Crítica literària sobre la seva obra [cliqueu cada citació per llegir el text íntegre] “Cornabou” és un referent de la LIJ catalana i internacional i de consulta obligada. [Joan Portell, llicenciat en Filosofia i Ciències de l'Educació per la UB i doctor en Didàctica de la la Llengua i la Literatura per la UAB, 2022] Una de les tres o quatre grans veus de l'estudi de la literatura del sector. [Joaquim Noguero, crític i professor universitari, 2022] Un ritme persistent i implacable acaba d’arrodonir un escenari on l’autor es mou amb precisió i una justa tensió. [Josep Maria Aloy, crític literari, 2012] L'autor ha creat una narració d’una gran fluïdesa on cada bocí encaixa sense grinyolar, a la perfecció, dins la història que ens conta. [Shaudin Melgar-Foraster, professora del Glendon College de la Universitat de York, Toronto, Canadà, 2012] La seva trajectòria el consolida com un escriptor preocupat no tan sols per la literatura i per la llengua, sinó també perquè el lector prengui consciència del món que l’envolta i això l’ajudi a ser millor. [Maria Àngels Rubio, Itinerari de Lectura, Servei d'Immersió i Ús de la Llengua, 2009] A Els silencis de la Boca de la Mina l'autor utilitza uns ingredients que, juntament amb un ritme persistent i implacable, acaben d'arrodonir un escenari on es mou amb precisió i una justa tensió. (...) Sotorra va per feina i fa literatura. Explica una història tan dura com real. I el lector li ho agraeix. (...) Hi ajuden algunes escenes descrites amb una tensió enorme, (...) Amb uns diàlegs secs i densos i amb un llenguatge clar, arriba al cor del lector d'una manera subtil però contundent, amb una novel·la treballada i que caldrà tenir en compte. [Josep M. Aloy. Revista Escola Catalana, març 2008]. A Els silencis de la Boca de la Mina l'autor hi tracta un tema totalment original i amb tècniques narratives d'allò més aconseguides. (...) El desdoblament del temps de l'acció en dos períodes clarament diferenciats és una de les tècniques narratives que destaquen en l'obra. (...) Afegim-hi una llengua d'allò més acurada i una preocupació per l'estil que fa que alguns fragments resultin d'allò més poètics, i podrem qualificar l'obra d'un nou bon llibre per apropar la guerra civil als joves. [Pere Martí i Bertran. Revista El Independent del Bisaura, gener 2008]. En la novel·la Els silencis de la Boca de la Mina l'autor treballa molt bé els espais, fàcilment identificables, l'ambient de la República i la Guerra Civil, i la repressió de la postguerra. Les seves descripcions de l'evolució dels personatges són cruels i reals, i n'afirmen la qualitat literària. [Biblioteca Central Xavier Amorós, Reus, La prestatgeria, Guia d'Oci i Cultura, núm. 62, novembre, 2007]. La novel·la Els silencis de la Boca de la Mina és un notable exercici de recuperació de la memòria, dur i necessari, fet des de l'estima i amb una calidesa humana i literària que no es pot posar en dubte. [Maite Ricart, Suplement Tendències, diari El Mundo, 26 octubre 2007]. Els silencis de la Boca de la Mina és un llibre que parteix d'una realitat i que hi afegeix ficció sense desdibuixar-la, només per donar-li aquesta tonalitat novel·lada que encara la pot fer més atractiva. Un llibre audaç, carregat de sentiments personals. [Jordi Cervera, ICat FM, 21 juliol 2007]. «Andreu Sotorra, l'any passat titulava un article del diari Avui "Sisplau, faci'm una trilogia!", ben conscient que així no només cridaria l'atenció del lector, sinó que resumeix molt fidelment el que es respira avui en el món editorial.» [Gemma Garrigosa. Comentari sobre l'article periodístic 'Sisplau, faci'm una trilogia!'. Diari dels Estudiants, La Vanguardia, 26 abril 2006] «Amb gran subtilesa, l'autor injecta en aquesta història [Kor de Parallamps] un missatge antiracista». [Libros sin fronteras.Núm. 7. Fundación Germán Sánchez Ruipérez, 2004]. «Andreu Sotorra construeix una novel·la [Kor de Parallamps] equilibrada, amena, interessant i amb esquitxos d'ironia.» [Dirección General de Archivos, Museos y Bibliotecas. Consejería de Cultura y Deportes. Comunidad de Madrid. Servicio Regional de Bibliotecas y del Libro. Anuario 2003]. «Una obra magnífica perquè mostra i opina sense adoctrinament, des d'un punt de vista alternatiu i plural». [Lluís Llort. Avui, 17 abril 2003]. Un llibre que ens trasmet actualitat, frescor i ingenuïtat alhora, amb molta espontaneïtat, sense raonaments preconcebuts ni moralitats pedagògiques. [E.F. Notícia, 2003]. Yung-Lluna, la protagonista, com aquell qui ni vol la cosa, com una nova Colometa rodorediana, ens va parlant d'ella i del seu germà Marc i de tot allò que l'envolta. [Revista Escola Catalana, octubre 2003]. «¿Quants artistes i escriptors no han convertit un racó de món en llocs tocats per la literatura i l'art i així han esdevingut símbols universals de les grandeses i les misèries humanes?». [Biel Ferrer Puig. Diari El Punt, 23 maig 2003]. «Ha polsat les cordes de tots els registres —des del realisme estricte a la fantasia i l'humor— i de les temàtiques més diverses: policíaca, el món de la droga, l'esport, recerca vital, barreja d'evocació històrica i actualitat. Una part de la seva producció s'ha de considerar per a adults o els contes amb ingredients surreals. Ha experiment amb les noves tecnologies amb edició digital en temps real d'escriptura». [Magí Sunyer. Literatura. La recuperació de la democràcia. L’aportació a la literatura. Història General de Reus, Volum V. Abril 2003]. «Es va tancar a casa seva per escriure en temps real a Internet la novel·la 'Carezza en W'. Una fita de la història de les lletres i d'Internet a Espanya.» [Javier Cremades. Congrés Usuaris Internet. Palau Congressos BCN, octubre 2000. Palacio de Cristal, Casa de Campo, Madrid, febrer 2001]. Una novel·la ben plantejada i resolta, i escrita amb un estil directe i àgil, que enganxa immediatament el lector, sobretot per l'aconseguit retrat dels protagonistes. [CLIJ. Maig 2003]. «Neuk ere bernan nuen ideia, eta animatu egin naiz.» [Juan Luis Zabala, Euskaldunun Egunkaria, 1999]. Andreu Sotorra és un dels escriptors catalans més sensibles amb internet com a mitjà de difusió de la seva obra. La cita setmanal de l'Andreu Sotorra al diari 'Avui', a més de regular és una referència ja habitual, amb observacions sovint molt crítiques i, tot s'ha de dir, valentes i contundents. Novel·la interessant i compromesa, guanyadora del Premi Edebé de Literatura Infantil, que opina sense alliçonar, fet que agrairan els lectors. «La construcció d'un món propi.» Montserrat Cerdà, Francesc Gil, Marta Puig, M. Josep Simó i Maria Areny. SEDEC, 1998. «Una de les personalitats de més solidesa de la narrativa juvenil catalana.» [Teresa Duran, El Periódico, 12 octubre 1994]. «Una coherència temàtica i narrativa al costat de les seves modèliques crítiques de literatura infantil i juvenil.» [Teresa Duran, El Periódico, 12 octubre 1994]. «L'esforç divulgatiu de l'autor és útil: el Carrasclet mereix una major popularitat entre la ciutadania. I, encara, per fer més entretinguda la història, l'autor ha novel·lat la causa d'un estrany viatge que féu aquest personatge, amb una història d'amors furtius. Tots els ingredients, doncs, d'una novel·la històrica, d'aquelles més populars que es divulgaren en fulletó, estrictament romàntica.» [Ramon Pla i Arxé, El País, 21 abril 1994]. «Original, fantasiós i ple d'humor, servit amb un llenguatge ric.» [CLIJ, febrer 1994]. «Un dels punts més interessants: el concepte incipient de l'art, l'última defensa d'un personatge marginal.» [Marga Moreno, Avui, 14 novembre 1993]. «Una esforçada vocació d'escriptor, que no es limita a fer-ne un passatemps sinó una professió i que ha acabat fent-se un lloc —i amb quina dignitat!— entre els escriptors reconeguts.» [Joaquim Mallafrè. IMAC. 21 abril 1993]. «Novel·la ben construïda i narrada amb pols ferm i segur.» [Teresa Duran, El Periódico, 21 abril 1993]. «Sembla venir de lluny, d'allà on diuen que la gent és més cauta i calmada, i contempla aquesta obra com si no fos ben bé seva, que és una manera intel·ligent de mirar-se un mateix.» [Agustí Pons, Avui, 23 març 1993]. «Contes de la mena de literatura lleugera que distreu els lectors de platja en altres països i que aquí potser no existeixen.» [Albert Ibàñez, Avui, 21 març 1993]. «Aporta un llenguatge polidíssim, concís, que perfila amb precisió cada pla narratiu, a vegades amb la lluminositat d'una càmera fotogràfica, a vegades amb un agut sentit de l'el·lipsi, i altres vegades amb tendresa i sensibilitat.» [Teresa Duran. El Periódico, 9 desembre 1992]. «Preocupació i treball obsessius en l'estil i recreació d'un llenguatge dúctil, sense banalitats.» [Marga Moreno, Avui, 28 octubre 1989]. «El punt precís del llenguatge i una trama ben construïda.» [Enric Aguadé, Reus Diari, 1987]. «Estil atractiu i llenguatge viu.» [Montserrat Palau, La narrativa al Camp de Tarragona, CdL, Reus, 1986]. «Destre en el llenguatge, sap mantenir-lo, sense perdre el to ni el ritme, en un registre de genuïtat i riquesa alhora, i sense concessions a l’artifici de la insubstancialitat. Bona part dels girs tenen aquell regust de les paraules sàvies, heretades conscientment del saber més popular. «Salut, Andreu Sotorra!. «...Sotorra és airós, implacable i tenaç» i «crec que es tracta d'un narrador jove que demostra una maduresa sorprenent i que els seus treballs són producte d'una observació profunda de la quotidianitat expressada amb un estil senzill i molt personal.» [Joaquim Carbó, No s'hi invita particularment i Set contes noctàmbuls, CdL, Reus, 1986]. Tria d'entrevistes de premsa escrita sobre la seva obra “Cornabou” és un referent de la LIJ catalana i internacional i de consulta obligada (...) La seva obra escrita combina tant el realisme com el gènere fantàstic i el realisme màgic. Tot i tenir la major part de l’obra adreçada als lectors joves, també ha publicat per a lectors en general, sobretot narrativa, novel·la breu i conte curt. Destaca com a aportació pròpia l’edició pionera en suport digital de la novel·la Carezza en W, escrita i publicada a la xarxa en temps real d’escriptura el 1999. Hi ha, però, una altra faceta de la seva feina que destaca en el món de la LIJ: la crítica i difusió de tot allò que passa en aquest terreny mercès a la seva revista digital, “Cornabou”. Al tombant del segle va iniciar aquest mitjà, autèntic referent d’allò que es mou en el món de la LIJ catalana i internacional, de consulta obligada. (...) [Joan Portell. «Llista d'Honor de la Literatura Infantil i Juvenil Catalana». Institució de les Lletres Catalanes, Novembre 2022] _______________ Una de les tres o quatre grans veus de l'estudi de la literatura del sector (...) És significatiu perquè amb la meva escassa dedicació al sector, les coincidències vénen perquè ell [l'escriptor i crític literari Josep M. Aloy] sí que era a tot arreu i es feia inevitable trobar-se'l. S'havia convertit en una de les tres o quatre grans veus de l'estudi d'aquesta literatura (penso en Andreu Sotorra, en Pere Martí i Bertran, en Teresa Duran (...). [Joaquim Noguero. Sobre el recull col·lectiu L'home que regava els llibres (L'Albí, Berga, 2022)] _______________ L'autor va per feina i fa literatura (...) Pere Gabriel, el protagonista de la novel·la, només ha signat dos documents en tota la seva vida: un és l’acceptació de la sentència que li dona la raó, en uns moments en els quals acaba de complir els vuitanta-cinc anys. L’altre fou quan ell en tenia disset... Durant tot aquest temps ha volgut oblidar uns fets obscurs i tràgics. Si pogués tornar enrera, en Pere Gabriel, li agradaria poder aterrar a l’hivern de quan només en tenia cinc i quedar-s’hi per sempre. Pere Gabriel era un dels anomenats “nens de la guerra” que havien viscut amb la infantesa segrestada... Pere Gabriel creix i madura a base de viure la vida de la forma més intensa i dura. Es fa home cremant etapes que no li permeten massa alegries ni satisfaccions: un pare pistoler absent i malhumorat, un moment convuls socialment i políticament, la mort de la germaneta i l’embogiment de la mare, la descoberta de l’amor... uns ingredients que juntament amb un ritme persistent i implacable acaben d’arrodonir un escenari on l’autor es mou amb precisió i