ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
«Una casa en la montaña», d'Albert Boronat. Intèrprets: Javier Beltran, Albert Boronat i Sergi Torrecilla. Fotografia: Cristina Tomàs. Distribució: Marlia, S.L. Direcció: Albert Boronat. Festival Grec'23. Jardins Fundació Muñoz Ramonet, Barcelona. 22 i 23 juliol 2023. Reposició: Heartbreak Hotel, Barcelona, 24 gener i 4 febrer 2024. Reposició: Heartbreak Hotel, Barcelona, 17 desembre 2024 a 12 gener 2025. UNA PEÇA D'ORFEBRERIA CARREGADA DE FRAGILITAT A saber si, coincidint com coincideix aquesta recuperació de la peça teatral «Una casa en la montaña», d'Albert Boronat (Coma-ruga, Baix Penedès, 1977), amb les taulades de Nadal, Cap d'Any i Reis, la taula que el dramaturg i els dos actors que intervenen en la posada en escena d'aquesta obra tan excepcional com singular, ara novament a la sala Heartbreak Hotel de Sant(s) Rigola, on ja va ser fugaçment en un parell de diumenges, a principis d'any, no se'ls haurà acudit de preparar algun plat d'escudella, sopa de galets amb pilota, pollastre, torrons i xampany.Si no és així, els reduïts espectadors de cada funció —una vintena per dos a tot estirar— s'hauran de continuar conformant amb els embotits, els tacs de formatge, el traguitxol de vi i la ració de truita de patates. Cap retret. Com deia Joan Salvat-Papasseit en el poema «Nadal», de «L'irradiador del port i les gavines», “Demà posats a taula oblidarem els pobres —i tan pobres com som.”Els personatges d'Albert Boronat —de fet, ell n'és un més— potser són pobres de butxaca, però rics de paraula perquè el text d'«Una casa en la montaña» podria ser un text narratiu, fins i tot novel·lat, d'aquells que enganxen els lectors —o els espectadors, en aquest cas— pel misteri que desprenen i l'enjòlit que amaguen.Albert Boronat situa l'acció en una segona residència, ja sigui al Teatre La Biblioteca, on va fer un primer assaig, o als jardins de Barcelona de la Fundació Julio Muñoz Ramonet —tot un pou de misteri històric, pictòric, carregat de litigis gairebé de thriller per part dels hereus morals i l'hereu legal, l'Ajuntament de Barcelona, de la fortuna de qui va ser un dels factòtums industrials del franquisme i del "Desarrollismo" de postguerra.La residència no fa la cosa, però sí que es fa difícil imaginar «Una casa en la montaña» en un altre espai, després de l'arrencada d'estiu al jardí Fabra del barri de Sant Gervasi de Barcelona, dissenyat fa més de cent anys per Jean-Claude Nicolas Forestier i més endavant per Joan Mirambell, amb l'entrada senyorívola a la polèmica mansió de la part alta del carrer Muntaner de Barcelona. ¿Quina va ser la impressió de l'espectacle, després del Grec, dins del Festival de Tardor de Madrid o, més tard, el pas per Sants només dos diumenges a la Heartbreak Hotel on ara ha tornat en temporada? Sense jardí com a espai escenogràfic, no hi ha dubte que sempre queda l'essència.I l'essència passa per conèixer les inquietuds d'un escriptor de ciència-ficció que es reclou a la casa de la muntanya que dóna raó al títol per veure si troba la guspira que li faci arrencar la seva obra. Esclar que sempre hi ha algú que li pot capgirar els plans. I en aquest cas es tracta de qui deixa la residència a l'escriptor, el propietari de la casa que, per atzar, és un seguidor empedreït de les seves novel·les.Com si s'estigués escrivint la bíblia d'un guió de sèrie a cops de post-its enganxats al suro —el suro és la taula o els tovallons de la taula—, l'autor va estructurant les escenes, enceta noves intrigues, encamina els personatges i fomenta la imaginació d'un thriller que no escatima ni sang ni fetge, a més de permetre's la llicència de fer