ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
[Aquesta sala ha estat gestionada per Tresx3 (Tricicle, Dagoll Dagom i Anexa) fins al 30 de juny del 2019.
«Mar i Cel» . Text: Xavier Bru de Sala, basat en l'obra homònima d'Àngel Guimerà. Música i orquestració: Albert Guinovart. Dramatúrgia i adaptació: Joan Lluís Bozzo, Xavier Bru de Sala, Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel. Intèrprets: Jordi Garreta (Saïd), Alèxia Pascual (Blanca), Abel García (Joanot), Albert Gràcia (Hassèn), Berta Luna (Idriss), Xavi Fernández (Don Carles), Eloi Gómez (Ferran i Arquebisbe Ribera), Clara Renom (Mare de Saïd i Teresa), Sergio Escribano (Malek i soldat), Candela Díaz Sanz (Maria i dona morisca), Esteve Roig (Osman i soldat), Cisco Cruz (Salan, baró de Dènia i soldat), Albert Mora (Felip III rei d'Espanya, albanès i caporal), Anna Alborch (reina Margarida d'Àustria, Carme i dona morisca), Bittor Fernández (Felip, Duc de Lerma i soldat), Estel Aparicio (Saïd nen i Montserrat), Carme Giner (Rosa i dona morisca), Biel Llongueras (Abderrahïm i Idriss II), Guillem Ripoll (Abdul i pare de Saïd), Guillem Fole (Mohamed i soldat). Orquestra: Marc Garcia Rami / Jordi Castellà (piano), Quim Ollé / Ramon Vilalta (flauta), Dolors Almirall / Guifré Sastre (oboè), Francesc Puig / Montserrat Margalef (clarinet), Cati Terrassa / Martí Marsal Riera (trompa), Biel Pelfort Bartoló / Raül Gallego (trompeta), Enric Mestre / Òscar Bas (trombó), Ferran Armengol / Robert Armengol (percussió), Blai Mañer / Àngel Valverde (teclats), Edurne Vila / Laia Ferrer Vila (violí)Esther Vila / Aleix Sala Ribera (violoncel), Guillermo Prats / Xavi Sánchez (contrabaix), Joan Vives / Sergi Cuenca (direcció). Direcció original: Joan Lluís Bozzo. Ajudant de direcció 2024: David Pintó Codinasaltas. Direcció «Mar i Cel» 2024: Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel. Direcció musical: Joan Vives i Sergi Cuenca. Companyia Dagoll Dagom. Teatre Victòria, Barcelona, 19 setembre 2024.[Fitxa artística íntegra al peu d'aquesta crítica] COM UN CAVALL DESBOCAT... PEL PARAL·LEL! «Com un cavall desbocat per les ones», diu una de les lletres de la partitura de «Mar i Cel». Ara, aquest cavall, el mascaró de proa del mític vaixell de Dagoll Dagom, trota desbocat pel Paral·lel després de trenta-sis anys de la seva primera navegació al mateix escenari que el va veure varar el 1988 quan, com diu el veterà actor Pep Cruz, la mateixa companyia tenia un nus a la gola pensant que el musical seria un fracàs.Res més lluny d'això. Quan Dagoll Dagom commemora el cinquantè aniversari i diu adéu com a companyia —massa adéus en tan poc temps!— els espectadors han continuat demostrant que «Mar i Cel» és el gran clàssic del teatre català contemporani que gosaria dir que no morirà mai.El relleu hi és. Si «Mar i Cel» va tornar el 2004 i va repetir el 2014 i hi ha tornat el 2024, res no hauria d'impedir que el relleu generacional l'enlairés de nou el 2034. Deu anys són una bona mesura de prudència temporal per mantenir l'alè dels veterans i obrir la màgia a les noves generacions.De moment, el dia de l'estrena oficial, aquest «Mar i Cel» ha engegat amb 165.000 localitats venudes anticipadament. Agafeu la xifra, però, de manera provisional perquè continua pujant al mateix ritme que la companyia es veu obligada a continuar ampliant el calendari. ¿Hi deu tenir alguna cosa a veure el Mago Pop que es passeja pel seu teatre tot cofoi com si es tragués cadascun dels espectadors del folre de la màniga?Les circumstàncies periodístiques que no vénen a tomb han fet que hagi pogut parlar de «Mar i Cel» en cadascuna de les tres versions anteriors. De la del 1988 no en tinc rastre (no hi havia Internet). De la del 2004 i la del 2014, només cal anar als enllaços de les crítiques d'aquelles reestrenes que adjunto al final. No em repetiré, doncs, en gènesi, història i comparacions de l'original a l'adaptació. Només cal dir i constatar que cada nova versió de «Mar i Cel» supera l'anterior.Tot i que parteix de la base inicial de l'adaptació de Xavier Bru de Sala i la partitura d'Albert Guinovart, la companyia Dagoll Dagom, sota la direcció d'Anna Rosa Cisquella, Miquel Periel i Joan Lluís Bozzo, que en aquesta ocasió ha fet un mutis al costat mantenint-s'hi només com a “director original” —com els millors de Broadway—, ha anat revisant cadascuna de les versions i ha anat aportant una nova mirada sense perdre'n els orígens ni perdre'n la identitat.Un dels atractius de cada nova reposició és el relleu de l'equip artístic. Aquí, l'actor i cantant Jordi Garreta, en el paper de Saïd, i l'actriu i cantant Alèxia Pascual, en el de Blanca. Els dos substitueixen la parella protagonista de «Mar i cel» i agafen el relleu amb un alt nivell d'excel·lència heretat d'altres intèrprets que els han precedit: Àngels Gonyalons, Carme Cuesta, Elena Gadel, Ana San Martín, Carlos Gramaje, Roger Berruezo...No passem per alt —sense fer cap excepció de tot el repartiment inclòs a la fitxa artística del 2024—, l'actor Xavi Fernández, en el paper del pare de Blanca, Don Carles, i tampoc l'actor Abel García, en el personatge de Joanot, l'altra cara de la venjança i la traïció de «Mar i Cel».I, per descomptat, un esment especial pels acròbates que es pengen i despengen pel velam i les cordes del vaixell en un aire de pista afegit, i també pel personatge d'Idriss, el grumet —llicència dramatúrgica des de la primera versió de «Mar i Cel» de Dagoll Dagom perquè no figura en l'original d'Àngel Guimerà— i que aquí ha agafat amb tremp i picaresca l'actriu i cantant Berta Luna després que, al llarg dels anys, ho fessin les actrius Isabel Soriano, Pili Capellades o Júlia Jové.Quina troballa aquest grumet, el personatge que ha fet durant trenta-sis anys que connectés millor amb els milers d'espectadors joves que han crescut amb «Mar i Cel» gràcies a la sensibilitat del professorat que ha pensat que, lluny de campanyes institucionals i plans de lectura, calia portar l'alumnat al teatre.La versió d'aquest 2024 de «Mar i Cel» entra —podria entrar-hi sense complexos— en la lliga dels grans musicals que rebenten taquilla a Broadway i Londres. I, ves per on, ho fa en català, com aquell qui no vol la cosa, però amb una concepció escènica que revalida l'obra original escenogràfica i de vestuari del malaguanyat Isidre Prunés i l'activa Montse Amenós, autors de l'icònic vaixell.Aquesta és una versió que excel·leix també en la interpretació musical —codirigida pel veterà Joan Vives i acompanyat ara per Sergi Cuenca —el mestre de la funció de l'estrena oficial, com si Joan Vives hagués decidit fer un relleu de batuta simbòlic. A més, la il·luminació d'Albert Faura i el so de Jordi Ballbé, rematen una posada en escena que durant dues hores i tres quarts —hi ha entreacte— manté els espectadors amb l'alè en suspens, seguint una a una cadascuna de les emblemàtiques peces de «Mar i Cel».La versió actual s'ha vist també reforçada amb un suggerent videomapatge de Joan Rodón que acaba agafant un protagonisme paral·lel al protagonisme orgànic de l'espectacle —no hi ha sòlidament aigua, però com si hi fos; no hi ha espaialment cel, però com si hi fos; no hi ha tempesta d'alta mar, però com si hi fos— i els espectadors s'hi senten immersos, “desbocats” per les ones imaginàries, gràcies als avantatges de les noves tecnologies.Ja ho he advertit d'entrada: corre un cavall desbocat pel Paral·lel. Hi trotarà per una extensa temporada que hauria de ser i s'endevina que serà sencera. Dagoll Dagom no podia trobar-se amb una porta més gran i majestuosa de sortida. Catifa vermella. Queda la llarga història plena de xifres astronòmiques i l'escalf de milers d'espectadors. Una exposició de la trajectòria de mig segle i els espectacles de la companyia visitable al segon pis del teatre ho testimonia. De fenòmens com el de «Mar i Cel» de Dagoll Dagom se'n diu autoestima i orgull de cultura d'un país.
Crítica de la reposició de «Mar i Cel» del 2004 al Teatre Nacional de Catalunya. Cliqueu aquí .
Crítica de la reposició de «Mar i Cel» del 2014 al Teatre Victòria. Cliqueu aquí.
Crèdits de l'Exposició dels 50 anys de Dagoll Dagom al Teatre Victòria. Cliqueu aquí.
[cliqueu aquí]
VIDEO
FITXA ARTÍSTICA DE «MAR I CEL» «Mar i Cel» . Text: Xavier Bru de Sala, basat en l'obra homònima d'Àngel Guimerà. Música i orquestració: Albert Guinovart. Dramatúrgia i adaptació: Joan Lluís Bozzo, Xavier Bru de Sala, Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel. Intèrprets: Jordi Garreta (Saïd), Alèxia Pascual (Blanca), Abel García (Joanot), Albert Gràcia (Hassèn), Berta Luna (Idriss), Xavi Fernández (Don Carles), Eloi Gómez (Ferran i Arquebisbe Ribera), Clara Renom (Mare de Saïd i Teresa), Sergio Escribano (Malek i soldat), Candela Díaz Sanz (Maria i dona morisca), Esteve Roig (Osman i soldat), Cisco Cruz (Salan, baró de Dènia i soldat), Albert Mora (Felip III rei d'Espanya, albanès i caporal), Anna Alborch (reina Margarida d'Àustria, Carme i dona morisca), Bittor Fernández (Felip, Duc de Lerma i soldat), Estel Aparicio (Saïd nen i Montserrat), Carme Giner (Rosa i dona morisca), Biel Llongueras (Abderrahïm i Idriss II), Guillem Ripoll (Abdul i pare de Saïd), Guillem Fole (Mohamed i soldat). Orquestra: Marc Garcia Rami / Jordi Castellà (piano), Quim Ollé / Ramon Vilalta (flauta), Dolors Almirall / Guifré Sastre (oboè), Francesc Puig / Montserrat Margalef (clarinet), Cati Terrassa / Martí Marsal Riera (trompa), Biel Pelfort Bartoló / Raül Gallego (trompeta), Enric Mestre / Òscar Bas (trombó), Ferran Armengol / Robert Armengol (percussió), Blai Mañer / Àngel Valverde (teclats), Edurne Vila / Laia Ferrer Vila (violí)Esther Vila / Aleix Sala Ribera (violoncel), Guillermo Prats / Xavi Sánchez (contrabaix), Joan Vives / Sergi Cuenca (direcció). Disseny d’escenografia i vestuari: Montse Amenós i Isidre Prunés. Disseny d’il·luminació: Albert Faura. Disseny de so: Jordi Ballbé (Teatre Condal). Disseny de vídeo: Joan Rodón. Disseny de caracterització: Eva Fernández. Acrobàcies: Raül Grau. Producció executiva: Anna Rosa Cisquella. Cap de producció: Mireia Farrarons Montmany. Administració: Natàlia Obiols. Cap de comunicació i màrqueting: Anna Candelas. Ajudant de comunicació: Clara Badia Franch. Auxiliar de producció: Jose Luis Segador. Equip tècnic: Illusion Stage - Francisco Grande (direcció tècnica), Bernat Jansà (cap tècnic), Tito Lucchetti (regidor), Teresa Navarro (gerent de companyia), Marcel Ferrer (cap de so), Núria Vallina (segona operadora de so), Eudald Pont (microfonista), Lídia Masip i Pons (cap de llums), Sandra Marín (tècnica de llums), Pere Carrasco Costa (cap de maquinària), Pere Sànchez (operador del vaixell), Fernando Juárez (cap de sastreria), Micaela Pimentel (perruqueria i maquillatge), Sergio Santafé i Martí Múrcia (tècnics del teatre). Col·laboradors: Miquel Llach (disseny gràfic), Jan Clota (ajudant d'escenografia), Carlota Ricart (ajudanta de vestuari), Carmen Herrero (ajudanta de caracterització), Juli González (producció elèctrica i programació de llums), Enric Mestre (coordinador orquestra), La Tremenda - Núria Olivé i Maria Bros (premsa), David Ruano / Miquel Muñoz (fotografia), Mar Orfila (vídeos xarxes), Ivan Danot, Àlex Garcia i Sem Pons (màrqueting). Altres col·laboradors: Escenografia i vestuari originals del 1988.- Construcció vaixell: Jesús Manuel Pinto / Baynton. Nusim Hidràulica vaixell: Aircomp Reus. Retocs escenografia: Taller d’escenografia Castells / Jorba Miró / Pro-Escena. Realització attrezzo: Marsa Amenós. Confecció cordes: Hilados Donado. Realització vestuari: Toni Langa / Goretti Puente. Postisseria i perruques: Fent i Desfent. Integració audiovisuals: Lluís Badosa - inWO. Material audiovisual: Pere Parés i Joan Fericgla – Baf. Efectes sonors originals: Roc Mateu. Assistent de disseny de so: Albert Ballbé. Tècnic automatismes vaixell: Carles Fernández Bueno. Tècnics muntatge: Joan Bonany, Janot Alabert, Dani Sánchez i David Puyaltó. Ajudant de direcció de càsting: Gara Roda. Pianistes d’assaig: Marc Garcia Rami i Jordi Castellà. Assessorament dicció: Berta Giraut. Assessorament lluites: Roger Salvany. Programació de teclats: Àngel Valverde. Contingut extra xarxes: Marc Tarrida. Gravació càstings: Albert Miret i Dimas Bozzo. Pràctiques d’escenografia i vestuari: Joana Orbezo Castells. Agraïments: Pili Mir, Federació Catalana de Gimnàstica, equip del Teatre Victòria i totes les persones que han posat el seu granet de sorra en alguna de les produccions de «Mar i Cel». Direcció original: Joan Lluís Bozzo. Ajudant de direcció 2024: David Pintó Codinasaltas. Direcció «Mar i Cel» 2024: Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel. Direcció musical: Joan Vives i Sergi Cuenca. Companyia Dagoll Dagom. Teatre Victòria, Barcelona, 19 setembre 2024.VIDEO
«¡Chakapum!». Autoria de Joan Grau. Intèrprets: Ricard Boyle, Mariona Castillo, Litus, Encarni Sánchez, Miguel Ángel Sánchez, Marta Tomasa, Bea Vergés i Toni Viñals. Banda: Litus (cantant), Pablo Novoa (guitarra), Josué García (trompeta i teclat), Madelín Espinosa (bateria i percussions), Roger Lozano (guitarra flamenca) i Manuel Pablo Sanz (baix i contrabaix). Coreografia i moviment escènic: Bea Vergés. Producció executiva: Mercè Puy. Disseny d’escenografia: Jose Novoa. Disseny de vestuari: Laia Cambrils. Alumna en pràctiques de vestuari: Gemma Pascual i Grau. Disseny de so i direcció tècnica: Eudald Gili. Assistent de direcció tècnica: Rosa Domingo. Audiovisuals: Mar Orfila. Producció: Cristina Prunell i Rosa Domingo. Regidoria: Ana Guarnizo. Alumnes en pràctiques de regidoria: Mònica Balsells i Lidia Rodríguez. Comunicació: Meritxell Abril, Andrea Calbet, Gemma Saperas. Comunicació digital: Mia Font. Disseny del cartell: Estudio Javier Jaén. Distribució: Sarah Martinez. Agraïments: Sergio Peris-Mencheta. Direcció creativa El Terrat: David Lillo. Direcció musical: Pablo Novoa. Coordinació musical: Litus. Ajudantia de direcció: Miquel Malirach. Direcció: Xènia Reguant. El Terrat (The Mediapro Studio). Teatre Tívoli, Barcelona. 21 juliol 2022. Reposició: Teatre Victòria, Barcelona, 8 maig 2023. LA RUMBA DEL CARRER DE LA CERA [Crítica corresponent a l'estrena del 2022 al Teatre Tívoli]Quan Litus encara no era Litus i es deia Carlos Ruiz Bosch, un preadolescent de catorze anys va muntar la seva primera banda de música que fonèticament ja s'acostava al nom artístic actual. Es feien dir “Mutis” i eren tots pipiolis d'institut amb moltes ambicions de futur però lligats pel consell patriarcal que els sermonejava sempre: “El primer és el primer".Per a Litus, el “primer” era que havia d'anar per ser filòleg si no hagués abandonat la carrera d'Hispàniques a mig camí. La música el va xuclar des de sempre, heretada de l'escola espontània de les sobretaules i els ressopons familiars on el seu pare acostumava a treure la guitarra i enfilava pel gènere que li venia més de gust.A Litus, els que no el coneixien musicalment, potser el van descobrir en algun del miler de programes del Late Motiv que Andreu Buenafuente va presentar al canal de Movistar i que va tancar dos dies abans de Nadal del 2021. I precisament d'aquella experiència professional parteix l'espectacle de teatre musical «¡Chakapum!», impulsat per la productora El Terrat (The Mediapro Studio) i pel suggeriment que el mateix Buenafuente li va fer a Litus amb la intenció que posés en solfa un recorregut del que havia fet en la seva vida artística.El risc d'una proposta així és que el “jo” es mengi el continent que envolta el personatge. I Litus, a partir de l'autoria i dramatúrgia de Joan Grau, ha sortejat amb encert aquest perill perquè l'espectacle transcendeix del personal al col·lectiu a través d'una història elemental i divulgativa de la rumba catalana apta per a tots els públics.Els orígens de la rumba, les seves connexions africanes i cubanes, el seu anar i venir, les seves fusions, les seves aportacions de carrer i el seu rovell de l'ou, centrat bàsicament en el carrer de la Cera del Raval de Barcelona, amb permís de Gràcia, on encara avui, la cultura gitana sobreviu ni que sigui engolida per altres cultures que s'hi han afegit i on el caló català és més que habitual en el llenguatge familiar. Només cal passejar-s'hi i parar orella pels voltants de la polèmica esplanada actual, anomenada “llosa”, que caracteritza la Ronda de Sant Antoni més pròxima al mercat.L'espectacle és un “ventilador” —mai més ben dit parlant de rumba—, però un “ventilador” elevat a la màxima potència. Hi ha teatre, hi ha música, molta música, molta rumba i també peces del catàleg propi de Litus, i en directe amb la banda que sona espectacularment. Hi ha també memòria, records, vivències personals, hi ha costums de la cultura gitana, hi ha el popular mercadillo que s'ha fet al voltant del clan gitano, hi ha un passeig per la configuració progressiva de la rumba, hi ha el rei de la rumba, Peret, hi ha el mític Gato Pérez, hi ha Los Amaya i també el local Las Vegas de Terrassa o l'Haití de Tossa de Mar, aquest amb Joan i Pere Capdevila, els dos del grup Rumba 3 que el dia de l'estrena van ser presents com a artistes convidats al final de l'espectacle perquè la figura del convidat és una de les sorpreses de cadascuna de les funcions.Però sobretot en aquest «¡Chakapum!» hi ha un excel·lent treball de conjunció teatral, coreogràfica i musical, amb moments d'humor, amb un original muntatge audiovisual de Mar Orfila, amb moments solistes que protagonitza el mateix Litus com a cantant, narrador i mestre de cerimònies, amb moments a peu de platea que tiren de la bogeria de La Cubana, amb moments de fantasia mística gràcies a la sobtada vocació religiosa que va posar en pausa musical durant en temps a Peret, i tot sota la direcció de la cantant i actriu Xènia Reguant que ha posat a prova la capacitat escènica dels vuit intèrprets fins al punt que els espectadors que coneguin alguns d'ells d'altres propostes descobriran les seves facetes més amagades, com les cabrioles coreogràfiques, en certs moments de pista de circ, de la cantant Mariona Castillo o les del cantant Toni Viñals, que es transformen amb molts dels seus canvis de paper, amb un ritme frenètic darrere de l'escenari, que els obliga a canvis de vestuari, de caracterització, de registre i de tessitura musical.