una justa tensió. I dic una justa tensió perquè hauria estat molt fàcil recórrer a les emocions més sensibles del lector i arrancar-li alguna llàgrima. Sotorra va per feina i fa literatura. Explica una història tan dura com real. I el lector li ho agraeix. Amb uns diàlegs secs i densos i amb un llenguatge clar, l’autor arriba al cor del lector d’una manera subtil però contundent amb una novel·la ben treballada. [Josep Maria Aloy. Sobre la novel·la 'Els silencis de la Boca de la Mina'. Editorial Cruïlla. Col·lecció Gran Angular. Bloc de l'autor, Mascaró de proa, crític literari.] _______________ Qualitat literària i humana Ahir vaig acabar de llegir una novel·la d’Andreu Sotorra que s’intitula La filla del ral·li. N’he assaborit cada pàgina. Només començar-la i durant tota la seva lectura t’adones de la seva gran qualitat literària i humana. És una novel·la juvenil (a partir de 14 anys) que dubto pugui deixar ningú indiferent. La narració avança amb un tarannà tranquil, però l’estructura enginyosa i l’interès que ens desperta la història contada ens atrapen sense remei. Tanmateix, qui té el paper més destacat en capturar-nos és la narradora de tota la novel·la: l’Avella. Nascuda a Tambacounda (Senegal), es va fer gran a Catalunya amb el seu pare africà i la seva segona mare catalana. L’Avella és una narradora absolutament encisadora que comença a explicar-nos la història quan ja és una antropòloga que viu a París. La novel·la, com he dit més amunt, té una estructura intel·ligent, tot resseguint els pensaments d’Avella; una estructura sens dubte complexa que en mans d’un escriptor menys destre hauria pogut esdevenir confusa. Andreu Sotorra, però, ha creat una narració d’una gran fluïdesa on cada bocí encaixa sense grinyolar, a la perfecció, dins la història que ens conta. El punt de partida de la història, que ens explica la narradora des de París, és el Manifest contra la intolerància i el racisme que l’Avella, quan tenia tretze anys, havia de llegir a la concentració d’immigrans al Parc de la Ciutadella. Al voltant d’aquest esdeveniment la veu d’Avella fa creixer la narració, amb fils amunt i avall i cap a totes bandes que s’entrellacen fins a formar el teixit magnífic que és La filla del ral·li. També m’he referit a que la història desperta el nostre interès. Tant se val que tinguem catorze anys, quaranta o noranta. A La filla del ral·li ens trobem amb les cabòries d’una noieta africana i catalana —amb tota la complexitat que comporta la barreja de les dues cultures—, les seves preocupacions, els seus records de quan era petita i la història d’Andongo, el seu pare; i amb tot plegat la narradora ens explica sobre el gran tràfic il·legal d’armes, les dificultats dels africans per arribar i establir-se a Europa i la corrupció de les grans empreses. Fins i tot ens trobem amb la Victòria de Samotràcia; sí, té una importància cabdal en aquesta història, però haureu de llegir la novel·la per entendre-ho perquè jo no us desvetllaré res. Algú de vosaltres potser ja l’ha llegida? [Shaudin Melgar-Foraster. Sobre la novel·la 'La filla del ral·li'. Editorial La Galera. Col·lecció Grumets. Bloc de l'autora, professora del Glendon College de la Universitat de York, Toronto, Canadà] _______________ ¿Què escriu i com escriu? Andreu Sotorra escriu sobretot novel·la breu, tot i que és en col·leccions de literatura juvenil on ha trobat el medi idoni per a publicar i desenvolupar la seva força imaginativa. Al llarg de la seva extensa producció trobem una gran diversitat de temes i de trames inquietants, que comparteixen un punt en comú: la reflexió sobre el món actual i la presa de consciència de l'individu a partir d'una situació de conflicte. (...) La seva trajectòria el consolida com un escriptor preocupat no tan sols per la literatura i per la llengua, sinó també perquè el lector prengui consciència del món que l’envolta i això l’ajudi a ser millor. Les seves obres demostren clarament la seva vocació literària i la diversitat de temes que tracta el fan un referent a l’hora de buscar un autor que acompleixi els objectius del professorat: instruir a la vegada que l’alumne va creant l’hàbit de la lectura de manera agradable. Les obres d’Andreu Sotorra, amb la barreja de realisme i fantasia que contenen, aconsegueixen que el jove lector entri en un món nou que li despertarà la curiositat per obrir-se a altres temes i, segurament, el farà ser més tolerant amb el seu entorn. [vegeu text íntegre del comentari] [Maria Àngels Rubio. Dins del treball de recerca de l'Itinerari de Lectura elaborat pel Servei d'Immersió i Ús de la Llengua, del Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya, a partir d'un treball de recerca dels autors: Montserrat Cerdà Morera, Francesc Gil Lluch, Marta Puig Sabanés, M. Josep Simó Peralta i Maria Areny Busquets [coordinació]. Barcelona, 1998. Revisat i actualitzat per M. Àngels Rubio Sánchez. Barcelona, 2008. Edició a càrrec de la Institució de les Lletres Catalanes del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya. Barcelona, 2009.] _______________ Els silencis de la Boca de la Mina En la literatura per a infants i joves catalana, són molts pocs els llibres que se situen en la guerra civil. Aquest n'és una excepció. El relat se situa en dos moments temporals: l'actualitat, en la qual Laura Dafos, una advocada jove, vol recuperar la memòria històrica de Pere Gabriel que viu a la residència per a gent gran de la Boca de la Mina; i un present que obre i tanca la narració, mentre que el cos del relat el conformen el gros dels capítols que situen el lector a l'hivern de 1927 a l'asil d'infants on els pares de Pere Gabriel han deixat el fill perquè no poden tenir-ne cura, i continua narrant la història del nen i els pares fins al 1940. El lector recorre els pitjors anys del nostre passat assistint als horrors que van haver de viure molts dels nostres avantpassats. Un relat que vol donar veu a les víctimes de la guerra civil i recuperar la memòria històrica que durant massa temps ha estat silenciada. Aquest llibre, junt a d'altres publicats en el darrer any, afortunadament, van omplint un espai que ha estat massa buit en la nostra literatura. [Gemma Lluch. Sobre la novel·la 'Els silencis de la Boca de la Mina'. Editorial Cruïlla. Col·lecció Gran Angular. Revista Faristol núm. 61 (Consell català del Llibre per a Infants i Joves), juliol 2008] _______________ Els silencis de la Boca de la Mina «Hi ha un bon grapat d'històries de la guerra civil, com la de l'avi Pere Gabriel, que no es podien tocar ni remenar. Potser perquè la vam esborrar en un feix de silencis i la vam enterrar en una mina amb la boca fosca com una gola de llop...» Els silencis de la Boca de la Mina explica una d'aquestes històries de la mà del crític del diari Avui, Andreu Sotorra, de qui, de tant llegir-lo com a crític, correm el risc d'oblidar-ne la carrera d'escriptor i de narrador d'una vintena de novel·les escrites generalment sempre amb vigor i molta vitalitat. Aquí en tenim un bon exemple. Pere Gabriel, el protagonista de la novel·la, només ha signat dos documents en tota la seva vida: un és l'acceptació de la sentència que li dóna la raó, en uns moments en els quals acaba de complir els vuitanta-cinc anys. L'altre fou quan ell en tenia disset... Durant tot aquest temps ha volgut oblidar uns fets obscurs i tràgics. Si pogués tornar enrere, en Pere Gabriel, li agradaria poder aterrar a l'hivern de quan només en tenia cinc i quedar-s'hi per sempre. Pere Gabriel era un dels anomenats "nens de la guerra» que havien viscut amb la infantesa segrestada... Venedor de diaris a vuit anys, aprenent de barber més tard, cambrer en un cafè-concert... en Pere Gabriel creix i madura a base de viure la vida de la forma més intensa i dura. Es fa home cremant etapes que no li permeten massa alegries ni satisfaccions: un pare pistoler absent i malhumorat, un moment convuls socialment i políticament, la mort de la germaneta i l'embogiment de la mare, la descoberta de l'amor... uns ingredients que juntament amb un ritme persistent i implacable acaben d'arrodonir un escenari on l'autor es mou amb precisió i una justa tensió. I dic una justa tensió perquè li hauria estat molt fàcil recórrer a les emocions més sensibles del lector i arrencar-li alguna llàgrima. Sotorra va per feina i fa literatura. Explica una història tan dura com real. I el lector li ho agraeix. Enmig d'un entorn hostil i dramàtic, l'autor es centra en el protagonista i no l'abandona en cap moment, provocant així que el lector s'hi vagi sentint, si no identificat, almenys lligat per un sentiment de complicitat. Hi ajuden algunes escenes descrites amb una tensió enorme, com la de la separació d'en Pere Gabriel de la seva mare quan l'infant té cinc anys i la mare el porta a un asil d'infants perquè són massa pobres per tenir-ne cura... Amb uns diàlegs secs i densos i amb un llenguatge clar, l'autor arriba al cor del lector d'una manera subtil però contundent, amb una novel·la treballada i que caldrà tenir en compte. [Josep Maria Aloy. Sobre la novel·la 'Els silencis de la Boca de la Mina'. Editorial Cruïlla. Col·lecció Gran Angular. Revista Escola Catalana, núm. 448, març 2008] _______________ Els silencis de la Boca de la Mina Andreu Sotorra (Reus, 1950) és un dels noms més coneguts de la LIJ (Literatura Infantil i Juvenil) catalana actual, com a autor, crític literari, agitador cultural... La seva darrera obra juvenil, 'Els silencis de la Boca de la Mina', és una novel·la històrica que té per marc la guerra civil i algunes de les conseqüències que se'n van derivar. (...) Sotorra hi tracta un tema totalment original i amb tècniques narratives d'allò més aconseguides. El tema se centra en un aspecte molt poc conegut de la repressió franquista, que no fa altra cosa que imitar models nazis: les esterilitzacions obligatòries que van patir un bon nombre de vençuts, a mans del doctor Antonio Vallejo Nájera o de deixebles i subordinats seus, com el mateix Sotorra ens informa en una breu nota al final del llibre ( p. 155-156). (...) El desdoblament del temps de l'acció en dos períodes clarament diferenciats és una de les tècniques narratives que destaquen en l'obra. El primer obre i tanca la novel·la i transcorre durant l'any 2007, a la vellesa d'en Pere Gabriel, quan s'ha decidit a fer públic el seu cas. El segon, abraça des de 1927 fins a 1940, la infantesa i la joventut del protagonista, un noi de família obrera, que haurà d'espavilar-se de ben petit per sobreviure. A aquest desdoblament, encara hi hem d'afegir el tipus de narrador triat, un narrador omniscient que ara comenta, ara agafa el punt de vista del protagonista i, doncs, permet a l'autor de presentar-nos els esdeveniments més importants del període des d'uns ulls infantils, vius com centelles, però infantils al cap i a la fi. Afegim-hi una llengua d'allò més acurada i una preocupació per l'estil que fa que alguns fragments resultin d'allò més poètics, i podrem qualificar l'obra d'un nou bon llibre per apropar la guerra civil als joves. [Pere Martí i Bertran. Sobre la novel·la 'Els silencis de la Boca de la Mina'. Editorial Cruïlla. Col·lecció Gran Angular. Revista Independent del Bisaura, núm. 124. 