CLIP DE TEATRE







Seccions teatre
Noticiari teatre
Crítiques teatre
Crítiques dansa
Crítiques teatre en família
Articles opinió
Entrevistes
Reportatges
Mapa teatre català al món
Traduccions teatre
Arxiu històric Romea
Arxiu TVE (1975-1994)
Museu Arts Escèniques
Time Out Barcelona
Zirkolika. Revista circ
Putxinel·li. Revista titelles
La Finestra Digital
Revista Entreacte
Adetca agenda

Seccions cinema
Noticiari cinema
Cinema en català
Filmin blog
Cahiers du cinéma
Filmoteca de Catalunya
Fotogramas
Cartellera VO (1)
Cartellera VO (2)
La Butaca. Estrenes cinema
Time Out Barcelona
La Finestra Digital
Fons històric «free»

Seccions música
Noticiari música
Cartellera Enderrock
Time Out Barcelona
Enderrock
Catàleg Musicat.cat
iCat.FM
MySpace.com
Musicovery.com
La Finestra Digital


Teatres
Akademia Teatre
Almeria Teatre
Apolo
Aquitània
Arenas
Artenbrut
Atrium, Sala
Barts (Artèria Paral·lel)
Beckett, Sala
Biblioteca Catalunya
Borràs
Brossa Espai Escènic
Capitol
Coliseum
Condal
Eixample
Eòlia
Gaudí Barcelona, Teatre
Goya, Teatre
Grec
Guasch Teatre
La Paloma
Lliure de Gràcia
Lliure de Montjuïc
Lliure. Espai Lliure
Maldà, El
Malic
Mercat de les Flors MAC
Molino, El
Muntaner, Sala
Novedades
Ovidi Montllor IdT
Palau dels Esports
Poliorama
Principal
Raval, Teatre del
Regina, Jove Teatre
Romea
Sant Andreu Teatre
Seca, La
Tantarantana, Nou Teatre
Teatreneu
Tívoli
TNC Sala Gran
TNC Sala Petita
TNC Sala Tallers
Versus Glòries
Victòria
Villarroel


recomana
Rànquing i classificació temàtica de la revista digital «Recomana.cat».

nuvol

teatralnet

teatrebarcelona

Agenda

Cornabou
Cornabou

logo

Vinyeta literaria
Vinyeta literaria

Estiraboli
Estiraboli

Llenguet

logo

Forum opinio

Escac
Gabinet de Comunicació

Escornalbou
Escornalbou
Associació Cultural

Acap

Bustia
Redacció

trescat
Totes les ofertes per als associats del Club de Cultura.







foto nom



Any XX - Núm. 6635


Hemeroteca Les crítiques de «Clip de Teatre» de les últimes temporades indexades alfabèticament, cronològicament i per sales. [cliqueu aquí]


En família Hemeroteca de les crítiques de la programació familiar i cartellera actualitzada puntualment. [cliqueu aquí]


Galeria fotogràfica Projecció d'escenes dels espectacles de la temporada actual i les anteriors. [cliqueu aquí (dinàmica)] i [cliqueu aquí (visió general i crèdits)]


Crítiques recents de cartellera
«It don't worry me». Creació d'Atresbandes, Bertrand Lesca & Nasi Voutsas. Intèrprets: Mònica Almirall, Bertrand Lesca, Miquel Segovia, Albert Pérez Hidalgo, Nasi Voutsas i Edward Fortes (traducció). Il·luminació: Ana Rovira. Vestuari: Adriana Parra. Producció executiva: Hattie Gregory. Equips Teatre Lliure. Coproducció: Atresbandes, Bertrand Lesca i Nasi Voutsas. Cicle de La Ruta 40. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 18 gener 2020.

Amb totes les diferències de registre, l'espectacle «It don't worry me», l'últim que ha programat com a convidat la companyia La Ruta 40 a l'Espai Lliure de Montjuïc, recorda la sèrie televisiva noruega «Match» (Martin Lund i Liv Karin Dahlstrom, 2018) on els protagonistes “narren”, com si fos una retransmissió futbolística, tot allò que passa, la qual cosa obliga els espectadors a fusionar mentalment, per la duplicitat, allò que veuen amb allò que els expliquen. Una cosa similar és la base de l'espectacle de les dues companyies que van fer coneixença al festival d'Edimburg, la catalana Atresbandes i l'anglesa Bertrand Lesca & Nasi Voutsas. Amb base de text, tot i que pot semblar que no, primer en off i després en directe i micro en mà —gairebé sense interrupcions— sempre en anglès, els dos protagonistes passen de la invisibilitat des de darrere les bambalines a l'escenari buit, amb la “buidor inspiradora i carregada d'energia històrica del Lliure” que prèviament ha estat “narrada” amb pèls i senyals. [text íntegre de la crítica]


«Herència abandonada», de Lara Díez Quintanilla. Intèrprets: Ramon Bonvehí i Francesca Vadell. Escenografia: Carles Royo. Il·luminació: Xavi Gardés. Vestuari: Catou Verdier. Direcció: Lara Díez Quintanilla. Companyia La Volcànica. Sala Dalt, Sala Beckett, Barcelona, 17 gener 2020.

Quan un pensa en una herència li vénen al cap dues imatges: un notari/a explicant els detalls que fa el cas i la penitència a pagar per l'impost de successions per allò que, en realitat —cònjugue o fills— ja forma part de l'esforç del patrimoni familiar. Però l'autora i actriu Lara Díez Quintanilla ha descobert que hi ha més coses amagades darrere d'una herència. I les ha condensat en un espectacle de setanta minuts que ve de lluny. Va començar com una peça breu fa sis anys a l'antiga Beckett de Gràcia, va reaparèixer tres anys després al Teatre Akadèmia i encara la va retreballar posteriorment a l'Àtic del Teatre Tantarantana. A la quarta va la vençuda, que diríem en aquest cas. I ara «Herència abandonada», a La Beckett, ja té forma d'obra completa i tancada, avalada a més pel premi Crítica Serra d'Or del 2018. Peça per a dos intèrprets —amb un cert aire llunyà de Pinter—, l'arrencada de la trama sembla indicar que no hi haurà pressa. Però les pauses, els silencis, les frases curtes, les respostes que són preguntes i les mirades sense paraules van perfilant la situació i el carisma dels dos protagonistes. Ella, Àngela, germana petita d'una família amb tres germans més —els tres, homes—, que es troben amb la mort del pare en un moment que la mare ja no recorda ni qui és ella mateixa ni qui són ells perquè té un procés d'Alzheimer avançat. Ell, Felip, jove advocat de confiança de la família, hereu del bufet del seu pare també advocat i amic d'infància dels tres germans i de l'Àngela. [text íntegre de la crítica]


«Celebraré mi muerte», de Marcos Hourmann, Alberto San Juan i Víctor Morilla. Intèrpret: Marcos Hourmann. Il·luminació: Raúl Baena i Tony Sánchez. Producció executiva de Teatro del Barrio: Jordi Évole i Ramón Lara. Producció: Vanesa Legaspi i Sara Fernández. Coproducció de Teatro del Barrio i Producciones del Barrio. Direcció: Alberto San Juan i Víctor Morilla. Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona, 16 gener 2020.