«¡Chakapum!» fuig de tòpics, evita caure en un llenguatge xaró i escull cadascuna de les peces musicals, sobretot les de la rumba, al servei de la divulgació que fa de la trajectòria del gènere. Els espectadors més “rumberos” potser hi trobaran a faltar algunes de les peces que s'han fet més populars al llag del temps. Però precisament aquesta mesurada contenció és el que fa que l'espectacle guanyi en dramatúrgia i no sigui només un simple refresc musical per acaronar la nostàlgia. Al final, fi de festa amb chakapum xim pum! i, si els espectadors volen i ho demanen, amb tres pics i repicó i una mica de “ventilador” al vestíbul del Tívoli.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Billy Elliot». Música d'Elton John. Llibret i lletres: Lee Hall. Director: Stephen Daldry. Adaptació: David Serrano. Intèrprets: Iker Castell / Pablo Fito / Marc Gelabert / Pol Ribet / Max Vilarrasa (Billy Elliot); Natalia Millán (Senyoreta Wilkinson); Óscar de la Fuente (Pare); Agustín Otón (Tony); Allende Blanco (Mare); Teresa Guillamón (Àvia); Pedro Ángel Roca (George); Juanki Fernández (Braitwaite); Patricia Paisal (alterna Mare); Enric Marimon (Billy Ellior adult); José Linaje (cover Pare); Natán Segado (cover Tony); Robert Matchez (cover Braitwaite); Muntsa Rius (cover àvia); Noah Arroyo, Arnau González, Ot Marien, Max Miquel, Ángel Olaya, Mario Alcalá, Alejandro García, Bernat Pastor, Andrey Kaverznikov, Alex Vizuete, Alan Arroyo, Pol Díaz, Leo García, Aleix Guasch, Pol Quintana, Antonio Molero (nens); Naiara Mora, Naira Repiso, Olimpia Roch, Mariona Schilt, Berta Serrahima, Anna Aguilar, Marina Ayala, Inés, Riera, Sofía Rodríguez, María Vinuesa, Ariadna Horcajada, Alba Iglesias, Marina Miró, Erika Ramos, Yaiza Ramos, Lola Coma, María Fernández, Lucía Galán, Arlet Roca, Laura Sánchez, Lia Gordillo, Carla López, Emma Macià, Alba Márquez, Elsa Tejada, Berta Doñate, Cristina Lao, Neus Moreno, Aina Planas, Sara Roch (nenes); Óscar Domínguez, Lean Zanardi, Lluís Canet, Rafa Higuera, Joaquín Fernández, Joan Salas, Gonzalo Larrazábal, Desirée Moreno, Míriam López (elenc). Músics: Gaby Goldman (director musical), Albert Anguela (baix), Federico Salgado (baix suplent), Dusan Jevtovic (guitarra), Toni Mena (guitarra suplent), Adrià Aguilera (Key 2 i 2n director musical), Arianna Pijoan (Key 2 suplent), Jordi Guasp (trompa), Jorge Navarro (trompa suplent), Gregori Hollis Calvo (trompeta), Raul Gallego (trompeta suplent), Claudio Marrero (Reed 1), Aitor Franch Cid (Reed 1 suplent), Salvador Suau (bateria), Eloi López (bateria suplent). Professorat Escola Billy Elliot - Coco Comín Barcelona: Coco Comín (directora), Elsa Álvaro (coordinadora), Enric Marimon, Evangelina Esteves i Jordi Garcia (professors de ballet), Lluís Canet i Anna Llombart (professors de claqué), Jesús Navarro Espinosa (professor acrobàcia), Dani Coma (professor interpretació), Muntsa Rius (professora de veu), Jaume Ortanobas (professor de clown), Evangelina Esteves i Anabel Pituelli (professores de nenes de dansa clàssica, jazz i variació). Direcció: Maite Pérez Astorga. Director musical: Gaby Goldman. Coreografíes originals: Peter Darling. Coreògrafa associada: Elsa Álvaro. Directora resident: Vanessa Ferro. Directora producció artística: Carmen Márquez. Gerent de companyia: Carmelo Lorenzo. Direcció tècnica: Javier Ortiz. Disseny escenografia: Ricardo Sánchez Cuerda. Disseny il·luminació: Juan Gómez Cornejo (AAI) i Carlos Torrijos (AAI). Disseny so: Gastón Briski. Disseny vestuari: Ana Llena. Disseny caracterització: Laura Rodríguez. Traducció i adaptació de les cançons: Alejandro Serrano i David Serrano. Dissenyador de so associat: Gonzalo Martínez Alpuente. Ajudant d'escenografia: Juan José González Ferrero. Productors: Marcos Cámara, José María Cámara, Pilar Gutiérrez i Juan José Rivero. Producció: SOM Produce. Direcció: David Serrano. Teatre Victòria, Barcelona, 22 octubre 2021. Espectacle recomanat a partir de 8 anys. EL CLAQUÉ MINAIRE DEL BILLY A la pàgina d'internet de la productora SOM Produce, artífex de l'espectacle «Billy Elliot», la crida era més que suculenta per a pares i mares intrèpids que somien en convertir els seus fills, si no en estrelles de la gespa, almenys en estrelles de l'escenari. L'avís deia això: «Busquem nens d'edats compreses entre els 8 i els 13 anys, amb formació en ballet clàssic, que desitgin convertir-se en artistes professionals i protagonitzar “Billy Elliot, el musical”».Això d'“artistes professionals” té la seva ironia, tal com està el pati, però la resposta, si algú ho dubtava, va ser més que massiva. La desigualtat, al segle XXI, teòricament, ja no és tan marcada com explica la coneguda història de «Billy Elliot», popularitzada i feta mite sobretot a través del cinema amb el film estrenat l'any 2000 i dirigit per Stephen Daldry.El resultat de la crida de SOM Produce es va constatar després d'un càsting inicial i dos anys de formació —amb interrupció forçosa pel coronavirus— en col·laboració amb l'Escola Coco Comín i dins de la franquícia creada expressament per a «Billy Elliot», amb una dotzena de professors. La resposta final va ser i és de 60 nois i noies que formen part del repartiment de l'espectacle distribuïts en 5 torns de 12 per cada funció, per respectar les limitacions horàries i “laborals” dels infants en les arts escèniques. Al seu costat, hi ha 30 intèrprets adults, 10 músics en directe i 25 tècnics.Després dels èxits dels espectacles estrenats a Londres, Nova York i Madrid (aquí s'hi va estar tres temporades i es va arribar als 750.000 espectadors), la producció estrenada a Barcelona al Teatre Victòria cedit pel seu titular, el Mago Pop, ha omplert les primeres funcions amb l'aforament gairebé al complet i encara més després de l'ampliació al 100%, aixecades les restriccions, fins al punt que s'ha ampliat una funció especial dominical de migdia amb la intenció de facilitar l'accés més familiar. Això sí, una advertència per a futurs espectadors: cal mirar bé les tarifes de les localitats perquè són de 5 estrelles per amunt, des de 28€ la més econòmica (amb visibilitat reduïda a l'últim amfiteatre fins a una escala que arriba a 74€ per a les primeres files de platea). La productora dóna pistes d'aquestes tarifes elevades i poc habituals en un espectacle teatral de Barcelona quan diu que el muntatge de «Billy Elliot» té un pressupost inicial de 4 milions d'euros.La història del fill de miners del comtat de Durham, 11 anys, orfe de mare, criat amb una àvia que de jove volia ser ballarina i que ara comença a perdre el cap, passa en un poble rural del nord-est d'Anglaterra, en els temps de la Dama de Ferro, Margaret Thatcher, amb el tancament de moltes de les mines i les butxaques buides dels minaires per l'atur i el cost de la vida. Sembla una història del segle XIX per la seva foscor però, de tan recent, anys vuitanta del segle passat, encara es pot dir que va passar “ahir” mateix en el país europeu del preBrexit.Lluny de l'aparent ensucrament del musical «Billy Elliot» aquest no escatima un llenguatge groller quan cal, en boca dels minaires, fruit de la indignació col·lectiva pel tràngol del tancament de les mines, i només possible en una cultura social on la crítica al poder, corona inclosa, és admesa com a garantia de l'ADN. Com a mostra, l'escena que per aquests verals plens de prejudicis es consideraria irreverent i que, en canvi, allà —o a l'escenari— no s'està de desitjar «Mort a la Maggie!», pobra Thatcher.De la boxa al ballet clàssic hi ha un salt tan metafòric com radical. El brivall Billy és descobert per la senyoreta Wilkinson que és qui ha de cavar fort, com si baixés a la mina, per convèncer el pare i la família de Billy de les aptituds artístiques per al ballet que té amagades el noi.L'avantatge de la versió musical de «Billy Elliot» és que els espectadors —veterans o primerencs perquè no hi ha dubte que és un espectacle per a tots els públics— poden entrar al teatre coneixent per la pel·lícula quina és la trama, què s'hi cou i quin és el desenllaç. El ganxo de la composició musical d'Elton John el deixarem, per ara, per als que coneixen el músic del seu temps.Si bé els protagonistes són els intèrprets infants que es posen en la pell de Billy Elliot —una autèntica troballa en tots els casos que per al cronista només permet donar testimoni del que li toca a la seva funció—, no s'ha d'oblidar que el muntatge musical també té la fortalesa dels intèrprets adults, l'actriu Natalia Millán, en el paper de la senyoreta Wilkinson, o l'àvia de Billy, interpretada per Teresa Guillamón.Durant dues hores llargues, l'espectacle és total, per la trama, per la història, per la música, per les intervencions solistes, per la interpretació coreogràfica coral, pels números de claqué amb aires de mina i per la sòlida companyia que en cap moment marca una línia divisòria entre la capacitat escènica dels intèrprets veterans i la dels més joves que hi debuten, per a alguns, amb una evident prometedora trajectòria de futur.A «Billy Elliot», però, contràriament del que passa en altres musicals, els espectadors no surten amb una peça als llavis taral·lejant-la perquè el potencial de «Billy Elliot» és el contingut social de fons, la lluita de Billy per aconseguir el seu somni i per convertir-se en un ballarí professional... precisament, com deia al principi, tal com ho promociona la productora del musical en la crida que fa, quan demana nens candidats de 8 al 13 anys per al càsting, que vulguin ser això, “professionals”. I és que sempre hi ha un nou temps perquè neixi una nova estrella.
[cliqueu aquí]
VIDEO
VIDEO
«Bona gent». Text i dramatúrgia: Quim Masferrer. Adjunt guió: Ferran Aixalà. Intèrpret: Quim Masferrer. Espai escènic: LdG. Espai sonor, il·luminació i cap tècnic: Dani Tort. Assessorament vídeo: Sergi Rigol. Disseny gràfic: Arkham Studio. Fotografia: Ignasi Oliveras. Producció executiva i gerència: David Grau. Regidoria: Agustí Rovira. Producció: Guerrilla Produccions. Direcció: Quim Masferrer. Diversos escenaris de Catalunya en gira. Temporada 2021-2022. Teatre Victòria, Barcelona, 4 i 11 de març i 1 d'abril. SOU MOLT BONA GENT! Si algun espectacle ha aconseguit sortejar les restriccions i els protocols sanitaris arran del coronavirus és aquest del dramaturg, actor, director i presentador televisiu Quim Masferrer. «Bona gent» ha mantingut una intensa gira programada no només d'estiu sinó de tardor i d'hivern i més enllà del 2021, cosa que vol dir que la companyia s'adapta tant a espais oberts com a escenaris tancats convencionals.«Bona gent» és un apèndix del celebrat programa de Quim Masferrer, «El foraster», un dels líders d'audiència, emès en diverses temporades per TV3. La capacitat espontània de l'actor de connectar amb tota mena d'espectadors i de persones anònimes amb les quals es troba pels carrers i places de les poblacions que visita l'han convertit en un dels personatges més populars i també més apreciats.Per això, saltar de la televisió al teatre —o a la tarima de plaça major— amb el títol manllevat de la seva frase més coneguda que tanca cada programa televisiu: «Gent de... Sou molt bona gent!» és una reclam de garantia perquè els espectadors de cada lloc on s'instal·la esgotin anticipadament les localitats amb els ulls clucs.L'actor nascut el 1971 a Sant Feliu de Buixalleu, la Selva, no ha amagat mai que el seu origen de la Catalunya petita és el millor aprenentatge que ha tingut a l'hora de crear la dramatúrgia improvisada amb els protagonistes de les seves històries. I aquesta és la mateixa fórmula que aplica en l'espectacle teatral «Bona gent» on sembla que ell no hi té res a dir i en canvi aconsegueix que cada funció tingui una “dramatúrgia” singular, especial i diferent segons les històries que xucla improvisadament d'alguns dels espectadors.Darrere del paper televisiu i bonhomiós de Quim Masferrer, però, hi ha un solatge d'actor de primera línia, comprovat abans amb la companyia a tres de Teatre de Guerrilla i sobretot després en el seu espectacle «Temps», en solitari, estrenat el 2012 a Temporada Alta, un relat de trama complexa i de final màgic on Quim Masferrer desgranava en una cadira de rodes de ficció una història plena d'humanitat i de sensibilitat que va captivar els espectadors.A «Bona gent», Quim Masferrer baixa de l'escenari, fa com aquell qui no vol la cosa, saluda algú en to amical i, zas!, no triga gaire a pescar una nova història que a vegades porta fins i tot a alguna sorpresa en directe telefonant algú relacionat amb l'espectador/a protagonista.«Bona gent» és sens dubte un espectacle de risc perquè depèn cada dia d'allò que es troba en cada pati de butaques o en cada estesa de cadires de plaça major, ja sigui a Vilanova i la Geltrú, Alella, Sant Pere de Riudebitlles, Cubelles, Arbeca, Deltebre, La Sénia, Tordera, La Seu d'Urgell, Alcarràs, Igualada, Sant Sadurní d'Anoia, Guissona, Vilobí d'Onyar, Castellar del Vallès, Martorelles, Alguaire, Premià de Mar, Alcover, Sant Boi de Llobregat, Puig-reig, El Prat, Terrassa, Tarragona, Les Franqueses del Vallès, Sant Gregori, Sabadell... No, no els esmento a l'atzar: són tots escenaris que Quim Masferrer ha concertat per trepitjar des d'aquest estiu fins a entrants de l'any vinent. I la gira continua. Una saludable excepció que ha superat el mal oratge que, com tants altres àmbits, amenaça el conjunt del sector teatral. I és que Quim Masferrer té raó: en el fons, els espectadors de teatre són molt bona gent.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Jaleiu», de Guillem Albà. Composició musical: Guillem Albà & La Marabunta. Intèrpret: Guillem Albà. Músics: Edgar Gómez, Àlvar Monfort, Albert Comaleras, Martí Soler, Luisma Villegas i Irene Garcés. Vestuari: Nídia Tusal. Moviment: Ariadna Peya. Disseny i tècnic d’il·luminació: Ignasi Solé. Direcció tècnica i tècnic de so: Ton Mentruit. Construcció: Xavi Arbonès, L'Estaquirot Teatre. Ajudant de producció: Berta García. Direcció de producció: Blai Rodríguez. Direcció musical: Albert Comaleras. Ajudant direcció i regidoria: Sergio Martínez. Direcció: Guillem Albà. Teatre Victòria, 27 abril 2021. Mostra d'Igualada, 27 maig 2021. Espectacle recomanat a partir de 8 anys. EL MAL DE TOTS NO VOL SOROLL SINÓ “JALEIU” Guillem Albà (Vilanova i la Geltrú, Garraf, 1985) és un clown tastaolletes. Espectacles teatrals, espectacles de pista, música, televisió, ràdio... Sembla que li agrada anar d'un registre a un altre, experimentar, jugar amb l'atzar i deslliurar els espectadors del tòpic que puguin tenir del “pallasso”.Des del 2006, quan va crear la pròpia companyia —tot i que familiarment ja venia del món de l'espectacle i el teatre de titelles— ha estrenat set espectacles de registres diferents: «Sketchofrenia», «Flirt», «Marabunta» (aquest tres, més excèntrics); i «Trau», «Pluja» i «Calma!» (més escènics); i el més recent, «Jaleiu», amb molta música “marabuntanesca” i molta gresca, un espectacle que té a hores d'ara en gira, que va fer una breu temporada al Teatre Victòria i que ha inaugurat la Mostra d'Igualada 2021.A més, Guillem Albà ha estat un dels impulsors de la celebrada versió de «Canto jo i la muntanya balla», la novel·la d'Irene Solà, a la Biblioteca de Catalunya, i ha fet de conductor del programa de TV3, «Celebrem!» o ha passat per l'experiència linguotelevisiva d'«El llenguado», un programa acompanyat d'una de les germanes Sey.Com que Guillem Albà és amant de la improvisació, podria ser que el «Jaleiu» que algú hagi vist en un escenari no sigui ben bé el mateix «Jaleiu» que vegi en un altre escenari. A la Mostra d'Igualada —per cert, funció presencial i també digital en directe—, el guió de base s'ha mantingut, però les circumstàncies epidemiològiques i l'eufòria d'un relatiu retorn a la normalitat han marcat bona part del xou.L'orquestra, o la fanfàrria, si voleu, de la Marabunta té una part molt important en el desenvolupament de «Jaleiu» perquè alguns dels números no serien possibles sense la seva participació. Els músics es converteixen també en intèrprets, al voltant del protagonista, el mateix Guillem Albà, que es multiplica en més de mitja dotzena de caricatures per donar pas a situacions de clown, situacions grotesques, moments entranyables o jugades picaresques.