ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
[Apolo]
- «La historia interminable». Llibret de Félix Amador, a partir de l'obra homònima de Michael Ende. Composició musical d'Iván Macías. Intèrprets: Joseán Moreno, Elena González, Àlex Forriols, Noemí Gallego, Odo Cabot, Natalia Zarco, Pablo Badillo, Laura G. Balle, Ferran Enfedaque, Ernesto Piqueiras, Ruth Ge, Irene Barrios, Alberto Misud, Iván Amigo, Mariana Comes, Sergi Espina, Marta Castro, Míriam López, Ernesto Santos, Arturo Vázquez, Sol Carner, Cristina Salvador, Blanca Casellas, Noa Cánovas, Joan Pascual Crosas, Ángel Martínez i Jan Gómez. Equip creatiu: Dario Regattieri (productor executiu), Iván Macías (productor artístic), Federico Barrios Fierro (coreògraf), María José Santos (directora vocal), Jesús Torres (director d'actors), Ricardo S. Cuerda (escenògraf), Felipe Ramos (disseny d'il·luminació), Alejandro Martín (disseny de so), Pablo Santos (director tècnic), Antoni Belart (disseny de vestuari), Aarón Domínguez (disseny caracterització i perruqueria), Fito Dellidarda i Alejandra Varela (disseny animatònica), Jesús Díaz (disseny il·luminació), Alfred Cobami (dissenyador efectes màgia). Direcció musical: Laurence Aliganga. Direcció escènica: Federico Barrios Fierro. Producció de Beon Entertainment. Teatre Apolo, Barcelona, 22 novembre 2023 a 7 abril 2024.
TOT UN DOLL DE FANTASIA INTERMINABLE
- Que els neofeixistes del partit d'ultradretà Germans d'Itàlia, que han aconseguit situar per votació popular la seva líder Giorgia Meloni, antiga admiradora de Mussolini, al capdamunt del govern italià, hagin batejat la seva festa anual celebrada a mitjan desembre a Roma amb el nom d'Atreiu, un dels personatges de la novel·la «La història interminable», de l'escriptor alemany Michael Ende (Garmisch-Partenkirchen, Baviera, 1929 - Stuttgart, 1995), i que l'hagin adoptat com el seu referent cultural és una tria que no es mereix l'obra de l'escriptor de literatura fantàstica més universal del segle XX, autor també de novel·les igualment multillegides per moltes generacions de joves com «Momo» o «Jim Botó i Lluc el maquinista» o «La poció del desig», entre moltes i moltes altres.
- ¿Què han trobat en el personatge d'Atreiu els ultres de Giorgia Meloni? ¿Quina és la seva identificació amb un jove indi de ficció, de pell verda, que rep l'encàrrec de salvar Fantasia i l'Emperadriu? Evidentment, els Germans d'Itàlia hi veuen la salvació del que consideren la seva pàtria i l'exaltació de la seva líder que tenen com una emperadriu romana. Que el jove Atreiu es vegi barrejat amb braços alçats feixistes no li faria gens de gràcia a Michael Ende i, si fos viu, segur que hauria intentat evitar aquesta manipulació.
- En tot cas, els Germans d'Itàlia s'han quedat amb l'anècdota sense entrar en el fons de «La història interminable» de Michael Ende, que és una al·legoria de la llibertat d'imaginació i de la llibertat de viure a través del llibre màgic que llegeix un altre personatge de la història, Bastian, tímid, i també víctima de buylling —interpretat aquí per nenes actrius per salvar el dilema del canvi de veu blanca en els nois actors—, i que a través de la lectura, Bastian, experimenta el seu alliberament i descobreix la força de la fantasia que el porta a sentir una simbiosi amb el jove indi Atreiu de la ficció.
- Tot això ve a tomb perquè la gran producció musical de «La historia interminable», després de tres versions cinematogràfiques i múltiples adaptacions audiovisuals —alguna desautoritzada per l'autor per falta de fidelitat a l'original— tornen a posar d'actualitat els noms d'aquests dos personatges i els de la resta que configuren la novel·la de Michael Ende.
- L'espectacle és una apoteosi d'il·luminació, de color, d'efectes especials, de vestuari, d'una espectacular escenografia i d'un bestiari fantàstic de dracs, gegants i monstres màgics, que resumeix en dues hores i mitja la densitat de l'univers que va crear Michael Ende en literatura i que ho embolcalla amb una composició musical d'Iván Macías amb una barreja d'una vintena de peces melòdiques, algunes pròpies del gènere del teatre musical i d'altres d'estils més urbans i populars.
- A més, la producció d'aquest musical, que ja va esclatar en la seva temporada a Madrid, ha obligat a remodelar l'estructura escènica del Teatre Apolo del Paral·lel, sobretot sota l'escenari, i aporta escènicament l'ús de l'animatrònica que converteix en gairebé reals alguns personatges fantàstics com el drac Fújur, de sis-cents quilos de pes, que ha estat elaborat amb una cinquantena de metres de roba de peluix.
- Estem parlant d'un muntatge amb prop de més de trenta intèrprets, entre actors, ballarins, cantants i infants, a més dels tècnics i manipuladors, uns quaranta més, portadors i conductors de les peces fantàstiques com el Cargol de curses, el Cavall Artax, la Tortuga Vetusta o el Menjarocs, que han necessitat un equip d'una trentena d'artesans per a la seva elaboració i que recorren, com deia abans, al recurs electrònic de l'animatrònica, robots manipulats a distància que si bé són habituals en el cinema fantàstic, no ho són tant o no ho són gens en el teatre.
- Amb més de dos-cents canvis de vestuari, hi ha també una important caracterització de perruqueria amb un centenar de peces de cabell natural. I, atenció, malgrat que no parlem d'una pista de circ sinó d'una sala tancada, la companyia no s'està de jugar arriscadament amb el foc, l'aigua i la neu.
- «La historia interminable» és tot un doll immens de fantasia que enlluerna els espectadors de totes les edats, els que van créixer amb el món de fantasia de Michael Ende i els que, ara que no es llegeix tant com abans, poden trobar en l'espectacle un impuls per abocar-se també a la riquesa que conserva l'obra literària original.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
- «¡Que salga Aristófanes!». Dramatúrgia: Joglars. Intèrprets: Alberto Castrillo-Ferrer, Angelo Crotti, Ramon Fontserè, Pilar Sáenz, Dolors Tuneu i Xavi Vilà. Disseny il·luminació: Bernat Jansà. Disseny de vestuari: Pilar Sáenz. Disseny de so: David Angulo. Escenografia: Anna Tusell. Atrezzo: Pere Llach i Gerard Mas. Confecció vestuari: Maria Àngels Pladevall i I.T.A. Berreteria: Nina Pawlowsky. Producció executiva: Montserrat Arcarons. Distribució: Joglars. Premsa i comunicació: Oriol Camprubí. Fotografia: David Ruano i Sílvia Pujols. Disseny gràfic: Nyam Agència Creativa i Manuel Vicente. Coproducció de Joglars, Comunidad de Madrid (Teatros del Canal) i Generalitat de Catalunya. Direcció tècnica: Pere Llach. Tècnics de gira: Pere Llach, Roger Vila i Carlos Atienza. Assessoria artística: Martina Cabanas. Direcció d'escena: Alberto Castrillo-Ferrer. Direcció: Ramon Fontserè. Companyia Joglars. Teatre Apolo, Barcelona, 6 maig 2023.
QUAN LA POTA DE L'ELEFANT ESCLAFA L'INSECTE
- La companyia Joglars ha fet seixanta anys. La seva producció és de les més intenses del teatre contemporani i una de les més antigues de tot Europa amb quaranta espectacles, alguns dels quals s'han situat en el seu moment al capdamunt de la sàtira i la transgressió, quan la sàtira era benvinguda i la transgressió es podia aconseguir amb una rascadeta de paper de vidre.
- Fa deu anys que Albert Boadella s'ha mantingut a l'ombra de Joglars i ha estat l'actor Ramon Fontserè qui ha aguantat el timó. Ara és el mateix Albert Boadella (Barcelona, 1943) qui avisa que tornarà a dirigir la pròxima sàtira de la companyia tocant del dret i del revés el rei emèrit borbó. Els farà falta alguna cosa més que el paper de vidre per transgredir sobre un personatge que a les seves acaballes s'ha transgredit tot solet.
- Mentrestant, la companyia s'ha encomanat a Aristòfanes, el dramaturg de comèdies grec que, sense que se sàpiga ben bé del cert, els estudiosos el situen entre el 448aC i el 368aC. De les seves obres, «Els ocells» és, segurament, una de les més populars, com van demostrar amb la seva enjogassada versió la troupe de La Calòrica.
- Aquesta altra troupe veterana, la dels Joglars, no està per fer volar coloms i s'abraona sobre allò que ara més els cou: allò que ells consideren la dictadura dels anomenats “bonistes”, no els que tenen bons del tresor sinó els que, a pit obert o en l'anonimat, trinxen tot allò que no els agrada o que no combrega amb el seu pensament des de les xarxes.
- El que passa és que el món sempre és del color segons com el veu qui el mira. I la gent de Joglars se'l mira des de l'òptica dels que reclamen ara llibertat des dels seus descapotables, vestits d'Armani, ben clenxinats, quan organitzen manifestacions pels barris pudents de Madrid i disparen contra tot el que els fa ferum de pebre esquerranós i de les lleis que titllen d'“etarroindependentistes” que en els últims anys han intentat d'aprovar amb calçador sobre la igualtat de gènere des d'un govern en coalició i en conxorxa amb altres congèneres, tots presumptament d'esquerra.
- Si és Aristòfanes el que diu que el teatre ha de fugir de ser correcte perquè sinó seria com convertir un elefant en un insecte, aquí els Joglars el que fan és que l'elefant esclafi l'insecte. Lluny queden aquelles caricatures de Josep Pla i Dr. Floit, de Jordi Pujol, de Salvador Dalí; lluny queden els Ubús, els Teledeums joglarescos —creats lliurement en un hàbitat cultural que sempre ha tingut sentit de l'humor i no li ha fet res d'ironitzar sobre ell mateix—, però, ai, quan, ja molt abans, els primers Joglars, amb Boadella al capdavant de la troupe, van gosar ridicularitzar amb aires gallinaires el cos de la benemèrita i el seus tricornis amb «La torna»! I això que ja corria el 1977 i el Dictador ja feia malves des de feia dos anys!
- A «¡Que salga Aristófanes!», que ha fet gira un parell d'anys per Espanya i que ha passat fugaçment per Barcelona en només cinc funcions, els Joglars retraten un personatge catedràtic de clàssiques expulsat de la Universitat per assetjament i obligat a entrar en un Centre de Rehabilitació Psicocultural.
- El personatge en qüestió, esclar, confon la realitat amb la ficció. I aquí és on la companyia Joglars corre el perill de convertir-se en una caricatura d'ella mateixa. Sort n'hi ha que Ramon Fonserè és una bèstia d'escenari, capaç de posar-se en la pell de qualsevol personatge, per complex que sigui, sense que el personatge es faci miques.
- I també sort que la resta del repartiment manté l'essència dramàtica de la companyia que barreja text, moviment, esperpent, música i plàstica si cal, com el voluminós fal·lus de pasta de paper, però de paper de diari que, en un recurs força esgotat, es compara en algun moment amb el Cavall Bernat de Montserrat, tot i que ja faci temps que l'enorme fal·lus de la Torre Agbar —anomenada ara Torre Glòries— hagi destronat tant el dit de Colom com el Cavall Bernat.
- Si Joglars intenta provocar amb el seu Aristòfanes, la burxada —en temps de llibertinatge digital a l'abast de tothom— no crec que provoqui els interpel·lats, gaire més enllà de constatar que ni que, Albert Boadella estigui aparentment a l'ombra de la companyia que va crear, els Joglars s'han empeltat de les fílies i fòbies que a ell l'han allunyat voluntàriament en els últims anys de la mateixa llibertat i independència reclamada en boca d'Aristòfanes.
- Esperem que la pròxima aventura sobre el borbó emèrit espanyol sigui capaç de burxar de debò en la ferida i no caigui en la temptació de netejar la mateixa ferida amb Blanco de España, aquell polsim anomenat també “blanc de plom” que es fa servir per reparar sostres i parets amb escletxes provocades per la humitat i la fortor de florida i de romàtic.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
- «Company». Música i lletra: Stephen Sondheim. Llibret: George Furth. Traducció del llibret a l'espanyol: Ignacio García May. Traducció de les lletres a l'espanyol: Roser Batalla. Intèrprets: Roger Berruezo, María Adamuz, Albert Bolea, Lorena Calero, Lydia Fayrén, Roberto González, Dulcinea Juárez, Silvia Luchetti, Anna Moliner, Julia Möller, Paco Morales, Marta Ribera, Carlos Seguí, Rubén Yuste. Covers: Carmen Barrantes, Nando González, Beatriz Mur, Mariola Peña, Ángel Saavedra. Orquestra: Lavinia Curt, Irene Ortega, Luís E. Iglesias, Mireia Plá, Sergio Martín, Pablo Espinosa, Matías Míguez, Pedro Valdivielso, Curro Ávila / Sergio Bernabé, Jorge Lorente, Julio Marín, Gustavo Llull, Arianna Pijoan. Capitana de ball: Beatriz Mur. Coreografia: Borja Rueda. Escenografia: Alejandro Andújar. Il·luminació: Juan Gómez-Cornejo i Carlos Torrijos. Vestuari: Antonio Belart. Vídeo: Joan Rodón i Emilio Valenzuela. So: Roc Mateu. Caracterització: Sandra Lara. Director resident: Rubén Yuste. Vocal coach i ajudanta de direcció escènica: Mamen Márquez. Ajudanta de direcció: Yolanda Jiménez Polonio. Ajudanta de direcció musical: Olga Domínguez de León. Ajudanta d'escenografia: Alejandra González. Ajudanta de vestuari: Maria Maraver. Segona ajudanta de direcció: Stella Banderas. Apuntadora: Lola Rosales. Assistenta de vestuari en pràctiques: Julia Merino. Instructora de lluita escènica Azahara Margon. Regidoria: Maria Laporta i Sandra Pindado. Il·luminació: Albert Pastor, Silvia Vicente, Raúl Cámara i Linsay Cabello. Microfonista: Iker Rañé. Sastreria: Isabel Povedano i Airam Padilla. Maquinària: Carlos Andrés i Maravilla Molina. Maquinària, automatismes i utillatge: Alejandro G. Navarro. Caracterització: Jair Saiz i Maru Sáinz. Construcció escenografia: Pascualín Estructures, HOAC, May Servicios para Espectáculos, S.L., Peroni, Readest, Big Image, Luis Moya i J. Luís Salmerón-Cube Peak. Fotografia escenografia: Rocío Segura. Confecció vestuari: Petra Porter Sastrería de Espectáculo, Sastrería Guzmán, Ángel Palazuelos Alta Costura i Montesco Alta Costura. Sabateria: Maty. Il·luminació/Vídeo: Fluge Audiovisuals, Mirror-Balls.co.uk i Proluz Sistemas Integrales. So: Prouyect Arte, See Sound i Iluminate. Material d'orquestra: Percusonic, GUIL i La Musa. Equips: El Telar Rigging, Macro Music i Servistar. Automatismes: Jody Díaz. Transport: Mestras i Taicher. Riggers: Ignacio Andrés, Fernando Castro i Fernando Gutiérrez. Programació d'il·luminació: Sebastian Barcat i Edurdo Chacón. Perruques: Talia. Imatge del cartell: Luis Pérez. Branding i identitat corporativa: Mercedes Carrión i María Fernández. Fotografia escena: Javier Naval. Fotografies: Jesús Domínguez, Marina Luna i Jesús Chacón. Edició i vídeo: Montape. Director de producció i de càting: Marc Montserrat-Drukker. Direcció de producció tècnica: Illusion Stage, Francisco Grande i Moisés Robles. Adjunts a la preproducció: Eli Casanova i Rubens Piquer. Directora gerent de companyia: María Dolores Fort. Gerent d'orquestra: Vanesa Monje. Assistents de producció: Javier Hueso i Lola Rosales. Producció: Teatre del Soho Caixabank. Originalment produïda i dirigida a Broadway per Harold Prince. Orquestracions de Jonathan Tunick. Presentat d'acord amb Music Theatre International. Director musical: Arturo Díez-Boscovich. Direcció: Antonio Banderas. Teatre Apolo, Barcelona, 2 maig 2022.
SER CONCO MIG SEGLE ENRERE
- Queda clar que als anys setanta del segle passat, quan el musical «Company» va encaterinar des de Broadway els premis Tony, el títol honorífic de ser un fadrí empedreït, camí de ser titllat de conco, ja s'obtenia als considerats ara joveníssims 35 anys, que és l'edat que el protagonista del musical «Company» d'Stephen Sondheim té en la versió original.
- Els diferents repartiments, i potser també perquè els temps sempre estan canviant, obliguen sovint a canviar el criteri d'aquesta edat fronterera. Quan l'actor i director Antonio Banderas va estrenar «Company» al Teatre Soho CaixaBank de Màlaga i hi feia el paper protagonista de Bobby, va donar a entendre que en la seva versió ja tenia la ratlla de 50 anys —que s'avé més al qualificatiu de conco actual.