A hores d'ara (les 16:00 h del 17 de gener del 2020), a Espanya, l'eutanàsia és considerada un delicte, segons el Codi Penal, castigat fins a deu anys de presó, per a aquells que cooperin a fer-la efectiva, tot i que la llei reconeix el dret dels malalts a rebutjar l'atenció mèdica i a expressar les últimes voluntats. A Catalunya, l'anomenat “testament vital” es pot signar davant de notari o també davant l'organisme corresponent de la Generalitat amb un parell de testimonis. Tot això, però, pot tenir els dies comptats —potser abans que acabin les representacions del muntatge «Celebraré mi muerte»— perquè el govern de coalició espanyol presidit per Pedro Sánchez té previst aprovar de manera immediata la Llei de l'eutanàsia pendent des de fa més d'un any i que despenalitzaria el suïcidi assistit en cas de malaltia greu i incurable que impliqui un gran patiment. [text íntegre de la crítica]


«Feliç Diwali», de Xavier Morató. Intèrprets: Ramon Godino, Alberto Lozano, Juan Martínez Vidal i Toni Soldevila. Música original: Malacara BluesBand. Escenografia i vestuari: Sergi Cerdán. Disseny il·luminació: Daniel Gener. Multimèdia: Xavier Pijuan. Disseny gràfic: Dani Ballesteros i Javier Porras. Fotografia: Guillem Medina. Teaser: Apunta Teatre SCCL. Fotografia espectacle: Jofre Blesa. Regidoria: Marc Menéndez. Producció executiva: Jofre Blesa i Ramon Godino. Producció: Apunta Teatre SCCL. Ajudanta de direcció: Rafaela Rivas. Direcció: Xavier Morató. Sala Versus Glòries, Barcelona, 14 gener 2020.

A diversos punts de la ciutat, l'Ajuntament «sostenible» continua recollint els arbres secs de Nadal que han tingut a casa els ciutadans no tan «sostenibles». Mentrestant, a la Sala Versus Glòries, l'arbre de Nadal, verd i ufanós —el plàstic no mor mai!— amb aquelles boles de colors que sempre acaben esclafades quan cauen a terra i el ramell de llumetes Led encara hi és ben plantat. I no pas al vestíbul sinó formant part de l'attrezzo de la comèdia «Feliç Diwali», que té lloc en una empresa tecnològica amb un centenar d'empleats —absents de l'escenari, esclar!— i quatre socis que estan a punt de patentar l'ultim invent: Kassandra, un minirobot intel·ligent que no només respon les preguntes que li fas sinó que té el do d'endevinar fins i tot el que penses. [text íntegre de la crítica]


«La importància de ser Frank», d'Oscar Wilde. Traducció de Cristina Genebat. Versió de David Selvas i Cristina Genebat. Composició musical: Paula Jornet. Intèrprets 2020: Jaume Madaula, Laura Conejero, Ferran Vilajosana, Paula Malia, Mia Esteve, Norbert Martínez i Paula Jornet. Intèrprets 2018: Miki Esparbé, David Verdaguer, Norbert Martínez, Laura Conejero, Paula Malia, Paula Jornet i Mia Esteve. Escenografia: Jose Novoa. Construcció escenografia: Carles Hernández "Xarli" i Òscar Hernàndez "Ou". Vestuari: Maria Armengol. Ajudanta vestuari: Raquel Ibort. Il·luminació: Mingo Albir. So: Lucas Ariel Vallejos. Caracterització: Paula Ayuso. Coreografia i moviment: Pere Faura. Cap tècnic de La Brutal: Arnau Planchart. Direcció musical i arranjaments: Pere Jou i Aurora Bauzà (Telemann Rec.). Ajudanta direcció: Sandra Monclús. Direcció: David Selvas. Producció: TNC i La Brutal. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 3 maig 2018. Reposició: Teatre Poliorama, Barcelona, 16 gener 2020.

La, la, la... i més la, la la... I una picada d'ullet a «La La Land», aquella comèdia cinematogràfica del guionista i cineasta Damien Chazelle que, a la vegada, amaga una altra picada d'ullet sota el títol mirant a una expressió angloamericana, “lalaland”, que diuen que es refereix aproximadament a aquell país o a aquells individus que no tenen contacte amb la realitat. Oscar Wilde (Dublín, 1854 - París, 1900) ho va tenir clar quan va escriure «The Importance of Being Earnest» (sabuda és l'opció de Frank en les versions catalanes de l'obra per facilitar el joc de paraules entre el nom de fonts i l'adjectiu de franquesa, cosa que en anglès es resol amb Ernest i seriós) i se la va jugar el 1895, a Londres, satiritzant la seva societat victoriana i segellant així la seva carrera dramàtica tres mesos abans de ser empresonat un parell d'anys per la seva tendència homosexual. [text íntegre de la crítica]


«Aquella nit», de David Greig. Compositor i lletrista: Gordon McIntyre. Traducció de Cristina Genebat. Intèrprets: Ivan Massagué i Marta Bayarri. Músics: Aurora Bauzà i Pere Jou (TelemannRec). Escenografia: Blanca Añón. Il·luminació: Mingo Albir. So: Roger Olmos. Vestuari: Maria Armengol. Caracterització: Paula Ayuso. Disseny vídeo: Mar Orfila. Direcció musical i arranjaments: TelemannRec. Moviment: Pere Faura. Veus en off: Oriol Cervera, Nil Gómez Mas i Montse Llussà. Assistent de direcció: Anabel Himbernon. Cap tècnic del teatre: Jaume Feixas. Cap tècnic: Arnau Planchart. Regidoria: Irene Fernández Zurano. Operador de so: Òscar Villar. Construcció escenografia: Xarli Hernández i Òscar Hernández "Ou". Confecció vestuari: Irene Fernández Zurano "Nené". Premsa: Còsmica (Anna Aurich i Sílvia Serra). Premsa Focus: Lídia Giménez i Albert López. Màrqueting i comunicació: Publispec. Suport a la comunicació: Rubén Garcia i Sem Pons. Fotografia: Lander Larrañaga. Vídeo: Mar Orfila. Disseny gràfic: Joan Aguadé. Producció de La Brutal i Minoria Absoluta. Direcció: David Selvas. Companyia La Brutal. La Villarroel, Barcelona, 14 gener 2020.

