ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
«La disputa (Voltaire-Rousseau)», de Jean-François Prévand. Dramatúrgia de Josep Maria Flotats. Traducció de Salvador Oliva. Intèrprets: Josep Maria Flotats i Pep Planas. Veu en off: Arnau Puig. Espai escènic: Josep Maria Flotats. Vestuari: Renato Bianchi. Il·luminació: Insuel. Direcció de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Glòria Casanova. Direcció oficina tècnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: David Ruiz. Ajudantia de producció: Sira Castells. Caps tècnics del teatre: Sergi Lobaco i Raúl Martínez. Màrqueting i comunicació: Teatre Romea. Disseny gràfic: Santi&Ko. Agraïments: Paco Ariza i Jordi Bonet. Distribució: Sergi Calleja. Producció: Teatre Romea. Ajudantia de direcció i regidoria: Montse Alacuart. Direcció: Josep Maria Flotats. Teatre Romea, Barcelona, 26 febrer 2024. Reposició: 28 novembre 2024. EL “JET” TÒXIC DEL TEMPS DE LA IL·LUSTRACIÓ [Crítica corresponent a l'estrena del mes de febrer 2024]Plana per damunt de tot un pamflet anònim incendiari que porta a la faixa Jean-Jacques Rousseau i que impregna tot el diàleg que mantenen ell i François Marie Arouet, altrament dit Voltaire. En temps de la Il·lustració, malgrat les Llums del segle, el pamflet anònim és un preludi del que vindria dos segles després amb l'esclat de les xarxes socials i els allaus d'impromperis que s'hi difonen sense restriccions a tort i a dret. Rousseau, per aquells temps, en vol imprimir un miler llarg per desemmascarar l'autor que el deixa com un drap brut. Els pamfletaires digitals del segle XXI també aspiren a ser retuitats i likeats massivament per aconseguir el seu propòsit.La confrontació històrica del segle XVIII entre Jean-Jacques Rousseau i Voltaire, com era previsible, només el temps l'ha posada al seu lloc. I, just després de morir l'un i l'altre, qui ho podia fer des del poder de la República, els va encimbellar de seguida al Panteó de París, separats, però més junts que mai, perquè, com els dos pols elèctrics, el positiu i el negatiu, un facilitava l'energia de l'altre.D'aquesta confrontació neix la mirada que hi fa amb la peça «La disputa», l'actor i dramaturg Jean-François Prévand, que amb els anys, des de la seva estrena el 1991, ha interpretat també els dos personatges. Una “disputa”, basada principalment en la correspondència entre els dos filòsofs del Segle de les Llums, que l'actor i director Josep Maria Flotats, novament en català i a Catalunya, ha adaptat amb dramatúrgia seva, després d'haver-la representat en espanyol el 2018, amb l'actor Pere Ponce, i amb la incorporació ara de l'actor Pep Planas i una traducció catalana impecable de Salvador Oliva.Ell, Josep Maria Flotats, és Voltaire. I Pep Planas, actor que ja va treballar amb Flotats en el seu primer «Cyrano...», és Jean-Jacques Rousseau. Dos personatges clau de l'evolució europea. La cara i la creu d'una mateixa manera de veure el món present i el que vindrà. L'idealisme i el pragmatisme. La rancúnia i la ironia. El bé i el mal. La veritat i la mentida. Tots, elements vigents de la balança contemporània en la qual es mou la societat actual.Potser els espectadors més “filòsofs” esperarien d'un duel entre els dos personatges una lliçó acadèmica a partir de les seves respectives teories. Doncs, no, que no l'esperin. Res més lluny d'això. Voltaire (Josep Maria Flotats) i Rousseau (Pep Planas), tant els dos actors com els seus dos personatges, fan teatre i a través del teatre aboquen la seva filosofia de rerefons. Com en un ring, a cops de campana arbitral, les invectives d'un tenen les rèpliques iròniques de l'altre; la necessitat de ser reconegut d'un topa amb l'egolatria de l'altre. Com en un ring, hi ha cops fallits i cops baixos i també algun KO que delaten els silencis o els mutis de Voltaire.La incògnita de l'autoria del pamflet que ha irritat Rousseau el porta, en aquesta ficció, a caminar un grapat de llegües, dos o tres dies a peu, per terres de l'antiga Suïssa per veure's, cara a cara, amb Voltaire. No tothom es pot permetre viatjar en una tartana. Almenys, Rousseau, no. Voltaire, potser sí.Posada en escena tan austera com elegant: un antic saló d'època amb el tapís al fons que mostra la finca amb un peu a França i un altre a Suïssa on viu Voltaire. Cadires de braços, taula de despatx, tauleta de cafè i un parell de mobles nobles. Una il·luminació que va marcant el pas del vespre a la nit. Les espelmes dels canelobres que encén Voltaire. I la penombra final quan la conversa ha pujat prou de to i ha esclatat fins a tocar fons.Obra de mesura exacta, noranta minuts intensos de text tan senzill com potent en riquesa i tan quotidià com elevat en contigut. No hi ha millor combinació dramàtica sinó la que sap integrar el llenguatge culte amb el llenguatge vulgar sense que es noti cap desnivell, fins i tot amb algun anacronisme futurista com una picada d'ullet. Obra de dos actors al màxim. El veteraníssim Josep Maria Flotats, 85 anys, que, com si fos encara aquell 1986 del «Cyrano», però amb gairebé cinquanta anys més de trajectòria, continua tenint el reconeixement d'un públic català que el venera i que el rep, després de la travessia del desert, com si simplement ell arribés i digués: “Com dèiem ahir...”.I també la represa de l'actor Pep Planas, massa temps lluny dels escenaris d'aquí, de formació teatral francesa com Flotats, i que, per exigències del guió, té una bona part del diàleg al seu càrrec, ni que sigui des de la flamarada del colèric Rousseau que Voltaire apaga amb manegada eixuta d'ironia cínica i una aparent serenitat, tot i que la processó vagi per dins. Un duel filosòfic sense triomfador ni perdedor. Un duel que acaba en taules. Un duel del qual només en surten guanyadors els espectadors. I tot, gràcies a la força que encara conserva el teatre.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Laika». Creació i dramatúrgia: Enric Ases, Marc Costa, Christian Olivé, Daniel Carreras i Iolanda Llansó. Escenografia i attrezzo: Marc Costa. Direcció escènica: Enric Ases. Vestuari i utillatge: Iolanda Llansó. Projeccions: Christian Olivé. Il·luminació i espai sonor: Daniel Carreras. Música original: Albert Joan. Veus en off: Iolanda Llansó. Efectes sonors: Edgar Vidal (Vidal 2 FX). Edició i producció de la banda sonora: Jero Castellà. Construcció del titella: Marc Costa, Iolanda Llansó, Joan Pena. Construcció de l'estructura: El Taller d’en Lagarto (Josep Sebastià). Suport en l'attrezzo: Alberto Carreño / Patxworkinflables (Patxo). Imatge gràfica: Mireia Cardús. Fotografia i vídeo: Vent-o (Sergi Canet). Impressions gràfiques: Fm Gràfics. Web: Elisenda Solà, Circuit Integrat. Producció executiva: Mireia Cardús. Administració: Obsidiana / Raquel Martínez. Producció: Obsidiana / Daniel Carreras. Distribució: Obsidiana / Mònica Garcia. Distribució internacional i comunicació: Obsidiana / Maria Gallardo. Una producció de Xirriquiteula Teatre. Sant Andreu Teatre (SaT!). De l'11 al 12 de juliol 2018. Reposició: Teatre Romea, Barcelona, 27 novembre 2022. Reposició: Sant Andreu Teatre (SaT!), Barcelona, 3 a 24 febrer 2024. Reposició: Teatre Romea, Barcelona, 12 a 26 gener 2025. Espectacle recomanat a partir de 4 anys. LA POLS DE LA LAIKA QUE ENCARA VOLTA PER L'ESPAI [Crítica revisada corresponent a les estrenes del 2018 / 2022, SaT i Teatre Romea] En més de cinc anys des de la seva estrena al Sant Andreu Teatre (SaT!), la companyia Xirriquiteula Teatre ha fet voltar per l'espai, mai més ben dit, aquesta delicada mirada a la gossa Laika, que l'any 1957 la Guerra Freda li va canviar la vida.Gossa de carrer de Moscou, l'atzar la porta a formar part, escollida entre tres aspirants de morro i cua com ella, de la cursa espacial dins de l''Spútnik, la nau que ha llegat el seu nom a múltiples recreacions en aventures literàries o de còmic.Laika, qui ho havia de dir, és la gossa que passa a la història de la humanitat com el primer ésser viu de la Terra que veurà casa seva des de milers de milions de quilòmetres lluny, sense tenir, com tenen ara alguns magnats, l'ambició de comprar un bitllet per anar, un dia o altre, a la Lluna. I és també la gossa que posa en boca de la humanitat l'ús i abús del regne animal i el maltractament. Només cal recordar que passarien gairebé cinquanta anys abans no es desvelés que Laika va morir al mateix interior de la càpsula de l'Spútnik unes quatre hores després que el coet s'enlairés. La causa: un probable sobreescalfament de la nau que va ser el primer coet artificial, per ambició de poder, que traspassava la barrera concedida només als avions convencionals.L'espectacle de Xirriquiteula Teatre ha recollit en aquests més de cinc anys que porta de trajectòria multitud de reconeixements: el premi Max, el premi FETEN, el premi de Teatre BBVA, el premi de la Crítica de les Arts Escèniques de Barcelona com a espectacle familiar, els premis de la Fira de Titelles de Lleida o el premi de Teatre de Badalona.La companyia ha fet ús de l'audiovisual i les eines multimèdia, a l'estil d'altres companyies com Agrupación Señor Serrano o La Conquesta del Pol Nord, que es basen també en històries documentals, per acostar els petits espectadors al món de la conquesta de l'espai que a mitjan segle passat era motiu d'especulació per molts personatges de ficció, com per exemple el venerable Tintín.Avui, parlar de l'espai, tot i que encara és un misteri, ja no té l'alè d'aventura impossible després de les nombroses expedicions que els estats més poderosos han fet i fan, amb alguns encerts científics i amb algunes espifiades ben sonades. I tot i que durant força temps semblava que la Guerra Freda era cosa del passat, les circumstàncies bèl·liques han portat novament russos i americans —ara ja aquests amb els europeus a la motxilla— a crear un altre Teló d'Acer invisible i més subtil, amb amenaces emboirades d'una Tercera Guerra Mundial, anunciada profèticament pels caps militars dels principals països implicats per veure què poden esgarrapar de les arques públiques. I se'n surten. Més pressupost i més avions, més armes i més vaixells de combat. Sempre, esclar, en nom de la protecció de la pau.La popular gossa Laika és el titella protagonista de l'espectacle que la companyia ha dissenyat gairebé a mida natural. La trama de l'obra no amaga ni el seu passat de gossa de carrer, ni la captura que pateix pels serveis espacials de Rússia ni tampoc el seu tràgic final, tot i que cal tenir en compte que estem davant d'un espectacle familiar i cal tenir sensibilitat per als espectadors més petits als quals s'adreça. És per això, que una metgessa o cuidadora fa el que pot per salvar Laika del seu final, perduda a l'espai. Una finestra oberta també a la mort, que tantes cases han viscut quan es tracta d'una mascota estimada per la família.Actors titellaires, poques paraules, molta imatge, veu en off i algunes picades d'ullet amb expressions o frases que volen imitar el rus, però a la catalana, i molt de registre cinematogràfic que s'adiu amb tot el que fa referència a l'espai, amb científics en un punt d'humor a ritme de dansa contemporània i el llançament mític de l'Spútnik.No s'hi estalvien referències orquestrals com la mítica «2001: Una odissea de l'espai» d'Stanley Kubrick, ni imatges de personatges desapareguts de l'època com Nikita Khrusvox o John Fitzgerald Kennedy, documentació que en la majoria de representacions de la companyia s'ha pogut veure amb una exposició al vestíbul dels teatres.Transcorreguts més de cinc anys des de la seva primera estrena, «Laika» continua captivant els espectadors primerencs i també els seus acompanyants adults perquè, en el fons de la història, hi ha la calidesa de la reacció afectiva que es desprèn de l'aventura de Laika i el missatge de rerefons sobre la defensa dels animals, que continua sent tan vàlid avui com en els temps de la Guerra Freda.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Tirant lo Blanc». Text de Màrius Serra (a partir del clàssic de Joanot Martorell). Música original: Judit Neddermann. Intèrprets reposició: Laura Aubert, Moha Amazian, Neus Ballbé, Rubén de Eguía, Agnès Jabbour, Clara Mingueza, Judit Neddermann i Ireneu Tranis. Escenografia: Judit Colomer. Intèrprets estrena: Quim Àvila, Laura Aubert, Moha Amazian, Neus Ballbé, Agnès Jabbour, Clara Mingueza, Judit Neddermann i Ireneu Tranis. Escenografia: Judit Colomer. Vestuari: Nídia Tusal. Il·luminació: Toni Ubach. Espai sonor: Roger Giménez i Neus Ballbé. Moviment escènic i ajudantia de direcció: Carla Tovias. Caracterització: Núria Llunell. Coach de dramatúrgia i assessorament en diversitat: Denise Duncan. Direcció de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Raquel Doñoro. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Regidoria: Lluc Armengol. Sastreria: Nerea Casas. Caps tècnics del teatre: Sergi Lobaco i Raúl Martínez. Construcció de l'escenografia: Pascualín Estructures, Taller d'Escenografia Castells. Construcció del titella: Glòria Arrufat i Marc Costa. Confecció del vestuari: Consol Díaz i Nídia Tusal. Màrqueting i comunicació: Teatre Romea. Fotografia: David Ruano. Col·laboradors: Jorge de la Gaza, Montibello, Rowenta i Mikakus Barcelona. Amb el suport de la Generalitat de Catalunya - ICEC Institut Català de les Empreses Culturals. Disrribució: Carme Tierz. Direcció: Joan Arqué. Festival Grec 2024. Teatre Romea, Barcelona, 4 juliol 2024. Reposició: 31 octubre 2024. ANEM TIRANT D'ESTÈTICA [Crítica corresponent a l'estrena del mes de juliol] Pobre Tirant! Si a can Roca Salada vegessin com ha acabat! Amb una calipàndria de mil dimonis i els pulmons fets una pífia i estès a la pedra! Sembla com si tots els cavallers mítics estiguessin destinats a tenir una mort domèstica. Qui no té un mal de ventre, agafa un constipat. A Tirant lo Blanc, que ja arrossega el dubte malèvol de si el tal Joanot Martorell en va ser en realitat l'autor i creador, li hauria convingut més, per passar a la posteritat, una mort heroica, lluitant aferrisadament a capa i espasa contra qualsevol dels enemics perquè, ja ho diuen ells mateixos: “L'enemic sempre és l'altre”.El polifacètic escriptor i lingüista Màrius Serra (Barcelona 1963) va publicar una versió actualitzada lingüísticament del clàssic. Un volum de prop de mil pàgines que reviu la que es considera la millor novel·la europea de cavalleries. Ara n'ha fet una dràstica reducció a una quarantena de pàgines —estàndard d'obra de teatre— i ha posat sobre l'escenari el que s'anomena una ucronia, és a dir, un mirall d'allò que no és i que l'autor hauria volgut que fos. D'il·lusió també viu la història.Lluny queden les adaptacions que a la dècada dels anys setanta, entre el 1971 i el 1976, va fer Maria Aurèlia Capmany, una de narrativa, una de teatral i una de novel·la gràfica, però que van servir de base per a la versió cinematogràfica, el 2006, de Vicente Aranda. I lluny queden també les versions que Calixto Bieito va fer el 2015 al mateix Romea —amb la platea trasbalsada per una llarga tarima— amb una composició musical de Carles Santos, o la versió de Pere Planella, del 2015, al Teatre Nacional de Catalunya. Tota una altra seqüència de mirades al cavaller de Joanot Martorell.En aquesta adaptació de Màrius Serra, la ficció es converteix volgudament en divulgació aparentment històrica d'un temps i d'un país amb un registre més narratiu que no pas d'acció dramàtica, on Tirant lo Blanc no és retratat només com un heroi defensor del cristianisme —alerta ell i els espectadors perquè l'ull de Déu és present al bastiment superior de l'escenari clissant-los a tots!