- Però en la gira fora del seu teatre de Màlaga, com ara al Teatre Apolo del Paral·lel de Barcelona, el protagonista no és ell sinó l'actor i cantant català Roger Berruezo, que ja feia de cover seu a Màlaga, i que en té 36, i que, per tant, malgrat el risc que l'auditori interpreti que als 36 o fins i tot als 40 encara s'és un pipioli, l'atzar del repartiment fa que es torni a l'edat de l'original que van marcar Stephen Sondheim i George Furth.
- És la primera vegada que «Company» s'ha versionat a l'espanyol. El 1997, el català s'hi va avançar amb una versió produïda pel Teatre Lliure, estrenada al Mercat de les Flors i també a la sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya, aleshores encara en obres. La va dirigir un jove Calixto Bieito i, entre els intèrprets, hi havia de protagonista el malaguanyat cantant de Sau, Carles Sabater. També hi era l'actriu Roser Batalla, que ara és la que ha versionat les lletres del musical dirigit per Antonio Banderas.
- Juntament amb el celebrat «A Chorus Line», que s'ha reposat al Teatre Tívoli, també dirigit per Antonio Banderas, «Company» continua en la línia de la importació de grans musicals —ja siguin de la Gran Vía madrilenya o de Màlaga— davant la crisi de producció que viu el teatre musical català un cop ha plegat veles Dagoll Dagom i els dos grans teatres públics catalans miren cap a un altre costat.
- La versió que presenta Antonio Banderas, però, compta amb una notable representació d'intèrprets formats a Catalunya: al costat de Roger Berruezo, hi ha també Anna Moliner, Marta Ribera o Albert Bolea, entre alguns altres d'entre l'extensa fitxa artística i tècnica. Tots ells i la resta de protagonistes corals de l'obra provenen de les primeres files dels grans musicals.
- «Company» té un fons dramatúrgic que va més enllà del que es pot esperar d'un musical. No són només lletres i músiques sinó una trama que escodrinya en l'interior de l'ésser humà i que fa una mirada de totes les generacions a la por a la solitud, a la pèrdua de les amistats, a les incerteses de l'amor, a l'inevitable pas del temps, al temor del fracàs i a la nostàlgia de la vida deixada enrere.
- Cinc parelles casades com Déu mana i tres relacions sentimentals del protagonista i l'estigma de ser un fadrinot, un solter de pedra picada, un conco, vaja, amb totes les de la llei. I tot amb una partitura que és de les més apreciades d'Stephen Sondheim, que obliga a fer una rigorosa conjunció de veus amb una orquestra al complet com poques produccions es poden permetre avui en dia.
- Antonio Banderas ha plantejat un «Company» que no perdi pistonada durant tota la representació, que a la vegada enganxi l'auditori, el diverteixi amb tocs d'humor i que no el desviï de l'objectiu principal que és fer honor a la brillant composició d'Stephen Sondheim. L'actor i cantant Roger Berruezo té clar que no ha d'imitar Antonio Banderas i es fa seu el personatge sense perdre el seu caràcter de cínic i angoixat a la vegada i sense caure en el melodrama de sobretaula ni la tragèdia de telenovel·la sud-americana.
- De rerefons, un dubte que si existia fa cinquanta anys encara és més present ara en el món de les parelles. ¿Viure en parella o viure més sol que la una? Decidir-ho és més que difícil quan es porta una relació amb amigues dels amics sense que el compromís aparegui per enlloc. Cal dir, però, que el llibret de George Furth no escatima punyalades i, per ell, el casori no és un camí de roses que resolgui tots els dubtes existencials que planteja «Company».
- Si Antonio Banderas, ja va sorprendre en el paper d'actor i cantant protagonista d'«A Chorus Line» i «Company», ara s'emporta la palma com a director. Tant el moviment coreogràfic, com les intervencions parlades, com les intervencions cantades estan a l'alçada del gran musical.
- Una obra eminentment coral que, vista aquí, és reconfortant que s'hi puguin destacar els papers de Roger Berruezo, per mèrits protagonistes, però sobretot els de les actrius Anna Moliner, en clau espectacular gairebé clownesc, a més del de Marta Ribera, María Adamuz o Júlia Möller.
- A cinquanta anys vista, és anecdòtic que abans de «Company» —“companyia” en contraposició a la solitud de la solteria—, es volgués titular «Threes», per allò de les tres relacions de Bobby amb les tres amigues. En clau gairebé de vinyetes o escenes breus, «Company» es converteix en una festa musical dins de la festa de ficció que els amics de l'ànima li munten a Bobby per celebrar el seu 35è aniversari.
- El fet és que per bufar 35 espelmes cal molta bufera. I fer anys no sempre és tan ben rebut com es pensen els que no els fan i es permeten cantar l'“aniversari feliç” o el típic “happy birthday to you” clonat de les pel·lícules del Hollywood rosa.
- Afortunadament, ni les lletres de George Furth ni cap de les peces del musical d'Stephen Sondheim cauen en la trampa de la carrincloneria. I aquesta és una de les claus del musical «Company»: aprofundir en els problemes existencials d'una classe mitjana alta que, com va dir el mateix Sondheim, només els tenen els que són de la mateixa classe mitjana alta.
Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]
- «Fama». Idea original de David de Silva. Guió de José Fernández. Lletres de Jacques Levy. Música de Steve Margoshes. Orquestració de Harold Wheeler & Steve Margoshes. Cançó «Fame» escrita per Dean Pitchford i Michael Gore. Adaptació: Jorge Arqué i Coco Comín. Intèrprets: Raudel Raúl, Betty Akna, Clara Peteiro, Andrea Malagón, Meritxell Valencia, Dianne Jacobs, Pablo Raya, Dídac Flores, Alexandre Ars, Morena Visci, Macarena Fuentes, Bernat Mestre, Miquel Malirach, Joan Martínez, Queralt Albinyana, Ferran González, Antonio Buendía. Cos de ball: Julia Pérez Ballart, Carmen Prados, Elena Rueda, Valeria Jones, Edna Patxot, María Torrescusa, Oscar Gabriel, Alex Herrador, Saúl Higueras, David Valls, Jordi García Ramón, Iñaki Sáez. Músics: Alex Álvarez, Iol Cases, Miquel González i Jordi Veritac. Construcció escenografia: Espacio Odeón. Disseny vestuari: Juan Ortega. Disseny il·luminació: Pato Bessia. Disseny so: Alejandro Muñoz. Producció executiva: Jordi Arqué i Enrique Salaberría. Producció: Antonio Tejero, Miguel Ángel Chulia i Ana Belén Beas. MP Produccions: Marianno Pagani. Producció: Veniu Fama S.L. Coach actors: Dani Coma. Classes percussió: Joan Ortínez. Ajudanta direcció artística: Nuria de Córdoba. Ajudant direcció musical: Dídac Flores. Director vocal: Ferran González. Coreògrafa de claqué: Julia Ortínez. Direcció musical: Pablo Salinas. Directora artística i coreografia: Coco Comín. Teatre Apolo, Barcelona, 8 octubre 2021.
AGAFAR “FAMA” I POSAR-SE A BALLAR
- Una de les garanties de les produccions en les quals hi ha la mà de Coco Comín és fer un espectacle ben acabat. En la posada en escena del musical «Fama», que ja va tenir una primera versió el 2004 i que va fer una extensíssima gira, aquesta garantia s'hi retroba novament. No és hora ara, però, de fer comparacions amb un anterior musical dirigit per Coco Comín, «Chicago». En aquella ja llunyana ocasió, el teatre era el vell Arnau —qui l'ha vist i qui el veu—, tot un clima i un ambient inimitables. Per alguna cosa li va valdre aleshores el Premi de la Crítica de les Arts Escèniques de Barcelona.
- L'argument de «Chicago», a pesar dels anys, sempre ha continuat enganxant l'espectador, a pesar del crack cinematogràfic. En canvi, l'argument de «Fama» inevitablement s'ha anat diluint amb el temps. I qui sap si l'ús i abús de promocions televisives com les Operaciones Triunfo no l'han convertit en una caricaturització de la realitat. Potser sí que en aquest cas seria hora, doncs —com ja deia en l'estrena de la primera versió de «Fama» del 2004— de recuperar el fons argumental i aprofundir en aquells aspectes que són més contemporanis que mai: violència, sexe, drogues i racisme.
- Però no siguem més “famistes” que «Fama». Com que la garantia Coco Comín deia que està servida, el buit argumental de la versió de «Fama» se supleix de sobres amb la interpretació musical i coreogràfica, amb algunes interpretacions de primera fila que posen novament el llistó més alt del que ha de ser ara ja una producció musical que pretengui oferir un espectacle complet com aquest que ara es pot veure i que és una empresa, una vegada més, no exempta de risc, tenint en compte els temps que corren, pel gruix del repartiment tant actoral com musical i tècnic.
- Coco Comín ha jugat obertament amb les possibilitats d'un escenari de les dimensions del Teatre Apolo, com ho va fer abans amb el Teatre Tívoli i també el mateix Apolo on hi va tornar. En aquest sentit, els espais amb doble joc al fons ofereixen alguns dels moments coreogràfics, musicals i escenogràfics més agraïts.
- «Fama» és un espectacle molt coral. Però això no treu que la versió incideixi més en alguns dels personatges, els principals protagonistes de la història. Davant la interpretació de compromís en els moments estrictament teatrals, el muntatge de «Fama» té altres mèrits: un bon cos de ball —com més temps passa, més a l'alçada de grans companyies internacionals—, una bona direcció musical i una enganxadissa interpretació de cadascuna de les peces. Aquí, fins i tot amb una peça de regal nova de trinca amb interpretació de claqué afegida perquè no sigui dit que tot és com era abans.
- El número de cloenda amb la cantant estrella sempre acaba posant ritme a la mítica peça de «Fama» que és el cuquet que hauria de servir perquè els espectadors de totes les generacions que en surten satisfets facin córrer el boca-orella, ni que sigui taral·lejant en anglocatalà allò de “feim...!”, als nous espectadors.
- Aquesta renovada producció de «Fama», amb Coco Comín d'ànima i mestra de cerimònies, s'afegeix a l'allau de grans musicals que sobtadament —i curiosament tots en espanyol, un avís per a qui hauria de donar suport a la producció catalana— han fet despertar Barcelona de la letargia de la mascareta. Tota una operació de teatre musical de risc a la recerca d'un públic de teatre comercial i d'evasió que planta cara als mals averanys escènics i que no només farà pujar les estadístiques d'ocupació de la temporada sinó que sembla que ha aconseguit fins i tot que el sector teatral recuperi el reclamat 100% d'ocupació d'aforament perdut en l'últim any i mig per les restriccions sanitàries. Mai més ben dit, és cert allò que diuen que qui canta... i balla, els seus mals espanta.
Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]
- «La casa de Bernarda Alba», de Federico García Lorca. Dramatúrgia de José Carlos Plaza. Intèrprets: Ana Fernández, Ruth Gabriel, Luisa Gavasa, Zaira Montes, Rosario Pardo, Montse Peidro, Marina Salas i Consuelo Trujillo. Disseny de so: Arsenio Fernández. Disseny de vestuari: Gabriela Salaverri. Escenografia i il·luminació: Paco Leal. Gerència: José Casero. Productor: Celestino Aranda. Impremta i disseny gràfic: Gráficas Isasa. Realització de decorats: Snick Móvil. Transport: Transportes Castillo. Tint i ambientació: Taller María Calderón. Sastreria: Luis Delgado. Tècnic de so: Juanjo Cañadas. Maquinària i regidoria: Kike Hernando. Direcció tècnica i tècnic il·luminació: Celso José Hernando. Fotografia: Marcos G Punto. Fotografia cartell: Luis Castilla. Director adjunt: Jorge Torres. Direcció: José Carlos Plaza. Companyia Miguel Narros. Teatre Apolo, Barcelona, 26 agost 2021. Fins al 26 de setembre.
EL CRIT DE “SILENCI!” DE GARCÍA LORCA
- En el 85è aniversari de l'afusellament de Federico García Lorca, una nova versió de La casa de Bernarda Alba s'ha presentat al Teatre Apolo de Barcelona dirigida per José Carlos Plaza, que precisament ja hi va ser amb la mateixa obra el 1984. El director ha revisat l'obra amb el màxim d'essencialitat, no només pel que fa a la dramatúrgia i la concepció escènica, sinó també reduint alguns dels personatges secundaris.
- Encara es recorda aquí una de les últimes versions de l'obra, la de Lluís Pasqual al Teatre Nacional de Catalunya, el 2009, amb un repartiment endolat de cap a peus d'una trentena d'actrius amb tots els personatges i amb el duel interpretatiu entre Núria Espert i Rosa Maria Sardà.
- Probablement la grandiositat del Teatre Apolo del Paral·lel —una de les platees més grans i clàssiques de Barcelona— no ajuda a copsar l'essencialitat que vol transmetre el director, que hi és, però que queda força engolida per un espai que sembla més aviat fet a mida per a grans musicals i no per a drames íntims.
- Darrere de la història tràgica de La casa de Bernarda Alba ressona la poètica de García Lorca en una de les obres de l'autor més compromeses amb el seu temps i la seva societat. Bernarda Alba és un personatge, interpretat per l'actriu Consuelo Trujillo, d'aquells que “amb la cara paga” i amb el bastó sempre a punt protagonitza un tàndem interpretatiu d'alta volada amb el personatge de l'actriu Rosario Pardo, la vella criada Portia, la que coneix tots els racons i els secrets de la casa.
- L'obra té una construcció arquitectònica que travessa tot l'embigat d'una època i d'una societat. La potència matriarcal en un ambient rural dels anys trenta del segle passat, la distància dels homes, els del poble, els segadors temporers, sempre fora de la casa, fins a l'extrem que fins i tot Pepe el Romano, que és l'únic personatge masculí amb dret a entrar-hi, també n'és absent. I al voltant d'aquesta frontera homes-dones, hi ha també la cuirassa de les aparences, de la hipocresia, de la bombolla tensa entre rics i pobres, de la vena als ulls davant els fets evidents.
- Silenci! El crit esgarrador de García Lorca en boca de Bernarda Alba tapa dins a casa el que el carrer demana que es tapi amb el linxament de la dona que ha traspassat els límits morals establerts. El drama de l'obra ha estat vist durant molts anys com el retrat d'una societat ja superada. No és fins ara que s'ha constatat que no és així, que encara hi ha moltes “Bernardes Albes” arreu del món on el fonamentalisme és també negre, endolat, ple de silencis i tancat sota el forrellat inexpugnable de les seves cultures.
Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]
- «Señor Ruiseñor», de Ramon Fontserè amb la col·laboració de Dolors Tuneu i Alberto Castrillo-Ferrer. Intèrprets: Ramon Fontserè, Pilar Sáenz, Dolors Tuneu, Xevi Vilà, Juan Pablo Mazorra i Rubén Romero. Espai escènic: Anna Tusell. Disseny d'il·luminació: Bernat Jansà. Projeccions: Manuel Vicente. Disseny de vestuari: Pilar Sáenz Recoder. Disseny d'espai sonor: David Angulo. Direcció tècnica i atrezzo: Pere Llach. Construcció escenografia: Pere Llach. Coreografia: Companyia Mar Gómez. Assessor musical: Enrique Sánchez Ramos. Col·laboració musical: Francesc Vidal. Producció executiva: Montserrat Arcarons. Distribució i comunicació: Montserrat Arcarons i Oriol Camprubí. Fotografia: David Ruano. Disseny gràfic: Arkham Studio. Cap tènic de gira: Pere Llach. Postissos: Santos y Damaret. Confecció de vestuari: Eugeni Caireta i Maria Àngels Pladevall. Càtering: Restaurant Hort d'en Roca. Agraïment especial a Albert Boadella. Direcció d'escena: Albert Castrillo-Ferrer. Direcció: Ramon Fontserè. Companyia Joglars. Teatre Apolo, Barcelona, 3 juny 2021.
EL BUFÓ ÉS MORT... VISCA EL BUFÓ!
- La companyia Joglars ja no és la companyia Joglars des de fa temps. Això ho sap tothom i no és profecia. Però Ramon Fontserè, l'hereu de la troupe i amic íntim d'Albert Boadella, continua amb la patent de la casa convençut que el paper que van jugar els Joglars quaranta anys enrere encara és possible avui.
- La sàtira és necessària i sana, sí. Per això la sàtira dels temps daurats dels Joglars va ser ben rebuda i aplaudida perquè va ser capaç de gratar en les entranyes de qüestions i de personatges que semblava que no es podien tocar mai.
- A banda de l'obra «La torna», el judici militar que va patir i la fugida rocambolesca de Boadella ajudat per companys d'ofici que van protagonitzar els primers clams a favor de la Llibertat d'Expressió, hi ha qui esmenta sempre «Operació Ubú» on els Joglars, el 1981, amb la conxorxa del Teatre Lliure d'aquell temps dirigit per Lluís Pasqual, van jugar amb el president Jordi Pujol molt abans que les circumstàncies actuals juguessin també amb ell. Després, el 1995, Albert Boadella va repescar aquell muntatge («Ubú President») i el 2001 els Joglars amb el títol «Ubú President o els últims dies de Pompeia» la van incorporar a la trilogia de figures catalanes: la de Josep Pla, el 1997 («La increïble història del Dr. Floit & Mr. Pla»), i la de Salvador Dalí, el 1999 («Daaalí»).
