ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
[Teatre Novedades]
[Aquesta sala va tancar, l'1 de maig del 2006 —després d'haver-se inaugurat el 1884—, per raons de seguretat de l'edifici]
- «La Cubana 25 anys». Idea i direcció de Jordi Milan. Músiques de Joan Vives, Maestro de la Prada, Pal Latorre, J. Padilla, J.A.Prada, Montorio, Moraceda, A.Cortez i Román de San José. Muntatge banda sonora: Jordi Agut. Muntatge audiovisual: Llorenç Oliveras, Jordi Milan i Josep Milan. Il.luminació: Guillem Gelabert. Vestuari: Cristina López. Coreografia: Leo Quintana. Maquinària i efectes: Toni Valente, Marçal Maixenchs, Sandra Roles, Josep Sendra, Josep Ramon Pallejà, Jordi Fortià i Eric Peyron. Equip d'intèrprets de La Cubana. Barcelona, Teatre Novedades, 30 gener 2006.
- El moment més impressionant de la festa-espectacle per commemorar els 25 anys de La Cubana es va produir a les salutacions finals quan, sense saber d'on sortien, desenes i desenes de col.laboradors de tots els rams van anar apareixent per la platea i a l'escenari fins a arribar a ser gairebé més a dalt que a baix. Fusionats amb el públic, amics de la casa, un es pot fer una idea del que ha representat i el que representa encara una companyia com La Cubana dins el panorama teatral més pròxim de l'últim quart de segle.
- L'espectacle 'La Cubana 25 anys', al Teatre Novedades, ha estat una mostra també de la capacitat de síntesi —una hora a l'escenari— i a la vegada de contingut, sense caure en la nostàlgia ni el sentimentalisme tou, d'aquest grup que ha fet una de les trajectòries que més pot desitjar una companyia de teatre: des del teatre amateur, des del carrer, a Festivals com el de d'Edimburg.
- L'espectacle especial d'aniversari ha fet adonar també que La Cubana forma part de moltes de les nostres vides. I, si no, ¿com s'entén que, a manera que a l'escenari es revivien els millors moments de cadascun dels seus espectacles, la majoria amb els intèrprets originals —José Corbacho, Santi Millan, Ana Barrachina, Mont Plans, Mercè Comes...—, a cadascun dels espectadors li vinguessin també a la memòria moments teatrals i circumstàncies paral.leles d'aquests 25 anys?
- Els espectacles, les festes d'aniversari i les commemoracions acostumen a pecar de mirar massa cap enrere. En el cas de La Cubana, l'espectacle especial es va convertir en un espectacle total per ell mateix i amb una mirada endavant. Entre altres coses perquè la unitat de guió de la festa va convertir 'La Cubana 25 anys' en un espectacle més de la seva llarga nòmina, un espectacle efímer, d'una sola nit, però igualment inoblidable per a tots els que s'hi van congregar. I per als que potser s'hi trobaven per primera vegada —molt a prop d'aquest comentarista hi havia una nena africana d'uns deu o dotze anys— la millor prova és que van poder participar i viure cada fragment dels anteriors espectacles amb la mateixa sorpresa que molts altres els havíem viscut durant un quart de segle.
- Des de la festa al carrer, amb les taules "petitòries", les xarangues, i l'espectacle dels quadres d'aparador, fins a un breu recordatori dels inicis a Sitges, gairebé per aclamació popular!, el naixement de La Cubana, explicat —millor dir, representat!—, amb un monòleg tan espontani com eficaç de la raça Buenafuente, a càrrec de la que es considera la mare del grup, Vicky Plana, fins a les Cubana's Delikatessen, La Tempestat, Les Cubanades a la carta, Les Núvies, Cómeme el coco negro, Recordant la Carme —un homenatge de riquesa estètica, seguit amb un silenci gèlid i els pèls de punta en record de l'actriu Carme Montornès—, Per Cap d'Any TV3 no fa res, Els Grau, Les Teresines, La Telecena, Me lo dijo Pérez, Cubana Marathon Dancing, Cegada de amor, Equipatge per al 2000 —una experiència singular al CCCB—, Una Nit d'Òpera, fins a Mamá quiero ser famoso, i la versió anglesa per a Edimburg de Nuts Coconuts.
I tot, sense faltar-hi els mitjans audiovisuals que han caracteritzat els últims muntatges de La Cubana, les canonades de paperets, la juguesca de centenars de globus que deixen el teatre com si hagués nevat, les caretes retallables, les ulleres de colors, els anoracs de La Tempestat i els entrepans amb paper de plata amb la seva flaire de xoriço fenomenal.
- La Cubana, tota la seva gent, amb Jordi Milan al capdavant, ha volgut agrair així a tothom —públic inclòs— aquests 25 anys. Però és a tots els que han fet la companyia a qui cal agrair la seva tenacitat, l'esforç, la independència, la lluita contra el que alguns volien i no podien, la inhibició, l'estripada, l'elevació de caricatures de personatges populars, des de ras de terra a dalt de tot, i la connexió amb tota mena d'espectadors.
