasmes del Liceu aixequessin el cap, se'n farien creus. Ara només cal esperar que els contraris a les noves tecnologies s'adaptin a aquest nou llenguatge i acabin cedint i abandonant les seves reticències nostàlgiques.

En el cas d'aquest «Pinocchio», la interpretació dels dos actors-ballarins ofereix un espectacle de dansa (i noves tecnologies) que fuig dels esquemes establerts: Pinotxo i Gepetto surten del taller de fusteria, circulen per carrers italians, Pinotxo va a l'escola, les aules estan equipades amb ordinadors —ah!, i els escolars porten bata d'uniforme com un presagi del debat que s'acosta—, del blanc i negre passen al color, fan de coral, Pinotxo i Gepetto passen per davant de centres comercials, sortegen el trànsit d'automòbils, s'embadaleixen amb els aparadors d'informàtica i s'entenen amb els ordinadors i els videojocs com si Carlo Collodi ja ho hagués fet des de sempre.

Tot i així, la trama és força fidel a l'origen del conte i Pinotxo acaba sent l'heroi que recupera el vell Gepetto del fons del mar. Molt efectives les imatges que fan que Pinotxo participi en una actuació de circ amb marionetes —per cert, amb una col·laboració de Roseland Musical amb el fons d'Herta Frankel— i que entri al ventre del tauró. I molt més efectives encara les fusions que es fan dels dos personatges en carn i os a l'escenari amb l'utillatge, el paisatge i l'imaginari de la projecció a doble tul.

Com Carlo Collodi va haver de fer en el seu dia per aclamació popular —ell havia fet desaparèixer el protagonista del mapa en una primera versió— Pinotxo, després de la desagradable experiència del nas llarg, acaba alliberant-se de la condició de ninot de fusta per convertir-se en ésser humà. La moralitat del conte de Pinotxo —la mentida és mala companya de viatge— no l'estalvien ni els videojocs ni els tuls de 3D. Ja es veu que aprendre a viure continua sent tan complex en l'era digital com ho ha estat en l'era del paper. Espectacles com aquest intenten fer-ho una mica més senzill per als que vénen darrere.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Ànima». Idea original: Oriol Burés. Text: Blanca Bardagil. Lletres de les cançons: Blanca Bardagil i Marc Gómez. Música addicional: Abel Garriga. Dramatúrgia: Blanca Bardagil, Oriol Burés i Víctor G. Casademunt. Intèrprets: Alexandre Ars, Oriol Burés, Bernat Cot, Víctor G. Casademunt, Marc Gómez, Paula Malia, Bernat Mestre, Berta Peñalver, Diana Roig, Joana Roselló, Pol Roselló Welsz, Aina Sánchez, Clara Solé, Lucía Torres, Annabel Totosaus, Toni Viñals. Músics: Marta Muñoz / Jordi Badia, Eloi López, Antonio Molina, Haizea Martiartu / Marcel·lí Bayer, Aarón Pozón / Aitor Franch, Berta Gala / Maria Antònia Gili, Laia Ferrer / Quim Garcia, Clara Manjón. Escenografia: Pizarro Studio (David Pizarro & Rober de Arte). Vestuari: Oriol Burés. Assistents de vestuari i estilisme: Anna Coma, Jan Alexander Romero. Ajudanta de vestuari: Espe Pascual. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. Assessoria de companyia: Sílvia Fiestas. Ajudanta de direcció: Laia Alberch. Attrezzo: Rober de Arte. So: Clara Casanovas, Roc Mateu. Caracterització: Natàlia Albert. Ajudanta d'escenografia: Laura Clos (Closca). Making of: Antoni Font-Mir. Veu de benvinguda: Marta Martorell. Producció: Teatre Nacional de Catalunya. Agraïments: Albert G. Casademunt, Albert Guinovart, Alice Pellegrin, Àngel Llàcer, Anna Rosa Cisquella, Antonio del Valle, Christian Machío, Clàudia Bravo, Dani Pal, Daniel Anglès, David Pintó, David Selvas, Diana Girbau, Edu Carmona, Eduard Prat, EL TERRAT, Enric Cambray, Esbart de Rubí, Escola Aules, Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), Festival Grec, Festival RIIIING!, Helena Clusellas, Jaime Ferrando, Joan Vives, Jordi Garcia, Jumon Erra, Laia Tardós, Lui Talavera, Lluís Viciana, Mag Lari, Manu Guix, Marc Lleixà, Manuel Álvarez, Maria Garrido, Mariana Gomez Cora, Marina Schiaffino, Mercè Martínez, Meritxell Duró, Miquel Periel, Mireia Farrarons, Mont Burés, Montse Ricart, MyssTic Rooms, Roc Bernadí, Roser Batalla, Sergi Belbel, Sergi Dalmau, Sito Recuero, Teatre Lliure, Toni Font, Toni Garcia, Peris Costumes, Myriam Wais, Josep Rovira, Jorge Maura, Cristina Perea, Antonia Pérez, Inés Mancheño, Laura Ricart, Rosa Tomàs, Rosa Maria Cañameras, Maria Rius, Aurora Cardona. Guanyador del 1r torneig RIIING! - Els musicals que truquen a la porta. Direcció escènica: Gara Roda. Direcció artística: Oriol Burés, Víctor G. Casademunt, Gara Roda. Coreografia i moviment: Clara Casals, Chema Zamora. Coreografia de claqué: Sharo Lavi. Arranjament, orquestració i direcció musical: Enric Garcia. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 26 setembre 2024. Espectacle recomanat a partir de 12 anys.

ELS SET NANS DE LA BLANCANEU
NO SÓN IMPORTANTS

¿Què és més important, el personatge de la Blancaneu o els set nans? ¿Què és més important: un dibuixant d'animació home o una dibuixant d'animació dona? Vet aquí una de les tesis d'aquest musical de creació i producció catalana cent per cent que excel·leix per la composició, el llibret, la interpretació en tots els seus registres, l'escenografia i, en general, la posada en escena.

La protagonista és la Greta, una jove nord-americana dels anys trenta del segle passat, que viu en un poble no gaire gran, que conviu precàriament amb una germana amb dues criatures bessones (no hi ha pare, que se sàpiga) en una tenda de sabateria heretada dels pares de les dues ja morts (¿la caixa registradora és una mica moderna, oi, per ser dels anys trenta? I això que els veïns dels Encants del TNC en van plens de relíquies d'època!).

La Greta, bona dibuixant des de sempre, vol arribar a ser dibuixant de films d'animació en un moment que el gènere endevina progrés. Però, quan fa les maletes per fugir del cau on viu i fa el salt arriscat a Los Angeles i es presenta a una convocatòria dels estudis de Walt Disney per formar part del grup de dibuixants de la pel·lícula «La Blancaneu i els set nans», es veu marginada, malgrat la seva qualitat i imaginació espontània en el dibuix, pel sol fet de ser dona.

No entrarem en el debat, ara aquí, sobre si la versió animada de «La Blancaneu i els set nans» va ser la primera pel·lícula en technicolor que es va fer d'aquest gènere. Afirmem, vaja, que no ho va ser. Molt abans dels anys trenta, ja en feia uns quants que l'animació havia arribat a les pantalles de l'època. Però sí que va ser, el 1937, quatre dies abans de Nadal quan es va estrenar, la que va tenir un èxit i un ressò internacional importants i la que va obrir la portalada a tot el que la productora Walt Disney va fer i ha fet des d'aleshores —edulcurant, retallant i manipulant amb pessics més que sentimentals els originals de molts clàssics—, amb una trajectòria envoltada de polèmiques fins i tot sobre la ideologia simpatitzant nazi del mateix director i productor Walt Disney que el temps no només ha destapat sinó que s'ha encarregat també de tornar a tapar.

La companyia d'«Ànima» és una alenada d'aire fresc a l'engròs en el teatre musical català que coincideix amb l'exitàs de l'última navegació de Dagoll Dagom. Sí que, entremig, hi ha hagut noves aportacions musicals que, en part, són l'embrió d'aquesta producció de gran format que, després de presentar-se i obenir els premis a la millor proposta al certamen RIIIING!, una finestra oberta a la descoberta musical impulsada per l'actor Toni Viñals, el Festival Grec, El Terrat i algunes institucions més, ha estat acollida pel Teatre Nacional de Catalunya.

Bona notícia, al marge de elucubracions de taverna sobre si el TNC és qui ha de promoure o no ha de promoure el teatre musical. No és la primera vegada que ho fa. I cal esperar que no sigui tampoc l'última, després d'un temps sense fer-ho. A més, vist el resultat d'aquest «Ànima», no seria gens estrany que, després d'aquesta primera temporada d'un mes a la Sala Gran, l'espectacle tingués l'oportunitat de continuar més endavant en un altre teatre per la via privada. Hi ha hagut altres precedents en aquest sentit.

Si «Ànima» es mereix alguna compensació és que tingui una llarga vida, més enllà de l'arrencada institucional, en una estrena on es va veure, crec que per primera vegada en la seva vida política, després d'anar a missa uns quants dies seguits i d'haver visitat el rei d'Espanya més vegades ell sol que tots els altres presidents junts, el nou president socialista de la Generalitat de Catalunya, el Molt Honorable Salvador Illa, fruit d'un pacte enverinat enmig del desori del partit del govern sortint d'Esquerra Republicana. L'honorable expresident, per cert, Pere Aragonès, tampoc no es va voler perdre l'esdeveniment de l'estrena d'«Ànima» i esperava, pacient, a l'hora de l'entreacte, a la fila del vàter dels homes. En qüestió d'esfínters fluixos, l'honorabilitat no fa excepcions. Molts mossos de paisà escampats d'incògnita per tota la platea de la Sala Gran amb l'orellera activada, com si el TNC fos un cau d'anarquistes o revoltats a punt de llançar la bomba del Liceu, com va fer aquell històric Santiago Salvador a finals del segle XIX.

Els autors de l'espectacle «Ànima», que és una història de ficció sobre el que podia passar i segurament va passar al voltant de la indústria del cinema d'animació de l'època, han posat al capdavant el personatge de la jove Greta, interpretat sensiblement i delicadament per l'actriu i cantant Paula Malia. L'atzar o les coincidències de la globalitat cultural fan que el nom i els fets de la Greta d'«Ànima» coincideixin amb una altra Greta, aquesta, moderna i contemporània: es tracta de Greta Gerwig (Sacramento, Califòrnia, EUA, 1983), cineasta nord-americana de trenta anys, autora de la pel·lícula «Barbie», i que ara està capgirant precisament també la història de Blancaneu amb la seva pròxima pel·lícula on la protagonista ja no serà salvada per un príncep, ni voldrà ser la més maca del regne, ni els set nans tindran cap gran paper, res d'aibou, aibou!, sinó que Blancaneu aspirarà a ser una dona líder, justa, valenta i honesta, amb una picada d'ullet a l'autoestima de les joves actuals i les del futur.

Alguna cosa d'això hi ha també, doncs, en aquest guió de l'espectacle musical «Ànima», tot i que els autors del llibret i la música han volgut recrear l'ambient dels anys trenta del segle XX amb una vintena llarga de peces, a més de l'obertura i alguns incisos, que es repengen a vegades amb el swing i el jazz de l'època —hi ressonen George Gershwin i Cole Porter—, a vegades, amb el musical amb aires del mític Broadway i també amb el musical d'aires contemporanis, d'avui mateix, amb una banda sonora del tot molt suggerent, amb una orquestra al fossat en directe d'excel·lent interpretació, una escenografia mòbil aprofitant el joc circular dels cavallets —atenció als laterals que castiguen la bona visió de segons quins espectadors—, i una conjunció actoral de moviment, paraula, ball i cant que no es trenca en cap moment durant les tres hores de l'espectacle, inclòs un generós entreacte.

«Ànima» és un musical apte per a tots els públics. No només pel que fa a les habituals sessions matinals amb centres educatius, sinó per a opcions de teatre en família. El cinema d'animació és, més que mai, una de les tendències artístiques que més captiven el públic juvenil. «Ànima», que com molts musicals similars no deixa de tenir una trama tirant a light, té clar que no vol ser edulcurat com el seu alter ego cinematogràfic. No amaga la denúncia sobre el masclisme de l'època que menysprea la feina artística de les dones com la Greta protagonista —obligada a dibuixar amb pseudònim masculí— marginant-les només a ser les retocadores finals dels dibuixos amb rutines d'entintat i pintura.

«Ànima» mostra també l'antic procés artesanal de l'animació, abans que arribés la comoditat de la digitalització. D'aquest procés, aquí, encara hi ha testimonis —n'he conegut en plena feina de formigues al seu obrador— que han treballat amb el mateix mètode, com per exemple els dels inicis de «Les tres bessones», de la productora Cromosoma i Roser Capdevila, o la d'uns pioners de l'animació catalana, Joan i Fermí Marimon, que entre el 1989 i el 1990 van portar a la pantalla el llargmetratge «Peraustrínia», creat artesanalment amb un equip de dibuixants i retocadors d'entintat i pintura (o retocadores, que els temps, a finals del segle XX, tampoc no havien canviat tant!).

Malgrat que pot semblar que la companyia és una troupe emergent, amb ganes de menjar-se el món teatral, cal tenir en compte que no és ben bé així. Fa la impressió que tots toquen molt de peus a terra i saben el que es fan i el que volen. En el repartiment hi ha intèrprets que fa temps que trepitgen els escenaris, començant per la protagonista ja esmentada, l'actriu Paula Malia, però també amb altres personatges somniadors de futur com Oriol Burés (que hi fa de Walter Disney); Bernat Cot (que és Richard, un dels animadors amb més protagonisme per la seva aversió a la dona dibuixant); Diana Roig (que és Mina, l'amiga inseparable i essencial de la Greta); Toni Viñals (Ray, el cap d'acomodadors, entre altres papers); Aina Sánchez (que és Emily, la germana de Greta); Víctor G. Casademunt (el bonàs de George, l'amic de les dues germanes, una de les sorpreses d'interpretació que posa una nota d'humor a la italiana en la trama); o Annabel Totosaus (Haze, la veterana encarregada de l'estudi de les noies retocadores d'animació). I així fins a setze intèrprets, que fan alguns doblets, i una desena de músics.

Música, cant, paraula, moviment, ball, claqué inspirat en els trenta, crispetes d'abans i d'ara, i vestuari romàntic d'un temps que ja forma part del mite del passat i que fa un viatge imaginari als no tan feliços però sí esclatants anys trenta del segle XX. Tot embolcallat amb una esplendor de maquinària escenogràfica que transporta els espectadors al Hollywood més efervescent al servei d'una trama dramatúrgica que, malgrat la ficció, també compleix el paper de divulgació d'un àmbit artístic poc conegut. «Ànima» és un espectacle total que demana a crits una nova oportunitat i es mereix un llarg recorregut.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Mar i Cel». Text: Xavier Bru de Sala, basat en l'obra homònima d'Àngel Guimerà. Música i orquestració: Albert Guinovart. Dramatúrgia i adaptació: Joan Lluís Bozzo, Xavier Bru de Sala, Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel. Intèrprets: Jordi Garreta (Saïd), Alèxia Pascual (Blanca), Abel García (Joanot), Albert Gràcia (Hassèn), Berta Luna (Idriss), Xavi Fernández (Don Carles), Eloi Gómez (Ferran i Arquebisbe Ribera), Clara Renom (Mare de Saïd i Teresa), Sergio Escribano (Malek i soldat), Candela Díaz Sanz (Maria i dona morisca), Esteve Roig (Osman i soldat), Cisco Cruz (Salan, baró de Dènia i soldat), Albert Mora (Felip III rei d'Espanya, albanès i caporal), Anna Alborch (reina Margarida d'Àustria, Carme i dona morisca), Bittor Fernández (Felip, Duc de Lerma i soldat), Estel Aparicio (Saïd nen i Montserrat), Carme Giner (Rosa i dona morisca), Biel Llongueras (Abderrahïm i Idriss II), Guillem Ripoll (Abdul i pare de Saïd), Guillem Fole (Mohamed i soldat). Orquestra: Marc Garcia Rami / Jordi Castellà (piano), Quim Ollé / Ramon Vilalta (flauta), Dolors Almirall / Guifré Sastre (oboè), Francesc Puig / Montserrat Margalef (clarinet), Cati Terrassa / Martí Marsal Riera (trompa), Biel Pelfort Bartoló / Raül Gallego (trompeta), Enric Mestre / Òscar Bas (trombó), Ferran Armengol / Robert Armengol (percussió), Blai Mañer / Àngel Valverde (teclats), Edurne Vila / Laia Ferrer Vila (violí)Esther Vila / Aleix Sala Ribera (violoncel), Guillermo Prats / Xavi Sánchez (contrabaix), Joan Vives / Sergi Cuenca (direcció). Direcció original: Joan Lluís Bozzo. Ajudant de direcció 2024: David Pintó Codinasaltas. Direcció «Mar i Cel» 2024: Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel. Direcció musical: Joan Vives i Sergi Cuenca. Companyia Dagoll Dagom. Teatre Victòria, Barcelona, 19 setembre 2024. Espectacle recomanat a partir de 12 anys.

[Fitxa artística íntegra al peu d'aquesta crítica]

COM UN CAVALL DESBOCAT... PEL PARAL·LEL!

«Com un cavall desbocat per les ones», diu una de les lletres de la partitura de «Mar i Cel». Ara, aquest cavall, el mascaró de proa del mític vaixell de Dagoll Dagom, trota desbocat pel Paral·lel després de trenta-sis anys de la seva primera navegació al mateix escenari que el va veure varar el 1988 quan, com diu el veterà actor Pep Cruz, la mateixa companyia tenia un nus a la gola pensant que el musical seria un fracàs.

Res més lluny d'això. Quan Dagoll Dagom commemora el cinquantè aniversari i diu adéu com a companyia —massa adéus en tan poc temps!— els espectadors han continuat demostrant que «Mar i Cel» és el gran clàssic del teatre català contemporani que gosaria dir que no morirà mai.

El relleu hi és. Si «Mar i Cel» va tornar el 2004 i va repetir el 2014 i hi ha tornat el 2024, res no hauria d'impedir que el relleu generacional l'enlairés de nou el 2034. Deu anys són una bona mesura de prudència temporal per mantenir l'alè dels veterans i obrir la màgia a les noves generacions.

De moment, el dia de l'estrena oficial, aquest «Mar i Cel» ha engegat amb 165.000 localitats venudes anticipadament. Agafeu la xifra, però, de manera provisional perquè continua pujant al mateix ritme que la companyia es veu obligada a continuar ampliant el calendari. ¿Hi deu tenir alguna cosa a veure el Mago Pop que es passeja pel seu teatre tot cofoi com si es tragués cadascun dels espectadors del folre de la màniga?

Les circumstàncies periodístiques que no vénen a tomb han fet que hagi pogut parlar de «Mar i Cel» en cadascuna de les tres versions anteriors. De la del 1988 no en tinc rastre (no hi havia Internet). De la del 2004 i la del 2014, només cal anar als enllaços de les crítiques d'aquelles reestrenes que adjunto al final. No em repetiré, doncs, en gènesi, història i comparacions de l'original a l'adaptació. Només cal dir i constatar que cada nova versió de «Mar i Cel» supera l'anterior.

Tot i que parteix de la base inicial de l'adaptació de Xavier Bru de Sala i la partitura d'Albert Guinovart, la companyia Dagoll Dagom, sota la direcció d'Anna Rosa Cisquella, Miquel Periel i Joan Lluís Bozzo, que en aquesta ocasió ha fet un mutis al costat mantenint-s'hi només com a “director original” —com els millors de Broadway—, ha anat revisant cadascuna de les versions i ha anat aportant una nova mirada sense perdre'n els orígens ni perdre'n la identitat.

Un dels atractius de cada nova reposició és el relleu de l'equip artístic. Aquí, l'actor i cantant Jordi Garreta, en el paper de Saïd, i l'actriu i cantant Alèxia Pascual, en el de Blanca. Els dos substitueixen la parella protagonista de «Mar i cel» i agafen el relleu amb un alt nivell d'excel·lència heretat d'altres intèrprets que els han precedit: Àngels Gonyalons, Carme Cuesta, Elena Gadel, Ana San Martín, Carlos Gramaje, Roger Berruezo...

No passem per alt —sense fer cap excepció de tot el repartiment inclòs a la fitxa artística del 2024—, l'actor Xavi Fernández, en el paper del pare de Blanca, Don Carles, i tampoc l'actor Abel García, en el personatge de Joanot, l'altra cara de la venjança i la traïció de «Mar i Cel».

I, per descomptat, un esment especial pels acròbates que es pengen i despengen pel velam i les cordes del vaixell en un aire de pista afegit, i també pel personatge d'Idriss, el grumet —llicència dramatúrgica des de la primera versió de «Mar i Cel» de Dagoll Dagom perquè no figura en l'original d'Àngel Guimerà— i que aquí ha agafat amb tremp i picaresca l'actriu i cantant Berta Luna després que, al llarg dels anys, ho fessin les actrius Isabel Soriano, Pili Capellades o Júlia Jové.

Quina troballa aquest grumet, el personatge que ha fet durant trenta-sis anys que connectés millor amb els milers d'espectadors joves que han crescut amb «Mar i Cel» gràcies a la sensibilitat del professorat que ha pensat que, lluny de campanyes institucionals i plans de lectura, calia portar l'alumnat al teatre.

La versió d'aquest 2024 de «Mar i Cel» entra —podria entrar-hi sense complexos— en la lliga dels grans musicals que rebenten taquilla a Broadway i Londres. I, ves per on, ho fa en català, com aquell qui no vol la cosa, però amb una concepció escènica que revalida l'obra original escenogràfica i de vestuari del malaguanyat Isidre Prunés i l'activa Montse Amenós, autors de l'icònic vaixell.

Aquesta és una versió que excel·leix també en la interpretació musical —codirigida pel veterà Joan Vives i acompanyat ara per Sergi Cuenca —el mestre de la funció de l'estrena oficial, com si Joan Vives hagués decidit fer un relleu de batuta simbòlic. A més, la il·luminació d'Albert Faura i el so de Jordi Ballbé, rematen una posada en escena que durant dues hores i tres quarts —hi ha entreacte— manté els espectadors amb l'alè en suspens, seguint una a una cadascuna de les emblemàtiques peces de «Mar i Cel».

La versió actual s'ha vist també reforçada amb un suggerent videomapatge de Joan Rodón que acaba agafant un protagonisme paral·lel al protagonisme orgànic de l'espectacle —no hi ha sòlidament aigua, però com si hi fos; no hi ha espaialment cel, però com si hi fos; no hi ha tempesta d'alta mar, però com si hi fos— i els espectadors s'hi senten immersos, “desbocats” per les ones imaginàries, gràcies als avantatges de les noves tecnologies.

Ja ho he advertit d'entrada: corre un cavall desbocat pel Paral·lel. Hi trotarà per una extensa temporada que hauria de ser i s'endevina que serà sencera. Dagoll Dagom no podia trobar-se amb una porta més gran i majestuosa de sortida. Catifa vermella. Queda la llarga història plena de xifres astronòmiques i l'escalf de milers d'espectadors. Una exposició de la trajectòria de mig segle i els espectacles de la companyia visitable al segon pis del teatre ho testimonia. De fenòmens com el de «Mar i Cel» de Dagoll Dagom se'n diu autoestima i orgull de cultura d'un país.

Crítica de la reposició de «Mar i Cel» del 2004 al Teatre Nacional de Catalunya. Cliqueu aquí.

Crítica de la reposició de «Mar i Cel» del 2014 al Teatre Victòria. Cliqueu aquí.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

FITXA ARTÍSTICA DE «MAR I CEL»
«Mar i Cel». Text: Xavier Bru de Sala, basat en l'obra homònima d'Àngel Guimerà. Música i orquestració: Albert Guinovart. Dramatúrgia i adaptació: Joan Lluís Bozzo, Xavier Bru de Sala, Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel. Intèrprets: Jordi Garreta (Saïd), Alèxia Pascual (Blanca), Abel García (Joanot), Albert Gràcia (Hassèn), Berta Luna (Idriss), Xavi Fernández (Don Carles), Eloi Gómez (Ferran i Arquebisbe Ribera), Clara Renom (Mare de Saïd i Teresa), Sergio Escribano (Malek i soldat), Candela Díaz Sanz (Maria i dona morisca), Esteve Roig (Osman i soldat), Cisco Cruz (Salan, baró de Dènia i soldat), Albert Mora (Felip III rei d'Espanya, albanès i caporal), Anna Alborch (reina Margarida d'Àustria, Carme i dona morisca), Bittor Fernández (Felip, Duc de Lerma i soldat), Estel Aparicio (Saïd nen i Montserrat), Carme Giner (Rosa i dona morisca), Biel Llongueras (Abderrahïm i Idriss II), Guillem Ripoll (Abdul i pare de Saïd), Guillem Fole (Mohamed i soldat). Orquestra: Marc Garcia Rami / Jordi Castellà (piano), Quim Ollé / Ramon Vilalta (flauta), Dolors Almirall / Guifré Sastre (oboè), Francesc Puig / Montserrat Margalef (clarinet), Cati Terrassa / Martí Marsal Riera (trompa), Biel Pelfort Bartoló / Raül Gallego (trompeta), Enric Mestre / Òscar Bas (trombó), Ferran Armengol / Robert Armengol (percussió), Blai Mañer / Àngel Valverde (teclats), Edurne Vila / Laia Ferrer Vila (violí)Esther Vila / Aleix Sala Ribera (violoncel), Guillermo Prats / Xavi Sánchez (contrabaix), Joan Vives / Sergi Cuenca (direcció). Disseny d’escenografia i vestuari: Montse Amenós i Isidre Prunés. Disseny d’il·luminació: Albert Faura. Disseny de so: Jordi Ballbé (Teatre Condal). Disseny de vídeo: Joan Rodón. Disseny de caracterització: Eva Fernández. Acrobàcies: Raül Grau. Producció executiva: Anna Rosa Cisquella. Cap de producció: Mireia Farrarons Montmany. Administració: Natàlia Obiols. Cap de comunicació i màrqueting: Anna Candelas. Ajudant de comunicació: Clara Badia Franch. Auxiliar de producció: Jose Luis Segador. Equip tècnic: Illusion Stage - Francisco Grande (direcció tècnica), Bernat Jansà (cap tècnic), Tito Lucchetti (regidor), Teresa Navarro (gerent de companyia), Marcel Ferrer (cap de so), Núria Vallina (segona operadora de so), Eudald Pont (microfonista), Lídia Masip i Pons (cap de llums), Sandra Marín (tècnica de llums), Pere Carrasco Costa (cap de maquinària), Pere Sànchez (operador del vaixell), Fernando Juárez (cap de sastreria), Micaela Pimentel (perruqueria i maquillatge), Sergio Santafé i Martí Múrcia (tècnics del teatre). Col·laboradors: Miquel Llach (disseny gràfic), Jan Clota (ajudant d'escenografia), Carlota Ricart (ajudanta de vestuari), Carmen Herrero (ajudanta de caracterització), Juli González (producció elèctrica i programació de llums), Enric Mestre (coordinador orquestra), La Tremenda - Núria Olivé i Maria Bros (premsa), David Ruano / Miquel Muñoz (fotografia), Mar Orfila (vídeos xarxes), Ivan Danot, Àlex Garcia i Sem Pons (màrqueting). Altres col·laboradors: Escenografia i vestuari originals del 1988.- Construcció vaixell: Jesús Manuel Pinto / Baynton. Nusim Hidràulica vaixell: Aircomp Reus. Retocs escenografia: Taller d’escenografia Castells / Jorba Miró / Pro-Escena. Realització attrezzo: Marsa Amenós. Confecció cordes: Hilados Donado. Realització vestuari: Toni Langa / Goretti Puente. Postisseria i perruques: Fent i Desfent. Integració audiovisuals: Lluís Badosa - inWO. Material audiovisual: Pere Parés i Joan Fericgla – Baf. Efectes sonors originals: Roc Mateu. Assistent de disseny de so: Albert Ballbé. Tècnic automatismes vaixell: Carles Fernández Bueno. Tècnics muntatge: Joan Bonany, Janot Alabert, Dani Sánchez i David Puyaltó. Ajudant de direcció de càsting: Gara Roda. Pianistes d’assaig: Marc Garcia Rami i Jordi Castellà. Assessorament dicció: Berta Giraut. Assessorament lluites: Roger Salvany. Programació de teclats: Àngel Valverde. Contingut extra xarxes: Marc Tarrida. Gravació càstings: Albert Miret i Dimas Bozzo. Pràctiques d’escenografia i vestuari: Joana Orbezo Castells. Agraïments: Pili Mir, Federació Catalana de Gimnàstica, equip del Teatre Victòria i totes les persones que han posat el seu granet de sorra en alguna de les produccions de «Mar i Cel». Direcció original: Joan Lluís Bozzo. Ajudant de direcció 2024: David Pintó Codinasaltas. Direcció «Mar i Cel» 2024: Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel. Direcció musical: Joan Vives i Sergi Cuenca. Companyia Dagoll Dagom. Teatre Victòria, Barcelona, 19 setembre 2024.

