Seccions teatre Noticiari teatre Crítiques teatre Crítiques dansa Crítiques teatre en família Articles opinió Entrevistes Reportatges Mapa teatre català al món Traduccions teatre Arxiu Lliure Arxiu històric Romea Arxiu Festival Grec Arxiu TVE (1975-1994) Escena Digital. Museu Arts Escèniques IdT Time Out Barcelona Zirkolika. Revista circ Putxinel·li. Revista titelles Teatre Musical Cat La Finestra Digital Revista Entreacte Adetca agenda Seccions cinema Noticiari cinema Cinema en català Filmin blog Cahiers du cinéma Filmoteca de Catalunya Fotogramas Cartellera VO (1) Cartellera VO (2) La Butaca. Estrenes cinema Time Out Barcelona La Finestra Digital Fons històric «free» Seccions música Noticiari música Cartellera Enderrock Time Out Barcelona Enderrock Catàleg Musicat.cat iCat.FM MySpace.com Musicovery.com La Finestra Digital
 Rànquing i classificació temàtica de la revista digital «Recomana.cat».
 
 Associació Cultural
|
 |
Any XXVI - Núm. 8180 El dia a dia del teatre Les notícies de «Clip de Teatre» d'última hora publicades al canal de Twitter. [cliqueu aquí]
Pòdcasts de les crítiques de «Clip de Teatre» a les plataformes SPOTIFY [cliqueu aquí], IVOOX [cliqueu aquí], GOOGLE PODCASTS [cliqueu aquí] i APPLEPODCASTS [cliqueu aquí] i ANDREU SOTORRA PÒDCASTS [cliqueu aquí]
Hemeroteca Les crítiques de «Clip de Teatre» de les últimes temporades indexades alfabèticament, cronològicament i per sales. [cliqueu aquí]
En família Hemeroteca de les crítiques de la programació familiar i cartellera actualitzada puntualment. [cliqueu aquí]
Galeria fotogràfica Projecció d'escenes dels espectacles de la temporada actual [cliqueu aquí] i de les anteriors [cliqueu aquí]
Crítiques recents de cartellera «Júlia – 15 anys més tard (2011–2026)». A partir de «Miss Julie (La senyoreta Júlia)», d'August Strindberg. Adaptació de Christiane Jatahy. Traducció: Marilia Samper. Intèrprets: Júlia Genís i Moha Amazian. Intèrprets de la pel·lícula: Julia Bernat, Rodrigo de Odé i Marwa Bakhat. Càmera en directe: Robert Molist Rossell. Disseny d’escenografia: Marcelo Lipiani. Disseny d’il·luminació: Thomas Walgrave. Disseny de vestuari: Nídia Tusal. Composició musical original: Rodrigo Marçal. Director de fotografia: Paulo Camacho. Cap tècnic: Ap7 projectes tècnics – Enric Alarcon. Coordinador de sistemes de vídeo: Julio Parente. Tècnic de vídeo: Roger Ábalos. Tècnic de llums: Oriol Mestre. Tècnic de so: Oscar Villar. Maquinària: Koko (Lluís Nadal). Veus en off de la pel·lícula: Joana Ricart Arderiu i Francesc Gosalves López. Producció audiovisual: Asimètric Films. Revisió del text: Gemma Sardà. Ajudant de direcció: Julia Bernat i Mònica Molins Duran. Regidoria: Maria Laporta. Coordinació de producció de la companyia: Henrique Mariano. Comunicació: Bea Moyano i Mariona Gómez. Producció executiva: Andrea Cuevas Garrido. Cap de producció: Blanca Arderiu. Direcció de producció: Josep Domènech. Crèdits de la pel·lícula: Ajudant de direcció: Paula Baviera. Segona ajudant de direcció: Raquel Díaz. Directora de producció: Olga Doganoc. Ajudant de producció: Carlos Llaó. Key set: Juan Zumeta. Auxiliar de producció: Jorge Gómez. Auxiliar de producció: Adriana Pérez. Operador de càmera: Paulo Camacho. Segon AC / Data: Marc Merino. Gaffer: Martin Murua. Elèctrics: Carles Cros, Marc ‘Xurro’ Carrasco i Joan Bustos. Vestuari: Nídia Tusal. Ajudant de vestuari: Patricia Carrión. Direcció d’art: Thomas Walgrave. Ajudant d’art: Mònica Molins Duran. Maquillatge i perruqueria: Irene Leon. Cap de so: Gerard Tàrrega. Microfonista: Andrea Dobrescu. Mescla de so: Reclab Studio / Oriol Xicart. Producció audiovisual: Asimètric Films. Una producció de Temporada Alta i Teatre Lliure. Amb la col·laboració de Cie Vertice – Axis Productions. Agraïments: Mar Requena. Direcció: Christiane Jatahy. El Canal Centre d'Arts Escèniques - Festival Temporada Alta, 16 i 17 octubre 2026. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona. Del 22 d'octubre al 15 de novembre 2026. “Què farem amb tot el que passa aquí...? ¿I amb el que passa allà...? ¿Tu saps allò de quan tens por, però no saps per què...?”. Aquestes són algunes de les preguntes sense resposta que es fan els dos personatges de «Júlia - 15 anys més tard (2011-2026)», una revisió de l'obra «Julia» de la dramaturga, cineasta i directora brasilera Christiane Jatahy (Rio de Janeiro, Brasil, 1968), que va estrenar el 2011 i que va presentar al Festival Temporada Alta dos anys més tard. La revisió actual, que també s'ha estrenat a Temporada Alta en coproducció amb el Teatre Lliure dins del seu cinquantenari, ha canviat els dos intèrprets originals (Julia Bernat i Rodrigo de Odé) pels catalans Júlia Genís i Moha Amazian. Els temps, els revolts socials i les circumstàncies canvien. I això és el que experimenta Christiane Jatahy en aquest espectacle que barreja