- Un no es pot estar de recordar, en aquests anys, moments personals que defineixen també la generositat de La Cubana. Per exemple, una entrevista periodística amb el personatge d'Estrellita Verdiales, en una hora de migdia, fora de representacions, al vestíbul del Teatre Tívoli, per a la qual l'actriu Ana Barrachina —la Nuri de la sèrie Ventdelplà— es va caracteritzar, exclusivament, per fer-la ambientada en el seu personatge. O una entrevista, per a la sèrie 'El llaç escorredor', entre moltes altres, al mateix director, Jordi Milan, que, mitja hora després de feta, havent-se adonat que el to era de caire irònic, després d'una telefonada, es va entestar a refer-la de nou per estar més d'acord amb l'aire de les preguntes. O l'obertura a tot drap dels seus magatzems de vestuari per obtenir un millor reportatge gràfic. O —tot un privilegi vist ara des de la distància—, la seva trapelleria a escollir espectadors per fer d'extres puntuals d'algunes de les seves escenes, com per exemple en la processó de Setmana Santa de 'Cegada de amor', o l'entrada triomfal de 'Una nit d'òpera', dues ocasions per a la qual aquest comentarista —que no vulgui pols que no vagi a platea!— va tenir l'oportunitat de veure, en plena acció i per dins, dues de les trampes efectistes i de maquinària que La Cubana aboca en els seus espectacles.
- Aquesta gent, a vegades, d'un repartiment no gaire nombrós, en fa, com va passar en molts números de l'espectacle 'La Cubana 25 anys', una multitud de personatges que apareixen, desapareixen i reapareixen com per art de màgia, donant la sensació que darrere l'escenari hi ha un nombrós repartiment operístic, tres cors immensos i dues orquestres simfòniques. Per una nit, l'efecte, però, es va convertir, en certa manera, en realitat. Hi eren tots.
- 'La Cubana 25 anys' es va acabar al pàrquing del Teatre Novedades, amb ressopó, pastís —gran pastís d'aniversari!— i un Per Molts Anys que té la continuïtat garantida.
- «Mamá, quiero ser famoso (Mummy, I wanna by famous). Companyia La Cubana. Idea i guió: Jordi Milan. Música i lletra: Joan Vives. Escenografia: Castell Planes i La Cubana. Vestuari: Cristina López. So: Marc Sardà. Il.luminació: Oriol Puig. Coreografia: Leo Quintana. Audiovisuals: Antonio de Molins. Guió audiovisual: Andrés Hispano. Intèrprets: Jaume Baucis, Xavi Tena, Meritxell Huertas, Ota Vallès, Toni Torres, Meritxell Duró, Maria Garrido, David Pintó, Annabel Totusaus, Santi Güell, Guillem Gelabert, Jordi Agut i David Vidal. Direcció musical: Joan Vives. Direcció espectacle: Jordi Milan. Barcelona, Teatre Novedades, 18 octubre 2005.
- La Cubana ha tornat al carrer Casp de Barcelona. Que és com dir que ha tornat a casa. Perquè cal recordar que, amb el seu últim espectacle, 'Una nit d'òpera', es va estar al Teatre Tívoli, davant del Novedades on és ara, almenys un any i mig. La Cubana és una altra d'aquestes grans companyies que compleix aniversari. Un quart de segle dóna per molt. I la història que arrossega és tan considerable com impressionant.
- Poques companyies poden commemorar aniversaris i, a la vegada, mantenir en la ment de milers d'espectadors una empremta que va lligada als records que tenen de les seves trapelleries escèniques viscudes en complicitat. Perquè els espectacles de La Cubana tenen com a principal característica la complicitat entre els intèrprets i el públic. Un públic, com més va, més tímid i tancat, però també capaç de destapar-se quan s'adona que la gent de La Cubana és bona gent i que el que fa no ho fa per abusar del rídicul ni per ofendre ningú sinó per ser fidel a la seva línia artística.
- L'espectacle, que porta més de 300.000 espectadors en gira i que ara es presenta a Barcelona per temps indefinit —segurament que tornarà a ser llarg—, té tots els ingredients marca de la casa. La relació directa amb el públic des de l'entrada; la fusió del personal del teatre amb els primers personatges que flirtegen amb els espectadors; les instruccions a seguir durant l'espectacle; l'espontani de ficció que trenca el gel per quan els toqui als espectadors de debò; la tria de quatre afortunats que hauran de col.laborar a pujar a l'escenari i, darrere dels bastidors, experimentar la sensació de la caracterització; l'humor a cabassos; la mirada irònica sobre la cara oculta de la societat; l'ús de personatges estereotipats del carrer, però cada vegada més reals; i una sàtira sobre algun dels fenòmens socials més destacats.
- Aquesta vegada li ha tocat a la televisió i a la fama que comporta aparèixer a la petita pantalla. Tant hi fa si qui hi surt ho fa per alguna causa noble o per ser un delinqüent. El més important és sortir-hi.
I l'objectiu de la concentració d'espectadors en cada funció es basa en el pretès interès de tots ells a ser, com a mínim, famosos per una nit, mitjançant un contracte signat abans de començar que els compromet teòricament a complir amb un seguit de requisits.
- El llenguatge televisiu dels programes amb públic en directe són la base de tot el muntatge. A partir d'un programa de fama internacional, amb molts anys d'història, que tria Barcelona per plató —aquesta és la part que el muntatge ha d'adaptar a cada població on ha actuat fins ara—, marcat per tres grans pantalles gegants i una gran escala, mite dels xous més cèlebres de la història, els personatges que conformen cadascun dels apartats del programa, que presumptament s'emet en directe, van apareixent i desapareixent, creant aquella sensació tan peculiar de La Cubana: que una dotzena d'intèrprets es multipliquin, com a mínim, per tres dotzenes de personatges.