«El llibre de la selva». Sobre el relat de Rudyard Kipling. Versió de Macià G. Olivella. Música original de Ferran González. Intèrprets 2024: Mariona Campos, Olga Fañanàs, Gerard Flores, Marc Miramunt, Esther Pérez-Ferrer i Pol Romans. Intèrprets 2017: Maria Berenguer, Mariona Campos, Gerard Flores, Marc Miramunt, Roc Olivé i Esther Pérez-Ferrer. Disseny escenografia i vestuari: Lleo Quintana. Construcció escenografia: Tero Guzmán, La Forja del Vallès. Confecció vestuari : Lleo Quintana. Disseny il·luminació i so : Francesc Campos. Coreografies: Esther Pérez-Ferrer. Il·lustració i disseny gràfic: Marta Gascón i Eduard Fortuny. Direcció musical: Olga Fañanàs. Producció executiva: Maria Agustina Solé. Direcció de Gerard Nicasi. Companyia La Trepa, Jove Teatre Regina, Barcelona, 18 febrer 2017. Reposició: 16 setembre 2017. Espectacle recomanat a partir de 5 anys. Reposició: 21 setembre 2024.

VESTIR LA SELVA DE RUDYARD KIPLING AMB PECES DE LUXE

[Crítica corresponent a l'estrena del 2017]

L'espectacle té tant de risc com d'ambició. ¿Com es representen els principals personatges de la faula de Rudyard Kipling (Bombai, 1865 - Londres, 1936) que envolten Mowgli a la jungla dels llops o els que ronden per la selva o les mones que es pensen que Mowgli és com una mena de titella o joguina que es pot trencar, quan l'imaginari col·lectiu els té identificats per la múltiple influència audiovisual?

La companyia La Trepa ho fa amb un treball de vestuari excel·lent de Lleo Quintana i amb una interpretació coral musical, amb partitura del veterà de la casa, Ferran Gonzàlez, que aconsegueix una tonalitat allunyada de les melodies típiques d'altres musicals familiars i entra de ple en l'atmosfera singular que requereix la selva. També ho fa convertint les bèsties en éssers humanitzats sense que es noti la conversió i fent que, a manera que avança l'espectacle, es fusionin sense trencaments la personalitat humana i la del bestiari.

A més, l'adaptació, necessàriament breu, que un altre veterà de la casa, Macià G. Olivella, fa del clàssic de Rudyard Kipling fuig dels estereotips endolcits que han fomentat el cinema disneyià i les sèries animades i aprofundeix en el discurs original, extraient-ne la síntesi de la història de Mowgli, amb un rerefons de respecte per la llibertat dels pobles i el dret a decidir a quina comunitat vol formar part quan Mowgli es troba foragitat a la vegada per la tribu dels llops i la tribu dels humans.

La posada en escena i el registre que s'ha donat a l'espectacle obliga també els intèrprets a un treball de moviment i de gest que s'acosti a la idea que se'n té de cadascuna de les bèsties. I per això s'hi mou amb parsimònia l'ós Baloo, amb agilitat la pantera Bagheera, amb energia de ring el ferotge tigre Shere-Khan, amb estilització la serp Kaa o amb sinuosos moviments les mones, en realitat una parella de micos que proporcionen una de les escenes que introdueix l'humor i la pàtina de clown en aquesta versió d'«El llibre de la selva».

Amb una arrencada d'una peça coral de gran musical molt suggerent, l'espectacle descobreix a poc a poc com es viu i s'organitza el Consell de la Roca —única escenografia mòbil que presideix l'escenari— i també es reserva intervencions solistes amb un to càlid a càrrec de la pantera amb vestit negre elegant (l'actriu Maria Berenguer), de la serp pitó Kaa amb un dels vestuaris més espectaculars del disseny (Mariona Campos) o el protagonista de la història (l'actriu Esther Pérez-Ferrer), amb un vestit gairebé patufetaire, distingit de tots els altres amb una interpretació vocal aguda que l'acosta sense falsa afectació a la petitesa de Mowgli. La balada final de l'espectacle s'enganxa i es repeteix en xiuxiueig mentre els espectadors surten de la platea. Una de les claus de tot bon musical. La Trepa acaba d'afegir al seu repertori un altre dels seus espectacles que no cauran en l'oblit i que es podrà repetir en futures temporades de cara a noves generacions de petits espectadors.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Godspell». Concepte i direcció original de John-Michael Tebelak. Música i noves lletres: Stephen Schwartz. Traducció del llibret: Roser Batalla. Intèrprets: Adrián Salzedo, Alberto Ladrón de Guevara, Andro Crespo, Érika Bleda, Iván Amigo, Juls Sosa, Lucía Ambrosini, Noemí Gallego, Nuria Sánchez i Raúl Ortiz. Covers / swings noies: Mónica Solaun. Covers / swings nois: Nicolás Vilallonga. Coreografia: Carmelo Segura. Escenografia: Sebastià Brosa. Vestuari: Gabriela Salaverri. Il·luminació: Juanjo Llorens. So: Jordi Ballbé. Coordinació musical: Juan Carlos Cuello. Direcció de veus i cor: Ricardo Padilla. Adjunt a la direcció, direcció de càsting i direcció resident: Víctor Ullate. Direcció escènica i musical: Emilio Aragón. Producció d'Antonio Banderas i Emilio Aragón, Teatro del Soho CaixaBank i Estudio Caribe. Teatre Poliorama, Barcelona, 18 setembre 2024. Espectacle recomanat a partir de 10 anys.

CATEQUESI MUSICAL

Qui no vulgui pols, que no vagi a l'era, diuen. Doncs, qui no vulgui “revival” que no vagi a veure un musical. D'un temps ençà, els espectadors de teatre s'han hagut d'avesar a retrobar-se amb la recuperació de musicals cèlebres, made in Broadway o Londres, revisitats amb el convenciment que la seva tesi o moralitat continua sent la mateixa que fa més de cinquanta anys, com aquest «Godspell», estrenat el 1971 a Broadway, un any després d'un altre musical tan celebrat com «Jesus Christ Superstar».

«Godspell» es va adaptar aquí per primera vegada el 1974, i ara s'ha enlairat, des de fa dos anys, de la mà d'Antonio Banderas i Emilio Aragón, al Teatre Soho CaixaBank de Màlaga, productors que confessen que «Godspell» va ser un dels primers musicals que ells van veure quan eren criatures.

Emilio Aragón (L'Havana, Cuba, 1959), director escènic i musical d'aquesta proposta, s'esforça a fer entendre que el seu «Godspell» fuig de la base dramatúrgica a partir de l'«Evangeli segons Mateu» i que allò que es podria considerar una proposta de rerefons religiós s'ha adaptat al moment actual i una societat que lluita per aconseguir un món més just i més lliure on es torni a fer més l'amor que no pas la guerra.

El propòsit és respectable, però el contingut de «Godspell» no es pot despendre del llast religiós que arrossega i les paràboles de Mateu vessen per tots els costats amb la presència de Jesús, o Judes / Joan Baptista (2x1), que tinten el muntatge de catequesi musical a cops d'esquetxos que no són res més sinó passatges del «Nou Testament» —alguns sonaran i tot als més granats— que, davant l'absència de cultura cristiana de les noves generacions, a molts espectadors joves —l'espectacle és eminentment juvenil— els deu semblar propi d'un autor d'aventures, un tal Mateu, potser.

Emilio Aragón s'ha adonat, diria jo, d'aquest llast que arrossega «Godspell» i ha fet que la jove companyia de teatre de la ficció que assaja o es troba en una nau mig abandonada es refugiï d'una guerra exterior i d'uns bombardejos que no especifica, però que de seguida es poden vincular amb les ràtzies bèl·liques entre Rússia i Ucraïna o les d'Israel i Palestina o el Líban —molt abans, esclar, de la nova guerra tecnològica que la intel·ligència israelina s'ha tret de la culata amb els explosius a distància de “buscapersones” o “walkie-talkies” en mans o sarrons de presumptes enemics.

És aquesta primera escena, només aquesta, la que vol renovar el musical «Godspell», però l'aposta renovadora de seguida es deixa córrer i, estranyament, ja no es retroba més en tot l'espectacle, cosa que sembla que hauria estat un bon arrodoniment si el nou «Godspell» es tanqués amb una altra escena de la mateixa mirada contemporània sobre les guerres que assetgen i amenacen el món actual.

Al marge d'aquesta concepció dramatúrgica, la recuperació de «Godspell» té sobretot sentit per la troupe que reuneix sobre l'escenari. Actors i actrius de musical, encara joves, però d'alt nivell, que constaten el que deia abans: un espectacle molt juvenil que no només és idoni sinó absolutament recomanable per a espectadors joves amants del musical o per a un públic adult eclèctic i familiar.

Cal remarcar en aquest sentit les intervencions del mestre de cerimònies, en el paper de Jesús, interpretat per l'actor Adrián Salzedo, o la del doblet que interpreta l'actor Alberto Ladrón de Guevara —nom de nissaga— amb els personatges de Judes i el de Joan Baptista. Al seu voltant, hi ha el català Andro Crespo i intèrprets de primera, sense excepcions, com Érika Bleda, Iván Amigo, Juls Sosa, Lucía Ambrosini, Noemí Gallego, Nuria Sánchez i Raúl Ortiz. Deu cantants, ballarins i intèrprets que, a l'hora de l'escena del Sant Sopar, no arriben ni a ser dotze, com els dotze apòstols, però és que, des d'aquell il·lustre sopar fins ara, les coses han canviat molt i la nòmina també s'ha hagut de retallar.

L'espectacle compta amb una notable aportació creativa catalana com la de l'escenògraf Sebastià Brosa, que sembla que hagi reproduït un dels murs pròxims al Teatre Poliorama, carrer Elisabets enllà, la de l'antiga capella de la Casa de la Misericòrdia que espera ser en un futur el CAP del Raval Nord, prop del MACBA; o la versió de les lletres de l'espectacle que ha traduït l'actriu Roser Batalla; o el muntatge de so de Jordi Ballbé —veterà dels últims anys de Dagoll Dagom—, amb l'aportació essencial dels músics en directe de la companyia d'Emilio Aragón que configuren tots plegats un espectacle on no falta la màgia més bàsica, els titelles gegants —una de les escenes més agraïdes—, el teatre d'ombres, les màscares i els canvis de veu en diferents registres musicals dels mateixos intèrprets. Amb el musical «Godspell» hi ha una conclusió evident: si la catequesi fos sempre així, gairebé segur que tindria més parròquia de la que a hores d'ara té.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Los chicos del coro». Text: Christophe Barratier i Philippe Lopes Curval. Música: Bruno Coulais i Christophe Barratier. Lletres de cançons: Christophe Barratier i Philippe Lopes Curval. Versió i lletres de cançons: Pedro Víllora. Intèrprets adults: Manu Rodríguez, Rafa Castejón, Iván Clemente, Chus Herranz, Eva Diego, Xisco González, Jorge Lucas. Intèrprets infantils: Escolania de Los Chicos del Coro, sota la direcció de Nicolás Martín Vizcaino. Disseny d'escenografia: David Pizarro. Disseny d'il·luminació: Juanjo Llorens. Disseny de so: Javier G. Isequilla. Producció executiva: Rafa Coto. Càsting i producció: Beatriz Giraldo. Director de producció: Víctor Aranda. Ajudant de Producció: Carlos Díaz. Distribució: Pentación Espectáculos. Una producció d'AMR Produce. Director musical: Rodrigo Álvarez. Ajudant de direcció: José Warletta. Direcció: Juan Luis Iborra. Teatre Tívoli, Barcelona, 15 febrer 2024. Espectacle recomanat a partir de 7 anys.

EL COR DEL PETIT PÉPINOT

Al director, guionista i cineasta Christophe Barratier (París, 1963) —que ha visitat Barcelona i el Teatre Tívoli amb motiu de l'estrena aquí de la versió espanyola del seu musical— la guspira esclatant de la seva pel·lícula «Les choristes», l'any 2004, l'ha portat durant vint anys a recórrer escenaris amb la versió teatral i musical que ell mateix va estrenar uns anys després de l'èxit espectacular del film de coproducció francesa i suïssa.

«Les choristes» es podria posar al costat d'una altra pel·lícula mítica en el temps com és «Cinema Paradiso». Les dues tenen de fons una època i un protagonista infantil. Les dues, cadascuna en el seu camp, representen una lluita de superació per sortir del forat gris de la postguerra i créixer a través de l'art, ja sigui en el cinema o en la música.

L'espectacle musical que es pot veure ara a Barcelona recorda els eixos principals de la pel·lícula, però manté un guió fet de cap i de nou on apareixen els principals personatges i s'hi recreen les principals escenes del film: l'arribada del professor substitut a l'internat, un amant de la música; el director autoritari i frustrat per la seva pròpia destinació; la mestra de matemàtiques de l'internat de nenes veí del dels nens; la mare jove i viuda d'un dels interns que aporta el plus romàntic a la trama; la colla d'interns sota el jou de la dictadura escolar amb l'amenaça permanent del càstig; el manetes i conserge de l'internat; l'intern més gran que prové d'un centre penitenciari i que altera la cohesió del grup; i el cor que aquí es representa amb una quinzena de joves intèrprets —nens i nenes—, escollits en un càsting especial previ per a aquesta temporada catalana i que formen en conjunt una coral homònima d'una vuitantena de nois i noies de diferents edats, d'entre els 6 i els 15 anys, que es van alternant en les diferents funcions, per la normativa habitual en espectacles on intervenen intèrprets infantils.

L'espectacle, amb músics en directe, compta amb una escenografia espectacular, amb mòduls que canvien els diferents espais on transcorre l'acció, amb el mètode ancestral del teló que puja i baixa, ara amb una tanca de jardí, ara amb una portalada de ferro, ara amb una grada de pupitres de la vella escola que representen l'aula, ara amb l'espai de la cambra del mestre substitut...

Aquest dinamisme escenogràfic fa que l'acció captivi l'atenció permanent dels espectadors que durant més de dues hores i quart —atenció, sense entreacte— reviuen l'aventura del professor, músic frustrat, que arriba a l'internat amb un mètode d'ensenyament que a la postguerra mundial, entre el 1948 i 1949, bevia de les fonts de l'escola moderna i que els totalitarismes i el feixisme van intentar esborrar del mapa.

El guió té l'atractiu del procés de menys a més del cor que, de no saber com aquell qui diu gairebé ni xiular, acaba encaterinant la dama protectora de l'internat que aquí, irònicament, es representa amb un maniquí a la llotja lateral, quan assisteix al concert definitiu del cor aconseguit, contra tots els impediments del director, pel protagonista de l'obra, el professor Clément Mathieu.

El musical mostra per una part l'excel·lent treball de direcció dels intèrprets joves, tant dramatúrgicament com pel que fa a la part vocal, una autèntica coral que, a més, fa escola, i per l'altra, les intervencions solistes dels intèrprets adults: l'actriu Eva Diago (la professora), l'actor Rafa Castejón (el director), l'actor Xisco González (el conserge manetes) i l'actriu Chus Herranz (la mare viuda) i, sobretot amb l'esclat de l'actor català Iván Clemente, nascut a Sabadell ja fa vint-i-cinc anys i que porta en el món del teatre i la televisió des dels nou, considerat el dolent de la història, el jove que acaba empresonat per un error de prejudici i que és qui cala foc a l'internat en un atac de revenja.

«Los chicos del coro» és un espectacle per a tots els públics, sobretot a partir dels 7 o 8 anys, sense límit d'edat per la part alta, perquè conté tots els ingredients que acaba fent pessigolles als espectadors de totes les edats i perquè, sota un “The End” aparentment ensucrat, s'amaga el desig del més petit del cor, Pépinot, que sempre té la maleta a punt per emprendre el viatge més enllà de l'internat quan el vinguin a buscar els pares, perquè no sap que van morir a la guerra, però que no perd el desig que, si bé durant molt de temps ha semblat una història del passat, ara ha tornat lamentablement a l'actualitat amb l'allau d'infants orfes refugiats que fugen de la guerra o de la fam del seu país.

La nit mateixa de la funció al Teatre Tívoli, un parell d'adolescents ucraïnesos acollits a Catalunya, estan a l'espera que la justícia espanyola els extradeixi o no a Ucraïna, reclamats per una família d'acollida a qui ells acusen de maltracte. Probablement, els dos no tindran la sort que té el petit Pépinot quan es llança al coll del mestre de música, en Clément Mathieu, una figura icònica del cinema que és impossible de no associar amb l'entranyable actor parisenc que el va fer popular, Gérard Jugnot.

Al final de l'espectacle, si els espectadors es porten bé, el cor de nois i noies de «Los chicos del coro» és probable que els dediquin unes peces de propina: una part de la Marsellesa —per no oblidar els orígens de l'obra—, i com a deferència, una part d'«El cant dels ocells». Tot un regal per abaixar el teló.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

Tràiler de la versió de teatre musical de «Los chicos del coro», del Teatre Tívoli (1). Tràler de la versió cinematogràfica del 2004 de «The Choristes» (2).

«Hop! Històries d'objectes perduts». Inspirat en «A small story» i «Eine kleine Geschichte», d'Andy Manley i Ania Michaelis. Adaptació de Mar Puig i Gisela Juanet. Intèrprets: Queralt Albinyana i Jordi Llordella. Escenografia: Toni Montero i Josep Juanet. Regidoria: Xavier Flores. Vestuari: Gemma Malé. So i il·luminació: Adrià Gómez i Carles Bernal (Contracorrent). Composició piano: Berta Ros. Coreografies: Bealia Guerra. Suport al disseny de so: Lara Stolzenberger, Jordi Llordella, Queralt Albinyana i Gisela Juanet. Distribució: Mariona Barba. Cartell: Anna Devís i Daniel Rueda. Disseny gràfic: Pere Pujadas. Assessorament pedagògic: Mar Puig. Assessorament escènic: Lluís Juanet. Efectes Especials: Sergi Dalmau Soler. Coordinació Tècnica: Carles Merodio. Tècnic: Adrià Gomez. Fotografia: Jordi Boixareu. Vídeo: Lara Stolzenberger. Assessorament jurídic: Blanca Barba. Administració: Ana Mª Montero. Estudi de so: 48 Volts. Residència: Teatre Núria Espert de Sant Andreu de la Barca. Estrena: Feria de Teatro de Castilla León a Ciudad Rodrigo. Alumnes en pràctiques: EMAV (Arnau Compte, Iker Gil, Luis Muñoz, Marina Aldalur, Mireia Isern, Pere Gené i Víctor Gallardo). Direcció: Gisela Juanet. Teatre Romea, Barcelona, 22 gener 2023. Reposició: Teatre Goya, Barcelona, 2 març 2024.

LA VIDA EN COLORS I EN MINIATURA

Aquest espectacle de teatre visual on les úniques paraules que s'hi senten és «Hop!» i «Visca els nuvis!» està pensat per a primers espectadors —sense excloure els més grans— amb la intenció de fer un viatge tan intens com breu (35 minuts) a través de la vida i de la mort des de la mirada dels petits objectes quotidians que els dos protagonistes, amb pinta d'executius amb cartera, descobreixen, a peu de mitjó, en un armari de colors que recorda la pintura del neerlandès Piet Mondrian que el 1921 va definir sense complexos com a «Composició en vermell, groc, blau, blanc i negre».

Cada prestatge, cada calaix, cada calaixó o cada porta de l'armari amaguen algun dels molts objectes que es troben perduts en totes les cases, arraconats pel progrés i pel pas del temps: una màquina de foradar paper, un telèfon vintage, un telèfon negre de cordó, un pot d'olives, un porró, un ràdiocasset, unes petites figures de porcellana, unes copes de licor, un aparell de ràdio antic...

Cadascun d'aquests objectes, misteriosament, emeten sons, emeten música —torna el rock amb l'imparable moviment de cames i genolls que la parella redescobreix—, emeten alguna ària amb veu de tenor, s'aparellen, es casen, tenen fills, ploren els primers nadons, celebren aniversaris, viuen la vida i fins i tot coneixen la mort de l'avi que s'emporta cap al més enllà el vell rellotge de butxaca.

Queralt Albinyana i Jordi Llordella (dos intèrprets reconeguts als escenaris catalans) interpreten en aquest sensible espectacle familiar els dos personatges de carn i os que descobreixen l'armari dels objectes perduts. La seva interpretació es basa sobretot en el moviment, l'expressió i l'arriscada trama —tenint en compte la vivesa a través de la imatge que té avui la generació de primers espectadors—, de crear vida a través d'objectes minúsculs, com si fossin aquelles joguines inventades del segle passat que molts infants de famílies senzilles elaboraven ells mateixos amb una capsa de mistos, una llauna i un cordill.

Espectacle poètic que, en aquest cas, s'ha representat per primera vegada a Catalunya, amb una versió de l'original del Theater de Berlín, adaptada i dirigida per Gisela Juanet (Viu el Teatre), en el teatre a la italiana del Teatre Romea, dins el Petit Romea, però que s'adaptaria de meravella en un escenari a peu pla, amb els petits espectadors en rotllana, a tocar dels objectes que van apareixent i, fins i tot, experimentant després que allà on la ficció hi posa vida, el realisme exigeix la imaginació.

«Hop! Històries d'objectes perduts» fa ús de les emocions primaries, com el pintor abstracte Piet Mondrian ho feia dels colors primaris, per ensenyar no la realitat que sembla que hi hagi al davant sinó allò universal i fantàstic que s'amaga al darrere.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

Tràiler de la versió catalana de l'espectacle (1). Tràiler de la versió original alemanya del mateix espectacle (2).

«El malalt imaginari», de Molière. Versió de Macià G. Olivella. Música de Ferran Gonzàlez. Intèrprets 2024: Mariona Campos, Olga Fañanàs, Carles Freixes, Maties Gimeno, Enric López, Marc Miramunt i Esther Pérez-Ferrer. Intèrprets 2006/2009: Maties Gimeno, Olga Fañanàs, Mariona Campos, Esther Pérez-Ferrer, Oriol Macià, Joan Olivé i Marc Miramunt. Escenografia i vestuari: José Carrasco. Il·luminació i so: Francesc Campos. Coreografia: Esther Pérez-Ferrer. Ajudant de direcció: Gerard Nicasi. Direcció: Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Jove Teatre Regina. Barcelona, 2006. Reposició: 14 febrer 2009. Reposició: 24 febrer 2024. A partir de 10 anys.

LES CALCES BLANQUES I ELS ESTRENYECAPS
DE MALALTS IMAGINARIS

[Crítica revisada a partir de l'estrena del 2009]

En els temps que corren, la llegenda que la gallina dels ous d'or existia ja s'ha fos del tot. En tot cas, els que en van arribar a aconseguir alguna d'aquestes característiques la van trossejar i en van fer un brou tan immens que no n'han quedat ni les plomes.

És important que programacions com la del Jove Teatre Regina esporguin en el calaix dels clàssics per continuar endreçant i posant, tal com cal, les coses en el seu lloc. Es poden fer moltes rèpliques de malalts imaginaris, i se n'han fet un grapat, però d'autèntic només n'hi ha un: l'Argan de Jean-Baptiste Pouquelin (París, 1622 - 1673), àlies Molière.

Inspirada en la Commedia dell'Arte, la música (Marc-Antoine Charpentier) i la coreografia (Pierre Beauchamp) formaven part de l'obra des de la versió original de Molière. La partitura, que va estar perduda durant anys, es va trobar a finals del segle passat en els arxius de la Comédie-Française i es va representar l'any 1990 en la seva versió original. Per tant no és estrany que, continuant amb la línia de la companyia La Trepa, la presència musical i les fugaces intervencions coreogràfiques tampoc no hi faltin, ni que sigui adaptades a la versió reduïda de la casa.

Una versió recuperada ara d'un dels clàssics del Jove Teatre Regina —un dels més significatius de la maduresa de la companyia La Trepa— que respecta la majoria de personatges de l'obra i que esquematitza les escenes més importants que recreen la trama del malalt i ric senyor Argan, la muller que espera amb candeletes que se'n vagi a l'altre món per tocar-ne de calents de l'herència, l'amor que sent la filla pel seu pare i el dilema que viu la noia entre el jove que estima i el jove poca-solta amb qui el seu pare voldria que es casés per poder tenir el metge de franc.

La companyia ha optat per una obra que requereix que els espectadors primerencs tinguin una certa noció de raonament del que està passant a l'escenari. Altrament, l'anècdota es pot quedar només en la dèria de la malaltia i les escenes més vivaces, més còmiques, més de la Commedia dell'Arte. L'embolic dels pretendents passa més per alt dels espectadors massa petits.

S'hi potencia la vis còmica d'Argan, interpretat pel veterà Maties Gimeno —una excepció aquí, després de la seva retirada dels escenaris—, que, només per la indumentària de camisa de dormir, calces blanques i estrenyecaps, ja aconsegueix xuclar l'atenció col·lectiva durant tota la funció. Ben mirat, Argan seria, per a un sistema públic com el de la Seguretat Social, una veritable xacra. I potser una de les estrelles del programa documental «Històries de la Primària», que ha mostrat la realitat del dia a dia dels professionals de la medicina en diferents àmbits socials.

Com que es tracta inevitablement d'una obra de text, malgrat l'escapçada de l'adaptació, els intermedis de peces musicals compten amb una excel·lent composició de Ferran González que els integrants de la compayia s'han fet seva en clau de bon musical i suggerent interpretació. I per fer honor a la intenció de Molière, alleugereixen el que podria ser un petit llast per a segons quin segment d'espectadors i permeten centrar la sinopsi més coneguda: ric malalt, engalipat per metges que només s'hi fan l'agost amb les medecines —l'obra comença amb Argan repassant precisament una factura mèdica—, enganyat per una segona dona que cobeja la seva riquesa i amb moralitat final: qui es fa el mort pot arribar a descobrir la veritat dels que l'envolten i obrar en conseqüència i amb justícia.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Alícia al País dels Mòbils» Títol original d'estrena: «Alícia al País de les Meravelles», de Marta Buchaca (a partir de l'original de Lewis Carroll). Composició musical de Keko Pujol. Intèrprets 2024: Júlia Bonjoch / Xuel Diaz, Queralt Albinyana, Jordi Llordella i Marc Pujol / Joan Codina. Intèrprets 2022: Jordi Llordella / Joan Codina, Júlia Bonjoch / Xuel Díaz, Marc Pujol i Queralt Albinyana / Cristina Murillo. Intèrprets temporades anteriors: Queralt Albinyana / Cristina Murillo, Júlia Bonjoch / Xuel Díaz, Jordi Llordella / Joan Codina i Marc Pujol / Albert Mora. Disseny escenografia, il·lustració, animació, execució audiovisual, disseny i confecció vestuari: Desilence. Disseny il·luminació: Jaume Gómez i Isidre Ortiz. Coreografia: Bealia Guerra. Cap tècnic: Carles Merodio. Disseny so: Josep Sánchez Rico. Cap producció: Gisela Juanet. Ajudant producció: José Plaza. Producció executiva: Lluís Juanet. Administració: Anna Maria Montero. Ajudant direcció: Míriam Puntí. Direcció: Jordi Andújar. Programa Viu el Teatre. Cicle Petit Romea, Teatre Romea, Barcelona, 26 febrer 2017. Reposició: 27 desembre 2017. Reposició: 20 gener 2019. Reposició: 5 març 2022. Reposició: 18 febrer 2024. Espectacle recomanat a partir de 5 anys.

MOBILE WORLD... BUCHACA

[Crítica corresponent a la primera estrena del 2017]

No sé si els congressistes del Mobile World Congress (MWC), que precisament aquests dies de reposició d'«Alícia al País dels Móbils» omplen carrers, places, hotels, pisos turístics i altres locals de mala anomenada de Barcelona els faria gràcia la moralitat final d'aquest espectacle familiar que signa com a dramaturga Marta Buchaca (Barcelona, 1979) i que xucla en una versió molt lliure alguns personatges del clàssic de Lewis Carroll.

Si en els contes clàssics, la moralitat es referia més aviat als bons hàbits i els bons costums, aquí, per exigències dels nous temps, la moralitat se centra en reduir —o rebutjar!— l'ús del telèfon mòbil quan encara no es té l'edat per enganxar-s'hi dia i nit.

En realitat, «Alícia al País dels Mòbils» és una troballa dramatúrgica que entronca modernament amb la tradició del teatre familiar i que ofereix a canvi l'alternativa de no privar-se de viure la vida sense estrès i no perdre el contacte personal amb els que t'envolten i t'estimes o t'estimen.

Que no confongui ningú, doncs, el títol de l'espectacle i li faci pensar que és un remake de la multitud de remakes del clàssic! «Alícia al País dels Mòbils», sí, però una Alícia com tantes Alícies que omplen la platea del teatre, però transgressora i capaç de distingir, després dels cinc minuts eterns a l'altra banda del mirall que semblen un segle per a ella, allò que més li convé per ser feliç i retrobar-se amb els seus.

