EN FILA ÍNDIA
Articles d'opinió sobre la política teatral
El futur del Grec, a ritme de samba
[Article sobre el nomenament del nou director del Festival d'Estiu de Barcelona] (núm. 227)]
- Es diu Ricardo Szwarcer i és el nou director del Festival d'Estiu de Barcelona, el Grec que el 2006 ha commemorat els trenta anys de la seva revolta sense pena ni glòria. Ricardo Szwarcer és argentí, establert a Londres. Va ser director del Teatro Colón de Buenos Aires, entre altres afers artístics, i també va dirigir l'àrea de producció de la Biennal de Venècia d'on sembla que li ve la coneixença amb l'únic homínid del teatre català, Lluís Pasqual qui —llàstima!— ara està embrancat amb la companyia del Teatro Arriaga de Bilbao.
- Sort que, entre vint aspirants que hi havia al concurs de direcció del Grec, Ricardo Szwarcer no ha posat en el seu currículum que, a la llarga, potser aspirava a presentar-se com a candidat a President de la Generalitat de Catalunya. Altrament, l'insípid i estèril i potser inoportú debat sobre qui és i qui no és català, arran del cas Montilla, hauria servir a més d'un del gremi per agafar-s'hi com un ferro roent.
- De fet, potser perquè, a l'estiu desèrtic que atenalla la conca mediterrània des que l'escalfament del planeta fa de les seves, ja no viu cap cuca, no s'ha sentit piular cap dels col.lectius teatrals del país posant en dubte el nomenament d'un director del Grec —l'emblemàtic Grec, deien!— que, amb més sinceritat que bona fe, admet que no sap res del teatre català —excepció feta, repetim, de Lluís Pasqual— i que tampoc no sap català, tot i que, per exigències de contracte en lletra petita, com els futbolistes estrangers del Barça, haurà de fer un curs accelerat de conversa amb alguna d'aquestes parelles lingüístiques que voluntàriament prenen el pa del cistell dels pocs filòlegs de carrera que encara queden.
- Ricardo Szwarcer és el productor d'un espectacle musical —sense gaire fortuna— que en l'últim Grec dirigit per Borja Sitjà ha aterrat amb els seus ritmes, sons i ballarugues al Barcelona Teatre Musical, 'Brasil, brasileiro'. Aquesta experiència i la que va tenir amb Barcelona arran del cicle argentí i del Fòrum Universal de les Cultures, li han donat prou amplitud de mires per pensar que el teatre català ha estat, és i potser serà això: samba i mestissatge.
- De fer fora de casa Josep M. Flotats i Lluís Pasqual, membres fundadors i directors dels dos grans espais teatrals catalans, el Teatre Nacional de Catalunya i el Teatre Lliure, a rebre en silenci la notícia d'un director argentí que desconeix des d'Àngel Guimerà a Benet i Jornet perquè programi el Festival d'Estiu de Barcelona —que el seus promotors més recents no s'han cansat de dir amb la boca plena que era el Festival més important del sud d'Europa—, hi ha només un pas.
- A Ca la Virreina —amb nou regidor municipal al capdavant després del desembarcament de Ferran Mascarell a la conselleria de Cultura de la Generalitat— han optat, diuen, pel cosmopolitisme i per la internacionalització del que un dia va ser el Grec. Els contractadors i promotors de productores estan d'enhorabona. A Barcelona es compra. Com sempre, no es ven.
- Amb aquesta política cultural, els responsables de Frankfurt del 2007, potser ho començaran a veure una mica més clar. No el Grec, no! Això de la cultura catalana, vull dir.
- [21-07-2006]
Sota les voltes gòtiques
[Article sobre la utilització d'espais singulars com a teatre] (núm. 226)]
- Diu el dossier de presentació d'aquest nou muntatge d'El Misantrop: "Per a l'estrena a Barcelona, hem tingut la sort de poder comptar amb un espai excepcional com és la Biblioteca de Catalunya. Situat al mig de Barcelona, en ple barri del Raval, l'antic Hospital de la Santa Creu és el marc perfecte per representar el Palau de Celimena, amb tot el seu ambient de la Cort. Un antic edifici gòtic, una joia arquitectònica, enmig del qual transcorre l'acció. L'espectador arriba ja a la funció en un ambient determinat: el barri, el pati enjardinat, les escales, l'entrada, les voltes gòtiques..."
