Seccions teatre Noticiari teatre Crítiques teatre Crítiques dansa Crítiques teatre en família Articles opinió Entrevistes Reportatges Mapa teatre català al món Traduccions teatre Arxiu Lliure Arxiu històric Romea Arxiu Festival Grec Arxiu TVE (1975-1994) Escena Digital. Museu Arts Escèniques IdT Time Out Barcelona Zirkolika. Revista circ Putxinel·li. Revista titelles Teatre Musical Cat La Finestra Digital Revista Entreacte Adetca agenda Seccions cinema Noticiari cinema Cinema en català Filmin blog Cahiers du cinéma Filmoteca de Catalunya Fotogramas Cartellera VO (1) Cartellera VO (2) La Butaca. Estrenes cinema Time Out Barcelona La Finestra Digital Fons històric «free» Seccions música Noticiari música Cartellera Enderrock Time Out Barcelona Enderrock Catàleg Musicat.cat iCat.FM MySpace.com Musicovery.com La Finestra Digital
 Rànquing i classificació temàtica de la revista digital «Recomana.cat».
 
 Associació Cultural
 Totes les ofertes per als associats del Club de Cultura. 
|
 |
Any XXVI - Núm. 8040 El dia a dia del teatre Les notícies de «Clip de Teatre» d'última hora publicades al canal de Twitter. [cliqueu aquí]
Pòdcasts de les crítiques de «Clip de Teatre» a les plataformes SPOTIFY [cliqueu aquí], IVOOX [cliqueu aquí], GOOGLE PODCASTS [cliqueu aquí] i APPLEPODCASTS [cliqueu aquí] i ANDREU SOTORRA PÒDCASTS [cliqueu aquí]
Hemeroteca Les crítiques de «Clip de Teatre» de les últimes temporades indexades alfabèticament, cronològicament i per sales. [cliqueu aquí]
En família Hemeroteca de les crítiques de la programació familiar i cartellera actualitzada puntualment. [cliqueu aquí]
Galeria fotogràfica Projecció d'escenes dels espectacles de la temporada actual [cliqueu aquí] i de les anteriors [cliqueu aquí]
Crítiques recents de cartellera «L'últim àtom», de Jordi Oriol. Intèrprets: Joan Carreras, Mia Esteve, Carme Milán, Carles Pedragosa i Lara Segur (?). Espai escènic i vestuari: Sílvia Delagneau González i Max Glaenzel Ribas. Ajudantia d’espai escènic i vestuari: Camille Latron i Llorens, Marc Udina Duran. Música: Carles Pedragosa Torres. Il·luminació: David Bofarull Armengol. Ajudant d’il·luminació: Oriol Mestre. Espai sonor: Rai Segura Raspall. Projeccions: Marc Permanyer Conde. Producció executiva: Helena Font Barbero. Ajudant de producció: Lluís Victory Cirer. Regidoria: Ruben Ametllé Gutiérrez i Camille Latron i Llorens. Equip gestió Indi Gest: Marc Permanyer Conde i Manon Almellones Descharrois. Direcció tècnica: Albert Glas. Construcció d’escenografia: Pascualin Estructures i Ou. Confecció de vestuari: Goretti Puente, Camisería Siglo XXI i La Casa de Barrets. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Tècnica del teatre: Eva Rotllán. Màrqueting i comunicació: Focus. Fotografia: César Font. Disseny gràfic: Marc Permanyer Conde. Estudiant en pràctiques (MUET): Nelson Vilaronga Cunha de Araujo. Agraïments: Sportenis Rubí, Focus, La Brutal, Teatre Lliure, Francesc Cuéllar, Mireia Farrarons, Clàudia Flores, Paula Malia, Anna Maruny, Oriol Puchol, Clara Segura, María José Pedragosa. Distribució: EscenaApart. Una producció d’Indi Gest. Amb el suport de l’Estruch de l’Ajuntament de Sabadell i L’Institut Català d’Empreses Culturals (ICEC). Un espectacle d'Indi Gest. Ajudant de direcció: Alba Collado. Direcció: Jordi Oriol. Teatre Goya, Barcelona, 1 juny 2026. ¿Si el nom del poeta pastisser J. V. Foix es pot pronunciar a la francesa macarrònica: “Jota, Uve, Fuà”, per què no es pot alterar també un dels seus versos més coneguts? ¿És cert, com afirma el poeta de Sarrià, que és quan es dorm que s'hi veu tot clar? ¿No pot ser que quan es dorm és precisament quan tot es veu menys clar? Tots aquests interrogants vénen a tomb després de veure l'espaterrant comèdia amanida amb una bona olla barrejada de fregolisme que l'autor i director Jordi Oriol ha titulat «L'últim àtom» —que també sona com “ultimàtum”— i que té la sort d'haver tornat als escenaris una actriu fins ara desconeguda i allunyada del teatre català com és Lara Segur, que ningú no ha de confondre amb la coneguda Clara Segura. «L'últim àtom» és un espectacle tan singular i ric de contingut com esperpèntic i clownesc, farcit d'una intel·ligència clarivident i divertidíssima, que s'empara en la teoria de la física quàntica —que no pateixin els que no saben un borrall de la física— i que juga amb el mite experimental del gat d’Schrödinger de fa gairebé cent anys i amb la tragèdia de fa 2.500 anys d'Èdip de Sòfocles —tant en cartellera teatral aquesta temporada— i que protagonitza el primer musical de la història de nom, com es veu, originalíssim: «Èdip, el musical». [text íntegre de la crítica]