És especialment remarcable el gag —o el “número”, perquè Albà dedica el temps que calgui a cadascuna de les accions— del comandament a distància i el control de tots els músics, un treball de moviment i coordinació meticulós, de congelats, pauses i plays que l'acosten a la dansa, en aquest i altres gags on s'intueix el paper coreogràfic d'Ariadna Peya, amb qui Albà ha col·laborat sovint, així com amb la compositora Clara Peya.Més de registre de pista —portat a l'escenari— és el gag de les crispetes que passa de la paperina individual malabarista a una paperina gegant amb conseqüències imprevisibles per a la moqueta i les butaques del teatre.El més sonat com a intèrpret és el gag del policia fatxenda, que sembla inspirat en la policia de l'època trumpista nord-americana, un individu de panxa ampla, revòlver en mà i placa de xèrif que es permet unes seqüències de tir al “globus” i, en un altre moment, un joc de carambola que posa a prova els efectes de so i la destresa de cadascun dels intrumentistes.Encara hi ha temps per a un gag d'un líder de partit polític amant del pa bimbo i la boca plena, o un mix musical de la troupe, o un número de percussió corporal sense instruments dels músics, fins al pallaso “party men”, amb pastís de nata esclafat al rostre d'una presumpta voluntària amb aniversari feliç, o la fugaç imitació del cantant Freddie Mercury.L'espectacle «Jaleiu» està pensat per a espectadors de totes les edats, pel seu caràcter musical i clownesc, però Guillem Albà l'adapta a cada auditori, com ha estat el cas de la inauguració de la Mostra d'Igualada, amb una platea bàsicament d'adults, representants institucionals i seguidors professionals de la veterana Mostra de Teatre Infantil i Juvenil que té com a epicentre la comarca de l'Anoia des de fa més de trenta anys.Però Guillem Albà no clava queixelada a la jugular, ni posa el dit a la nafra, com fan alguns presentadors de gales que tenen els polítics en el seu punt de mira. Potser perquè el temps que vivim és el que mana i el mal de tots no vol soroll. Per això el pallasso de Vilanova i la Geltrú tendeix a la bonhomia, a la ingenuïtat i a escampar felicitat de la mateixa manera que escampa crispetes. I tot plegat, després de tant de «Jaleiu», tancat amb unes notes finals d'ukulele que, com aquell qui canta, els mals també espanta.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«El despertar de la primavera (Spring Awakening)», de Frank Wedekind. Llibret i lletres: Steven Sater. Música i orquestracions: Duncan Sheik. Orquestracions cordes: Simon Hale. Arranjaments vocals: AnnMarie Milazzo. Adaptació i versió catalana de David Pintó. Intèrprets 2016: Elisabet Molet, Laura Daza, Jana Gómez, Clara Solé, Mireia Coma, Clara Gispert, Marc Flynn, Eloi Gómez, Dídac Flores, Marc Udina, Roc Bernadí, Àlex Sanz, Bittor Fernández. Intèrprets 2018: Elisabet Molet, Laura Daza / Clara Altarriba, Jana Gómez, Clara Solé, Mireia Coma, Carme Milà, Marc Flynn, Eloi Gómez, Dídac Flores / Guido Balzaretti, Marc Udina, Roc Bernadí, Raimon Ferrer i Bittor Fernández. Amb la colaboració especial en els papers adults de Roser Batalla / Rosa Vila i Mingo Ràfols (2016) i Issac Alcayde (2018). Intèrprets 2019. Berta Butinuyà. Laura Daza, Valèria Sorolla, Clara Moraleda, Mireia Coma, Candela Díaz, Víctor Gómez, Eloi Gómez, Pablo Capuz, Adrià Andreu, Marc Udina, Àlex Sans i Pol Roselló. Personatges adults: Roser Batalla / Rosa Vila i Mingo Ràfols. Músics 2016: Xavi Viader / Quim Magnet, Berenguer Aina, Emiliano Roca / Alejandro Fränkel, Gustavo Llull / Marc Garcia Rami, Marta Sala / Raúl Heredia, Nacho López / Marc Santó. Músics 2018: Xavier Viader / Berenguer Aina / Nacho López / Glòria Casanovas / Marta Salas / Stéfano Pompilio / Gustavo Llull. Músics 2019: Gustavo Llull / Gerard Alonso / Cindy Izzillo, Berenguer Aina / Marc Buch, Albert Arnau / Isaac Romagosa, Jordi Sánchez / Iu Boixader, Nacho López / Toni Corrales, Toni Corrales / Mariona Ustrell / Glòria Casanovas, Laura Masferrer / Carlos Cantú/ Marta Sala. Coreografia: Ariadna Peya. Escenografia i vestuari: Jordi Bulbena. Ajudant escenografia: Anna Piqué. Confecció vestuari femení: Maria Rosa Busqué. Construcció escenografía: Miquel Giménez. Disseny d’il·luminació: Dani Gener. Disseny de so: Dani Seoane. Tècnic de so: David Codina i Raúl Moreno. Tècnic de llums: Albert Giner. Direcció de producció i màrqueting: Rubén Yuste. Ajudant producció: David Puig. Community Manager: Juan Carlos López. Coach vocal: Sònia Rodríguez. Ajudant de direcció: Eva Serrasolses. Direcció musical: Gustavo Llull. Direcció: Marc Vilavella. Orígen Produccions (Marc Flynn, Rubén Yuste i Anna Piqué) amb la col·laboració del TGB. Acord especial amb Music Theatre International (MTI). Teatre Gaudí Barcelona (TGB), Barcelona, 13 novembre 2016. Reposició: Teatre Victòria, Barcelona, 5 abril 2018. Reposició: Teatre Victòria, Barcelona, 4 abril 2019. Fa més de trenta anys que Josep Maria Flotats, que acabava de fer el retorn triomfal a Catalunya amb «Cyrano de Bergerac», va formar una companyia jove, vint-i-tants anys de mitjana, per representar al recuperat Teatre Poliorama «El despertar de la primavera», en una versió de Carme Serrallonga. La va estrenar el 27 de febrer del 1986 i va constituir un altre dels èxits de l'època. Aleshores encara no existia la versió musical estrenada a l'Off Broadway el 2006 i després a Broadway on va recollir, entre altres, 8 premis Tony i es va començar a expandir per escenaris de tot el món.La iniciativa de la producció de l'immens equip que forma part de l'estrena catalana hauria de ser rebuda com un dels esdeveniments de la temporada. I no només pel que representa la importació de l'obra cosina germana de l'original teatral sinó pel resultat que aconsegueix una altra companyia també molt i molt jove —com aquella de Josep Maria Flotats de fa trenta anys—, acompanyada d'una banda de músics en directe de primera línia i amb la presència de tres veterans de pes de l'escena catalana com Roser Batalla (que alterna funcions amb Rosa Vila) i Mingo Ràfols (Issac Alcayde, el 2018), en el paper de dels diversos personatges adults.¿Les criatures les porten al món les cigonyes...? Aquesta pregunta innocent avui en dia es pot afirmar que no té sentit, malgrat que els embarassos adolescents i no desitjats continuen creixent estadísticament. Però va ser l'autor Frank Wedekind (Hannover, 1864 - Munic, 1918) qui el 1891 ja s'ho va plantejar i va posar el dit a la nafra de l'aleshores inexistent educació sexual amb una crítica severa al sistema educatiu i familiar, opressor i imperant de l'època, amb l'obra «El despertar de la primavera», que ell mateix va definir com una «tragèdia infantil».El musical, no pas de petit format —ni que inicialment hagués trobat escenari en una sala mitjana com la del Teatre Gaudí Barcelona— ara ha fet el salt al Teatre Victòria del Parale·lel per segona vegada. Reuneix quinze intèrprets i set músics, va ser un dels esdeveniments del gènere de la temporada d'estrena i ho tornarà a ser ara, amb l'avantatge que és un d'aquells espectacles per a espectadors fets, però també per a un públic adolescent, no només pels seus intèrprets sinó per la temàtica de l'obra que, ni que l'adaptació actual la situï a l'Alemanya de principis del segle XX, abans de la Primera Guerra Mundial, incita indiscutiblement a la reflexió sobre les reticències encara existents en alguns sectors conservadors sobre el sistema educatiu actual.Al marge d'aquesta apreciació ideològica, la versió del musical que ha adaptat a un català molt viu David Pintó (Manresa, 1977) i que ha dirigit la mà mestra de Marc Vilavella (Barcelona, 1979) amb l'acompanyament en la direcció musical de Gustavo Llull (Puan, Argentina, 1969) té els mèrits escènics suficients per congregar espectadors no només entusiastes del gènere sinó també els que vulguin recuperar la història de Frank Wedekind (Hannover, 1864 - Munic, 1918), revisada, fins i tot diria que amb mirada contemporània, reduïda en relació a les tres hores de la peça original de teatre —el musical té una durada de dues hores— i igualment de colpidora per la «tragèdia» que amaga i que transporta els espectadors a tantes i tantes tragèdies adolescents actuals.Amb una vintena de peces musicals —molt agraït i simbòlic el bis final que transforma la companyia en nois i noies i adults d'avui mateix—, la versió de David Pintó ha defugit d'un registre artificiós i l'ha acostat al parlar quotidià dins de la correcció que es mereix el text de Wedekind. El muntatge compta amb un equip d'actors, actrius i cantants emergents que, en l'estrena, van aixecar Frank Wedekind sense pràcticament cap element escenogràfic, ben diferent del muntatge del Victòria, augmentat i revisat amb quatre grans columnes que marquen un espai fantàstic, amb perdó per la feina de Jordi Bulbena, que també hi és, amb unes pintades de guix a les parets negres de la sala i uns mòduls de fusta negra que es mouen d'una banda a l'altra per fer-ne una mena de puzzle gegant al servei de la trama. Molt remarcable el vestuari, aquí sí, de Jordi Bulbena, i encara més remarcable el disseny d'il·luminació (Dani Gener) que matisa cadascuna de les accions, els dóna color, els imprimeix calidesa o fredor, i persegueix i remarca els principals adolescents protagonistes quan tenen intervencions solistes.Un musical, diguem-ne de culte per entendre'ns, depèn no només de les veus —aquí no hi ha fissures perquè s'evidencia que hi ha molta i bona escola al darrere malgrat la joventut— però depèn també de l'orquestra i els seus músics que mantenen les dues hores en una remarcable i excel·lent interpretació de la banda sonora, cosa que justifica que en l'estrena a Broadway, la partitura arrasés en els Premis Tony.La temporada torna a ser d'aquelles que vénen marcades per estol de grans musicals. Amb totes les diferències de gènere que tenen els uns amb els altres i amb la prudent distància amb què poden ser comparats, s'hi ha d'afegir com a imprescindible i totalment recomanable aquesta producció d'«El despertar de la primavera» que hauria de fer que els promotors de grans equipaments públics es preguntessin, com a mínim, ¿com s'ho fan produccions privades d'aquesta mena per sortir-se'n sense que es lamentin que els pressupostos no els arriben? La resposta, potser la trobarien en la tornada d'una de les peces del musical quan canten tots a cor què vols: «bla, bla, bla, bla, bla...»
[Crítica corresponent a l'estrena del 2016 al Teatre Gaudí Barcelona].
VIDEO
VIDEO
VIDEO
Vídeo promocional del musical «El despertar de la primavera» al TGB (1). Video promocional de la 2a temporada al Teatre Victòria (2). Vídeo promocional de la 3a temporada al Teatre Victòria (3).
«Castle School. El Musical». Idea original: Joan Llonch i Cristina Allande. Text: Roc Oliver. Lletres cançons: Diana Torné. Roc Olivé i Toni Ten. Música original i arranjaments: Toni Ten. Intèrprets alumnes primària i secundària de «Castle School»: Bernat Borràs, Èric Alés, Anna Pallarès. Estefania Granados, Daniel Berbel, Marc Pont, Martí Alsina, Sergi González, Marc Cañadell, Paula Martínez, Mireia Pancorbo, Anna Zapata, Cristina Fabero, Laura Fàbregues, Valèria Núñez. Mariona Grau, Estefania Granados, Alèxia Sanz, Laura Gutiérrez, Albert Enrique, Blai Loncan, Maria Bibiloni, Anna Canyadell, Marta Alcántara, Leire Pérez, Nuria Nadina Hoyos, Judith Mérida, Roger Sorribas, Mar Sellés, Adam Olivares, Laura Vidal, Ona Brugada, Cristina Lao, Martina Abad, Júlia Andreu, Raquel Trull, Marta Gubern, Laia Mas, Laura Moncusí, Laia Folch, Berta Mengíbar, Berta Canyadell, Luo Min Hutchinson, Anna Dinarès, Laia Fabregó, Cecília Garcia, Laia Mariotti, Júlia Pastor, Roger Albors, Adrià Gómez, Marc Berbel, Pau Bernaus, Yaiza Zapata, Jana Pascual, Mariona Montes, Mariona Boix, Ariadna Codinach, Judith Rovira, Laia Estrada, Laia Mérida, Clàudia Bello, Marta Ruiz, Martina Riera, Araceli Pendón, Carla España, Carla Vidal, Alba Delgado, Elsa Robles, Deepika Soler, Laia Mayoral, Carla Playà, Carla Romero, Clara Garcia, Marta Castells, Èlia López, Ares Ferrer, Nerea Cobos i Cristina Coll. Esperits: Núria Rigat, Berta Borràs i Nerea Cobos. Professorat de «Castle School»: Eli Gutés, Enric López, Òscar Masllovet, Bruna Feliciano, Jèssica Martín, Ariadna Clapés, Noèlia Mateus, Jordi Cantó, Roc Olivé, Anna Valdivieso i Judit Bordas. Càsting: Ritme Dansa. Coreografia: Cristina Allande i Cristina Martín. Ajudant coreografia: Sofia Martínez. Coaching: Isabel Gutiérrez. Acabats decoratius i pintura: Gerard Enrique i Albert Garriga. Construcció pupitres: Albert Borràs. Disseny i animació projeccions: Creueta 119. Disseny de vestuari: Cristina Allande i Jordi Brunet, La Capsa de Trons i Teatre del Sol. Vestuari: Teatre del Sol i Divari. Uniformes escolars: Corvex, Romeu Sendrós i Confeccions Prat. Maquillatge: Antonia Gala. Perruqueria: Anabel Córdoba. Utillatge: Jenny Granados i Roc Olivé. Mescles: Xasqui Ten. Gravacions: Ten Produccions. Disseny marxandatge: Raúl Cañadas. Fotografia: Carles Porta. Impremta: Litogràfiques Alp. Coordinació tècnica: Joan Llonch. Muntatge i operadors de llums: Ramon Ramiro, Carles Campoy, Marc Cañadell i Sergi González. Canó de seguiment: Raúl Corman. Microfonista: Eduard Gil. Operador so i vídeo: Oriol Llistar i Arnau Pardo. Regidoria: Erika Magem i Isabel Gómez. Coordinació tècnica: Joan Llonch. Disseny d'escenografia: Teatre del Sol. Cap d'escenografia: Joan Llonch. Construcció escenografia: Tomasz Marek Jacek, Joan Llonch, José Granados, Marc Brugada i Òscar Pino. Disseny de so: La Capsa de Trons. Disseny de llum: Creueta 119. Producció executiva i gerència: Joan Llonch. Comunicació i xarxes socials: Noemí Prous, Eli Gutés i Mariona Grau. Màrqueting: Joan Llonch i Cristina Allande. Auxiliar producció: Jenny Granados. Making of i vídeos: Daniel Albors i Eva González. Direcció coreogràfica: Cristina Allande. Direcció vocal: Anna Aparicio i Montse Saurí. Direcció musical: Toni Ten. Direcció escènica: Cristina Allande i Diana Torné. Companyia: Ritme Dansa. Teatre Victòria, Barcelona, 18 novembre 2018. Espectacle recomanat a partir de 5 anys. Els promotors d'aquest macroespectacle musical, Ritme Dansa i Ten Produccions, ja van apamar les dimensions del Teatre Victòria de Barcelona amb la col·laboració que van fer amb la companyia Dagoll Dagom i el musical «Cop de Rock». El salt des del Teatre del Sol de Sabadell, de dimensions més reduïdes, al teatre del Paral·lel barceloní compta, doncs, amb aquesta experiència anterior.A Sabadell s'han fet més de 50 funcions i, fins al final de temporada, es preveu que només en aquest teatre amfitrió l'hagin vist uns 9.000 espectadors. Les funcions més reduïdes del Teatre Victòria, pensades per a un públic familiar ampli de cap de setmana, sense fronteres d'edat, i especialment recomanable per a espectadors d'entre 8 i 12 anys, també per a centres educatius, s'afegeixen a l'extensa oferta familiar dels teatres de Barcelona amb la característica que aquest compta amb una immensa capacitat d'energia humana que ha treballat en la preparació de l'espectacle i la que hi intervé en cada representació, una capacitat que, evidentment, tot fa pensar que no seria possible sense l'aportació generosa i entusiasta de bona part dels tècnics, equip directiu i intèrprets, uns troupe que abasta des de les edats més joves a les més pre i postadolescents amb un equilibri de forces semblant al de les pinyes castelleres.Tot això pot fer pensar que «Castle School» és un espectacle d'aquells que es podrien titllar de «fi de curs». Cal advertir de seguida que res d'això. La rigorositat interpretativa, tant dels personatges principals com els secundaris, l'acompanyament coral, el moviment coreogràfic, la il·luminació, el so, el vestuari, els efectes màgics, el treballat marc escenogràfic i la projecció de fons permanent d'un vídeo de mapatge en diferents ambientacions d'esterior enriqueixen el clima tipic d'un centre d'elit anglès, el Castle School, que viu un curs alterat per diverses circumstàncies.L'aire de la idea del muntatge i l'elaboració del guió, tant del text com de les lletres de les cançons, així com el perfil dels personatges amb els noms anglesos, fa pensar en una hipotètica autoria de musical d'importació. Doncs, tampoc no és això perquè l'autoria és cent per cent catalana amb una mirada de concepte europeu.La trama es basa en un grup d'alumnes de segon curs de batxillerat. Arriba un alumne nou a Castle School —centre de prestigi que també fa funcions d'internat— i per la seva manera de ser, el nouvingut és agafat pels líders més buscabregues com el cap de turc del que ara s'anomena “buylling”. Un element d'interès, doncs, per als espectadors joves —l'espectacle es balanceja entre el juvenil i l'infantil— a qui tampoc no els decebran les anècdotes típiques de trapelleries escolars, l'aventura de colla, el professorat de tota mena des del més apreciat al més odiat, les escenes més romàntiques d'adolescència, el toc més sentimental d'una alumna i la seva germana que han perdut la mare fa poc, l'estímul d'un càsting per participar en un concurs de musical com a alumnes del centre, i l'aventura de la troballa d'un tresor amagat gràcies a un parell d'esperits de dues alumnes mortes de fa segles, per salvar Castle School d'una crisi econòmica que els allibera de les retallades imposades per un subdirector cruel representant del Minsiteri d'Educació del govern —el dolent de la pel·lícula— i que s'acarnissa en una “escabetxinada” contra les activitats més creatives: la música, la història de l'art, el teatre... Una crítica velada al dilema de com ha de ser l'educació, si més creativa i per afavorir la formació com a persones o simplement rutinària i pensada per aconseguir unes notes altes i un certificat de graduació.En conjunt, el musical —un parell d'hores amb entreacte— ofereix la possibilitat que tots els espectadors, sigui quin sigui el seu nivell o la seva edat, s'hi sentin atrets i fins i tot identificats: els més primerencs perquè hi ha una guspira de fantasia per a infants i els més crescuts perquè el muntatge aglutina algunes de les claus dels gèneres literaris i cinematogràfics més apreciats dels últims temps: el gènere gòtic, el fantàstic, l'enginy i l'esforç, la tenacitat, l'amor i l'odi, l'amistat i l'esperit de justícia perquè el bé acabi triomfant sobre el mal. Al teatre, com al cinema, també està bé que, de tant en tant, el The End sigui bonic.
