Seccions teatre Noticiari teatre Crítiques teatre Crítiques dansa Crítiques teatre en família Articles opinió Entrevistes Reportatges Mapa teatre català al món Traduccions teatre Arxiu Lliure Arxiu històric Romea Arxiu Festival Grec Arxiu TVE (1975-1994) Escena Digital. Museu Arts Escèniques IdT Time Out Barcelona Zirkolika. Revista circ Putxinel·li. Revista titelles Teatre Musical Cat La Finestra Digital Revista Entreacte Adetca agenda Seccions cinema Noticiari cinema Cinema en català Filmin blog Cahiers du cinéma Filmoteca de Catalunya Fotogramas Cartellera VO (1) Cartellera VO (2) La Butaca. Estrenes cinema Time Out Barcelona La Finestra Digital Fons històric «free» Seccions música Noticiari música Cartellera Enderrock Time Out Barcelona Enderrock Catàleg Musicat.cat iCat.FM MySpace.com Musicovery.com La Finestra Digital
 Rànquing i classificació temàtica de la revista digital «Recomana.cat».
 
 Associació Cultural
 Totes les ofertes per als associats del Club de Cultura. 
|
 |
Any XXV - Núm. 7601 El dia a dia del teatre Les notícies de «Clip de Teatre» d'última hora publicades al canal de Twitter. [cliqueu aquí]
Pòdcasts de les crítiques de «Clip de Teatre» a les plataformes SPOTIFY [cliqueu aquí], IVOOX [cliqueu aquí], GOOGLE PODCASTS [cliqueu aquí] i APPLEPODCASTS [cliqueu aquí] i ANDREU SOTORRA PÒDCASTS [cliqueu aquí]
Hemeroteca Les crítiques de «Clip de Teatre» de les últimes temporades indexades alfabèticament, cronològicament i per sales. [cliqueu aquí]
En família Hemeroteca de les crítiques de la programació familiar i cartellera actualitzada puntualment. [cliqueu aquí]
Galeria fotogràfica Projecció d'escenes dels espectacles de la temporada actual [cliqueu aquí] i de les anteriors [cliqueu aquí]
Crítiques recents de cartellera «Suite nº 4. Do not disturb». Autoria: HOTEL col·lectiu escènic. Dramatúrgia: Jordi Oriol. Intèrprets: Laia Duran, Rober Gómez, Anna Hierro, Èlia López, Lorena Nogal. Coreografia: Col·lectiu intèrprets conjuntament amb l’equip de direcció. Espai escènic: Joan Galí Sanarau. Espai sonor i composició original: Carles Pedragosa Torres. Il·luminació: Andreu Fàbregas Granés. Vestuari: Laura Garcia. Coordinació so: Rai Segura. Veus en off: Pep Molina, Teresa Vallicrosa, Olga Onrubia, Anna Maruny, Rita Molina i Vallicrosa, Carles Pedragosa Torres, Jordi Oriol. Solo de bateria: Aleix Burgués. Construcció d’escenografia: Benoît Duchesne, Oriol Corral. Confecció de vestuari: Amaranta Albornoz. Equips tècnics i de gestió de la companyia. Equip de gestió d’Indi Gest: Marc Permanyer, Manon Almellones. Imatge del cartell i fotografies d’assaig: Ana Calero Heras. Fotografies d’escena: Jofre Moreno. Producció executiva: Helena Font Barbero, Gina Aspa Miralta. Producció: Indi Gest, HOTEL col·lectiu escènic, Teatre Nacional de Catalunya. Amb la col·laboració de Fabra i Coats - Fàbrica de creació, Dansa Metropolitana. Agraïments: Gian Aimi Duran, Nara Aimi Duran, Arnau Rodríguez, Orió Hierro. Equips tècnics i de gestió del TNC. Espectacle dins el Festival Dansa Metropolitana . Ajudanta de direcció: Rita Molina i Vallicrosa. Direcció: Jordi Oriol. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 13 març 2025. Si les arts escèniques fossin com els trens de Rodalies i els usuaris de les butaques teatrals estiguessin acostumats al fet que de tant en tant fallés el so, tronessin els micros o fes pampallugues la il·luminació, es consideraria normal. Però ja sabem que la fe dels espectadors en els tècnics de so i d'il·uminació és sagrada i, per això, quan en l'inici i el transcurs d'aquest espectacle de vocació híbrida del col·lectiu escènic HOTEL, es produeixen volgudament i de manera descarada i expressa tots aquests desajustos tècnics, ja s'entreveu que la tal «Suite nº 4. Do not disturb» vol ser una provocació irònica sobre les convencions de la representació teatral. [text íntegre de la crítica]