cinema i teatre amb un joc interactiu entre un registre i l'altre, amanit encara pel teatre dins el teatre i, es podria dir, el cinema dins el cinema, amb escenes del rodatge en directe (amb la intervenció del càmera Robert Molist Rossell) i amb entrades i sortides de la ficció a la realitat, amb l'espaterrant escena fora de l'escenari filmada per les escales del Lliure de Gràcia emmarcades amb les llàgrimes de Frederic Amat com a marc de fons, amb una fugida pel carrer Montseny en directe, amb la sorpresa dels pocs vianants que s'hi troben sense saber què hi passa. Tot plegat, com si el drama del segle XIX de la senyoreta Júlia d'Strindberg fos també un altre mena de drama dels dos intèrprets del segle XXI a la vida real. [text íntegre de la crítica]
«Panorama des del pont», d'Arthur Miller. Traducció de Joan Sellent. Dramatúrgia de Sílvia Munt. Intèrprets: Eduard Buch, Nil Cardoner, Laura Conejero, Jan D. Casablancas, Laura Gaja, David Selvas Jansana. Escenografia: Laura Clos “Closca”. Vestuari: Carlota Ricart. Il·luminació: Bernat Jansà. Espai sonor: Orestes Gas. Caracterització: Micaela Pimentel. Cap tècnic: AP7 projectes tècnics - Enric Alarcon. Tècnic de llums: Lucas Ser. Tècnic de so: Bernat Villà. Construcció escenografia: Kike Blanco. Assessorament d’acció: Genís Lama. Assessorament ball: Anna Cerveró. Ajudant direcció: Tània Banús. Regidoria: Rita Capella. Comunicació: Bea Moyano i Mariona Gómez. Fotografia promocional: Kiku Piñol. Fotografia d’escena i fotografia d’assaig: David Ruano. Disseny imatge: Queralt Guinart / Kiku Piñol. Disseny gràfic: Queralt Guinart. Video promocional: Gusto Audiovisuals. Producció executiva: Macarena García. Cap de producció: Blanca Arderiu. Direcció de producció: Josep Domenech. Agraïments: Teatre Municipal de Canet. Una producció de: Bitò. Amb el suport de: l’Institut Català d’Empreses Culturals de la Generalitat de Catalunya. Direcció: Sílvia Munt. Teatre Goya, Barcelona, 22 octubre 2026. L'atzar ha volgut que cada deu anys els espectadors catalans, nous o veterans, puguin tornar al moll de l'os de l'obra del dramaturg nord-americà Arthur Miller (Harlem, Nova York, EUA, 1915 - Roxbury, Connecticut, EUA, 2005) per constatar que, contràriament al que es diu, sovint sí que el temps passa en va. Les dues últimes versions vistes aquí de «Panorama des del pont» daten, la primera, del 2006, al Teatre Nacional de Catalunya, dirigida per Rafel Duran; i la segona, del 2016, al Teatre Romea, dirigida per Georges Lavaudant. Els actors Toni Sevilla i Eduard Fernàndez en van ser els respectius protagonistes, en el paper d'Eddie Carbone, l'immigrant d'origen sicilià del temps de l'èxode de la postguerra mundial amb el miratge dels EUA, estibador al port, a preu fet, oncle i gairebé pare adoptiu, amb la seva dona, Beatrice, de la jove neboda Catherine, òrfena de pares. Una família senzilla, en un barri humil, de treballadors immigrants, el de Brooklyn, en un moment de la llei nord-americana a la recerca i expulsió dels immigrants anomenats il·legals, com els dos cosins de Beatrice, que arriben sota el pont per trobar feina i mantenir, un, la dona i els tres fills que ha deixat a Itàlia; i l'altre, per fer-se americà i complir el seu somni. [text íntegre de la crítica]
«La última noche con mi hermano», d'Alfredo Sanzol. Intèrprets: Elisabet Gelabert, Ariadna Llobet, Nuria Mencía, Biel Montoro, Jesús Noguero, Cristóbal Suárez. Escenografia: Blanca Añón. Vestuari: Vanessa Actif. Il·luminació: Pedro Yagüe. So: Sandra Vicente. Música: Fernando Velázquez: Caracterització: Chema Noci. Coreografia: Amaya Galeote. Ajudanta de direcció: Eva Carrera. Ajudanta d'escenografia: Lidia Gómez. Ajudanta d'il·luminació: Paloma Cavilla. Ajudanta de vestuari: Sandra Espinosa. Ajudant de so: Pablo de la Huerga. Fotografia: Bárbara Sánchez Palomero. Construcció d'escenografia: SCNIK. Attrezzo: Pablo Velasco. Coroducció: Centro Dramático Nacional i Teatre Nacional de Catalunya. Agraïments: Txema i Javitxu Abaigar; Ruth i César Alonso; Ana i Esteban Barcia; Jesús Acevedo i Salva Bolta; Nacho Castro i Virginia Flores; Amaya i Alberto de Miguel; Ángel i María Ángeles Domingo; Mariano i Miguel Goikoa; Ana, Evelio i Amilio González; Javier Jaén; Andrés i Mónica Lima; Eva Morillo; Carme i Tomás Portaceli; Teresa Ramos; Santos Rejas; Javier i Chano Román i Resu i Pedro Sanzol. Direcció: Alfredo Sanzol. