CLIP DE TEATRE







Seccions teatre
Noticiari teatre
Crítiques teatre
Crítiques dansa
Crítiques teatre en família
Articles opinió
Entrevistes
Reportatges
Mapa teatre català al món
Traduccions teatre
Arxiu històric Romea
Arxiu TVE (1975-1994)
Museu Arts Escèniques
Time Out Barcelona
Zirkolika. Revista circ
Putxinel·li. Revista titelles
La Finestra Digital
Revista Entreacte
Adetca agenda

Seccions cinema
Noticiari cinema
Cinema en català
Filmin blog
Cahiers du cinéma
Filmoteca de Catalunya
Fotogramas
Cartellera VO (1)
Cartellera VO (2)
La Butaca. Estrenes cinema
Time Out Barcelona
La Finestra Digital
Fons històric «free»

Seccions música
Noticiari música
Cartellera Enderrock
Time Out Barcelona
Enderrock
Catàleg Musicat.cat
iCat.FM
MySpace.com
Musicovery.com
La Finestra Digital


Teatres
Akademia Teatre
Almeria Teatre
Apolo
Aquitània
Arenas
Artenbrut
Atrium, Sala
Barts (Artèria Paral·lel)
Beckett, Sala
Biblioteca Catalunya
Borràs
Brossa Espai Escènic
Capitol
Coliseum
Condal
Eixample
Eòlia
Gaudí Barcelona, Teatre
Goya, Teatre
Grec
Guasch Teatre
La Paloma
Lliure de Gràcia
Lliure de Montjuïc
Lliure. Espai Lliure
Maldà, El
Malic
Mercat de les Flors MAC
Molino, El
Muntaner, Sala
Novedades
Ovidi Montllor IdT
Palau dels Esports
Poliorama
Principal
Raval, Teatre del
Regina, Jove Teatre
Romea
Sant Andreu Teatre
Seca, La
Tantarantana, Nou Teatre
Teatreneu
Tívoli
TNC Sala Gran
TNC Sala Petita
TNC Sala Tallers
Versus Glòries
Victòria
Villarroel


recomana
Rànquing i classificació temàtica de la revista digital «Recomana.cat».

nuvol

teatralnet

teatrebarcelona

Agenda

Cornabou
Cornabou

logo

Vinyeta literaria
Vinyeta literaria

Estiraboli
Estiraboli

Llenguet

logo

Forum opinio

Escac
Gabinet de Comunicació

Escornalbou
Escornalbou
Associació Cultural

Acap

Bustia
Redacció

trescat
Totes les ofertes per als associats del Club de Cultura.







foto nom



Any XX - Núm. 6661


Hemeroteca Les crítiques de «Clip de Teatre» de les últimes temporades indexades alfabèticament, cronològicament i per sales. [cliqueu aquí]


En família Hemeroteca de les crítiques de la programació familiar i cartellera actualitzada puntualment. [cliqueu aquí]


Galeria fotogràfica Projecció d'escenes dels espectacles de la temporada actual i les anteriors. [cliqueu aquí (dinàmica)] i [cliqueu aquí (visió general i crèdits)]


Crítiques recents de cartellera
«Cobertura». Una idea de Bruno Oro. Dramatúrgia de Bruno Oro i Alejo Levis. Intèrprets: Bruno Oro i Clara Segura. Escenografia, audiovisuals i disseny gràfic: Alejo Levis. Vestuari: Maria Armengol. Il·luminació: Guillem Gelabert. Disseny de so: Damien Bazin. Caracterització: Clàudia Abbad. Ajudant d'escenografia: Montse Figueras. Música original: Bruno Oro. Arranjaments de corda: Max Vilavecchia. Col·laboració musical: Martí Ferrer Segura. Fotografia: Alejo Levis. Tècnic de so i vídeo: Dani Saoane. Regidor: Marc Serra. Cap tècnic: Arnau Planchart. Caps tècnics del teatre: Sergi Lobaco i Raúl Martínez. Premsa: Lidia Giménez i Albert Lopez. Màrqueting i comunicació: Publispec. Ajudant de direcció: Alejo Levis. Direcció: Clara Segura. Producció de Total Memos, acollida i executada per La Perla 29. Teatre Romea, Barcelona, 11 febrer 2020.

Han passat deu anys llargs, però la memòria audiovisual deixa empremta. La sèrie de peces breus «Vinagre» (TV3, 2008) va marcar els dos protagonistes, Bruno Oro i Clara Segura. I això explica que deu anys després, quan indirectament les dues caixeres de supermercat, Yeni i l'Eli —o potser els seus esperits— han fet el salt al teatre, els espectadors de la pantalla petita els hagin volgut retrobar en carn i os amb una temporada —gairebé es pot assegurar que més tard o més d'hora n'hi haurà una altra— pràcticament o totalment exhaurida. De la capacitat interpretativa de l'actor Bruno Oro, tothom en sap el resultat, no només pel seu llarg paper de caricatures i imitacions que va teixir a «Polònia» sinó pel seu espectacle en solitari, «Immortal», farcot de persoanatges, i per la seva faceta dramàtica amb una obra que li era tan pròxima per qüestions autobiogràfiques com «Natale in casa Cupiello», d'Eduardo de Filippo, amb La Perla 29. El mateix es pot dir de l'actriu Clara Segura que, en les últimes temporades, ha protagonitzat algunes de les obres més destacades als escenaris catalans. [text íntegre de la crítica]


«Vale Vale Vale». Dramatúrgia d'Alejo Levis. Intèrprets: Cintia Ballbé i Ginebra Vall, amb la col·laboració de Mariona Ibáñez. Il·luminació: Alejo Levis. Escenografia i vídeo: Alejo Levis. Música: Laura Llopart. Vestuari: Bertha Ascencio. Fotografia: Alejo Levis. Assistència de direcció: Mariona Ibáñez. Producció: Incautas Project. Assistència de producció: Laura Blanco. Tècnic: Xavi Calvet. Direcció: Alejo Levis. Companyia Incautas Project. Sala Atrium, Barcelona, 9 febrer 2020.

Qui avisa no és traïdor o traïdora. Abans de començar, l'actriu o directora de ficció que fa de mestra de cerimònies adverteix a l'auditori: «Això no és una obra de teatre». Molt bé. Ja hi som. Però, en realitat, sí que ho és. Les dues intèrprets de la companyia Incautas Project, Cintia Ballbé i Ginebra Vall, en el que es podria considerar el seu debut amb obra pròpia, beuen de les fonts del teatre contemporani que vol ser més renovador sense buscar, segurament, audiències massives i adreçant-se a espectadors —ep!, no només joves— amb ganes d'entrar en el joc com hi entren elles dues. [text íntegre de la crítica]


«Tenors». Idea original de Miquel Cobos i Ezequiel Casamada. Dramatúrgia de Toni Sans, Albert Mora, Ezequiel Casamada i Miquel Cobos. Intèrprets: Ezequiel Casamada, Miquel Cobos i Toni Viñals / Albert Mora. Piano: Adrià Aguilera / Dani Garcia / Gustavo Llull. Disseny il·luminació: Jordi Pérez (LightinLab). Vestuari i escenografia: Egos Teatre i Illuminati. Fotografia: Jordi Egea i Sílvia Poch. Disseny gràfic: Jordi Egea. Tècnic sala: Andriy Kravchyk. Direció musical: Daniel Garcia, Adrià Aguilera, Toni Sans, Albert Mora, Ezequiel Casamada i Miquel Cobos. Direcció escènica: Toni Sans. Companyia Illuminati. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 8 febrer 2020.