«Arribaràs i serà de nit». Idea original: Marc Chornet Artells i Projecte Ingenu. Dramatúrgia i llibret: Marc Artigau. Música original: Neus Pàmies Juárez i Gerard Marsal Norte. Producció musical i espai sonor: Gerard Marsal Norte. Intèrprets: Paula Jornet, Neus Pàmies Juárez, Isabel Soriano i Toni Guillemat. Vestuari: Laura Sanz. Espai: Marc Chornet i Laura Sanz. Il·luminació: David Bofarull i Lluís Serra. Cap tècnic: Lluís Serra. Assessoria de moviment: Georgina Avilés i Anna Pérez Moya. Fotografia: David Ruano. Vídeos promocionals: Albert Rué. Comunicació i producció: Xavier Torra. Cap de producció: Júlia Simó. Una creació de Projecte Ingenu. Una producció de Marlia Produccions S.L. amb el suport de l'ICEC del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya . Agraïments: La Virgueria, Nau Ivanow i Sala Atrium per acollir diferents moments del procés d’assaig de l’espectacle. Ajudant de direcció: Toni Guillemat. Direcció: Marc Chornet Artells. Sala Atrium, Barcelona, 11 març 2025. No hi ha orquestra física, però es podria dir que aquest musical de petit format de Projecte Ingenu beu de les fonts del poema simfònic. Potser a algú li plaurà més parlar de prosa poètica amb música electrònica. I potser encara algú més preferirà dir que l'espectacle és una experiència immersiva que els espectadors viuen durant noranta minuts amb els auriculars connectats a una altra realitat que, ara mateix, es podria relacionar amb l'anomenada Intel·ligència Artificial. Que ningú no s'espanti. El musical «Arribaràs i serà de nit» no és una peça tenebrosa, esclava dels sons inconnexos, carregada d'artilugis digitals, sotmesa a la manipulació electrònica i incomprensible per als que no han trepitjat mai el Sónar. Res d'això. Poden estar tranquils els espectadors, que cal dir que haurien de ser molts per descobrir aquesta petita perla escènica que brilla enmig d'una cartellera tan saturada com uniforme i, majoritàriament, enfocada cap al gran públic. [text íntegre de la crítica]
«Després del final», de Dennis Kelly. Traducció de Marc Rosich. Intèrprets: Meritxell Calvo i Ramon Pujol. Disseny de so: Roger Blasco. Vestuari: Marta Pell. Disseny de llums: Daniel Gener. Escenografia: Paula Font Creixell. Maquillatge i perruqueria: Tina Montón. Fotografies: Sergi Panizo. Premsa i comunicació: Rafaela Rivas. Distribució: Tot Produccions. Alumne en pràctiques: Nicolàs Queraltó. Disseny: Dani Ballesteros. Producció: Apunta Teatre. Adjunt de direcció: Jordi Andújar. Direcció: Marc Rosich. Sala Versus Glòries, Barcelona, 7 març 2025. Quan el dramaturg i traductor Marc Rosich (Barcelona, 1973) va descobrir l'autor Dennis Kelly (High Barnet, Regne Unit, 1970), el món havia començat a canviar. L'atac, uns anys abans, de les Torres Bessones van ser el primer senyal. Però encara no s'intuïa que el perill nuclear podia ser una realitat. Vint anys després, la política actual de rearmament europea, els clams de guerra del genocida Vladimir Putin i la benedicció imperial del satànic Donald Trump, amb retrucs de tambor de la troupe de la Xina i de l'Iran, entre alguns dels altres titelles mundials amb poltrona d'aquest primer quart de segle XXI, reviuen més que mai l'amenaça d'una guerra nuclear, mal anomenada Tercera. Si a tot plegat hi afegim que, per aquests verals més pròxims, s'acaba el temps de tenir rellogats al centre nuclear francès de Marcola els residus de la central de Vandellòs I, després de l'incendi del 1989, i que abans del 2028 han de tornar al subsol d'on van sortir —passant, esclar, pel nou corredor del Mediterrani, les obres del qual tants problemes ocasiona ara als usuaris del tren del sud—, la temptació d'invertir en un refugi nuclear al jardí de casa —qui tingui jardí a casa, esclar!— és cada vegada més evident. [text íntegre de la crítica]
