CLIP DE TEATRE







Seccions teatre
Noticiari teatre
Crítiques teatre
Crítiques dansa
Crítiques teatre en família
Articles opinió
Entrevistes
Reportatges
Mapa teatre català al món
Traduccions teatre
Arxiu històric Romea
Arxiu TVE (1975-1994)
Museu Arts Escèniques
Time Out Barcelona
Zirkolika. Revista circ
Putxinel·li. Revista titelles
La Finestra Digital
Revista Entreacte
Adetca agenda

Seccions cinema
Noticiari cinema
Cinema en català
Filmin blog
Cahiers du cinéma
Filmoteca de Catalunya
Fotogramas
Cartellera VO (1)
Cartellera VO (2)
La Butaca. Estrenes cinema
Time Out Barcelona
La Finestra Digital
Fons històric «free»

Seccions música
Noticiari música
Cartellera Enderrock
Time Out Barcelona
Enderrock
Catàleg Musicat.cat
iCat.FM
MySpace.com
Musicovery.com
La Finestra Digital


Teatres
Akademia Teatre
Almeria Teatre
Apolo
Aquitània
Arenas
Artenbrut
Atrium, Sala
Barts (Artèria Paral·lel)
Beckett, Sala
Biblioteca Catalunya
Borràs
Brossa Espai Escènic
Capitol
Coliseum
Condal
Eixample
Eòlia
Gaudí Barcelona, Teatre
Goya, Teatre
Grec
Guasch Teatre
La Paloma
Lliure de Gràcia
Lliure de Montjuïc
Lliure. Espai Lliure
Maldà, El
Malic
Mercat de les Flors MAC
Molino, El
Muntaner, Sala
Novedades
Ovidi Montllor IdT
Palau dels Esports
Poliorama
Principal
Raval, Teatre del
Regina, Jove Teatre
Romea
Sant Andreu Teatre
Seca, La
Tantarantana, Nou Teatre
Teatreneu
Tívoli
TNC Sala Gran
TNC Sala Petita
TNC Sala Tallers
Versus Glòries
Victòria
Villarroel


recomana
Rànquing i classificació temàtica de la revista digital «Recomana.cat».

nuvol

teatralnet

teatrebarcelona

Agenda

Cornabou
Cornabou

logo

Vinyeta literaria
Vinyeta literaria

Estiraboli
Estiraboli

Llenguet

logo

Forum opinio

Escac
Gabinet de Comunicació

Escornalbou
Escornalbou
Associació Cultural

Acap

Bustia
Redacció

trescat
Totes les ofertes per als associats del Club de Cultura.







foto nom



Any XIX - Núm. 6442


Hemeroteca Les crítiques de «Clip de Teatre» de les últimes temporades indexades alfabèticament, cronològicament i per sales. [cliqueu aquí]


En família Hemeroteca de les crítiques de la programació familiar i cartellera actualitzada puntualment. [cliqueu aquí]


Galeria fotogràfica Projecció d'escenes dels espectacles de la temporada actual i les anteriors. [cliqueu aquí (dinàmica)] i [cliqueu aquí (visió general i crèdits)]


Crítiques recents de cartellera
FESTIVAL GREC 2019. Espais Grec Montjuïc: Castell de Montjuïc, Fundació Joan Miró, Hiroshima, La Vilella, Mercat de les Flors (Sales Maria Aurèlia Capmany, Pina Bausch i Ovidi Montllor), Museu Arqueologia de Catalunya, Museu Nacional d'Art de Catalunya, Plaça Margarida Xirgu, Teatre Grec, Teatre Lliure Montjuïc (Sala Fabià Puigserver i Espai Lliure). Espais Grec Ciutat: Antic Teatre, Casa Milà (La Pedrera), Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), Drassanes de Barcelona (Museu Marítim de Barcelona), Filmoteca de Catalunya, Jamboree, Harlem Jazz Club, L'Auditori, Escenari Joan Brossa, La Caldera Les Corts, La Villarroel, Palau de la Música Catalana, Sala BARTS, Sala Beckett, SaT! Sant Andreu Teatre, Teatre Akadèmia, Teatre Condal Onyric, Teatre Goya, Teatre La Gleva, Teatre Lliure Gràcia, Teatre Nacional Catalunya, Teatre Romea. Barcelona, del 26 de juny al 31 de juliol del 2019. [Recull de les crítiques publicades del Festival Grec 2019]


«Un dia qualsevol», d'Oriol Tarrasón. Intèrprets: Annabel Castan, Imma Colomer, Pep Ferrer i Quimet Pla. Col·laboració a escena: Mari Carmen De La Cruz, Ana Escobar, Maria Fans, Juli Hernàndez, Sara Martínez i Isabel Torres. Disseny de l'espai i vestuari: Joana Martí. Disseny de la il·luminació: Iñaki Garz. Disseny del so: Jordi Agut i Jaume Vergé. Caracterització: Txus González. Moviment: Sebastian Garcia Ferro. Construcció mobiliari: Òscar Fernández. Vídeo: Joan Gastó. Disseny gràfic: Assad Kassab. Fotografia: David Tarrasón. Xarxes socials: Estel Ibars. Gestió cultural: Eduard Arderiu. Productor associat: Quim Folguera. Producció executiva: Raül Perales. Cap tècnic del teatre: Jaume Feixas. Premsa: Còsmica (Anna Aurich i Sílvia Serra). Màrqueting i comunicació: Publiespec (Anna Casasayas i Albert López). Una coproducció de Grec 2019 Festival de Barcelona, companyia Les Antonietes i OHM productions. Adjunt a la direcció: Martí Torras Mayneris. Ajudant de direcció i regidoria: Omar Bañón. Direcció: Oriol Tarrasón. La Villarroel, Barcelona, 17 juliol 2019.

Les residències per a gent gran s'han fet realitat en la vida de moltes famílies. D'aquí ve l'empatia que es produeix de seguida entre la proposta escènica i l'auditori en aquesta obra —diguem-ne comèdia, malgrat tot— d'Oriol Tarrasón, ànima de la companyia de Les Antonietes que ha fet un gir radical des de la seva adaptació contemporània de clàssics fins a una proposta contemporània gairebé clàssica d'una manera lúdica tot i que també reflexiva. Els personatges principals són tres: Ernest (l'actor Quimet Pla), un exempresari pendent del seu fill, que ara necessita cadira de rodes; Mateu (l'actor Pep Ferrer), un exvigilant de nit amb aficions radiofòniques musicals; i Solange, nom adoptat de la Marta (l'actriu Imma Colomer), vídua de fa poc, una exmestressa de casa, com es deia abans, que arriba de nou per decisió pròpia al centre. I, tot i que gens secundari, hi ha també un quart personatge: Rosa (l'actriu Annabel Castan), la cuidadora amb qui tracten els tres protagonistes. De propina: mitja dozena de col·laboradors —gent gran afeccionats— que omplen algunes escenes per crear l'ambient comunitari de les residències. [text íntegre de la crítica]


«Cançó per tornar a casa», de Denise Despeyroux. Traducció: Sergi Belbel. Música original: Pablo Despeyroux. Intèrprets: Mamen Duch, Marta Pérez, Carme Pla, Jordi Rico i Àgata Roca. Veu cançó: Charo Tris. Escenografia: Alejandro Andújar. Vestuari: Mamen Duch. Il·luminació: Rubén Taltavull. So: Roger Ábalos. Ajudanta d'escenografia: Sergi Corbera. Vídeo: Mar Orfila. Cap tènic i operador d'il·luminació: Rubèn Taltavull. Maquinista: Jordi Font. Regidora: Marta Garolera. Transportista: Miguel Yuste. Construcció escenografia: May, Jordi Fort i Pilar Albadalejo. Auxiliar comunicació: Roberta Romero. Producció executiva: Daniel López-Orós. Cap d'administració: Emi Rojo. Fotografia: Kiku Piñol, Noemí Elias i Marçal Vaquer. Disseny gràfic: Enric Jardí. Premsa: Marta Suriol i Sandra Costa (La Costa Comunicació). Producció de T de Teatre amb la col·laboració del Grec 2019 Festival de Barcelona. Ajudant direcció: Carles Armengol. Direcció: Denise Despeyroux. Sala Dalt. Sala Beckett, Barcelona, 7 juliol 2019.

La cançó hi és. I la casa també. I el que hi passa, hi passa perquè només és possible que passi en un lloc perdut del Pirineu amb un nom del qual la mestra de cerimònies de la història no és que no se'n recordi, com aquell, sinó que ni el diu de tan impronunciable com és. En aquest indret remot de la terra hi ha la casa vella que ha heretat una de les protagonistes després de la mort de la seva mare. Ella i dues amigues més van formar una companyia tot just sortir de l'Institut del Teatre. Van muntar una obra d'un autor escocès, un tal Malcolm Logan —només habitable a Internet amb diferents personalitats alienes al teatre—, i ja no se'n va parlar més. Han passat 26 anys d'aquella aventura escènica, no trenta com insisteix a dir una de les protagonistes per fer-ho rodó, i pràcticament les tres no s'havien vist més des d'aleshores. Cadascuna ha fet el seu camí. I aquest camí és el que s'anirà intentant de desbrossar al llarg de la trama, tot i que es tracta de tancar el cercle amb una guspira de tragicomèdia que no es ni prudent ni ètic de desvelar aquí. [text íntegre de la crítica]


«Les feres de Shakespeare», de William Shakespeare. Adaptació i traducció d'Ariadna Pastor, a partir de «L'amansiment de la fúria». Música d'Ariadna Cabiró. Intèrprets: Laura Aubert, Lloll Bertran, Mariona Castillo, Maria Cirici, Ricard Farré, Neus Pàmies, Laura Pau, Lluna Pindado, Arnau Puig i Jordi Vidal. Interpretació musical: Ariadna Cabiró / Gemma Pujol, Marcel·lí Bayer / Jordi Santanach. Escenografia: Enric Romaní. Vestuari: Maria Albadalejo. Coreografia: Anna Romaní. Assessorament caracterització: Eva Fernández. Assessorament vocal: Sheila Garcia. Disseny il·luminació: Lluís Serra. Disseny so: Jordi Ballbé. Direcció tècnica: Pol Queralt. Màrqueting i comunicació: Paula Arbós i Publispec. Premsa: Anna Casasayas, Albert López, Dídac Atzet i Ester Cànovas. Disseny: Ricard Farré. Vídeo i fotografies: Jordi Ferré. Grafisme: Jofre Mañé. Producció: Marina Marcos. Assistència producció i regidoria: Montserrat Farrarons. Construcció escenografia: Lali Canosa. Confecció vestuari: Goretti Puente. Ajudants de direcció: Bernat Cot i Ariet Lea Jelinek. Direcció: Adrià Aubert. Coproducció Grec 2019 Festival de Barcelona, Teatre Onyric Condal i Els Pirates Teatre. Teatre Condal Onyric, Barcelona, 6 juliol 2019.

