Seccions teatre Noticiari teatre Crítiques teatre Crítiques dansa Crítiques teatre en família Articles opinió Entrevistes Reportatges Mapa teatre català al món Traduccions teatre Arxiu Lliure Arxiu històric Romea Arxiu Festival Grec Arxiu TVE (1975-1994) Escena Digital. Museu Arts Escèniques IdT Time Out Barcelona Zirkolika. Revista circ Putxinel·li. Revista titelles Teatre Musical Cat La Finestra Digital Revista Entreacte Adetca agenda Seccions cinema Noticiari cinema Cinema en català Filmin blog Cahiers du cinéma Filmoteca de Catalunya Fotogramas Cartellera VO (1) Cartellera VO (2) La Butaca. Estrenes cinema Time Out Barcelona La Finestra Digital Fons històric «free» Seccions música Noticiari música Cartellera Enderrock Time Out Barcelona Enderrock Catàleg Musicat.cat iCat.FM MySpace.com Musicovery.com La Finestra Digital
 Rànquing i classificació temàtica de la revista digital «Recomana.cat».
 
 Associació Cultural
|
 |
Any XXVI - Núm. 8160 El dia a dia del teatre Les notícies de «Clip de Teatre» d'última hora publicades al canal de Twitter. [cliqueu aquí]
Pòdcasts de les crítiques de «Clip de Teatre» a les plataformes SPOTIFY [cliqueu aquí], IVOOX [cliqueu aquí], GOOGLE PODCASTS [cliqueu aquí] i APPLEPODCASTS [cliqueu aquí] i ANDREU SOTORRA PÒDCASTS [cliqueu aquí]
Hemeroteca Les crítiques de «Clip de Teatre» de les últimes temporades indexades alfabèticament, cronològicament i per sales. [cliqueu aquí]
En família Hemeroteca de les crítiques de la programació familiar i cartellera actualitzada puntualment. [cliqueu aquí]
Galeria fotogràfica Projecció d'escenes dels espectacles de la temporada actual [cliqueu aquí] i de les anteriors [cliqueu aquí]
Crítiques recents de cartellera «El gran inquisidor (Bach - Dostoievski - Messiaen)». Autoria: Johann Sebastian Bach, Fiódor Dostoievski i Olivier Messiaen. Traducció: Joan Sales. Versió: Lluís Homar. Dramatúrgia: Lluís Homar, Emili Brugalla i Vesko Stambolov. Intèrprets: Lluís Homar, Brugalla Stambolov Piano Duo. Il·luminació: Jordi Farràs. Adjunt de direcció i regidoria: Iban Beltran. Direcció de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Sira Castells. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Coordinació tècnica: Jordi Farràs. Ajudantia de producció: Sara López. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Tècnica del teatre: Eva Rotllán. Màrqueting i comunicació i disseny gràfic: Focus. Reportatge Fotogràfic: David Ruano. Col·laboradors: Montibello i Colors up. Agraïments: Matilda Bonet i Enric Planas. Amb el suport de: Generalitat de Catalunya - ICEC Institut Català de les Empreses Culturals, INAEM, Unió Europea (Fons Europeus Next Generation) i Plan de Recuperación, Transformación y Resiliencia. Distribució: Carme Tierz. És una producció de Focus. Direcció: Lluís Homar, Emili Brugalla i Vesko Stambolov. Teatre Goya, Barcelona, 2 octubre 2026. L'actor i director Lluís Homar, amb els músics Emili Brugalla i Besko Stambolov, fan compartir l'autoria original de la qual parteix aquesta proposta entre l'escriptor rus Fiódor Dostoievski (Moscou, 1821 - Sant Petersburg, 1881) i els compositors Johann Sebastian Bach i Olivier Messiaen. Pot sorprendre aquest trio com a autors però té tota la justificació perquè la part musical, a la qual encara cal afegir el fragment d'una peça del compositor riudomenc Joan Guinjoan (Riudoms, 1931 - Barcelona, 2019), té un notable pes dins de la part textual. De la mateixa manera que en són també cointèrprets i codirectors tant el mateix actor Lluís Homar com els dos pianistes que l'acompanyen. Es podria dir, doncs, que «El gran inquisidor» és un joc escènic místic de tres x tres: tres intèrprets x tres músics. Homar, Brugalla i Stambolov parteixen del capítol cinquè de la novel·la «Els germans Karamàzov» que Dostoievski va publicar entre el 1879 i el 1880, primer en fulletó de revista i després en suport llibre. En català, la va publicar el 1961 l'editor, escriptor i traductor Joan Sales tot i que a partir no del rus sinó principalment del francès, amb consultes de l'anglès i l'espanyol. La mateixa editorial la va recuperar el 2014, ara sí, amb una versió revisada i directa del rus d'Arnau Barios. La versió dramatúrgica de Lluís Homar, però, respecta la primera traducció de Joan Sales, autor sobretot d'una obra cèlebre com «Incerta glòria». [text íntegre de la crítica]