«Marie, la roja», de Rosa Maria Arquimbau. Dramatúrgia: Carles Mallol. Intèrprets: Mercè Arànega, Borja Espinosa, Tai Fati, Oriol Guinart, Meritxell Huertas, Antònia Jaume, Jordi Llovet, Alba Montaño, Carlota Olcina i Martina Roura. Escenografia i videoescena: Alfonso Ferri Parres. Vestuari: Nídia Tusal. Il·luminació: David Bofarull. Moviment coreogràfic: Davo Marín. So: Àlex Polls. Arranjaments, assessorament de veus i composició de les cançons de bressol: Àngela Furquet. Composició tema final i samplers: Ki (Iñaki López). Caracterització: Imma Capell. Documentalista: Bernat Reher. Ajudanta de vestuari: Anna Ramon. Ajudanta d'escenografia: Anna Tantull. Construcció d'escenografia: Pascualín Estructures, Stage Technology, S.L. Gerard Tubau Arjona. Confecció de vestuari: Consol Díaz, Marisa Gerardi, Javier Navas, Señor i Slide&Swing. Picòloga social i assessora en diversitat: Lidia Mora. Producció: Teatre Nacional de Catalunya. Agraïments: CCCB - Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i Arts Santa Mònica. Ajudanta de direcció: Carme Poll. Direcció: Ester Villamor Baliarda. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 6 març 2025. Quan els arqueòlegs descobreixen unes peces antigues en un carrer en obres, les situen en el temps i la història i, si no aporten res de nou, hi tiren ciment al damunt i tal dia farà un any. Amb el teatre passa alguna cosa semblant: quan es redescobreix —o es pretén fer justícia— a una autora o una obra volgudament oblidada durant dècades, s'intenta situar-la en el temps i la història i, si no aporta res de nou, s'hi tira sorra al damunt i es torna al bagul del somni dels justos. Fa la impressió que «Marie, la roja» serà d'aquestes obres que tornarà al bagul del somni dels justos. La periodista, escriptora i activista Rosa Maria Arquimbau i Cardill (Barcelona, 1909 - 1992), que quan escrivia contes ho feia amb el pseudònim de “Rosa de Sant Jordi”, va ser una de les primeres dones del primer quart del segle XX que va col·laborar en mitjans de premsa, sempre d'esquerres, amb articles i reportatges de caràcter social i feminista. Va fer campanya pel vot femení (que cal recordar que no va arribar fins al 1933) i va escriure aquesta obra, impactant en el seu moment, moderna i atrevida, després d'una visita a la presó de dones de Barcelona. Però l'any 1938, en plena guerra civil, la prudència, segurament, va fer que l'ambientés a París i no aquí, tot i que la protagonista, Marie, anomenada “la roja” per la seva militància activista d'esquerres, havia estat empresonada per haver colpejat, pel que sembla, un policia. [text íntegre de la crítica]
«Expulsió», de Pau Miró. Intèrprets: Anna Alarcón, Montse Germán, Xavi Sáez i Mia Sala-Patau. Escenografia: Pol Roig. Il·luminació: Mireia Sintes Garcia. Vestuari: Joana Martí. So: Iker Rañé. Fotografia: Kiku Piñol. Amb la col·laboració de la Universitat Oberta de Catalunya. Producció La Beckett. Ajudantia de direcció: Guillem Sánchez Garcia. Direcció: Toni Casares. Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona, 5 març 2025. Fa vint anys, el dramaturg Pau Miró (Barcelona, 1974) va revoltar el sector dramatúrgic català amb l'obra «Plou a Barcelona», estrenada primer al Festival de Sitges i després, el 2004, a la Sala Beckett, dirigida també, com ara, per Toni Casares. L'obra, que va tenir una versió radiofònica i una versió cinematogràfica, a més de múltiples versions europees com la del Piccolo Teatro de Milà, va recuperar per a l'escenari teatral català un espai urbà i de barri, com el de Barcelona que, després dels intents de Josep Maria Benet i Jornet, havia estat oblidat en les dues dècades anteriors. D'aquella primera mirada del Raval de Pau Miró que feia a «Plou a Barcelona» a la mirada d'ara de la Barcelona on precisament no es pot dir que hi plogui gaire, però que és la Barcelona de l'especulació immobiliària, els desnonaments i l'urbanisme embogit en mans, no d'urbanistes o enginyers, sinó de juristes i polítics amb la vara a la butxaca, ha plogut molt, metafòricament parlant. [text íntegre de la crítica]