26 gener 2008] _______________ Els silencis de la Boca de la Mina Andreu Sotorra, reusenc establert a Barcelona i autor reconegut i premiat per diverses obres de literatura juvenil, ha publicat el seu darrer llibre, Els silencis de la Boca de la Mina, una novel·la sobre les vicissituds d'un noi durant la guerra civil i la immediata postguerra, una guerra que, segons l'autor, els nois i noies poden entendre perquè tenen companys a les aules vinguts de països en conflicte. En l'obra, Sotorra combina elements reals viscuts pel seu pare amb altres de verídics coneguts per ell a partir de testimonis diversos i alguns, pocs, de ficció. Orlanda, nom que amaga la ciutat de Reus, és l'escenari de l'argument d'una novel·la que s'inscriu de manera decidida en la recuperació de la memòria històrica. Andreu Sotorra treballa molt bé els espais, fàcilment identificables pels reusencs, i l'ambient que hi havia a Reus de la República i la Guerra Civil, i la repressió de la postguerra. Les seves descripcions de l'evolució dels personatges són cruels i reals, i n'afirmen la qualitat literària. El protagonista, un nen descrit a partir de notes autobiogràfiques del pare de l'autor, creix i madura ràpidament a causa de tot allò que passa. Però millor que llegiu la novel·la, una novel·la per a grans que també agradarà als nois, com diu l'autor. [Biblioteca Central Xavier Amorós, de Reus. Sobre la novel·la 'Els silencis de la Boca de la Mina'. Editorial Cruïlla. Col·lecció Gran Angular. La prestatgeria. Guia de Cultura i Oci de Reus, núm. 62, novembre 2007] _______________ Records d'una infància segrestada per la Guerra Civil Andreu Sotorra ha trencat el seu silenci literari dels últims anys amb aquesta novel·la emmarcada en la Guerra Civil, que es nodreix d'un material molt sensible per a l'autor: els records d'infància del seu pare. Sobre aquesta base real ha contruït la seva ficció amb un element pertorbador que fa més atroç: el procés de depuració que els vençuts van patir a mans dels vencedors. Pere Gabriel, el protagonista, tenia 16 anys quan les tropes de Franco van entrar a Reus —convertida en Orlanda en la novel·la, una decisió discutible que resta credibilitat als fets ocorreguts en situar-los en una ciutat que cap lector podrà col·locar en el mapa—; i, com molts altres, va ser represaliat. Amb un pare roig i una mare al manicomi, el jove tenia tots els números per ser sotmès a una esterilització. Els historiadors no han confirmat si a Espanya es va portar a terme aquesta pràctica, però se sap que Franco va donar permís al doctor Vallejo Nájera, educat a l'Alemanya nazi, per experimentar amb presos. La novel·la arranca el 2007, quan un jutge dictamina que Pere Gabriel, de 85 anys, va patir una intervenció quirúrgica que li va causar perjudicis físics i psíquics. A partir d'aquí, la novel·la s'organitza en un llarg flashback que recorre la infància i l'adolescència de Pere Gabriel, víctima d'una guerra els motius de la qual aleshores no va arribar a entendre. L'autor tampoc no s'entreté a explicar-ne les causes històriques i polítiques; li interessa la biografia d'aquest perdedor al qual els vencedors li van arrabassar el futur. Un notable exercici de recuperació de la memòria, dur i necessari, fet des de l'estima i amb una calidesa humana i literària que no es pot posar en dubte. [Maite Ricart. Sobre la novel·la 'Els silencis de la Boca de la Mina'. Editorial Cruïlla. Col·lecció Gran Angular. Suplement Tendències, diari El Mundo, 26 octubre 2007] [Traducció de l'espanyol de Lena Paüls] _______________ La Boca de la Mina Els silencis de la Boca de la Mina La Boca de la Mina, a més de tenir aquest ressò quasi màgic, és un indret prou conegut pels reusencs i que, en aquesta ocasió,serveix per donar títol a l'última novel·la de l'Andreu Sotorra. Els silencis de la Boca de la Mina l'ha publicat Cruïlla dins la col·lecció Gran Angular. És un llibre que parteix d'una realitat i que hi afegeix ficció sense desdibuixar-la, només per donar-li aquesta tonalitat novel·lada que encara la pot fer més atractiva. Una advocada jove treballa en el cas més o menys rutinari de Pere Gabriel, un avi que va viure i va patir la guerra civil. Aquest fet serveix per remoure els records del passat i portar-los a la primera línia. Un llibre audaç, carregat de sentiments personals i amb voluntat de posar damunt la taula alguns crims del franquisme però des del punt de vista de la persona modesta i anònima que els patia sense arribar a ser del tot conscient de les motivacions últimes. La condició de perdedor, un estigma que marca i condiciona, una novel·la que parteix d'uns papers que el pare de l'autor li va donar fa temps i que s'ha anat gestant a través dels anys fins a arribar a fer-se realitat. Els silencis de la Boca de la Mina, d'Andreu Sotorra, l'ha publicat Cruïlla dins la col·lecció Gran Angular. [Jordi Cervera. Sobre la novel·la 'Els silencis de la Boca de la Mina'. Editorial Cruïlla. Col·lecció Gran Angular. Secció Llibres, ICat FM, 21 juliol 2007] [Per escoltar l'àudio, cliqueu aquí] _______________ Amanida de valors Kor de Parallamps Andreu Sotorra (Reus, 1950), tot i ser filòleg, té una àmplia trajectòria com a periodista i narrador. Va treballar a la secció d'espectacles de l'Avui (el teatre és una de les seves passions) i fa molts anys que és col·laborador d'aquest suplement i de moltes altres publicacions i programes radiofònics. Com a narrador es va estrenar el 1979 amb No s'hi invita particularment i set contes noctàmbuls, i des de llavors, entre narrativa breu i novel·la, per a lectors adults o no, ja porta més de 30 llibres publicats. Fa uns mesos va guanyar el quinzè premi en la seva carrera literària (precedit per alguns com ara el Ruyra, el Vayreda, l'Anglada i l'Espriu), l'Edebé de literatura infantil. Un premi important pel fet de publicar-se simultàniament en català, basc, gallec i castellà. A Kor de Parallamps Andreu Sotorra demostra un cop més la seva mà esquerra a l'hora d'escriure pensant en un públic no adult. Potser sembla un tòpic, però és una especialitat realment complicada perquè, a banda de la tria dels temes sobre els quals es vol escriure, cal que la manera de fer-los arribar als lectors sigui prou efectiva sense caure en un simplisme molt per sota de les capacitats de comprensió de la majoria dels nens i adolescents. La síntesi de la novel·la és senzilla: una nena d'11 anys ens parla, des de l'admiració, de les proeses del seu germà gran. Però això és només com mostrar la plata que al final de l'obra encabirà una rica amanida de valors i sentiments, perquè la narradora és una nena xinesa adoptada (Sotorra ja va tractar el tema de l'adopció el 1992 a On és Berna, Ilse?) i el seu germà gran també és orfe de mare (el pare s'ha tornat a casar, cosa que fa que la mare tingui dos fills que no ho són, biològicament parlant), amb tot, Sotorra ens ofereix la normalitat d'una família aparentment apedaçada però que funciona com qualsevol altre, amb els mateixos llaços emotius. La nena xinesa, la Yung, rebatejada com a Lluna, també rebateja el seu idolatrat germà Marc com a Kor de Parallamps quan, fent d'okupa, el jove es penja del parallamps d'una antiga masia per evitar el desallotjament que pretén dur a terme la policia. I aquí podríem fer una ràpid cop d'ull a alguns dels temes d'actualitat que toca l'autor: el moviment okupa (amb una clara referència a Can Masdeu), l'atemptat de l'11-S, les oenegés i els problemes de fam en els països africans pobres, els accidents de trànsit i les seves greus conseqüències... I, sense perdre la frescor, l'amanida també conté elements de gust més profund, des de les distàncies generacionals entre pares i fills fins a la fragilitat d'alguns enamoraments, passant pels esperits aventurers que combinats amb els valors morals donen com a resultat accions intrèpides, i per les promeses i els desitjos de futur, i per l'angoixa de la incertesa, i de l'espera... Andreu Sotorra barreja tots aquests elements construint una novel·la equilibrada, amena, interessant i amb polsims d'ironia. Una obra magnífica perquè mostra i opina sense adoctrinar, políticament correcta però des d'un punt de vista alternatiu, una etiqueta que cada dia és més plural. Per dir-ho més gràfic: la Yung i el Marc són com qualsevol dels milions de persones que es van manifestar i es manifesten en contra de la guerra a tots els racons del món; joves que s'han cansat de permetre que altres pensin per ells i que expressen la seva opinió amb contundència, tant si se'ls vol escoltar com si no. Sotorra, paradoxalment, és dels que escolten i, a més, no callen. [Lluís Llort. Sobre la novel·la 'Kor de Parallamps'. Editorial Edebé. Premi Edebé. Suplement Cultura, diari Avui, 17 abril 2003] _______________ Kor de Parallamps L'Andreu Sotorra ha tornat a l'actualitat de la literatura infantil, en qualitat d'autor ja que com a crític hi és ben present des de fa anys, amb 'Kor de Parallamps', el darrer Premi Edebé de Literatura Infantil (atorgat el gener del 2003). La Yung-Lluna n'és la protagonista que, com aquell qui ni vol la cosa, com una nova Colometa rodorediana, ens va parlant d'ella i del seu germà Marc i de tot allò que l'envolta. I allò que l'envolta és la vida quotidiana plena d'actualitat. Per això hi trobem, per exemple, una família d'allò més allunyada dels models que han imperat fins fa ben poc: «Quan em vaig fer més gran, vaig aprendre a parlar de cada pare pel seu nom: el pare biològic, el pare adoptiu i el meu germà gran, que era fill del pare adoptiu i d'una mare que no vaig conèixer mai perquè diu que es va morir quan va néixer Kor de Parallamps.» (p. 12 i 14). Una actualitat que vol moltes coses més: moviment okupa i "oenegés", gent gran amb Alzheimer, nous llenguatges de la telefonia mòbil, interculturalitat a l'escola... I tot explicat, com he insinuat, amb ulls i paraules d'una nena d'onze anys, la Yung-Lluna, que amb tendresa, amb ingenuïtat, amb recursos propis dels infants, i de la literatura popular (comparacions, exageracions i paral·lelismes...), se'ns va descobrint, se'ns va fent més madura i sobretot i sobre tot se'ns va mostrant com una nena normal, capaç d'estimar i ser estimada, malgrat ser adoptada, malgrat ser xinesa en la societat catalana del segle XXI, malgrat tenir dubtes, pors, somnis com totes les nenes i els nens de totes les èpoques i contrades, gosaria dir. [Pere Martí i Bertran. Sobre la novel·la 'Kor de Parallamps'. Editorial Edebé. Premi Edebé. Revista Escola Catalana, núm. 403, octubre 2003] _______________ Kor de Parallamps Kor de Parallamps és un llibre que ens transmet actualitat, frescor i ingenuïtat alhora. Actualitat perquè esmenta molts temes propis del tarannà social d'avui: adopció, família amb estructura no convencional, vellesa ancorada en una residència, okupes, ONG, lesbianisme. Frescor perquè la narració va a càrrec de Yung, la protagonista, una nena xinesa d'onze anys que va ser adoptada i que ens explica amb molta espontaneïtat, sense raonaments preconcebuts ni moralitats pedagògiques, històries importants per a ella, fruit de les vivències en el seu entorn, especialment familiar. Ingenuïtat perquè la Yung ens fa tot un seguit de confidències (dubtes, contradiccions...) des de la seva experiència com a preadolescent. I és que la Yung s'ha enamorat del seu germanastre de 24 anys, que ja gairebé és metge. Sempre l'ha tingut molt idealitzat, l'admira tant quan fa d'okupa com quan se'n va a l'Àfrica amb una ONG. Però amb el temps el germà trobarà una companya i la Yung s'endurà una gran decepció. Malgrat tot, la vida continua i ella sabrà sortir airosa dels seus problemes sentimentals. [E.F. Sobre la novel·la 'Kor de Parallamps'. Editorial Edebé. Premi Edebé. Revista Notícia Infantil i Juvenil, Llibreria Robafaves, 2n trimestre 2003] _______________ Kor de Parallamps A 'Kor de Parallamps el que en realitat explica Yung [la protagonista de la novel·la] és el seu despertar a l'adolescència, a través de la poc convencional vida del seu germà, un estudiant de Medicina que, per problemes sentimentals i familiar, se'n va de casa i s'instal·la amb un grup d'okupes en un antiga casa de la muntanya, als afores de la ciutat. Quan la policia hi va per a desallotjar el grup, Marc es penja del parallamps de l'edifici. Novel·la breu en la qual Andreu Sotorra va guanyar el Premi Edebé de Literatura Infantil 2002. Una novel·la ben plantejada i resolta, i escrita amb un estil directe i àgil, que enganxa immediatament el lector, sobretot per l'aconseguit retrat dels protagonistes --una nena desperta i molt tendra, que viu «penjada» del seu germà, i un jove a la recerca d'alternatives vitals--, i també per l'apropament del lector als temes que toca el relat, tots d'absoluta actualitat: famílies no convencionals, parelles lliures i desiguals en edat (dona madura / noi jove), fills fora del matrimoni, alzheimer, adopció, okupes, atur, ONG, accidents de trànsit, minusvalies, mestissatge... Aquesta acumulació de temes és, no obstant, el que desequilibra el relat de Sotorra, que en algun moment cau en l'exageració, tot i que això no invalida l'atractiu de la història i el seu indubtable interès. [CLIJ. Cuadernos de Literatura Infantil y Juvenil CLIJ, núm. 160. maig 2003.] [Traducció de l'espanyol de Lena Paüls] _______________ Kor de Parallamps Guanyadora del Premi Edebé de Literatura Infantil, aquesta és una tendra i, a la vegada, divertida història sobre l'amor en totes les seves formes. La jove Yung idolatra el seu germà gran adoptiu, un jove metge apassionat que treballa per a una oenagé a l'Àfrica, i li posa el sobrenom de Kor de Pallamps. També a Sekou, el seu amic africà, l'anomenarà amb aquest mateix sobrenom quan es guanyi el seu afecte. Amb gran subtilesa, Andreu Sotorra injecta en aquesta història un missatge antiracista. [Al pie de la letra. Libros sin fronteras. Fundación Germán Sánchez Ruipérez, núm. 7. 