L'espectacle compta amb un suport tècnic i digital d'animació que supleix pràcticament l'escenografia i que li atorga una gran vivesa i, durant els setanta minuts de durada, fa també que no perdi en cap moment el ritme imprescindible per mantenir atents els petits espectadors als quals s'adreça, amb la certesa, a més, que malgrat que es recomana per a espectadors a partir de 3 anys, també arriba als més petits perquè el llenguatge de la imatge és el llenguatge que coneixen des que vénen a parar en aquest món.

La sinopsi es pot resumir així: Alícia celebra el seu aniversari, deu anys, i els pares li regalen el millor que li podien regalar a la seva vida: un iPhone (o mòbil sense marca, vaja) d'última generació. Però aviat, amb l'aparell a les mans, Alícia queda enganxada i monopolitzada pels missatges, els jocs i el món virtual. És així com es fa el salt del món real al món fantàstic a través, com deia, dels recursos d'animació i la possibilitat de penetrar-hi físicament gràcies a les cortines de làmines, en una combinació dels personatges de carn i os i els seus clons virtuals.

L'aventura comença en el moment que el personatge del Conill Blanc roba el mòbil a Alícia. Una aventura que posa en joc alguns dels personatges del conte de Lewis Carroll més coneguts: el Barretaire, la Llebre, la Falsa Tortuga, el Rei separat del seu regne —que en aquest cas és més aviat el Rei Pescador— i també la Reina que, en comptes de ser la de Cors, és la Reina de Mòbils, amb un potent exèrcit visual plenament “mobilitzat”.

Amb cadascun d'ells, Alícia i un click del temps de la picor que li havia regalat l'àvia, el Capità Invisible, que surt de la capsa i es fa home, fan el seu viatge pel País de les Meravelles a la recerca de l'iPhone que li ha pispat el Conill Blanc per ordre de la Reina, que vol aconseguir el poder absolut fent-li requisar tots els mòbils que trobi al seu abast.

L'actriu i cantant Júlia Bonjoch, que ha intervingut en altres espectacles familiars o juvenils com el musical «Ningú et va dir que fos fàcil» o en la reposició d'«El Petit Príncep» en substitució d'Elena Gadel [es refereix al 2017], interpreta aquí el paper d'Alícia i és l'única que no multiplica els personatges, cosa que sí que fan els altres tres intèrprets amb una diversitat de registres: l'actor i cantant Jordi Llordella (ha treballat a «Fang i setge», «T'estimo, ets perfecte, ja et canviaré» o «La nit de Sant Joan», entre molts altres), alterna el paper principal d'El Capità Invisible amb el pare d'Alícia; L'actor i cantant Marc Pujol (ha treballat amb la companyia Obskené a «Fuenteovejuna», «La flauta màgica» o «73 raons per deixar-te») es mou en el paper de l'amic d'Alícia, el Barretaire, el Rei destronat o la Reina de Mòbils, el paper clau del desenllaç de l'aventura; l'actriu i cantant Queralt Albinyana (recordem només dos espectacles: «Renard o el Llibre de les Bèsties» i «Rent» [es refereix al 2017]) no es queda enrere en diversificar personatges: l'àvia d'Alícia, la mare, la Llebre, el Lloro, el Conill Blanc... i el personatge virtual d'ajuda a l'usuari de la companyia de mòbils, l'Iris, que es reserva un The End romàntic que no desvelarem.

Tots ells parteixen d'una base actoral d'un nivell excel·lent, amb una interpretació musical que enriqueix la trama i que equilibra la part de discurs i d'aventura amb les peces cantades. Això, afegit al treball d'animació de la productora barcelonina Desilence (DSLNC) que des del seu estudi del carrer Sant Pere Més Alt, amb Tatiana Halbach i Soren Christensen de promotors, s'ha fet un nom en l'àmbit de les arts visuals.

Tot plegat converteix l'espectacle en una proposta per a tots els públics sense frontera d'edat i que aporta a l'ampli àmbit del teatre familiar l'experiència dramatúrgica de l'autora Marta Buchaca («Losers», «Litus», «L'any que ve serà millor», «A mi no em diguis amor», «Plastilina», «Les nenes no haurien de jugar a futbol», «Quant temps em queda?»...), a més de l'experiència teatral, també en l'àmbit familiar que, com ja vam pronosticar fa cinc anys, ha mantingut i encara pot continuar mantenint per un llarg temps en el seu repertori de reposicions aquest nova versió d'Alícia situada en un país imaginari —o no tan imaginari— farcit de mòbils.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«La Blancaneus i els 7 nans». Adaptació basada en el conte recollit pels Germans Grimm. Text d'Albert González. Composició i orquestració de Keko Pujol. Intèrprets i equip artístic 2024: Maria del Valle / Cristina Fabero, Marcel Castillejo, Jéssica Martín, Joan Monistrol, Montse Vidal, Arnau Solsona, Bernat Torruella, Ferran Vidal, Llorenç Costa, Oriol Berch, Pol Berch, Pol Moix, Ivet Camunyes, Joana Berch, Mar Ayala, Alba Cruells, Anna Gallés, Bernat Penas, Cristina Pineda, Itzel Montoliu, Ivette Manent, Judit Martínez, i Roser Prat. Coordinació atrezzo: Cesca Andrés. Vestuari: Bena Clapés, Dolors Castellví i Anna Oller. Assessoria: Aleix Garcia. Confecció: Equip de modistes i brigada de la Joventut de la Faràndula. Disseny d'escenografia: Joan Jorba. Revisió d'escenografia: Mariona Ubia. Construcció: Estudi Taller Jorba-Miró i equip de la Joventut de la Faràndula. Disseny i coordinació: Patrícia Álvarez i Berta Corbera. Realització: Equip de maquillatge de la Joventut de la Faràndula. Efectes especials: Llorenç Mañosa i Equip de Pirus de la Joventut de la Faràndula. Disseny il·luminació, programació i tècnic: Jordi Berch. Tècnics de llums: Adrià Gómez i Jordi Berch. Operador de so: Guillem Pol. Microfonia: Carles Bernal. Projecció: Jan Saura. Producció tècnica: ContraCorrent. Producció executiva: Pol Berch. Regidoria: Mariona Ubia. Direcció tècnica: Jordi Berch. Direcció vocal: Jéssica Martín i Alba Valero. Direcció coreogràfica: Montse Argemí. Direcció artística i dramatúrgia: Albert González. Intèrprets i equip artístic 2012: Jèssica Martín, Joan Baptista Torrella, Montse Vidal, Pol Moix, Miquel Roselló, Albert González, Francesc Rocamora, Xavi Salvador, Salva Peig, Quim Carné, Arnau Solsona, Ferran Vidal, Alba Peig, Clara Barniol, Berta Puig, Maria Closas, Gorka Muñoz, Mariona Tarré, Pol Roselló, Òscar Muñoz, Elisabeth Ollé, Sandra Castaño, Judith Manent, Maria Ferràndiz, Judit Torres, Jordi Llácer, Xavi Ferrer, Héctor Puigdomènech, Marina Peruga. Col·laboració especial de Jordi Banacolocha. Coreografia: Montse Argemí. Escenografia: Joan Jorba. Decorat: Jorba-Miró SCP. Efectes especials: Llorenç Mañosa, Josep Ustrell i David Laencina. Il.luminació: Jordi Berch. So: Oriol Llistar. Audiovisuals: Jordi Ramoneda. Vestuari: Alba Valero. Patronatge: Jordi Lleonart. Maquillatge i perruqueria: Alba Valero i Maria Mercè Fisa. Direcció musical: Keko Pujol. Direcció: Alba Valero i Albert González. Producció: Companyia Joventut de la Faràndula. Teatre Poliorama, Barcelona, 28 octubre 2012. Reposició: 27 abril 2014. Reposició: 11 febrer 2024. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.

AIBOU, AIBOU, ANEM A TREBALLAR!

[Crítica revisada corresponent a la primera estrena del 2012]

Hi ha pocs personatges de ficció tan bonhomiosos, estimats i mediàtics com els set nans que formen part indispensable del conte de «La Blancaneus». I no perquè els Germans Grimm els popularitzessin al segle XIX sinó perquè Walt Disney va fer la que es considera la primera pel·lícula llarga d'animació, l'any 1937, estrenada el 1938, i que, superades les primeres dificultats, va ser un espectacular èxit de recaptació de l'època.

No cal dir que les adaptacions cinematogràfiques dels contes clàssics rebaixen el to malvat de la veu popular d'on procedeixen. Un cas evident és el de la Blancaneu, la madrastra de la qual, en la primeríssima versió, diuen que era sacrificada fins a morir ballant dins d'uns esclops de ferro roents!

Els mateixos Grimm van suavitzar noves versions i Disney es va encarregar d'oficialitzar la definitiva. Cap, però, no s'ha escapat de les reticències, en diferents èpoques, dels sectors feministes, que hi veuen en la noia que espera el seu príncep blau, una rebaixa de la dona com a objecte de submissió, un culte a la bellesa sense excepcions, a més de ser utilitzada com a dona de fer feines mentre els nans surten a guanyar-se el pa a la mina.

Però els clàssics més polèmics també es poden mirar amb ulls contemporanis i treure'ls l'etiqueta que arrosseguen. Això és el que fa aquest espectacle de la Companyia Joventut de la Faràndula de Sabadell.

En aquest cas, una extensa companyia, transversal en generacions, mostra el bo i millor de la seva feina: coreografia, música, dramatúrgia i interpretació, amb un nivell que no té res a envejar a segons quines macroproduccions que sovint s'importen des de fora per omplir palaus d'esports i que demostra una vegada més la capacitat i preparació del patrimoni artístic actual.

Pel que fa a la dramatúrgia, el guió no defuig els eixos bàsics del conte, sense els quals ja no seria el mateix conte. Hi ha doncs, la reina mare mortificada per la gelosia i per ser la més bella de la Terra, el mirallet màgic, hi ha la poma enverinada, un príncep una mica bon jan, els set nans i un estol de bèsties i follets del bosc.

Això permet que la trama s'expliqui no només amb els diàlegs sinó també amb les lletres de les cançons —clarament intel·ligibles per tot l'auditori— i que reuneixen una diversitat d'estils, des del pop, al hip hop o la música celta, amb intervencions corals combinades amb el cos de ball i intervencions solistes que són principalment a càrrec de la mateixa Blancaneus, el príncep i la reina malvada convertida també en bruixa pel seu propi malefici.

Tres bones interpretacions individuals que s'afegeixen a les del conjunt de la companyia, amb especial èmfasi, cal repetir-ho, dels set nans que no estalvien unes tonades a la popular cançó «Heigh Ho!» que els identifica i que qui més qui menys sap taral·lejar, ni que estigui a l'atur i no pugui sortir a treballar cada matí.

Hi ha dos moments esclatants durant l'hora i mitja de l'espectacle, que se segueixen pels petits espectadors amb la passió que la lluita entre el bé i el mal promou des de molt avall: l'aparició dels set nans, amb alguna escena dedicada especialment a ells sols perquè és un dels ganxos de la trama, i la mossegada fatal de la poma, rebuda amb ooohhhhs! espontanis, de la mateixa manera que se celebra el seu retorn a la vida després del petó del príncep... ep!, del petó màgic!, perquè el de debò, el de l'amor que també la versió toca de resquitlló, tant amb l'enamorament platònic dels set nans com amb l'enamorament més convencional del príncep, no arribarà com a tòpic final feliç per decisió de la mateixa Blancaneu, que el reserva, diu, fins que s'oficialitzi l'enllaç matrimonial. Clàssic sobre clàssic, doncs, ni que sigui amb la doble intenció de motivar més endavant en els primers espectadors l'esperit de portar la contrària a la moralitat establerta.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Laika». Creació i dramatúrgia: Enric Cases, Marc Costa, Christian Olivé, Daniel Carreras i Iolanda Llansó. Escenografia i attrezzo: Marc Costa. Direcció escènica: Enric Ases. Vestuari i utillatge: Iolanda Llansó. Projeccions: Christian Olivé. Il·luminació i espai sonor: Daniel Carreras. Música original: Albert Joan. Veus en off: Iolanda Llansó. Efectes sonors: Edgar Vidal (Vidal 2 FX). Edició i producció de la banda sonora: Jero Castellà. Construcció del titella: Marc Costa, Iolanda Llansó, Joan Pena. Construcció de l'estructura: El Taller d’en Lagarto (Josep Sebastià). Suport en l'attrezzo: Alberto Carreño / Patxworkinflables (Patxo). Imatge gràfica: Mireia Cardús. Fotografia i vídeo: Vent-o (Sergi Canet). Impressions gràfiques: Fm Gràfics. Web: Elisenda Solà, Circuit Integrat. Producció executiva: Mireia Cardús. Administració: Obsidiana / Raquel Martínez. Producció: Obsidiana / Daniel Carreras. Distribució: Obsidiana / Mònica Garcia. Distribució internacional i comunicació: Obsidiana / Maria Gallardo. Una producció de Xirriquiteula Teatre. Sant Andreu Teatre (SaT!). De l'11 al 12 de juliol 2018. Reposició: Teatre Romea, Barcelona, 27 novembre 2022. Reposició: Sant Andreu Teatre (SaT!), Barcelona, 3 a 24 febrer 2024. Espectacle recomanat a partir de 4 anys.

LA POLS DE LA LAIKA QUE ENCARA VOLTA PER L'ESPAI

[Crítica revisada corresponent a les estrenes del 2018 / 2022, SaT i Teatre Romea]

«La historia interminable». Llibret de Félix Amador, a partir de l'obra homònima de Michael Ende. Composició musical d'Iván Macías. Intèrprets: Joseán Moreno, Elena González, Àlex Forriols, Noemí Gallego, Odo Cabot, Natalia Zarco, Pablo Badillo, Laura G. Balle, Ferran Enfedaque, Ernesto Piqueiras, Ruth Ge, Irene Barrios, Alberto Misud, Iván Amigo, Mariana Comes, Sergi Espina, Marta Castro, Míriam López, Ernesto Santos, Arturo Vázquez, Sol Carner, Cristina Salvador, Blanca Casellas, Noa Cánovas, Joan Pascual Crosas, Ángel Martínez i Jan Gómez. Equip creatiu: Dario Regattieri (productor executiu), Iván Macías (productor artístic), Federico Barrios Fierro (coreògraf), María José Santos (directora vocal), Jesús Torres (director d'actors), Ricardo S. Cuerda (escenògraf), Felipe Ramos (disseny d'il·luminació), Alejandro Martín (disseny de so), Pablo Santos (director tècnic), Antoni Belart (disseny de vestuari), Aarón Domínguez (disseny caracterització i perruqueria), Fito Dellidarda i Alejandra Varela (disseny animatònica), Jesús Díaz (disseny il·luminació), Alfred Cobami (dissenyador efectes màgia). Direcció musical: Laurence Aliganga. Direcció escènica: Federico Barrios Fierro. Producció de Beon Entertainment. Teatre Apolo, Barcelona, 22 novembre 2023 a 7 abril 2024.

TOT UN DOLL DE FANTASIA INTERMINABLE

Que els neofeixistes del partit d'ultradretà Germans d'Itàlia, que han aconseguit situar per votació popular la seva líder Giorgia Meloni, antiga admiradora de Mussolini, al capdamunt del govern italià, hagin batejat la seva festa anual celebrada a mitjan desembre a Roma amb el nom d'Atreiu, un dels personatges de la novel·la «La història interminable», de l'escriptor alemany Michael Ende (Garmisch-Partenkirchen, Baviera, 1929 - Stuttgart, 1995), i que l'hagin adoptat com el seu referent cultural és una tria que no es mereix l'obra de l'escriptor de literatura fantàstica més universal del segle XX, autor també de novel·les igualment multillegides per moltes generacions de joves com «Momo» o «Jim Botó i Lluc el maquinista» o «La poció del desig», entre moltes i moltes altres.

¿Què han trobat en el personatge d'Atreiu els ultres de Giorgia Meloni? ¿Quina és la seva identificació amb un jove indi de ficció, de pell verda, que rep l'encàrrec de salvar Fantasia i l'Emperadriu? Evidentment, els Germans d'Itàlia hi veuen la salvació del que consideren la seva pàtria i l'exaltació de la seva líder que tenen com una emperadriu romana. Que el jove Atreiu es vegi barrejat amb braços alçats feixistes no li faria gens de gràcia a Michael Ende i, si fos viu, segur que hauria intentat evitar aquesta manipulació.

En tot cas, els Germans d'Itàlia s'han quedat amb l'anècdota sense entrar en el fons de «La història interminable» de Michael Ende, que és una al·legoria de la llibertat d'imaginació i de la llibertat de viure a través del llibre màgic que llegeix un altre personatge de la història, Bastian, tímid, i també víctima de buylling —interpretat aquí per nenes actrius per salvar el dilema del canvi de veu blanca en els nois actors—, i que a través de la lectura, Bastian, experimenta el seu alliberament i descobreix la força de la fantasia que el porta a sentir una simbiosi amb el jove indi Atreiu de la ficció.

Tot això ve a tomb perquè la gran producció musical de «La historia interminable», després de tres versions cinematogràfiques i múltiples adaptacions audiovisuals —alguna desautoritzada per l'autor per falta de fidelitat a l'original— tornen a posar d'actualitat els noms d'aquests dos personatges i els de la resta que configuren la novel·la de Michael Ende.

L'espectacle és una apoteosi d'il·luminació, de color, d'efectes especials, de vestuari, d'una espectacular escenografia i d'un bestiari fantàstic de dracs, gegants i monstres màgics, que resumeix en dues hores i mitja la densitat de l'univers que va crear Michael Ende en literatura i que ho embolcalla amb una composició musical d'Iván Macías amb una barreja d'una vintena de peces melòdiques, algunes pròpies del gènere del teatre musical i d'altres d'estils més urbans i populars.

A més, la producció d'aquest musical, que ja va esclatar en la seva temporada a Madrid, ha obligat a remodelar l'estructura escènica del Teatre Apolo del Paral·lel, sobretot sota l'escenari, i aporta escènicament l'ús de l'animatrònica que converteix en gairebé reals alguns personatges fantàstics com el drac Fújur, de sis-cents quilos de pes, que ha estat elaborat amb una cinquantena de metres de roba de peluix.

Estem parlant d'un muntatge amb prop de més de trenta intèrprets, entre actors, ballarins, cantants i infants, a més dels tècnics i manipuladors, uns quaranta més, portadors i conductors de les peces fantàstiques com el Cargol de curses, el Cavall Artax, la Tortuga Vetusta o el Menjarocs, que han necessitat un equip d'una trentena d'artesans per a la seva elaboració i que recorren, com deia abans, al recurs electrònic de l'animatrònica, robots manipulats a distància que si bé són habituals en el cinema fantàstic, no ho són tant o no ho són gens en el teatre.

Amb més de dos-cents canvis de vestuari, hi ha també una important caracterització de perruqueria amb un centenar de peces de cabell natural. I, atenció, malgrat que no parlem d'una pista de circ sinó d'una sala tancada, la companyia no s'està de jugar arriscadament amb el foc, l'aigua i la neu.

«La historia interminable» és tot un doll immens de fantasia que enlluerna els espectadors de totes les edats, els que van créixer amb el món de fantasia de Michael Ende i els que, ara que no es llegeix tant com abans, poden trobar en l'espectacle un impuls per abocar-se també a la riquesa que conserva l'obra literària original.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«La gallina dels ous d'or». Basat en la faula clàssica d'Isop. Versió d'Alícia Serrat i Macià G. Olivella. Música original de Ferran Gonzàlez. Intèrprets 2024: Mariona Campos, Olga Fañanàs, Carles Freixes, Mireia Lorente, Marc Miramunt i Esther Pérez-Ferrer. Intèrprets 2012: Marcel Clement, Olga Fañanàs, Maties Gimeno, Marc Miramunt, Esther Pérez-Ferrez. Escenografia 2012: Francesc C. Abella. Il·luminació i so: Francesc Campos. Vestuari i escenogràfia: José Carrasco. Coreografies: Esther Pérez. Direcció musical: Ferran González. Direcció: Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Jove Teatre Regina, Barcelona, 14 octubre 2012. Reposició: 13 gener 2024. A partir 3 anys.

UNA GALLINA PER A UN BON BROU TEATRAL

[Crítica corresponent a l'estrena del 2012. Les successives reposicions han incorporat nous intèrprets i adaptacions tècniques. Alguna referència correspon a la puntualitat del moment de l'estrena.]

D'aquí ve la riquesa de les faules clàssiques que demostren que els errors de l'ésser humà es repeteixen des que l'ésser humà és humà. El recent boom immobiliari va ser una d'aquestes gallines d'ous d'or. I, més puntualment, si voleu [2012], la xarxa de la màfia xinesa de blanqueig de capitals desmantellada en el contenidor de porqueria especulativa del sud d'Europa en podria ser una altra.

Perquè, vejam, ¿què és, si no una gallina d'ous d'or, aquest carregament d'armaris i carrets de supermercat farcits de feixos d'euros en els magatzems del presumpte promotor cultural xinès, cap de la màfia, que ha il·lustrat la majoria de telenotícies dels últims dies? [2012] Isop ja ho va dir: un home tenia una gallina que li ponia un ou d'or cada dia. Pensant-se que dins de la bèstia hi havia una mina d'or, la mata per fer-li una autòpsia que resulta frustrant.

L'evolució de la faula ve de lluny. Isop (s. VII aC) va parlar d'una oca d'ous d'or («L'oca que ponia ous d'or»). És a partir de les diverses adaptacions que, en versió catalana, es transforma en una gallina, després dels retocs que hi fa Jean de La Fontaine i, al segle XVIII, Félix María Samaniego. També els germans Grimm tenen una versió semblant titulada «L'oca d'or».

L'espectacle de La Trepa s'adapta a la versió ancestral catalana i mostra les terribles conseqüències de l'ambició desmesurada i, en una adaptació de teatre dins el teatre, l'aviram de la granja explica a un nouvingut (un pingüí) una faula sobre la seva pròpia existència que els posa les plomes de punta a tots.

La posada en escena —idònia per als primers espectadors—, mostra el bestiar personificat de la granja amb la caracterització d'un vestuari que és una de les apostes que excel·leixen aconseguint un muntatge acolorit, lluminós, suggerent i, com és habitual en les produccions de la companyia La Trepa, amanit amb una atractiva partitura musical de Ferran González que combina les peces solistes amb les peces corals, acompanyades d'una coreografia adequada a l'ambient, que la faula facilita a la perfecció.

Una gallina, una oca i un pinguï, entre altres personatges de la granja, són el trio protagonista. Potser sorprèn la presència d'un pingüí en una granja, però precisament aquest trencament d'allò que és possible en la vida real converteix el muntatge en un salt cap al fantàstic on tot és possible: fins i tot que l'ésser del frac més gregari del gel arribi a una granja càlida precisament perquè una altra mena de gallina d'ous d'or que està provocant l'escalfament de la Terra ha començat a fondre el seu territori d'origen al Pol. Un aprofitament per partida doble de la moralitat de la faula original que troba el seu referent en un conflicte universal d'avui mateix.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Pintamúsica!». Idea original d'Únics Produccions. Autores: Berta Ros, Gisela Juanet i Lorena Lliró. Intèrprets i músics 2024: Berta Ros / Núria Gomez, Raul Viana / Hector Canós / Marcel·lí Bayer i Lorena Lliró / Cris Vidal, Elisenda Andrés/ Guillem Payaró. Intèrprets i músics 2021: Berta Ros / Núria Gómez, Raul Viana / Hector Canós / Marcel·lí Bayer i Lorena Lliró / Cris Vidal. Intèrprets i músics temporades anteriors: Berta Ros, Jose Aladid / Raül Viana i Lorena Lliró. Assessorament art: Núria Garcia. Assessorament pedagògic: Berta Juanet. Assessorament llenguatge signes: Natàlia Ros. Disseny espai escènic: Lluís Juanet i Gisela Juanet. Construcció escenografia: Mateo Tikas. Vestuari: Montse Ginesta. Audiovisuals: Pau Gascón i Rosa Cardús. Il·luminació: Lluís Juanet. Cap tènic: Carles Merodio. Direcció musical, composició i arranjaments: Berta Ros i Lorena Lliró. Direcció escènica: Lluís Juanet i Gisela Juanet. Babies al CCCB - Viu el Teatre. CCCB Teatre, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Barcelona, 14 febrer 2015. Reposició: 5 març 2016. Reposició: 11 juny 2016. Reposició: 18 març 2017. Reposició: Teatre Goya, Barcelona, 7 juliol 2018. Reposició: El Petit Romea, Teatre Romea, Barcelona, 10 febrer 2019. Reposició: 16 febrer 2020. Reposició: 17 febrer 2021. Reposició: 17 abril 2021. Reposició: Fundació Miró Montjuïc, Barcelona, 3 juliol 2021. Reposició: Teatre Goya, Barcelona, 5 febrer 2023. Reposició: Teatre Goya, Barcelona, 14 gener 2024. Espectacle recomanat de 0 a 4 anys.

UN VIATGE PER ALS SENTITS, PER ESPAVILAR L'OÏDA, AGUDITZAR LA MIRADA I DESPERTAR LA CREACIÓ

[Crítica corresponent a la primera estrena del 2015]

L'espectacle «Pintamúsica!» es basa en un recorregut per les estacions de l'any prenent com a base audiovisual el quadre «Dona i ocell en la nit», de Joan Miró, i amb la utilització de diversos recursos sensorials que capten l'atenció dels més petits, així com musicals, amb combinació de clarinet, saxofon, flauta travessera o piano.

Si bé l'experiència d'espectacles pensats i adreçats a primeríssims espectadors ja era habitual en l'àmbit de la música (Palau de la Música Catalana, L'Auditori...) no s'havia introduït d'una manera global en el del teatre, cosa que obligava els pares a provar fortuna amb les criatures a coll en espectacles per a edats més avançades. Això fa, doncs, que aquesta sèrie d'espectacles del cicle tinguin una singularitat especial i que comptin, com és el cas de «Pintamúsica!», amb una fitxa artística que no estalvia assessorament tan essencial com el llenguatge de signes, l'art o el pedagògic.

El tres intèrprets i músics condueixen l'acció que atrau l'atenció dels més petits no només pel seu moviment a l'escenari a peu pla —els espectadors seuen a terra sobre una estora verda a l'estil d'escola bressol— o per les propostes amb utensilis sonors que els reparteixen sinó —sobretot per la influència de la imatge en les generacions dels bebès actuals—, en la composició i els traços dels diferents colors i formes del quadre de Joan Miró a través de mitjans digitals que doten d'animació i color un viatge per als sentits que ofereix l'oportunitat d'espavilar l'oïda, aguditzar la mirada i despertar la creació.

L'espectacle «Pintamúsica!» ha vist reconeguda la seva sensibilitat perquè és un dels que va programar la seva presència en la Fira Europea de les Arts Escèniques per a infants, FETEN, que va tenir lloc a Gijón, el febrer del 2016. El 2020, forma part del programa del Festival OFF d'Avinyó. I des de la seva estrena, les reposicions han estat constants en diferents escenaris.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Artaban, la llegenda del quart rei mag». Idea original i composició musical: Marc Sambola. Dramatúrgia: Marc Rosich. Lletres: Yasmina Rincón. Intèrprets 2023: Francesc Abril, Laura Bacaria, Laura Manchón, Andrea Moreno, Ana Extremera, Marc Fabregat, Núria Llausí, Ferran Rull i Clara Solé. Coreografia: Bealia Guerra. Escenografia: Anna Tantull. Disseny de vestuari: Iztok Hrga. Barreteria i complements: Mar Grañena. Producció executiva: Cristina Cazorla. Producció: Puça Espectacles SL. Ajudanta de direcció: Laura G. Ballbé. Direcció musical: Marc Sambola. Direcció: Marc Angelet. Onyric Teatre Condal, Barcelona, 27 desembre 2018. Revisió i reposició: Sant Andreu Teatre (SaT!), Barcelona, 27 desembre 2022. Reposició: 28 desembre 2023. Espectacle recomanat a partir de 4 anys.

EL QUART REI MAG “FREELANCE”

[Crítica revisada corresponent a l'estrena del 2018]

El nord-americà Henry van Dyke (Germantown, Pennsilvània, 1852 - Princenton, Nova Jersey, 1933), escriptor i pastor presbiterià, ha passat a la història de la literatura com l'autor del relat «The Other Wise Man», publicat el 1896, una recreació de la teoria sobre els tres astròlegs savis, que han passat a ser reis mags en la cultura popular més pròxima, i la suposició que encara n'hi va haver un quart, un jove de trenta anys, que en clau de “freelance”, va anar també a la recerca de l'Estel de Betlem i va acabar detingut en temps d'Herodes per posar el nas on no el demanaven. La dibuixant anglesa Jackie Morris (Birminghan, Regne Unit, 1961) en va publicar una versió en còmic el 1998.

Convertir el relat en musical per a tots els públics és una idea de Marc Sambola i el final més aviat tràgic del protagonista, el jove astròleg Artaban, ha estat adaptat a allò que demana un conte fantàstic, nadalenc i especialment ambientat durant la nit de Reis, tendint a una trama que inclou aventura, superació i picada d'ullet romàntica amb un final que intenta posar pau i glòria allà on hi havia desavinença, entre dos pobles separats per un riu, el poble de la Llum i el poble de la Foscor.