«Bouvetøya (La necessitat d'una illa)», d'Ivan Benet, Cristina Genebat, Julio Manrique i Sergi Pompermayer. Intèrprets: Mireia Aixalà, Damien Bazin, Ivan Benet, Cristina Genebat, Xavier Ricart, Marc Rodríguez, Andrew Tarbet i un “espectador voluntari”. Càmera en directe: Júlia Izaguirre. Escenografia: Lluc Castells. Il·luminació: Jaume Ventura. So: Damien Bazin. Concepció i direcció audiovisual: Salvador Sunyer i Vidal. Ajudanta d'escenografia: Mercè Lucchetti. I els equips del Teatre Lliure. La primera versió d'aquest espectacle es va estrenar el 7 d'octubre del 2020 al Festival Temporada Alta. Producció: Teatre Lliure. Ajudant de direcció: Sergi Pompermayer. Direcció: Julio Manrique. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 1 octubre 2026. Hi ha un moment, en aquest muntatge mig performàtic mig conferència performativa, escrit a quatre mans per Ivan Benet, Cristina Genebat, Julio Manrique i Sergi Pompermayer, que fa la impressió que l'illa noruega de Bouvet —Bouvetøya, en noruec— s'hagi convertit en el Balandrau de trista memòria a Catalunya. Afortunadament, només és una impressió momentània perquè el desenllaç de Bouvetøya no és humanament tan tràgic com el del temporal salvatge de Balandrau, que va fer més conegut per tothom el massis del Ripollès, al sud del Pirineu català. L'obra és una revisió de la primera versió gairebé frustrada, amb mascaretes i pocs espectadors, que es va estrenar el 2020, en plena pandèmia, al Festival Temporada Alta. Ara, l'equip l'ha refet, l'ha ampliat, l'ha madurat i n'ha mantingut el registre distòpic, futurista i de pseudociència-ficció. Si aleshores el temps anava entre el 2020 i el futur 2026, ara es mou entre el present 2026 i el futur 2030. Si aleshores, s'havia produït la que anomenen Primera Pandèmia, ara la fatalitat cíclica ha portat la humanitat a patir una Segona Pandèmia, tan o més rigorosa que la primera, agreujada per la crisi financera, la crisi de l'habitatge, la crisi del mercat de treball i, també, la crisi cultural, amb l'eutanàsia del sector del teatre, perquè la cultura ja no interessa gens els governants de torn, fins a l'extrem que el mateix Teatre Lliure ha hagut de clausurar tots els actes de la commemoració dels 50 anys i abaixar la persiana de totes les sales. [text íntegre de la crítica]
«El Cadell», de Josep Maria Miró. Intèrprets: Mercè Aránega, Lurdes Barba, Màrcia Cisteró, Roberto G. Alonso, Àurea Márquez, Alba Pujol, Rosa Renom, Marc Tarrida. Escenografia: Alejandro Andújar. Vestuari: Albert Pascual. Il·luminació: Toni Ubach. Composició musical: Xavier Albertí. So: Carles Bernal. Caracterització: Itziar Nzang. Moviment: Roberto G. Alonso. Música enregistrada per la Cobla Ciutat Girona (Flabiol i tamborí: Òscar Sánchez: Tible I: David Plans; Tible II: Josep Salvatella; Tenora I: Josep Coll; Tenora II: Oriol Grèbol; Trompeta I: Joan Remacha; Trompeta II: Ton Martín; Trombó: Tomàs Espinosa; Fiscorn I: Enric Estrada; Fiscorn II: Joaquim Burjachs; Contrabaix: Eudald Sanllehí). Estudi de gravació: El local. Ajudant d'escenografia: Sergio Arribas. Ajudanta de vestuari: Joana Llach. Ajudant d'il·luminació: Arnau Nadal. Construcció de l'escenografia: Pascualin Estructures, Carles Piera Claramunt, Kike Blanco. Confecció de vestuari: Taller Goretti, Flock Llanes, La Casa de Barrets. Ambientació: Berta Riera. Producció: Teatre Nacional de Catalunya. Agraïments: Leonardo Sosa Constantini. Equips tècnics i de gestió del TNC. Ajudanta de direcció: Aina Minguell. Direcció: Josep Maria Miró. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 30 setembre 2026. En els últims cinquanta anys, els Països Catalans s'han convertit en un terreny mediterrani de terres mortes. El que queda de les antigues masies és pràcticament anecdòtic. Un rastre de runes. Les terres treballades per la pagesia, el conreu o el pasturatge s'han convertit en paisatges de terres boscoses, improductives, estèrils, ermes, abandonades i, en el pitjor dels casos, engolides per la plaga dels incendis. Davant d'aquest canvi geogràfic, biològic i de desequilibri de la fauna autòctona només queda la memòria. I és en el pou de la memòria on el dramaturg vigatà Josep Maria Miró (Vic, Osona, 1977) ha rebuscat els secrets, els misteris, les enveges, els odis, els amors, les mitges mentides i les mitges veritats d'una nissaga rural de classe pagesa sense riqueses, al llarg de gairebé un segle, centrat en el paper del que ell anomena una història de “les tietes” o, dit d'una altra manera, del cos matriarcal que, sempre a l'ombra, ha aguantat el pes i les regnes del mas, de les terres i de la família. [text íntegre de la crítica]