La companyia Els Pirates Teatre ha tirat la capa al toro i s'ha llençat a canviar l'espai de proximitat d'El Maldà pel de considerable capacitat com l'Onyric Condal. Ara que Dagoll Dagom ha abaixat la persiana al Paral·lel del Teatre Victòria fa la impressió que el relleu generacional hagi volgut recuperar una part d'aquell espai de teatre musical que, ni que diguin que sempre té «Mar i cel» en reserva, sembla que ha tirat definitivament la tovallola. «Les feres de Shakespeare» és un musical per a tots els públics —recuperable en temporada per a un públic adolescent— que recorda els millors temps dels pares del gènere en català. Tot i venint de William Shakespeare, la companyia d'Els Pirates se n'ha desencotillat tant com ha pogut i la base de l'espectacle té dos puntals que cal remarcar d'entrada: una excel·lent, rica i genuïna traducció i adaptació d'Ariadna Pastor i una eclèctica, suggerent i atrevida composició musical d'Ariadna Cabiró. Un bon tàndem: Ariadna & Ariadna. [text íntegre de la crítica]


«Casa de nines, 20 anys després», de Lucas Nhath, a partir del clàssic de Henrik Ibsen. Traducció d'Helena Tornero. Intèrprets: Emma Vilarasau, Ramon Madaula, Isabel Rocatti i Júlia Truyol. Escenografia: Enric Planas. Vestuari: Mercè Paloma. Il·luminació: David Bofarull. Espai sonor: Jordi Bonet. Ajudant d'escenografia: Víctor Peralta. Direcció de producció: Maite Pijuan. Cap de producció: Marina Vilardell. Producció executiva: Raquel Doñoro. Direcció de l'oficina tècnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: David Ruiz. Construcció escenografia: Pascualín Estructures i Estudi Taller d'Escenografia Jorba-Miró. Confecció de vestuari: Època Barcelona. Intèrpret de violoncel: Manuel M. del Fresno. Premsa: Anna Casasayas. Màrqueting i comunicació: Publiespec. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Ajudant direcció: Tilda Espluga. Direcció: Sílvia Munt. Coproducció Grec 2019 Festival de Barcelona, Teatre Romea i Verteatro. Teatre Romea, Barcelona, 6 juliol 2019.

Sóc aquí perquè he arribat. L'entrada de Nora —la Nora de «Casa de nines»— és, a ulls moderns i intemporals, una mica sorprenent. Si més no, recurs de ficció literària. Acceptem la ficció i ja està. Esclar que en temps de Henrik Ibsen, ja fa gairebé segle i mig, no hi havia correu electrònic, ni missatgeria de telèfon mòbil ni whatsapp per avisar de la visita. «Ep, que vinc!» I les comunicacions, aleshores, anaven en tartana. Però el dramaturg nord-americà Lucas Hnath, nascut a Orlando (Florida, EUA) al voltant del 1977 (és dels autors que pretenen amagar l'edat!) se salta aquesta convenció i col·loca Nora, com si res hagués passat, a la gola del llop de la casa que va deixar vint anys abans, sense encomenar-se ni a Déu ni a sa mare, on encara viu el seu presumpte exmarit Torvald i la serventa Anne Marie. Els dos fills i la filla, ja campen per lliure. [text íntegre de la crítica]


«Això ja ho he viscut (I Have Been There Before)», de J. B. Priestley. Traducció de Martí Guillén. Intèrprets: Míriam Alamany, Jordi Banacolocha, Sílvia Bel, Roc Esquius, Carles Martínez i Lluís Soler. Escenografia: Max Glaenzel. Llums: Kiko Planas. So: Jordi Bonet. Vestuari: Nina Pawlowsky. Regidor: Marc Serra. Tècnics de funcions: Roger Blasco i Joan Boné. Tècnic de suport: Emili Vallejo. Construcció de l'escenografia: Xarli Hernández Pol. Confecció de vestuari: Època Bcn i Sastreria Giordano. Caracterització: Helena Fenoy i Marta Ferrer. Suport tècnic muntatge: Fer Acosta, Genís Cordomí, Luca Migliorucci i Ester Porcel. Estudiants en pràctiques de l'ESTAE: Marina Solés i Pau Vila. Fotografia: Bito Cels. Atenció al públic: Ailin Migliora i Núria Ubiergo. Ajudant de direcció: Antonio Calvo. Direcció: Sergi Belbel. Producció: La Perla 29. Teatre Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 14 juny 2019.

Un fals thriller. Sí, d'acord, hi ha una pistola... Hi ha fins i tot un tret... I hi ha un enigma... O un fals enigma... Hi ha un «ai, ai, ai!»... Però ni el doctor Görtler és l'inspector que trucava en aquella altra obra de l'autor J. B. Priestley (Bradford, 1894 - Stratford-Upon-Avon, 1984) ni els hostes de l'hostal del camp anglès són la família dels seus Conway. «Això ja ho he viscut» és una altra cosa dins de la trilogia del temps de l'autor («Times Plays») i diria que és també la que, sota l'aparença de senzillesa, acaba complicant més la comprensió o el seguiment dels espectadors, sobretot perquè no hi passa «res» i el que hi passa de rerefons exigeix entrar en el camp del teatre no només de text sinó científic i filosòfic. [text íntegre de la crítica]


«Mundo obrero». Creació d'Alberto San Juan. Música original: Santiago Auserón. Intèrprets: Luis Bermejo, Lola Botello, Pilar Gómez i Alberto San Juan. Escenografia i vestuari: Beatriz San Juan. Il·luminació: Raúl Baena. So: Adrian Foulkes. Moviment: Paloma Díaz. Ajudanta de direcció: Ana Belén Santiago. Direcció: Alberto San Juan. Producció: Teatre Español de Madrid. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 13 juny 2019.

Del 1909 al 2019 han passat més de cent anys. Un segle convuls que la ficció històrica creada pel dramaturg, director i actor Alberto de San Juan retrata amb un seguit d'escenes breus en les quals pren protagonisme progressivament la parella formada per Pilar i Luis, que alternen la multitud de personatges i salten de generació en generació, des de l'afany d'alfabetització a l'Escola Moderna creada per Francesc Ferrer i Guàrdia fins a tocar de l'actualitat quan, en un miratge diabòlic i incendiari, els grans imperis espanyols sembla que s'ensorrin. Alberto de San Juan projecta una mirada tan crítica com lúdica i irònica al passat per entendre el present i qui sap si per predir el futur. Com en anteriors espectacles seus («El Rey», «Recortes», «Autorretrato de un joven capitalista español» o «Ruz-Bárcenas»), tant els botxins com les víctimes són tractats amb afecte, com si formessin part d'un inevitable patrimoni col·lectiu emmarcat en un quadre musical amb peces originals de Santiago Auserón que, durant una hora i mitja, es va deconstruint. [text íntegre de la crítica]


«Dolors / Capítols 5 i 6». Idea original de Meritxell Yanes. Dramatúrgia de Sergi Belbel, Eulàlia Carrillo i Cristina Clemente. Intèrprets: Enric Cambray, Gemma Martínez i Meritxell Yanes. Argument: Cristina Clemente i Eulàlia Carrillo. Escenografia: Lluís Nadal 'Koko'. Vestuari: Carme PuigdevalliPlantés. Il·luminació: August Viladomat 'Gutty' i Àngel Puertas. Música original i espai sonor: Carles Cors. Vídeo: FromZero. Perruqueria: Anna Rosillo. Assistent d'assaigs: Marc Morote. Disseny gràfic: ARTIC Studio. Producció tècnica: Punt de Fuga. Producció executiva: Meritxell Yanes i Arnau Nadal. Xarxes: Paula Lasheras (MeriYanes Produccions). Ajudant de direcció: Antonio Calvo. Direcció: Sergi Belbel i Cristina Clemente. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 6 juny 2019.

I continua... Tercera i última tongada de la sèrie teatral «Dolors», amb els capítols 5 i 6. L'experiència, tant per als intèrprets com per als autors —i també per als espectadors— es pot considerar força positiva. Sobretot, esclar, per l'energia que hi han de dipositar els tres intèrprets, amb els constants canvis d'acció i, en aquesta última part, també de personatges secundaris (un metge, una infermera, una doctora...) «Dolors» arriba al final amb la trama deixada en un punt ben àlgid després dels capítols 3 i 4. Però com passa en el tradicional "plantejament" (capítols 1 i 2), "nus" (capítols 3 i 4) i "desenllaç" (capítols 5 i 6), aquests dos últims esgoten la possibilitat d'obrir noves vies que deixessin la sèrie en un punt de fuga obert. Tancat i barrat, doncs. No hi haurà seqüela. Ep!, si l'audiència no ho demana! [text íntegre de la crítica]


«El dolor», de Marguerite Duras. Traducció de Maria Lucchetti. Versió de Lurdes Barba. Intèrpret: Ariadna Gil. Escenografia: Francesc Torres. Vestuari: Marian Milla. Il·luminació: Maria Domènech. Composició i so: Jordi Collet. Audiovisuals: Adolf Alcañiz. Muntatges, assajos i representacions: Equips tècnics i de gestió del TNC. Construcció escenografia: Detall 04, SL. Confecció de vestuari: Goretti, vestuari escènic (abric). Ajudanta de direcció: Chantal Aimée. Direcció: Lurdes Barba. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 30 maig 2019.