Un cop, doncs, establerta la intenció, el que compta no és tant l'origen fidel de la història sinó la reconversió que se'n fa, sobretot musicalment i, malgrat una aparent escenografia austera —la clàssica tradició dels llençols i els paravents— compta amb el valuós complement d'una treballada il·luminació i un vestuari que excel·leixen a manera que avança la trama i que acaba esclatant de lluentons i sedes nobles, com si la troupe formés part d'una de les comparses —made in Almirall BCN— de les cavalcades artístiques de Reis dels últims anys.

La trama fa un salt des de l'actualitat, amb el neguit d'infància d'una nit de Reis —¿qui no recorda haver escoltat i potser fins i tot vist l'ombra dels reis a tocar del llit?— fins a la llegenda d'Artaban que interpreten els mateixos petits protagonistes amb algunes interrupcions fugaces de teatre dins el teatre quan algun gir no els acaba de fer el pes.

L'espectacle «Artaban, la llegenda del quart rei mag» està musicalment ben resolt, amb lletres i composició atractives i entenedores i té el do de no caure en la temptació d'«infantilitzar» els personatges —un perill tractant-se de la nit de Reis— sinó que aprofita l'avinentesa per incloure-hi algunes reflexions de maduresa sobre el compromís, l'enginy, la igualtat, el treball en equip o la força del diàleg per superar enemistats.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Pastorets Superestel», de Ricard Reguant. Música de Toni Olivé. Intèrprets: (2010) Mariona Campos, Marcel Clement, Olga Fañanàs, Gerard Flores, Maties Gimeno, Marc Miramunt, Roc Olivé, Esther Pérez-Ferrer i Maria Agustina Solé. Cos de ball: Verónica Carrecedo, Elisenda Casas, Alba Galimany, Alfredo Izquierdo i Patricia Villalón. (2014) Mariona Campos, Jaume Garcia, Olga Fañanàs, Gerard Flores, Maties Gimeno, Marc Miramunt, Roc Olivé, Esther Pérez-Ferrer i Maria Agustina Solé, Alícia Olivé i Alfredo Izquierdo. (2016) Mariona Campos, Olga Fañanás, Gerard Flores, Alba Galimany, Maties Gimeno, Alfredo Izquierdo, Marc Miramunt, Alícia Olivé, Roc Olivé, Esther Pérez-Ferrer, Maria Agustina Solé, Oriol Úbeda. Intèrprets 2023, entre altres: Mariona Campos, Olga Fañanàs, Gerard Flores, Esther Pérez Ferrer, Marc Miramunt. Cos de ball: Verónica Carrecedo, Elisenda Casas, Alba Galimany, Alfredo Izquierdo i Patricia Villalón. Coreografies: Esther Pérez. Vestuari: Jose Carrasco. Escenografia: Roc Olivé. Il·luminació i so: Francesc Campos. Direcció: Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Jove Teatre Regina, Barcelona, 12 desembre 2010. Reposició: 13 desembre 2014. Reposició: 8 desembre 2016. Reposició: 11 desembre 2020. Reposició: 8 desembre 2023. A partir de 5 anys.

UNS PASTORETS LAICS QUE FAN DE PONT
ENTRE LA CONTEMPORANEÏTAT I DOS MIL ANYS ENRERE

[Crítica corresponent a l'estrena del 2010. Les successives reposicions han incorporat nous intèrprets i adaptacions tècniques]

Es diuen Pastorets, però la versió que ha reposat la companyia La Trepa, extreta del seu repertori i que té com a autor Ricard Reguant, n'agafa els trets més importants per fer-ne una història nova que faci de pont entre la contemporaneïtat i dos milers d'anys enrere.

Els elements del present hi són representats per una parella d'immigrants que es refugien al metro a punt de tenir una criatura, per una ballarina de claqué que para el barret en un dels passadissos del mateix metro i per alguns ciutadans que van i vénen atrafegats per sota els túnels.

Els elements fantàstics hi són representats, esclar, per la tropa de dimonis, el manaies Gran Tronera, el seu ajudant Forques i una colla de galifardeus amb cua, banyes i forca.

Els elements històrics i populars hi són representats pels pastorets de temps passats, per la gent que els envolta i per les situacions que la llegenda els atribueix.

Tres puntals dramatúrgics que tenen l'objectiu de comptar amb el que presumptament coneixen per tradició els espectadors, o el que fins ara coneixien, i que la companyia regenera i reactiva al seu gust en un musical que destaca, sobretot, per la trempera del cos de dimonis, que provoquen algunes corredisses, alguna histèria col·lectiva de la platea i que en algun moment la parella Gran Tronera i Forques converteixen en número de clowns.

Història dins de la història. Del present al fantàstic. Amb intervencions musicals adequades a cadascuna de les situacions i amb naixement inclòs, però en versió laica —és a dir, sense portals de suro com els que hi ha a les parades de Santa Llúcia, sense bou i mula i sense Reis d'Orient— i reforçant la trama amb la lluita entre àngels i dimonis, personatges que, al marge dels Pastorets, han inspirat bàndols i bàndols de les sèries de gènere fantàstic en què el conflicte de fons sempre és la lluita entre el bé i el mal.

Al costat d'una banda sonora amb peces originals, que és en certa manera la base de tot l'espectacle, ressona de tant en tant alguna tonada de les cançons més populars nadalenques: la del rabadà, la del fum, fum, fum... una manera de lligar el nou llenguatge amb la tradició.

Els intèrprets més habituals de la companyia La Trepa alternen aquí els seus papers amb el que podríem anomenar "artistes convidats", amb la qual cosa l'espectacle, amb una quinzena d'actors i actrius, ballarins i cantants, surt de les característiques pròpies de la temporada i es converteix en un musical que respira aire festiu encomanadís.

Però, un cop comprovat el que es pot fer de nou amb els Pastorets..., com que els temps canvien i últimament ho fan amb una mirada romàntica i nostàlgica del passat per por al futur incert... ¿per què no, en una altra ocasió, fer un musical amb uns Pastorets de registre clàssic, d'aquells amb un Satanàs banyut, banyut, amb flames de l'infern de les que fan por de debò i amb pastorets sense certificat d'ESO però acostumats a tractar amb ramats de bens i amb samarra i una bona bóta del racó?

Una vegada, ja fa anys, parlo de l'últim quart de segle passat, quan la irreverència era a l'ordre del dia, en vaig conèixer uns d'aparentment clàssics (és a dir, Folch i Torres) que esclataven amb una sorpresa final: a l'hora del naixement, en lloc d'un nen Jesús... naixia bessonada! Ni la pobra Maria s'ho podia acabar de creure. I del bonàs d'en Josep, no cal que diguem el què. Prou feina té, des de fa més de dos mils anys, a entendre el paper que en la comèdia més antiga de la humanitat li van atorgar de pare adoptiu.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Tom Sawyer, detectiu». Basat en la novel·la de Mark Twain. Dramatúrgia de Miquel Agell. Música de Marc Sambola. Lletres cançons: Lídia Linuesa. Intèrprets 2023: Pol Sanuy / Aleix Maria, Ferran Rull, Miquel Agell, Xavi Duch i Georgina Llauradó. Intèrprets primera estrena 2014: Marc Andurell, Marc Udina, Xavi Duch, Belén Alonso i Ferran Castells. Amb la participació del Cor d'Alumnes Lazzigags i l'Aula de Teatre de les Escoles Concepció i Vila Olímpica de Barcelona. Coachs del Cor: Lluís Garrido i Marta Fíguls (2014) / Raquel López (2023). Músics enregistrament: Andreu Moreno, Isaac Coll, Pau Figueres, Gerard Alonso, Laia Martí i Naüm Monterde. Coreografia: Ester Bartomeu. Disseny escenografia i construcció: Eloi Linuesa. Ajudant escenografia: Carlos Santos. Disseny vestuari i confecció: Leo Quintana. Disseny il·luminació: Roger Blasco. Disseny so: Gerald Gimeno i Brais Sains. Caracterització: Toni Santos. Fotos: Júlia Cortina i Pere Ramon. Regidoria: Xavi Petit (2014) / Omar Bañón (2023). Direcció musical: Marc Sambola. Ajudant direcció: Lluís Garrido (2014) / Omar Bañón (2023). Direcció: Miquel Agell. Companyia Lazzigags. Jove Teatre Regina, Barcelona, 22 febrer 2014. Reposició: 21 octubre 2017. Reposició: 30 octubre 2021. Reposició: 4 novembre 2023. A partir 5 anys.

UN PERRY MASON JUVENIL

[Crítica corresponent a l'estrena del 2014]

En la novel·la «Tom Sawyer, detectiu», de Mark Twain (Florida, Missouri, 1835 - Redding, Conneticut, 1910), on apareixen en clau de seqüela els dos personatges més cèlebres de l'autor, els orfes i aventurers Tom Sawyer i Huckleberry Finn, hi ha, entre altres accions, un robatori de diamants valorats en milers de dòlars. I en l'extensa i variadíssima producció d'espectacles per a infants i joves hi ha també aquesta proposta de la companyia Lazzigags, que és com un diamant en brut que promet i que, com es va preveure aquí ja en la seva estrena el 2014, havia de tenir i ha tingut una llarga trajectòria.

L'espectacle, de factura musical enriquidora i enganxadissa, compta amb un repartiment bàsic reduït, només cinc intèrprets, que fan tots els papers de l'auca sense amagar els recursos humorístics dels maniquís i en un constant canvi de caracterització i vestuari al llarg de l'hora i quart de la representació. Però el repartiment és encara més extens, si tenim en compte que almenys dues companyies alternes de nois i noies integren el cor d'una quinzena de personatges secundaris que intervé en algunes de les escenes.

És un espectacle, doncs, creat per a un públic primerenc, però també amb l'estímul de la participació dels més petits com a intèrprets, una de les especialitats de Lazzigags a través de les seves activitats educatives teatrals o de càsting infantil professional.

«Tom Sawyer, detectiu» és un relat que combina diferents elements. Hi ha aventura, ambient del XIX a la riba del Mississipi, esperit de justícia, enginy esmolat i barreja de gèneres: el policíac, el negre, el de l'enjòlit, el de terror i l'humorístic. De tot una mica sense que hi sobri res, ben encaixat, amb una dramatúrgia del director Miquel Agell que no decau en cap moment i amb un acompanyament musical vigorós, rítmic, creació de Marc Sambola, al servei d'unes lletres de Lídia Linuesa que tenen la missió d'explicar aquesta aventura menys coneguda de Tom i Huck d'una manera dinàmica, clara i arrodonida, deixant molt poques escenes per al text convencional, i les que hi són, concises i molt breus.

Voluntat d'espectacle musical cent per cent, doncs, que exigeix que els cinc intèrprets mantinguin un bon nivell interpretatiu (tres veterans experimentats i reconeguts [estrena 2014]: Xavi Duch, Belén Alonso i Ferran Castells) i que els dos protagonistes, molt joves (Marc Andurell i Marc Udina, dues revelacions [estrena 2014] rellevats ara per Pol Sanuy i Aleix Maria (2023), estiguin a l'alçada d'aquests dos personatges de ficció mítics de la literatura universal tan adulta com juvenil i que el grup de nois i noies es cronometri en les escenes del Cor i les coreogràfiques —a l'escenari i a la platea—, que ha adaptat i dirigit l'actriu Ester Bartomeu.

Quan el treball actoral és la base d'un espectacle, l'ambientació pot ser austera, sense que deixi de complir les exigències dels moviments escènics. En aquest cas, la proposta es basa en piles d'antigues caixes de fusta, típiques de fruiteria, que tenen una força efectista a l'hora de representar el vaixell que creua el riu Mississipi, o la casa dels oncles de Tom o la sala del jutjat on —en una mena de Perry Mason juvenil— es clarifica l'assassinat d'un dels bessons implicats en el robatori del parell de diamants. I tot gràcies a un maletí, un kit de detectiu, que el carter ha portat a Tom Sawyer, abans que tot comenci.

Si la novel·la del clàssic Mark Twain ja té tots els ingredients per fer-se atractiva als lectors joves de qualsevol generació, l'adaptació teatral que n'ha fet Lazzigags no es queda enrere, i la combinació d'intriga i aventura portada a l'escenari musicalment la converteix en un dels espectacles més recomanables per a aquells primers espectadors que, ni que siguin usuaris compulsius del coneixement virtual de l'iPhone, continuen vibrant amb la descoberta de l'emoció dels intèrprets de carn i os.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

Nota complementària: La novel·la «Tom Sawyer, detectiu», de Mark Twain, es troba publicada a Bromera Edicions, traduïda per Doménec Ardit i Rosa Úbeda, amb il·lustracions de Paco Hernández. El CD amb les cançons del musical de Lazzgigags ha estat editat pel segell Tritó i s'hi troben deu peces: 1. Vull ser detectiu; 2. Diamants, Diamants; 3. No és el mateix; 4. Quins malparits; 5. A l’Aràbia de l’Alí Babà; 6. El bosc és fosc; 7. L’oncle és bo; 8. Xinès per a principiants; 9. Som amics; 10. Finale.

«En Joan sense por i la casa encantada», de Dani Cherta. Fitxa artística 2023: Música original: Keco Pujol. Intèrprets: Arnau Morera, Christian Lujan, Aina Ros, Ariadna Suñé, Jordi González, Guillem Martí, Clàudia Bargalló i Naty Giménez. Direcció musical: Manel Garcia. Escenografia: Guillem Martí. Vestuari: Antonio Harillo. Coreografia: Meri Bonet. Il·luminació: Fran Agramunt. Cap tècnic del teatre: Jordi Ballbé. Tècnics del teatre: Aleix Arbonès i Víctor Bartolomé. Màrqueting i comunicació: Focus. Fotografia: David Ruano. Disseny gràfic: Lluís Julian. Aplicacions gràfiques: Santi&Kco. És una producció de La Roda Produccions. Fitxa artística 2022: «En Joan sense por i la casa encantada», de Dani Cherta. Música original: Keco Pujol. Intèrprets: Joan Olivé, Christian Lujan, Aina Ros, Ariadna Suñé, Jordi González, Guillem Martí, Clàudia Bargalló i Marta Espinosa. Escenografia: Guillem Martí. Vestuari: Antonio Harillo. Coreografia: Meri Bonet. Il·luminació: Fran Agramunt. Fotografia: David Ruano. Disseny gràfic: Ingenia Creatius. Maquillatge: Dèlia Benito i Alan Jornet. Amb la col·laboració de l’Ajuntament de Gavà. Direcció musical: Manel Garcia. Direcció: Dani Cherta. Cia. La Roda Produccions. Sant Andreu Teatre (SaT!), Barcelona, 6 novembre 2022. Reposició: Teatre Condal, Barcelona, 8 octubre 2023. Espectacle recomanat a partir de 4 anys.

UNA POR QUE FA BASARDA

[Crítica corresponent a l'estrena del 2022]

La història del Joan sense Por parteix de la tradició contista europea recollida en el seu dia pels Germans Grimm. En català, el va introduir el folklorista Joan Amades i, des d'aleshores, les versions han estat i són múltiples i diverses i, a cada generació, adaptades a l'evolució de la societat que, per molts anys que passin i per molts invents de progrés que es visquin, continua tenint interioritzat inevitablement el sentiment de la por.

El nou espectacle musical de La Roda Produccions, «En Joan sense Por i la casa encantada», juga amb aquesta certesa de la por que té l'ésser humà i, sobretot, en la por de tantes menes que és un dels sentiments que més aviat descobreixen els nouvinguts al món.

L'adaptació als primers espectadors —no oblidem que el temps corre que vola i ja són els nascuts a les acaballes del primer quart de segle XXI— no estalvia les referències més actuals, tant en l'aspecte musical com coreogràfic —clips de TikTok, una picada d'ullet cap al popular programa Eufòria o dansa de plomalls i tutú kitsch d'animadores— i, sobretot, en una de les opcions d'oci familiar que està tenint més seguiment a hores d'ara com és reptar el terror amb rutes de cases encantades, passadissos terrorífics, parcs temàtics de l'horror i multitud d'escapes rooms que en alguns casos han promogut celebrats espectacles teatrals com l'«Escape room» de Joel Joan i Hèctor Claramunt i fins i tot versions cinematogràfiques.

En aquest musical, que signen com és habitual Dani Cherta i Keko Pujol, es la família Martin la que té un problema: un fill que no té por, a qui no li fa por res i que, de tot allò que els altres tremolen sense aturador, ell té el do de poder riure's del mort, del fantasma, del monstre i de qui els vetlla.

Per això la família Martin s'apunta a una estada de cap de setmana en una casa encantada on són rebuts —pares, germà i germana—, amb tots els honors per l'amfitrió: Sebastian Ugurt —que s'assembla a “iogurt” i no dic res més—, una mena de clon de Dràcula, amb pinta de comte, alt com un sant Pau, de rostre terrorific, amb els ullals a flor de pell i la capa negra de rigor.

L'espectacle té tres ingredients de remarcable bon nivell: la banda sonora amb composició de Keko Pujol, amb molt de ritme i de diversos estils que permet a més intervencions corals i en solitari, sobretot a càrrec del mateix amfitrió; els canvis de vestuari que porten de la quotidianitat de carrer a l'etiqueta de gala passant per una caracterització estrafolària del pare i la mare molt de sèrie televisiva; i una escenografia que, sense ser tenebrosa, compleix molt bé, gràcies a la il·luminació i el disseny, el caràcter de misteri que envolta la trama amb una pàtina de clàssic del gènere.

Vuit intèrprets per a un espectacle musical familiar tampoc no es pot deixar de banda. És un risc en el temps que corren. Però entre els vuit intèrprets hi ha els que han de marcar el paper dramàtic de l'espectacle i els que han de desdoblar-se en titellaires del parell de monstres de la por o els que han d'acompanyar segons quines peces amb la coreografia. La conjunció està molt afinada i acaba resultant un espectacle per a tots els públics.

La història té una volguda i subtil moralitat: potser es pot ser un milhomes i no tenir por de res, però en el moment que sembla que pot perillar algú de la família, la por sacseja el més valent de tots. I així és com el Joan sense Por de la família Martin descobreix què és el tremolor, què vol dir que se't glaci la sang, que és el temor pels que s'estimen. I la por li recorre el cos i l'ànima deixant-li un regust no només de por sinó de basarda.

Una basarda —per cert una manera sense complexos d'introduir entre els més petits una paraula potser considerada culta que recordaran sempre en boca del terrorífic comte Ugurt—, una basarda, deia, que es transforma en amistat perquè, al cap i a la fi, a vegades es poden trobar més bons jans entre el gremi dels monstres d'una casa encantada que no pas entre els presumptes bons jans de les cases no tan encantades de veïns.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Alan». Dramatúrgia: Mar Puig i Mateu Peramiquel. Text: Mar Puig. Composició musical, lletres i arranjament: Mateu Peramiquel. Intèrprets: Cisco Cruz, Ander Mataró, Patricia Paisal i Vinyet Morral. Músics en directe: Mateu Peramiquel i Danko Compta. Disseny i construcció d’escenografia: Albert Ventura. Disseny d’il·luminació: Jordi Berch i Adrià Gómez. Disseny fotogràfic i fotografia: Sergi Panizo. Producció musical: Fede Larocca i Mateu Peramiquel. Comunicació i premsa: Aina Font i Torra (WeColorMusic). Producció: WeColorMusic. Direcció musical: Mateu Peramiquel. Direcció escènica: Mar Puig i Cisco Cruz. Teatre Condal, Barcelona, 2 maig 2023. Reposició: 9 octubre 2023.

UN MUSICAL QUE BURXA LA CONSCIÈNCIA

La nit de Nadal de l'any 2015, a la població de Rubí, l'Alan Montoliu, que havia nascut el 1998, va decidir als 17 anys acabar amb l'assetjament transfòbic que patia. No es deia Mia, es deia Alan. No era una noia. Era un noi. No volia la definició femenina al carnet d'identitat sinó la masculina. No volia només que la llei li reconegués un canvi de nom. Alan Montoliu va optar per barrejar medicaments i alcohol, aquella nit de Nadal, cosa que li va provocar un fulminant atac de cor. Va ser un suïcidi que segurament es va atribuir en veu baixa a la desesperació de l'Alan. Però va ser sobretot un suïcidi a conseqüència de la intolerància col·lectiva i la mirada cap a una altra banda d'una sèrie d'estaments. Des dels més impulsius i ingenus dels companys d'institut, fins als més miops del professorat del centre o els parsimoniosos i encotillats per la burocràcia del sistema, des de la salut a la legislació.

Han passat més de set anys d'aquell fet tràgic que va colpejar la família de l'Alan. S'han retocat lleis. S'han sensibilitzat educadors, psicòlegs, metges i funcionaris. S'ha instat a parlar-ne els mitjans de comunicació. Però res ha aturat l'augment de suïcidis entre adolescents, atribuïts ara a la ressaca de la pandèmia tot i que continuen reflectint molts d'ells les mancances que encara hi ha per posar-hi fre. Set anys després de la decisió de l'Alan, el cas de la població de les bessones de Sallent, el més recent, es repeteix com si no hagués passat el temps. Hi ha un buit que cal cobrir amb urgència.

I això és el que intenta fer aquest espectacle musical de Mar Puig i Mateu Peramiquel, ella autora del text, de part de la dramatúrgia a quatre mans i també bona part de la direcció. I ho fa amb una acurada sensibilitat, sense ferir ni gratar més del compte en la ferida. ¿Com es porta a escena un musical dramàtic quan la mare de l'adolescent en qui es basa la dramatúrgia és present a la platea? Doncs, amb la capacitat de reconvertir un drama personal i familiar en una lliçó d'advertència per a la societat que l'envolta. ¿La dels joves? Potser sí. Però diria que, principalment, la dels adults.

Si bé «Alan» és un musical totalment recomanable per a adolescents —la mateixa companyia adverteix que no està pensat per a menors de 10 anys—, encara ho és més per a pares en procés d'educació dels seus fills, per a pares en procés de comprensió de les inquietuds dels adolescents que els vénen al darrere, per a responsables de la salut, per a responsables de l'educació i per a responsables de fer complir la legalitat sense entrebancs. És a dir, un musical sense fronteres, tret de les esmentades de les edats més baixes.

Es podria pensar que l'espectacle és un exercici més d'autoajuda que moralitza sobre el fet de la transició de gènere. Però és molt més que això. Conté una banda sonora molt enganxadissa i una dramatúrgia amb un seguit d'escenes que enllacen les unes amb les altres sense cap mena de pausa. Els dos músics intervenen en directe.

Un dels intèrprets, Cisco Cruz, fa d'avi, de mestre, de psicòleg, de pinxo i em sembla que encara em deixo algun altre personatge. L'espectacle manté un ritme que en tot moment torna a la tonada matriu que fa que quedi impresa en la memòria de cadascú. I compta amb un repartiment que excel·leix a l'hora de les interpretacions, que sovint són en solitari.

Els dos intèrprets més veterans (Patricia Paisal, la mare de ficció, i Cisco Cruz, en diferents papers ja esmentats), perquè tenen els genolls pelats de trepitjar escenaris musicals. I els dos més joves, Ander Mataró (Alan, el protagonista) amb una prometedora arrencada en el camp musical tot i que s'està formant a l'Escola Aules Arts Escèniques que dirigeix Daniel Anglès —el mateix director del Teatre Condal—; i la més jove de tots, Vinyet Morral, en un paper entranyable que deixarem que descobreixin els espectadors —l'espectacle farà temporada al mateix Teatre Condal el mes d'octubre— per no desvelar l'alè del misteri —hi pot haver un Alan dins d'un altre Alan— dient només que és una troballa simbòlica dins de la dramatúrgia que fa de bastiment de tota l'estructura.

D'aquesta joveníssima actriu i cantant, Vinyet Morral, només cal recordar el seu paper en el musical familiar «Bye Bye Monstre», de Dagoll Dagom, i la seva desimboltura, tant escènica com musical, que aquí és repeteix sense que hagi abaixat el nivell. Tot i que no és recomanable pressionar més del compte els joveníssims intèrprets en formació, tampoc cal deixar de veure on hi ha una brillantor amagada que només cal continuar empenyent i enfortint a qui correspongui. La pedrera és important, els anys passen volant i és aquesta continuïtat i aquest relleu en el sector el que garantirà que el musical català no es dilueixi en el camí ple de dificultats per on actualment transita.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Hansel i Gretel». Germans Grimm. Versió de Dani Cherta. Equip artístic 2023: Autoria i direcció: Dani Cherta. Intèrprets: Anna Cartoixà, Ferran Rull, Ariadna Suñé, Joan Sàez i Abril Morera. Música original: Ram Moraleda. Direcció musical: Manel Garcia. Lletra i coreografia: Jordi Gonzalez. Escenografia: Ximo Díaz. Vestuari: Georgina Viñolo. Il·luminació: Fran Agramunt. Equip artístic 2022: Text i direcció: Dani Cherta. Intèrprets: Anna Cartoixà, Guillem Martí, Ariadna Suñé, Jordi González i Abril Morera. Música original: Ram Moraleda. Il·luminació: Fran Agramunt. Equip artístic 2018: Direcció i text: Dani Cherta, Intèrprets: Jan Buxaderas, Anna Cartoixà, Ariadna Suñé, Jordi González i Anna Ferran. Música: Ramsès Moraleda. Lletres: Jordi González. Escenografia: Ximo Díaz. Vestuari: Georgina Vinyolo. Il·luminació: Fran Agramunt. Banda sonora: Dani Cherta. Intèrprets 2009: Jordi González, Roser Colillas, Anna Gras, Magda Puig i Cesc Cornet. Intèrprets 2017: Roser Colillas, Jordi González, Ivan Padilla, Magda Puig i Anna Ventura. Amb la col·laboració del Cor de Cambra Tornaveu: (2009) Daniel Diez, Xavier Pardo, Ignacio Melús, Jordi Querol, Cristina Rizzo, Mireia Roca, Marta Carbonell, Vanessa Murcia, Magalí Amat, Agnès Querol, Beatriz M. Rodríguez, María Gómez i Natalia Gómez. Direcció del cor: Manel Cubeles. Música original i lletra: Keko Pujol. Escenografia: Ximo Díaz. Vestuari: Georgina Viñolo. Audiovisual i il·luminació: Ramsés Moraleda. Coreografia: Jordi González. Il·lustracions: Beatriz Iglesias. Direcció de Dani Cherta. La Roda Produccions. Teatre Poliorama, Barcelona, 19 abril 2009. Reposició: Jove Teatre Regina, Barcelona, 25 març 2017. Reposició: Sant Andreu Teatre (SaT!), Barcelona, 29 setembre 2018. Reposició: Sant Andreu Teatre (SaT!), Barcelona, 5 febrer 2022. Reposició: Sant Andreu Teatre (saT!), Barcelona, 7 octubre 2023. A partir 3 anys.

LLENÇAR LA BRUIXA AL FOC

[Crítica corresponent a la primera estrena del 2009]

Ja fa temps que les madrastres han desaparegut de les versions modernes dels contes populars. I diria que també del llenguatge quotidià. «Hansel i Gretel», un conte de fonts orals recollit pels germans Grimm, responsables dels dos noms dels protagonistes, n'és un exemple. A l'original, és la madrastra qui envia els dos germans a buscar-se la vida al bosc. Però avui, parlar de madrastres és crear un paral·lelisme perillós amb les segones mares i el qualificatiu ha estat desterrat espontàniament pels canvis socials.

I això és reflecteix en aquesta versió perquè els pares llenyataires són, els dos, els pares biològics, i Hansel i Gretel són ells, per iniciativa pròpia, els que decideixen sortir de nit per buscar menjar i llenya. De la por de fons de l'original passem a la por de la pobresa i a una lectura actualitzada sobre la crisi econòmica que assota a hores d'ara moltes famílies.

Però la riquesa d'aquest espectacle està en la combinació d'actors i actrius acompanyats d'un cor de cambra que ocupa l'espai dels éssers fantàstics i els follets del bosc. Són aquestes escenes musicals les millors de tot l'espectacle, fins al punt que a un li dol que no s'exploti més la seva presència en el guió, amb la qual cosa el muntatge guanyaria en espectacularitat i qualitat musical.

També les escenes de la casa de la bruixa, una casa de massapà, per cert, potser perquè la xocolata és massa llaminera i fa cucs, on Hansel i Gretel arriben mal guiats per un cucut mesell de la bruixa —vegi's aquí una esplèndida màscara i caracterització del personatge—, són les que tenen més efectes de llum, so i color perquè es veuen complementades amb unes peces gegants il·lustrades (el forn, el foc a terra, la cuina, els arbres...) que connecten molt bé amb l'imaginari col·lectiu dels primers espectadors.

Diu en veu baixa a la seva mare una petita espectadora d'encara no tres anys que seu a la butaca de davant meu, quan arriba el moment culminant del conte: “La bruixa no se'l menjarà [referint-se a Hansel], la llençaran al foc”. És a dir, aquí es compleix aquella norma tan essencial a l'hora d'assistir a la representació d'un clàssic, que els espectadors coneixen el que ha de passar, el que no saben és com passarà.

