Seccions teatre Noticiari teatre Crítiques teatre Crítiques dansa Crítiques teatre en família Articles opinió Entrevistes Reportatges Mapa teatre català al món Traduccions teatre Arxiu Lliure Arxiu històric Romea Arxiu Festival Grec Arxiu TVE (1975-1994) Escena Digital. Museu Arts Escèniques IdT Time Out Barcelona Zirkolika. Revista circ Putxinel·li. Revista titelles Teatre Musical Cat La Finestra Digital Revista Entreacte Adetca agenda Seccions cinema Noticiari cinema Cinema en català Filmin blog Cahiers du cinéma Filmoteca de Catalunya Fotogramas Cartellera VO (1) Cartellera VO (2) La Butaca. Estrenes cinema Time Out Barcelona La Finestra Digital Fons històric «free» Seccions música Noticiari música Cartellera Enderrock Time Out Barcelona Enderrock Catàleg Musicat.cat iCat.FM MySpace.com Musicovery.com La Finestra Digital
 Rànquing i classificació temàtica de la revista digital «Recomana.cat».
 
 Associació Cultural
 Totes les ofertes per als associats del Club de Cultura. 
|
 |
Any XXIV - Núm. 7500 El dia a dia del teatre Les notícies de «Clip de Teatre» d'última hora publicades al canal de Twitter. [cliqueu aquí]
Pòdcasts de les crítiques de «Clip de Teatre» a les plataformes SPOTIFY [cliqueu aquí], IVOOX [cliqueu aquí], GOOGLE PODCASTS [cliqueu aquí] i APPLEPODCASTS [cliqueu aquí] i ANDREU SOTORRA PÒDCASTS [cliqueu aquí]
Hemeroteca Les crítiques de «Clip de Teatre» de les últimes temporades indexades alfabèticament, cronològicament i per sales. [cliqueu aquí]
En família Hemeroteca de les crítiques de la programació familiar i cartellera actualitzada puntualment. [cliqueu aquí]
Galeria fotogràfica Projecció d'escenes dels espectacles de la temporada actual [cliqueu aquí] i de les anteriors [cliqueu aquí]
Crítiques recents de cartellera «El misantrop». A partir de Molière. Dramatúrgia: Sergi Pompermayer. Versificació: Pablo Macho Otero. Intèrprets: Mireia Aixalà, Laia Alsina, Júlia Genís, Pol López, Norbert Martínez, David Menéndez, Àlex Pereira i Albert Prat. Escenografia: Alejandro Andújar. Vestuari: Marta Pell. Il·luminació: Jaume Ventura. Audiovisuals: Mar Orfila. Espai sonor i música: Paula Jornet i Adrià Jornet. So: Efrén Bellostes. Ajudanta de vestuari: Patricia Carrión. Cap tècnic: Enric Alarcón. Regidor: Marc Berraondo. Maquinista: Josep Badia. Tècnic de llums: Oriol Mestre. Tècnic de so: Efrén Bellostes. Microfonista: Iker Rañé. Estudiant en pràctiques: Joan Sentís. I els equips del Teatre Lliure. Fotografia: Marta Mas i Marc Mampel. Coproducció Teatre Lliure, Festival Grec de Barcelona 2024 i La Brutal. Amb el finançament del Ministeri de Cultura en el marc de la Capitalitat Cultural de Barcelona impulsada pel Ministeri de Cultura i l'Ajuntament de Barcelona. Ajudant de direcció: Francesc Marginet. Direcció: David Selvas. Companyia la Brutal. Teatre Grec Montjuïc, Barcelona, 2 i 3 juliol 2024. Reposició: Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 4 desembre 2024. Si a algun dels espectadors d'aquesta desvergonyida i suggerent versió de la companyia La Brutal li sembla veure entre les arcades de la Sala Fabià Puigserver el fantasma de Molière cridant com un posseït: “Le misanthrope c'est moi!”, que no s'estranyi. El pobre Jean-Baptiste Poquelin (París, 1622 - 1673), àlies Molière per als amics —no pas embogit per la caiguda en la incertesa del govern francès de la República de Macron, ocorreguda la mateixa nit d'estrena del Lliure—, sinó que, per amor a l'art, de segur que sortiria de la tomba on va anar a parar amb només 51 anys per una fatal tuberculosi, si pogués veure com ha evolucionat la seva obra més esgarrinxadora amb ell mateix i, de rebot, amb la humanitat sencera, engolida, segons ell —i també segons La Brutal—, per la hipocresia i el fals joc de viure de parar la gorra, amb dues cares alhora i sota el lema de qui dia passa any empeny. [text íntegre de la crítica]
