ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
«El conte de Nadal», sobre la novel·la de Charles Dickens. Versió de Macià G. Olivella i Alícia Serrat. Música de Ferran Gonzàlez. Intèrprets 2024: Mariona Campos, Olga Fañanàs, Gerard Flores, Carles Freixas, Enric López, Mireia Lorente-Picó, Marc Miramunt i Esther Pérez-Ferre. Intèrprets 2022: Mariona Campos, Olga Fañanàs, Gerard Flores, Enric Lopez, Mireia Lorente, Marc Miramunt, Esther Pérez Ferrer i Sergi Príncep. Intèrprets 2019: Mariona Campos, Marcel Clement, Olga Fañanàs, Gerard Flores, Maties Gimeno, Marc Miramunt, Alícia Olivé, Esther Pérez-Ferrer i Maria Agustina Solé (2013). Reposició 2017: Mariona Campos, Olga Fañanàs, Gerard Flores, Maties Gimeno, Marc Miramunt, Esther Pérez -Ferrer, Alícia Olivé i Maria Agustina Solé. Escenografia i vestuari 2024: Jose Carrasco. Confecció vestuari: Them. Construcció escenografia: Tero Guzmán. Disseny il·luminació i so: Francesc Campos. Il·lustració cartell: Ferran Pujol. Disseny gràfic: Mariona Campos. Anteriors versions: Escenografia: Tero Guzman. Vestuari: José Carrasco. Barrets: Mercadé. Estilisme: Toni Santos. Coreografies: Esther Pérez-Ferrer. Il·luminació i so: Francesc Campos. Direcció musical: Ferran Gonzàlez. Direcció de Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Barcelona, Jove Teatre Regina, Barcelona. Reposició: 6 desembre 2013. Reposició: 9 desembre 2017. Reposició: 6 desembre 2019. Reposició: 10 desembre 2022. Reposició: 6 desembre 2024. A partir de 5 anys. ELS DIMONIS TAMBÉ VOLEN TREBALLAR [Crítica corresponent a l'estrena del 2013] Ja fa unes quantes temporades que la companyia La Trepa posa en escena aquest espectacle que adapta un dels clàssics de la literatura universal: «La cançó de Nadal», de Charles Dickens. Es pot dir, doncs, que la reposició el converteix en un dels clàssics de la cartellera teatral nadalenca.El muntatge es troba en el seu punt just de maduresa. Les picades d'ullet que s'hi han afegit li han anat donant també un aire nou. És d'aquesta manera com es manté un espectacle en repertori: tenint la saviesa suficient per no ancorar-se en la comoditat i adaptant-se a les tendències inevitables del pas del temps.Un altre element positiu és que el protagonista de l'obra, el senyor Ebenezer Scrooge, com més temps passa, més retrata el paper del botiguer enriquit, garrepa i malhumorat que no vol saber res amb el Nadal, el consum i els costums que l'atabalen i no li agraden gens. L'arrencada, amb Scrooge a l'escenari, una presència que no abandona en cap moment, deixa en una expectació remarcable els més petits.«El conte de Nadal» és un d'aquests espectacles que juga amb avantatge perquè les adaptacions de la novel·la no paren de reeditar-se. Però això no vol dir que el muntatge s'hi repengi. Ben al contrari, la versió —amb atractives intervencions musicals— no fa cap concessió al doble món que proposa Charles Dickens: el de la realitat d'un Scrooge ja vell i el del somni que el porta a algunes de les etapes de la seva infància, joventut i maduresa. Un muntatge, doncs, musical, però també una obra de text. Ni un registre ni l'altre es confonen. I, sobretot, un no domina sobre l'altre.Els dos estan molt ben interpretats, amb diàlegs breus, entenedors, dicció puntejada i amb intervencions musicals, acompanyades gairebé totes de coreografies, que representen un altre actiu important perquè són originals, tant de lletra com de música. A més, la companyia ha treballat tant la il·luminació com l'escenografia, dos elements imprescindibles en una història que requereix matisos segons cada situació. La il·luminació ajuda a fer el pas imaginari entre els dos mons del senyor Scrooge. I l'escenografia i el vestuari semblen extrets d'un àlbum il·lustrat d'autor contemporani amb influències clàssiques.Amb «El conte de Nadal», molt marcat per la tradició festiva, la Trepa fa una "trapelleria" —valgui el joc de paraules— i es pren la llicència de fer aparèixer un dimoni banyut que demana feina des de fa mitja dotzena d'anys. I és que l'atur i la reconversió industrial i de la construcció fins i tot acaba afectant els dimonis, provocant que ells també es manifestin públicament reclamant més «Pastorets».L'espectacle, amb un respecte per l'obra de Charles Dickens, reflecteix amb fidelitat el seu esperit: el contrast entre una actitud de rebuig contra la societat que envolta Scrooge i la possibilitat d'aprendre a ser més generós i solidari. «El conte de Nadal» és una història amb moralitat. Una moralitat, però, que no pot fer oblidar la fam al món amb prop de mil milions de persones afectades, l'amenaça d'una migradesa de treball i el pànic a la pobresa i la destrucció de la dignitat i del mínim benestar personal.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«El llibre de la selva». Sobre el relat de Rudyard Kipling. Versió de Macià G. Olivella. Música original de Ferran González. Intèrprets 2024: Mariona Campos, Olga Fañanàs, Gerard Flores, Marc Miramunt, Esther Pérez-Ferrer i Pol Romans. Intèrprets 2017: Maria Berenguer, Mariona Campos, Gerard Flores, Marc Miramunt, Roc Olivé i Esther Pérez-Ferrer. Disseny escenografia i vestuari: Lleo Quintana. Construcció escenografia: Tero Guzmán, La Forja del Vallès. Confecció vestuari : Lleo Quintana. Disseny il·luminació i so : Francesc Campos. Coreografies: Esther Pérez-Ferrer. Il·lustració i disseny gràfic: Marta Gascón i Eduard Fortuny. Direcció musical: Olga Fañanàs. Producció executiva: Maria Agustina Solé. Direcció de Gerard Nicasi. Companyia La Trepa, Jove Teatre Regina, Barcelona, 18 febrer 2017. Reposició: 16 setembre 2017. Espectacle recomanat a partir de 5 anys. Reposició: 21 setembre 2024. VESTIR LA SELVA DE RUDYARD KIPLING AMB PECES DE LUXE [Crítica corresponent a l'estrena del 2017] L'espectacle té tant de risc com d'ambició. ¿Com es representen els principals personatges de la faula de Rudyard Kipling (Bombai, 1865 - Londres, 1936) que envolten Mowgli a la jungla dels llops o els que ronden per la selva o les mones que es pensen que Mowgli és com una mena de titella o joguina que es pot trencar, quan l'imaginari col·lectiu els té identificats per la múltiple influència audiovisual?La companyia La Trepa ho fa amb un treball de vestuari excel·lent de Lleo Quintana i amb una interpretació coral musical, amb partitura del veterà de la casa, Ferran Gonzàlez, que aconsegueix una tonalitat allunyada de les melodies típiques d'altres musicals familiars i entra de ple en l'atmosfera singular que requereix la selva. També ho fa convertint les bèsties en éssers humanitzats sense que es noti la conversió i fent que, a manera que avança l'espectacle, es fusionin sense trencaments la personalitat humana i la del bestiari.A més, l'adaptació, necessàriament breu, que un altre veterà de la casa, Macià G. Olivella, fa del clàssic de Rudyard Kipling fuig dels estereotips endolcits que han fomentat el cinema disneyià i les sèries animades i aprofundeix en el discurs original, extraient-ne la síntesi de la història de Mowgli, amb un rerefons de respecte per la llibertat dels pobles i el dret a decidir a quina comunitat vol formar part quan Mowgli es troba foragitat a la vegada per la tribu dels llops i la tribu dels humans.La posada en escena i el registre que s'ha donat a l'espectacle obliga també els intèrprets a un treball de moviment i de gest que s'acosti a la idea que se'n té de cadascuna de les bèsties. I per això s'hi mou amb parsimònia l'ós Baloo, amb agilitat la pantera Bagheera, amb energia de ring el ferotge tigre Shere-Khan, amb estilització la serp Kaa o amb sinuosos moviments les mones, en realitat una parella de micos que proporcionen una de les escenes que introdueix l'humor i la pàtina de clown en aquesta versió d'«El llibre de la selva».Amb una arrencada d'una peça coral de gran musical molt suggerent, l'espectacle descobreix a poc a poc com es viu i s'organitza el Consell de la Roca —única escenografia mòbil que presideix l'escenari— i també es reserva intervencions solistes amb un to càlid a càrrec de la pantera amb vestit negre elegant (l'actriu Maria Berenguer), de la serp pitó Kaa amb un dels vestuaris més espectaculars del disseny (Mariona Campos) o el protagonista de la història (l'actriu Esther Pérez-Ferrer), amb un vestit gairebé patufetaire, distingit de tots els altres amb una interpretació vocal aguda que l'acosta sense falsa afectació a la petitesa de Mowgli. La balada final de l'espectacle s'enganxa i es repeteix en xiuxiueig mentre els espectadors surten de la platea. Una de les claus de tot bon musical. La Trepa acaba d'afegir al seu repertori un altre dels seus espectacles que no cauran en l'oblit i que es podrà repetir en futures temporades de cara a noves generacions de petits espectadors.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«El malalt imaginari», de Molière. Versió de Macià G. Olivella. Música de Ferran Gonzàlez. Intèrprets 2024: Mariona Campos, Olga Fañanàs, Carles Freixes, Maties Gimeno, Enric López, Marc Miramunt i Esther Pérez-Ferrer. Intèrprets 2006/2009: Maties Gimeno, Olga Fañanàs, Mariona Campos, Esther Pérez-Ferrer, Oriol Macià, Joan Olivé i Marc Miramunt. Escenografia i vestuari: José Carrasco. Il·luminació i so: Francesc Campos. Coreografia: Esther Pérez-Ferrer. Ajudant de direcció: Gerard Nicasi. Direcció: Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Jove Teatre Regina. Barcelona, 2006. Reposició: 14 febrer 2009. Reposició: 24 febrer 2024. A partir de 10 anys. LES CALCES BLANQUES I ELS ESTRENYECAPS [Crítica revisada a partir de l'estrena del 2009] En els temps que corren, la llegenda que la gallina dels ous d'or existia ja s'ha fos del tot. En tot cas, els que en van arribar a aconseguir alguna d'aquestes característiques la van trossejar i en van fer un brou tan immens que no n'han quedat ni les plomes.És important que programacions com la del Jove Teatre Regina esporguin en el calaix dels clàssics per continuar endreçant i posant, tal com cal, les coses en el seu lloc. Es poden fer moltes rèpliques de malalts imaginaris, i se n'han fet un grapat, però d'autèntic només n'hi ha un: l'Argan de Jean-Baptiste Pouquelin (París, 1622 - 1673), àlies Molière.Inspirada en la Commedia dell'Arte, la música (Marc-Antoine Charpentier) i la coreografia (Pierre Beauchamp) formaven part de l'obra des de la versió original de Molière. La partitura, que va estar perduda durant anys, es va trobar a finals del segle passat en els arxius de la Comédie-Française i es va representar l'any 1990 en la seva versió original. Per tant no és estrany que, continuant amb la línia de la companyia La Trepa, la presència musical i les fugaces intervencions coreogràfiques tampoc no hi faltin, ni que sigui adaptades a la versió reduïda de la casa.Una versió recuperada ara d'un dels clàssics del Jove Teatre Regina —un dels més significatius de la maduresa de la companyia La Trepa— que respecta la majoria de personatges de l'obra i que esquematitza les escenes més importants que recreen la trama del malalt i ric senyor Argan, la muller que espera amb candeletes que se'n vagi a l'altre món per tocar-ne de calents de l'herència, l'amor que sent la filla pel seu pare i el dilema que viu la noia entre el jove que estima i el jove poca-solta amb qui el seu pare voldria que es casés per poder tenir el metge de franc.La companyia ha optat per una obra que requereix que els espectadors primerencs tinguin una certa noció de raonament del que està passant a l'escenari. Altrament, l'anècdota es pot quedar només en la dèria de la malaltia i les escenes més vivaces, més còmiques, més de la Commedia dell'Arte. L'embolic dels pretendents passa més per alt dels espectadors massa petits.S'hi potencia la vis còmica d'Argan, interpretat pel veterà Maties Gimeno —una excepció aquí, després de la seva retirada dels escenaris—, que, només per la indumentària de camisa de dormir, calces blanques i estrenyecaps, ja aconsegueix xuclar l'atenció col·lectiva durant tota la funció. Ben mirat, Argan seria, per a un sistema públic com el de la Seguretat Social, una veritable xacra. I potser una de les estrelles del programa documental «Històries de la Primària», que ha mostrat la realitat del dia a dia dels professionals de la medicina en diferents àmbits socials.Com que es tracta inevitablement d'una obra de text, malgrat l'escapçada de l'adaptació, els intermedis de peces musicals compten amb una excel·lent composició de Ferran González que els integrants de la compayia s'han fet seva en clau de bon musical i suggerent interpretació. I per fer honor a la intenció de Molière, alleugereixen el que podria ser un petit llast per a segons quin segment d'espectadors i permeten centrar la sinopsi més coneguda: ric malalt, engalipat per metges que només s'hi fan l'agost amb les medecines —l'obra comença amb Argan repassant precisament una factura mèdica—, enganyat per una segona dona que cobeja la seva riquesa i amb moralitat final: qui es fa el mort pot arribar a descobrir la veritat dels que l'envolten i obrar en conseqüència i amb justícia.
[cliqueu aquí]
VIDEO
VIDEO
VIDEO
«La gallina dels ous d'or». Basat en la faula clàssica d'Isop. Versió d'Alícia Serrat i Macià G. Olivella. Música original de Ferran Gonzàlez.