Amb un personatge incorporat de nou, una fada rosada que fa el paper de mestra de cerimònies, les escenes es van succeint pel mètode de la introducció narrativa. I aquí és on sembla que cal advertir que el teatre, com el cinema, s'hauria d'explicar sempre per si sol. ¿Cal, doncs, incloure un personatge narrador, com si estiguéssim dins de la versió escrita?

I no vol dir això que la fada rosada no hi faci el seu paper, perquè aporta un to de distància entre la llunyania en el temps de la història de llenyataires i la realitat actual, amb un to distès i humorístic, que desengreixa el rerefons de por, però que un preferiria que els espectadors que s'hi troben per primera vegada, entressin en la trama pel seu propi peu o, millor dit, pel seu propi procés de creació visual de les accions.

«Hansel i Gretel» té una trama lineal que ho permet per anar directament al gra, explotar a fons les possibilitats del gènere fantàstic que ofereix el bosc i forçar una mica més l'efecte escènic a l'hora de la casa de la bruixa que, si pot, es cruspeix les criatures. Això no hi faria cap mal.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«La princesa i el pèsol», de Hans Christian Andersen. Adaptació lliure de Dani Cherta. Música de Keco Pujol. Intèrprets 2023: Aina Ros, Ferran Rull, Ariadna Suñé, Joan Saez i Laura Muñoz. Intèrprets 2013: Roser Colillas, Jordi González, Ivan Padilla, Magda Puig i Anna Ventura. Escenografia: Roger Orra. Il·luminació: Fran Agramunt. Vestuari: Antonio Harillo. Vídeo: Ramsés Moraleda. Coreografia: Meri Bonet i Jordi González. Ajudant direcció: Brugués Faura. Direcció: Dani Cherta. Guasch Teatre, Barcelona, 4 maig 2013. Reposició: Jove Teatre Regina, Barcelona, 18 març 2023. Espectacle recomanat a partir de 5 anys.

¿QUÈ FA EL POBLE DANÈS AMB UN PRÍNCEP CONCO?

[Crítica corresponent a l'estrena del 2013]

La prova del pèsol funciona. Ja pot bramar el príncep hereu de Dinamarca que això del pèsol és un costum antic i que, amb només vint-i-un anys, no es vol casar sisplau per força ni amb la princesa d'Anglaterra ni amb cap altra. Però els monarques danesos s'entesten a posar el pèsol sota els set matalassos per estar convençuts que la sang de la noia que caigui a palau és reial de debò. Fa l'efecte que ni l'ADN modern els faria sortir de dubtes.

El conte s'ha estès pel món amb la seva moralitat adaptada a cadascuna de les airades del temps. Aquí, la versió de Dani Cherta per a La Roda Produccions, s'apunta a la llibertat d'elecció a l'hora de trobar parella. No hi ha princeses candidates que es presentin com si fos un càsting a palau per veure com reaccionen al pèsol en qüestió. Ni el príncep ha viatjat pels set mars per trobar la seva parella ideal, sinó que la noia, fugada d'Anglaterra de polissó en un vaixell que naufraga, arriba a la costa danesa i va a petar per atzar al palau del príncep on es dispara l'enamorament mutu. I mira si funciona aquest vici de la humanitat al llarg del temps que els petits espectadors que encara no aixequen un pam del seu elevador de la butaca, esperen amb delit que noi i noia es facin el petó de rigor i acabin casant-se i siguin feliços i mengin anissos.

L'espectacle, amb prova del pèsol o no, funciona tan dramàticament com musical. Reduït d'intèrprets, pel que sembla, després de la seva primera estrena, el retall humà no li fa cap mal perquè els cinc intèrprets s'aboquen a repartir-se la duplicitat de papers quan cal sense que se'n ressenti el conjunt.

Un muntatge ben acabat, ben interpretat, amb il·luminació adequada a cada atmosfera, amb una bona composició musical i escenes parlades que no es limiten a donar corda a l'acció de la trama sinó que, en certs moments, sobretot a càrrec de la minyona amb còfia de palau, van orientant els petits espectadors en allò que els convé que sàpiguen sobre els personatges reials.

Amb una pàtina d'humor, la versió dóna èmfasi al neguit que té el poble danès perquè el príncep hereu continua conco als vint-i-un anys i no troba la princesa adequada. D'aquest vessant monàrquic de carrer se n'encarreguen dos personatges: una veïna que representa la veu del poble i un venedor de fruiteria, de cognom Andersen, esclar, per si quedava algun dubte sobre l'autoria.

¿I el pèsol...? Hi és, hi és. Un pèsol, diguem, més aviat gegant, que ja voldrien al conreus del Maresme, fluorescent i psicodèlic, disposat a provocar el pinçament de rigor a la ronyonada en la noia polissó que la premsa de paper de l'època —amb el recurs d'una projecció al fons de l'escenari— descobreix que és la príncesa Alícia, fugida de casa i víctima del naufragi. Final feliç.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«La pastissera i els follets», de l'Estaquirot Teatre. Manipuladors: Albert Albà, Núria Benedicto i Olga Jiménez. Música original: Ferran Martínez. Disseny escenografia: Alfred Casas. Construcció: Companyia L'Estaquirot Teatre, Alfred Casas i Pedro Jiménez. Sant Andreu Teatre (SaT), Barcelona, 25 febrer 2018. Reposició i final de la trajectòria de 50 anys de la companyia: Sant Andreu Teatre (SaT!), 25 febrer 2023. A partir de 2 anys.

L'OBRADOR DE L'ESTAQUIROT TEATRE

[Crítica revisada corresponent a la representació del 2018 al mateix SaT!]

La història de la companyia L'Estaquirot Teatre es remunta a més de cinquanta anys enrere, quan hi havia la necessitat d'omplir els buits culturals que la Dictadura franquista havia imposat. Des del 1973 fins ara, que ha anunciat la seva retirada dels escenaris, la companyia, amb seu a Vilanova i la Geltrú, no ha parat i té una sèrie d'espectacles de titelles en repertori que, revisats avui mateix, tenen gairebé el caràcter de clàssics.

«La pastissera i els follets» és un d'aquests espectacles. Té més de vint anys d'història. I això vol dir que ha passat pel filtre de la imaginació i la fantasia de diverses generacions de petits espectadors, alguns dels quals avui mateix podrien ser ja pares d'altres noves generacions.

Malgrat que el món no és com abans de l'últim tombant de segle, els nous espectadors del segle XXI el segueixen amb el mateix interès i embadaliment que aleshores. Els tres actors, titellaires i manipuladors de l'Estaquirot Teatre —tres veterans amb molta experiència sobre l'escenari— saben com fer que aquesta atenció no decaigui ni un moment durant els 55 minuts de la representació.

Amb un discurs afable, però no paternalista ni condescendent, sembla, d'entrada, que es disposin a explicar un conte, però fan molt més que això. Que els vagi darrere amb un flabiol sonant la competència audiovisual i digital que ells guanyen la partida per escalfor i proximitat reforçades per la insubstituïble artesania teatral i per un ús del llenguatge de gran polidesa que amaga, per als primers parlants, algunes paraules i expressions que segurament no oblidaran mai després de veure l'espectacle. Per exemple, tothom sap què és una pastisseria... però difícilment coneixen que darrere d'una pastisseria hi ha també... un obrador.

L'espectacle és com una capsa de sorpreses o de nines russes. Dels manipuladors titellaires es passa als titelles protagonistes —els follets de l'obrador de la pastisseria de la Neus— i d'aquests es passa a un món en miniatura dels mateixos follets. A més d'aquest teatre dins el teatre, l'espectacle té un caràcter gastronòmico-didàctic i un altre que poua subtilment en els hàbits més quotidians (posar-se al llit, fer un pipí, rentar-se les dents, llegir un conte abans d'aclucar l'ull...), però també en la possibilitat que a la tradició pastissera de la Neus s'hi pot afegir la renovadora i imaginativa dels follets i, d'aquesta manera, repuntar el negoci de la pastisseria i donar-li un aire nou amb pastissos de tota mena que tant poden fer riure com plorar als que els facin una pessigada.

«La pastissera i els follets» de l'Estaquirot Teatre ha estat un dels espectacles emblemàtics de la companyia. La trama té dos nivells: es pot representar en una sala mitjanament gran i s'adequa també a la perfecció en una sala petita, de cambra, sobretot perquè els espectadors, en aquest cas, poden viure i veure molt de prop l'escenografia, els titelles i l'utillatge en miniatura que, al costat de la trama, és un dels atractius del petit format que caracteritza el teatre de titelles.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Pintamúsica!». Idea original d'Únics Produccions. Autores: Berta Ros, Gisela Juanet i Lorena Lliró. Intèrprets i músics 2021: Berta Ros / Núria Gómez, Raul Viana / Hector Canós / Marcel·lí Bayer i Lorena Lliró / Cris Vidal. Intèrprets i músics temporades anteriors: Berta Ros, Jose Aladid / Raül Viana i Lorena Lliró. Assessorament art: Núria Garcia. Assessorament pedagògic: Berta Juanet. Assessorament llenguatge signes: Natàlia Ros. Disseny espai escènic: Lluís Juanet i Gisela Juanet. Construcció escenografia: Mateo Tikas. Vestuari: Montse Ginesta. Audiovisuals: Pau Gascón i Rosa Cardús. Il·luminació: Lluís Juanet. Cap tènic: Carles Merodio. Direcció musical, composició i arranjaments: Berta Ros i Lorena Lliró. Direcció escènica: Lluís Juanet i Gisela Juanet. Babies al CCCB - Viu el Teatre. CCCB Teatre, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Barcelona, 14 febrer 2015. Reposició: 5 març 2016. Reposició: 11 juny 2016. Reposició: 18 març 2017. Reposició: Teatre Goya, Barcelona, 7 juliol 2018. Reposició: El Petit Romea, Teatre Romea, Barcelona, 10 febrer 2019. Reposició: 16 febrer 2020. Reposició: 17 febrer 2021. Reposició: 17 abril 2021. Reposició: Fundació Miró Montjuïc, Barcelona, 3 juliol 2021. Reposició: Teatre Goya, Barcelona, 5 febrer 2023. Espectacle recomanat de 0 a 4 anys.

UN VIATGE PER ALS SENTITS, PER ESPAVILAR L'OÏDA, AGUDITZAR LA MIRADA I DESPERTAR LA CREACIÓ

[Crítica corresponent a la primera estrena del 2015]

«Sopa de pedres». Idea original i creació d'Engruna Teatre. Intèrprets titellaires: Anna Farriol, Júlia Santacana / Mireia Fernàndez. Assessorament artístic: Ramon Molins. Disseny i composició musical: Albert Ciurans. Disseny i confecció vestuari: Art and Seams. Il·luminació: Xavi Salavert. Espai sonor: Jordi Sala i Engruna Teatre: Disseny del titella: Alba Serrat. Construcció del titella: Glòria Arrufat. Construcció escenogràfica: Berta Vidal i Raúl Vilasís. Attrezzo: Engruna Teatre. Veu en off: Sílvia Ricart. Fotografia: Anna Brugués. Equips tècnics i de gestió de la companyia. Tècnics: Jonàs Serri i Jordi Sala. Disseny gràfic: Ferran Llorens. Assessorament en la temàtica: Programa Català del Refugi. Producció executiva i distribució: Txell Felip. Producció: Engruna Teatre. Equips tècnics i de gestió del TNC. Direcció de l'espectacle: Mireia Fernàndez. Teatre de Sabadell, gener 2020. Sant Andreu Teatre (SaT!), Barcelona, 3/18 octubre 2020. Mostra d'Igualada 2021. Fira Mediterrània Manresa 2021. Teatros del Canal de Madrid, 2021. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 1/12 febrer 2023.

NO NOMÉS ELS CATALANS DE LES PEDRES EN FAN PANS

L'Alma, la protagonista d'aquest sensible espectacle familiar, representa una nena siriana que fuig de la guerra del seu país. Però no cal que sigui Síria una referència geogràfica imprescindible perquè ben aviat l'Alma —un titella que acaba fent-se entranyable— es posa en la pell de tants refugiats de tants altres indrets que intenten buscar una vida millor fora de la seva terra.

Per això, la companyia Engruna Teatre, que ja fa més de dos anys que porta en gira l'espectacle, amb més d'un centenar de representacions, ha aprofitat aquesta minitemporada al Teatre Nacional de Catalunya —funcions escolars i familiars en cap de setmana— per destinar una funció a reunir famílies que viuen refugiades en aquest moment a Catalunya i també les arribades en els últims temps, però sobretot les que encara viuen amb la por al cos arran de la constant revifada i amenaça de la invasió russa sobre Ucraïna quan es pronostiquen els pitjors averanys a tocar del primer any de l'inici de la invasió.

La companyia, tota la companyia, titellaires, escenògrafs, tècnics de llum i so, i la direcció, converteixen en ficció el que és una tragèdia real per a tantes famílies en una mirada poètica sobre el poder de la supervivència i l'esperit de lluita per vèncer les pitjors adversitats.

Les pedres del relat —un relat que té un referència llunyana en el conte homònim que el segle passat va popularitzar Xesco Boix però sense el seu soldat de protagonista canviat ara per l'Alma— són els amulets de la memòria deixada enrere que l'Alma guarda zelosament perquè li mantenen el lligam amb la seva àvia Jula amb qui vivia a Síria i amb la seva terra enyorada i a la vegada les pedres són també el recurs per aconseguir tirar endavant fent allò que els catalans han fet tants anys: de les pedres fer-ne pans. En aquest cas, doncs, de les pedres fer-ne sopa. O millor dit, amb les pedres, fer fugir de l'egoisme individualista els que li barren el pas fins que entenguin que el millor remei és l'equip.

Tot i tractar-se d'un espectacle familiar i amb un titella de protagonista, les dues actrius titellaires s'hi fusionen com dos personatges més. I l'escenografia fuig del típic teatre de titelles per desenvolupar-se en una estructura de notables dimensions que permet crear diferents ambients: portes de sortida, portes d'entrada, fronteres que no es veuen, fronteres de prejudicis, fronteres de llengua, fronteres de solidaritat...

El so, la il·luminació, la música, la flauta travessera d'una de les actrius i algunes cançons complementen la trama que es fa inevitable que es llegeixi —en aquest cas des de la mirada adulta, esclar— com una denúncia de l'ambigüitat, de la hipocresia i de les dues maneres de mesurar l'ajuda als refugiats aplicades amb recel per una Europa del segle XXI més assetjada que mai pels mals vents de l'homofòbia i el racisme.

Els murs que separen pobles, les pasteres que porten a la mort desenes i desenes de refugiats, les duanes que burocratitzen amb lleis contradictòries i absurdes la necessitat dels drets humans dels qui només busquen un refugi... Engruna Teatre no estalvia una mirada agredolça i un polsim de duresa quan convé: els bombardejos dels avions, el clam dels ofegats en els naufragis d'alta mar, les reaccions negatives quan es rep l'estranger...

«Sopa de pedres» ja ha estat reconegut amb un premi a la Mostra d'Igualada de fa dos anys i ha estat nominat en la modalitat de teatre familiar en els Premis Max de les Arts Escèniques. I tot fa pensar que tot allò que vol mostrar amb el personatge de la petita Alma no té, per ara, malauradament, data de caducitat.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«La Berta i el seu robot». Basat en el conte «En Ricard i el seu robot», d’Esteban Martín. Dramatúrgia i lletres cançons: Lídia Linuesa. Composició musical: Marc Sambola. Intèrprets: Marta Fíguls i Lluís Garrido. Intèrpret de les cançons en off: Anna Extremera. Vestuari: Leo Quintana. Escenografia: Eloi Linuesa. Coreografia: Lluís Garrido. Il·luminació: Roger Blasco. Il·lustracions: Purificación Hernández. Animacions: Miquel Teixidor. Tècnic: Daniel Seoane. Cartell: Marta Carbó. Proposta pedagògica: Karmen Montané. Direcció: Lídia Linuesa. Producció de Lazzigags. Jove Teatre Regina, Barcelona, 14 novembre 2015. Reposició: 7 gener 2022. A partir de 3 anys.

UN ROBOT QUE RECORDA L'ANTIC MICHELIN

[Crítica corresponent a l'estrena del 2015]

La companyia Lazzigags ha elaborat un muntatge que, d'acord amb els interessos actuals dels espectadors als quals s'adreça, combina la interpretació, la música, la coreografia, l'animació, les projeccions i els elements d'atrezzo que recorden una d'aquelles joguines que qualsevol criatura voldria tenir ni que no l'hagués demanada a la carta dels Reis.

En un moment que els robots, segons diuen, ja gairebé estan a punt de conviure amb tots nosaltres, la fantasia del conte, que el seu autor, Esteban Martín (Barcelona, 1956) va publicar ja fa uns anys a l'Editorial Edebé amb el títol «En Ricard i el seu robot» i amb il·lustracions de Violeta Monreal, pot semblar que ja no sigui tan fantàstica com les regles del gènere ens han transmès de generació en generació.

Tot i així, l'adaptació de Lazzigags, amb lletres originals i dramatúrgia de Lídia Linuesa, que també dirigeix l'espectacle, manté encara aquella atmosfera entre realitat i fantasia, sobretot quan, al costat de la protagonista —canvi de sexe en aquesta adaptació—, filla d'uns pares amb manetes d'inventor, aconsegueix fabricar un robot només amb uns quants artilugis d'entre els que guarda en el seu carretó de joguines.

Un espectacle per a espectadors primerencs molt centrat en aquella franja d'edat en què les preguntes són constants i en què ho volen saber tot i els contes encara es converteixen en històries de veritat. A banda de les peces d'atrezzo esmentades, l'espectacle té una interpretació enregistrada de les cançons amb la veu de la cantant Anna Extremera, i destaca també per la interpretació de l'actriu protagonista (Marta Fíguls) que de seguida crea un clima d'animació i de complicitat amb els petits espectadors.

Qui s'emporta la palma, esclar, és el robot (interpretat, o més aviat hauríem de dir “encautxutat”, per Lluís Garrido) no només pel paperot de robot que ha de fer, amb coreografia, acrobàcia i claqué inclosos, sinó per un vestuari espectacular de color verd, amb cercles de bombetes pampalluguejants, i un cos de mida XL en rodanxes que, si el veiés, seria l'enveja d'aquella altra mascota dels pneumàtics, anomenada popularment Michelin, creada el 1895, amb la descoberta de l'automòbil, i de nom de fonts real, Bibendum.

«La Berta i el seu robot» és un espectacle amable que deixa una alenada d'actitud positiva davant la vida. L'esforç i l'enginy no només serveixen per crear i inventar sinó també per fer nous amics... ni que, de tant en tant, en comptes d'una criatura terrestre com Déu mana, et surti un robot, esclar.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«El Petit Príncep», d'Antoine de Saint-Exupéry. Dramatúrgia i adaptació: Marc Artigau i Àngel Llàcer. Lletres de les cançons: Marc Artigau i Manu Guix. Música: Manu Guix. Intèrprets 2022: Mariona Escoda, Manu Guix, Iñaki Mur, Miguel Ángel Sánchez i el Petit Príncep, amb la participació estel·lar de Carme Milán. Intèrprets 2021: Manu Guix, Iñaki Mur, Miguel Ángel Sánchez, Georgia Stewart i el Petit Príncep. Amb la col·laboració de Carme Milan. Intèrprets 2020: Manu Guix, Enric Cambray, Eloi Gómez, Diana Roig, Miguel Ángel Sánchez i El Petit Príncep. Amb la participació estel·lar de Júlia Bonjoch. Intèrprets 2019: Enric Cambray, Eloi Gómez, Miguel Àngel Sánchez, Georgia Stewart i El Petit Príncep. Amb la col·laboració de Júlia Bonjoch. Intèrprets 2018: El Petit Príncep (Guillem Martí), Diana Roig, Júlia Bonjoch, Jordi Coll, Josep Palau, Marc Pociello i Xavi Duch. Àngel Llàcer / Ivan Labanda (2015/2016), Josep Palau (2015), Elena Gadel / Diana Roig (2016), Marc Pociello i Xavi Duch / Jordi Coll (2017). Col·laboració de Júlia Bonjoch. Escenografia: Jordi Queralt i Tatiana Halbach. Escenografia visual: Desilence Studio. Il·luminació: Albert Faura. Disseny de so: Roc Mateu. Disseny vestuari, màscares i caracterització: Amadeu Ferré. Confecció vestuari: Blanca Ferré. Perruqueria i maquillatge: Àngels Salinas. Coreografia: Xavi Duch. Coach Petit Príncep: Eva Cartanyà. Tècnics funcions: Roger Ábalos, Peni Barrachina, Joan Boné, Alfonso Ferri, Aitor Rosás i Albert Sanjuan. Ajudant direcció pràctiques IT: Àlvaro Sanjuán. Regidor: Raúl Gallegos. Ajudant direcció: Daniel J. Meyer. Director resident (2019): Pedro Penim. Ajudant de direcció (2019): Joan Miquel Artigues. Direcció: Àngel Llàcer. Producció executiva: La Perla 29. Proposta d'Àngel Llàcer, Manu Guix i La Perla 29. Producció: Turruà Llàcer S.L. Teatre BARTS, Barcelona, 13 desembre 2014. Reposició 2a temporada: 4 desembre 2015. Reposició 3a temporada: 2 desembre 2016. Reposició 4a temporada: 7 desembre 2017. Reposició 5a temporada: 6 desembre 2018. Reposició 6a temporada: 5 desembre 2019. Reposició 7a temporada: 4 desembre 2020. Reposició 8a temporada: 3 desembre 2021. Reposició 9a temporada: 5 desembre 2022.

UN PETIT PRÍNCEP QUE FORMA PART DE L'IMAGINARI COL·LECTIU

[Crítica corresponent a la primera estrena del 2014]

Sí, és ben cert. De l'obra «El Petit Príncep», d'Antoine de Saint-Exupéry (Lió, 29 juny 1900 - Mediterrani, costa de Marsella, desaparegut en missió de guerra, 31 de juliol del 1944) se n'han fet múltiples versions i adaptacions de tots els gèneres: musical, cinema, teatre, televisió, radiofònic... i de segur que no donaríem l'abast a tenir a les mans totes les edicions de les més de 250 llengües a les quals s'ha traduït. En català, les més recents, a Estrella Polar, reedició del fons d'Empúries del Grup 62, i també una edició especial en suport pop-up a l'Editorial Salamandra. Però hi faltava una versió teatral catalana que ocupés un lloc d'honor al costat de totes les altres propostes internacionals.

Per als papers dels personatges del científic galàctic, el rei, el pitof, la guineu, el fanaler o el bròker, la companyia ha comptat amb actors de confiança del grup. Hi han passat en diferents temporades, i a més del mateix director Àngel Llàcer, intèrprets com l'esmentat Guillem Martí, a més d'un vibrant Marc Pociello, i d'altres espases com Xavi Duch, Enric Cambray, Iñaki Mur, Júlia Bonjoch o Carme Milán, i s'ha envoltat d'una aura estel·lar amb la cantant i actriu Elena Gadel [2014, 2015], Diana Roig [2016, 2017, 2018, 2019], Georgia Stewart [2020, 2021] o Mariona Escoda [2022], en el paper de la Rosa de l'asteroide B612, que protagonitza una de les escenes més brillants —una mena de rosa de foc— en la qual l'actriu i cantant es limita a personificar la flor que representa amb una gestualitat gairebé beckettiana, com si fos la Winnie d'«Els dies feliços», plena de sensualitat.

«Pares normals». Autoria: Els Amics de les Arts, Marc Artigau i Minoria Absoluta. Intèrprets: Enric Cambray, Júlia Bonjoch, Annabel Totusaus, Albert Pérez, Lucía Torres, Anna Herebia, Bernat Cot, Víctor Gómez i les nenes en funcions alternes: Rafaella de Assis, Laia Pérez, Ona Mas i Emma Alegret. Banda: Joan Martorell (piano), Vicens Martín (guitarra), Anna Fusté (baix) i Laia Fortià (bateria). Coreografia: Marta Tomasa. Disseny d'escenografia: Enric Planas. Il·luminació: Kiko Planas. Disseny de vestuari: Marc Udina. Ajudant de vestuari: Guillem Martí. Disseny de caracterització: Helena Fenoy i Marta Ferrer. Disseny de so: Marc Sardà. Producció executiva: David Felani, Eva Mor, Rita Peré i Jordi Sellas. Producció: Isaac Vila. Ajudant de producció: Ester Naranjo. Auxiliars de producció: Paula Cornet i Martina Tauber. Direcció tècnica: Mar Amigó. Comunicació i premsa: Maria Permanyer (Comedia) i Anna Pujol (Minoria Absoluta). Xarxes socials: Carlos Aguilar. Disseny gràfic: Marina Velasco. Assessorament musical: Andreu Gallén. Direcció musical adjunta: Joan Martorell. Direcció musical: Els Amics de les Arts. Ajudant de direcció: Alícia Serrat. Direcció escènica: Sergi Belbel. Teatre Poliorama, Barcelona, 29 novembre 2022. Espectacle recomanat a partir de 10 anys.

SI EN EL MÉS ENLLÀ HI HA FUNCIONARIS ÉS QUE SÓN A L'INFERN

Atenció pares i mares, avis i àvies, tiets i tietes, nens i nenes...! Els Amics de les Arts són tan amics de tots vosaltres que després de quinze anys d'haver-s'ho proposat mig en broma mig de debò han complert una de les seves promeses: crear un espectacle de teatre musical. Però no ho han fet sols. I l'equip en conjunt ha quedat tan rodó que qualsevol cargol que s'hi desacolli pot fer trontollar la resta.

«Pares normals» és un dels esdeveniments teatrals d'aquesta temporada que s'uneix a la ratxa recent de la represa de la creació de musicals en català de mitjà o gran format, després de «La filla del mar», «T'estimo si he begut» i fent parella ara amb «Golfus de Roma» i amb la mirada posada en la futura estrena de «L'alegria que passa».

Sabut és que, al marge dels remarcables musicals de petit format que han aguantat l'embat, propostes com «Pares normals» havien quedat engolides per les grans produccions importades de la Gran Via madrilenya, a excepció del celebrat «Cantando bajo la lluvia» que ha equilibrat excepcionalment a l'inrevés la balança amb l'exportació.

A «Pares normals» tot flueix amb una perfecta sincronització mil·limètrica. Quina destresa, la del director Sergi Belbel, capaç de posar en escena un text clàssic, un text contemporani o un musical com aquest que requereix que tots els elements sumin des de l'inici a la perla final. Quina llàstima que el cronista no en pugui desvelar el secret! Només es pot dir que hi ha una cita inevitable per al públic teatral perquè es deixi emportar pels girs de guió de tot l'espectacle —darrere hi ha la mà dramatúrgica de Marc Artigau— fins al bombó final. Queda dit.

«Pares normals» comença amb una aparició en solitari del protagonista de la trama, Aran (l'actor Enric Cambray, que no abandonarà més l'escenari), un jove advocat que torna dels EUA per visitar els seus pares sisplau per força. La seva entrada compleix una d'aquelles imprescindibles funcions d'un actor i d'una obertura d'obra: la claredat i la força de les vint primeres paraules. I continua amb un primer espetec musical que fa pensar que les coses aniran per aquell camí. Però de seguida es produeix el primer gir i la primera pinçada a la presumpta comoditat dels espectadors. Un altre gir que tampoc no es pot desvelar.

A «Pares normals» hi ha vida, hi ha mort —¿que no heu vist «Ghost»?, diu en un moment donat un dels personatges— i hi ha també amor de tota mena: amor de pares a fills, amor de fills a pares, amor de parella i amor impulsiu amb un cert aire romàntic —algú pot dir que els musicals són així— però també amb una controlada mesura entre la dolçor i el The End feliç, que hi és, i l'agror de rerefons que ha deixat entre escena i escena, si tenim en compte que l'auditori passa espontàniament d'aplaudir un petó —com en els millors temps de les retallades de «Cinema Paradiso»!— a quedar-se amb l'alè glaçat per alguns dels canvis de timó.

Tot plegat amb una banda sonora que han creat Els Amics de les Arts —a l'escenari és una altra banda la que la interpreta en directe— que si bé en certs moments ressona a aires del seu repertori també fa un salt com a registre de teatre musical. Els Amics de les Arts han tingut molt clar que no es tractava d'un concert seu sinó d'un espectacle musical amb cançons seves.

El repartiment escènic és extraordinari. Des d'Enric Cambray i Júlia Bonjoch —la parella protagonista—, als veterans Annabel Totusaus i Albert Pérez (els pares) passant per quatre intèrprets que fa temps que piquen pedra dalt de l'escenari musical com Lucía Torres, Anna Herebia, Bernat Cot i Víctor Gómez, que fan una diversitat de papers tan gran, a més de la feinada coreogràfica i de caracterització, que si bé la companyia ja és pou àmplia, es diria que on només n'hi ha vuit sembla que n'hi hagi vint-i-vuit.