Els monòlegs els carrega el diable. Sembla que s'ha imposat entre el sector teatral el repte de sortir en solitari a l'escenari i demostrar la capacitat d'allò que els ha fet reconèixer com a intèrprets. Un dia o altre, un a un, cauen en la perillosa maroma del monòleg la majoria d'actors i actrius que han consolidat el seu paper gràcies a una trajectòria brillant relacionada amb muntatges en companyia. I arriba el dia del monòleg. Gairebé sempre per posar-se en la pell i enriquir la paraula de grans autors literaris: Stefan Zweig, per exemple, com ho està fent aquesta temporada l'actor Jordi Bosch al Teatre Romea; o Marguerite Duras, com ho fa també l'actriu Ariadna Gil al Teatre Nacional de Catalunya. [text íntegre de la crítica]


«Dolors / Capítols 3 i 4». Idea original de Meritxell Yanes. Dramatúrgia de Sergi Belbel, Eulàlia Carrillo i Cristina Clemente. Intèrprets: Enric Cambray, Gemma Martínez i Meritxell Yanes. Argument: Cristina Clemente i Eulàlia Carrillo. Escenografia: Lluís Nadal 'Koko'. Vestuari: Carme PuigdevalliPlantés. Il·luminació: August Viladomat 'Gutty' i Àngel Puertas. Música original i espai sonor: Carles Cors. Vídeo: FromZero. Perruqueria: Anna Rosillo. Assistent d'assaigs: Marc Morote. Disseny gràfic: ARTIC Studio. Producció tècnica: Punt de Fuga. Producció executiva: Meritxell Yanes i Arnau Nadal. Xarxes: Paula Lasheras (MeriYanes Produccions). Ajudant de direcció: Antonio Calvo. Direcció: Sergi Belbel i Cristina Clemente. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 29 maig 2019.

I continua... Segona tongada de la sèrie teatral «Dolors», amb els capítols 3 i 4, que comencen amb el resum dels anteriors fins al punt que es va tancar deixant la descoberta que aleshores no es podia desvelar. ¿Qui era en Nil? ¿Qui era en Pol? “Els germans bessons són un defecte de la natura”, diu en un moment donat la Lola. Se sent un remoreig en alguna part de la sala. Hi ha bessons. L'humor corre aquest perill. La mateixa actriu que ho pronuncia és mare de bessons a la vida real. Ja se sap que en tota obra hi ha una part implícita de la biografia personal. ¿Això voldria dir que l'actriu Meritxell Yanes, en certa manera ànima del projecte, té la dèria oculta d'inventar artilugis com el que inventa a la sèrie per evitar els “dolors” de la menstruació? En aquests dos capítols, el personatge masculí Nil / Pol agafa un protagonisme especial. [text íntegre de la crítica]


«Dolors / Capítols 1 i 2». Idea original de Meritxell Yanes. Dramatúrgia de Sergi Belbel, Eulàlia Carrillo i Cristina Clemente. Intèrprets: Enric Cambray, Gemma Martínez i Meritxell Yanes. Argument: Cristina Clemente i Eulàlia Carrillo. Escenografia: Lluís Nadal 'Koko'. Vestuari: Carme PuigdevalliPlantés. Il·luminació: August Viladomat 'Gutty' i Àngel Puertas. Música original i espai sonor: Carles Cors. Vídeo: FromZero. Perruqueria: Anna Rosillo. Assistent d'assaigs: Marc Morote. Disseny gràfic: ARTIC Studio. Producció tècnica: Punt de Fuga. Producció executiva: Meritxell Yanes i Arnau Nadal. Xarxes: Paula Lasheras (MeriYanes Produccions). Ajudant de direcció: Antonio Calvo. Direcció: Sergi Belbel i Cristina Clemente. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 25 maig 2019.

Una sèrie teatral de sis capítols —uns 300 minuts d'espectacle en directe— no es fa en quatre dies. El projecte, doncs, ve de lluny, a partir de la primera idea de l'actriu Meritxell Yanes. Pel camí, ha baixat del carro del trio de guionistes la dramaturga Marilia Samper, que ha estat substituïda per Eulàlia Carrillo juntament amb Sergi Belbel i Cristina Clemente. L'altre trio, l'interpretatiu, fa un veritable “tour de force”, no només en les sessions de dos capítols, sinó en la integral (6 hores) prevista com a final de traca. La iniciativa és inèdita. I si un dia els dramaturgs van fer el camí de reconversió del teatre cap a la televisió, ara fan el camí a l'inversa, de la televisió al teatre. Per això, dins de la trama d'aquesta comèdia moderadament i controladament esbojarrada, hi ha força referències a altres sèries populars, a alguns personatges coneguts, a mites casolans i mites de fora, a la publicitat, a projeccions de títols de crèdit... I tot amb la intenció que els espectadors no oblidin que estan veient una “sèrie” en directe com si fossin a la televisió. En aquest sentit, es mereix una menció especial la referència a «Plats bruts» que, en les sessions de rodatge va optar amb una opció inèdita aquí incorporant-hi públic i aconseguint les reaccions en directe i no enllaunades. [text íntegre de la crítica]


«¿La vida es sueño? o #Gwenismürfila». Dramatúrgia de Norbert Martínez i Gemma Brió, a partir del procés de creació de la Cia. Les Libertàries. Intèrprets: Tàtels Pérez i Gemma Brió. Intèrpret i tècnic: Enric Alarcón. Audiovisuals: Mar Orfila. Espai sonor: Ramon Ciércoles. Disseny il·luminació: Enric Alarcón. Escenografia i vestuari: Cia. Les Llibertàries. Direcció: Norbert Martínez. Companyia Les Llibertàries. Coproducció amb el Festival Grec 2018 i col·laboració de la Companyia La Brutal i Badalona Cultura. Sala Versus Glòries, Barcelona, 24 maig 2019.

Quan Calderón de la Barca es preguntava si la vida era un somni i deia allò tan conegut que els somnis eren somnis i para de comptar, ja donava a entendre que la frontera entre la veritat i la mentida seria cada vegada més prima i més confusa. Si Calderón al segle XVII hagués disposat de Facebook, Twitter, WhatsApp, YouTube, Instagram i tutti quanti digital, potser hauria caigut d'esquena a la seva Barca quan hauria comprovat fins on podia arribar el grau d'irrealitat convertit en el que popularment es coneix ara com “fake news”. Partint d'aquesta intenció, la companyia Les Llibertàries es pregunta de debò si la vida és un somni. És a dir, anys ha Calderón ho afirmava. Ara, elles —la companyia Les Llibertàries és integrada per les dues actrius i la polifacètica Mar Orfila a més del director Norbert Martínez— s'ho pregunten com si dubtessin que en l'interior del somni hi ha l'autèntica veritat. [text íntegre de la crítica]


«El gran mercado del mundo», de Calderón de la Barca. Versió de Xavier Albertí. Dramaturgista: Albert Arribas. Intèrprets: Cristina Arias, Alejandro Bordanove, Antoni Comas, Elvira Cuadrupani, Jordi Domènech, Rubèn de Eguía, Roberto G. Alonso, Oriol Genís, Lara Grube, Silvia Marsó, Jorge Merino, Mont Plans, Aina Sánchez i David Soto. Escenografia: Max Glaenzel. Vestuari: Marian García. Il·luminació: Ignasi Camprodon. So: Jordi Bonet. Caracterització: Àngels Palomar. Assessorament moviment: Roberto G. Alonso. Ajudant escenografia: Josep Iglesias. Ajudanta vestuari: Georgina Viñolo. Alumna en pràctiques Màster Universitari Estudis Teatrals (MUET) de l'IT i l'UAB: Laura Cuervo Álvarez. Alumna en pràctiques grau Arts Escèniques ERAM: Helena Pàmies Grande. Construcció escenografia: Taller Jorba – Miró, Scp i Pascualín. Confecció vestuari: Maria Trinidad Rodríguez, Antonia Pérez i Inés Mancheño. Ajudant direcció: Roger Vila. Direcció: Xavier Albertí. Coproducció: TNC i Companyia Nacional Teatro Clásico. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 23 maig 2019.

De moment, tot comença com si fos una sessió de pista de circ. Després, apareix un subtil homenatge a les maneres escèniques de fer del malaguanyat Carles Santos. Més endavant, esclata una de les flaques del director Xavier Albertí, el patrimoni del Paral·lel barceloní, i finalment sembla que tothom acabi en una fira de parc d'atraccions damunt d'una nòria fins al clímax final de la creu de neons i la imatge de la Pietat. I tot això, de rerefons, amb un Calderón de la Barca, amb una recreació dels antics “autos sacramentals”, que tenen el seu origen en representacions de Corpus, i que l'autor barroc del Segle d'Or espanyol, Don Pedro Calderón de la Barca (Madrid, 1600 - 1681), sacerdot com era, havia fet servir per acostar al poble la seva mirada àcida, tintada de pessisme existencial, sobre les creences religioses. [text íntegre de la crítica]


«La partida d'escacs», d'Stefan Zweig. Versió d'Iván Morales, a partir de la dramatúrgia d'Anna Maria Ricart. Intèrpret: Jordi Bosch. Escenografia i il·luminació: Marc Salicrú. Vestuari: Míriam Compte. Espai sonor: Clara Aguilar. Caracterització: Toni Santos. Moviment: David Climent. Direcció de producció: Maite Pijuan. Cap de producció: Marina Vilardell. Producció executiva: Maria Muntané. Director d'oficina tècnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: David Ruiz. Regidora: Sílvia Domingo. Tècnics de so: Genís Morral / Clara Guerrero. Caps tècnics del teatre: Sergio Lobaco i Raúl Martínez. Construcció de l'escenografia: Óscar Hernández, Pro-escena Albadalejo i Pascualín Estructures. Premsa: Anna Casasayas. Màrqueting: Publispec. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Disseny gràfic: Santi&Kco. Col·labora: Punto Blanco. Ajudanta de direcció: Marc Cartanyà. Direcció: Iván Morales. Teatre Romea, Barcelona, 22 maig 2019.

Stefan Zweig és, o hauria de ser, un ganxo. Però ja se sap que segons quines pretensions excessivament intel·lectuals no són sempre les que més interessen el gran públic. Per tant, la companyia de «La partida d'escacs», amb Iván Morales al capdavant, ha buscat un altre ganxo més segur: l'actor Jordi Bosch. I així, l'adaptació d'Anna Maria Ricart en un monòleg de setanta minuts de l'última novel·la de l'autor (publicada pòstumament després del seu suïcidi) intenta aproximar la tesi de «La partida d'escacs» als espectadors de teatre del dia a dia. I l'objectiu s'aconsegueix. Almenys, pel que fa al públic de la meva funció —¿«monotemàtic», com dirà de seguida l'actor en entrar a la platea camí de l'escenari o «monoactoral»?—, perquè els «bravos» i els aplaudiments dempeus de l'auditori deixaven fins i tot el mateix actor Jordi Bosch, propens més aviat a la discreció i la modèstia, una mica aclaparat. I no hi ha dubte que la seva feina —la primera literalment en solitari a l'escenari, tot i que ja té actuacions antològiques de monòleg en companyia— està a l'alçada del que demana el profund discurs d'Stefan Zweig, alternant la seva interpretació amb moments de gest, de moviment i fins i tot d'un cert aire subtil d'humor. [text íntegre de la crítica]


«El temps que estiguem junts». Dramatúrgia de Pablo Messiez. Traducció de Marc Artigau. Intèrprets 2019: Quim Àvila, Clàudia Benito, Raquel Ferri, Eduardo Lloveras, Lluís Marquès, Maria Rodríguez, Joan Solé i Júlia Truyol. Intèrprets 2018: Joan Amargós, Quim Àvila, Clàudia Benito, Raquel Ferri, Eduardo Lloveras, Andrea Ros, Joan Solé i Júlia Truyol. Escenografia i vestuari: Elisa Sanz. Il·luminació: Paloma Parra. So: Joan Solé. Ajudanta d'escenografia: Eli Siles. Construcció escenografia: Jorba Miró. Ajudanta de direcció: Helena Escuté. Direcció: Pablo Messiez. La Kompanyia Lliure. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 17 febrer 2018. Reposició: 16 maig 2019.