Hi ha espectacles que van deixant un pòsit funció a funció i que tot i així corren el perill de passar desapercebuts perquè es consideren una excepció, una alternativa o una entremaliadura de petit format. A «Tenors» li passa poc o molt això. Va néixer fa gairebé quatre anys i, des d'aleshores, ha passat per Barcelona en diverses ocasions, tant al Teatre Gaudí Barcelona, on ha tornat ara, com a la Sala Barts i, entremig, no ha parat i no para de fer una extensa gira per molts escenaris del país. He dit “del país”, però «Tenors» és un espectacle “internacional” i “sense fronteres” que tindria les portes obertes anés o anés perquè no hi ha millor rigor i millor resultat escènic que riure's del mort i de qui el vetlla —estem parlant de la representació de primeres figures de la lírica com els Tres Tenors— i fer-ho, a més, amb el mateix rigor i la mateixa qualitat vocal que la paròdia exigeix. Representar un “pinyol” o un “gall” requereix tant de domini vocal com excel·lir en una ària. Els tres intèrprets —ara Toni Viñals s'ha afegit al grup en substitució d'Albert Mora— són de denominació d'origen (D.O.) contrastada i garantida. [text íntegre de la crítica]


«Amy (& the orphans)», de Lindsey Ferrentino. Traducció a l'espanyol de Lorea Uresberueta. Intèrprets: Roser Batalla, Odile Fernández, Herminio Avilés, Neus Suñé, Lorea Uresberueta i Xavi Álvarez. Escenògrafa: Paula Font. Disseny de llums: Ganecha Gil. Espai sonor i vestuari: La Niña Bonita. Coach especialitzada: Elena Baliarda. Producció i distribució: Anna Prats. Comunicació i fotografia: Laia Prats. Direcció: Xavi Álvarez i Neus Suñé. Companyia La Niña Bonita. Sala Versus Glòries, Barcelona, 7 febrer 2020.

La història d'Amy podria ser també la d'un personatge masculí, una previsió de doble gènere de la mateixa autora, Lindsay Ferrentino (Florida, EUA, 1989) que té una versió paral·lela de l'obra per si l'actriu o l'actor que la protagonitza, amb síndrome de Down, ha de ser dona o un home, segons el càsting o les disponibilitats de la companyia que la representa. «Amy (& the orphans)» és una aposta molt contemporània per posar sobre l'escenari la realitat d'un col·lectiu amb síndrome de Down que reclama el seu paper en la societat. Però és també una crítica al convervadorisme i la discriminació d'una classe dirigent nord-americana que ha mantingut marginat aquest col·lectiu i que, en alguns casos, ha permès desarrelar-los de la pròpia família per tenir-los en un règim intern separat de la vida quotidiana. [text íntegre de la crítica]


«Concours européen de la chanson philosophique». Idea i dramatúrgia de Claire de Ribaupierre. Idea de Massimo Furlan. Presentadors: Massimo Furlan i Sílvia Abril. Intèrprets cantants: Dominique Hunziker i Davide De Vita. Músics: François Cuennet, Arno Cuendet, Mimmo Pisino, Hugo Dordor. Jurat 06/02: Antonio Baños, David Bueno, Marina Garcés i Marta Salicrú. Jurat 07/02: Íngrid Guardiola, Albert Lladó, Dolors Miquel i Bel Olid. Lletra de les cançons: Jean Paul Van Bendegem (Bèlgica, regió Flamenca), Vinciane Despret (Bèlgica, regió Valona), Philippe Artières (França), Santiago Alba Rico (Espanya), Michela Marzano (Itàlia), Kristupas Sabolius (Lituània), Ande Somby (Noruega), Mladen Dolar (Eslovènia), Mondher Kilani (Suïssa), José Bragança de Miranda (Portugal). Composició musical: Monika Ballwein (lead), Maïc Anthoine, Gwénolé Buord, Arno Cuendet, Davide De Vita, Lynn Maring, Bart Plugers, Karin Sever. Direcció musical: Steve Grant, Mimmo Pisino. Coordinació i supervisió musical: Laurence Desarzens, Thomas Dobler. Moviment: Anne Delahaye. Escenografia: Massimo Furlan. Il·luminació: Antoine Friderici. Vestuari: Severine Besson. Caracterització: Julie Monot. Ajudanta de direcció: Nina Negri. Cap tècnic: Stéphane Sagon. Regidor: Fabio Gaggetta. Tècnic de llums: Étienne Gaches. Tècnic de so: Ludovic Guglielmazzi i Boris Gerber. Tècnic de vídeo: Stéphane Janvier, Oliver Vulliamy, Marc Vaudroz i Jad Makki. Sastreria: Cécile Delanoe. Producció executiva: Gautier Fournier i Tristan Pannatier. Equips tècnics del Théâtre Vidy-Lausanne. Equips del Teatre Lliure. Direcció de Massimo Furlan. Cia. Numero23prod. - Théâtre Vidy-Lausanne. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 6 i 7 de febrer 2020.

Quan el gremi intel·lectual de la filosofia ja havia donat per perduda la seva missió en aquest món, a la dècada dels noranta del segle passat va aparèixer l'autor noruec Jostein Gaarder amb una novel·la d'ambientació filosòfica, «El món de Sofia». Ell i la seva protagonista, Sofia, una noia de quinze anys, van donar la volta al món amb milions d'exemplars traduïts a més de cinquanta llengües —en català va entar el 1991— i una posterior adaptació cinematogràfica. Allà hi apareixia gairebé tot, en relació a la història de la filosofia, amb un registre divulgatiu i atractiu, novel·lat, evidentment força menyspreat al principi pels que en tenien la patent, però reconegut després com una manera de reviscolar la filosofia entre les noves generacions de joves. Un cas similar, mantenint totes les distàncies, s'ha produït recentment aquí amb la sèrie televisiva «Merlí», que ha estat el detonant definitiu perquè la filosofia —abans del canvi climàtic—, com per art de màgia, tornés a primer pla de les “preocupacions” de la societat. [text íntegre de la crítica]


«Maestro Fellini», de Ludovica Damiani i Guido Torlonia. Traducció d'Enrico Ianniello i Albert Tola. Intèrprets: Mar Ulldemolins i Mario Gas. Il·luminació: Lluís Serra. Vestuari: Gloria Viguer. Tècnic de vídeo: Alfonso Ferri. Regidoria i adjunt de producció: Sergi Galera. Fotografia: David Ruano. Foto Rossy de Palma: Manuel Outumuro. Equip Teatre Akadèmia. Direcció: Guido Torlonia. Teatre Akadèmia, Barcelona, 5 febrer 2020.