— sinó que és vist també amb els seus diversos matisos, les seves virtuts i els seus defectes.Aquest Tirant passa de cavaller enamorat a cavaller sanguinari. De perdonavides a justicier. De cavaller superb a caigut en desesperació. En llenguatge contemporani: d'integrador a racista. D'aquí ve el subtil missatge de fons que relaciona el Tirant de fa més de 500 anys amb la tirania d'avui mateix contra una part de la humanitat més vulnerable, centrada sobretot en el drama del Mediterrani, el d'aleshores i el d'ara, encara avui cobejat per les hosts militars modernes de tots colors. L'espectacle «Tirant lo Blanc», que ha dirigit Joan Arqué, el veterà membre de la companyia de clowns Rhum, actor sorpresa de «Carolina, la serventa amorosa» i director poètic de «Canto jo i la muntanya balla», entre altres atributs, és un espectacle preciosista i estètic a la vegada. Minimalista, sí, en recursos escenogràfics, una senzilla tarima mòbil que fa tots els papers. Un espectacle que subjuga pel vestuari de Nídia Tusal i per la banda sonora permanent durant les prop de dues hores en composició original de la cantant Judit Neddermann, una intèrpret més a l'escenari perfilant amb les seves delicades intervencions cantades alguns moments de l'acció.I, per descomptat, un espectacle que subjuga també per una companyia que excel·leix en la vocalització —una assignatura tan sovint pendent i imprescindible, en aquest cas, per la profunditat, netedat i riquesa del text— i que subjuga també per la interpretació on fa saltar guspires l'actriu Laura Aubert (aquí fent de Plaerdemavida), i on destaquen les actrius Agnès Jabbour (la dida i Viuda Reposada) i Neus Ballbé (en paper masculí del rei etíop Escariano) i, a més del reforç en els papers masculins de l'actor Moha Amazian i Ireneu Tranis, hi ha la parella protagonista, l'actriu Clara Mingueza (Carmesina) i l'actor Quim Àvila (Tirant), aquí, en una etapa de l'aventura del cavaller una mica atabalat pel naufragi arran d'una tempesta —origen del que es considera dins la novel·la l'anomenada “part africana”— i per la feinada que li comporta una inesperada croada en terres estranyes i la conversió al cristianisme dels milers d'amfitrions musulmans, sempre sisplau per força.Tota la companyia, però, adopta en un moment donat una representació col·lectiva amb escenes on el moviment, la dansa, els instruments musicals (violins), la percussió i el cant coral ajuden a crear el pòsit de gènere fantastic de les aventures pròpies del clàssic «Tirant lo Blanc» que, si bé l'audiovisual pot reproduir amb un fals realisme, el teatre només pot intentar transmetre mitjançant, com es fa aquí, el poder de la paraula i la força de la imaginació.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«L'adversari (L'adversaire)», d'Emmanuel Carrère. Adaptació de la novel·la: Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique. Intèrprets: Pere Arquillué i Carles Martínez. Escenografia: Alejandro Andújar. Vestuari: Maria Armengol. Il·luminació: Jaume Ventura. Espai sonor: Damien Bazin. Disseny vídeo: Cisco Isern. Producció executiva: Luz Ferrero. Cap tècnic: Pere Capell. Tècnic funcions: Àngel Puertas. Regidoria: Montse Alacuart. Ajudant de direcció: Xavi Ricart. Ajudant d’escenografia: Sergi Corbera. Ajudant d’escenografia en pràctiques: Paloma Lambert. Caps tècnics del teatre: Sergi Lobaco i Raúl Martínez. Construcció de l’escenografia: Taller Totsafara. Màrqueting i comunicació: Teatre Romea. Comunicació i distribució: Bitò. Disseny imatge original: Basetis. Disseny gràfic: Santi&Kco. Agraïments: Òptica Sanabre. Producció: Temporada Alta. Direcció: Julio Manrique. Teatre Municipal de Girona, 7, 8 i 9 octubre 2022. Reposició: Teatre Romea, Barcelona, 1 - 19 març 2023. Reposició: 10 octubre 2024. LA MALDAT NO TÉ FRONTERES [Crítica corresponent a l'estrena del 2023] S'està veient aquests dies una sèrie basada en fets reals sobre un parlamentari del Regne Unit, John Stonehouse, que abans de l'etapa de Margaret Thatcher es va involucrar en un afer tèrbol d'espionatge sisplau per força lligat per un xantatge del règim de la Txecoslovàquia en plena Guerra Freda, molt abans de la caiguda del Mur.Stonehouse, ofegat pels deutes i per la descoberta a la premsa del seu cas, amb adulteri inclòs amb imatges reveladores, decideix adoptar una personalitat diferent d'un ciutadà difunt i simular la seva desaparició com a Stonehouse fugint a Austràlia. Però l'estratagema li dura poc i aviat és descobert, entre altres coses perquè el seu vot de parlamentari és imprescindible per a l'equilibri del feble govern anglès de l'època abans de l'entrada de la Dama de Ferro.Contràriament a Jean-Claude Romand, el protagonista de la novel·la «L'adversari» d'Emmanuel Carrère, el parlamentari anglès John Stonehouse no va matar la seva família, gos inclòs, ni va calar foc a casa, sinó que va acceptar la presó i es va fer fort en la seva pròpia mentida. Això fa pensar que hi ha una diferència entre un polític —que davant d'un mal pas sempre pot dir que és perseguit per la seva ideologia— i un ciutadà de carrer que no té una excusa tan senzilla.L'escriptor francès Emmanuel Carrère (París, 1957), que es va cartejar amb l'assassí quan ja era a la presó, va estar més de sis anys a escriure la diabòlica història de Jean-Claude Romand que durant divuit anys es va fer passar per metge i funcionari de l'Organització Mundial de la Salut (OMS), va muntar tripijocs d'estafa financera per sobreviure, fins que el gener del 1993, en veure's descobert després d'haver aguantat la farsa tants anys sortint cada dia de casa per anar a la feina o anant de viatge, però en realitat passant les hores dins el seu cotxe en estacions d'autopista i altres indrets apartats, va decidir després d'un dinar familiar, matar la dona, els fills, els pares, el gos i, després d'autointoxicar-se, va calar foc a l'habitatge amb la mala sort de sobreviure i estar un temps en coma fins que, un cop recuperat, va passar a la presó el temps de la sentència que li va caure pel múltiple assassinat familiar: cadena perpètua convalidada per vint-i-un anys que es van acabar de complir el 2015.Com que la novel·la, publicada a França el 1999 i aquí el 2000 per l'acord entre Anagrama i Empúries en traducció de Marta Marfany, és prou coneguda pel seu impacte, segurament que seria un error que se'n volgués fer una adaptació teatral que fos no només fidel a la història sinó lineal a la trama literària. Per això, el trio dramatúrgic de Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique, que també dirigeix el muntatge, fan una mena de mirada a vol d'ocell sobre la novel·la —que convida a rellegir-la— per convertir-la en una peça teatral paral·lela —ja existia una versio cinematogràfica i dues obres teatrals franceses— que aquí aconsegueix la seva màxima esplendor amb la interpretació de l'actor Pere Arquillué (que fa de l'escriptor Emmanuel Carrère i un altre estol de personatges secundaris) i l'actor Carles Martínez (que adopta el paper del personatge de l'assassí Jean-Claude Romand).La veritat és que un cop es compta amb una peça teatral com aquesta i amb dos intèrprets com Pere Arquillué i Carles Martínez, no saps ben bé si hi fa cap falta l'escenografia que representa un desendreçat saló o estudi d'apartament de l'escriptor. Si s'hagués adoptat, per exemple, la fredor d'una cel·la i un segon pla amb una simple taula de treball de l'escriptor, segurament que l'impacte que aporta el discurs i el rerefons macabre de la història hauria tingut un resultat similar.Però no hi ha dubte que el “decorat” també ajuda, esclar, com els primers plans projectats per viure més de prop els gestos de cadascun dels intèrprets, o els subtils efectes de so, o fins i tot la pila de capses de documentació judicial que fan posar les mans al cap pensant que la justícia continua empaperada fins al coll quan ja som en plena era digital! Tot plegat, doncs, ajuda, deia, a situar els dos personatges en una ambientació diguem-ne acollidora, malgrat tot, benestant, ni que no ho demostri, amb una biblioteca mig plena al fons, per reforçar segurament que la maldat no és només exclusiva d'una capa desestructurada o vulnerable de la societat. La maldat no té fronteres.L'actor Pere Arquillué, d'extensa i valorada carrera, s'està “especialitzant” en la representació de papers de gran envergadura que no només es tanquen en un únic personatge sinó que simplement amb matisos de veu, amb matisos d'expressió, amb monòlegs interiors dins de monòlegs oberts, amb silencis i alguns moments de distensió, mostren un ventall de veus diverses dins d'una mateixa història. En aquest cas, a més de l'autor de la novel·la, la dona, els fills, els pares de l'assassí, els togats, algun amic...Aqui cal remarcar també el paper de l'actor Carles Martínez que, ell sí, més absorbit pel personatge de “l'Adversari” —el diable en llenguatge bíblic perquè darrere de la novel·la hi ha un intent de redempció—, mostra el pes que l'assassí Jean-Claude Romand arrossega per uns fets que va mantenir amb indubtable enginy i constància durant divuit anys, convençut potser que, com que la vida és una farsa, el millor que un pot fer és lliurar-s'hi a fons adoptant el paper del farsant.
[cliqueu aquí]
VIDEO
VIDEO
Tràiler de la versió teatral de «L'adversari» (1). Tràiler del film «L'adversaire» de Nicole Garcia (2002) protagonitzat per Daniel Auteuil.
«Altsasu». Dramatúrgia: María Goiricelaya. Intèrprets: Nagore González, Egoitz Sánchez, Aitor Borobia i Ane Pikaza. Escenografia: Eider Ibarrondo i Isabel Acosta. Vestuari: Betitxe Saitua. Il·luminació: David Alkorta. Espai sonor: Ibon Aguirre. Direcció de producció: La Dramática Errante. Coordinació tècnica: Alaine Arzoz. Caps tècnics del teatre: Sergi Lobaco i Raúl Martínez. Màrqueting i comunicació de la companyia: NOIZ Labo. Màrqueting i comunicació del teatre: Teatre Romea. Distribució Catalunya: MònicaDeGira. Distribució: Portal 71 Producciones Culturales. Col·laboradors: Gobierno Vasco, Nuevo Teatro Fronterizo, Otxoa Barandilla Fundazioa, Portal71, Sopelako Udala i Arriola Antzokia. És una producció de La Dramática Errante. Ajudanta direcció: Eider Zaballa. Direcció: María Goiricelaya. Grec'23. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 4 i 5 juliol 2023. Reposició: Teatre Romea, Barcelona, 1 a 6 octubre 2024. ¿JUTJAR PER CODI PENAL O JUTJAR PER CODI POSTAL? [Crítica corresponent a l'estrena del Grec 2023] La directora de la companyia basca La Dramática Errante, María Goricelaya, ho té clar: a vegades la justícia espanyola sentencia a partir del codi postal i no a partir del codi penal, diu. Una frase per a la posteritat que val la pena emmarcar. A partir d'aquesta sentència, i per encàrrec del Nuevo Teatro Fronterizo, de José Sanchis Sinisterra i Carlos José Reyes i el cicle «Cicatritzar», neix «Altsasu», un espectacle entre el documental i la denúncia que vol ser el mirall d'uns fets reals que van ocórrer el 2016 en una festa de Carnaval del bar Koxka, de la localitat navarresa d'Altsasu, i que va enfrontar en una baralla dos guàrdies civils de paisà i les seves parelles i vuit joves del poble.Allò que hauria d'haver estat considerat un cas d'aldarulls de carrer es va convertir per obra i gràcia de l'Audiència Nacional espanyola en un cas de terrorisme. Presó per als joves. Absolució total per als agents de la benemèrita. Desestimació de proves. Presentació de proves falses. Codi postal versus codi penal.El cas d'Altsasu, que es va convertir en mediàtic, sobretot per la pressió de les mares dels joves empresonats —sempre les mares acaben sent les que treuen la cara—, ja va ser motiu d'una sèrie de quatre capítols l'any 2020, creada per Idurre Cajaraville i Ana Cermeño, una sèrie que va tenir un ressò impactant (es troba encara a Filmin o a TV3 a la carta en versió original) i que segurament va ajudar poc o molt al procés de la revisió de les sentències tot i que el cas encara està obert i, com afirmen també les creadores de la companyia, amb una ferida mal cicatritzada.Precisament “cicatritzar” és l'objectiu de la companyia La Dramática Errante, per compartir el dolor familiar de segons quines situacions com la d'Altsasu. El muntatge de l'obra teatral «Altsasu» no pren partit, i així ho admenten també les seves creadores perquè la seva intenció és que siguin els espectadors els que es posicionin, un recurs que la sèrie televisiva no utilitzava i tendia més a denunciar sense subterfugis la injustícia patida pels joves involucrats en la baralla.Els quatre personatges i intèrprets de l'obra fan tots els personatges, convertint així el muntatge en una mena de narrativa dels fets i fomentant una certa simbiosi entre els joves bascos i els guàrdies civils amb una moralitat clàssica: en un moment donat, uns i altres poden traspassar segons quines línies frontereres.L'obra teatral «Altsasu», tot i que té una versió original en basc, amb algunes intervencions en espanyol —les dels guàrdies civils— s'ha presentat aquí en la versió que la companyia mou en gira, només en espanyol. La tria obeeix al fet, diuen les seves creadores, que el ritme de l'obra és molt veloç i la companyia considera que fer un seguiment de lectura de sobretitulat a partir del basc pot dificultar la comprensió.El cas d'Altsasu ha evolucionat des del 2021, quan la companyia va estrenar l'espectacle. Però tot i així, s'ha deixat en el punt que estava en aquell moment, amb els joves empresonats, sense concessions de tercers graus i volent expressar en clau documental la realitat judicial i en la ficció allò que no es veu, és a dir, moments més íntims de cadascun dels personatges, fora del focus mediàtic, no sempre amb la força que demanaria una proposta dramàtica i caient a vegades en algun clixé que s'hauria de donar per sobreentès.Política en teatre o teatre en la política. Són dues baules que es toquen. En el fons, el que queda d'aquesta nova mirada del cas d'Altsasu —es fa difícil prescindir de la influència audiovisual de la sèrie— és una bona interpretació escènica en un espai despullat, només amb bancs i amb una atmosfera que vol transmetre el que provoca la baralla dels joves i els guàrdies civils i les conseqüències penals posteriors. Però es defuig deixar vist el compromís. I defugir el compromís, en casos com els del bar d'Altsasu, és donar la raó als que van decidir també jutjar segons el codi postal i no segons el codi penal.La recepció de l'obra, això sí, no ha tingut el mateix suport al País Basc, on s'entén molt bé l'enfrontament entre les forces de l'Estat i la ruralia basca, o fins i tot a Colòmbia —perquè es llegeix més en clau universal— que no pas a Espanya, on pràcticament no s'ha vist i tot fa pensar que, si depèn de segons quines conselleries de cultura, tampoc no s'hi veurà gaire.Les dues úniques funcions a Barcelona, dins el Grec'23, on es van potenciar els contactes amb programadors, poden ser una crida perquè «Altsasu» s'entengui més enllà de les pròpies fronteres de la creació. I, si no, davant de les injustícies sense resposta, sempre queda Bob Dylan, que sona subtilment en la banda sonora de l'obra «Altsasu», com un crit de protesta sense data de caducitat i que recorda allò que el músic cantava a «Blowin’ in the Wind»: “Això, amic meu, tan sols ho sap el vent. Escolta la resposta dins el vent”.
[cliqueu aquí]
VIDEO
Tràiler de la versió teatral d'«Altsasu» amb la companyia La Dramática Errante (1). Sèrie completa en V.O. (4 capítols) de la versió televisiva d'«Altsasu» a TV3 a la carta (2).