- D'acord. No hi ha dubte que el barri del Raval està de moda. Que a la nit, tots els ulls s'entelen, com els dels gats, i que la moda del Raval, que la fan no els que hi viuen sinó els que hi van una estona i se'n tornen als seus propis palaus personals, porta a aquesta descripció una mica idealista.
- Fins i tot hi ha un verb català acabat d'inventar que se suposa que uns dels veïns d'honor del Palau de Celimena, l'Institut d'Estudis Catalans, trigarà dos segles i mig a acceptar en el seu diccionari: "Ravalejar". Els seus promotors l'han penjada als aparadors dels cafès, restaurants i botigues del barri del Raval i n'han fet un plafó gegant al costat del mural de Chillida, a la paret que mira al Macba. Des d'ara, d'anar a treure el nas pel rovell de la cultura i la immigració, se'n dirà, doncs, en argot de progrés: "ravalejar".
- El que passa és que la feliç convocatòria que fa la companyia d'El Misantrop no pensa en els honorables pompis dels espectadors i en les conseqüències d'assistir a una representació teatral de dues hores, amb deu minuts d'entreacte, afegides al passeig voluntari de pre-estiu per la galeria gòtica i un gotet de xampany, però amb la duresa d'una cadira de plàstic a la sala, vella nostàlgia de les grades d'antics Mercats de les Flors o de les grades de Festivals d'Estiu.
- I també el que passa és que és ben cert que l'ala de llevant de la Biblioteca de Catalunya, on hi va haver abans una exposició sobre Dalí i els llibres, és un espai realment agradable i acollidor que aporta una escenografia natural difícil d'imitar en cartó-pedra, però que no reuneix les millors condicions d'acústica que, malgrat l'esforç que fan els intèrprets, requereix el seguiment del text d'una obra, tan basada en el text, com la d'El Misantrop.
- Tot i així, com que la idea és bona i trenca amb la rutina del teatre convencional, sembla que la proposta pot tenir bona acceptació. Només és a les sales petites on caben una vuitantena d'espectadors. Per tant, aquesta habilitació de la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya, es podria considerar també un homenatge a les sales alternatives que es veuen obligades a tancar i a passar gana.
- No cal dir que aquest preàmbul no obeeix als criteris del comentari del muntatge, però és imprescindible per situar el lector i perquè entengui també que aquest Misantrop, dirigit per Oriol Broggi, neix al voltant d'aquest acompanyament ideològic i d'espai escènic i s'adapta a la llargària de la nau gòtica, aprofita les prestatgeries dels armaris de la biblioteca, les taules de lectura i, sobretot, l'arquitectura de la nau. Per això és un Misantrop especial que fuig del classicisme francès a la catalana i, per això, el pes del discurs de Moliere pren més força. I un voldria que arribés més clarament i sense embuts als congregats.
- 'El Misantrop', en català, té dues referències bàsiques en els últims vint anys: la del Teatre Lliure i la de la Companyia Josep M. Flotats, al Teatre Poliorama. Curiosament, dues etapes teatrals recents que han nascut, s'han fet grans i, pràcticament, han mort.
- Aquesta tercera proposta d'El Misantrop no passarà tampoc desapercebuda. Serà d'aquells muntatges que d'aquí a uns anys algú recordarà amb aquell aire mític tan propi dels seguidors del teatre: "¿Recordeu, aquell Misantrop que van fer una vegada a la Biblioteca de Catalunya... ¿qui era, qui era..., espera, espera, que ho sé...?"
- I aquesta és una de les claus del Misantrop de Moliere, un personatge del teatre universal que connecta amb el jove que encara ha de venir perquè sempre es manté en la seva actitud rebel, contrària a allò que es porta, amb aparença de frustrat, una mica rosegat per la seva pròpia honestedat.