- Quan ara, els Joglars de Ramon Fontserè han optat per caricaturitzar —o ridiculitzar més aviat— el procés d'independència de Catalunya amb la figura de Santiago Rusiñol com a cap de turc, els temps han canviat prou i la sàtira arriba desfassada, repetitiva, sospitosament teledirigida des de posicions catalanofòbiques i dramatúrgicament insípida.
- Se salva, esclar, el treball escènic, la interpretació del mateix Ramon Fontserè —que és un actor de cap a peus que no hauria de deixar-se degradar per passions estèrils heretades de l'autoodi— i només pel que fa a l'embolcall de «Señor Ruiseñor» es retroba la tècnica actoral dels Joglars de raça, sense que el guió superi la sàtira que avui exerceix brillantment des de fa 15 anys en un altre registre, per exemple, el programa «Polònia».
- Segurament que «Señor Ruiseñor» ha estat molt ben vist en la gira que han fet els Joglars per teatres espanyols, com un complement del «A por ellos!» i la intoxicació política i televisiva que els espectadors de fora de Catalunya han rebut en relació al procés d'independència. Però l'efecte, aquí, no pot ser mai el mateix quan més de 2 milions de catalans van votar perquè van voler, van rebre cops de porra per haver votat, i perquè encara hi ha milers de represaliats, i perquè hi ha presos polítics i exiliats.
- ¿Es pot prescindir de la visió de la patètica imatge del mateix Albert Boadella dansant con un bufó amb un paraigua davant la residència de Waterloo i no relacionar-la amb la bilis que «Señor Ruiseñor» desprèn? ¿Es pot prescindir del paper d'Albert Boadella en la fundació del partit nacionalespanyolista de Ciutadans, ara ja tocat i enfonsat, i embrió de la puixança de la ultradreta de Vox?
- És deshonest que els Joglars utilitzin el nom de Santiago Rusiñol per a uns interessos concrets que l'autor de «L'auca del senyor Esteve» segurament no signaria si fos viu. A vegades personatges mítics com ho és el mateix Rusiñol poden donar sorpreses. Utilitzar-les, ni que sigui sota l'empara de la ficció, quan no es poden defensar és un joc brut que la Llei de Propietat Intel·lectual hauria d'incloure en el seu articulat.
- Per molt que disfressis Rusiñol de jardiner de Parcs i Jardins, Rusiñol es queda. Per molt que converteixis el Museu Rusiñol en Museu de la Identitat Catalana, Museu Rusiñol es queda. Vull dir que un recurs que s'assembla molt a un dels recursos de «Polònia» —el d'aquell conserge amb barba d'un museu que de tant en tant fa visites guiades amb un grup de turistes per ensenyar-los com eren i què feien certs personatges del passat—, quan puja a l'escenari ni que sigui de la mà dels Joglars actuals desprèn un perillós «déja-vu» sense que això signifiqui que hi hagi plagi, més aviat migradesa de guió.
- ¿Què ha succeït perquè allò que era rebut com a sàtira dels Joglars d'abans s'hagi convertit, en els Joglars d'ara, en un simple escarni o humiliació vestit d'exercici escènic? ¿Què ha succeït perquè el públic fidel que tenia Joglars a Catalunya s'hagi fos com un bolado ni que «Señor Ruiseñor» hagi tingut el detall de versionar-se en català en representar-se a Barcelona?
- ¿Segur, admirats Ramon Fontserè i companyia, que passar desparcebuts per Catalunya o no actuar-hi gairebé mai en els últims anys és fruit del “fanatisme” i la “barbàrie”, com dieu, dels espectadors catalans que s'han “begut l'enteniment” i han “falsejat el passat” i no us volen veure ni en pintura? ¿No deu ser que de tant veure “fanatisme” en l'ull del veí s'acaba no veient el “fanatisme” en l'ull propi?
- El paper del bufó, a aquestes alçades, està de rebaixa com la faixa. La Cort li ha aplicat un ERTO perquè s'ha convertit en Cort autònoma i ja ha après a gratar-se la panxa ella sola. Fa temps, però, que ni així aconsegueixen fer-se un tip de riure. I si la Cort no riu, el poble tampoc no està per segons quina mena de sàtira.
Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]
- «Rouge Fantastic Love». Llibret de Ricard Reguant i Octavi Egea. Adaptació lletres cançons: Xènia Reguant. Intèrprets: Gisela, Toni Viñals, Javier Enguix, Ferran Castells, Naím Thomas, Ferran González i Fedor de Pablos. Covers: Benjamí Conesa i Joan Codina. Cor: Vanessa García, Marta Arteta, Claudia Silva, Vanessa Brito, Tamia Déniz, Belén Marcos, Graciela Monterde, Lorena Santiago, Elena Rueda i Marta Torres. Orquestra: Giuseppe Costa, Ramón Altimir, Marc Cros, Micky Izquierdo i Jordi Espigulé. Coreografia: Ana Eva Cruellas. Disseny il·luminació: Marc Lleixà. Disseny so: Toni Castaño Nyanyu. Disseny escenografia: Cajanegra Tam. Disseny audiovisuals: Pol Turrents. Caracterització: Eva Casanovas. Equip producció: Manel Noguerón, Josep Domingo, Joan Miquel Sánchez-Arrufat, Eulàlia Batlle i Joan Lladó. Equip tècnic: Dream Planet Events (so i il·luminació), Adrià Rico (cap tècnic), Cesc Mojica (operador so), Javier Martos (operador il·luminació), Joan Ollé (microfonista), Daniel Alonso / Roger Guinot (maquinistes), Gemma Navarro / Elisenda Rodríguez (regidoria) i Aitziber Sans (sastra). Equip teatre: Daniel Virgili i Eduard Pascual. Direcció musical: Pep Sala. Direcció escènica: Ricard Reguant. Producció d'Ethika Global Entertainment. Teatre Apolo, Barcelona, 18 gener 2018.
- Un viatge a la Belle Époque, al temps mitificat per a la història de la bohèmia. Un viatge ple de color, llum, vestuari, coreografia i cançó sota el paraigua d'un lligam de ficció romàntic que conserva el triangle imprescindible per a l'ocasió: noia amb dots per triomfar artísticament, mecenes ja madur amb les butxaques folrades i amb dret a cuixa, i jove anarquista amb el poder tan innat com involuntari de la seducció.
- Això és a grans trets aquest musical de considerable envergadura escènica, «Rouge Fantastic Love», que té l'avantatge que tot i semblar que pel seu contingut s'adreci a espectadors madurs, conté moments escènics que el fan també idoni i atractiu per als més joves i fins i tot els adolescents. Ara que hi ha tantes restriccions i prevencions educatives, el cas és que, com més aviat s'aprèn de la vida, molt millor per entendre-la.
- L'espectacle arrenca amb una intervenció del Mestre de cerimònies (l'actor de Gandia, Javier Enguix) que amb la seva picardia “molinera” i sense abusar del gènere del transvestisme es posa de seguida els espectadors a la butxaca i escalfa la platea preparant-la per a les sorpreses que el salt en el temps cap al 1900 els proporcionaran musicalment fins al punt que hauran d'avenir-se a la convenció i la llibertat —gairebé llibertinatge— del guió musical que barreja alguns temes de l'època amb peces de la banda sonora de l'últim mig segle i també de les més contemporànies.
- L'actriu i cantant Xènia Reguant (en aquest cas darrere l'escenari) s'ha encarregat de retocar i adaptar les lletres a allò que demana el guió de Ricard Reguant i Octavi Egea, fins al punt que la història de fons s'explica pràcticament a través d'aquestes lletres del poupurri de peces musicals, interpretades en directe —de fet com en un concert— per l'orquestra de cinc músics sota la direcció del cantant Pep Sala (per a molts, encara, la mitja taronja del grup Sau, amb el malaguanyat Carles Sabater).
- El resultat és de gran espectacle, amb un vestuari molt vistós, una il·luminació molt suggerent i una sonoritat de gran potència. I la interpretació contribueix al fet que aquesta impressió vagi de menys a més durant les dues hores i quart de la festa. Trepitja fort d'entrada amb una actuació del cor i ballarines, amb el cancan per bandera, i la interacció del Mestre de cerimònies que és el primer que baixa les escales de l'escenari i trepitja la platea, amb una flaca pel gènere masculí. La seva intervenció en solitari és el monòleg que obre la porta al clima de cabaret o cafè-concert i, a partir d'aquí, els números corals, de parella o els solos, no fan res més sinó confirmar el preàmbul.
- La trama es mou amb tres grups d'intèrprets: el dels bohemis, on es reviuen personatges com el compositor Erik Satie (Naím Thomas, substituït pel cover Benjamí Conesa el dia de la meva funció) o el pintor Toulouse-Lautrec (aquest agafat pels pèls perquè va morir el 1901) interpretat per Ferran González, i el personatge Valentin de l'actor Fedor de Pablos; el de les coristes —un cos de ball i cant que es mou a l'una i que ha estat escollit amb lupa— i el dels personatges protagonistes, la jove actriu i cantant Roxanne, el jove anarquista Alessandro, i l'aristòcrata Joseph. Un triangle que interpreten la cantant i actriu Gisela, el cantant i actor Toni Viñals i el cantant i actor Ferran Castells. Tot apamat, com deia abans, amb els intermedis de Javier Enguix, el Mestre de cerimònies.
- Són ells quatre, esclar, els que tenen la major part de l'espectacle a les seves mans i, per descomptat, a la seva veu. Els espectadors que han seguit la trajectòria de Gisela hi retrobaran la seva interpretació melodiosa i, a banda de la seva faceta més popular de cantant de les pel·lícules de Disney, no s'ha d'oblidar que ha trepitjat sovint els escenaris, com va fer amb el musical «Boscos endins», el 2008, al Teatre Victòria, o amb «Aloma», al Teatre Nacional de Catalunya, els dos amb Dagoll Dagom. També ha estat protagonista del musical familiar «Gisela y el libro mágico», que va reunir fans de totes les edats al Teatre Borràs.
- En canvi, per als que ja s'havien avesat a l'estil musical de l'actor i cantant Toni Viñals —recordem una vegada més els recents «Scaramouche», amb Dagoll Dagom, o «El llibre de les bèsties», Teatre Lliure— aquí tenen l'oportunitat de descobrir el seu potencial vocal empès pel ritme enèrgic de l'orquestra i el segell de la direcció musical de Pep Sala que no ha deixat que l'oïda es relaxi durant tot l'espectacle i enllaci gairebé simultàniament una peça amb l'altra.
- A Ferran Castells (l'aristòcrata Joseph) li correspon un paper que marca descaradament l'abús de poder, per no dir assetjament, sobre la seva protegida... i alguna més de les noies que li ronden pel voltant. Amb vestit blanc impol·lut i posat de bon vivant, amb molt poques paraules i rostre sorrut, el seu personatge seria la creu de la moneda d'una cara idealista, afable, ingènua, senzilla i revolucionària que representa el jove anarquista Alessandro (Toni Viñals).
- Ja he dit que el musical es guarda algunes sorpreses a la màniga del guió. La de la tria i barreja de gèneres i estils de les peces és una de les més sonades —atenció perquè n'hi ha més de cent i, senceres o retocades, s'arriba a gairebé cent cinquanta!— des de clàssics com Giuseppe Verdi fins a Charles Aznavour. I si algú es pensava que al 1900 encara no havien nascut ni David Bowie ni The Beatles, va ben errat, perquè també hi sonen, a més de la percussió amb bidons, típica dels grups de hip hop. Fot-li que és de Reus!
- Per reblar la llicència del gènere fantàstic, al costat d'una demostració de com explosiona una Orsini —la bomba del Liceu que va caure llençada per l'anarquista Salvador a la platea de la Rambla el 1893—, hi ha una pistola de duel sentimental amb efecte làser, que no seré jo qui digui a qui impacta per no desvelar la intriga, però sí que teatralment evita fer-ne sang amb una pluja de pètals vermells, un toc poètic que permet fins i tot rebobinar i acabar «Rouge Fantastic Love» com una festa explosiva a l'escenari amb The End feliç a la qual es poden afegir des de la platea, movent l'esquelet, si volen i poden, els espectadors.
- «Las aventuras de Hércules». Guió i dramatúrgia de Ricard Reguant, Ferran González, Juan Carlos Parejo i Xènia Reguant, amb la col·laboració de Miguel Murillo. Música i cançons: Ferran González. Lletres cançons: Xènia Reguant. Intèrprets: Mikel Hennet, Lluís Canet, Cristina Murillo, Esther Peña, Roger Borrull, Alba Feliu, Lidia Ibáñez i Adrián García. Ballarins: Paula Pardo, Aaron Rides, Anna Migo i Miguel Ángel Jiménez. Coreografies: Laura Olivella. Escenografia: Caja Negra Tam. Manipulables: Palco CB. Vestuari: Maite Álvarez. Sastressa: Maria Antonia Chamorro. Il·luminació: Adrià Chamorro. Tècnic so: Joan Ollé. Regidor: Daniel Alonso. Producció: Laia Batlle. Ajudants producció: Daniel Virgili i Carol Ibarz. Direcció musical: Ferran González. Direcció: Ricard Reguant. Producció: Ethika Global Entertainment i Rodetacón Teatro. Teatre Apolo, Barcelona, 18 novembre 2017. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.
- Música, circ, coreografia i teatre. L'espectacle dirigit per Ricard Reguant, en la nova línia del Teatre Apolo del Paral·lel, partint de la primera versió amb més intèrprets que es va estrenar al Festival de Mèrida, fa una barreja d'aquestes quatre disciplines artístiques per entrar en el món de la mitologia a través del personatge d'Hèrcules. Una companyia de circ, el circ Olimpus, es proposa recrear alguns dels passatges més importants de la llegenda dels déus i ho fa humanitzant-los, esclar, i fent-los caure en les temptacions terrenals.
- Així, doncs, l'amor, l'odi, la fetilleria, la infidelitat i el cinisme del poder es conjuguen en una trama que no obvia l'interès a donar a conèixer la relació entre Zeus, Hera, o Atenea, entre altres il·lustres déus, sinó també a recrear alguns dels passatges fantàstics als quals Hèrcules s'ha d'enfrontar per aconseguir la seva llibertat, castigat pels sortilegis envejosos de la mestressa de Zeus. Ben aviat, doncs, allò que semblava que només passava a la Terra entre els humans es constata que també passa al regne dels déus més antics.
- L'espectacle compta amb una companyia d'una dotzena d'intèrprets molt joves —creada expressament i mitjançant un càsting— que reuneix algunes de les aptituds bàsiques per elaborar una proposta per a tota la família però amb la intenció de gran espectacle. Un cos de ball executa les coreografies que fan d'intermedi entre algunes de les accions. La composició musical de Ferran González —habitual de fa molts anys en els espectacles familiars— posa l'accent lúdic i imprescindible per arribar als espectadors més petits amb un complement de les escenes parlades. L'aparició de grans titelles per representar els animals fàntastics —les serps, el drac de caps que es multipliquen quan Hèrcules els decapita, les grans columnes que Hèrcules es passa pels músculs com si fosin plomes...— i alguns números d'acrobàcies bàsiques que justifiquen l'ambientació de la història en un clima de companyia ambulant de circ.
- Hèrcules i el seu acompanyant semblen, pel recorregut que fan, una mena de Quixot i Sancho Panza, però sense cavall i sense llança, esclar. A la bogeria d'un per obtenir l'amor que se li ha creuat en el camí s'oposa el raonament i la prudència de l'altre. Davant la dificultat de resumir en una hora la llegenda d'Hèrcules, el muntatge sí que aconsegueix crear en l'imaginari dels petits espectadors els trets essencials del déu mitològic més forçut —també recorden que els estudiosos en diuen semidéu per allò de les infidelitats i la falta del test d'ADN—, aquell que amb un garrot semblant al del rei de Bastos del joc de cartes ja en té prou amb el seu posat per acoquinar tothom qui se li posa al davant.
Tràiler del musical en la versió que es va estrenar al Festival de Mèrida.