No oblidem que hi ha una joveníssima actriu més que emergent en cada funció —per la coneguda reglamentació laboral infantil del sector— que no deu passar dels 6 anys, i que en el cas de la funció d'estrena (Rafaella de Assis) es va emportar i ben guanyar una de les ovacions més impressionants escoltades últimament en un espectacle musical.

El guió de «Pares normals» és un altre dels aspectes que no es poden passar per alt. És tan epidèrmic i respectuós a la vegada que converteix l'espectacle en un musical apte per a tots els públics. Però no només això: també hi ha picossades d'humor i d'ironia (sovint proporcionades pels pares de la família, Annabel Totusaus i Albert Pérez) i un dard verinós quan s'afirma que si en el més enllà hi ha funcionaris és que es tracta de l'infern. I fins i tot una picada d'ullet al dialecte occidental en clau de paròdia del «Crims» i Carles Porta potser perquè, en el fons, «Pares normals» neix de la branca de producció de Minoria Absoluta, que es podria dedicar exclusivament a l'audiovisual molt més rendible i que, en canvi, des de fa deu anys, aporta una part dels seu esforç creatiu també al teatre i, especialment, al teatre musical.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«La torre de Nadal». Dramatúrgia de Lluís Danés. Dramaturg: Eduard Solà. Veu en off: Lluís Soler. Artistes de circ: Paula Asvin Lopez Echarri (duo trapezi), Toni Gutiérrez Casado (duo trapezi), Nicolas Pasten Gonzalez (aro), Martina Covone (corda llisa), Marta Ruiz López (acrodansa), Marta Camuffi (capilar). Cantants: Xavi Fernandez López (baríton), José Manuel Guinot Pascual (tenor), Tina Gorina Faz (soprano), Raquel del Pino Herranz (soprano). Músics: Joan Lombarte (percussió), Vicente Morales (flauta/piccolo), Clara Soler (clarinet), Nil Moreno (contrabaix), Clara Piera (violí), Luis Eduardo Bustos (trombó), Bernat Clota (trompeta/flügelhorn), Blai Manyer (piano). Arranjador: Sergi Cuenca. Escenografia: Lluís Danés. Director escenografia: Carles Berga. Coreografia: Ariadna Peya. Il·luminació: Albert Faura. Figurinista: Mercè Paloma. Dissenyador so i programador teclat: Alfred Tapscott. Col·laboració de la Fundació Ferrer Salat i la Fundació Conservatori del Liceu. Directora circ: Ingrid Esperanza. Director musical: Sergi Cuenca. Director escena: Lluís Danés. Coproducció de l'Ajuntament de Barcelona i el Gran Teatre del Liceu. Escenari Plaça de Catalunya, Barcelona. Del 17 - 30 desembre 2022.

HUMANITZAR ELS “IMPOSSIBLES”

Joan Font i Jaume Bernadet, dues de les ànimes de Comediants, diuen en l'article «Sobre les arts de carrer i el sentit de la festa (reflexions en veu alta)», inclòs en el volum «Joan Font. La descoberta d'un nou llenguatge teatral», a cura de Piti Español (Converses, 7 / Edicions de l'Institut del Teatre, 2022): “El nostre objectiu és plantejar un teatre dels sentits, un teatre de formes, colors, olors, textures, músiques i silencis, però també d’emoció i provocació. La provocació que suposa enfrontar amb optimisme la política de la por, la provocació que suposa redescobrir valors senzills, quotidians, davant la imparable roda del consum, la provocació del compromís amb els problemes presents, inventant històries compartides, moments que ens reconciliïn amb l’ésser humà i ens ajudin a obrir els ulls, i fer del món una gran casa de cultura que tots hem de cuidar abans no sigui massa tard.”

És una oportuna definició a l'hora de parlar de l'excepcional espectacle «La torre de Nadal», que el director de cinema i guionista Lluís Danés (Arenys de Mar, Maresme, 1972) ha ideat i creat per representar a l'escenari de carrer dins de les festes de Nadal de la Plaça de Catalunya de Barcelona. Tornant a Joan Font i Jaume Bernadet —Comediants commemora el cinquantè aniversari—, els dos directors, actors i animadors diuen també: “El paper dels artistes de les arts de carrer ha de ser innovar en fórmules de comunicació i en l’ocupació cultural de l’espai públic, ja que són patrimoni de tots. El paper de les institucions públiques ha de ser invertir, potenciar i facilitar aquest progrés.”

Aquesta afirmació i reivindicació dels dos membres de Comediants es precisament la que es compleix en l'aixecament d'aquest suggerent i brillant muntatge escènic curt —uns 35 minuts— que barreja òpera i circ i que ho fa amb profusió de color, de gènere fantàstic, de creativitat exhuberant i amb una arrodonida combinació de la música operística, de la narrativa —hi ha la veu en off de l'actor Lluís Soler— i dels diversos números de circ. I es compleix, deia, la reivindicació de Comediants perquè «La torre de Nadal» ha estat una coproducció de l'Ajuntament de Barcelona i el Gran Teatre del Liceu, cosa que permetrà que «La torre de Nadal» no acabi aquí, com un espectacle efímer, sinó que, en una pròxima temporada, s'ampliï en un espectacle futur del Liceu, el teatre de la Rambla flanquejat des de fa poc per les tres grans portalades o «constel·lacions» de l'escultor Jaume Plensa.

En clau de conte per a tots els públics, «La torre de Nadal» s'empara en uns follets que l'autor Lluís Danés anomena els “Impossibles”, uns follets que apareixen només quan arriba el Nadal i que són la simbologia de tots aquells que, per aquestes dates, fan l'impossible per retrobar-se ni que sigui només una vegada a l'any.

«Pareu bé les orelles i obriu bé els ulls...», diu el personatge en off que interpreta Lluís Soler, el mateix que acaba assegurant: «Allò que vam pensar que mai seria, de ben segur serà». Amb una base musical a partir de Giacomo Puccini, les diferents accions s'encavalquen amb àries com la “Nessun Dorma”, de «Turandot»; la “Coro a bocca chiusa”, de «Madama Butterfly»; la d'“O mio babbino caro”, de «Gianni Schicchi»; la “Si. Mi chiamano Mini”, de «La Boheme»; la d'“E lucevan le stelle”, de «Tosca»; o la “Diecimile anni al nostro Imperatore”, de «Turandot».

Amb aquesta banda sonora, que beu exclusivament de les fonts de l'òpera, els personatges fantàstics de «La torre de Nadal» es fusionen amb els artistes de circ, els cantants i els músics, integrats també en l'iconografia del muntatge, una iconografia entre humana i fantàstica, amb la creació de vestuari i caracterització de la figurinista Mercè Paloma o entre moments coreogràfics dirigits per Ariadna Peya. Amb intervals de números de trapezi i corda llisa, tots plegats conflueixen en escenes d'un gran poder visual com el del carruatge carregat d'andròmines o en altres escenes de gran bellesa plàstica que desprenen també una alenada de màgia relacionada sempre amb el misteri que amaga la torre —element central de l'escenografia creada pel mateix Lluís Danés— i que dóna sentit a aquesta singular història de Nadal.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Artaban, la llegenda del quart rei mag». Idea original i composició musical: Marc Sambola. Dramatúrgia: Marc Rosich. Lletres: Yasmina Rincón. Interpretació: A Grup Vocal. Coreografia: Bealia Guerra. Escenografia: Anna Tantull. Disseny de vestuari: Iztok Hrga. Barreteria i complements: Mar Grañena. Producció executiva: Cristina Cazorla. Producció: Puça Espectacles SL. Ajudanta de direcció: Laura G. Ballbé. Direcció musical: Marc Sambola. Direcció: Marc Angelet. Onyric Teatre Condal, Barcelona, 27 desembre 2018. Revisió i reposició: Sant Andreu Teatre (SaT!), Barcelona, 27 desembre 2022. Espectacle recomanat a partir de 4 anys.

EL QUART REI MAG “FREELANCE”

[crítica revisada corresponent a l'estrena del 2018]

«El conte de Nadal», de Charles Dickens. Adaptació de Macià G. Olivella i Alícia Serrat. Música de Ferran Gonzàlez. Intèrprets 2022: Mariona Campos, Olga Fañanàs, Gerard Flores, Enric Lopez, Mireia Lorente, Marc Miramunt, Esther Pérez Ferrer i Sergi Príncep. Intèrprets 2019: Mariona Campos, Marcel Clement, Olga Fañanàs, Gerard Flores, Maties Gimeno, Marc Miramunt, Alícia Olivé, Esther Pérez-Ferrer i Maria Agustina Solé (2013). Reposició 2017: Mariona Campos, Olga Fañanàs, Gerard Flores, Maties Gimeno, Marc Miramunt, Esther Pérez -Ferrer, Alícia Olivé i Maria Agustina Solé. Escenografia: Tero Guzman. Vestuari: José Carrasco. Barrets: Mercadé. Estilisme: Toni Santos. Coreografies: Esther Pérez-Ferrer. Il·luminació i so: Francesc Campos. Direcció musical: Ferran Gonzàlez. Direcció de Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Barcelona, Jove Teatre Regina, Barcelona. Reposició: 6 desembre 2013. Reposició: 9 desembre 2017. Reposició: 6 desembre 2019. Reposició: 10 desembre 2022. A partir de 5 anys.

ELS DIMONIS TAMBÉ VOLEN TREBALLAR

[Crítica corresponent a l'estrena del 2013]

«Bye Bye Monstre». Dramatúrgia: Marc Artigau, Anna Rosa Cisquella i David Pintó. Text: Marc Artigau. Cançons: Dàmaris Gelabert. Intèrprets: Alba Florejachs, Albert Triola, Marc Soler, Martina Garcia / Violeta Marín / Vinyet Morral. Amb la participació especial de Pep Cruz i Teresa Vallicrosa. Coreografia: Lluc Fruitós (Brodas Bros). Escenografia i vestuari: Albert Pascual. Caracterització: Helena Fenoy i Marta Ferrer. Disseny il·luminació: Jaume Ventura. Disseny de so: Marçal Cruz. Il·lustració i disseny gràfic: Lyona. Cap de producció i administració: Natàlia Obiols. Màrqueting: Ivan Danot. Comunicació, producció i xarxes socials: Anna Candelas. Auxiliar de producció: Jose Luis Segador. Fotografia: Montse G. Lera i Sílvia Poch. Premsa: Núria Olivé – La Tremenda. Una producció de Dagoll Dagom. Amb la col·laboració especial de TMB, el suport de la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Rubí. Direcció musical i arranjaments: Àlex Martínez. Ajudant de direcció: David Pintó. Direcció: Anna Rosa Cisquella. Teatre Poliorama, Barcelona, 14 novembre 2021. Espectacle recomanat a partir de 5 anys.

VÈNCER EL “MONSTRE” AMB LA PARAULA

[Crítica corresponent a l'estrena del 2021]

Diu Dagoll Dagom que és la primera vegada que fa un musical per a espectadors primerencs, aquells que estan en la franja que oscil·la entre els 5 i els 10 anys. Sí, és cert, amb aquesta intenció, sí. Però això no vol dir que Dagoll Dagom no hagi estat, sense proposar-s'ho potser, una companyia que durant dècades ha fet entrar el cuquet del teatre a moltíssims espectadors joves.

I no parlo només del mític musical «Mar i cel», icona teatral de tantes generacions —un espectacle familiar per excel·lència—, sinó també d'anteriors musicals, potser menys espectaculars però igualment mítics, com per exemple la primera «Nit de Sant Joan».

Corria l'any 1981 al Teatre Romea quan, sense ser un espectacle especialment destinat als joves, recordo haver-hi portat com a tutor un grup d'una desena d'adolescents d'uns dotze o tretze anys —encara eren temps de l'antiga EGB— que havia participat en un congrés juvenil dels Països Catalans fet a Barcelona.

La sortida excepcional “de nit” sense pares —els horaris dels teatres el segle passat gairebé eren per a després de sopar!— i l'anada a un teatre en grup —quan això encara no era un hàbit gaire establert— van ajudar a crear expectació i neguit a la vegada. Però un cop començat l'espectacle, de seguida la impressió que va causar en tota la filera de butaques del grup va ser extraordinària i ja no es va apagar durant tota la representació. Alguns d'aquells adolescents, avui pares i mares de família, encara ho recorden com una “experiència única” de la seva primera adolescència.

Actualment el teatre familiar viu una etapa esplendorosa, tant en nombre de companyies de tota mena com en diversitat de gèneres i continguts, rigor i qualitat. El mateix rigor i qualitat que es respira darrere d'aquest nou espectacle musical de Dagoll Dagom, «Bye Bye Monstre», creat a partir d'una experiència de col·laboració i suma d'esforços singular, en un any també singular com el del coronavirus, i a partir d'un primer concurs literari de TMB per a infants i joves que ha desembocat en una publicació del mateix conte en suport àlbum il·lustrat per Lyona (Marta Puig) a l'Editorial Estrella Polar del Grup 62 i amb aquesta adaptació dramatúrgica i musical que compta tant amb bons fonaments com pilars i bigues que l'aguanten: Marc Artigau, Anna Rosa Cisquella, Lluc Fruitós (Brodas Bros), Dàmaris Gelabert, Àlex Martínez, David Pintó...

«Bye Bye Monstre» ho té tot. Tot el que ha de tenir un espectacle que pretén enganxar des dels més petits als avis, un arbre genealògic que també és representat precisament amb els personatges protagonistes a l'escenari: pare i mare, germà gran i germana petita, avi i àvia (aquests, en off via zoom).

La combinació musical —potents i enganxadisses peces de Dàmaris Gelabert— amb les escenes textuals es mantenen en el balanç just que unes no ofeguin les altres. Cada acció nova té una rèplica musical i cada rèplica musical amplia i fins i tot reflexiona sobre l'acció escènica vista.

«Bye Bye Monstre», una hora justa, és un espectacle actualíssim que, tocant el “monstre” que toca, podria córrer el perill de fer-se repetitiu o fins i tot antipàtic, perquè tothom es vol oblidar, si pot ser, del coronavirus. Però ben al contrari. Això no passa perquè el guió juga perfectament entre allò que tots els espectadors ja saben —la irrupció del coronavirus directament o indirectament en la vida familiar de tothom— i la dosi d'imaginació i fantasia que, sense endolcir gens ni mica les conseqüències, aporta un plus de positivisme, de tirar endavant i de creure, encara, en algú superior al mateix “monstre”: la força de la paraula.

¿Què ha fet el teatre d'aquest país perquè a cada nova generació es descobreixin sobre l'escenari intèrprets de l'última fornada amb tantes aptituds artístiques a flor de pell? L'escola teatral, de dansa, musical, ha estat essencial. I la collita, que ja fa temps que s'ha obtingut, és cada vegada millor. Aquí, la collita més nova té tres noms que alternen el personatge protagonista, el de la Berta, la filla petita de la casa, que mou tots els fils de la història: Martina Garcia, Violeta Marín i Vinyet Morral (aquesta última, per cert, protagonista també d'un altre espectacle familiar, «Bruna», que té prevista temporada dins el Petit Romea a tocar de Nadal).

No en vull destacar cap de les tres perquè només em puc basar en la que m'ha tocat veure en la meva funció (dicció, veu, ritme, interpretació musical, gest, tombarella... excel·lent!), però crec que el qualificatiu es pot aplicar per igual a les tres, a jutjar per alguns clips de vídeo que he pogut visionar. Si dirigir intèrprets joves és tot un repte, aquí el resultat no pot ser millor.

Al seu voltant, esclar, tres puntals essencials que no només actuen sinó que també canten: l'actriu Alba Florejachs, la mare de professió informàtica que fins i tot s'empelta a parlar en llenguatge tècnic de bits i app's; Albert Triola, el pare infermer en un hospital que porta la mirada sanitària en temps del maleït coronavirus; Marc Soler, el germà gran que té la germana petita com una baldufa i que es mou enfiladís com un ximpanzé per les parets de casa —una escenografia aparentment senzilla però simplement il·lustrativa, mai més ben dit perquè surt de les làmines d'un àlbum— per baixar al rap o fer tombarelles com si es trobés en un skatepark. Tots plegats viuen el confinament. Per això, l'avi i l'àvia (veterans Pep Cruz i Teresa Vallicrosa), dos científics de laboratori per trobar el remei antivirus, apareixen només via zoom sense amagar els seus estira-i-arronsa personals propis de la vida que acumulen plegats.

«Bye Bye Monstre» té també els seus moments de tensió dramàtica, sense concessions, moments que tallen l'alè de l'auditori uns instants pensant en l'experiència personal de cadascú amb el coronavirus. Punts de tensió que es compensen amb el polsim de gènere fantàstic i la humanització dels aparells electrodomèstics de la casa, i amb el joc de caps de bestiari fantàstic que aporten unes fugaces imatges de titelles només amb els caps arrenglerats, darrere del sofà, darrere del taulell o darrere de la paret, i sense oblidar la presència amenaçadora fluorescent, vermell encès, com un cabdell de mala llana que representa el “monstre” que es vol colar a totes les cases fins que uns poders superiors com els de la Berta l'aconsegueixen vèncer gràcies a un remei tan senzill com la paraula escrita perquè la memòria sempre acaba vencent qualsevol “monstre” que la vulgui esborrar.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Laika». Creació i dramatúrgia: Enric Cases, Marc Costa, Christian Olivé, Daniel Carreras i Iolanda Llansó. Escenografia i attrezzo: Marc Costa. Direcció escènica: Enric Ases. Vestuari i utillatge: Iolanda Llansó. Projeccions: Christian Olivé. Il·luminació i espai sonor: Daniel Carreras. Música original: Albert Joan. Veus en off: Iolanda Llansó. Efectes sonors: Edgar Vidal (Vidal 2 FX). Edició i producció de la banda sonora: Jero Castellà. Construcció del titella: Marc Costa, Iolanda Llansó, Joan Pena. Construcció de l'estructura: El Taller d’en Lagarto (Josep Sebastià). Suport en l'attrezzo: Alberto Carreño / Patxworkinflables (Patxo). Imatge gràfica: Mireia Cardús. Fotografia i vídeo: Vent-o (Sergi Canet). Impressions gràfiques: Fm Gràfics. Web: Elisenda Solà, Circuit Integrat. Producció executiva: Mireia Cardús. Administració: Obsidiana / Raquel Martínez. Producció: Obsidiana / Daniel Carreras. Distribució: Obsidiana / Mònica Garcia. Distribució internacional i comunicació: Obsidiana / Maria Gallardo. Una producció de Xirriquiteula Teatre. Sant Andreu Teatre (SaT!). 11 juliol 2018. Reposició: Teatre Romea, Barcelona, 27 novembre 2022.

Recull crítiques Festival Grec [cliqueu aquí]

«En Joan sense por i la casa encantada», de Dani Cherta. Música original: Keco Pujol. Intèrprets: Joan Olivé, Christian Lujan, Aina Ros, Ariadna Suñé, Jordi González, Guillem Martí, Clàudia Bargalló i Marta Espinosa. Escenografia: Guillem Martí. Vestuari: Antonio Harillo. Coreografia: Meri Bonet. Il·luminació: Fran Agramunt. Fotografia: David Ruano. Disseny gràfic: Ingenia Creatius. Maquillatge: Dèlia Benito i Alan Jornet. Amb la col·laboració de l’Ajuntament de Gavà. Direcció musical: Manel Garcia. Direcció: Dani Cherta. Cia. La Roda Produccions. Sant Andreu Teatre (SaT!), Barcelona, 6 novembre 2022. Espectacle recomanat a partir de 4 anys.

UNA POR QUE FA BASARDA

«Desconcerto». Autoria de Jordi Purtí. Arranjaments musicals: Santi Escura i Orthemis Orquestra. Disseny d’il·luminació: Jordi Purtí i Àngel Puertas. Orquestra: Actor / director: Jordi Purtí; Concertino: Nacho Lezcano; Ajudant de concertino: Natalia Klymyshyn; Violins primers: Cecilia Burguera i Ioan Haffner; Caps violins 2s: David Sanmartí; Violins segons: Sergi Ruiz, Núria Viñals; Cap de Violes: Monica Cruzata; Viola: Tigran Yeritsyan; Cap de violoncels: Violeta González; Violoncel: Carles Coll Bardes; Contrabaix: Dmitry Yaroslavtsev. Cap tècnic del teatre: Jordi Ballbé. Màrqueting i comunicació: Helena Gràcia, Anna Pérez i Marcel Clemente (Focus). Foto cartell: David Ruano. Disseny gràfic: Santi&Kco. És una producció de Jordi Purtí i l’Orthemis Orquestra. Intèrprets 2017: Músics de l'Orquestra de Cambra de l'Empordà: Naeon Kim, Nacho Lezcano, Natalia Klymyshyn / Cecilia Burguera, David Sanmartí, Tamara Caño / Sergi Ruiz, Queralt Garcia, Carles Coll Bardés, Tigran Yeritsyan, Mónica Cruzata i Dmitry Yaroslavtsev. Arranjaments musicals: Carles Coll Costa, Naeon Kim i David Sanmartí. Disseny il·luminació: Àngel Puertas i Jordi Purtí. Cap tècnic teatre: Sergi Gracia. Direcció musical: Carles Coll Costa. Direcció artística: Jordi Purtí. Teatre Condal, Barcelona, 20 setembre 2017. Reposició: 9 octubre 2022. Espectacle recomanable a partir de 7 anys.

UN “DESCONCERTO” TANT DESCONCERTANT COM RODÓ

[Crítica corresponent a l'estrena del 2017]

Desconcertant. Mai més ben dit. Desconcertant perquè la troupe de l'Orquestra de Cambra de l'Empordà i la batuta de Carles Coll, amb la complicitat de la trapelleria escènica de Jordi Purtí són capaços de fer veure que estan disposats a fer un concert “seriós” i de seguida, després de les primeres notes de cada peça, trenquen l'esquema i enganyen els espectadors amb un espectacle sense paraules i molta corda... molta corda, vull dir, per temps.

Hi ha precedents. Només cal recordar l'anterior espectacle, «Concerto a tempo d'umore», des de fa dos anys en gira internacional, una targeta de presentació que ben segur els obrirà novament les portes de «Desconcerto».

En només una hora i quart, el repertori de les peces escollides és extens i variat. Una introducció serveix perquè els músics, encara sense el “maestro” al davant i amb roba d'assaig, facin i toquin allò que més els agrada. Però quan el “maestro” es presenta, toca canviar d'uniforme, negre de rigor, i posar-se a la feina.

L'espectacle va agafant el to d'humor que la caiguda de pantalons d'un dels músics, només començar, fa endevinar que passarà. Aquesta vegada els músics han abandonat les cadires i gairebé els faristols que encara hi havia en l'anterior espectacle. Ara tot passa a peu dret, amb els violins i els violoncels a coll i amb molt de moviment, com si Jordi Purtí hagués volgut recuperar una part d'un altre espectacle seu d'èxit internacional, «Operetta», amb Cor de Teatre. La diferència és que aquella troupe era una coral i que ara és una orquestra. Però Jordi Purtí fa fer el que vol als col·lectius més impensables.

«Desconcerto» és menys de gags i més de trama. Reposa més en el fil que li marquen les mateixes peces musicals. Després hi entren alguns elements complementaris per reforçar l'humor: una vella màquina d'escriure que acompanya el so de percussió; un comandament a distància que dirigeix l'orquestra amb alts i baixos, greus i aguts; un rebobinat endavant i endarrere com si l'orquestra fos un nostàlgic CD; uns moments d'interactivitat del “maestro” amb els espectadors; i fins i tot un fugaç número vocal i alguns fugaços números acrobàtics... de tot una mica, fins al bis final, un popurri que fa un resum de tot l'espectacle amb pròleg i epíleg de «L'hora dels adéus». El «Desconcerto» passa de ser “desconcertant” a ser “rodó” i amb una garantia sense cap mena de dubte: per a tota mena d'espectadors sense fronteres d'edat.

Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]

«El vestit pop de l'emperador». Basat en el conte de Hans Christian Andersen. Text de Dani Cherta. Música original i lletres: Keco Pujol. Intèrprets 2022: Guillem Martí, Ariadna Suñé, Joan Olivé i Jordi Gonzalez. Intèrprets 2017: Guillem Martí, Ariadna Suñé, Victor Gómez i Jordi Gonzàlez. Escenografia: La Roda Produccions. Vestuari: Antonio Harillo. Coreografia: Ariadna Suñé / Meri Bonet. Il·luminació: Ramsés Moraleda i Fran Agramunt. Direcció musical: Manel García. Direcció: Dani Cherta. La Roda Produccions. Sant Andreu Teatre, Barcelona, 29 octubre 2017. Reposició: Jove Teatre Regina, Barcelona, 26 març 2022. Recomanat per als espectadors a partir de 5 anys.

DESFILADA DE MODELS EN UNA “FASHION” POP

[Crítica corresponent a l'estrena del 2017]

Una de les interpretacions que es fa del conte popular de Hans Christian Andersen, «El vestit nou de l'emperador», és que mostra que el poble en un ambient hostil és més llest que els monarques que el regeixen. Si en aquests temps que corren a algú li xiulen les orelles, que s'hi posi taps. Però les lectures més modernes s'han quedat amb el missatge subtil del conte que fa un toc d'alerta contra la vanitat i la hipocresia que impedeix que s'admetin les veritats més evidents. I només la innocència dels infants no contaminada pels prejudicis fa que siguin ells els que acabin dient a crits el que de debò veuen: que l'emperador va nu.

La versió d'aquest muntatge musical de La Roda Produccions no passa per alt aquesta interpretació del conte i per això es permet una mena de moralitat final en la qual els protagonistes expliquen quina és la lliçó que se n'ha tret de l'espectacle. Cal tenir en compte, però, que el muntatge en fa una versió molt lliure, actualitzada, adaptada als nous mitjans que reben els espectadors més joves i caracteritzada per l'acoloriment de l'escenografia i el vestuari, molt d'acord amb la influència de l'audiovisual, i marcat per la banda sonora que té un paper important dins de la trama.

Així, doncs, la passejada en pilotes de l'emperador en el conte clàssic es transforma aquí en una participació en una desfilada de models d'última moda, acció per a la qual la companyia necessita la col·laboració dels espectadors —dels més grans, pares, mares, avis i tietes, esclar!— cosa que, per uns moments, els més petits poden veure el que es trobaran si mai un dia La Cubana els fa un nou espectacle.

«El vestit pop de l'emperador» és el nou espectacle de La Roda, de la mà de Dani Cherta (text) i Keco Pujol (música), que promet una llarga durada en el seu repertori perquè manté un guió que garanteix el divertiment per la manera com es representa, en un to esperpèntic pel que fa als personatges, que utilitzen sovint un català italianitzat o un italià catalanitzat totalment comprensibles; perquè compta amb un vestuari molt elaborat que tendeix als lluentons, amb perruqueria d'àlbum il·lustrat i una barreteria estil pastís de noces; i perquè les peces musicals estan en la línia de La Roda que combina ritmes vius i gèneres diversos, com ja passava amb un espectacle anterior, «Alladin #ThePopMusical», fins a arribar al solo final quan l'emperador danès es treu la bena dels ulls i s'adona de la seva nuesa i del balafiament que ha fet dels diners públics en la seva dèria per tenir vestits nous cada dia ni que li diguessin que l'últim encarregat a uns dissenyadors era el millor del món ni que fos invisible.

La companyia no ha canviat la ubicació geogràfica del conte original. El Palau és a Dinamarca, tot i que la parella que obre l'espectacle i que fa guàrdia a la portalada té una retirada de la guàrdia reial anglesa. Una escenografia gegant mòbil permet canviar fàcilment d'espai quan els personatges han de visitar la sastreria on encarregaran el vestit nou. I una peça coral final convida els espectadors a acompanyar dempeus la companyia i, de passada, moure l'esquelet. Per alguna cosa, en comptes de dir-se «El vestit “nou” de l'emperador» l'espectacle es titula «El vestit “pop” de l'emperador». Qui avisa no és traïdor.

Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]

«The Opera Locos». Idea original d'Yllana i Rami Eldar. Creació: Yllana. Intèrprets (funcions en alternança): Enrique Sánchez-Ramos / José Julián Frontal / Laurant Arcaro (baríton); Alberto Frías / Jesús Gallera (contratenor); María Maciá / Mayca Teba (mezzosoprano); Irene Palazón / María Rey-Joly (soprano); Antonio Comas / Jesús Álvarez (tenor). Maquinària i “tour manager”: Raúl Carazo. So: Santiago Muñoz. Llums: Enrique Toro. Producció: Klemark. Vestuari: Tatiana De Sarabia. Disseny d'il·luminació: Padro Pablo Melendo. Distribució: Yllana - Marcos Ottone. Producció executiva: Yllana - Daniela Scarabino. Directors artístics: David Ottone & Joe O'Curneen. Directors musicals: Manuel Coves i Marc Álvarez. Direcció general: Yllana. Teatre Poliorama, Barcelona, 28 gener 2022. Espectacle recomanat a partir de 5 anys.