El 20 de gener del 2020, el cineasta Federico Fellini, mort a Roma el 1993, hauria complert 100 anys. L'efemèride no ha passat per alt del director Guido Torlonia i ha portat el vessant més humà i personal de Federico Fellini al Teatre Akadèmia, amb una triple mirada de la qual és coautor ell mateix juntament amb la guionista i productora audiovisual Ludovica Damiani: una sessió única en italià amb l'actriu Rossy de Palma i l'actor Sergio Rubini; una primera sèrie de funcions en espanyol amb l'actriu Serena Vergano i l'actor Mario Gas; i una segona sèrie de funcions en català, també amb l'actor Mario Gas, però amb l'actriu Mar Ulldemolins. En les tres modalitats, el guió dóna la veu en primera persona al mateix Federico Fellini. I ben aviat la parella d'intèrprets —davant del faristol— es fonen amb Fellini gràcies al recull d'imatges projectades al fons —talls de documentals, entrevistes, festivals, reportatges de rodatges, fragments de pel·lícules...— que van apareixent a la pantalla, sincronitzades gairebé sempre amb allò que els espectadors estan escoltant. [text íntegre de la crítica]


«Decadència», d'Steven Berkoff. Traducció de Neus Bonilla i Carme Camacho. Intèrprets: Míriam Alamany i Carles Martínez. Assessorament moviment: Montse Colomé. Espai escènic i vídeo: Alfonso Ferri i Laia Tubio. Il·luminació: Sylvia Kuchinov. Disseny de so: Àlex Polls. Vestuari: Alberto Merino. Sastreria: Aina March. Perruqueria i maquillatge: Alicia Machín. Fotografia: Aleix Marín. Distribució: Xavier González - Escenapart. Ajudanta de direcció: Núria Rocamora. Direcció: Glòria Balañà i Altimira. Sala La Planeta, Festival Temporada Alta, Girona, 29 novembre 2019. Reestrena: Sala Joan Brossa, Escenari Joan Brossa, Barcelona, 2 febrer 2020.

El teatre d'Steven Berkoff (Stepney, Londres, 1937) és una prova de foc per a tot aquell qui s'hi acosta. Aquest mateix any se n'ha vist la posada en escena de Josep Maria Mestres d'una altra de les seves obres, «Com els grecs», al Teatre Lliure de Gràcia. En aquesta ocasió, la peça «Decadència» —un caramel per a moltes parelles d'intèrprets— és una perla que excel·leix i enlluerna pels quatre costats. En primer lloc, per una versió catalana que no espot deixar d'esmentar de Neus Bonilla i Carme Camacho i que s'agafa al llenguatge transgressor de Berkoff —als seus 82 anys un ja no gosa parlar d'“enfant terrible”— i en fa un catàleg d'impromperis antològic. [text íntegre de la crítica]


«Greta&Friday I: Amor pur». Dramatúrgia d'Albert Mestres. Intèrprets: Lola Carandell i José Luis Oliver. Escenografia: Marc Chornet. Música: Marc Egea. Moviment: Lola Carandell i José Luis Oliver. Fotografia: Albert Rué. Estudiant en pràctiques El Timbal: Alberto Lanzas. Direcció: Albert Mestres. Sala Palau i Fabre, Escenari Joan Brossa, Barcelona, 1 febrer 2020.

En èpoques passades deien que la vida era una tòmbola, tomb, tomb, tòmbola. Ara, tal com està el món, és més encertat dir que la vida és un circ que gira i gira i gira. I l'amor, que és l'essència de la vida, no s'escapa d'aquest circ ambulant. Això és el que proposa en aquesta proposta “doble” d'Albert Mestres (Barcelona, 1960) —diguem-ne doble perquè hi ha prevista una segona part amb el títol «Amor mor», ambientada unes dècades després, a càrrec de l'autora Queralt Riera (Parets del Vallès, 1978)— amb un parell de protagonistes, en aquest cas molt joves, en el punt iniciàtic de la descoberta de les trampes de la vida, sota la crida adolescent del moviment “Fridays for Future”, on es troben i es coneixen (“¿Com et dius?: Greta. ¿Com et dius?: Friday”), els dos enlluernats per l'aura de la jove activista sueca Greta Thunberg, que és per a ells com un far que els guia en el mar de l'univers del futur que els espera. [text íntegre de la crítica]


«Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers», d'Àlex Rigola. Assistència a la dramatúrgia: Dobrin Plamenov, Alba Pujol i Irene Vicente. Intèrprets: Pep Cruz i Alba Pujol. Espai escènic: Max Glaenzel. Disseny audiovisual i cap tècnic: Igor Pinto. Estudiant en pràctiques: Dobrin Plamenov. Assistent a la producció: Clara Aguilar. Comunicació: Còsmica. Distribució. Iva Horvat i Elise Garriga (Art Republic). Producció executiva: Irene Vicente. Coproducció de Titus Andrònic, S.L., Heartbreak Hotel, Temporada Alta i Sala Beckett. Direcció: Àlex Rigola. Teatre de Salt, 21 novembre 2019. Reposició: Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona, 31 gener 2020.

Feia només un mes, el 22 d'octubre del 2019, que havia mort el pare de l'actriu Alba Pujol quan ella i l'actor Pep Cruz, sota la direcció d'Àlex Rigola, estrenaven a Temporada Alta aquest espectacle de línia experimental confeccionat i extret de les converses que el mateix Rigola havia mantingut amb Josep Pujol i Andreu (1956-2019) —catedràtic d'Història d'Economia de la Universitat Autònoma de Barcelona—, durant els mesos de maig a juliol, coincidint amb l'últim cicle de quimioteràpia per combatre el càncer de pulmó que li havien diagnosticat poc temps abans. Aquelles dues primeres representacions al Teatre de Salt van estar marcades sobretot per l'emotivitat del dol per la pèrdua encara massa present, amb alguns moments d'emoció inevitables que potser alguns espectadors podien pensar aleshores que formava part “estratègica del guió”. Tres mesos després, l'emotivitat, ara ja més continguda, continua aflorant en algun moment, com si el temps i l'enfrontament a un mes de representacions a la Sala Beckett —diria que cada funció pot ser diferent segons l'estat d'ànim dels dos intèrprets— es disposessin a actuar no ja de teràpia de dol sinó de consol, de record i sobretot de reconeixement al pare. [text íntegre de la crítica]


«Infanticida». Òpera electrònica a partir de «La infanticida», de Caterina Albert (Víctor Català). Composició musical: Clara Peya. Adaptació dramatúrgia: Marc Rosich. Interpretació: Neus Pàmies. Interpretació i disseny sonor d'electrònica: Gerard Marsal. Escenografia: Laura Clos (Closca) i Felipe Cifuentes. Il·luminació: Pol Queralt. Disseny audiovisual: Felipe Cifuentes. Assessoria moviment: Maria Salarich. Fotografia: Albert Rué. Vídeos promocionals: Jaume Viñas. Direcció: Marc Angelet. Producció: Neus Pàmies. Sala Àtrium, Barcelona, 30 gener 2020.

Després de la versió que el 2009 va representar l'actriu Emma Vilarasau al Teatre Romea d'aquest monòleg tràgic de finals del segle XIX, malauradament tan actual —fent aleshores un doblet amb un altre monòleg, «La germana Pau», interpretat per Àngels Gonyalons—, semblava una temeritat que les paraules de Caterina Albert —el pseudònim de Víctor Català és posterior al 1898, quan va escriure «La infanticida» segurament que basant-se en algun fet real pròxim a la seva hisenda agrícola— es poguessin traslladar a un altre registre com el de l'adaptació en clau d'òpera electrònica que han fet per una banda Clara Peya, com a compositora, i per l'altra, Marc Rosich, com a dramaturg. El resultat, esclar, ho desmenteix. Sí que era possible i, si es vol, encara més punyent, amb la immensa interpretació que en fa l'actriu i cantant Neus Pàmies, una de les membres de la companyia Projecte Ingenu i actriu també d'altres musicals vistos en les últimes temporades. A «La infanticida», una dona amant i víctima a la vegada de l'home estimat, amenaçada per la fúria patriarcal, explica des de la cel·la d'un manicomi el seu acte de mort de la criatura que, si hagués deixat viure i créixer, ningú del seu voltant no l'hauria acceptat. La falç del pare, l'amor que confessa que sent encara per Reiner, l'amor furtiu, i la roda de molí que s'emporta el cos de la petita graner avall marquen el triangle del drama que s'insereix, evidentment, en els drames rurals de l'època, però que, com deia, retroben en la societat urbana contemporània el seu paral·lel. [text íntegre de la crítica]


«La casa de les aranyes», de Paco Zarzoso. Traducció d'Albert Arribas. Composició musical: Isabel Latorre. Intèrprets: Verònica Andrés, Francesc Garrido, Àgueda Llorca, Rosa Renom, Pep Ricart i Santi Ricart. Escenografia: Max Glaenzel. Vestuari i caracterització: Josán Carbonell. Il·luminació: Maria Domènech. So: Carles Gómez. Equips tècnics i de gestió del TNC. Revisió valencià: Pep Ricart. Ajudant d'escenografia: Josep Iglesias. Ajudanta de direcció: Judit Lucchetti. Direcció: Lurdes Barba i Paco Zarzoso. Coproducció del Teatre Nacional de Catalunya i l'Institut Valencià de Cultura. Sala Petita. Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 29 gener 2020.