- Això implica que el treball actoral no deixa un alè de respir a ningú i que el ritme frenètic s'apodera d'un guió que té moments de gran espectacularitat amb cos de ball inclòs, altres moments d'agudesa escènica com és el cas de l'àvia de la família que acapara l'atenció dels espectadors durant tota l'estona que és en escena, la del ventríloc en una escena de petit teatre insuperable, la del grup de rock del trio de monges —una rèplica de les quals podria ser a la realitat el capellà cantant de rock del Priorat que s'ha fet famós aquests últims mesos—, el trio de marmenyeres capitanejades per la famosa número u del barri de Sants, una xurrera que en el seu dia va poder passar a donar el condol davant el fèretre del dictador Franco per sortir a la televisió a l'hora del Telediario, encara en blanc i negre, la família que té una nena prodigi, més morta que senzilla, mai més ben dit, parodiant un cas recent conegut per tothom, o la parella de cantants de fira, ella amb acordió i ell d'acompanyant que, ni actuant a pèl, aconsegueixen que l'audiència del programa remunti. I tot això només és una tria del programa que ofereix 'Mamá, quiero ser famoso', sense comptar amb la ironia del llenguatge en una olla barrejada de català-castellà-anglès-francès digne d'estudi per especialistes de l'argot.
- L'espectacle potser menys participatiu de La Cubana —per a tranquil.litat dels qui tenen por del que pugui passar—, és també l'espectacle que fa ús d'un discurs de fons satíric que, per raons de proximitat, connecta amb tots els públics.
- Unes càmeres en acció durant tot l'espectacle aproximen els espectadors al fals plató de l'escenari. La il.l.uminació i una banda sonora que en alguns moments beu de les fonts més populars dels temps del Paral.lel acompanyen la trama d'un macroespectacle que es converteix en una reflexió col.lectiva crítica sobre el poder dels mitjans audiovisuals. Però també en una reflexió en clau d'humor que deixa lloc per uns instants a la duresa i la crueltat de les imatges que martellegen els espectadors barrejant la cruesa de la realitat al món amb els consells de publicitat i la banalitat dels qui aspiren només a ser famosos, ni que sigui per un dia.
- L'espectacle és dels llargs. No se'n surt per menys de dues hores, de moment. Algunes escenes, segurament que si s'escurcessin mínimament, acabarien arrodonint el ritme i agilitzant una trama que no decau en cap moment. Malgrat els 300.000 espectadors i les més de 400 funcions de gira, és qüestió d'acoblament al nou escenari del Novedades del carrer Casp.
La Cubana és de les companyies que té un gran avantatge, fins i tot en moments difícils: d'una fallada tècnica —real, com va passar la nit d'estrena— en fa un xou. I ni que, per als que a l'escenari se n'han de sortir com sigui, els nervis corrin per dins i, tots ells, pels passadisos de la sala intentant de solventar-la en qüestió de minuts, als espectadors, lliurats ja a qualsevol sorpresa imprevisible, ningú no els treu el dubte de si la fallada tècnica en qüestió no estava fins i tot preparada.
- I és que la ficció i la realitat es fonen en els espectacles de La Cubana. I un acaba no sabent amb quina de les dues opcions quedar-se. Perquè en cadascuna de les dues hi ha tot el savoir faire d'un ofici portat fins a les últimes conseqüències i d'una generositat envers el públic fruit de l'honestedat professional i la coherència al marge de qualsevol moda que ha caracteritzat de sempre La Cubana, una companyia que, sense proposar-s'ho ha estat també la pedrera d'algunes de les cares més populars —absents ja de la companyia— i que a hores d'ara remenen les cireres humorístiques de les principals cadenes de televisió. Ironies del destí.
- «Cantando bajo la lluvia (Singing in the rain)». Adaptació d'Octavi Egea i Ricard Reguant. Lletrista: Guillermo Ramos. Escenografia i vestuari de Josep Massagué. Direcció de veua: Carlos Lázaro. Coreografia de Chet Walker. Intèrprets: Daniel Caballero, Xènia Reguant, Víctor Ullate Roche, Marta Solaz, David Venancio, Joan Agulló, Silvia Álvarez, Gemma Andreu, Griselda Astudillo, Freia Canals, José Cerrato, Georgina Cort, Javier Enguix, Nu García, Belén González, Víctor González, Vanesa Jover, Oscar Martínez, Emilio Morales, Oscar Nogales i Mark San Juan. Direcció de Ricard Reguant. Barcelona, Teatre Novedades, 5 març 2005.
- ¿Què seria el musical de Stanley Donen i Gene Kelly sense l'escena del paraigua i la pluja? Per això la proposta del clàssic dels anys cinquanta que Ricard Reguant ha portat ara a l'escena només és possible si es fan mans i mànigues per representar aquesta escena amb el màxim de ficció realista possible.
- Els aspersors, doncs, ragen a gust, al Teatre Novedades, i tant si hi ragen!, i deixen l'escenari fet una bassa, tant que, fins i tot a l'inici de la segona part, un parell d'actrius, fent de dones de la neteja, en el més pur estil de La Cubana, protagonitzen irònicament amb les mopes una de les propines al marge més agraïdes de l'espectacle.
- Anècdotes a banda, cal agrarir que els intèrprets protagonistes del musical hagin advertit que una cosa és la pel.lícula i una altra el teatre. I que una cosa és Gene Kelly i una altra el que el muntatge recrea. Però, malgrat aquesta modèstia, també cal admetre que el nivell coreogràfic i interpretatiu del conjunt està a l'alçada del que demana el guió. No és fàcil posar-se damunt de l'escenari i que, ni que t'engeguin una dutxa a raig fet, com si res, vagis fent el paper que toca.
- Continuant amb la línia de musicals sobre clàssics que Ricard Reguant persegueix gairebé amb la fal.lera d'un col.leccionista sense aturador, 'Cantando bajo la lluvia' aconsegueix una d'aquestes propostes que són infal.libles per a tots els públics perquè tenen l'avantatge de pouar en el record i la nostàlgia d'uns i la novetat i sorpresa dels més joves.