2004.] [Traducció de l'espanyol de Lena Paüls] _______________ Kor de Parallamps L'obra 'Kor de Parallamps', d'Andreu Sotorra, va rebre el Premi Edebé en la categoria de Literatura Infantil. Andreu Sotorra (1950), tot i que és filòleg, té una àmplia trajectòria com a periodista i narrador. Treballa a la secció de cultura i espectacles del diari Avui i també és col·laborador de moltes altres publicacions i programes radiofònics. Ha publicat ja, entre altres obres de narrativa breu i novel·la, més de 30 llibres. També ha publicat a Internet, 'Carezza en W' i 'Llàgrimes de rovell', escrites 'on line' i en temps real. La protagonista de 'Kor de Parallamps' és Yung, una nena adoptada d'11 anys que ens parla de les proses del seu germà gran, Marc, un estudiant de medicina que, per problemes sentimentals i familiars, se'n va de casa i s'instal·la amb un grup d'ocupes en un antic casalot als afores de la ciutat. Quan la policia hi va per desallotjar el grup, Marc es penja del parallamps de l'edifici. Sotorra construeix una novel·la equilibrada, amena, interessant i amb esquitxos d'ironia. [Anuario 2003. Dirección General de Archivos, Museos y Bibliotecas Consejería de Cultura y Deportes. Comunidad de Madrid. Servicio Regional de Bibliotecas y del Libro] [Traducció de l'espanyol de Lena Paüls] _______________ Kor de Parallamps La història embolcalla força eixos transversals i valors sense que per aquest motiu minvi l'interès de l'argument. Família, amor fraternal, respecte per la gent gran, tolerància, educació per a la no-discriminació social ni de races, per a la salut, per a la convivència, per a la pau... De tots ells, potser destaca la solidaritat i les reivindicacions socials. La ironia i un bon to d'humor que espurneja la novel·la amb petites dosis, facilitaran la comprensió d'un text de contingut seriós. I tot sempre des del punt de vista d'una nena que des de la seva innocència va descobrint el món. Novel·la interessant i compromesa, guanyadora del Premi Edebé de Literatura Infantil, que opina sense alliçonar, fet que agrairan els lectors, de vegades avesats a llegir històries que "ensenyen". [Maria Carme Roca. En Transversal. Revista Xarxa d'Ensenyament. Juny 2003]. _______________ La recuperació de la democràcia. L’aportació a la literatura Andreu Sotorra (1950) també s'ha dedicat amb preferència a la narrativa juvenil. Segons Montserrat Palau, “narra amb facilitat sense apartar-se d'una prosa funcional sense desnivells de plans, ni tan sols quan passa de la realitat a la imaginació”. Guanyador d'una bona quantitat de premis literaris, col·laborador de revistes com Cavall Fort i en llibres col·lectius, ha publicat un gran nombre de llibres per a adolescents, hi ha polsat les cordes de tots els registres —des del realisme estricte a la fantasia i l'humor— i de les temàtiques més diverses: policíaca —L'assassí viu a Bellvitge—, el món de la droga —Griot i Alda—, l'esport —La medalla, Allò que Atlanta s'endugué—, recerca vital —On és Berna, Ilse?—, barreja d'evocació històrica i actualitat —El coronel de cala Gestell. Una part de la seva producció no cap en aquesta classificació, i s'ha de considerar per a adults, com la novel·la Carboni 14 o els contes amb ingredients surreals Pell de llangardaix i Set contes noctàmbuls. Darrerament ha experiment amb les noves tecnologies amb Carezza en W, “edició digital en temps real d'escriptura” i Llàgrimes de rovell». [Magí Sunyer. Literatura. La recuperació de la democràcia. L’aportació a la literatura. Història General de Reus, Volum V. Direcció: Pere Anguera. Ajuntament de Reus, abril 2003]. _______________ Un bon novel·lista periodista Ilse abandona Berna, en principi per uns dies, quan descobreix que és una filla adoptada. A la primera sensació de desconcert i rebel·lia davant d'uns fets que els pares sempre li han amagat, segueix un dens i molt ben narrat procés de recerca i autoafirmació per trobar l'autèntic i l'essencial que acabarà en un punt de no retorn als orígens que, no obstant, és l'autèntic punt de partida de qualsevol ésser humà. No és la primera vegada que Andreu Sotorra, últim i recentíssim guanyador del premi El Vaixell de Vapor, s'endinsa en el camp de la narrativa juvenil, ja que, entre altres, el seu 'Griot i Alda', publicada a la mateixa col·lecció, representa un precedent a tenir en compte. Aquestes dues novel·les tenen en comú el fet d'estar protagonitzades per joves a punt de ser majors d'edat, i d'estar narrades amb un absolut rigor constructiu. No obstant això, '¿On és Berna, Ilse?' aporta a allò que ja és gairebé usual en la novel·la juvenil catalana, la voluntat de trencar el marc geogràfic estrictament local, situant-la en la cruïlla de camins que és, avui, la vella Europa, cada vegada més de moda. I aporta, que no és dir poc, un llenguatge polidíssim, concís, que perfila amb precisió cada pla narratiu, a vegades amb la lluminositat d'una càmera fotogràfica, a vegades amb un agut sentit de l'el·lipsi, altres vegades amb tendresa i sensibilitat. Tenint en compte aquesta aportació al llenguatge narratiu, és per això que ens dol que Andreu Sotorra, tan apreciat com a periodista, no sigui més habitual en el món de les lletres per a joves, atès que és substancial en ell, i en aquest llibre es nota, l'honradesa del rigor professional, sense concessions a la galeria, sense temes amanegats, sense descafeinar la llengua, sense fer xantatge al lector amb fútils argots de bandes en els diàlegs, sense pretendre la lectura fàcil, auspiciada avui pels més prestigiosos i autoritzats òrgans de difusió literària. [Teresa Duran. Comentari sobre la novel·la '¿On és Berna, Ilse?'. Editorial Pòrtic - La Galera, Barcelona, 1992. El Periódico, 9 desembre 1992] [Traducció de l'espanyol de Lena Paüls] _______________ Els mons de les trilogies Andreu Sotorra l'any passat titulava un article del diari Avui "Sisplau, faci'm una trilogia!", ben conscient que així no només cridaria l'atenció del lector, sinó que resumeix molt fidelment el que es respira avui en el món editorial. De fet, és des de l'aparició de l'anomenat "fenomen Harry Potter", aquesta heptalogia que ha trencat la barrera entre literatura feta "per a grans" i "per a petits i joves", que la trilogia s'ha erigit, podríem dir-ho així, en gairebé un gènere literari a part. A part perquè dins la indústria del llibre per a joves gaudeix actualment de molt bona salut, cosa que no deixa de ser, malauradament, una excepció, i perquè en el món de la literatura adulta feia temps que no es vivia un fenomen similar, que a més no acostuma a ser habitual: un llibre escrit per a nens i joves que triomfa entre els grans! L'anècdota que explica Sotorra parteix de la resposta-súplica d'un/a editor/a a l'autor/a d'escriure una trilogia, que li assegura que és el que s'esgota més ràpid dels prestatges de les llibreries, en un tancar i obrir d'ulls, vaja. Dit d'una altra manera, li aconsella que busqui un fil argumental vàlid en què abundin els poders sobrenaturals, les espases i les fletxes, els plànols de mons imaginaris –¡ara mateix ja deuen estar tots inventats!–, alguns secrets o objectes màgics que han de ser l'objectiu final de la recerca dels protagonistes, herois o antiherois, que a més han de tenir part –si no tots, no n'abuséssim pas– dels nostres defectes i virtuts. Tot plegat, això sí, en un gruix de pàgines generós i pensant sobretot en les altres dues parts que com a mínim seguiran la primera. Per tant, cal ser ric en interrogants oberts i sense resposta. I si a més resulta que dóna peu a fer-ne una versió cinematogràfica, doncs ja tenim el nou èxit literari de l'any, o de la dècada si ens ho permeten! Perquè no és cosa de deixar escapar un fenomen literari avui dia, sobretot si és entre els més joves, que asseguren que llegeixen més aviat poc. La llista d'històries venudes en packs de tres en tres és llarga, des dels clàssics Tolkien i CS Lewis, fins al ja tot un referent modern com és Harry Potter, passant per les primeres experiències narratives de joves com Christopher Paolini –¡va començar amb 15 anys!– amb les peripècies d'Eragon i no tan joves, com Ursula K. Le Guin o Philip Pullman. I així fins a acabar amb l'humus literari d'aquí, amb les bruixes de Maite Carranza i les aventures medievals de Rafael Ábalos, els últims tocats per la misteriosa vareta del gènere fantàstic. Així, ¿on dius que comença la teva història? [Gemma Garrigosa. Comentari sobre l'article periodístic 'Sisplau, faci'm una trilogia!'. Diari dels Estudiants, La Vanguardia, 26 abril 2006] _______________ Un kurd anomenat Carrasclet Vet aquí dos casus belli amb bitllet d'anada i tornada. L'un: un xiquet de Reus que, arribant a casa amb un adhesiu, regal d'una amiga de l'escola, contra la guerra (el Guernica de Picasso al fons), plantificat més amunt de l'escut del Barça a la motxilla, l'ensenya, satisfet, als pares, que li expliquen on cau Guernica, què hi va passar i qui és Picasso i per què el va pintar, el famós quadre, i que li mostren, penjada al passadís de casa, una reproducció de la litografia original de Le Corbusier, 'La caiguda de Barcelona', que il·lustra els efectes tràgics de la mateixa guerra però a la nostra capital, quan els avis es van haver d'amagar en un mas per esquivar les bombes de Franco. L'altre: l'escriptor Andreu Sotorra, que un bon dia se li acut novel·lar la biografia d'un carboner de Capçanes, el Carrasclet, que gosà rebel·lar-se contra tot un rei, avantpassat de l'actual borbó, i visqué intensos episodis de la seva vida a l'Hospitalet de l'Infant i Vandellòs, on alumnes de l'institut han llegit 'El coronel de cala Gestell', sobre aquest guerriller català traït pels aliats occidentals, com, ben segur, els pobres kurds de l'Iraq. Salvant les distàncies, Le Corbusier i Andreu Sotorra ens parlen, a la sagnant litografia i a la novel·la històrica, d'uns fets no viscuts però sabuts per la història oral familiar o per la transcrita per Josep Iglésies, com és la tràgica derrota dels catalans davant les tropes de Franco i de Felip V. Però el que se'ns hi explica no és anecdòtic, no és només local, sinó universal: ¿quantes lluites d'alliberament nacional no s'han viscut a la història recent i no tan recent a tot el món que són comparables a la que intentem dur a terme els catalans sense èxit?, ¿quantes revoltes socials de pagesos, treballadors, bona gent del poble, no s'han produït arreu del món amb la raó dels oprimits expoliats?, ¿quants artistes i escriptors no han convertit un racó de món en llocs tocats per la literatura i l'art i així han esdevingut símbols universals de les grandeses i les misèries humanes? [Veure text íntegre de l'article publicat al diari El Punt. Autor: Biel Ferrer i Puig, filòleg. 