Quan un poble queda sepultat per un pantà, sota seu s'amaguen records, vivències i secrets que només reviuen en la memòria enyoradissa dels que han perdut una part de les seves arrels. L'obra «La casa de les aranyes», de Paco Zarzoso (Port de Sagunt, País Valencià, 1966) s'alimenta d'aquests records. I l'arrencada de l'obra fa pensar de seguida en aquella Mequinensa de l'escriptor Jesús Moncada i en la seva gent. Però Paco Zarzoso s'allunya aviat del que podria ser un retrat només costumista, després de la trobada al porxo entre la filla de “la casa de les dàlies” i l'enigmàtic personatge que ha tornat a “la casa de les aranyes” per preguntar als nous veïns de quin color voldria que repintés la façana que ells veuen des d'on s'asseuen abstrets en el paisatge. [text íntegre de la crítica]


«Alhayat o la suma dels dies». Idea original: Laia Foguet. Dramatúrgia: Laia Foguet i Aura Foguet. Intèrprets: Georgina Latre, Manar Taljo i Moha Amazian. Escenografia: Alexandra Pallejà. Ombres: El Gecko con Botas. Adjunta de direcció: Laia Foguet. Il·luminació: Èric Rufo. Moviment: Yucef Zraiby. Espai Sonor: Pol Fontanals. Responsable de vestuari: Nestor Reina. Disseny i construcció d’utillatge interactiu: Miquel Llull. Alumna en pràctiques – El Timbal: Cristina Pedrajas. Assessor lingüístic: Lamé Taljo. Imatge del pòster: Toni Vidal. Vídeos i imatges promocionals: Mikel Alors, Ana Casero i Toni Vidal. Producció: Roser Tresserras. Direcció: Aura Foguet. Companyia La Viciosa. El Maldà, Barcelona, 19 gener 2020.

Si el teatre contemporani ha de ser el reflex de cada moment que viu la societat, l'espectacle «Alhayat o la suma dels dies» s'inscriu de ple en la línia del teatre documental, o més aviat testimonial, d'una de les tragèdies modernes: la crisi dels refugiats arran dels genocidis bèl·lics, en aquest cas, el genocidi sirià. I no hi pot haver document sense vivència. Per això, la companyia no es basa en la ficció d'“oïdes” sinó en la pròpia experiència viscuda. El 2016, es va construir al camp grec de refugiats de Lagadika, a l'est de Salònica o Tessalònica, una biblioteca que facilités un dels objectius i la feina educativa del voluntariat que s'hi desplaça. Dues d'aquestes voluntàries van ser Laia Foguet (periodista, guionista, cineasta, autora de la idea i coautora de la dramatúrgia) i Georgina Latre (actriu). La primera va treballar a Lagadika durant mig any. La segona s'hi va desplaçar durant tres anys, amb anades i vingudes temporals, principalment fent classes d'anglès i tallers per als infants. [text íntegre de la crítica]


«It don't worry me». Creació d'Atresbandes, Bertrand Lesca & Nasi Voutsas. Intèrprets: Mònica Almirall, Bertrand Lesca, Miquel Segovia, Albert Pérez Hidalgo, Nasi Voutsas i Edward Fortes (traducció). Il·luminació: Ana Rovira. Vestuari: Adriana Parra. Producció executiva: Hattie Gregory. Equips Teatre Lliure. Coproducció: Atresbandes, Bertrand Lesca i Nasi Voutsas. Cicle de La Ruta 40. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 18 gener 2020.

Amb totes les diferències de registre, l'espectacle «It don't worry me», l'últim que ha programat com a convidat la companyia La Ruta 40 a l'Espai Lliure de Montjuïc, recorda la sèrie televisiva noruega «Match» (Martin Lund i Liv Karin Dahlstrom, 2018) on els protagonistes “narren”, com si fos una retransmissió futbolística, tot allò que passa, la qual cosa obliga els espectadors a fusionar mentalment, per la duplicitat, allò que veuen amb allò que els expliquen. Una cosa similar és la base de l'espectacle de les dues companyies que van fer coneixença al festival d'Edimburg, la catalana Atresbandes i la francoanglesa de Bertrand Lesca & Nasi Voutsas. Amb base de text, tot i que pot semblar que no, primer en off i després en directe i micro en mà —gairebé sense interrupcions— sempre en anglès, els dos protagonistes passen de la invisibilitat des de darrere les bambalines a l'escenari buit, amb la “buidor inspiradora i carregada d'energia històrica del Lliure” que prèviament ha estat “narrada” amb pèls i senyals. [text íntegre de la crítica]


«Herència abandonada», de Lara Díez Quintanilla. Intèrprets: Ramon Bonvehí i Francesca Vadell. Escenografia: Carles Royo. Il·luminació: Xavi Gardés. Vestuari: Catou Verdier. Direcció: Lara Díez Quintanilla. Companyia La Volcànica. Sala Dalt, Sala Beckett, Barcelona, 17 gener 2020.

Quan un pensa en una herència li vénen al cap dues imatges: un notari/a explicant els detalls que fa el cas i la penitència a pagar per l'impost de successions per allò que, en realitat —cònjugue o fills— ja forma part de l'esforç del patrimoni familiar. Però l'autora i actriu Lara Díez Quintanilla ha descobert que hi ha més coses amagades darrere d'una herència. I les ha condensat en un espectacle de setanta minuts que ve de lluny. Va començar com una peça breu fa sis anys a l'antiga Beckett de Gràcia, va reaparèixer tres anys després al Teatre Akadèmia i encara la va retreballar posteriorment a l'Àtic del Teatre Tantarantana. A la quarta va la vençuda, que diríem en aquest cas. I ara «Herència abandonada», a La Beckett, ja té forma d'obra completa i tancada, avalada a més pel premi Crítica Serra d'Or del 2018. Peça per a dos intèrprets —amb un cert aire llunyà de Pinter—, l'arrencada de la trama sembla indicar que no hi haurà pressa. Però les pauses, els silencis, les frases curtes, les respostes que són preguntes i les mirades sense paraules van perfilant la situació i el carisma dels dos protagonistes. Ella, Àngela, germana petita d'una família amb tres germans més —els tres, homes—, que es troben amb la mort del pare en un moment que la mare ja no recorda ni qui és ella mateixa ni qui són ells perquè té un procés d'Alzheimer avançat. Ell, Felip, jove advocat de confiança de la família, hereu del bufet del seu pare també advocat i amic d'infància dels tres germans i de l'Àngela. [text íntegre de la crítica]


«Celebraré mi muerte», de Marcos Hourmann, Alberto San Juan i Víctor Morilla. Intèrpret: Marcos Hourmann. Il·luminació: Raúl Baena i Tony Sánchez. Producció executiva de Teatro del Barrio: Jordi Évole i Ramón Lara. Producció: Vanesa Legaspi i Sara Fernández. Coproducció de Teatro del Barrio i Producciones del Barrio. Direcció: Alberto San Juan i Víctor Morilla. Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona, 16 gener 2020.