«La promesa», de Yago Alonso i Sílvia Navarro. Intèrprets: Eduard Buch, Eduardo Lloveras, Mercè Martínez, Marc Rodríguez i Carol Rovira. Regidoria: Bibiana Guzmán. Escenografia: Paula Bosch. Vestuari: Pol Cornudella. Il·luminació: Guillem Gelabert. Espai sonor: Martí Maymó. Producció executiva: Pol Cornudella i Adriana Nadal. Disseny gràfic: Edu Buch. Fotografia: Kiku Piñol. Ajudantia: Julia Cortina. Direcció: Pau Roca. Coproducció de Focus i Companyia Sixto Paz. Teatre Borràs, Barcelona, 29 maig 2026. Coincidint amb l'estrena de l'obra «La promesa», els adolescents del 2026 reclamen als ajuntaments tenir espais propis per desenvolupar les activitats dels anomenats “caus” que hi ha escampats pels barris, pobles i ciutats del país. Les associacions, oenagés o parròquies que els acullen o bé no tenen prou espai o bé han anat abaixant les persianes a cops de traca de crisis. Signes dels temps. Sembla que no hi ha prou centres cívics, prou cases culturals, prou espais públics o prou locals municipals que puguin atendre la petició dels hereus dels antics escoltes. Els cinc protagonistes d'aquesta comèdia —¿de debò en podem dir comèdia?— són postjoves a la ratlla dels quaranta que un bon dia van ser també postadolescents dels caus de la dècada dels anys noranta del segle passat on, formats en l'esperit de la solidaritat, la descoberta d'un mateix, la pedagogia de l'acció i l'educació de la bona gent, ràngers i guies reconvertits gràcies a la promesa en pioners i caravel·les, van formar una estreta amistat que s'ha mantingut fins ara. Però ja se sap que no hi ha res que duri cent anys. I les amistats són fràgils, com aquelles capses de cartró que s'han de posar sempre amb la fletxa de cap per amunt si no volen fer una trencadissa amb el que porten dins. [text íntegre de la crítica]
«Inventari de fugues». Idea i creació: Amaya Galeote, Shaday Larios, Judith Pujol i María Velasco. Dramatúrgia: Judith Pujol i María Velasco. Intèrprets: Xavi Álvarez, Ricard Boyle, Dasha Lavrennikov Laia Marull, Lara Salvador Peydro, La Coral Sant Jordi. Objectes: Shaday Larios. Escenografia: Víctor Peralta. Música: Laia Vallès. Coreografia: Amaya Galeote. Il·luminació: Jou Serra. Audiovisuals: Carme Gomila. Vestuari: Giulia Grumi. Caracterització: Imma Capell. So: Efrén Bellostes. Saxo enregistrat: Carlos Medina. Ajudanta d’escenografia: Eli Siles. Ajudanta de vestuari: Maria Albadalejo. Ajudant d’audiovisuals: Marc Homar. Ajudanta d’il·luminació: Marieta Rojo. Construcció de l’escenografia: Carles Piera. Confecció de vestuari: Ushnye Kardas, Inma Porta, Vicky Sartori. Fotografia: David Ruano. Fotografia cartell: Geraldine Leloutre. Amb l’acompanyament de Convent de les Arts d’Alcover. Producció: Teatre Nacional de Catalunya. Agraïments: Agustina Ruiz Barrea (projecte Santa Mesa); Jorge Moreno Andrés i Julián López, Colectivo Mapas de Memoria (exposicions El cuerpo Errante. Exilio 1939- 1975 i Las Pequeñas Cosas); Patxeque; Gina López Realpe, Evgenei Lavrennikov i a totes les investigacions i persones que apareixen en aquest mapa de fugues. Equips tècnics i de gestió del TNC. Ajudant de direcció: Mauricio Sierra. Direcció: Judith Pujol. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 28 maig 2026. Hi ha un moment que en aquest inventari —no pas comptable sinó humà i objectual— un dels personatges es lamenta dient que tots tenen el cos abonyegat. No sé si vol ser una metàfora, però lliga bastant amb el conjunt de la història d'històries que sota el lema d'«Inventari de fugues» fa un recorregut per la trajectòria marcada per la fugida de noms de personatges més o menys coneguts que, en clau de memorial, es presenten formant part d'un trencaclosques escènic que, també com el cos dels personatges, està una mica abonyegat. Quan una proposta com aquesta té tantes mans darrere, i aquí n'hi ha com a mínim vuit de quatre creadores de disciplines diferents (coreografia, objectes, text...), coordinats i dirigits per Judith Pujol, es fa díficil entendre quin és l'objectiu de la idea original i el resultat de la mateixa creació. A «Inventari de fugues» li passa en part això perquè és un espectacle que arrossega el llast de la dispersió i l'acumulació, tot i que sigui sempre sota un objectiu comú: reflectir els exilis, els èxodes, les reculades col·lectives i les renúncies personals. [text íntegre de la crítica]