«La colección», de Juan Mayorga. Intèrprets: José Sacristán, Ana Marzoa, Ignacio Jiménez i Zaira Montes. Escenografia: Alessio Meloni. Vestuari: Vanessa Actif i Sandra Espinosa. Il·luminació: Juan Gómez Cornejo. Música i espai sonor: Jaume Manresa. Direcció de producció: Miguel Cuerdo. Producció executiva: Jair Souza-Ferreira. Ajudantia de direcció: Ana Barceló. Assistent de direcció: Alejandro Sánchez. Ajudantia d’escenografia: Mauro Coll. Ajudantia de producció: Desirée Díaz. Caps tècnics del teatre: Sergi Lobaco i Raúl Martínez. Construcció de l’escenografia: La Caverna del Érebo. Premsa i comunicació de la companyia: María Díaz Màrqueting i comunicació del teatre: Teatre Romea. Disseny gràfic i fotografia: Javier Naval. Amb el suport de: TiDi (Teatro Inversión Desarrollo Investigación) – INAEM- Platea y La Comunidad de Madrid. Distribució: Julio Municio. És una coproducció de LAZONA i Teatro de La Abadía de Madrid. Direcció: Juan Mayorga. Teatre Romea, Barcelona, 4 setembre 2024. LES COSES NOMÉS SÓN OMBRES Al filòsof i dramaturg Juan Mayorga (Madrid, 1965) l'ús de la metàfora i el simbolisme ja li va bé. Però a vegades, si aquest ús no té un descodificador que el descodifiqui, es pot fer difícil que l'auditori el rebi i l'interpreti amb la mateixa intenció amb la qual el va dotar l'autor.A «La colección», una obra que Juan Mayorga va estrenar al Teatro de la Abadía de Madrid —d'on és també responsable artístic—, l'alè filosòfic, tot i que expressat amb la màxima senzillesa possible i fins i tot amb algun moment lúdic i sempre amb el rigor interpretatiu inqüestionable dels quatre personatges, es respira des del primer moment.I precisament això exigeix als espectadors seguir fil per randa cadascuna de les diatribes, les ironies, les moralitats o les segones intencions sense que se'n perdi cap perquè, quan menys se n'adonin, la cosa va cap al fosc, després d'una hora tres quarts aproximadament, i podria ser que es quedessin en blanc esperant trobar-hi encara el moll de l'os.«La colección» té dos grans atractius: la interpretació, que ja he esmentat, encapçalada per aquesta parella de veterans que són l'actor José Sacristán —en farà 87 a l'escenari del Teatre Romea dos dies abans d'acabar les representacions— i l'actriu Ana Marzoa. Representen un matrimoni d'edat avançada, però amb el cap encara ben moblat, que porta mig segle reunint peces d'art de tot el món i que, en absència de fills o altres hereus, busca algú a qui deixar el seu hipotètic llegat. La parella més jove, l'actriu Zaira Montes i l'actor Ignacio Jiménez, són respectivament l'hereva escollida i un presumpte ajudant dels col·leccionistes, tot i que aquest paper queda una mica en la incògnita fins al punt que podria ser només un observador de la fi de tota una vida.L'altre atractiu de «La colección» és l'escenografia d'Alessio Meloni que s'ha ampliat amb unes arcades de fons que sembla com si la troupe s'hagués emportat de gira per aquests mons de Déu la nau del Teatro de la Abadía. La il·luminació de Juan Gómez Cornejo remata algunes de les escenes més simbolistes amb punts de llum que reforcen la grisor absoluta escenogràfica de l'embalum de caixes etiquetades on, si no som incrèduls, hi ha totes les obres arreplegades al llarg de més de mig segle de matrimoni. L'espai, una caverna. Un lloc tancat. Inaccessible. Sense interès per treure'n cap benefici.Em fa l'efecte, però, que l'autor Juan Mayorga utilitza el recurs del col·leccionista per jugar de ple amb la metàfora de tota l'obra: cadascú és col·leccionista a la seva manera, i no vol dir que ser col·leccionista impliqui només arreplegar àlbums de cromos, lots de postals, marques de rellotges, fileres de devedés, ruscos de cedés o prestatges plens de fileres de lloms de llibres, sinó que ser col·leccionista vol dir també ser posseïdor de tot allò que els anys ha fet que s'acumulés, no tan materialment ni en caixes grises numerades i etiquetades, sinó simplement en el llapis de memòria inescrutable que qualsevol dia, quan el posseïdor faci el darrer badall, es convertirà en pols.Tot allò que s'acumula acaba perdent-se inevitablement. Desapareix per sempre per a qui ho ha acumulat acompanyat de les seves impressions, emocions, frustracions, alegries o desgràcies, però, un cop perdut, passa també a mans —o a la memòria encara verge— dels qui vénen al darrere. En prosa barroca, d'aquesta teoria filosòfica, en diríem “anar a parar als Encants”. La memòria polsosa i rònega, estesa en parades de llençols i vànoves envellides, a preu de subhasta. La memòria escampada a les mans d'hereus anònims que, com els qui la van acumular pacientment, un dia rere l'altre, hi tornin a trobar un punt de brillantor que els torni el valor amb què els primers dipositaris també la van descobrir. Les coses només són ombres, diuen els protagonistes de «La colección». Com la memòria personal: una llarg ombra projectada a terra com un flaix efímer de tot el que un dia va ser.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Burro». Basat en textos clàssics sobre ases. Dramatúrgia: Álvaro Tato. Intèrpret: Carlos Hipólito. Músics i intèrprets secundaris: Fran García, Manuel Lavandera i Iballa Rodríguez. Música original: Yayo Cáceres. Escenografia: Ay Teatro i Tatiana de Sarabia. Vestuari: Tatiana de Sarabia. Il·luminació: Miguel A. Camacho. Direcció de producció: Emilia Yagüe. Producció executiva: Marina Camacho. Secretaria de producció: Carmen Quirós. Direcció tècnica: Amalia Portes. Gerència: Susana Cuñado. Sastreria: Maribel Rodríguez RH i Alejandro Jaén. Tècnica de llums: Tatiana Reverto. Tècnica de so: Manuela Paparo. Caps tècnics del teatre: Sergi Lobaco i Raúl Martínez. Màrqueting i comunicació del teatre: Teatre Romea. Premsa de la companyia: Daniel Mejías. Ajudant de premsa de la companyia: Jorge Ochagavía. Disseny gràfic i fotografia: David Ruiz. Aplicacions gràfiques: Santi&Ko. Amb el suport de la Comunidad de Madrid i INAEM (Govern d'Espanya, Ministeri de Cultura). Distribució a Catalunya: Sergi Calleja. Distribució a Espanya: Emilia Yagüe Producciones. Coproducció: Cia. Ay Teatro i Teatre Romea. Direcció: Yayo Cáceres. Teatre Romea, Barcelona, 8 maig 2024. NO DIGUIS BURRO A NINGÚ QUE NO HO SIGUI MÉS QUE TU És ben cert que ningú no està exempt de tenir una equivocació a la vida, o més d'una. Per això, abans de tractar algú de burro, caldria pensar sobre si un mateix no ha topat alguna vegada en la mateixa pedra. Tots els textos clàssics en els quals es basa aquest espectacle —tots amb el burro, l'ase, el ruc o un èquid del gènere—, tenen com a rerefons de reflexió alertar els humans del mirall que sovint els ofereix el comportament de les bèsties.Però quan es parla del burro, del ruc, de l'ase, del cavall, del poni o de l'euga, hi ha una sensació de familiaritat que supera la que l'èsser humà pugui tenir amb altres animals. I això passa perquè qualsevol gènere dels èquids ha estat al costat de l'ésser humà des dels inicis de la civilització i li ha fet d'ase dels cops, de ruquet de càrrega, de llaurador, d'utensili de passejant, de distracció infantil, de cos de guàrdia, de suport de les forces de repressió, de transport de guerra, de còmplice i a vegades víctima de la tortura animal a les places de toros sota el picador, i fins i tot de llegenda escenogràfica si un recorda, per exemple, el mític i gegantí cavall de fusta, l'anomenat Cavall de Troia.El veterà actor Carlos Hipólito s'ha posat sense complexos en la pell d'un burro —sí, fa de mal dir, però el títol no perdona— i ha cavalcat fins a Catalunya després de més de dotze anys sense actuar-hi, quan formava part de la Compañía Nacional de Teatro Clásico, al Teatre Victòria, o amb l'obra «Todos eran mis hijos», d'Arthur Miller, al Teatre Poliorama, el 2011. Abans, però, sempre havia tingut relació amb el sector teatral català formant part de l'obra «Arte», de Yasmina Reza, que va interpretar juntament amb Josep Maria Flotats i Josep Maria Pou, o amb el repartiment d'obres en versió espanyola tan celebrades com «El método Grönholm» o «El crèdito» de Jordi Galceran.Tampoc no és la primera vegada que Carlos Hipólito toca el bestiar com a intèrpret. Un dels seus debuts en teatre —ja fa gairebé cinquanta anys— va ser precisament amb «Proceso a la sombra de un burro» i més endavant encara representaria el clàssic de Lleó Tolstoi, «Història d'un cavall». És de suposar, doncs, que quan el dramaturg Álvaro Tato i el director Yayo Cáceres, de la companyia Ay Teatro, li van proposar aquest nou espectacle, li devia semblar que enllaçava amb una part de la seva trajectòria escènica.Aquí comença essent un burro lligat a una estaca, entre tres bales de palla. Però un burro que té més de sis mil anys d'edat, tota una civilització, i que es proposa explicar la seva vida a la que és la seva pròpia ombra —orelles de burro en ombres xineses—, abans que un incendi del bosc el posi en perill d'extinció.Carlos Hipólito s'acompanya de tres músics-intèrprets, amb banda sonora original de Yayo Cáceres, que converteixen el que podria ser un monòleg de pedra seca en la recitació d'una faula que, com molt bé constata el mateix protagonista al final, és una faula que, com que ve del temps passat, no té moralitat. De fet, la moralitat, sí que s'ha anat exposant al llarg dels retalls dels clàssics que parteixen des de la Grècia i la Roma antigues a l'Edat mitjana, el Segle d'Or, la Il·lustració o la Modernitat.A Carlos Hipólito no li fa res d'emetre alguns brams d'ase —tot i que diuen que són el que no arriben al cel— i moure's en una gestualitat equina que un vestuari fomenta amb una cua de disseny tot i que la imaginació dels espectadors no trigarà gaire a veure-hi més enllà de la realitat perquè l'actor aconsegueix convertir el personatge en el burro que representa.Tant Carlos Hipòlito —en un exercici d'interpretació tant singular com suggerent— com els tres músics resumeixen en vuitanta minuts milers d'anys de creació literària al voltant dels ases com el text de «L'ase daurat» de Luci Apeleu; el record del Rocinante del Quixot; l'ase encantat de Shakespeare a «Somni d'una nit d'estiu»; el relat de «Platero y yo» —un dels trossos més potents de tot el soliloqui—; un conte de Charles Perrault, «Pell d'ase»; uns altres fragments de «Les metamorfosis» dOvidi; trossos de les faules d'Isop, La Fontaine o Samaniego; i una mirada també destacada a la «Disputa de l'ase», del franciscà mallorquí, convertit a musulmà, Anselm Turmeda.El retaule, doncs, és ampli, variat, divertit i fins i tot sentimental, pels records del burro amb la seva parentela, i sempre tintat d'un aire poètic que no deixa de tenir moments irònics per combatre les penúries que ha viscut i que viu el burro protagonista de la història, i també amb tocs d'humor, l'única medicina que no cotitza a la borsa ni a la seguretat social i que és el remei més eficaç contra l'estupidesa humana que, potser sense adonar-se'n, acaba convertint el burro en l'ésser més intel·ligent de tots.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Jauría», de Jordi Casanovas. Intèrprets: Ángela Cervantes, Artur Busquets, Francesc Cuéllar, Quim Àvila, David Menéndez i Carlos Cuevas. Escenografia: Alessio Meloni. Vestuari: José Novoa. Llums: Juan Gómez Cornejo. So: Sandra Vicente. Direcció de producció: Carles Manrique (Velvet Events). Direcció tècnica: Àngel Puertas. Ajudanta de producció: Laura Alonso. Coach andaluz: Pere Navarro. Caps tècnics del teatre: Sergi Lobaco i Raúl Martínez. Màrqueting i comunicació: Teatre Romea. Fotografia del cartell: Vanessa Rábade. Aplicacions gràfiques: Santi&Kco. Idea: Hause&Richman. Col·laborador: Teatre de Segarra. Producció Velvet Events i Kamikaze Producciones. Ajudanta de direcció: Carla Tovias. Direcció Miguel del Arco. Estrena: Teatro Palacio Valdés d'Avilés 25 gener 2019. Reposició: Pavón Teatro Kamikaze de Madrid, 6 març 2019. Gira diversos escenaris. Revisió i reposició: Teatre Romea, Barcelona, 4 abril a 5 maig 2024. LA FOGONADA DE “SAN FERMÍN” Al teatre li passa com a segons quins gèneres literaris: que quan fan una obra classificada com a docuficció, de segons quin tema o tragèdia o esdeveniment, se n'ha sentit a parlar tant abans, a través de la multiplicitat dels mitjans de comunicació, de les xarxes socials, dels documentals i dels butlletins de notícies que és molt dificil que aconsegueixin provocar la sorpresa tenint en compte que els espectadors ja saben el final a l'avançada.«Jauría», amb guió de Jordi Casanovas i sota la direcció de Miguel del Arco, té aquest perill. Amb l'afegit que, abans d'aquesta versió amb un repartiment nou i més rejovenit, ja s'havia representat amb el repartiment original en els tres anys anteriors i s'havia fet una gira per diversos escenaris fins arribar ara al Teatre Romea. Però tot i així, evadeix el risc del “déjà vu” i no caduca pel que fa a l'impacte que l'obra ha causat i continua causant.L'obra, a més, s'ha vist superada pel remolí de la realitat. I després de la sentència —o les sentències— als agressors de La Manada i les polèmiques sorgides arran de la llei coneguda popularment com la llei de “només sí és sí”, ha calgut perfilar i ampliar segons quins moments del discurs perquè, precisament amb la docuficció, no s'hi val a carregar més la ficció que la docu, quan la docu és tan coneguda.Davant de l'actual «Jauría», no hi ha dubte que l'atractiu més destacat —a banda que el tema de fons continua provocant un revulsiu ni que no se'n conegui la història— és el nou repartiment i la interpretació que tots ells fan, posant al capdavant, esclar, l'única actriu de la colla, Ángela Cervantes, que a partir de la televisió (és una de les resistents a «Com si fos ahir») i després del cinema (amb «Chavalas» o «La maternal» i els premis Gaudí i Goya), viu una etapa professional de glòria que no fa res més sinó anar a l'alça.En la versió original de «Jauría», el seu paper era el de María Hervás, l'actriu que després es va poder veure debutant aquí en el paper de «Yerma» de García Lorca, al Teatre Lliure de Montjuïc. Cal dir que el temps ha canviat el paper del personatge femení: el de María Hervás era més trencat. El d'Ángela Cervantes, és més forta i protegeix encara millor la víctima.Al voltant d'Ángela Cervantes —mai més ben dit això del seu voltant—, hi ha els cinc integrants de La Manada (els actors Artur Busquets, Francesc Cuéllar, Quim Àvila, David Menéndez i Carlos Cuevas), tots amb una trajectòria prou consolidada, alguns més populars que uns altres, precisament per la televisió, i aquí obligats a fer un paper que, malgrat la vestimenta pròpia dels Sanfermins, els posa en l'entredit d'empatitzar-hi pel que diuen o d'odiar-los pel que fan.Entrats en el moll de l'os del drama de la violació i de la violació en grup, el fet és que, coneguts i apreciats com són per la parròquia catalana, costa canviar el xip i atorgar-los de cop i volta el paper d'agressors. Fins i tot diria que la poca fisonomia i estructura d'“homenots” que tenen —o millor dir-ne “energúmens”— no ajuda a fer tan fàcilment aquest canvi de xip. I això, sense esmentar el fet que es veuen obligats a parlar en el dialecte andalús —com si acabessin de sortir d'alguna Feria d'Abril— i que no s'hauria de descartar que si el drama de fons es vol que tingui un caràcter universal, la llengua amb què s'interpreti no hauria de ser un impediment. Amb tota seguretat, el mateix drama, exposat en català, obtindria el mateix efecte en l'auditori i probablement ajudaria a distanciar-se de l'encara actualitat de La Manada.La posada en escena de «Jauría» manté una escenografia que fusiona l'ambientació del previsible replà d'escala on va tenir lloc l'acte de la violació amb un espai inconcret però tenebrós i, com si fos una simbologia volguda, el mateix espai on el gremi dels togats entren en l'intent de convertir els agressors en víctimes i la víctima en voluntària agredida.Gairebé vuit anys després d'aquell cas real del “siete de julio de San Fermín” a Pamplona —que ha omplert taules i taules de tertulians revestits de voltors contra la víctima— la reflexió que els agressors fan sobre la seva acció, que consideren encara una part de la “fiesta”, només pot convèncer alguns togats amb la gira de la toga descosida. Els intèrprets de la primera versió de «Jauría» i els intèrprets d'ara fan de cada funció una autèntica fogonada, un “chupinazo”, vaja, per dir-ho en vers, una fogonada que s'enlaira ben amunt i que, quan esclata, impacta de ple en els espectadors.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Amb la claredat arriba el fred». Un espectacle de Pep Tosar a partir del llibre «Els meus premis», de Thomas Bernhard. Dramatúrgia d'Evelyn Arévalo i Pep Tosar. Traducció de Clara Formosa. Intèrprets: Evelyn Arévalo, Imma Colomer i Pep Tosar. Espai escènic i vestuari: Evelyn Arévalo i Pep Tosar. Disseny il·luminació: Pep Tosar. Tècnic llum i vídeo: Sergio Roca. Tècnic de so: Jonbi Belategui. Coproducció: Grec 2013 Festival de Barcelona i Companyia Oblideu-vos de nosaltres. Ajudanta de direcció: Evelyn Arévalo. Direcció: Pep Tosar. Espai Lliure Montjuïc, Barcelona, 25 - 28 juliol 2013. Reposició revisada: Teatre Romea, Barcelona, dissabtes, des del 2 de març al 4 de maig 2024. LA CLAREDAT DE L'IMITADOR DE VEUS L'actor, dramaturg i director Pep Tosar no ha canviat només el títol d'aquest espectacle, que va estrenar el 2013 dins el Festival Grec, a l'Espai Lliure de Montjuïc, aleshores anomenat «Allò de què parlem roman inexplorat», sinó que també ha canviat el personatge del periodista (aleshores l'actor Òscar Intente) pel d'una periodista (la mateixa codramaturga i ajudanta de direcció del muntatge, Evelyn Arévalo).El que no ha canviat és l'acompanyament de l'actriu Imma Colomer, en el paper de la que Thomas Bernhard anomena afectuosament la “tante”, una amiga de tota la vida, Hedwig Stavianicek, trenta-cinc anys més gran que ell, que va conèixer quan l'autor va ser donat d'alta d'una estada en un sanatori als dinou anys i ella en tenia cinquanta-cinc. Llarga amistat que no es va trencar mai, sota l'aura d'una certa protecció, i que aqui és, a més, l'amfitriona, a casa seva, d'aquesta entrevista de ficció, ara revisada lleugerament, amb Thomas Bernhard / Pep Tosar.L'espectacle «Amb la claredat arriba el fred», aquest és el nou títol, mostra una vegada més la capacitat de l'actor Pep Tosar per posar-se en la pell de personatges cèlebres sense que abandoni un registre familiar, quotidià, serè, fugint de qualsevol caracterització que resultaria falsa i aproximant-se a través de la paraula al discurs de l'autor que homenatja, ja sigui en el seu moment Federico García Lorca, Blai Bonet, Fernando Pessoa o ara el mateix Thomas Bernhard.En aquesta ocasió, deu anys després de la seva estrena, Pep Tosar i Evelyn Arévalo escullen «Els meus premis», el que va ser l'últim llibre enllestit per publicar de Thomas Bernhard (Heeerlen, Països Baixos, 1931 - Gmunden, Àustria, 1989), en una versió de Clara Formosa, una de les traductores que més títols ha aportat al català d'entre la bona part de la immensa obra de Thomas Bernhard. També, tant en narrativa, com poesia i teatre, s'hi han acostat en els últims quaranta anys els traductors Josep Murgades —el pioner en català—, Feliu Formosa, Bernat Puigtobella, Joan Fontcuberta, Eugeni Bou o Anna Soler Horta, entre alguns altres.Thomas Bernhard té el do de captivar amb el seu discurs els que el llegeixen o l'escolten, ja sigui amb el relat «El nebot de Wittgenstein», en dues traduccions, una de Josep Murgades i una altra més recent de Raül Garrigasait, o amb les «Historietes inexemplars (L'imitador de veus)», per citar-ne un altre, un recull de més d'un centenar de contes breus dels quals el mateix traductor Josep Murgades ja advertia a l'Editorial Empúries, on es van publicar el 1985, que eren tan divertits com precisament exemplars.