- Una de les escenes clau d'aquesta honestedad personal la protagonitza el mateix Misantrop, Alcestes, en conversa amb el seu amic Filinte, quan rep la visita d'Oront i els demana que li donin el seu parer sobre uns versets que ha escrit. L'hàbil resposta d'el Misantrop és un manual per a crítics que no saben com sortir-se'n, de la crítica d'un llibre que han rebut d'un que se'ls declara amic fidel. Qui diu les veritats perd les amistats. I això és el que li passa al Misantrop, personatge de caràcter impulsiu, coherent, sincer i un fora de joc.
- El muntatge d'Oriol Broggi compta amb una companyia molt compenetrada amb el text de l'obra, diria que, en les primeres representacions, encara capficada per la seva relació entre intèrprets i espectadors, pel dubte de si arriben prou o no a dalt. Fa la sensació que, amb el temps, aquest clima se suavitzarà i aquesta tensió actoral es convertirà en una relació entre personatges fluïda, adaptada a l'espai i que els faci sentir de debò amos i senyors de l'acció i el discurs de Moliere.
- Les peces perquè així sigui hi són: des de Ramon Vila, que fa de Misantrop, fins a Quim Lecina, Rosa Gàmiz, Mercè Anglès, Pere Ventura, Màrcia Cisterò o el mateix Oriol Broggi, per esmentar alguns dels intèrprets que fan els papers més destacats del repartiment.
- El mèrit del muntatge és coral, tot i que Ramon Vila hi té una responsabilitat especial amb el seu paper de Misantrop. I, per què no dir-ho?, el mèrit també és una mica de les voltes gòtiques. El Misantrop ravaleja, fent ús del verb de nova adopció. Que ravalegi tant com pugui, doncs. I que pensi que, mentre ell ravaleja, a l'altra banda, a les Glòries, el Teatre Nacional de Catalunya es gasta els pistrincs amb una traca de final i inici de temporada dedicada, per amor a l'art, a Lope de Vega.
- ¿Hauran passat aquells temps de lluita reivindicativa de catalans contra francesos per entrar ara en uns altres temps de lluita reivindicativa de francesos contra espanyols? "El teatre és un ball de màscares", diuen els de la companyia d'El Misantrop. Viure per veure, doncs, ni que sigui des de darrera d'una màscara.
- [07-04-2005]
La resposta, aquesta tardor
[Article sobre la política de festivals i el teatre públic] (núm. 225)]
- 1
- El nou, ara ja no tan nou, Teatre Lliure, fa temps que posa el crit al cel. El seu director, Àlex Rigola, enfortit segurament per la bona acceptació dels seus muntatges, tant aquí com a l'estranger, colla a poc a poc els cargols d'una gran maquinària que no acaba de circular amb fluïdesa. El Teatre Lliure té un dèficit reconegut i acumulat de 560.000 euros, en constant augment. I això quan té tancada la sala tradicional de Gràcia i es mou amb programacions que van, per davant i per darrere, de bracet amb festivals com el Grec o el Fòrum.
- Rigola ho ha definit amb una frase: "La patata cada vegada és més grossa". És a dir, segons el director del Lliure, cada mes, el teatre acumula dèficit, malgrat que l'assistència de públic sigui bona. El problema, diu, no és la gestió, que considera ajustada, sinó els pocs ingressos públics, que continuen fent el ronsa en un joc de l'olla amb bena als ulls a veure qui l'esclafa primer.
- L'olla del Lliure, parlant de patates, és la seva continuïtat amb personalitat pròpia, com a Fundació, o la seva fusió o coordinació amb la programació del Teatre Nacional de Catalunya. Mentre el TNC, amb dues sales, té un pressupost d'uns 1.700 milions de pessetes, el Teatre Lliure, també amb dues sales, se les ha d'amanegar amb uns 500 milions de pessetes. El desnivell és evident. I la idea de pensar en igualtat de condicions ben difícil. La solució, en mans, a hores d'ara, dels mateixos responsables. El futur, fent equilibris damunt de la maroma. La resposta, aquesta tardor.