«Gola». Creació de Pau Matas Nogué i Oriol Pla Solina. Col·laboració en la dramatúrgia: Jordi Oriol. Intèrpret: Oriol Pla Solina. Composició musical, espai sonor i música en directe: Pau Matas Nogué. Escenografia i vestuari: Sílvia Delagneau. Il·luminació: Ana Rovira. Disseny de so: Damien Bazin. Treball de moviment: Guillermo Weickert. Treball de pallasso: Caroline Obin. Assessorament musical: Marc Sastre. Assessorament en psicologia per al desenvolupament dramatúrgic: Bert Clavera. Treball de veu: Mariona Castillo. Programadors: Ventura López Kalász i Jordi Salvadó. Creació de les pròtesis: May Effects (Pablo Perona, Lucía Solana i María Marrugat). Confecció del vestuari: Javier Navas i Oleg Pankin. Ajudant d'escenografia i vestuari: Oriol Corral. Assessorament actoral: Martí Solé. Equips tècnics i de gestió de la companyia: Cap tècnic: Àngel Puertas. Coordinació tècnica: AP7 Projectes Tècnics. Fotografia promocional: Clàudia Serrahima. Vídeo promocional: Asimètric Films. Acompanyament i producció artística: Clàudia Flores. Producció executiva: Andres Cuevas Garrido, Clàudia Flores. Producció: Teatre Nacional de Catalunya i Festival Temporada Alta. Amb la col·laboració de Teatre Sagarra de Santa Coloma de Gramenet. Agraïments: Albert Rovira, Cèlia Rovira, Diana Pla, Joaquin Herrera, Marjorie Astruch, Neus Nogué, Nur Rovira, Núria Solina, Pau Miró, Quimet Pla, Nicole Blanc. Equips tècnics i de gestió del TNC. Ajudant de direcció: Gina Aspa Miralta. Direcció: Pau Matas Nogué i Oriol Pla Solina. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 28 novembre 2024. Corre la brama que aquest nou espectacle del tàndem Pau Matas Nogué i Oriol Pla Solina és inclassificable. Res d'això. «Gola» és clarament un espectacle de clown. I quin clown, esclar! No direm que ha nascut un clown, com dirien a Hollywood, perquè Oriol Pla Solina va néixer entre pallassos, anant de gira amb la companyia dels seus pares, Quimet Pla i Núria Solina, als quals caldria afegir encara la seva germana Diana Pla Solina, una altra nom de la pista. Oriol Pla —com si el cinema i les sèries que ha fet fins ara no existissin— es llança a l'escenari fent tàndem amb Pau Matas Nogué en un moment que encara espurneja el seu celebrat espectacle «Travy», on tota la família Pla Solina mostra el que és capaç de fer quan es porta a les espatlles una trajectòria de picar pedra. [text íntegre de la crítica]
«Anna Karènina», de Lev Tolstoi. Adaptació d'Anna Maria Ricart Codina, a partir de la traducció d'Andreu Nin. Dramatúrgia: Carme Portaceli i Anna Maria Ricart Codina. Intèrprets: Jordi Collet, Andie Dushime, Borja Espinosa, Eduard Farelo, Aradna Gil, Miriam Moukhles, Bernat Quintana, Bea Segura. Escenografia: Alessandro Arcangeli i Paco Azorín. Vestuari: Carlota Ferrer. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Vídeo: Joan Rodón. Realització en directe: Martín Elena. Caracterització: Imma Capell. Moviment i coreografia: Ferran Carvajal. Composició musical i espai sonor: Jordi Collet. So: Carles Gómez. Ajudanta de vestuari: Laura Cans. Alumna en pràctiques de l'Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona: Noa Navarro (direcció). Construcció d'escenografia: Pascualín Estructures. Pintura terra: Jorba - Miró, Estudi Taller d'escenografia. Confecció de vestuari: Goretti Puente, Inés Mancheño i Antònia Pérez. Producció: Teatre Nacional de Catalunya, KVS Brussel·les, Teatro Nacional São João de Porto, Théâtre des Amandiers-Nanterre. Equips tècnics i de gestió del TNC. Ajudant de direcció: Kike Gómez. Direcció: Carme Portaceli. Sala