«Amb la claredat arriba el fred» és un espectacle de cambra que, en el salt de l'Espai Lliure al Teatre Romea, diria que guanya en grandiositat. Es manté la projecció del pianista Glenn Gould amb la interpretació de les «Variacions Goldberg», de Johann Sebastian Bach, i s'enriqueix amb la mirada a la italiana dels espectadors centrada en els tres intèrprets.Thomas Bernhard és un autor càustic, irreverent, transparent i irònicament indignat. Les claus per fer una reflexió sobre la condició humana. Aquí diu, per exemple, que els premis només són bons si aporten dinerets. I es queda tan ample disparant contra els organitzadors, els mantenidors, els jurats i els governants —que a vegades ronquen a les cerimònies—, en la línia crítica que posava els pèls de punta a segons quina part de la societat austríaca.Les diatribes de Thomas Bernhard contra els premis o els organitzadors dels premis que li atorguen recorden allò que els més prudents al·leguen quan es mosseguen la llengua i diuen també que no mosseguis mai la mà que et dóna el pinso. L'actor Pep Tosar equilibra la placidesa de la companyia que té al tresillo de ca la “tante” amb els llançaments de dards, com si la diana per fer-hi blanc estigués penjada en un punt incert de la platea.Després de deu anys, després de veure's fugaçment al Grec del 2013, i passar posteriorment per Madrid, Buenos Aires i Montevideo, el temps transcorregut ha madurat l'espectacle, tot i que sembla que continua sent considerat un espectacle “elitista”, potser perquè Thomas Bernhard encara és un autor que fa respecte, i es programa excepcionalment en funcions de dissabte. Més val això que res. Tot i així, continua sent una proposta tan recomanable com la que es va recomanar en la seva primera estrena a Montjuïc. Llàstima que els clams perquè els que poden i tenen el deure institucional de revaloritzar i empènyer el millor teatre es perdin sovint, com un eco, cingles escènics enllà.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Alma y palabra. San Juan de la Cruz». Autoria: San Juan de la Cruz. Dramatúrgia: José Carlos Plaza. Música: Frederic Mompou (selecció de peces de “Música callada”). Intèrprets: Lluís Homar i Adriana Ozores. Pianista: Emili Brugalla. Espai escènic: José Helguera. Vestuari: Gabriela Salaverri. Il·luminació: Dani Checa. Mestre de la paraula: Vicente Fuentes. Caps tècnics del teatre: Sergio Lobaco i Raúl Martínez. Màrqueting i comunicació: Teatre Romea. Aplicacions gràfiques: Santi&Ko. Direcció: Lluís Homar. Compañía Nacional de Teatro Clásico (CNTC). Teatre Romea, Barcelona, 7 febrer 2024. SANT JOAN DE LA CREU I HARRY POTTER ¿Què hi fa l'actor Lluís Homar en posició zen en una punta de l'escenari, davant d'una reproducció del «Crist crucificat» de Velázquez? Els espectadors l'hi troben ja quan entren al teatre. I un comença a pensar que potser és una pregària, una prometença o un recolliment místic perquè els déus del teatre protegeixin els que s'hi dediquen amb tanta vocació però precàriament, i per les circumstàncies, amb una sabata i una espardenya.Per si de cas, l'actor i actual director de la Compañía Nacional de Teatro Clásico va a peu descalç, tant ell com l'actriu Adriana Ozores i el pianista Emili Brugalla, que l'acompanyen en aquesta recuperació de l'obra de Sant Joan de la Creu (San Juan de la Cruz en literatura espanyola), que es proposen relacionar el poeta amb el músic català Frederic Mompou.Pot semblar una fusió impossible, però Emili Brugalla, músic coneixedor a fons de l'obra de Frederic Mompou, hi troba el punt de connexió. Diu que Mompou era un compositor a qui agradava perdre's, un compositor de poques paraules i de notes breus i potser per això acompanya la representació amb la partitura de «Música callada». En canvi, Sant Joan de la Creu —nascut com Juan de Yepes, d'origen jueu, prop d'Àvila, el 1542— va ser un rebel del seu temps, es va enfrontar al poder de l'església, ho va patir amb empresonament, va tenir la sort de conèixer Santa Teresa de Jesús i, de tot plegat, hi va guanyar la literatura amb la seva creacio poètica, una de les columnes de la literatura espanyola, com la que ara revisiten Lluís Homar, Adriana Ozores i Emili Brugalla, amb el coratge i la intenció de no oblidar.¿I com ho fan? Doncs, com si, més que una representació teatral convencional, es tractés d'un recital poètic, d'un col·loqui entre els tres intèrprets i d'una oportunitat perquè, emparats en la paraula de Sant Joan de la Creu, relacionen el passat amb el present. El desassossec del segle XVI amb el desassosec del segle XXI. La recerca del segle XVI amb la recerca i la buidor del segle XXI. I fan que els espectadors se sentin també empesos per l'eternn dilema de qui ets i on vols anar a parar.Adriana Ozores, Emili Brugalla i Lluís Homar passen de ser la veu de Sant Joan de la Creu i de Mompou —esplèndida interpretació del tres— a ser Ozores, Homar i Brugalla. I és aleshores quan es pregunten el que potser es preguntava en el seu dia Sant Joan de la Creu. I és també quan ho il·lustren amb fugaces experiències pròpies. Un amic que ha dit això. Un pensament sobre allò altre. O fins i tot una visita a l'espai sensorial de l'univers fantàstic de Harry Potter per part de Lluís Homar amb els seus fills, que fa que, qui el recorre se senti tan mag com el mag de J.K.Rowling. De segur que Sant Joan de la Creu, si Harry Potter fos del seu temps, també s'ho hauria passat bomba.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Alícia al País dels Mòbils» Títol original d'estrena: «Alícia al País de les Meravelles», de Marta Buchaca (a partir de l'original de Lewis Carroll). Composició musical de Keko Pujol. Intèrprets 2024: Júlia Bonjoch / Xuel Diaz, Queralt Albinyana, Jordi Llordella i Marc Pujol / Joan Codina. Intèrprets 2022: Jordi Llordella / Joan Codina, Júlia Bonjoch / Xuel Díaz, Marc Pujol i Queralt Albinyana / Cristina Murillo. Intèrprets temporades anteriors: Queralt Albinyana / Cristina Murillo, Júlia Bonjoch / Xuel Díaz, Jordi Llordella / Joan Codina i Marc Pujol / Albert Mora. Disseny escenografia, il·lustració, animació, execució audiovisual, disseny i confecció vestuari: Desilence. Disseny il·luminació: Jaume Gómez i Isidre Ortiz. Coreografia: Bealia Guerra. Cap tècnic: Carles Merodio. Disseny so: Josep Sánchez Rico. Cap producció: Gisela Juanet. Ajudant producció: José Plaza. Producció executiva: Lluís Juanet. Administració: Anna Maria Montero. Ajudant direcció: Míriam Puntí. Direcció: Jordi Andújar. Programa Viu el Teatre. Cicle Petit Romea, Teatre Romea, Barcelona, 26 febrer 2017. Reposició: 27 desembre 2017. Reposició: 20 gener 2019. Reposició: 5 març 2022. Reposició: 18 febrer 2024. Espectacle recomanat a partir de 5 anys. MOBILE WORLD... BUCHACA [Crítica corresponent a la primera estrena del 2017] No sé si els congressistes del Mobile World Congress (MWC), que precisament aquests dies de reposició d'«Alícia al País dels Móbils» omplen carrers, places, hotels, pisos turístics i altres locals de mala anomenada de Barcelona els faria gràcia la moralitat final d'aquest espectacle familiar que signa com a dramaturga Marta Buchaca (Barcelona, 1979) i que xucla en una versió molt lliure alguns personatges del clàssic de Lewis Carroll.Si en els contes clàssics, la moralitat es referia més aviat als bons hàbits i els bons costums, aquí, per exigències dels nous temps, la moralitat se centra en reduir —o rebutjar!— l'ús del telèfon mòbil quan encara no es té l'edat per enganxar-s'hi dia i nit.En realitat, «Alícia al País dels Mòbils» és una troballa dramatúrgica que entronca modernament amb la tradició del teatre familiar i que ofereix a canvi l'alternativa de no privar-se de viure la vida sense estrès i no perdre el contacte personal amb els que t'envolten i t'estimes o t'estimen.Que no confongui ningú, doncs, el títol de l'espectacle i li faci pensar que és un remake de la multitud de remakes del clàssic! «Alícia al País dels Mòbils», sí, però una Alícia com tantes Alícies que omplen la platea del teatre, però transgressora i capaç de distingir, després dels cinc minuts eterns a l'altra banda del mirall que semblen un segle per a ella, allò que més li convé per ser feliç i retrobar-se amb els seus.L'espectacle compta amb un suport tècnic i digital d'animació que supleix pràcticament l'escenografia i que li atorga una gran vivesa i, durant els setanta minuts de durada, fa també que no perdi en cap moment el ritme imprescindible per mantenir atents els petits espectadors als quals s'adreça, amb la certesa, a més, que malgrat que es recomana per a espectadors a partir de 3 anys, també arriba als més petits perquè el llenguatge de la imatge és el llenguatge que coneixen des que vénen a parar en aquest món.La sinopsi es pot resumir així: Alícia celebra el seu aniversari, deu anys, i els pares li regalen el millor que li podien regalar a la seva vida: un iPhone (o mòbil sense marca, vaja) d'última generació. Però aviat, amb l'aparell a les mans, Alícia queda enganxada i monopolitzada pels missatges, els jocs i el món virtual. És així com es fa el salt del món real al món fantàstic a través, com deia, dels recursos d'animació i la possibilitat de penetrar-hi físicament gràcies a les cortines de làmines, en una combinació dels personatges de carn i os i els seus clons virtuals.L'aventura comença en el moment que el personatge del Conill Blanc roba el mòbil a Alícia. Una aventura que posa en joc alguns dels personatges del conte de Lewis Carroll més coneguts: el Barretaire, la Llebre, la Falsa Tortuga, el Rei separat del seu regne —que en aquest cas és més aviat el Rei Pescador— i també la Reina que, en comptes de ser la de Cors, és la Reina de Mòbils, amb un potent exèrcit visual plenament “mobilitzat”.Amb cadascun d'ells, Alícia i un click del temps de la picor que li havia regalat l'àvia, el Capità Invisible, que surt de la capsa i es fa home, fan el seu viatge pel País de les Meravelles a la recerca de l'iPhone que li ha pispat el Conill Blanc per ordre de la Reina, que vol aconseguir el poder absolut fent-li requisar tots els mòbils que trobi al seu abast.L'actriu i cantant Júlia Bonjoch, que ha intervingut en altres espectacles familiars o juvenils com el musical «Ningú et va dir que fos fàcil» o en la reposició d'«El Petit Príncep» en substitució d'Elena Gadel [es refereix al 2017], interpreta aquí el paper d'Alícia i és l'única que no multiplica els personatges, cosa que sí que fan els altres tres intèrprets amb una diversitat de registres: l'actor i cantant Jordi Llordella (ha treballat a «Fang i setge», «T'estimo, ets perfecte, ja et canviaré» o «La nit de Sant Joan», entre molts altres), alterna el paper principal d'El Capità Invisible amb el pare d'Alícia; L'actor i cantant Marc Pujol (ha treballat amb la companyia Obskené a «Fuenteovejuna», «La flauta màgica» o «73 raons per deixar-te») es mou en el paper de l'amic d'Alícia, el Barretaire, el Rei destronat o la Reina de Mòbils, el paper clau del desenllaç de l'aventura; l'actriu i cantant Queralt Albinyana (recordem només dos espectacles: «Renard o el Llibre de les Bèsties» i «Rent» [es refereix al 2017]) no es queda enrere en diversificar personatges: l'àvia d'Alícia, la mare, la Llebre, el Lloro, el Conill Blanc... i el personatge virtual d'ajuda a l'usuari de la companyia de mòbils, l'Iris, que es reserva un The End romàntic que no desvelarem.Tots ells parteixen d'una base actoral d'un nivell excel·lent, amb una interpretació musical que enriqueix la trama i que equilibra la part de discurs i d'aventura amb les peces cantades. Això, afegit al treball d'animació de la productora barcelonina Desilence (DSLNC) que des del seu estudi del carrer Sant Pere Més Alt, amb Tatiana Halbach i Soren Christensen de promotors, s'ha fet un nom en l'àmbit de les arts visuals.Tot plegat converteix l'espectacle en una proposta per a tots els públics sense frontera d'edat i que aporta a l'ampli àmbit del teatre familiar l'experiència dramatúrgica de l'autora Marta Buchaca («Losers», «Litus», «L'any que ve serà millor», «A mi no em diguis amor», «Plastilina», «Les nenes no haurien de jugar a futbol», «Quant temps em queda?»...), a més de l'experiència teatral, també en l'àmbit familiar que, com ja vam pronosticar fa cinc anys, ha mantingut i encara pot continuar mantenint per un llarg temps en el seu repertori de reposicions aquest nova versió d'Alícia situada en un país imaginari —o no tan imaginari— farcit de mòbils.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Lali Symon», de Sergi Belbel. Intèrprets: Júlia Bonjoch, Mont Plans i Emma Vilarasau. Veus en off: Anna Carreño i Joan Carles Gustems. Escenografia: Max Glaenzel i Josep Iglésias. Vestuari: Nídia Tusal. Il·luminació: Kiko Planas. Espai sonor: Joan Bonet. Caracterització: Helena Fenoy. Direcció de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Raquel Doñoro. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Coordinació tècnica: Dvid Ruiz. Ajudantia de direcció i regodiria: Anna Carreño. Perruqueria i maquillatge: Noelia López i Alicia Osete. Tècnics de so: Albert Ballbé i Genís Morral. Caps tècnics del teatre: Sergio Lobaco i Raúl Martínez. Construcció escenografia: Jorba-Miró Estudi - Taller d'escenografia. Confecció del vestuari: Goretti i Menchén Tomàs. Confecció dels telons: Peroni. Màrqueting i comunicació: Teatre Romea. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Disseny gràfic: Santi&Kco. Agraïments: Berto Romero i Creu Roja Catalunya. Direcció: Sergi Belbel. Grec'23. Teatre Romea, Barcelona, 5 juliol 2023. Reposició: 6 desembre 2023. LA VILARASAU ES DESPENTINA Si algú havia d'aconseguir que la veterana actriu Emma Vilarasau, la Vilarasau, vaja, es presentés als espectadors, els de sempre i els novells, amb un paper poc habitual en ella era, sens dubte, el dramaturg i director Sergi Belbel. La Vilarasau es despentina fent de Lali Symon, una monologuista mordaç i sense pèls a la llengua que té un espai fix en una televisió i que brilla amb els seus vestits de lluentons i una caracterització kitsch sota un neó lluminós que pregona el seu nom artístic i que presideix l'escenari del Teatre Romea.Però darrere del personatge de Lali Symon hi ha la Joana, filla de l'Aurora, amb una filla a la ratlla dels vint, Violeta. Tres dones, tres generacions: àvia, mare, néta. Tres maneres de viure i veure el món i la vida, però les tres arrossegant a les seves motxilles alguns dels conflictes que no tenen data de caducitat: amors frustrats, una relació inestable entre mare i filla, la Joana i l'Aurora, que es repeteix cíclicament entre la Violeta i la Joana, i la lluita per mantenir la cuirassa de l'aparença pública sense que es desveli l'ànima íntima. Deixem per als espectadors els intríngulis de cadascuna d'elles i les petites sorpreses que el guió amaga.Sergi Belbel ha aprofitat la idea proposada per la mateixa actriu Emma Vilarasau, que volia fer un homenatge a la seva pròpia mare, amb qui va haver de viure deu anys d'assistència i acompanyament a l'hora de la vellesa. Amb aquesta realitat tan quotidiana, no li costa gaire posar-se els espectadors a la butxaca i fer que el que és la seva pròpia experiència trobi el referent en moltes de les espectadores, i dic expressament “espectadores” perquè Lali Symon és una feminista radical des del tupè blanc a les ulleres grosses, els lluentons i les sabates de taló, tot molt rosa, i repta l'auditori que interactuï i l'ajudi a elaborar l'estadística: ¿Quantes dones s'han trobat en el mateix cas que ella? ¿Quants homes en canvi han hagut de tenir cura dels seus pares?Sergi Belbel i Emma Vilarasau juguen amb la ficció i la realitat per posar-les cara a cara. Parlar segons de quins drames personals a l'escenari, bromejar amb les xacres de la vellesa, parlar de caca i pipí, canviar bolquers de mentida i fer efectes de so amb una ventositat pot fer gràcia en la ficció, però quan arriba a tocar de la llar de cadascú no en fa gens ni mica.De la mateixa manera que els monòlegs televisius de Lali Symon burxen en allò que més neguiteja la societat —fins i tot amb una incorporació d'última hora en el guió sobre les cancel·lacions teatrals que l'auge del feixisme està portant a terme amb excuses de mal pagador en alguns municipis i que el mateix dia de l'estrena s'havien denunciat amb un comunicat de les arts escèniques—, l'opció de Sergi Belbel és també la de qüestionar un teatre cada vegada més documental i realista i un ofici, el del periodisme, cada vegada més ple de ficció i de mentides.L'estructura de «Lali Symon» —dues hores i deu que no han de fer ningú enrere— està pensada com si fossin dues obres en una. La dels monòlegs, davant de teló, amb una caracterització de la monologuista Lali Symon que anirà canviant i evolucionant des de l'inici al final, i la de la família de l'àvia, mare i néta, darrere de teló, en una austera concepció escenogràfica de vermell pruna que representa la casa de l'àvia Aurora, pàtina romàntica d'un temps passat, una àvia que de cap manera vol anar a una residència, que rebutja la cadira de rodes, que té la tablet que ha pispat a la seva filla i que s'entén poc o molt amb el botó de la companyia de teleassistència.L'obra té, a més de l'atractiu de la trama, l'encert del triangle interpretatiu. Emma Vilarasau, que fa una primera entrada triomfal de vedet per la platea, s'emmiralla en personatges reals del món del teatre com el de la seva Lali Symon de ficció i torna als seus papers habituals quan es transforma en la filla de l'Aurora, una àvia tan mordaç a la vida casolana com ho és la seva filla a l'hora dels monòlegs i que l'actriu Mont Plans broda amb el geni i la figura d'una llarga trajectòria escènica, distingida ara amb el Premi Margarida Xirgu, i que ofereix aquí un d'aquells bombons teatrals que no s'ha de perdre ningú. I l'actriu Júlia Bonjoch, en el paper de la néta, fa de pont d'enllaç entre les dues generacions, la de l'àvia i la de la mare, amb la maduresa escènica que s'ha forjat en les últimes intervencions teatrals i que garanteix que el trio no trontolli en cap moment.Amb aquesta lúdica «Lali Symon», que recupera Sergi Belbel com a autor després de quinze anys d'intensa direcció, es podria parlar simplement de comèdia, però per no caure en la mateixa denúncia de fons que l'obra vol fer i per no quedar curts, cal parlar també de tragicomèdia. Una tragicomèdia que l'actriu Emma Vilarasau serveix pletòrica, des de l'humor a l'emoció, i que les actrius Mont Plans i Júlia Bonjoch acompanyen i rubriquen amb un doll de personalitat escènica que mereix l'aplaudiment més fervorós.