- «Moustache. The London Music Hall Theatre». Guió i lletres: Coco Comín. Intèrprets: Sergio Franco, Albert Martínez, Ernest Fuster, Joaquín Catalán, Sharon Lavi, Júlia Ortínez, Maria Bossy, Blai Juanet, José. A. Moreno, Col·laboració especial de Muntsa Rius. Cos de ball: Alba Carretero, Aina Casanovas, Evangelina Esteves, Eugenia Mur, Èlia Solé, Laura Cugat, Alejandro Carrera, Àlex Llorca, Màrius Praniauskas i Gustav Borehed. La banda: Xavier Mestres (direcció, piano i programació seqüènciadors), Narcís Vidal (guitarra i teclats), Roger Conesa (saxos, saxo electrònic, clarinet i guitarra), Jordi Sánchez (baix elèctric i contrabaix), Josep "Pinyu" Martí (bateria), Luis Chacón (percussions). Músics etapa producció: Leo Torres (trompetes) i Vicent Pérez (trombons). Ballarins i intèrprets becaris: Leny Dghim, Héctor López, Gerard Llagostera, Marta Manotas, Ariadna Martín, Carlos Román i José Luís Romera. Coreografies claqué: Sharon Lavi i Júlia Ortínez. Coreografies addicionals: Coco Comín. Assistent direcció musical: Narcís Vidal. Disseny escenografia: Paco Azorín i Carlos Pujol. Disseny 3D imatges projectades: Jordi Lladó. Disseny so: Toni "Nyanyo" Castaño. Disseny llums: Lluís Martí. Disseny vestuari: Coco Comín. Assistent disseny vestuari: Sandra Berrocoso. Disseny estilisme, perruques i postisseria: Toni Santos. Disseny imatge i dissey gràfic: Cristina Belmonte. Disseny vestíbul Apolo: Toni Seguí. Director tècnic: Arnau Recio. Regidora: Helena Gimeno. Cap de so i operador de taula, ajudant so i microfonista: Cesc Mojica. Cap de llums i operador de taula: Sergio García. Ajudant llums i primer canoner: Javier Rodríguez. Maquinistes: Fèlix "Piraña" Mendoza i Alejandro Sartoris. Utillatge i ajudant maquinista: Marc Lloret. Segon canoner i dimmers: Equip tècnic Teatre Apolo i Cent qu4tre Produccions. Perruqueria i maquillatge: Eva Casanovas. Sastreria i supervisores vestuari: Helena Muñoz i Antonia Pérez. Cap de vestuari etapa producció: Sandra Berrocoso. Ajudant vestuari etapa produccció: Maria Àngels Carreras. Assistents vestuari etapa producció: Bibiana Gusmán, Vicky Martínez i Joaquín Catalán. Enregistraments estudi: Climent Montserrat i Pau Andreu. Copista: Josep "Pinyu" Martí. Fotografia: Luís Tato. Disseny web espectacle: Cristina Belmonte i Lorena Sánchez. Premsa, comunicació i màrqueting: Víctor Porres i Ana Patiño. Community manager: Marina Tórtola. Direcció musical, arranjaments i veus: Xavier Mestres. Direcció: Coco Comín. Producció: Coco Comín Musicals, S.L. i Colibas, S.A. Teatre Apolo, Barcelona, 16 desembre 2016.
- «Moustache» recorre tres dècades daurades del music-hall: els anys 1910, 1920 i 1930. La directora i coreògrafa catalana Coco Comín, que té en la seva llarga trajectòria haver treballat en els equips de musicals com «Germans de sang», «Chicago», «Fama» o «Grease», fins a una trentena de produccions, ha creat aquesta vegada de pròpia mà el guió i les lletres d'una història que ha ambientat a Londres i que ben bé podria ser la targeta de presentació d'un d'aquests clubs anglesos que s'inspiren en el «handlebar moustache», aquests bigotis amb les puntes rinxolades enlaire que fan tant de joc amb els bombins.
- Una història, a més, de teatre dins el teatre, amb altres petites històries de bastidors dins de la trama, que, disfressada del glamur del music hall amaga una altra història tràgica que manté un encertat equilibri entre el divertiment i la reflexió sobre el pas del temps, la precarietat de l'ofici teatral, la cara oculta del pallasso i la frustració del còmic que porta Shakespeare al cor.
- Cal advertir d'entrada als espectadors reticents al musical que «Moustache» és un espectacle que no estalvia recursos, que està a l'alçada de les grans produccions, amb un equip abocat al cent per cent en el seu paper col·lectiu, i que té una posada en escena tan espectacular com brillant, a més de la banda en directe, que dirigeix Xavier Mestres —músic, actor, compositor i col·laborador de fa més de vint anys de l'Escola Coco Comín i vinculat a espectacles recents del Teatre Lliure com per exemple «In memoriam, la quinta del biberó» o «Les noces de Figaro»— amb una orquestra de cinc músics més, tots veterans, i que fan que la trentena llarga de peces de «Moustache» —espectacle estrenat en castellà— mantingui una potència que no defalleix i sigui un excel·lent regal per a l'oïda de l'espectador.
- Contràriament al que es podria pensar, tenint en compte que Coco Comín regenta la seva escola de dansa des de fa quaranta-cinc anys, des que la va fundar el 1971 quan només en tenia 19, els intèrprets de «Moustache» no són "joves principiants d'acadèmia" sinó que la majoria porta acumulada una llarga trajectòria en altres musicals, cosa que fa que el repartiment tingui un do afegit que és el de la maduresa de la troupe a l'escenari.
- Coco Comín ha basat bona part dels números ballats de la trama en el gènere del claqué, un estil no gaire habitual com a recurs principal d'un espectacle musical i això fa que la banda tingui un complement de so extraordinari de la mateixa manera que, per compensar-ho, els músics hi posen també la veu amb xiuxiueig o murmuris en alguna de les peces. I fins i tot hi ha alguna picada d'ullet a la percussió en brut, amb aires de taverna, aprofitant els taulells i bancs de fusta i els gots de llauna.
- Entre els intèrprets, cal remarcar el que es pot considerar el protagonista tràgic de tota la història, el Pequeño Max, a càrrec de Sergio Franco, ànima del Moustache Music Hall, que diu que és al Drury Lane Street, en un extrem del Covent Garden londinenc, i que comença oferint espectacles per a la gent treballadora, però només per a senyors amb bigoti, i que acaba rebent la visita i l'adoració del rei Eduard VII i Jordi V. Però allò que és una alenada de fama i moda per al local es converteix en una llosa per al Pequeño Max, empresonat en el seu encasellament de còmic, del qual vol fugir.
- I és en aquest apartat de la història quan el musical compta amb una col·laboració de luxe, una única escena, amb l'actriu Muntsa Rius —el seu nom va lligat sempre al musical dels últims anys— en el paper de Constance Collins, una actriu anglesa amb qui el còmic Pequeño Max vol fer el seu Shakespeare que l'ha d'alliberar de l'etiqueta que li han penjat de bufó del regne. Muntsa Rius hi interpreta una de les peces solistes amb la seva reconeguda qualitat musical.
- És el mateix Pequeño Max qui té també alguna altra escena de caire més teatral amb el personatge de Mary Piernas Largas de parella —el renom artístic no és casual, per cert—, interpretat per Júlia Ortínez —filla de Coco Comín, actriu de musicals i coreògrafa juntament amb el ballarí Sharon Lavi de «Moustache»— que aporta el to més romàntic tintat de melodrama de tota la trama i que el gènere del musical no pot deixar mai de costat.
- Hi ha una bona conjunció de tot l'equip, que respira energia, ganes i molt bon ofici, que es veu a més embolcallada d'una escenografia espectacular i canviant d'ambients, creació de Paco Azorín i Carlos Pujol, que s'adapta molt bé a la trama i que fa un flaixbac des de l'any 1930 —final del Moustache Music Hall a causa d'un incendi i que recorda la ferradura esquelètica del Gran Teatre del Liceu després de l'incendi del 31 de gener del 1994— tirant enrere cap als anys 1920 i 1910 per esbrinar qui, com i per què es va produir la tragèdia, per tornar novament al 1930 amb el desenllaç de la història i la incògnita que es manté durant tota la trama.
- Potser els espectadors —sempre els homes, esclar— es trobaran un exemplar de bigoti adhesiu a la butxaca si l'han sabut conservar a l'entrada del vestíbul del teatre arran de la recepció i gentilesa d'un mestre de cerimònies de la companyia de music hall. I potser també, en acabar l'espectacle, unes dues hores i mitja amb entreacte —apte també per a espectadors joves—, notaran una certa flaire de colònia en l'aire. I és que un bon «moustache» sempre ha d'anar acompanyat d'un perfum que enganxi i faci seguir —¿potser un Wason Wax?—, de la mateixa manera que un bon musical sempre necessita un «Medley» final, altrament dit popurri, com el que té «Moustache», una peça coral única, recopilatòria, concloent i enganxadissa.
- «El llibre de la selva». Basat en l'obra de Rudyard Kipling. Guió d’Albert i Gabriel Doz. Músiques d'Albert Doz. Intèrprets: Xavi Elies, Jordi Font, Alba Ferrer, Jordi Vicente. Enregistrament: R. Boya i S. Cerni. Coreografies: Joan Maria Segura. Escenografia: Eli i Mone Rodríguez. Vestuari i màscares: Xevi Ribas. Il·luminació i so: Roger Guinot. Direcció de Gabi Doz. Companyia Veus-Veus. Barcelona, Guasch Teatre, 4 octubre 2008. Reposició: 3 març 2012. Reposició: Barcelona, Teatre Poliorama, 11 gener 2015. Reposició: Teatre Apolo, Barcelona, 6 novembre 2016. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.
- La companyia teatral Veus-Veus té en el seu repertori adaptacions de contes clàssics basats en episodis de personatges de ficció com el rei Artur, Jack i les mongetes màgiques, Simbad el mariner, El fantasma de Canterville, Els tres mosqueters, els de 20.000 llengües de viatge submarí, la Bella i la Bèstia, Robin Hood o el màgic d'Oz.
- L'espectacle 'El llibre de la selva', basat en 'El llibre de la jungla', de Rudyard Kipling, posa l'èmfasi en la relació iniciàtica que Mowgli té amb els animals més amics que li ensenyen els passos més importants per sobreviure a la selva, els mateixos passos que li serviran si mai sent la crida humana.
- Mowgli, xicot interpretat per l'actriu Alba Ferrer, aprèn les arts de la protecció contra els perills que li ensenya la pantera Baghera, o coneix els principis de la llei de la selva que li descobreix l'ós Baloo, a més de viure amb sorpresa les relacions de poder que s'estableixen entre ells dos amb el tigre Shere Khan i la serp Kaa, amb la fam i la supervivència de fons.
- Tots aquests personatges són representats amb màscares gegants i un vestuari adaptat a les característiques físiques de cada bèstia. Hi té un paper especial el de la pantera, amb peces mòbils, que li dóna un caràcter realista.
- El guió, esclar, no pretén reproduir el relat de Rudyard Kipling sinó que vol donar als espectadors més primerencs les claus per conèixer els personatges del conte i les dificultats a créixer en un món hostil com el de la selva on, malgrat tot, es poden fer amistats entranyables.
- Màscares, intervencions musicals i participació dels espectadors són els tres eixos del muntatge, unes intervencions que captiven els més petits i engresquen els més grans, unes peces musicals que relacionen l'escenari amb la pantalla —el mitjà que més dominen les novíssimes generacions—, i una interactivitat a la qual s'enganxen des del primer moment.
- «Concerto a tempo d'umore», de Jordi Purtí. Intèrprets de L'orquestra: Carles Coll Costa (director), Naeon Kim (concertino), Natalia Klymyshyn (ajudant concertino), Nacho Lezcano (violí 1r), Cecília Burguera (violí 1r), David Sanmartí (cap de violins 2n), Tamara Caño (violí 2n), Sergi Ruiz (violí 2n), Queralt Garcia (cap de violoncels), Carles Coll Bardés (violoncel), Tigran Yeritsyan (cap de violes), Mónica Cruzata (viola) i Juan Pablo Serna (cap de contrabaixos). Arranjaments musicals: Carles Coll Costa, Francesc Gener i Orquestra de Cambra de l'Empordà. Percussió corporal: Santi Serratosa. Disseny il·luminació: Jordi Surroca. Direcció musical: Carles Coll Costa. Direcció escènica: Jordi Purtí. Coproducció Festival Còmic de Figueres i Enllaç Musical. Teatre Condal, Barcelona, 14 gener 2015. Reposició: 13 maig 2015. Reposició: Teatre Apolo, 16 abril 2016.
- A Avinyó, el 2015, els que van anar al Festival Internacional de Teatre van estar d'enhorabona perquè els tornava a visitar el director Jordi Purtí amb un espectacle que els recordava l'èxit esclatant que el va portar després per una gira internacional amb la troupe de la gresca coral d''Operetta'. Aquest 'Concerto a tempo d'umore' va pel mateix camí.
- Un espectador veí sento que comenta amb la seva acompanyant, quan s'ha acabat l'espectacle: "¿Que són italians...?" I una apreciació com aquesta, que els puristes de teatre i música titllarien segurament d'espectador "escombraria", és el millor senyal que l'espectacle té un embolcall universal que fins i tot fa que, els més despistats, en desconegui l'ADN, ni que sigui amb denominació d'origen de l'Empordà.
- El director Jordi Purtí —cal recordar que en el seu moment va ser carn dels primers Joglars— és capaç de transgredir i transfigurar tots els gremis amb l'avantatge de no perdre ni un pèl de rigor i qualitat i aconseguint sempre que l'humor abasti el seu màxim nivell de seriositat, valgui la contradicció.
- Ja ho va fer amb una trapelleria coral a 'Operetta', un espectacle que va arrencar com una proposta familiar del TNC i que després ha captivat auditoris sense fronteres, ni culturals ni d'edat. I ho ha fet ara amb la formació que commemora el 25è aniversari, l'Orquestra de Cambra de l'Empordà, amb una trajectòria prou reconeguda que compta amb més de tres mil concerts en una quarantena de països.
- M'imagino què podria passar si Jordi Purtí agafés els diferents gremis que ens envolten i els passés pel seu alambí i la seva mirada humorística, irònica, irreverent, si cal, i entranyable a la vegada. ¿Com resultaria un espectacle d'aquesta mena amb uns quants polítics passats pel seu sedàs? ¿O un espectacle amb el gremi de la medicina, el de l'ensenyament, el dels mossos d'esquadra o, posats a tirar cap a casa, amb el dels periodistes...?
- 'Concerto a tempo d'umore' continua sent un espectacle per a tots, tots, tots els públics. A la finesa musical pròpia de l'Orquestra de Cambra de l'Empordà s'afegeix en aquesta ocasió la volguda deconstrucció musical que fan i l'exercici actoral ben aconseguit que cadascun dels músics ha treballat per donar forma a un espectacle sense paraules —ni una!— que a més compta en alguns gags amb la participació dels espectadors, des d'una directora espontània sisplau per força a una orquestra improvisada a parelles de quatre mans per instrument —espectador i músic— o fins i tot amb un espectador dels més remenuts perquè s'iniciï en l'art de la batuta.
- Mentre van sonant peces, senceres, fragmentades, entretallades o ajuntades com 'Les quatre estacions', de Vivaldi; L''Ave Maria', de Johann Sebastian Bach; la 'Petita Serenata Nocturna', de Mozart; la '9a Simfonia', de Beethoven; la 'Marxa fúnebre', de Chopin; el 'Vals de l'Emperador', d'Strauss; unes 'Danses hongareses', de Brahms; o un pizzicato com 'El domador', de J. Blanch, la dotzena de músics i el seu director en fan de tots colors: gags amb el joc de les cadires, gags amb sintonies de cinema clàssic i cartells projectats al fons de l'escenari i d'altres per endevinar, percussió amb mans i peus, guirigall a l'escenari, competència entre ells, picaresca de colla adolescent per enganyar el mestre o moments solistes sense aturador durant un espectacle de vuitanta minuts que deixa l'auditori ben relaxat després d'una expressió col·lectiva de ballmanetes, repicar de peus i ritme de respatllers de butaques convertits en bongos. Un favor afegit que els empleats de la neteja del teatre deuen agrair de la mateixa manera que l'Orquestra de Cambra de l'Empordà treu també la pols de l'etiqueta de difícil i poc enganxadissa que arrossega la música clàssica, excepció feta de les elits que en són fans fidels.
- «Maldita fortuna», de Francis Veber. Intèrprets: David Fernández, Pep Miràs, Carles Gilabert, Anna Gras-Carreño, Susanna Garachana, Marta Capel i Toni Sevilla. Escenografia: Paula Bosch. Construcció escenografia: Taller-Estudi d'Escenografia Jorba-Miró. Il·luminació: Eudald Gili. Vestuari: Carlota Ricart i Maria Albadalejo. Músic: Joan Rectoret. Estudi de gravació: Oido. Regidoria: Olalla Calvo. Tècnic: Àngel Bardají. Ajudant direcció: Gilbert Bosch. Direcció: Paco Mir. Teatre Apolo, Barcelona, 19 març 2015.
- A Francis Veber (Neuilly-sur-Seine, París, 1937), els homes de negre —o de gris— d'Hisenda n'hi devien fer algun dia alguna de grossa perquè sembla que els té en el seu punt de mira. Recordem la seva comèdia més popular i més representada, 'El sopar dels idiotes', on un grup d'amics organitza un sopar cada setmana per riure's d'un incaut escollit per la seva idiotesa i on apareix també el personatge de l'inspector dels tributs.
- En aquesta altra comèdia, la més recent, del mateix autor francès, 'Maldita fortuna', a un servidor li sembla veure-hi, atesa la versió moderadament bilingüe català-espanyol, un joc de paraules traduïble a "Mal dita (anomenada) fortuna", i hi apareix novament el personatge sinistre —negre gairebé de tanatori— que ho coneix tot del presumpte investigat i que, com faria un expert titellaire, mou bona part dels fils de la trama.
- El director Paco Mir (un dels tres Tricicles) —en el programa no consta ni el traductor ni l'adaptador de la comèdia— ha repetit dramaturg de capçalera i ha repescat dos dels intèrprets que ja havien treballat amb ell en una de les últimes versions d''El sopar dels idiotes', l'actor David Fernández i l'actriu Anna Gras-Carreño.
- L'obra que n'ha resultat torna a complir amb els requisits imprescindibles de la bona comèdia de bulevard. Però aquí, és Francis Veber qui s'oblida que els temps no només estan canviant sinó que ja han canviat del tot i s'esplaia excessivament lent i pla en ben bé la primera meitat de l'hora i tres quarts de la representació.