A hores d'ara (les 16:00 h del 17 de gener del 2020), a Espanya, l'eutanàsia és considerada un delicte, segons el Codi Penal, castigat fins a deu anys de presó, per a aquells que cooperin a fer-la efectiva, tot i que la llei reconeix el dret dels malalts a rebutjar l'atenció mèdica i a expressar les últimes voluntats. A Catalunya, l'anomenat “testament vital” es pot signar davant de notari o també davant l'organisme corresponent de la Generalitat amb un parell de testimonis. Tot això, però, pot tenir els dies comptats —potser abans que acabin les representacions del muntatge «Celebraré mi muerte»— perquè el govern de coalició espanyol presidit per Pedro Sánchez té previst aprovar de manera immediata la Llei de l'eutanàsia pendent des de fa més d'un any i que despenalitzaria el suïcidi assistit en cas de malaltia greu i incurable que impliqui un gran patiment. [text íntegre de la crítica]


«Feliç Diwali», de Xavier Morató. Intèrprets: Ramon Godino, Alberto Lozano, Juan Martínez Vidal i Toni Soldevila. Música original: Malacara BluesBand. Escenografia i vestuari: Sergi Cerdán. Disseny il·luminació: Daniel Gener. Multimèdia: Xavier Pijuan. Disseny gràfic: Dani Ballesteros i Javier Porras. Fotografia: Guillem Medina. Teaser: Apunta Teatre SCCL. Fotografia espectacle: Jofre Blesa. Regidoria: Marc Menéndez. Producció executiva: Jofre Blesa i Ramon Godino. Producció: Apunta Teatre SCCL. Ajudanta de direcció: Rafaela Rivas. Direcció: Xavier Morató. Sala Versus Glòries, Barcelona, 14 gener 2020.

A diversos punts de la ciutat, l'Ajuntament «sostenible» continua recollint els arbres secs de Nadal que han tingut a casa els ciutadans no tan «sostenibles». Mentrestant, a la Sala Versus Glòries, l'arbre de Nadal, verd i ufanós —el plàstic no mor mai!— amb aquelles boles de colors que sempre acaben esclafades quan cauen a terra i el ramell de llumetes Led encara hi és ben plantat. I no pas al vestíbul sinó formant part de l'attrezzo de la comèdia «Feliç Diwali», que té lloc en una empresa tecnològica amb un centenar d'empleats —absents de l'escenari, esclar!— i quatre socis que estan a punt de patentar l'ultim invent: Kassandra, un minirobot intel·ligent que no només respon les preguntes que li fas sinó que té el do d'endevinar fins i tot el que penses. [text íntegre de la crítica]


«La importància de ser Frank», d'Oscar Wilde. Traducció de Cristina Genebat. Versió de David Selvas i Cristina Genebat. Composició musical: Paula Jornet. Intèrprets 2020: Jaume Madaula, Laura Conejero, Ferran Vilajosana, Paula Malia, Mia Esteve, Norbert Martínez i Paula Jornet. Intèrprets 2018: Miki Esparbé, David Verdaguer, Norbert Martínez, Laura Conejero, Paula Malia, Paula Jornet i Mia Esteve. Escenografia: Jose Novoa. Construcció escenografia: Carles Hernández "Xarli" i Òscar Hernàndez "Ou". Vestuari: Maria Armengol. Ajudanta vestuari: Raquel Ibort. Il·luminació: Mingo Albir. So: Lucas Ariel Vallejos. Caracterització: Paula Ayuso. Coreografia i moviment: Pere Faura. Cap tècnic de La Brutal: Arnau Planchart. Direcció musical i arranjaments: Pere Jou i Aurora Bauzà (Telemann Rec.). Ajudanta direcció: Sandra Monclús. Direcció: David Selvas. Producció: TNC i La Brutal. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 3 maig 2018. Reposició: Teatre Poliorama, Barcelona, 16 gener 2020.

La, la, la... i més la, la la... I una picada d'ullet a «La La Land», aquella comèdia cinematogràfica del guionista i cineasta Damien Chazelle que, a la vegada, amaga una altra picada d'ullet sota el títol mirant a una expressió angloamericana, “lalaland”, que diuen que es refereix aproximadament a aquell país o a aquells individus que no tenen contacte amb la realitat. Oscar Wilde (Dublín, 1854 - París, 1900) ho va tenir clar quan va escriure «The Importance of Being Earnest» (sabuda és l'opció de Frank en les versions catalanes de l'obra per facilitar el joc de paraules entre el nom de fonts i l'adjectiu de franquesa, cosa que en anglès es resol amb Ernest i seriós) i se la va jugar el 1895, a Londres, satiritzant la seva societat victoriana i segellant així la seva carrera dramàtica tres mesos abans de ser empresonat un parell d'anys per la seva tendència homosexual. [text íntegre de la crítica]


«Aquella nit», de David Greig. Compositor i lletrista: Gordon McIntyre. Traducció de Cristina Genebat. Intèrprets: Ivan Massagué i Marta Bayarri. Músics: Aurora Bauzà i Pere Jou (TelemannRec). Escenografia: Blanca Añón. Il·luminació: Mingo Albir. So: Roger Olmos. Vestuari: Maria Armengol. Caracterització: Paula Ayuso. Disseny vídeo: Mar Orfila. Direcció musical i arranjaments: TelemannRec. Moviment: Pere Faura. Veus en off: Oriol Cervera, Nil Gómez Mas i Montse Llussà. Assistent de direcció: Anabel Himbernon. Cap tècnic del teatre: Jaume Feixas. Cap tècnic: Arnau Planchart. Regidoria: Irene Fernández Zurano. Operador de so: Òscar Villar. Construcció escenografia: Xarli Hernández i Òscar Hernández "Ou". Confecció vestuari: Irene Fernández Zurano "Nené". Premsa: Còsmica (Anna Aurich i Sílvia Serra). Premsa Focus: Lídia Giménez i Albert López. Màrqueting i comunicació: Publispec. Suport a la comunicació: Rubén Garcia i Sem Pons. Fotografia: Lander Larrañaga. Vídeo: Mar Orfila. Disseny gràfic: Joan Aguadé. Producció de La Brutal i Minoria Absoluta. Direcció: David Selvas. Companyia La Brutal. La Villarroel, Barcelona, 14 gener 2020.