Una primera versió d'aquesta obra es va representar fa set anys al Teatre Tantarantana, amb els intèrprets Elena Fortuny i Carles Alberola. La primera sensació, després de veure ara la versió de la companyia La Brutal, dirigida per David Selvas, és que el temps hi ha jugat a favor. Si aquella primera mirada sobre la peça de David Greig (Edimburg, 1969) ja va ser prou suggerent, aquesta encara ho és més perquè la posada en escena compta amb dos músics en directe (Aurora Bauzà, teclats, i Pere Jou, guitarra elèctrica) cosa que converteix l'espectacle en una barreja de teatre, concert, musical i... Per això, segurament, la presenten com “una obra de teatre amb cançons”, per no encasellar-la del tot en cap dels altres registres. L'estructura de la peça de David Greig té un ganxo literari perquè combina la narració amb el diàleg, com si l'autor hagués posat els seus herois a l'escenari però els estigués dictant des de molt amunt allò que diuen. O també com si els espectadors estiguessin llegint una novel·la i s'imaginessin els personatges i els ambients en el quals es mouen. [text íntegre de la crítica]


«Pensem. (Pausa). A la merda!», de Manel Dueso. Intèrprets: Carme González, Miquel Malirach i Manel Dueso. Escenografia: Sebastià Brosa i Mallu Duben. Vestuari i maquillatge: Núria Llunell. Música i espai sonor: Bàrbara Granados. Assessorament coreogràfic: Cia. Mar Gómez. Disseny il·luminació: David Bofarull i Xavi Garcia. Cap tècnic: Xavi Garcia. Adjunta direcció: Cris Sirvent Benhamed-Susi. Producció executiva: Cristina Raventós. Fotografia: David Ruano. Fotografia premsa i assaig: Carlos Ruiz-Lainezworks. Disseny gràfic i vídeo: Fonamentum. Premsa Focus: Lídia Giménez i Albert López. Producció: Jeloudoli i La Imprevista. Residència de creació a la Sala Melmac. Amb la col·laboració de Focus, Q-Ars Teatre, Rafató Teatre i Sala Melmac. Direcció: Manel Dueso. Cicle l'Offlavillarroel. La Villarroel, Barcelona, 13 gener 2020.

Veig en aquest espectacle inclassificable, fet de petites peces, que fa pinta de ser un divertimento amb permís de la veterania de l'actor i autor Manel Dueso (Sabadell, 1953), unes ganes de compromís personal per rebel·lar-se, sota la cara blanca i des de l'escenari, de les injustícies que persegueixen la societat actual. Encara hi veig més, en el títol i en alguna de les escenes, quan es crida finalment «A la merda!», aquella expressió, tant de frustració com d'impotència a la vegada, que un dia es va sentir a la tribuna del Congrés espanyol en boca del cantautor José Antonio Labordeta, fart del que es trobava davant seu, a la bancada. Aquí, els sis personatges de noms de vinyeta que interpreten els dos actors-clowns (Manel Dueso i Miquel Malirach) i el personatge femení (l'actriu Carme González) —no menys clown que els altres dos— que hi fa de mestra de cerimònies i dóna entrada a cadascuna de les setze peces breus d'uns cinc minuts cadascuna, transiten per multitud de pensaments, reflexions, actituds i reaccions que no són sinó els pensaments, les reflexions, les actituds i les reaccions de molts dels espectadors en el seu viure quotidià. [text íntegre de la crítica]


«Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I». Dramatúrgia: Joan Yago. Intèrprets: Xavi Francés, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Marc Rius, Carla Rovira i Júlia Truyol. Escenografia i vestuari: Albert Pascual. Caracterització: Anna Rosillo. Il·luminació: Sam Lee. Espai sonor: Guillem Rodríguez. Música: Jan Fité. Ajudanta de direcció: Júlia Valdivieso. Ajudanta d'escenografia i vestuari: Joana Martí. Cap tècnic: Josep Sánchez-Rico. Producció executiva: Marián Díaz Comas. Cap de producció: Macarena García. Construcció de l'escenografia: Carla Piera. Confecció de vestuari: Albert Pascual i Joana Martí. Equips Teatre Lliure. Coproducció: La Calòrica i Teatre Lliure. Direcció: Israel Solà. Companyia La Calòrica. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 12 gener 2020.

La companyia La Calòrica va debutar el 2010 amb aquest espectacle de creació pròpia a l'Institut del Teatre i, després, durant més de dos mesos, a l'antic Versus Teatre. Des d'aleshores, La Calòrica ha recollit elogis i reconeixements en diferents sales amb espectacles sempre descarats i marcats per la seriositat de l'humor com «L’Editto Bulgaro» (2012), «La nau dels bojos» (2013), «Bluf» (2014), «Sobre el fenomen de les feines de merda» (2015), «El profeta» (2016), «Fairfly» (2017) i «Els ocells» (2018). El primer, «Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I», ara recuperat, de títol barroc i quilomètric, continua tan fresc o més que aleshores. Segurament que més consistent també en els seus propòsits per la trajectòria dels intèrprets en aquest decenni. La sàtira, en lletra menuda, hi és. La relectura de com frívolament funciona la cort —la de segles enrere i la d'ara— també s'hi entreveu. I, per descomptat, les possibilitats tècniques del Teatre Lliure han permès engrandir l'espectacle escenogràficament, sobretot pel que fa al catre de la reina Isabel que es converteix en una mena de plató on passa tot sobre un tou de paques de palla. [text íntegre de la crítica]


«Raphaëlle». Creació de Raphaëlle Pérez, Carles Fernández Giua i Eugenio Szwarcer. Intèrprets: Raphaëlle Pérez, Carles Fernández Giua i Eugenio Szwarcer. Escenografia i vídeo: Eugenio Szwarcer. Il·luminació: Luis Martí. So: Damien Bazin. Producció executiva: Carol Murcia. Alumne en pràctiques del Màster Universitari en Estudis Teatrals: Sergi Francés. Equips tècnics i de gestió del TNC. Coproducció: Grec 2018, TNC, La Conquesta del Pol Sud, i Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Direcció: Carles Fernández Giua. Companyia La Conquesta del Pol Sud. CCCB, 12 juliol 2019. Reposició: Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 11 gener 2019.

Un dels mèrits de la companyia La Conquesta del Pol Sud i de la trilogia sobre «Dona, Identitat i Història» és convertir personatges de la vida real en personatges teatrals. Experts en “trans”, doncs. Així ho van fer amb «Nadia», la noia afganesa que per passar desapercebuda dels talibans va viure deu anys disfressada de noi; «Claudia», la noia filla de pares desapareguts de la dictadura argentina que descobreix i busca el seu origen; i ara «Raphaëlle», la jove transsexual, nascuda a Perpinyà, establerta primer a Normandia, durant la infantesa; després a Caen, en l'adolescència; més endavant a París, i finalment a Barcelona, aspirant a dissenyadora després de passar per l'École Supérieure Duperré francesa i per la Massana catalana. [text íntegre de la crítica]


«Ànsia (Crave)», de Sarah Kane. Traducció de Chap Rodríguez Rosell. Intèrprets 2020: Anna Casas, Chap Rodríguez Rosell, Xavier Pàmies i Patrícia Mendoza. Intèrprets 2019: Marc Pujol, Marc Garcia Coté, Anna Casas, Chap Rodríguez Rosell i Marta Ossó. Música i espai sonor: Alvar Llusá-Damiani. Assessoria teòrica: Marta Tirado. Il·luminació: Daniel Gener. Concepte de l'escenografia: Companyia La Salamandra. Assessoria: Jordi Bulbena. Disseny de vestuari: Loredana Volpe. Fotografia: Manuel Romero. Disseny gràfic: Loredana Volpe. Teaser: Shasta Daisy. Produccions i Companyia La Salamandra. Ajudant de direcció: Xavier Pàmies. Direcció: Loredana Volpe. Producció: Companyia La Salamandra. Sala Àtrium, Barcelona, 10 març 2019. Reposició: 3 gener 2020.