VIDEO
«Ossos», de Sergi Pompermayer. A partir d’una idea de Pilar Montoliu. Música original d'Antonio Santoyo. Intèrprets: Fermí Fernàndez i Toni Albà. Disseny d’escenografia, vestuari i il·luminació: Laura Clos “Closca”. Produïda per: Pilar Montoliu i Toni Albà SL. Producció executiva: Xavier Granada. Producció artística i ajudanta vestuari: Montsant Ciuran. Assessor de producció: Raül Perales. Construcció d’escenografia: Companyia Toni Albà. Tècnic de so: Albert Vadell. Tècnic d’il·luminació: Antonio Santoyo. Veu en off: Xavier Serrano. Fotografies: David Ruano. Disseny Gràfic: Sagarzazu. Direcció: Sergi Pompermayer. Teatre Victòria, Barcelona, 12 novembre 2018. Com que la broma va de Miquel de Cervantes, o millor dit, dels presumptes ossos de les despulles de Miguel de Cervantes, és gairebé imprescindible parlar de la novel·la «El coloquio de los perros», que en realitat l'escriptor del Quixot va titular, seguint els cànons de l'època i sense presses: «Novela y coloquio que pasó entre Cipión y Berganza, perros del Hospital de la Resurrección, que está en la ciudad de Valladolid, fuera de la puerta del Campo, a quien comúnmente llaman “Los perros de Mahudes”».Si allà, quan es fa fosc, el parell de gossos, Cipión i Berganza, parlen i s'expliquen les seves misèries, aquí, entre altres coses i necessitats fisiològiques pròpies de l'espècie, també. L'autor Sergi Pompermayer (Barcelona, 1967) ha ampliat la comèdia amb dos científics de bata blanca que contrastren amb els dos quissos. I amb aquests quatre personatges —doblet dels dos intèrprets— es dóna pas a una comèdia que transcorre sota el ritme de l'efluvi musical amb aires del XVII —original d'Antonio Santoyo, col·laborador d'altres espectacles de la companyia— i que fa un salt des de la remembrança del Segle d'Or a l'actualitat més punyent.Així, doncs, la cosa circula des del Convent de les Trinitarias Descalzas de Madrid, on s'especula que reposa l'escriptor del Quixot i on se li atribueixen els ossos trobats, fins a l'Institut d'Investigació on exerceixen els dos científics contemporanis que mantenen també el seu «coloquio» particular amb la ració de picaresca convenient fins al punt que un no sap si són més humans els dos gossos o més gossos els dos humans.A l'instint de supervivència dels dos cans rastrejant per tot arreu per trobar ossos —i si pot ser els de l'amo Cervantes— es pot contrastar l'instint de supervivència dels dos científics capaços de vendre al millor postor els presumptes ossos de Cervantes per obtenir una vida confortable sense doblegar gaire l'esquena, és a dir, fer vida de gos gràcies a una oferta milionària del milionari més milionari que vindrà de la mà de qui comanda els Zara.El guió de Sergi Pompermayer és ple de referències amb noms i cognoms, lleugerament alterats, però fàcils d'identificar amb patronímics actuals, cosa que dota la comèdia de la suficient dosi de sàtira de lletra menuda amb la intenció que els espectadors en facin una segona lectura.Els actors Toni Alba i Fermí Fernàndez formen un duo de clowns que recorren al registre del gènere còmic entre la tendresa i l'absurd, la picaresca i la bona fe, amb canvis de paper en diferents escenes entre la parella de gossos i la parella de científics, combinant el llenguatge del gest amb la paraula —quan es tracta de gossos— i el llenguatge convencional teatral quan es tracta dels científics.«Ossos» només es representa els dilluns, ara al Teatre Victòria del Paral·lel —com si fossin els teloners del Tricicle que ocupa la cartellera la resta de dies—, tot i que s'ha representat en gira per diferents escenaris, després que l'inici del projecte ja porta gairebé quatre anys de vida. Cal esmentar la feina de Laura Clos “Closca”, autora també del vestuari especial dels gossos, que ha dissenyat una escenografia funcional de quatre grans plafons, matisats per la il·luminació de collita pròpia, que ambienten els dos espais físics: l'exterior del descampat dels gossos i l'interior del laboratori dels científics. Però malgrat la seva eficàcia, fa l'efecte que l'espectacle que és de petit format tindria una millor recepció en un espai més íntim que no pas el de la platea del Teatre Victòria, que està pensada per a produccions de gran format.
«Cabaret». Llibret de Joe Masteroff. Música de John Kander. Lletres de les cançons: Fred Ebb. Intèrprets: Elena Gadel, Ivan Labanda, Bernat Mestre / Alejandro Tous, Amparo Saizar, Enrique R. del Portal, Víctor Díaz-Janeiro, Teresa Abarca, Anna Coll, José Carlos Campos, Miguel Ángel Collado, Gerard Mínguez, Alejandro Fernández, Xabi Nogales, Evangelina Esteves, Maite Fernández, Julia Pérez, Marina Martín i Maria Reina / Olga Moral. Músics: Raúl Patiño, Marc Garcia / Andreu Gallén, Marta Muñoz, Ivó Oller / Josep Gomariz, Jorge Pastor / Miguel Moisés, Miguel Ángel Royo / Albert Carrique, Marcel·lí Bayer / Jordi Santanach, Ara Vaquero / Ariadna Gabarrell, Xavier Sánchez / Guillermo Prats, Eloi López / Martí Soler / Salvador Suau. Disseny escenografia: Ricardo Sánchez Cuerda. Disseny il·luminació: Juanjo Llorens. Disseny so: Gaston Briski. Maquillatge: Antonio Belart i Laura Rodríguez. Disseny vestuari: Antonio Belart. Disseny maquillatge i caracterització: Antonio Belart i Laura Rodríguez. Col·laboracions de perruqueria i maquillatge: Toni Santos; de vestuari: Goretti Puente; de compres de vestuari: Raquel Ibort; sponsor de pantys i mitges: Cecilia de Rafael; de llum i so: Proyect Arte; de barrets: Nina Pawlowski; de cortinatges: Pilar Albadalejo; de motors elevadors: Pro-Rigging. Direcció tècnica teatre: Ignasi Morros. Regidoria: Maria Laporta. Vestuari: Fernando Juárez i Laura Casellas. Perruqueria i maquillatge: Rut Fulgado i Míriam Torres. Operador de so: Jordi Ballbè. Auxiliar de so: Jaume Vergé. Microfonista: Pepe Bel. Elèctric i canons: Sergio Santafé i Miki Esteban. Cap de maquinària: Joan Bonany. Maquinista: Fèlix Mendoza "Piraña" i Bernat Salvà. Maquinista i utillatge teatral: Ema G. Blanco. Gerent companyia: Teresa Navarro. Cap de sala: Sara Ribalaygue / Raquel Vílchez. Equi de sala: Miguel Vílchez i Òscar Espinosa. Producció: 3XTR3S (Tricicle, Dagoll Dagom, Anexa, i Artistic Events) amb l'acord de SOM Produce. Productors associats: Robin de Levita i B2B. Ajudants producció: Cristina Aragay i Ona Albadalejo. Producció original: SOM Produce. Producció executiva: Anexa. Coreografia: Federico Barrios. Assistent coreografies: José Félix Romero. Direcció tècnica: Guillermo Cuenca i Javier Ortiz. Disseny coreografia i director associat: Federico Barrios. Arranjaments i orquestracions: Raúl Patiño i Tomàs Peire. Assistent de direcció musical: Marc Garcia i Andreu Gallén. Direcció musical: Raul Patiño. Ajudant direcció: Maximiliano Levia. Ajudant direcció Barcelona: David Pintó. Direcció: Jaime Azpilicueta. Teatre Victòria, Barcelona, 4 octubre 2017. Han passat cinquanta anys des de l'estrena de la primera versió de «Cabaret», el 1966 a Broadway, i l'adaptació cinematogràfica el 1972, de Bob Fosse amb Liza Minnelli. Des d'aleshores, els «revivals» s'han anat succeint cíclicament i el nombre d'espectadors ha augmentat progressivament fins a convertir-se en un dels musicals més vistos de la història amb la xifra astronòmica de més de 30 milions d'espectadors. I tot a partir de l'adaptació d'una novel·la del 1951, «Goodbye to Berlin», de Christopher Isherwood, ambientada el 1931 a Alemanya, en el moment que el nazisme comença el seu ascens cap al poder que es convertiria en tragèdia. L'espai ambiental és el Kit Kat Club. I els seus protagonistes principals: una vedet, Sally Bowles; un jove escriptor nord-americà que arriba a Berlín per trobar la inspiració per a una novel·la, Cliff Bradshaw; i el Mestre de Cerimònies de l'espectacle del cabaret, Emcee.«Cabaret» excel·leix per les seves peces musicals que permeten moments tan especials com compromesos en actuacions solistes dels dos personatges emblemàtics de l'obra: Sally Bowles i el Mestre de Cerimònies. Aquí, la responsabilitat del pes d'aquest duet que aguanta encara avui «Cabaret», mig segle després, recau en la qualitat i la matisada dolcesa musical d'Elena Gadel —cal recordar que va ser en aquest mateix escenari del Teatre Victòria on l'actriu, que ara s'ha incorporat a la sèrie «Com is fos ahir», de TV3, va créixer en el paper de Blanca de «Mar i cel» de Dagoll Dagom— i en aquest autèntic mestre de tota mena de cerimònies, de transvestisme, de caracterització i de multiplicitat de registres teatrals i televisius (és una de les ànimes de «Polònia» de TV3) que coincideixen en les qualitats escèniques d'Ivan Labanda.Seria injust, però, centrar-ho tot en els dos principals personatges del musical. Cal tenir en compte els dos intèrprets que els fan de «covers»: Teresa Abarca, que interpreta el paper de Kost, la noia que rep mariners a la pensió, i José Carlos Campos, que té el paper de Herman. També hi juga un paper important el personatge de Cliff, l'escriptor que interpreten alternativament els actors Bernat Mestre i Alejandro Tous. I encara l'actriu Amparo Saizar, que té el paper de la senyora Schneider.«Cabaret» té, a aquestes alçades de la seva llarga trajectòria, el repte de superar les escenes parlades. Aquesta versió en castellà dirigida per Jaime Azpilicueta, que aquí ha comptat amb el suport de David Pintó, flaqueja en els moments teatrals, excepció feta dels solos amb el Mestre de Cerimònies, com si tot s'hagués deixat a l'empara de la potència musical. Esclar que hi té molt a veure la fina trama argumental de l'obra —potser a hores d'ara ja molt coneguda— i en alguns moments més pròxima al tòpic sentimental d'una època determinada que no pas a la guspira que hauria de punxar encara els espectadors actuals.Aquesta guspira es fa esperar durant la primera part i no s'encén fins a la segona part —l'espectacle té una durada de dues hores i mitja amb entreacte inclòs— que és quan la trama agafa un caràcter més dramàtic i que aquí la versió ha segellat amb l'espetec d'un quadre final coreogràfic fugaç i impactant que no necessita paraules i que arrodoneix tot allò que es pot haver trobat a faltar abans.«Cabaret» és un espectacle que no es pot deixar passar per alt, per la bona feina dels principals protagonistes esmentats abans, pel conjunt dels intèrprets de la companyia, per l'orquestra i la interpretació musical, per les coreografies, per la caracterització, pel vestuari, per la maquinària escenogràfica i per una posada en escena brillant i espectacular i la virtut que té el musical de continuar fent taral·lejar una bona estona alguna de les seves peces més populars després de sortir del teatre.
VIDEO
VIDEO
L'actriu i cantant Elena Gadel interpreta un dels temes més coneguts del musical «Cabaret» (1). Una de les escenes de la companyia del musical «Cabaret» amb la peça «Money, money» (2).