Intèrprets 2024: Mariona Campos, Olga Fañanàs, Carles Freixes, Mireia Lorente, Marc Miramunt i Esther Pérez-Ferrer. Intèrprets 2012: Marcel Clement, Olga Fañanàs, Maties Gimeno, Marc Miramunt, Esther Pérez-Ferrez. Escenografia 2012: Francesc C. Abella. Il·luminació i so: Francesc Campos. Vestuari i escenogràfia: José Carrasco. Coreografies: Esther Pérez. Direcció musical: Ferran González. Direcció: Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Jove Teatre Regina, Barcelona, 14 octubre 2012. Reposició: 13 gener 2024. A partir 3 anys. UNA GALLINA PER A UN BON BROU TEATRAL [Crítica corresponent a l'estrena del 2012. Les successives reposicions han incorporat nous intèrprets i adaptacions tècniques. Alguna referència correspon a la puntualitat del moment de l'estrena.] En els temps que corren, la llegenda que la gallina dels ous d'or existia ja s'ha fos del tot. En tot cas, els que en van arribar a aconseguir alguna d'aquestes característiques la van trossejar i en van fer un brou tan immens que no n'han quedat ni les plomes.D'aquí ve la riquesa de les faules clàssiques que demostren que els errors de l'ésser humà es repeteixen des que l'ésser humà és humà. El recent boom immobiliari va ser una d'aquestes gallines d'ous d'or. I, més puntualment, si voleu [2012], la xarxa de la màfia xinesa de blanqueig de capitals desmantellada en el contenidor de porqueria especulativa del sud d'Europa en podria ser una altra.Perquè, vejam, ¿què és, si no una gallina d'ous d'or, aquest carregament d'armaris i carrets de supermercat farcits de feixos d'euros en els magatzems del presumpte promotor cultural xinès, cap de la màfia, que ha il·lustrat la majoria de telenotícies dels últims dies? [2012] Isop ja ho va dir: un home tenia una gallina que li ponia un ou d'or cada dia. Pensant-se que dins de la bèstia hi havia una mina d'or, la mata per fer-li una autòpsia que resulta frustrant.L'evolució de la faula ve de lluny. Isop (s. VII aC) va parlar d'una oca d'ous d'or («L'oca que ponia ous d'or»). És a partir de les diverses adaptacions que, en versió catalana, es transforma en una gallina, després dels retocs que hi fa Jean de La Fontaine i, al segle XVIII, Félix María Samaniego. També els germans Grimm tenen una versió semblant titulada «L'oca d'or».L'espectacle de La Trepa s'adapta a la versió ancestral catalana i mostra les terribles conseqüències de l'ambició desmesurada i, en una adaptació de teatre dins el teatre, l'aviram de la granja explica a un nouvingut (un pingüí) una faula sobre la seva pròpia existència que els posa les plomes de punta a tots.La posada en escena —idònia per als primers espectadors—, mostra el bestiar personificat de la granja amb la caracterització d'un vestuari que és una de les apostes que excel·leixen aconseguint un muntatge acolorit, lluminós, suggerent i, com és habitual en les produccions de la companyia La Trepa, amanit amb una atractiva partitura musical de Ferran González que combina les peces solistes amb les peces corals, acompanyades d'una coreografia adequada a l'ambient, que la faula facilita a la perfecció.Una gallina, una oca i un pinguï, entre altres personatges de la granja, són el trio protagonista. Potser sorprèn la presència d'un pingüí en una granja, però precisament aquest trencament d'allò que és possible en la vida real converteix el muntatge en un salt cap al fantàstic on tot és possible: fins i tot que l'ésser del frac més gregari del gel arribi a una granja càlida precisament perquè una altra mena de gallina d'ous d'or que està provocant l'escalfament de la Terra ha començat a fondre el seu territori d'origen al Pol. Un aprofitament per partida doble de la moralitat de la faula original que troba el seu referent en un conflicte universal d'avui mateix.
[cliqueu aquí]
«Pastorets Superestel», de Ricard Reguant. Música de Toni Olivé. Intèrprets: (2010) Mariona Campos, Marcel Clement, Olga Fañanàs, Gerard Flores, Maties Gimeno, Marc Miramunt, Roc Olivé, Esther Pérez-Ferrer i Maria Agustina Solé. Cos de ball: Verónica Carrecedo, Elisenda Casas, Alba Galimany, Alfredo Izquierdo i Patricia Villalón. (2014) Mariona Campos, Jaume Garcia, Olga Fañanàs, Gerard Flores, Maties Gimeno, Marc Miramunt, Roc Olivé, Esther Pérez-Ferrer i Maria Agustina Solé, Alícia Olivé i Alfredo Izquierdo. (2016) Mariona Campos, Olga Fañanás, Gerard Flores, Alba Galimany, Maties Gimeno, Alfredo Izquierdo, Marc Miramunt, Alícia Olivé, Roc Olivé, Esther Pérez-Ferrer, Maria Agustina Solé, Oriol Úbeda. Intèrprets 2023, entre altres: Mariona Campos, Olga Fañanàs, Gerard Flores, Esther Pérez Ferrer, Marc Miramunt. Cos de ball: Verónica Carrecedo, Elisenda Casas, Alba Galimany, Alfredo Izquierdo i Patricia Villalón. Coreografies: Esther Pérez. Vestuari: Jose Carrasco. Escenografia: Roc Olivé. Il·luminació i so: Francesc Campos. Direcció: Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Jove Teatre Regina, Barcelona, 12 desembre 2010. Reposició: 13 desembre 2014. Reposició: 8 desembre 2016. Reposició: 11 desembre 2020. Reposició: 8 desembre 2023. A partir de 5 anys. UNS PASTORETS LAICS QUE FAN DE PONT [Crítica corresponent a l'estrena del 2010. Les successives reposicions han incorporat nous intèrprets i adaptacions tècniques] Es diuen Pastorets, però la versió que ha reposat la companyia La Trepa, extreta del seu repertori i que té com a autor Ricard Reguant, n'agafa els trets més importants per fer-ne una història nova que faci de pont entre la contemporaneïtat i dos milers d'anys enrere.Els elements del present hi són representats per una parella d'immigrants que es refugien al metro a punt de tenir una criatura, per una ballarina de claqué que para el barret en un dels passadissos del mateix metro i per alguns ciutadans que van i vénen atrafegats per sota els túnels.Els elements fantàstics hi són representats, esclar, per la tropa de dimonis, el manaies Gran Tronera, el seu ajudant Forques i una colla de galifardeus amb cua, banyes i forca.Els elements històrics i populars hi són representats pels pastorets de temps passats, per la gent que els envolta i per les situacions que la llegenda els atribueix.Tres puntals dramatúrgics que tenen l'objectiu de comptar amb el que presumptament coneixen per tradició els espectadors, o el que fins ara coneixien, i que la companyia regenera i reactiva al seu gust en un musical que destaca, sobretot, per la trempera del cos de dimonis, que provoquen algunes corredisses, alguna histèria col·lectiva de la platea i que en algun moment la parella Gran Tronera i Forques converteixen en número de clowns.Història dins de la història. Del present al fantàstic. Amb intervencions musicals adequades a cadascuna de les situacions i amb naixement inclòs, però en versió laica —és a dir, sense portals de suro com els que hi ha a les parades de Santa Llúcia, sense bou i mula i sense Reis d'Orient— i reforçant la trama amb la lluita entre àngels i dimonis, personatges que, al marge dels Pastorets, han inspirat bàndols i bàndols de les sèries de gènere fantàstic en què el conflicte de fons sempre és la lluita entre el bé i el mal.Al costat d'una banda sonora amb peces originals, que és en certa manera la base de tot l'espectacle, ressona de tant en tant alguna tonada de les cançons més populars nadalenques: la del rabadà, la del fum, fum, fum... una manera de lligar el nou llenguatge amb la tradició.
Els intèrprets més habituals de la companyia La Trepa alternen aquí els seus papers amb el que podríem anomenar "artistes convidats", amb la qual cosa l'espectacle, amb una quinzena d'actors i actrius, ballarins i cantants, surt de les característiques pròpies de la temporada i es converteix en un musical que respira aire festiu encomanadís.Però, un cop comprovat el que es pot fer de nou amb els Pastorets..., com que els temps canvien i últimament ho fan amb una mirada romàntica i nostàlgica del passat per por al futur incert... ¿per què no, en una altra ocasió, fer un musical amb uns Pastorets de registre clàssic, d'aquells amb un Satanàs banyut, banyut, amb flames de l'infern de les que fan por de debò i amb pastorets sense certificat d'ESO però acostumats a tractar amb ramats de bens i amb samarra i una bona bóta del racó?Una vegada, ja fa anys, parlo de l'últim quart de segle passat, quan la irreverència era a l'ordre del dia, en vaig conèixer uns d'aparentment clàssics (és a dir, Folch i Torres) que esclataven amb una sorpresa final: a l'hora del naixement, en lloc d'un nen Jesús... naixia bessonada! Ni la pobra Maria s'ho podia acabar de creure. I del bonàs d'en Josep, no cal que diguem el què. Prou feina té, des de fa més de dos mils anys, a entendre el paper que en la comèdia més antiga de la humanitat li van atorgar de pare adoptiu.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Tom Sawyer, detectiu». Basat en la novel·la de Mark Twain. Dramatúrgia de Miquel Agell. Música de Marc Sambola. Lletres cançons: Lídia Linuesa. Intèrprets 2023: Pol Sanuy / Aleix Maria, Ferran Rull, Miquel Agell, Xavi Duch i Georgina Llauradó. Intèrprets primera estrena 2014: Marc Andurell, Marc Udina, Xavi Duch, Belén Alonso i Ferran Castells. Amb la participació del Cor d'Alumnes Lazzigags i l'Aula de Teatre de les Escoles Concepció i Vila Olímpica de Barcelona. Coachs del Cor: Lluís Garrido i Marta Fíguls (2014) / Raquel López (2023). Músics enregistrament: Andreu Moreno, Isaac Coll, Pau Figueres, Gerard Alonso, Laia Martí i Naüm Monterde. Coreografia: Ester Bartomeu. Disseny escenografia i construcció: Eloi Linuesa. Ajudant escenografia: Carlos Santos. Disseny vestuari i confecció: Leo Quintana. Disseny il·luminació: Roger Blasco. Disseny so: Gerald Gimeno i Brais Sains. Caracterització: Toni Santos. Fotos: Júlia Cortina i Pere Ramon. Regidoria: Xavi Petit (2014) / Omar Bañón (2023). Direcció musical: Marc Sambola. Ajudant direcció: Lluís Garrido (2014) / Omar Bañón (2023). Direcció: Miquel Agell. Companyia Lazzigags. Jove Teatre Regina, Barcelona, 22 febrer 2014. Reposició: 21 octubre 2017. Reposició: 30 octubre 2021. Reposició: 4 novembre 2023. A partir 5 anys. UN PERRY MASON JUVENIL [Crítica corresponent a l'estrena del 2014] En la novel·la «Tom Sawyer, detectiu», de Mark Twain (Florida, Missouri, 1835 - Redding, Conneticut, 1910), on apareixen en clau de seqüela els dos personatges més cèlebres de l'autor, els orfes i aventurers Tom Sawyer i Huckleberry Finn, hi ha, entre altres accions, un robatori de diamants valorats en milers de dòlars. I en l'extensa i variadíssima producció d'espectacles per a infants i joves hi ha també aquesta proposta de la companyia Lazzigags, que és com un diamant en brut que promet i que, com es va preveure aquí ja en la seva estrena el 2014, havia de tenir i ha tingut una llarga trajectòria.L'espectacle, de factura musical enriquidora i enganxadissa, compta amb un repartiment bàsic reduït, només cinc intèrprets, que fan tots els papers de l'auca sense amagar els recursos humorístics dels maniquís i en un constant canvi de caracterització i vestuari al llarg de l'hora i quart de la representació. Però el repartiment és encara més extens, si tenim en compte que almenys dues companyies alternes de nois i noies integren el cor d'una quinzena de personatges secundaris que intervé en algunes de les escenes. És un espectacle, doncs, creat per a un públic primerenc, però també amb l'estímul de la participació dels més petits com a intèrprets, una de les especialitats de Lazzigags a través de les seves activitats educatives teatrals o de càsting infantil professional.«Tom Sawyer, detectiu» és un relat que combina diferents elements. Hi ha aventura, ambient del XIX a la riba del Mississipi, esperit de justícia, enginy esmolat i barreja de gèneres: el policíac, el negre, el de l'enjòlit, el de terror i l'humorístic. De tot una mica sense que hi sobri res, ben encaixat, amb una dramatúrgia del director Miquel Agell que no decau en cap moment i amb un acompanyament musical vigorós, rítmic, creació de Marc Sambola, al servei d'unes lletres de Lídia Linuesa que tenen la missió d'explicar aquesta aventura menys coneguda de Tom i Huck d'una manera dinàmica, clara i arrodonida, deixant molt poques escenes per al text convencional, i les que hi són, concises i molt breus.Voluntat d'espectacle musical cent per cent, doncs, que exigeix que els cinc intèrprets mantinguin un bon nivell interpretatiu (tres veterans experimentats i reconeguts [estrena 2014]: Xavi Duch, Belén Alonso i Ferran Castells) i que els dos protagonistes, molt joves (Marc Andurell i Marc Udina, dues revelacions [estrena 2014] rellevats ara per Pol Sanuy i Aleix Maria (2023), estiguin a l'alçada d'aquests dos personatges de ficció mítics de la literatura universal tan adulta com juvenil i que el grup de nois i noies es cronometri en les escenes del Cor i les coreogràfiques —a l'escenari i a la platea—, que ha adaptat i dirigit l'actriu Ester Bartomeu.Quan el treball actoral és la base d'un espectacle, l'ambientació pot ser austera, sense que deixi de complir les exigències dels moviments escènics. En aquest cas, la proposta es basa en piles d'antigues caixes de fusta, típiques de fruiteria, que tenen una força efectista a l'hora de representar el vaixell que creua el riu Mississipi, o la casa dels oncles de Tom o la sala del jutjat on —en una mena de Perry Mason juvenil— es clarifica l'assassinat d'un dels bessons implicats en el robatori del parell de diamants. I tot gràcies a un maletí, un kit de detectiu, que el carter ha portat a Tom Sawyer, abans que tot comenci.Si la novel·la del clàssic Mark Twain ja té tots els ingredients per fer-se atractiva als lectors joves de qualsevol generació, l'adaptació teatral que n'ha fet Lazzigags no es queda enrere, i la combinació d'intriga i aventura portada a l'escenari musicalment la converteix en un dels espectacles més recomanables per a aquells primers espectadors que, ni que siguin usuaris compulsius del coneixement virtual de l'iPhone, continuen vibrant amb la descoberta de l'emoció dels intèrprets de carn i os.[cliqueu aquí]
Nota complementària: La novel·la «Tom Sawyer, detectiu», de Mark Twain, es troba publicada a Bromera Edicions, traduïda per Doménec Ardit i Rosa Úbeda, amb il·lustracions de Paco Hernández. El CD amb les cançons del musical de Lazzgigags ha estat editat pel segell Tritó i s'hi troben deu peces: 1. Vull ser detectiu; 2. Diamants, Diamants; 3. No és el mateix; 4. Quins malparits; 5. A l’Aràbia de l’Alí Babà; 6. El bosc és fosc; 7. L’oncle és bo; 8. Xinès per a principiants; 9. Som amics; 10. Finale.