Hi ha dramatúrgies que tenen una enorme complexitat de ser transmeses pels intèrprets als espectadors perquè no mantenen el tradicional recurs de rèplica i contrarèplica que ajuden la seqüència del diàleg. Aquest n'és un. Els quatre personatges, innominats o indefinits, i un cinquè que els acompanya amb violí —un instrument que també sona, si cal, en solitari, teledirigit, com els dels ambulants del metro— es comuniquen, millor dit, s'incomuniquen a través de frases fetes, sincopades, amb paraules inconnexes, amb idees que, com en un trencaclosques, si es captessin al vol de cadascuna de les quatre veus i es recomponguessin veu per veu acabarien tenint sentit. [text íntegre de la crítica]


«Escape room», de Joel Joan i Hèctor Claramunt. Intèrprets 2019: Joel Joan, Paula Vives, Mònica Pérez i Biel Duran. Intèrprets 2018: Joel Joan, Àgata Roca, Oriol Vila i Paula Vives. Amb la col·laboració especial de Ferran Carvajal. Escenografia: Joan Sabaté. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Vestuari: Ariadna Julià. So: Albert Manera. Caracterització: Toni Santos. Producció vídeo: Miquel Àngel Raió. Ajudant escenografia: Carlos Gómez. Efectes especials maquillatge: My Effects. Meritòria escenografia: Yaiza Gervilla. Producció executiva: Núria Costas. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Construcció escenografia: Estudi-Taller d'Escenografia Jorbà-Miró. Premsa: Anna Casasayas i Clara M. Clavell. Màrqueting i publicitat: Publispec. Fotografia: David Ruano. Disseny gràfic: Santi&Kco. Ajudant direcció i regidoria: Giulia Grumi. Direcció: Joel Joan i Hèctor Claramunt. Coproducció de Focus i Arriska. Teatre Goya, Barcelona, 24 novembre 2018. Reposició: 18 desembre 2019.

El guió de l'espectacle és trepidant, cinematogràfic, carregat d'humor, gairebé fet de gags camuflats i, un detall que no pot passar per alt, arriscat, que ve d'Arriska. Qui més qui menys sap que el que s'anomena «Escape room» —el Termcat en diria: «Joc d'escapada en viu», per fer-ho més interessant— és un joc d'adults per a grups de quatre o sis persones que es tanquen en una habitació des d'on, a manera d'anar desxifrant i aclarint pistes, han d'aconseguir escapar en aproximadament una hora o una hora i mitja. La cosa està basada en els videojocs «Escape the room» que situen els “ninotets” en espais tenebrosos, cel·les, coves, masmorres...Del món virtual, el joc va saltar al món físic i real. A Catalunya, la primera sala de jocs es va obrir el 2010. Actualment sembla que ja superen el centenar, la gran majoria a Barcelona, on hi ha el Game Point Center, prop del Fòrum, tocant a Sant Adrià de Besós, la sala més gran d'Europa. [text íntegre de la crítica]


«Reiseführer». Creació de Ferran Dordal Lalueza i la companyia La Ruta 40. Intèrprets: Alberto Díaz, Albert Prat i Sergi Torrecilla. Dramatúrgia: Ferran Dordal Lalueza. Escenografia i vestuari: Xesca Salvà. Imatge espai: Pol Rebaque. Il·luminació: Mingo Albir. So: Pau Matas. Música original: Clara Aguilar. Ajudanta de direcció: Carlota Grau. Ajudant d'escenografia: Oriol Corral. Producció executiva: Maria G. Rovelló. Ajudanta de producció: Anna Castillo. Realització i escenografia: EGM i Llorenç Balaguer. Equips del Teatre Lliure. Coproducció: Teatre Lliure i La Ruta 40. Direcció: Ferran Dordal Lalueza. Espai Lliure. Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 15 desembre 2019.

«Reiseführer» és un espectacle que es debat entre una aparent senzillesa i una complexa estructura dramatúrgica pel que fa sobretot al text. I un cop aclarida la incògnita, la conclusió és que la companyia La Ruta 40 —actual programadora de l'Espai Lliure de Montjuïc— ha elaborat un trio de monòlegs que s'interrelacionen entre ells, com si fos una conversa improvisada, però amb una complexíssima coordinació entre els tres monòlegs i els tres intèrprets. A més, el discurs dels tres no és gens senzill perquè està farcit de referències gastronòmiques, noms geogràfics i llocs de viatges turístics, cosa que converteix el guió en un escull ple de dificultats lingüístiques —sense rèpliques que facin de coixí— que els tres intèrprets superen amb escreix i amb bon ofici. [text íntegre de la crítica]


«Mrs. Dalloway», de Virginia Woolf. Versió de Michael De Cock, Anna Maria Ricart i Carme Portaceli. Intèrprets: Jimmy Castro, Jordi Collet, Inma Cuevas, Nelson Dante, Gabriela Flores, Zaira Montes, Blanca Portillo i Raquel Varela. Escenografia: Anna Alcubierre. Vestuari: Antonio Belart. Il·luminació: David Picazo. So: Jordi Collet. Vídeo: Miquel Àngel Raió. Coreografia: Ferran Carvajal. Direcció tècnica i il·luminació: Maribel Carballo. Audiovisuals: Quique Blay. Sastreria i attrezzo: Chus Martínez. Maquinària: José Miguel Jiménez i Miguel Velasco. Equips tècnics i gestió TNC. Producció executiva: Chusa Martín. Producció de la gira: Abance Producciones Teatrales, S.L. i Entrecajas. Producció: Teatro Español i KVS Brussel·les. Ajudanta de direcció: Eva Redondo. Direcció: Carme Portaceli. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 13 desembre 2019.

La representació d'aquesta versió teatral de «Mrs. Dalloway» ja fa una bona estona que està en marxa, potser més de trenta minuts llargs, i fa la impressió que no s'hagi mogut encara de la primera quarta part de la novel·la original. Només això ja reflecteix la dificultat que porta implícita qualsevol adaptació al teatre —el cinema sempre se'n surt millor— d'una novel·la com «Mrs. Dalloway» que és un monòleg interior al llarg d'unes hores, a l'estil «Ulisses» de James Joyce, malgrat que és molt més breu que la de l'autor irlandès. L'autora Virginia Woolf ja volia titular «Mrs. Dalloway» precisament així, «Les hores», perquè hi relata el pas del temps d'una jornada en què la protagonista, Clarissa Dalloway, es disposa a organitzar una festa d'amics, una de les seves sortides per fugir d'un matrimoni rutinari, equivocat i carregat de frustració. [text íntegre de la crítica]