aparèixer virtualment personatges fantàstics de l'ultramón per facilitar que el grup d'espectadors respiri tranquil, somrigui una mica i no se li ennuegui el formatge a la gola de tant d'esglai. La vintena d'espectadors —gairebé se'n podria dir “convidats”, essent tan pocs com són— seguiran la trama com si anessin desgranant capítols d'una història de ficció.Dir que es respira filosofia de la mà de l'austríac Ludwig Wittgenstein és dir poc. I dir que quan un dels dos personatges parla amb dosis de realisme màgic a partir d'un relat que es titula «Skolden», precisament el nom de la casa de fusta que el filòsof va fer construir en un poblet de Noruega quan s'hi volia recloure per escriure, l'imaginari encara es dispara més. Que ningú no ho atribueixi als efectes del traguitxol de vi sinó només als efectes de la capacitat actoral dels intèrprets Javier Beltran i Sergi Torrecilla i als efectes de la suggestió dramatúrgica d'Albert Boronat, amb una peça d'orfebreria carregada de fragilitat.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Glengarry Glen Ross», de David Mamet. Traducció i adaptació d'Àlex Rigola. Intèrprets: Pep Ambròs, Àlex Fons, Francesc Garrido, Miranda Gas, Andrés Herrera i Sandra Monclús. Coordinació tècnica: Igor Pinto. Maquinaria: Sam Quiles. Producció executiva: Titus Andrònic sl. Una producció de Heartbreak Hotel, Titus Andrònic S.L., amb el suport del Departament de Cultura Generalitat de Catalunya. Direcció: Àlex Rigola. Heartbreak Hotel, Barcelona. Del 24 de setembre al 17 de novembre 2024. VENEDORS FAMÈLICS COM TAURONS Ja fa quaranta anys que el dramaturg, director i guionista David Mamet (Chicago, Illinois, EUA, 1947) va predir el que passaria amb el mercat immobiliari amb aquesta obra de teatre que ja aleshores li va valer el Premi Pulitzer. Quaranta anys després del seu «Glengarry Glen Ross» (convertida per James Foley, en pel·lícula, aquí amb el títol «Èxit a qualsevol preu», que va arribar en plena eufòria olímpica i, per extensió, en plena eufòria urbanística), la recuperació que en fa el director Àlex Rigola —que la va estrenar fa vint anys al Teatre Lliure— continua respirant una dramàtica dosi de realisme amb l'ús d'un mètode competitiu que s'encomana de generació en generació sense que una aprengui dels errors de l'altra.La versió actual —forçosament minimalista i exclusivament destinada a l'exercici teatral dels intèrprets a través de la paraula— no ha de fer oblidar aquella anterior del 2003 del mateix director on, a la primera part, una mena de vagó de tramvia de vidres giratori feia les funcions d'un restaurant xinès. Hi ha imatges escenogràfiques que no s'esborren, per molts anys que passin.Aquí tot és negre, l'ambientació pròpia de la sala i el vestuari dels intèrprets. El terra predica amb un gran rètol de guix el títol de la història. I com en una nau d'assaig, hi ha un cartell a la paret amb els noms reals de cadascun dels actors i, trencament de gènere com a llicència de l'adaptador i director, dues actrius. Allà on tot eren mascles (n'hi havia nou i un d'ells feia de dj), aquí s'esberla el gruix compacte (ara són quatre homes i dues dones) sense que s'esberli el llenguatge ni la salvatgia competitiva de tots contra tots. Hi ha masclisme, racisme i homofòbia a doll. Caldria un altre rètol, aquest a l'entrada, d'aquells que avisen que algunes escenes o expressions poden ferir la sensibilitat dels espectadors. Mamet pur.La trama original de «Glengarry Glen Ross» és senzilla: una agència immobiliària —no oblidem que David Mamet va treballar en aquest sector a finals dels anys seixanta del segle passat en una de les seves múltiples ocupacions—, ofereix un cotxe de