«Contra Antígona». Idea d'Andrea Jiménez. Dramatúrgia d'Andrea Jiménez i Victoria Szpunberg. Traducció de l'original de Sòfocles de Jeroni Rubió Rodon. Intèrprets: Jan D. Casablancas, Clara de Ramon, Arantza López Medina, Bruna Luz / Nora Pàmies Ricart, Mònica Molins, Olga Onrubia, Xavi Sáez, Marc Soler i Júlia Truyol. Escenografia: Judit Colomer. Vestuari: Sílvia Delagneau. Caracterització: Toni Santos. Il·luminació: Andreu Fàbregas. Música original i so: Lucas Ariel Vallejo. Moviment: Natalia Fernandes. Ajudanta d'escenografia: Idoia Costa. Ajudant de vestuari: Manuel Mateos. Assessora de gestió de grups: Eva Sánchez Díaz. Alumna en pràctiques de direcció: Laura Bono (ITB). Construcció escenografia: Taller d’escenografia Castells i Joan Soler. Vestit d'Antígona: Goretti Puente. Equips del Teatre Lliure. Agraïments: A les més de sis-centes persones que han ajudat a parlar amb el cor. Producció del Teatre Lliure, amb la participació de Condeduque Madrid. Ajudantes de direcció: Rita Molina Vallicrosa / Mònica Molins. Direcció: Andrea Jiménez. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 21 maig 2026. Ja fa més de quaranta anys, a les galeries Víctor Manuel II de Milà, entre la piazza Duomo i la piazza della Scala, davant el Teatre de La Scala, un grup de carrer espontani convidava els passejants a entrar a la seva petita carpa de circ amb el crit: ”Venite a giocare con noi!”. Corrien encara temps en què el teatre de carrer era trencador, irreverent, explorador i capaç de provocar en un espai com les galeries de Milà els melòmans d'òpera asseguts en algunes de les luxoses terrasses que esperaven l'hora per entrar a la seva funció del Teatro de La Scala. El que la directora madrilenya Andrea Jiménez (Madrid, 1987) fa, tot i que ara sota el mantell i el suport institucional del Teatre Lliure i dels fons públics, s'assembla, en el fons, a aquelles precàries i creatives performances dels artistes de carrer de l'últim quart de segle XX. Que l'espectacle «Contra Antígona» hagi ocupat la sala gran de Montjuïc no li treu el mèrit que pogués ocupar una carpa reduïda de carrer on només hi tinguessin entrada, cada funció, catorze espectadors. De més petites n'hem vist i segurament que de més petites en veurem si en aquest gremi ens quedem! [text íntegre de la crítica]
«El gran Gatsby». Espectacle de dansa, teatre i música basat en la novel·la de Francis Scott Fitzgerald. Creació coreogràfica: Enrique Gasa Valga. Llibret d'Enrique Gasa Valga i Birgit Edelbauer-Heiss. Composicions originals de Roberto Tubaro. Intèrprets: Locke Venturato, Camilla Danesi, Martin Segeta, Matthew Humphreys, Sayumi Nishii, Alice Amorotti, Gabriel Marseglia. Ensemble: Sandra Chamochumbi, Chiara Malavasi, Gabriele Tamolli, Ayda Frances Güneri, Matthew Humphreys, Sayumi Nishii, Camilla Danesi, Mitsuru Ito, Martin Segeta, Gabriel Marseglia, Alice Amorotti, Emma Frandino i Locke Venturato. La banda: Greta Marcolongo (veu), Roberto Tubaro (baix, piano i veu), Carlo Villotti (arranjaments i guitarra), Marco Stagni (baix), Matteo Cuzzolin (sasòfon tenor), Marco Pisoni (clarinet i saxòfon baríton), Mateo Dallapé (bateria). Escenografia: Helfried Lauckner. Vestuari: Birgit Edelbauer-Heiss. Balletmasters: Lara Brandi i Gabriel Marseglia. Disseny de llums: Manfredi Michelazzi. Regidoria: Ellen Piendl. So: Alberto Soraci. Cia. Gasa Valga Dance Company. Direcció musical: Roberto Tubaro. Direcció: Enrique Gasa Valga. Teatre Victòria, Barcelona, 20 maig 2026. Catifa vermella al Paral·lel per a la troupe de la Gasa Valga Dance Company que té com a creador el coreògraf català Enrique Gasa Valga (Esparreguera, Montserratí, Baix Llobregat, 1976), format inicialment a Saragossa i amb el ballet de Cuba i establert després a Àustria on ha dirigit una cinquantena de produccions, des de fa més de quinze anys, amb el Ballet de l'Òpera d'Innsbruck. Quan l'intèrpret principal, el ballarí i cantant australià Locke Venturato, deixa anar en català la frase “Salut i força al canut!”, per saludar l'auditori —assessorament local del director d'Esparreguera, esclar!— i ho remata amb un “Visca el Barça!”, per si no n'hi havia prou, l'auditori del Teatre Victòria esclata. És entendridor el fàcil que representa seduir el poble català i com és de bon conformar. Si els que li volen mal, ho practiquessin així més sovint, encara en sortirien guanyant més del que ja hi guanyen enviant-li impromperis i fent-lo combregar sovint amb rodes de molí, amb promeses que no es compleixen mai. [text íntegre de la crítica]