«This is Real Love». Creació i intèrprets: Elena Martín, Max Grosse Majench, Marc Salicrú, Anna Serrano, Clara Aguilar, Sofia Gallarate i Clara Mata. Col·laboració especial d'Isaki Lacuesta i Isa Campo. Música i espai sonor: Clara Aguilar. Disseny d'espai i llums: Marc Salicrú. Vestuari: CLAN (disseny i confecció de samarretes) i Noemí Galí. Ausiovisuals: Rita Molina. Fotografia: Irene Moray. Videoclips: Laura Weissmahr, Laura Subirats i Arnau Coll. Assessorament de dramatúrgia: Jordi Oriol. Assessorament de moviment: Alba Sáez. Disseny del merchandising: Sofia Gallarate i Alessia Arcuri (SAGA). Ajudant d'escenografia: Sergi Cerdán. Producció: Clara Aguilar i Clara Mata. Ajudanta de direcció: Clara Mata. Direcció: Elena Martín, Max Grosse Majench, Marc Salicrú, Anna Serrano, Clara Aguilar, Sofia Gallarate i Clara Mata. Cicle: «Res no és Mentida. Joves i ficció en temps digitals». Producció del Col·lectiu VVAA, amb el suport de la Sala Beckett i la companyia La Brutal. Sala Dalt, Sala Beckett, Barcelona, 23 febrer 2019. Reposició: Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 12 desembre 2019.

[Crítica corresponent a l'estrena de la Sala Beckett]

Si mai s'han barrejat, sense que es noti, diferents disciplines en un mateix espectacle, la proposta que el col·lectiu VVAA ha fet amb «This is Real Love», les supera ben bé totes. Des de la música en directe, al videoclip, l'audiovisual, els efectes de llum i so, el teatre, la performance, el disseny, la interactivitat amb els espectadors, el merchandising, els mitjans de comunicació, els reality show, i... malgrat tot!, el discurs a través del text. Situem-nos. L'espectacle és a peu dret (90 minuts amb dret a cervesa gentilesa de la casa i opció d'alguna tarima per repenjar-se o alguna cadira plegable per a qui vulgui reposar). Guarda-roba obligatòria per a tothom perquè la temperatura puja a poc a poc de nivell. La sala s'ha recobert absolutament d'un ambient blanc immaculat, gèlid, propi d'una altra dimensió més enllà del segle XXI. A l'entrada, els espectadors cal que es cobreixen les sabates amb peücs de plàstic per no fer malbé la moqueta. Si, a més, es repartissin casquets de bany, podria semblar que es tracta d'una d'aquelles visites a un centre mèdic o una fàbrica d'embotits. [text íntegre de la crítica]


«Esperant Godot», de Samuel Beckett. Traducció de Josep Pedrals. Intèrprets: Nao Albet, Aitor Galisteo-Rocher, Blai Juanet Sangustín, Pol López i Martí Moreno / Eric Seijo. Escenografia: Max Glaenzel. Il·luminació: Paula Miranda. Disseny de vestuari i caracterització: Berta Riera. Caracterització: Coral Peña. Espai sonor: Damien Bazin. Disseny de moviment: Marta Gorchs. Regidoria: Francisco Sánchez. Estudiants en pràctiques d'escenografia: Marta Garcia (Elisava), Joan Griset i Josep Pijoan (Institut del Teatre). Estudiant en pràctiques d'il·luminació: Yaiza Ares. Ajudanta direcció: Mònica Molina Duran. Direcció: Ferran Utzet. Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona, 1 desembre 2019.

De «Tot esperant Godot / En attendant Godot» a «Esperant Godot». I de l'Empordanet a l'Empordabrut. M'explico. Deia Samuel Beckett (Dublín, 1906 - París, 1989) que entre el 1948 i el 1949 es va posar a escriure aquesta obra simplement perquè necessitava airejar-se després de la complexa narrativa dramàtica de l'obra teatral «Eleutheria». No oblidem també que només feia dos o tres anys de l'horror nazi de la Segona Guerra Mundial. Per tant, les raons per airejar-se eren moltes. I per conrear l'absurd, també. Beckett no va publicar i estrenar «En attendant Godot» fins al 1953. I malgrat que el que havia dit l'autor irlandès d'airejar-se potser només va ser una “boutade”, tothom en va fer elucubracions filosòfiques i intel·lectuals. I encara en fa. Per això l'invisible i desconegut Godot es mereix que no se'n faci ni una més. [text íntegre de la crítica]


«Un viatge en el temps». Artistes: Jessy, Sandro Roque, Loreta Hantal, Ugo Togni, Willy Colombaioni, Saulo Roque, Francis 'Billin' Raluy, Sandro Raluy, Enrico Robinson, ballarines, músic, tècnics i la nena Raluy, entre altres. Companyia Circ Històric Raluy. Idea original de Carlos Raluy (in memoriam). Direcció: Francis Raluy. Carpa del Circ Històric Raluy, Port Vell, Moll de la Fusta, Barcelona, 1 desembre 2019.

Aquesta vegada, la pista del Circ Històric Raluy és com una gran plaça de poble on la caravana dels artistes arriba per fer-hi els seus números i quan acaba se'n va. L'espectacle, gestat en els últims mesos de vida de Carlos Raluy i estrenat a Barcelona en homenatge seu, just una setmana després de la seva mort, és presentat com un viatge en el temps, amb lleugeres ressonàncies de l'època de la Belle Époque i del Modernisme. Però a can Raluy tot és auster i familiar —gairebé com si fos de microteatre al menjador de casa— i la parefarnàlia es queda fora de la carpa per no destorbar l'essència de ser del gruix humà del circ Raluy, una nissaga que a hores d'ara ja s'ha dispersat en tres circs en actiu: el Raluy Legacy, que dirigeix el germà Lluís Raluy; el Raluy Històric, del qual, amb la mort de Carlos Raluy, ha agafat el relleu el germà Francis Raluy; i el Raluy Teatre Circ Rosa Raluy, filla de Carlos i emparentada amb els Garibaldi, creat de nou aquest mateix any. De fet, caldria parlar d'una trajectòria de quatre circs Raluys perquè encara hi falta el del germà Eduardo, que ja havia creat el circ Williams juntament amb l'actual director de l'Històric, Francis Raluy. [text íntegre de la crítica]


«Europa Bull». Dramatúrgia de Jordi Oriol. Música de Carles Pedragosa, Sasha Agranov i Kalr Stets. Intèrprets: Sasha Agranov, Joan Carreras, Anna Hierro, Olga Onrubia, Carles Pedragosa i Karl Stets. Espai i vestuari: Sílvia Delagneau i Max Glaenzel. Il·luminació: Marc Salicrú. Projeccions: Marc Permanyer. Espai sonor: Jordi Salvadó. Ajudanta d'espai i vestuari: Adriana Parra. Alumne en pràctiques de l'Institut del Teatre: Gabi Jiménez. Construcció d'escenografia: Xarli. Confecció de vestuari: Begoña Simón, Rosa Barbero i Inés i Trini. Cap tècnic: Albert Glas. Regidora en gira: Olalla Calvo. Equips tècnics i de gestió del TNC. Producció executiva: Helena Font. Producció: Indi Gest, Premi Quim Masó 2018 i TNC. Ajudanta de direcció: Anna Serrano. Direcció: Jordi Oriol. Estrena: El Canal, Salt, Festival Temporda Alta, 15 novembre 2019. Reestrena: Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 30 novembre 2019.