«Mamma mia!». Llibret original: Catherine Johnson. Basat en una idea de Judy Craymer. Adaptació: David Serrano. Música i lletres: Benny Andersson, Björn Ulvaeus. Alguna cançó d'Stig Anderson. Traducció i adaptació de les cançons a l'espanyol: Alejandro Serrano, David Serrano. Músics: Raúl Patiño Olivares, Alberto Cobo “Chele”, Miquel González Sánchez, Martí Soler, Laura Roselló, Rubén Alcázar, Dani Peña, Abel Franco, David Sánchez. Intèrprets principals: Anna Lagares, Lucía Pemán, Mireia Portas, Noemí Gallego, Marc Parejo, Víctor Gónzalez, Joan Olivé, Marc Ribalta, Natalia Serra, Laura Miguel, Pol Roselló, Luis Visiedo. Covers: Angel Saavedra, Noemí Gallego (Donna), Víctor Gónzalez (Sam), Natalia Serra (Sophie), Isabel Pera (Ali), Patricia Paisal (Donna), Carlos Jota (Bill i Harry). Alternants: Patricia Paisal (Tanya i Rosie), Lluis Canet (Bill). Elenc: Isabel Pera, Ingrid Machuca, Marta Borrás, María Pinalla, Carla Hernandez, Sergi Espina, Adrián García, Benjamín Brousse, Sergi Corominas, Alex Abad. Swing: Laia Lladó (DC) Juan Cano (DC) Carlos Jota Paula Pérez. Ajudant de direcció: Rómulo Assereto. Direcció de càsting: Carmen Márquez, Carmelo Lorenzo, Blanca Azorín. Direcció producció artística: Carmen Márquez. Coreografies: Iker Karrera. Disseny escenografia: Ricardo Sánchez-Cuerda. Disseny vestuari: Gabriela Salaverri. Disseny il·luminació: Felipe Ramos. Disseny so: Gastón Briski. Disseny caracterització: Chema Noci. Assistents coreografies: Carla Diego, Fernando Lázaro. Cap tècnic: Gonzalo Martínez Alpuente. Producció tècnica: Guillermo Cuenca. Productors executius: Marcos Cámara i Juan José Rivero. Productors: Pilar Gutiérrez, Marcos Cñamara i Juan José Rivero. Gerència de la companyia: Shia Baile García. Direcció musical: Joan Miquel Pérez. Direcció escènica: Juan Carlos Fisher. Producció SOM Produce i ATG Entertainment Company. Teatre Tívoli, Barcelona. Del 26 de setembre al 20 de desembre del 2026. Ni la primera pel·lícula del 2008 dirigida per Phyllida Lloyd amb l'actriu Glenn Close de protagonista, ni la seqüela i preqüela del 2018 dirigida per Ol Parker, ni el recent anunci d'una segona preqüela en fase de producció —malgrat que les “fake news” hagin fet creure que ja s'havia estrenat aquest any— sembla que hagin fet cap mal al muntatge musical que recull gairebé una trentena de cançons del grup suec ABBA que ja porta acumulats més de 70 milions d'espectadors a tot el món. A Barcelona, ja és la tercera vegada que la macroproducció de SOM i ATG Entertainment fa temporada. La primera encara va ser al malaguanyat Barcelona Teatre Musical (BTM), a Montjuïc, l'any 2007, amb l'esclat de la cantant catalana Nina, de mític record. La segona temporada ja va ser al Teatre Tívoli, el 2015. La tercera, repeteix ara al Teatre Tívoli fins a tocar de Nadal. [text íntegre de la crítica]
«Després de nosaltres». Dramatúrgia de Jumon Erra. Música de Miquel Tejada. Intèrprets: Júlia Jové i Xavi Navarro. Música i veu en directe: Andrea Mir. Producció executiva: Sem Pons. Ajudantia de producció: Maria Antolín. Escenografia i vestuari: Joana Martí. Ajudantia d'escenografia: Guillem Sánchez Garcia. Construcció d'escenografia: Albert Ventura i Enric Naudí. Moviment: Pol Roselló. Cap tècnic: Francesc Bonet. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. Espai sonor: Cesc Casanovas. Comunicació: Rubén Garcia i Martí Rossell. Disseny gràfic: Andreu Rami. Distribució: Clara Badia. Administració: Natàlia Obiols. Cap de sala: Jesús Aymerich. Taquilla: Berta Ramírez. Adjunt de direcció en pràctiques: Marc Carbonell (Col·legi del Teatre). Adjunt de producció en pràctiques i regidoria: Xavier Peramiquel (Universitat de Barcelona). Fotografia: Sergi Panizo. Vídeos d'escena: Gusto Audiovisual. Videoclip: 119 Media. Amb el suport de l'ICEC - Generalitat de Catalunya. Agraïments: Lluís Azorín, Centre Moral i Cultural del Poblenou, La Virgueria, Teatre Poliorama, Cassandra Projectes Artístics, Joan Segura i Sílvia Abril. Producció de Teatre Texas i La Santa Pepa amb el Grec Festival de Barcelona 2026. Direcció musical: Miquel Tejada. Direcció: Jumon Erra. Estrena: Espai Texas, Barcelona, Festival Grec 2026. Del 30 de juliol al 2 d'agost 2026. Reestrena: Espai Texas, Barcelona. Del 22 de setembre al 15 de novembre 2026. El cineasta i crític francès Éric Rohmer (Jean-Marie Maurice Scherer, Tula, Corresa, Nova Aquitània, França, 1920 - París, 2010) es va acostar al teatre amb una única peça: «Le Trio en mi bémol», el 1987, on retrata la relació entre una parella que ja fa temps que han trencat, però continua trobant-se a casa d'ell. Una versió cinematogràfica de l'obra teatral es va haver d'esperar fins al 2022 —fa quatre dies— de la mà de la directora portuguesa Rita Azevedo Gomes que introdueix en la trama un director que intenta rodar l'obra de Rohmer. No hi ha cinema en el musical «Després de nosaltres», del dramaturg i director Jumon Erra i la composició musical de Miquel Tejada, però sí que hi ha una volguda mirada al clàssic d'Éric Rohmer amb la parella protagonista, aquí anomenats Lena i Adrià, que interpreten Júlia Jové i Xavi Navarro, un duet que s'assembla, per aires dels temps, al que formen Pau Vinyals i Judit Colomer amb l'obra «Tendrament» —que ha passat de la Sala Beckett a l'Akadèmia Teatre— perquè les dues parelles d'intèrprets ho són també a la vida real, cosa que afegeix un to mig neorealista dins la ficció del musical «Després de nosaltres». [text íntegre de la crítica]