A veure... ¿com ho expliquem perquè s'entengui..? L'espai és un, però les històries són dues... o més de dues. La realitat és una... però hi ha una segona realitat semblant a aquelles visions que s'anticipen al que un viu en un moment determinat. ¿El que vivim en temps present ho hem viscut alguna vegada abans...? Tothom ha experimentat aquesta sensació, amb estranyesa i un cert respecte pel desconegut, alguna vegada a la vida. Al dramaturg i director Pablo Messiez (Buenos Aires, Argentina, 1974), de l'escola Veronese, aquesta dualitat carregada d'enjòlit li suggereix la confecció artesanal d'una història d'històries de relacions personals i també d'incomunicació que al final es troben. [text íntegre de la crítica]


«Karen», d'Ever Blanchet. Intèrprets: Armand Villen, Maria Clausó, Pep Planas, Isabelle Bres, Isa Mateu i Carles Pulido. Il·luminació: Daniel Gener. Escenografia i vestuari: Jordi Bulbena. Realització vestuari: J. Barbany i Joaquim Amigó. Música i espai sonor: Xose Fernández. Fotografia: Martí Fradera. Suport tècnic: Blai Blanchet. Técnic de sala: Andriy Kravchyk. Producció executiva: Roxana Díaz. Disseny gràfic i màrqueting: Neus Vallespi. Premsa & Comunicació: Anna Murga. Ajudant de direcció: Daniel Cuello-Esparrell. Direcció: Marta Gil Polo. Producció: Companyia Versus Teatre. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 12 maig 2019.

Gènere negre. La intriga es planteja des del primer moment. I no deixa d'interpel·lar l'espectador fins al fosc final, al cap de vuitanta minuts. La intriga és la clau d'un relat del gènere que es fa més complexa quan s'ha de traspassar al registre teatral. Tot i així, aquí no perd gens ni mica aquesta guspira intrigant fins que va desvelant què és el que ha condicionat dues famílies arran d'uns fets ocorreguts tretze anys abans. L'estructura de l'obra recula en el temps. El plantejament deixa sobre la platea una colla d'hipòtesis. ¿Es tracta d'una màfia? ¿Es tracta d'una banda organitzada? ¿Es tracta d'un complot? ¿Quin és el secret que assetja tots els personatges? Tot quedarà resolt a manera que la trama avanci amb el salt de tretze anys enrere i el nus es vagi deslligant camí del desenllaç. [text íntegre de la crítica]


«Els ocells». A partir de l'obra d'Aristòfanes. Creació de Xavi Francès, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Albert Pascual, Marc Rius, Israel Solà, Júlia Truyol i Joan Yago (La Calòrica). Dramatúrgia: Joan Yago. Intèrprets: Xavi Francès, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López i Marc Rius. Veus en off: Queralt Casasayas, Òscar Castellví, Arnau Puig, Clara de Ramon, Andrea Ros, Vanessa Segura, Júlia Truyol i Pau Vinyals. Escenografia, vestuari i llums: Albert Pascual. Caracterització: Anna Rosillo. Espai sonor: Guillem Rodríguez, amb la col·laboració d'Arnau Vallvé. Construcció escenografia: La Forja del Vallès i La Calòrica. Llum Led: L&D Lights. Confecció vestuari: Albert Pascual. Producció executiva: Júlia Truyol. Alumna en pràctiques Institut del Teatre: Alejandra Lorenzo Iglesias. Direcció: Israel Solà. Companyia La Calòrica. Producció de La Calòrica amb el Festival Temporada Alta i el suport de la Sala Beckett. Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona, 11 maig 2019.

Una faula, una comèdia, un cabaret, un divertimento i molt més. Tot això és «Els ocells». En resum: una troballa que no ha de passar desapercebuda i estic segur que no hi passarà. Pronunciar La Calòrica ara ja vol dir que darrere s'hi cou una nova proposta interessant. Ja són deu anys de trajectòria, que en teatre són com si fossin un segle: «L'Editto Bulgaro», «La nau dels bojos» i, entre altres, sobretot, «Fairflay», aquesta amb públic a manta i premis a dojo. Però «Els ocells» és tota una altra cosa. Diria encara més: és la revàlida definitiva i la consolidació absoluta d'una companyia que ha nascut de la necessitat de joventut de fer-se un paper en el sector teatral català i se n'ha sortit picant pedra. «Els ocells» és una obra d'Aristòfenes estrenada el 414 a.C. Ha plogut molt des d'aleshores. Però la terra continua eixugant-se després de la pluja i La Calòrica l'ha remoguda, l'ha eixorcolada, l'ha adobada i l'ha treballada a fons reescrivint la història d'aquesta parella d'atenencs, Pisteter i Evèlpides, que aquí s'han convertit en una parella d'avui mateix, representant de la classe oportunista, adinerada i escaladora sense escrúpols que fugen del fracàs i el frau a la recerca d'un nou món tot i que acabaran ensopegant amb la mateixa pedra. [text íntegre de la crítica]


«Orsini», d'Aleix Aguilà. Intèrprets: Míriam Alamany, Júlia Barceló, Pol López i Pau Vinyals. Escenografia: Judit Colomer Mascaró. Ajudanta d'escenografia: Idola Costa. Vestuari: Sílvia Delagneau. Il·luminació: August Viladomat. Espai sonor: Vidal Soler. Producció executiva: Júlia Molins. Cap de producció: Maria G. Rovelló. Cap tènic: Oriol Ibáñez. Ajudanta de direcció: Laura Calvet. Direcció: Xicu Masó. Companyia Solitària. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 10 maig 2019.

Potser no s'entén prou però és divertida, descarada, desinhibida, brossiana, simbolista i, en certs moments, surrealista i tot. I sempre molt ben interpretada. La imatge d'una vaca de bona pastura caiguda a la piscina en una festa de casament d'upa és impagable. I els espectadors de teatre tenen molt poques oportunitats de fer anar la imaginació i crear un imaginari que l'obra continua estimulant ja sigui amb l'evocació de la mirada d'un paisatge o dels records d'un passat. L'obra «Orsini», d'Aleix Aguilà (Girona, 1977) juga a cavall de l'òpera «Guillem Tell», de Rossini, l'efemèride de la bomba del Liceu del 1893 i els fets més contemporanis com el que la boda de ficció tingui lloc el 2 d'octubre del 2017, quan el procés d'independència de Catalunya ja s'ha fet i desfet com un bolado, o en el moment que el record dels atemptats de la Rambla i de Cambrils de l'estiu d'aquell mateix any encara és molt present. [text íntegre de la crítica]


«Dogville: un poble qualsevol», de Lars von Trier. Traducció de l'anglès de Pau Miró. Dramatúrgia de Pau Miró i Sílvia Munt. Intèrprets: Andreu Benito, Joel Bramona / Jaume Solà, Bruna Cusí, Anna Güell, Andrés Herrera, Josep Julien, Lluís Marco, Áurea Márquez, Albert Pérez, Alba Ribas i David Verdaguer. Escenografia: Max Glaenzel. Ajudant d'escenografia: Enric Romaní. Vestuari: Mercè Paloma. Ajudanta de vestuari: Nadia Balada. Caracterització: Ignasi Ruiz. Il·luminació: David Bofarull (a.a.i.) So: Damien Bazin. Vídeo: Daniel Lacasa. Alumne en pràctiques de direcció de l'Institut del Teatre BCN: Lluc Ubach. Ajudanta de direcció: Tilda Espluga. Suport a la direcció: Daniela Feixas. Direcció: Sílvia Munt. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 9 maig 2019.

Que ningú no esperi veure un remake de la pel·lícula «Dogville» que Lars von Trier va portar a Cannes el 2003 i que va impactar notablement en el cinema europeu de l'època. Això ho adverteix d'entrada la directora Sílvia Munt, però, potser per no decebre els més cinèfils, ha creat també una projecció a fons d'escenari paral·lela a la representació teatral que permet observar els moviments —en un blanc i negre de thriller rigorós— que fan els personatges quan entren i surten del bar on passa tota l'acció. Una muntatge enregistrat que es manté durant bona part de la representació, però que va desapareixent cap a la part final, per centrar-se en alguns primers plans, sobretot els de la protagonista de «Dogville: un poble qualsevol», l'actriu Bruna Cusí. La trama original cinematogràfica de «Dogville» durava tres hores. Dic cinematogràfica, però el director danès va fer una picada d'ullet al teatre filmat i tothom pot recordar aquella mena de joc de la xarranca ennegrit sense cap presa exterior per on es passejava l'actriu Nicole Kidman, com si cremés etapes de la seva estada a llogarret de Dogville. [text íntegre de la crítica]


«Les noies de Mossbank Road (Di and Viv and Rose)», d'Amelia Bullmore. Traducció de Roser Batalla. Intèrprets: Cristina Genebat, Marta Marco i Clara Segura. Escenografia: Enric Planas. Construcció escenografia: Taller d'Escenografia Castells i Pascualín Estructures. Il·luminació: Sam Lee. Espai sonor: Jordi Bonet. Vestuari: Antonio Belart. Ajudanta vestuari: Raquel Ibort. Confecció vestuari: Goretti Puente. Audiovisuals: Raquel Cors i Daniel Lacasa. Maquinària: Joan Bonany. Tècnic so: Joan Gil. Tècnic vídeo: Martín Elena. Enregistrament vídeo: Nanouk Films. Assistència sastreria: Alejandro Lorenzo. Perruqueria i maquillatge: Pablo Arcusa. Coordinació tècnica: Jordi Thomas. Cap tècnic teatre: Jaume Feixas. Producció executiva: Macarena García. Cap producció: Nati Sarrià. Direcció producció: Josep Domènech. Producció: Bitó amb la coproducció de La Villarroel. Ajudanta direcció: Daniela Feixas. Direcció: Sílvia Munt. La Villarroel, Barcelona, 14 desembre 2017. Reposició: 27 abril 2019.