VIDEO
«La princesa i el pèsol», de Hans Christian Andersen. Adaptació lliure de Dani Cherta. Música de Keco Pujol. Intèrprets 2023: Aina Ros, Ferran Rull, Ariadna Suñé, Joan Saez i Laura Muñoz. Intèrprets 2013: Roser Colillas, Jordi González, Ivan Padilla, Magda Puig i Anna Ventura. Escenografia: Roger Orra. Il·luminació: Fran Agramunt. Vestuari: Antonio Harillo. Vídeo: Ramsés Moraleda. Coreografia: Meri Bonet i Jordi González. Ajudant direcció: Brugués Faura. Direcció: Dani Cherta. Guasch Teatre, Barcelona, 4 maig 2013. Reposició: Jove Teatre Regina, Barcelona, 18 març 2023. Espectacle recomanat a partir de 5 anys. ¿QUÈ FA EL POBLE DANÈS AMB UN PRÍNCEP CONCO? [Crítica corresponent a l'estrena del 2013] La prova del pèsol funciona. Ja pot bramar el príncep hereu de Dinamarca que això del pèsol és un costum antic i que, amb només vint-i-un anys, no es vol casar sisplau per força ni amb la princesa d'Anglaterra ni amb cap altra. Però els monarques danesos s'entesten a posar el pèsol sota els set matalassos per estar convençuts que la sang de la noia que caigui a palau és reial de debò. Fa l'efecte que ni l'ADN modern els faria sortir de dubtes.El conte popular de Hans Christian Andersen (Odense, 1805 - Copenhaguen, 1875) és un dels molts que l'autor ambienta en personatges de l'època, arran segurament d'un dels seus viatges a Anglaterra. L'enllaç del qual parla és històric: el de la princesa Alícia d'Anglaterra, una dels nou fills de la reina Victòria —la monarca del Regne Unit que ha durat més temps al tron—, amb el príncep Lluís IV de Hessen-Darmstadt. La cosa del pèsol, si es va fer o no, potser no ho sabrem mai. Però el cas és que, d'una manera o altra devia funcionar perquè el matrimoni dels prínceps va tenir també set fills.El conte s'ha estès pel món amb la seva moralitat adaptada a cadascuna de les airades del temps. Aquí, la versió de Dani Cherta per a La Roda Produccions, s'apunta a la llibertat d'elecció a l'hora de trobar parella. No hi ha princeses candidates que es presentin com si fos un càsting a palau per veure com reaccionen al pèsol en qüestió. Ni el príncep ha viatjat pels set mars per trobar la seva parella ideal, sinó que la noia, fugada d'Anglaterra de polissó en un vaixell que naufraga, arriba a la costa danesa i va a petar per atzar al palau del príncep on es dispara l'enamorament mutu. I mira si funciona aquest vici de la humanitat al llarg del temps que els petits espectadors que encara no aixequen un pam del seu elevador de la butaca, esperen amb delit que noi i noia es facin el petó de rigor i acabin casant-se i siguin feliços i mengin anissos.L'espectacle, amb prova del pèsol o no, funciona tan dramàticament com musical. Reduït d'intèrprets, pel que sembla, després de la seva primera estrena, el retall humà no li fa cap mal perquè els cinc intèrprets s'aboquen a repartir-se la duplicitat de papers quan cal sense que se'n ressenti el conjunt.Un muntatge ben acabat, ben interpretat, amb il·luminació adequada a cada atmosfera, amb una bona composició musical i escenes parlades que no es limiten a donar corda a l'acció de la trama sinó que, en certs moments, sobretot a càrrec de la minyona amb còfia de palau, van orientant els petits espectadors en allò que els convé que sàpiguen sobre els personatges reials. Amb una pàtina d'humor, la versió dóna èmfasi al neguit que té el poble danès perquè el príncep hereu continua conco als vint-i-un anys i no troba la princesa adequada. D'aquest vessant monàrquic de carrer se n'encarreguen dos personatges: una veïna que representa la veu del poble i un venedor de fruiteria, de cognom Andersen, esclar, per si quedava algun dubte sobre l'autoria.¿I el pèsol...? Hi és, hi és. Un pèsol, diguem, més aviat gegant, que ja voldrien al conreus del Maresme, fluorescent i psicodèlic, disposat a provocar el pinçament de rigor a la ronyonada en la noia polissó que la premsa de paper de l'època —amb el recurs d'una projecció al fons de l'escenari— descobreix que és la príncesa Alícia, fugida de casa i víctima del naufragi. Final feliç.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«La Berta i el seu robot». Basat en el conte «En Ricard i el seu robot», d’Esteban Martín. Dramatúrgia i lletres cançons: Lídia Linuesa. Composició musical: Marc Sambola. Intèrprets: Marta Fíguls i Lluís Garrido. Intèrpret de les cançons en off: Anna Extremera. Vestuari: Leo Quintana. Escenografia: Eloi Linuesa. Coreografia: Lluís Garrido. Il·luminació: Roger Blasco. Il·lustracions: Purificación Hernández. Animacions: Miquel Teixidor. Tècnic: Daniel Seoane. Cartell: Marta Carbó. Proposta pedagògica: Karmen Montané. Direcció: Lídia Linuesa. Producció de Lazzigags. Jove Teatre Regina, Barcelona, 14 novembre 2015. Reposició: 7 gener 2022. A partir de 3 anys. UN ROBOT QUE RECORDA L'ANTIC MICHELIN [Crítica corresponent a l'estrena del 2015] La companyia Lazzigags ha elaborat un muntatge que, d'acord amb els interessos actuals dels espectadors als quals s'adreça, combina la interpretació, la música, la coreografia, l'animació, les projeccions i els elements d'atrezzo que recorden una d'aquelles joguines que qualsevol criatura voldria tenir ni que no l'hagués demanada a la carta dels Reis.En un moment que els robots, segons diuen, ja gairebé estan a punt de conviure amb tots nosaltres, la fantasia del conte, que el seu autor, Esteban Martín (Barcelona, 1956) va publicar ja fa uns anys a l'Editorial Edebé amb el títol «En Ricard i el seu robot» i amb il·lustracions de Violeta Monreal, pot semblar que ja no sigui tan fantàstica com les regles del gènere ens han transmès de generació en generació.Tot i així, l'adaptació de Lazzigags, amb lletres originals i dramatúrgia de Lídia Linuesa, que també dirigeix l'espectacle, manté encara aquella atmosfera entre realitat i fantasia, sobretot quan, al costat de la protagonista —canvi de sexe en aquesta adaptació—, filla d'uns pares amb manetes d'inventor, aconsegueix fabricar un robot només amb uns quants artilugis d'entre els que guarda en el seu carretó de joguines.Un espectacle per a espectadors primerencs molt centrat en aquella franja d'edat en què les preguntes són constants i en què ho volen saber tot i els contes encara es converteixen en històries de veritat. A banda de les peces d'atrezzo esmentades, l'espectacle té una interpretació enregistrada de les cançons amb la veu de la cantant Anna Extremera, i destaca també per la interpretació de l'actriu protagonista (Marta Fíguls) que de seguida crea un clima d'animació i de complicitat amb els petits espectadors.Qui s'emporta la palma, esclar, és el robot (interpretat, o més aviat hauríem de dir “encautxutat”, per Lluís Garrido) no només pel paperot de robot que ha de fer, amb coreografia, acrobàcia i claqué inclosos, sinó per un vestuari espectacular de color verd, amb cercles de bombetes pampalluguejants, i un cos de mida XL en rodanxes que, si el veiés, seria l'enveja d'aquella altra mascota dels pneumàtics, anomenada popularment Michelin, creada el 1895, amb la descoberta de l'automòbil, i de nom de fonts real, Bibendum.«La Berta i el seu robot» és un espectacle amable que deixa una alenada d'actitud positiva davant la vida. L'esforç i l'enginy no només serveixen per crear i inventar sinó també per fer nous amics... ni que, de tant en tant, en comptes d'una criatura terrestre com Déu mana, et surti un robot, esclar.
[cliqueu aquí]
VIDEO
VIDEO
«El vestit pop de l'emperador». Basat en el conte de Hans Christian Andersen. Text de Dani Cherta. Música original i lletres: Keco Pujol. Intèrprets 2022: Guillem Martí, Ariadna Suñé, Joan Olivé i Jordi Gonzalez. Intèrprets 2017: Guillem Martí, Ariadna Suñé, Victor Gómez i Jordi Gonzàlez. Escenografia: La Roda Produccions. Vestuari: Antonio Harillo. Coreografia: Ariadna Suñé / Meri Bonet. Il·luminació: Ramsés Moraleda i Fran Agramunt. Direcció musical: Manel García. Direcció: Dani Cherta. La Roda Produccions. Sant Andreu Teatre, Barcelona, 29 octubre 2017. Reposició: Jove Teatre Regina, Barcelona, 26 març 2022. Recomanat per als espectadors a partir de 5 anys. DESFILADA DE MODELS EN UNA “FASHION” POP [Crítica corresponent a l'estrena del 2017] Una de les interpretacions que es fa del conte popular de Hans Christian Andersen, «El vestit nou de l'emperador», és que mostra que el poble en un ambient hostil és més llest que els monarques que el regeixen. Si en aquests temps que corren a algú li xiulen les orelles, que s'hi posi taps. Però les lectures més modernes s'han quedat amb el missatge subtil del conte que fa un toc d'alerta contra la vanitat i la hipocresia que impedeix que s'admetin les veritats més evidents. I només la innocència dels infants no contaminada pels prejudicis fa que siguin ells els que acabin dient a crits el que de debò veuen: que l'emperador va nu.La versió d'aquest muntatge musical de La Roda Produccions no passa per alt aquesta interpretació del conte i per això es permet una mena de moralitat final en la qual els protagonistes expliquen quina és la lliçó que se n'ha tret de l'espectacle. Cal tenir en compte, però, que el muntatge en fa una versió molt lliure, actualitzada, adaptada als nous mitjans que reben els espectadors més joves i caracteritzada per l'acoloriment de l'escenografia i el vestuari, molt d'acord amb la influència de l'audiovisual, i marcat per la banda sonora que té un paper important dins de la trama.Així, doncs, la passejada en pilotes de l'emperador en el conte clàssic es transforma aquí en una participació en una desfilada de models d'última moda, acció per a la qual la companyia necessita la col·laboració dels espectadors —dels més grans, pares, mares, avis i tietes, esclar!— cosa que, per uns moments, els més petits poden veure el que es trobaran si mai un dia La Cubana els fa un nou espectacle.«El vestit pop de l'emperador» és el nou espectacle de La Roda, de la mà de Dani Cherta (text) i Keco Pujol (música), que promet una llarga durada en el seu repertori perquè manté un guió que garanteix el divertiment per la manera com es representa, en un to esperpèntic pel que fa als personatges, que utilitzen sovint un català italianitzat o un italià catalanitzat totalment comprensibles; perquè compta amb un vestuari molt elaborat que tendeix als lluentons, amb perruqueria d'àlbum il·lustrat i una barreteria estil pastís de noces; i perquè les peces musicals estan en la línia de La Roda que combina ritmes vius i gèneres diversos, com ja passava amb un espectacle anterior, «Alladin #ThePopMusical», fins a arribar al solo final quan l'emperador danès es treu la bena dels ulls i s'adona de la seva nuesa i del balafiament que ha fet dels diners públics en la seva dèria per tenir vestits nous cada dia ni que li diguessin que l'últim encarregat a uns dissenyadors era el millor del món ni que fos invisible.La companyia no ha canviat la ubicació geogràfica del conte original. El Palau és a Dinamarca, tot i que la parella que obre l'espectacle i que fa guàrdia a la portalada té una retirada de la guàrdia reial anglesa. Una escenografia gegant mòbil permet canviar fàcilment d'espai quan els personatges han de visitar la sastreria on encarregaran el vestit nou. I una peça coral final convida els espectadors a acompanyar dempeus la companyia i, de passada, moure l'esquelet. Per alguna cosa, en comptes de dir-se «El vestit “nou” de l'emperador» l'espectacle es titula «El vestit “pop” de l'emperador». Qui avisa no és traïdor.