- 2
- El Teatre Nacional de Catalunya obre la temporada 2004-2005, un període que, per evidències polítiques, comportarà un canvi en la seva gestió. I ho fa en un moment que ha aconseguit tancar amb una assistència més que considerable. I també en un moment que, amb la reposició del musical 'Mar i cel', de Dagoll Dagom, augura un altre bon índex de públic, tal com s'ha pogut detectar amb el tant per cent de venda anticipada, més de la meitat de la sala Gran.
- Els canvis, però, com la processó, van per dins. El TNC s'insereix dins d'un programa polític sobre les arts escèniques. Un programa del qual, l'única escletxa que s'ha deixat veure és la conversió del Teatre Fortuny en un espai descentralitzat i lligat al Nacional. Sembla que la intenció de l'actual Departament de Cultura és que el TNC canviï la seva estructura jurídica per passar a ser una Fundació, cosa que permetria l'entrada de diverses institucions.
- Es parla del tancament al públic de la sala Tallers, amb la qual cosa el TNC es quedaria amb dues sales, amb la reconversió del cost de Tallers en plató o sala d'assaig, però també per propiciar més gires dels muntatges. La temporada 2004-2005 és la penúltima amb contracte del seu director. El juliol del 2006, haurà hagut de deixar completada una programació per executar, com s'insinua, per un equip directiu.
- I de rerefons, encara, el futur del Teatre Lliure, amenaçat de fusionar-se amb el TNC en una resposta a aquella pregunta que molts es feien fa anys: ¿Què passarà el dia que totes les institucions estiguin en mans dels mateixos polítics? La resposta, aquesta tardor.
- 3
- En plena celebració del Festival de Teatre al Carrer de Tàrrega del 2004, la política sobre els festivals de teatre i la dels grans equipaments teatrals s'està debatent, tot i que amb una certa lentitud i entre passadissos. El Festival de Tàrrega és probablement el que està més a salvaguarda de grans sotragades. Aquest any celebra 24 anys de teatre al carrer i ho fa amb més equipaments, un sostre en el nombre d'espectacles, una concentració de públic ja consolidat i la vista posada en el 25è aniversari que l'any vinent s'encarregarà de deixar sobre el cartell el músic Carles Santos.
- En canvi, el Festival Internacional de Teatre de Sitges, que obre la temporada d'estiu, cada juny, el 2004 ha estat deixat en punt mort. És a dir, per una banda la seva directora ha acabat el contracte, i per l'altra, veus del Departament de Cultura, que subvenciona considerablement el certamen, asseguren que el Festival de Sitges s'ha de remodelar al complet i que s'ha de fer un nou festival de creació contemporània, fins i tot, si cal, en una altra població que sigui més receptiva a les noves tendències.
- Vet aquí la cara i la creu de la política de festivals teatrals catalans. Per una banda, el poti poti de propostes que ofereix Tàrrega, sota el lema de teatre de carrer, però que acaba sent més valorat per les presentacions i estrenes en teatre tancat; i per l'altra, l'elitisme i la discreció del Festival Internacional de Sitges, que durant anys no ha aconseguit arrossegar gaire públic més del que s'hi congrega estrictament per interès gairebé professional. La resposta, aquesta tardor.
- [05-09-2004]
Així és la vida, Carlota!
[Article sobre les reaccions del nomenament d'Àlex Rigola com a director del Teatre Lliure] (núm. 224)]
- L'única veterana que es manté a la junta de govern del Teatre Lliure, i em temo que per respecte a la memòria de Fabià Puigserver, amb qui va començar el Lliure, és l'actriu Carlota Soldevila. Si en aquesta casa continua, la Carlota, que ja n'ha vist moltes, en veurà encara moltes més.
- El procés del nou director del Teatre Lliure s'ha saldat amb fractures internes. A la renúncia d'acceptar la direcció per part de Lluís Pasqual, cal afegir ara els noms d'Anna Lizaran i Lluís Homar que han abandonat la junta de govern de la Fundació, i el de Pere Planella, que ha dimitit del Patronat al.legant que el Lliure està traint els principis de Fabià Puigserver.