luxe al millor venedor. La resta s'haurà de conformar a aparèixer a la famosa pissarra en segon, tercer o quart lloc i els més poc afortunats, a perdre la feina.No cal anar gaire lluny, ni als Estats Units de David Mamet, perquè uns mètodes similars han estat durant anys a l'ordre del dia i encara hi estan darrere de segons quines empreses de màrqueting que mantenen una política agressiva amb la clientela, duta a terme per venedors famèlics com taurons a qualsevol preu —vet aquí el títol cinematogràfic— a canvi d'unes escadusseres o sucoses comissions i també una valoració de punts que els posicioni en la piràmide de l'ascens.Com que un dels objectius de la nova sala d'Àlex Rigola (una setantena de localitats) és el de tenir els intèrprets a tocar, l'expressivitat, el gest, la mirada, la suor de cadascun d'ells guanya pes en aquesta nova versió. Millor dit, s'emporta gairebé tot el pes de l'acció. A més, continuen sent ells amb els seus noms de fonts amb una subtil simbiosi entre actor-personatge-actor. Una lliçó d'interpretació al màxim nivell.Allò que David Mamet va retratar fa quaranta anys es converteix ara en una lluita farcida d'individualisme, de la gosadia d'un, de la violència de l'altre, de l'angoixa de l'altre, del cinisme de tots, de la ferotgia a la punta de la llengua i del sotrac que també representa segons quin tracte —contra o des de— les dues dones del grup. A «Glengarry Glen Ross» queda clar que el gènere no fa la cosa. El “money”, en canvi, sí que fa la cosa. I a més, ho empastifa tot. El risc afegit és que ens acabi esquitxant a tots.
[cliqueu aquí]
VIDEO >
«Sis hectàrees d'oliveres», d'Aina Tur. Intèrprets: Anna Alarcón i Nao Albet. Espai escènic i il·luminació: Marc Salicrú. Espai sonor i composició musical: Jaume Manresa. Producció executiva: Irene Vicente Salas. Disseny vestuari i ajudantia d'escenografia: Ona Grau. Ajudant de direcció: Lucia del Greco. Estudiant en pràctiques MUET: Laura Guevara. Agraïments: Chincho Navarro, Francisca Garcia-Sicilia, Lily Duffau, Paula Palicio, Centro Cultural de España en Santiago de Chile, Victoria Spunzberg, Juan Miranda, Carme Rocamora, Natalia Matas i Jairo Sánchez. Temporada Alta, Festival GREC, Heartbreak Hotel i Titus Andrònic S.L. XVII Premi Quim Masó. Beca per a la creació literària 2023 de la Institució de les Lletres Catalanes. Residència d'escriptura a la Rebelión de las Voces de la Fundación Santiago OFF en col·laboració amb Sala Beckett / Obrador Internacional de Dramatúrgia i l'Institut Ramon Llull. Amb la col·laboració de la Sala Beckett i el suport del Departament de Cultura Generalitat de Catalunya. Direcció: Aina Tur. Festival Grec 2024. Heartbreak Hotel, Barcelona. Del 2 al 28 de juliol. ESCOPIR PINYOLS D'OLIVA Voler calar foc a una partida de sis hectàrees d'oliveres, que podrien ser mil·lenàries, no és poca cosa. I encara més amb les restriccions que limiten els pagesos a convertir en fum i cendres les branques esporgades per perill d'incendis en plena època de sequera.Les collites de cada anyada d'olives poden ser migrades o ufanoses. Viuen sempre a l'abast de les pretensions capritxoses i incertes del clima. Del seu líquid, se n'ha arribat a dir “or verd”, sobretot des que la cotització de l'oli s'ha convertit en un luxe propi de joieria de Camps Elisis o de Passeig de Gràcia.Si fa calor, el cant de les cigales emplena com un carrisqueig amenaçador (composició de so de Jaume Manresa) els 60.000 metres quadrats de terra conreada que són les sis hectàrees d'oliveres. Fins que, per mor del seu mateix cant insistent, les cigales mascle poden arribar a esclatar. Com segons quins traumes portats dins des de temps enrere. Traumes