Gan, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 21 novembre 2024. ¿Es pot penetrar en el subconscient d'Anna Karènina, aquest personatge femení universal de Lleó Tolstoi? Doncs, sí. La directora Carme Portaceli juntament amb la dramaturga Anna Maria Ricart ho han demostrat i ho han fet transcendint el límit marcat per l'autor rus de «Guerra i pau», l'altra gran novel·la que fa tàndem amb «Anna Karènina», en una mena d'anàlisi psicològica que és també una anàlisi psicològica de la societat i sobretot de la condició de la dona, destinada a ser esposa i mare, tant al segle XIX, l'època de l'escriptor Lleó Tolstoi (Iàsnaia Poliana, Rússia, 1828 - 1910) com al llarg del segle XX i encara, tot i les falses aparences, el segle XXI. La directora Carme Portaceli (València, 1967) ha fet, em sembla, el seu espectacle de vocació més internacional. Si algun dels anteriors, com per exemple «Jane Eyre», de Charlotte Brönte, ja tenien aquesta intenció, és amb aquesta electritzant versió d'«Anna Karènina» que assoleix la millor fita. I no només perquè el muntatge viatjarà durant tot l'any 2025, sense retocs i en versió original catalana, a Croàcia, Portugal, els Països Baixos, Hongria, França, Bèlgica i Romania, trepitjant els teatres d'Amsterdam, París o Brussel·les, que compartiran aquesta punyent mirada sobre l'Anna Karènina de Lleó Tolstoi, sinó també, amb vocació internacional per la concepció escènica, per la mirada universal amb què l'han repolida i pel repartiment estel·lar que reforça aquest caràcter interfronterer. [text íntegre de la crítica]
«Un sogre de lloguer», de Susanna Garachana i Jaume Viñas. Intèrprets: Muntsa Alcañiz, Clàudia Benito, Edu Lloveras i Joan Pera. Escenografia: Enric Planas. Vestuari i caracterització: Núria Llunell. Il·luminació: Paula Costas. Direcció de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Àlvar Rovira. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Coordinació tècnica: Jordi Farràs. Ajudantia de producció: Sira Castells i Marta Margarit. Regidoria: Blai Pera. Sastreria: Rosario Macias. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Màrqueting i comunicació: Focus. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Col·laboradors: Jorge de la Garza, Montibello, Ornamante i Mikakus. Amb el suport de la Generalitat de Catalunya - ICEC Institut Català de les Empreses Culturals. Distribució: Carme Tierz. Producció de Focus. Codirecció: Jaume Viñas. Direcció: Daniel Anglès. Teatre Goya, Barcelona, 14 novembre 2024. Segona campanada de la recent estrenada com a autora, Susanna Garachana («El favor»), actriu de llarga trajectòria. Aquesta vegada fent tàndem en l'autoria amb Jaume Viñas. Els dos, juntament amb el director Daniel Anglès, creant una tradició que s'hauria de convertir en hàbit: muntar una comèdia amb denominació d'origen comptant amb el principal protagonista, l'actor Joan Pera, autèntica estrella Michelin de la comèdia catalana. Dic això de l'estrella Michelin perquè la cosa també va per aquí. Hi ha un xef jove que s'ha enamorat de la promesa d'un comiat de soltera amb ambicions de dissenyadora, hi ha una mare amb un passat hippie feta una senyorassa, hi ha Cadaqués, Balaguer, Escornalbou, Calella i altres referències geogràfiques, i hi ha en l'imaginari molt de Mondrian, el pioner de l'art abstracte, el de les ratlles horitzontals i verticals amb els colors primaris i el pintor que va proclamar allò que també es pot aplicar al teatre: “L'art és superior a la realitat i no té cap relació directa amb la realitat”. [text íntegre de la crítica]