«Scaramouche». Llibret de Joan Lluís Bozzo. Lletres cançons de Joan Lluís Bozzo, David Pintó i Joan Vives. Música i orquestració d'Albert Guinovart. Intèrprets: Toni Viñals, Ana San Martín, Mireia Mambo, Ivan Labanda, Jordi Coromina, Clara Moraleda, Albert Mora, Frank Capdet, Pitu Manubens, Anna Alborch, Josep Ferrer, Jan Forrellat, Eduard Mauri, Lucía Torres, Cristina Murillo, Mireia Dolç, Neus Pàmies, Marcel Clement. Músics orquestra: Marc Garcia i Marta Muñoz (piano), Xavi Navarro i Andreu Gallén (teclats), Edurne Vila i Helena Muñoz (violí), Esther Vila i Marta Perna (violoncel), Guillermo Prats i Eduard Arribas (contrabaix), Quim Ollé i Ramon Vilalta (flauta), Francesc Puig i Xavi Pendon (clarinet), Cati Terrassa i Martí Marsal (trompa), Josep Gomariz i Natxo Jiménez (trompeta), Ferran Armengol i José Vicente Espinosa (percussió), Josep Gomariz (coordinador orquestra). Escenografia original: Alfons Flores. Modificacions escenogràfiques puntuals: Dagoll Dagom. Ajudant escenografia i attrezzo: Sarah Bernardy. Construcció escenografia: Taller Castells Arts-cènics / Carles Piera / Tusa. Ajudant attrezzo: Mercè Luchetti. Vestuari: Montse Amenós. Ajudant vestuari: Maria Albadalejo. Confecció vestuari: Goretti Puente. Pràctiques vestuari: Marc Udina. Coreografia: Francesc Abós. Mestre d'armes: Jesús Esperanza. Lluita escènica: Kike Inchausti. Disseny il·luminació: Albert Faura. Assistent il·luminació: Marc Salicrú. Disseny so: Roc Mateu. Caracterització: Eva Fernàndez. Ajudant caracterització: Pinda Aguilar. Postissos i perruqueria: Fent i Desfent / Mario Audello. Cap tècnic: Carles Fernández. Operador de so: Jordi Ballbè. Microfonista: Cristian Nadal. Auxiliar de so: Jordi Clopés. Operador de llums: Ignasi Morros. Elèctrics: Jordi González i Sergio Santafé. Regidor: Tito Lucchetti. Maquinista: Joan Bonany. Vestuari: Fernando Juárez. Perruqueria i maquillatge: Noemí Jiménez. Producció executiva i gerència: Anna Rosa Cisquella. Director de càsting: Miquel Periel. Operador vídeo càstings: Dimas Bozzo. Adjunt direcció musical: Andreu Gallén. Direcció musical: Joan Vives. Ajudant direcció: David Pintó. Direcció: Joan Lluís Bozzo. Companyia Dagoll Dagom. Teatre Victòria, Barcelona, 1 d'octubre 2016. Un pare, a la sortida de la representació del musical «Scaramouche» del Teatre Victòria, explica als seus dos plançons, d'uns 8 i 10 anys, el que han vist, més enllà de la brillantor de l'espectacle, durant gairebé tres hores que han passat volant, i de l'aventura del clàssic «Scaramouche» versionada per Dagoll Dagom. El pare-espectador aprofita l'oportunitat per fer pedagogia social, pensant segurament en el que els espera als seus fills quan es facin grans. «A França», els diu, «va començar la primera de les Revolucions de tot Europa per fer fora els que manaven i s'enriquien a costa de la gent del poble i van guanyar perquè els de baix sempre són més i tenen la raó.» Ja se sap que no totes les revoltes són tan simples i no totes acaben igual de bé —pensem en les mes recents del sud del Mediterrani, per exemple—, però al progenitor dels dos joves espectadors se'l veu encara tocat per la passió que encomana l'èpica i la utopia quan es mitifiquen i se'n fa una ficció, que és a vegades el que s'aproxima més a la realitat que no pas el manual d'història de rigor.Aquesta senzilla anècdota a peu de carrer em convenç que una de les intencions del nou musical de Dagoll Dagom es compleix: missatge subliminal sociopolític aprofitant el període la Revolució Francesa de la dècada del 1789 al 1799, amb la posada en escena de la llegenda de Rafael Sabatini (Jesi, Itàlia, 1875 - Adelboden, Suïssa, 1950), autor italià en llengua anglesa (la llengua de la seva mare) de novel·les d'aventures com «Scaramouche» (1921) i també, d'altres menys conegudes com «El capità Blood» (1922) o «El cigne negre» (1932).Si «Mar i Cel» va representar en el seu moment un abans i un després del teatre català, i sobretot del teatre musical català, «Scaramouche» va pel mateix camí. Dagoll Dagom hi ha abocat tot el solatge que porta acumulat en quaranta anys, ha continuat facilitant el relleu escènic i musical amb un planter, en la seva major part, de l'última fornada —que vol dir preparat, exigent i generós a la vegada— i creant un espectacle que no sabries per on retocar perquè arrodoneix una excel·lent factura escènica des del llibret que combina l'aventura, el romanticisme i l'humor, a les lletres de les cançons, el text que juga amb Shakespeare o Goldoni, la netedat i claredat de la seva interpretació, la treballadíssima coreografia dels espadatxins (i alguna espadatxina) i les diverses escenes de lluita d'espases i florets, la suggerent musicalitat que combina diversos gèneres al servei de les diferents classes socials de l'obra, els matisos de la partitura que acoloreixen cada situació, el luxe del vestuari, la calidesa de la il·luminació, la realització amplificada del so i la fastuosa i a la vegada pràctica escenografia modular per representar diversos espais per nivells sense foscos ni pauses que alterin el ritme.«Scaramouche» ha trobat el seu punt d'equilibri just per convertir-se en un espectacle per a tots els públics durant molt de temps sense que a cap franja d'edat —de la més jove a la més madura— els pugin els colors a la cara. Allò que potser no acabin d'entendre de la trama els més joves ho supleix el dinamisme aventurer i espadatxí d'algunes escenes i també les escenes de la troupe de la Commedia dell'Arte. Allò que hi busquin els més veterans (aquells que un dia encara van llegir i somniar amb «Els tres mosqueters»), els ho ofereix una aventura amb els ingredients del gènere, amb màscara inclosa, però amb una interpretació de la més alta volada.El quartet protagonista d'aquest resultat el formen les parelles dels actors Toni Viñals (Scaramouche) i Ivan Labanda (Marquès) i Ana San Martín (Olympia) i Mireia Mambo (Camilla). Molt bé l'humor afrancesat i cínic del segle XVIII, interpretat per Ivan Labanda, i també el caràcter d'heroi sisplau per força del doble personatge d'Scaramouche —mantinc la incògnita del persoantge per als qui la vulguin descobrir al teatre—, que interpreta Toni Viñals.Molt diferents, cara i creu, per raó del personatge, els papers de les actrius Ana San Martín i Mireia Mambo, la primera a mig camí entre la temptació del marquesat i la febre pobletana de la revolució, amb una interpretació delicada i fràgil que aporta el to més romàntic de l'aventura però que fins i tot li reserva una escena totalment diferent com a espadatxina, i la segona, des de la troupe de la Commedia dell'Arte a la juguesca seductora amb el marquès i el seu paper carregat d'energia de perdedora en l'amor i afortunada en el diners, pel bé de la causa, esclar, amb Napoleó de propina (llicència irònica de l'autor del llibret de l'obra).Els seguidors del teatre musical català coneixen bé la trajectòria d'aquests quatre protagonistes i, sobretot, recordaran l'admirable salt galaico-català de l'actriu Ana San Martín (Santiago de Compostel·la, 1991) amb «Mar i Cel» —aquí continua amb un català que ningú diria que no és matern— i el debut també en català, com si sempre hi hagués actuat, de l'actriu Mireia Mambo (Barcelona, 1989), d'origen guineà, formada artísticament a Londres i Madrid, després del seu impacte en el musical «Sister Act».Pel que fa a Toni Viñals (Barcelona, 1978), la seva trajectòria ha estat també molt marcada pel pas recent a l'última versió de «Mar i Cel», entre altres musicals anteriors. I Ivan Labanda (Barcelona, 1980), actor polifacètic i de múltiples caracteritzacions del programa «Polònia», ha passat en els últims anys per musicals com «Què», «T'estimo, ets perfecte, ja et canviaré», «El Petit Príncep» o «Sugar, ningú no es perfecte».Aquest és un quartet, però, que es veu envoltat d'altres presumptes secundaris que en realitat són essencials en segons quines escenes. Com l'actor Jordi Coromina (Bàrtolo), que ha deixat el seu paper a l'obra «Testimoni de càrrec» (Teatre del Raval) per fer aquí un paperàs, com a patró de la troupe de la Commedia dell'Arte i mig dimoniot i que, a primer cop d'ull, per la veu i la caracterització, algú podria confondre amb el veterà actor Pep Cruz. I també Albert Mora (Philippe), a punt d'espasa. O Frank Capdet (cardenal Coullardin), amb un extra ninot de drap inclòs per produir una dels efectes escènics per mor de la Revolució. O Josep Ferrer (Dégeon, pare dels Scaramouche i empresonat a la masmorra) en una escena en solitari —escenografia buida en profunditat— que recorda els solos de lament de «Mar i cel» o també d'«Els Miserables». I encara l'adolescent filla "acollida" per la troupe de comediants, Fanny (l'actriu Clara Moraleda), aquell personatge que en qualsevol trama d'aventures clàssiques té el secret més ben guardat fins que el destapa i empeny el desenllaç. I així, fins a tots i cadascun dels intèrprets sense oblidar els músics que, per molt que estiguin amagats al fossat del teatre, hi juguen un paper ineludible perquè tot rutlli i soni en el seu moment precís (bufetades incloses).¿Cal explicar de què va «Scaramouche»? Se n'han fet dues versions cinematogràfiques, la primera, muda, el 1923 (dirigida per Rex Ingram) i la segona, el 1952 (dirigida per George Sidney). Ha plogut molt des d'aleshores. També als anys trenta, la pionera Editorial Molino, va publicar una traducció de la novel·la de Sabatini a la col·lecció Biblioteca de Oro. Se n'han fet algunes reedicions al llarg dels anys. En espanyol, l'Editorial Mondadori, a finals dels anys noranta, en va publicar una traducció de Manuel Pereira. Amb motiu de l'estrena teatral de Dagoll Dagom, el Grup 62 n'ha publicat ara el guió teatral a la col·lecció Llibres de Butxaca. I per als que no vulguin o no puguin llegir, hi ha disponible un audiollibre en original anglès, dins del Projecte Gutenberg, que els fa la feina (adjunto l'enllaç a sota).De tot plegat, l'espectador que en vulgui saber més, es pot documentar sobre la situació a la França del 1789, quan la noblesa tenia el peu damunt el coll d'una població morta de gana. En la ficció del musical de Dagoll Dagom, René i Louis, dos germans bessons separats des de la infantesa, es retroben molts anys després. René és un jove actiu i atrevit que conviu amb una troupe de comediants i és també l'amant de Camilla, una actriu jove, molt bonica i sensual, que amb ulls d'avui en podríem dir cabaretera. En canvi, Louis forma part de la noblesa, després de ser adoptat pel marquès de l'Echalonne. Louis s'ha encarregat de la biblioteca del Palau del marquès i s'ha enamorat d'Olympia, la promesa a punt de casori del mateix marquès.La història fa un gir quan tots plegats es traslladen a París on Olympia es casarà amb el marquès, i els comediants, gràcies a la seducció interessada de Camilla amb el marquès, obtindran un lloc en un dels millors teatres de la ciutat. Però el poble no està per comèdia i lluita per la seva llibertat, la seva igualtat i la seva fraternitat —el triple lema encara avui de la república francesa— amb les revoltes i la presa de la Bastilla.És enmig d'aquesta revolta popular, la Revolució Francesa, que Scaramouche, l'emmascarat, es converteix en el defensor del poble i en un corcó per als nobles, els aristòcrates i els capitostos de la cort. Els seus pamflets revolucionaris i les seves aparicions en el lloc més inesperat fan anar de bòlit les tres potes del poder —la cort, la noblesa i l'església— i els enfrontaments se succeeixen tant al carrer com en els indrets més freqüentats pels poderosos. La trama del musical «Scaramouche» es basa en aquest moment històric i té l'encert de reflectir els abusos dels uns i les injustícies dels altres, rematat amb un final que no seria fidel al gènere si no fos feliç i èpic a favor dels que han nascut per ser herois.
VIDEO
VIDEO
VIDEO
Clip promocional del musical «Scaramouche», de Dagoll Dagom (1). Tràiler del musical del Teatre Victòria (2). Tràiler de la pel·lícula «Scaramouche», del 1952, de George Sidney Audiollibre en anglès (Projecte Gutenberg) de la novel·la «Scaramouche», de Rafael Sabatini [per escoltar el text cliqueu la imatge]
«Una bruixa a Barcelona». Dramatúrgia d'Edu Pericas i Lucrecia. Intèrprets: Lucrecia, Jofre Borràs, Tamara Ndong i Judith Endje. Il·lustracions de Philip Stanton. Animacions de Daniel Escalé. Veu en off: Abel Folk. Direcció: Edu Pericas. Teatre Victòria, Barcelona, 18 desembre 2016. Espectacle recomanat a partir de 3 anys. Lucrecia explica un conte. I la millor manera de connectar amb els petits espectadors a qui s'adreça és que els expliqui la seva pròpia experiència de l'arribada a Barcelona, en clau de fantasia, esclar. La petita Lucrecia descobreix que té trenes de tots els colors. I un comença a pensar si el trencadís acolorit de Gaudí no hi té de debò alguna cosa a veure.Lucrecia combina la seva vena musical amb algunes de les seves cançons, la seva vena de contista amb la seva història i una vena desconeguda fins ara, la de bruixa amb poders màgics que va fer que, d'adolescent, posés Barcelona i els seus monuments de panxa enlaire aprofitant-se dels seus sortilegis.Però Lucrecia es presenta tal com és i confessa que és una bruixa de bona fe i allò que de jove un dia va fer mig enrabiada perquè a casa seva havia arribat una germana nova petita, després ho endreça amb uns altres sortilegis reparadors.Tot això els espectadors ho viuen només en una hora —que és l'espai de temps estàndard per a un espectacle familiar—, amb il·lustracions característiques del dibuixant Philip Stanton i amb una animació de David Escalé, que juga una part important en la trama per mostrar tot allò que les paraules i les cançons no poden mostrar.Però Lucrecia no està sola en aquest espectacle. S'ha acompanyat de dues «lucrècies» més joves (Tamara Ndong i Judith Endje) que interpreten una el paper de la Lucrecia preadolescent, i l'altra, la seva germana petita, Georgina, quan ja s'ha fet gran.El rerefons d'«Una bruixa a Barcelona» és la gelosia natural entre germans quan un nou germà arriba a la família. Sempre és el petit el que s'emporta tots els miraments i el més gran ha d'aguantar el tràngol de passar a un segon pla. Per això Lucrecia fa teràpia de la seva presumpta gelosia de ficció i, a la vegada, fa pedagogia que les famílies amb germans petits deuen agrair d'allò més. Només donaria un toc d'alerta sobre l'ús de fer servir «la cigonya» com a portadora del nadó. Avui en dia, qui no corre, vola. I caldria que quedés més ben entès que utilitzar «la cigonya» és una manera de dir que la mare espera un germà o una germana a la panxa, que és el que la majoria de criatures del segle XXI saben ja des de l'escola Bressol.L'espectacle, a banda de la interpretació atractiva de la mateixa Lucrecia —que arrodoneix amb peces cantades no precisament «infantils»—, de les il·lustracions i l'animació, compta amb el titella gegant que representa el drac del Parc Güell (manipulat i dialogat per Jofre Borràs) i que el muntage personifica fins al punt que es converteix en una mena de guardià o conseller de la Lucrecia enrabiada pel que viu a casa amb la germana petita.Altres elements escenogràfics permeten que el muntatge sigui dinàmic i suggerent: el llibre d'on surt Lucrecia, l'armari màgic d'on apareixen les «lucrecies» més joves i una ataronjada reproducció espectacular del «Gat» de Botero, que viu a la Rambla del Raval de Barcelona —que també es diu Botero, esclar—, que té un problema de veu entre greu i agut, al qual acabarà posant remei la bruixeria de Lucrecia.De la desfeta inicial de tots els principals monuments de Barcelona provocada per la ira de la jove Lucrecia (La Pedrera, Colom, la Torre Agbar, la Sagrada Família...) es passa al retorn a la normalitat del paisatge urbà, amb una moralitat inclosa: es poden fer bruixeries, sempre que sigui, no només per fer el bé, sinó amb ritme cubà, com quan Lucrecia canta l'emblemàtica peça «La noche de la Iguana», la que té més força i sentiment de tot el repertori.
VIDEO
VIDEO Tràiler de l'espectacle «Una bruixa a Barcelona» (1). Lucrecia interpreta en un concert l'emblemàtica cançó «La noche de la Iguana» (2).
«Aire», de Paco Mir, Companyia Bovoj i Emilio Aragón. Intèrprets: Alejandro Aragón, Alonso Aragón, Gonzalo Aragón, Rodrigo Aragón i Punch Domínguez Aragón. Vestuari: Gabriela Salaberri. Música: Alarmantiks. Il·luminació: Adisar Media. So: Juan Carlos Ramírez. Direcció tècnica: Carlos Carmona. Direcció musical: Alonso Aragón. Ajudant direcció: Edu Pericas. Direcció: Paco Mir. Producció executiva: Emilio Aragon. Assessorament producció: Anexa. Companyia Bovoj. Producció: Caribe Teatro. Teatre Victòria. Barcelona, 3 abril 2016. A partir de 3 anys. Es fa el fosc i bufa de valent! Venteguera, cerç, cicló, huracà, tornado, fogony, llevantada, mestralada, gregalada, tramuntanada, torb, tifó, rufagada… i calma sobre la platea del teatre. Després de la tempesta, diuen, sempre ve la calma. I aquest balanceig entre l'esclat i la serenor és el que caracteritza durant setanta minuts les diferents accions de l'espectacle familiar «Aire» que reuneix cinc descendents i integrants de la família Aragón, forjats tots ells en la comèdia de l'art, la música més eclèctica i la força clownesca heretada de la pista de circ.«Aire» és un espectacle d'aquells als quals se'ls pot adjudicar el qualificatiu de multidisciplinar perquè els cinc intèrprets estan al servei d'una quantitat considerable d'instruments, elements, objectes i recursos de tota mena, i al servei també d'una sofisticada galeria d'efectes multisonors i multicolors. Espectacle, doncs, eminentment sensorial, vista i oïda, que no deixa indiferents ni els grans ni els petits.Així com en espectacles de so i percussió similars, els espectadors estan avesats a veure-hi, i a patir a vegades, els barrims-barrams sobre bidons, pots, cubells, escombres i pals de fregar, en aquest cas, a «Aire», hi té una presència especial i essencial el plàstic amb desenes de tires de bombolles gegants, que fins i tot arribaran a expandir-se per la platea per fer-les explotar a cor què vols i que els espectadors encara es trobaran com a catifa per trepitjar al vestíbul sota risc de la relliscada a l'hora de deixar el teatre i per fer una mena de traca inofensiva.Però això no ha de fer pensar que «Aire» és un espectacle només esbojarrat i prou sinó que té un guió absolutament estructurat, que lliga una acció amb l'altra, que no cedeix a cap pausa, que s'afavoreix d'una il·luminació multicolor que emmarca els cinc intèrprets i que té una fina trama que fa aparèixer d'una capsa de cartró quatre dels personatges, estirats pel cinquè, granota blanca i escafandre transparent tots quatre, per transportar els espectadors a una presumpta galàxia que tampoc cal que sigui gaire allunyada de la galàxia que ens ha tocat viure.Els Aragón són capaços de fer música amb qualsevol utillatge rudimentari —les bombolles esmentades, els aneguets o ninots de plàstic, amb abraçades a les espatlles, amb pantoflades a les galtes, amb els palmells a terra, amb el joc del telèfon a través d'un tub que fa el boca-orella entre ells i algun dels espectadors, fent picar de mans i de peus tot el teatre... però també són capaços d'aferrar-se a les guitarres elèctriques, de sintetitzar amb cinc smartphones d'última generació o de fer un solo de bateria a tot drap com en l'escalfor d'un concert de rock.Entremig, hi ha un tel d'humor, una mica de picaresca, molts esquetxos, i alguns números que recorden l'origen del pallasso i la recreació d'algun dels clàssics de la pista com l'enamorament d'un dels persoantges amb una espectadora i amb piruleta i cor de regal o el típic toc-toc de les palpitacions enamoradisses del cor.Com a peça més tecnològica, l'espectacle aporta la presència d'un gos de ferro en forma de robot que es mou per control remot i que als seguidors del Tricicle de sempre els recordarà lleugerament un antològic número de Paco Mir fent de pastor d'ovelles i cridant el seu gos d'atura.I potser no és tan casual aquesta referència perquè tots els Aragons de la companyia fa anys que trepitgen escenaris plegats i la companyia Bovoj, que diu que és una paraula d'origen croat i del vocabulari del esperanto, sembla que no s'amaga d'identificar-se, amb aquesta paraula, sota el lema d'un "ramat". Un ramat que, en comptes d'emportar-se les ovelles al corral, el que fa és posar-se tots els espectadors a la butxaca.