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona. Del 16 d'octubre a l'1 de novembre 2026. ¿Pot una malaltia com el càncer trastocar les relacions de tota una família? ¿Pot canviar alguna cosa la pèrdua d'un ésser estimat i la petja que ha deixat com a consigna testamental? El dramaturg i director navarrès Alfredo Sanzol (Pamplona, 1972) ha partit, explica, d'una experiència viscuda per una amiga seva per confegir una història d'històries que tenen com a eix central la mort d'una germana diagnosticada de càncer terminal, la seva relació amb el seu germà i, paral·lelament, la relació que la cunyada ha mantingut excessivament distanciada amb un germà seu, a més de la relació dels dos fills seus. Hi ha, doncs, en aquesta obra de l'autor —de qui es recordarà l'obra «El bar que se tragó a todos los españoles» vista al Teatre Lliure fa cinc anys— una mirada que es podria dir, en certs moments, costumista, però que de seguida agafa un to de realisme cru que el mateix Sanzol mira d'alleugerir durant les dues hores i mitja sense entreacte, amb un cert humor, sarcàstic, fins i tot grotesc, que és una de les flaques dramatúrgiques que caracteritzen les seves obres. [text íntegre de la crítica]
«Morning Sun», de Simon Stephens Traducció: Adriana Nadal . Intèrprets: Raquel Ferri, Anna Güell i Miriam Iscla. Escenografia: Paula Bosch. Vestuari: Pol Cornudella. Disseny de llums: Quim Algora. Disseny de so i composició musical: Guillem Rodríguez. Moviment: Alba Saez. Direcció de producció: Adriana Nadal i Pol Cornudella. Producció executiva: Sixto Paz Produccions. Direcció tècnica: Paula Bosch. Ajudantia de direcció: Júlia Cortina. Regidoria: Bibi Guzman. Cap tècnic del teatre: Andrés Piza. Màrqueting i comunicació del teatre: La Villarroel Reportatge fotogràfic: Kiku Piñol. Disseny gràfic: Edu Buch. Amb el suport de: ICEC. Distribució: Focus. Coproducció de Sixto Paz i La Villarroel. Direcció: Pau Roca. La Villarroel, Barcelona, 15 octubre 2026. No sé què passaria si d'aquesta obra del dramaturg anglès Simon Stephens (Stockport, Regne Unit, 1955) se'n fes una adaptació ambientada, per exemple, a la metròpoli de Barcelona. ¿Imaginem, posem per cas, que en comptes de l'efemèride de l'atemptat de les Torres Bessones del 2001, que s'hi esmenta de passada, s'hi parlés de l'atemptat de la Rambla del 2017 amb el mosaic del Pla de l'Os de Joan Miró? O que, en comptes de partir com a font d'inspiració del quadre d'Edward Hopper, del 1952, titulat «Morning sun», que Stephens adapta com a títol, es partís d'una de les peces del mateix Miró que també s'enlluernava amb el sol, la lluna i els estels? Sóc conscient que fer això seria caure en una profanació de la creativitat i l'esperit de l'obra de Simon Stephens —autor que, per cert, va ser un dels signants del manifest internacional del 2021 a favor de l'amnistia dels presos polítics i el dret a l'autodeterminació de Catalunya— i cal admetre que, ser fidel a l'original, que fa una mirada a vol de dron sobre Nova York de la mà de tres generacions matriarcals —àvia, mare i filla—, amb algunes efemèrides històriques que reconeix tothom, com per exemple els alts i baixos d'Andy Warhol o l'assassinat de John Lennon, li dóna un aire de profecia universal. [text íntegre de la crítica]
«Lo de Jaume I». Dramatúrgia i lletres: Guillem Cuxart. Composició: Marc Sambola. Intèrprets: Arnau Fà Lladó, Paula Moles Roma i Laia Esdul. Músics: Magí Castro i Marc Sambola. Coreografies i moviment: Paust. Escenografia: Uri Prat. Disseny de vestuari: Pau Garcia. Assessorament lingüístic: Gemma Sangerman i Pere Navarro. Disseny de so: Adrià Ortiz. Producció i distribució: Al cel cia. Espectacle seleccionat de la convocatòria de textos On el teatre batega 2026. Obra guanyadora de la quarta edició del Premi de dramatúrgia Teresa Cunillé i seleccionada a la convocatòria Estrena’t al territori 2025. Companyia Al cel Cia. Direcció musical: Marc Sambola. Direcció: Guillem Cuxart. El Maldà, Barcelona, 14 octubre 2026. Qualsevol semblança amb la realitat és simple coincidència, diuen al cinema. Però en aquesta paròdia pitarresca de la nova companyia Al cel Cia es podria dir que qualsevol coincidència que s'hi detecti és simplement el reflex de la realitat. La reina del mambo es diu Sílvia Obiols —posseu-hi dues erres i ja ho teniu— i l'artista convidada de ressò internacional l'han batejada com a Lady Romesco, per deixar clar l'origen del sud on hi ha nuclears, indústria química i un succedani de parc Disney. «Lo de Jaume I» és un espectacle musical de petit format que no té por a l'estripada, la pitarrada, com he dit abans, la farsa i la sàtira, tot i que, pel meu gust, aquest últim aspecte, el de la sàtira, es queda curt i un mica massa prudent, sense acabar de mossegar de debò i sense clavar dentellada ben amunt, que és sempre cap on cal apuntar si es vol despullar la realitat i els poderosos que la remenen. [text íntegre de la crítica]