Són aquests, els més joves, els preadolescents sobretot, els que connecten a la primera amb alguns dels personatges del musical i amb la caricatura interpretativa que la proposta en fa, des de les dues estrelles protagonistes, amb moments de clown eficaços, fins a la joveneta aspirant a actriu, una mena de Ventafocs que, com en els millors contes clàssics, troba el seu príncep blau.
Situat en una escenografia austera, però que té canvis d'un cert caire espectacular quan entra en els inicis del món del cinema mut i el parlat, el musical aporta també, seguint el guió de la pel.lícula, una divulgació documental sobre l'apoteosi del moment del cinema mut i el canvi radical que es produeix en inventar la sincronització del so a la pantalla.
- Les escenes amb projeccions a la pantalla del clàssic en blanc i negre, i de les del rodatge en clau d'humor del guió, fan una mena de tribut als orígens del musical, vist ara amb profusió de coloraines i en directe a les mans d'una troupe jove, entusiasta i amb una remarcable preparació coreogràfica i musical que produccions com les de Ricard Reguant potencien quixotescament en un clima que si bé a Madrid sembla viure un bon moment, en l'àmbit teatral català, malgrat els últims intents i el treball de base i pioner fet en anys anteriors, ha fet aigües de debò, i sense fer servir els aspersors que el musical de Gene Kelly fa servir per ser més efectista i fidel.
- «Siete novias para siete hermanos». Llibret de Lawrence Kasha i David Landay. Cançons de Johnny Mercer. Música de Gene de Paul. Noves cançons d'Al Kasha i Joel Hirschorn. Adaptació d'Octavi Egea i Ricard Reguant. Coreografia de María Giménez. Adaptació lletres de Guillermo Ramos. Escenografia i vestuari de Pere Francesch. Intèrprets: Xana García, David Castedo, German Torres, Elisabeth Paz, Jordi Pérez, Thais Curià, Sergio Arce, Eva Saez, Quim Capdevila, Griselda Astudillo, Rafel Brunet, Polina Bezukh, Alex Arce, Vanesa Rodríguez, Pago Molgosa, Toni Rodríguez, Melanie Reyes, Carlos Seguí, Daniel Ávila, Alberto Gabay, Imma Navas, Mayte Marcos, Quique Aranda, Javier Sánchez, Mark San Juan. Direcció de Ricard Reguant. Teatre Novedades. Barcelona, 7 novembre 2004.
- El temps no passa en va. O més ben dit, no passa. Cinquanta anys després de l'estrena de la pel.lícula que va causar un impacte popular, i de respir, en plena postguerra, a tot Europa, al muntatge musical que es presenta ara no li toca altre remei que fer-ho disfressat i acolorit. És a dir, amb una escenografia que representa el poblat de les terres d'Oregon, amb el típic Saloon, però en versió "festival de titelles i arts visuals", és a dir, escenografia de dimensions reduïdes que contrasten amb les dimensions dels personatges de carn i os que hi actuen.
- A partir d'aquí, ja no s'escatima en escenografia de decorat (l'arbre, les muntanyes nevades, la neu...) tot en la línia d'un espectacle que sembla voler apel.lar a la infància de la majoria d'espectadors —quan van veure la pel.lícula, molts d'ells, en el moment de l'estrena, eren criatures— i guanyar-se, a la vegada, el favor dels infants i adolescents contemporanis. Els personatges han crescut, però el medi en el qual es mouen continua petit. I no falla. Amb gos inclòs, animal domèstic, per sort, i per tant no prohibit per la normativa municipal, contràriament del que passaria si el guió hagués contemplat, per exemple, un llop.
- La posada en escena, doncs, no intenta veure el musical, mig segle després de la seva posada de llarg, tal com es devia veure aleshores, sinó des de l'òptica de la ironia, per als adults, i de l'aventura, per als més petits. I la cosa, mirada així, funciona. Els iaios i les iaies s'ho passen bomba amb el record. I els néts i les nétes s'ho passen també bomba, sobretot a l'hora de les patacades i, també, en els moments dels tics romàntics. Els pares i mares, el oncles i les tietes, al final, sobretot en funció de tarda, s'ho passen igualment bomba quan veuen, a l'hora de la salutació, els seus hereus i pubilles a l'escenari quan el musical es converteix en "un fi de festa infantil", que és una de les claus per fer calaix.
- En el seu dia, la música de 'Siete novias para siete hermanos' va obtenir un dels Oscar de Hollywood. I el muntatge, fidel al seu reclam, "el musical de tots els temps", diu el programa, continua jugant amb l'apartat músical i coreogràfic com a ingredients principals. El repartiment i la interpretació tenen l'avantatge de portar mesos de rodatge, i això els permet moure's amb fluidesa, amb coneixement de causa, i sabent quines són les escenes o les cançons que es guanyen millor el públic.
- Anant a buscar una mica més a fons de la qüestió —que no és la funció d'un espectacle musical com aquest—, del discurs ideològic —la ideologia oscil.la segons el moment social i les circumstàncies històriques i culturals—, no es pot dir que el que se'n desprèn acontenti gaire els ambients anomenats feministes. La protagonista, esposa escollida —òrfena de pare i mare— i arrabassada a primera vista, malgrat que es guanyi el cor del germà gran de la colla amb criatura inclosa, està destinada a fer la feina de casa i omplir els ventrells dels set germans. I les sis mosses segrestades pels sis germans, endolcits en un curset accelerat de bones formes per la protagonista, acaben jugant la carta de l'engany de l'embaràs per provocar un casament col.lectiu.