[cliqueu aquí]
«La dona fantasma», de Mariano Tenconi Blanco. Traducció de Sergi Belbel. Intèrprets: Mamen Duch, Marta Pérez, Carme Pla i Àgata Roca. Músics: Joan Palet i Rafel Plana. Veu en off: Elisabet Casanovas. Escenografia i vestuari: Alejandro Andújar. Música original i direcció musical: Ian Shifres. Il·luminació: Jaume Ventura. So: Damien Bazin. Vídeo: Francesc Isern. Caracterització: Eva Fernández. Dramaturgista: Carolina Castro. Moviment coreografies: Vero Cendoya. Ajudantia de direcció: Anna Llopart. Producció executiva: Daniel López-Orós. Direcció tècnica: Jordi Thomàs. Regidora: Marta Garolera. Tècnic de so: Roger Ábalos. Tècnic d'il·luminació: Manel Melguizo. Maquinistes: Joan Bonany i Roman Ogg. Perruquer: Lucho Soriano. Realització escenografia: May, Sol Curiel, Gerriets, Joan Viscasillas i María Calderón. Realització vestuari: Maribel Rodríguez. Realització perruqueria: Fent i Desfent. Ajudanta de vídeo: Elsa Romero. Cap de premsa: Marta Suriol. Comunicació i màrqueting: Roberta Romero. Administració i finances: Irene Vila. Disseny gràfic: Enric Jardí. Fotografies: David Ruano i Kiku Piñol. Vídeo promocional: Mar Orfila. Equip Teatre Romea: Comunicació i màrqueting. Caps tècnics del teatre: Sergi Lobaco i Raúl Martínez. Coproducció: T de Teatre, Centro Drmático Nacional i Teatre Romea, amb el suport de l'ICEC (Generalitat de Catalunya), la participació de Crea SGR i la col·laboració de Compañía Teatro Futuro i Teatre La Sala de Rubí (Ajuntament de Rubí). Agraïments: Dagoll Dagom, Focus, Javier Braier, Òptica Sanabre, Punto Blanco i Xavier Blanch. Direcció: Mariano Tenconi Blanco. Teatre Romea, Barcelona, 2 octubre 2023. MESTRESSES FANTASMA QUE INVOQUEN LA XIRGU A la dècada dels anys setanta del segle XX, després de la Dictadura franquista, l'escola va començar a remoure's per fer un canvi i recuperar la pedagogia moderna de l'etapa de la Segona República, escapçada a causa de la guerra civil. Moltes de les mestres de mitjana edat d'aquella època, havien viscut la formació obligatòria com a ensenyants amb cursets de la Secció Femenina de la Falange Española, la influència opressora de l'església en l'ensenyament i l'adoctrinament del que el feixisme anomenava Espíritu Nacional.L'escola pública, hereva de la mal anomenada “escuela nacional” es va reivindicar com un espai de valors i humanisme i es va anar forjant el que s'anomenaria després “escola catalana en llengua i continguts” amb algunes iniciatives privades de mestres i pares, cooperatives escolars i associacions públiques com per exemple Rosa Sensat.De tota aquesta efervescència educativa procedeix l'escola actual. Els qui van tenir l'oportunitat de viure aquella primera etapa des de dins, són testimonis que hi havia mestres —mestresses, vaja, per dir-ho en argot antic— que practicaven els principis de la vella escola moderna catalana. I n'hi havia d'altres que eren la viva imatge del passat gris i amb fortor de naftalina del feixisme.Les quatre mestres de l'obra «La dona fantasma» són una clonació intermèdia de les unes i les altres marcades per unes circumstàncies que són vistes dramatúrgicament amb la mirada alliberadora i igualitària actual. Són quatre mestres d'una escola de noies —i això ja marca una distància de classe— que esclaten després de la repressió dels anys cinquanta i seixanta: una dona abandonada pel marit (Dèlia), que interpreta l'actriu Marta Pérez; una altra (Lena), que ha de cuidar la mare malalta i que té una aventura amb el metge que la visita, interpretada per l'actriu Mamen Duch; una tercera (Iris), interpretada per l'actriu Àgata Roca, que s'enrola en una aventura de passió amorosa amb una professora de gimnàstica acabada d'arribar i que volen fugir com dues Thelma's i Louise's avançades al seu temps; i una quarta (Nàdia), interpretada per l'actriu Carme Pla, que a causa d'una sotragada mental va fer malbé la biblioteca del centre i a qui la directora li ha proposat que deixi d'ensenyar literatura com manaria el cànon i que ho faci a través del teatre.La trama de «La dona fantasma» de la companyia T de Teatre, complexa i multiargumental, ha estat elaborada a quatre mans amb la companyia argentina Teatro Futuro, del director Mariano Tenconi Blanco (Buenos Aires, Argentina, 1982). L'obra ha buscat un registre universal que, a través de la fusió de les dues tradicions d'autoria, l'argentina i la catalana, li permeti ser entesa a banda i banda de l'Atlàntic sense una reinterpretació especial.La versió estrenada aquí, però, traduïda per Sergi Belbel, beu clarament de les fonts de la tradició literària catalana, juga amb la llengua dels embarbussaments poètics de canya i cordill en un dels quatre monòlegs (el que interpreta l'actriu Àgata Roca), s'acosta a Joan Brossa amb una escena d'esgarips entre ella i l'actriu Marta Pérez, sembla que passegi fins i tot per l'ombra de Salvador Dalí amb algun "merde!, merde!, merde!", invoca el fantasma de la Xirgu que els que fan nit al carrer de l'Hospital diuen que encara ronda pel Romea i finalment la trama puja al cavall absent de les epopeies de William Shakespeare.Hi ha teatre dins el teatre i també nostàlgia del teatre que fuig i no tornarà. I hi ha una estructura narrativa que es desenvolupa com si s'obrís un llibre: amb un pròleg en off, quatre relats independents —un per a cadascuna de les protagonistes— i un epíleg de reflexió final. I hi ha també ànimes en pena que es fusionen amb els personatges plens de vida, quatre fantasmes d'actrius afusellades per mor de les dictadures de banda i banda, que tan bé coneix la història recent argentina com la catalana.Les T de Teatre —a trenta-dos anys vista d'aquells mítics «Petits contes misògins» de Patricia Higmsmith, que van ser la revelació de la crítica del 1991, amb una trajectòria de dotze espectacles a l'esquena, les sèries televisives, més de 3.000 funcions aquí i a fora i un milió d'espectadors a les espatlles— fan un altre salt dramatúrgic, diria que aquesta vegada més trencador i més arriscat que en altres ocasions, sense fer concessions a un públic instal·lat en la comoditat de la comèdia.I en surten airoses amb una caricatura d'un temps i d'un país —o d'uns països— amb quatre històries, que s'enfilen i es despengen pel ram d'escales d'una escenografia arquitectònica de pi blanc més que imponent, que volen ser quatre peces de comèdia, tot i que amaguen la tragèdia personal de cadascuna, i que posen a prova la capacitat actoral de les quatre actrius, tant en solitari amb el seu monòleg com a moments fugaços a capella.I, a més, ho fan sempre acompanyades d'una banda sonora original del compositor Ian Shifres, habitual col·laborador del director Mariano Tenconi Blanco, durant tota la trama, dos músics amb violoncel i piano amb qui també interactuen, que són una veu més de la trama que s'afegeix a la veu en off de l'actriu Elisabet Casanovas que planteja un dubte etern: ¿Què és el teatre i per a què serveix el teatre? I que acaba buscant la resposta en la llum del més enllà, reflectida per les dones fantasma que ha deixat el pòsit del seu pas pel teatre.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«El cos més bonic que s'haurà trobat mai en aquest lloc», de Josep Maria Miró. Intèrpret: Pere Arquillué. Músics: Quim Reixach i Sergi Llopart. Disseny de llums, escenografia i composició musical: Xavier Albertí. Cap tècnic i tècnic de llums: Toni Ubach. Tècnic de so: Uriel Ireland. Producció executiva i regidoria: Nunu Santaló i Marta Colell. Cap tècnic del teatre Romea: Sergi Lobaco i Raúl Martínez. Màrqueting i comunicació: Focus. Disseny gràfic: Santi&Kco. Distribució: Bitò. Direcció producció: Josep Domènech. Coproducció Festival Temporada Alta i Teatre Romea. Ajudant de direcció: Roger Vila. Direcció: Xavier Albertí. Teatre de Salt, 10 desembre 2021. Reposició: Teatre Romea, Barcelona, 5 juny 2022. Reposició: 6 setembre 2023. LA BELLESA D'UN TRÍPTIC SIMFÒNIC L'ombra és allargada. La de l'actor Pere Arquillué, vull dir. S'allarga sobre el feix de lluna de l'escenari en un efecte del disseny d'il·luminació com si fos una extensió del seu cos. L'ambientació és tenebrosa. Perquè la història també és tenebrosa. I el protagonista hi és dempeus, immòbil, a punt per clonar-se durant gairebé dues hores ininterrompudes en almenys set veus de set personatges: el noi de 17 anys aparegut mort i mutilat en un racó de bosc, la seva mare, el seu pare mort anys abans, la seva mestra d'institut, un dels amics, el propietari del taller de serrar fusta, el transvestit que fuig...Els espectadors no els veuran mai físicament, però sí que els aniran creant en la imaginació gràcies només a la força de la paraula, a com es diu que vesteixen, a com es diu de quina manera es mouen, a com es diu de quina manera pensen, a la manera de dir-ho, al gest, a la flexió, a l'entonació, al registre, a les modulacions, als alts i baixos, als moments més aguts i als moments més greus, als silencis, a la invisible lletra menuda del text que hi és i no es nota i que sembla que llisqui entre punts suspensius.Si qui parla és, com passa aquí, una ànima en pena, la força encara és més punyent. Si el paisatge que s'imagina és rural, la imaginació agafa aires de gènere negre de novel·la o sèrie nòrdica. O potser també d'aquell «Dogville» que encara ressona avui com un guió inquietant. Si els fets són tràgics, la manera de donar-los a conèixer toca de puntetes amb el registre de veu greu de la sèrie «Crims» sense que segurament l'autor Josep Maria Miró (Prat de Lluçanès, 1977) ni tan sols hi hagi pensat o potser ni n'hagi escoltat o vist cap episodi. Hi ha moments en la creació artística d'una època que s'estableixen coincidències inexplicables més atribuïbles a l'airada dels temps que no pas a una connexió real entre elles.L'autor en aquest, no goso dir monòleg perquè tot ell és una obra sencera, fuig de l'ambient urbà per emboscar-se en la ruralitat. Fa el camí a la inversa de la terra baixa a la terra alta. Potser per qüestionar també que no només a la terra baixa es cova la maldat sinó que sovint es troba en els indrets més idíl·lics de la natura. En això, no només recorda una de les tradicions del teatre català clàssic sinó que, com deia, s'acosta a una de les lleis establertes pel gènere negre nòrdic.El feix de lluna del focus es llangueix. L'ombra de l'actor deixa d'allargassar-se. El vermell encès s'ha anat fent present al fons de la cambra fosca. El trio format per l'autor, l'actor i el director s'ha fusionat en un de sol. El trio també podria ser autor, actriu o directora. Temps a venir. El repte és immmens. Josep Maria Miró, Pere Arquillué i Xavier Albertí l'han posat a l'abast de qui vulgui córrer el risc novament i deixar-se amarar per una de les peces de teatre simfònic que, si la trilogia de l'Epifania promesa per l'autor es compleix, es pot convertir en un tríptic teatral antològic.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«El fingidor». Dramatúrgia: Pep Tosar i Evelyn Arévalo, a partir de l'obra de Fernando Pessoa. Intèrprets: Pep Tosar (narrador), Elisabet Raspall (piano), Joana Gomila (veu i sintetitzador), Griselda Juncà i Tomeu Amer “Hotel Iocandi” (circ). Entrevistats: Maria Jose de Lancastre, Richard Zenith, Jerónimo Pizarro, Perfecto Cuadrado, Manuela Nogueira, Nicolau Dols. Espai escènic: Roger Orra. Disseny il·luminació: Sergio Roca. Realització vídeo documental: Agustí Torres. Edició i muntatge de vídeo: Pep Tosar, Manual Produccions. Il·luminació, vídeo i subtitulació: Sergio Roca. So: Jobni Belategui, Aleix Achs. Fotografia: Martí Fradera. Caps tècnics del teatre: Sergi Lobaco i Raúl Martínez. Màrqueting i comunicació: Focus. Dibuix del cartell: David Marín. Realització del vídeo promocional: Àngel Grisalvo (Lantonia Films). Disseny gràfic: Francina Planas. Disseny gràfic: Santi&Kco. Col·laboradors: Teatre Sagarra de Santa Coloma de Gramenet. Agraïments: Casa Fernando Pessoa, Estação Ferroviária do Rossio - Infraestrutura de Portugal, DLA Piper, Restaurante Martinho da Arcada, Castelo de S. Jorge, Teatro Nacional de São Carlos, A Brasileira do Chiado, Monasterio de los Jerónimos de Santa María de Belém, Maria Magdalena Adrover, Claudia Clemente, Pedro Mariguesa. Institucions: Generalitat de Catalunya (ICEC), Ajuntament de Barcelona (ICUB). Distribució: Mónica Monferrer – Mediterránea. Coproducció del Teatre Principal de Palma, Festival Grec de Barcelona i Oblideu-vos de nosaltres. Ajudantia de direcció: Evelyn Arévalo. Direcció: Pep Tosar. Teatre Romea, Barcelona, 8 juny 2023. BANY DE PESSOA EN UN JACUZZI D'ESCUMA POÈTICA L'actor, dramaturg i director Pep Tosar (Artà, Illes, 1961), juntament amb la dramaturga i directora Evelyn Arévalo, regalen als espectadors un bany de Pessoa en un jacuzzi carregat d'escuma poètica d'alta volada en el qual es fusiona el teatre, la paraula, la poesia, la música, la imatge audiovisual, la divulgació literària i el circ, en una dimensió en 3D.Pessoa en 3D, doncs, en tots els sentits perquè els intèrprets, des del mateix Pep Tosar, que fa de narrador, fins a la cantant i compositora Joana Gomila, la pianista Elisabet Raspall i els artistes de circ Griselda Juncà i Tomeu Amer, de la companyia Hotel Iocandi, es fusionen, en moltes de les escenes, amb les imatges de la ciutat portuguesa de la Lisboa més autèntica, la Lisboa de Pessoa, com si fossin, tots ells també, imatges del temps del poeta del «Llibre del Desassossec», l'obra extensa i cabdal i també inacabada de Fernando Pessoa (Lisboa, 1888-1935) que aquí Quaderns Crema va publicar per primera vegada íntegra en català el 2002, amb una versió de Gabriel de la S. T. Sampol i Nicolau Dols.L'espectacle