«Pura passió», d'Annie Ernaux. Dramatúrgia: Lucia del Greco. Intèrpret: Cristina Plazas. Disseny espai: Pol Roig. Conceptualització de l’artefacte lumínic i disseny de llums: Cube.bz Assessorament artístic i vestuari: Pau Aulí. Confecció vestuari: Época Barcelona. Espai sonor: Pere Jou & Aurora Bauzà. Moviment: Lorena Nogal. Disseny de motor: Lali Canosa. Fotografia cartell: Monica Lek. Direcció creativa de la fotografia: Pau Aulí. Maquillatge de la fotografia: Julieta Fernández. Fotografia escena: Felipe Mena. Direcció producció: Júlia Simó Puyo. Producció executiva: Maria Rovelló. Ajudantia producció: Guillem Albasanz. Ajudantia direcció en pràctiques: Inés J. Borrell. Ajudantia escenografia en pràctiques: Lucía Castro. Agraïments: Ettore Del Greco, Ilaria Del Greco, Paola Minnucci, Leonardo Vicente, Oscar Rabadan, Susanna Van Roessel, Marta Vilageliu, Marta Cruañas, Alba Bosch, Lluís Garau, Jaume Ripoll, Paola Aselmann, Rémi Pradere, Albert Boronat, Quim Palmada, Nao Albet, Anna Senpau, Magda Puyo, Josep Maria Miró, Marc Rosich, Glòria Balañà, Guillem Aulí, Olivia, Alma i La Rectoria, Carrozzeria Dino Pietrobono Alatri i Oriol Blanchard. Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i cap de producció: Meri Notario. Cap de premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Màrqueting i comunicació: Oscar Mata. Comunicació i públics: Vinyet Vila. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Víctor Castro. Taquilla: Xavi Gómez. Community Manager: Eladi Bonastre. Espectacle en residència al Teatre Tantarantana. Coproducció: Cassandra Projectes Artístics, Teatre Akadèmia i Festival Temporada Alta. Direcció de l'espectacle: Lucia del Greco. Teatre Akadèmia, Barcelona, 13 novembre 2024. És, si més no, curiós que un relat com «Pura passió», que comença dient: “Aquest estiu he vist per primer cop una pel·lícula classificada X, a la televisió, a Canal+” i que continua fent una descripció fidedigna del film, dins del que qualitativament se'n podia esperar a finals dels anys vuitanta del segle passat, acabi convertint-se en una confessió tan breu com intensa d'una dona ja madura, a la ratlla dels cinquanta anys, que se sent atreta i obsessivament posseïda i posseïdora de l'amor d'un home casat, més jove, que només contacta amb ella de tant en tant, entre anada i vinguda d'algun viatge. Amb tota la distància que calgui, la novel·la breu «Pura passió», de l'autora francesa Annie Ernaux (Lillebonne, Normandia, 1940), escriptora distingida fa dos anys amb el Premi Nobel, s'assembla al que va ser la vida sentimental d'una escriptora literàriament tan potent com ella, igualment mereixedora d'un Nobel, tot i que d'una altra època i d'una llengua sense estat, com va ser Mercè Rodoreda, i el seu idil·li fins al final amb Armand Obiols, una relació que precisament ha servit ara de trama de ficció de l'autora Eva Comas-Arnal, després de guanyar el premi Proa de novel·la. [text íntegre de la crítica]
«Verbagàlia», de Víctor Català. Intèrprets: Paula Blanco i Oriol Genís. Textos: «La tieta» i «Verbagàlia», de Víctor Català. Cançó: Ai! Quina mare tinc. Música i lletra originals de Víctor Català. Construcció d’escenografia: Taller d'escenografia Castells. Vestuari i caracterització: Manuel Mateos. Espai sonor: Lucas Ariel Vallejos. Comunicació: Bernat Reher. Producció: Centaure Produccions. En creació a la Nau Ivanow. Amb el suport de: Ajuntament de l'Escala; Departament de Recerca i Universitats; AGAUR; Càtedra Víctor Català (UdG); Institut de Llengua i Literatura Catalanes (UdG). Direcció: Albert Arribas. Sala Atrium, Barcelona, 12 novembre 2024. A molts pobles del país, tant de mar com de muntanya, hi ha un banc, de fusta o de pedra, que serveix perquè s'hi debatin una rere l'altra les misèries del món. Generalment els ocupen vilatans d'edat avançada, algun d'ells, amb la xerrera a tot drap mentre hi