«Tot fent “La bella Helena”». A partir de l'opereta homònima de Jacques Offenbach. Dramatúrgia: Miquel Mas Fiol. Intèrprets: Sergi Boqué, Jordi Cornudella Heras, Gerard Franch, Carme Milán, Lluís Oliver, Mel Salvatierra i Núria Vinyals Mañarikua. Escenografia i il·luminació: Mireia Sintes. Vestuari: Júlia López i Melià. Caracterització: Toni Santos. Audiovisuals: Marc Algora. Arranjaments, espai sonor i so: Pablo Ruz. Moviment: Davo Marín. Ajudanta de direcció: Enka Alonso. Ajudant de direcció musical: Sergi Boqué. Ajudant d'escenografia: Uri Prat. Ajudanta de vestuari: Elisabet Rovira Ribas. Construcció d'escenografia: Jan Clota, Pablo Paz i Tandem Costura Teatral. Equips del Teatre Lliure. Coproducció: Teatre Lliure i Teatre Principal de Palma. Agraïments: Muntsa Alcañiz, Imma Colomer, Josep Maria Duran, Guillem-Jordi Graells, Lluís Homar, Blai Llopis, Pere Planella, Carles Puértolas, Juanjo Puigcorbé, Antoni Sevilla, Toni López, Teatre Nacional de Catalunya, a n’Adrián, en Kai i na Carla. Direcció musical: Pablo Ruz. Direcció escènica: Miquel Mas Fiol. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 22 setembre 2026. L'Helena hi és, sí. Si és bella o no és bella ho deixarem al bon criteri dels espectadors. Però “La bella Helena” de Jacques Offenbach només hi és de fons. Un advertiment: qui es pensi que el Teatre Lliure de Gràcia ha remuntat el mític muntatge de la temporada 1978-1979, que va dirigir Pere Planella i que va recrear escenogràficament Fabià Puigserver, en sortirà escaldat. En canvi, qui estigui disposat a fer un viatge lúdic, humorístic, descarat, atrevit, desinhibit, picaresc, cabareter, satíric, de mirada al melic de la casa que celebra cinquanta anys i sense pèls a la llengua quan posen el dit a la nafra de la “família” del Lliure, segurament que en sortirà amb les galtes inflades de satisfacció i dues hores farcides de somriures. La tradició heretada és el que ha elaborat amb «Tot fent “La bella Helena”» el col·lectiu que lidera el dramaturg i director mallorquí Miquel Mas Fiol (Sa Casa Blanca, Mallorca, 1996), que ja va estripar amb gràcia i èxit «Els miserables» de Victor Hugo, en un muntatge prou celebrat del Teatre Tantarantana. La tradició heretada és acostar-se a un espectacle del segle passat —el testimoni audiovisual és en un blanc i negre predigital i amb una reproducció de so escardalenca que clama al cel!— i intentar presentar-lo als espectadors del segle XXI amb tota la paleta de colors possibles. [text íntegre de la crítica]
«No miris». Dramatúrgia de Cultura i Conflicte. Assessorament dramatúrgia: Marc Angelet. Investigació i guió: Teresa Turiera-Puigbò. Intèrprets: Erol Ileri, Pep Cruz, Marta Marco i Gemma Martínez. Direcció de producció: Oscar Balcells i Judit Codina Serra. Audiovisuals i creació musical: Erol Ileri. Disseny de llums: Toni Ubach. Escenografia: Víctor Peralta. Vestuari: Nídia Tusal. Disseny sonor: Marc Jodar i Erol Ileri. Ajudant de producció i art: Mariona Signes. Cap tècnic: Jordi Domènech. Distribució: Marta Riera Pi. Assessorament moviment: Anna Castells. Cartell: Magda Puig i Erol Ileri. Veu en off de la periodista Mónica González: Valentina Lazo. Regidora: Maria Agut. Direcció d’art: Magda Puig Torres. Disseny gràfic: Albert Balagueró. Comunicació: (La Tremenda) Núria Olivé i Anabel Piñar. Ajudants de producció: Pol Gil Lluís Segura. Fotografies: Sílvia Poch. Administració: Mònica Cardús. Agraïments: Verónica Estay, Camila Estay, Historias Desobedientes. Una coproducció de Cultura i Conflicte i Teatre de l'Aurora. En coproducció amb GREC Festival de Barcelona i El Canal Centre d'Arts Escèniques Salt-Girona. Direcció: Joan Arqué Solà. Sala Teatre, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), Barcelona, 9 i 10 de juliol 2026. Reposició: Teatre La Biblioteca, Barcelona. Del 22 de setembre al 18 d'octubre 2026. L'autora Verónica Estay Stange (Mèxic, 1980), resident a París, on exerceix com a professora de Literatura Francesa i Art Contemporani i Semiòtica a la Universitat París Cité, va destapar la seva història i la història de la seva família en l'assaig «La resaca de la memoria. Herencias de la Dictadura» (Lom Ediciones, 2023). Una història de la dictadura xilena entre els seus pares, membres de les Joventuts Comunistes, que van patir detencions i tortures pel règim pinochetista, i el seu oncle, de malnom Fanta, que tot i ser en principi un càrrec important del partit comunista, torturat