- Això obliga al principal protagonista, rebatejat aquí com a Agustín Morillo (l'actor David Fernández) a mantenir bona part de la conducció de la trama i a posar-lo en una situació de compromís escènic mentre va donant joc als altres personatges que entren i surten fent-li, com aquell qui diu, visita de metge, al luxós pis on s'està com a rellogat i vigilant per gentilesa del seu padrí.
- La sinopsi, sense desvelar-ne la clau final, és que el personatge principal en qüestió fa el que no faria ningú: provocar que li obrin una investigació tributària per demostrar que està més pelat que una rata i per guanyar-se el favor dels altres. Però les coses no sempre surten com un es proposa. Els espectadors ho descobriran prou bé.
- La comèdia basa el seu divertiment en el capgirament de papers de gairebé tots els personatges: el ric que vol ser pobre, el pobre que vol i dol i que no sap si voldria ser ric, la dona separada que vol fer fortuna, la decoradora que busca el seu Alí-Babà particular, l'inspector que es desinspecciona sol, el triomfador que s'ha d'arrossegar com un cuc, la veïna que busca la felicitat lluny del vulgar materialisme... Francis Veber parla de la societat contemporània i la dissecciona fent-ne una caricatura irreal... o potser, sisplau per força, perseguida per la fatalitat de l'època.
- Però el ritme és pla, com deia, i els riures de la platea que haurien d'acompanyar una comèdia com aquesta no flueixen a cor què vols fàcilment perquè és Francis Veber qui tampoc no sap com fer-los fluir. Una comèdia, doncs, que beu de les fonts i els millors temps del vetarà autor francès, però que sembla que es quedi a mig camí, obligant els intèrprets a jugar la partida sense fer del tot escac i mat.
- Sí que s'ha de dir que la cosa té moments que fan pujar la intensitat quan apareix el ricot i elegant padrí Víctor Blasco (interpretat amb força i gràcia per l'actor Toni Sevilla), i també moments de picaresca femenina interpretats per Anna Gras-Carreño (la decoradora a preu fet) i Susanna Garachana (la separada amb propostes de futur). Més discreta, per exigències de guió, l'actriu Marta Capel (la veïna del pis de dalt) i en el seu paper, Carles Gilabert (l'inspector d'hisenda) i Pep Miràs (l'amic triomfador). Tots plegats saben que les fortunes, al cap i a la fi, sempre acaben sent maleïdes.
- «Cremats», de Roger Peña Carulla. Intèrprets: Isaac Alcayde, Tilda Espluga, Maife Gil i Guillermo Toledo. Escenografia: Carles Pujol. Construcció escenografia: Taller Sant Cugat. Il·luminació: Raul Martínez. Vestuari: Eulàlia Miralles. Regidoria i vestuari: Helena Muñoz. Ajudant direcció: José Pérez-Ocaña. Direcció: Roger Peña. Entresòl Produccions. Teatre Apolo, Barcelona, 14 febrer 2015.
- ¿Sabeu allò que es deia a la segona meitat del segle passat: "Droga, sexe i rock and roll"...? Doncs, per parlar d'aquesta comèdia, es podria aplicar una citació semblant, però lleugerament canviada: "Macarrons, sexe i sofregit". L'autor Roger Peña Carulla, que encara té la seva última comèdia, 'Iaia!' —comiat de la seva mare, l'actriu Montserrat Carulla—, voltant pels escenaris catalans, s'ha estripat del tot en aquesta nova proposta, malgrat el risc de cremar-se. Diria que, un cop va tenir l'obra enllestida, ell mateix es va adonar del perill i es va protegir amb un filtre ignífug col·locat en ple títol: 'Cremats'.
- No cal avisar els bombers. Els quatre intèrprets són prou autosuficients i de prou categoria escènica per fer que els espectadors fugin del foc i no caiguin en les brases. I sort d'ells quatre, perquè salven un guió que a manera que avança va donant a entendre tot el que passarà, però que no per això deixa de divertir l'auditori que diria que se sent a gust amb una sèrie de diàlegs, expressions i caricatures de la misèria humana quotidiana que ens envolta sense haver de pagar el peatge de la publicitat en televisió. És a dir, el muntatge té molt d'audiovisual, i això no és cap lleig, ben al contrari, el que passa és que fins i tot la trampa final d'una pòlissa d'assegurança de vida s'endevina de seguida per on anirà.
- ¿Sinopsi...? Marit telefona a muller per dir-li que la deixa. I de moment, allò que sembla una típica comèdia de separació sentimental es va embolicant amb l'ajut de la mare d'ell, un atracador de pisos de la part alta de la ciutat, l'enrabiada de la muller humiliada i la trola del marit. Una comèdia d'embolics al quadrat que, al revés del que es fa amb un trencaclosques, que és anar buscant les peces perquè lligui, el que aquí es fa és desmuntar-lo peça per peça fins que tot queda ben clar i català, malgrat que l'obra es presenta com a bilingüe i la presència del castellà és anecdòtica només en un dels personatges i fins i tot justificada perquè forma part de la troca embolicada.
- Roger Peña és un autor eficaç i poc amic de fer cas del que potser alguns voldrien que fes. I tira pel dret. Aquí ho fa amb un muntatge de bulevard cent per cent, en ple Paral·lel i amb pinzellades de brotxa grossa. Els macarrons, bé. El sofregit, socarrimat a la primera. El sexe... gairebé de la cuina d'El Molino, amb una bona botifarra amb mongetes. Ni la picaresca verbal ni les escenes sexuals escatimen detalls. El que no es diu se sobreentén i el que no es veu s'imagina.
- Quan cal fer una pausa per canviar de rol, apareix la burundanga, que com tothom comença a saber és una mala herba que fa perdre el control i anul·la la voluntat de qui s'hi exposa i que, en teatre, recorda el títol d'una comèdia del dramaturg Jordi Galceran que el director Jordi Casanovas va dirigir primer a Madrid i després a La Villarroel, el 2012, passant pel filtre de la Sala Flyhard.
- A 'Cremats' hi ha riures a manta garantits, sempre segons el color de l'humor de qui s'ho mira. Excel·lent, l'actor Isaac Alcayde, en el paper de Rashid, nom marroquí, però que acaba sent de Manresa i fill d'un rector d'universitat. Excèntrica i molt singular, l'actriu Tilda Espluga, en el paper de la dona abandonada pel marit a la quarantena, responent a un paper que va pujant en intensitat i també en alevosia contra el culpable de la presumpta separació. En el seu punt, la veterania de Maife Gil, la mare que vol posar pau on no hi ha ni guerra i li surt el tret per la culata. I molt convicent Guillermo Toledo, un dels exactors d'Animalario, aquí marit i professor d'universitat que acaba sent la clau de tot l'enrenou.
- Un muntatge amb alguns diàlegs a distància telefònica molt ben resolts amb mòduls escenogràfics transparents, abans que la tropa dels quatre implicats coincideixi al pis on viu la parella, propietat de la mare. I dos personatges absents: una criatura de deu anys, que tanca en off la comèdia, i una alumna de vint-i-tres que ha fet perdre la xaveta al marit. I una notícia de malastrugança que un servidor es calla perquè els la doni un dels mateixos protagonistes. ¿I els macarrons...? ¿I el sofregit...? Com diuen parlant de sexe: a la taula i al llit, al primer crit.
- «Don Juan Tenorio». Versió (ara musical) de Joan Pera a partir de l'obra de José Zorrilla. Intèrprets: Joan Pera i Lloll Bertran. Música de DeparamoEspai escènic: Miguel Montes. Il·luminació: Raul Martínez. Caracterització: Toni Santos. Vestuari: Època. Escenografia: Focus i Germans Salvador. Ajudant direcció: Blai Pera. Direcció: Joan Pera. Teatre Condal, Barcelona, 18 juny 2013. Reposició (ara musical): Teatre Apolo, 18 desembre 2013.
- Surt Joan Pera davant del teló vermell i a tocar de la conxa d'apuntador i, tot i que l'obra anuncia un 'Don Juan Tenorio', els espectadors faran bé de no fer castanyada abans d'estiu. El monòleg de Joan Pera amb el qual s'enceta l'espectacle —en un to distès, familiar i com aquell que no vol la cosa— és una de les perles de la funció.
- Això i les primeres intervencions de Lloll Bertran, emplomallada de rosa, entonant un foxtrot per davant i per darrere del cortinatge vermell, perquè es pensa que al Paral·lel encara sona el gènere, i rememorant subtilment la intepretació de 'Venga alegría!', de Mary Santpere a la pel·lícula 'Miss Cuplé', et fan venir ganes de demanar que s'oblidin del Tenorio promès en qüestió i que continuïn amb la comèdia costumista i irònica que han encetat.
- Teatre dins el teatre i dins el teatre. Tres vegades teatre: una, perquè es pretén representar un dels clàssics populars més coneguts; dues, perquè Joan Pera es disposa a explicar les interioritats de la pretesa Companyia del Condal que ha hagut de fer un ERO i ha reduït gairebé tota la plantilla i, de la que li queda en vida, uns estan de baixa i els altres tenen problemes personals; i tres, perquè es barreja l'humor personal de Pera i el polifacètic de la Lloll amb fragments coneguts del drama del Tenorio que, posats a fer un resum estil El Rincón del Vago, dóna les claus essencials de l'obra.
- A més, Joan Pera i Lloll Bertran han recordat amb aquest espectacle la posada en escena que el cineasta Ventura Pons va dirigir el 1976 al Teatre Romea amb Mary Santpere i Joan Capri, precisament l'última obra que Capri va representar, i coincidint ara amb el centenari del naixement de la Santpere. En aquella ocasió, Ventura Pons revitalitzava la versió musicada 'Don Juan Tenorio sonoro', de Josep Maria Torrens (Esparreguera, 1989 - Barcelona, 1986), pensada expressament per a Josep Santpere, pare de Mary Santpere, estrenada el 1932 al Gran Teatre Espanyol de Barcelona.
- I comença la funció. És aleshores quan els espectadors del Teatre Condal han s'estar disposats a veure'n de tots colors i davant de tota mena de decorats, de la vella escola, i veure com dos intèrprets fan i mans i mànigues —i vestidures!— per representar alguns dels personatges més importants de l'obra de Zorrilla: Don Juan Tenorio, Doña Inés, Don Luis Mejías, Don Gonzalo, Doña Ana, Brígida, Buttarelli i tota la tropa d'emmascarats, esquelets, àngels i companyia. I és que la imaginació hi fa molt, i si un n'hi posa amb ganes, és capaç de veure'ls a tots com ànimes en pena tornant d'aquell blanc i negre dels temps de Tots Sants en les primeres pantalles de televisió de la post-postguerra.
- Comèdia amb acudits, picades d'ullet a la sàtira política més actual, gags entre Don Juan i Doña Inés, barreja de castellà zorrillenc i català d'anar per casa, moments de parella de clown i canvis de rol de qui sedueix a qui i de qui porta més ben portats els pantalons, o més aviat les calces estarrufades de moda del segle XVI, en el qual s'ambienta l'obra basada en 'El burlador de Sevilla y el convidado de piedra', de Tirso de Molina.
- Joan Pera i Lloll Bertran aconsegueixen trampejar el perill de la proposta i no caure en la comèdia de barraca, per complaure només la concurrència. Els dos mantenen el ritme de l'espectacle gràcies a la seva professionalitat i veterania que porten a les espatlles i a la capacitat de convertir una paròdia del típic 'Don Juan Tenorio' en una mirada burleta d'avui per riure's dels morts en plural —que n'hi ha uns quants— i de qui els vetlla... fins a no salvar ni l'apuntador.
- «No estoy muerto, estoy en el Apolo», de Pedro Ruiz. Intèrpret: Pedro Ruiz. Pianista: Antoni Olaf Sabater. Actriu col·laboradora: Laura Bascuñana. Direcció disseny audiovisual: Luis Soravilla. Direcció musical: Antoni Olaf Sabater. Direcció: Pedro Ruiz. Producció de Peruce, S.A. Teatre Apolo, Barcelona, 16 gener 2013. Reposició: 9 octubre 2013.
- A Pedro Ruiz —"Pedrito" per als amics—, ja se li podria aplicar, a aquestes altures, el qualificatiu d'home-orquestra. Amb 65 anys fets i confessats a l'escenari pel propi interessat, el multifacètic intèrpret o xouman aguanta dues hores completes d'espectacle, pràcticament en solitari, absolutament amb el suport de la seva veu i el risc de l'esgotament físic, resseguint el fil d'un guió entrelligat amb projeccions audiovisuals, amb escadusseres improvisacions, acompanyat del pianista Antoni Olaf —que obeeix també a unes oportunes interpretacions gestuals en segons quins moments— i, esporàdicament en escenes fugaces, de l'actriu Laura Bascuñana, un reclam que fa servir per enganyar els espectadors amb un primer número de cabaret que, per a dissort dels afeccionats al gènere, no es repetirà més.
- Pedro Ruiz sempre s'ha rigut en les seves actuacions del mort i de qui el vetlla, apel·lant a una llibertat personal que ell porta força bé sense que trepitgi excessivament la del veí. Sobretot, aquesta flaca seva s'engrandeix a l'escenari en directe. És el lloc on se sent més amo i senyor. Es fa el modest, però sap que domina la situació. I no amaga que qui té un micro i és a dalt pot fer ballar al so que vulgui els que són a baix. Ho posa a la pràctica en alguns moments de l'espectacle: fa renegar la massa de la platea, fa que l'insultin i, si convingués, em sembla que els faria ballar la conga ben agafats dels malucs al voltant de la platea. És un xouman que ve d'un temps i d'un país que té fans. Uns fans que s'hi identifiquen, sobretot, quan deixa anar clar i català —ni que actuï en castellà— el que pensa i el que molta, moltíssima gent, en aquests moments, vol sentir. Té un avantatge: estripa veritats com temples. I això juga al seu favor.
- El seu objectiu de la diana on clavar els dards són els polítics. I el fet és que tots li ho posen ben fàcil. En aquest espectacle, Pedro Ruiz canta, monologa, deixa anar alguns acudits, fa una voltereta de pista —amb risc de trencar-se una costella— i fa també imitacions. Apareix la primera dama argentina, Cristina Fernández de Kirchner; apareixen col·legues de la música com Sarita Montiel, Raphael o Julio Iglesias; apareix el president Rajoy i la "niña", en un esquetx força extens de la parella, ell amb la barba de rigor i ella amb l'uniforme d'escola privada de faldilla més que retallada, per fer un repàs a la situació de la crisi actual.
- Pedro Ruiz actua a l'Apolo davant d'un marc de quadre gegantí platejat. Des del principi de l'espectacle, fa la impressió que s'estigui a punt d'assistir a una segona versió de 'La família Irreal', de Dagoll Dagom, que actua també, al Victòria, davant d'un marc gegantí similar. Passen gairebé dues hores per comprovar que al Paral·lel barceloní, aquests dies, hi ha dos teatres veïns que utilitzen la imatge del príncep Felip emmarcada. Pedro Ruiz la fa servir per adreçar-se al personatge, amb la mà al cor, i comentar-li algunes preocupacions pobletanes i, de passada, fer safareig sobre les reunions familiars recents de la casa reial.
- Pedro Ruiz ha tingut un gest en aquesta breu estada de només deu dies a Barcelona: ha ofert entrada de franc a tots els aturats que vagin al teatre i demostrin la seva malmesa condició laboral. També es posiciona contra el clam del 21% de l'IVA dels teatres. Com sempre, no hi ha polític en actiu que se salvi de la perdigonada i, més moderadament però sisplau per força perquè no pot evitar el seu origen català i barceloní, toca de resquitlló la qüestió de la febre de la independència de Catalunya. Pedro Ruiz diu que no vota ni ha votat mai. Però un no sap si això ho diu el personatge de l'escenari o el personatge real de carrer. Agnòstic pel que fa a la religió, dedica un esquetx al Vaticà. I agnòstic pel que fa a la política, té present en totes les seves oracions la democràcia, el sistema menys dolent de tos els sistemes de govern coneguts.
- Al final, com aquell qui passa un àlbum de família, ret homenatge a una sèrie de personalitats del món de l'espectacle desapareguts, des de la més recent Anna Lizaran a cineastes, actors, actrius o cantants. S'atura davant el monstre de Fernando Fernán Gómez —el dia de la funció de l'estrena no havia mort encara el barceloní Fernando Guillén i de segur que també ara ja el deu haver afegit a la llista— i s'esplaia amb una conversa entre Fernando Fernán Gómez, quan arriba més enllà, amb un Déu invisible. S'acosta lleugerament, en aquest monòleg, a la sornegueria que feia servir Miguel Gila. La imitació de Fernando Fernán Gómez és un dels números de tot l'espectacle més aconseguits i d'un contingut més sòlid. El públic li ho agraeix, això i l'energia desbocada. I no en surt gens cansat, després de dues hores. El mèrit és només seu.
- «El sopar dels idiotes (Le dîner des cons)», de Francis Veber. Traducció de Gerard Florejachs. Versió de Josema Yuste. Música: Marc Álvarez. Intèrprets: David Fernández, Edu Soto, Santi Ibàñez, David Ramírez, Clàudia Cos, Anna Gras-Carreño. Escenografia: Ana Garay. Il·luminació: Carlos Alzueta. Direcció: Juan José Afonso. Teatre Apolo, Barcelona, 6 octubre 2011.