RIURE'S DE L'ÒPERA I DE QUI LA VETLLA

Espectaclàs per a melòmans i no melòmans. Espectaclàs per a tota la família. Espectaclàs per a aquells que tenen l'òpera com un tòtem i també per a aquells que no s'hi han acostat mai, ni que el Liceu sigui a la mateixa Rambla, uns metres avall del Poliorama, que ara acull la companyia Yllana amb un espectacle que el 2019 va obtenir el Premi Max de les Arts Escèniques en la categoria de musical i que ja s'havia d'haver estrenat fa una temporada si no hagués estat per la crisi del coronavirus.

Els de la companyia Yllana tornen a Barcelona on havien estat en diferents ocasions en els últims anys, al Teatre Romea o al Teatre Condal, per exemple, després d'una trajectòria imparable internacional des de la seva creació fa més de trenta anys que es compta amb un catàleg de 35 espectacles diferents representats en més de 15.000 funcions en una cinquantena de països.

Barretada, doncs, per als seus creadors i per als intèrprets que s'arrisquen a despullar els convencionalismes clàssics de la lírica, no pas per riure-se'n despectivament sinó per elevar-la a una categoria superior que és la de l'humor intel·ligent, farcit de picades d'ullet del gènere del clown, però sempre amb la qualitat vocal dels tenors, barítons, sopranos, mezzosopranos que, en nombre de cinc en cada funció en un repartiment d'alternança, tenen la capacitat de posar-se l'auditori a la butxaca des del primer moment.

A cops d'ària, no passen gaires minuts des de l'arrencada de l'espectacle que els espectadors ja no s'estan d'intervenir picant de mans, cantussejant algunes de les tonades més populars de l'òpera o assistint a una “master class” o classe magistral col·lectiva imitant el mestre de cerimònies: ara els de la banda dreta, ara els de la banda esquerra, ara els de l'amfiteatre, ara tots alhora.

He dit que era un espectacle per a tota la família i és així. Els diferents gags tenen la diversitat que busca una proposta per a tots els públics quan assisteixen a una pista de circ. De fet, si la posició del teatre Poliorama no fos a la italiana, es podria dir que l'escenari reprodueix en part el que seria la rotonda central i la llotja de sortida dels artistes d'un circ.

Hi ha una treballada il·luminació, un vestuari que enlluerna i una caracterització dels personatges que, sense gairebé paraules, amb molt de gest i molta música, van teixint petites històries paral·leles entre ells, a la recerca de parella, a la recerca de l'autoestima, oferint-se petits regals els uns als altres, amagant petites debilitats... Una autoestima que si no es troba a la pista o al camerino, es busca a les primeres files de la platea amb algun espectador que acaba fent sisplau per força de coprotagonista. I sempre, esclar, amb la rosa de rigor del número típic del clown enamoradís.

Provinent del teatre de gest, la companyia dels Yllana ha aportat la seva experiència escènica clownesca fusionant-la amb professionals de la lírica, alguns dels quals ja han experimentat aquesta transversalitat sense prejudicis, per exemple, amb aquells espectacles multifacètics de Carles Santos. Entre tots, pinten amb els colors d'un Arc de Sant Martí les àries de Verdi, Mozart, Puccini, Bizet... amb tot d'àries de Nabuccos, Granades, Flautes màgiques, Bohèmes, Turandots, Pagliaccis o Carmens a cor què vols.

I els espectadors que se les coneixen s'hi enganxen, les taral·legen i accepten el joc, mentre que els més petits entren en un món fantasiós que recordaran sempre mentre reaccionen com si fossin en un espectacle familiar quan els clowns fan de les seves. Hi ha emocions que no tenen ni edat ni fronteres i que s'entenen millor si s'expliquen en clau musical.

Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]

«Hansel i Gretel». Germans Grimm. Versió de Dani Cherta. Equip artístic 2022: Text i direcció: Dani Cherta. Intèrprets: Anna Cartoixà, Guillem Martí, Ariadna Suñé, Jordi González i Abril Morera. Música original: Ram Moraleda. Il·luminació: Fran Agramunt. Equip artístic 2018: Direcció i text: Dani Cherta, Intèrprets: Jan Buxaderas, Anna Cartoixà, Ariadna Suñé, Jordi González i Anna Ferran. Música: Ramsès Moraleda. Lletres: Jordi González. Escenografia: Ximo Díaz. Vestuari: Georgina Vinyolo. Il·luminació: Fran Agramunt. Banda sonora: Dani Cherta. Intèrprets 2009: Jordi González, Roser Colillas, Anna Gras, Magda Puig i Cesc Cornet. Intèrprets 2017: Roser Colillas, Jordi González, Ivan Padilla, Magda Puig i Anna Ventura. Amb la col·laboració del Cor de Cambra Tornaveu: (2009) Daniel Diez, Xavier Pardo, Ignacio Melús, Jordi Querol, Cristina Rizzo, Mireia Roca, Marta Carbonell, Vanessa Murcia, Magalí Amat, Agnès Querol, Beatriz M. Rodríguez, María Gómez i Natalia Gómez. Direcció del cor: Manel Cubeles. Música original i lletra: Keko Pujol. Escenografia: Ximo Díaz. Vestuari: Georgina Viñolo. Audiovisual i il·luminació: Ramsés Moraleda. Coreografia: Jordi González. Il·lustracions: Beatriz Iglesias. Direcció de Dani Cherta. La Roda Produccions. Teatre Poliorama, Barcelona, 19 abril 2009. Reposició: Jove Teatre Regina, Barcelona, 25 març 2017. Reposició: Sant Andreu Teatre (SaT!), Barcelona, 29 setembre 2018. Reposició: Sant Andreu Teatre (SaT!), Barcelona, 5 febrer 2022. A partir 3 anys.

LLENÇAR LA BRUIXA AL FOC

[Crítica corresponent a la primera estrena del 2009]

«Rateta... i si escombres l'escaleta?». Adaptació i versió lliure del conte popular, a càrrec de Macià G. Olivella. Música de Ferran González. Intèrprets: Mariona Campos, Marcel Clement (2013), Olga Fañanàs, Marc Miramunt, Roc Olivé i Esther Pérez-Ferrer. Escenografia: Jove Teatre. Vestuari: José Carrasco. Confecció: Them. Confecció màscares i barrets: Pepita Mercader. Coreografies: Esther Pérez. Titelles: Maties Gimeno. Il·luminació i so: Francesc Campos. Producció musical: The Kaktus Music Corporation. Ajudant direcció: Maties Gimeno. Direcció: Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Jove Teatre Regina, Barcelona, 7 abril 2013. Reposició: 6 juny 2015. Reposició: 27 abril 2019. Reposició: 6 febrer 2021. Reposició: 8 gener 2022. A partir de 4 anys.

DEIXA'T DE CASORIS I BALLA UN XOTIS

[Crítica corresponent a la primera estrena]

El xotis el van popularitzar i el ballaven els xulos de la vila de Madrid. I, ben mirat, el continuen fent ballar encara avui a tots els altres, en un altre mena de ball. Potser per això, segurament, el compositor Ferran González, entre altres peces, ha adaptat uns passos del popular xotis castís en aquest musical que adapta el conte popular i que, de la mà de l'autor Macià G. Olivella, insereix els passatges clàssics dins d'una adaptació lliure que protagonitza una rateta que, seguint la línia coneguda, espera trobar un dineret per comprar-se un llacet i, de passada, mentre escombra, es deleix plena de fantasia per si pot viure en pròpia cua la història romàntica del conte que li han explicat.

L'espectacle, per raons òbvies, demana una caracterització important dels intèrprets. És per això que el parament de vestuari de màscares, barrets, orelles i cues forma part important de la proposta que no es limita, esclar, a presentar la colla de rates, ratots i ratolins que viuen a les golfes sinó també els personatges de ficció que se li apareixen a la rateta amb proposicions de casori: el gos, el pollet, el lloro, el burro —de sang catalana— i el gat, un boy amb ganes de play que està segur que no hi ha rateta que no pugui caure rendida a les seves grapes.

Música, coreografia i diàlegs de situació, en un espectacle musical que no s'oblida de la gresca, al servei d'una moralitat que fuig dels finals sagnants o vegetarians. Diverses versions del conte han fet potes i ungles per endolcir el destí fatal de la rateta que escombrava l'escaleta i que s'encaterina del gat i acaba cruspida pel felí. Una de les alternatives més conegudes és convertir el gat en vegetarià i, mentre el veïnat augura que acabarà a la panxa del gat, la parella manté en secret l'abstinència per la carn del marramèu. Com es veu, el conte no s'escapa, al cap dels segles, de facilitar dobles lectures als adults que ja saben de què va la cosa.

En aquesta versió teatral de La Trepa, la rateta és d'esperit lliure i sap distingir entre la realitat i la fantasia. Ni es deixarà cruspir ni confiarà comprovar que el pretendent sigui vegetarià. Sacrifica el casori. I per això reacciona davant les pretensions enganyoses del gat, gràcies a l'experiència apresa amb el conte original que, una estona abans, la comunitat de ratolins s'havia autoexplicat a les golfes. Una manera de revaloritzar la literatura com a font d'aprenentatge i de coneixement davant segons quins atzars que es creuen el camí al llarg de la vida.

Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]

«El Petit Príncep», d'Antoine de Saint-Exupéry. Dramatúrgia i adaptació: Marc Artigau i Àngel Llàcer. Lletres de les cançons: Marc Artigau i Manu Guix. Música: Manu Guix. Intèrprets 2021: Manu Guix, Iñaki Mur, Miguel Ángel Sánchez, Georgia Stewart i el Petit Príncep. Amb la col·laboració de Carme Milan. Intèrprets 2020: Manu Guix, Enric Cambray, Eloi Gómez, Diana Roig, Miguel Ángel Sánchez i El Petit Príncep. Amb la participació estel·lar de Júlia Bonjoch. Intèrprets 2019: Enric Cambray, Eloi Gómez, Miguel Àngel Sánchez, Georgia Stewart i El Petit Príncep. Amb la col·laboració de Júlia Bonjoch. Intèrprets 2018: El Petit Príncep (Guillem Martí), Diana Roig, Júlia Bonjoch, Jordi Coll, Josep Palau, Marc Pociello i Xavi Duch. Àngel Llàcer / Ivan Labanda (2015/2016), Josep Palau (2015), Elena Gadel / Diana Roig (2016), Marc Pociello i Xavi Duch / Jordi Coll (2017). Col·laboració de Júlia Bonjoch. Escenografia: Jordi Queralt i Tatiana Halbach. Escenografia visual: Desilence Studio. Il·luminació: Albert Faura. Disseny de so: Roc Mateu. Disseny vestuari, màscares i caracterització: Amadeu Ferré. Confecció vestuari: Blanca Ferré. Perruqueria i maquillatge: Àngels Salinas. Coreografia: Xavi Duch. Coach Petit Príncep: Eva Cartanyà. Tècnics funcions: Roger Ábalos, Peni Barrachina, Joan Boné, Alfonso Ferri, Aitor Rosás i Albert Sanjuan. Ajudant direcció pràctiques IT: Àlvaro Sanjuán. Regidor: Raúl Gallegos. Ajudant direcció: Daniel J. Meyer. Director resident (2019): Pedro Penim. Ajudant de direcció (2019): Joan Miquel Artigues. Direcció: Àngel Llàcer. Producció executiva: La Perla 29. Proposta d'Àngel Llàcer, Manu Guix i La Perla 29. Producció: Turruà Llàcer S.L. Teatre BARTS, Barcelona, 13 desembre 2014. Reposició 2a temporada: 4 desembre 2015. Reposició 3a temporada: 2 desembre 2016. Reposició 4a temporada: 7 desembre 2017. Reposició 5a temporada: 6 desembre 2018. Reposició 6a temporada: 5 desembre 2019. Reposició 7a temporada: 4 desembre 2020. Reposició: 8a temporada: 3 desembre 2021.

UN PETIT PRÍNCEP QUE FORMA PART DE L'IMAGINARI COL·LECTIU

[Crítica corresponent a la primera estrena del 2014]

Sí, és ben cert. De l'obra 'El Petit Príncep', d'Antoine de Saint-Exupéry (Lió, 29 juny 1900 - Mediterrani, costa de Marsella, desaparegut en missió de guerra, 31 de juliol del 1944) se n'han fet múltiples versions i adaptacions de tots els gèneres: musical, cinema, teatre, televisió, radiofònic... i de segur que no donaríem l'abast a tenir a les mans totes les edicions en les més de 250 llengües a les quals s'ha traduït. En català, les més recents, a Estrella Polar, reedició del fons d'Empúries del Grup 62, i també una edició especial en suport pop-up a l'Editorial Salamandra. Però hi faltava una versió teatral catalana que ocupés un lloc d'honor al costat de totes les altres propostes internacionals.

El musical «El Petit Príncep» estrenat al Teatre BARTS, que compta amb la complicitat tripartita d'Àngel Llàcer, Manu Guix i Marc Artigau (dramatúrgia, direcció, música, lletres...), a més del suport en la producció de La Perla 29, és un diamant en brut, una peça d'orfebreria que els que vetllen per l'exportació cultural catalana haurien de posar en la seva agenda de contactes per convidar programadors de tot el món a veure'l, senzillament perquè la seva exquisidesa escènica el fa un espectacle exportable, sense gaires retocs, sempre que qui el manllevi compti també amb la mateixa qualitat actoral que aquí es posa de manifest amb els cinc intèrprets, només cinc!, que donen vida, a més d'El Petit Príncep, a l'aviador i escriptor francès abatut en plena Segona Guerra Mundial i als principals personatges del món fantàstic de les galàxies que Antoine de Saint-Exupéry va llegar a la literatura universal.

«El Petit Príncep» és un espectacle d'aquells que faran memòria i que trigarà molt a desaparèixer de l'imaginari col·lectiu que el visqui de primera mà: per la seva concepció, pel seu rigor i fidelitat a l'original, per l'aplicació de les tècniques audiovisuals més sofisticades i per no deixar de banda una poètica imprescindible, sense fer concessions banals, mantenint el nivell de comprensió lingüística en el llistó alt, no escatimant la reflexió i aportant una banda sonora original de setze peces que, en les veus dels intèrprets, és un regal per als espectadors que tinguin el privilegi d'escoltar-los en directe.

Quan un espectacle arrenca amb la primera paraula sense que es perdi pels llimbs del sostre del teatre i arriba clarament a tots els espectadors ja té molt de guanyat. L'obertura és a càrrec del mateix personatge d'Antoine de Saint-Exupéry, l'aviador que representa Àngel Llàcer, i que farà de narrador de tot el que hi passa. És ell qui manté més el tête-à-tête amb qui és realment el protagonista, el Petit Príncep, caracteritzat amb la seva peculiar capa blava, tal com se'l coneix per les il·lustracions que el temps ha anat divulgant, i interpretat per un jove Guillem Martí [estrena 2014], actor precoç, misteriós pel que fa a la seva biografia —potser sí que ve de debò de l'asteroide B612 i per això se'n troba tan poca informació a Internet— i amb un futur escènic prometedor, tal com es descobreix tant en els diàlegs com en les cançons que interpreta.

Per als papers dels personatges del científic galàctic, el rei, el pitof, la guineu, el fanaler o el bròker, el director Àngel Llàcer ha comptat amb dos actors de confiança del grup [estrena 2014], un vibrant Marc Pociello («Què!», «Geronimo Stilton») i un altre espasa com és Xavi Duch («Spamalot», «40. El musical») i s'ha envoltat d'una aura estel·lar amb la cantant i actriu Elena Gadel («Mar i cel», «Grease») [Diana Roig, reposició 2016] en el paper de la Rosa de l'asteroide B612, que protagonitza una de les escenes més brillants —una mena de rosa de foc— en la qual l'actriu i cantant es limita a personificar la flor que representa amb una gestualitat gairebé beckettiana, com si fos la Winnie d'«Els dies feliços», plena de sensualitat.

Espectacle intergeneracional pel seu missatge universal, colpidor, net com una patena, ajustat en el temps i el ritme, que deixa embadalits durant una hora i mitja els primers espectadors i que reconcilia amb el teatre els adults que potser es pensaven que el gènere ja no els podia oferir mai més l'oportunitat de deixar volar encara la imaginació.

Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]

Tràiler del musical «El Petit Príncep» del Teatre BARTS (1). Tràiler amb fragments d'algunes de les cançons del musical (2).

«La millor carta als Reis», de Macià G. Olivella. Música de Ferran González. Intèrprets: Mariona Campos, Olga Fañanàs, Gerard Flores, Marc Miramunt, Esther Pérez-Ferrer, Xavier Soler i Maria Agustina Solé. Vestuari: Leo Quintana. Escenografia: Tero Guzman i Jove Teatre, S.L. Coreografies: Esther Pérez. Il·luminació i so: Francesc Campos. Tècnics: Juan Azor i Pau Palau. Direcció musical: Olga Fañanàs. Direcció: Gerard Nicasi i Maria Agustina Solé (2015). Companyia La Trepa. Jove Teatre Regina, Barcelona, 19 desembre 2015. Reposició: 28 desembre 2016. Reposició: 11 desembre 2021. Espectacle recomanat a partir de 4 anys.

UNS REIS QUE PORTEN DE TOT... MENYS CARBÓ

[Crítica corresponent a la primera estrena del 2015]

Després de la llarga trajectòria de la companyia La Trepa, semblava difícil que els seus integrants fossin capaços de practicar una nova metamorfosi i, tot i ser gairebé els mateixos, reaparèixer rejovenits i en un espectacle de factura molt actual on són capaços de fer els papers més diversos, des dels infants —creïbles i sense caure en el risc de l'infantilisme— fins als més espavilats que ja saben com s'ha de fer perquè les cartes als reis no caiguin en un sac buit —mai més ben dit—, per fer encara més salts de caracterització com a pares, com a avis o com a extres d'anuncis publicitaris de joguines.

'La millor carta als Reis' és un d'aquells espectacles que La Trepa podrà tenir en cartera, perquè no caducarà durant molt de temps, per quan arribin les dates de Nadal i Reis, i que podrà anar reposant tenint en compte que els espectadors als quals s'adreça es renoven constantment per llei natural.

Amb una varietat intensa de canvi de papers i de vestuari, el muntatge està fet de píndoles que mostren la varietat de gustos, desitjos, il·lusions, circumstàncies i situacions en què alguns infants es troben a l'hora de fer la seva carta als Reis. I en aquest sentit, el guió de l'obra té una sensibilitat especial a tocar, sense que es noti excessivament però que faci el seu efecte, qüestions com la igualtat de gènere, els rols nen-nena, els tòpics de joguines per a nens i joguines per a nenes, la prevenció sobre el rebuig a la diferència, la immigració i les cultures diferents, la criatura de casa més pobre, la d'una casa més benestant, la de cor fred i la de cor humil, sense oblidar el cas del nen que escriu la seva carta des de l'hospital i que demana només "la gorra".

Amb aquest fil de sensibilitat, l'obra que transcorre davant d'unes estructures gegants de construccions de fusta de colors, compta una vegada més amb la garantia de la composició musical de Ferran González, amb una barreja d'estils al servei d'unes lletres que, com les escenes parlades, fan arribar entenedorament i amb un ritme enganxadís el seu contingut als espectadors, permetent-se, a més, algunes peces més picaresques que unes altres que forcen els sis intèrprets joves a treure tot el profit a les habilitats musicals i coreogràfiques. Unes coreografies que dirigeix habitualment Esther Pérez, també una de les actrius que, per exigències de guió, fa els papers més diversos, des del de la nena a l'àvia o la noia immigrant amb vel.

Enmig de tots ells, la veterania de Maria Agustina Solé, el patge reial que recull les cartes, aporta els moments dels missatges de més enllà de la màgia on totes les il·lusions són possibles de complir, fins i tot la de donar com a testimoni de la seva existència el barret de plomes a la mare d'aquell infant que s'ha quedat internat a l'hospital demanant per carta "la gorra".

L'espectacle 'La millor carta als Reis' és, valgui la comparació, una de les millors propostes familiars, fresca, nova i delicada, que La Trepa ha creat de cap i de nou pouant en el realisme social. Per això no es mereixerien gens ni mica que algun rei despistadot amb el camell endropit passés pel teatre i els deixés només carbó.

Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]

«El màgic d'Oz». Dramatúrgia: Marc Artigau i David Selvas, basat en l'obra de Lyman Frank Baum. Composició musical: Paula Jornet, Arnau Vallvé. Intèrprets: Elena Gadel / Mercè Martínez, Jordi Vidal, Damaris Aragón, Robert González, Marc Pociello, Jana Galindo / Roser Dresaire, amb la col·laboració de Bàrtok Meyer-Delgado. Escenografia: Raquel Ibort. Vídeo: Joan Rodón (dlux.pro). Il·luminació: Jaume Ventura. Espai sonor: Oscar Villar. Audiovisuals: Joan Rodón. Vestuari: Maria Armengol. Caracterització: Clàudia Abbad. Enregistrament disc: CanSons. Coreografia i moviment: Pere Faura. Construcció escenografia: Carles Hernández “Xarli” i Oscar Hernández “Ou”. Acabats escenografia: Laura Galofré. Confecció vestuari: Marta Pell. Assesorament màgia: Sergi Armentano. Il·lustració cartell Dorothy: Efrén Bellostes. Ajudant vídeo: Laura Roda. Cap tècnic La Brutal: Arnau Planchart. Regidora: Irene Fernández Zurano “Nené”. Sastra: Marta Pell. Operador so: Efrén Bellostes. Operador llums: Enric Alarcon. Suport comunicació: Rubèn García i Sem Pons. Premsa: Anna Aurich - Còsmica. Disseny imatge: Eduard Buch. Fotografia: Lander Larrañaga. Vídeo espectacle: Jordi Boquet, Antoni Vidal i Alberto Gross. Coproducció La Brutal i Grec 2020 Festival de Barcelona amb la col·laboració del Teatre L’Artesà - Ajuntament de El Prat de Llobregat. Direcció musical: Andreu Gallén. Ajudant direcció: Daniel J. Meyer. Direcció: David Selvas. Teatre Condal, Barcelona, 20 desembre 2020. Reposició: 4 desembre 2021.

BRUIXES I HURACANS EN CLAU DE SPOTIFY

Malament ho tenen a ca la Dorothy, que viuen i mengen del Bar Kansas, amb les restriccions sanitàries que obliguen el sector de la restauració a tancar barra i portes cada dos per tres! Esclar que a la terra d'Oz no es pot dir que no hi hagi ventilació a dojo perquè el vent, precisament, no és el que hi falta sinó que més aviat en sobra, per la força que té l'huracà que s'emporta la protagonista del conte clàssic, que es va publicar per primera vegada el 1900 a Chicago.

La història de gènere fantàstic, «El meravellós màgic d'Oz (The Wonderful Wizard of Oz)» ha quedat com l'obra més coneguda de l'escriptor, actor i director de cinema, Lyman Frank Baum (Chittenango, Madison County, Nova York, 1856 - Hollywood, 1919) que va crear, juntament amb l'il·lustrador William Wallace Denslow (Filadèlfia, 1856 - Illes Bermudes, 1915) aquesta sèrie, coneguda ara simplement com «El màgic d'Oz» i que va tenir aleshores tretze seqüeles.

La primera adaptació al cinema del conte va originar un desacord d'autoria entre l'escriptor i l'il·lustrador que va acabar per sempre amb la seva amistat, un final, paradoxalment, del tot diferent a la moralitat que vol tenir el conte en el qual l'esforç, l'enginy, el cervell, el cor i l'amistat juguen un paper important en el viatge que fa la Dorothy, una nena que es veu empesa al país d'Oz per un huracà, on viu les aventures màgiques i coneix una sèrie de personatges amb qui creix en el seu recorregut iniciàtic, abans de tornar a casa, gràcies als poders del màgic d'Oz que concedeix el que li demanen sempre que, a canvi, li portin una penyora.

L'adaptació de Marc Artigau i David Selvas fa el que cal fer amb clàssics com aquest en què els personatges difícilment es poden moure de la seva condició fantasiosa. Es tracta de mantenir la seva personalitat i els seus poders o les seves febleses, però adaptar-los en evolució al que els joves espectadors del segle XXI els envolta.

Així, doncs, l'Espantaocells és un amant defensor del medi natural gairebé membre de Greenpace; l'Home Llauna inclou en el guió l'opció de la identitat homosexual i no només hetereosexual; el bon Lleó —ep!, Lleona, aquí!— s'espolsa la por recorrent a aquella dita que diu que qui canta els seus mals espanta i si canta en versos rap els espanta a tot drap. I la Dorothy és una preadolescent que es guanya les primeres garrofes ajudant a fer feinetes al Bar Kansas de la seva tieta i no en una granja, com en l'original, tot i que cal admetre que el medi rural de l'original no seria tan estrany avui si tenim en compte que torna a estar de moda, sobretot des que els urbanites han descobert que, si ve una pesta, més val que els agafi buscant bolets al bosc.

La clau dels espectacles familiars —teatre per a tots els públics— és que siguin musicals. I si la composició i la interpretació tenen el rigor i la qualitat que ha de tenir un musical, vagi adreçat a qui vagi adreçat, la proposta surt rodona. A la companyia La Brutal en saben un pou. I partint de les composicions de la cantant i actriu Paula Jornet i Arnau Vallvè (només cal recordar la seva aportació musical a «La importància de ser Frank»), els personatges en mans d'intèrprets d'upa fan que l'espectacle anomenat “familiar” s'elevi a la categoria de gran espectacle i vagi pel camí que fa set temporades va encetar per exemple «El petit príncep», precisament també amb Elena Gadel com una de les primeres protagonistes d'aquella aventura d'Àngel Llàcer, Manu Guix i La Perla 29. Aquí, Elena Gadel i l'actriu Mercè Martínez (també en repartiment a l'obra de La Brutal, T de Teatre i Dagoll Dagom, «T'estimo si he begut», basat en els contes d'Empar Moliner) alternen funcions i desdoblen personatges, des de la tieta mestressa del Bar Kansas fins a la Bruixa del Nord i la Bruixa de l'Oest. Personatges clau, aquests, amb sorpresa pel que fa als principis de tota bruixa i la reivindicació que fan de la seva naturalesa no pas tan malvada com les pinten sinó més aviat “raretes”. Les dues actrius les fan vibrar cadascuna des de les seves respectives qualitats actorals i musicals prou conegudes.

Al seu costat, un altre actor de musicals, Marc Pociello (el més recent «La tienda de los horrores»), fa aquí d'Espantaocells a la recerca d'un xip de cervell que li canviï la vida per sempre, mentre que l'actor Robert Gonzàlez (factoria El Maldà) se les té amb el Robot que, amb ajuda de les manetes de la taula de so, aconsegueix emetre una veu de rovell que, per descomptat, no sona gens oxidada. Damaris Aragón (formada a Aules - Arts Escèniques) es posa a la pell de la Lleona amb la potència d'una rapera defensora de la igualtat de gènere, i Jordi Vidal (veterà actor i cantant amb un doble a «Polònia») alterna els papers de guardià i del mateix Mag d'Oz. La descoberta està en les actrius que alternen el paper de la Dorothy, Jana Galindo i Roser Dresaire, dues pràcticament debutants, almenys pel que fa al teatre professional, molt joves, 14/15 anys, que s'adiuen a l'edat del personatge i que hi aporten a la vegada l'empenta i la il·lusió que ha de desprendre la Dorothy del conte.

David Selvas s'ha mirat «El màgic d'Oz» amb ulls encara d'infant però l'ha dotat de contingut preadolescent i de reflexió adulta. La seva direcció té l'ajut de la direcció musical d'Enric Gallén i la posada en escena juga amb els mitjans del teatre actual tant escenogràfics com amb recursos audiovisuals i projeccions i d'il·luminació per fer més fantàstic el viatge a Maragda.

I com que un huracà tot ho pot, Dorothy torna a casa d'una altra bufada, mentre els espectadors primerencs —i no tan primerencs— han tingut l'oportunitat de conèixer, amb una representació que es manté força fidel als eixos bàsics de l'original, uns personatges de la literatura clàssica escampada arreu del món des de fa més de cent anys. D'aquesta manera, si un dia els cau el conte a les mans, la lectura té el camí mig guanyat gràcies a l'empremta de les imatges teatrals de La Brutal. Que l'huracà els faci volar alt per molt de temps.

Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]

«Tom Sawyer, detectiu». Basat en la novel·la de Mark Twain. Dramatúrgia de Miquel Agell. Música de Marc Sambola. Lletres cançons: Lídia Linuesa. Intèrprets primera estrena 2014: Marc Andurell, Marc Udina, Xavi Duch, Belén Alonso i Ferran Castells. Amb la participació del Cor d'Alumnes Lazzigags i l'Aula de Teatre de les Escoles Concepció i Vila Olímpica de Barcelona. Coachs del Cor: Lluís Garrido i Marta Fíguls. Músics enregistrament: Andreu Moreno, Isaac Coll, Pau Figueres, Gerard Alonso, Laia Martí i Naüm Monterde. Coreografia: Ester Bartomeu. Disseny escenografia i construcció: Eloi Linuesa. Ajudant escenografia: Carlos Santos. Disseny vestuari i confecció: Leo Quintana. Disseny so i il·luminació: Roger Blasco. Caracterització: Toni Santos. Regidoria: Xavi Petit. Direcció musical: Marc Sambola. Ajudant direcció: Lluís Garrido. Direcció: Miquel Agell. Companyia Lazzigags. Jove Teatre Regina, Barcelona, 22 febrer 2014. Reposició: 21 octubre 2017. Reposició: 30 octubre 2021. A partir 5 anys.

