ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
[Palau dels Esports - BCN Teatre Musical]
- «Gaudí», d'Albert Guinovart (música), Jordi Galceran i Esteve Miralles (llibret). Intèrprets: Miquel Cobos, Alícia Ferrer, Mone, Laura Mejía, Xavier Ribera, Oriol Tramvia, Isabel Soriano, Anna Mateo. Coreografia: Toni Mira. Vestuari: María Araujo. Direcció musical: Francesc Guillén. Direcció escènica: J.A. Gutiérrez i Elisa Crehuet. Barcelona Teatre Musical - Palau dels Esports, 30 setembre 2002.
- A Reus, ciutat d'Antoni Gaudí, celebren un acte religiós, que té tots els mèrits per ser Patrimoni Cultural. Es fa tots els Divendres Sant, als migdies, des de temps reculats, i es coneix com 'Les Tres Gràcies'. Els clavaris traslladen en processó la imatge del Sant Crist de la Sang, d'una església a una altra, de la de la Sang a la de Sant Pere, on precisament va ser batejat Gaudí, i es passen les tres hores d'un ofici religiós propi del dia, vetllant el Sant Crist amb dos voluntaris que volen purgar els seus pecats, anomenats "el mal lladre" i "el bon lladre", que aguanten unes armadures de pes considerable que la resta de l'any s'exposen al museu, i que sovint provoquen als seus portadors lleugers desmais, enmig de la funció litúrgica del Divendres Sant, i tornen al seu lloc d'origen enmig del silenci i una escenificació de demanar entrada novament a la Sang amb tres cops a la portalada. Tot plegat, mig quilòmetre de recorregut d'anada i tornada amb dret a demanar el que vulguis amb la seguretat, o la bona sort, que potser et serà concedit.
- Albert Guinovart, el compositor del musical 'Gaudí', em va dir fa temps que una àvia seva també era de Reus. La relació, doncs, del músic amb la terra del protagonista del seu musical no pot ser més directa. No sé si per aquesta raó, o per l'escassa biografia de l'arquitecte, ell i els autors del llibret del musical, Jordi Galceran i Esteve Miralles, han tendit més a decantar la balança de l'enigmàtic arquitecte Gaudí cap a la banda de Les Tres Gràcies (culpa, flagel.lació i perdó) que no pas cap a la banda creativa del geni gaudinià: la seva influència de la mà d'obra de la caldereria del seu pare, o la dels artesans, forjadors, llauners, picapedrers, manyans i estucadors, entre molts altres, descendents de la seva terra, i l'aplicació en arquitectura de les formes de la terra, de la mar, la fauna i la flora i d'una solució tan única i pròpia de la construcció com és la volta d'escala, inventada, com les llars de foc, pels antics mestres d'obres, substituïts avui per empresaris de la construcció aconsellats per arquitectes.
- Ben cert que representar en un musical tot el Gaudí creador que coneixem és gairebé impossible. La seva immensitat no permet que es redueixi el geni a un tast escenogràfic. I davant de l'escassedat de dades personals, el dubte encara i per sempre del lloc del seu naixement, el seu caràcter emmurriat, els seus amors frustrats o inexistents, i la seva lluita a contracorrent dels il.lustrats del moment, potser sí que el millor és optar per reinventar Gaudí i tirar per la banda dels qui més se'l fan seu.
- ¿L'obra més important de Gaudí és la Sagrada Família? Potser sí. Però això no ha de fer que tapi la seva vena arquitectònica més "modesta", plena de vitalitat, de color i de sensibilitat per transformar el seu temps i la seva terra.
- El musical Gaudí, una producció escènica complexa i arriscada, i no només econòmicament sinó també ideològicament, ha aportat un espectacle digníssim, tot començant per la partitura, probablement la partitura més Guinovart endins de tota la seva trajectòria escènica, i continuant per la interpretació, encapçalada per Miquel Cobos en el paper de Gaudí, i amb un repartiment de primers papers (Alícia Ferrer, Mone, Laura Mejía, Xavier Ribera, Oriol Tramvia, Isabel Soriano, Anna Mateo o Carles Torregrosa) que mostren el nivell de professionalitat escènica i musical al qual s'ha arribat després de més de quinze anys de fer intents, ensopegades i avenços progressius.
- El conjunt, doncs, de Gaudí, una de les primeres grans produccions musicals del segle XXI en català, és un musical per no deixar de veure, que ve a cobrir l'etern dèficit sobre els personatges cèlebres que ens són més pròxims i el seu coneixement com més ampli i divers millor.
- Una altra cosa és, com apuntava a l'inici, l'orientació del pes de la balança del guió. I també és una altra cosa, l'austeritat escenogràfica, salvada en alguns casos amb un planter de jardineria més pròpia de recepció oficial de Pedralbes que de disseny gaudinià, o amb projeccions audiovisuals que, de tan posades tècnicament al dia com si fossin un CD-Rom, desfan l'encanteri de l'obra de Gaudí que volen representar.
- Em quedo, doncs, amb la representació escenogràfica de l'Hospital de la Santa Creu, les escenes dels motlles de guix, el tramvia que gairebé recorda el vaixell de 'Mar i Cel', però en versió terrestre, i la seva eficaç utilització per representar l'absud accident de Gaudí i, a la vegada, el desembarcament de la massa social que encarna la part baixa, les capes marginades, en una versió actualitzada i modernitzada de la Catedral dels Pobres que ja va pintar Joaquim Mir sobre la Sagrada Família.