Actriu i autora. Aquesta, crec, és una de les claus de l'obra estrenada a Londres el 2011 i representada des d'aleshores en diferents escenaris internacionals, «Di and Viv and Rose» —la tendència manllevada del cinema de canviar els títols l'ha convertit en català en «Les noies de Mossbank Road»— perquè l'autora Amelia Bullmore (Chelsea, Londres, 1964) coneix bé el que es cou a l'altra banda del guió i l'estructura teatral de la seva obra respira les fustes d'escenari que ella mateixa ha trepitjat. Amelia Bullmore, com a autora, és en aquesta obra una mica Di, una mica Viv i una mica Rose. Em costa apuntar-me a la teoria que fa córrer la promoció quan diu que va decidir escriure aquesta obra a partir de descobrir, passejant per Nova York, les cames d'una senyora que s'assemblaven a les d'una amiga seva. Deixem-ho i anem al gra. [text íntegre de la crítica]


«La lleugeresa i altres cançons», d'Ivan Benet i Víctor Borràs. Intèrpret: Aida Oset. Música original: Aida Oset. Escenografia: Clàudia Vilà. Disseny de llums: Ganecha Gil Gracia. Vestuari: Maria Armengol. Disseny de so: Guillem Llotje. Músics de “Don’t ask me why”: Pablo Yupton, Roger Giménez, Pablo Campos. Producció executiva: Maria Hervàs. Comunicació: Gerard Palomas. Fotografia: Carla Oset. Tècnica de la companyia: Paula Crespo. Ajudant de direcció: Víctor Borràs. Direcció: Ivan Benet. Col·laboració: Festival Temporada Alta. Companyia Teatre Nu. Sala de Dalt. Sala Beckett, Barcelona, 27 abril 2019.

L'actriu, compositora i cantant Aida Oset (Barcelona, 1983) reuneix en aquest espectacle multidisciplinar i de cambra tot allò que pot oferir des de la seva triple creativitat. Com a suport de fons, la teoria filosòfica del sociòleg i professor francès Gilles Lipovetsky (París, 1944) conegut sobretot per analitzar el postmodernisme i l'hipermodernisme i per dictaminar o constatar la pèrdua de les grans influències col·lectives socials i polítiques com a sagrada institució i l'obertura d'una cultura dinàmica, individualista, efímera i narcisista. Conclusió: una cultura tocada per la lleugeresa. Tot això ha mogut els autors del relat, també actors i activistes teatrals, Ivan Benet i Víctor Borràs, a traslladar part de la interpretació de la teoria lipovestkyana a un pla quotidià: el d'una infermera amb prestigi professional dins del sector i la seva relació amb els pacients fins a les últimes conseqüències. [text íntegre de la crítica]


«Un, ningú i cent mil», de Luigi Pirandello. Adaptació de Ferran Utzet, a partir de la traducció de Marina Laboreo. Intèrprets: Laura Aubert i Marc Rodríguez. Espai i utilleria: Paula Miranda. Llums: Pep Barcons. So: Guillem Rodríguez. Vestuari: Giulia Grumi. Assessor de moviment: Xavi Duch. Regidora: Marta Garolera. Tècnic de funcions: Juan Boné. Atenció al públic: Ailin Migliora i Núria Ubiergo. Suport tècnic muntatge: Fernando Acosta, Genís Cordomí, Luca Migliorucci, Ester Porcel i Emili Vallejo. Estudiants en pràctiques ITES: Clàudia Alba i Sara Farré. Fotografia: Bito Cels i David Ruano. Direcció: Ferran Utzet. Producció de La Perla 29. Teatre Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 26 abril 2019.

«Teniu el nas gran!» «Es diu “gros”» «¿Eh?» «Jo, senyor, si tingués aquest temple, manaria a l'instant que algú me l'amputés.» «¿És un roc? ¿És un pic? ¿És un faig? ¿Què dic un faig? No, no, que és tota una muntanya!» «Poc que és un nas, això d'aquí davant! Potser és un melonet. Potser és un nap gegant!» De nassos, ja se'n va sentir a parlar sota la nau gòtica del Teatre Biblioteca de Catalunya entre el 2012 i el 2013 amb la versió del Cyrano de Bergerac que va protagonitzar Pere Arquillué. Sentir ara parlar d'un nas, potser no tan gros i tan popular com el de Cyrano, però sí que força torçat i més aviat girat cap a l'esquerra, descrit per Luigi Pirandello, és tota una altra cosa, però, al cap i la fi, els dos autors fan del nas una al·legoria filosòfica de la vida. El quid de la qüestió que es dispara de seguida tot just comença el relat pirandellià em porta per uns instants el Cyrano, potser perquè el traductor de l'obra d'Edmond Rostand, Xavier Bru de Sala, coincidia el dia de la meva funció també com a espectador. En aquesta ocasió, la traducció parteix de l'última novel·la de Luigi Pirandello, escrita el 1925 i publicada dos anys després, i és de Marina Laboreo, publicada el 2017 a l'Editorial Ela Geminada, sota la direcció de l'actual cap de la Institucio de les Lletres Catalanes, Oriol Ponsatí-Murlà. [text íntegre de la crítica]


«Atlàntida 92 (un espectacle que fa aigües)», de Laia Alsina Ferrer. Intèrprets: Cristina Arenas, Sergi Gisbert i Josep Sobrevals. Escenografia i vestuari: Carlota Masvidal. Producció: Júlia Simó. Direcció tècnica: Rubèn Taltavull. Fotografies d'El Cicló: Marta Mas. Assistent de direcció: Albert Reverendo. Ajudant de direcció: Pau Masaló. Direcció: Laia Alsina i Ferrer. Companyia El Martell. Programa El Cicló (Cicle de Companyies Independents en Residència). Teatre Tantarantana, Barcelona, 25 abril 2019.

¿Com es fa una olla barrejada —o potser parlant de cuina hauria de dir una pizza casolana amb recepta de l'àvia— amb el poema èpic «L'Atlàntida», de Jacint Verdaguer, escrit entre el 1874 i el 1876, a bord del vaixell Guipúzcoa de la Companyia de Tabacs on el poeta tenia plat i taula a càrrec del Marquès de Comillas, la final de la copa d'Europa de Wembley entre el Barça i el Sampòria el 1992, el mite de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona i la bona fe de la penya de l'Associació de Veïns creada aquell any de glòria col·lectiva al barri de Sant Antoni? I tot això, ¿sense que ningú prengui mal i, contràriament del que diu el subtítol de l'obra, «l'espectacle no faci aigües»? El Martell, companyia que fa un any va estrenar també al mateix Teatre Tantarantana «El mar no cap dins una capsa de sabates» de la mateixa autora, ho ha intentat en una nova proposta gens convencional que bascula entre dos registres: el del "teiatru d'espardenya" i el vers solemne de l'èpica verdagueriana. [text íntegre de la crítica]


«Anònims», de Jordi Manau. Intèrprets: Jordi Manau, Clàudia de Sandoval, Gerard Clavell i Ariadna Gaya. Escenografia: Marina Soteras. Fotografia: Èric Garrido i Roser Salarich. Producció executiva: Ariadna Gaya. Cicle Joves Creadors. Direcció: Jordi Manau i David Iglesias. Companyia La Paradoxa, Teatre del Raval, Barcelona, 13 abril 2019.

És curiós que una companyia jove s'emmiralli en autèntics “dinosaures”, amb perdó, de la música del segle passat que encara avui cuegen perquè els suports físics enregistrats ja no es venen i el negoci musical, si és que existeix, passa precàriament per l'Spotify i ha hagut de tornar als directes. Com a mostra, la gira final que va haver de fer en la supermaduresa el cantant i poeta Leonard Cohen, que va acabar morint amb les botes posades damunt les taules. Doncs bé, els integrants de la jove companyia La Paradoxa —parlem de “joves” que ja empaiten o superen el 3 en edat— fan una “boutade” amb un segrest de ficció del cantant Joaquín Sabina i intentant que alguns dels seus amics més íntims (el triangle inseparable format per Ana Belén, Víctor Manuel i Joan Manuel Serrat) paguin el rescat que demanen pel seu alliberament. En resum: víctimes de la generació Y o generació millennial com són, es veuen obligats a caure en el recurs de la caputxa de segrestador tot i que estudien, tenen alguna feineta, fan de comercials, marquen enquestes de carrer o viuen de ser exfutbolista ben pagat. [text íntegre de la crítica]


«Laberint striptease». A partir de l'obra «Strip-tease i teatre irregular» i els poemes visuals de Joan Brossa. Dramatúrgia de Roberto G. Alonso. Intèrprets: Jordi Cornudella, Elena Martinell, Laura Marsal, Davo Marín i Robert G. Alonso. Disseny d'il·luminació: Albert Julve. Disseny i construcció de l'escenografia: Víctor Peralta i Tony Murchland. Vestuari: Roberto G. Alonso i Víctor Peralta. Atrezzo: Víctor Peralta. Assessorament dramatúrgic: Marc Rosich. Coach acrobàcia: Gloria San Miguel. Coordinació de l'equip artístic: Joan Solé. Concepció de l'espai escènic: Roberto G. Alonso. Coreografia: Roberto G. Alonso. Direcció musical i arranjaments: Jordi Cornudella. Direcció: Roberto G. Alonso. Producció: Escenari Joan Brossa en col·laboració amb Cabaret 13 i Cia. Roberto G. Alonso. Sala Joan Brossa, Escenari Joan Brossa, Barcelona, 12 abril 2019

Corre tradicionalment la brama que el teatre anomenat “irregular” de Joan Brossa (Barcelona, 1919 - 1998) és difícil de portar a escena perquè a partir d'una aparent senzillesa fuig de qualsevol convencionalisme teatral que no tothom entén ni sap resoldre. El polifacètic i, com ell mateix es fa dir, “artista multidisciplinar” Roberto G. Alonso (Ponferrada, Lleó, 1970), establert de sempre a Catalunya amb companyia pròpia, ho desmenteix perquè li ha trobat el desllorigador i ha creat un espectacle que, a més de ser fidel amb la línia i la filosofia brossiana, la renova amb una mirada molt personal, tant d'ell com de tota la companyia, i l'acoloreix amb unes pinzellades que burxen subtilment en qüestions actuals: els abusos sexuals destapats recentment dins de l'església, la crisi de la política actual, l'estat eternament trontollant de la cultura, el pes del triangle religiós - militar - judicial, el mite de les urnes de votació, el ritual dels passos de Setmana Santa... i tot amb una concepció lúdica, amable, de cabaret i una mica també de barraca. [text íntegre de la crítica]


«Com els grecs (Greek)», de Steven Berkoff. Traducció de l'anglès de Joan Sellent. Intèrprets: Mercè Arànega, Sílvia Bel, Pep Cruz i Pablo Derqui. Escenografia: Clara Notari. Ajudant d'escenografia: Sergi Corbera. Acabats escenogràfics: Taller d'escenografia Castells. Vestuari: Marian Garcia Milla. Ajudanta de vestuari: Anna Hernàndez. Caracterització: Àngels Palomar. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Espai sonor: Jordi Bonet. Vídeo: Mar Orfila. Moviment: Montse Colomé. Ajudanta de direcció: Carol Ibarz. Direcció: Josep Maria Mestres. Teatre Lliure de Gràcia, Barcelona, 11 abril 2019.