Una primera versió d'aquesta obra es va representar fa set anys al Teatre Tantarantana, amb els intèrprets Elena Fortuny i Carles Alberola. La primera sensació, després de veure ara la versió de la companyia La Brutal, dirigida per David Selvas, és que el temps hi ha jugat a favor. Si aquella primera mirada sobre la peça de David Greig (Edimburg, 1969) ja va ser prou suggerent, aquesta encara ho és més perquè la posada en escena compta amb dos músics en directe (Aurora Bauzà, teclats, i Pere Jou, guitarra elèctrica) cosa que converteix l'espectacle en una barreja de teatre, concert, musical i... Per això, segurament, la presenten com “una obra de teatre amb cançons”, per no encasellar-la del tot en cap dels altres registres. L'estructura de la peça de David Greig té un ganxo literari perquè combina la narració amb el diàleg, com si l'autor hagués posat els seus herois a l'escenari però els estigués dictant des de molt amunt allò que diuen. O també com si els espectadors estiguessin llegint una novel·la i s'imaginessin els personatges i els ambients en el quals es mouen. [text íntegre de la crítica]


«Pensem. (Pausa). A la merda!», de Manel Dueso. Intèrprets: Carme González, Miquel Malirach i Manel Dueso. Escenografia: Sebastià Brosa i Mallu Duben. Vestuari i maquillatge: Núria Llunell. Música i espai sonor: Bàrbara Granados. Assessorament coreogràfic: Cia. Mar Gómez. Disseny il·luminació: David Bofarull i Xavi Garcia. Cap tècnic: Xavi Garcia. Adjunta direcció: Cris Sirvent Benhamed-Susi. Producció executiva: Cristina Raventós. Fotografia: David Ruano. Fotografia premsa i assaig: Carlos Ruiz-Lainezworks. Disseny gràfic i vídeo: Fonamentum. Premsa Focus: Lídia Giménez i Albert López. Producció: Jeloudoli i La Imprevista. Residència de creació a la Sala Melmac. Amb la col·laboració de Focus, Q-Ars Teatre, Rafató Teatre i Sala Melmac. Direcció: Manel Dueso. Cicle l'Offlavillarroel. La Villarroel, Barcelona, 13 gener 2020.

Veig en aquest espectacle inclassificable, fet de petites peces, que fa pinta de ser un divertimento amb permís de la veterania de l'actor i autor Manel Dueso (Sabadell, 1953), unes ganes de compromís personal per rebel·lar-se, sota la cara blanca i des de l'escenari, de les injustícies que persegueixen la societat actual. Encara hi veig més, en el títol i en alguna de les escenes, quan es crida finalment «A la merda!», aquella expressió, tant de frustració com d'impotència a la vegada, que un dia es va sentir a la tribuna del Congrés espanyol en boca del cantautor José Antonio Labordeta, fart del que es trobava davant seu, a la bancada. Aquí, els sis personatges de noms de vinyeta que interpreten els dos actors-clowns (Manel Dueso i Miquel Malirach) i el personatge femení (l'actriu Carme González) —no menys clown que els altres dos— que hi fa de mestra de cerimònies i dóna entrada a cadascuna de les setze peces breus d'uns cinc minuts cadascuna, transiten per multitud de pensaments, reflexions, actituds i reaccions que no són sinó els pensaments, les reflexions, les actituds i les reaccions de molts dels espectadors en el seu viure quotidià. [text íntegre de la crítica]


«Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I». Dramatúrgia: Joan Yago. Intèrprets: Xavi Francés, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Marc Rius, Carla Rovira i Júlia Truyol. Escenografia i vestuari: Albert Pascual. Caracterització: Anna Rosillo. Il·luminació: Sam Lee. Espai sonor: Guillem Rodríguez. Música: Jan Fité. Ajudanta de direcció: Júlia Valdivieso. Ajudanta d'escenografia i vestuari: Joana Martí. Cap tècnic: Josep Sánchez-Rico. Producció executiva: Marián Díaz Comas. Cap de producció: Macarena García. Construcció de l'escenografia: Carla Piera. Confecció de vestuari: Albert Pascual i Joana Martí. Equips Teatre Lliure. Coproducció: La Calòrica i Teatre Lliure. Direcció: Israel Solà. Companyia La Calòrica. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 12 gener 2020.

La companyia La Calòrica va debutar el 2010 amb aquest espectacle de creació pròpia a l'Institut del Teatre i, després, durant més de dos mesos, a l'antic Versus Teatre. Des d'aleshores, La Calòrica ha recollit elogis i reconeixements en diferents sales amb espectacles sempre descarats i marcats per la seriositat de l'humor com «L’Editto Bulgaro» (2012), «La nau dels bojos» (2013), «Bluf» (2014), «Sobre el fenomen de les feines de merda» (2015), «El profeta» (2016), «Fairfly» (2017) i «Els ocells» (2018). El primer, «Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I», ara recuperat, de títol barroc i quilomètric, continua tan fresc o més que aleshores. Segurament que més consistent també en els seus propòsits per la trajectòria dels intèrprets en aquest decenni. La sàtira, en lletra menuda, hi és. La relectura de com frívolament funciona la cort —la de segles enrere i la d'ara— també s'hi entreveu. I, per descomptat, les possibilitats tècniques del Teatre Lliure han permès engrandir l'espectacle escenogràficament, sobretot pel que fa al catre de la reina Isabel que es converteix en una mena de plató on passa tot sobre un tou de paques de palla. [text íntegre de la crítica]


«Escape room», de Joel Joan i Hèctor Claramunt. Intèrprets 2019: Joel Joan, Paula Vives, Mònica Pérez i Biel Duran. Intèrprets 2018: Joel Joan, Àgata Roca, Oriol Vila i Paula Vives. Amb la col·laboració especial de Ferran Carvajal. Escenografia: Joan Sabaté. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Vestuari: Ariadna Julià. So: Albert Manera. Caracterització: Toni Santos. Producció vídeo: Miquel Àngel Raió. Ajudant escenografia: Carlos Gómez. Efectes especials maquillatge: My Effects. Meritòria escenografia: Yaiza Gervilla. Producció executiva: Núria Costas. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Construcció escenografia: Estudi-Taller d'Escenografia Jorbà-Miró. Premsa: Anna Casasayas i Clara M. Clavell. Màrqueting i publicitat: Publispec. Fotografia: David Ruano. Disseny gràfic: Santi&Kco. Ajudant direcció i regidoria: Giulia Grumi. Direcció: Joel Joan i Hèctor Claramunt. Coproducció de Focus i Arriska. Teatre Goya, Barcelona, 24 novembre 2018. Reposició: 18 desembre 2019.

El guió de l'espectacle és trepidant, cinematogràfic, carregat d'humor, gairebé fet de gags camuflats i, un detall que no pot passar per alt, arriscat, que ve d'Arriska. Qui més qui menys sap que el que s'anomena «Escape room» —el Termcat en diria: «Joc d'escapada en viu», per fer-ho més interessant— és un joc d'adults per a grups de quatre o sis persones que es tanquen en una habitació des d'on, a manera d'anar desxifrant i aclarint pistes, han d'aconseguir escapar en aproximadament una hora o una hora i mitja. La cosa està basada en els videojocs «Escape the room» que situen els “ninotets” en espais tenebrosos, cel·les, coves, masmorres...Del món virtual, el joc va saltar al món físic i real. A Catalunya, la primera sala de jocs es va obrir el 2010. Actualment sembla que ja superen el centenar, la gran majoria a Barcelona, on hi ha el Game Point Center, prop del Fòrum, tocant a Sant Adrià de Besós, la sala més gran d'Europa. [text íntegre de la crítica]


«Esperant Godot», de Samuel Beckett. Traducció de Josep Pedrals. Intèrprets: Nao Albet, Aitor Galisteo-Rocher, Blai Juanet Sangustín, Pol López i Martí Moreno / Eric Seijo. Escenografia: Max Glaenzel. Il·luminació: Paula Miranda. Disseny de vestuari i caracterització: Berta Riera. Caracterització: Coral Peña. Espai sonor: Damien Bazin. Disseny de moviment: Marta Gorchs. Regidoria: Francisco Sánchez. Estudiants en pràctiques d'escenografia: Marta Garcia (Elisava), Joan Griset i Josep Pijoan (Institut del Teatre). Estudiant en pràctiques d'il·luminació: Yaiza Ares. Ajudanta direcció: Mònica Molina Duran. Direcció: Ferran Utzet. Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona, 1 desembre 2019.