VIDEO
«Fang i setge». Dramatúrgia de Marc Rosich. Lletres de Josep Pedrals. Música de Salvador Brotons. Intèrprets: Neus Pàmies, Jordi Llordella, Aina Sànchez, Judith Tobella, Marc Pujol / Jan Forrellat, Annabel Totusaus, Xavier Ribera-Vall, Ferran Frauca, Albert Gràcia, Aina Quiñones / Aina Picarolo, Frank Capdet, Òscar Mas, Dolors Martínez, Carmina Checa, Ignasi Capmany, Albert Mora, Mireia Dolç, Miguel Ángel Sánchez, Clara Moraleda, Roser Cascante i Mercè Pàmies. Músics: Medir Monachi / Marc Garcia Ramí (piano); Òscar Vilaprinyó / Laia Pujolassos / Oriol Capdevila (violí); Joan Palet / Albert Martín (violoncel); Eduard Arribas (contrabaix); Èlia Casals / Estela Córcoles / Alejandro Ortuño (flauta); Jordi Casas (clarinet); Marc Solanelles / Ignasi Jiménez / Elena Bañuls (trompeta); Cati Terrassa / Marina Romo (trompa); Ferran Arasa / Àlex Huguet / Óscar Santos / Vicent Reverté (trombó); Jaume Yelo / Xavier Canals (percussió). Cap tènic: Titin Custey. Cap tènic teatre: Ignasi Morros. Cap maquinària: Carles Fernández. Maquinistes: Erin Bassa i Moli Mallo. Operadora llums: Elena Acerete. Operadors canó: Jordi González i Mayú Heitmann. Operador so: Jonatan Martínez. Microfonista: Jordi Clopés. Assessorament històric: Agustí Alcoberro. Ajudant assessor històric: Conxita Mollfulleda. Assessorament dramatúrgia: Marc Angelet. Lletres addicionals: Marc Rosich. Coreografia: Toni Mira. Escenografia i atrezzo: Laura Clos 'Closca' i Sergi Corbera. Vestuari: Llorenç Corbella i Eulàlia Casanovas. Il·luminació: Antoni Font Mir. Vídeo: Ciscu Isern. Ajudant vídeo: Roser Ribas. So: Omar Merino. Maquillatge: Mercè Urrich. Construcció escenografia: Escenografia Moià, S.L. i Taller Jorba Miró. Efectes especials aeris: Accialt Flying Effects. Equip de so: Sclat Team. Disseny gràfic: Tactica. Fotografia: Pere Grimau, Marc Lesperut, Quim Piqué, Manel Marquès i Rut Pedrosa. Vídeo promocional: Marc Lesperut. Direcció musical: Quim Piqué. Ajudant direcció: Ignasi Capmany. Direcció: Marc Angelet. Producció executiva: Xavier Povill, Carles Farràs i Salvador Jorba. Producció: Excés d'Entusiasme Produccions S.L. Cap producció: Marta Soro. Col·laboració especial de La Passió d'Olesa de Montserrat. Teatre Victòria, Barcelona, 12 febrer 2016. La primera versió del musical «Fang i setge» va néixer com un espectacle monumental, tant en intèrprets com en escenografia i maquinària escènica. Una proposta com aquella va trobar l'espai idoni al Teatre de La Passió d'Olesa de Montserrat, el desembre del 2014, com a cloenda del Tricentenari, dins de la commemoració dels 300 anys del setge borbònic del 1714 a la ciutat de Barcelona.La versió recuperada ara al Teatre Victòria del Paral·lel troba el suport del que és l'espai més emblemàtic del musical català i també l'experiència tècnica, artística i professional imprescindible per convertir «Fang i setge» en un magnífic substitut en la cartellera musical de «Mar i cel», que va tancar fa poc la llarga temporada de reposició.El caràcter èpic de «Fang i setge» no s'ha perdut, ben al contrari, s'ha concentrat en un espectacle que gairebé s'ha reduït tres quarts d'hora de l'original, dramatúrgicament més adequat a l'ús i costum al quals estan habituats els espectadors i amb un relleu en el repartiment que es podria dir fins i tot "relleu generacional" i que fa que el resultat no se'n ressenti gens ni mica.Al marge, doncs, del rerefons històric, dramàtic i, si voleu, patriòtic —el dia de la meva funció un grup d'espectadors no es va estar de clamar al final del bis amb els crits d'independència— l'espectacle ofereix una dramatúrgia de Marc Rosich que se segueix clarament, sense enfarfecs, al ritme d'una composició musical de Salvador Brotons que es balanceja entre les peces més èpiques i les líriques, amb un llibret de Josep Pedrals que no pretén fer un tractat d'història sinó aprofundir en el sentiment universal de la defensa de la dignitat com a poble, i amb una llicència literària prou eficaç que poua entre l'heroisme, l'amor, la mort i la vida, quatre elements clau de qualsevol narració èpica basada en fets reals.Una llicència literària que està centrada en la relació que s'estableix entre la jove heroïna Ònia (Neus Pàmies) i el jove heroi William Plowright (Jordi Llordella), ella, la filla del noble Onofre (Xavier Ribera-Vall) que fuig del setge i es passa als borbònics, i ell, un mercenari anglès que acaba fent costat al desig i la resistència dels catalans.Però també hi ha el personatge de la dama Núria, que aspira a enviudar del seu marit navegant i treure profit de tot el que l'envolta (Annabel Totosaus) i la seva filla Eulàlia (Aina Sánchez / Judith Tobella), nom de patrona i símbol amb final tràgic del que en termes actuals arran d'un conflicte bèl·lic s'anomenaria un "efecte col·lateral". I encara, pensant en els espectadors més joves —el musical és absolutament familiar— hi ha el personatge de la nena Joana (l'alternen Aina Quiñones —la petita Cossette a «Los miserables», el mag Martí a «Patatu» i el «Patufet» al musical— i Aina Picarolo), una òrfena acollida pel terrissaire del Born, Joan Martí (Albert Gràcia), amiga de l'Ona, que simbolitza el pas entre la innocència de la infància (espasa de fusta) i la maduresa de la guerra (llençant l'espasa a l'aigua) i que és el ganxo per cridar al teatre els espectadors més joves.El contrapunt històric i literari queda resolt amb la presència i el perfil gens maniqueista del comandant Antonio de Villarroel (Ferran Frauca) i la presència del noble Joan de Gualbes o Joan Bonaventura de Gualbes (Barcelona, 1643 - 1714) que va adoptar com a poeta el pseudònim de Rector de Bellesguard (interpretat per Frank Capdet), manllevat del topònim de la torre del castell de Bellesguard, propietat del seu llinatge, a la finca de Sant Gervasi de Cassoles, que seria recuperada dos-cents anys després per l'arquitecte Antoni Gaudí.L'espectacle compta amb una eficaç estructura escenogràfica de torres, muralles i ponts elevats en la penombra, una càlida il·luminació que matisa els espais, el Born i el fogueig del setge, a més d'efectes de so que adopten el recurs del multiestèreo que ja es va utilitzar en l'última posada en escena de «Mar i cel» i que eixampla la sensació d'estar envoltat pels fets a través de tota la sala.Però «Fang i setge» no en tindria prou amb efectes escenogràfics (projeccions i ombres xineses amb el pas dels gegants o el poètic descens al mar del suïcidi de remordiment d'Eulàlia) i focs d'artifici a discreció (sang i fetge més que fang i setge) per acontentar l'auditori si no comptés amb una interpretació tant escènica com musical de gran calidesa que dóna sentit a tota la dramatúrgia i que Marc Angelet ha dirigit a pols escènicament i Quim Piqué amb afinada batuta musicalment, amb el protagonisme de l'actriu i cantant a l'alça, Neus Pàmies (El Pla de Santa Maria, Alt Camp, 1989) —'Boig per tu', 'Mares i filles' i 'Top Girls' són tres dels espectacles més recents— en el paper de l'Ònia, i la seva parella de ficció dins de la trama, Jordi Llordella (Terrassa, 1976) —'La nit de Sant Joan', 'T'estimo, ets perfecte, ja et canviaré!'—, els dos envoltats d'un repartiment fet a mida que permet un remarcable paper secundari en el paper de la jove Eulàlia de Judith Tobella (l'actriu de la meva funció) alternant amb Aina Sánchez, a més del paper de l'heroi Ramon (que alternen Marc Pujol i Jan Forrellat), o les intervencions d'Albert Gràcia (el terrissaire Joan Martí), les del noble Onofre (el veterà Xavier Ribera-Vall) o les del també veterà Ferran Frauca (doblet com a Villarroel o el Beneit de la comuna), a més dels parèntesis narratius de Bonaventura de Gualbes (un essencial Frank Capdet dins del repartiment) i el seu tàndem dialèctic amb el botiguer i bibliotecari Serra i Postius, defensor i creient del penó de Santa Eulàlia (un paper molt ben perfilat pel veteraníssim actor de musicals i estadant del Teatre Victòria, Òscar Mas).Malgrat tot això, cal dir també que «Fang i setge» és un espectacle altament coral que ja a La Passió d'Olesa de Montserrat va mostrar la capacitat de moure més de cent intèrprets en escena i, després de morir gairebé tots, sobreviure a l'intent. En aquesta nova versió del Teatre Victòria continua mantenint aquell mateix bon nivell coral, tant d'intèrprets com de músics, i es perfila com un dels musicals de creació pròpia que, si els temps li són propicis, podria tenir una llarga cartellera per davant.
La primera versió del musical «Fang i setge» es va estrenar el 13 de desembre del 2014 al Teatre de La Passió d'Olesa de Montserrat, sota la direcció de Joan Font i la participació dels intèrprets Lloll Bertran, Oriol Genís, Pep Molina, Teresa Vallicrosa i Quimet Pla en els papers principals. A més d'un centenar d'actors en els papers secundaris, provinents de La Passió d'Olesa. El repartiment d'aquella estrena va comptar, entre altres, amb Bea Galán, Júlia Figueras, Manuel Julián López, Jean François Poaty, Maria Montserrat Ribot, Pau Povill, Tona Cerdeira, Enric Rodríguez, Montserrat Sánchez, Cristina Valero, Xavier Farràs, Núria Riera, Francisco Blázquez, Marisol Salas, Elies Valldeperas, Josep Riera, Margarita Ruiz, Isabel Cuesta, Maria Rosa Masabeu, Catalina Granada, Rosa Maria Castella, Myriam Garcia, Ramon Nolla, Maria Rosa Altarriba, Josep Farràs, Andreu Font, Francesc M. Altarriba, Cristobal Pareja i Pol Frauca.
Després de la temporada al Teatre Victòria, la productora Excés d’Entusiasme S.L. anuncia que es veu obligada a presentar concurs de creditors per no poder fer front a les despeses d'explotació del muntatge.
VIDEO
«Patufet, el musical». Basat en el conte popular recopilat pels Germans Grimm. Dramatúrgia i música de Ferran Gonzàlez i Joan Miquel Pérez. Intèrprets: Aina Quiñones / Aina Ros, Pol Nubiala, Pau Doz, Xènia Reguant, Jofre Borràs i Miquel Malirach. Audiovisuals i fotografia: Daniel Escalé. Direcció d'art i vestuari: Jordi Bulbena. Disseny il·luminació: Lluís Martí. Disseny so: Joan Gil. Coreografia: Cristina Miralles. Caracterització: Teresa Alonso. Il·lustracions: Briguitte Chinchilla. Disseny cartell: Frankie de Leonardis i Luis Gaspardo. Adaptacions gràfiques: Marc Nogué - 20 cmStudio. Direcció tècnica: Joan Segura. Regidor: Teresa Navarro. Tècnic teatre: Juanma Labrado. Direcció musical: Joan Miquel Pérez. Direcció: Alícia Serrat. Producció: Anexa. Teatre Coliseum, Barcelona, 7 novembre 2015. Reposició: Barcelona, Teatre Victòria, 21 febrer 2016. A partir de 3 anys. ¿Patufet... o cabaret? La llarga experiència del compositor i actor Ferran Gonzàlez i la col·laboració escènica d'Alícia Serrat en espectacles familiars de caire més convencional els ha portat a estripar les partitures —no pas les vestidures!— i a convertir un espectacle que, pel títol, pot semblar que sigui una adaptació típica d'un conte popular com és el del 'Patufet', dels Germans Grimm, i no pas un espectacle de música, coreografia, cant i mitjans audiovisuals aplicats a l'acció amb un resultat enriquidor i digne. (...)Perquè el cabaret ho sigui del tot, un dels personatges, en Marieta —amb el nom ja està tot dit!— fa de mestre de cerimònies, només que, en comptes de ser al club berlinès, la Marieta és a l'hort on cada dia passa cantant el minúscul Patufet.L'adaptació de Ferran Gonzàlez i Joan Miquel Pérez han creat uns personatges mínims al voltant del protagonista, en Patufet: l'esmentada Marieta, una reproducció espectacular d'un Click, una Tecla d'ordinador i un parell de pillastres de pel·lícula de guant blanc, el Dolent 1 i el Dolent 2.Tots ells configuren una trama que té el repte de mostrar teatralment que en Patufet i els que l'envolten (Marieta, Tecla, Click) són tan remenuts com explica el conte universal. I l'efecte teatral ho aconsegueix amb la reproducció d'un entrepà embolicat en paper de plata —l'esmorzar del pare del Patufet— de mida gegant que, per relació de mides, converteix en petits els personatges.És amb aquest entrepà que els personatges viuen la majoria d'aventures que passa un Patufet sortit de l'ou que aconsegueix el permís de la mare per anar tot sol fins on treballa el seu pare. Però els obstacles hi són: el trànsit, una tempesta, les clavegueres, el camp de cols i, esclar, el bou, el de la panxa que ha popularitzat aquella pregunta amb eco de tantes generacions: "¿Patufet, on ets? A la panxa del bou on no hi neva ni hi plou!".Amb el 'Patim, patam, patum' de rigor —quines ganes de corejar-la que tenen els petits espectadors tot i que la banda sonora no els ho permet en excés sinó només en un tast— en Patufet i els seus acompanyants combinen la interpretació actoral amb un muntatge d'il·lustració animada i una baixada a la platea a la recerca de l'entrepà —ara minúscul en una girafa manual— cobejat pels dos pispes que busquen un diamant de la reina per fer-se rics.Bona interpretació actoral, bona composició, bona interpretació musical i bones veus dels set intèrprets (en Patufet l'alternen dues joves actrius). Seixanta minuts d'una peça familiar musical al cent per cent que té l'avantatge de connectar amb tota mena d'espectadors perquè saben de què els parlen i que, precisament per això, són capaços de transgredir la gènesi del conte i acceptar que qualsevol clàssic, ni que sigui el Patufet, es pot adaptar i reinventar d'acord amb els interessos de l'actualitat. Atenció, doncs, homes i dones del cap dret, patim, patam, patum, perquè ara sí que arriba en Patufet.
Escolteu algunes de les cançons del musical en aquest enllaç VIDEO
Tràiler de l'espectacle 'Patufet, el musical', reposat al Teatre Victòria.
«Mar i cel». Basat en l'obra d'Àngel Guimerà. Text de Xavier Bru de Sala. Música i orquestració: Albert Guinovart. Dramatúrgia i adaptació: Joan Lluís Bozzo, Xavier Bru de Sala, Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel. Intèrprets: Roger Berruezo (Saïd), Ana San Martín (Blanca), Pep Cruz (Joanot), Xavi Lite (Hassen), Júlia Jové (grumet Idriss), Xavi Fernández (Don Carles), Toni Viñals, Mireia Dolç, Rubén Yuste, Elena Tarrats, Víctor Arbelo, Xavi Navarro, Marc Vilavella, Lucia Torres, Dídac Flores, Clara Moraleda, Paula Vives, Raúl Grau, Enrique Navarro, Luis Moya / Dimas Bozzo. Orquestra: Marc Garcia / Andreu Gallén, Xavi Navarro / Daniel Campos, Edurne Vila / Víctor Pérez, Esther Vila / Marta Perna, Guillermo Prats / Xavi Sánchez, Quim Ollé / Ramon Vilalta, Francesc Puig / Montse Margalef, Cati Terrassa / Martí Marsal, Josep Gomariz / Josep Juan, Enric Mestre / Emili Bayarri, José Vicent Espinosa / Núria Andorrà, Dolors Almirall / Pau Roca. Escenografia i vestuari: Montse Amenós i Isidre Prunés. Disseny audiovisuals: Joan Rodón i Emilio Valenzuela. Disseny il·luminació: Albert Faura. Disseny de so: Roc Mateu. Caracterització: Eva Fernández. Acrobàcies i entrenament físic: Raúl Grau. Col·laboradors confecció vestuari: Toni Langa i Goretti Puente. Atrezzo: Marsa Amenós i Josep Carreras. Realitzador flashmob: Joan Riedweg. Ajudants vestuari: Carlota Ricart i Maria Albadalejo. Ajudant caracterització: Pineda Aguilar. Ajudant càsting: José Luis Muñoz. Equip tècnic: Arnau Recio, Roc Mateu, Jonatan Martínez, Ferran Puértolas, Jordi Clopés, Ignasi Morros, Jordi González, Teresa Pérez, Tito Luchetti, Carles Fernández, Jordi Fuster, David Manau i Fernando Juárez. Assistent direcció musical: Raúl Patiño. Coordinació orquestra: Enric Mestre. Direcció musical: Joan Vives. Ajudants de direcció: Miquel Periel (càsting) i David Pintó. Direcció escènica: Joan Lluís Bozzo. Companyia Dagoll Dagom. Teatre Victòria, Barcelona, 25 setembre 2014. Reposició: 1 octubre 2015. Més mar i més cel que mai. Dagoll Dagom que, malgrat la commemoració de quatre dècades com a companyia, sembla que no l'afecta "la crisi dels quaranta", ha escoltat el clam de les successives generacions teatrals i ha tornat, després de deu anys de la segona versió (2004) i vint-i-sis de la primera (1988), a posar en escena, de cap i de nou, el que és considerat el seu espectacle musical més cèlebre, per l'impacte en el sector —un miler llarg de funcions—, per tradició cultural —Guimerà és referent— i per nombre d'espectadors acumulats —més d'un milió... i pujant.Els qui han tingut la sort de viure el naixement, l'esclat i la puixança de 'Mar i cel' es trobaran aquesta vegada amb un espectacle renovat tant en la forma com en els intèrprets —un càsting 99,99% nou— però fidel a l'esperit de la primera adaptació: modernitzar Guimerà, fer-lo contemporani, entenedor i recuperar el seu paper estimulant per a noves fornades no només d'espectadors sinó també de nous intèrprets que troben en els reptes de 'Mar i cel' l'escola imprescindible en qualsevol cultura teatral.Amb motiu de l'estrena de la segona versió el 2004, aquella vegada a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya (després es va traslladar al Victòria), ja vaig parlar aquí mateix [es pot recuperar la crítica amb l'adreça adjunta al peu] de les claus principals de l'adaptació dramatúrgica, amb les llicències adoptades en comparació amb l'original de Guimerà, i l'apropament als espectadors del segle XXI del perfil de segons quines motivacions i quins personatges.Si aleshores, la caputxa negra al cap de Saïd —recordem Guantanamo— era rabiosament actual després de l'atemptat de les Torres Bessones i la guerra de l'Iraq, avui mateix les escenes d'amenaça de degollament es fan dissortadament contemporànies després de les execucions difoses per Internet en mans de col·lectius gihadistes en nom d'un autonomenat Estat Islàmic.Ningú, doncs, no es pot sentir aliè a la trama de fons de 'Mar i cel' en un moment que les tensions i el xoc entre dues cultures i religions, la islàmica i la cristiana, i el mur que encara divideix el món en dos, orient i occident, torna a estar encès. Ningú, tampoc, no es pot continuar sentit aliè a la història d'amor, èpica i heroica, que, amb un to jovenívol i idealista es teixeix entre els dos pols oposats del conflicte, la jove cristiana Blanca i el jove morisc Saïd. Ella, hereva dels qui al segle XVI persegueixen i expulsen els moros. Ell, testimoni de la crueltat que ha patit la seva família i el desarrelament propi tot i ser també fill del Mediterrani.La nova versió pivota igualment entre aquests dos grans eixos. I la innovació entra de la mà de la tècnica —a cent anys llum de la menestralia del 1988, quan el vaixell feia l'efecte que s'havia d'estimbar contra la platea de l'antic Victòria— amb una introducció d'efectes visuals de fons celestial i marítim, i d'efectes sonors ambientals que fan que el mar cobri més protagonisme i que el rugir de les ones i la tempesta s'escampi per la sala gràcies a un sistema similar a allò que el cinema va descobrir i que els avantpassats anomenaven Dolby estèreo. Tot plegat, afegit a un vaixell restaurat, enllustrat, que sembla nou de trinca, a mercè de la tècnica més sofisticada i amb la seguretat que els vaivens ara ja no li fan córrer cap perill i creen, en canvi, una sensació de navegar de debò.Però l'aposta més important d'aquesta recuperació de 'Mar i cel' és el relleu generacional de la companyia, planter de futur que garanteix que la proesa de Dagoll Dagom de tornar-hi no acabarà aquí. Hi ha reaparegut l'homenot de teatre Pep Cruz (Joanot), que hi va ser en la primera versió, i s'hi han mantingut només Mireia Dolç (mare de Saïd / Teresa) i Raül Grau (Abderraïm i Iddriss II).La incorporació del gironí Roger Berruezo (protagonista en el paper de Saïd) no és una novetat per als espectadors (recordem en teatre 'Què, el musical', 'Cop de rock', 'La bella y la bestia', i en televisió 'Águila Roja'). Sí que ho és, en canvi, per als espectadors catalans l'adopció per a la protagonista en el paper de Blanca de la gallega Ana San Martín (collita del 1991), i que als setze anys ja va intervenir a 'High School Musical', paper que li va valer la nominació a millor actriu revelació Gran Via de Madrid, el 2009, per treballar després en el repartiment de 'Los miserables' i, fins a la seva incorporació a 'Mar i cel', en l'obra 'Da Vinci Tiña Razón', de Roland Topor.Les expectatives que els directors del 'Mar i cel' van posar en els dos nous protagonistes no anaven errades. Roger Berruezo agafa el relleu del veterà Carlos Gramaje fent del seu personatge una criatura que s'emmiralla en la seva infància i que manté, malgrat la pirateria a la qual ha estat abocat sisplau per força, una porta oberta a la feblesa en nom de la justícia. No li cal ser brutal ni carnisser perquè no afluixa a l'hora de dictar sentència. Però deixa que l'odi del passat no l'encegui en el present.Per la seva banda, la jove actriu Ana San Martín recupera els trets essencials del personatge de Blanca que ha passat per les mans d'Àngels Gonyalons (i Carme Cuesta en la substitució de la primera versió) i Elena Gadel (en la segona versió). Ana San Martín hi afegeix un punt de dolcesa iniciàtic que es transforma en passió de maduresa i rebel·lia adolescent, en una evolució del personatge que creix de menys a més, que sorgeix quasi imperceptible del cor de dones presoneres del vaixell pirata, que es guanya l'auditori en el seu primer solo —com si passés la prova de foc—, i que té el mèrit afegit d'interpretar totes les seves peces amb una naturalitat fonètica com si fos la pròpia, mèrit remarcable venint com ve de l'espanyol i el gallec sense cap relació familiar amb el català. La seva interpretació es caracteritza per tres evidències: una aparent timidesa revestida d'una intens registre versàtil actoral, una afinada capacitat vocal de primera línia i el pronòstic d'un futur escènic que el temps acabarà decidint i que probablement 'Mar i cel' acabarà empenyent.Sense ànim de crònica, però sí de testimoni, la nit d'estrena d'aquest renovat 'Mar i cel' al Teatre Victòria ha tingut moments emotius com la dedicatòria inicial a l'escenògraf Isidre Prunés (Barcelona, 1948 - 2014), creador junt amb Montse Amenós, del vaixell que caracteritza el muntatge. Isidre Prunés, que encara va treballar en la preparació de la posada en escena d'aquesta versió, va morir a causa d'un càncer el 25 de juliol, justament dos mesos abans de la nit d'estrena. Els espectadors de la nit —molt d'ells lligats a l'escenògraf per la relació professional— li van dedicar un llarg aplaudiment mentre els primers minuts en recorden la figura en un vídeo en blanc i negre.I, com a epíleg de l'espectacle, un bis inesperat i fora de guió amb el vaixell com a únic protagonista, una mena de gegantot vivent o àguila de bestiari fantàstic, ballant a ritme de la banda sonora de 'Mar i cel', manipulat en off pel cap de maquinistes i automatisme, Carles Fernández, un bis que no sé si es repetirà en cada funció, però que eleva a la merescuda categoria de coprotagonista una de les icones més intergeneracionals del teatre català. Com deia al principi, més mar i més cel que mai... i, posats a fer, també més vaixell que mai.