«Guateque». Dramatúrgia de Jaume Viñas. Intèrprets: Aida Llop, Mireia Lorente-Picó, Gerard Frank i Joan Sáez. Disseny de vestuari i il·luminació: Uri Prat. Confecció de vestuari: Assumpta Carmona. Utilleria: Carme Mira. So: Sergi Andrades. Coreografia: Ana Pérez García. Producció executiva i distribució: Cristina Ferrer / Tot produccions. Ajudant de direcció: Miquel Salamanca. Fotografia: Sergi Panizo. Caracterització: Montse Tolosa. Agraïments: Leandre Sangerman, Josep Llop, Bea Garcia, família Lorente-Picó, Aitor Rodero, Lídia Aguirre, Ceren Ugur, Regina Ollé, Albert Gràcia, Produccions El Gran Mogol, Gemma Ros, Miquel Tur, AISGE Espai Actua, Salesians Mataró. Una producció d’Epidèmia Teatre Projecte en creació a la Nau Ivanow. Projecte seleccionat en la quarta Convocatòria de Projectes dels Teatres de Proximitat (On el teatre batega). Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i Cap de producció: Meri Notario. Cap de premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Màrqueting i comunicació: Oscar Mata. Comunicació i públics: Vinyet Vila. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Víctor Castro. Taquilla: Xavi Gómez. Community Manager: Eladi Bonastre. Direcció musical de l'espectacle: Joel Riu. Direcció de l'espectacle: Gemma Sangerman. Teatre Akadèmia, Barcelona, 26 febrer 2025. ¿Què deu passar que hi ha, a hores d'ara, tota una generació jove nascuda entre els anys vuitanta i noranta del segle XX que s'emmiralla en les dècades anteriors dels anys seixanta-setanta? Vegi's, per exemple, l'adaptació de «L'aranya», de Jordi Prat i Coll i, ara, aquest «Guateque», un terme lingüístic manllevat de cal veí i mig permès pel que significa del que era en aquells temps una festa d'un grup d'amics o, en llenguatge més pròxim i adulterat, un botellot. Cançons de l'època, retalls del No-Do en blanc i negre, publicitat conductista de la primera televisió en UHF, imatges de la Dictadura... Seria perillós pensar que aquesta mirada es fa per allò que deien que qualsevol temps passat va ser millor. Res de res. En tot cas, va ser un temps inevitable i, sota el tòpic de la propaganda oficial, el poble ras feia la seva vida i trampejava els esculls tan bé com podia. L'espectacle «Guateque», de la companyia Epidèmia Teatre, és un divertimento que parteix de «Les Noces de Fígaro» de Mozart i Beaumarchais, i que, sota la protecció domèstica de rulós o bigudís de coloraines per fermar el cabell i alguna dosi clandestina d'Aigua del Carme —elixir que feia i fa miracles— transporta els espectadors al mite de l'Eurovisió del 1968 i el boom improvisat de la cantant Masiel i aquell «La, la, la», composició del Dúo Dinàmico, que va posar a la picota el jove cantant Joan Manuel Serrat per raons polítiques. [text íntegre de la crítica]