- Lluny, doncs, del que avui es porta com a discurs ideològic —a 'Siete novias para siete hermanos', la dona no s'allibera sinó que s'encadena— les músiques, amb pessigades del far west i alguna picada d'ullet de duel estil 'Siete magníficos' o clan 'Bonanza', prenen un caràcter especial, tant pel cuquet de la nostàlgia de la memòria de les cançons, com per l'adaptació de les lletres actual i com es resolen cinquanta anys després d'haver estat posades en solfa.
Els intèrprets s'ho passen bé i connecten amb el públic. El públic és el típic contingent d'espectadors en família que viu educat llargament en l'audiovisual televisiu i que cobreix la quota teatral amb un espectacle vistós i entretingut. I com que la vinya del senyor teatral hi ha d'haver de tot, el musical compleix el seu paper amb dignitat i una interpretació acurada.
- En alguns moments, un té la sensació, com deia al principi, que no és que el temps no passi en va, sinó que no passa, perquè algunes de les actituds i maneres de fer de les mosses del guió de 'Siete novias para siete hermanos' tenen una retirada a les mosses de l'actual sèrie televisiva 'De moda', on el que hi predomina és l'encaterinament i la pèrdua de la xaveta del sexe femení pel masculí. Per això, al final, tots feliços, ells i elles, acaben menjant pastissos.
- «Opuscactus». Companyia Momix. Idea i direcció de Moses Pendleton. Intèrprets: Otis Cook, Jane'l Caropolo, Natalie Lomonte, Ari Loeb, Heather Magee, Kevin Gibbs, Eric Hoisington, Sam Beckman, Kate Fischer i Sarah Nachbauer. Il.luminació de Josua Starbuck i Moses Pendleton. Vestuari de Phoebe Katzin. Marioneta de Michael Curry. Escultura d'Alan Boeding. Barcelona, Teatre Novedades, 25 octubre 2003.
- 'Opuscactus' és una faula poètica sobre el desert en clau de dansa, acrobàcia, plàstica, fantasia i també sota una esplèndida il.luminació que sembla desenvolupar-se al llarg de 19 escenes diferents, sense una trama evident, al ritme d'una intensa i suggerent banda sonora.
- Això és el nou espectacle de la companyia Momix, que Moses Pendleton va fundar fa vint anys, que va visitar Barcelona fa uns vuit anys amb 'Super Momix', i que recorre els escenaris internacionals amb reconeixement d'un públic eclèctic que va des dels avis a les criatures perquè no ofereix una barrera de comprensió per a cap edat pel fet que apel.la als cinc sentits, desperts a qualsevol edat.
- L'espectacle, tot i que anunciat en dues parts, s'ha presentat d'una tirada al Teatre Novedades, segurament que escurçant algunes de les escenes, i probablement més val així perquè l'absència d'una trama narrativa que segueixi una història de cap a peus fa del muntatge, a pesar del seu indubtable atractiu visual, un perill per a espectadors habituats a ritmes frenètics a l'escenari.
- 'Opuscactus' és un espectacle de teatre-dansa, amb petits ingredients de circ, amb deu intèrprets que recreen el món de la flora i la fauna del desert. Un passeig, doncs, intens però sense presses, per una mena de zoològic especialitzat en espècies poc selvàtiques, més aviat avesades a la vida plàcida, silenciosa i carregada de miratges que provoquen les dunes i la sorra.
- Els elements naturals i meteorològics s'emparen en els efectes de la il.luminació, un dels aspectes més destacables de tot l'espectacle, que posa el punt d'èmfasi també en els diferents moviments del bestiari que representen els ballarins amb contorsions i creació de figures que dibuixen sobre l'escenari un perfecte àlbum de zoologia.
- Amb una tècnica afinadíssima i estilitzada, pel que fa a la dansa i l'acrobàcia, les diverses escenes d'Opuscactus prenen forma i es van creant en l'imaginari dels espectadors perquè la proposta de Moses Pendleton no ofereix un clixé on tot quedi explicat d'entrada sinó diferents peces coreogràfiques que van construint rèptils, insectes i altres espècies.
- Només l'aparició final de la marioneta gegant s'escapa del bestiari per entrar en el món de la fantasia, amb tocs més mediterranis, una marioneta el creador de la qual va intervenir també en la versió teatral d'El rei lleó, perquè Moses Pendeleton i bona part del seu equip no es limiten a l'escenari sinó que intervenen en altres àmbits, com el cinema i la televisió, farcits i necessitats d'efectes especials com els que proporciona Momix.
«Jekyll & Hyde». Basada en l'obra 'El misteriós cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde', de Robert Louis Stevenson. Llibret de Leslie Bricusse. Música de Frank Wildhorn. Adaptació de Nacho Artime. Intèrprets: Raphael, Marta Ribera, M. José Oquendo, Tony River, José Ramon Henche, Paco Arrojo, Enrique Sequero, Miguel Ángel Gamero, Edu, Eva Diago, Dani Claramunt, Teresa de la Torre, Fernando Samper, Estrella Blanco, Damaris Martínez, Belén Fernández, Cristina Fargas, Lila Harranz, Natalia Delgado, Salvador Toscano, Carles Carrasco, Hugo Riveros, Rafael Brunet, Alex Esteve, Luna Pérez, Manuel Palazzo, Sergio Gambetta i Rosa Belén. Orquestra: Joaquim Ollé, Fernando Oltra, Josep Gomáriz, Santiago Galán, Roberto Tevar, Miguel Àngel Cordero, Rubén Berengena, Joan Vilalta, Ferran Armengol i César Belda. Direcció artística de Luis Ramírez. Direcció musical de César Belda. Escenografia de Luis Ramírez i Bengt Fröderberg. Teatre Novedades, 12 setembre 2002.