- Un dels últims 'Sopars' en català es va representar al Teatre Borràs de Barcelona fa gairebé deu anys, el 2002, dirigit per Paco Mir (Tricicle), el mateix director de la versió que, uns anys abans, el 1998 —coincidint amb l'estrena de la versió cinematogràfica francesa escrita i dirigida pel mateix autor—, s'havia estrenat al Teatre Condal del Paral·lel. L'obra és, a aquestes alçades, una de les que més ha estat representada per companyies d'afeccionats o que simplement volen oferir un divertiment d'estiu o de temporada local. Es podria dir, doncs, que aquesta comèdia del dramaturg i guionista, Francis Veber (Neuilly-sur-Seine, París, 1937) és una peça recurrent en la cartellera que només li cal trobar uns personatges que reforcin la corretja d'humor que té.
- En aquesta nova versió de Josema Yuste (exMartes-y-Trece), la parella protagonista són dos actors que han popularitzat diversos personatges a través de la televisió. I això, que sempre crea el perill de l'etiqueta de la qual es difícil que es desfacin, condiciona també la seva opció a l'hora de pujar a un escenari perquè els espectadors, a la vegada, també estan condicionats per la influència de la seva personalitat humorística coneguda a la pantalla domèstica.
- Edu Soto va començar fent teatre afeccionat quan encara era estudiant d'institut a Mataró. I David Fernández ho feia en un grup amateur a Castelldefels. Cal remarcar aquest inici teatrals, el de tants actors i actrius catalans, abans que els dos no coincideixin en un càsting de TV3, per a el magazin d'Andreu Buenafuente, 'Una altra cosa'. Sembla que des d'aleshores són com una parella, gens estranya, però gairebé inseparable, que no només ara treballen junts en aquesta comèdia sinó que també ho fan en un programa de ràdio de nit.
- La versió d''El sopar dels idiotes' que es pot veure a Barcelona adapta els trets bàsics de la trama original: grup d'amics que organitza un sopar cada setmana per riure's d'un incaut escollit per la seva idiotesa; trencament de parella i embolic de faldilles gairebé quadrilàter; inspector —o inspectors— d'Hisenda; i una remaleïda lumbàlgia que desencadena tot el conflicte.
- A partir d'aquest esquema, l'adaptador confegeix una història que s'oblida dels seus orígens francòfons i es catalanitza del tot amb referències populars, toponímiques (carrers i indrets de Barcelona), esportives (Barça) i picaresques (evasió d'impostos) que connecten immediatament amb un públic disposat a entrar en l'embolic que es va creant i en l'elaboració del qual té la mà trencada el presumpte idiota (David Fernández).
- Per a qui no hagi seguit gaire la trajectòria escènica de la parella d'intèrprets, aquesta temporada amb 'El sopar dels idiotes' tenen l'oportunitat de conèixer de quin peu calça cadascú. Edu Soto i David Fernández es compenetren en una interpretació que va progressivament en augment pel que fa l'humor i que es va fent més eficaç i evident després de la primera mitja hora, que és quan ja tenen apamat del tot el conflicte i quan es poden permetre el luxe de mantenir algunes pauses expectants enmig del diàleg, amb mirades que parlen l'un amb l'altre, o simplement amb una paràlisi volguda del ritme per deixar que els espectadors hi corresponguin amb la rialla que s'encomana lentament per tota la platea.
- Al seu costat, l'obra té quatre intèrprets més: el veterà Santi Ibàñez, en un doble paper, el de fisioterapeuta brasiler i alguna cosa més, tot engalanat de color taronja i amb una indiscreta flor blanca a l'orella; i el segon inspector d'Hisenda, considerat una griva pel seu col·lega de la central de Letamendi. Els dos papers femenins, el de la dona del convocant del sopar (Clàudia Cos), un editor que no viu gens malament a jutjar per les pintures que ha d'amagar de pressa i corrents perquè l'inspector no sospiti, i el de la seva antiga amistançada (Anna Gras-Carreño), una obsessiva del karma que està boja per ell, compensen la balança escènica d'una obra que, en la major part de les dues hores que té aquesta versió, és marcadament de presència masculina perquè encara hi falta l'examic a qui l'editor va pispar la dona (David Ramírez) i algunes veus en off per a les escenes telefòniques, amb el corresponent culte nostàlgic al contestador automàtic, cosa que comença a atorgar a l'obra un caràcter de clàssic indiscutible tenint en compte que altres eines de comunicació com els SMS's, els Facebook's, els Twiter's i tutti quanti ja l'han esborrat del mapa.
- En conjunt, la companyia ofereix una comèdia de bulevard molt digna, sense extralimitar-se ni rebaixar el nivell només per mirar de congregar més espectadors, i confiant amb el suport segur d'una trama com la d''El sopar dels idiotes' que té una estructura perfecta i indiscutible, a banda de reservar alguns moments per a la tendresa tot i que discretament camuflats sota la pàtina d'humor.
- «Hair. Love & Rock Musical», de Gerome Ragni i James Rado. Música de Galt MacDermot. Versió castellana: Roser Batalla i Roger Peña. Intèrprets: Joan Vázquez, Jordi Coll, Julia Möller, Momo Cortès, Aida de la Cruz, Chipper, Erika Bleda, Marina Pastor, Oscar Kapoya, Alberto Díaz, Elena Fortuny, Queralt Albinyana, Angie Alcázar, Rafa Bueso, Andrea Currello, Álex de los Santos, Adriana de Robles, Pau Doz, Xavier Duch, Albert Estengre, Pablo Ibáñez, Júlia Jové, Damaris Martínez, Tamara Quioge, Christian Sánchez, Yolanda Sikara, Marta Tomasa, Mercè Grané. Músics: Sergi Cuenca, Marc Garcia, Carles Casanova, Bernat Hernández, Jordi Vilà, Fani Fortet, Gabriel Prieto, Dario García i Joan Sala. Coreografia: Esther Luengo. Vestuari: Maria Araujo. Caracterització: Toni Santos. Il·luminació: Juli González. So: Marc Sardà. Direcció musical de Sergi Cuenca. Direcció artística de Daniel Anglès. Teatre Apolo, Barcelona, 22 desembre 2010.
- Suposem que d'aquí a cinquanta anys, uns intrèpids productors de teatre musical fan un espectacle on es reflecteix una societat jove ofegada per l'atur, sense possibilitats d'aconseguir un habitatge, participants en grups okupes o en oenegés de tot tipus i contraris a qualsevol guerra que un imperi provoqui sobre un altre imperi. El retrat seria: "Vegin com era la majoria de la joventut de fa mig segle, al 2010, quan una crisi econòmica tombava el sistema capitalista i el sistema polític trontollava".
- Si els testimonis del 2010 poguéssim aixecar el cap d'aquí a cinquanta anys, possiblement protestaríem, des de la platea: "Ep, que la cosa no anava així del tot. Al voltant d'aquests grups juvenils hi havia també classes benestants, classes més que benestants, classes molt benestants i joves d'esperit classista que vivien fins a la menopausa a les costelles dels seus pares."
- Doncs, bé, aquesta és la sensació que tinc davant de l'argument de 'Hair', el musical que ja té més de quaranta anys d'història des de la seva estrena a Broadway, en plena dècada dels seixanta del segle passat, quan la guerra freda dividia el món i el Vietnam d'aleshores era, amb totes les distàncies, l'Iraq d'aquesta primera dècada de segle XXI. Temps de naixement del moviment hippy -ara potser en dirien modernament 'indie' a la recerca dels orígens ancestrals- d'ideologies socials a favor de la pau, l'amor lliure, el pacifisme, la igualtat religiosa, i de rebuig al consumisme.
- La pretesa intemporalitat de 'Hair', però, diria que no ha acabat de quallar al llarg del temps. Fa trenta anys, Milos Forman en va fer una versió cinematogràfica, no gaire desenganxada dels seus orígens. Fa uns cinc anys, una versió teatral estrenada a Londres, va intentar canviar el Vietnam per l'Iraq, sense gaire èxit. I l'any passat, després d'una reviscolada a l'aire lliure, el 2008, al Central Park, una nova versió del musical va tornar al seu origen i els Tony el van distingir amb un premi al millor revival.
- La versió castellana —amb 28 intèrprets i 8 músics, la majoria catalans— estrenada ara aquí, es basa en aquesta última revisió. I no amaga el caràcter revival. El director Daniel Anglès, un dels fundadors d'El Musical Més Petit, no s'ha deixat temptar per adaptar el guió de 'Hair' a les inquietuds dels adolescents actuals ni pels conflictes solidaris i pacifistes que els mouen. ¿I com ho podia fer si afortunadament s'ha abolit el servei militar i no hi ha cartilles militars per cremar ni declaracions d'objecció de consciència a proclamar?
- Per tant, els personatges juvenils del musical 'Hair' continuen sent els personatges situats a la dècada dels seixanta —els pares gairebé avis dels adolescents actuals—, amb la seva estètica i el seu vestuari, les proclames utòpiques de llibertat personal i la veneració a les drogues, el sexe i el rock'n roll, que deien aquells. Res d'antisistema, doncs, ni de col·lectius okupes, ni de cues a les oficines proteccionistes i paternalistes de Joventut o de Treball, com ara tocaria. 'Hair' en estat pur, gairebé antropològic i, en conseqüència, reflex d'una època i una generació en gran part superada i, mirada a quaranta anys vista, clarament testimonial i caricaturitzada.
- El musical té com a principal actiu el manteniment de la banda sonora. Directe rigorós, tant de cantants com de músics, que consti. I d'un nivell molt a l'alçada del que ha donat l'escola de teatre musical dels últims anys. La veritat és que, versionada en castellà, fa un cert pessic a l'oïda perquè quaranta anys d'escoltar els temes originals d''Aquarius', 'Hair', 'God morning starshine ' o 'Let the sunshine inn', la versió doblada no deixa de semblar postissa. Però la producció és la producció i el musical pretén fer gira llarga. I les versions originals no són, precisament, un bon ambaixador.
- L'altre actiu de l'espectacle és l'entusiasme de la companyia, més granadeta del que en realitat representen els personatges, però adequada a la caracterització jove que mana l'etiqueta, és a dir, en termes literaris, 'crossover'. I dins d'aquest entusiasme, la presència d'intèrprets i cantants que no sorgeixen del no res a l'escena sinó que procedeixen de musicals anteriors i, cosa realment excepcional en aquests tipus de produccions, també d'espectacles teatrals de text.
- A la indiscutible Julia Möller, en el paper de Sheila (recordem 'Aloma' o la versió espanyola de 'Mar i cielo', de Dagoll Dagom), hi ha noms fins ara propis del teatre convencional com Aida de la Cruz en el paper de Jeanie, embarassada de ficció durant dues hores i mitja d'espectacle ('Hamlet' o 'Primera història d'Esther', amb Oriol Broggi), Elena Fortuny en els diversos papers de Shanti, mare i Buddhadalirama ('Eileen Shakespeare', 'Intimitat', 'V.O.S.', 'La filla del mar'), Queralt Albinyana en el paper de Lynn ('La bella y la bestia', 'Grease'), Joan Vázquez en el paper de Claude ('El nois d'història', '¡Mamma mia!'), Jordi Coll en el paper de Berger (actualment, l'estudiant amant frustrat de la sèrie 'Infidels') o Momo Cortés en el paper de Wolf ('Què, el musical'), entre altres intèrprets de trajectòria bàsicament musical.
- El caràcter coral de 'Hair' fa que alguns d'aquests intèrprets estiguin desaprofitats i no acabin de tenir el relleu personal que la seva qualitat vocal permetria. Reforçar aquest especte aconseguiria que 'Hair' lluïs més del que lluu. El muntatge, en aquest sentit, és fidel a l'esperit hippy: molt socialitzat, molt compartit, de la mena "entre tots ho farem tot" o "fem l'amor i no la guerra". I no en tenen prou amb això, sinó que, a més, l'intent de coparticipació col·lectiva amb la platea és evident.
- Tot i així, encara hi ha l'oportunitat per descobrir la vis descarada de Jordi Coll, l'elegància musical de Julia Möller, la capacitat versàtil d'Aida de la Cruz o la maduresa escènica d'Elena Fortuny, a més d'interpretacions musicals d'altres intèrprets que desgranen el repertori de 'Hair', un recull de més de quaranta peces per a tots els gustos que condicionen l'estructura de l'espectacle amb un fil musical de continuïtat, amb intervencions dramàtiques breus intermèdies, accions de protesta retro amb mostrari de missatges, alguns, pansits pel pas del temps i d'altres, plenament assumits i democratitzats avui en dia, i amb escenes gairebé circenses: el trapezi del viatge enlaire i la foguera amb flames reals on cremar les cartilles militars —i un es pregunta si l'Apolo del Paral·lel té teló d'acer antiincendis!— o l'escena en penombra per si hi ha criatures —al 2010 l'autocensura és molt més clàssica que als anys seixanta del segle passat— del nu integral de la companyia al complet. El muntatge fa una lleugera davallada estètica amb l'escena de la parella d'espectadors de ficció —matrimoni clàssic amb sorpresa molinera dels anys de la picor— que avui semblen sortits d'una sèrie britànica com la d''Els Joves', dels anys vuitanta, i que tinten d'aires de La Cubana una trama que, pel seu contingut subtil de fons, no està pas per bromes.
- L'espectacle és un bon passatemps per a avis nostàlgics dels cabells llargs, la marihuana i la vida moixonera de l'Eivissa hippy. Però també ho pot ser per als fills d'aquells generació —perquè sàpiguen quin és el seu orígen si és dóna el cas— i també —tot i que aquí ja tinc més dubtes— per a adolescents als quals espera un nou món que, a la llarga, els afartarà de tan degradat i monòton i els impulsarà, segurament, a buscar de nou la seva identitat, com fan els personatges de 'Hair'. Quan això passi, un dia potser pensaran en 'Hair' i, ni que els costi de creure, descobriran que el món que els ha tocat en sort i el d'aleshores no són en el fons tan diferents com sembla.
- «Forever King of Pop» Homenatge a Michael Jackson. Idea original de Carlos Javier López. Textos de Jesús Sanz-Sebastián. Equip artístic: Samuel Gómez Martínez i Carolina Serrato presentadors). Fran Jackson (Michael Jackson adult), Mampuele (Michael Jackson adolescent), David García / Néstor Luque Pérez (Michael Jackson, nen). Cantants: Samuel Gómez Martínez, Carolina Serrato, Alex Forriols, María Ayo, Irene Risolía, Dariel Ventura, Javier Soleil, Chus Herranz, Geniris. Ballarins: Koldo Mikel López, Alejandro Gutiérrez, Marcos Pérez, Yurena Molina, Carmelo Segura, Mónica Delgado, Amaranta Ausín, Ángel Pardo, Vito Bambú, Tamara Suárez, Chelo Ramírez, Irán Alegría, Lucky Luciano, Alejandra Barella. Acròbata: Chelo Ramírez. Músics: Ángel Crespo (bateria), Adrián Bartol (baixista), Álvaro Peire (teclista), Oliver Martín (guitarrista). Escenografia: Paco Bello i David Bello. Escenografia 'Thriller': Juan José Barahona i Francisco Masedo. Il·luminació: François de la Ossa. Disseny so: Pedro Claver. Monitors: Fernando Garamendi. Estilista, figurinista i patronista: Mercedes Montilla Cano. Ajudant de vestuari: Rocio González Fernández. Máscares i caracterització: Morboria Teatro Álvaro Aguado. Maquillatge i perruqueria: Laura García Canelo. Coreografia: Yolanda Torosio Hernández. Directora cor gospel: Pahola Gutiérrez Vargas. Direcció musical i arranjaments: Miguel Blanco. Direccció musical: Guillermo González. Direcció artística: Jesús Sanz-Sebastián. Producció: Summum Music. Teatre Apolo, Barcelona, 10 novembre 2010.
- Mirin, l'espectacle serà fetitxista o no serà. Aquesta és una de les moralitats que es podrien extreure d'aquest macromusical que ret homenatge a l'anomenat rei del pop, figura i icona mundial de l'últim quart de segle passat, el polifacètic cantant, compositor, intèrpret, ballarí i músic Michael Jackson (Gay, Indiana, 1958 - Los Angeles, 2009), de trajectòria artística estel·lar i de vida més aviat erràtica, amb un final tràgic que un any després de la seva mort encara porta cua.
- El muntatge coreogràfic i escenogràfic no s'està de forçar al màxim allò que els seguidors i els fans volen veure, volen escoltar i volen sentir: aparicions sobrenaturals, reproduccions espectaculars en clau de videoclip, els uniformes característics del cantant, els moviments de cos que el van fer popular i singular i les gesticulacions que el van fer fotogènicament carn de càmeres de fotoperiodistes de concerts d'estadis i grans auditoris.
- Si no fos que Tots Sants i el Dia dels Morts ja han passat, un diria que l'espectacle, en alguns moments, encaixa de ple amb les aparicions per carrerons i cantons foscos d'ànimes en pena tan pròpies del Halloween d'importació. Algunes escenes ratllen el terror, amb la passejada de rigor d'alguns dels monstres de mentida entre les butaques dels soferts espectadors de platea. Aquesta representació espectral —làpides de cementiri, ambient tenebrós, sang i parracs dels vestits—, que tanca la primera part de l'espectacle amb la peça 'Thriller', en recorda una altra, per la similitud del gènere, de l'espectacle 'Psicosis', d'El Circo de los Horrores, de Suso Silva, que es va veure a inicis de la temporada passada al Teatre Victòria, al mateix Paral·lel barceloní.