[cliqueu aquí]
VIDEO
VIDEO
VIDEO
«Rateta... i si escombres l'escaleta?». Adaptació i versió lliure del conte popular, a càrrec de Macià G. Olivella. Música de Ferran González. Intèrprets: Mariona Campos, Marcel Clement (2013), Olga Fañanàs, Marc Miramunt, Roc Olivé i Esther Pérez-Ferrer. Escenografia: Jove Teatre. Vestuari: José Carrasco. Confecció: Them. Confecció màscares i barrets: Pepita Mercader. Coreografies: Esther Pérez. Titelles: Maties Gimeno. Il·luminació i so: Francesc Campos. Producció musical: The Kaktus Music Corporation. Ajudant direcció: Maties Gimeno. Direcció: Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Jove Teatre Regina, Barcelona, 7 abril 2013. Reposició: 6 juny 2015. Reposició: 27 abril 2019. Reposició: 6 febrer 2021. Reposició: 8 gener 2022. A partir de 4 anys. DEIXA'T DE CASORIS I BALLA UN XOTIS [Crítica corresponent a la primera estrena] El xotis el van popularitzar i el ballaven els xulos de la vila de Madrid. I, ben mirat, el continuen fent ballar encara avui a tots els altres, en un altre mena de ball. Potser per això, segurament, el compositor Ferran González, entre altres peces, ha adaptat uns passos del popular xotis castís en aquest musical que adapta el conte popular i que, de la mà de l'autor Macià G. Olivella, insereix els passatges clàssics dins d'una adaptació lliure que protagonitza una rateta que, seguint la línia coneguda, espera trobar un dineret per comprar-se un llacet i, de passada, mentre escombra, es deleix plena de fantasia per si pot viure en pròpia cua la història romàntica del conte que li han explicat.L'espectacle, per raons òbvies, demana una caracterització important dels intèrprets. És per això que el parament de vestuari de màscares, barrets, orelles i cues forma part important de la proposta que no es limita, esclar, a presentar la colla de rates, ratots i ratolins que viuen a les golfes sinó també els personatges de ficció que se li apareixen a la rateta amb proposicions de casori: el gos, el pollet, el lloro, el burro —de sang catalana— i el gat, un boy amb ganes de play que està segur que no hi ha rateta que no pugui caure rendida a les seves grapes.Música, coreografia i diàlegs de situació, en un espectacle musical que no s'oblida de la gresca, al servei d'una moralitat que fuig dels finals sagnants o vegetarians. Diverses versions del conte han fet potes i ungles per endolcir el destí fatal de la rateta que escombrava l'escaleta i que s'encaterina del gat i acaba cruspida pel felí. Una de les alternatives més conegudes és convertir el gat en vegetarià i, mentre el veïnat augura que acabarà a la panxa del gat, la parella manté en secret l'abstinència per la carn del marramèu. Com es veu, el conte no s'escapa, al cap dels segles, de facilitar dobles lectures als adults que ja saben de què va la cosa.En aquesta versió teatral de La Trepa, la rateta és d'esperit lliure i sap distingir entre la realitat i la fantasia. Ni es deixarà cruspir ni confiarà comprovar que el pretendent sigui vegetarià. Sacrifica el casori. I per això reacciona davant les pretensions enganyoses del gat, gràcies a l'experiència apresa amb el conte original que, una estona abans, la comunitat de ratolins s'havia autoexplicat a les golfes. Una manera de revaloritzar la literatura com a font d'aprenentatge i de coneixement davant segons quins atzars que es creuen el camí al llarg de la vida.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«La millor carta als Reis», de Macià G. Olivella. Música de Ferran González. Intèrprets: Mariona Campos, Olga Fañanàs, Gerard Flores, Marc Miramunt, Esther Pérez-Ferrer, Xavier Soler i Maria Agustina Solé. Vestuari: Leo Quintana. Escenografia: Tero Guzman i Jove Teatre, S.L. Coreografies: Esther Pérez. Il·luminació i so: Francesc Campos. Tècnics: Juan Azor i Pau Palau. Direcció musical: Olga Fañanàs. Direcció: Gerard Nicasi i Maria Agustina Solé (2015). Companyia La Trepa. Jove Teatre Regina, Barcelona, 19 desembre 2015. Reposició: 28 desembre 2016. Reposició: 11 desembre 2021. Espectacle recomanat a partir de 4 anys. UNS REIS QUE PORTEN DE TOT... MENYS CARBÓ [Crítica corresponent a la primera estrena del 2015] Després de la llarga trajectòria de la companyia La Trepa, semblava difícil que els seus integrants fossin capaços de practicar una nova metamorfosi i, tot i ser gairebé els mateixos, reaparèixer rejovenits i en un espectacle de factura molt actual on són capaços de fer els papers més diversos, des dels infants —creïbles i sense caure en el risc de l'infantilisme— fins als més espavilats que ja saben com s'ha de fer perquè les cartes als reis no caiguin en un sac buit —mai més ben dit—, per fer encara més salts de caracterització com a pares, com a avis o com a extres d'anuncis publicitaris de joguines.'La millor carta als Reis' és un d'aquells espectacles que La Trepa podrà tenir en cartera, perquè no caducarà durant molt de temps, per quan arribin les dates de Nadal i Reis, i que podrà anar reposant tenint en compte que els espectadors als quals s'adreça es renoven constantment per llei natural.Amb una varietat intensa de canvi de papers i de vestuari, el muntatge està fet de píndoles que mostren la varietat de gustos, desitjos, il·lusions, circumstàncies i situacions en què alguns infants es troben a l'hora de fer la seva carta als Reis. I en aquest sentit, el guió de l'obra té una sensibilitat especial a tocar, sense que es noti excessivament però que faci el seu efecte, qüestions com la igualtat de gènere, els rols nen-nena, els tòpics de joguines per a nens i joguines per a nenes, la prevenció sobre el rebuig a la diferència, la immigració i les cultures diferents, la criatura de casa més pobre, la d'una casa més benestant, la de cor fred i la de cor humil, sense oblidar el cas del nen que escriu la seva carta des de l'hospital i que demana només "la gorra".Amb aquest fil de sensibilitat, l'obra que transcorre davant d'unes estructures gegants de construccions de fusta de colors, compta una vegada més amb la garantia de la composició musical de Ferran González, amb una barreja d'estils al servei d'unes lletres que, com les escenes parlades, fan arribar entenedorament i amb un ritme enganxadís el seu contingut als espectadors, permetent-se, a més, algunes peces més picaresques que unes altres que forcen els sis intèrprets joves a treure tot el profit a les habilitats musicals i coreogràfiques. Unes coreografies que dirigeix habitualment Esther Pérez, també una de les actrius que, per exigències de guió, fa els papers més diversos, des del de la nena a l'àvia o la noia immigrant amb vel.Enmig de tots ells, la veterania de Maria Agustina Solé, el patge reial que recull les cartes, aporta els moments dels missatges de més enllà de la màgia on totes les il·lusions són possibles de complir, fins i tot la de donar com a testimoni de la seva existència el barret de plomes a la mare d'aquell infant que s'ha quedat internat a l'hospital demanant per carta "la gorra".L'espectacle 'La millor carta als Reis' és, valgui la comparació, una de les millors propostes familiars, fresca, nova i delicada, que La Trepa ha creat de cap i de nou pouant en el realisme social. Per això no es mereixerien gens ni mica que algun rei despistadot amb el camell endropit passés pel teatre i els deixés només carbó.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Ningú és un zombi!». Basat en la novel·la homònina de Jordi Folck. Dramatúrgia i llibret de Jordi Folck. Composició musical: Havard Enstad i Guillem Galofré. Intèrprets: Adriano Ardilla, Mariona Ginès, Enric López, Malcom McCarthy, Eleazar Masdeu. Veus en off: Lloll Bertran, Mercè Comes i Mont Plans. Escenografia i vestuari: Ana Chwalissewska. Disseny titelles: Iñaki Ojinaga. Construcció escenografia i titelles: Miquel Rigat. Il·luminació: Bernat Jansà. Coreografia: Laura Pla. Il·lustració cinematogràfica: Laura Ginés, Pepón Meneses i Sílvia Martínez. Direcció audiovisual: Marc Barceló. Disseny gràfic: Juan Francisco García. Mapping: André Cruz. Direcció Teatre Bartrina de Reus: Núria Moragues. Cap tècnic teatre: Albert López. Assessoria direcció: Laura Pla. Direcció: Joan Rigat. Companyia Teatro Calámine. Producció: GR210 Produccions i HolaCreador! Amb el suport de Reus Capital de la Cultura Catalana 2017 i Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Jove Teatre Regina, Barcelona, 22 setembre 2018. Reposició: 10 abril 2021. Espectacle recomanat a partir de 8 anys. ¿QUI ÉS MÉS ZOMBI... EL ZOMBI DE DEBÒ O EL QUI NOMÉS HO SEMBLA? [Crítica corresponent a la primera estrena del 2018] No és la primera vegada, però sí que no és gaire habitual que una companyia de teatre adapti una novel·la adreçada als lectors joves d'un autor contemporani... i viu! Per tant, cal celebrar d'entrada que «Ningú és un zombi!», de Jordi Folck (Reus, Baix Camp, 1961) que fa cinc anys va obtenir el Premi Barcanova de Literatura Infantil i Juvenil, hagi tingut aquesta oportunitat de pujar a l'escenari.I encara es pot celebrar més perquè qui se n'ha encarregat és la companyia Teatro Calámine que els espectadors recordaran, entre altres, per un espectacle singular, «Cuentos cruentos», que va néixer a la Nau Ivanow —té casualment la mateixa edat que la novel·la de Jordi Folck— i que després es va presentar al Teatre Gaudí Barcelona (TGB), i que precisament aquesta temporada, el mes de gener del 2019, es reposarà al mateix Jove Teatre Regina dins de la programació per a adolescents i joves adults.Quan una adaptació teatral o cinematogràfica prové d'una novel·la, els que n'hagin estat prèviament lectors s'han de preparar per veure'n només una aproximació, un tast, diguem-ne una mena de tràiler llarg, que per raons òbvies ha de deixar «el text» com a font d'adaptació, però mai literal.En el cas de «Ningú és un zombi!» el moll de l'os textual de la novel·la queda gairebé en un segon terme perquè l'autor mateix ha reescrit la idea original de la trama a través de les lletres de nou cançons a les quals han posat música Havard Enstad i Guillem Galofré —una suggerent banda sonora—, aconseguint un dels atractius del muntatge que entra de ple en el gènere musical i encara més, esclar, per l'etiqueta que identifica la companyia Calámine, que dirigeix Joan Rigat.L'espectacle «Ningú és un zombi!», que es va estrenar al Teatre Bartrina de Reus el 2017, dins de la programació de la Capital de la Cultura Catalana, sembla que ha estat lleugerament retocat ara en algunes escenes per aquesta nova temporada al Jove Teatre Regina, potser amb la intenció de fer-lo més accessible a un perfil d'espectadors acostumats a la programació familiar del teatre, que commemora el seu trentè aniversari batallant per dignificar el teatre familiar.Sigui com sigui, el missatge de l'obra «Ningú és un zombi!» continua vigent: la diferència de l'altre, l'estrany, l'estranger, ni que no es vulgui admetre, provoca espontàniament rebuig. ¿Com es combat aquest rebuig...? ¿N'hi ha prou amb l'aproximació i la coneixença dels uns amb els altres...? ¿Qui són els rars... els rebutjats o els rebutjadors? El protagonista de l'obra és Ningú... (nom casolà de fonts) un zombi, un xicot alt com un Sant Pau, despenjat, caracteritzat com un ésser estrany que arriba a l'escola on els altres el reben amb expectació i curiositat pel seu aspecte... i encara més quan saben que a la seva família tots són ànimes en pena... però que tot i així els seus pares —¿zombis també?— han visitat el director.La primera part del muntatge —ara amb una durada d'una hora i quart— té els aires, doncs, de comèdia, que es reforça quan s'incorporen tres personatges virtuals, les tres tietes —en forma de titelles gegants i fesomia semblant amb tres actrius tan conegudes com Mercè Comes, Mont Plans i Lloll Bertran, que hi posen la veu en off.De la comèdia —fins i tot el personatge principal, si algú hi encaixa massa fort, pot perdre un braç!— es passa a una segona part que transita cap a la tragicomèdia. I és aquí on diria que la intenció corre perill de desdibuixar-se més perquè cal tenir en compte que els tres companys d'escola s'han d'encarar a tractar amb presumptes morts vivents, un efecte que el videomapping que es projecta d'animació ho enllesteix molt per damunt i de puntetes, però sense l'eficàcia poètica d'una escenografia i una il·luminació tenebroses que reforcessin aquesta ambientació. M'imagino, per a aquestes escenes finals, penjant del sostre, unes teranyines enganxoses, uns llums de braços de color ocre i potser alguns vestits de núvia com els que pengen d'una botiga vintage del carrer Ferlandina, tocant al Macba, on es diria que potser sí que hi campen també alguns zombis. Només és un suggeriment, que s'entén també que no sempre es poden permetre les condicions tècniques i pressupostàries d'un espectacle familiar.Hi ha un cert desnivell, doncs, entre la primera i la segona part. Escenogràficament queden molt ben definits els espais de l'escola —típica reproducció clàssica d'altres èpoques amb un professor que marca una frontera entre la pissarra i els alumnes uniformats a l'anglesa i un esquelet de cos present— i també l'espai de la cambra de la casa on es troben els tres companys del nouvingut. En canvi és més limitat i menys sofisticat l'espai de la mansió de la família del xicot nouvingut, Waldemar Ics, d'origen polonès, i de nom familiar Ningú.La novel·la de Jordi Folck té un rerefons cruel que val a dir que l'adaptació teatral tampoc no escatima. Esclar que, amb música, la crueltat sembla menys aspra. El «bullying» del segle XXI —em costa parlar d'«assetjament» perquè a hores d'ara té altres connotacions— és cruel. Seria una temeritat endolcir més del compte allò que pretén «Ningú és un zombi!», que és precisament prevenir la pràctica del rebuig de l'estrany per evitar-ne les conseqüències doloroses i a vegades fatals que provoca en les víctimes.La companyia Teatro Calámine fa temps que es mou en el terreny del musical i la seva trajectòria de més de deu anys garanteix un bon resultat interpretatiu, començant pel protagonista Ningú, que interpreta l'actor Adriano Ardilla, i remarcant també el paper de l'única «nena» de la colla, l'actriu Mariona Ginès, en el paper de Susan, a més de les intervencions del pinxo del grup, l'actor Eleazar Masdeu, a qui la ficció li atorga el nom de fonts d'Algú, en contraposició al seu antagonista, o les de l'actor Malcolm McCarthy (cal recordar «Adam i Eva», un dels últims muntatges del desaparegut Iago Pericot, a La Seca Espai Brossa, l'any passat), en el paper de Kilian, i igualment el del professor, que fa doblet amb el paper de majordom Johnson, l'actor Enric López, el que manté més l'emoticona gore i de mort vivent. L'espectacle preveu estar en cartellera fins a l'entrada de Tots Sants i es programa tant en caps de setmana en funcions familiars com en funcions especials per a grups escolars en dies feiners, com a complement dels qui hagin fet la lectura de la novel·la o els qui la vulguin llegir més endavant.
[cliqueu aquí]
VIDEO
VIDEO
«La Ventafocs, el musical amb ritme dels 50», de Dani Cherta. Música original: Keco Pujol. Coreografia: Sílvia López. Intèrprets 2021: Jordi González, Anna Cartoixà, Roger Sahuquillo, Alícia Olivé, Dèlia Benito i Guillem Martí. Intèrprets 2016: Anna Ferran, Jordi González, Anna Ventura, Laura Ventura, Edgar Martínez i Ariadna Suñé. (Repartiments anteriors: Roser Colillas, Jordi González, Anna Ventura, Sílvia López, Marc Ribera i Ariadna Suñé.) Ballarins: Espai Escènic. Escenografia: Ximo Díaz. Vestuari: Antonio Harillo. Audiovisual: Ramsés Moraleda. Col·laboració especial de Muntsa Rius. Assessorament tècnic de beisbol: Javier Sevilla. Ajudant de direcció: Brugués Faura. Direcció: Dani Cherta. Companyia La Roda Produccions. Sant Andreu Teatre (SaT!), Barcelona, 9 octubre 2011. Teatre Victòria, desembre 2011/ gener 2012. Reposició: Jove Teatre Regina, Barcelona, 8 setembre 2012. Reposició: Jove Teatre Regina, Barcelona, 12 març 2016. Reposició: 20 març 2021. A partir de 4 anys. UNA VENTAFOCS QUE FA D'AU-PAIR A CA LA MADRASTRA [Crítica corresponent a la primera estrena] Una criatura amb cabell arrisat, d'origen africà, d'encara no quatre anys, s'aixeca de la butaca davant meu i, brandant els braços i movent el cos, espontàniament, imita els ballarins i intèrprets d'aquest musical. El ritme rocker de l'espectacle és evident que s'encomana, però també és evident que, entre els petits espectadors que omplen la platea, hi ha qui el porta a la sang més que un altre.L'anècdota és prou il·lustrativa per demostrar la importància del teatre familiar i la incidència que pot tenir en les decisions a prendre per les futuríssimes generacions que, sense aquesta oportunitat teatral, potser no descobririen mai el que els bull per dins. I serveix també per treure's del cap el dubte que un musical basat en personatges, fets artístics i històrics i la música rock dels anys cinquanta del segle passat pugui interessar i atraure els que han nascut fa mitja dotzena d'anys.L'habilitat del guió, la música i la posada en escena d'aquest espectacle de La Roda Produccions, és basar-se en el personatge de la Ventafocs, però prescindir dels elements que l'han feta clàssic i convertir-la en una mena d'au pair a casa de la madrastra —així, madrastra, amb totes les lletres i sense falses denominacions— i les seves dues filles, dues nenes pones, una més pona que l'altra, convençudes que el món s'ha fet món només per a elles dues.L'acció se situa en un institut de secundària nord-americà —i, si no, atenció al torneig de beisbol i les animadores— i per tant, els personatges ja són crescudets, cosa que crea també un estímul per als espectadors que ja trepitgen els instituts, ni que encara tinguin només dotze anys i siguin els més petits dels grans.La Ventafocs viu, treballa i intenta estudiar —atrafegada com va de tanta feina domèstica— aguantant el maltracte de la mestressa de la casa, que té un pub, i les dues germanes que n'hi fan de tots colors, situació que, pel nom de la Ventafocs i per les accions d'injustícia que pateix capten de seguida els espectadors més petits.La trama es desenvolupa a ritme de rock, certament. El títol de l'espectacle no pot ser més clar. I un radiofonista de la RKLM fa de mestre de cerimònies creant un ambient històric amb notícies sobre personatges cèlebres, fets o esdeveniments importants dels anys cinquanta com el naixement de la televisió en color; l'estrena i l'èxit de la pel·lícula 'Cantant sota la pluja', amb Gene Kelly; el boom d'Elvis Presley i la seva cançó més emblemàtica, 'Love me Tender' o l'enviament del coet Sputnik 2 a l'espai amb la gossa Laika a dins. Efemèrides que es reprodueixen en imatges al fons de l'escenari i que als més petits els deuen semblar autèntiques postals de dinosaures, sense comptar que la majoria d'adults-pares-mares de les sessions familiars, als anys cinquanta, no eren tampoc ni tan sols un pessic de pensament.El risc del muntatge, doncs, és evident perquè, ni que ens costi d'admetre, l'acció transcorre, per als espectadors en general a qui s'adreça, molt lluny de la seva realitat actual. Fet important, doncs, que, a banda de les escenes musicals, les de ball o les parlades, es cobreixi un espai divulgatiu al qual difícilment es tindria accés si l'espectacle no es mogués de les coordenades del conte que té el seu origen a la Xina i que recullen a Occident tant Charles Perrault com els germans Grimm fins a l'actualitat amb múltiples versions i ensucraments de tota mena.Madrastra, germanes, fada padrina —en versió digital— i substitució de la típica carbassa convertida en carrosa per un model d'auto de l'època dels cinquanta són els elements que recorden, recuperen i reciclen el conte. La resta crea una història juvenil amb un concurs de cant inclòs en un ball de màscares de l'institut per guanyar les beques que el curs vinent serviran per anar a estudiar en una prestigiosa escola; crea també un petit lligam enamoradís entre la parella protagonista (la Ventafocs i un dels xicots del curs que substitueix el príncep ranci de les versions antigues) i, esclar, no hi pot faltar la sabateta que, per segles que passin, és un mètode infal·lible, molt més infal·lible que el xafardeig dels actuals Facebook o Twitter, per conèixer de quin peu calça l'enamorada misteriosa de l'antifaç que es va fondre del ball en tocar les dotze de la mitjanit.Una bona interpretació coral, amb un adequat balanç entre l'actitud responsable, treballadora i endolcida del personatge de la Ventafocs i el de les esbojarrades accions de les dues germanes, o l'actitud esperpèntica de la professora, la manaire de la madrastra, la dels enginyosos boys de la colla, l'acompanyament del cos de ball i els números davant de teló del presentador, "guau" o "txatxi", segons com es miri, de la RKLM que, davant d'un prehistòric micro de patata, peça de museu, recorda també el pes i la importància de la ràdio en la difusió de la música rock i l'ascens i caiguda de segons quines figures rockeres de mitjan segle passat.