- La sessió de ratificació d'Àlex Rigola com a director [18.03.03] va tenir l'absència de dotze patrons, el vot negatiu de sis, i l'abstenció de tres. Les votacions es van fer secretes a petició d'un dels membres. I si un ensuma només una mica l'ambient, intueix que els conflictes encara no han acabat.
- Anna Lizaran ha parlat clar en la seva carta de dimissió. A les administracions públiques, els ha dit que s'han apropiat d'un teatre i que han aconseguit que vagin anant-se'n de la casa els de tota la vida, fent-los fora a un preu molt baix. Als col.legues de batalla els ha recordat que no estava tranquil.la de com havia anat el puja-i-baixa de l'última junta de govern en què es passa de Lluís Pasqual a Àlex Rigola en una bufada i sense resistència. Anna Lizaran porta trenta anys al Lliure. Com tants d'altres, a les seves mans encara hi ha rastre de la pintura que els mateixos actors hi feien als anys setanta perquè la casa de Gràcia fes goig. No li han de retreure ni explicar res que soni a sopar de duro.
- Lluís Homar, exdirector del Lliure, abans del tàndem Pasqual-Graells que va acabar en dimissió, no va assistir al ple del Patronat i va dir, de paraula, que per motius personals, deixava la junta de govern.
- Així com Anna Lizaran ha deixat clar que no té res en contra d'Àlex Rigola, però que creia que Lluís Pasqual era la persona més adequada per garantir la continuïtat del Lliure, a pesar de les reticències dels representants polítics, Lluís Homar, quan parli, si parla, no apostarà tant per Pasqual perquè les diferències personals també vénen d'uns anys enrera, quan Homar ha de deixar la direcció, acusat de festejar amb Josep M. Flotats i d'exercir de director del Lliure, que és el que era.
- I aquest és un dels problemes que continuarà fent que dins d'aquests quatre anys que li han concedit al nou director del Lliure, se li giri en contra en el moment menys pensat: no el deixaran exercir de director, que no vol dir que estigui manipulat, no, simplement vetat, si no usa el raspall i el sabó amb alguns dels personatges que, emparats en la seva grisor, continuen movent els fils i enfrontant membres d'una mateixa corda, quan els convé.
- "El traïdor sempre és a l'ombra" podria ser un bon títol per a una pel.lícula de sèrie negra o una novel.la d'intrigues, travetes i complots. Al Lliure, ni que no sigui aquell Lliure, malauradament, el traïdor, encara és a dins, entre bambalines. Llàstima que a la veterana fundadora del Lliure, Carlota Soldevila, encara li toqui veure'n, entre els successors, de verdes i de madures. Com diu un altre títol de novel.la, "Així és la vida, Carlota!".
- [19-03-2003]
Rigola, Rigola...
[Article sobre el nomenament d'Àlex Rigola com a director del Teatre Lliure] (núm. 223)]
- Per Sant Josep, Àlex Rigola serà el nou director del Teatre Lliure. Ara que la junta de govern de la Fundació Teatre Lliure - Teatre Públic de BCN ha decidit quin era el candidat, després de la renúncia de Lluís Pasqual, només queda el vistiplau del Patronat de la Fundació.
- La candidatura d'Àlex Rigola, consensuada principalment per les administracions que es van oposar al nomenament de Lluís Pasqual, s'ha presentat com un "relleu generacional".
- L'art d'empastifar la veritat ens persegueix en tots els àmbits. Tothom sap, i qui no ho sap s'ho tem, que Àlex Rigola és un director conseqüència d'una crisi que, amb menys focs d'artifici, s'assembla a la crisi Flotats al TNC.
- Si allà, va ser la Generalitat qui es va enfrontar amb el fundador del TNC, aquí és principalment l'Ajuntament qui s'ha enfrontat amb un dels fundadors del Lliure.
- Són conegudes les diferències entre Lluís Pasqual i Ferran Mascarell. Sobretot des del moment que Lluís Pasqual, encarregat d'elaborar el Projecte Ciutat del Teatre per iniciativa de Pasqual Maragall, es troba de cop i volta que l'Ajuntament canvia de mans i que no tot el que Maragall havia pensat va ser assumit per qui heretava els seus propòsits.