que és totalment multidisciplinar té, malgrat tot, una unitat que el fa inclassificable. ¿És un recital o un concert poètic? ¿És un relat biogràfic? ¿És un homenatge a Pessoa? ¿És un tast de circ de sala amb la roda CIR, l'escala d'equilibris o el trapezi? Doncs, de tot una mica, però sense que ni una d'aquestes disciplines n'enfosqueixi cap de les altres.El guió i la dramatúrgia de l'espectacle «El fingidor» van de bracet en una estructura teatral mil·limètrica que permet que hi hagi moments d'una bellesa sensorial protagonitzats per cadascun dels intèrprets. L'actor Pep Tosar hi posa la veu del narrador, des del fons, en la penombra, com si no hi fos, amb una extrema dicció que encercla tot l'auditori, s'atansa després a l'escenari i fins i tot fa una baixada a la platea; Joana Gomila combina temes tan diversos com el fado popular, el teatre musical o el pop esgarrapat pel cinema com «Cowboy de mitjanit» de John Barry; la pianista Elisabet Raspall acompanya la permanent banda sonora de l'obra amb la delicadesa i el virtuosisme imprescindibles; els equilibristes de pista Griselda Juncà i Tomeu Amer perfilen amb simbologia plàstica moviments al trapezi, l'escala o la roda CIR que il·lustren la narració, els pensaments, les sentències, els aforismes, els desitjos i les frustracions de Fernando Pessoa a través del fil narratiu que, sense evadir les etapes més significatives de la biografia del poeta, va deixant pinzellades a l'abast dels espectadors —ja siguin molt experts o gens experts en Pessoa— de la solidesa i la modernitat de la seva obra. Els dos artistes de circ encarnen en un moment donat el personatge del mateix Fernando Pessoa i el d'Ophèlia Queiroz, un idi·li amorós que acaba tal com comença, sense saber per què, i que forma part del misteri existencial del poeta.Fernando Pessoa va ser l'escriptor dels heterònims. El mateix «Llibre del desassossec» no l'escriu presumptament ell sinó un tal Bernardo Soares, ajudant de comptable a la ciutat de Lisboa. I així, fins a desenes i desenes i desenes de personatges ficiticis que parlen, escriuen, viuen, juguen, discuteixen sota un nom o un altre, segons com bufa el vent en el moment que el poeta els fa volar.Si Fernando Pessoa aixequés el cap, qui sap si encara adoptaria un altre heterònim per a la seva extensa família literària imaginària: el del mateix actor Pep Tosar, que quan s'acosta l'efemèride del norantè aniversari de la mort de Pessoa, que serà el 2025, ret un sensible homenatge a un dels renovadors, o potser el renovador, de la literatura portuguesa d'entresegles XIX i XX i que, com ell, com si no tingués pressa, en difon la vida i l'obra sense escalfar la trona de cap càtedra, simplement des de la humil tarima del teatre, talment com si, en un xiuxiueig, el mateix Fernando Pessoa l'apuntés, amb ploma d'ironia: “Ajorna-ho tot. No s'ha de fer mai avui allò que es pot deixar de fer també demà. Ni tan sols és necessari que es faci res, demà o avui.”Aquesta era la “manera de somniar correctament”, segons un dels capítols del «Llibre del desassossec» de Fernando Pessoa. I aquesta és, en part, la manera com Pep Tosar ha “somniat” també “correctament” en Fernando Pessoa per alliberar-se del seu propi desassossec i, si convé, per convidar també a alliberar-se'n els espectadors.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«La discreta enamorada», de Lope de Vega. Intèrprets: Íñigo Arricibita, Xavi Caudevilla, Montse Diez, Cristina García, Ania Hernández, Nora Hernández, Antonio Hernández Fimia, Lluís Homar, Pascual Laborda, Cristina Marín-Miró, Felipe Muñoz, Miriam Queba, María Rasco i Marc Servera. Tècnics de la Compañía Nacional de Teatro Clásico que apareixen en escena: Pedro Acosta Ureña, Juan José Blázquez Ramos, Ignacio Cobos Santamaría, Gema Collado López, Noelia Cortés Plata, Inmaculada García Cascales, Juan Manuel García González, Juan Francisco Guerrero Espada, Alfonso Jiménez Ganso, Francisco Javier Juaranz Pérez, Rosa Rubio Mazano, Francisco M. Pozón Hernández, José María Romero Jurado, Rosa María Sánchez Adamuz i Carlos Somolinos Arroyo. Veu i paraula: Vicente Fuentes. Escenografia: Jose Novoa. Vestuari: Deborah Macías. Il·luminació: Pilar Valdelvira. Composició musical: Marc Servera, versió «Vestida de nit», de Sílvia Pérez Cruz. Caps tècnics del teatre: Sergi Lobaco i Raúl Martínez. Ajudantia de direcció: Vanessa Espín. Disseny gràfic: Santi&Kco. Col·laboradors: Teatro del Soho CaixaBank i Teatro Cuyás. Agraïments: Sílvia Pérez Cruz. Espectacle patrocinat per Loterías y Apuestas del Estado. Direcció adjunta: Oscar Valsecchi. Direcció: Lluís Homar. Joven Compañía Nacional de Teatro Clásico. Teatre Romea, Barcelona, 28 maig 2023. L'ESPERANÇA DE NEONS DE LOPE DE VEGA Els embolics de Lope de Vega (Madrid, 1562 - 1635) són diferents dels embolics de Chaderlos de Laclos (Amiens, França, 1741 - Tàrent, Itàlia, 1803). Un segle llarg de diferència es nota, però això no vol dir que no siguin menys provocadors i avançats al seu temps. El fet és que coincideixen a la cartellera teatral els dos embolics, els de «La discreta enamorada» de la Jove Companyia Nacional de Teatre Clàssic de Madrid, i els de «Les amistats perilloses» del Teatre Lliure.A «La discreta enamorada», Fenisa fa mans i mànigues per aconseguir el seu estimat Lucindo. Però el pare de Lucindo embolica la troca quan la demana per al casori. Fenisa fuig de les convencions de la seva època i s'enfronta a tot el que vol impedir el seu autèntic desig com a dona.La trama és plena d'un pols entre allò que és raonable de fer i allò que dicta el cor. I la direcció de Lluis Homar, que juga amb la vitalitat de la companyia que s'acaba de graduar —excepció feta, esclar, de la veterana actriu Montse Diez— ho acoloreix amb un estil divertit, enjogassat, ple de cançons, de capa i espasa, que no s'atura durant tota la representació —un parell d'hores—, tot i que una mitja hora menys del que durava en principi, quan l'espectacle es va estrenar al Teatre del Soho CaixaBank de Màlaga.L'escenografia, feta de bastides rudimentàries, acompanya aquesta posada en escena on, en principi, tot sembla que estigui encara per fer. Fins i tot sorprèn que el director, el mateix Lluís Homar, que també hi té el paper del vell capità Bernardo, militar retirat, que cobeja la discreta enamorada, és assegut a la platea a l'espera que li toqui pujar amb la fanfàrria de la companyia a l'escenari.Juga també amb el vestuari que no es pot dir que sigui totalment contemporani, però que fa una combinació d'època amb un disseny més actual cosa que dóna un resultat intemporal perquè el que més interessa de l'obra, a la companyia i a l'auditori, és el desenvolupament de l'acció i el dels personatges i, per descomptat, l'apartat de peces cantades pels mateixos intèrprets i els instruments que també toquen com les guitarres elèctriques, piano elèctric o ukelele, entre altres, que converteix l'obra en una aproximació al teatre musical, protagonitzat per una tribu urbana, tal com l'anomena el mateix Lluís Homar.A Lope de Vega segurament que li hauria fet gràcia veure el neó gegant que diu «Hope», amb un cor romàntic en comptes de la lletra O, i que un pot pensar que és un lapsus que ha confós la L per una H. Modernor i Segle d'Or van de bracet. Però tot és volgut i pensat perquè el lema d'«Esperança» (Hope) és el que transmet la idea de passar per damunt de la convenció moral i una representació que mostra també la capacitat artística de les noves generacions.El repartiment és extens, catorze intèrprets als qual cal afegir encara la quinzena llarga de tècnics de la companyia que també intervenen a la vista dels espectadors, tal com la roba i les eines de feina els han portat al món, una tendència que s'està fent habitual, com en altres muntatges vistos recentment.Els embolics romàntics de caràcter feminista, que va llegar a la humanitat Lope de Vega en una època en què el feminisme no se sabia ni que podia existir, es rematen amb el vers barroc que ve d'origen i amb molta música entre la qual, Marc Cervera, autor de la banda sonora —i també suggerit per Lluís Homar—, ha escollit una versió de la peça «Vestida de nit», de Sílvia Pérez Cruz que sense tergiversar l'original interpreten en el català originari de la cantant de Palafrugell. Vet aquí el que fa l'amor per molt discret que sigui.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«La isla del Aire», d'Alejandro Palomas. Intèrprets: Núria Espert, Miranda Gas, Vicky Peña, Candela Serrat i Teresa Vallicrosa. Escenografia: Sebastià Brosa. Vestuari: Antonio Belart. Il·luminació: Paco Ariza. Música original i espai sonor: Orestes Gas. Videoescena: Álvaro Luna, amb la col·laboració d'Elvira Ruiz. Caracterització: Núria Llunell. Veu: Anabel Moreno. Direcció de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Mireia Farrarons. Direcció tècnica: Moisès Cuenca. Coordinació tècnica: David Ruiz. Ajudantia d'escenografia: Laura Martínez Pi. Ajudantia de vestuari: Maria Albadalejo. Sastreria: Noelia Echevarria i Laura Grané. Caps tècnics del teatre: Sergi Lobaco i Raúl Martínez. Construcció de l'escenografia: Pascualín Estructures i Taller d'escenografia Castells. Confecció del vestuari: Goretti Puente. Màrqueting i comunicació: Teatre Romea. Suport comunicació Núria Espert: Belén Herrero. Reportatge gràfic: David Ruano. Disseny gràfic: Santi&Kco. Agraïments: Jorge de la Garza. Producció: Teatre Romea. Ajudantia de direcció i regidoria: Montse Tixé. Direcció: Mario Gas. Teatre Romea, Barcelona, 30 març 2023. L'ILLA DELS SECRETS A vegades, la incorporació en un repartiment d'un actor o una actriu determinats eclipsa el contingut de l'obra. Això és el que li passa en part en aquesta versió teatral de «La isla del Aire», que parteix de la primera part novel·lística de la trilogia «El tiempo que nos une» de l'escriptor Alejandro Palomas (Barcelona, 1967).No hi ha dubte que la presència de l'actriu Núria Espert en una obra al Teatre Romea, on va començar encara adolescent i hi torna una altra vegada en plena forma a la ratlla dels 88 anys—, és de les que eclipsen l'obra. I l'obra, malgrat tot, hi és. Davant d'uns majestuosos cingles de rocam que val la pena de suggerir a l'autor Jordi Galceran i la companyia de «FitzRoy», del Teatre Borràs, que si els en falten per a la seva cordada d'escalada les demanin en prèstec al Teatre Romea.No és casualitat que la majestuosa i a la vegada tenebrosa escenografia de «La isla del Aire» em porti a «FitzRoy» perquè si allà hi ha quatre dones amb els seus conflictes interiors, aquí n'hi ha cinc que no es queden enrere en portar una motxilla carregada del llast de tota una vida, des de la més gran, l'àvia, a les dues filles, les mares, i les dues nétes, les més joves.Darrere de l'obra «La isla del Aire», que agafa el nom evidentment de l'illot deshabitat que hi ha al sud-est de l'illa de Menorca, pertanyent a Sant Lluís —característic també pel far que l'habita, a banda d'un petit habitatge, un estable i un magatzem—, hi ha els records del passat, el record tràgic de la pèrdua al mar després, de sortir a navegar, de la tercera néta de la família matraircal —personatge absent que, com tots els personatges absents, és el pistó que encèn la trama— i hi ha la presència fantasmagòrica dels homes que, un a un, han burxat com si fossin un filaberquí cadascuna de les cinc dones de «La isla del Aire».La història no amaga gaires sorpreses argumentals. Una de les nétes (Miranda Gas), que vol ser escriptora, veu com està perdent la seva parella. L'altra néta (Candela Serrat) acaba de trencar amb la seva parella perquè ha descobert que l'amor no té fronteres de gènere. Una de les filles (Teresa Vallicrosa) aguanta la seva etapa accidentada amb crosses a punt de deixar el marit de tota la vida i pensant en l'amor argentí que va perdre. I l'altra filla (Vicky Peña) porta el pes d'un mal matrimoni, la càrrega de la pèrdua d'una de les filles i l'opressió que l'àvia (Núria Espert) ha exercit i encara exerceix sobre totes elles, a pesar que als 90 anys s'ha d'ajudar amb cadira de rodes, amb bastó, amb abric de pell de visó per anar a l'illa i amb bolquers per tornar als esfínters de la infància però amb la llengua com un esmolet.«La isla del Aire» té el ganxo de posar sobre l'escenari un pòquer d'actrius, des de la més veterana a la més jove. Núria Espert hi reflecteix la seva murrieria de vella rondinaire amb una interpretació emblemàtica; Vicky Peña i Teresa Vallicrosa estan en el seu moment quan la trama els permet els seus minimonòlegs en solitari; Miranda Gas manté el seu paper de desmenjada, enganxada permanentment al Mac dels seus somnis; i Candela Serrat —el pare era a la platea per aplaudir la filla i ja se sap de qui parlem— dispara una de les intervencions més agraïdes de la representació quan es rebel·la sobre la seva situació i l'opressió familiar.El director Mario Gas ha optat per una posada en escena que es mou entre les tenebres de la primera part —el rocam simbolitza l'ofec de l'opressió matriarcal— i la lluminositat, quan es trepitja el refugi de l'illa menorquina. Hi ha unes imatges que reflecteixen els rostres de cadascuna de les protagonistes que es projecten sobre el mateix rocam, una projecció que enforteix encara el matís tenebrós de la tragèdia de fons. La música original d'Orestes Gas acompanya el relat i té el seu màxim exponent amb el cant del cor al qual es van afegint les cinc protagonistes en una mena de ressò de tragèdia grega. Al final, la deessa és Núria Espert, tot un far que encara il·lumina el teatre per a moltes generacions.
[cliqueu aquí]
VIDEO Vista aèria de l'illa de l'Aire a Menorca.