«Bons i dolents», de Joel Joan. Intèrprets: Joel Joan, Agnès Busquets, Oriol Casals, Nesa Vidaurrázaga i Ana Gago. Escenografia: Albert Pascual. Ajudant d'escenografia: Mercè Lucchetti. Vestuari: Ariadna Julià. Il·luminació: Mireia Sintes. Espai sonor: David Solans. Caracterització: Imma Capell. Producció executiva: Joel Joan i Núria Costas. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Coordinació tècnica: Jordi Farràs. Ajudantia de direcció: Sergi Manel Alonso. Ajudantia de producció/Regidoria: Maddi Zamalloa. Cap tècnic del teatre: Aleix Arbonès. Tècnic del teatre: Víctor Bartolomé. Construcció escenografia: Taller Jorba-Miró i Pascualín Estructures. Fotografia: Núria Estremera. Màrqueting i comunicació i disseny gràfic: Focus. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Agraïments: Josep Abril, Munich, Misako i Etnia Barcelona. Amb el suport de: Generalitat de Catalunya – ICEC Institut Català de les Empreses Culturals, i Unió Europea, Fons Next Generation, Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència (Govern d'Espanya) i Next Generation Catalunya (Generalitat de Catalunya). Coproducció d'Arriska i Focus. Direcció: Nelson Valente. Teatre Condal, Barcelona, 8 octubre 2026. Atenció al llobarro, que és com un personatge més d'aquesta comèdia hilarant de Joel Joan (Barcelona, 1970), de la qual ell mateix n'és autor i també un dels intèrprets protagonistes. Joel Joan va començar a gestar la comèdia «Bons i dolents» fa uns tres anys, a partir d'un dels torneigs de dramatúrgia que organitza en cada edició el Festival de Tardor Temporada Alta. Com el llobarro, que necessita amor, tacte i temps de cocció, l'obra s'ha anat arrodonint amb un registre de “sitcom” i també, mentre es coïa, s'ha anat escalfant i ha anat pujant fins als 200 graus, que diuen que és la temperatura recomanada per cuinar al seu punt just el llobarro. La comèdia és un gènere que està agafant una força important dins el teatre català. Fa puntetes al teatre considerat més transcendent —no goso dir-ne d'idees perquè d'dees n'hi ha a tot arreu— i, evidentment, sí que li passa al davant pel que fa al compte de resultats amb el nombre d'espectadors, cosa que sempre és un avantatge i un caramel per als empresaris del teló. [text íntegre de la crítica]
«El gran inquisidor (Bach - Dostoievski - Messiaen)». Autoria: Johann Sebastian Bach, Fiódor Dostoievski i Olivier Messiaen. Traducció: Joan Sales. Versió: Lluís Homar. Dramatúrgia: Lluís Homar, Emili Brugalla i Vesko Stambolov. Intèrprets: Lluís Homar, Brugalla Stambolov Piano Duo. Il·luminació: Jordi Farràs. Adjunt de direcció i regidoria: Iban Beltran. Direcció de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Sira Castells. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Coordinació tècnica: Jordi Farràs. Ajudantia de producció: Sara López. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Tècnica del teatre: Eva Rotllán. Màrqueting i comunicació i disseny gràfic: Focus. Reportatge Fotogràfic: David Ruano. Col·laboradors: Montibello i Colors up. Agraïments: Matilda Bonet i Enric Planas. Amb el suport de: Generalitat de Catalunya - ICEC Institut Català de les Empreses Culturals, INAEM, Unió Europea (Fons Europeus Next Generation) i Plan de Recuperación, Transformación y Resiliencia. Distribució: Carme Tierz. És una producció de Focus. Direcció: Lluís Homar, Emili Brugalla i Vesko Stambolov. Teatre Goya, Barcelona, 2 octubre 2026. L'actor i director Lluís Homar, amb els músics Emili Brugalla i Besko Stambolov, fan compartir l'autoria original de la qual parteix aquesta proposta entre l'escriptor rus Fiódor Dostoievski (Moscou, 1821 - Sant Petersburg, 1881) i els compositors Johann Sebastian Bach i Olivier Messiaen. Pot sorprendre aquest trio com a autors però té tota la justificació perquè la part musical, a la qual encara cal afegir el fragment d'una peça del compositor riudomenc Joan Guinjoan (Riudoms, 1931 - Barcelona, 2019), té un notable pes dins de la part textual. De la mateixa manera que en són també cointèrprets i codirectors tant el mateix actor Lluís Homar com els dos pianistes que l'acompanyen. Es podria dir, doncs, que «El gran inquisidor» és un joc escènic místic de tres x tres: tres intèrprets x tres músics. Homar, Brugalla i Stambolov parteixen del capítol cinquè de la novel·la «Els germans Karamàzov» que Dostoievski va publicar entre el 1879 i el 1880, primer en fulletó de revista i després en suport llibre. En català, la va publicar el 1961 l'editor, escriptor i traductor Joan Sales tot i que a partir no del rus sinó principalment del francès, amb consultes de l'anglès i l'espanyol. La mateixa editorial la va recuperar el 2014, ara sí, amb una versió revisada i directa del rus d'Arnau Barios. La versió dramatúrgica de Lluís Homar, però, respecta la primera traducció de Joan Sales, autor sobretot d'una obra cèlebre com «Incerta glòria». [text íntegre de la crítica]