De «Tot esperant Godot / En attendant Godot» a «Esperant Godot». I de l'Empordanet a l'Empordabrut. M'explico. Deia Samuel Beckett (Dublín, 1906 - París, 1989) que entre el 1948 i el 1949 es va posar a escriure aquesta obra simplement perquè necessitava airejar-se després de la complexa narrativa dramàtica de l'obra teatral «Eleutheria». No oblidem també que només feia dos o tres anys de l'horror nazi de la Segona Guerra Mundial. Per tant, les raons per airejar-se eren moltes. I per conrear l'absurd, també. Beckett no va publicar i estrenar «En attendant Godot» fins al 1953. I malgrat que el que havia dit l'autor irlandès d'airejar-se potser només va ser una “boutade”, tothom en va fer elucubracions filosòfiques i intel·lectuals. I encara en fa. Per això l'invisible i desconegut Godot es mereix que no se'n faci ni una més. [text íntegre de la crítica]


«Europa Bull». Dramatúrgia de Jordi Oriol. Música de Carles Pedragosa, Sasha Agranov i Kalr Stets. Intèrprets: Sasha Agranov, Joan Carreras, Anna Hierro, Olga Onrubia, Carles Pedragosa i Karl Stets. Espai i vestuari: Sílvia Delagneau i Max Glaenzel. Il·luminació: Marc Salicrú. Projeccions: Marc Permanyer. Espai sonor: Jordi Salvadó. Ajudanta d'espai i vestuari: Adriana Parra. Alumne en pràctiques de l'Institut del Teatre: Gabi Jiménez. Construcció d'escenografia: Xarli. Confecció de vestuari: Begoña Simón, Rosa Barbero i Inés i Trini. Cap tècnic: Albert Glas. Regidora en gira: Olalla Calvo. Equips tècnics i de gestió del TNC. Producció executiva: Helena Font. Producció: Indi Gest, Premi Quim Masó 2018 i TNC. Ajudanta de direcció: Anna Serrano. Direcció: Jordi Oriol. Estrena: El Canal, Salt, Festival Temporda Alta, 15 novembre 2019. Reestrena: Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 30 novembre 2019.

Oh, sorpresa! ¿Pot ser que el joglar Albert Boadella hagi aparcat l'autoodi catalanofòbic i la mania persecutòria que atribueix als seus coetanis i que hagi tornat al teatre català amb un nou espectacle? No! És Jordi Oriol, actor, músic i director teatral, que amb un equip que ho fa rodó del tot ha posat en solfa i alguna cosa més l'espectacle «Europa Bull», guanyador del Premi Quim Masó de l'any anterior i estrenat ara, primer al Festival Temporada Alta d'aquest any i, com un enllaç, al Teatre Nacional de Catalunya. El teatre català actual, tocat per l'autocensura, va curt d'autocrítica i de paròdia sobre el moment social i polític que s'està vivint. I Jordi Oriol (Barcelona, 1979) trenca aquest silenci i omple el buit esplendorosament i amb un farciment de gran volada amb un espectacle que no es conforma a prendre's amb bon humor la decadència i la crisi que pateix l'Europa de la Unió —la unió dels estats perquè ja fa temps que desconeix la de les regions— sinó que empeny els espectadors a barrinar durant una hora i tres quarts, esquetx a esquetx —i ho dic així perquè malgrat la unitat de la trama sembla confeccionada amb píndoles— sobre el que està veient, a través de la «lletra menuda» que l'autor va esquitxant aquí i allà amb una fina ironia que no traspassa cap línia vermella però que tampoc no s'està de trepitjar l'ull de poll quan cal. [text íntegre de la crítica]


«El pare de la núvia», de Joel Joan i Hèctor Claramunt. Intèrprets: Joan Pera, Pep Sais, Maife Gil, Anna Carreño, Oriol Casals, Marc Rius i Sergi Vallès. Escenografia: Marc Salicrú, amb la col·laboració de Mercè Lucchetti. Vestuari: Ariadna Julià. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Música: Xavier Capellas. Espai sonor: Jordi Ballbè. Caracterització: Imma Capell. Ajudant de direcció: Marcel Solé. Ajudant d'escenografia: Paula González. Direcció de producció: Maite Pijuan. Cap de producció: Marina Vilardell. Producció executiva: Raquel Doñoro. Director oficina tècnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: David Ruiz. Regidoria: Blai Pera. Sastreria: Toñi Chamorro. Cap tècnic del teatre i operador de so: Jordi Ballbè. Operador de llums: Víctor Cárdenas. Microfonista: Víctor Bartolomé. Pràctiques vestuari: Sara López (IDEP). Construcció escenografia: Pascualín Estructures. Atrezzo: Estudi-Taller d'escenografia Jorba-Miró, Roger Pablo, Chopinart, Pedrotoolart, Xavi Valls (n9u tr3s), David Ruano. Confecció ciclorama: Marc Martí. Creació i confecció vestits nuvis: Jordi Dalmau. Premsa: Lídia Giménez i Albert López. Màrqueting i comunicació: Publispec. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Disseny gràfic: Santi&Kco. Direcció: Joel Joan. Teatre Condal, Barcelona, 5 novembre 2019.

Corre la brama —de fet el programa de mà també ho diu que «El pare de la núvia», la comèdia de Joel Joan i Hèctor Claramunt —¿una obra escrita per encàrrec?— dura 150 minuts! Fake news! Veure un espectacle dies després de l'estrena, a vegades, té avantatges. «El pare de la núvia» de la meva funció ha durat exactament 130 minuts, i amb entreacte i aplaudiments finals inclosos. Per tant, uns 110 minuts nets. Com les pel·lícules o com un muntatge estàndard. Fora pors, doncs, d'excés de llargària. La companyia ha posat el fre de mà, l'obra no se n'ha ressentit i ha guanyat, segurament, en agilitat.< Hi ha teatre per a moltes menes d'espectadors i hi ha espectadors per a moltes menes de teatre. Els espectadors de la comèdia «El pare de la núvia», que protagonitza Joan Pera, saben molt bé què n'esperen. I un dels mestres de la comèdia com és Joan Pera sap molt bé què els ha de donar. Per tant, que la trama d'«El pare de la núvia» sigui més aviat llis i molt previsible no treu ni gota de mèrit a l'objectiu de l'obra: distreure el personal, promoure més d'un somriure i no apartar-lo gaire de la seva formació de consum de ficció davant la petita pantalla. [text íntegre de la crítica]


| Altres crítiques per índex obres | Altres crítiques dansa |
| Altres crítiques teatre en família |

| Almeria | Apolo | Aquitània | Arenas | Artenbrut | Beckett, Sala | Borràs | Brossa Espai Escènic | Capitol | Condal | Coliseum | Eixample | Eòlia | Gaudí Barcelona, Teatre | Goya, Teatre | Grec | Guasch Teatre | Lliure de Gràcia | Lliure de Montjuïc | Lliure. Espai Lliure | Maldà | Malic | Mercat de les Flors MAC | Muntaner, Sala | Novedades | Ovidi Montllor IdT | Palau dels Esports | Poliorama | Principal | Raval, Teatre del | Regina, Jove Teatre | Romea | Seca, La | Tantarantana, Nou Teatre | Teatreneu | Tívoli | TNC Sala Gran | TNC Sala Petita | TNC Sala Tallers | Versus Teatre | Victòria | Villarroel |

| Edició | Avís legal | Codi deontològic | Estadística difusió | Dalt |

Audiència acumulada: 20.415.961 visitants i 43.070.492 consultes de pàgines.
© Copyright Clip de teatre. Prohibida la reproducció sense l'autorització dels autors.