A la dècada dels vuitanta del segle passat el llenguatge literari —i per tant el teatral també— era més transgressor del que és avui. El pas del temps —i parlem de quaranta anys!— ha endolcit la mirada crítica i, recentment, fins i tot l'ha autocensurat per por a les conseqüències de l'opressor de torn. Per això, recuperar —no goso dir “descobrir”— el polifacètic Steven Berkoff a aquestes alçades és un bàlsam de rebel·lió i una airada de revolta que remou consciències i que, pel que fa al teatre, repta les noves dramatúrgies pretesament trencadores a mirar també enrere i beure de les fonts de la vella escola i passar de debò per damunt de qualsevol convencionalisme o intent de conducció artística des del poder, ja sigui ideològic, polític o econòmic. Steven Berkoff (Londres, 1937) —dramaturg, assagista, actor de teatre i de cinema [“La taronja mecànica” o “Rambo”]— ha estat un d'aquests personatges que ha topat sovint amb la censura del sistema i que, quan se'n va adonar —després de rebre algunes negatives del teatre institucional anglès— va decidir tirar pel dret i fer el que ell volia fer. [text íntegre de la crítica]


«El jardín de los cerezos», d'Anton Txékhov. Versió d'Ernesto Caballero. Intèrprets: Chema Adeva, Nelson Dante, Paco Déniz, Isabel Dimas, Karina Garantivà, Miranda Gas, Carmen Gutiérrez, Carmen Machi, Isabel Madolell, Fer Muratori, Tamas Novas, Didier Otaola i Secun de la Rosa. Escenografia: Paco Azorín. Vestuari: Juan Sebastián Domínguez. Il·luminació: Ion Aníbal. Música i espai sonor: Luis Miguel Cobo. Vídeo: Pedro Chamizo. Moviment: Carlos Martos. Caracterització: Chema Noci. Ajudant d'escenografia: Fer Muratori. Ajudant d'il·luminació: David Vizcaíno. Ajudant de vestuari: Yeray González. Construcció d'escenografia: Baeza Metal, Mambo Decorados, Sfumato i Snick Móvil. Confecció de vestuari: Sastreria Cornejo. Confecció del vestuari de Lyubov Andreyevna: Ulises Mérida. Attrezzo: Amaya Coratire i Minitracks. Ajudanta de direcció: Nanda Abella. Direcció: Ernesto Caballero. Producció del Centro Dramático Nacional. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 10 abril 2019.

Un tren de joguina, una casa de nines desplegable, uns telèfons mòbils, facebook en directe i molt de moviment amb una banda sonora que fuig de l'època original de l'obra i se situa en el dia a dia d'avui mateix, però com si el temps s'hagués aturat, que és una de les claus de rerefons de «L'hort dels cirerers», d'Anton Txékhov (Taganrog, Rússia, 1860 - Badenweiler, Alemanya, 1904). La versió d'Ernesto Caballero posa més l'èmfasi en el “què” que no pas en el “com”. No té una especial preocupació per l'ambientació romàntica de la finca dels cirerers —aparentment l'escenografia és senzilla i funcional centrada en una tarima móbil— sinó per l'abisme que amenaça tots i cadascun dels personatges de l'obra. Aquesta aposta del Centro Dramático Nacional té un perill: que el perfil de cada personatge es difumini en el conjunt de tots els altres i sigui difícil destriar qui és qui d'entre tots ells. Però també té un avantatge: que del conjunt de tots ells en fa un missatge únic que és el de la pèrdua del passat, la de l'oblit, la de la desfeta d'un nucli rural que aspira a créixer en l'urbs que és també la desfeta d'una col·lectivitat d'un temps que aspira a créixer en un món millor i diferent. [text íntegre de la crítica]


«Señora de rojo sobre fondo gris», de Miguel Delibes. Adaptació: José Sámano, José Sacristàn i Inés Camiña. Intèrpret: José Sacristán. Veu en off: Mercè Sampietro. Escenografia: Arturo Martín Burgos. Vestuari: Almudena Rodríguez Huerta. Il·luminació: Manuel Fuster. So: Mariano García. Directora de producció: Nur Levi / Elisa Herráez. Ajudantes de producció: Pilar López “Pipi” i Mélani Pindado. Director tècnic: Manuel Fuster. Gerent companyia / sastressa: Nerea Berdonces. Secretària de producció: Pilar Velasco. Tècnic d'il·luminació i so: Manuel Fuster / Jesús Díaz Cortés. Maquinista / regidor: Pepe González / Juan José Andreu. Cap tècnic teatre: Sergio Lobaco i Raúl Martínez. Premsa: Anna Casasayas. Màrqueting i publicació: Publispec. Producció: Sabre Produccions, Pentación Espectáculos, TalyCual i AGM. Ajudanta de direcció: Inés Camiña. Direcció: José Sámano. Teatre Romea, Barcelona, 6 abril 2019.

Si algú us pregunta: «¿Heu llegit mai “Señora de rojo sobre fondo gris” de Miguel Delibes» i dieu que no, doncs llegiu-lo. Si us pregunten: «¿Heu vist mai una actuació en solitari de l'actor José Sacristán?», i diueu que no, doncs aneu-lo a veure. Ara és al Teatre Romea, després d'una extensa gira. I la seva presència combina una de les peces més personals de Miguel Delibes —hi parla de la mort de la seva dona, Ángeles de Castro, als 48 anys, a causa d'una malaltia i de la detenció de la seva filla i la seva parella en temps de finals del franquisme, amb una de les propostes de José Sacristán també més personal, més intensa, més arriscada. Més personal, perquè s'ha de posar en la pell del personatge de Miguel Delibes; més intensa, perquè és conscient que a manera que avancen els noranta minuts del monòleg anirà burxant en l'interior de cadascun dels espectadors —¿qui no ha viscut de prop o de no tan a prop la pèrdua d'un ésser estimat?— fins a fer-lo esborronar; i més arriscada, perquè sortir a un escenari en solitari és com enfrontar-se sense embolcalls davant del perill. Esclar que són més de seixanta anys trepitjant escenaris, però això no impedeix que, per a l'actor, sempre sigui una primera vegada. [text íntegre de la crítica]


«Oh, mami!», d'Oriol Vila. Intèrprets: Anna Barrachina, Jofre Borràs, Artur Busquets, Octavi Pujades, Betsy Túrnez i Joana Vilapuig. Escenografia: Enric Planas. Ajudanta d'escenografia: Joana Martí. Vestuari: Nidia Tusal. Ajudanta de vestuari: Anna Ramon. Caracterització: Toni Santos. Cap tècnic: Joan Segura. Il·luminació: Damià Edery. Regidoria: Teresa Navarro. Disseny de so: David Solans. Disseny gràfic: Carlos Porta i 20cmStudio. Fotografia: Daniel Escalé. Assessor de moviment: Lluís Graells. Ajudanta de producció: Virginia Fernández. Producció: Anexa. Vídeos promocionals: Lyona. Premsa: Sandra Araquistain, Bertina Pons i Carmen Vicente. Ajudanta de direcció: Clara Mata. Direcció: Raquel Salvador i Oriol Vila. Cia. Nico & Sunset. Teatre Borràs, Barcelona, 6 abril 2019..

«Oh, mami!» és una comèdia de bulevard d'alt voltatge i de factoria local. En fan falta aquí, de comèdies com aquesta, i són sempre benvingudes. Val la pena aclarir que “bulevard” vol dir també rigor i nivell interpretatiu. Els francesos en saben un niu i n'han exportat a tot el món. «Oh, mami!» té tots aquests atributs. En segons quins moments sembla, per l'estructura escenogràfica de planta baixa i terrabastall com a pis superior i de portes i paravents, que hi ha alguna cosa de la popular «Pel davant i pel darrere!», muntatge que té casa oberta al Teatre Borràs i on tornarà per enèsima vegada a finals d'any. Però no. Aquí no hi ha sardines sinó magdalenes. La trama és original del tot, amb l'avantatge que l'autor, Oriol Vila, és també actor i sap com moure els fils perquè els noranta minuts de la representació no decaiguin en cap moment i, després de la gresca, fer un gir inesperat a la recerca de la tragi (comèdia) burxant en un tema dissortadament massa actual: la violència de gènere, les separacions de parella, les infidelitats, la custòdia compartida... [text íntegre de la crítica]