- A l'espectacle, s'hi escolten i s'hi interpreten, música (en directe), veu i coreografia, una trentena de cançons. Entre la primera i la segona part, el xou arriba a les dues hores i mitja, que cal dir, en honor a tot l'equip, que passen volant perquè la base musical i artística és, en alguns moments, de gran brillantor, i la majoria de les actuacions, de primera fila, amb moments més corals i d'altres més càlids quan les interpretacions estan en mans de solistes o fins i tot del cor gospel.
- Amb efectes de màgia incorporats —un arriba a pensar que el mag Lari, el fan de Michael Jackson confès, apareixerà per un lloc o altre— ressuscita un Michael Jackson absolutament clònic (interpretat pel valencià Fran Jackson, nascut a Sueca, doble oficial del rei del pop, avalat per Sony Music i que ha passejat per mig món amb la seva imitació), en reapareix un altre de l'etapa encara adolescent (aquest interpretat per Mampuele, un madrileny d'origen congolès i mare espayola) i —tot i que es fa esperar fins al final, com les coses bones— la presència del Michael nen, interpretat en funcions alternes, com mana la llei dels menors, per dos imitadors del cantant que tenen només 8 anys i el ritme elèctric enganxat al cos, amants del ball i del hip-hop, i que s'enduen els aplaudiments més enfervorits dels espectadors, que sempre agraeixen constatar que les qualitats artístiques sovint es porten a la sang més que prefabricar-se acadèmicament.
- Si algú llegeix aquesta crònica amb l'iPod engegat, pot buscar algunes de les peces de Michael Jackson com 'Bad', 'Beat it', You are not Alone', 'Thriller', 'Leave me Alone', 'Main in the Mirror', 'Heal the World' o 'Black or White'. Aquesta és una petita part de la banda sonora de l'espectacle que té el suport dels músics —part essencial de l'èxit del muntatge— sempre tan discrets, camuflats en la penombra de l'escenografia fins a l'hora de saludar, i que només es trenca amb alguns gags dels presentadors —sortosament breus—, que es veuen maltractats per un guió que en alguns moments sembla un d'aquells guions tan convencionals i poca-solta de les gales de premis i que, posats a fer un retret, no hauria estat gens malament que l'autor s'hi hagués esmerat una mica més per no caure en la sensibleria i l'humor fàcil que, per als qui creuen que Michael Jackson encara hi és —o com a mínim, com el lema de l'espectacle recorda: la màgia continua— ja en tenen prou amb el revival musical i l'adoració fetitxista que 'Forever King of Pop' promou implícitament.
- «La montaña rusa», d'Éric Assous. Versió de Juan José Arteche. Intèrprets: Arturo Fernández i Carmen del Valle. Escenografia: Eduardo de Llano. Vestuari: ¡Oh que luna! Coreografia: Willy Arroyo. Direcció: Arturo Fernández. Teatre Condal. Barcelona, 19 setembre 2009. Reposició: Teatre Apolo, Barcelona, 15 setembre 2010.
- Éric Assous, realitzador, dramaturg i guionista tunisià establert a França, va posar en escena 'Les montagnes russes', amb Alain Delon i Astrid Viellon, al Théâtre Marigny, de París, fa uns cinc anys. L'obra s'ha relacionat amb 'Els ponts de Madison County' perquè Éric Assous també és l'adaptador de la versió teatral d'aquesta novel·la de Robert James Waller, que als anys noranta va ser un bestseller portat al cinema per Clint Eastwood.
- Però 'Els ponts de Madison County' és una història i 'Las montañas rusas' —per cert, referides no a un indret geogràfic sinó a una atracció de fira— n'és una altra de molt diferent, tot i que les dues tenen en comú que es desvela una relació personal i sentimental mantinguda en l'oblit durant tota una vida.
- Arturo Fernández (Gijón, Astúries, 1929), exboxejador i considerat un dels galans amb fama de faldiller més veterans de la pantalla i l'escena espanyoles, ha pres el relleu aquí del paper que va interpretar el també veterà Alain Delon en l'estrena de l'obra a París.
- 'Las montañas rusas' és una comèdia que conté diverses comèdies a dins seu —com una mena de joc de nines russes i això pot ser també una picada d'ullet del títol— perquè la coprotagonista de l'obra és una dona encara jove que enganya com un mico un empresari d'alta posició econòmica, però més rata que l'avar de Molière, i que, durant dues hores i quart, fa que la imaginació de l'espectador rutlli sense aturador per endevinar quina de les personalitats i de les juguesques que s'empesca la noia acabarà sent la veritable.
- Comèdia amb una sorpresa inesperada just en el moment precís i amb una pessigada als sentiments que no es pot desvelar per respecte als espectadors. Comèdia que va pujant de to i que articula també el procés de seductor a seduït i de seduïda a seductora que es planteja en una relació d'una única nit que servirà per canviar una llarga vida amb secret de fons inclòs.
- No hi ha dubte que l'èxit de l'obra no seria el mateix sense el ganxo fetitxe d'Arturo Fernández. L'ex Tigre del Piles, sobrenom de l'actor de quan, de jove, es posava els guants al ring, té el do de mantenir la concurrència —que omple la sala amb devoció— amb un somriure permanent als llavis. El seu personatge es guanya el públic i el va arrossegant amb complicitat cap al desenllaç final. I no s'està de fer-ho, també, l'actriu Carmen del Valle, que té la responsabilitat de marcar un contrapunt entre la maduresa d'ell i la joventut d'ella sense caure en el perill de la ridiculització d'un ni l'abús de tòpics de l'altra. Un i l'altre, dominen l'escena sense afectacions, en un clima gairebé domèstic, creible, marcat per una naturalitat aconseguida amb profesionalitat actoral.
- 'La montaña rusa' té la virtut de revelar un passat personal a l'última escena, que no s'insinua pas abans en cap moment del diàleg. I ho fa sense caure en un excés de sentimentalisme sinó posant les coses en el seu lloc, amb una certa correcció moral, sense traumes per als espectadors que tinguin tendència a estovar-se i mantenint les regles del joc que la comèdia exigeix.
- Senyor madur, noia jove, és una combinació que acostuma a funcionar sempre perquè provoca l'enveja en els espectadors més grans i posa en alerta les generacions més joves. És, en definitiva, un entreteniment per evadir-se de la realitat, incapaç de fer forat en la major part de la societat, reservada a classes —com diu Arturo Fernández— que tinguin com a garantia el compte corrent... sempre que no estigui buit ni embargat a causa de les trapelleries de les finances a les quals els VIP's del cor ens tenen acostumats.
- «Escándalo en palacio», de Pedro Ruiz. Intèrprets: Pedro Ruiz i Lidia San José. Col·laboracions especials des d'audiovisuals: Javier Quero, Mariam Hernández i Miguel Toral. Música, direcció i producció sonora: Luis Cobos. Atrezzo audiovisual i complements: El Corte Inglés. Il·luminació i so: José Ramón Cupeiro. Estilisme Lidia San José: Lluís Llongueras. Vestuari Lidia Sant José: Pedro del Hierro. Direcció: Pedro Ruiz. Producció: Peruce,S.A. Teatre Apolo, Barcelona, 20 maig 2010.
- Ràdio, televisió, cinema, literatura, teatre... i sobretot inconformisme. És, aproximadament, una de les definicions que es podrien fer d'aquest comunicador polifacètic, a vegades polèmic, inesgotable. Pedro Ruiz (Barcelona, 17 agost 1947), home inquiet, ha escrit, muntat i dirigit un espectacle de parella que s'inscriu en el gènere de la sàtira política, que també festeja amb el de la comèdia i que pot portar amb dignitat l'etiqueta del teatre de bulevard ben fet.
- Quan s'anuncia un espectacle com aquest en què els protagonistes són la típica parella home madur, noia jove, el més fàcil és pensar que la trama estarà farcida de tòpics escoltats sovint i que l'obra tendirà a aixecar l'autoestima del galant i a deixar en segon pla la submissió de la jove seduïda.
- Doncs, en aquest cas, Pedro Ruiz aconsegueix trencar aquest tòpic i fa un salt cap a un guió molt actual, que els espectadors entenen molt bé per les circumstàncies de feblesa i degradació política actuals, i que fuig també de l'obra típica 'made in Spain' per posar-se en la pell d'un president de govern i la seva parella sentimental. Ell no ho afirma ni ho desmenteix, però salta a la vista que ben bé es podrien confondre amb la parella europea d'aquest moment: Nicolas Sarkozy i Carla Bruni.
- Ni que, com en el cinema, qualsevol semblança amb la realitat és tan sols fruit de l'atzar, el fet és que des de França ja saben que l'obra 'Escándalo en palacio' existeix, què diu i de què tracta, i no seria estrany que l'obra fos de les comèdies que fes el salt en un futur a algun teatre francès.
- Els personatges de ficció que interpreten l'actor Pedro Ruiz i Lidia San José, una jove actriu amb altres experiències televisives i cinematogràfiques, són Bernard Mathieu i Paola d'Angio. I el fet que desencadena el conflicte de la trama és la difusió per televisió d'unes imatges enregistrades amb càmeres de seguretat en els lavabos d'una recepció, que escampen als quatre vents la situació compromesa de la parella, quatre anys enrere, abans que Bernard deixés dona i filles, es casés amb la jove Paola, arribés a la presidència del govern i fos l'enveja de tots els seus col·legues.
- Pedro Ruiz, com en altres apostes teatrals seves, s'acompanya amb molta eficàcia, perquè transporta els espectadors a l'altra cara d'un reality show, d'un muntatge audiovisual que, amb una pantalla de plasma, evidentment de dimensions de Palau, retransmet l'avanç de les imatges de l'escàndol. La pantalla serveix també perquè, en alguns moments de la trama, Bernard es posi en contacte amb el cap del seu gabinet de premsa que l'informa sobre l'afer que s'ha desencadenat i les reaccions a l'exterior, i també amb una de les seves filles en una sessió breu de videoconferència.
- Des que es descobreix el pollastre fins a la sorpresa final, que deixarem per als espectadors, el muntatge compta amb el suport constant dels dos intèrprets que mantenen un estira-i-arronsa entre personal, sentimental, interessat i polític, diàleg en el qual Pedrito Ruiz inclou la dosi de sàtira suficient sobre una classe política europea d'ara mateix i amb pinzellades a qüestions sempre vitals: l'eròtica del poder, els impostos que paguen els més dèbils, els plats bruts de qui té la paella pel mànec...
- Segons com, potser en un altre temps ja passat, algú podria retreure a Pedro Ruiz que el discurs és demagògic i que no tota la classe política és com ell la retrata. Ho podria fer, sí, però la sensació majoritària dels espectadors que congrega l'actor i director és que la sàtira de 'Escándalo en palacio' és, a hores d'ara, un reflex que es podria aplicar a més d'un govern i a més d'un polític: el cas Berlusconi amb els afers de faldilles, per exemple, a Itàlia, o els casos Pretòria, Gürtel i tutti quanti, en els desfalcs milionaris.
- Durant una hora i tres quarts, Pedro Ruiz i Lidia San José mantenen, els dos amb un bon pols interpretatiu, l'auditori atent a les seves invectives, més sarcàstiques les d'ell, més sentimentals o seductores les d'ella, però, en definitiva, condicionades les dues pel modus vivendi que els manté i els mantidrà, més que vius, units... qui sap si, com deia aquell, fins que la mort, o els vots, els separin. ¿I de l'escàndol en qüestió què...? Doncs, que en política el que no mata, engreixa. I a palau, de l'afer, tal dia farà un any.
- «Una pareja de miedo (El misterio de Ira Vamp / 'The Mistery of Irma Vep'.)», de Charles Ludlam. Versió de Florentino Fernández, Santiago Segura, Josema Yuste, Pedro Febrero i Alberto Papa-Fragomén. Intèrprets: Josema Yuste i Félix Álvarez 'Felisuco'. Escenografia original: Carey Wong. Adaptació escenografia: Carlos Montesinos. Il·luminació: Juanjo Llorens. Música original i efectes de so: Luis López de Segovia. Vestuari: Rosa María Pérez. Veu en off: Rafael Taibo. Direcció: Jaime Azpilicueta. Teatre Apolo, Barcelona, 15 gener 2010.
- La història d'aquest espectacle va lligada al seu autor, Charles Ludlam (Nova York, 1943-1987), que també va interpretar el paper d'un dels dos protagonistes en les seves primeres temporades, a Nova York, els anys vuitanta. La seva mort, encara jove, als 44 anys —un dels primers casos de víctimes de la sida coneguts al món—, el va lligar per sempre a una obra d'humor que parodia el terror i que, en diferents reposicions i versions, ha batut rècords tan espectaculars com el de resistir vuit anys en cartellera al Brasil. Des de la seva estrena en versió espanyola, també en porta tres en gira per diversos escenaris.
- L'obra, que barreja diversos gèneres com el melodrama victorià, la farsa, el terror gòtic i fins i tot el cinema d'Alfred Hitchcock i la pel·lícula 'Rebecca', ha estat versionada per un equip de guionistes, procedents tant del teatre com del cinema i la televisió. Aquesta falta d'unitat d'un únic dramaturg és el que segurament propicia que segons quines escenes s'escapin de mare i caiguin en un humor de recurs fàcil, abusant de l'escatologia sense cap necessitat o burxant en el folklorisme ranci del segle passat, al costat d'altres moments teatrals excel·lents i d'un transvestisme actoral no gens corrent, amb petites trampes gairebé invisibles per als espectadors, gràcies a un tercer o quart manipulador darrere les bambalines que permeten que alguns canvis d'acció adquireixin el caràcter de màgics.
- La tendència a una interpretació estripada, però, ja ve, en part, de la intenció del seu autor i de la seva posada en escena original. Sembla que aquesta mateixa tendència va fer dir a un crític nord-americà de l'època d'estrena que l'espectacle en qüestió de Charles Ludlam no era ni absurd ni una farsa, sinó simplement "ridícul". Però com que ja se sap que més val no fer gaire cas dels crítics, el qualificatiu devia xocar tant a l'autor que fins i tot el va aprofitar per donar nom a la companyia que va fundar.
- El fet que en la versió espanyola s'hagi prescindit del títol original, 'El misterio de Irma Vamp', per mantenir la relació amb l'anagrama final, al revés, que forma la paraula "vampir" —cosa que s'esmenta clarament en un moment dels diàlegs entre els dos personatges— i que s'opti per 'Una pareja de miedo', sembla que vulgui recordar èxits tan sonats com el que Paco Morán i Joan Pera van tenir fa anys, precisament amb una altra parella, però aquesta, més estranya, 'La extraña pareja', obra també d'èxit mundial en el gènere.
- A 'Una pareja de miedo', els dos actors es posen en la pell de vuit personatges diferents, amb uns canvis de paper que exigeixen rapidesa, bona disposició i molt bon ofici. Tot passa en un casalot anglès a finals del segle XIX, que il·lustra un decorat romàntic de teló i materialitza una escenografia victoriana fins a l'últim detall. Ambient, doncs, de lors i ladies. Un egiptòleg, després de la mort no aclarida de la seva dona, Irma Vep, s'ha casat novament amb una actriu fluixa del terrat. Al casalot, hi conviuen amb ells dos una majordoma, el mosso de quadra i el quadre vivent de la difunta, una de les sorpreses de l'espectacle. No hi falten ni l'home llop, ni la dona vampir o, en un viatge a Egipte, un guia àrab més espavilat que la fam. La trama avança pels camins gòtics fins a descobrir qui és en realitat el vampir que, per gelosia mai confessada, clava dentellades a tot el que se li posa davant.
- És especialment interessant el paper de la majordoma, que s'expressa amb un llenguatge que li fa posar la vocal i per tot arreu i en qualsevol síl·laba, un dialecte social ben aconseguit. I també causa un cert impacte el paper de l'home llop que, en una de les escenes, aconsegueix desfigurar-se com un llampec amb grans unglots i el cap de morro terrorífic. Però el que realment amaga 'Una pareja de miedo' és una ironia de fons que es va descobrint a través dels diàlegs, del que es diu i del que es deixa de dir, de com es diu i com s'hauria de dir. Això, afegit a una bona conjunció dels dos intèrprets, fa que, en alguns moments, el muntatge sigui com un cara a cara de dos clowns perquè, en tot moment, a escena, siguin quins siguin els dos personatges que representen, sempre hi ha el contrast entre el bon jan i l'espavilat, al servei tots dos, d'un propòsit admès a priori: fer riure de por sense por, que ja té mèrit, als espectadors d'un teatre d'humor, popular i creat per a la diversió a través d'un bon treball actoral.
- «Boeing Boeing», de Marc Camoletti. Adaptació al castellà de Joan Gallart. Intèrprets: Àngel Llàcer, Pep Munné, Ángel Pavlovsky, Mireia Portas, Marta Bayarri i Cristina Solà. Escenografia: Carlos Montesinos. Vestuari: Nidia Tusal. Il·luminació: Josep Parramon. Caracterització: Toni Santos. Coreografia: Mudit Grau. Direcció: Alexander Herold. Teatre Coliseum, Barcelona, 25 març 2009. (2a temporada: Intèrprets: Àlex Casanovas, Santi Ibàñez, Mercè Comas, Beth Rodergas, Marta Bayarri i Cristina Solà. Teatre Apolo, Barcelona, 17 setembre 2009.