com els seus pares, després es va canviar la camisa i es va fer col·laboracionista de Pinochet, botxí del règim i, posteriorment, condemnat a cadena perpètua pels crims contra la humanitat. Verónica Estay, neboda del botxí Fanta, fundadora del col·lectiu Historias Desobedientes Chile, que integra els descendents dels botxins, militars i repressors de Pinochet, no s'ha conformat amb el silenci de la seva família i l'amnèsia xilena. Exiliada a Mèxic, on ella va néixer, ha gratat en el rerefons de les causes que van fer que dos germans de sang emprenguessin dos camins tan diferents fins al punt que el Fanta va arribar a denunciar no només els integrants del seu partit comunista sinó també el seu propi germà. [text íntegre de la crítica]
«Repetir, repetir, repetir». Idea de Sílvia Pérez Cruz. Convidats especials: Toti Soler, Glòria Cruz, Lola Cruz. Text i dramatúrgia: Pablo Messiez, Elena Córdoba i Sílvia Pérez Cruz. Intèrpret: Sílvia Pérez Cruz (veu). Músics: Violins: Carlos Montfort, Elena Rey, Marta Cardona. Violes: Anna Aldomà, Josep Bracero. Violoncels: Marta Roma, Isa Najem. Contrabaix: Bori Albero, Miquel Ángel Cordero. Gest: Elena Córdoba. Escenografia i vestuari: Cecilia Molano / Teatre Nacional de Catalunya. Tècnic de so: Juan Casanovas. Tècnic de monitors: Oriol Baulenas. Tècnic i disseny de llums: Inés de la Iglesia. Escenari i backline: Matías Luna. Direcció tècnica: Nerea Bello. Direcció de producció: Neus Carreras. Management: Àlex Sánchez. Producció: El Pez Cruz, S.L, Teatre Nacional de Catalunya. Equips tècnics i de gestió del TNC. Ajudants de direcció: Pablo Messiez i Elena Córdoba. Direcció artística: Sílvia Pérez Cruz. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 19 i 20 setembre 2026. La cantant, compositora i actriu empordanesa Sílvia Pérez Cruz (Palafrugell, Baix Empordà, 1983) ha tingut l'honor i el repte d'inaugurar la temporada 2026-2027 del Teatre Nacional de Catalunya. Fa dos anys, ja va obrir també el Festival Grec a l'Amfiteatre de Montjuïc amb un concert que va reunir amics i coneguts en una antologia del seu recorregut artístic. Ara, però, la cantant, exmembre de Las Migas —el seu camí musical iniciàtic abans del projecte en solitari— i reconeguda com una de les veus més importants de la música contemporània catalana, amb un registre que fusiona diversos estils heretats dels seus orígens familiars (el jazz, el flamenc, la cançó d'autor...), ha ideat i creat, amb la col·laboració del director i dramaturg Pablo Messiez i la compositora i creadora Elena Córdoba, un concert que beu de les fonts del desè aniversari de la publicació del disc «Vestida de nit», amb un registre eminentment teatralitzat, a la Sala Gran —dues úniques funcions exhaurides— en una altra fusió: la música i el teatre. [text íntegre de la crítica]
«L'òpera de tres rals», de Bertolt Brecht (text) i Kurt Weill (música), en col·laboració amb Elisabeth Hauptmann. Traducció de Marc Rosich. Intèrprets: Nao Albet, Roc Bernadí, Marta Bernal, Arnau Boces, Pablo Capuz, Marc Domingo, Joan Esteve, Eduard Farelo, Clara Mingueza, Miriam Moukhles, Biel Rossell i Júlia Truyol. Veu en off: Marc Rosich. Orquestra: Sebastià Gris / CristianCastellví (vanjo i guitarra), Dick Them / FedeSalgado (contrabaix), Darío Polonara (bandoneó i harmònium), Jordi Santanach / EduCabello (clarinet, saxo alt i flauta), Martí Serra / GemmaTorralbo (clarinet i saxo tenor), Gabriel García / MiguelRobles (trompeta), Alejandro Toledo (trompeta), Jordi Giménez / Francina Mercadal (trombó), Núria Andorrà / Naia Membrillera (percussió), Dani Espasa / Gregori Ferrer (piano, harmònium). Escenografia: Marta Pazos. Vestuari: Agustín Petronio. Caracterització: Johny Dean. Il·luminació: Nuno Meira. Espai sonor: Hugo Torres. So: Marc Mateu. Coreografia: Mabel Olea. Ajudanta de direcció: Anna Ponces. Ajudanta de vestuari: Maria Albadalejo. Ajudant d'escenografia: Carlos Pérez García. Correpetidor: Gregori Ferrer. Alumna en pràctiques: Noa Zapata (Eòlia). Equips del Teatre Lliure. Drets de representació: © Suhrkamp Verlag GmbH, Berlin. Lloguer de partitures: Editorial Triskelion. Coproducció: Teatre Lliure i Festival Grec de Barcelona. Direcció musical: Dani Espasa. Direcció escènica: Marta Pazos. Estrena: Teatre Grec, Barcelona, 29 juny 2026. Reestrena: Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 17 setembre 2026. Diuen que a la ciutat de Barcelona hi ha uns 1.500 coloms per metre quadrat. Molta quisca, vaja! I això que segurament no hi han comptat la dotzena de coloms que poblen la companyia de «L'òpera de tres rals» que la directora gallega Marta Pazos (Pontevedra, 1976) va estrenar fugaçment, només tres funcions, a l'amfiteatre del Teatre Grec en unes nits tòrrides i que