facebook

google
La revista digital «Clip de Teatre» ha estat classificada en el primer rengle preferent en el criteri de recerca de «crítica teatral» catalana del buscador Google entre més de 400.000 enllaços.

butaca2019
Premiats de la XXV edició dels Premis Butaca de Teatre de Catalunya 2019

premismax
Guanyadors dels XXII Premis Max Arts Escèniques 2019

premiszirkolika2018
Guanyadors dels Premis Zirkòlika de Circ de Catalunya 2019

criticateatral2018
Palmarès dels XXI Premis de la Crítica de les Arts Escèniques 2018

lliure
Tota la programació de la temporada 2019-2020 del Teatre Lliure de Gràcia i de Montjuïc.

tnc
Tota la programació de la temporada 2019-2020 del Teatre Nacional de Catalunya.

focus
Tota la programació de la temporada 2019-2020 dels teatres Romea, La Villarroel, Goya i Condal del Grup Focus.

mercatflors
Tota la programació de la temporada 2019-2020 del Mercat de les Flors.

liceu
Tota la programació de la temporada 2019-2020 del Gran Teatre del Liceu.

palaumusica
Tota la programació de la temporada 2019-2020 del Palau de la Música Catalana.

auditori
Tota la programació de la temporada 2019-2020 de L'Auditori de BCN.

ocb
Tota la programació de la temporada 2019-2020 de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC).

cobertura
Bruno Oro i Clara Segura han estrenat al Teatre Romea l'espectacle «Cobertura».

amyorphans
La companyia La Niña Bonita ha estrenat a la Sala Versus Glòries l'obra «Amy (& the orphans) de Lindsay Ferrentino.

maestrofellini
El món de Federico Fellini s'ha homenatjat al Teatre Akadèmia amb motiu del centenari del naixement del director.

amyorphans
La companyia Incautas Project ha debutat amb l'espectacle «Vale Vale Vale».

tenors
La companyia Illuminati a reposat al TGB l'espectacle còmicomusical «Tenors».

importanciaserfrank
La Brutal ha reposat al Teatre Poliorama el muntatge musical «La importància de ser Frank».

decadencia
Míriam Alamany i Carles Martínez han interpretat «Decadència» d'Steven Berkoff a l'Escenari Joan Brossa.

casaaranyes
Paco Zarzoso ha estrenat al TNC la seva obra «La casa de les aranyes».

aquestpais
Àlex Rigola ha estrenat a la Sala Beckett l'espectacle sobre el pare de l'actriu Alba Pujol.

amorpurmor
Albert Mestres i Queralt Riera han elaborat el díptic sobre l'amor avui i el de demà a l'Escenari Joan Brossa.

herenciaabandonada
Lara Díez ha reestrenat a la Sala Beckett la seva obra «Herència abandonada» amb Ramon Bonvehí i Francesca Vadell.

infanticida
Neus Pàmies ha interpretat en versió d'òpera electrònica de Clara Peya el monòleg «La infanticida» de Víctor Català a la Sala Atrium..

alhayat
La companyia La Viciosa ha estrenat a El Maldà el seu espectacle testimonial de Laia Foguet sobre el camp grec de refugiats de Langadika.

aquellanit
David Selvas ha dirigit a La Villarroel l'obra «Aquella nit», de David Greig, ambMarta Bayarri i Ivan Massagué.

feisimareinaisabel
La companyia La Calòrica ha recuperat al Teatre Lliure de Gràcia el seu primer espectacle sobre la reina Isabel I de Castella.

raphaelle
La Conquesta del Pol Sud ha reestrenat al TNC la peça de teatre documental «Raphaëlle».

pensempausa
Manel Dueso ha estrenat a La Villarroel un espectacle entre l'absurd i el clown.

escaperoom
Joel Joan i Hèctor Claramunt han reposat al Teatre Goya l'espectacle «Escape room» amb canvi de repartiment.

parenuvia
Pere Arquillué protagonitza l'obra «Jerusalem» dirigida per Julio Manrique al Teatre Romea.

petitprincep
La Perla 29 reposa per 6a temporada l'espectacle «El petit príncep» a la Sala Barts.

mrsdalloway
Carme Portaceli ha presentat al TNC la seva versió de «Mrs. Dalloway» de Virginia Woolf.

posarecorsafata
Carla Rovira ha estrenat al Teatre Lliure el seu espectacle reflexiu sobre la mort.

desvariacionsotello
Alba Sarraute ha estrenat a El Maldà l'espectacle de circ dramatúrgic «Desvariacions d'Otel·lo».

thisisreallove
El Col·lectiu VVAA ha reposat al Lliure de Gràcia el seu espectacle «This is Real Love».

europabull
Jordi Oriol ha estrenat al Teatre Nacional de Catalunya el seu espectacle «Europa Bull».

esperantngodot
Ferran Utzet ha dirigit «Esperant Godot» a la Sala Beckett amb Pol López i Nao Albet en els papers principals.

circraluy
El Circ Història Raluy ha plantat al Moll de la Fusta el seu espectacle «Un viatge en el temps», en homenatge al desaparegut Carlos Raluy.

historiareal
Pau Miró ha estrenat i dirigit a La Villarroel l'obra «Una història real», protagonitzada per Julio Manrique, Laura Conejero, Mireia Aixalà i Nil Cardoner.

habitaciobuida
La nova companyia Llançat ha portat a El Maldà el musical de fons distòpic «L'habitació buida».

iliada
Eduard Farelo reposa la seva particular «Ilíada» a l'OffLaVillarroel.

mercadervenecia
Mercè Managuerra protagonitza «El mercader de Venècia» a la Sala Versus Glòries.

paisajescolorear
La companyia d'adolescents xilenes ha presentat al Teatre Lliure Montjuïc l'espectacle «Paisajes para no colorear».

ramblafloristes
L'actriu Rosa Boladeras protagonitza «La Rambla de les Floristes» de Josep Maria de Sagarra al Teatre Nacional de Catalunya.

maremar
Dagoll Dagom reposa al Teatre Poliorama el seu espectacle «Maremar».

bollywoodbombay
L'espectacle satíric «Bollywood, Bombay, Barcelona» es reposa a l'Escenari Joan Brossa.

juguemnveritat
El TGB ha estrenat la comèdia del tunisià Eric Assou sobre les relacions de parella a la maduresa.

parenuvia
Joan Pera protagonitza la comèdia «El pare de la núvia» de Joel Joan i Héctor Claramunt al Teatre Condal.

rita
Marta Buchaca ha estrenat a la Sala Beckett la seva obra «Rita» amb David Bagés i Anna Moliner.

amigociceron
Josep Maria Pou ha presentat al Teatre Romea l'espectacle «Viego amigo Cicerón».

dona600
Pere Riera ha estrenat al Teatre Goya la seva obra «La dona del 600».

tiendahorrores
Àngel Llàcer i Manu Guix han estrenat al Coliseum el musical «La tienda de los horrores».

tempsquenotindrem
Alicia Serrat ha tancat una trilogia sobre l'amor a El Maldà amb «El temps que no tindrem» amb Mariona Castillo de protagonista.

aixoviscut
Pau Ferran i Bàrbara Roig han portat a El Maldà l'obra «Una altra nit».