«El despertar de la primavera (Spring Awakening)», de Frank Wedekind. Llibret i lletres: Steven Sater. Música i orquestracions: Duncan Sheik. Orquestracions cordes: Simon Hale. Arranjaments vocals: AnnMarie Milazzo. Adaptació i versió catalana de David Pintó. Intèrprets 2016: Elisabet Molet, Laura Daza, Jana Gómez, Clara Solé, Mireia Coma, Clara Gispert, Marc Flynn, Eloi Gómez, Dídac Flores, Marc Udina, Roc Bernadí, Àlex Sanz, Bittor Fernández. Intèrprets 2018: Elisabet Molet, Laura Daza / Clara Altarriba, Jana Gómez, Clara Solé, Mireia Coma, Carme Milà, Marc Flynn, Eloi Gómez, Dídac Flores / Guido Balzaretti, Marc Udina, Roc Bernadí, Raimon Ferrer i Bittor Fernández. Amb la colaboració especial en els papers adults de Roser Batalla / Rosa Vila i Mingo Ràfols (2016) i Issac Alcayde (2018). Intèrprets 2019. Berta Butinuyà. Laura Daza, Valèria Sorolla, Clara Moraleda, Mireia Coma, Candela Díaz, Víctor Gómez, Eloi Gómez, Pablo Capuz, Adrià Andreu, Marc Udina, Àlex Sans i Pol Roselló. Personatges adults: Roser Batalla / Rosa Vila i Mingo Ràfols. Músics 2016: Xavi Viader / Quim Magnet, Berenguer Aina, Emiliano Roca / Alejandro Fränkel, Gustavo Llull / Marc Garcia Rami, Marta Sala / Raúl Heredia, Nacho López / Marc Santó. Músics 2018: Xavier Viader / Berenguer Aina / Nacho López / Glòria Casanovas / Marta Salas / Stéfano Pompilio / Gustavo Llull. Músics 2019: Gustavo Llull / Gerard Alonso / Cindy Izzillo, Berenguer Aina / Marc Buch, Albert Arnau / Isaac Romagosa, Jordi Sánchez / Iu Boixader, Nacho López / Toni Corrales, Toni Corrales / Mariona Ustrell / Glòria Casanovas, Laura Masferrer / Carlos Cantú/ Marta Sala. Coreografia: Ariadna Peya. Escenografia i vestuari: Jordi Bulbena. Ajudant escenografia: Anna Piqué. Confecció vestuari femení: Maria Rosa Busqué. Construcció escenografía: Miquel Giménez. Disseny d’il·luminació: Dani Gener. Disseny de so: Dani Seoane. Tècnic de so: David Codina i Raúl Moreno. Tècnic de llums: Albert Giner. Direcció de producció i màrqueting: Rubén Yuste. Ajudant producció: David Puig. Community Manager: Juan Carlos López. Coach vocal: Sònia Rodríguez. Ajudant de direcció: Eva Serrasolses. Direcció musical: Gustavo Llull. Direcció: Marc Vilavella. Orígen Produccions (Marc Flynn, Rubén Yuste i Anna Piqué) amb la col·laboració del TGB. Acord especial amb Music Theatre International (MTI). Teatre Gaudí Barcelona (TGB), Barcelona, 13 novembre 2016. Reposició: Teatre Victòria, Barcelona, 5 abril 2018. Reposició: Teatre Victòria, Barcelona, 4 abril 2019.

¿Les criatures les porten al món les cigonyes...? Aquesta pregunta innocent avui en dia es pot afirmar que no té sentit, malgrat que els embarassos adolescents i no desitjats continuen creixent estadísticament. Però va ser l'autor Frank Wedekind (Hannover, 1864 - Munic, 1918) qui el 1891 ja s'ho va plantejar i va posar el dit a la nafra de l'aleshores inexistent educació sexual amb una crítica severa al sistema educatiu i familiar, opressor i imperant de l'època, amb l'obra «El despertar de la primavera», que ell mateix va definir com una «tragèdia infantil». El musical, no pas de petit format —ni que inicialment hagués trobat escenari en una sala mitjana com la del Teatre Gaudí Barcelona— ara ha fet el salt al Teatre Victòria del Parale·lel per segona vegada. Reuneix quinze intèrprets i set músics, va ser un dels esdeveniments del gènere de la temporada d'estrena i ho tornarà a ser ara, amb l'avantatge que és un d'aquells espectacles per a espectadors fets, però també per a un públic adolescent, no només pels seus intèrprets sinó per la temàtica de l'obra que, ni que l'adaptació actual la situï a l'Alemanya de principis del segle XX, abans de la Primera Guerra Mundial, incita indiscutiblement a la reflexió sobre les reticències encara existents en alguns sectors conservadors sobre el sistema educatiu actual. [text íntegre de la crítica]


«El somriure al peu de l'escala (The smile at the foot of the ladder)», de Henry Miller. Traducció: Màrius Serra. Música original: Joan Alavedra. Intèrprets: Joan Arqué, Oriol Boixader, Tanja Haupt, Griselda Juncà i Jordi Martínez. Escenografia: Ramon Simó. Vestuari: Mariel Soria. Il·luminació: Quico Gutiérrez. So: Ramon Ciércoles. Assessor circ: Lei Mendoza. Construcció escenografia: Arts-cènics. Confecció vestuari: Goretti Puente. Retrat de Jordi Martínez / grafit: Axe Colours. «Gos bordant la Lluna» (1926), de Joan Miró, cortesia de Successió Miró. Ajudanta de direcció: Soles Velázquez. Direcció: Ramon Simó. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 3 abril 2019.

Al pintor cubista Fernand Léger (Argentan, França, 1881 - Gif-sur-Yvette, França, 1955) no li va acabar de fer el pes el relat que l'escriptor Henry Miller (Nova York, 1981 - Los Angeles, 1980) li havia escrit a finals dels anys quaranta de l'any passat per il·lustrar uns dibuixos seus i no el va fer servir. En canvi, el pintor Joan Miró (Barcelona, 1893 - Palma, 1983) s'hi va apuntar posteriorment. No és estrany, doncs, que en l'escenografia d'aquest muntatge de teatre-circ, que signa el mateix director Ramon Simó, hi aparegui la reproducció d'un element penjant de Joan Miró, «Gos bordant la Lluna», que va fer l'any 1926. L'any 1970, la bona relació de Joan B. Cendrós amb Henry Miller, impulsor d'Aymà i Proa Edicions i editor d'algunes de les seves obres (la sèrie «Tròpics» principalment), va fer que, en una versió del poeta Joan Oliver / Pere Quart, edités amb les il·lustracions de Joan Miró, el llibre «El somriure al peu de l'escala». [text íntegre de la crítica]


«Abans». Dramatúrgia de Daniel J. Meyer. Intèrprets: Laia Pellejà i Marc Pociello. Direcció: Daniel J. Meyer. Companyia Descartable Teatre. El Maldà, Barcelona, 13 març 2016. Reposició: La Villarroel, Barcelona, 5 abril 2019.

Les antigues i a la vegada renovades Galeries Maldà, quan abaixen la persiana es converteixen en una mena de carrer solitari per on no hi circula ningú. És un bon lloc perquè els estadants teatrals d'El Maldà hi adaptin —com ja van fer amb «La nit just abans dels boscos»— un dels muntatges de Descartable Teatre, companyia que entén les arts escèniques com un corcó de la consciència, tot i que corren el risc que no tothom els entengui perquè trencar les convencions establertes requereix, sí, alguns guanys,però també algunes pèrdues. En aquest cas, la companyia ha comptat amb la col·laboració de l'oenagé Roba Amiga i els espectadors són convidats a portar alguna peça de roba per deixar al contenidor de cartró que servirà després de motiu per a l'arrencada de la història de dos germans de la franja dels trenta, la Laia i el Marc, amb un passat familiar tèrbol i dramàtic, un present inestable i un futur incert.
[text íntegre de la crítica]


«Andrea Pixelada», de Cristina Clemente. Intèrprets: Borja Espinosa, Àssun Planas, Mima Riera i Roser Vilajosana. Escenografia: Paula Bosch. Il·luminació: Guillem Gelabert. Vestuari: Berta Riera. Caracterització: Coral Peña. Música: Clara Aguilar. Lletres de les cançons: Roser Vilajosana i Vicka Duran. Assessoria dramatúrgica de gènere: NUS Cooperativa. Ajudant d'escenografia: Paula González. Alumna en pràctiques del MUET: Alba Cuenca. Ajudanta de direcció: Vicky Duran. Direcció: Marianella Morena. Cicle: Res no és mentida. Joves i ficció en temps digitals. Coproducció: Sala Beckett, El Pavón Teatro Kamikaze i Teatre Principal de Palma. Sala Beckett, Barcelona, 24 març 2019.

Només cal pitjar la icona de l'aplicació de YouTube per trobar multitud de joves prescriptors i recomanadors de llibres que s'adrecen als seus seguidors amb un admirable entusiasme sobre la impressió que ells n'han tret de la lectura. En molts casos, són noies i també autores de literatura de ciència-ficció o més aviat fantasy. La protagonista Andrea Pixelada d'aquesta nova obra de Cristina Clemente (Barcelona, 1977) és una d'aquestes youtubers amb un lot de més de 300.000 seguidors i la flaca que té per una col·lecció i una autora determinada. Conviu amb una germana discapacitada psíquica, en cadira de rodes i, a més, gairebé com una adolescent prodigi, Andrea es dedica a impartir classes d'escriptura literària a aspirants a entrar en el món editorial sense morir en l'intent. «Andrea Pixelada», que s'ha estrenat en espanyol primer a Madrid i ara a Barcelona, probablement per facilitar la direcció de la dramaturga uruguaiana Marianella Morena (Sarandí Grande, Florida, Uruguai, 1968), utilitza aquest fenomen digital per, de fet, endinsar-se en la incomprensió dins del nucli familiar entre una mare i una filla, a través d'un salt de teatre dins el teatre o, caldria dir en aquest cas, de literatura dins la literatura, perquè la jove Andrea s'adona que una de les alumnes del taller particular d'escriptura que té ha guanyat un premi literari amb una novel·la que es basa en bona part de la seva vida. [text íntegre de la crítica]


| Altres crítiques per índex obres | Altres crítiques dansa |
| Altres crítiques teatre en família |

| Almeria | Apolo | Aquitània | Arenas | Artenbrut | Beckett, Sala | Borràs | Brossa Espai Escènic | Capitol | Condal | Coliseum | Eixample | Eòlia | Gaudí Barcelona, Teatre | Goya, Teatre | Grec | Guasch Teatre | Lliure de Gràcia | Lliure de Montjuïc | Lliure. Espai Lliure | Maldà | Malic | Mercat de les Flors MAC | Muntaner, Sala | Novedades | Ovidi Montllor IdT | Palau dels Esports | Poliorama | Principal | Raval, Teatre del | Regina, Jove Teatre | Romea | Seca, La | Tantarantana, Nou Teatre | Teatreneu | Tívoli | TNC Sala Gran | TNC Sala Petita | TNC Sala Tallers | Versus Teatre | Victòria | Villarroel |

| Edició | Avís legal | Codi deontològic | Estadística difusió | Dalt |

Audiència acumulada: 18.969.977 visitants i 40.561.118 consultes de pàgines.
© Copyright Clip de teatre. Prohibida la reproducció sense l'autorització dels autors.