[cliqueu aquí]
«La comèdia de l'olla», de Plaute. Versió de Macià G. Olivella. Música original de Ferran Gonzàlez. Intèrprets: Oriol Macià, Olga Fañanàs, Maria Agustina Solé, Maties Gimeno, Mariona Campos i Marc Miramunt. Coreografies: Esther Pérez-Ferrer. Vestuari: José Carrasco. Escenografia: JTRegina. Il·luminació i so: Francesc Campos. Companyia La Trepa. Jove Teatre Regina. A partir 8 anys. Barcelona, 8 novembre 2009. Reposició: 27 febrer 2021. L'OLLA DELS OUS D'OR [Crítica corresponent a la primera estrena] Tothom el coneix per Plaute, però es tracta, en realitat, de Titus Maccius Plautus —quin nomenàs de personatge còmic!—, el popular autor llatí (251aC — 184aC), inspirador de Shakespeare i Molière i de la pel·lícula «Golfus de Roma», i a qui se li atribueixen una vintena d'obres, la majoria fruit de la influència del repertori de la comèdia grega. Plaute, per als amics, utilitza gairebé sempre un esquema similar: hi ha una trama de diners de fons i / o, depèn, una noia en joc. Acaba guanyant qui més mèrits ha fet per obtenir-la.En el cas de «La comèdia de l'olla» —de la qual, el dramaturg Francesc Nel·lo ja n'havia publicat també una adaptació infantil fa uns quinze anys— el conflicte que mou tota la trama és una olla plena de monedes d'or. És tan simple com alliçonador. La riquesa no condueix enlloc (¿ah, no...?). El que compta és la felicitat (¿ah, sí...?). Per ser feliç, fins i tot es pot renunciar a una noia jove i a perdre el botí (¿segur...?).Euclió és un vell avar que, gràcies al Déu de la Bona Sort, té l'olla en qüestió i viu amb la por al cos que en qualsevol moment li pispin. Té a casa una filla i una esclava, a qui tracta tan malament com pot i a qui encarrega de vigilar fins i tot les teranyines del sostre. Un veí seu, Megador, ric fins al moll de l'os, s'ha encapritxat amb la filla del pobre avar a qui demana per casar-s'hi. Però hi ha un nebot una mica fluix del terrat del qual la filla de l'avar n'està enamorada secretament des que per art i màgia d'un antifaç —estri gairebé galàctic en l'espectacle— va comprovar que el noiet té el poder de convertir-se en un bon partit, no només en patrimoni, sinó en atractiu físic.
L'embolic es fa gros quan el criat del veí ric troba enterrada l'olla amb les monedes d'or, cosa que li permet fer un sucós xantatge i aconseguir la llibertat com a esclau a canvi de cedir l'olla dels ous d'or que finalment arribarà a mans de l'avar Euclió, per l'heroisme comprat del jove ric. Moralitat final: ¿per què actuar com un vulgar Millet si pots fer feliç una parella de jovencells i acabar la història menjant anissos?L'espectacle s'introdueix amb la presentació del Déu de la Bona Sort, respectant així l'estructura de la comèdia plautiana, que inclou originalment un pròleg. Una entrada breu, musical, espectacular, que té tot el ganxo imprescindible per fer que els espectadors primerencs s'interessin de seguida per allò que el personatge els insinua que pot arribar a passar.Si bé el text de Plaute, en la seva versió original, podria semblar dificultós per arribar als més petits, l'adaptació d'aquest muntatge el fa summament accessible, agraït, clarificador i essencial en els passos més importants de la trama fins al punt que l'objectiu de fer entendre la moralitat final es compleix a la perfecció.Vestuari i interpretació, amb fugaços apunts musicals, s'empelten d'un aire clàssic sense caure en cap moment en el perill de la pèrdua del fil ni per als que teòricament no tenen encara l'edat per seguir la trama.Fa la impressió que els tentacles de l'ambició estan presents des de molt aviat en l'espècie humana i que, qui diu una olla plena de monedes d'or, diu, posem per cas, una joguina... I tot fa pensar que les reaccions d'acumulació de riquesa són més biòlogiques o viscerals del que sembla, malgrat que hi hagi qui en culpa només la pressió de la societat consumista i capitalista.El muntatge —ai, gent de poca fe!— ha estat programat exclusivament dos dies, pensant en un gruix d'espectadors més reduït i posseïdors d'una certa experiència teatral infantil. Però la capacitat de comprensió dels taps de barral que empenyen darrere —educats subliminalment des del bressol amb històries de la televisió— pot arribar a sorprendre la mateixa companyia que ha posat en escena aquest Plaute.
[cliqueu aquí]
«Els tres porquets». A partir del conte popular del segle XIX recollit en el «Llibre de les Fades», d'Andrew Lang (1892). Guió i lletres de les cançons: Roser Contreras. Música original i arranjaments: Manu Guix. Intèrprets: Enric Boixadera / Julià Farràs, Gemma Egea, Sergi Pardo, Ariadna Suñé / Karen Gutiérrez i Anna Ventura / Laura Ventura. Veu en off: Pep Anton Muñoz. Coreografies: Gemma Egea. Escenografia: Marc García i Julià Farràs. Vestuari: Àngel Cazorla. Elaboració vestuari: Bólidos. Il·luminació: Sergi Pardo. Tècnic llum i so: Jordi F. Anaya. Ajudant direcció: Enric Boixadera. Direcció de Roser Contreras i Julià Farràs. Companyia Dreams Teatre. Jove Teatre Regina, Barcelona, 16 gener 2016. Reposició: 12 gener 2019. Reposició: 9 gener 2020. Espectacle recomanat a partir de 3 anys. [Crítica corresponent a la primera estrena] La companyia Dreams Teatre té en el seu repertori versions de contes populars com 'La Caputxeta', 'La Ventafocs' o 'La Bella Dorment', entre altres. Es pot dir, doncs, que en aquesta versió d'un altre conte popular com 'Els tres porquets', s'hi reuneixen una mica tots en una trama que utilitza només com a punt de partida els protagonistes del conte 'Els tres porquets' per crear una trama nova a partir d'un somni dels tres germans i la construcció de les tres casetes unifamiliars al mig del bosc: una de palla, una de fusta i una altra de maons.De com acabarà el llop, que també hi surt, ja és tota una altra cosa que un servidor no desvelarà. I aquí, la fusió dels diversos elements de 'La Caputxeta', 'La Ventafocs' i 'La Bella Dorment' fa que 'Els tres porquets' ofereixi una mirada nova en una versió força lliure que, per l'enorme popularitat de tots els personatges, connecta immediatament i durant tot l'espectacle amb els espectadors més petits.'Els tres porquets' es distingeix per una treballada posada en escena, tant pel que fa a la caracterització dels personatges, com a l'escenografia i la il·luminació. I com que compta amb peces musicals originals de Manu Guix, les intervencions musicals tenen també un considerable atractiu afegit a la veterania i la trajectòria dels principals intèrprets, com l'actriu i cantant Ariadna Suñé, que parteix del ja llunyà 'El somni de Mozart' del Musical Més Petit (TNC), i que després ha continuat, entre altres, amb 'Grease' o espectacles més dramàtics com 'El casament dels petits burgesos' o 'Cinc noies i un vestit'. I també Enric Boixadera, que es va camuflar sota la carota del musical Geronimo Stilton i va actuar en la versió més recent que s'ha fet de l'obra 'La extraña pareja', entre altres espectacles.Aquí, Ariadna Suñé és tant la mare dels tres porquets, com la bruixa/madastra de la Bella Dorment o la Caputxeta Vermella. I Enric Boixadera alterna el paper del príncep que busca trobar un peu adient a la sabateta de la Ventafocs, o el llop del bosc dels tres porquets. Però on els dos fan un paper de parella summament original és en el duet "Garcia-Garcia, dos anys de garantia", dos venedors immobiliaris que semblen sortits de les làmines d'un àlbum amb personatges estrafolaris i que encolomen a bon preu als tres porquets cadascuna de les tres casetes que necessiten per passar la nit al bosc.L'espectacle, que ja fa temps que la companyia Dreams Teatre té en repertori, té un acabat molt digne i un considerable bagul de vestuari, màscares i attrezzo que no impedeix que fins i tot el bosc s'emmarqui amb un teló de fons pintat en una mena d'homenatge a l'antiga decoració teatral. Tot plegat demostra la consciència de la companyia que els espectadors als quals s'adrecen són molt exigents.
VIDEO
«La gallina dels ous d'or». Basat en la faula clàssica d'Isop. Versió d'Alícia Serrat i Macià G. Olivella. Música original de Ferran Gonzàlez. Intèrprets: Marcel Clement, Marc Miramunt, Esther Pérez-Ferrez, Olga Fañanàs i Maties Gimeno. Escenografia: Francesc C. Abella. Il·luminació i so: Francesc Campos. Vestuari: José Carrasco. Coreografies: Esther Pérez. Direcció musical: Ferran González. Direcció: Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Jove Teatre Regina, Barcelona, 14 octubre 2012. Reposició: 8 febrer 2020. A partir 3 anys. En els temps que corren, la llegenda que la gallina dels ous d'or existia ja s'ha fos del tot. En tot cas, els que en van arribar a aconseguir alguna d'aquestes característiques la van trossejar i en van fer un brou tan immens que no n'han quedat ni les plomes.D'aquí ve la riquesa de les faules clàssiques que demostren que els errors de l'ésser humà es repeteixen des que l'ésser humà és humà. El recent boom immobiliari va ser una d'aquestes gallines d'ous d'or. I, més puntualment, si voleu, la xarxa de la màfia xinesa de blanqueig de capitals desmantellada en el contenidor de porqueria especulativa del sud d'Europa en podria ser una altra.Perquè, vejam, ¿què és, si no una gallina d'ous d'or, aquest carregament d'armaris i carrets de supermercat farcits de feixos d'euros en els magatzems del presumpte promotor cultural xinès, cap de la màfia, que ha il·lustrat la majoria de telenotícies dels últims dies? Isop ja ho va dir: un home tenia una gallina que li ponia un ou d'or cada dia. Pensant-se que dins de la bèstia hi havia una mina d'or, la mata per fer-li una autòpsia que resulta frustrant.L'evolució de la faula ve de lluny. Isop (s. VII aC) va parlar d'una oca d'ous d'or ('L'oca que ponia ous d'or'). És a partir de les diverses adaptacions que, en versió catalana, es transforma en una gallina, després dels retocs que hi fa Jean de La Fontaine i, al segle XVIII, Félix María Samaniego. També els germans Grimm tenen una versió semblant titulada 'L'oca d'or'.L'espectacle de La Trepa s'adapta a la versió ancestral catalana i mostra les terribles conseqüències de l'ambició desmesurada i, en una adaptació de teatre dins el teatre, l'aviram de la granja explica a un nouvingut (un pingüí) una faula sobre la seva pròpia existència que els posa les plomes de punta a tots.La posada en escena —idònia per als primers espectadors—, mostra el bestiar personificat de la granja amb la caracterització d'un vestuari que és una de les apostes que excel·leixen aconseguint un muntatge acolorit, lluminós, suggerent i, com és habitual en les produccions de la companyia La Trepa, amanit amb una atractiva partitura musical de Ferran González que combina les peces solistes amb les peces corals, acompanyades d'una coreografia adequada a l'ambient, que la faula facilita a la perfecció.Una gallina, una oca i un pinguï, entre altres personatges de la granja, són el trio protagonista. Potser sorprèn la presència d'un pingüí en una granja, però precisament aquest trencament d'allò que és possible en la vida real converteix el muntatge en un salt cap al fantàstic on tot és possible: fins i tot que l'ésser del frac més gregari del gel arribi a una granja càlida precisament perquè una altra mena de gallina d'ous d'or que està provocant l'escalfament de la Terra ha començat a fondre el seu territori d'origen al Pol. Un aprofitament per partida doble de la moralitat de la faula original que troba el seu referent en un conflicte universal d'avui mateix.