23 maig 2003] _______________ Cultura i Internet: Una nova revolució Finalment només cal parlar de la interactivitat. Aquí no es tracta només de navegar per Internet de manera lineal, cosa que només proporciona la il·lusió que el lector estigui experimentat un treball dinàmic i interactiu. Interactivitat es refereix mçes a una capacitat de resposta del sistema, de manera que l'activitat de l'usuari produeixi una alteració del contingut de l'obra. Potser la metàfora més gràfica utilitzada per explicar les possibilitats de la interacció és la d'un partit de futbol: el joc està limitat en l'espai i es regeix per una sèrie de regles, però per a l'afeccionat cada partir té la seva pròpia personalitat, és diferent cada vegada i el resultat final no es previsible, cosa que depèn de la pròpia interacció dels jugadors. De la mateixa manera, la tecnologia actual permet crear obres en les quals l'usuari participa i promou una modificació en el resultat final. La possibilitat que els creadors utilitzin Internet per fer la seva obra, per interactuar amb el seu públic, pot fer canviar i dinamitzar les possibilitats de tots els artistes. L'edició del 4 de gener del 2000 del diari La Vanguardia recull un exemple real del que estem dient. Andreu Sotorra es va tancar a casa seva durant les festes de Nadal del 1999 per escriure "Carezza en W". Va començar la nit del 24 de desembre i va acabar la novel·la el dia de Cap d'Any. No s'hauria parlat tant del llibre si no fos perquè a mesura que l'anava escrivint l'introduïa a Internet. Més de 25.000 persones s'han connectat a la xarxa per seguir en temps real el desenvolupament de la història. El 70% dels internautes que han seguit la novel·la són catalans; la resta, dels Estats Units, el Japó i fins i tot de països com Croàcia o Eslovènia. "Ha estat com un salt al buit, però, sens dubte, també la meva millor experiència literària, perquè la reacció del lector és immediata", assegura Andreu Sotorra, que ha publicat 25 obres. Amb aquesta aventura, l'autor que nop es declara un "fanàtic d'Internet ni un amant de la informàtica", ha aconseguit una fita en la història de les lletres i d'Internet a Espanya... De moment, el llibre es pot llegir a l'adreça: http://www.andreusotorra.com/carezza/online.html Tot el que he exposat anteriorment, evidencia que els canvis estructurals de l'art actual s'estan produint més aviat en els mitjans en què l'art es distribueixi i de la manera com es fa i aprecia l'art. Expliquem-ho. Tradicionalment, l'art ha estat l'expressió d'una persona sola davant de la comunitat. L'artista enfrontava el seu jo a una pluralitat de subjectes. La cultura emergent de la xarxa està transformant aquest esquema. No és possible agafar un pinzell i canviar els colors d'un quadre exposat en una galeria d'art. En l'univers digital aquesta pot ser una manera de gaudir l'art, o de recrear-lo. La tecnologia permet accedir a una obra, però també modificar-la, transformar-la, adaptar-la als gustos personals i compartir aquesta versió amb altres. Tot i que tot això no sigui sinó en una dimensió virtual. És tan real el suport informàtic com el suport paper. [Javier Cremades. Fragment de l'article sobre la novel·la digital 'Carezza en W'. L'articulista és advocat, i soci del despatx Cremades & Sánchez Pintado. Article arran de l'encuentre al Palau Sant Jordi de Barcelona, 2-5 octubre 2000, i al Pabellón de Cristal. Casa de Campo. Madrid, 13-16 febrer. Copyright © Asociación de Usuarios de Internet] [Traducció de l'espanyol de Lena Paüls] _______________ Un dels escriptors catalans més sensibles amb Internet Andreu Sotorra és un dels escriptors catalans més sensibles amb internet com a mitjà de difusió de la seva obra. En aquest sentit, alguns dels seus llibres es poden llegir íntegrament des de la seva pàgina: 'Carezza en W' i 'Llagrimes de rovell' . D'altres títols en podeu llegir algun fragment en aquest enllaç. 'Kor de Parallamps' és el seu darrer llibre publicat en format tradicional, guanyador del Premi Edebé. [Diari electrònic Vilaweb i Vilaweb Lletres. 19.07.2004] _______________ Una referència habitual, la més regular i seriosa Cal dir que el diari «Avui», en aquest sentit, és el més regular i, per tant, potser el més seriós. La cita setmanal de l'Andreu Sotorra, a més de regular és una referència ja habitual que intenta no sols difondre algunes novetats, sinó aprofundir també en alguns aspectes, autors, corrents..., amb observacions sovint molt crítiques i, tot s'ha de dir, valentes i contundents amb les quals, òbviament, hi podem estar d'acord o no. Res a dir, tot el contrari: massa sovint les crítiques, les poques crítiques sobre la literatura infantil i juvenil, destaquen per la seva bonança o suavitat, i molts ens plantegem si només s'ha de criticar allò que ens agrada o cal criticar-ho una mica tot, fins i tot allò que es considera simplista i mancat d'ofici. [...] «Cornabou» és, potser, l'única revista virtual de lieratura infantil i juvenil en català. Es tracta d'una pàgina que permet a l'usuari estar al corrent de qualsevol esdeveniment entorn dels llibres per a joves. El seu responsable i promotor incansable, Andreu Sotorra, ofereix un bon ventall d'informacions de manera molt puntual i àgil. ["On informar-se? Mitjans de comunicació bàsics". Dins de «M'agrada llegir. Com fer els teus fills lectors», pàgs. 55-61 Edició a cura de Joan Portell. Articles de Josep M. Aloy, Jaume Cela, Teresa Duran, Pep Molist, Anna Nolla i Montse Segarra. Ara Llibres, Barcelona, 2004] _______________ Figures i paisatges Andreu Sotorra és un personatge alt i endreçat, amb el front ample i la barba enfonsada, que parla poc i amb la veu greu i que de tant en tant aixeca les celles com per donar més força a les seves afirmacions o a les seves peguntes. És una imatge que no es correspon gens amb la del periodista baladrer i desordenat, amb la corbata torta i els cabells esbullats, que és una imatge, a hores d'ara, arqueològica: una redacció de diari és, en l'actualitat, com una immensa oficina presidida pel soroll somort de la informàtica i, en tot cas, només les taules plenes de papers denoten que la matèria amb què es trafica és una matèria efímera i evaporadissa. L'Andreu Sotorra es passeja per entre aquest desordre sense perdre la compostura potser perquè es mira el món del periodisme amb aquella envejable distància dels que hi han agafat el vici de grans. L'any passat, l'Andreu va guanyar tres premis literaris i va quedar finalista d'un quart. No és estrany, doncs, que en aquests primers mesos del 1993 -i ben bé fins passada la Festa del Llibre- el mercat es vegi invadit per 'sotorres' de la més variada gamma i condició. D'entrada, l'Editorial Cruïlla acaba de publicar 'La medalla', premi El Vaixell de Vapor 1992, que intenta ser una desmitificació de la competitivitat esportiva a través de l'experiència d'una nena de 12 anys. També amb un rerefons olímpic, ha sortit en la col·lecció L'Odissea d'Empúries, 'Allò que Atlanta s'endugué' que és una versió refeta i actualitzada de l'obra que l'any 1982 va guanyar el premi Joaquim Ruyra publicada, per tant, a la desapareguda Editorial Laia. I també per a joves, el nostre autor ha publicat 'On és Berna, Ilse?', reelaboració del treball que l'any 1982 va aconseguir el premi Joan Santamaria. Així mateix, ha sortit 'El tren de la llet', premi Ediliber 1992, destinat a un públic adult amb un cert to humorista, i 'Servei de protocol', de Llibres de l'Índex, que conté un total de set narracions. I, a punt de publicar-se, tres 'sotorres' més. 'Alabatxitxau!', a la col·lecció Ala Delta d'Edelvives; 'El violinista de secà', finalista del premi Folch i Torres 1992; i 'Nyatiti: la filla del clan', premi Lola Anglada 1992. Vuit llibres, vuit, editats per un mateix autor en un espai i un temps de crisi, és un fet prou destacat, dins el panorama literari català. Però l'Andreu Sotorra no és un acaparador de premis sinó que més aviat fa la impressió de ser un corredor de fons que sap que les peculiaritats del país, i les del mateix mercat, originen unes fluctuacions en el ritme de publicacions que desemboquen en concentracions com les que ell, involuntàriament, protagonitza. No l'he vist especialment nerviós, aquests dies, tot i que el pes dels vuit llibres ha de ser un pes força considerable. Però l'Andreu Sotorra sembla venir de lluny, d'allà on diuen que la gent és més cauta i calmada, i contempla aquesta obra com si no fos ben bé seva, que és una manera intel·ligent de mirar-se un mateix. [Agustí Pons. Article opinió contraportada diari Avui, 23 de març de 1993] _______________ Un bon autor prolífic Lez dentz del Quel Hi ha en l'obra narrativa d'Andreu Sotorra dos constants: una irreductible indagació sobre els temes i les actituds que interessen la joventut actual i una lleialtat absoluta cap a l'argot i la cultura contemporanis. Durant els dos últims anys, han sovintejat les novel·les de Sotorra; almenys tinc més de deu títols a les meves mans. L'autor no ha publicat contes dirigits als més petits, i pràcticament res per a adults, tret de les seves modèliques crítiques setmanals de literatura infantil i juvenil. La seva producció se centra, doncs, gairebé exclusivament, en l'àmbit adolescent i mai amb novel·les encasellades en un gènere espigolat. La seva coherència temàtica i narrativa és, doncs, molta, i aquesta novel·la breu n'és una bona mostra. Narrada en primera persona, la novel·la és protagonitzada per Quel, que amb 16 anys acabats de complir, fa una revisió lúcida i exhaustiva del seu pas per la vida, de la seva convivència amb els pares i els 'quatre avis' i analitza fins a quin punt la seva visió infantil del món ha evolucionat amb el temps i fins a quin punt en la seva persona conflueixen passat, present i futur. El monòleg, de trama complexíssima, va anusant lentament els caps que uneixen les persones i les accions d'aquest relat, perquè Sotorra té el virtuosisme narratiu de construir llargues frases descriptives amb incisos gairebé col·loquials, en un continu vaivè que li permet detallar totes les efemèrides d'una narració ambiciosa. Com correspon a una de les personalitats de més solidesa de la narrativa juvenil catalana. [Teresa Duran. Article sobre la novel·la 'Lez dentz del Quel'. Editorial Barcanova, Barcelona, 1994. El Periódico, 12 octubre 1994] [Traducció de l'espanyol de Lena Paüls] _______________ Sostenir l'atenció del jove lector El protagonista de la novel·la és el guerriller català del segle XVIII, Joan Pere Barceló i Anguera, Carrasclet, de qui s'expliquen les aventures posteriors a la derrota militar de 1714: la resistència contra les tropes borbòniques, la solidaritat del seu poble, els efectes de la política internacional (Quàdruple Aliança) i els amors: el conjugal i l'altre. Èpica patriòtica i sentimental, doncs, (...) amb la qual [l'autor] n'ha volgut fer, a més, una pàgina exemplar de la nostra història: didàctica. La novel·la ressegueix fil per randa les anades i vingudes del Carrasclet pel territori (...). En aquest sentit l'esforç divulgatiu de l'autor és útil: el Carrasclet mereix una major popularitat entre la ciutadania. I, encara, per fer més entretinguda la història, l'autor ha novel·lat la causa d'un estrany viatge que féu aquest personatge (...) amb una història d'amors furtius. Tots els ingredients, doncs, d'una novel·la històrica —d'aquelles més populars que es divulgaren en fulletó— estrictament romàntica. (...) L'autor es val encara d'una tècnica, d'un estil i d'una estructura narrativa bàsicament lineals (...) i d'una intriga animada amb moltes aventures per sostenir l'atenció del jove lector. [Ramon Pla i Arxé. Fragment de l'article sobre la novel·la 'El coronel de cala Gestell'. 1a versió: Suplement Quadern, del diari El País, pàg. 8, 21 abril 1994. 2a versió: Textos crítics, Biblioteca Serra d'Or, Publicacions Abadia de Montserrat, Barcelona, 2001] _______________ Una esforçada vocació d'escriptor Haig de començar excusant-me perquè una circumstància del tot inesperada em priva de ser aquí personalment [li acaben d'atorgar el Premi Nacional de Traducció]. I també perquè, poc previsor que sóc, havia pres unes notes per fer la presentació oralment i ara l'haig d'escriure a corre-cuita perquè qui em representi no hagi d'interpretar gargots inintel·ligibles. La consideració per l'obra i l'amistat amb Andreu Sotorra m'exigeixen, molt de grat, una intervenció personal que no puc fer. De debò que em sap greu. Admiro Andreu Sotorra perquè és un dels casos d'esforçada vocació d'escriptor, que no es limita a fer-ne un passatemps sinó una professió, junt amb la de periodista. Va començar fent d'allò que abans em deien escrivent, es va llançar a l'aventura d'ensenyar a escriure en català a l'escola i ha acabat fent-se un lloc --i amb quina dignitat!