heretats en un camp d'oliveres. Fins al punt que qui els vol cremar amb bidons de gasolina el que fa és acabar odiant les olives, totes, les negres, les verdes, les arbequines o les que guarden en cadascuna de les ànimes dels seus pinyols el mal record que, contràriament al que els passa a les cigales mascle, no ha acabat mai d'esclatar.L'autora Aina Tur (Menorca, 1976) ja es va trobar a l'escenari amb l'actriu Ana Alarcón quan va estrenar el que va ser el seu debut dramatúrgic: «Una galaxia de luciérnagas». Ara hi ha tornat, però amb una obra que va guanyar el premi Quim Masó, que té l'afegit que s'inclou com a estrena en les programacions tant del Festival Grec com de Temporada Alta.Aquesta vegada, Aina Tur, que també dirigeix l'obra, ha aparellat l'actriu Ana Alarcón amb l'actor Nao Albet —en un moment escènic d'aquest en què pràcticament es desdobla en diferents papers i projectes, sortint com ha acabat de sortir del doble «Billy's...» de la Needcompany.Aina Tur els ha situat els dos en un paratge tancat, a tocar de la gran finca d'oliveres. Ella es la Júlia, i ell, el Pau. Cosins que van fer de la seva infància un créixer plegats entre oliveres i també un pou de records que ara suren com una metxa a punt d'encendre els dos bidons de gasolina.L'espai escènic és minimalista, esclar. La sala ho exigeix. Marca de la casa. Però hi ha una maqueta de la finca tancada dins un cubicle de vidre (obra de Marc Salicrú) que fa que l'ambientació física creixi en la imaginació dels espectadors. De la mateixa manera que també creix el fluid del trauma que es va destapant per part de la Júlia i que obre els ulls del Pau.Hi va haver un funeral al qual la Júlia no va assistir. Va ser el funeral del seu oncle, el pare del Pau. El Pau, que ara és qui té la titularitat i la responsabilitat de la finca, no va saber veure mai el que amagaven les trobades que tenien a la finca i que la Júlia arrossega com una llosa des d'aleshores.Probablement, els espectadors, ni que no hagin llegit l'obra (es troba publicada a la col·lecció teatral d'Arola Editors) o no coneguin la història, deduiran ben aviat què és allò que turmenta la Júlia i per què ha arribat a la finca amb els bidons incendiaris. Però això no és el més important. Allò que fa créixer el muntatge és allò que els dos protagonistes es diuen o es deixen de dir, les seves no mirades —¿pot ser que, tot just, una o dues mirades fugaces durant tot el diàleg?—, allò que se sobreentén, allò que silencien, allò que, com la gasolina, només amb una guspira, ho pot encendre tot, allò mateix que, després d'hores de carrisquejar, acaba fent esclatar les cigales mascle d'estiu, tipes de reclamar les femelles.No és per atzar que Aina Tur esculli situar una obra seva en un paisatge rural. A banda de la seva formació artística, Aina Tur també té formació en farmàcia i en enginyeria agrònoma. Formacions acadèmiques paral·leles que ha fusionat amb el teatre i que, molt subtilment, explora també els records personals i la coincidència de l'al·lèrgia personal al fruit de les oliveres de la mateixa manera que el personatge de la Júlia es mira amb fàstic les olives, des de la infància, per la violència que va patir. Al final de la catarsi, tot és fum. El fum purifica.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Lluna plena». Adaptació de la novel·la d'Aki Shimazaki. Adaptació: Àlex Rigola. Traducció: Mercè Ubach. Intèrprets: Andreu Benito, Lluïsa Castell, Miranda Gas, Pep Munné. Il·luminació: Àlex Rigola. Espai escènic: Patricia Albizu. Fotografia: Martín Ramiro. Coordinació tècnica: Igor Pinto. Produccció executiva: Heartbreak Hotel i Titus Andrònic S.L. Amb el suport del Departament de Cultura Generalitat de Catalunya. Ajudant de direcció: Maria Cambil. Direcció: Àlex Rigola. Teatre Heartbreak Hotel, Barcelona. 