«El malalt imaginari», de Molière. Versió de Macià G. Olivella. Música de Ferran Gonzàlez. Intèrprets: Maties Gimeno, Olga Fañanàs, Mariona Campos, Esther Pérez-Ferrer, Oriol Macià, Joan Olivé i Marc Miramunt. Escenografia i vestuari: José Carrasco. Il·luminació i so: Francesc Campos. Coreografia: Esther Pérez-Ferrer. Direcció: Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Jove Teatre Regina. Barcelona, 14 febrer 2009. Reposició: 2 març 2019. A partir 9 anys. Quan l'actor Paco Moran va anunciar que faria 'El enfermo imaginario', tothom es va imaginar l'home fent d'Argant, el personatge malalt de Molière, l'últim de la seva dramatúrgia, que va ser una premonició per a l'autor de la seva malaltia real, amb un desmai a l'escena, sota teló baixat, i la mort després d'unes hores,el 17 de febrer del 1673, a casa seva.Ara que la companyia La Trepa n'ha fet una versió, qui sap si a causa de la popularitat de Paco Moran, algú es pot pensar que es tracta no de l'obra de Molière, sinó de la comèdia que va representar al Paral·lel durant mesos. I no és broma. Una enquesta de carrer revelaria segurament que relacionar "Malalt imaginari" amb Molière és ja aigua passada.Per això és important que programacions com la del Jove Teatre Regina esporguin en el calaix dels clàssics per continuar endreçant i posant, tal com cal, les coses en el seu lloc. Es poden fer moltes rèpliques de malalts imaginaris, i se n'han fetes un grapat, però d'autèntic només n'hi ha un: l'Argan de Jean-Baptiste Pouquelin (París, 1622 - 1673), àlies Molière.Inspirada en la Commedia dell'arte, la música (Marc-Antoine Charpentier) i la coreografia (Pierre Beauchamp) formaven part de l'obra des de la versió original de Molière. La partitura, que va estar perduda durant anys, es va trobar a finals del segle passat en els arxius de la Comédie-Française i es va representar el 1990 en la seva versió original. Per tant no és estrany que, continuant amb la línia de la companyia La Trepa, la presència musical i les fugaces intervencions coreogràfiques tampoc no hi faltin, ni que sigui adaptades a la versió reduïda de la casa.Una versió que respecta la majoria de personatges de l'obra i que esquematitza les escenes més importants que recreen la trama del malalt i ric senyor Argan, la muller que espera amb candeletes que se'n vagi a l'altre món per tocar-ne de calents de l'herència, l'amor que sent la filla pel seu pare i el dilema que viu la noia entre el jove que estima i el jove poca-solta amb qui el seu pare voldria que es casés per poder tenir el metge de franc.La companyia ha optat en aquesta ocasió per una obra que requereix que els espectadors primerencs tinguin una certa noció de raonament del que està passant a l'escenari. Altrament, l'anècdota es pot quedar només en la dèria de la malaltia i les escenes més vivaces, més còmiques, més de la Commedia dell'Arte. L'embolic dels pretendents passa més per alt dels espectadors massa petits.S'hi potencia la vis còmica d'Argan, interpretat per Maties Gimeno, que, només per la indumentària de camisa de dormir, calces blanques i estrenyecaps, ja aconsegueix xuclar l'atenció col·lectiva durant tota la funció. Ben mirat, Argan seria per a un sistema públic com el de la Seguretat Social, una veritable xacra.Com que es tracta inevitablement d'una obra de text, malgrat l'escapçada de l'adaptació, els intermedis de peces musicals, per fer honor a la intenció de Molière, alleugereixen el que podria ser un petit llast per a segons quin segment d'espectadors i permeten centrar la sinopsi més coneguda: ric malalt, engalipat per metges que només s'hi fan l'agost amb les medecines —l'obra comença amb Argan repassant precisament una factura mèdica—, enganyat per una segona dona que cobeja la seva riquesa i amb moralitat final: qui es fa el mort pot arribar a descobrir la veritat dels que l'envolten i obrar en conseqüència i amb justícia.
«El vestit nou de l'emperador», de Hans Christian Andersen. Versió de Macià G. Olivella. Música original de Ferran González. Intèrprets: Maties Gimeno, Olga Fañanàs, Oriol Macià, Marc Miramunt, Esther Pérez-Ferrer, Maria Agustina Solé. Coreografies: Eva Hernández. Vestuari: José Carrasco. Escenografia: Tero Guzmán. Il·luminació i so: Francesc Campos. Direcció de Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Jove Teatre Regina, Barcelona, 9 maig 2009. Reposició: 9 febrer 2019. A partir 5 anys. A palau, un palau de cartó-pedra instal·lat al Jove Teatre Regina, tothom fa l'orni i per no caure en desgràcia diu que veu el que no existeix. Darrere de la visió il·luminada hi ha uns sastres estafadors que diuen que fan vestits que no fan o que regalen vestits que no cobren. I un pensa que l'afer macarrònic del govern valencià d'aquests dies que ha esquitxat el PP, s'assembla a la història del conte 'El vestit nou de l'emperador', de Hans Christian Andersen. Tothom veu les factures pels vestits del president de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps, però a l'hora de mirar-li els vestits ningú no veu d'on provenen i on van a parar els diners.Fer veure el que no hi ha és l'arma dels estafadors de guant blanc. I, si no, un altre exemple: ¿on són els diners de les hipoteques que s'han multiplicat i multiplicat formant cada vegada una pilota més grossa i que han acabat fent esclatar la bombolla immobiliària? Uns sastres —aquests, constructors de pic i pala més que de fils i vetes— van fer creure als banquers que hi havia pisos on tot era erm. Els banquers van tenir un miratge —convertit en pistrincs fàcils— i els van deixar els diners inflats del valor d'aquells pisos inexistents. I ara no hi ha ni pisos ni diners, sinó solars plens d'herbes i esquelets de ciment.Tot això pot ser que li vingui a l'espectador al cap —em refereixo a l'espectador madur— mentre veu aquesta nova versió teatral d''El vestit nou de l'emperador' —per cert, la segona versió de la temporada que ofereix el teatre per a infants i joves si recordem que se'n va estrenar una altra al Teatre Nacional de Catalunya de concepció totalment diferent—. La de la companyia La Trepa reposa molt en el fons moral del conte, en el text, malgrat que no hi falten les peces musicals, i això fa que l'espectacle només funcioni d'una certa edat —com més alta millor— endavant.I és que, en el fons, el conte dels Andersen, que segurament van treure d'alguna anècdota carnavalesca o picaresca de l'època que devia córrer de boca en boca popular, té un rerefons més apte per a un públic ja fet que no pas per als primers espectadors.Aquí, però, la companyia ha intentat que els personatges, la narradora que llegeix un llibre de contes i que només apareix al principi i al final —en una mena de pròleg i epíleg— supleixin aquesta frontera que es produeix entre la comprensió de l'experiència i la doble lectura i la comprensió neta i clara dels més petits. Una escenografia de peces Exin gegants i molt de teatre de la imaginació: això és un vestit... però no es veu. I aquí hi ha la dificultat de representar aquest conte per a espectadors molt petits, que tenen molt clar que allò que no es veu, s'imagina, i on caldria veure que no hi ha vestit de debò, ells, en realitat, l'hi veuen.La versió actualitza també els interessos creats que mouen l'emperador a viure pendent dels seus vestits i els seus capritxos (guerres a tort i dret, impostos sense mesura, luxes i fastos). Hi ha un capità que sembla extret d'un museu de cera soviètic, una ministra d'estat que sembla extreta d'un dels escons de Brussel·les, un servent que transporta al perfil del gremi en els contes clàssics, gent del poble, l'emperador, que protagonitza un número de clown amb el servent mentre el vesteix amb les sabates a les mans i els guants als peus, i l'estafadora professional, una sastressa amb dots de venedora de contractes telefònics per via directa.Diuen els creadors de l'espectacle que pretenen que els petits espectadors preguntin, qüestionin, interroguin i obtinguin respostes dels més grans. Res més encertat. Pregunten, qüestionen i obtenen respostes, a dins i ja a fora del teatre.
No és un espectacle, doncs, que els ho posi fàcil. Per això és preferible que se n'abstinguin els que no tenen encara cinc o sis anys, com a mínim. La resta poden imaginar que són, per una hora, com l'infant que innocentment crida entre la multitud: "L'emperador va nu!". Bé, en aquest espectacle, nu, nu, no hi va, sinó en calçotets i samarreta. I és que Andersen no va pensar que una cosa és la lectura i una altra el teatre. ¿Quina criatura innocent cridarà un dia al Parlament de la Generalitat Valenciana que el president Camps va nu, ni que, potser per amagar els vestits del cas Gürtel, es presenti al seu escó també en calçotets?
«Cuentos cruentos», de Dino Lanti. Música original de V.O.Quartet. Intèrprets: Mariona Ginés, Xavi Duch i Joan Rigat. Músics: Rebecca Macauley (viola), Kristen Tikler (violí), Naomi Wedman (violí) i Sandrine Robilliard (violoncel). Il·luminació, vestuari i escenografia: Hugo Guzmán. Tècnic il·luminació i so: David Codina. Direcció: Hugo Guzmán. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 20 gener 2013. Reposició: 4 octubre 2013. Reposició: Jove Teatre Regina, Barcelona, 11 gener 2019. L'espectacle és fruit de la fusió de tres disciplines: literatura, música i teatre. L'adaptació parteix d'un recull de poemes irònics, signats per Dino Lanti, publicats a Thule Edicions, l'any 2008, a la col·lecció Fuera de Órbita, amb unes il·lustracions de Pere Ginard. Però no és un recull convencional perquè el que l'autor fa és agafar personatges de contes populars clàssics, elements de la vida quotidiana, situacions personals que afecten gairebé tothom i donar-los una segona vida que passa per l'humor i la gràcia poètica, a l'estil d'un trobador modern.I això és el que ha aprofitat la creació dramatúrgica de la companyia Teatro Calánime que els ha convertit en un muntatge de registre surrealista, amb un tractament esperpèntic, enriquit amb una composició musical original del V.O. Quartet, un grup de quatre músics de corda (Rebecca, Kristen, Naomi i Sandrine) que intervenen també amb alguna aportació escènica al costat dels tres cantants i intèrprets (Mariona, Xavi i Joan) en un espectacle breu, una hora aproximada, guiat per la música de diferents gèneres sota el filtre de la instrumentació de corda, que és també, com el llibre original, un recull d'històries passades pel filtre transgressor de l'autor i revisades, corregides i ampliades per la companyia teatral.L'espectacle, que ja es va representar uns dies a la Nau Ivanow, té ara aquesta continuïtat de cap de setmana al Teatre Gaudí Barcelona per mostrar el bon resultat de la feina conjunta i creativa de dues formacions diferentes: la musical i la teatral.
El grup V.O. Quartet reprodueix musicalment amb color humorístic unes partitures que introdueixen cadascun dels contes i que posa també l'èmfasi en la moralitat de cadascun d'ells, una moralitat prèviament escrita i etiquetada que els tres personatges del muntatge es permeten la llibertat de fer llegir a alguns dels espectadors, com a veus en off des de la platea.Els tres intèrprets-cantants es posen en la pell, entre altres, dels set populars nans de Blancaneu, que per cert també estan afectats per l'atur, i per això en un dels seus versos diuen: "Ahora, desmotivados, / ya no hacen nada bien, / y no se ponen en fila / ni en la cola de l'INEM."; o en la pell dels tres porquets i el llop feroç que no troben habitatge on viure, per culpa de la hipoteca; en la dels maldecaps de la Ventafocs, a qui li sobren uns quants quilos de més perquè no fa règim; en la història del pare que té com a amistançada l'ampolla i com a ofici el de pitof: "Yo sé que papá es un genio, / una mente que descuella, / porque siempre asoma el cuello / cuando se abre una botella."; o en el viatge d'Alícia enganxada a les pastilles d'èxtasi i amb el cap a tres quarts de quinze, o sigui al País de les Meravelles: "Esta es la historia de Alicia, / que en una noche de pastillas / se quedó atrapada / en el país de las maravillas."; o en la història de la nina Barbie; o en la manera de viure en estat de playmòbil, amb una moralitat com aquesta: "Aunque nunca tenga saldo / el amor nunca está inmóvil. / Cambia, pues, siempre de número / porque la vida es playmóvil. / Apaga a ratos el móvil, / que conste que te he advertido, / pues cuando llama el amor / lo hace a cobro revertido."Com es veu, l'estil dels contes-poemes és de rima amable, però de fons picant, però un picant del que no fa mal, apte per a totes les edats, al qual les quatre integrants del V.O. Quartet afegeixen tonades de música tradicional cèltica, zíngara, de country, pop, jazz i una peça de hip-hop en un poti-poti que sona molt bé i que fa de bon escoltar i que respon a l'esperit del grup de no cenyir-se a un recital clàssic sinó a interactuar amb el cabaret, el circ o el teatre d'aire fresc com el de la companyia Calámine, que compta amb la bona interpretació vocal de Mariona Ginés i la trapelleria interpretativa tant d'ella com de Xavi Duch i Joan Rigat, una companyia que, com el V.O. Quartet, es mou també entre les arrels clàssiques i l'experimentació, però no de l'experimentació críptica sinó de la que enganxa l'auditori de la primera a l'última nota.