«Mal de coraçon», de Victoria Szpunberg. Intèrprets: Júlia Barceló, Pol López i Pau Vinyals. Escenografia: Judit Colomer Mascaró. Vestuari: Adriana Parra. Il·luminació: Conchita Pons. Espai sonor: Lucas Ariel Vallejos. Assessorament de moviment: Amaya Galeote. Ajudanta d'escenografia: Idioa Costa. Equips tècnics i de gestió de la companyia: Cap tècnic: Oriol Ibañez Fauquer. Producció executiva: Júlia Molins. Ajudanta de producció: Maria G. Rovelló. Distribució: Júlia Simó - Cassandra Projectes Artístics. Producció: Companyia Solitària i TNC. Equips tècnics i de gestió del TNC. Màrqueting i comunicació del teatre: La Villarroel. Reportatge fotogràfic: Caterina Barjau. Agraïments: Maria Lurdes de les Carmelites Descalces del carrer Immaculada, Maria Manonelles, Mariona Giner, Ingrid Guardiola, Sabina Witt, Margarita Witt, Marc Rosich i Mar Gómez Glenz. Ajudanta de direcció: Rita Molina Vallicrosa. Direcció: Andrea Jiménez. Companyia Solitària. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 27 abril 2023. Reposició: La Villarroel, Barcelona, 21 maig 2026. Si Jerome K. Jerome va posar tres homes en una barca sense comptar-hi el gos, la dramaturga Victoria Szpunberg (Buenos Aires, 1973), establerta a Catalunya des de la infància, ha posat una cambrera en crisi existencial, un professor expulsat i un enamorat a punt del suïcidi en un bar, que no és una “bar-ca”, però s'hi acosta, per l'aiguat d'aparent naufragi que es viurà al final. Jerome K. Jerome, malgrat la seva broma del gos, no deixa de ser profund en el contingut. Victoria Szpunberg, malgrat la broma del bar, també manté una profunda ferida en el contingut i, a més, amb un caràcter gairebé místic, s'empara en qui va ser reformadora de les carmelites descalces, l'anomenada per mèrits propis Santa Teresa de Jesús o Santa Teresa d'Àvila, pel lloc de naixença el segle XVI. [text íntegre de la crítica]
«Dinamarca», de Lluïsa Cunillé. Intèrprets: Pere Arquillué i Imma Colomer. Escenografia: Sílvia Delagneau i Ona Grau. Il·luminació: Jaume Ventura. Vestuari: Sílvia Delagneau. Música i espai sonor: Lucas Ariel Vallejos. Ajudantia de direcció: Aurembiaix Montardit. Ajudantia de vestuari: Ona Grau. Ajudantia d’espai sonor: Orestes Gas. Direcció tècnica: Enric Alarcon (AP7 – projectes tècnics). Construcció d’escenografia: Albert Ventura i Enric Naudi. Regidoria: Rita Capella i Margarit. Direcció de producció: Blanca Arderiu. Producció executiva: Andrea Cuevas Garrido. Veu en off: Tonino Gas Scaravilli. Agraïments: Teatres del Farró, La Perla 29, Eloi Costilludo i Diari El Jardí. Una producció de la Sala Beckett i Bitò. Amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya i el Teatre Sagarra de Santa Coloma de Gramenet. Direcció: Albert Arribas. Sala Dalt, Sala Beckett, Barcelona, 15 maig 2026. El dia que s'estrena aquesta obra de la dramaturga Lluïsa Cunillé (Badalona, 1961), és dóna la casualitat que la veterana reina Margarida de Dinamarca, 86 anys, és ingressada d'urgència per una angina de pit a l'Hospital del Regne de Copenhaguen. La reina mare danesa va abdicar fa dos anys després de mig segle llarg ocupant el tron. Una de les úniques feines que ara té és la de sortir cada any al balcó, coincidint amb l'aniversari de l'actual rei, el seu fill Frederic X, a saludar la plebs. L'anècdota puntual del dia a dia d'una part d'Europa se'm fa present quan una altra reina, però del teatre català —aquesta sense abdicar—, l'actriu Imma Colomer, i un altre rei sense tro de l'escena catalana, l'actor Pere Arquillué, entronitzen amb la seva brillant veterania, picaresca i domini multifacètic de personatges, aquesta obra mig amagada de Lluïsa Cunillé. L'autora de Badalona la va escriure el 2014 i la va publicar el 2017 sense que, en aquests més de deu anys, cap director ni companyia s'hagués decidit a fer-la arribar mai als escenaris. [text íntegre de la crítica]
«La meitat de l'ànima», de Carme Riera. Adaptació: Ramon Simó i Magda Puyo. Intèrprets: Mercè Arànega i Antònia Jaume. Amb la col.laboració de: Jesusa Andany, Xavi Sáez, Carme Capdet i Graciela Gil. Disseny escenografia: Ramon Simó. Disseny d'il·luminació: Quim Algora. Disseny espai sonor: Joan Alavedra. Cap tècnic: Manu Martínez. Realització de vídeo: Guillem Thorson. Alumne en pràctiques de direcció: Montse Basart. Fotògraf de la imatge de l'estació de Portbou: Antoni Prat Puig. Producció executiva: Júlia Simó Puyo i Maria G. Rovelló. Distribució: Guillem Albasanz. Comunicació: Martina Soler. Producció de Cassandra Projectes Artístics amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya - ICEC. Direcció: Magda Puyo. Sala Atrium, Barcelona, 9 maig 2026. Una panoràmica de la mítica estació de trens de Portbou, amb la gran marquesina de ferro i vidre construïda el 1929, inspirada en l'era parisenca del ferro d'Eiffel, coincidint aquí amb l'Exposició Internacional de Barcelona, amb l'any del crac, i que cobreix les andanes de Portbou, similar a la marquesina que caracteritza també l'Estació de França, emmarca la recreació de la història que els directors Magda Puyo i Ramon Simó han adaptat a partir de la novel·la «La meitat de l'ànima», amb la qual l'escriptora Carme Riera (Palma, 1948) va obtenir el 2003 el Premi Sant Jordi. L'adaptació s'ha centrat sobretot en els eixos més importants de la investigació sobre quina va ser l'autèntica personalitat de la protagonista Cecília Balaguer, que va desaparèixer a Portbou els primers dies de l'any 1960. I és, anys dsprés, quan la seva filla, una escriptora que encara signa llibres per Sant Jordi, quan la literatura de debò era l'objectiu de Sant Jordi, i que va d'un lloc a l'altre, Passeig de Gràcia avall, entre les parades de llibreries com Áncora y Delfín o la Catalònia —qui les ha vistes i qui les veu!—, que vol esbrinar qué és el que va passar amb la seva mare. [text íntegre de la crítica]
«El fill», de Jon Fosse. Traducció del nynorsk de Laura Segarra Vidal. Intèrprets: Guillem Balart, Jordi Figueras, Sebastiàn Mogordoy i Mercè Pons. Escenografia: Sebastià Brosa. Vestuari: Giulia Grumi. Il·luminació: Pep Barcons. Espai sonor: Guillem Rodríguez. Locució: Joel Valverde. Ajudanta d'escenografia en pràctiques: Arlet Arànega. Construcció d'escenografia: Fusteria Aguadi, S.L. i Pablo Paz. Equips i producció del Teatre Lliure. Ajudanta de direcció: Clara Moraleda. Direcció: Ferran Utzet. Espai Lliure Montjuïc, Barcelona, 8 maig 2026. A fora tot és fosc. El glaç ha fet caramells a la borda del fiord on el pare i la mare d'aquesta peça breu de l'escriptor noruec Jon Fosse (Haugesund, Noruega, 1959) han quedat gairebé isolats després que els joves de la colònia hagin marxat tots perquè al fiord no hi ha res a fer i els vells s'hagin anant morint. A fora, la fredor i la solitud són extremes. I a dins, també. Només els queda un veí. Una mena de pòtol que veuen només de tant en tant, malalt, embriac, desendreçat i bocamoll. I a una hora determinada, allà baix, passa el bus i s'atura. Alguna vegada en baixa algú. Una ombra. Una esperança que és com un raig de llum en la foscor que potser un dia o altre els tornarà el fill que va marxar fa temps i no n'han sabut res més des d'aleshores. Bé, sí. El vell veí els ha deixat anar que el seu fill ha estat a la presó, però ells dos fan veure que no ho senten. I si ho senten, confien més en la baula de la incredulitat que no pas en el xafardeig del vell reumàtic. [text íntegre de la crítica]
«L'autora», d'Ella Hickson. Traducció de l'anglès de Carlota Subirós. Intèrprets: Javier Beltrán, Nausicaa Bonnín, Ravina Raventós, David Selvas. Amb la participació d'Agnès Balfegó i Amada Bokesa. Escenografia: Judit Colomer. Vestuari: Berta Vallvé. Caracterització: Paula Barjau. Il·luminació: Marc Salicrú. Música: Alejandro Da Rocha. Espai sonor: Carles Bernal. Moviment: Natalia Fernandes. Ajudant d'escenografia: Marc Saborit. Ajudant d'il·luminació: Stefano De Luca. Alumna en pràctiques: Gemma Girbau (MUET). Veu de nadó: Ramona Vallvé Serrano. Construcció d'escenografia: Jorba Miró, Joan Soler i Sra. Diaz vestuari escènic. Reproducció del “Guernica”: © Sucesión Pablo Picasso. VEGAP, Madrid, 2026. Equips del Teatre Lliure. Agraïments: Arnau Vallvé i Taller d'escenografia Castells. Producció: Teatre Lliure. Ajudant de direcció: Esteve Gorina i Andreu. Direcció: Anna Serrano Gatell. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 7 maig 2026. Hi ha una cançó-joc de bressol que s'adiu perfectament amb el rerefons de «L'autora», aquesta esgarrapadora obra de la dramaturga anglesa Ella Hickson (Surrey, Regne Unit, 1985) que ha traduït Carlota Subirós i que ha dirigit, diria que amb una intensa visió conjunta del contingut, la forma i la llengua, la directora Anna Serrano Gatell, responsable també d'haver rescatat la peça d'entre les seves lectures candidates de la programació artística de la Sala Beckett. La cançó-joc infantil de bressol a la qual em refereixo té més ironia i més mala intenció que la ingenuïtat que aparenta i que se li ha adjudicat al llarg dels temps quan diu “Ralet, ralet, ralet... pica dineret! Ralet, ralet, ralet... paga dineret!”. Es tracta de picar el palmell de la mà del nadó, però també d'advertir-lo que, quan sigui gran, haurà de fer mans i mànigues per tocar dineret i haurà de fer també mans i mànigues per pagar dineret. [text íntegre de la crítica]