facebook

google
La revista digital «Clip de Teatre» ha estat classificada en el primer rengle preferent en el criteri de recerca de «crítica teatral» catalana del buscador Google entre més de 400.000 enllaços.

butaca2019
Premiats de la XXV edició dels Premis Butaca de Teatre de Catalunya 2019

premismax
Guanyadors dels XXII Premis Max Arts Escèniques 2019

criticateatral2018
Palmarès dels XXI Premis de la Crítica de les Arts Escèniques 2018

premiszirkolika2018
Guanyadors dels Premis Zirkòlika de Circ de Catalunya 2018

lliure1819
Tota la programació de la temporada 2018-2019 del Teatre Lliure de Gràcia i de Montjuïc.

tnc1819
Tota la programació de la temporada 2018-2019 del Teatre Nacional de Catalunya.

liceu1819
Tota la programació de la temporada 2018-2019 del Gran Teatre del Liceu.

palaumusica1819
Tota la programació de la temporada 2018-2019 del Palau de la Música Catalana.

auditori1819
Tota la programació de la temporada 2018-2019 de L'Auditori de BCN.

ocb1819
Tota la programació de la temporada 2018-2019 de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC).

mercatflors
Tota la programació de la temporada 2018-2019 del Mercat de les Flors.

focus1819
Tota la programació de la temporada 2018-2019 dels teatres Romea, La Villarroel, Goya i Condal del Grup Focus.

grec2019
El Festival Grec 2019 té lloc a Barcelona del 26 de juny al 31 de juliol.

aixoviscut
Sergi Belbel ha dirigit a la Biblioteca de Catalunya l'obra «Això ja ho he viscut», de J.B., Priestley.

mundobrero
Alberto San Juan ha presentat al Teatre Lliure de Gràcia la seva mirada a cent anys de «Mundo obrero».

eldolor
L'actriu Ariadna Gil s'ha posat en la pell de Marguerite Duras al Teatre Nacional de Catalunya.

mercadomundo
Xavier Albertí ha estrenat una versió singular de l'obra «El gran mercado del mundo», de Calderón de la Barca.

vidasueno
La Companyia Les Llibertàries ha reposat a la Sala Versus Glòries el seu espectacle «¿La vida es sueño? o Gwenismürfila».

partidaescacs
L'actor Jordi Bosch ha interpretat l'adaptació de «Novel·la d'escacs» d'Stefan Zweig al Teatre Romea.

lliureespai
La dissolta Kompanyia Lliure ha reposat a l'Espai Lliure de Montjuïc «El temps que estiguem junts» de Pablo Messiez.

elsocells
La Calòrica ha elaborat una comèdia-faula amb «Els ocells» d'Aristòfenes a la Sala Beckett.

orsini
Aleix Aguilà ha estrenat al Teatre Nacional de Catalunya l'obra «Orsini» dirigida per Xicu Masó.

dogville
Bruna Cusí ha protagonitzat l'obra «Dogville: un poble qualsevol», de Lars von Trier, al Teatre Lliure.

lleugeresa
Aida Oset ha portat el relat de la infermera de «La lleugeresa i altres cançons» a la Sala Beckett.

carrie
Ferran Utzet ha adaptat una novel·la de Luigi Pirandello amb Laura Aubert i Marc Rodríguez a la Biblioteca de Catalunya.

comelsgrecs
Josep Maria Mestres ha dirigit al Teatre Lliure l'obra «Com els grecs» de Steven Berkoff.

jardincerezos
Ernesto Caballero ha presentat la seva versió d'«El jardín de los cerezos» al Teatre Nacional de Catalunya.

rent
Daniel Anglès ha remuntat una nova versió de «Rent« ara al Teatre Condal Onyric.

senorarojo
José Sacristán ha portat al Teatro Romea el relat de Miguel Delibes sobre la mort de la seva dona.

ohmami
Nico&Sunset han estrenat al Teatre Borràs la comèdia «Oh, mami!».

somriureescala
Jordi Martínez protagonitza l'espectacle «El somriure al peu de l'escala», de Henry Miller, al Teatre Lliure.

lazanja
La companyia Titzina ha portat a La Villarroel l'obra «La zanja».

despertarprimavera
El musical «El despertar de la primavera» s'ha reposat per tercera temporada al Teatre Victòria.

andreapixelada
Cristina Clemente ha estrenat a la Sala Beckett l'obra «Andrea Pixelada».

elfutur
Helena Tornero ha estrenat al TNC l'obra «El futur» protagonitzada per Júlia Genís.

akelarre
La companyia The Feliuettes ha estrenat «Akelarre. Dones que fumen i canten» a El Maldà.

bettedavisjoancrawford
Vicky Peña i Carme Elias han protagonitzat al Teatre Akadèmia l'obra «Què va passar amb Bette Davis i Joan Crawford?.

incognit
La història del patòleg Thomas Hardy i el cervell d'Abert Einstein, en l'obra «Incògnit», de l'Espai Lliure.

lehmantrilogy
La versió musical de «Lehman Trilogy» de Sergio Peris-Mencheta s'ha estrenat al Teatre Lliure de Montjuïc.

armamasiva
La companyia José y sus Hermanos ha portat al Teatre Tantarantana l'obra «Arma de construcción masiva».

thisisreallove
El col·lectiu VVAA ha estrenat a la Sala Beckett l'espectacle «This is Real Love».

bedbreakfast
La companyia Epidèmia Teatre ha estrenar el musical «Bed & Breakfast» al Teatre Gaudí Barcelona.

dietagesodom
El director suís Milo Rau ha portat al Teatre Lliure de Montjuïc el seu espectacle «Die 120 Tage von Sodom».

ultimacte
Carles Alfaro ha dirigit al Teatre Goya l'obra «L'últim acte», d'Anton Txhékhov.

bellesaleenane
Julio Manrique ha dirigit amb La Perla 29 a la Biblioteca de Catalunya l'obra «La reina de la bellesa de Leenane».

donapantera
La companyia Projecte Ingenu ha estrenat a l'Escenari Joan Brossa l'espectacle «La dona pantera».

dansavenjanca
Pablo Derqui i Laia Marull han protagonitzat a La Villarroel l'obra «La dansa de la venjança» de Jordi Casanovas.

bonapersonasezuan
Oriol Broggi ha dirigit una nova versió de «La bona persona de Sezuan», de Bertolt Brecht, amb Clara Segura, al Teatre Nacional de Catalunya.

unamourimpossible
Maria de Medeiros i Bulle Ogier han portat al Teatre Lliure de Montjuïc l'obra «Un amour impossible», de Christine Angot.

kingdom
La companyia Agrupación Señor Serrano ha revisat l'espectacle «Kingdom» al Teatre Lliure.

tendresa
Alfredo Sanzo ha estrenat en versió catalana de Joan Lluís Bozzo al Teatre Poliorama l'obra «La tendresa».

chicoultimafila
Andrés Lima ha estrenat una nova versió de l'obra «El chico de la última fila» de Juan Mayorga a la Sala Beckett.

saigon
La companyia franco-vietnamita Les Hommes Apporimatifs ha portat el Teatre Lliure l'espectacle «Saigon».

laponia
Cristina Clemente i Marc Angelet han estrenat la comèdia «Lapònia» al Club Capitol amb Roger Coma de protagonista.

monster
The Prinzelles han estrenat al Tantarantana la comèdia musical «Monster. De prop ningú és normal».

afanysamorperduts
Pere Planella ha dirigit al Teatre Nacional de Catalunya l'obra «Afanys d'amor perduts» de William Shakespeare.

asap
Marc Rosich ha estrenat a la Sala Atrium l'espectacle «ASAP. Actes de solidaritat amb el patriarcat».

alsostre
Oriol Grau i Pau Ferran han protagonitzat a l'Escenari Joan Brossa l'obra «Al sostre» de Nigel Planer.

maleidatardor
La companyia valenciana La SubTerránea ha portat a l'Escenari Joan Brossa el seu espectacle «Maleïda tardor».

janeeyre
Ariadna Gil torna a protagonitzar la reposició de «Jane Eyre» al Teatre Lliure de Gràcia.

ninagorda
L'actriu Laia Manzanares ha agafat el relleu de Greta Fernàndez amb la reposició de l'obra «Amanda T» a la Sala Tallers del TNC.

ninagorda
L'actor Jordi Oriol ha adaptat i interpretat «La niña gorda» de Santiago Rusiñol al Teatre Nacional de Catalunya.

netalinh
Lluís Homar ha interpretat al Teatre Lliure l'adaptació de «La néta del senyor Linh», de Philippe Claudel, dirigit per Guy Cassiers.

troiaodissea
La companyia Cor de Teatre s'ha endinsat en el món clàssic de la «Ilíada» i l'«Odissea» al Teatre Nacional de Catalunya.

llargdinar
La Ruta 40 reposa per 6a i última temporada l'obra «El llarg dinar de Nadal» a El Maldà.

adossats
L'obra «Adossats» de Ramon Madaula s'ha reposat al Teatre Romea amb Camilo Garcia en substitució del malaguanyat Carles Canut.

nitdereis
Els Pirates han recuperat al Teatre Akadèmia la seva versió de «Nit de reis (o el que vulgueu)».

alba
Marc Artigau ha estrenat a Temporada Alta i al TNC la seva obra «Alba (o “El jardí de les delícies”)».

poecabaret
L'Almeria Teatre ha commemorat 20 anys amb la recuperació del musical «Poe, el cabaret macabre».

mylowcost
La companyia FAC ha estrenat «My Low Cost Revolution» a la Sala Atrium.

maglari
El Mag Lari ha tornat al Teatre Condal amb el seu espectacle «25 il·lusions».

doptic
La Perla 29 ha recuperat a la Bilbioteca de Catalunya l'obra «4D òptic» de Javier Daulte amb els mateixos intèrprets de l'estrena de fa 15 anys.

escaperoom
Joel Joan i Hèctor Claramunt han estrenat «Escape room» al Teatre Goya.

habitaciocostat
Julio Manrique ha dirigit a La Villarroel l'obra «L'habitació del costat / The vibrator play» de Sarah Ruhl.

carrie
Ferran Guiu ha dirigit al Teatre Gaudí Barcelona la versió musical de «Carrie», basada en la novel·la d'Stephen King.

rastresargelers
Aina Huguet i Ariadana Fígols han estrenat a El Maldà l'obra de petit format «Rastres_Argelers», que fa memòria dels exiliats republicans el 1939.

angelsamerica
El director David Selvas ha estrenat al Teatre Lliiure la nova versió d'«Àngels a Amèrica» amb Pere Arquillué de protagonista.