- No hi ha cap dubte que el musical 'Jekyll & Hyde' està pensat per enganxar l'espectador pel costat dels efectes escenogràfics. De tots aquests efectes, el que s'emporta la palma és l'escena que munta una mena de jocs d'artifici en el laboratori del doctor Jekyll on la trencadissa de vidres i la traca es mereixen un aplaudiment.
- 'Jekyll & Hyde' és un espectacle de gran maquinària que l'espectador que hi ha anat per veure el seu protagonista, Raphael, interpreta com una mena de regal de propina que el veterà cantant li fa. 'Jekyll & Hyde' té altres ganxos: qui més qui menys ha sentit parlar de Robert Louis Stevenson. I qui més qui menys, ja sigui per antigues lectures o per alguna referència de cinema, sap qui era aquest personatge que es desdobla per mostrar la seva naturalesa i impotència davant el bé i el mal.
- Diria que precisament Raphael és la nota exòtica de l'espectacle. Hi fa el seu paper. Massa "el seu paper". I més que ser Jekyll o ser Hyde, a aquestes altures, no pot evitar de ser Raphael en estat pur. Raphael enyora les tarimes de festa major de fa trenta anys, quan arriba als estadis o les pistes de ball protegit en un automòbil perquè era l'estrella. I el teatre és molt difícil que torni allò que el temps s'emporta. Més que Jekyll o Hyde, Raphael, doncs, en aquest espectacle, sembla que irònicament recordi al seu públic: "Yo soy aquel".
- Però aquests dos aspectes, els efectes escenogràfics i la presència del mite del passat, ens podria fer oblidar un producte musical de Frank Wildhorn que no avorreix ningú, i una companyia a les mans un pèl il.luminades del seu director, però amb una força pròpia innegable. I tot això ens podria fer oblidar també l'actriu gironina Marta Ribera que, malgrat Raphael, aixeca espontàniament un reconeixement més que honest del públic, que descobreix una intèrpret amb moltes condicions per donar un bon cop de timó en qualsevol musical que se li presenti.
- 'Jekyll & Hyde' s'ha venut massa sota el segell de Raphael. Això, almenys aquí, li pot fer mal. L'espectacle, per si sol, té uns mèrits que cal reconèixer al marge del cantant. Una altra cosa és si l'adaptació presenta un Robert Louis Stevenson més de col.lecció de cromos que no pas de llibre clàssic. Però una cosa és la literatura, una altra el cinema i una altra de molt diferent el musical. Permetin-me que digui, parodiant Raphael: "Cada generillo tiene su librillo". Ja se m'ha enganxat.
«Annie». Llibret de Thomas Meehan. Música de Charles Strouse. Lletres de Martin Charnin. Direcció de Luis Ramírez. Versió de Nacho Artime. Direcció musical de César Belda. Coreografia de Luka Yeki. Escenografia de Luis Ramírez. Vestuari de Luisa Randa. Teatre Novedades, 14 setembre 2002.
- Des de fa temps, sales alternatives, teatres mitjans i companyies petites han tingut una feblesa per compaginar les seves produccions per a tots els públics amb espectacles pensats especialment per a nois i noies. La llista seria llarga, però només cal esmentar el Jove Teatre Regina, que té una programació estable d'aquest àmbit, les matinals del Teatre Poliorama, les incursions del Teatre Nacional de Catalunya, o la independència de la companyia Roseland Musical, la més significativa en aquest camp.
- Però davant de totes aquestes iniciatives, el gran espectacle passa per damunt de qualsevol bona intenció. 'Annie' és una d'aquestes propostes, que el Teatre Novedades, ha presentat en caps de setmana amb part de la companyia que hi representa també el musical 'Jekyll & Hyde'.
- 'Annie' beu de les fonts del cinema mal anomenat infantil. I la seva concepció té tots els tòpics propis del gènere. La producció té el seu mèrit, sobretot per la destresa a fer moure les joveníssimes actrius, escollides en una mena d'Operación Triunfo en versió infantil, i crear, potser sense proposar-s'ho, una escola de musical de la qual és difícil que se'n desenganxin algunes de les petites ballarines i cantants que hi han actuat. ¿Però quina sortida tenen? ¿Quant de temps durarà la seva bona fortuna? Vet aquí la mateixa incògnita que plana per damunt del boom d'actors i actrius joves disparats a partir de les telenovel.les o de muntatges més o menys ben rebuts.
- Al marge d'aquesta opció, l'espectacle 'Annie, el musical' manté alguns petits moments de misteri en els més petits. A totes les criatures els agrada veure com es fa moure un gos ensinistrat com a "actor". A totes les criatures els agrada veure's reflectits amb personatges de la seva edat a l'escenari. A totes les criatures els agrada que el món dels petits venci el dels adults que no respecten els seus drets.
- L'espectacle, però, tendeix a ser una festa de fi de curs d'escola d'elit, amb tots els mitjans. I sobretot és incapaç de superar el temps que ha deixat 'Annie' desfassat. Avui en dia, un noi o una noia orfes tenen tan poques possibilitats com abans de sortir-se'n si no és amb sort. I el tractament del pare solter, ric i poderós, afegit a la connivència amb el president dels Estats Units del moment del crack i el seu gabinet, amb CIA's i FBI's pel voltant cau com un gerro d'aigua freda malgrat la desaparició de la guerra freda.
- 'Annie' pot ser un clàssic infantil, però, tan "clàssic", en el sentit literal de la paraula, que reclama una revisió a fons, un cop de timó cap a l'equilibri contemporani entre la fantasia i la realitat. Sobretot, des de que el cinema infantil ha fet passos de gegant en aquest sentit i, com passa amb els adults, ha posat el llistó de la sorpresa molt alt.