-- entre els escriptors reconeguts. I això en un país on viure de la ploma és gairebé una quimera té un mèrit que tothom ha d'admetre. No solament ha escrit sinó que ha impulsat l'escriptura. Molts alumnes seus de l'Escola Montsant van aprendre a fer de la llengua una expressió de personalitat. Des de l'Òmnium Cultural va ser peça essencial dels concursos literaris Baix Camp, que es van publicar, de primer d'una manera senzilla però impecable, en una mitja dotzena de reculls anyals. D'aquí sortiria la Col·lecció Escornalbou, que ara camina sola i és un punt de referència fonamental per als escriptors joves d'aquests topants. Un dels llibres de la col·lecció recollia traduccions de Bonaventura Vallespinosa, Josep Murgades i meves. Ho dic per subratllar el seu interès per les coses que es fan aquí. I no parava d'escriure. Algun conte a l'Antologia de la narrativa reusenca, que publicava el Centre de Lectura. 'A l'ombra de la Saloquia', 'Carboni 14', 'L'assassí viu a Bellvitge', 'Els patafis d'un patagó'... I va començar a guanyar premis: el Joaquim Ruyra per 'Ofici de conteste', el Joan Santamaria per 'On para ara?'. No li van pujar els fums al cap, i una prova d'això és que no s'ha mirat els llibres premiats amb autosatisfacció complaent davant una obra definitiva. Els ha refet i ara podem trobar-los amb els títols de 'Allò que Atlanta s'endugué' i '¿On és Berna, Ilse?', respectivament. Agustí Pons assenyala aquests llibres i sis més per a enguany, perquè pugueu triar i remenar: 'El tren de la llet' (premi EdiLiber, 1992), 'Servei de protocol', 'Alabatxitxau', 'El violinista de secà' (finalista del premi Folch i Torres), 'Nyatiti: la filla del clan' (premi Lola Anglada, 1992), amb uns deliciosos dibuixos fets per escolars en l'edició de la Caixa de Terrassa. I el que avui ens convoca: 'La medalla', premi Vaixell de Vapor. Respirem una mica. Si els presentéssim tots, cobriríem la quota de presentacions per a una bona temporada. I a Reus, gràcies a Déu, són moltes, per quantiat i per qualitat. A 'La medalla' retrobem la veu adulta que no ha perdut el toc de gràcia de la infància. Els nens l'adoren i els adults la poden escoltar amb atenció. Potser perquè com li feia dir Oriol Izquierdo en una entrevista, les senyores de 40 anys encara li diuen noi, perquè l'Andreu no ha après a fer-se el nus de la corbata, menja pa amb xocolata per berenar i beu llet fresca a l'estiu i calentona a l'hivern. Però murri, en el sentit oriental del terme, quan li pregunte si li agraden les rosses, respon que això depèn: ¿les potes d'un be negre?, ¿les pessetes rosses?, ¿les sueques?, ¿els ecus? Va a la seva i sap què vol. La dedicatòria de 'La medalla' ens dóna una pista de l'obra que no es pot menystenir. L'atleta bosniana que s'entrena sota el foc de la guerra i entre les runes de Sarajevo per participar en els Jocs Olímpics de Barcelona és una bona imatge per a la nena d'onze anys que s'entrena per fer els dos mil metres llisos enmig de la seva pròpia guerra: la d'uns pares separats. (No espereu dramatismes ploraners). La cursa és una bona paràbola, adequada als temps moderns. Si la novel·la és sempre un viatge, no és estrany que al segle XX la cursa en sigui una visió accelerada i condensada al mateix temps. La cursa era l'argument de 'La soledat del corredor de fons', d'Allan Sillitoe; de la pel·lícula 'Carros de foc' o, en un altre sentit, d'Aleix Cort en el seu darrer llibre de poesia: 'Arrel de boig'. L'obra comença in media res, quan Meritxell s'entrena, quan vol que els Reis li portin els onze anys que li permetran de participar en la cursa, i acaba el dia de la prova (no es tracta aquí d'explicar l'argument; no fos cas que algú es pensés que amb això ja n'hi ha prou i no cal llegir el llibre). Només cal dir que la nena aprèn que "una medalla no vol dir el triomf" i que tenir-la significa sovint portar també una creu. A primer terme hi ha l'anècdota, central i significativa, de la cursa. Al fons, una novel·la de triangle, insinuada des dels ulls infantils: la mare, el pare, la previsible amiga del pare que li fa de monitora (el buit, el sí i el no però gràcies, el potser sí, al capdavall, però que no corri: perquè li dius pare, al pare?"). No vol buscar culpables: "La mare us ha abandonat", diu l'àvia, però l'autor insinua possibles justificacions a la pàgina 116. I més al fons encara, la història d'un procés de maduració personal, amanida amb tot de temes i ambients: el camp i la ciutat, amb els seus esportistes diferents, amb escoles unitàries enfront d'altres de molt grans on no se sap ni el nom dels professors, el trasllat de la mestra. I els detalls que omplen els sentits i la imaginació de la nena: l'olor de massatge del pare, el calendari d'una entitat d'estalvis, la mirada de la mestra o les classes particulars d'anglès per a "aspirants a entendre les cançons de rock". Hi ha ametllers de flors blanques i els de color rosa, que "porten l'escalf de l'hivern a casa". I el joc de la mà morta. I la llengua rigorosa, normativa del tot, amb gotes de prudència o d'opció personal. No hi ha problemes quan cal fer servir "portella", "pitets de menjar sopes", "fer el tifa" o bé "fer el bot". Quan s'aprèn a llegir es fa el mateix esforç aprenent expressions catalanes que amb d'altres que no ho són. No són pas menys naturals, al contrari. I recuperem les expressions de sempre quan la nena es torna "vermella com un tomacot", el Dani "cau rendit" de cansament o algú "posa les potetes a la galleda". L'Andreu Sotorra sap molt bé on posar els peus segurs. Que sigui per molts anys. [Joaquim Mallafré. Presentació de la novel·la 'La medalla'. Editorial Cruïlla. Premi Vaixell de Vapor. Seu de l'Institut Municipal d'Acció Cultural (IMAC) de Reus. 21 abril 1993] _______________ Històries de la subterraneïtat El protagonista de la novel·la El Club dels Caps Rapats es mou durant tota la trama en plena contradicció ideològica, entre una lucidesa sagnantment adulta i la radicalitat més visceral i inconscient. És cert que l'adolescència és una etapa difícil: se n'escriuen manuals d'ús per a pares desconcertats per la falta de memòria sobre la pròpia evolució. Però el text de Sotorra va una mica més enllà i presenta com la recerca d'una identitat i la necessitat d'autoafirmació porten els joves a buscar el perill arriscant la pell. I és, curiosament, una lleialtat incondicional la que porta el personatge a enfrontar-se tant a les forces de la llei com a les bandes rivals. La realitat de les tribus urbanes és analitzada amb força detalls i fa que el lector s'acari a un fenomen sovint omès per pura comoditat mental. Tota una taxonomia dels caps rapats, dels més radicals i violents als més conscienciats socialment, organitzats en el seu peculiar sistema de castes. S'ofereix també, la descripció dels autors de grafits. I aquí és on es constata un dels punts potser més interessants del llibre, el concepte incipient de l'art, embrionari però segur, l'última defensa d'un personatge decididament marginal. [Marga Moreno. Article sobre la novel·la 'El Club dels Caps Rapats. Diari Avui, 14 novembre 1993] _______________ La ironia, patrimoni i defensa dels adults Servei de protocol Escriptor prolífic, l'any 1992, ha estat d'una bona collita per a Andreu Sotorra, que ha vist com s'acabava amb una pluja de guardons per a les seves obres de literatura infantil i juvenil. Les set narracions aplegades en el volum 'Servei de protocol' són el fruit de la seva dedicació a la literatura per al públic adult. Avesat al registre de la literatura per a joves --molt més dominada per l'acció que per la psicologia o la introspecció social o interior-- els contes de 'Servei de protocol' presenten un seguit de situacions estrafolàries en les quals s'endevina l'enyorança d'un passat filtrada per l'humor. ¿Què en pensaríem si el sots-director d'una de les entitats bancàries més fortes del país decidís canviar de feina per posar-se a treballar d'encarregat als "excusats i banys públics de la plaça del centre financer de la ciutat"? Diríem que tot plegat és una atzagaiada. 'L'atzagaiada', doncs, és el títol del conte que enceta el volum. Una atzagaiada que ens reserva una sorpresa final i que ens presenta el paisatge d'una ciutat amb vila olímpica i colònies de bungalows als afores. Aquest paisatge urbà i metropolità és l'escenari comú a la major part dels contes. En el primer ja s'endevina una admiració de l'autor pels grimpadors que fan carrera a qualsevol preu o, si més no, un menyspreu considerable que motiva el seu interès. 'El governador del rei Carnestoltes' és la història d'un amor impossible entre dos personatges farcits de lletres i literatura. Els llibres els fan perdre el món de vista fins i tot durant les festes del Carnestoltes. 'Servei de protocol', el tercer conte, és una història de 'marro' al Parlament, ambientat durant el pas d'una processó de Setmana Santa. La crònica nostàlgica del ritual religiós es veu contrapuntada pels comentaris bonhomiosament irònics de l'Administració o del feminisme. I és que Andreu Sotorra aprofita les diverses situacions que presenta per fer l'ullet al lector amb comentaris de l'actualitat. Com a 'El tauroboli el croissant', on inventa el passat d'un torero nascut al Somorrostro, per parlar de la nova façana marítima barcelonina i de l'escultura del peix que s'emmiralla en el port olímpic. I, en el passat, els veïns s'ajudaven mútuament, el rector era gairebé la màxima autoritat i les festes populars no estaven organitzades per cap funcionari. Uns quants mots d'argot donen verisme costumista al relat. 'L'exroquer de la Dolly' és una narració breu i fantàstica inspirada en el món dels adolescents enamorats dels mites del rock. 'El patriota', en canvi, tracta en clau d'humor la qüestió de la xenofòbia i el racisme. Encara el fantàstic torna a treure el cap a 'Perfum de matafaluga', el darrer dels contes d'aquest recull. Una avaria elèctrica semblant a la que va permetre a Sergi Pàmies escriure 'L'instint' serveix a Andreu Sotorra per reivindicar el gust del pa foradat i l'olor de la matafaluga. Escrits durant les vacances d'estiu de l'any passat, aquests contes podrien ser el tipus de literatura lleugera que distreu els estrangers quan vénen a les nostres platges. El que no sé és si a Catalunya existeix aquesta mena de públic lector. [Albert Ibáñez. Comentari sobre el recull de contes 'Servei de protocol'. Editorial Llibres de l'Índex. Diari Avui, 21 març 1993] _______________ Pols ferm i segur La medalla és una novel·la rural ben construïda i narrada amb pols ferm i segur. Per atzar i per retards editorials no hi ha cap dubte que aquest ha estat l'any del periodista i novel·lista Andreu Sotorra (Reus, 1950) en la literatura juvenil catalana, que ha vist sortir al mercat almenys set de les seves obres. Una de les últimes va aconseguir el premi Vaixell de Vapor. 