2 d'abril a 2 de juny 2024. SOTA UN CIRERER FLORIT... “Sota un cirerer florit...” cantava un jove Joan Manuel Serrat temps era temps. I recordant la seva lletra, sembla que sigui una premonició de la banda sonora de l'argument que l'autora japonesa Aki Shimazaki (Gifu, Japó, 1954), resident al Quebec i que escriu bàsicament en francès, publiqués anys després «Lluna plena» (Empúries, 2022), la novel·la en la qual es basa aquesta adaptació teatral d'Àlex Rigola.“Com si s'estronqués la vida —deia Joan Manuel Serrat—, quan tu vas tancar la porta em va quedar l'ànima morta i em vas deixar amb les mans buides. (...) I així vaig viure amb les mans buides i el cor patint. No em quedava res, només somniava sota un cirerer florit.»Amb aquests versos de Serrat ja dono a entendre quin és el rerefons de «Lluna plena» d'Aki Shimazaki. Els protagonistes són en Tetsuo i la Fujiko, dos delicats i suggerents personatges que il·luminen l'actor Andreu Benito i l'actriu Lluïsa Castell. Els dos són en una residència d'avis —“une maison de repos”, que diuen els francesos— i la plaga de l'Alzheimer s'apodera de la Fujiko. I com fa “el senyor Alzheimer” —tal com l'anomena afectuosament l'actriu Carme Eias— un matí, quan la Fujiko es desperta, no reconeix el seu marit amb qui ha conviscut durant quaranta anys.Aki Shimazaki no vol, en la seva novel·la, fer una descripció més de les conseqüències de l'Alzheimer, que ja són prou conegudes, sinó que fa un tomb i obre una porta a l'esperança: fins i tot amb l'Alzheimer hi ha l'oportunitat d'una nova vida.De marit etern a promès de nou. Això és el que es proposa Tetsuo. Recomençar més enllà de la memòria perduda. Però, abans, esclar, si l'entranyable Fujiko, que rejoveneix com si fos adolescent, que parla a vegades només amb el gest —brillant Lluïsa Castell— ha de compartir habitació de la residència amb aquell ja desconegut, vol que li posin un paravent entre els dos llits. Fins que la parella no ho sigui formalment, esclar.I en aquest nou estat, surten a la llum els secrets, els records bons i dolents, els enganys, els amors i els desamors, la paternitat, la mort, la infidelitat, sempre amb l'efluvi de les nits d'estiu, amb la nostàlgia del mite japonès dels cirerers florits, com el que presideix amb un ple de rosa l'escena de fons negre de la sala, i també amb el so d'estiu del cant de les cigales, quan la calítja ofega, que és quan aquests insectes mascles emeten el seu reclam o sedueixen les femelles.Color, llum i so estenen sobre l'escenari un mantell simbòlic que no necessita gaires paraules. Només les que Aki Shamazaki posa en boca dels seus personatges: la parella protagonista, els esmentats Tetsuo i Fujiko (Benito i Castell); una cuidadora de la residència (l'actriu Miranda Gas, feliç repetidora sota la direcció d'Àlex Rigola) i un altre resident de la “maison de repos” (l'actor Pep Munné, ben retornat als escenaris i de qui se n'esperen més reaparicions). Un quartet ben avingut que fa que els quatre tinguin el seu paper essencial en la història.Minimalisme, sí. Contenció discursiva oriental. O contenció discursiva d'Àlex Rigola, com a adaptador de la novel·la i que s'ha limitat al mínim que sovint és també el màxim. La narrativa de la vida convertida en un alè de supervivència. Les mirades perdudes. La gestualitat insinuant. Els silencis plens de significat. La simbologia emparada en la natura. I tot sota un cirerer florit... sense murmuri d'abelles, com deia en Serrat, però en tot cas amb un murmuri poètic convertit en una polida perla teatral.