Oh, sorpresa! ¿Pot ser que el joglar Albert Boadella hagi aparcat l'autoodi catalanofòbic i la mania persecutòria que atribueix als seus coetanis i que hagi tornat al teatre català amb un nou espectacle? No! És Jordi Oriol, actor, músic i director teatral, que amb un equip que ho fa rodó del tot ha posat en solfa i alguna cosa més l'espectacle «Europa Bull», guanyador del Premi Quim Masó de l'any anterior i estrenat ara, primer al Festival Temporada Alta d'aquest any i, com un enllaç, al Teatre Nacional de Catalunya. El teatre català actual, tocat per l'autocensura, va curt d'autocrítica i de paròdia sobre el moment social i polític que s'està vivint. I Jordi Oriol (Barcelona, 1979) trenca aquest silenci i omple el buit esplendorosament i amb un farciment de gran volada amb un espectacle que no es conforma a prendre's amb bon humor la decadència i la crisi que pateix l'Europa de la Unió —la unió dels estats perquè ja fa temps que desconeix la de les regions— sinó que empeny els espectadors a barrinar durant una hora i tres quarts, esquetx a esquetx —i ho dic així perquè malgrat la unitat de la trama sembla confeccionada amb píndoles— sobre el que està veient, a través de la «lletra menuda» que l'autor va esquitxant aquí i allà amb una fina ironia que no traspassa cap línia vermella però que tampoc no s'està de trepitjar l'ull de poll quan cal. [text íntegre de la crítica]


«Una història real», de Pau Miró. Intèrprets: Julio Manrique, Laura Conejero, Mireia Aixalà i Nil Cardoner. Escenografia: Enric Planas. Vestuari: Berta Riera. Il·luminació: Jaume Ventura. Espai sonor: Marta Folch. Caracterització: Alicia Machin. Direcció producció: Maite Pijuan. Cap producció: Marina Vilardell. Producció executiva: Maria Muntané. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Ajudanta direcció: Tilda Espluga. Regidor: Rubèn Homar. Cap tècnic del teatre: Jaume Feixas. Construcció escenografia: Taller d'escenografia Castells. Comunicació: Lídia Giménez i Albert López. Màrqueting: Publispec. Disseny gràfic: Santi&Kco. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Producció: La Villarroel, Verteatro i Bitò. Direcció escènica: Pau Miró. La Villarroel, Barcelona, 22 novembre 2019.

El creixement del sentiment «ultra» entre les generacions més joves sovint es produeix sense que es noti, progressivament i amb subtilesa. I quan surt a la llum, la frustració dels més grans, que se senten fracassats per l'educació transmesa, es converteix en actitud reaccionària. En aquest clima tan contemporani hi influeixen el goteig de segons quins discursos des de tribunes polítiques, els tuits insolents sense control, els vídeos a la xarxa com a model heroic sobre fets racistes emesos en bucle i altres elements ambientals que, a l'hora de les urnes, s'acaben traduint en vots protesta que alimenten els reduïts nuclis totalitaris que ja existien amb un resultat que deixa bocabadats els que es pensaven que tenien el monopoli del poder i de la presumpta justícia i igualtat de drets per a tothom. El dramaturg Pau Miró (Barcelona, 1974) parteix d'aquest fenomen que ha anat creixent amb força a tot el món més desenvolupat —primer als EUA i després a Europa— en aquest primer quart de segle XXI, arran sobretot de la crisi financera que ha trasbalsat el promès estat del benestar —qui l'ha vist i qui el veu!— i que ha deixat la generació més jove, que és a la franja dels vint, sense una escletxa de llum al final del túnel. I el que és pitjor: sense previ avís. [text íntegre de la crítica]


«Pel davant... i pel darrera (Noises Off)», de Michael Frayn. Versió de Paco Mir. Intèrprets 2019: Lloll Bertran Agnès Busquets, Jordi Díaz, Mireia Portas, Miquel Sitjar, Lluís Villanueva, Xavier Serrat, Ramó i Laia Alsina. Intèrprets 2018: Lloll Bertran, Agnès Busquets, Jordi Díaz, Carme Pla, Miquel Sitjar, Lluís Villanueva, Xavier Serrat, Bernat Cot i Laia Alsina. Equip artístic 2018: Escenografia i vestuari: Jordi Bulbena. Caracterització: Toni Santos. Cap tècnic: Joan Segura. Il·luminació: Susana Abella. Disseny gràfic: Quim Boix/bbcr – 20cm, Fotografia: Daniel Escalé. Ajudant de producció: Virginia Fernández. Producció: ANEXA. Premsa: Sandra Araquistain / Betina Pons. Ajudant de direcció: David Pintó. Direcció: Alexander Herold. Direcció: Alexander Herold. Teatre Borràs, Barcelona, 18 setembre 2010. Reposició: 16 març 2011. Reposició: 14 desembre 2011. Reposició: 22 novembre 2018. Reposició: 13 novembre 2019.

Per vuitena vegada aquí (5 produccions i diverses reposicions) en prop de trenta-tres anys —trenta-set, si comptem des de la data de l'estrena original anglesa el 1982— aquesta esbojarradada comèdia o vodevil torna a omplir el teatre i continua provocant les mateixes reaccions en els espectadors, tant els repetidors com els que s'hi incorporen de nou, a pesar dels canvis socials que el quart de segle ha portat. D'això se'n diu: clàssic. L'autor Michael Frayn (Londres, 1933) ja fa temps que ho sap, que la seva obra és inesgotable en el temps. Li ho demostren una trentena de llengües a les quals s'ha traduït i una cinquantena de països on s'ha representat i una xifra potser ja incalculable d'espectadors que hi han deixat les mandíbules de tant riure. [text íntegre de la crítica]


«El pare de la núvia», de Joel Joan i Hèctor Claramunt. Intèrprets: Joan Pera, Pep Sais, Maife Gil, Anna Carreño, Oriol Casals, Marc Rius i Sergi Vallès. Escenografia: Marc Salicrú, amb la col·laboració de Mercè Lucchetti. Vestuari: Ariadna Julià. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Música: Xavier Capellas. Espai sonor: Jordi Ballbè. Caracterització: Imma Capell. Ajudant de direcció: Marcel Solé. Ajudant d'escenografia: Paula González. Direcció de producció: Maite Pijuan. Cap de producció: Marina Vilardell. Producció executiva: Raquel Doñoro. Director oficina tècnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: David Ruiz. Regidoria: Blai Pera. Sastreria: Toñi Chamorro. Cap tècnic del teatre i operador de so: Jordi Ballbè. Operador de llums: Víctor Cárdenas. Microfonista: Víctor Bartolomé. Pràctiques vestuari: Sara López (IDEP). Construcció escenografia: Pascualín Estructures. Atrezzo: Estudi-Taller d'escenografia Jorba-Miró, Roger Pablo, Chopinart, Pedrotoolart, Xavi Valls (n9u tr3s), David Ruano. Confecció ciclorama: Marc Martí. Creació i confecció vestits nuvis: Jordi Dalmau. Premsa: Lídia Giménez i Albert López. Màrqueting i comunicació: Publispec. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Disseny gràfic: Santi&Kco. Direcció: Joel Joan. Teatre Condal, Barcelona, 5 novembre 2019.