- El retorn de Lluís Pasqual s'ha de situar en un clima de crisi cultural europea. Avui en dia, cap teatre d'Europa és model de res. El paper dels creadors s'ha substituït pel dels funcionaris. I Lluís Pasqual va topar amb aquesta frontera de canvi, mal aconsellat segurament pels qui tenia més a prop que, a més d'ensenyar-li l'àlbum de família, calia que li diguessin quines baralles domèstiques hi havia.
- Finalment, Lluís Pasqual va prendre una decisió segurament que dolorosa, però clara i honesta: renunciar a dirigir un equipament que ja no és de tots --aquest és un lema massa demagògic-- sinó d'uns quants.
- Àlex Rigola --si hi havia altres candidats, siguem respectuosos i callem-- hereta una situació complexa i difícil de reconduir: poc pressupost, un teatre nou, velles guàrdies mantenint el poder des de la poltrona heretada i l'ull vigilant de tots els sectors teatrals.
- El fet que Àlex Rigola hagi estat un director anomenat de noves tendències no vol dir que el nou Lliure trobi la millor sortida intentant reinventar un Mercat de les Flors, ara traspassat, que va tenir el seu millor moment obrint precisament les portes a aquestes noves tendències teatrals fa quinze anys.
- El nou Lliure encara no ha conquistat allò més imprescindible per a un teatre: la confiança del públic.
- Àlex Rigola haurà de lluitar entre no fer un TNC en petit i no fer un complex de sales alternatives en gran. Reconstruir un nou Lliure, vaja. I, en un ambient com el de l'antic Lliure, aprendre a fer de director --general-- sense que es noti.
- [12-03-2003]
Programari Lliure
[Article sobre l'impasse del nou Teatre Lliure de Montjuïc] (núm. 222)]
- Els afers institucionals del Teatre Lliure sempre han anat acompanyats d'una comparseria escenogràfica sense límits. La reunió que van mantenir a porta tancada, a l'Espai Lliure [18.02.2003], els més de 60 membres que integren el conclave del Patronat de la Fundació Teatre Lliure - Teatre Públic de BCN, entre els quals hi ha històrics de la casa i representants de les quatre administracions (Generalitat de Catalunya, Ajuntament de BCN, Diputació de BCN i Ministerio de Cultura) potser hauria estat més encertat de fer-la a les grades que ara mateix té el Lliure instal.lades com a escenografia de l'obra 'Retorn al desert', a la sala Fabià Puigserver.
- ¿Ens els podem imaginar a tots, per un moment, encarats els uns als altres, escrupolosament i protocolàriament arrenglerats de baix a dalt, a dreta i esquerra, tenint en compte la forma piramidal que té l'escenografia de l'obra de Bernard Marie Koltès?
- Després de tres hores llargues (la premsa havia estat convocada a la una del migdia i a les dues li van dir que s'esperés com a mínim mitja hora més) l'anunciada aparició de Lluís Pasqual, envestit ja com a nou director del Lliure, no es va produir i va haver de ser l'incombustible president de la Fundació del Teatre Lliure, Antoni Dalmau qui, sol davant el perill, com un portaveu de govern en crisi, expliqués als reunits que el nomenament del nou director s'ajornava perquè tothom hi estava d'acord però ningú no ho veia clar. Bé, no van ser aquestes les paraules, però són les que es desprenen de la seva intervenció.
- L'excusa que les tres administracions catalanes (presents a la reunió amb els representants "sense autoritat per decidir", en paraules del director de l'Institut de Cultura de BCN, Jordi Martí) no va permetre el nomenament per una qüestió formal dels estatuts de la Fundació i perquè consideraven que havia de ser la junta de govern la que ho fes, fa pudor de socarrim. Poques hores abans, les mateixes administracions ja havien titllat el document de vint folis "Per un teatre concret", precisament d'inconcret. El projecte, presentat anticipadament a la premsa per Lluís Pasqual --més aviat una declaració de principis que un projecte--, ja augurava una reticència o altra al nomenament a pista lliure de Lluís Pasqual.