[cliqueu aquí] .
Vídeo que explica com és el vaixell de Mar i cel (1). Interpretació de l'Himne dels pirates (2). Interpretació de la peça 'No estàs sola' (3).
«VocaPeople». Creació de Lior Kalfo i Shai Fishman. Intèrprets principals: Boaz Ben David, Inon Ben David, Adi Kozlovsky, Naama Levy, Rahmin Liraz, Eyal Cohen, Oded Goldstein i Gilan Shahaf. Director artístic: Lior Kalfo. Director musical: Shai Fishman. Teatre Victòria. Barcelona, 8 maig 2014. El seu orígen geogràfic és israelià, però es presenten com a extraterrestres, "marcianitus", que deia aquell, vaja. Només són vuit, blancs i enfarinats des de la punta del peu fins a la punta del cabell, llavis vermells com a únic element distintiu. Posats en una carpa de circ, seria una d'aquelles troupes de pallassos que treballen coralment. Aquí, a l'escenari, més que vuit, fa la impressió que siguin una coral multitudinària acompanyats d'una orquestra simfònica. I s'ho fan tot sols. Una exhibició de cappella a la màxima potència, barrejada amb beatboxing, que no només viu de la veu sinó que també produeix sons instrumentals fins al punt que un busca on hi deu haver amagat el play.L'únic element kitsch és un artilugi de diferents colors que pampallugueja per fer creure que els dóna l'energia suficient per sobreviure després del seu aterratge forçós a la Terra. Queda clar, doncs, d'entrada, que s'adrecen a tota mena de públics, als que encara creuen en la fantasia i als que, si l'han perduda al llarg del temps, perquè es deixin enganyar ni que sigui durant una hora i mitja.De fet, tan extraterrestres com volen fer creure que són, no. En realitat, la broma va començar a Internet fa cinc anys, mitjançant un video de YouTube que, al cap de poc, va acumular milions de visualitzacions. I des d'allà —del planeta Voca— van saltar a l'univers amb una gira que els ha portat per tot el món i amb diverses companyies alternes. Són tan anònims gairebé com la seva indumentària immaculada.Els vuit individus tenen nom i qualificació: Beat On, Scratcher (que és qui fa més el paper de mestre de cerimònies), Alt, Baix, Mezzo, Baríton, Soprano i Tenor. En resum: tres dones i cinc homes, una varietat de sexes que fa que, en alguns dels seus números, la picaresca entre intèrprets i espectadors prengui els aires típics de la picaresca de pista entre pallassos i public. Enamoraments fugaços, gelosia, enveja i odi. Estira i arronsa. Tot amb una banda sonora ininterrumpuda de música de diferents estils i fragments de peces multiconegudes, des de clàssica a rock, des de música de pel·lícules a cançó popular, amb una sensibilitat per tocar també la fibra dels espectadors del lloc on actuen, com en el cas de Barcelona, recordant una de les peces emblemàtiques dels Jocs Olímpics, la de Freddy Mercury i Montserrat Caballé.'VocaPeople' és un d'aquells espectacles inclassificables, que barreja la música i el teatre, o que se serveix del registre del teatre per experimentar una manera especial de fer música. Darrere les màscares emblanquinades hi ha vuit veus i les seves cordes vocals capaces de trencar barreres i sense parar d'escampar un lema entre els espectadors: la vida és música i la música és vida.
«Un jeta, dos jefes», de Richard Bean. Basada en 'Il servitore di due padroni', de Carlo Goldoni. Adaptació de Paco Mir. Música original: Amélie Angebault Quartet. Intèrprets: Diego Molero, Mireia Aixalà, Jofre Borràs, Toni González, Anna Gras, Maria Lanau, Josep Maria Gimeno, Miquel Ripeu, Miner Montell i Xavier Serrat. Músics: Amélie Angebault, Óscar Frutos, Sergio López i Nacho Olivar, amb la col·laboració d'Anna Bellmunt i Carla Ramos. Escenografia i disseny vestuari: Jordi Bulbena. Il·luminació: Ignasi Morros. Disseny so: Roc Mateu. Caracterització: Toni Santos. Coreografia: Gabriela Maffei. Direcció tècnica: Joan Segura. Assistent direcció: Cristina Aragay. Regidora: Maria Laporta. Operador so: Jonatan Martínez. Maquinista: Erin Bassa. Microfonista: Ferran Puértolas. Utilleria: Mayú Heitmann. Perruqueria: Alicia Dvorska. Sastreria: Laura Casellas. Auxiliar escenari: Alfons Nieto. Coordinació acció: Lluís Ribera. Construcció escenografia: Jorba-Miró. Confecció vestuari: Goreti / Menkes. Ajudant direcció: Paco Mir. Direcció escènica: Alexander Herold. Producció de 3xtreS (Tricicle, Dagoll Dagom i Anexa). Teatre Victòria, Barcelona, 29 gener 2014. Em fa la impressió que els espectadors d'aquest esbojarrat espectacle importat de Londres i Broadway quan gairebé encara està calent —es va estrenar el 2011 i des d'aleshores ha estat reconegut amb diversos premis de la crítica— s'oblidaran aviat de qui era Carlo Goldoni, del que representa la Commedia dell'Arte i fins i tot del paper que juga en aquest món de mones el popular Arlechinno.Ho dic perquè per molt que l'autor Richard Bean (Hull, Anglaterra, 1956) i la companyia catalana s'esforcin a dir que la comèdia 'Un jeta, dos jefes' està basada en l'obra 'Arlequí, servidor de dos amos', el fet és que la trama adaptada pel triciclaire Paco Mir agafa volada pel seu propi pes i, del vell arlequí, en queden només quatre traces modernitzades: el vestit de quadres carbassa vintage dels seixanta del segle passat; el servidor que no té un duro ni sap on caure mort i que sempre té gana; la picaresca de treballar per a dos amos a la vegada i no tornar-se boig; i els embolics de faldilles i de pantalons.Carlo Goldoni va ser qui va fer un gir a la Commedia dell'Arte, al segle XVIII, quan el gènere ja queia en desgràcia. Ell va abandonar la improvisació i va imposar un text escrit, va deixar de banda les bajanades poca-solta i va eliminar les màscares per posar els seus personatges enmig de la classe social burgesa, amb un caràcter definit per a cadascun d'ells. Així es van anar consolidant Arlecchino, Pantalone, Colombina o el Doctor i les parelles d'enamorats, entre molts altres del ram.Aquí, l'ambient que s'ha creat, sota la direcció, diria que a quatre mans, de Paco Mir i Alexander Herold —que ja es van trobar fent tàndem en una de les últimes revisions de l'exitós muntatge 'Per davant i pel darrere'—, és la d'una societat mitjanament alta, amb negocis foscos entre mans, amb matrimonis encara concertats per interessos creats, amb una mica de marro i una mica de thriller, que es mou en un dels barris nobles i antics que donen al mar —¿el Mediterrani amb aires d'Adriàtic?— i que en alguns moments sembla que siguin personatges vinculats a alguna màfia més aviat matussera.Música, vestuari, perruqueria, caracterització i típica decoració molt efectista —telons penjats de la vella escola d'abans que s'inventés el 3D de l'il·lustrador Jordi Bulbena— al servei d'una comèdia vista amb ulls d'avui ni que es remunti als anys seixanta, a tocar del Maig francès, quan encara no havien canviat del tot els hàbits culturals i sentimentals, ni que la processó ja anés per dins.Comèdia, sí, però també espectacle multidisciplinar, amb moltes picades d'ullet, amb les intervencions musicals davant de teló, de l'Amélie Angebault Quartet, que el mateix Paco Mir va rescatar de les actuacions que feien a l'aire lliure per a turistes al Parc Güell —només per això ja val la pena anar al Victòria!—, fins a les improvisacions musicals que pretenen fer —fora de guió— alguns dels personatges com Miquel Ripeu (Jackson), Xavier Serrat el jazzman (Tomas), el solo de les botzines de bicicicleta de Sebastian (Jofre Borràs) o la peça, diguem-ne de les trigèmines, Loli, Amanda i Maria (Maria Lanau, Anna Gras i Mireia Aixalà), tothom davant de micros de petaca dels estudis i concerts de l'any de la picor.La trama de 'Un jeta, dos jefes' s'expandeix durant dues hores llargues, amb intermedi, en una successió de gags que passen pel clown, la broma que no sempre fa broma, l'humor per a tots els gustos, la picaresca molinera gairebé deixada en cos i ànima a l'actriu Maria Lanau (Loli), les extraordinàries tirallongues lingüístiques de Dino (Diego Molero) amb una divertidíssima "ch" espanyola —l'espectacle és bilingüe però el català hi és simbòlic— o la tirallonga sense respiració de Maria (Mireia Aixalà) sobre el seu tractat científic dels bessons, a més de la participació d'algun espectador per ajudar Dino, l'arlequí de la història, amb el pes del bagul del seu amo, i la sorpresa del segrest d'una espectadora de la platea i convertida en actriu convidada, que manté en l'auditori la incògnita de si l'és o no l'és fins a l'últim moment.El personatge de Dino, interpretat per l'actor melillenc Diego Molero, home de televisió i capaç de fer mil papers a l'escenari, seria l'Arlequí venut a dos amos i el que té una cara com un ciment armat des que es presenta a l'auditori com el guardaespatlles de Mario (en realitat Maria —interpretat per Mireia Aixalà—, que supleix el seu germà, absent de la trama perquè de seguida se sap que ha estat assassinat pel promès d'ella, Sebastian, interpretat per Jofre Borràs. Dino s'ha posat a treballar tant per a Maria com per a Sebastian, però també és ell qui els acaba fent retrobar en una escena de final feliç —diguem-ne sense desvelar res, l'escena de la gavina!— en un balcó blau cel mirant al mar.
Posats a buscar més personatges de la Commedia dell'Arte, diguem també que s'hi podria identificar entre la colla a Pantalone, en el personatge de Leo (Josep Maria Gimeno); o el de Colombina en el de Loli (Maria Lanau); o el del Doctor en Tomas Martin (Xavier Serrat), o Jackson (Miquel Ripeu), potser una mena de Capità Matamoros, fatxenda i bonàs a la vegada.El que no hi falta, esclar, són els inevitables enamorats a passió i mort, Amanda i Marlon (Anna Gras i Toni González), dues de les figures més característiques de la trama, ella pel seu dialecte bleda i posat de criatura innocent, i ell, pels aires de gran actor clàssic sense talent, però amb un Déu al cos, i que ofereix una de les perles del muntatge servida en diferents gags.L'espectacle compta amb un personatge especial que protagonitza bona part dels gags del restaurant. Es tracta del nonagenari Nico —cambrer d'uniforme blanc i cabell de segle i mig—, interpretat per Miner Montell —ex de Los Galindos, professor de clown, cofundador de la companyia TiLT i, recentment, clown de Zinc Co— i que és el que aporta a la trama les seqüències més pures de clown: els plats tremoladissos, el caminar a batzegades, la porta que no s'obre, la que s'obre i proporciona una patacada, les caigudes escales avall..., que fan que la comèdia es desentengui del que estava passant, s'elevi de to i no s'enfarfegui perillosament en la cotilla kitsch de l'atmosfera ambiental dels seixanta, malgrat la festassa que l'espectacle promet i ofereix.
Tràilers de l'espectacle 'Un jeta, dos jefes' (1) (2). Una de les actuacions de l'Amélie Angebault Quartet, quan actuaven al Parc Güell de Barcelona (3).