«El firmament», de Lucy Kirkwood. Traducció i adaptació de Gara Roda Cendra. Intèrprets: Sílvia Abril, Cristina Arenas, Mila Borràs / Lola Sendrós, Anna Castells, Ester Cort, Montse Esteve, Elena Fortuny, Maria Garrido, María Hernández Giralt, Júlia Jové, Cristina López Vallès, Norbert Martínez, Tafita Miró, Mont Plans, Teresa Vallicrosa. Veus en off: Pepo Blasco i Jordi Bosch. Escenografia: Laura Clos (Closca). Vestuari: Cristina Fernández. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. Composició i espai sonor: Andrea Mir. So: Cesc Mojica. Caracterització: Natàlia Albert. Estilista: Sylvia Bonet. Col·laboració artística: Lídia Masllorens. Col·laboració en la traducció per la contextualització de l’època: Yannick Garcia. Construcció d’escenografia: Taller d’escenografia Castells S.L, Kike Blanco. Construcció de mobiliari: Jep Marmiñà i Àngela Cendra. Barreteria: Andrea Vientec. Ajudanta d’escenografia: Marina Calvo. Ajudanta de vestuari: Marta Pell. Coach d’interpretació dels infants: Lídia Linuesa. Alumna en pràctiques de direcció: Via Walsh. Equips tècnics i de gestió del TNC. Producció del Teatre Nacional de Catalunya. Adunta de direcció: Laia Alberch. Direcció: Gara Roda Cendra. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 6 maig 2026. Ha passat un cometa i la seva pluja d'estels ha deixat el debut en el gènere dramàtic —mai no és prou tard per fer-ho— de la polifacètica actriu Sílvia Abril. Per als que la coneixen en l'àmbit de la comèdia i la comunicació, redescobrir-la ara com a protagonista dramàtica en el paper de la llevadora de l'obra de l'autora anglesa Lucy Kirkwood (Leytonstone, Waltham Forest, Londres, 1984) —la mateixa autora de la celebrada obra «Els fills» que s'ha estrenat també aquí aquesta temporada— pot ser tota una sorpresa que, amb aquest pas personal ben reeixit, l'actriu Sílvia Abril —“l'Abril”, si voleu, des d'ara—, ha deixat impresa en «El firmament». La jove actriu, coreògrafa i directora Gara Roda Cendra (Sant Quirze del Vallès, 1992) —nissaga Roda del món teatral català—, amb un peu a cada banda, entre Catalunya i Nova York, ha adaptat el que es podria considerar, i de fet ho és, un drama rural de l'antiga Anglaterra, situat al voltant del 1759, una de les dates en què va ser vist el famós cometa Halley, que diuen que té previst treure el cap de nou l'any 2061 —d'aquí a quatre dies, vaja! Gara Roda ha creat una especulació literària sobre allò que era un fet a l'Anglaterra del segle XVIII, que un jurat popular d'una dotzena de dones dictés el veredicte d'una altra dona condemnada en segons quines circumstàncies personals. [text íntegre de la crítica]
«Èdip & Antígona». Versió lliure de Carlota Subirós, a partir d'«Èdip rei», «Èdip a Colonos» i «Antígona» de Sòfocles. Traducció catalana en prosa de les obres de Sòfocles: Carles Riba. Dramaturgista: Ferran Dordal. Intèrprets: Moha Amazian, Lurdes Barba, Babou Cham, Joel Cojal, Oriol Genís, Jordi Martínez, Vicenta Ndongo, Albert Pérez, Kathy Sey, Yolanda Sey, Yolanda Sikara, Junyi Sun i Moïse Taxé. Escenografia: Max Glaenzel amb la col·laboració de Josep Iglesias. Il·luminació: Raimon Rius. Disseny de so: Damien Bazin. Música original i direcció musical: Clara Aguilar. Espai sonor: Damien Bazin i Clara Aguilar. Caracterització: Itziar Nzang. Disseny de vestuari: Marta Rafa. Confecció de vestuari: Taller Goretti. Tractaments tèxtils: Berta Riera i Anne Cots. Moviment: Cecilia Colacrai. Ajudanta de vestuari: Alba Paituví. Ajudanta d'il·luminació: Elisabet Castells. Ajudanta d’escenografia: Mercè Lucchetti. Assessorament sobre el text original: La casa dels Clàssics. Assessorament en diversitat: Salima Jirari. Assessorament a la composició i interpretació vocals: Marta Torrella (Tarta Relena). Producció: Teatre Nacional de Catalunya. Agraïments: Jordi Blesa Montoliu i Helena Ros. Ajudant de direcció: Erik Forsberg. Direcció: Carlota Subirós. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 22 abril 2026. Mentre la directora i dramaturga Carlota Subirós (Barcelona, 1974) preparava els assajos d'aquest viatge als clàssics de 2.500 anys enrere, amb una versió lliure i lingüísticament desempolsada de la mà de la traducció del poeta Carles Riba (Barcelona, 1893 - 1959) —no han passat 70 anys de la seva mort i encara corresponen drets d'autor als seus hereus durant tres anys—, els quatre astronautes de la Nasa feien, després del 1969, un altre viatge anys llum, amb la missió Artemis II, per visitar l'altra cara de la Lluna. I un cop feta la visita, els terrícoles han descobert que, de moment, no hi ha gairebé res de nou a la part oculta de la Lluna. La directora Carlota Subirós també ha volgut fer, em sembla, una visita a la cara oculta d'Èdip i d'Antígona. El paisatge d'inspiració lunar que han elaborat escenogràficament Max Glaenzel i Josep Iglesias ho vol semblar. Ja sé que és una interpretació i que podria ser la destrucció de Gaza o de qualsevol genocidi, però el mirall transparent que permet veure dos plans en algunes escenes podria ser ben bé el mirall de l'ull de bou d'una nau espacial. Però, com els va passar als astronautes de l'Artemis II, tampoc no es pot dir que els espectadors hi descobreixen gairebé res de nou en la profunditat de més endins. [text íntegre de la crítica]
«Els estunmen». Música de Fernando Velázquez. Llibret de Nao Albet i Marcel Borràs. Intèrprets: Nao Albet, Marcel Borràs, Óscar Dorta, Núria Lloansi, Marc Padró, Óscar Pére, Carlos Robles, Cadmi Albet Tamarit / Mael Borràs-Clotet. Cantants: mezzosoprano Sandra Ferrández / Marifé Nogales (mezzosopranos), Gabriel Díaz (contratenor), Vicenç Esteve Madrid (tenor), José Ansaldi (tenor), Josep Ferrer (baix). Especialistes: Daniel Domínguez, Attila Kiss, Andreu Kreutzer, Genís Lama, Adrià Rosell, Pablo Sacristán, Emiliano Sosa i Yeray Vesga. Orquestra: Formació orquestral del Gran Teatre del Liceu: Sergio García Jimenez i Olivia Kucharska (violins), Patricia Torres i Federica Cucignato (violes), Dani Claret i Eduard Raventòs (violoncels), Carlos Garcia Pupo (contrabaix), Paula Martínez (flauta), Israel Román (oboè), Abel Batlles (clarinet), Albert Muñoz (fagot), Pau Riedweg (trompa), David Alcaraz (trompeta), Raül Brenchat (trombó), Pau Buforn (timbales), Javier Delgado (percussió), Laura Marquino (arpa), Laura de Arenzana i Alfred Tapscott (teclat-electrònica). Coordinador d'especialistes: Óscar Dorta. Escenografia: Max Glaenzel. Vestuari: Sílvia Delagneau. Caracterització: Toni Santos. Il·luminació: Andreu Fàbregas. Efectes especials: In Extremis. So: Igor Pinto. Sonorització de l'orquestra: Ignasi Nogueras. Ajudanta de direcció: Anabel Labrador. Ajudanta d'escenografia: Mariona Ubia. Ajudant de vestuari: Manuel Mateos. Assistent a la direcció musical: Rubén Díez. Assistència a la dramatúrgia: Gabriel Ventura. Pianista assistent: Laura de Aranzana. Alumna en pràctiques: Roc Morella (ITB). Confeccions: Javi Navas (guerreres), Manuel Mateos (herois) i Taller d'escenografia Castells (ambientació de sang). Equips del Teatre Lliure. Agraïments: Indi Gest, María Adell, Pedro Azara, Laura Cabello 'Topo', Aina Clotet, Jaume Garrós, Anna Iñigo, Alfredo Ramos, Valentina Viso, Blanca Valletbó, Jokin Piquer i Joan Serinyà. Mencions: Cartell tractat amb IA. Fotografies: Marta Mas. Espectacle amb el suport de la Fundació Banc Sabadell. Coproducció: Teatre Lliure, Gran Teatre del Liceu, Teatros del Canal i Teatro Real de Madrid. Direcció musical: Fernando Velázquez. Direcció escènica: Nao Albet i Marcel Borràs. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 15 abril 2026. ¿On és el director d'òpera Calixto Bieito...? Si es troba a la sala, que aixequi la mà, sisplau. ¿I els ancestrals “destroyers” de La Fura dels Baus...? Si hi són, que també es facin veure. No, en aquest macromuntatge, barreja d'òpera contemporània i “teiatru” de traca i mocador, no hi ha ni Calixto Bieito ni La Fura dels Baus, però de segur que, si hi fossin, farien un bot de la butaca i potser una reverència i tot perquè, malgrat que diguin allò de “crieu fills i us sortiran corbs”, no tots els corbs són desagraïts. Els actors, dramaturgs i directors Nao Albet i Marcel Borràs, en aquest cas, no ho són gens, de desagraïts, perquè, potser sense que en siguin conscients, arrepleguen la tradició de la irreverència operística que ha portat més d'un conflicte al director Calixto Bieito i la vena violenta i acarnissada dels muntatges de La Fura dels Baus. «Els estunmen», que no s'ha de confondre amb la forma anglesa “women”, adverteixen en un moment donat tot i que alguna cosa hi ha d'això en la trama de l'espectacle, posa a primera fila i visibilitza els personatges que s'anomenen, tornem a l'anglicisme, “stunt performer”, és a dir, aquells especialistes dels rodatges de cinema que fan de dobles dels intèrprets en les escenes considerades de risc alt com les acrobàcies, els salts, les lluites, les caigudes o el foc. [text íntegre de la crítica]