«L'herència (The Inheritance)», de Matthew López. Inspirat en la novel·la «Howards End», d’E. M. Forster. Traducció de l'anglès: Joan Sellent. Intèrprets: Dafnis Balduz, Ricard Boyle, Francesc Cuéllar, Carlos Cuevas, Abel Folk, Eudald Font, Víctor G. Casademunt, Teresa Lozano, Lluís Marquès, Carles Martínez, Albert Salazar, Marc Soler, Ferran Vilajosana. Escenografia: Lluc Castells. Vestuari: Nídia Tusal. Caracterització: Toni Santos. Il·luminació: Ignasi Camprodon. So: Joan Camprodon. Música original: Iñaki Salvador. Ajudanta d'escenografia: Mercè Lucchetti. Ajudanta de vestuari: Marta Pell. Construcció d'escenografia: Taller d'Escenografia Castells, Pablo Paz i el taller del Teatre Lliure. Confecció de vestuari: Sastreria Baseiria i Consol Díaz vestuari escènic. I els equips del Teatre Lliure. Agraïments: Casal Lambda, BCNCheckpoint, Panteres Grogues, El ram de l'aigua, BeSocialGay, Barcelona Gay Men's Chorus, Los hijos de Lilith, Cia. GaLu i Dr. Martens. Producció: Teatre Lliure. Ajudant de direcció: Esteve Gorina i Andreu. Direcció: Josep Maria Mestres. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 23 febrer 2025. Intentant no caure en la temptació simplista de dir només que el més important d'aquest macromuntatge és “la durada” (set horetes de no res sumant-hi els generosos intermedis d'entre cadascun dels sis actes) diria que el dilema rau en saber què és el que impacta més en l'auditori: ¿el contingut o el continent? «L'herència» és una paràbola contemporània sobre el que va representar la pesta de la sida durant l'últim quart de segle XX i el que ha representat i representa encara avui durant el primer quart de segle XXI. «L'herència» és, a més, una sentència entre la mort i la vida. I, si no, escolti's només atentament quina és l'última paraula de l'immens i monumental text del dramaturg nord-americà Matthew López (Panama City, Florida, 1977) quan, abans de fer-se el fosc final, un dels personatges principals sentencia, davant la incògnita de futur: «Viure!» [text íntegre de la crítica]
«A Macbeth Song». Amb The Tiger Lillies. A partir de William Shakespeare. Versió d'Oriol Broggi. Intèrprets: Enric Cambray, Màrcia Cisteró i Andrew Tarbet. Músics The Tiger Lillies: Martyn Jacques, Budi Butenop i Adrian Stout. Cançons originals de Martyn Jacques. So: Damien Bazin. Video: Francesc Isern. Il·luminació: Pep Barcons. Vestuari: Berta Riera. Acompanyament en el text: Albert Reverendo, Andrew Tarbet i Montse Vellvehí. Traducció subtítols: Gerard Cisneros. Regidoria: Marc Serra. Tècnics funcions: Pau Segura i Maria Vaillo. Operadora subtítols: Nagui Yamashita López. Atenció al públic: Eva Cartañà i Núria Ubiergo. Confecció vestuari: Època Barcelona. Sastressa: Annabel Barrufet. Cartell: Andrea Gusi i Albert Cano. Fotografia: David Ruano. Vídeo promocional: David Andreu. Una producció de La Perla 29. Ajudanta de direcció: Montse Vellvehí. Direcció: Oriol Broggi. Teatre La Biblioteca, Barcelona, 19 febrer 2025. Fa precisament un any que es veia a Barcelona un «Macbeth» ambientat a la Primera Guerra Mundial al Teatre Lliure en una versió de Pau Carrió. Del clima bèl·lic d'aquell muntatge a l'ambient de cabaret o burlesque que ha creat Oriol Broggi ara al Teatre La Biblioteca hi ha un salt de poltre gegant que s'accentua sobretot per la fusió de la línia tradicional escènica de La Perla 29 amb la veterana trajectòria del trio londinenc The Tiger Lillies, el cap visible del qual, el compositor, acordionista, pianista i castrat o, com diuen en italià, “castrato”, Martyn Jacques (Regne Unit, 1959), ha creat a Barcelona, en conxorxa amb la versió d'Oriol Broggi, un recull de 22 peces musicals originals de cap i de nou que són no només la cirereta del pastís sinó tot el pastís sencer. «A Macbeth Song» és com un conte explicat ingènuament als que el vulguin escoltar, amb el relat —en anglès sobretitulat— dels tres intèrprets (Enric Cambray, Màrcia Cisteró i Andrew Tarbet) i l'acompanyament sempre dels tres músics multidisciplinars de The Tiger Lillies —tots tres amb els rostres enfarinats— que, com tres clowns, es posen en la pell de les tres bruixes del «Macbeth» de William Shakespeare que recorden una vegada més amb la seva profecia que ja van advertir Macbeth que es posés en remull el dia que veiés que el bosc de Birnam es movia com un tornado per davant seu. [text íntegre de la crítica]