«Bouvetøya (La necessitat d'una illa)», d'Ivan Benet, Cristina Genebat, Julio Manrique i Sergi Pompermayer. Intèrprets: Mireia Aixalà, Damien Bazin, Ivan Benet, Cristina Genebat, Xavier Ricart, Marc Rodríguez, Andrew Tarbet i un “espectador voluntari”. Càmera en directe: Júlia Izaguirre. Escenografia: Lluc Castells. Il·luminació: Jaume Ventura. So: Damien Bazin. Concepció i direcció audiovisual: Salvador Sunyer i Vidal. Ajudanta d'escenografia: Mercè Lucchetti. I els equips del Teatre Lliure. La primera versió d'aquest espectacle es va estrenar el 7 d'octubre del 2020 al Festival Temporada Alta. Producció: Teatre Lliure. Ajudant de direcció: Sergi Pompermayer. Direcció: Julio Manrique. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 1 octubre 2026. Hi ha un moment, en aquest muntatge mig performàtic mig conferència performativa, escrit a quatre mans per Ivan Benet, Cristina Genebat, Julio Manrique i Sergi Pompermayer, que fa la impressió que l'illa noruega de Bouvet —Bouvetøya, en noruec— s'hagi convertit en el Balandrau de trista memòria a Catalunya. Afortunadament, només és una impressió momentània perquè el desenllaç de Bouvetøya no és humanament tan tràgic com el del temporal salvatge de Balandrau, que va fer més conegut per tothom el massis del Ripollès, al sud del Pirineu català. L'obra és una revisió de la primera versió gairebé frustrada, amb mascaretes i pocs espectadors, que es va estrenar el 2020, en plena pandèmia, al Festival Temporada Alta. Ara, l'equip l'ha refet, l'ha ampliat, l'ha madurat i n'ha mantingut el registre distòpic, futurista i de pseudociència-ficció. Si aleshores el temps anava entre el 2020 i el futur 2026, ara es mou entre el present 2026 i el futur 2030. Si aleshores, s'havia produït la que anomenen Primera Pandèmia, ara la fatalitat cíclica ha portat la humanitat a patir una Segona Pandèmia, tan o més rigorosa que la primera, agreujada per la crisi financera, la crisi de l'habitatge, la crisi del mercat de treball i, també, la crisi cultural, amb l'eutanàsia del sector del teatre, perquè la cultura ja no interessa gens els governants de torn, fins a l'extrem que el mateix Teatre Lliure ha hagut de clausurar tots els actes de la commemoració dels 50 anys i abaixar la persiana de totes les sales. [text íntegre de la crítica]
«El Cadell», de Josep Maria Miró. Intèrprets: Mercè Aránega, Lurdes Barba, Màrcia Cisteró, Roberto G. Alonso, Àurea Márquez, Alba Pujol, Rosa Renom, Marc Tarrida. Escenografia: Alejandro Andújar. Vestuari: Albert Pascual. Il·luminació: Toni Ubach. Composició musical: Xavier Albertí. So: Carles Bernal. Caracterització: Itziar Nzang. Moviment: Roberto G. Alonso. Música enregistrada per la Cobla Ciutat Girona (Flabiol i tamborí: Òscar Sánchez: Tible I: David Plans; Tible II: Josep Salvatella; Tenora I: Josep Coll; Tenora II: Oriol Grèbol; Trompeta I: Joan Remacha; Trompeta II: Ton Martín; Trombó: Tomàs Espinosa; Fiscorn I: Enric Estrada; Fiscorn II: Joaquim Burjachs; Contrabaix: Eudald Sanllehí). Estudi de gravació: El local. Ajudant d'escenografia: Sergio Arribas. Ajudanta de vestuari: Joana Llach. Ajudant d'il·luminació: Arnau Nadal. Construcció de l'escenografia: Pascualin Estructures, Carles Piera Claramunt, Kike Blanco. Confecció de vestuari: Taller Goretti, Flock Llanes, La Casa de Barrets. Ambientació: Berta Riera. Producció: Teatre Nacional de Catalunya. Agraïments: Leonardo Sosa Constantini. Equips tècnics i de gestió del TNC. Ajudanta de direcció: Aina Minguell. Direcció: Josep Maria Miró. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 30 setembre 2026. En els últims cinquanta anys, els Països Catalans s'han convertit en un terreny mediterrani de terres mortes. El que queda de les antigues masies és pràcticament anecdòtic. Un rastre de runes. Les terres treballades per la pagesia, el conreu o el pasturatge s'han convertit en paisatges de terres boscoses, improductives, estèrils, ermes, abandonades i, en el pitjor dels casos, engolides per la plaga dels incendis. Davant d'aquest canvi geogràfic, biològic i de desequilibri de la fauna autòctona només queda la memòria. I és en el pou de la memòria on el dramaturg vigatà Josep Maria Miró (Vic, Osona, 1977) ha rebuscat els secrets, els misteris, les enveges, els odis, els amors, les mitges mentides i les mitges veritats d'una nissaga rural de classe pagesa sense riqueses, al llarg de gairebé un segle, centrat en el paper del que ell anomena una història de “les tietes” o, dit d'una altra manera, del cos matriarcal que, sempre a l'ombra, ha aguantat el pes i les regnes del mas, de les terres i de la família. [text íntegre de la crítica]