Corre la brama —de fet el programa de mà també ho diu que «El pare de la núvia», la comèdia de Joel Joan i Hèctor Claramunt —¿una obra escrita per encàrrec?— dura 150 minuts! Fake news! Veure un espectacle dies després de l'estrena, a vegades, té avantatges. «El pare de la núvia» de la meva funció ha durat exactament 130 minuts, i amb entreacte i aplaudiments finals inclosos. Per tant, uns 110 minuts nets. Com les pel·lícules o com un muntatge estàndard. Fora pors, doncs, d'excés de llargària. La companyia ha posat el fre de mà, l'obra no se n'ha ressentit i ha guanyat, segurament, en agilitat.< Hi ha teatre per a moltes menes d'espectadors i hi ha espectadors per a moltes menes de teatre. Els espectadors de la comèdia «El pare de la núvia», que protagonitza Joan Pera, saben molt bé què n'esperen. I un dels mestres de la comèdia com és Joan Pera sap molt bé què els ha de donar. Per tant, que la trama d'«El pare de la núvia» sigui més aviat llis i molt previsible no treu ni gota de mèrit a l'objectiu de l'obra: distreure el personal, promoure més d'un somriure i no apartar-lo gaire de la seva formació de consum de ficció davant la petita pantalla. [text íntegre de la crítica]


«La tienda de los horrores (Little Shop of Horrors)». Basada en la pel·lícula homònima de Roger Corman amb guió de Charles Griffith. Llibret i lletres: Howard Ashman. Música: Alan Menken. Traducció de Marc Artigau. Intèrprets: Manu Guix, Marc Pociello, Diana Roig, Ferran Rañé, José Corbacho, The Sey Sisters (Edna, Yolanda i Kathy), Víctor Gómez, Sylvia Parejo, Bernat Cot, Natán Segado, Raquel Jezequel. Músics: Manu Guix / Gerard Alonso (piano), Oriol Cusó / Miguel Royo (saxo), Jaume Peña / Ivó Oller (trompeta), Jordi Franco / Clodulfo Núñez (baix), Jordi Roquer 'Richi' / David Txes (guitarra), Toni Pagès / Eloi López (bateria). Coreografia: Miryam Benedited. Disseny d'escenografia: Enric Planas i Carles Piera. Disseny de vestuari: Míriam Compte. Disseny d'il·luminació: Albert Faura. Disseny de so: Roc Mateu. Disseny de caracterització: Helena Fenoy. Caracterització i perruqueria: Marta Ferrer. Ajudant disseny d'escenografia: Víctor Peralta. Ajudant disseny de vestuari: Nídia Tusal. Ajudant disseny d'il·luminació: Manel Melguizo. Arranjaments de vents: Pere Miró. Direcció tècnica: Titín Custey. Regidora: Ariadna Castedo. Cap de so: Ferran Puértolas. Cap d'il·luminació: Juli González. Maquinista Audrey II: Quim Molina. Maquinista: Gonzalo López. Enginyer mecànic Audrey II: Pedro Alonso Márquez. Utillatge: Enric Boixadera. Microfonistes: Iker Rañé i Victoria Iglesias. Canoners: Brendam López i Laia Coca. Sastresses: Montse Ricart i Airam Padilla. Perruqueria i maquillatge: Aileen Layos. Confecció de vestuari: Goretti Puente, Trinidad Rodríguez, Antonia Pérez i Inés Marcheño. Confecció de lligadura de llum: Aina Vela. Estudiants en pràctiques: Daniel Quintero, Jordi Sánchez, Laia Corominas, Gemma Miracle, María Alejandra Ramírez. Col·laboracions: zazo&brull. Equip Nostromo: Dani Gaya, Iván Pérez, Lola Pozo, Isolda Barba, Natalia Peña, Meritxell Abad i José Milàn. Comunicació i promoció: Grup Balañá, Clàudia Coll, Teffy Ramírez Cerón. Producció: Carmen Álvarez. Direcció de producció: Lola Davó. Producció executiva: Núria Valls, Adrián Guerra i Jordi Sellas. Director resident i ajudant de direcció: Daniel J. Meyer. Direcció musical: Manu Guix. Direcció: Àngel Llàcer i Manu Guix. Producció de Nostromo Live. Teatre Coliseum, Barcelona, 4 octubre 2019.

He tingut la sort de veure aquest espectacle ja en ple rodatge, dies després de l'estrena i, en conseqüència, amb plena maduresa dels intèrprets i una conjunció musical, interpretativa i d'efectes de so i de llum absolutament consolidada. El ple ja és absolut i l'absència de fronteres d'edat entre els espectadors és evident que es decanta cap a un espectacle per a totes les edats. És un exercici que recomanaria a molts cronistes: veure de tant en tant un espectacle dues vegades. La meva primera vegada va ser una funció frustrada per un maleït col·lapse tècnic de so i de llum que va obligar a suspendre la representació. La segona ha estat com assistir a una funció tocada pels déus amb un bon ambient de la companyia que es respirava a ple pulmó. La doble funció també m'ha ofert l'oportunitat de comparar el paper que comparteixen els actors José Corbacho i Bernat Cot. Els espectadors que els coneguin els dos ja entendran que s'assemblen com un ou a una castanya, però el paperot que hi fan, en dies alterns, del dentista Orin Scrivello i xicot de la jove Audrey —ai! quin pal que s'emportaria l'autor si aquesta obra fos de creació del segle XXI i retratés com retrata una noia com ella, víctima de la violència masclista i submissa amb la parella!— constata també el que cadascú d'ells hi aporta: l'estil "cubanero" de Corbacho amb les ironies i els impromperis amb alguns espectadors i espectadores de la platea —el dia de la primera funció, la de la fallada tècnica, es va haver de marcar en solitari un monòleg improvisat que no té preu!— i l'estil de Bernat Cot, igualment irreverent, però, per estètica física, sense que faci la impressió que sigui tan "poca-vergonya" com el tal Scrivello, que n'és molt! [text íntegre de la crítica]


| Altres crítiques per índex obres | Altres crítiques dansa |
| Altres crítiques teatre en família |

| Almeria | Apolo | Aquitània | Arenas | Artenbrut | Beckett, Sala | Borràs | Brossa Espai Escènic | Capitol | Condal | Coliseum | Eixample | Eòlia | Gaudí Barcelona, Teatre | Goya, Teatre | Grec | Guasch Teatre | Lliure de Gràcia | Lliure de Montjuïc | Lliure. Espai Lliure | Maldà | Malic | Mercat de les Flors MAC | Muntaner, Sala | Novedades | Ovidi Montllor IdT | Palau dels Esports | Poliorama | Principal | Raval, Teatre del | Regina, Jove Teatre | Romea | Seca, La | Tantarantana, Nou Teatre | Teatreneu | Tívoli | TNC Sala Gran | TNC Sala Petita | TNC Sala Tallers | Versus Teatre | Victòria | Villarroel |

| Edició | Avís legal | Codi deontològic | Estadística difusió | Dalt |

Audiència acumulada: 20.229.289 visitants i 42.743.954 consultes de pàgines.
© Copyright Clip de teatre. Prohibida la reproducció sense l'autorització dels autors.