«Un déu salvatge», de Yasmina Reza. Traducció de Pablo Macho Otero. Intèrprets: Pere Arquillué, Laura Aubert, Ivan Benet i Laura Conejero. Escenografia: Max Glaenzel. Vestuari i caracterització: Núria Llunell. Il·luminació: Toni Ubach. Direcció de producció: Maite Pijoan i Anna Rius. Producció executiva: Raquel Doñoro i Anna Rius. Producció: Àlvar Rovira. Direcció oficina tècnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: Jordi Farràs. Regidoria: Xavi Carreras. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Tècnic de so: Roger Giménez, Atsidi Catalán. Construció de l'escenografia: Jorba-Miró Estudi Taller d'escenografia i Ideas Theatrend. Màrqueting i comunicació: Focus. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Col·laboradors: Jorge de la Garza, Montibello, Rowenta i Mikakus. Amb el suports de la Generalitat de Catalunya - ICEC Institut Català de les Empreses Culturals. Distribució: Carme Tierz. Producció de Focus, Mola Produccions i Bitò. Assistència a la direcció i moviment: Ferran Carvajal. Ajudant de direcció: Xavi Ricart. Direcció de l'espectacle: Pere Arquillué. Teatre Goya, Barcelona, 6 febrer 2025. L'autor Jordi Galceran, que va traduir «Un déu salvatge» ja fa quinze anys, precisament per a la versió que es va estrenar aleshores, també al mateix Teatre Goya, amb el quartet Jordi Boixaderas, Roser Camí, Ramon Madaula i Vicenta Ndongo, feia servir alguna expressió com la de la cançó infantil «Arri, arri, Tatanet...» entre alguns altres diminutius. Era un dels trets característics d'aquella versió que va dirigir Tamzin Townsend. Ara ha estat el dramaturg i actor Pablo Macho Otero qui ha traduït novament «Un déu salvatge», de Yasmina Reza (París, 1959), i el seu tret característic és el de situar-la en el paisatge urbà de Barcelona, a la part alta, esclar, al Parc d'Eduard Marquina, més conegut com el Turó Parc, a Sant Gervasi, on diu que s'hi venen unes tulipes de color rosa, que l'amor s'hi posa, i un parc que no té punt de comparació, diu una de les dues mares de la història, pel que fa al nivell de seguretat, amb el Parc de l'Espanya Industrial, a tocar de Sants. [text íntegre de la crítica]
«Les bàrbares», de Lucía Carballal. Traducció de l'espanyol de David Selvas. Intèrprets: Berta Gratacós, Francesca Piñón, Cristina Plazas i María Pujalte. Escenografia: Marc Salicrú i Josep Iglesias. Disseny d’il·luminació: Jaume Ventura. Espai sonor: Berta Gratacós. Disseny de so: Efrén Bellostes. Disseny de vestuari: Maria Armengol. Caracterització: Núria Llunell. Coreografia: Marta Bayarri. Coordinació tècnica: Enric Alarcón. Tècnic de companyia: Kevin Garcés. Regidoria: Olga Cámara. Ajudants de direcció: Alba Collado. Construcció d’escenografia: Carles Hernández ‘Xarli’. Confecció de vestuari: Època. Fotografia del cartell: Marta Mas. Disseny gràfic: Queralt Guinart. Imatges d’escena: Marc Mampel. Producció excecutiva i màrqueting: La Brutal. Premsa: Rubén Garcia – BARC Coop. Agraïments: Atresbandes, Focus, Marta Marco, Gran Tonino Piano Club. Una coproducció de La Brutal i Bitò. Amb la col·laboració del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Direcció de l'espectacle: David Selvas. Teatre Borràs, Barcelona, 5 febrer 2025. No fa ni quatre dies que el tema de la infertilitat o el desig de tenir descendència planava sobre l'escenari del Teatre Nacional de Catalunya amb «L'aranya» d'Àngel Guimerà, que torna a aparèixer, aquesta vegada al Teatre Borràs, de la mà de la dramaturga Lucía Carballol, que va estrenar la versió original «Las bárbaras» a Madrid