'La medalla' és una obra destinada a adolescents entre els 11 anys i els 13 anys, pulcra i estimablement il·lustrada pel llapis de Consol Sànchez. És aquesta una novel·la narrada amb pols molt ferm i segur pel prolífic Andreu Sotorra, que narra les inquietuds de la Meritxell, una nena que desitja guanyar una medalla a la cursa dels 2.000 metres llisos. L'entorn és el d'un petit poble rural, amb els seus pros i els seus contres i el seu camp de futbol abandonat. El pare del germà petit i l'àvia de Meritxell l'ajuden en el quepoden, que no és molt, fins a l'arribada de la monitora d'esports, de qui la protagonistes sospita que és el nou amor del seu pare, però a qui donarà la seva confiança. Val la pena llegir-la, perquè està ben construïda, i perquè hi ha concordància entre l'ambició del ritme i la tècnica narrativa. L'autor demostra capacitat per a aquest gènere de llibres. [Teresa Duran. Comentari sobre la novel·la 'La medalla'. El Periódico, 21 abril 1993] [Traducció de l'espanyol de Lena Paüls] _______________ Un relat original, fantasiós i ple d'humor El violinista de secà Pasompé és un vell violinista que viu en un poble molt llunyà, situat al capdamunt d'una muntanya altíssima on els ocells no s'aventuren ni a arribar-hi perquè haurien de volar fregant els núvols, i on l'aigua de la pluja passa de llarg. El problema del violinista és que no pot obtenir ni una sola nota del seu Stradivàrius, a pesar de l'esforç que fa. Així, doncs, decidirà abandonar el seu poble i recórrer món a la recerca de solucions. Per descomptat, les trobarà, però també viurà unes aventures sorprenents. Sotorra ens proposa un relat original, fantasiós i ple d'humor en el qual es barregen, sense problemes, elements fantàstics, intrigues policials, amb temes d'ecologia i defensa de la natura. Això sí, tot molt ben condicionat a base d'humor --cal prestar una atenció especial als noms dels diversos personatges--, i servit amb un llenguatge ric, tot i que accessible als lectors d'aquesta edat. El quadre es completa amb les sempre suggerents il·lustracions de Pep Montserrat. [Revista CLIJ, núm. 58, febrer 1994] _______________ Com entrar i com sortir del món de la droga Amb Griot i Alda, la seva última novel·la, Andreu Sotorra (Reus, 1950), escriptor, periodista i crític literari a les pàgines de l'Avui, fuig dels paràmetres de l'anomenada literatura juvenil, ja que no busca la moralitat ni el didactisme fàcil. Tot i que l'òptica de l'obra parteix de la tendresa, no hi ha espai ni oportunitat per al sentimentalisme ploraner i carregat d'estereotips. La novel·la parla de l'amor que Alda, una adolescent moderna, sent néixer per Griot, un noi immers en el món de la droga. Els estupefaents són el sedàs pel qual Griot passa totes les seves vivències i que condiciona i modifica la seva manera d'actuar. Els protagonistes s'embarquen a la vida en l'aventura de l'exercici de la seva llibertat. Ambientada a la comarca del Maresme, amb l'escenari d'un estiu de final dels anys vuitanta, les vacances acullen la parella que s'enfronta a una realitat crua però superable, en un món de noms antics i de problemes moderns. Sotorra, que en els seus inicis havia fet de professor d'EGB, d'adults i de català, no enyora tampoc el paradís perdut de la infantesa ni reinvindica un miratge idealitzat ple de moments feliços. La seva prosa es caracteritza per una preocupació i un treball obsessius en l'estil i la recreació d'un llenguatge dúctil i sense banalitats, de cara a la descripció eficaç de la realitat, per fer arribar al lector tant el conflicte com les seves circumstàncies. [M.M. Comentari sobre la novel·la 'Griot i Alda'. Diari Avui, 28 octubre 1989] _______________ La narrativa al Camp de Tarragona (1939-1985) [...] En la narrativa d'Andreu Sotorra destaca tant l'estil atractiu i el llenguatge viu i lligat amb els temps actuals com els seus temes. L'autor juga amb la realitat / imaginació a cops sense límits precisos entre una i altra, que envolten els protagonistes en situacions insòlites i, també, a vegades, absurdes. L'autor narra amb facilitat sense apartar-se d'una prosa funcional, sense desnivells de plans, ni tan sols quan passa de la realitat a la imaginació. La seva característica principal és el dinamisme en els continguts i les tècniques i, sobretot, el dinamisme a l'hora d'enfrontar-se als mons de la fantasia en les seves narracions i el joc d'aquest mateix dinamisme en els llibres i contes destinats al públic més jove. [Montserrat Palau. Fragment de l'article sobre l'obra publicada fins al 1985, primera etapa de l'autor. Montserrat Palau, 'La narrativa al Camp de Tarragona (1939 - 1985)', Edicions del Centre de Lectura, Reus, 1986.] _______________ Nobelari buruzko iritziak eta proposamenak egileari helarazteko aukera du webgunearen bisitariak Aurrerantzean ere, idatzi ahala, Susaren webgunean jarriko ditu, irakurgai, obra osatuko duten gainerako kapituluak [...] Andreu Sotorra kataluniar idazleak gisako esperientzia bat egin zuen -nobela bat on-line jarri idatzi ahala-, baina oso denbora tarte mugatu eta laburrean. Izagirre ez da esperientzia horretan oinarritu berea abian jartzeko.«Susaren webgunea argitaletxeak idazleon esku jarritako baliabidea da», azaldu dio egunkariari Izagirrek, ideiaren sorreraz galdetu diogunean. «Susako kideak animatuta zeuden honelako zerbait egiteko. Neuk ere buruan nuen ideia, eta animatu egin naiz» [...]. [Juan Luis Zabala. Publicat a Euskaldunon Egunkaria. Donostia.] _______________ ¿Què escriu i com escriu? Narrador i periodista, Andreu Sotorra escriu sobretot novel·la breu, tot i que és en col·leccions de literatura juvenil on ha trobat el medi idoni per a publicar i desenvolupar la seva força imaginativa. Al llarg de la seva extensa producció trobem una gran diversitat de temes i de trames inquietants, que comparteixen un punt en comú: la reflexió sobre el món actual i la presa de consciència de l'individu a partir d'una situació de conflicte. Com hem dit, inicia la seva producció literària a finals dels anys setanta i, des de llavors, la seva creativitat ha seguit un ritme ascendent, fins a l'extrem d'arribar a publicar nou llibres entre 1992 i 1993. Cada novel·la enceta una nova aventura a partir d'un argument d'actualitat i, malgrat aquesta abundant producció, cada un permet al lector reflexionar sobre qüestions ben diferenciades: la immigració, els interessos polítics, la violència juvenil, els Jocs Olímpics, la drogoaddicció, l'adopció, la guerra de Bòsnia, els castellers, les tribus urbanes, l'ambient juvenil a Barcelona i l'àrea metropolitana... Andreu Sotorra és conscient del perill que comporta aquest accelerat ritme de publicacions: "No em puc posar a fabricar llibres com si fossin botifarres. Les idees s'han de madurar una mica i després ve el buidatge, que és quan queda reflectit en un llibre." (Avui, Barcelona, 23 de març de 1993). Tanmateix, com a bon observador de la realitat que l'envolta, les seves idees no tenen aturador i sap expressar-les amb habilitat a través de la construcció de relats enginyosos. L'escriptor Agustí Pons l'ha qualificat de "corredor de fons que sap que les peculiaritats del país, i les del mateix mercat, originen unes fluctuacions en el ritme de publicacions que desemboquen en concentracions com les que ell, involuntàriament, protagonitza." (Avui, Barcelona, 23 de març de 1993). Com a referents literaris dins de la producció infantil i juvenil, el mateix autor cita Rovelló de Josep Vallverdú, La casa sota la sorra de Joaquim Carbó, L'ocell de foc d'Emili Teixidor i El zoo d'en Pitus de Sebastià Sorribas, obres emblemàtiques que han configurat la trajectòria de la literatura catalana per a nois i noies. Dins d'aquesta opció, l'obra d'Andreu Sotorra ja ocupa un lloc destacat, tant pel volum dels llibres publicats com pel seu valor literari. En les obres d'Andreu Sotorra trobem temes amb els quals els joves es senten identificats. Les temàtiques escollides i el tractament que els dóna l'autor planteja al jovent històries amb problemes candents de la realitat que els envolta, sense falsos idealismes ni missatges moralistes situen la seva producció literària en l'anomenat «realisme crític». En aquesta línia, per exemple, a On és Berna, Ilse? trobem la història d'una noia, a la qual els pares han amagat el fet de ser filla adoptada, que inicia un procés de recerca dels seus orígens. A partir d'aquesta narració en primera persona, l'autor planteja un problema de recerca d'identitat i de comunicació paterno-filial. Una bona part de les seves novel·les de temàtica juvenil com L'assassí viu a Bellvitge, Griot i Alda, On és Berna, Ilse?, Allò que l'Atlanta s'endugué i La medalla compta amb uns protagonistes que comparteixen les mateixes inquietuds: la recerca de la seva identitat i la necessitat d'autoafirmació. L'autor té presents les característiques psicològiques dels adolescents i en descriu el comportament sovint contradictori, la lleialtat entre companys, els dubtes ideològics i l'enfrontament a la societat. El protagonista d'El Club dels Caps Rapats (1993) és un extrem quant a personatge negatiu enfrontat a les forces de la llei i a les bandes rivals. L'autor, fins i tot en aquest cas, n'ofereix una visió íntima, de manera que aconsegueix que el lector tendeixi a defensar un personatge clarament marginal dins del marc de les tribus urbanes. Sense caure en tòpics, Andreu Sotorra tracta diverses problemàtiques socials, com ara la situació dels immigrants en el nostre país. A La filla del ral·li (1995) ens en presenta un cas concret. A través de la protagonista de la història, l'Avella, coneixem les vicissituds d'un immigrant il·legal, l'Andongo (pare de l'Avella). Els diversos personatges aporten a la narració un ventall d'actituds davant dels nouvinguts: la xenofòbia i el racisme, però també la integració i la convivència. A través d'aquest emotiu relat, l'autor fa una crida a la comprensió i la solidaritat: "...el pare [ens diu la protagonista] no em va saber explicar mai què volia dir ser «treballador il·legal». Aleshores jo no entenia com es podia ser il·legal si es complia amb la feina i es cobrava el preu que acordaven. ¿La il·legalitat pensava jo no la feien els que contractaven de paraula gent com el pare i se n'aprofitaven sense respectar els salaris mínims? ¿Qui s'havia inventat, per al seu codi secret, la paraula il·legal? És a dir: fraternité, légalité et illégalité." (p. 38) Altres vegades, els temes tractats inclouen elements fantàstics i imaginatius, tot i que la reflexió sempre té un lloc destacat en les seves històries. A tall d'exemple, recordem com la desaparició del gegant Patagó de la vila de Patagonya en vigílies de la festa major genera situacions fantàstiques i divertides a la novel·la Geganter i contrabandista, alhora que suposa una reflexió sobre la vida social i els interessos polítics d'una vila. L'autor segueix una estructura concèntrica d'incorporació d'elements de fantasia dins de la realitat. El llenguatge, eficaç i poètic alhora sense caure en la sensibleria, acaba d'arrodonir una novel·la marcada sobretot pel dinamisme de les seqüències. Un altre exemple d'obra amb elements no realistes el trobem a Nyatiti: la filla del clan (1993). Els esports d'aventura seran en aquesta ocasió l'eix al voltant del qual l'autor construeix sis narracions de gènere fantàstic. La temàtica esportiva és recurrent a l'obra d'Andreu Sotorra (La medalla, Allò que Atlanta s'endugué...). El llenguatge utilitzat pels personatges combina amb gràcia expressions genuïnes amb un bon nombre d'anglicismes i mots inventats com ara nyatiti o xatiti, el domini dels quals separa els personatges positius dels negatius. Com a proposta més lúdica, cal tenir presents relats com El tren de la llet (1992), una aventura disbauxada, delirant, kafkiana, escrita amb l'únic propòsit d'entretenir i divertir el lector. En aquesta obra, l'autor ofereix una proposta força diferent de l'anterior i mostra la seva versatilitat com a narrador. El coronel de cala Gestell (1993) és una novel·la que recull diversos aspectes de la vida real de Pere Joan Barceló, conegut com el guerriller Carrasclet (un dels guerrillers que actuaven pagats pels Àustries per fer fora els Borbons). No es tracta d'una novel·la històrica, però sí que explica una història èpica al voltant d'aquest personatge. El personatge real és utilitzat per recrear una història situada al moment que el Carrasclet torna d'amagat a una cala de la costa abans de fugir definitivament. L'autor lliga l'actualitat amb el passat, ja que el llibre s'inicia amb l'actual desmantellament de la central nuclear Vandellòs I, quan el cap de seguretat de la nuclear troba un canvi en un quadre que tenia penjat al seu despatx. La nova pintura és analitzada per una historiadora, que relaciona el quadre amb l'amant del guerriller. A partir d'aquí, l'intrigant relat comptarà amb diversos personatges del passat i del present que aniran desenvolupant la trama fins arribar a un final no menys sorprenent. Pel que fa als escenaris de les seves novel·les, els paisatges urbans hi tenen un lloc destacat, amb l'atractiu de les referències a llocs reals (Barcelona, l'Hospitalet de Llobregat i altres ciutats del cinturó industrial). Sap jugar molt bé, per exemple, amb la sensació de laberint que Bellvitge suposa per a qui no hi viu, convertint els seus carrers en escenari angoixant de persecucions i enfrontaments entre els personatges de la novel·la L'assassí viu a Bellvitge. Però, alhora, hi ha una clara voluntat de trencar el marc geogràfic estrictament local i obrir l'acció cap a ciutats europees (On és Berna, Ilse? i La filla del ral·li). Així, l'Avella, la protagonista d'aquesta darrera obra, neix a Tambacounda, de petita es trasllada amb la seva família a Catalunya i de gran treballa d'antropòloga a París. L'obra de Sotorra combina l'acció amb la psicologia dels personatges i el coneixement de l'entorn social. D'aquesta manera, les seves obres