UN PERRY MASON JUVENIL

Voluntat d'espectacle musical cent per cent, doncs, que exigeix que els cinc intèrprets mantinguin un bon nivell interpretatiu (tres veterans experimentats i reconeguts [estrena 2014]: Xavi Duch, Belén Alonso i Ferran Castells) i que els dos protagonistes, molt joves (Marc Andurell i Marc Udina, dues revelacions), estiguin a l'alçada d'aquests dos personatges de ficció mítics de la literatura universal tan adulta com juvenil i que el grup de nois i noies es cronometri en les escenes del Cor i les coreogràfiques —a l'escenari i a la platea—, que ha adaptat i dirigit l'actriu Ester Bartomeu.

Si la novel·la del clàssic Mark Twain ja té tots els ingredients per fer-se atractiva als lectors joves de qualsevol generació, l'adaptació teatral que n'ha fet Lazzigags no es queda enrere, i la combinació d'intriga i aventura portada a l'escenari musicalment la converteix en un dels espectacles més recomanables per a aquells primers espectadors que, ni que siguin usuaris compulsius del coneixement virtual de l'iPhone, continuen vibrant amb la descoberta de l'emoció dels intèrprets de carn i os.

Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]

Nota complementària: La novel·la «Tom Sawyer, detectiu», de Mark Twain, es troba publicada a Bromera Edicions, traduïda per Doménec Ardit i Rosa Úbeda, amb il·lustracions de Paco Hernández. El CD amb les cançons del musical de Lazzgigags ha estat editat pel segell Tritó i s'hi troben deu peces: 1. Vull ser detectiu; 2. Diamants, Diamants; 3. No és el mateix; 4. Quins malparits; 5. A l’Aràbia de l’Alí Babà; 6. El bosc és fosc; 7. L’oncle és bo; 8. Xinès per a principiants; 9. Som amics; 10. Finale.

La novel·la «Tom Sawyer detectiu», publicada el 1896 per Mark Twain, es va adaptar al cinema el 1938 dirigida per Donald O'Connor. Tràiler de la pel·lícula (vídeo 1). Tràiler de l'espectacle teatral de la companyia Lazzigags (vídeo 2). Clip d'un dels assajos d'enregistrament de la companyia Lazzigags amb els intèrprets i músics de l'espectacle teatral (vídeo 3).

«Billy Elliot». Música d'Elton John. Llibret i lletres: Lee Hall. Director: Stephen Daldry. Adaptació: David Serrano. Intèrprets: Iker Castell / Pablo Fito / Marc Gelabert / Pol Ribet / Max Vilarrasa (Billy Elliot); Natalia Millán (Senyoreta Wilkinson); Óscar de la Fuente (Pare); Agustín Otón (Tony); Allende Blanco (Mare); Teresa Guillamón (Àvia); Pedro Ángel Roca (George); Juanki Fernández (Braitwaite); Patricia Paisal (alterna Mare); Enric Marimon (Billy Ellior adult); José Linaje (cover Pare); Natán Segado (cover Tony); Robert Matchez (cover Braitwaite); Muntsa Rius (cover àvia); Noah Arroyo, Arnau González, Ot Marien, Max Miquel, Ángel Olaya, Mario Alcalá, Alejandro García, Bernat Pastor, Andrey Kaverznikov, Alex Vizuete, Alan Arroyo, Pol Díaz, Leo García, Aleix Guasch, Pol Quintana, Antonio Molero (nens); Naiara Mora, Naira Repiso, Olimpia Roch, Mariona Schilt, Berta Serrahima, Anna Aguilar, Marina Ayala, Inés, Riera, Sofía Rodríguez, María Vinuesa, Ariadna Horcajada, Alba Iglesias, Marina Miró, Erika Ramos, Yaiza Ramos, Lola Coma, María Fernández, Lucía Galán, Arlet Roca, Laura Sánchez, Lia Gordillo, Carla López, Emma Macià, Alba Márquez, Elsa Tejada, Berta Doñate, Cristina Lao, Neus Moreno, Aina Planas, Sara Roch (nenes); Óscar Domínguez, Lean Zanardi, Lluís Canet, Rafa Higuera, Joaquín Fernández, Joan Salas, Gonzalo Larrazábal, Desirée Moreno, Míriam López (elenc). Músics: Gaby Goldman (director musical), Albert Anguela (baix), Federico Salgado (baix suplent), Dusan Jevtovic (guitarra), Toni Mena (guitarra suplent), Adrià Aguilera (Key 2 i 2n director musical), Arianna Pijoan (Key 2 suplent), Jordi Guasp (trompa), Jorge Navarro (trompa suplent), Gregori Hollis Calvo (trompeta), Raul Gallego (trompeta suplent), Claudio Marrero (Reed 1), Aitor Franch Cid (Reed 1 suplent), Salvador Suau (bateria), Eloi López (bateria suplent). Professorat Escola Billy Elliot - Coco Comín Barcelona: Coco Comín (directora), Elsa Álvaro (coordinadora), Enric Marimon, Evangelina Esteves i Jordi Garcia (professors de ballet), Lluís Canet i Anna Llombart (professors de claqué), Jesús Navarro Espinosa (professor acrobàcia), Dani Coma (professor interpretació), Muntsa Rius (professora de veu), Jaume Ortanobas (professor de clown), Evangelina Esteves i Anabel Pituelli (professores de nenes de dansa clàssica, jazz i variació). Direcció: Maite Pérez Astorga. Director musical: Gaby Goldman. Coreografíes originals: Peter Darling. Coreògrafa associada: Elsa Álvaro. Directora resident: Vanessa Ferro. Directora producció artística: Carmen Márquez. Gerent de companyia: Carmelo Lorenzo. Direcció tècnica: Javier Ortiz. Disseny escenografia: Ricardo Sánchez Cuerda. Disseny il·luminació: Juan Gómez Cornejo (AAI) i Carlos Torrijos (AAI). Disseny so: Gastón Briski. Disseny vestuari: Ana Llena. Disseny caracterització: Laura Rodríguez. Traducció i adaptació de les cançons: Alejandro Serrano i David Serrano. Dissenyador de so associat: Gonzalo Martínez Alpuente. Ajudant d'escenografia: Juan José González Ferrero. Productors: Marcos Cámara, José María Cámara, Pilar Gutiérrez i Juan José Rivero. Producció: SOM Produce. Direcció: David Serrano. Teatre Victòria, Barcelona, 22 octubre 2021. Espectacle recomanat a partir de 8 anys.

EL CLAQUÉ MINAIRE DEL BILLY

A la pàgina d'internet de la productora SOM Produce, artífex de l'espectacle «Billy Elliot», la crida era més que suculenta per a pares i mares intrèpids que somien en convertir els seus fills, si no en estrelles de la gespa, almenys en estrelles de l'escenari. L'avís deia això: «Busquem nens d'edats compreses entre els 8 i els 13 anys, amb formació en ballet clàssic, que desitgin convertir-se en artistes professionals i protagonitzar “Billy Elliot, el musical”».

Això d'“artistes professionals” té la seva ironia, tal com està el pati, però la resposta, si algú ho dubtava, va ser més que massiva. La desigualtat, al segle XXI, teòricament, ja no és tan marcada com explica la coneguda història de «Billy Elliot», popularitzada i feta mite sobretot a través del cinema amb el film estrenat l'any 2000 i dirigit per Stephen Daldry.

El resultat de la crida de SOM Produce es va constatar després d'un càsting inicial i dos anys de formació —amb interrupció forçosa pel coronavirus— en col·laboració amb l'Escola Coco Comín i dins de la franquícia creada expressament per a «Billy Elliot», amb una dotzena de professors. La resposta final va ser i és de 60 nois i noies que formen part del repartiment de l'espectacle distribuïts en 5 torns de 12 per cada funció, per respectar les limitacions horàries i “laborals” dels infants en les arts escèniques. Al seu costat, hi ha 30 intèrprets adults, 10 músics en directe i 25 tècnics.

Després dels èxits dels espectacles estrenats a Londres, Nova York i Madrid (aquí s'hi va estar tres temporades i es va arribar als 750.000 espectadors), la producció estrenada a Barcelona al Teatre Victòria cedit pel seu titular, el Mago Pop, ha omplert les primeres funcions amb l'aforament gairebé al complet i encara més després de l'ampliació al 100%, aixecades les restriccions, fins al punt que s'ha ampliat una funció especial dominical de migdia amb la intenció de facilitar l'accés més familiar. Això sí, una advertència per a futurs espectadors: cal mirar bé les tarifes de les localitats perquè són de 5 estrelles per amunt, des de 28€ la més econòmica (amb visibilitat reduïda a l'últim amfiteatre fins a una escala que arriba a 74€ per a les primeres files de platea). La productora dóna pistes d'aquestes tarifes elevades i poc habituals en un espectacle teatral de Barcelona quan diu que el muntatge de «Billy Elliot» té un pressupost inicial de 4 milions d'euros.

La història del fill de miners del comtat de Durham, 11 anys, orfe de mare, criat amb una àvia que de jove volia ser ballarina i que ara comença a perdre el cap, passa en un poble rural del nord-est d'Anglaterra, en els temps de la Dama de Ferro, Margaret Thatcher, amb el tancament de moltes de les mines i les butxaques buides dels minaires per l'atur i el cost de la vida. Sembla una història del segle XIX per la seva foscor però, de tan recent, anys vuitanta del segle passat, encara es pot dir que va passar “ahir” mateix en el país europeu del preBrexit.

Lluny de l'aparent ensucrament del musical «Billy Elliot» aquest no escatima un llenguatge groller quan cal, en boca dels minaires, fruit de la indignació col·lectiva pel tràngol del tancament de les mines, i només possible en una cultura social on la crítica al poder, corona inclosa, és admesa com a garantia de l'ADN. Com a mostra, l'escena que per aquests verals plens de prejudicis es consideraria irreverent i que, en canvi, allà —o a l'escenari— no s'està de desitjar «Mort a la Maggie!», pobra Thatcher.

De la boxa al ballet clàssic hi ha un salt tan metafòric com radical. El brivall Billy és descobert per la senyoreta Wilkinson que és qui ha de cavar fort, com si baixés a la mina, per convèncer el pare i la família de Billy de les aptituds artístiques per al ballet que té amagades el noi.

L'avantatge de la versió musical de «Billy Elliot» és que els espectadors —veterans o primerencs perquè no hi ha dubte que és un espectacle per a tots els públics— poden entrar al teatre coneixent per la pel·lícula quina és la trama, què s'hi cou i quin és el desenllaç. El ganxo de la composició musical d'Elton John el deixarem, per ara, per als que coneixen el músic del seu temps.

Si bé els protagonistes són els intèrprets infants que es posen en la pell de Billy Elliot —una autèntica troballa en tots els casos que per al cronista només permet donar testimoni del que li toca a la seva funció—, no s'ha d'oblidar que el muntatge musical també té la fortalesa dels intèrprets adults, l'actriu Natalia Millán, en el paper de la senyoreta Wilkinson, o l'àvia de Billy, interpretada per Teresa Guillamón.

Durant dues hores llargues, l'espectacle és total, per la trama, per la història, per la música, per les intervencions solistes, per la interpretació coreogràfica coral, pels números de claqué amb aires de mina i per la sòlida companyia que en cap moment marca una línia divisòria entre la capacitat escènica dels intèrprets veterans i la dels més joves que hi debuten, per a alguns, amb una evident prometedora trajectòria de futur.

A «Billy Elliot», però, contràriament del que passa en altres musicals, els espectadors no surten amb una peça als llavis taral·lejant-la perquè el potencial de «Billy Elliot» és el contingut social de fons, la lluita de Billy per aconseguir el seu somni i per convertir-se en un ballarí professional... precisament, com deia al principi, tal com ho promociona la productora del musical en la crida que fa, quan demana nens candidats de 8 al 13 anys per al càsting, que vulguin ser això, “professionals”. I és que sempre hi ha un nou temps perquè neixi una nova estrella.

Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]

«Cantando bajo la lluvia (Singin' in the Rain)». Llibret: Betty Comden i Adolph Green. Música: Nacio Herb Brown. Lletres: Arthur Freed. Traducció i adaptació: Marc Artigau. Intèrprets: Ivan Labanda, Diana Roig, Ricky Mata, Mireia Portas, José Luis Mosquera, Oriol Burés, Clara Altarriba, Bernat Cot, Bittor Fernández, Sylvia Parejo, Júlia Bonjoch, Miguel Ángel Belotto. Cos de ball: Chema Zamora, Diana Girbau, Adrián García, Sara Martín, Marc Sol, Clara Casals, Alberto Escobar, Empar Esteve, Pablo López, Carmen Soler, Júlia Saura. Covers: Oriol Burés, Clara Altarriba, Bernat Cot, Bittor Fernández, Júlia Bonjoch, Syvia Parejo, Miguel Ángel Belotto. Músics: Andreu Gallén / Gerard Alonso, Marc García, Albert Carrique / Haizea Matiartu, Miguel Ángel Royo / Albert Abad, Jordi Santanach / Aitor Franch, Raúl Gil / Alberto Pérez, Vicent Péres / Dario Garcia, Toni Pagés / Eloi López, Antonio Molina / Guillermo Prats i Jordi Cornudella (copista partitures). Disseny d'escenografia: Enric Planas. Ajudant de disseny d'escenografia: Víctor Peralta. Disseny de vestuari: Míriam Compte. Ajudanta de disseny de vestuari: Beatriz González. Disseny d'il·luminació: Albert Faura. Disseny de so: Roc Mateu. Ajudant de disseny de so: Adrián Golones. Disseny de caracterització: Helena Fenoy i Marta Ferrer. Disseny tècnic audiovisual: Martín Elena. Cap tècnic i maquinària: Agustí Custey. Subcap de maquinària: Quim Molina. Maquinistes: Ana Sojo i Pere Carrasco. Ajudant de maquinista: Brendam López. Utillatge: Enric Boixadera. Cap d'il·luminació: Miquel García. Programador de llums: Juli González. Tècniques de llums: Laia Coca i Silvia Vicente. Cap de so: Oscar Villar. Tècnics de so: Iker Rañé i Oriol Torrent. Coordinadora de vestuari: Esperanza Pascual. Sastresses: Ana Gaspar i Montse Ricart. Sastressa de manteniment: Paula González. Coordinadora de caracterització: Aileen Layos. Perruqueria: Alba Quintos. Construcció d'escenografia: Pascualín Estructures, Taller d'Escenografia Castells, Jorba-Miró Estudi-Taller d'Escenografia, Pilar Albadalejo Pro-Escena. Confecció de vestuari: Trinidad Rodríguez, Inés Mancheño, Antònia Pérez, Goretti Puente. Estudiants de vestuari en pràctiques: Cristina López, Irene Òdena, Laura Garcia-Duran, Emma Castaños, Júlia Marquès, Jiaqi Xu, Núria Querol. Tècnics del teatre: David Buxó i Albert Julve. Disseny gràfic: Estudio Neus Pacheco. Disseny web: Nos Ven Digital. Equip de rodatge de les pel·lícules: Alberto Bañares (director de fotografia), Iván Buñuel (foquista), Thais Rodríguez (auxiliar de càmera), Irene Moreno (videoassistenta), Manu León (gaffer), Martín Murua (elèctric), Anna Moragriega (producció cinema), Marta Espuñes (primera ajudanta de producció), Mònica García-Jurado (infermera), Luis Linhart (muntador), Roger Navarro (dissenyador de so), Guillem Carvajal (cap de so), Maria Tortosa (VPX/VFX Producer), Albert Vidal (lead virtual production TD), Sergi Silva (virtual production TD), Joaquín Gimeno (técnic de pantalles Led - Cinelux BCN), Kai García (Don Niño), Ànder VR (Cosmo Niño). Equip de producció: Lola Pozo, Iván Pérez, Isolda Barba, Natalia Peña i Meritxell Abad (Nostromo Live), Carmen Álvares (direcció de producció), Laura Manchón i Gal·la Sabaté (ajudantes de producció), Clàudia Coll (direcció de comunicació i promoció), Emma Aquino (estudianta en pràctiques), Grup Balañá (màrqueting i publicitat), Núria Valls, Adrián Guerra i Jordi Sellas (producció executiva). Coreografia: Miryam Benedited. Ajudanta coreografia claqué: Evangelina Esteves. Director musical i resident: Andreu Gallén. Direcció musical: Manu Guix. Ajudant de direcció: Daniel J. Meyer. Director adjunt i resident: Joan Maria Segura. Direcció: Àngel Llàcer. Producció: Nostromo Live. Teatre Tívoli, Barcelona, 15 octubre 2021. A partir de 5 anys.

PLUJA DE PARAIGÜES

Assisteixo a la primera funció amb l'aforament al 100% dels teatres després de més d'un any i mig de restriccions sanitàries i el canvi es respira en l'ambient a l'escenari del Teatre Tívoli. Aquest 15 d'octubre hi ha una aura especial i sembla que l'espectacle llueixi més que mai tot i que ja porta un mes en cartellera. Llueix sobretot quan esclata al final de dues hores i mitja, que passen cantant, ballant i volant (entreacte inclòs) i que posen dempeus tot l'auditori en una nit que, sense que ho puguin evitar, emociona alguns dels intèrprets que segurament enyoraven veure una platea amb tots els caps i rostres —i encara amb les mascaretes— ocupant totes les butaques des de la primera fila de platea fins a l'última fila de l'amfiteatre.

La nova aposta musical de la productora catalana Nostromo Live, capitanejat a la direcció escènica i musical per Àngel Llàcer i Manu Guix, no és que sigui “el gran musical de la temporada” sinó que és el musical d'aquesta i d'altres temporades passades. Hi ha espectacles que marquen una dècada (en el seu dia, «Sweeney Todd», per exemple, al Teatre Poliorama). I «Cantando bajo la lluvia» va pel mateix camí. Té un previsible llarg recorregut i és una aposta segura de recomanació sense cap mena de reticència.

Hi ha moltes paraules per definir l'espectacle musical «Cantando bajo la lluvia» en conjunt: ¿extraordinari, fascinant, engrescador, inspirador, sense fronteres...? Fins i tot ecològic, apa!, si tenim en compte que el miler de litres d'aigua que cauen sobre l'escenari cada dia, en l'escena dels fanals i dels paraigües que val per totes, es recicla i es reutilitza cada funció.

Aquesta és només una de les moltes sofisticacions tècniques que té aquesta producció que, segons Nostromo Live, s'ha aixecat amb un pressupost de 2,5 milions d'euros i que reuneix cada funció una cinquantena de “treballadors” de l'espectacle, entre intèrprets, ballarins, músics i tècnics. S'hi fan 190 canvis de vestuari, 75 canvis d'escena, 300 canvis d'il·luminació i s'hi destinen 50.000 vats de so. Sembla un tòpic o un clip promocional dir tot això, però és important tenir-ho en compte perquè els espectadors poden perdre'n el compte, seduïts per l'espectacle que se'ls ofereix.

Uns canvis, una interpretació i una coordinació tècnica que no perden pistonada en cap moment, que tenen un ritme encadenat a la perfecció, que compten amb una mirada irònica a un clàssic del cinema de mitjan segle passat —la mítica pel·lícula d'Stanley Donen i Gene Kelly és del 1952 i el primer musical teatral al London Paladiu, dirigit per Tommy Steele, del 1983—, i que podria decaure si no es “reciclés”, com l'aigua, i se n'aprofités tot el que té de fons, tal com han fet des de la traducció i adaptació del dramaturg Marc Artigau, fins a la direcció del tàndem Àngel Llàcer- Manu Guix que ofereixen un espectacle per a totes les edats, totes, totes, sense excepció.

Cal remarcar-ho perquè és un espectacle de gran dignitat per a un públic madur però també de gran dignitat per a un públic primerenc, amb humor blanc, caricatura farsesca dels inicis del cinema sonor, amb pel·lícula extra en blanc i negre inclosa, «Cavaller duelista»!, escenes romàntiques d'un altre temps que no fan cap mal. Precisament, escolto el conseller de Salut, el doctor Argimon, el matí de l'endemà de la funció, que diu que la gent ja es pot fer petons. Alça, Manela! I penso en el pioner petó, llarg, però llarg petó, de la parella protagonista del musical! Números de cabaret clàssic, elegància coreogràfica, brillantor i diversitat de vestuari, escenografia mòbil detallista i multièpoca entre els feliços vint i l'art déco posterior fins als cinquanta —les cinc màquines d'escriure no són negres Underwood com correspondria a les màquines d'oficina de principis del segle XX—, i una esclatant il·luminació i un acompanyament musical molt ben integrat amb el ball, amb fugaços tocs de claqué —menys claqué que en la versió original de la pantalla— i amb el cant dels principals protagonistes.

No és només tot això el que fa de «Cantando bajo la lluvia» un gran espectacle sinó també l'aposta pels intèrprets que integren la companyia i que alternen noms habituals formats aquí i d'altres espectacles de la colla Llàcer-Guix amb noms manllevats d'altres perifèries i companyies.

L'actor, cantant i ara també ballarí —si voleu— Ivan Labanda hi fa de protagonista absolut en el paper de Don Lockwood, un actor de ficció de cinema mut. Em sembla que es recordarà per molt de temps el seu número de ball i cant més conegut tant de la pel·lícula com del musical entre un bosc de fanals, acompanyat d'una part del cos de ball, i amb una pluja de paraigües, sota un to d'il·luminació blavosa d'ambientació nocturna.

La coprotagonista és l'actriu Diana Roig, en el paper de Kathy Selden, l'actriu de ficció de teatre amb aspiracions d'estrella que s'ha de guanyar la vida fent de nina de carn i os de pastís de festa. Diana Roig ja va destacar en l'última producció de Nostromo Live, «La tienda de los horrores» i continua aquí la seva línia ascendent.

Però tot gran espectacle dóna sorpreses interpretatives. I aquí les dues sorpreses vénen, una, de la mà de l'actor Ricky Mata, en el paper de Cosmo Brown, l'amic inseperable de Don, que aporta el to d'humor i la picaresca amb imitacions de teatre dins el teatre i amb una no gens improvisada espontaneïtat (“no puc més”, deixa anar) que és l'única frase catalana de l'espectacle que, creat sisplau per força en espanyol, pensant en la seva posterior distribució terres enllà, no deixa de ser un toc d'alerta per als que el voldrien en català, “comme il faut” i com en temps d'or del musical català. La resposta és clara: si es vol i es creu en un projecte artístic en català, s'hi ha d'apostar i s'ha de córrer el risc. Rascar-se la butxaca —ja sigui pública o privada— per a la cultura pròpia sempre és una inversió que, a la llarga, es recupera amb escreix. El teatre català és cosí germà de l'audiovisual de trista llei en procés de discussió: o es protegeix o s'anirà esllanguint lentament.

I l'altra sorpresa interpretativa de «Cantando bajo la lluvia», sobretot aquesta molt impactant, és la del personatge de l'actriu Mireia Portas —¿cal dir que és de la troupe del «Polònia», etètera, etcètera... i que també és “actriu”?— que en el paper de l'estrella del cinema mut, Lina Lamont, es guanya l'admiració i l'entusiasme de tot l'auditori amb les seves hilarants escenes de dicció lingüística i veu d'espinguet a més de les escenes en què ella hi poso el geni i la figura i l'actriu suplent (Diana Roig / Kathy Selden) li posa la veu i les cançons, sense oblidar els moments que té de baixar a la platea que recorden aquella altra interacció de passadís que va patentar el mateix Àngel Llàcer en un altre musical de cèlebre història de la mateixa productora, «La jaula de las locas».

La llista d'intèrprets destacats seria inacabable, cadascun en els seus papers, algun fen doblet: Bernat Cot, Clara Altarriba, José Luis Mosquera, Oriol Burés, Júlia Bonjoch... i menció especial per al cos de ball que proporciona alguns dels quadres més vistosos i que cal recordar que darrere de la direcció coreogràfica tenen la mà experimentada de Miryam Benedited, de llarga trajectòria vinculada sobretot a espectacles musicals de televisió.

Després de dues hores i mitja d'espectacle ningú no pot evitar de sortir del Teatre Tívoli taral·lejant o sil·labejant la popular «Singin' in the Rain». Quan en teatre passa una cosa així, és una mostra de la millor garantia de la capacitat seductora d'un musical que farà història. Llàstima que al carrer Casp, del centre de Barcelona, amb tantes obres de remodelació d'edificis nobles i grans centres comercials, ja no hi hagi fanals a les voreres per fer-hi, amb paraigua o sense, ni que sigui una mica, de Gene Kelly... o d'Ivan Labanda, vaja, que és més “nostrat”.

Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]

Ivan Labanda interpreta «Singin' in the rain» al Teatre Tívoli (1). Tràiler oficial del musical «Cantando bajo la lluvia» de Nostromo Live (2). Tràiler del film (restaurat) del 1952 amb Gene Kelly, «Singing in the rain» (3).

Una altra versió de «Cantando bajo la lluvia» es va estrenar l'any 2005 al desaparegut Teatre Novedades, en adaptació d'Octavi Egea i Ricard Reguant, que també la va dirigir.
Crítica d'aquella estrena.

«La motxilla de l'Ada», de Jordi Palet. Música La Tresca i la Verdesca (Jordi López, Toni López i Claudi Llobet). Intèrprets: Xavi Idàñez i Txell Botey. Disseny: Sergi Cugat. Escenografia i vestuari: Víctor Peralta. Il·lustracions: Adolfo Serra. Animació il·lustracions: Xavi Chamarro. Il·luminació: Yuri Plana. Producció: Teatre al Detall. Fotografies: Quim Botey. Direcció: Joan M. Segura Bernadas. Mostra d'Igualada 2021, 30 maig 2021. Sant Andreu Teatre (SaT!), Grec'21 Festival de Barcelona, 13 juliol 2021. Reposició: Sant Andreu Teatre (SaT!), 1 octubre 2021. A partir de 5 anys.

¿QUÈ AMAGA LA MOTXILLA DE L'ADA(M)?

La companyia Teatre al Detall no enganya: els dos impulsors de la idea d'aquest espectacle familiar, Xavi Idàñez i Txell Botey, han explicat honestament que per crear aquesta nova proposta del seu celebrat catàleg familiar es van basar en l'experiència personal d'uns amics seus que van viure la descoberta que el seu fill de 9 anys volgués fer el pas trans per convertir-se en nena. D'aquí ve que el seu espectacle «La motxilla de l'Ada» sigui el testimoni del petit Adam —avui segurament un adolescent— que un dia va perdre la "m" (Ada) i ara es diu Carla.

¿Però com es transcriu a un registre teatral i musical —el grup La Tresca i la Verdesca són uns habituals autors de banda sonora dels espectacles més coneguts de la companyia— un tema com el del gènere “trans” en un moment que és en ple debat social i polític i amb la intenció de fer-lo arribar als espectadors primerencs?

La resposta la dóna tot l'equip de la companyia: amb sensibilitat, sense sensacionalisme groc, també sense prejudicis, fugint del clixé de teatre “infantil” i adreçant-se tant als que poden ser interpel·lats en despertar-los el que porten amagat dins com als adults que els han d'acompanyar en aquest trànsit com als que no en viuran mai l'experiència i en seran observadors.

L'espectacle ha rebut els elogis des de la seva estrena —primer a la Mostra d'Igualada'21 i després dins el Festival Grec'21 al mateix SaT! on ara s'ha reposat en una breu temporada— i s'afegeix com un recurs imprescindible als intents anteriors d'àlbums il·lustrats, algunes novel·les per a joves i fins i tot alguna pel·lícula que ja s'han acostat de puntetes al tema. Atenció, doncs, al tresor que amaga aquesta “motxilla” de Teatre al Detall tan útil per facilitar la feina educativa dels centres d'ensenyament, dels pares i mares, dels tutors i tutores, dels monitors i monitores...

Una motxilla té un sentit metafòric. La comencem a portar tan aviat com posem els peus a terra. I l'arrosseguem tota la vida. La motxilla de l'espectacle també té aquest sentit metafòric. I els dos intèrprets van fent els papers de tota la història, una quinzena llarga: els dubtes dels pares en descobrir el seu fill que vol fer el trànsit, el paper del mateix protagonista —ara Adam ara Ada—, les anècdotes amb la relació amb el món i la gent que els envolta... I aquí és on el guió de Jordi Palet (Farrés Brothers) va fent evident les pors, els dubtes, les contradiccions, les incomprensions i les valentes decisions a l'hora de fer el trànsit. ¿N'hi ha prou a enterrar la motxilla per treure's el pes del damunt? En tot cas, és un pas imprescindible per descarregar la llosa penjada a les espatlles i plantar cara al futur.