«Súper 3: el musical». Idea original de TV3 i Dagoll Dagom. Autors: Gerard Hausmann, Cristina Jiménez i Joan Lluís Bozzo. Composició musical: Marc Parrot. Intèrprets: Albert Ausellé, Neus Ballbé, Domènec de Guzmán Ciscar, Berta Errando, David Marcé, Joan Valentí i Ester Vázquez. Vocal coach: Nina. Audiovisuals: Mai Balaguer, Trinitat Manzanares, Pepa Sáez, Ferran Romeu i David Giribert. Coreografia: Paca Portillo i Escola Memory. Assessor mim i pantomima: Joan Faneca. Escenografia i attrezzo: Paula Bosch. Construcció escenografia: Arts-Cènics. Confecció vestuari: Dress Art. Efectes de vol: Accialt Flying Effects. Construcció aranya: Actua Produccions. Disseny il·luminació: Ignasi Morros. Disseny vestuari: Anna Ros. Adaptació vestuari: Mireia Guàrdia. Caracterització: Carmen García. Direcció executiva: Dani López, Dani Reyes i Anna Rosa Cisquella. Direcció imatge: Inocuo The Sing. Direcció musical: Marc Parrot. Ajudant direcció: David Pintó. Direcció: Joan Lluís Bozzo i Gerard Hausmann. Producció de Dagoll Dagom. Teatre Victòria, Barcelona, 30 desembre 2013. Totes les generacions tenen els seus mites. I el mite d'infància dels últims vint anys aquí i ara és el Súper 3. L'avantatge a hores d'ara és que la majoria de pares i mares ja han passat, ni que sigui de resquitlló, pel club quan eren criatures. La relació, doncs, entre pares i fills és completa. I quan els mites, en els temps moderns, surten de la pantalla i pugen a l'escenari en carn i os, l'èxtasi és absolut.Qualsevol cultura amb cara i ulls faria el mateix que han fet Dagoll Dagom i TV3 amb els personatges actuals del Súper 3. Entre altres coses perquè la troupe d'aquesta etapa és ja una troupe que ha entrat de ple en el món del fantàstic i l'absurd, la bogeria i el seny, el voler i no poder o el poder i no voler. Decididament, estructures com la del Súper 3 són allò que, en utopia política, en dirien ara una "estructura d'estat".El musical, inserit en el gènere fantàstic reuneix els ingredients típics que el gènere demana. I de cara als espectadors primerencs als quals s'adreça té diferents valors: explota la por i la manera de superar-la; ho fa amb una llengua estàndard súpercorrecta (quina sort no trobar-hi, ni haver-hi cap necessitat que hi siguin, cap "tio" ni cap "puto", com fan irremeiablement els seus germans grans!); i farceix el guió, breu, ràpid i tan previsible com vulgueu amb uns bons efectes especials que acosten el teatre a l'audiovisual i l'amaneixen amb una bona composició musical (made in Marc Parrot) que acaba sent el moll de l'os de tot l'espectacle i que converteix cada peça en un ritual semblant a una mena de rock kids, perquè s'hi vagin acostumant.Esclar que els personatges del Súper 3, en Fluski, la Pati Pla, l'Àlex, el Rick, el Pau, la Lila i, per descomptat, el Senyor Pla, utilitzen els recursos que connecten ràpidament amb tots els espectadors que els segueixen i que no només vénen ensinistrats per la coneixença televisiva que en tenen sinó també per les trobades anuals que celebren com la festa de Montjuïc o, de tant en tant, les aparicions en cavalcades de Reis. Hi ha, doncs, mitja feina feta abans de començar. I l'altra mitja la superen amb bona nota d'interpretació i intervencions musicals, una interpretació també molt afinada quant a la dicció —essencial tenint en compte el caràcter paral·lament educatiu de l'espectacle i el públic potencial— i també afinada a l'hora de posar en solfa les lletres de cadascuna de les peces.Muntatge terrorífic, però de broma, perquè els que omplen el teatre cada dia fins a la teulada ja saben que poden esbroncar el Senyor Pla tant com vulguin que no els passarà res i també saben que la cosa, vagi per on vagi, acabarà bé.La història del segrest que el Senyor Pla fa de la imponent aranya Mildred se situa en un castell embruixat que va canviant d'estances gràcies a la tècnica audiovisual. Ja té ironia la cosa que sigui una aranyota peluda la bona de la pel·lìcula, amb la mala fama que tenen les aranyes. Però aquest capgirament de papers és, segurament, una de les claus de l'èxit de la proposta.En el fons, el guió beu de les fonts de les típiques novel·les de colla de mitjan segle passat. La colla, esclar, són els personatges, els rarets que diu el Senyor Pla en el seu dialecte occidental. I la súpercolla és tot l'auditori que sent implicada en l'aventura. El desenllaç passa per la força de la fidelitat de l'amistat abans que la traïció.Moments de distensió d'humor mentre l'aranya ensenya les grans potes dalt d'una de les torres del castell. Moments de cangueli quan la colla corre el perill de ser convertida en zombie per les males arts del senyor Pla. I moment de circ i heroïcitat quan la Lila ha de travessar l'escenari de torre a torre del castell embruixat en un efecte voladís molt ben aconseguit.Mim, coreografia, pantomima, música i, de tant en tant, una mica de clown i, entre el senyor Pla i el seu ajudant, una mica també d'olor de socarrim amb aires de Llucifer. Queda molt clar que el Bé acaba sempre triomfant sobre el Mal. Així està escrit. I també que la bèstia molt sovint acaba sent la bella, com quan l'aranya gegantina, la Mildred, baixa de la torre, un cop alliberada, i es passeja per la platea amb les seves potes saludant els seus fans. Mai una aranya no ha sigut tan inofensiva com aquesta.
«La família IRreal». Idea original de Minoria Absoluta. Autors: Jordi Ventura, Joan Lluís Bozzo, Joan Rufas, Pau Escribano, Jaume Buixó i Toni Soler. Intèrprets: Toni Albà, Mireia Portas, Queco Novell, Agnès Busquets, Anna Bertran, Mònica Pérez, David Olivares i Xavier Serrano. Escenografia: Alfons Flores. Vestuari: Mireia Guàrdia. Coreografia: Bealia Guerra. Caracterització: Helena Fenoy i Marta Ferrer. Il·luminació: Albert Faura. So: Jonatan Martínez. Arranjaments i producció musical: Xasqui Ten, Toni Ten i Jordi Campoy. Ajudants direcció: Miquel Periel i Tito Lucchetti. Assessora vocal: Mariona Castillo. Construcció monstres: Lali Canosa. Veu en off: Joan Rufas. Aparicions especials vídeos: Manel Lucas, Alícia Falcó i Víctor Rodríguez. Direcció musical: Xasqui Ten i Toni Ten. Direcció: Joan Lluís Bozzo i Joan Rufas. Producció de Minoria Absoluta i Companyia Dagoll Dagom. Teatre Victòria, Barcelona, 15 novembre 2012. Reposició: 17 octubre 2013. Res millor per entrar en una història de prínceps, princeses, reis i reines, que fer-ho amb el convencional coixí dels contes clàssics: "Hi havia una vegada...". La veu en off ajuda a crear aquest clima que no es reprendrà, de fet, fins al final de l'espectacle quan, la mateixa veu en off posi l'epíleg també habitual dels contes populars, amb tot allò dels anissos i ser feliços.L'humor d'aquesta hilarant comèdia musical inspirada en els personatges de sang blava (i caldria dir també de "pota negra") del programa televisiu 'Polònia' és tan blanc que si existís la censura dels temps de la Dictadura estic segur que als censors els passaria per alt tot el que hi ha de fons i que els espectadors —poble plebeu intel·ligent de sempre— sap copsar en lletra menuda. I, si no, que algú expliqui perquè tot un auditori ple com el del Teatre Victòria no reacciona ni cedeix espontàniament a cridar "Visca el rei!" i "Visca Espanya!" quan el cap de la casa reial de l'obra ho proposa amb el seu estil "campetxano".Hi ha una possibilitat de petita improvisació en la interrelació amb l'auditori que, superada l'estrena convencional, crec que comença a donar els seus fruits i, ben explotada, pot anar a més. Tan sols un espontani, la nit de la meva funció, es va afegir al crit de 'Viva España!" i es va quedar ben sol, cosa que permet a l'inesgotable Toni Albà (Juan Carlos) tirar pel dret i dir: "L'Albert Rivera és l'únic... ¿i no ha vingut l'Alícia?".També hi ha una altra oportunitat encara molt més explotable de participació col·lectiva en l'escena del presumpte cop d'estat de la guàrdia civil de mentida, interpretada per la troupe reial, quan en comptes de parodiar el 23F amb el conegut "se sienten, coño!" com que tothom ja està assegut, el que cal és canviar l'ordre per un "se levanten todo el mundo!" per tornar-los a fer-los seure, esclar. També només una espectadora es va resistir a obeir les ordres i els que tenen memòria recordaran en Gutiérrez Mellado plantant cara al Congrés davant els colpistes. Escena tímidament Cubanesca que els espectadors crec que celebren perquè la gresca de l'escenari es díficil que no s'encomani a la platea i l'amfiteatre del Teatre Victòria.Amb 'La família IRreal', una feliç conjunció d'una productora televisiva com Minoria Absoluta i una companyia de llarga experiència teatral i musical com Dagoll Dagom, es compleixen tres pressupòsits: 1) L'espectacle en qüestió només és possible aquí per la tradició "petardera" del Paral·lel i les classes populars catalanes. 2) El públic purista teatral al·lèrgic a la televisió no s'hi sentirà gens desplaçat. 3) La paròdia reial es pot llegir també en clau universal del sector de la monarquia que encara piula a la vella Europa.I aquests tres pressupòsits junts és el que fa que la comèdia musical funcioni i no s'estimbi. Hauria estat un error intentar reproduir només una sèrie de gags del programa televisiu per fer caixa. Hauria estat també un error tancar-se en un guió immers només en l'època i el moment estrictament actual, tan canviant cada dia. I hauria estat un error autocensurar-se més del compte tant com passar-se en excés de la ratlla. Atreviment i mesura, doncs, en una balança que no hauria d'ofendre ningú.Posats a entrar en la concepció de l'espectacle, diguem només que cal respectar al màxim la sorpresa de l'espectador. Però avisem-lo també que cal que estigui disposat a veure una història dins de la història. Una història de ficció del que hauria pogut ser i —desenganyem-nos-en!— no serà mai. Però la ficció té el do de fer-nos creure allò que moltes vegades desitgem només en somnis.És així com els de Polònia (Minoria Absoluta) i Dagoll Dagom parteixen d'un passat remot amb el príncep Felip encara al bressol i fan un salt en el túnel del temps amb l'abdicació del rei Joan Carles. Però la troca encara s'embolica més amb l'ambició de les dues infantes per regnar, ni que sigui a mitges, i amb la participació dels seus esposos plebeus, tan plebeus com la princesa Letícia.Cal molta imaginació —i haver llegit molts contes d'Andersen, Perrault i altres recopiladors de rondalles populars— per convertir una família monàrquica en una família d'indigents. La mateixa imaginació que cal per reconvertir una família vinguda a menys en una companyia de varietés d'Eurovegas on tothom pot regnar com ho feien en el seu temps les reines del Paral·lel amb plomalls i lluentons.Dues hores amb intermedi inclòs de bon espectacle, que detecta la direcció veterana de Joan Lluís Bozzo acompanyat en aquesta ocasió de Joan Rufas. Dues hores de bon humor, de fer passar les penes a l'auditori amb un guió molt i molt musical (amb la mà directiva del duo Ten), creatiu i original en les lletres —que posa a prova els intèrprets poc avesats a un ritme frenètic que darrere l'escenari, amb constants canvis de vestuari, és encara més frenètic que davant— i que parodia també peces populars de tots els gèneres, des de 'Mamma mia' a Els Amics de les Arts amb 'L'home que treballa fent de gos', el sirtaki grec a càrrec de la reina Sofia, la ranxera mexicana per plorar i plorar, els laments de la copla, o el refregit teatral del Shakespeare dramàtic i el fugaç homenatge a l'actor Pepe Rubianes amb aquell anar a treballar cada dia al matí amb metro.Menció especial, esclar, per a Toni Albà (rei Joan Carles), puntal de la paròdia, però també per a les intervencions de Mireia Portas (reina Sofia), Queco Novell (príncep Felip), algunes escenes de glamour que remata Angès Busquets (princesa Letícia) i diversos tête-à-ête d'Anna Bertran (infanta Elena) i Mònica Pérez (infanta Cristina) que aporten les mirades més inèdites del parell de personatges femenins que es converteixen, a més, en les alcavotes, des de la infància, d'haver fet creure al germà Felip que, si mai es rei, se les haurà de veure amb el monstre de la nit, una juguesca de palau sense precedents. Més discrets en el guió, David Olivares i Xavier Serrano (els marits Iñaki Urdangarín i Jaime de Marichalar) una discreció que lliga amb les circumstàncies de la realitat. Absents del tot, les criatures de la descendència, per no embolicar encara més la nissaga, i llampegades de rabiosa actualitat amb les projeccions dels TN de Polònia.Tot dins d'un marc daurat pictòric gegantí que representa la reproducció de la família reial (a vegades mòbil per projecció audiovisual) i que fa la impressió que sigui, en proporcions engrandides, un dels quadres de segles passats que omplen les parets històriques del Museo del Prado de Madrid. Més real o reial, impossible, per molt IRreal que els de Minoria Absoluta i Dagoll Dagom facin creure que és.
VIDEO
«Els 3 porquets». Adaptació del conte popular a càrrec d'Albert Gorina, Joan Olivella i Magda Palau. Guió d'Albert Gorina, Albert Manso i Joan Olivella. Composició musical i orquestració: Marc Pérez. Enregistrament: Jordi Soldevila i Soldemusic Studios. Lletres de les cançons: Jordi Barniol, Albert Gorina, Laia Jerez, Alba López, Clàudia Paez, Marc Viada i Mireia Vilardell. Coreografies: Cristina Allande i Mònica López. Veu en off: Toni Mas. Intèrprets: Marc Balaguer / Oriol Balaguer, Eric Alés / Marta Cascales, Sílvia Artigas / Aina Rovira, Marcel Castillejo / Oriol Roca, Daniel Berbel / Bernat Borràs, Clara Camps, Ariadna Céspedes, Carlota Codina, Anna Palau, Carles Campoy, Marc Pont, Ona Almenara, Mireia Cascales, Cristina Fabero, Irene Fenollar, Arnau Cunill, Clara Garriga, Anna López, Albert Enrique, Meritxell Alberola, Laura Lozano, Anna Carretero, Marta Garcia, Laura Mendoza i Maria Muñoz. Escenografia: Albert Gorina i Josep Ubia. Decorats: Albert Borràs, Anna Candelas, Pere Joan Carpintero, Vània Farrés, Eloi Garcia, Albert Gorina, Magda Palau, Josep Ubia, Antoni Martínez, Josep Millan, Valentí Moragues, Joan Olivella, Amadeu Rovira i Judit Borrell. Equip escenari: Anna Candelas, Alba López, Joan Olivella i Magda Palau. Efectes especials: Jordi Salas. Il·luminació: Òscar Gorina i Jordi Salas. Tècnics il·luminació: Jordi Salas, Òscar Gorina i Carles Campoy. Vestuari: Esperança Agell, Carmina Camps i Mercè Ferràndiz. Attrezzo vestuari: Gerard Enrique i família. Maquillatge: Carmina Camps. Maquillatge i perruqueria: Alba López, Magda Calvet, Carmina Camps, Marta Llobet, Magda Palau, Maite Pi, Carme Rocabert, Àlex Romero i Montse Sanahuja. Utillatge: Rosa Azanuy i Anna Candelas. Tècnic so: Francesc Asens. Direcció tècnica: Anna Candelas. Direcció musical i vocal: Marc Pérez. Direcció coreogràfica: Cristina Allande. Ajudant direcció coreogràfica: Mònica López. Direcció artística i general: Albert Gorina i Magda Palau. Col·laboració de RitmeDansa. Companyia Grup de Teatre de Sant Vicenç. Producció: Centre Parroquial Sant Vicenç de Sabadell. Preu: 12 euros. Espectacle recomanat a partir de 3 anys. Teatre Victòria, Barcelona, 5 maig 2013. Només un cop d'ull a la fitxa artística d'aquest espectacle musical evidencia la capacitat humana i de treball compartit que hi ha al darrere. I no només això sinó també la dedicació desinteressada —impossible d'assumir per cap pressupost teatral— de tots els que hi intervenen des del que s'anomena teatre amateur, però amb el màxim rigor que els permet la professionalitat per la feina ben feta.La macrocompanyia ha debutat per primera vegada a Barcelona, al rovell del Paral·lel, en la immensitat del Teatre Victòria, amb un espectacle familiar, però és molt coneguda a Sabadell on té la seu i el teatre —per a uns 250 espectadors— sota el paraigua del Centre Parroquial Sant Vicenç, al barri històric de la Creu Alta, amb una tradició popular teatral a les espatlles que va camí del centenari, des dels anys vint del segle passat, i que justament el 2014 en complirà 70 des de la constitució com a Teatre de Sant Vicenç.L'espectacle 'Els 3 porquets' és una proposta de teatre familiar per partida doble: familiar per als espectadors als quals va destinat i familiar per la diversitat d'edats de la companyia que hi treballa i que l'interpreta, caracteritzada a l'escenari per joves que oscil·len entre els dotze i els divuit anys, tots ells relacionats amb el centre teatral.L'adaptació del conte, recopilat el segle XIX i divulgat per un dels 'Llibres de les Fades', de l'escocès Andrew Lang, el 1892, i més endavant, a partir del 1933, per la primera versió de dibuixos animats de Walt Disney, té una base principalment musical, amb intermedis parlats que van resseguint la trama bàsica i coneguda per tothom, però que s'amplia pel que fa als personatges i el paratge.Un bosc —territori mític de qualsevol clàssic de gènere fantàstic— amb papallones, granotes, esquirols, conills, cérvols, ocells i una serp personificats que, si no fos perquè poc o molt s'identifiquen com a tals, podrien passar perfectament com a bestiari fantàstic del ram de les fades.Els principals personatges, esclar, són els tres porquets protagonistes, tres germans amb la pota alta que comencen a campar pel seu compte, tot i que de moment no s'avinguin gaire, i que es volen independitzar fent-se cadascú la seva pròpia casa. I hi ha també l'element indispensable en un bosc de tota la vida: el llop que, aquí i per variar, també té un germà més petit que ell al qual intenta ensinistrar en les arts de provocar la por i buscar la menjuca entre el personal.Són tots aquests, uns elements que no requereixen ni explicació ni més detalls perquè formen part de l'imaginari col·lectiu de qualsevol generació, inclosa la dels primers espectadors, tant si els arriben les referències a través dels contes tradicionals dels àlbums il·lustrats com per les múltiples adaptacions cinematogràfiques i televisives que se n'han fet. El tret de sortida, doncs, juga amb avantatge, en aquest sentit.Tenint en compte la mitjana d'edat dels intèrprets i les tendències artístiques actuals, l'espectacle guanya en relleu a l'hora dels números coreogràfics i musicals —el plat fort de la festa— i, se'n surt bé en els d'interpretació dramàtica, que reposa bàsicament en els papers dels tres porquets (amb nom de fonts: Roc, Lluc i Pau) i, sobretot, en els dels dos germans llop (Llop i Llopet). Una decoració suggerent i acolorida, de tall clàssic, i una acurada il·luminació creen l'atmosfera adequada.Veient la típica història de les tres cases que es construeixen cadascun dels tres porquets: una de palla, una altra de fusta i una altra de maons i constatant la mala feina dels dos llops que només d'una bufada s'emporten les dues primeres, a hores d'ara es fàcil relacionar l'anècdota del conte amb el drama del boom immobiliari que, en nom d'una sagrada hipoteca, s'emporta també d'una bufada l'habitatge de tantes famílies. De poca cosa els serveix, a la vida real, que la casa sigui resistent i de maons, com la del tercer porquet que és l'única que se salva. En el cas de les cases entrampades per les hipoteques escombraria, el pes no fa la cosa.Però la versió del musical no acaba com fins ara han acabat les males relacions entre afectats per les hipoteques i els representants bancaris sinó que, a pesar de la mala intenció inicial dels dos llops —enfonsar la casa i cruspir-se els porcs— la voluntat d'acceptar les disculpes llobateres i refer l'amistat amb els tres germans porcs es fa més forta que la de l'enfrontament.En comptes, doncs, d'un llop escaldat, que en segons quines versions el fan caure per la xemeneia dins una olla d'aigua bullent, aquí tenim més aviat un llop estovat, entendrit i disposat a no fer mai més mal. Un final a favor de la bona harmonia i la pau del bosc que, com al cinema, de moment, només és possible en la reserva que ens queda de la imaginació i la ficció per superar el mal tràngol de la realitat.
VIDEO
Més crítiques anteriors
Índex obres per sales d'estrena
Tornar a índex Tornar a Teatre Tornar a Índex Publicacions Tornar a Home Page