- Les 7 portes. No, no es tracta d'una obra que estigui ambientada en el popular restaurant de la façana de mar de Barcelona. Es tracta que, en aquest vodevil, hi ha exactament set portes, número màgic, perquè és una mena de màgia la que fa falta perquè els sis intèrprets s'hi moguin amb la precisió perfecta i perquè cadascú aparegui i desaparegui per cadascuna de les portes en el moment just.
- Veient aquesta versió de l'obra més popular de Marc Camoletti (Ginebra, 1923 - Deauville, 2003), que ha respectat els personatges i la temporalitat dels anys seixanta —qui els ha vist i qui els veu—, a un l'assalta la traïció: ¿i si algun adaptador o director tingués la temptació d'adaptar 'Boeing Boeing' a l'època actual... què passaria? Doncs, que la majoria de les accions hilarants que protagonitzen els personatges de l'obra quedarien invalidades per un simple artefacte actual com és el telèfon mòbil.
- Vet aquí les conseqüències del progrés. 'Boeing Boeing' només es pot veure, per ara, en clau clàssica. Hi ha un únic telèfon, a l'apartament del famós arquitecte —un pisàs de París des d'on es veu tota la ciutat del Sena, situada metafòricament a la banda de la platea— que és el desencadenant d'algunes de les accions. Si en lloc d'un únic telèfon fix hi hagués uns quants telèfons mòbils, moltes de les coses que hi passen passarien d'una altra manera i esclar... maleïda la gràcia!
- Bernard —sense cognom—, és un arquitecte, deia, però podria ser qualsevol altra cosa perquè la seva especialitat és la de faldiller. L'home, interpretat per un Pep Munné [ara Àlex Casanovas] que sap que el Teatre Coliseum [ara Teatre Apolo] és noble i gran i que cal llençar les paraules a l'auditori, cosa que fa tant ell, com la resta de la companyia, s'entén a la vegada amb tres assistentes de vol, gràcies, esclar, al fet que, als anys seixanta, els vols eren encara seriosos i complien més o menys els horaris. Una altra traïció que m'assalta: ¿i si les tres assistentes de vol treballessin en companyies de baix cost, podrien moure's amb tanta seguretat d'horaris entre París i les altres ciutats de destinació?
- Doncs, bé, als anys seixanta, Marc Camoletti ja fa que algun canvi d'horaris també hi hagi. I aquest canvi d'horaris és el que fa que l'embolic prengui forma. Trampejar en un mateix apartament tres assistentes de vol amistançades, un amic de joventut que acaba d'arribar des d'un indret que els francesos anomenen "províncies", una minyona amb còfia, i set portes, la principal, la de la cuina, la del bany i la dels dormitoris, no és cosa gens fàcil.
- Aquí és on entra en joc el personatge que es converteix en l'artífex de tota l'acció: Robert, l'amic, interpretat per Àngel Llàcer [Ara Santi Ibàñez], un jove aparentment tímid, pobletà, carregat de maletes, conco i amb cops amagats, que acaba salvant del mal tràngol el faldiller Bernard i que suca hostessa per triplicat, sense que ni ell mateix sàpiga en què consisteix el seu encant irresistible per a les tres noies.
- Diguem-li vodevil, diguem-li farsa, diguem-li comèdia, tant hi fa, el teatre de bulevard s'entén a vegades només situat en escenaris de tercer ordre, per a públics determinats. En aquesta ocasió, 'Boeing Boeing', que és clarament teatre de bulevard, s'instal·la en el recuperat Coliseum com a teatre i ho fa amb la intenció de convocar-hi tota mena d'espectadors. Sense prejudicis.
- I ho pot fer perquè, entre altres coses, la interpretació coral és d'un nivell molt acceptable, la direcció ha vigilat que el discurs no es perdi en la immensitat del teatre i l'escenografia s'ha esmerat en un espai que conjuga l'elegància d'un pis parisenc d'alta volada, amb la decoració Pop Art de l'holandès Piet Mondrian i la decoració Op Art de l'anglesa Bridget Riley. Combinació de quadres vermell, blau, groc i blanc (Mondrian) —que es repeteix en els coixins preferits de l'arquitecte— i el tauler de dames blanc i negre (Riley), matisat només per petits detalls escenogràfics: tres arxivadors que mantenen els tres colors bàsics de Mondrian, tres globus de llum al sostre i tres roses al fons que la criada va canviant en un gerro de porcellana. Tres colors bàsics, a més, que lliguen amb els dels tres uniformes de les tres hostesses amants de Bernard: el blau d'Air Brasil, el vermell de la TWA i el groc de la Lufthansa. Tres colors que tenen també el seu corresponent accent dialectal: l'alemany de l'hostessa de la Lufthansa, l'anglès americà de l'hostessa de la TWA i el brasiler de l'hostessa d'Air Brasil.
- L'espectacle, en dues parts d'una hora cadascuna, no té com a principal element el discurs. En aquest cas, el text és gairebé simbòlic. El que compta de debò és l'acció, els malentesos, l'embolica que fa fort i el típic "ai, ai, ai" que és la base dels guions de serials de televisió, és a dir, allò que l'espectador sap i que els personatges ignoren.
- Àngel Llàcer [ara Santi Ibàñez] mostra aquí, en el seu paper de l'amic Robert, el seu canvi de registre escènic, després d'altres aventures musicals i televisives, tendint a escenes còmiques compartides amb Pep Munné [ara Alex Casanovas] que juguen clarament al clown de pista, amb bufetades incloses, pim, pam, pum.
- Pep Munné [Àlex Casanovas], l'arquitecte faldiller, manté una serenitat i una elegància que només es desborda quan descobreix que, malgrat el pla salvador del seu amic, les seves tres hostesses amistançades coincideixen, les tres alhora, al seu apartament de París.
- Ángel Pavlovsky [ara Mercè Comas], la criada Berta, talons, davantal, vestit negre i còfia de rigor, fa un paper antològic en la seva trajectòria, després de molt i molt de temps sense encarar-se a una comèdia, amb moments vodevilescos de "gran dama" de l'escena.
- I les tres hostesses mantenen tres registres diferenciats, no només pel color de l'uniforme i per l'accent dialectal, sinó per les seves accions: més sentimental, romàntica i a la vegada enèrgica, la brasilera (Marta Bayarri), molt enèrgica, quadrada, exigent, múrria i lliurada a l'amor, l'alemanya (Cristina Solà) i eminentment pràctica, infidel, vividora, hipòcrita i espavilada, l'americana (Mireia Portas [ara Beth Rodergas]), però, les tres, en un nivell interpretatiu que les manté en un pla molt considerable d'interès.
- 'Boeing Boeing' arriba al teatre avalada per bones acollides recents a Broadway i a Londres i per la referència llunyana de la pel·lícula del 1965, amb Tony Curtis i Jerry Lewis, de la qual la versió escènica s'ha distanciat donant-li o recuperant el to que segurament Marc Camoletti li volia donar en el moment de l'estrena, en una època que els costums de relació de parella eren encara a les beceroles del que han acabat essent quaranta anys després.
- Dos apunts al marge: l'actriu Mireia Portas [1a temporada del Coliseum] és un dels atractius populars del repartiment a causa de les seves excel·lents imitacions en el programa televisiu 'Polònia', amb caricatures de la reina Sofia, la presidenta madrilenya Esperanza Aguirre o la ministra Magdalena Álvarez. Però segurament que a ella no li fan gaire gràcia les comparacions i prefereix que, en aquest cas, sigui valorada pel seu propi treball escènic, que es guanya a pols. I un suggeriment: tenint en compte el registre de l'espectacle i la complexitat —platea i amfiteatre de considerables dimensions— del Teatre Coliseum, ¿per què no s'utilitza el recurs dels micròfons incorporats per facilitar l'audició a tot arreu i no haver d'exercir tant el to elevat dels intèrprets des de l'escenari? Com que 'Boeing Boeing' preveu ser un muntatge d'èxit, qualsevol millora en aquest aspecte acabaria arrodonint la resposta de públic que tot fa pensar que tindrà.
- «Adulterios (Central Park West)», de Woody Allen. Versió de Nacho Artime. Intèrprets: María Barranco, Miriam Díaz-Aroca, Paloma Bloyd, Fermí Herrero i Fernando Acaso. Escenografia: Andrea D'Odorico. Il·luminació: Felipe Ramos. Estilisme: Helena Sanchis. Perruqueria: Antonio Panizza. Ambient musical: César Belda. Moviment: Daniel Pinelo i Daniel Moreno. Direcció: Verónica Forqué. Producció Carlos Lorenzo. Teatre Apolo, Barcelona, 13 juny 2009.
- Saben aquell joc que diu: "¿On és Wally?" Doncs, es pot aplicar aquí i preguntar: "¿On és Woody Allen?" Resulta que l'autor de la pel·lícula catalanoamericana, 'Vicky, Cristina, Barcelona', va escriure l'any 1995 una trilogia sobre amors i desamors, tan propis del geni de Manhattan, amb les peces breus: 'Riverside Drive', 'Old Saybrook' i 'Central Park West', totes d'un acte i amb personatges molt semblants. Es veu que la trilogia va ser una descàrrega de Woody Allen després de la seva tumultuosa separació matrimonial amb l'actriu Mia Farrow i, coincidència o mala intenció, es dóna el cas que Mia Farrow vivia en un apartament de Central Park West, de Nova York. Ves quina casualitat!
- A l'hora de plantejar-se aquesta comèdia per al teatre, Woody Allen estira de la corda de la seva galeria de personatges: una psicòloga d'èxit, casada amb un advocat també reconegut, els dos entre els quaranta i els cinquanta; una amiga professionalment poc prometedora, casada amb un escriptor fracassat, també d'edats similars; i una noia encara estudiant, de 21 anys, expacient de la psicòloga, amb aspiracions a ser muntadora de cinema. Tot passa, esclar, en un apartament de Manhattan.
- El fet que aquesta versió teatral compti amb actrius tan conegudes i admirades com María Barranco i Miriam Díaz-Aroca, a més de ser dirigida per Verònica Forqué, crea un segon punt d'enjòlit: ¿A més de buscar-hi Woody Allen potser s'hi amaga Pedro Almodóvar? I vet aquí el ganxo. Una mena de fusió Pedro-Woody pot arribar a fer les delícies d'aquells espectadors fans del cineasta de 'Mujeres al borde de un ataque de nervios' (¿ja m'entenen, oi?) i de passada descobrir el Woody Allen teatral, que no és gaire diferent del Woody Allen de darrere la càmera.
- Però aquestes operacions de cartellera són perilloses, que no vol dir que no funcionin. D'entrada, un es pregunta per què calia canviar el títol original de la peça si amb la crida de Woody Allen ja n'hi havia prou per congregar públic. ¿D'on surt aquest forçat 'Adulterios' que tampoc no reflecteix amb exactitud l'esperit de l'obra i que, per coses de l'atzar, sembla que vulgui fer l'ullet a aquesta sèrie televisiva catalana, plena d'embolics amorosos i totalment femenina —que no vol dir feminista— i que han titulat 'Infidels'?
- El cas és que el guió de l'obra mostra la mà mestra que hi ha darrere. ¿Com s'ho fa Woody Allen per parlar sempre de les mateixes qüestions sense dir mai el mateix? I l'evidencia és també que els intèrprets assumeixen el conflicte exposat i s'enfronten als diàlegs amb naturalitat, tendint, esclar, a l'espectacle cinematogràfic que és, en definitiva, el que segurament s'espera, almenys, de dues actrius del clan Almodóvar i de la directora que és entre bambolines.
- I aquesta inclinació de la balança cap a la pantalla és el que fa que l'obra sigui més Almodóvar que Allen. I no es tracta de retreure-li a Verònica Forqué aquesta feblesa. Sabut és que de tant anar amb un coix, al final un també coixeja. I la coixera del muntatge ve pel costat de l'estridència, d'estirar més la corda del vodevil que no pas la intel·ligència psicològica de Woody Allen. I la cosa, en tot just una hora i vint minuts, en un apartament de decoració luxosa i unes vistes a Manhattan que no tenen res a veure amb les que es divisen des de l'Apolo del Paral·lel enllà, va pujant de to, fins al punt que no n'hi ha prou amb el discurs sinó que s'accentua amb algunes trompicades, algunes ensopegades, més d'una traveta i alguna caiguda gairebé acrobàtica al servei de provocar rialles de pista, però que desvirtuen el fons psicològic del conflicte.
- Perquè, sense ganes de desvelar-ne els secrets, és fàcil d'entendre que l'embolic comença quan la psicòloga d'èxit (Phillys - María Barranco) descobreix que el seu marit, l'advocat reconegut (Sam - Fernando Acaso) s'entén des de fa un parell d'anys amb l'amiga sense pretensions (Carol - Miriam Díaz Aroca) que acabarà patint una frustració en descobrir també que el seu amant, l'advocat, acaba de conèixer una joveneta de 21 anys (Juliet - Paloma Bloyd), antiga pacient de Phyllis, amb qui vol refer la vida, i l'escriptor fracassat (Howard - Fermí Herrero) vol salvar la criatura de caure en mans de l'advocat faldiller que és qui ha provocat que la seva dona Carol li fes el salt.
- Com que la gràcia de les comèdies de Woody Allen està en com es desenvolupen i en el que diuen i no pas en saber o no saber exactament què hi passa, aquesta sinopsi descrita abans vol ser més una guia de l'espectador que no pas una descoberta a l'avançada de la trama.
- La mà i l'ombra de Verónica Forqué —la segona incursió en la direcció teatral que fa l'actriu—, és més que allargada. Sobretot en la caracterització que fa Miriam Díaz-Aroca del paper de la ingènua i enganyada Carol, més Verònica-Almodóvar impossible. També s'hi deixa notar, l'ombra, en la histèria controlada que imprimeix el caràcter de la psicòloga Phillys, que representa María Barranco. Les dues juguen molt bé el paper que els ha tocat, però no defugen els tics que les han fetes populars com a actrius. No hi ha res a dir. De segur que la primera i única intenció, des del moment de triar aquesta peça breu de Woody Allen, fins a canviar-li desafortundament el títol —vici estès en els distribuïdors de pel·lícules doblades— i buscar els intèrprets que s'hi han incorporat, és aquesta: fer un espectacle teatral d'alta comèdia que s'adapti sense problemes a la dignitat del teatre de bulevard. Però això no evita que, quan baixa el teló, un es continuï preguntant: "¿On és Wally?, és a dir, "¿On és Woody Allen?".
- «Sweeney Todd». Música i lletres: Stephen Sondheim. Llibret: Hugh Wheeler. A partir de l'adaptació de Christopher Bond. Traducció al castellà: Roser Batallà i Roger Peña. Intèrprets: Vicky Peña, Joan Crosas, Teresa Vallicrosa, Xavier Ribera-Vall, Pedro Pomares, Ruth González, Esteve Ferrer, Maria del Mar Maestu, Pedro de los Ríos, Joana Estebanell, Belén Marcos, Susana Rodríguez, Lucía Martín, Meritxell Coma, María Jesús Comerón, Antonio Villa, Tony Cruz, Andrés Navarro, Gonzalo Montes, Fernando Samper i Rafa Casette. Músics: Pep Pladellorens, Ernesto Manchón, Guillermo Prats, Jaume Cortadellas, Ferran Oltra, Ignacio Herrero, Josep Gomàriz, Luis Aldir, Francisco Garcia, Juan Luis Jordá. Col·laboració direcció escènica: José Antonio Gutiérrez. Ajudant direcció musical: Pep Pladellorens. Disseny de so: Roc Mateu. Vestuari i caracterització: María Araujo. Il·luminació: Kiko Planas. Escenografia: Jon Berrondo. Direcció musical: Manuel Gas. Direcció escènica: Mario Gas. Producció original en català del Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya (1995). Producció actual del Teatro Español de Madrid. Teatre Apolo, Barcelona, 3 abril 2009.
- Fa catorze anys que el musical 'Sweeney Todd', aleshores per primera vegada aquí en versió catalana, va marcar un abans i un després en el teatre musical de l'època. Mario Gas va estrenar el musical al Teatre Poliorama, aleshores gestionat pel desaparegut Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya, amb molts dels intèrprets que ara repeteixen en aquesta versió castellana que fa una minitemporada fugaç de només sis setmanes a Barcelona i al Teatre Apolo.
- Constatar que la seducció que provoca el musical de Stephen Sondheim en el públic actual —catorze anys ja són una bona generació i per tant hi ha públic que no l'havia vist aleshores— és la mateixa des de la primera peça coral que va provocar un 5 d'abril del 1995, al teatre de Canaletes, demostra la intemporalitat de l'obra rigorosa que acostuma a marcar la feina teatral de Mario Gas i, en aquest cas, caldria dir dels germans Gas, perquè la part musical, dirigida per Manuel Gas, és tan important com la part dramàtica d'aquest thriller mig de terror, mig d'humor negre, que parteix d'uns hipotètics fets reals del segle XVIII, i que se situen en el Londres pobre i més deprimit del segle XIX, el del carrer Fleet Street, reconvertit dos segles després, fins a finals dels vuitanta del segle passat, en el centre de les empreses de premsa britànica. Uns fets reals, però, que també tenen precedents llegendaris a París i, posats a fer, a Barcelona on, segons el mateix Mario Gas, l'escriptora Maria Aurèlia Capmany havia dit que existia una rondalla que parlava d'un barber i d'una dona que feia pastissos.