«El pare (Le père)», de Florian Zeller. Traducció de Joan Sellent. Intèrprets: Josep Maria Pou, Rosa Renom, Victòria Pagès, Josep Julien, Pep Pla i Mireia Llamolla. Escenografia: Paco Azorín. Vestuari: Nina Pawlowsky. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Espai sonor: Jordi Bonet. Caracterització: Núria Llunell. Direcció de producció: Maite Pijuan. Cap de producció i producció executiva: Marina Vilardell. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Coordinació tècnica: David Ruiz. Ajudantia d’escenografia: Cesc Colomina. Regidoria: Tilda Espluga / Marta González. Sastreria: Rosario Macias. Cap tècnic del teatre: Sergio Lobaco i Raúl Martínez. Construcció de l’escenografia: Pascualín Estructures. Màrqueting i comunicació: Focus. Disseny gràfic: Santi&Kco. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Ajudantia de direcció: Tilda Espluga. Direcció: Josep Maria Mestres. Teatre Romea, Barcelona, 25 desembre 2022. A LA TAULA I AL LLIT, EN PIJAMA AL PRIMER CRIT! «¿Qui sóc jo...?», es pregunta finalment el protagonista d'aquesta obra de l'autor Florian Zeller (París, 1979) que tracta subtilment —sense voler fer-ne un documental divulgatiu— la malaltia de l'Alzheimer. Estrenada el 2012 a París, l'obra va saltar ràpidament fronteres i va convertir l'autor, que ja era conegut com a novel·lista, en una de les promeses, aleshores encara jove, de la dramatúrgia francesa.«El pare» té un repte afegit per a aquells que s'hi volen enfrontar: només pot ser interpretada per un actor que tingui aproximadament o que aparenti l'edat prou avançada per fer creïble el seu personatge. En aquest cas, l'Andreu, el personatge protagonista interpretat per l'actor Josep Maria Pou —que en té 78—, és en la ficció a la ratlla dels 76, potser una mica aviat per patir demència senil, però no impossible, tenint en compte els avenços cada vegada més precoços de la malaltia.I un altre repte: cal també que l'actor que l'interpreta sigui, sobretot, un mestre de l'escena. Condició superada aquí amb escreix. Aquesta virtut ja es va donar en la versió cinematogràfica més recent, tot i que perdent alguns matisos irònics de l'original teatral, la que protagonitza l'actor Anthony Hopkins, que li va valer l'Oscar com a millor actor del 2021. També alguns espectadors —o molts espectadors— recordaran la versió espanyola que el 2016 va interpretar en el mateix escenari del Teatre Romea el veterà actor Héctor Alterio (Buenos Aires, 1929) i que en aquella ocasió va dirigir José Carlos Plaza, amb una companyia en la qual hi havia també, en el paper de la filla del protagonista, l'actriu Ana Labordeta, filla del desaparegut cantautor José Antonio Labordeta (Saragossa, 1935 - 2010). Aquí, aquest paper li ha tocat a una altra espasa de l'escena catalana, l'actriu Rosa Renom.L'autor de l'obra, potser per no predisposar els espectadors abans d'hora, afirma que «El pare (Le père)» és una "farsa tràgica". En tot cas, diria jo, és una obra amb una trampa molt ben calculada que fa que en les primeres escenes els espectadors esclatin a riure d'algunes de les reaccions que té l'Andreu —un exenginyer que diu a una de les cuidadores que era ballarí —alça Manela!— i que no troba mai el rellotge de polsera. Però que els espectadors aspirants a comèdia no se'n refiïn perquè aquestes rialles es van corglaçant a manera que avança la trama.Segons les últimes estadístiques, una de cada vint persones majors de 65 anys pateixen Alzheimer, i la xifra puja alarmantment a partir dels 85 anys en què és una de cada cinc qui n'està afectada. Per això, i també per les diferents patologies similars a l'Alzheimer, que provoca la demència senil en la generació dels avis actuals amb més esperança de vida que anys enrere, molts dels espectadors se senten interpel·lats per l'obra perquè poques famílies hi ha que no en tinguin o n'hagin tingut un precedent entre els seus més pròxims.Però l'obra no enganxa tothom perquè pretengui ser una peça teatral d'autoajuda, ni molt menys, sinó perquè la seva estructura, el seu guió basat en la simplicitat i l'espurna de lucidesa que encara tenen els malalts d'Alzheimer i, aquí també, la seva interpretació, aconsegueixen tocar amb valentia i ironia intel·ligent el que és un dels drames familiars contemporanis.¿I com es representa simbòlicament la pèrdua que el protagonista de l'obra va tenint del seu passat, de la seva identitat, del seu entorn i dels qui l'envolten? Doncs, amb una estratègia escenogràfica que sembla feta amb tècnica de càmera. És a dir, tot passa dins d'una caixa il·luminada que encercla les accions i els personatges que van desapareixent de la memòria de l'avi Andreu i que engoleixen els espectadors en flaixos d'il·luminació crepuscular com si ells fossin el mateix protagonista fins que el passat ja no existeix i l'alarma definitiva es produeix quan el protagonista es pregunta «¿Qui sóc jo...?»«El pare» és una obra que, si l'analitzes dramatúrgicament a fons, l'autor se l'hauria pogut plantejar gairebé com si fos un monòleg. Però no. Hi ha cinc personatges més que envolten el protagonista. La filla de l'Andreu (l'esmentada actriu Rosa Renom), una cuidadora i una auxiliar de residència (les actrius Mireia Llamolla i Victòria Pagès, atenció al paper enigmàtic d'aquesta), el company de la filla (Pep Pla) i un infermer de la residència (Josep Julien). Un bon equip interpretatiu que dóna vida i color als cinc personatges i que garbellen la difícil i delicada relació entre l'amo i senyor del cos que no perd gens la força i la ment que se li va desfent com la sorra quan rep els embats de les ones de la platja. Una relació amb el protagonista que no pot millorar cap remei i que a vegades té una pàtina irritada, a vegades és plena de felicitat, a vegades resulta desconcertant i a vegades és agredolça, com la que provoca els somriures glaçats de l'auditori.De tots els personatges que envolten l'avi Andreu, el paper de la seva filla (Rosa Renom) és el que agafa el caràcter de coprotagonista perquè és també qui pateix de primera mà la pèrdua de memòria del seu pare. ¿Ha de renunciar la filla a la seva vida per acompanyar la malaltia del seu pare, o ha de fer el seu projecte, divorciada, amb un nou company, amb un projecte de futur a Londres?L'actriu Rosa Renom manté el seu paper entre el cop inicial pel diagnòstic de la malaltia i l'amor que sent pel seu pare, un reflex del sentiment de tants fills i filles de pares o mares ja grans que, contràriament al que passa en néixer, intenten simbòlicament unir una altra vegada el cordó umbilical, però descobreixen, potser tard, que ja no s'és a temps que es revisqui cap connexió.
[cliqueu aquí]
VIDEO
VIDEO
VIDEO
Tràiler de la versió original francesa de l'obra «Le père», dirigida el 2012 per Ladislas Chollat, al Théâtre Hebertot, de París (1). Tràiler de l'obra «El padre», amb Héctor Alterio de protagonista, dirigida per José Carlos Plaza, el 2016, al Teatre Romea (2). Tràiler de la versió cinematogràfica «The Father», dirigida pel mateix autor Florian Zeller el 2020 i protagonitzada per Anthony Hopkins, que el 2021 li va valdre l'Oscar a millor actor. (3).
«Hop! Històries d'objectes perduts». Inspirat en «A small story» i «Eine kleine Geschichte», d'Andy Manley i Ania Michaelis. Adaptació de Mar Puig i Gisela Juanet. Intèrprets: Queralt Albinyana i Jordi Llordella. Escenografia: Toni Montero i Josep Juanet. Regidoria: Xavier Flores. Vestuari: Gemma Malé. So i il·luminació: Adrià Gómez i Carles Bernal (Contracorrent). Composició piano: Berta Ros. Coreografies: Bealia Guerra. Suport al disseny de so: Lara Stolzenberger, Jordi Llordella, Queralt Albinyana i Gisela Juanet. Distribució: Mariona Barba. Cartell: Anna Devís i Daniel Rueda. Disseny gràfic: Pere Pujadas. Assessorament pedagògic: Mar Puig. Assessorament escènic: Lluís Juanet. Efectes Especials: Sergi Dalmau Soler. Coordinació Tècnica: Carles Merodio. Tècnic: Adrià Gomez. Fotografia: Jordi Boixareu. Vídeo: Lara Stolzenberger. Assessorament jurídic: Blanca Barba. Administració: Ana Mª Montero. Estudi de so: 48 Volts. Residència: Teatre Núria Espert de Sant Andreu de la Barca. Estrena: Feria de Teatro de Castilla León a Ciudad Rodrigo. Alumnes en pràctiques: EMAV (Arnau Compte, Iker Gil, Luis Muñoz, Marina Aldalur, Mireia Isern, Pere Gené i Víctor Gallardo). Direcció: Gisela Juanet. Teatre Romea, Barcelona, 22 gener 2023. LA VIDA EN COLORS I EN MINIATURA Aquest espectacle de teatre visual on les úniques paraules que s'hi senten és «Hop!» i «Visca els nuvis!» està pensat per a primers espectadors —sense excloure els més grans— amb la intenció de fer un viatge tan intens com breu (35 minuts) a través de la vida i de la mort des de la mirada dels petits objectes quotidians que els dos protagonistes, amb pinta d'executius amb cartera, descobreixen, a peu de mitjó, en un armari de colors que recorda la pintura del neerlandès Piet Mondrian que el 1921 va definir sense complexos com a «Composició en vermell, groc, blau, blanc i negre».Cada prestatge, cada calaix, cada calaixó o cada porta de l'armari amaguen algun dels molts objectes que es troben perduts en totes les cases, arraconats pel progrés i pel pas del temps: una màquina de foradar paper, un telèfon vintage, un telèfon negre de cordó, un pot d'olives, un porró, un ràdiocasset, unes petites figures de porcellana, unes copes de licor, un aparell de ràdio antic...Cadascun d'aquests objectes, misteriosament, emeten sons, emeten música —torna el rock amb l'imparable moviment de cames i genolls que la parella redescobreix—, emeten alguna ària amb veu de tenor, s'aparellen, es casen, tenen fills, ploren els primers nadons, celebren aniversaris, viuen la vida i fins i tot coneixen la mort de l'avi que s'emporta cap al més enllà el vell rellotge de butxaca.Queralt Albinyana i Jordi Llordella (dos intèrprets reconeguts als escenaris catalans) interpreten en aquest sensible espectacle familiar els dos personatges de carn i os que descobreixen l'armari dels objectes perduts. La seva interpretació es basa sobretot en el moviment, l'expressió i l'arriscada trama —tenint en compte la vivesa a través de la imatge que té avui la generació de primers espectadors—, de crear vida a través d'objectes minúsculs, com si fossin aquelles joguines inventades del segle passat que molts infants de famílies senzilles elaboraven ells mateixos amb una capsa de mistos, una llauna i un cordill.Espectacle poètic que, en aquest cas, s'ha representat per primera vegada a Catalunya, amb una versió de l'original del Theater de Berlín, adaptada i dirigida per Gisela Juanet (Viu el Teatre), en el teatre a la italiana del Teatre Romea, dins el Petit Romea, però que s'adaptaria de meravella en un escenari a peu pla, amb els petits espectadors en rotllana, a tocar dels objectes que van apareixent i, fins i tot, experimentant després que allà on la ficció hi posa vida, el realisme exigeix la imaginació.«Hop! Històries d'objectes perduts» fa ús de les emocions primaries, com el pintor abstracte Piet Mondrian ho feia dels colors primaris, per ensenyar no la realitat que sembla que hi hagi al davant sinó allò universal i fantàstic que s'amaga al darrere.
[cliqueu aquí]
VIDEO
Tràiler de la versió catalana de l'espectacle (1). Tràiler de la versió original alemanya del mateix espectacle (2).
«Ritter, Dene, Voss», de Thomas Bernhard. Traducció de Jacek S. Buras. Intèrprets: Agnieszka Mandat, Małgorzata Hajewska-Krzysztofik i Piotr Skiba. Espai escènic: Krystian Lupa. Música: Jacek Ostaszewski. Producció: Stary Teatr. Direcció: Krystian Lupa. Espectacle en polonès sobretitulat en català. Temporada Alta - Festival Internacional Arts Escèniques, 2006 i 2010. Teatre Romea, Barcelona, 18 octubre 2022.
AMB L'ALÈ D'UNA OBRA DE FANTASMES [Després de 25 anys des de l’estrena de la versió de Krystian Lupa de l'obra «Ritter, Dene, Voss», de Thomas Bernhard, al Teatre Stary de Cracòvia, la posada en escena es manté amb els mateixos intèrprets: Agnieszka Mandat, Małgorzata Hajewska-Krzysztofik i Piotr Skiba. L'obra es va veure amb aquest repartiment a Temporada Alta el 2006 i en una nova versió de la companyia del Teatre Romea el 2010, en col·laboració amb el Festival Grec, a la qual pertany aquesta crítica. Ara ha tornat amb la versió original polonesa amb els mateixos intèrprets al Teatre Romea en una única funció.] La flaquesa de Thomas Bernhard (Herleen, Països Baixos, 1931 - Ohlsdorf, Àustria, 1989) per Ludwig Wittgenstein ve de lluny i està relacionada amb l'amistat que el dramaturg mantenia amb Paul Wittgenstein, nebot del filòsof. El 1982, Thomas Bernhard va escriure el relat «El nebot de Wittgenstein. Una amistat», publicat en català per Empúries el 1985, en traducció de Josep Murgades.En l'obra «Almuerzo en casa de los Wittgenstein (Ritter, Dene, Voss)», el dramaturg recrea la relació que Ludwig Wittgenstein hauria tingut amb les seves dues germanes, dues actrius sense gaire excel·lència, però amb butlla vitalícia gràcies a una participació financera dipositada pel pare dels tres, que els permet pujar a l'escenari quan els ve de gust, ni que sigui per fer un numeret.L'espai temporal de l'obra se centra en el retorn que Ludwig fa a casa després d'un temps de rehabilitació al manicomi d'Steinhof, un centre de Viena. I Bernhard, continuant en la línia de parlar de tot el que l'envolta i de la gent amb qui confia, posa tres noms de fonts als personatges que, en realitat corresponen als noms de tres intèrprets que en la vida real havien treballat en obres seves i que ell considerava de primera fila: Ilse Ritter, Kirsten Dene i Pert Voss. Així, Ritter (Àngels Bassas) és la germana més frívola, alegre, comprensiva amb els alts-i-baixos de Ludwig, i Dene (Carmen Machi) és la germana que s'aferra a la tradició de la casa pairal, que vetlla per alimentar i vestir el germà, que li copia els escrits filosòfics ni que no n'entengui un borrall, però que li recorda els orígens i el passat que li pesen com una llosa en el seu interior. Voss (Mingo Ràfols) és el nom que Thomas Bernhard dóna al protagonista, Ludwig Wittgenstein.Les dues hores i mitja del discurs de Thomas Bernhard, no exempt mai de controvèrsia i de provocació prou purgada pels seus coetanis austríacs, transcorren en el saló principal de la mansió pairal. Una escenografia de gran brillantor, de brocanter de cinc estrelles, pur modernisme vienès —mobiliari i vitralls que coincidiran després en el temps amb el modernisme català—, amb un rellotge de peu, un gramòfon, els quadres dels retrats dels membres més importants de la família penjats a la paret, un armari-vitrina per a la vaixella, butaques de braços, algunes cadires tapissades i una llarga taula central que engrandeix la distància que hi ha entre els tres germans.Atenció a tots aquests elements paral·lels perquè la posada en escena d'aquest "dinar" a casa dels Wittgenstein no en desaprofitarà cap: els quadres van d'un pany de paret a una altra descobrint les marques polsoses sobre l'antic empaperat que respira a tuf de romàtic; la vaixella es farà miques en un moment donat; les estovalles brodades a l'antigor per l'àvia provocaran una de les escenes d'enjòlit de tota l'obra que anuncien el desgavell; el rellotge de paret es convertirà en un protagonista en moviment més; el gramòfon posarà la música que amanseix la fera; i els plats —autèntica carta d'hotel de luxe— de la cuina al menjador, en un dinar que no alimenta gaire Ludwig fins que arriba a empassar-se, en un temerari risc teatral, un parell de senyors bunyols fregits, uns típics i odiats braten krapfen austríacs que proporcionen un dels moments àlgids del to que va prenent l'esquizofrènia de Wittgenstein en contacte amb el seu passat. Per fi, els calçotets de muntanya, de cama llarga i de cotó marca Montblanc, i els cafetons finals tornaran la calma després de la tempesta.Thomas Bernhard no ha estat mai un autor senzill de dominar escènicament. Per això, el resultat d'aquest muntatge, si se salva en conjunt, és perquè, a la vegada, l'autor impregna amb un text dens el domini de la tensió narrativa i dramàtica que crea, malgrat, en aquest cas, un allargassat plantejament, que sortosament no arriba a fer decaure l'interès dels espectadors per saber com acabarà tot plegat.Malgrat ser tot un Bernhard, una lleugera estisorada pels tres quarts inicials em sembla que no li farien cap mal. Però, ¿qui retalla en Bernhard a aquestes altures? Esclar que el llarg acte inicial, només amb les dues germanes en escena, serveix perquè, quan arribi Ludwig, tothom ja sàpiga qui és, com és i gairebé com actua i com pensa. Una manera dramàtica mestra de fer present un personatge absent i de posar en antecedents els espectadors.El fet és que el llenguatge de Thomas Bernhard fa també de bon escoltar i difícilment avorreix l'auditori. Les dues intèrprets, Carmen Machi i Àngels Bassas, tenen aquesta delicada missió de fer de mestres de cerimònies de tot el que vindrà després. I Mingo Ràfols, des del moment que entra en escena, té la responsabilitat de mantenir el to ascendent i de lluir-se en un d'aquells papers que marquen progressivament la trajectòria d'un actor.En el fons, no cal esperar una teoria filosòfica, ni una versió reduïda del «Tractatus Logico-Philosophicus», ni les idees abocades per Wittgenstein a «De la certesa» en lletra menuda sinó una visió de la vida més íntima i senzilla, en lletra majúscula, que deixa al descobert les obsessions, les bogeries i les grans idees bàsiques que van perseguir el filòsof Ludwig Josef Johann Wittgenstein (Viena, 1889 - Cambridge, 1951), un austríac de família burgesa industrial, d'origen jueu i investigador del llenguatge, que trenta anys després de la seva mort va captivar Thomas Bernhard i el va mitificar. Per això aquest «Almuerzo en casa de los Wittgenstein (Ritter, Dene, Voss)» té l'alè d'una obra de fantasmes, però de fantasmes de carn i os, que sempre són més creïbles.