«Aladdin #ThePopMusical», de Dani Cherta. Música original i lletres de Keco Pujol. Intèrprets: Júlia Bonjoch, Pol Nubiala / Roger Sahuquillo, Jana Gómez, Víctor Gómez, Jordi González i Miguel Ángel Sánchez. Escenografia: Víctor Peralta. Vestuari: Antonio Harillo. Audiovisual i il·luminació: Ramsés Moraleda. Coreografia: Meri Bonet. Ajudants direcció: David Achell i Brugés Faura. Direcció: Dani Cherta. La Roda Produccions. Sant Andreu Teatre (SaT), Barcelona, 4 octubre 2015. Reposició: Jove Teatre Regina, Barcelona, 10 març 2018. A partir de 4 anys. Especialment a partir de 8/10 anys. Tothom coneix el conte que forma part del recull de 'Les mil i una nits' dedicat al personatge d'Aladí i la llàntia meravellosa. Per tant, la referència universal és el punt de contacte entre la trama i els espectadors, tant els més primerencs com els més veterans. Si allà, originàriament la Xina, el bruixot embolica un pobre jove perquè li recuperi la llàntia màgica d'una cova plena de perills, aquí, ja en el món sense fronteres de la xarxa i l'objectiu i la mirada posada als Estats Units com a meca de la fama, el tal bruixot és una mena de botiguer d'objectes de segona mà, i el pobre jove, un xicot d'un grup de rock integrat per ell i un altre noi i una noia, en fase de llançament, que assagen per presentar-se a un concurs televisiu, però no tenen ni un duro per comprar-se una nova guitarra elèctrica.El muntatge utilitza tots els recursos al seu abast del ram de les tecnologies, les més conegudes a hores d'ara pels potencials espectadors de l'espectacle. Des de connexions virtuals per skype a projeccions audiovisuals, des de termes lingüístics anglosaxons als més familiars de la comunicació quotidiana com twitter, facebook, instragram, spotify i tota la pesca.I això sense oblidar el món encara potent de la vella televisió, amb un concurs de nous grups i el llançament a l'èxit del guanyador, l'explotació a tot preu per no perdre la fama i l'opressió d'un agent artístic inesgotable sobre una jove cantant i model, a qui anomenen Jasmine, que decidirà abandonar l'èxit fàcil per fer allò que li agrada de debò i afegir-se al grup de rock.Entremig, una mica de gènere fantàstic del més clàssic, amb l'aparició del geni de la llàntia, i els intents màgics en clau maligna del botiguer-bruixot capaç de congelar l'acció dels joves i, per mitjà de mètodes no gaire ortodoxos de psicosi, mirar d'aconseguir els seus propòsits i obenir la llàntia només per al seu profit i per aconseguir el poder de l'univers, un altre clàssic del gènere entre la bondat i la maldat.Amb molta música de rock, algunes escenes de ball, brots de hip-hop, a càrrec del geni de la llàntia, i alguns anuncis televisius per situar l'agenda obligada i saturada de la cantant Jasmine, l'espectacle va trenant una aventura que inclou insinuacions romàntiques de parella entre Aladdin i Jasmine, il·lusió juvenil del grup per guanyar el futur, enrabiada del bruixot quan les coses li surten malament, l'ús dels tres desitjos de la llàntia i subtil moralitat amb final positiu: si cal guanyar el concurs de televisió, que sigui amb el propi esforç de la banda de rock i no pas amb un dels desitjos gratuïts del geni de la llàntia meravellosa, el qual, després de tants segles vagant pel món, bé es mereix aconseguir la llibertat, gràcies al tercer desig sobrer.La Roda Produccions afegeix aquest espectacle al seu repertori i ho fa amb una proposta que sembla que quallarà millor entre espectadors a partir de 8 o 10 anys en família —de dotze en endavant si hi assisteixen en grup—, pel seu contigut, que no pas en els més petits, tot i que el ritme musical, el so, el color i els elements que l'integren, suggerents tots des d'edats primerenques, no impedeix que aquests segueixin els vuitanta minuts del musical amb la mateixa expectació que els més grans.L'autoria de Dani Cherta —recordem, entre molts altres, l'espectacle 'La Ventafocs, el musical amb ritme dels 50'— ha optat per manllevar el títol del muntatge en V.O., és a dir, de la mateixa manera que es va titular una de les versions cinematogràfiques del clàssic més recent d'Aladí, la de la factoria Disney del 1992 ('Aladdin').La interpretació compta amb noms encara nous, però no per això debutants perquè ja han intervingut en altres espectacles per a tots els públics i formen part de les noves fornades d'intèrprets sorgits de les escoles musicals catalanes més conegudes, cosa que acaba arrodonint l'espectacle i donant-li un nivell de qualitat interpretatiu agraït que els joves espectadors al quals s'adreça es mereixen.
VIDEO
«Gats». Text de Macià G. Olivella i Alícia Serrat. Música original de Ferran González. Intèrprets: Mariona Campos, Marcel Clement, Olga Fañanàs, Marc Miramunt, Miquel Àngel Sánchez i Esther Pérez-Ferrer. Disseny vestuari: Jose Carrasco. Confecció vestuari: Them. Escenografia: JTRegina. Coreografies: Esther Pérez. Disseny il·luminació i so: Francesc Campos. Il·lustració: Eduard Fortuny. Disseny gràfic: Mariona Campos. Ajudant de direcció: Maties Gimeno. Direcció: Maria Agustina Solé. Producció musical: The Kaktus Music Corporation. Companyia La Trepa. Jove Teatre Regina. Barcelona, 18 setembre 2010. Reposició: 1 juliol 2011. Reposició: 22 març 2014. Reposició: 10 febrer 2018. A partir 3 anys. La creació pròpia d'un espectacle musical és, avui en dia, molt més arriscat que fa dues dècades, quan els pioners del musical català van obrir aquesta pàgina teatral poc explotada fins aleshores. I ho és perquè, en aquest espai de temps tan curt i tan llarg a la vegada, la iniciativa local s'ha vist ofegada per la falta de mitjans, pels ajuts retallats i per l'allau de grans produccions amb efectes secundaris de multinacional i, de rebot, multicolonitzadora.Per això la proposta de 'Gats', de la veterana companyia La Trepa, amb més de trenta anys d'història a l'esquena, és una rara avis que cal seguir de prop i encara més perquè, només encetar la temporada, s'ha despuntat com un dels espectacles més atractius de la cartellera familiar recent, que no vol dir que no n'hi hagi hagut d'altres abans, però 'Gats' destaca per sobre de tots per diferents característiques que el fan singular.En primer lloc, el guió parteix d'una anècdota senzilla, però com que és en la senzillesa on sovint s'amaga el bo i millor, la història va creixent progressivament de la mà de mitja dotzena de gats i gates que, en clau de faula urbana, adquireixen de seguida el paper de les virtuts i els defectes quotidians dels humans més contemporanis.I en segon lloc, esclar, La Trepa té la sort de comptar amb les creacions musicals de Ferran González —alerta amb el recent èxit del descaradot 'Pegados', musical a quatre mans d'ell i Alícia Serrat, que ha fet temporada a Madrid després d'haver-se estrenat al nou Almeria Teatre de Gràcia.'Gats' manté la dosi de ritme musical amb les sensacions pròpies d'un musical de gran format: la peça coral, la peça enganxadissa, la peça solista, la peça romàntica, la peça d'aire trist, la peça a duo, la més alegre... Set peces que un voldria veure enregistrades en un CD o un mini CD i, si això no pot ser, aprofitant els avantatges tecnològics, almenys trobar-les a Internet, ni que sigui per escoltar-les en línia (Goear, per exemple, és un portal idoni i conegut que no costa ni un duro).Aquesta conjunció, doncs, d'història senzilla i de bona música fa que es personifiqui de seguida la trepa de mixus i que els eixos bàsics de la trama quedin ben explicats, a banda d'una bona interpretació acompanyada d'una remarcable intervenció musical i coreogràfica que, en alguns moments, requereix de domini físic per sortir-se'n amb unes quantes figueretes de gat que donen credibilitat als personatges, sense caure en cap moment a reduir-los a simples gats disfressats sinó gats que viuen, tenen dificultats, envegen o dubten, raonen i actuen fins i tot racionalment.De rerefons, qüestions que afecten de ple els espectadors als quals s'adreça principalment el musical: l'arribada al barri d'un gat negre, element estrany rebut de moment amb reticència per la colla, menyspreat d'entrada pel vell líder i festejat per la majoria dels / de les altres que en busquen l'amistat. El buylling, doncs, tot i que molt subtilment, queda reflectit en una de les accions, amb un muntatge tramat pel líder del grup amb la disfressa d'una mena de gos-drac gegant que espanta i ridiculitza el negre.Però com que tal faràs, tal trobaràs, els trumfos es capgiren en un moment donat i una nit de lluna plena el líder és atrapat pels municipals de la gossera i tancat en un gabial, cosa que permet als altres de la colla i, sobretot, a les habilitats amb les ungles salvatges del gat negre, que s'entri en una gesta heroica que conduirà, si no a l'amistat —perquè les diferències de parer entre líder i negre són considerables— sí que a mantenir una relació de convivència que, com a mínim, no els faci enemics.Del buylling a l'amistat hi ha només un pas. Aquest és el pas que fan els gats —i sobretot les gates— d'aquesta obra que compta, per completar l'encert del muntatge, amb un vestuari felí suggerent, una escenografia sí que austera, però dominada per la lluna plena a la qual miolen els gats, i reforçada amb una treballada il·luminació que aconsegueix matisos escènics que perfilen encara més el conjunt de la posada en escena, a més d'una llicència cap a la representació d'un somni del gat negre que permet jugar amb una escena de cambra fosca i figures de perfil fluorescent que introdueixen una escena de titelles musical que, per si de cas fes alta, s'encarrega d'enlluernar els més petits dels petits que s'hagin pogut quedar una mica al marge del contingut de la història. Hi ha miols per temps i, com ara es porta, qui sap si una sèrie de reposicions més endavant.Més informació sobre el musical 'Gats', en aquest reportatge publicat a la revista Time Out Barcelona, núm. 134, 15 setembre 2010.
«Ningú et va dir que fos fàcil». Autor: Gerard Nicasi Ruiz. Interpretació: Nil Bofill, Júlia Bonjoch, Pablo Capuz, Cristina Dotras, Marc Miramunt i Pau Oliver / Pol Forment. Composició musical: Marc Miramunt. Direcció musical: Olga Fañanàs. Arranjaments: Eloi Ortells. Disseny de l’escenografia: Tània Gumbau. Construcció de l’escenografia: Tero Guzmán. Moviment: Esther Pérez-Ferrer. Vestuari: Lleó Quintana. Disseny de la il·luminació: Juan Azor i Pau Palau. Disseny de so / concepció sonora: Francesc Campos. Disseny gràfic: Mariona Campos. Ajudanta direcció: Sílvia Navarro. Producció: Jove Teatre S.L. Il·lustració: Marta Gascón. Direcció: Gerard Nicasi Ruiz. Coproducció Grec 2016 Festival de Barcelona i Companyia Jove Teatre Regina. Jove Teatre Regina, Barcelona, 7 juliol 2016. Reposició: 22 octubre 2016. Reposició: 20 gener 2018. A la dècada dels anys setanta del segle passat, quan la literatura, a remolc del canvi del país, va fer un tomb en els plans d’estudis dels instituts, el professorat, de manera voluntària, sense decrets ni lleis que l’obliguessin, es va proposar donar a conèixer autors del país i la literatura catalana. Manuel de Pedrolo en va ser el màxim exponent amb la novel·la «Mecanoscrit del segon origen», encara avui un bestseller.Així va néixer un gènere que es va etiquetar com a “literatura juvenil”. La definició va fer fortuna i, sobretot a partir de la dècada dels anys vuitanta, amb el naixement de noves editorials catalanes, la publicació de novel·les adreçades a lectors adolescents va anar en augment no només amb creació autòctona sinó també amb la introducció de literatura estrangera, sobretot europea, que havia experimentat el mateix corrent. El fenomen, amb alts i baixos, encara dura.En aquesta mateixa línia, el teatre ha esperat més temps. I la tradició escènica d’altres cultures com l’alemanya, que ja fa temps que hi treballa, ha anat arribant aquí més a poc a poc. La creació d'aquest sector s’ha abocat més en el teatre per a infants, però havia deixat òrfena la franja a partir de la preadolescència, dels dotze o tretze anys endavant.La proposta de la Companyia del Jove Teatre Regina ve a cobrir aquest buit. I ho fa amb un espectacle inserit en el medi més habitual de la majoria d’adolescents, l’institut, i ho fa amb un gènere que també apassiona els més joves, el musical.L’espectacle «Ningú et va dir que fos fàcil» m’ha recordat una iniciativa de finals dels anys vuitanta, «Tira’t de la moto», de Miguel Casamayor i Teresa Vilardell, amb la companyia Teatre de l’Ocàs, estrenada el 1988, amb un repartiment que reunia noms aleshores desconeguts, acabats de sortir de l’Institut del Teatre, i que ara formen part de la nòmina catalana d’intèrprets més valorada, una iniciativa que la mateixa companyia va continuar dos anys més tard, el 1990, amb l'adaptació catalana de «Línia roja», una obra alemanya de Volker Ludwig i Birger Heymann, que, com a «Tira't de la moto» va comptar també amb noms com uns joveníssims David Bagés, Ferran Castells, Míriam Iscla, Mónica López, Marc Martínez, Marta Pérez o Mingo Ràfols, entre altres.Esmento aquestes referències perquè propostes com l’actual «Ningú et va dir que fos fàcil» prenen el relleu d’aquelles iniciatives que no s'haurien hagut d’haver escapçat tants anys, amb alguna escadussera excepció, tot i que cal tenir en compte que espectacles de gran format que han proliferat en les últimes temporades, sobretot musicals, han fet també que intèrprets joves adreçats a joves hagin tingut l’oportunitat de trepitjar l’escenari: «Geronimo Stilton», «Rent», «Què», «Cop de rock», «El petit príncep», entre molts altres.Per això em sembla tan important que la companyia Jove Teatre Regina hagi optat novament per aquesta via. Els intèrprets de l'espectacle no es pot dir que comencin ara mateix perquè alguns d'ells ja han intervingut en altres muntatges, però sí que ho fan amb un espectacle que no pretén ser de gran format i que té la clara intenció d’adreçar-se als espectadors adolescents, és a dir, de la mateixa manera que va néixer la “literatura juvenil”.En aquest cas, l’obra de Gerard Nicasi, autor d’altres espectacles com «1714. Crònica d’un setge», posa en la pell dels seus personatges algunes de les preocupacions, els dubtes, els problemes i les disjustives que assalten els adolescents en l’etapa de l’institut més avançada, quan encara la maduresa adulta no acaba d’arribar, però es veuen obligats per pressions socials a actuar com a adults: pares separats, embaràs no desitjat, emigració que torna a l’origen, enamoraments, desamors, desconcert davant l'amor, homosexualitat, assetjament, amistat...L'espectacle és un retrat de tots aquests sentiments a partir de cadascun dels personatges. Malgrat que recull molts estereotips de novel·les juvenils, el fet de fer-ho en la combinació de text i musical li dóna un aire renovat que de ben segur connecta amb els espectadors que es troben en la franja al voltant de la dels protagonistes.El contrast entre el presumpte jove crac del futbol i el noi poeta, d'origen colombià, enamorat de Rubén Darío, per exemple, és creïble en un tant per cent força elevat, si exceptuem, per exemple la dualitat de Pep Guardiola que se l'ha vist al costat de Lluís Llach recitant Miquel Martí i Pol. El fet d'un embaràs juvenil pot semblar forçat, però no ho és: unes últimes dades confirmen que més de 20.000 adolescents d'entre 16 i 24 anys han estat mares, prop d'un 7% de les noies d'aquesta edat. El cas del personatge titllat de rar perquè va ser expulsat de l'últim institut és també a l'ordre del dia. I el cas de la noia que cerca l'amistat sense tenir definida la seva sexualitat forma part actualment de l'educació complementària que l'escola i l'institut ha de fer davant les mancances de suport familiar. Finalment, el cas de l'immigrant bolivià que ha de tornar al seu país, tot i haver-se criat aquí des dels dos anys, perquè els pares no tenen feina, també toca una realitat evident.És precisament aquest personatge el que acaba arrodonint el guió de la trama al voltant de l'amistat, del saber escoltar, de l'entendre els problemes dels que tens al costat sense posar només per davant els propis. I tot això, amb música, algunes peces amb una coreografia que crea un ambient fantasiós dins del realisme, i amb algunes intervencions de solos que remarquen la gran diferència que hi ha avui entre aquells espectacles pioners dels anys vuitanta i la generació actual: el nivell musical, ara, és alt. I així ho mostren en intervencions solistes algunes peces de Júlia Bonjoch, Cristina Doltras i Pablo Capuz, que lideren el conjunt, amb Nil Bofill i Pol Forment, que continua funcionant bé quan intervé coralment, acompanyats del veterà de la companyia, Marc Miramunt, autor de la composició musical i que fa el personatge del professor de la colla.Malgrat que l'espectacle «Ningú et va dir que fos fàcil» pot semblar que neixi influït per la síndrome «Merlí» —¿què va ser primer, l'ou o la gallina?—, durant els vuitanta minuts de la trama no s'hi parla gens de filosofia convencional. O sí. Se'n parla, i molt. Però de la filosofia de la vida corrent, de com resoldre els conflictes interns, de com controlar els sentiments i de com superar el difícil pas entre l'adolescència i l'edat adulta perquè, com avisa el títol, aquesta passarel·la mai ningú no ha dit que fos fàcil de creuar.