es caracteritzen també per un ritme narratiu trepidant, acompanyat d'un llenguatge precís i punyent, amb tractaments agosarats i, alhora, de tendra sensibilitat. Sovintegen els diàlegs entre els personatges, en els quals l'autor fa servir registres utilitzats pels joves en ambients marginals, però sense anar més enllà del que es podria anomenar «un argot mesurat», com en aquest exemple de L'assassí viu a Bellvitge: "Però... mecàgon el sol que us il·lumina! Mal pet us ofegui a tos plegats, mecagon dena! Que en sou, d'orelluts, xiquets!" (...) "Que ho voleu fotre tot riera avall, potser? Au, ¿que ens engarjolin a tots per quatre taps de timbal que no tenen ni dalt ni baix " (p. 43) A l'abril de 1997, Andreu Sotorra va ser guardonat en la novena edició del premi de novel·la breu Ciutat de Mollerussa per l'obra Castell de nines, novel·la realista en la qual el novaiorquès John Camprubí comença a rodar a la conurbació mediterrània una pel·lícula que durà el títol de Castell de Nines, el mateix nom de l'antiga baronia que un besavi seu, en Nisos, havia aconseguit en propietat amb pacients maniobres. Un vell cafè mig enrunat a l'estació de tren abandonada del Castell de Nines és l'escenari en què John voldrà recrear les passions i desvetllar els misteris que els seus avantpassats hi han viscut al llarg de generacions. La novel·la esdevé un retrat colpidor dels canvis que un espai rural entre grans urbs experimenta pel continu creixement industrial. Els protagonistes de la novel·la viuen intensament la fugacitat de cada instant amb la voluntat de copsar les emocions més profundes de l'esperit humà, tot cercant una resposta als secrets més torbadors dels seus orígens. Al llarg de la seva trajectòria com a novel·lista, Andreu Sotorra ha construït un món propi, una finestra a través de la qual ell, amb certa identificació amb els personatges creats, descobreix el món i, alhora, la seva pròpia identitat. Potser és aquest un dels principals valors de la seva obra: el fet que la lectura dels seus relats de ficció ajuda el lector a conèixer una mica millor els seus propis conflictes i a replantejar-se les relacions amb la resta de la societat. Més que denúncia, el que l'autor ofereix és la constatació de situacions reals a través d'obres que alternen el realisme crític amb la fantasia. [Documentació: Servei Ensenyament del Català (SEDEC, 1998). Autors: Montserrat Cerdà, Francesc Gil, Marta Puig i M. Josep Simó. Coordinació:Maria Areny.] _______________ El punt precís de llenguatge L'assassí viu a Bellvitge. Andreu Sotorra continua amb la novel·la juvenil. Sembla que ha trobat el punt precís de llenguatge per a interessar a aquest sector de públic lector, i amb aquesta novel·la policíaca ho aconsegueix. Una trama ben construïda, on hi ha un aspirant a mosso d'esquadra que fa de detectiu, cosa que és a punt de costar-li la pell, dos assassinats, tràfic de drogues, una cavalcada dels Reis Mags, perquè l'embolic comença la vigília de Reis, un incendi que dóna la clau a les morts, la vida nocturna a Bellvitge, tots aquests elements ben combinats no deixen decaure el ritme de lectura que manté l'atenció fins al final. Cada capítol té un narrador diferent d'entre els diversos protagonistes, que va explicant els seus punts de vista sobre els esdeveniments, cosa que dóna un ritme àgil a la novel·la i fa comprendre millor la psicologia dels personatges. Al final descobrim que cada narrador té un determinat interès a l'explicar les seves impressions sobre cada situació, i que les observacions que fan són parcials. Com sempre, l'explicació més lògica és la més senzilla, i l'aspirant a mosso d'esquadra en traurà l'entrellat. Un bon llibre per a tota mena de lectors, i per als que tinguin interès en la narrativa actual de casa nostra. [Enric Aguadé. Reus Diari, 1987] _______________ De la Valira al Túria passant pel Llobregat No, no, això no és la narració. Ve després. Aquí es tracta només de dir-vos, sense esmenar la plana a ningú, que el seu autor acaba de posar en òrbita un nou eslògan: «Reus, Andorra i València». I amb tot un altre esperit, esclar, que és el de la fidelitat a la llengua pròpia, la que ens permet de comunicar-nos dins dels Països Catalans. Misteri de fe, per a uns, i pedra d’escàndol, per a d’altres, aquells que només creuen en esperits envasats i etiquetats a la menuda. Deu ser que són més fàcils de manipular. Trobar-se l’Andreu, i la Lena, la seva companya, passant el pont de la Valira dins l’embut heterogeni de les que havien estat “valls neutres” d’Andorra, és una imatge ben coherent i tanmateix insospitada. No anaven pas de compres ni calia que m’ho diguessin, ja que poc després ens retrobàvem ficats de ple entre la flor i la nata andorrana, convocats pel Cercle de les Arts i de les Lletres mitjançant una litografia de Joan-Pere Viladecans. Tot plegat constituïa, marc i estampa, la II Nit Literària Andorrana, sota el patrocini del Consell de les Valls. Notable i ben lloable iniciativa, oi? Premi i reconeixement no estan pas divorciats. Si no, per què concórrer? I què se’n treu de guanyar? El que passa és que en l’exercici i el risc de l’escriure, afegits els condicionaments de què cal anar desempallegant la nostra cultura, hom no pot restar al marge de certàmens, com a aventura, ni de sotmetre’s de tant en tant a veredictes de jurats. Mal fat per a uns i altres tanmateix si no aconseguim desencallar tot d’altres mecanismes, des dels típics del paper imprès fins als no tan convencionals i més tecnificats. Mentrestant, escriptors i jurats, pecadors tots per contumàcia, no desistim d’anar fent girar la roda per més que sembli ben sovint que s’encalla al pedregar. Andreu Sotorra ha assumit conscientment i plena el seu paper actiu, aparentment sense esforç, més ben dit, sense fer escarafalls. Així ho fa creure el seu posat, inquiet i decidit, és a dir, amb aquella vivacitat característica de qui sap el que es fa. I que ho sap fer! En sóc testimoni, i vosaltres d’ací a poc, si és que no us heu anticipat donant lectura a aquests mots en acabar la de l’obra que teniu a les mans. De fet, us avindreu fàcilment amb mi a considerar l’Andreu un capdavanter, d’aquells que no necessiten imposar-se per a ser-ho. Destre en el llenguatge, sap mantenir-lo, sense perdre el to ni el ritme, en un registre de genuïtat i riquesa alhora, i sense concessions a l’artifici de la insubstancialitat. Bona part dels girs tenen aquell regust de les paraules sàvies, heretades conscientment del saber més popular. El seu és un dir com qui no fa gran cosa, que s’encomana i esdevé font inestroncable. I això que és de Reus, lloc de secà! No va de profecia, si em permeto d’afirmar, des de les envistes del vell riu amarronat —el Rubricatus dels romans—, que Andreu Sotorra s’ha traçat un camí franc de comunicació clara i evident entre tots els qui ens diem catalanoparlants, que té moltes coses per dir, que ho sap fer i que difícilment descarrilarà, sinó que anirà prenent embranzida i eixamplant el seu abast. I del Túria, què? Feia mal, i el van desviar. Ara passa a tocar des d’on l’empordanès i cronista Ramon Muntaner ressenyà gestes glorioses del nostre passat de convivència. Resten, però, esperits indòmits, ací i allà, en contra de desviacions capricioses o imposades, que saben de cor allò de “qui perd la llengua perd la identitat”. N’hi ha molts que ho saben, cada cop més, i això també és imparable. No és profecia, que és realitat. [Jaume Planes i Pahissa. A propòsit de la narració «A lloguer i noli», premi Riba Escorxada de la II Nit Literària Andorrana del 1979. Barcelona, Palau Dalmases, 6 octubre 1981] _______________ «Salut, Andreu Sotorra!» Estic convençut que les narracions de l'Andreu Sotorra mereixen una entrada més rutilant en el món de la lletra impresa de la que poden oferir-li aquestes quatre paraules. Al cap i la fi, la meva trajectòria en aquest terreny es deu més a la tossuderia, a un desig de tapar forats i fer de pont, que no pas a una preparació intel·lectual, al rigor acadèmic o a una carrera literària brillant. En el túnel d'aquests llargs anys dels quals sembla que comencem a sortir, hem hagut de fer tots els papers de l'auca. Així, jo que crec poc, per no dir gens, en la competitivitat, he hagut de participar —i participo encara— en els premis, per poder sobreviure. I fins i tot m'he vist obligat a fer de jurat per la senzilla raó que ja em tocava i que algú o altre ho havia de fer... Jutjar l'obra dels altres, haver-ne de seleccionar una sola d'entre una pila, quan tots sabem que un text no és una matèria que es pugui mesurar, pesar o apamar, em produeix un neguit extroardinari per la facilitat d'incórrer en errors i oblits imperdonables... Per altra banda, però, produeix grans satisfaccions. Potser les proses de l'Andreu Sotorra no serien a les vostres mans si enguany no haguéssim atorgat al seu autor el premi «Recull» de narració. Amb tot, però, sempre et queda una recança: i els altres? I aquells que van disputar aferrissadament el premi amb l'Andreu? Però la dita és explícita: «qui no s'espavila no menja anguila», i aquí, l'anguila, o sigui, el premi, ja és al carrer, cosa que permetrà que en Sotorra comenci a tenir altres lectors que els jurats de tots els premis del món i el reduït grup d'amics que tenien a l'abast els seus originals. L'Andreu Sotorra, que ha guanyat també el premi «Cavall Fort», va ser un dels finalistes del darrer «Víctor Català», així com ja ho havia estat del «Recull» de 1978. Al «Recull» de 1979, del qual va resultar guanyador, havia presentat aquest «No s'hi invita particularment» que trobareu d'entrada en aquest llibre. Formava part d'un conjunt de tres narracions llargues, entrelligades, molt interessants, tenses, sense altibaixos, molt ben construïdes, el tret més destacat de les quals era, segurament, la correcció i un estil narratiu propi, dosificant els efectes, el ritme, l'ordre... En el comentari que vaig redactar el dia del premi, sota la impressió de la lectura fresca, havia escrit: «...en Sotorra és airós, implacable i tenaç», i «crec que es tracta d'un narrador jove que demostra una maduresa sorprenent i que els seus treballs són producte d'una observació profunda de la quotidianitat expressada amb un estil senzill i molt personal. El món d'uns estudiants d'avui m'ha semblat molt autèntic i sincer, i fent ús d'una expressió de moda, diria que no es passa en cap moment.» Després, en conèixer personalment l'Andreu, vaig comprovar que lligava amb la seva obra: es tracta d'una persona correcta i assenyada... Amb tot, però, això que constitueix una qualitat excel·lent per a la convivència, podia ser un llast per a la seva condició d'escriptor. Hi ha moments en què convé deixar la correcció de banda per donar pas a la follia, l'esbojarrament, al joc... I això és el que he descobert ara en la segona part d'aquest llibre. Els «Set contes noctàmbuls», nascuts segons intuïm, com un revulsiu de la nit de Santa Llúcia —la nit dels premis—, fan acte de presència per la porta de la imaginació oberta de bat a bat, amb la corresponent càrrega de mala bava i amb un punt d'irregularitat que atrau encara amb més força. Ja tenim l'Andreu que trepitja amb fermesa els primers graons de l'escalafó gràcies a una excel·lent iniciativa editorial de descentralització. N'escalarà d'altres i arribarà lluny: perquè és rigorós, perquè és capaç de desfermar-se i perquè té voluntat d'anar per totes... Hi ha qui opina que a una demografia reduïda com la nostra li corresponen únicament tres poetes, dos novel·listes, un narrador i dos assagistes i mig. I, com sigui que aquet breu cens ja el tenim complet, no val la pena llegir els altres... D'altres que, com l'Andreu, demanen pas perquè saben que una cultura no és solamentel vèrtex orgullós d'una piràmide que repeteix el fulgor del sol, sinó també tots els maons que amb tossuderia permeten que aquest vèrtex existeixi i sigui substituït quan calgui. Amunt, doncs, Andreu! [Joaquim Carbó. Pròleg del volum «No s'hi invita particularment' i 'Set contes noctàmbuls', Creació, núm. 1, Edicions del Centre de Lectura de Reus, 1979. Disseny de la coberta de Salvador Juanpere.] _______________ Tria d'entrevistes sobre la seva obra. Vegeu dossier premsa ¿Voleu tornar a dalt?