[cliqueu aquí]
VIDEO Tràiler promocional de la versió de Krystian Lupa presentada al Teatre Romea dins de Temporada Alta - Festival Internacional d'Arts Escèniques
«Señora de rojo sobre fondo gris», de Miguel Delibes. Adaptació: José Sámano, José Sacristàn i Inés Camiña. Intèrpret: José Sacristán. Veu en off: Mercè Sampietro. Escenografia: Arturo Martín Burgos. Vestuari: Almudena Rodríguez Huerta. Il·luminació: Manuel Fuster. So: Mariano García. Directora de producció: Nur Levi / Elisa Herráez. Ajudantes de producció: Pilar López “Pipi” i Mélani Pindado. Director tècnic: Manuel Fuster. Gerent companyia / sastressa: Nerea Berdonces. Secretària de producció: Pilar Velasco. Tècnic d'il·luminació i so: Manuel Fuster / Jesús Díaz Cortés. Maquinista / regidor: Pepe González / Juan José Andreu. Cap tècnic teatre: Sergio Lobaco i Raúl Martínez. Premsa: Anna Casasayas. Màrqueting i publicació: Publispec. Producció: Sabre Produccions, Pentación Espectáculos, TalyCual i AGM. Ajudanta de direcció: Inés Camiña. Direcció: José Sámano. Teatre Romea, Barcelona, 6 abril 2019. Reposició: 7 octubre 2021. Reposició: 1 setembre 2022. AMB ELS PINZELLS I LA PALETA ABSENTS Si algú us pregunta: «¿Heu llegit mai “Señora de rojo sobre fondo gris” de Miguel Delibes?» i dieu que no, doncs llegiu-lo. Si us pregunten: «¿Heu vist mai una actuació en solitari de l'actor José Sacristán?», i dieu que no, doncs aneu-lo a veure. Ara torna a ser al Teatre Romea, després d'una extensa gira. I la seva presència combina una de les peces més personals de Miguel Delibes —hi parla de la mort de la seva dona, Ángeles de Castro, als 48 anys, a causa d'una malaltia i de la detenció de la seva filla i la seva parella en temps de finals del franquisme, amb una de les propostes de José Sacristán també més personal, més intensa, més arriscada. Més personal, perquè s'ha de posar en la pell del personatge de Miguel Delibes; més intensa, perquè és conscient que a manera que avancen els noranta minuts del monòleg anirà burxant en l'interior de cadascun dels espectadors —¿qui no ha viscut de prop o de no tan a prop la pèrdua d'un ésser estimat?— fins a fer-lo esborronar; i més arriscada, perquè sortir a un escenari en solitari és com enfrontar-se sense embolcalls davant del perill. Esclar que són més de seixanta anys trepitjant escenaris, però això no impedeix que, per a l'actor, sempre sigui una primera vegada.José Sacristán potencia amb aquest homenatge a Miguel Delibes l'actor que porta dins. L'experiència com a espectadors ens fa saber que l'acústica del Teatre Romea no és de les millors del món, malgrat que el teatre en conjunt sí que és esplèndid. Doncs, José Sacristán supera aquesta dificultat acústica i la domina amb una exemplaritat que valdria la pena que altres intèrprets que trepitgen aquest escenari analitzessin.Hi ha fugaços moments, sí, que Sacristán recula endins de l'escenari i només aleshores es difumina alguna paraula, però passa en molt poques ocasions. I també hi ha estossecs continuats i injustificats de la platea que Sacristán recrimina amb una pausa i una mirada gèlida [crítica 2019]. El dia de la meva funció això va passar en més d'un moment del discurs fins al punt que va semblar que José Sacristán estava a punt d'aturar el monòleg i crear una d'aquelles situacions tenses que algun actor ha creat, si no amb els estossecs, almenys amb l'ús incívic dels mòbils, una altra plaga. No ho va fer, però va esperar al final després dels aplaudiments, fora de text: «Sisplau, tinguin cura de la seva salut!». Nyaca!El muntatge sobre aquesta peça del 1991 de Miguel Delibes compta amb Sacristán com a aposta principal, però la direcció ha matisat molt el seu moviment, en una escenografia grisosa que porta al record del passat, amb una il·luminació que estableix gairebé un diàleg amb el discurs de l'actor, i amb un final on es va projectant aquella imatge de la qual el personatge de Delibes, un pintor que ha perdut l'art de pintar, ha anat parlant constantment: el quadre de la “señora de rojo” que va pujant de color i de lluminositat, com si el pintor absent del relat hagués anat fent la seva feina amb els pinzells i la paleta mentre Sacristán feia la seva narració poètica d'una història dissortadament real.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Final de partida», de Samuel Beckett. Traducció de Sergi Belbel. Intèrprets: Jordi Banacolocha, Jordi Boixaderas, Jordi Bosch i Margarida Minguillón. Escenografia: Max Glaenzel i Josep Iglesias. Il·luminació: Kiko Planas. Vestuari: Nina Pawlowski. Espai sonor: Jordi Bonet. Caracterització: Àngels Salinas. Direcció de producció: Maite Pijuan. Cap de producció: Marina Vilardell. Producció executiva. Raquel Doñoro. Direcció oficina tècnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: David Ruiz. Regidoria i sastreria: Montse Alacuart i Anna Carreño. Cap tècnic teatre: Raúl Martínez i Sergio Lobaco. Construcció escenografia: Jorba-Miró Estudi - Taller d'escenografia. Confecció vestuari: Dress-Art. Premsa: Albert López i Judit Hernñandez. Màrqueting i comunicació: Publispec. Disseny gràfic: Santi&Kco. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Producció: Teatre Romea, Bitò i Mola Produccions. Ajudant de direcció: Iban Beltran. Direcció: Sergi Belbel. Teatre Romea, Barcelona, 15 març 2022. FER QUE PASSI MOLT ON NO PASSA RES La companyia dedica aquesta nova posada en escena de l'obra «Final de partida» de Samuel Beckett, amb traducció i direcció de Sergi Belbel, a la desapareguda actriu Rosa Novell. No és una dedicatòria en va perquè va ser ella qui el 2005 va dirigir també «Fi de partida» —l'obra es coneix amb els dos títols, «Fi...» i «Final...»— a l'escenari de l'Amfiteatre del Teatre Grec de Montjuïc precisament amb dos dels actors que ara es retroben, Jordi Bosch i Jordi Boixaderas, juntament amb Pilar Rebollar i Xavier Capdet.Jordi Boixaderas, de fet, el 2005, hi va ser per atzar perquè va haver de substituir, a les poques funcions del Grec, l'actor Fermí Fernández, de baixa per malaltia, que l'havia estrenada al Centre de les Arts Escèniques de Reus - Teatre Bartrina, abans de portar-la al Grec i, a la tardor següent, Fermí Fernández s'hi va reincorporar a l'avui clausurada Sala Muntaner.Curiosament, la directora Rosa Novell, el 2005, va ser conscient del caràcter d'obra de cambra que té «Final de partida» i va situar els espectadors de Montjuïc fora de les grades de l'amfiteatre i sobre l'escenari natural del fossat del Grec. Una sàvia decisió perquè en un espai obert com el del Grec se li feia realment difícil crear l'atmosfera de tancament en la qual transcorre l'obra de Samuel Beckett.No cal dir que en la posada en escena actual al Teatre Romea, aquest ambient reclòs queda molt ben definit per les dues minúscules finestres del mur de fons, així com per la devastació que s'insinua només d'entrada amb un teló mig recremat i amb grans estrips que presideix l'escenari, a més de les andròmines del magatzem on passa tot i, en comptes dels originals munts d'escombraries que preveia Beckett, un parell de contenidors amb rodes i tapadora —d'aquells que els locals comercials deixen al carrer— on vegeten el matrimoni "sense cames" —“¿com tenim els monyons?”, saluda en Clov—, que serveixen perquè en Nagg i Nell, els pares de Hamm, s'estiguin dins, mentre en Hamm es manté sempre en cadira de rodes, invàlid i cec, servit sisplau per força per Clov, aquest de coixera gairebé imperceptible però persistent.Com que va ser el mateix Samuel Beckett qui es va negar a donar cap reinterpretació ni simbòlica ni metafòrica a una de les seves dues obres més valorades —l'altra és «Tot esperant Godot»— no caurem ara en la temptació d'esmenar la plana del mestre. Deixem-nos, doncs, de justificacions pseudointel·lectuals: «Final de partida» no és ni teatre de l'absurd, ni apocalíptica, ni simbòlica. Segons Beckett, només és un joc.I, de fet, els quatre intèrprets de «Final de partida» entren en aquest joc amb la força del mestratge interpretatiu que arrosseguen. Malgrat que no es pot dir que hagin situat els espectadors en una sala de cambra —el Romea a la italiana no ho permet— tant Jordi Bosch (el vell Hamm) com Jordi Boixaderas (el servent Clov) rendeixen tribut al discurs de Samuel Beckett i a una excel·lent versió catalana de Sergi Belbel que, tan precisa com és, trobo que només espetega a l'oïda quan deixa anar un parell de “putos”, un manlleu gratuït d'un argot en caiguda lliure i que té encaterinada en excés la bona gent del teatre català més recent.Si Clov vol dir “clown”, Jordi Boixaderas ho assumeix absolutament amb alguns moments d'autèntica pista de circ. Si Hamm vol dir “mal actor”, Jordi Bosch pot fer-se tant el dolent com vulgui però no per això deixa de ser un homenot de teatre capaç de tots els papers. I no cal dir que Beckett només permet a Nagg, el pare, que tregui el cap pel pot d'escobraries i Jordi Banacolocha fa el seu paper amb tanta ironia, delicadesa i indignació com sap. La seva parella, Nell, la mare, fa que l'actriu Margarida Minguillon tregui el cap amb còfia per expressar amb molt poques paraules tot el que arrossega fins a l'últim badall. Com que aquí no hi ha el mag Lari, un es mostra més que solidari amb el seu “sacrifici” escènic durant gairebé una hora i mitja dins el cubell.Qui coneix «Final de partida» de Samuel Beckett, ja sap que com a «Tot esperant Godot» no hi passa res. I aquest “no passar res” és precisament la clau de l'obra de Beckett. Deixar-ho tot en un buit, sense temps, sense sortida, sense futur, sense esperança. Si Samuel Beckett escrivia «Final de partida» després de la Segona Guerra Mundial, l'obra ha tingut i té i tindrà malauradament moltes oportunitats per no caducar. La història és persistent i es repeteix i la roda gira i gira fent que les paraules de Beckett ressonin sempre com una al·legoria del que ha vingut i del que potser vindrà.
[cliqueu aquí]
VIDEO L'actor Josep Maria Pou presenta l'obra i l'actor Jordi Bosch parla de la gènesi de «Final de partida».
«Cinemúsica». Idea original i coautora: Gisela Juanet. Composició musical i coautora: Berta Ros. Intèrprets: Marta Muñoz i Estela Córcoles. Disseny escenografia: Cris Vidal i Toni Montero. Construcció escenografia: German Laforé. Disseny vestuari: Cris Vidal. Confecció vestuari: Gemma Malé. Audiovisual: Rosa Cardús. Disseny il·luminació: Lluís Juanet. Assessorament pedagògic: Lorena Lliró. Assessorament Body Percussion: Anna Llombart. Coordinador Tècnic: Carles Merodio. Direcció: Dani Coma. Babies al CCCB. Viu el Teatre, Teatre CCCB, Barcelona, 21 gener 2017. Reposició: Teatre Romea, Barcelona, 19 març 2022. Espectacle recomanat entre 1 i 4 anys. I UN DIA VA ARRIBAR EL CINEMA! [Crítica corresponent a la primera estrena del 2017] I un dia va arribar el cinema! I al cinema, tot era bonic! Les dues protagonistes d'aquesta sessió de «Cinemúsica» apareixen des del més enllà i del temps del Modernisme, del cancan i dels anys feliços. El cinema era mut, era blanc i era negre, i el pianista hi posava música. Fa cent anys llargs i ben llargs de tot plegat. Els acabats d'arribar al món —l'espectacle està adreçat especialment a ells— tenen l'oportunitat de descobrir que abans de les coloraines de les actuals pantalles HD, les joguines dinàmiques de la pantalleta del mòbil i tot l'equipament digital amb què s'han trobat sota el braç, només arribar, com si fos un pa, hi va haver un fenomen anomenat cinema que no havia passat encara per l'Arc de San Martí dels llapis Alpino.Em pregunto què hi deuen veure en aquell entranyable Charlot sense colors i els fragments de pel·lícules amb criatures principalment desvalgudes —en va fer unes quantes— o en Charlot i la pel·lícula de la cambra de dormir i el llit, o en Charlot amb les boles del món de la pel·lícula «El gran dictador»... Probablement un pare amb el seu fill petit, un pare que vol dormir i no pot o un senyor amb bigoti a qui agrada jugar amb pilotes inflables. Les miniprojeccions de l'espectacle —durada «babie» de 35 minuts— es combinen amb acompanyament musical al piano, flauta travessera, trombó i, amb l'acompanyament col·lectiu dels espectadors, amb panderetes gentilesa de la casa.Tot el que hi passa, sense paraules, té una relació amb les imatges projectades o amb els objectes que apareixen darrere el piano i la pantalla o fins i tot amb el tren miniatura que creua l'escenari a peu pla quan es tracta de parlar del viatge.«Cinemúsica» és un espectacle en la línia d'introduir els més petits en el món del teatre, però també amb paralel·lismes amb altres arts, com passava amb «Pintamúsica», per exemple. En aquest cas, el leit motiv és el cinema i els seus orígens i el temps ancestral en què va tocar la glòria. Molt abans que les crispetes, amb la seva fortor de torradora, impregnessin les sales de cinema i fessin perdre el sentit de l'art de la pantalla gran.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Cigarreras». Basat en «La Tribuna» d'Emilia Pardo Bazán. Versió de Cándido Pazó. Intèrprets: Tamara Canosa, Susana Dans, Mercedes Castro, Isabel Naveira, Covadonga Berdiñas, Ana Santos, Ledicia Sola. Escenografia: Dani Trillo. Vestuari: Martina Cambeiro. Il·luminació: Afonso Castro. Música: Manuel Riveiro. Direcció de producció: Belén Pichel. Cap tècnic del teatre: Sergi Lobaco i Raúl Martínez. Disseny gràfic (imatge cartell): PlanB diseño gráfico. Premsa: Albert López i Judit Hernández. Màrqueting i comunicació: Publispec. Producció de Contraproducions. Companyia Histrión Teatro. Ajudant de direcció: Antonio Mourelos. Direcció: Cándido Pazó. Teatre Romea, Barcelona, 24 febrer 2022. CAFÈ, COPA I PURO... I VAGA L'adaptació de la novel·la «La Tribuna» es mou entre el documental i, sobretot, la recuperació de la Memòria Històrica. I sempre que això passa, cal buscar una dramatúrgia que estengui un vel poètic sobre la representació. L'escriptora Emilia Pardo Bazán (A Coruña, 1851 - Madrid, 1921) hi aporta el seu registre de tècnica naturalista però, amb els anys de distància que ens en separen, la seva trama adquireix ara mateix un altre caràcter: la reivindicació feminista, la reivindicació laboral, la denúncia de l'explotació de les fàbriques del segle XIX i principis del XX que es pot comparar amb altres explotacions modernes.«La Tribuna» i la seva adaptació teatral amb el títol de «Cigarreras» s'ambienta a la Fàbrica de Tabacs d'A Coruña, que a la novel·la s'anomena La Marineda, una de les primeres que va contractar obreres cosa que va representar que la dona de l'època superés l'encasellament domèstic en el qual estava exclusivament destinada. I la novel·la d'Emilia Pardo Bazán apareix en el clima de la Revolució del 1868 que va destronar la reina Isabel II i que va portar la Primera República i la posterior crisi social i econòmica. I si hi afegim l'eclosió de les vagues obreres, ¿no és cert que ni que sigui una història del passat sembla una història d'avui en dia?Set dones obreres protagonitzen aquest quadre, costumista si es vol dir així, amb un reflex de la seva rutina a la fàbrica, les seves esperances i també les seves decepcions, en algun moment amb picossades d'un cert humor que a vegades pot semblar amarg i a vegades una mica ingenu. Parlem del segle XIX i el director s'encarrega d'advertir que després de la Dictadura franquista i sobretot a l'últim quart de segle XX, als anys setanta, les condicions laborals de la fàbrica de tabac ja eren gairebé modèliques.També és irònic que es parli del tabac —un producte més que mític pel seu origen— en un moment que el seu paper en la societat ha estat tan qüestionat mèdicament, prohibit mediàticament i sancionat en alguns casos per les seves conseqüències de salut. I aquí és on la poètica teatral ha de fer un esforç per superar la realitat sociològica.Una clau d'aquesta fusió entre poètica i realisme és el fet que un dels personatges es posa en la pell de l'escriptora Pardo Bazán. I sobretot l'aportació que la companyia fa amb unes peces musicals originals en gallec.I això porta a una reflexió que el mateix director no obvia quan diu que, als anys setanta del segle passat, el teatre català es podia representar en versió original a Galícia i era rebut amb delit. El mateix delit que haurien tingut ara molts espectadors catalans si la versió de «Cigarreras» s'hagués pogut representar en gallec i no en espanyol, sobretot perquè els parlants de llengua catalana entenen majoritàriament el gallec per la seva fonètica i morfologia. I, com a mal menor, si no fos així, sempre hi ha el sobretitulat.Al marge d'això, la versió teatral compta amb la bona interpretació de les set actrius que regalen als espectadors una funció singular que es pot paladejar com feien aquells il·lustres avantpassats que trobaven el plaer de viure amb un bon cafè, una bona copa i un bon puro. Ni que els puros que es fumaven s'haguessin relligat amorosament enmig de les turbulències de les vagues de les obreres que els elaboraven mentre reclamaven els seus drets per un futur millor... ni que no sabessin aleshores que potser seria un futur sense fum.
[cliqueu aquí]
«Pintamúsica!». Idea original d'Únics Produccions. Autores: Berta Ros, Gisela Juanet i Lorena Lliró. Intèrprets i músics: Berta Ros, Jose Aladid / Raül Viana i Lorena Lliró. Assessorament art: Núria Garcia. Assessorament pedagògic: Berta Juanet. Assessorament llenguatge signes: Natàlia Ros. Disseny espai escènic: Lluís Juanet i Gisela Juanet. Construcció escenografia: Mateo Tikas. Vestuari: Montse Ginesta. Audiovisuals: Pau Gascón i Rosa Cardús. Il·luminació: Lluís Juanet. Cap tènic: Carles Merodio. Direcció musical, composició i arranjaments: Berta Ros i Lorena Lliró. Direcció escènica: Lluís Juanet i Gisela Juanet. Babies al CCCB - Viu el Teatre. CCCB Teatre, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Barcelona, 14 febrer 2015. Reposició: 5 març 2016. Reposició: 11 juny 2016. Reposició: 18 març 2017. Reposició: Teatre Goya, Barcelona, 7 juliol 2018. Reposició: El Petit Romea, Teatre Romea, Barcelona, 10 febrer 2019. Reposició: Fundació Miró Montjuïc, Barcelona, 3 juliol 2021. Reposició: Teatre Romea, Barcelona, 27 febrer 2022. Reposició: Teatre Goya, Barcelona. 12 febrer 2023. Espectacle recomanat de 0 a 4 anys.