«Hello, Dolly!». Basada en l'obra 'La casamentera', de Thornton Wilder. Llibret de Michael Stewart. Música i cançons de Jerry Herman. Coreografia de John O'Brien. Il.luminació de Francisco Leal. Lletres cançons de Víctor Manuel. Intèrprets principals: Concha Velasco, Pep Cruz, Olga Domenech, Roberto Saiz, Luz Nicolás, Javier Arroyo, Arabia Martín, Marta Malone, Osky Pimentel, John O'Brien, i la col.laboració especial de Juan Carlos Martín, fins a quaranta intèrprets.
- Hi ha espectacles que es mesuren pels seus intèrprets. Hi ha espectacles que es mesuren per l'estètica, l'escenografia, el vestuari. 'Hello, Dolly!, al Teatre Novedades, és dels segons. El repartiment, nombrós per a una producció actual, ratlla els quaranta intèrprets. A més, cal afegir-hi els tècnics i els músics, tot i que aquests últims no han sortit de gira.
- ¿A qui poden interessar avui en dia les trapelleries de la senyora Dolly en un Nova York de vetes-i-fils i pinsos a l'engròs? És un fet que l'argument que mou el fil de 'Hello, Dolly!' està molt lluny, per exemple, de l'argument d'un altre musical com 'Full Monty', que s'ha vist també recentment al Teatre Novedades.
- Per tant, la producció de 'Hello, Dolly!' queda exposada a salvar-se per l'embolcall i el farciment perquè el gall, ni que sigui de pota negra, manté un somriure de complaença en els espectadors que, si ho poguessin confessar, dirien que l'únic que esperen és el moment en què sonen les notes de la cançó emblemàtica de 'Hello, Dolly!'.
- Si un espectacle així manté el rigor i les mínimes condicions per no descomplaure el públic, la gran varietat actual de la cartellera teatral no s'hi ha d'oposar. De la mateixa manera que en el cinema conviuen pel.lícules insuportables i peces mestres. I ningú no es queixa.
- 'Hello, Dolly!' compta amb dos intèrprets de capçalera: Concha Velasco i Pep Cruz. I un repartiment que se centra sobretot en la coreografia i el musical. Vestuari de primera fila i escenografia de teatre públic. Tot un mèrit per a una iniciativa privada. No és estrany que Concha Velasco pugi i baixi l'escenari i saludi els espectadors. El Novedades amb 'Hello, Dolly!' és com una mena de plató amb lluentons.
«The Full Monty», de Terrence McNally. Lletres i músiques de David Yazbek. Adaptació de Roser Batalla i Roger Peña. Direcció escènica de Mario Gas. Direcció musical de Manuel Gas. Coreografia de Máximo Hita. Escenografia de Jon Berrondo. Vestuari d'Antoni Belart. Il.luminació de Quico Gutiérrez. Intèrprets: Marc Martínez, Daniel Claramunt, Àngel Llàcer, Xavi Mateu, Xavier Mestres, Miquel Àngel Ripeu, Roser Batalla, Mercè Martínez, Mone, Marian Barahona, Maria Blanco, Benjamí Conesa, Diego Molero, Joan Negrià, Manoli Nieto, Albert Pérez, Manel Sierra, Yolanda Sikara, Amadeu Solernou, Wendy, Carme Contreras, Nao Albet, Roc Molina, Aleix Peña. Formació orquestral: Joan Bonet, Josep F. Frank, Ferran Oltra, Josep Gomariz, Xavier Mesquita, Sergi Vergés, Enric Mestre, Juanjo Arrom, Jordi Bonell, Enric Illa, Guillermo Prats, Ernest Manchón, Jordi Badia, Pep Pladellorens, Manuel Gas.
(I)
- Ja tenim l'èxit de la temporada a punt. 'Full Monty' està predestinat a ser un d'aquests espectacles pràcticament per a tots els públics que omplirà cartellera per temps.
- Al Teatre Novedades, Mario Gas i la seva troupe tornen amb una producció ambiciosa, amb una aposta d'empresa privada, no exempta de risc, amb la creació d'un segell nou que es diu precisament "Full" i amb una proposta que encara beu del ressò de la pel.lícula del mateix títol de fa quatre anys.
- The Full Monty és el musical de la temporada, doncs, i deia que per a tots els públics perquè, en teatre, la presència de tota la generació familiar es fa més evident: des dels protagonistes, els aturats que s'empesquen quina una en poden fer, fins als personatges de mitjana edat, els més petits i els més grans.
- Parlarem llargament de The Full Monty aquesta setmana. Un espectacle que fa un any es va estrenar a Broadway i que ha estat importat en català amb el mestratge dels germans Gas i un extens repartiment que combina els actors i les actrius de text amb actors i actrius més joves, però amb bon domini del ball i la veu musical.
- De moment, primer avís, 'The Full Monty' al Teatre Novedades, amb la garantia que no farà penedir ningú d'haver-lo triat de la cartellera.
(II)
- Continuem parlant de 'The Full Monty', el musical que es presenta al Teatre Novedades, sota la direcció de Mario Gas.
- Mario Gas i el seu germà Manuel Gas formen des de fa temps una parella amb resultats generalment extraordinaris. A la saviesa escènica de Mario Gas cal afegir-hi el domini musical del seu germà i, si aquest parell d'elements bàsics en un musical de gran format funciona, l'espectacle té el noranta per cent de guanyat.
- I The Full Monty funciona des del primer moment. ¿Seria agosarat dir que en un musical es detecta de seguida com anirà segons com fa la seva obertura musical? Em sembla que no.