facebook

google
La revista digital «Clip de Teatre» ha estat classificada en el primer rengle preferent en el criteri de recerca de «crítica teatral» catalana del buscador Google entre més de 400.000 enllaços.

butaca2019
Premiats de la XXV edició dels Premis Butaca de Teatre de Catalunya 2019

premismax
Guanyadors dels XXII Premis Max Arts Escèniques 2019

premiszirkolika2018
Guanyadors dels Premis Zirkòlika de Circ de Catalunya 2019

criticateatral2018
Palmarès dels XXI Premis de la Crítica de les Arts Escèniques 2018

lliure
Tota la programació de la temporada 2019-2020 del Teatre Lliure de Gràcia i de Montjuïc.

tnc
Tota la programació de la temporada 2019-2020 del Teatre Nacional de Catalunya.

focus
Tota la programació de la temporada 2019-2020 dels teatres Romea, La Villarroel, Goya i Condal del Grup Focus.

mercatflors
Tota la programació de la temporada 2019-2020 del Mercat de les Flors.

liceu
Tota la programació de la temporada 2019-2020 del Gran Teatre del Liceu.

palaumusica
Tota la programació de la temporada 2019-2020 del Palau de la Música Catalana.

auditori
Tota la programació de la temporada 2019-2020 de L'Auditori de BCN.

ocb
Tota la programació de la temporada 2019-2020 de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC).

importanciaserfrank
La Brutal ha reposat al Teatre Poliorama el muntatge musical «La importància de ser Frank».

herenciaabandonada
Lara Díez ha reestrenat a la Sala Beckett la seva obra «Herència abandonada» amb Ramon Bonvehí i Francesca Vadell.

aquellanit
David Selvas ha dirigit a La Villarroel l'obra «Aquella nit», de David Greig, ambMarta Bayarri i Ivan Massagué.

feisimareinaisabel
La companyia La Calòrica ha recuperat al Teatre Lliure de Gràcia el seu primer espectacle sobre la reina Isabel I de Castella.

raphaelle
La Conquesta del Pol Sud ha reestrenat al TNC la peça de teatre documental «Raphaëlle».

pensempausa
Manel Dueso ha estrenat a La Villarroel un espectacle entre l'absurd i el clown.

escaperoom
Joel Joan i Hèctor Claramunt han reposat al Teatre Goya l'espectacle «Escape room» amb canvi de repartiment.

parenuvia
Pere Arquillué protagonitza l'obra «Jerusalem» dirigida per Julio Manrique al Teatre Romea.

petitprincep
La Perla 29 reposa per 6a temporada l'espectacle «El petit príncep» a la Sala Barts.

mrsdalloway
Carme Portaceli ha presentat al TNC la seva versió de «Mrs. Dalloway» de Virginia Woolf.

posarecorsafata
Carla Rovira ha estrenat al Teatre Lliure el seu espectacle reflexiu sobre la mort.

desvariacionsotello
Alba Sarraute ha estrenat a El Maldà l'espectacle de circ dramatúrgic «Desvariacions d'Otel·lo».

thisisreallove
El Col·lectiu VVAA ha reposat al Lliure de Gràcia el seu espectacle «This is Real Love».

europabull
Jordi Oriol ha estrenat al Teatre Nacional de Catalunya el seu espectacle «Europa Bull».

esperantngodot
Ferran Utzet ha dirigit «Esperant Godot» a la Sala Beckett amb Pol López i Nao Albet en els papers principals.

circraluy
El Circ Història Raluy ha plantat al Moll de la Fusta el seu espectacle «Un viatge en el temps», en homenatge al desaparegut Carlos Raluy.

historiareal
Pau Miró ha estrenat i dirigit a La Villarroel l'obra «Una història real», protagonitzada per Julio Manrique, Laura Conejero, Mireia Aixalà i Nil Cardoner.

habitaciobuida
La nova companyia Llançat ha portat a El Maldà el musical de fons distòpic «L'habitació buida».

iliada
Eduard Farelo reposa la seva particular «Ilíada» a l'OffLaVillarroel.

mercadervenecia
Mercè Managuerra protagonitza «El mercader de Venècia» a la Sala Versus Glòries.

paisajescolorear
La companyia d'adolescents xilenes ha presentat al Teatre Lliure Montjuïc l'espectacle «Paisajes para no colorear».

ramblafloristes
L'actriu Rosa Boladeras protagonitza «La Rambla de les Floristes» de Josep Maria de Sagarra al Teatre Nacional de Catalunya.

maremar
Dagoll Dagom reposa al Teatre Poliorama el seu espectacle «Maremar».

bollywoodbombay
L'espectacle satíric «Bollywood, Bombay, Barcelona» es reposa a l'Escenari Joan Brossa.

juguemnveritat
El TGB ha estrenat la comèdia del tunisià Eric Assou sobre les relacions de parella a la maduresa.

parenuvia
Joan Pera protagonitza la comèdia «El pare de la núvia» de Joel Joan i Héctor Claramunt al Teatre Condal.

rita
Marta Buchaca ha estrenat a la Sala Beckett la seva obra «Rita» amb David Bagés i Anna Moliner.

amigociceron
Josep Maria Pou ha presentat al Teatre Romea l'espectacle «Viego amigo Cicerón».

dona600
Pere Riera ha estrenat al Teatre Goya la seva obra «La dona del 600».

tiendahorrores
Àngel Llàcer i Manu Guix han estrenat al Coliseum el musical «La tienda de los horrores».

tempsquenotindrem
Alicia Serrat ha tancat una trilogia sobre l'amor a El Maldà amb «El temps que no tindrem» amb Mariona Castillo de protagonista.

aixoviscut
Pau Ferran i Bàrbara Roig han portat a El Maldà l'obra «Una altra nit».

ramblafloristes
L'obra «Lifespoiler» de Marc Angelet i Alejo Levis s'ha reposat a la Sala Versus Glòries.

abansfacifosc
Míriam Iscla ha fet el seu viatge al cosmos amb l'espectacle «Abans que es faci fosc», al Teatre Lliure de Montjuïc.

castinggiuletta
Juan Carlos Martel Bayod ha retratat la generació de les «nenes de la guerra» amb l'espectacle «Càsting Giuletta», al Teatre Lliure de Gràcia.

elfutur
La companyia Baró d'Evel ha presentat el seu espectacle poètic «Falaise» al Teatre Lliure de Montjuïc.

flymetothemoon
Marc Angelet a presentat a la Sala Atrium l'espectacle «Fly me to the Moon» sobre el ventríloc Dennis Hope.

elfutur
Joan Yago ha presentat «El futur» amb la companyia Eòlia a l'Escenari Joan Brossa.

vaselina
Sergi Belbel ha dirigit «Vaselina» de Gabriele di Luca a La Villarroel.