«Una bufetada a temps», de Marta Buchaca. Intèrprets: Sara Diego, Eudald Font, Montse Guallar, Ramon Madaula i Marc Rius. Escenografia: Sebastià Brosa. Vestuari: Marta Pell. Il·luminació: Anna Espunya. Espai sonor: David Solans. Assesoria de moviment: Davo Marín. Direcció de producció i producció executiva: Natàlia Boronat. Ajudantia de producció i regidoria: Clara Roche. Direcció tècnica: Víctor Cárdenas. Ajudantia de direcció: Roc Esquius. Cap tècnic del teatre: Andrés Piza. Màrqueting i comunicació: La Villarroel. Amb el suport de: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Agraïments: Imma Sust, Jordi Galceran, Guillem Clua, Sergi Belbel, Jordi Soriano, Davo Marín, Joan Maria Comes i Buchaca, Roger Comes i Buchaca, Uma Bonet Espunya, Bruc Esquius Turmo, Nael Boronat Ruiz, Escola Univers i Espai Maragall Centre d’arts escèniques de Gavà. Una producció de La Pocket i La Villarroel. Direcció: Marta Buchaca. La Villarroel, Barcelona, 9 abril 2026. La comèdia catalana ben feta està d'enhorabona. Com la primavera, ha esclatat amb tots els colors. Ara, amb «Una bufetada a temps», la dramaturga Marta Buchaca (Barcelona, 1979), posa el dit a la nafra del sempre polèmic mètode més infal·lible per educar criatures millor que les generacions anteriors i llençar-les a la piscina d'un futur que pinta negre. En un moment que els professionals de l'ensenyament estan desbordats i sorprenentment menyspreats per l'administració, saturats de jornades de vaga, criticats per les colònies cancel·lades i tips de taules de negociació on no es negocia bo i res, que hi hagi un insòlit punt de reflexió teatral en clau irònica i to de comèdia sobre els diversos mètodes d'educació, que han superat etapes i han sobreviscut com han pogut en els últims setanta anys, és un alè d'aire fresc. [text íntegre de la crítica]
«Perfectes desconeguts», de Paolo Genovese. Adaptació: Llàtzer García. Traducció: Yannick García. Intèrprets: Marta Bayarri, Eduard Farelo, Júlia Molins, Biel Duran, Albert Prat, Vanessa Segura i Cristian Valencia. Amb les veus d'Eduard Buch, Josep Domènech, Roser Dresaire, Mireia Farrarons, Llàtzer García, Daniel J. Meyer, Àgata Roca i Jaume Ventura. Escenografia: Alejandro Andújar. Vestuari: Pat Carrión. Il·luminació: Jaume Ventura. So: Marcel Ferrer. Producció executiva: Daniel López-Orós. Direcció tècnica: Francisco Grande (Illusion Stage). Regidora: Teresa Navarro. Operadors de llum: Roger Arjona i Justo Gallego. Operadora de so: Marcel Ferrer i Clara Guerrero. Tècnica de llum: Marta Pérez. Maquinistes: Pere Carrasco, Júlia Núñez i Roman Ogg. Ajudants de producció: Gerard López i Joan Navarro. Realització escenografia: May, Pilar Albadalejo i Pascualín estructures. Caps de premsa: Bàrbara Branco i Maria Domínguez (La Tremenda). Disseny gràfic: Enric Jardí. Fotografies: Kiku Piñol i David Ruano. Vídeo: Mar Orfila. Obra original de Paolo Genovese, basada en la pel·lícula «Perfetti sconosciuti», representada per acord amb Lotus production i Carol Levi & Company S.R.L., en nom de l’autor. Una coproducció de Bitò, La Brutal i Misògines amb el suport de l’ICEC (Generalitat de Catalunya) i la col·laboració del Teatre Sagarra de Santa Coloma de Gramenet. Amb el patrocini de: Pilma, Santa & Cole i Punto Blanco. Agraïments: Laura Daza, Jordi Domènechi Marta Marco. Ajudantia de direcció: Daniel J. Meyer. Direcció: David Selvas. Teatre Poliorama, Barcelona, 22 març 2026. L'autor i director Paolo Genovese (Roma, 1966) coneix els secrets, les trampes i els punts forts de la comèdia cinematogràfica i televisiva. Però potser no s'imaginava, fa deu anys, el 2016, quan va preveure la maldat que es pot amagar sota la carcassa dels telèfons mòbils de cadascú, que amb el film «Perfetti sconosciuti», faria la volta a bona part del món amb nombroses adaptacions al teatre. No ha d'estranyar que del cinema hagués saltat ràpidament al teatre perquè una trama que transcorre íntegrament en un interior és idònia per a qualsevol director escènic que no s'ha de preocupar de revestir la història amb plans exteriors o seqüències, com les que ara es porten, a vol de dron. Aquí, a tot estirar, hi ha un presumpte eclipsi de sol —atenció que aquest agost se'n prepara un que posarà tot el sud de Catalunya d'ulls enlaire— que els protagonistes de l'obra contemplen platea enllà perquè la imaginació, en teatre, fa veure fins i tot pampallugues. [text íntegre de la crítica]
| Altres crítiques teatre en família |
|
|
||