[cliqueu aquí]
«L'home de teatre», de Thomas Bernhard. Traducció de Bernat Puigtobella. Adaptació i dramatúrgia: Àlex Rigola. Intèrprets: Andreu Benito, Àlex Fons & Marwan Sabri. Espai escènic: Patricia Albizu. Disseny de llums: August Viladomat "Guti". Ajudant de direcció: Àlex Fons. Coordinació tècnica: Igor Pinto. Producció executiva: Irene Vicente Salas. Direcció: Àlex Rigola. Sala Heartbreak Hotel, Barcelona, 1 novembre 2023. UNA AMBIENTACIÓ SOCIOCULTURAL DE PROXIMITAT [Prèvia de l'estrena de l'adaptació de «L'home de teatre» de Thomas Bernhard]Un home de teatre ha de representar un vespre amb la seva família un espectacle escrit per ell mateix. Mentre espera el permís per desconnectar el llum d’emergència de la sala, abans de la representació, l’artista explica als espectadors la seva visió de la vida, de la societat i del món del teatre.La proposta d'adaptació i dramatúrgia d'Àlex Rigola se centra en una ambientació sociocultural de proximitat. Així, els orígens austríacs del protagonista de l'original de Thomas Bernhard (Herleen, Linburg, Països Baixos, 1931 - Gmunden. Àustria, 1989) es converteixen aquí en catalans. El personatge de Thomas Bernhard ha treballat als teatres nacionals austríacs i quan s'esdevé l'acció està fent una gira amb la seva família per teatres de segona de pobles mitjans i petits de l'Àustria profunda.En l'adaptació d'Àlex Rigola —que recupera la traducció de Bernat Puigtobella de l'any 2000 publicada amb el títol «El comediant» en correspondència a l'original alemany «Der Theatermacher» (1984)—, l'actor protagonista ha treballat al Teatre Lliure i al Teatre Nacional de Catalunya —els dos grans complexos escènics públics de l'ecosistema català— i ara ha passat a fer funcions d'una obra pròpia en una sala del barri de Sants, tocant a Badal, que només té 72 localitats. ¿Sona, oi?La peça de Thomas Bernhard és el retrat d'una professió i d'una manera de viure-la. Amb les seves obsessions, les seves il·lusions, els seus impediments i les seves frustracions. Àlex Rigola ha fet aquesta transició des de l'espai físic i ecocultural d'Àustria a Catalunya per donar més vivesa a la mirada crítica sobre la societat i la cultura contemporànies que tenim més a tocar com ja feia Thomas Bernhard sobre el seu ecosistema cultural austríac fa quaranta anys, cosa que li va comportar haver de patir alguns problemes amb l'stablishment, sobretot amb l'obra «Plaça dels herois», que va traduir Feliu Formosa i que l'any 2000 es va representar a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya dirigida per Ariel García Valdés [crítica d'aquella estrena aquí] .¿Quin referent hi ha de «L'home de teatre» a Catalunya? El més recent, ja s'acosta als vint anys amb una versió que va dirigir Xavier Albertí a la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure de Montjuïc el 2005, traduïda per Enric Bou, i interpretada per Lurdes Barba, Oriol Genís, Lluís Homar, Ivan Labanda, Lina Lambert, Judit Lucchetti i Sílvia Ricart.Recuperem aquí la crítica d'aquella estrena , com a preàmbul, a l'adaptació actual de la Sala Heartbreak Hotel.Recull de crítiques de «L'home de teatre» d'altres mitjans.L'actor Andreu Benito protagonitza aquesta versió d'Àlex Rigola a la sala Heartbreak Hotel.