hagi oïdes disposades a escoltar-los. A la renovada i ampliada Sala Atrium ara també hi ha, a l'escenari, només per uns dies, un banc com aquests. Dels dels pobles, en diuen “el banc del si no fos”, perquè si no fos per això o per allò, la vida potser hauria anat per uns altres verals. Als dos protagonistes de ficció de la poeta, novel·lista, contista i narradora Víctor Català (pseudònim de Caterina Albert, L'Escala, Alt Empordà, 1869 - 1966), la vida potser també els hauria anat per altres verals si no fos que sí... si no fos que no... Dos relats pensats en clau teatral per l'escriptora que, malgrat els anys transcorreguts, encara redescobreixen una autora encasellada en els drames rurals, però amb una mirada sobre els avatars de la societat de tots els temps avançada a la seva època. [text íntegre de la crítica]
«Caramel». Textos de Pablo Messiez. Intèrprets: Yasser D’Oquendo, Helena Gispert, Pol Guimerà, Mabel Olea, Clara Peya, Sandra Pujol i Joan Solé. Veu en off: Pablo Messiez. Coreografia: Ariadna Peya. Música original: Clara Peya. Mirada externa: Pablo Messiez. Dramaturgista i traductor del castellà: Marc Cartanyà. Dramatúrgia: Ariadna Peya, Clara Peya, Marc Cartanyà i Rita Molina Vallicrosa. Escenografia i il·luminació: Judit Colomer. Vestuari: Joan Ros. So: Carles Bernal. Ajudanta de direcció: Rita Molina Vallicrosa. Acompanyament actoral: Marc Cartanyà i Rita Molina Vallicrosa. Assessora d'accessibilitat: Èlia Farrero. Assessorament de contingut: Míriam Vázquez (Espai Ariadna), Aura Roig (Metzineres), Gastón Auguste, Clara Serra, Energy Control, Gerard Matín-Funés, Sandro Bedini, Júlia, Maria i Clara Faura Vilarmaui, Vero i altres persones que prefereixen mantenir-se en l’anonimat. Cap tècnic: Jordi Berch. Coordinació tècnica: Mariona Ubia. Direcció de producció: Mireia Gràcia Bell-lloch i Júlia Simó Puyo. Producció executiva: Maria G. Rovelló. Producció tècnica: Contracorrent. Estudiant en pràctiques de l'EMAV: Òscar Argemí (accessibilitat). Construcció d'escenografia: Pascualin Estructures. Comnicació companyia: Marta Vilanova i Cristina Castilla (L’eclíptica). Fotografia cartell: Xevi Abril. Fotografies: Marta Mas. Teaser: Jep Jorba. I els equips del Teatre Lliure. Coproducció: Teatre Lliure, Les Impuxibles, Temporada Alta i Cassandra Projectes Artístics. Amb el suport de: Institut Català d’Empreses Culturals, Graner, Nau Ivanow i Fabra i Coats. Agraïments: Reinaldo Ribeiro, Cercle de dones de l’Espai Ariadna, Fundació La Plana, Renata Ramos, Maria Beltrán, Albert Barbé, Jou Serra, Lipi Hernández i Cube Peak. Direcció: Ariadna Peya i Clara Peya. Companyia Les Impuxibles. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 6 novembre 2024. Les Impuxibles, les germanes Ariadna Peya i Clara Peya, s'han conjurat aquesta vegada amb el dramaturg Pablo Messiez en un treball d'investigació i recreació multidisciplinar sobre el consum, no pas sobre la societat de consum que cantava en Raimon, sinó el consum addictiu de les substàncies que comencen semblant bones acompanyants i acaben dominant perversament el cos i el pensament. A «Caramel», amb ressò camuflat de dolçor malgrat la duresa i l'amargor de la qüestió que el muntatge tracta, no s'hi parla mai de “drogues” ni de “consums” ni d'“addiccions”. Tot se sobreentén i tot ho mana el moviment, la música, la paraula, el gest, la il·luminació, el so i fins i tot les ombres que es perfilen darrere d'un mur vidrat de quatre cossos amb una porta d'accés a allò que podria ser un bar musical, o potser millor, com els agrada anomenar-ho a les germanes Peya, un piano bar que té una aparent pista amb quatre taules i una tarima amb l'instrument rei de les tecles que serveix a Clara Peya per posar banda sonora a tota la trama amb diverses composicions seves, totes originals per a aquest espectacle. [text íntegre de la crítica]