- 'Sweeney Tood' tenia aquest ingredient i Mario Gas, que ho sap, l'incorpora tant com pot en els seus muntatges musicals. L'esquema de l'estructura de Mario Gas quan prepara un musical és gairebé sempre el mateix i això no el fa caure pas en la repetició perquè de seguida s'adapta a allò que li dóna el nou llibret que té a les mans.
- A 'The Full Monty', a més, hi ha referències inexcusables a la història del musical català: l'aparició de l'auto atrotinat a l'escenari sona a Dagoll Dagom, i una escena impagable de ball col.lectiu, té tot el segell caricaturesc i estrafolari de La Cubana.
- Per tant, Mario Gas, més que afagar-se a la referència de la pel.lícula de 'The Full Monty', s'ha agafat a la tradició del musical més pròxim i això no és sino un altre encert que captiva els espectadors que ho saben i que sorprèn els que s'incorporen per primera vegada al club del musical.
(III)
- Què passa i com passa a de 'The Full Monty tothom ho sap. El llibret de Terrence McNally retrata la societat contemporània abocada a les circumstàncies de l'atur i que esmola la imaginació per sobreviure.
- La preparació d'un show masculí per a tot el barri és més que això: és també el símbol d'un grup d'amics poc emprenedors que es troben fent, per una nit, d'empresaris teatrals, amb càstings, nervis, assajos, desànims i acceptació final sorprenent per part del públic.
- El 1997, quan es va estrenar The Full Monty al cinema, una cinta que en clau nord-americana va costar 3 milions de dòlars en va recuperar només en un any 250 milions, ja va passar a ser de seguida una finestra nova del cine: fresc, senzill i capaç d'arribar a totes les capes socials. El seu productor, Lindsay Law va ser qui va decidir que la pel.lícula es podia convertir en una obra de teatre musical, i no es va equivocar.
- Des de la seva estrena a San Diego i posteriorment a l'Eugene O'Neill Theatre de Nova York, el musical en versió original ha obtingut set nominacions als Premis de la Crítica, dotze nominacions als Premis de Teatre, i deu nominacions als premis Tony.
- En aquesta ocasió, Barcelona ha estat la primera ciutat europea que n'ha adquirit els drets i The Full Monty ha ocupat el carrer Casp, al Novedades, un dels teatres amb més capacitat de la ciutat (1.600 places). Londres l'estrenarà l'abril vinent. I París i Berlín no ho faran fins al 2003. No ha calgut esperar el 2004, doncs, per tenir The Full Monty de primera mà i en versió catalana de Roser Batalla i Roger Peña.
(IV)
- Mone, Roser Batalla, Marc Martínez, Àngel Llàcer, Daniel Claramunt, Yolanda Sikara... són només alguns dels intèrprets de The Full Monty que completen la vintena del repartiment, a més de la dotzena de músics en directe.
- No hi busqueu un repartiment estel.lar perquè el gran musical no sempre exigeix un repartiment d'aquestes característiques sinó que cada actor, cada actriu, tingui les qualitats necessàries per al seu personatge i el conjunt funcioni.
- Mario Gas busca això en els seus espectacles i en la tria de qui els han d'interpretar. Es fa una idea de cada personatge, se'l fa seu i després espera trobar-lo reflectit en l'actor o actriu que es presenta al càsting.
- Una d'aquestes proves evidents és el paper especial de la veterana actriu Carme Contreras, que fa el paper de Jeanette, i que costa saber qui s'ha inventat el paper, si l'autor o la pròpia actriu amb l'ajuda del director.
- Una altra tria encertada és la de Mone que, potser per primera vegada des de les seves intervencions teatrals, encaixa encertadament en el paper que li correspon de Vicky. I de fons hi ha Roser Batalla, la dona del protagonista de The Full Monty, que a més de ser coautora de la versió catalana, marca les seves escenes com una mena de pausa en què l'espectador espera que passi alguna cosa i que es produeixi el salt cap a una nou tombant. Marc Martínez, actor i cantant, no té dificultats en el seu paper. I Àngel Llàcer o Yolanda Sikara es presenten com a hereus d'aquell Musical Més Petit que al seu dia va fer fortuna. Tots amb The Full Monty al Novedades.
(V)
- Diuen els productor de The Full Monty a la catalana que, mentre estaven nous espectacles, van trobar l'estrena de The Full Monty per Internet, a Nova York.
- Diuen que, des de Barcelona, per correu electrònic, van fer les primeres gestions amb la productora nord-americana.
- I diuen també que tenien molta competència per adquirir-ne els drets però que van jugar al seu favor els contactes amb professionals d'anteriors musicals i el ganxo d'una ciutat com Barcelona que viu un moment de difusió exterior important.
- Els productors catalans de The Full Monty es van plantar a Nova York, no per anar a vendre, és clar, sinó per anar a comprar. Van veure l'espectacle a Broadway, van parlar amb els seus productors i els van parlar de Barcelona com una plaça amb tradició de musicals i amb possibilitats d'explotar The Full Monty.
- La resposta, diuen, els productors catalans va ser: "Hi ha altres productores interessadesmés importants, però vosaltres heu arribat primer amb un projecte artístic i de qualitat".
- Així ha arribat The Full Monty a Catalunya. Així ha nascut la productora Full. Així s'ha eixamplat el camp aventurar, sovint il.lusionat, de la gent de Teatreneu. Un exemple de la iniciativa teatral privada, capaç d'arriscar-se perquè creu en el seu producte i també en el seu públic.
- Al Teatre Novedades, i als de The Full Monty, només se'ls pot desitjar llargues nits d'èxit.
Índex obres per sales d'estrena
Tornar a índex
Tornar a Teatre
Tornar a Índex Publicacions
Tornar a Home Page