«Hedda Gabler». Dramatúrgia d'Àlex Rigola, a partir del text d'Henrik Ibsen. Intèrprets: Nausicaa Bonnín, Miranda Gas, Pol López, Marc Rodríguez i Joan Solé. Caixa escènica: Max Glaenzel. Coordinació tècnica: Igor Pinto. Producció executiva: Irene Vicente. Assistent de producció: Laia Bonet. Construcció d'escenografia: Pascualin Estructures Stage Technology, S.L. i Sumescal SL. Coproducció: Teatre Lliure i Titus Andrònic S.L. Ajudanta de direcció: Laia Alberch. Direcció: Àlex Rigola. Cia. Heartbreak Hotel. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 29 desembre 2022. Reposició: Heartbreak Hotel, Barcelona, 12 setembre 2023. A CAL FUSTER HI HA NOVETAT... A cal fuster hi ha novetat... I ho dic com ho deia el poeta J.V.Foix no perquè siguin dies de Nadal sinó perquè, al director i dramaturg Àlex Rigola, això de la fusteria sembla que ho porti a l'ADN, si tenim en compte que posar intèrprets i espectadors embalats en una caixa de fusta —més gran o més petita, depèn— ja ho ha fet en propostes anteriors com «Who is me. Pasolini» (2016) o «Vània» (2017), muntatges d'estructura i dramatúrgia singulars, amb un cert aire experimental que, sense tanta fusteria, el director ha anat imprimint amb un mètode molt personal que han donat altres propostes com «La gavina» (2018), «23F. Anatomia d'un instant» (2021) o «Ofèlia. Panic Attack» (2021), aquest últim, per cert, amb l'actriu Roser Vilajosana dins d'una carrosseria de Seat 600 i amb un espectacle del Grec'22 a la nau de Cal Trinxet de l'Hospitalet de Llobregat només per a una vintena d'espectadors per sessió.Aquí, en aquesta versió de «Hedda Gabler», l'estructura de fusta s'ha engrandit una mica més que les prefabricades per als muntatges sobre Pasolini i Vània. Ara sembla una barraca de teatre ambulant amb plafons i bancades de pi blanc fins a una capacitat per a vuitanta espectadors. Fusta sí, però coixins, també. I penja-robes a l'exterior per als abrics. Els espectadors que ja han exhaurit totes les funcions previstes d'aquesta primera temporada estan avisats.El mètode Rigola consisteix en partir del que es coneix de l'obra escollida i dels personatges i crear una versió lliure que faci la impressió que sorgeix espontàniament de cadascun dels intèrprets. Dic que faci la impressió perquè la naturalitat, la quotidianitat, la proximitat amb els espectadors, l'aparent treball de taula o d'assaig, no té res d'improvisació i es dedueix que en cada gest, en cada silenci, en cada mirada, en cada expressió, hi ha hagut un treball previ fins a aconseguir l'efecte volgut sense que això no impedeixi que, en una o altra funció, algun dels intèrprets tingui un impacte emocional que ha d'incorporar sense que ho pugui evitar.En aquest muntatge, l'actriu Nausicaa Bonnín es Hedda Gabler però també és o només és Nausicaa. I així respectivament amb cadascun dels altres personatges que no són anomenats amb els patronímics d'Henrik Ibsen sinó pels seus noms de fonts: Miranda, Pol, Joan, Marc...Això, esclar, crea una relació íntima entre cadascun d'ells i el seu personatge fins al punt que els espectadors tenen l'opció d'oblidar-se a poc a poc que una és Hedda, l'altre és Eljert, l'altre és Jorgen, l'altra és Thea i l'altre és Brack. En aquesta versió, es prescindeix de la criada i de la tia de Jorgen. De la primera, perquè el mateix director creu que no lligaria amb la pàtina d'actualitat que es vol donar a l'obra, i de l'altra, la tia, perquè amb una caricatura de còmic d'animació penjada a la paret —per cert, amb una semblança clavada a Olívia, la núvia de Popeye— ja fa el cas com aquell qui té una fotografia familiar emmarcada al rebedor de casa.Hi ha el típic revòlver, només un —no dos, com a l'original—, però suficient —malgrat que és de fogueig— per crear la tensió que es crea quan algú apunta amb una arma i amb el dit a punt de prémer el gallet, i avui encara més quan es recorda el recent accident mortal que va tenir en un rodatge l'actor Alec Baldvin amb la seva directora de fotografia.Hi ha també una representació reinventada en un pòster en blanc i negre del déu romà «Bacus bevent», de Guido Reni, amb la gerra de vi, símbol de la temptació per als que tenen la feblesa