«Mamma mia!». Llibret original: Catherine Johnson. Basat en una idea de Judy Craymer. Adaptació: David Serrano. Música i lletres: Benny Andersson, Björn Ulvaeus. Alguna cançó d'Stig Anderson. Traducció i adaptació de les cançons a l'espanyol: Alejandro Serrano, David Serrano. Músics: Raúl Patiño Olivares, Alberto Cobo “Chele”, Miquel González Sánchez, Martí Soler, Laura Roselló, Rubén Alcázar, Dani Peña, Abel Franco, David Sánchez. Intèrprets principals: Anna Lagares, Lucía Pemán, Mireia Portas, Noemí Gallego, Marc Parejo, Víctor Gónzalez, Joan Olivé, Marc Ribalta, Natalia Serra, Laura Miguel, Pol Roselló, Luis Visiedo. Covers: Angel Saavedra, Noemí Gallego (Donna), Víctor Gónzalez (Sam), Natalia Serra (Sophie), Isabel Pera (Ali), Patricia Paisal (Donna), Carlos Jota (Bill i Harry). Alternants: Patricia Paisal (Tanya i Rosie), Lluis Canet (Bill). Elenc: Isabel Pera, Ingrid Machuca, Marta Borrás, María Pinalla, Carla Hernandez, Sergi Espina, Adrián García, Benjamín Brousse, Sergi Corominas, Alex Abad. Swing: Laia Lladó (DC) Juan Cano (DC) Carlos Jota Paula Pérez. Ajudant de direcció: Rómulo Assereto. Direcció de càsting: Carmen Márquez, Carmelo Lorenzo, Blanca Azorín. Direcció producció artística: Carmen Márquez. Coreografies: Iker Karrera. Disseny escenografia: Ricardo Sánchez-Cuerda. Disseny vestuari: Gabriela Salaverri. Disseny il·luminació: Felipe Ramos. Disseny so: Gastón Briski. Disseny caracterització: Chema Noci. Assistents coreografies: Carla Diego, Fernando Lázaro. Cap tècnic: Gonzalo Martínez Alpuente. Producció tècnica: Guillermo Cuenca. Productors executius: Marcos Cámara i Juan José Rivero. Productors: Pilar Gutiérrez, Marcos Cñamara i Juan José Rivero. Gerència de la companyia: Shia Baile García. Direcció musical: Joan Miquel Pérez. Direcció escènica: Juan Carlos Fisher. Producció SOM Produce i ATG Entertainment Company. Teatre Tívoli, Barcelona. Del 26 de setembre al 20 de desembre del 2026. Ni la primera pel·lícula del 2008 dirigida per Phyllida Lloyd amb l'actriu Glenn Close de protagonista, ni la seqüela i preqüela del 2018 dirigida per Ol Parker, ni el recent anunci d'una segona preqüela en fase de producció —malgrat que les “fake news” hagin fet creure que ja s'havia estrenat aquest any— sembla que hagin fet cap mal al muntatge musical que recull gairebé una trentena de cançons del grup suec ABBA que ja porta acumulats més de 70 milions d'espectadors a tot el món. A Barcelona, ja és la tercera vegada que la macroproducció de SOM i ATG Entertainment fa temporada. La primera encara va ser al malaguanyat Barcelona Teatre Musical (BTM), a Montjuïc, l'any 2007, amb l'esclat de la cantant catalana Nina, de mític record. La segona temporada ja va ser al Teatre Tívoli, el 2015. La tercera, repeteix ara al Teatre Tívoli fins a tocar de Nadal. [text íntegre de la crítica]
«Després de nosaltres». Dramatúrgia de Jumon Erra. Música de Miquel Tejada. Intèrprets: Júlia Jové i Xavi Navarro. Música i veu en directe: Andrea Mir. Producció executiva: Sem Pons. Ajudantia de producció: Maria Antolín. Escenografia i vestuari: Joana Martí. Ajudantia d'escenografia: Guillem Sánchez Garcia. Construcció d'escenografia: Albert Ventura i Enric Naudí. Moviment: Pol Roselló. Cap tècnic: Francesc Bonet. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. Espai sonor: Cesc Casanovas. Comunicació: Rubén Garcia i Martí Rossell. Disseny gràfic: Andreu Rami. Distribució: Clara Badia. Administració: Natàlia Obiols. Cap de sala: Jesús Aymerich. Taquilla: Berta Ramírez. Adjunt de direcció en pràctiques: Marc Carbonell (Col·legi del Teatre). Adjunt de producció en pràctiques i regidoria: Xavier Peramiquel (Universitat de Barcelona). Fotografia: Sergi Panizo. Vídeos d'escena: Gusto Audiovisual. Videoclip: 119 Media. Amb el suport de l'ICEC - Generalitat de Catalunya. Agraïments: Lluís Azorín, Centre Moral i Cultural del Poblenou, La Virgueria, Teatre Poliorama, Cassandra Projectes Artístics, Joan Segura i Sílvia Abril. Producció de Teatre Texas i La Santa Pepa amb el Grec Festival de Barcelona 2026. Direcció musical: Miquel Tejada. Direcció: Jumon Erra. Estrena: Espai Texas, Barcelona, Festival Grec 2026. Del 30 de juliol al 2 d'agost 2026. Reestrena: Espai Texas, Barcelona. Del 22 de setembre al 15 de novembre 2026. El cineasta i crític francès Éric Rohmer (Jean-Marie Maurice Scherer, Tula, Corresa, Nova Aquitània, França, 1920 - París, 2010) es va acostar al teatre amb una única peça: «Le Trio en mi bémol», el 1987, on retrata la relació entre una parella que ja fa temps que han trencat, però continua trobant-se a casa d'ell. Una versió cinematogràfica de l'obra teatral es va haver d'esperar fins al 2022 —fa quatre dies— de la mà de la directora portuguesa Rita Azevedo Gomes que introdueix en la trama un director que intenta rodar l'obra de Rohmer. No hi ha cinema en el musical «Després de nosaltres», del dramaturg i director Jumon Erra i la composició musical de Miquel Tejada, però sí que hi ha una volguda mirada al clàssic d'Éric Rohmer amb la parella protagonista, aquí anomenats Lena i Adrià, que interpreten Júlia Jové i Xavi Navarro, un duet que s'assembla, per aires dels temps, al que formen Pau Vinyals i Judit Colomer amb l'obra «Tendrament» —que ha passat de la Sala Beckett a l'Akadèmia Teatre— perquè les dues parelles d'intèrprets ho són també a la vida real, cosa que afegeix un to mig neorealista dins la ficció del musical «Després de nosaltres». [text íntegre de la crítica]