VIDEO
«La Bella Dorment» Basada en el conte de Charles Perrault. Guió i lletres cançons: Roser Contreras. Música i arranjaments: Manu Guix. Intèrprets: Enric Boixadera / Gus Bas, Gemma Egea, Julià Farràs, Xavi Lucas, Ariadna Suñé / Assun Molina. Narrador: Pep Anton Muñoz. Escenografia: Marc Garcia, Julià Farràs i Ana Rottier. Vestuari: Àngel Cazorla. So i ll·luminació: Jaume Edo / Jordi F. Anaya. Coreografia: Gemma Egea i Ariadna Suñé. Direcció musical: Ariadna Suñé. Ajudant de direcció: Gemma Egea. Direcció escènica: Julià Farràs. Companyia Dreams Teatre. Barcelona, Jove Teatre Regina, 10 juliol 2008. Reposició: 14 gener 2012. Reposició: 13 gener 2018. A partir 3 anys. Posar imatge, color, personatges i ambientació a un conte tan conegut i ancestral com 'La bella dorment', de Charles Perrault, requereix recrear i refer de nou la història. I això és el que fa la companyia Dreams Teatre amb aquest muntatge adaptat bàsicament com a musical, en la línia que ha generat tants espectadors nous, joves, i tants seguidors en els últims anys. I, si no, només cal parar oïda a la música de Manu Guix i també a la veu narradora en off, tot un veterà pioner del musical català, Pep Anton Muñoz. L'adaptació és concisa i elegant. Fa l'efecte que l'espectador vagi passant les làmines d'un àlbum il·lustrat en paper cuixé. Sí, perquè cadascuna de les escenes tenen també un acurat canvi d'escenografia que reprodueix els espais del regne, un suggerent vestuari de cadascun dels personatges (el rei, la reina, el mag, les fades, a més dels titelles que treuen el cap o el bec per les finestres en què es converteixen alguns d'aquests personatges per mor de sortilegis desviats de les fades...) i un treballat efecte de llums que crea una atmosfera adequada a cada situació: la del palau reial abans de tenir la criatura, la de la plaça pública i el casalot del mag, la del palau interior cent anys després, ple de teranyines, quan la princesa ja s'ha punxat amb l'agulla de cosir i cau rendida tot un segle per mor del malefici de la fada ressentida, la que no va ser convidada a una festa i no va ser la preferida del rei per solucionar el problema de presumpta infertilitat reial. Aleshores, esclar, la Dexeus i els seus homòlegs no s'havien encara inventat. L'in vitro només té un precedent en l'elixir del mag. I les fades, com a possibles mares de lloguer, encara no tenien la llei que les emparés. El que no ha canviat és l'existència d'un príncep que, només amb un petó discret, és capaç de despertar princeses adormides. I és que Perrault, que bevia de les fonts populars, en sabia un pou de tot plegat i també dels misteris de l'amor de conveniència. El perill de caure en la repetició del conte conegut, explicat, llegit, rellegit i de final sabut, sembla que hagi desaparegut de la versió teatral. Hi contribueix, esclar, el guió, que es basa en els moments més decisius i que va in crescendo fins a atrapar els espectadors de totes les edats, però també els més petits. I hi contribueix també el guió musical, que converteix el clàssic literari en una visió del mateix clàssic des dels ulls d'avui —no oblidem que el cinema ha explotat els poders màgics fins a l'esgotament— i sense desvirtuar-ne el rerefons. Reialmes i fades formen cada vegada més part d'un altre món i Dreams Teatre els acosta a l'espectador contemporani amb l'alè del misteri d'un temps i un lloc que només existeixen en l'imaginari col·lectiu dels contes populars que uneix desenes de generacions.
VIDEO
«La cigala i la formiga». Versió de Macià G. Olivella. Música original de Ferran González. Intèrpres 2017: Maria Berenguer, Mariona Campos, Maties Gimeno, Marc Miramunt, Roc Olivé i Esther Pérez-Ferrer. (Intèrprets 2010: Mariona Campos, Olga Fañanàs, Maties Gimeno, Marc Miramunt, Roc Olivé i Esther Pérez-Ferrer). Vestuari i escenografia: Jose Carrasco. Coreografies: Eva Hernández. Il·luminació i so: Francesc Campos. Companyia La Trepa. Direcció: Maria Agustina Solé. Jove Teatre Regina, Barcelona, 15 maig 2010. Reposició: 22 abril 2017. A partir 4 anys. Isop, si és que va existir, ja va veure que la cigala i la formiga simbolitzarien per segles i segles l'esforç del treball i la mandra. I això passava al segle VII aC. Després, un romà culte que escrivia en grec va recollir la faula i la va retocar en vers al segle III aC. I les versions no es van aturar fins a arribar a les de Jean de La Fontaine, el segle XVII —les més populars encara avui—, i a les de Félix María Samaniego, al segle XVIII.La versió de teatre musical que la companyia La Trepa ja va estrenar fa tretze anys (2004), reposada el 2010, i que ara ha revisat novament, n'agafa els trets de fons principals, però hi aporta un embolcall contemporani que fa el muntatge atractiu i, a la vegada, original, fins al punt que la companyia, gràcies a un vestuari que caracteritza cadascun dels personatges i un guió subtilment moralista, crea una història nova a partir d'una de les faules més antigues. La idea del treball i de l'oci han evolucionat en tots aquests segles. I la música, part essencial del muntatge, s'encarrega també de fer joc amb aquesta evolució i de modernitzar, per dir-ho així, una trama que ve de lluny.El cas és que, a la vida animal, les formigues continuen tossudes com sempre, sense haver descobert, no diguem ja la jornada de vuit hores que actualment ja ha passat a millor vida, sinó ni tan sols la migdiada. I la cigala, per la seva banda —almenys el mascle perquè la femella mor aviat quan ha post els ous— manté la seva vocació insistent d'aspirant a contratenor de música contemporània a pesar que acostuma a guanyar-se l'antipatia de qui ha de suportar-ne el brogit eixordador, sobretot en hores caloroses d'estiu.La faula en versió teatral mostra una secció de formigues que es prepara físicament i mentalment per guanyar la competició de les més treballadores del formiguer. Però hi apareixen també els pugons —aliment bàsic de les formigues—, la cigala coprotagonista de la història, una mosca poca-solta i una aranya elegant, una mena de reina negra —a pesar de la capa vermellosa— que només aspira a augmentar la seva collita de víctimes a la teranyina.La cigala farà amistat amb una de les formigues, que té la temptació de fugir del ramat i descobrir què hi ha més enllà del formiguer i que, després de sentir els cants de la cigala, vol també provar sort en l'art de la música. Però la traïdoria al grup es paga cara. I mentre la cigala ronda pel formiguer perduda com un peix fora de l'aigua, la formiga tampoc no aixeca el cap fora del seu cau.Dels fracassos dels dèbils, sempre hi ha el poderós que se n'aprofita. I això és el que intenta fer l'aranya reina proposant que cigala i formiga facin duet i muntin una productora de concerts perquè així, com més clientela tinguin, més possibilitats tindrà ella d'atrapar insectes a la seva teranyina.Com es veu, la versió teatral s'allunya i amplia les possibilitats de la faula original. Avui, l'art ja no és considerat un mal menor propi de bohemis i dropos sinó una possibilitat professional i de prestigi. I la força del treball no es pot dir que visqui el seu millor moment de reconeixement social. Els papers de la faula s'han capgirat, sobretot a partir que l'oci s'ha consolidat, des de la segona meitat del segle XX, com una font de realització personal.
«Hansel i Gretel». Germans Grimm. Versió de Dani Cherta. Intèrprets 2009: Jordi González, Roser Colillas, Anna Gras, Magda Puig i Cesc Cornet. Intèrprets 2017: Roser Colillas, Jordi González, Ivan Padilla, Magda Puig i Anna Ventura. Amb la col·laboració del Cor de Cambra Tornaveu: (2009) Daniel Diez, Xavier Pardo, Ignacio Melús, Jordi Querol, Cristina Rizzo, Mireia Roca, Marta Carbonell, Vanessa Murcia, Magalí Amat, Agnès Querol, Beatriz M. Rodríguez, María Gómez i Natalia Gómez. Direcció del cor: Manel Cubeles. Música original i lletra: Keko Pujol. Escenografia: Ximo Díaz. Vestuari: Georgina Viñolo. Audiovisual i il·luminació: Ramsés Moraleda. Coreografia: Jordi González. Il·lustracions: Beatriz Iglesias. Direcció de Dani Cherta. La Roda Produccions. Teatre Poliorama, Barcelona, 19 abril 2009. Reposició: Jove Teatre Regina, Barcelona, 25 març 2017. A partir 3 anys. Ja fa temps que les madrastres han desaparegut de les versions modernes dels contes populars. I diria que també del llenguatge quotidià. 'Hansel i Gretel', un conte de fonts orals recollit pels germans Grimm, responsables dels dos noms dels protagonistes, n'és un exemple. A l'original, és la madrastra qui envia els dos germans a buscar-se la vida al bosc. Però avui, parlar de madrastres és crear un paral·lelisme perillós amb les segones mares i el qualificatiu ha estat desterrat espontàniament pels canvis socials. I això és reflecteix en aquesta versió perquè els pares llenyataires són, els dos, els pares biològics, i Hansel i Gretel són ells, per iniciativa pròpia, els que decideixen sortir de nit per buscar menjar i llenya. De la por de fons de l'original passem a la por de la pobresa i a una lectura actualitzada sobre la crisi econòmica que assota a hores d'ara moltes famílies.Però la riquesa d'aquest espectacle està en la combinació d'actors i actrius acompanyats d'un cor de cambra que ocupa l'espai dels éssers fantàstics i els follets del bosc. Són aquestes escenes musicals les millors de tot l'espectacle, fins al punt que a un li dol que no s'exploti més la seva presència en el guió, amb la qual cosa el muntatge guanyaria en espectacularitat i qualitat musical.També les escenes de la casa de la bruixa, una casa de massapà, per cert, potser perquè la xocolata és massa llaminera i fa cucs, on Hansel i Gretel arriben mal guiats per un cucut mesell de la bruixa —vegi's aquí una esplèndida màscara i caracterització del personatge—, són les que tenen més efectes de llum, so i color perquè es veuen complementades amb unes peces gegants il·lustrades (el forn, el foc a terra, la cuina, els arbres...) que connecten molt bé amb l'imaginari col·lectiu dels primers espectadors.Diu en veu baixa a la seva mare una petita espectadora d'encara no tres anys que seu a la butaca de davant meu, quan arriba el moment culminant del conte: "La bruixa no se'l menjarà [referint-se a Hansel], la llençaran al foc". És a dir, aquí es compleix aquella norma tan essencial a l'hora d'assistir a la representació d'un clàssic, que els espectadors coneixen el que ha de passar, el que no saben és com passarà.Amb un personatge incorporat de nou, una fada rosada que fa el paper de mestra de cerimònies, les escenes es van succeint pel mètode de la introducció narrativa. I aquí és on sembla que cal advertir que el teatre, com el cinema, s'hauria d'explicar sempre per si sol. ¿Cal, doncs, incloure un personatge narrador, com si estiguéssim dins de la versió escrita?I no vol dir això que la fada rosada no hi faci el seu paper, perquè aporta un to de distància entre la llunyania en el temps de la història de llenyataires i la realitat actual, amb un to distès i humorístic, que desengreixa el rerefons de por, però que un preferiria que els espectadors que s'hi troben per primera vegada, entressin en la trama pel seu propi peu o, millor dit, pel seu propi procés de creació visual de les accions.'Hansel i Gretel' té una trama lineal que ho permet i anar directament al gra, explotar a fons les possibilitats del gènere fantàstic que ofereix el bosc i forçar una mica més l'efecte escènic a l'hora de la casa de la bruixa que, si pot, es cruspeix les criatures, no hi faria cap mal.
VIDEO
«Mal Martínez: humor i hòsties». Lletra, música i interpretació: Marc Martínez. Dramatúrgia: Marc Martínez, Miguel Casamayor i Marta Pérez. Ajudants direcció: Ángela Cervantes i Joan Scufesis. Direcció: Miguel Casamayor i Marta Pérez. Coproducció: Singlot Festival, Marc Martínez, El Terrat, TheProject i Tartar Films. Teatre del Raval, Barcelona, 20 desembre 2016. Reposició: Jove Teatre Regina, Barcelona, 19 gener 2017. L'actor Marc Martínez (Barcelona, 1966) ha tornat als orígens per partida triple. Per haver escollit l'escenari del Teatre del Raval [El Regina en aquesta reposició], sota mateix del que va ser la seva escola de la infància, en el barri on va néixer, un espai urbà de la memòria que ja va rastrejar musicalment el 1999 amb el seu disc «El bolero del Raval», i també per haver muntat aquest espectacle unipersonal, «Mal Martínez», sota la direcció de Miguel Casamayor, a més de Marta Pérez, amb qui va començar la seva trajectòria teatral amb dos espectacles trencadors per l'època que ara serien titllats de familiars o juvenils: «Tira't de la moto» (1988) i «Línia roja» (1990).Teatralment es pot dir que «Mal Martínez» és un monòleg, sí, però en realitat és molt més del que entenem per un monòleg. Marc Martínez ha entrat en el seu món propi, familiar, de barri. I n'ha fet una semblança que, malgrat l'humor amb què la revesteix, té una pàtina de realisme, de tendresa i d'agror a la vegada quan evoca segons quins passatges de la infància, la seva preadolescència, les seves il·lusions, els seus mites...I tot respira sinceritat, veritat i sentiment, fins al punt que la paròdia de l'autobiografia és també la paròdia de l'autobiografia de tota una generació i de tot un col·lectiu que, encara dins de la ressaca de la postguerra i la Dictadura, neix i creix i se'n surt com pot en un barri com el del Raval de Barcelona, que avui ha fet la metamorfosi intercultural per no oblidar del tot com era.