ara ha tingut l'honor i el repte d'inaugurar la temporada 2026-2027 del Teatre Lliure en un cinquantenari per partida doble, el seu, nascuda el 1976, i el de la fundació del teatre aquell mateix any, marcat per l'empenta i l'esperit visionari de Fabià Puigserver. Tothom sap que les estrenes de teatre d'estiu a l'aire lliure del Grec són un risc d'alt voltatge. Li va passar el 2002 al director Calixto Bieito quan hi va estrenar la seva versió en espanyol, «La ópera de cuatro cuartos» amb l'Orquestra de Cambra del Teatre Lliure i, després, com ara, la va portar també a la sala gran del Teatre Lliure de Montjuïc. Malgrat les coloraines i la trapelleria waltdisneyniana de Bieito, la cosa no va acabar de rutllar prou bé a l'amfiteatre, però després sí que va millorar lleugerament a la sala tancada. A aquesta nova versió molt personal de la directora Marta Pazos li ha passat una cosa semblant. S'ha superat el risc sobre corda fluixa de l'amfiteatre a l'aire lliure amb les penúries de la calorada i la incomodidat dels seients. Allà, aquella nit de Sant Pere, les desercions, entre altres, dels dos màxims representants institucionals, president i alcalde, van fer història del gènere de la mala educació política. I aquí, l'absència generalitzada institucional en una estrena d'aniversari de mig segle que hauria d'haver estat sonada, també. Però, afortunadament, la revisió en sala tancada ha permès respirar més tranquils, tant la companyia com l'audiència, i matisar tot allò que a l'estiu no va acabar de fer el pes. [text íntegre de la crítica]
«Ella i màquina», de Sergi Belbel. Intèrprets: Enric Cambray i Àgata Roca. Disseny de llums: Kiko Planas. Espai sonor: Jordi Bonet. Ajudanta de direcció: Paula Blanco. Producció executiva: Mireia Pol. Una producció de Heartbreak Hotel i Titus Andrònic, S.L. Amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Direcció: Sergi Belbel. Heartbreak Hotel, Barcelona. Del 2 de setembre a l'11 d'octubre 2026 Pesa, i com pesa!, el rastre de «L'imperatiu categòric» de Victoria Szpunberg. Sobretot perquè la protagonista torna a recaure en l'actriu Àgata Roca. Però, malgrat el que diguin les males veus, «Ella i màquina», de Sergi Belbel, estrenada ara a la Heartbreak Hotel, no hi té res a veure, ni que ho sembli. Que quedi clar d'entrada que tampoc és un plagi involuntari perquè l'obra ve de lluny: començada a escriure el 2013, arran dels populars torneigs de Temporada Alta (allà encara es deia «Ella i els altres»), deixada reposar uns anys, revisada quan tothom estava reclòs a casa amb la mascareta penjada a l'orella, premiada el 2022 amb l'Eduard Escalante dels Premis Ciutat de València, publicada a la col·lecció de Teatre de Bromera Edicions i distingida amb el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians el 2023. El fet és que Sergi Belbel no podia escollir un moment millor per estrenar «Ella i màquina» perquè, a hores d'ara, tot el món en va ple, de l'esclafit que torna a representar la irrupció de l'anomenada intel·ligència artificial, la IA que diuen, ni que sembli l'onomatopeia del bramar dels rucs. Allò que fa quatre dies era només imaginació dels amants de la ciència-ficció és ja una realitat. [text íntegre de la crítica]
«Kurios. Gabinet de curiositats». Espectacle del Cirque du Soleil. Guió de Michel Laprise. Equip creatiu: Guy Laliberté (guia), Jean-François Bouchard (guia creatiu), Chantal Tremblay (directora de creació), Stéphane Roy (dissenyador d'escenografia i utillatge), Philippe Guillotel (dissenyador de vestuari), Bob & Bill (compositors i directors musicals), Raphaël Beau (compositor i director musical), Yaman Okur (coreògraf d'acrobàcies), Ben Potvin (coreògraf d'acrobàcies), Sidi Labi Cherkaoui (coreògraf), Susan Gaudreau (coreògrafa d'acrobàcies), Andres Ziegler (coreògrafa d'acrobàcies), Jean-Michel Caron (dissenyador de so), Jacques Boucher (dissenyador de so), Martin Labrecque (dissenyador d'il·luminació), Bob Bollinger (dissenyador d'actuació acrobàtica), Germain Guillemot (dissenyadora d'actuació acrobàtica), Boris Verkhosvsky (dissenyador d'actuació acrobàtica), Danny Zen (equip acrobàtici dissenyador d'instal·lacions), Eleni Uranis (dissenyadora de maquillatge). Intèrprets, personatges i números: El científic: David García (Espanya). Sr. Microcosmos: Mathieu Hubener (França). Nico, l'home acordió: Joe Roberts (Regne Unit). Klara, el telègraf de l'invisible: Mayuko Nishio (Japó). Sincronizació del caos de 1900 i malabarisme: Jose Vazquez (México). Duo de bressol: Volodymyr Klavdich (Ucraïna), Ekaterina Evdokimova (Rússia). Bicicleta aèria: Anne Weissbecker (França). Circ invisible i número còmic: Facundo Gimenez (Argentina). Contorsionisme: Azzaya Ariunbold (Mongòlia), Ayagma