- Em fan mal a la vista algunes de les exageracions del somni en el llit de mort de Gaudí (per cert, massa sovint anomenat "Anton" i no "Antoni", tot i que sembla que no va utilitzar gaire aquest escurçament). L'escena amb l'elevació de la mare de Gaudí en forma de marededéu sembla més aviat un fotograma de l'època de 'Marcel.lí pa i vi'; l'escena en què es manté Gaudí clavat a la creu, tendeix a ser una còpia maldestra de la Passió; i l'escena final de l'enterrament amb taüt inclòs hauria pogut ser insinuada amb la capacitat que té la imaginació teatral.
- No em fa nosa l'atrevida versió lliure de la caracterització de la Pepeta, convertida aquí en gairebé una vedette de music-hall, però aquesta és una contradicció històrica que la ficció es pot permetre sempre que enllaci amb la resta del guió. I aquest enllaç queda diluït, tot i que potser en voldríem més. ¿Tant, però tant sant baró era Antoni Gaudí, que estava lliure de qualsevol temptació i no es permetia alguna escapadeta o algun salt a l'aire i encara més amb una Pepeta seductora i sensual com la que el musical ens presenta?
Sant, potser sí, però verge i màrtir, em sembla que no.
- Al marge d'aquesta tendència, doncs, com deia, a fer d'una part del musical Gaudí, una al.legoria de la funció religiosa de Les Tres Gràcies, del Divendres Sant de Reus que he esmentat, la resta és un espectacle que pot tocar la vena sensible de moltes menes d'espectadors i de molts gustos.
- I potser és això: un musical com aquest, per les seves circumstàncies, ha de ser un espectacle per a tots els públics. I Gaudí ho és. Sense perill que fereixi la sensibilitat de ningú, cosa ben difícil, pels temps que corren.
«Nôtre-Dame de París». Espectacle musical basat en la novel.la de Victor Hugo. Música de Richard Cocciante. Llibret original i text de Luc Plamondon. Versió castellana de Nacho Artime. Direcció de Gilles Maheu. Coreografia de Martino Müller. Escenografia de Christian Rätz. Vestuari de Fred Sathal. Il.luminació de Alain Lortie. Principals intèrprets: Thaïs Ciurana, Lilí Dahab, Albert Martínez, Carles Torregrosa, Lisardo, Enrique Sequero, Paco Arrojo, Danies Anglès. Elvira Prado.
(I)
- L''espectacle musical 'Notre-Dame de París' ha servit per experimentar sobre les possibilitats del remodelat Palau dels Esports de Montjuïc. Primer per celebrar l'ambició teatral d'un espai reconvertit. I segon per no oblidar que no és el mateix veure una competició esportiva o un concert de rock que un espectacle teatral, per molt musical que sigui.
- M'imagino 'Nôtre-Dame de París' vist des de les últimes files del capdamunt de les grades. Suposo que els espectadors deuen necessitar uns binocles, si és que no tenen vertigen, i que aquesta sensació de llarga distància ha de limitar segons quines propostes escèniques.
- És evident, doncs, que al Palau dels Esports, si l'acord d'aquest primer any té continuïtat, i desitgem que sigui que sí, ha de ser un espai per a muntatges de gran escenografia, de gran aparell de ball, d'exclusivitat musical i d'argument sense excessives complicacions.
- Tots aquests ingredients els reuneix 'Nôtre-Dame de París' amb l'avantatge que fa una adaptació a una referència contemporània que tothom enllaça de seguida amb el conflicte dels "sense papers".
- Oblidem-nos, doncs, del personatge de Victor Hugo, Quasimodo, popularitzat en els últims temps pel cinema, oblidem-nos d'excessives referències històriques i de ser fidels a cap esperit de l'època. 'Nôtre-Dame de París' és un musical pensat per complir amb les necessitats que li exigeix l'espai on es presenta, i que deia abans: gran escenografia, cos de ball, força musical i argument intel.ligible. És un espectacle de gènere que té seguidors del gènere i que, com tot gènere, ha de respondre al que els seus consumidors n'esperen.
(II)
- Un espectacle com 'Nôtre-Dame de París' ha retornat a segons quins espais de diaris i altres mitjans el tòpic del "somni". És a dir, alguns dels seus intèrprets, primer somniaven treballar en un musical i un dia els van triar en un càsting. En una època més aviat realista, tornar al consol del somni com a fita recorda allò del "somni americà", que acaba sent més una faula que una veritat.
- El gran musical 'Nôtre-Dame de París', al Palau dels Esports de Montjuïc, ha representat, per a alguns dels seus intèrprets, el compliment d'aquest anomenat "somni", tan allunyat de la duresa del teatre. 'Nôtre-Dame de París' ha servit de plataforma a diversos intèrprets, però principalment als seus protagonistes: Thais Ciurana i Lilí Dahab, que fan el paper d'Esmeralda; i Albert Martínez i Carles Torregrosa, que fan el paper de Quasimodo. Sense passar per alt noms com el de Daniel Anglès, provinent d'El Musical Més Petit, que fa de Gringoire, o Elvira Prado, Flor de Lys.
- Al marge d'aquestes excel.lents interpretacions, doblement valorables perquè es tracta d'intèrprets joves, hi ha també un agraït muntatge coreogràfic que acompanya la interpretació musical, vint-i-tres peces que a cops de lletra van resseguint l'argument de la venjança de Quasimodo.
- Una altra cosa és l'escenografia que, per exigències de l'espai, està al servei dels moviments acrobàtics d'alguns dels intèrprets i que només trontolla quan apareixen les dues grans columnes amb gàrgoles. Però en alguna cosa , aquesta versió de 'Nôtre-Dame de París' havia de detectar el preu de la importació d'un espectacle que no admet gaires adaptacions.
Índex obres per sales d'estrena
Tornar a índex
Tornar a Teatre
Tornar a Índex Publicacions
Tornar a Home Page