de la beguda i aquí una mena d'al·legoria precursora de la bota de pell que en molts versions d'«Els Pastorets» encara traginen en Lluquet i Rovelló, ni que promocionar la beguda, en els temps que corren, estigui mal vist, tret del xampany, esclar, que amb els “royalties” no s'hi juga.El personatge de Hedda Gabler d'Àlex Rigola és una dona que no se sent lligada a l'error que creu que ha comès amb el casament per mantenir el seu estatus econòmic sinó que fa ús de la seva llibertat. La parella arriba d'un viatge d'almenys sis mesos en un pis que encara està hipotecat, paraula que sona com una declaració de guerra en aquests moments. Hedda continua sent, això sí, el personatge trencador —en deien modern a finals del segle XIX— que va llegar el noruec Henrik Ibsen al teatre universal d'una dona que instiga el suïcidi dels altres i que acaba amb el seu, després que hagi passat per l'avorriment, l'angoixa, el tedi —sobretot “el tedi”, remarca Hedda— i el desig de trencar la infelicitat que la corseca i poder penjar a la paret un cartell que digui “felicitat”.L'actualització d'Àlex Rigola de la seva Hedda Gabler sembla que faci també una picada d'ullet a alguna de les altres set versions que s'han vist al llarg dels anys al mateix Teatre Lliure, des de la més antiga del 1978, dirigida per Pere Planella, amb escenografia de Fabià Puigserver i amb històrics de la casa com Muntsa Alcañiz, Imma Colomer, Lluís Homar, Anna Lizaran, Fermí Reixach i Carlota Soldevila, a les més recents del segle XXI com la d'Eric Lacascade i Isabelle Huppert de l'Odéon - Théâtre de l'Europe, del 2005, o la de Thomas Ostermeier, del 2007, la de Daniel Veronese, del 2010, la del 2012 de David Selvas i Laia Marull, fins a les més lliures de Víctor Sánchez, del 2012, i la d'Aleix Aguilà i Pau Miró, amb la Companyia La Solitària, del 2017, on ja hi havia també, com ara, l'actor Pol López.Deia que l'actual d'Àlex Rigola sembla que faci alguna picada d'ullet a les anteriors perquè hi apareix un portàtil, un MacBook d'última generació, com en alguna de les anteriors versions, per superar el desfassament entre el manuscrit de paper original i les actuals possibilitats digitals, un recurs que ocasiona prou maldecaps als adaptadors de les noves versions i que Henrik Ibsen, el 1890, no podia preveure.I més que picada d'ullet, ¿no serà que «Hedda Gabler» porta malastrugança...? I, si no, ¿com s'explica la casualitat que l'actor Joan Solé —el marit de Hedda Gabler— hagi d'actuar aquests dies amb una senyora bota ortopèdica per una lesió patida en un dels assajos de la mateixa manera que l'actor Francesc Orella va haver de ser substituït de pressa i corrents per David Selvas, el director, el 2012, també per un accident similar? Com deia aquell, l'atzar és capritxós.Sigui com sigui, la troupe encaixa —mai més ben dit això de caixa— amb bones sensacions la interpretació que fa de la seva «Hedda Gabler». En uns setanta minuts, tots ells reviuen el més essencial de la trama de l'obra. Espectadors i intèrprets comparteixen la grada de fusta i l'escenari com si fossin un únic cos. No hi ha vestuari sofisticat. No hi ha matís d'il·luminació. No hi ha caracterització. No hi ha una acció excessivament teatralitzada. Hi ha només la fusió entre els personatges universals d'Henrik Ibsen i les vivències que es fan seves la Nausicaa, el Joan, la Miranda, el Pol, el Marc... Les mateixes vivències que tenen immersa en un mar de dubtes i d'incerteses la societat actual. Hi ha, en el fons, una bona “fusteria” dramàtica. Per això deia també, tornant a J.V. Foix, que a cal fuster hi ha novetat... Hi ha una Hedda Gabler que s'ha enfortit per ser el que vol ser. Una Hedda Gabler abocada al seu destí. Un destí que, malgrat els conformistes, no sempre és el destí que està escrit.
[cliqueu aquí]
VIDEO
Reproducció de «Bacus bevent», de Guido Reni.
Recupereu aquí algunes de les crítiques de les versions catalanes de «Hedda Gabler» més recents: la de Thomas Ostermeier (Lliure Montjuïc, 2007), la de David Selvas (Lliure Gràcia, 2012) i la de Pau Miró (Espai Lliure, 2017).
Índex obres per sales d'estrena
Tornar a índex Tornar a Teatre Tornar a Índex Publicacions Tornar a Home Page