«Un matrimoni de Boston», de David Mamet. Traducció de Joan Sellent. Intèrprets: Emma Vilarasau, Marta Marco i Emma Arquillué. Escenografia: Paco Azorín. Vestuari: Nídia Tusal. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Espai sonor: Jordi Bonet. Caracterització: Noelia López. Direcció de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Raquel Doñoro. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: Jordi Farràs. Ajudantia de direcció: Carol ibarz. Perruqueria i maquillatge: Noelia López. Ajudantia d'escenografia: Francesc Coromina. Cap tècnica del teatre: Marta Pérez. Construcció de l'escenografia: Jorba-Miró Estudi Taller d'escenografia. Confecció del vestuari: Goretti i Nídia Tusal. Màrqueting i comunicació: La Villarroel. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Col·laboradors: Jorge de la Garza, Montibello, Rowenta. Agraïments: Teatre Lliure. Amb el suport de la Generalitat de Catalunya - ICEC Institut Català de les Empreses Culturals i Unió Europea (Fons Europeu Next Generation; Plan de Recuperación, Transformación y Resiliencia), Next Generation Catalunya. Distribució: Carme Tierz. Coproducció de La Villarroel i Un 9 Teatre a l'Est. Direcció: Josep Maria Mestres. Estrena: Teatre Municipal de Girona, Festival Temporada Alta, 4 a 6 d'octubre 2024. Reestrena: La Villarroel, Barcelona, 17 octubre 2024. Tot era vermell. Fa vint anys tot era vermell. Ara tot és blau tirant a turquesa. El color també fa la cosa. L'actriu Emma Vilarasau era l'amistançada i l'actriu Marta Marco era la serventa. Ella era l'Anna, la Lizaran. És gairebé obligatori recordar les imatges dels espectacles que es queden en la memòria per sempre. I aquella estrena de fa gairebé vint anys d'«Un matrimoni de Boston», de David Mamet, a l'Espai Lliure de Montjuïc, és de les que va deixar empremta. Revisitar cada una o dues dècades un espectacle com «Un matrimoni de Boston» és un signe de normalitat. I fer-ho amb dues de les mateixes actrius d'aquella estrena (la Vilarasau i la Marco), però amb els papers canviats, i la incorporació de la més jove de les tres, l'encara emergent Emma Arquillué, és un sa exercici de relleu amb aires de llegat. A més, tornar-hi permet als nous espectadors descobrir una de les perles teatrals que tenim en cartera. I als espectadors que repeteixen potser els fa detectar-hi petits detalls que podien haver passat desapercebuts en la primera versió. [text íntegre de la crítica]
«Turisme rural», de Jordi Galceran. Intèrprets: Joel Cojal, Anna Güell, Ivan Labanda, Mireia Portas i Lluís Villanueva. Espai escènic: Max Glaenzel. Disseny il·luminació: Kiko Planas. Espai sonor: Jordi Bonet. Disseny de vestuari: Nídia Tusal. Caracterització: Núria Llunell. Assessoria màgica: Sergi Buka. Coordinació tècnica: Pere Capell - AP7. Tècnic de so: Efrén Bellostes. Tècnic de so: Enric Alarcón. Vols: Accialt. Auxiliar de maquinària: Clara Ruiz. Construcció d'escenografia: Taller d'escenografia Jorba-Miró. Ajudant d'escenografia: Josep Iglesias. Il·lustració del cartell: Javi Aznarez. Fotografia: David Ruano. Producció executiva: Macarena García. Comunicació i màrqueting: Bitò. Premsa: La Tremenda. Ajudant de producció i regidoria: Maria Piniés. Producció de Bitó amb la coproducció de Focus i la col·laboració de la Generalitat de Catalunya. Agraïments: Àlex Rigola, Robert Gobern. Ajudant de direcció: Muguet Franc. Direcció: Sergi Belbel. Teatre Borràs, Barcelona, 25 setembre 2024. L'actor Ivan Labanda i l'actriu Mireia Portas saben molt bé, per la seva brillant trajectòria en el teatre musical, que qui canta els seus mals