el 2019, dirigida per Carol López. La qüestió de fons d'aquesta versió catalana —o més ben dit: d'aquesta versió bilingüe catalanoespanyola— que dirigeix ara l'actor David Selvas, fa patxoca en coincidir amb la preocupació aranyívola de Guimerà de fa un segle. Qüestió universal, doncs, la de la descendència per a la qual el temps no passa mai. David Selvas ha creat una versió lúdica, amb tints de discoteca de fa cinquanta anys, i posant l'èmfasi en les tres protagonistes de l'obra, tres dones que han arribat als 65 anys —aquella edat mítica en què els avantpassats es jubilaven feliçment— i que miren enrere sobre el que ha estat o no ha estat la seva vida. [text íntegre de la crítica]
«L'aranya», d'Àngel Guimerà. Dramatúrgia de Jordi Prat i Coll. Intèrprets: Albert Ausellé, Jan D. Casablancas, Berta Giraut, Estel Ibars, Paula Malia, Jordi Rico, Mima Riera, Ferran Soler, Jordi Vidal i Meritxell Yanes. Escenografia i il·luminació: Marc Salicrú. Vestuari: Montse Amenós. So: Jordi Bonet. Direcció i arranjaments musicals: Dani Espasa. Caracterització: Àngels Salinas. Ajudanta de direcció: Anna Llopart. Ajudant d'escenografia: Josep Iglesias. Ajudanta de vestuari: Maria Albadalejo. Construcció de l'escenografia: Pascualín Estructures Stage Technology, S.L. i Taller d'Escenografia Castells, S.L. Jorba-MIró. Estudi-Taller d'escenografia, Joan Soler Vidal, Jordi Agustí, Miquel Cardiel, Miquel Grima, equips tècnics del TNC. Realització de vestuari i ninots: Goretti Puente, Jan Clota, Ventura i Hosta. Alumnes en pràctiques de l'Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona: Germán Fernández i Laia Nogueras (direcció) i Montse Escolano (escenografia). Cançons: Cor Infantil i Cor Jove de l'Orfeó Català. Producció: Teatre Nacional de Catalunya. Agraïments: Pere Prat, Josep Maria Prat, Mercè Batllori, Ester Prat, Jordi Juanola, Norbert Prat, Xènia Prat, Arnau Juanola, Raquel Massaguer i Gramona i molt especialment a en Miquel Prat Valentí i a la Rosa Coll Grau (pares del dramaturg i director). Equips tècnics i de gestió del TNC. Direcció: Jordi Prat i Coll. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 30 gener 2025. Com que l'obra «L'aranya», d'Àngel Guimerà (Santa Cruz de Tenerife, 1845 - Barcelona, 1924) no és de les més conegudes de l'autor de «Terra baixa» o «Mar i cel», és convenient i suggerent a la vegada que els espectadors que no en sàpiguen la trama la vagin descobrint durant els noranta minuts de la versió que n'ha fet el dramaturg Jordi Prat i Coll (Girona, 1975). El joc és —sense fer trampes i sense venir amb els textos apresos de casa— intentar esbrinar què hi ha a dins de Guimerà i què hi ha de Prat i Coll. I un té la sensació que el dramaturg de muntatges tan celebrats com «Els jocs florals de Can Prosa», «La Rambla de les Floristes» o «Els criminals» ha aprofitat el rostoll que queda de Guimerà i l'ha tastat arriscadament amb porró i a galet. I, malgrat el risc, no s'ha tacat gens amb el vi negre, com tampoc no es taca cap dels personatges que en l'escena del sopar d'amics a taula —els àpats teatrals de ficció sempre acaben malament— es repten a veure qui aguanta més el raig a galet. Jordi Prat i Coll ha fet un viatge a la seva preinfància, perquè ell és del 1975, i ha situat l'obra de Guimerà, que es va estrenar el 1908 al Teatre Romea, a l'any 1968 i a la ciutat de Girona, on ell va néixer i on va viure el que ara ja deu ser el seu món feliç i perdut de la botiga de queviures dels seus pares, de qui, per cert, manlleva els noms dels protagonistes, Rosa i Miquel, i els dedica el muntatge i de qui, ell i la companyia n'han tret informació, vivències i experiències de primera mà. [text íntegre de la crítica]
| Altres crítiques teatre en família |
|
|
||