«Tot fent “La bella Helena”». A partir de l'opereta homònima de Jacques Offenbach. Dramatúrgia: Miquel Mas Fiol. Intèrprets: Sergi Boqué, Jordi Cornudella Heras, Gerard Franch, Carme Milán, Lluís Oliver, Mel Salvatierra i Núria Vinyals Mañarikua. Escenografia i il·luminació: Mireia Sintes. Vestuari: Júlia López i Melià. Caracterització: Toni Santos. Audiovisuals: Marc Algora. Arranjaments, espai sonor i so: Pablo Ruz. Moviment: Davo Marín. Ajudanta de direcció: Enka Alonso. Ajudant de direcció musical: Sergi Boqué. Ajudant d'escenografia: Uri Prat. Ajudanta de vestuari: Elisabet Rovira Ribas. Construcció d'escenografia: Jan Clota, Pablo Paz i Tandem Costura Teatral. Equips del Teatre Lliure. Coproducció: Teatre Lliure i Teatre Principal de Palma. Agraïments: Muntsa Alcañiz, Imma Colomer, Josep Maria Duran, Guillem-Jordi Graells, Lluís Homar, Blai Llopis, Pere Planella, Carles Puértolas, Juanjo Puigcorbé, Antoni Sevilla, Toni López, Teatre Nacional de Catalunya, a n’Adrián, en Kai i na Carla. Direcció musical: Pablo Ruz. Direcció escènica: Miquel Mas Fiol. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 22 setembre 2026. L'Helena hi és, sí. Si és bella o no és bella ho deixarem al bon criteri dels espectadors. Però “La bella Helena” de Jacques Offenbach només hi és de fons. Un advertiment: qui es pensi que el Teatre Lliure de Gràcia ha remuntat el mític muntatge de la temporada 1978-1979, que va dirigir Pere Planella i que va recrear escenogràficament Fabià Puigserver, en sortirà escaldat. En canvi, qui estigui disposat a fer un viatge lúdic, humorístic, descarat, atrevit, desinhibit, picaresc, cabareter, satíric, de mirada al melic de la casa que celebra cinquanta anys i sense pèls a la llengua quan posen el dit a la nafra de la “família” del Lliure, segurament que en sortirà amb les galtes inflades de satisfacció i dues hores farcides de somriures. La tradició heretada és el que ha elaborat amb «Tot fent “La bella Helena”» el col·lectiu que lidera el dramaturg i director mallorquí Miquel Mas Fiol (Sa Casa Blanca, Mallorca, 1996), que ja va estripar amb gràcia i èxit «Els miserables» de Victor Hugo, en un muntatge prou celebrat del Teatre Tantarantana. La tradició heretada és acostar-se a un espectacle del segle passat —el testimoni audiovisual és en un blanc i negre predigital i amb una reproducció de so escardalenca que clama al cel!— i intentar presentar-lo als espectadors del segle XXI amb tota la paleta de colors possibles. [text íntegre de la crítica]
«L'òpera de tres rals», de Bertolt Brecht (text) i Kurt Weill (música), en col·laboració amb Elisabeth Hauptmann. Traducció de Marc Rosich. Intèrprets: Nao Albet, Roc Bernadí, Marta Bernal, Arnau Boces, Pablo Capuz, Marc Domingo, Joan Esteve, Eduard Farelo, Clara Mingueza, Miriam Moukhles, Biel Rossell i Júlia Truyol. Veu en off: Marc Rosich. Orquestra: Sebastià Gris / CristianCastellví (vanjo i guitarra), Dick Them / FedeSalgado (contrabaix), Darío Polonara (bandoneó i harmònium), Jordi Santanach / EduCabello (clarinet, saxo alt i flauta), Martí Serra / GemmaTorralbo (clarinet i saxo tenor), Gabriel García / MiguelRobles (trompeta), Alejandro Toledo (trompeta), Jordi Giménez / Francina Mercadal (trombó), Núria Andorrà / Naia Membrillera (percussió), Dani Espasa / Gregori Ferrer (piano, harmònium). Escenografia: Marta Pazos. Vestuari: Agustín Petronio. Caracterització: Johny Dean. Il·luminació: Nuno Meira. Espai sonor: Hugo Torres. So: Marc Mateu. Coreografia: Mabel Olea. Ajudanta de direcció: Anna Ponces. Ajudanta de vestuari: Maria Albadalejo. Ajudant d'escenografia: Carlos Pérez García. Correpetidor: Gregori Ferrer. Alumna en pràctiques: Noa Zapata (Eòlia). Equips del Teatre Lliure. Drets de representació: © Suhrkamp Verlag GmbH, Berlin. Lloguer de partitures: Editorial Triskelion. Coproducció: Teatre Lliure i Festival Grec de Barcelona. Direcció musical: Dani Espasa. Direcció escènica: Marta Pazos. Estrena: Teatre Grec, Barcelona, 29 juny 2026. Reestrena: Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 17 setembre 2026. Diuen que a la ciutat de Barcelona hi ha uns 1.500 coloms per metre quadrat. Molta quisca, vaja! I això que segurament no hi han comptat la dotzena de coloms que poblen la companyia de «L'òpera de tres rals» que la directora gallega Marta Pazos (Pontevedra, 1976) va estrenar fugaçment, només tres funcions, a l'amfiteatre del Teatre Grec en unes nits tòrrides i que ara ha tingut l'honor i el repte d'inaugurar la temporada 2026-2027 del Teatre Lliure en un cinquantenari per partida doble, el seu, nascuda el 1976, i el de la fundació del teatre aquell mateix any, marcat per