espanta. Però aquí no canten. I es pot ben bé dir al revés, per tot el que els passa, que qui no canta els seus mals no espanta. A «Turisme rural», l'última obra del dramaturg Jordi Galceran (Barcelona, 1964), els ensurts no hi falten. Però «Turisme rural» és d'aquelles obres que obliguen a mossegar-te la llengua i no desvelar res o gairebé res del que els espectadors han de descobrir pel seu compte amb ganes de deixar-se sorprendre. Diguem només que no sempre és una bona idea anar un cap de setmana amb clàusula de “romàntic” a una casa rural si el que es vol fer és procrear la descendència de parella. ¿Hi ha res més acollidor i tranquil que la llar, oh, feliç llar!, on res de dolent acaba sortint mai a la llum perquè la catifa és prou gruixuda per guardar-s'ho a sota com la pols? [text íntegre de la crítica]
«Mar i Cel». Text: Xavier Bru de Sala, basat en l'obra homònima d'Àngel Guimerà. Música i orquestració: Albert Guinovart. Dramatúrgia i adaptació: Joan Lluís Bozzo, Xavier Bru de Sala, Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel. Intèrprets: Jordi Garreta (Saïd), Alèxia Pascual (Blanca), Abel García (Joanot), Albert Gràcia (Hassèn), Berta Luna (Idriss), Xavi Fernández (Don Carles), Eloi Gómez (Ferran i Arquebisbe Ribera), Clara Renom (Mare de Saïd i Teresa), Sergio Escribano (Malek i soldat), Candela Díaz Sanz (Maria i dona morisca), Esteve Roig (Osman i soldat), Cisco Cruz (Salan, baró de Dènia i soldat), Albert Mora (Felip III rei d'Espanya, albanès i caporal), Anna Alborch (reina Margarida d'Àustria, Carme i dona morisca), Bittor Fernández (Felip, Duc de Lerma i soldat), Estel Aparicio (Saïd nen i Montserrat), Carme Giner (Rosa i dona morisca), Biel Llongueras (Abderrahïm i Idriss II), Guillem Ripoll (Abdul i pare de Saïd), Guillem Fole (Mohamed i soldat). Orquestra: Marc Garcia Rami / Jordi Castellà (piano), Quim Ollé / Ramon Vilalta (flauta), Dolors Almirall / Guifré Sastre (oboè), Francesc Puig / Montserrat Margalef (clarinet), Cati Terrassa / Martí Marsal Riera (trompa), Biel Pelfort Bartoló / Raül Gallego (trompeta), Enric Mestre / Òscar Bas (trombó), Ferran Armengol / Robert Armengol (percussió), Blai Mañer / Àngel Valverde (teclats), Edurne Vila / Laia Ferrer Vila (violí)Esther Vila / Aleix Sala Ribera (violoncel), Guillermo Prats / Xavi Sánchez (contrabaix), Joan Vives / Sergi Cuenca (direcció). Direcció original: Joan Lluís Bozzo. Ajudant de direcció 2024: David Pintó Codinasaltas. Direcció «Mar i Cel» 2024: Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel. Direcció musical: Joan Vives i Sergi Cuenca. Companyia Dagoll Dagom. Teatre Victòria, Barcelona, 19 setembre 2024. «Com un cavall desbocat per les ones», diu una de les lletres de la partitura de «Mar i Cel». Ara, aquest cavall, el mascaró de proa del mític vaixell de Dagoll Dagom, trota desbocat pel Paral·lel després de trenta-sis anys de la seva primera navegació al mateix escenari que el va veure varar el 1988 quan, com diu el veterà actor Pep Cruz, la mateixa companyia tenia un nus a la gola pensant que el musical seria un fracàs. Res més lluny d'això. Quan Dagoll Dagom commemora el cinquantè aniversari i diu adéu com a companyia —massa adéus en tan poc temps!— els espectadors han continuat demostrant que «Mar i Cel» és el gran clàssic del teatre català contemporani que gosaria dir que no morirà mai. El relleu hi és. Si «Mar i Cel» va tornar el 2004 i va repetir el 2014 i hi ha tornat el 2024, res no hauria d'impedir que el relleu generacional l'enlairés de nou el 2034. Deu anys són una bona mesura de prudència temporal per mantenir l'alè dels veterans i obrir la màgia a les noves generacions. [text íntegre de la crítica]
| Altres crítiques teatre en família |
|
|
||