- La situació, que potser es desencallarà en vuit o deu dies, segons l'optimisme d'Antoni Dalmau, anuncia una situació interior tensa amb una maroma per la qual transiten aquests dies, perplexos, els pocs membres encara resistents de la Fundació del Teatre Lliure i els representants de les administracions incapaços d'entendre per què els seus antecessors es van comprometre en tantes infraestructures culturals sense saber-ne què fer després.
- I tot plegat planteja diversos interrogants: 1) ¿Per què es va convocar la premsa amb tanta certesa a una hora del mateix dia de la reunió sabent que l'assemblea del Patronat era delicada? ¿Una precipitació del cap de comunicació del Lliure delerós de tancar el tema passant per alt la legislació dels estatuts de la casa? 2) ¿Per què es va arribar a una assemblea amb els papers tan mullats sense preveure que un, només un membre del Patronat, podia dificultar el nomenament amb els estatuts a la mà? ¿Com és que es va confiar que tothom beuria a galet i si calia pel broc gros? 3) ¿Per què es presenta com una urgència la programació de la temporada de més del 2004 enllà si no se sap amb quin règim jurídic es treballarà ni amb quin pressupost es comptarà? ¿Com es pot fer una programació amb una mà sense tenir els números a l'altra? 4) ¿Per què es corre el risc de nomenar una vegada més un director de la vàlua de Lluís Pasqual si tothom sap que la comissió, encara per decidir i sense calendari, que estudiarà la seva declaració de principis no veu del tot clar el que s'hi proposa? ¿S'ha calculat l'abast de la nova crisi que es podria produir en el si del teatre Lliure i, per extensió, en el si del teatre català, si d'aquí a un any o un any i mig, Lluís Pasqual es veiés obligat a tornar a penjar els hàbits de direcció, com ja va fer abans que n'assumís la responsabilitat el malaguanyat Josep Montanyès, si la comissió que n'ha de reconduir el pla de viabilitat no caminés paral.lela amb els criteris esbossats per Pasqual en el seu projecte?
- Fa la impressió --que no vol dir que sigui així-- que el vaixell del nou Lliure a Montjuïc navega a la deriva, sense patró ni mariner --ni que aquesta afirmació dolgui tant als que hi treballen temporalment com als que en depenen--, i que ni el grumet des del capdamunt del pal veu rastre de terra ferma per enlloc. Però, ni que sigui per rentar la cara de tothom qui hi està implicat, es vol cobrir el buit, preparar una programació, convèncer els que l'han de pagar, seduir els espectadors perduts pel camí de nit, i evitar el naufragi sota el lema: "Que se salvi qui pugui!".
- Al Lliure, que ja no és aquell Lliure, ha hagut de ser Lluís Pasqual qui hagi tret la bena dels ulls dels més reticents al canvi. Ja fa temps que els que formaven el cos i l'ànima de la casa s'han salvat com han pogut. La "gent del Lliure" on menys se la veu treballar és precisament al Lliure.
- ¿Cal igualar el pressupost del TNC per superar aquesta situació? ¿Cal cremar un altre director amb prestigi internacional per mantenir la patuleia casolana ben contenta? ¿Cal continuar volent solucionar el teatre català amb potents infraestructures públiques que només tindrien sentit si es proposessin, com a mínim, tres objectius: a) Ser el solatge de la producció pròpia; b) Ser la pedrera de la infraestructura teatral del país; i c) Ser el pol d'atracció de les arts escèniques del sud d'Europa.
- Si no és així, i com que de Montjuïc avall tot fa baixada, les restes del naufragi poden arribar fins i tot a les Glòries, on el TNC, que tot just ha començat a aixecar el vol lentament després de la seva crisi, no pot deixar de musitar en veu baixa allò tan popular: "Quan les barbes del teu veí vegis afaitar, més val que posis les teves a remullar".
- [18-02-2003]
Índex En fila índia
Índex Clip de Teatre
Índex Teatre
Índex Publicacions