l'empenta i l'esperit visionari de Fabià Puigserver. Tothom sap que les estrenes de teatre d'estiu a l'aire lliure del Grec són un risc d'alt voltatge. Li va passar el 2002 al director Calixto Bieito quan hi va estrenar la seva versió en espanyol, «La ópera de cuatro cuartos» amb l'Orquestra de Cambra del Teatre Lliure i, després, com ara, la va portar també a la sala gran del Teatre Lliure de Montjuïc. Malgrat les coloraines i la trapelleria waltdisneyniana de Bieito, la cosa no va acabar de rutllar prou bé a l'amfiteatre, però després sí que va millorar lleugerament a la sala tancada. A aquesta nova versió molt personal de la directora Marta Pazos li ha passat una cosa semblant. S'ha superat el risc sobre corda fluixa de l'amfiteatre a l'aire lliure amb les penúries de la calorada i la incomodidat dels seients. Allà, aquella nit de Sant Pere, les desercions, entre altres, dels dos màxims representants institucionals, president i alcalde, van fer història del gènere de la mala educació política. I aquí, l'absència generalitzada institucional en una estrena d'aniversari de mig segle que hauria d'haver estat sonada, també. Però, afortunadament, la revisió en sala tancada ha permès respirar més tranquils, tant la companyia com l'audiència, i matisar tot allò que a l'estiu no va acabar de fer el pes. [text íntegre de la crítica]
«La truita», de Baptiste Amann. Traducció i adaptació: Carles Batlle. Intèrprets: Jordi Boixaderas, Júlia Bonjoch, Marc Bosch, Sara Espígul, Tai Fati, Miranda Gas, Arnau Puig i Emma Vilarasau. Escenografia i disseny de vestuari: Albert Pascual. Disseny de llums: Guillem Gelabert. Disseny de so: Guillem Rodríguez. Disseny audiovisual: Francesc Isern. Cap tècnic: Ap7 projectes tècnics Enric Alarcón. Tècnic de so i audiovisuals: Roger Giménez. Cap tècnic Teatre Poliorama: Roc Ibàñez. Tècnics Teatre Poliorama: Justo Gallego i Roger Arjona. Construcció d’escenografia: Carles Piera - Pascualín Estructures. Caracterització: Esther Carbonell. Treball de text: Carles Batlle i Ferran Utzet. Regidoria: Pol Quintana - Carol Ibarz. Ajudant d’escenografia: Mercè Lucchetti. Alumna en pràctiques: Emma Pons. Amb la participació especial (veu en off): David Verdaguer. Fotografia promocional: Marta Mas. Disseny gràfic: Queralt Guinart. Vídeo promocional i fotos d’escena: Gusto Audiovisual. Premsa: Mima Garriga. Comunicació Teatre Poliorama: Ivan Danot, Laia Sanz i Carlos Zaragoza. Comunicació BItò: Bea Moyano i Mariona Gómez. Direcció de producció: Josep Domenech. Cap de producció: Blanca Arderiu. Producció executiva: Macarena Garcia. Comunicació: Bitò. Una producció de: Bitò, Teatre Poliorama i Grec 2026 Festival de Barcelona. Amb la col·laboració del Teatre Principal de Terrassa. Amb el suport de la Generalitat de Catalunya. Agraïments: Sergi Belbel, Mònica Molins, Joana Ricart Arderiu, Backstage BCN (Núria Soteras i Marc Lahilla). Ajudanta de direcció: Gina Surià. Direcció: Ferran Utzet. Festival Grec 2026. Teatre Poliorama, Barcelona, 30 juny 2026. Represa: 9 setembre 2026. El refranyer popular és ple de sentències ancestrals que, per molt populars que siguin, avui no passarien el filtre de la discriminació i la desigualtat. Aquesta n'és una. La que pregona com si res que tres filles i una mare no són cap altra cosa sinó quatre dimonis per a un pare. No sé si el jove dramaturg, director i actor francès Baptiste Amann (Avinyó, Provença, França, 1986) té coneixement d'aquest refrany popular català que ha fet fortuna també en francès quan diu: “Trois filles et leur mère sont quatre diablesses pour le père”. Si no el coneix, és evident que el desenllaç de la seva tragicomèdia «La truita» s'hi apunta clarament. I no dic res més perquè cal que els espectadors arribin al desenllaç pel seu compte i sense coneixement de causa. Al cap d'un parell d'hores —que llisquen amb un ritme sempre enjogassat i ple de sorpreses—, la trama fa un tomb inesperat passant de la comèdia franco-catalana a la tragèdia universal. I tot l'auditori, que s'ha esplaiat durant més de la meitat de l'obra amb una bona dosi de rialles i somriures, manté ara l'alè suspès pels esdeveniments, els estirabots i els impromperis que tots els personatges de «La truita» es llancen com si fossin sagetes de tir amb arc —i ja sabran també els espectadors perquè parlo d'arc i de sagetes—, sagetes enverinades que alteren la vida d'aquesta família d'origen mitjà i benestant —pare i mare a la seixantena llarga amb un canvi d'urbà a rural ecològic— amb tres filles que ja campen pel seu compte, amb èxits professionals les tres, amb respectives parelles i, dues d'elles, les més grans, amb criatures de mesos, en contrast amb la més petita, nòmada, fotògrafa premiada, lesbiana, i sense ganes de portar fills al món. [text íntegre de la crítica]
| Altres crítiques teatre en família |
|
|
||
