recerques
EL ÁNGEL EXTERMINADOR
Director d'escena: Joan Ollé
Amb Mireia Aixalà, Ivan Benet, Ricard Borràs, Isabelle Bres, Roser Camí, Daniella Corbo, Pere Eugeni Font, Ricardo Joven, Manuel Carlos Lillo, Àngels Poch, Rosa Renom, Hans Richter, Jordi Sabatés, Walter Silva, Armand Villén
Bibelot Buñuel

S'accepta l'error, però la majoria va al teatre per estimular els sentits, l'intel·lecte o les emocions. No importa si la proposta passa pel cap o per les entranyes mentre l'espectacle compleixi la seva missió. Fins i tot el teatre dolent genera reaccions, encara que siguin de rebuig. Tota la resta és teatre burgès: un producte socioanímic possible per a una absoluta i civilitzada satisfacció, amb recursos suficients per invertir en allò superflu.

Muntatges concebuts com bibelots per col·locar en la vitrina institucional. Un adorn escènic d'impecable factura però prescindible, com qualsevol objecte decoratiu.

En aquesta categoria cau la versió d'El ángel exterminador de Joan Ollé i Julie Sermón, amb la col·laboració coreogràfica d'Andrés Corchero i musical de Jordi Sabatés. Ja teníem Luis Buñuel i la seva pel·lícula oberta a infinites lectures, tot i que el mestre observés amb sorna les complexes elucubracions sobre un grup de burgesos inexplicablement enclaustrats en un dels seus molts salons. Quan acaba l'espectacle, l'espectador segueix tenint la pel·lícula i sense saber què fer amb l'afegit escènic. Temps i esforç d'un important col·lectiu d'artistes perquè el públic surti igual del Grec.

Moviments marcats, actuacions voluntàriament guinyolesques, metàfores visuals i interacció amb la pel·lícula de Buñuel. Un ampli repertori de tot allò que compon un teatre humilment elitista perquè el públic només connecti amb el muntatge quan es fonen els plans de la pantalla i l'escena, tot i que a vegades sembli un homenatge exquisit al playback de les Diabéticas aceleradas. I aquestes sí que tenen bigotis.


Juan Carlos Olivares
Avui 13/07/2008

L'univers surrealista de Luis Buñuel

Tota la força narrativa del més surrealista Buñuel es va donar cita dijous en el, aquest cop sí, màgic escenari del Grec. L'esperit de l'universal cineasta aragonès va sobrevolar l'hemicicle gràcies a la bella translació escènica que Joan Ollé i el seu equip de col.laboradors ha fet d'El ángel exterminador (1962). Pel.lícula convertida en teatre, però també teatre com element enriquidor del film. Una mag- nífica barreja de dramatúrgia amb imatges d'una de les obres mestres de l'etapa mexicana del director de Calanda.

Tot funciona, en aquesta peça. La bellesa plàstica del muntatge, amb una escenografia de color blanc que facilita les projeccions, i els ajustats moviments dels 14 actors de la funció, que semblen guiats per un titella, ajuden a entrar, a la primera, dins de l'univers de l'obra. Andrés Corchero és la mà que belluga el tauler d'aquesta coreografia actoral. Seu és part del mèrit d'aquesta adaptació. I notable resulta l'aportació de Jordi Sabatés interpretant en directe al piano les peces musicals compostes per a la proposta escènica.

L'obra discorre, igual que en la pel.lícula, al palauet dels Nóbile, on acudeixen uns membres de l'alta societat després d'assistir a l'òpera. Però una força estranya els impedirà sortir quan s'acaba la festa. El que Buñuel aconsegueix amb la seva faula, i que l'obra teatral adaptada per Julie Sermon reforça, és mostrar esperpènticament la degradació d'uns éssers obligats a viure en captivitat. La por a buscar la llibertat i la falta de coratge apareixen com a elements crucials d'aquesta crònica del naufragi d'uns éssers tan deplorables. L'inici i el final del muntatge són resolts amb projeccions de fragments del film. La peça escènica aprofundeix en els tics del denigrant comportament d'aquesta burgesia davant d'una situació límit. La imparable i accentuada bogeria d'aquests personatges moralment mediocres que ens traslladen els intèrprets contribueix encara més a distanciar l'obra del realisme del film, però respectant la fidelitat a la història. Un bon espectacle, en el qual destaca el treball coral dels intèrprets. Brilla la determinació amb què aborden els seus histriònics personatges les actrius del repartiment i el bon to general dels actors. Buñuel hauria aprovat aquesta adaptació.


César López Rosell
El Periódico 13/07/2008

Coreografia sincopada

Joan Ollé proposa una interessant mirada a la pel·lícula mítica de Luis Buñuel (aquella en què els convidats no veuen la manera de sortir d'un saló, on es veuran reclosos durant dies sense que la policia trenqui el setge, ni els cambrers els portin l'esmorzar). És un joc que segueix l'argument absurd i en què es potencia la paròdia, sense caure en l'excés. No hi ha més pretensió que aquesta. S'entén el film com el va definir Buñuel (un divertiment) tot i que molts crítics el llegeixin com una crítica a la burgesia, a l'Església, a la por de prendre decisions...

El treball és un privilegi interpretatiu, començant pel piano de Jordi Sabatés (fora de la cambra maleïda, això sí). Sap conjugar perfectament les escenes de la pel·lícula, que succeeixen a l'exterior de la mansió (i l'abans i el després que es produeixi aquest segrest), amb l'acció. Troba diàlegs entre l'escena i el film (projectat en un marc de porta senyorial o bé a la paret, o en un mirall). També hi ha fusteria en la coreografia d'Andrés Corchero. Els desplaçaments d'intèrprets i cadires s'intueixen mil·limetrats. Té un punt d'obsessiu que juga a favor de l'estrès dels personatges que es barallen per beure l'aigua d'una canonada.

En el món surrealista d'aquest film, el sacrifici dels dos joves enamorats sembla tan inútil com la lectura bíblica de tacar amb sang la porta de casa perquè l'àngel no assassinés els primogènits jueus, encara esclaus del poble d'Egipte. El director Thomas Ostermeier (en la seva versió del film que es va veure la temporada passada al Teatre Lliure) va representar aquesta ombra amb una presència negra, misteriosa. Ollé simplement ha aprofitat el detall del quadre que ja va projectar Buñuel. És un personatge exterior, i com a tal, no té sentit donar-li cos. Ollé no ha pogut (o no ha volgut) depurar més la seqüència, l'ha deixada sincopada, com si tragués fotogrames de cada escena. S'ha limitat a mirar el film amb unes ulleres sornegueres. Potser el film de Buñuel donaria per una relectura diferent que resultaria més potent i aportaria més interès a una peça estèticament perfecta.


Jordi Bordes
El Punt 13/07/2008