Tsybenova (Rússia), Oyun-Erdene Baljinnyam (Mongòlia), Doljin Batsukh (Mongòlia). El món invertit i equilibri sobre mans: Nikolay Astashkin (Rússia). Rola Bola: James Gozalez (Colòmbia). Acro Net: Benjamin Anikine (França). Victor Degtyarev (Rússia), Mathias Guillouart (França), Mathieu Hubener (França), Tomasz Krzemien (Polònia), Aleh Rabtsau (Bielorrúsia), Yasha Rakitski (Bielorrússia), Maciej Wyskiel (Polònia). Corretges aèries: Darián Cobas Vargas (Cuba). Ilya Salmov (Rússia). Io-ios: Tomiyuki Watanabe (Japó). Teatre de mans: Joe Roberts (Regne Unit). Banquine: Egor Anisimov (Rússia), Nikolay Astashkin (Rússia), Pavel Gubskii (Rússia), Roman Kenzhayev (Kazakhstan), Sergey Kudryavtsev (Rússia), Katia Murashko (Bielorrússia), Sultanbek Naisbayev (Kazakhstan), Ilyas Nasypbekov (Rússia), Serguei Okhai (Ucraïna), Dmitrii Parfenov (Rússia), Elizaveta Pikalova (Rússia), Danil Plokhoi (Rússia), Igor Tarapat (Rússia), Roman Zhuravlev (Rússia), Nikita Zhestovskii (Rússia). Músics: Acordió: Christelle Harau (França). Director de banda, baix i contrabaix: Michael Hachey (EUA). Violoncel i teclat: Amanda Zidow (EUA). Bateria i percussió manual: Steve Weiss (EUA). Cantant, Bella Donna i dansa de mans: Tamara Dikyovà (Eslovàquia). Guitarra i baix: Bruno Pitarch (Espanya). Violí: Cyril Zardé (França). Direcció artística: Michel Laprise. Grand Chapiteau de Cirque du Soleil. Districte Cultural de l'Hospitalet de Llobregat, Bellvitge, Barcelona, 8 setembre 2026. Sempre m'ha semblat que els personatges de molts dels espectacles del Cirque du Soleil s'han escapat d'alguns d'aquells àlbums il·lustrats clàssics i contemporanis que fan les delícies dels lectors més petits i enlluernen els grans. Làmines plenes de fantasia amb la creativitat de dibuixants cèlebres com Beatrix Potter, Rébecca Dautremer, Sonja Sinner o Raquel Díaz Reguera, entre molts altres. O potser és al revés. Potser de la pista del Cirque du Soleil, alguns d'aquests personatges s'han colat després entre les làmines dels àlbums il·lustrats contemporanis, si tenim en compte que la companyia de circ més gran del món, creada pels quebequesos Guy Laliberté, un aleshores jove saltimbanqui de carrer, i per Gilles Ste-Croix, un també aleshores jove equilibrista sobre xanques, va començar a rodar el 1984, al Quebec. I així, fins a mantenir un catàleg en gira amb 35 produccions. Des del 1998, quan el Cirque du Soleil va decidir fer parada regular també a Catalunya amb l'emblemàtic espectacle «Alegria», amb l'aixecament del Grand Chapiteau a l'esplanada de la Mar Bella —farà trenta anys en la probable pròxima visita de lloc ara insegur però que ja no serà a l'actual de Bellvitge—, el criteri de l'espectacle de circ es va capgirar com un mitjó. No van faltar els detractors i tampoc els entusiastes. Uns, perquè defensaven a ultrança l'esperit del vell circ romàntic. Els altres, perquè descobrien la capacitat de fusionar diversos llenguatges artístics en una pista: la creació escènica, l'escenografia, l'attrezzo, el gènere fantàstic, la música, la il·luminació, el color, el vestuari, la coreografia i, de rerefons, una aproximació al gènere del circ amb picades d'ullet al més tradicional i amb l'execució dels números més arriscats amb el súmmun de la perfecció. [text íntegre de la crítica]
«La truita», de Baptiste Amann. Traducció i adaptació: Carles Batlle. Intèrprets: Jordi Boixaderas, Júlia Bonjoch, Marc Bosch, Sara Espígul, Tai Fati, Miranda Gas, Arnau Puig i Emma Vilarasau. Escenografia i disseny de vestuari: Albert Pascual. Disseny de llums: Guillem Gelabert. Disseny de so: Guillem Rodríguez. Disseny audiovisual: Francesc Isern. Cap tècnic: Ap7 projectes tècnics Enric Alarcón. Tècnic de so i audiovisuals: Roger Giménez. Cap tècnic Teatre Poliorama: Roc Ibàñez. Tècnics Teatre Poliorama: Justo Gallego i Roger Arjona. Construcció d’escenografia: Carles Piera - Pascualín Estructures. Caracterització: Esther Carbonell. Treball de text: Carles Batlle i Ferran Utzet. Regidoria: Pol Quintana - Carol Ibarz. Ajudant d’escenografia: Mercè Lucchetti. Alumna en pràctiques: Emma Pons. Amb la participació especial (veu en off): David Verdaguer. Fotografia promocional: Marta Mas. Disseny gràfic: Queralt Guinart. Vídeo promocional i fotos d’escena: Gusto Audiovisual. Premsa: Mima Garriga. Comunicació Teatre Poliorama: Ivan Danot, Laia Sanz i Carlos Zaragoza. Comunicació BItò: Bea Moyano i Mariona Gómez. Direcció de producció: Josep Domenech. Cap de producció: Blanca Arderiu. Producció executiva: Macarena Garcia. Comunicació: Bitò. Una producció de: Bitò, Teatre Poliorama i Grec 2026 Festival de Barcelona. Amb la col·laboració del Teatre Principal de Terrassa. Amb el suport de la Generalitat de Catalunya. Agraïments: Sergi Belbel, Mònica Molins, Joana Ricart Arderiu, Backstage BCN (Núria Soteras i Marc Lahilla). Ajudanta de direcció: Gina Surià. Direcció: Ferran Utzet. Festival Grec 2026. Teatre Poliorama, Barcelona, 30 juny 2026. Represa: 9 setembre 2026. El refranyer popular és ple de sentències ancestrals que, per molt populars que siguin, avui no passarien el filtre de la discriminació i la desigualtat. Aquesta n'és una. La que pregona com si res que tres filles i una mare no són cap altra cosa sinó quatre dimonis per a un pare. No sé si el jove dramaturg, director i actor francès Baptiste Amann (Avinyó, Provença, França, 1986) té coneixement d'aquest refrany popular català que ha fet fortuna també en francès quan diu: “Trois filles et leur mère sont quatre diablesses pour le père”. Si no el coneix, és evident que el desenllaç de la seva tragicomèdia «La truita» s'hi apunta clarament. I no dic res més perquè cal que els espectadors arribin al desenllaç pel seu compte i sense coneixement de causa. Al cap d'un parell d'hores —que llisquen amb un ritme sempre enjogassat i ple de sorpreses—, la trama fa un tomb inesperat passant de la comèdia franco-catalana a la tragèdia universal. I tot l'auditori, que s'ha esplaiat durant més de la meitat de l'obra amb una bona dosi de rialles i somriures, manté ara l'alè suspès pels esdeveniments, els estirabots i els impromperis que tots els personatges de «La truita» es llancen com si fossin sagetes de tir amb arc —i ja sabran també els espectadors perquè parlo d'arc i de sagetes—, sagetes enverinades que alteren la vida d'aquesta família d'origen mitjà i benestant —pare i mare a la seixantena llarga amb un canvi d'urbà a rural ecològic— amb tres filles que ja campen pel seu compte, amb èxits professionals les tres, amb respectives parelles i, dues d'elles, les més grans, amb criatures de mesos, en contrast amb la més petita, nòmada, fotògrafa premiada, lesbiana, i sense ganes de portar fills al món. [text íntegre de la crítica]
«Primera llei de Newton», d'Eu Manzanares. Intèrprets: Lua Amat, Dafnis Balduz, Sara Diego, Rosa Gamiz, Anna Sahun, Max Vilarrasa. Escenografia: Paula Bosch. Vestuari: Zaida Crespo. Il·luminació: Jaume Ventura. Espai sonor: David Solans. Caracterització: Toni Santos. Direcció de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Carmen Álvarez. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Coordinació tècnica: Jordi Farràs. Ajudantia de direcció: Sergi Manel Alonso. Ajudantia de producció: Sira Castells i Sara López. Regidoria: Lluc Armengol. Cap tècnic teatre: Andrés Piza. Construcció escenografia: Jorba-Miró Estudi-Taller d’escenografia. Màrqueting i comunicació: La Villarroel. Disseny gràfic: Focus. Reportatge Fotogràfic: David Ruano. Col·laboradors: Montibello, Rowenta i Mikakus. El text ha rebut una beca per a la creació literària per autors consolidats de la Institució de les Lletres Catalanes. Amb el suport de l’ICEC – Institut Català de les Empreses Culturals (Generalitat de Catalunya), Ajuntament de Barcelona i l’INAEM – Instituto Nacional de Artes Escénicas y de la Música (Gobierno de España, Ministerio de Cultura). Finançat per Unió Europea Fons Next Generation, Plan de Recuperación, Transformación y Resiliencia (Gobierno de España), Next Generation Catalunya (Generalitat de Catalunya). Distribució: Carme Tierz. És una producció de La Villarroel i Grec 2026 Festival de Barcelona. Direcció: Nelson Valente. La Villarroel. De l'1 de juliol al 2 d'agost 2026. Reposició: Del 2 de setembre al 4 d'octubre 2026. Quan l'Izan, un adolescent promesa del futbol d'un institut públic d'un barri dels anomenats perifèrics de Barcelona, fa els seus presumptes passis amb la bimba per l'escenari, la síndrome Lamine Yamal és fa inevitable. Quan Adri, un professor nouvingut, segurament interí, amb criteris pedagògics heretats de la vella escola activa intenta fer entendre la llei de Newton a l'Izan, la lluita d'una sèrie de professionals de l'ensenyament que topen amb la burocràcia i els plans obsolets també es fa inevitable. Quan la Mònica, la directora de l'institut, es prepara per enregistrar una entrevista arran d'un premi que el centre ha rebut pel seu projecte escolar, es fa inevitable la feina amagada i silenciada de molts equips de professorat que treballen dia a dia contracorrent. Quan la Teresa, la professora de llengua més veterana, entra en joc per qüestionar l'aprovat que sembla que podria tenir l'Izan malgrat el seu absentisme a les classes i la falta greu d'haver copiat uns treballs, el dilema d'una bona part del professorat sobre si formen persones o els llancen a la paperera també es fa evident. [text íntegre de la crítica]
| Altres crítiques teatre en família |
|
|
||
