• Imprimir
• Enviar
• Agregar

Crítica dansa

Ecos del cos

Bàrbara Raubert Nonell

Glory

De Jeremy Wade.

La Caldera, 5 de juliol. Grec 08

Un camí sempre significa una metamorfosi, un canvi de paisatge que pot ser interior, a més d'exterior, i és d'aquestes transicions, transformacions i espais intermedis previs als extrems contraris -de l'infern a la "glòria"- que està feta la peça de Jeremy Wade, el coreògraf americà resident a Berlín que enguany omple l'espai d'investigació de La Caldera Express.

Glory fa un recorregut per aquests moviments interiors que tenen un efecte visible a l'exterior: el somriure, l'angoixa, el patiment, el plor, humors de l'home que el cos acull i rebutja amb desgrat, s'omple i es buida amb moviments extàtics i convulsius, en una línia estilística molt propera al butoh però tenyida d'un plantejament escènic absolutament americà.

A la meitat de l'espectacle s'esdevé la mutació dels intèrprets, fins aleshores tot-humors, en uns intèrprets tot-cos. Sense els seus texans ni cap altra peça de roba, la nuesa els converteix en volums tremolosos que es belluguen i retorcen com masses informes i sense sentit, fins que s'enganxen en un petó llarguíssim que acaba sent el crit de l'un dins de l'altre, un crit que ressona en les seves cavitats, en tota la caixa escènica, i rebota també en el cos dels espectadors, entra en els orificis de la seva pell i s'assenta, vibrant encara, a les entranyes.

És l'eco del cos, que reverbera en totes les seves membranes per fer-se notar amb un crit desesperadament contradictori: és el cos que vol sortir d'ell mateix. L'expressió de la primera part de l'obra, contraposada a la no expressió de la segona, captiva per la seva extrema exageració en cada moment, així com també per unes transicions que semblarien impossibles en un espai de temps tan curt. El seu eco encara ressona.