ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
[Mercat de les Flors]
- «Basket Beat. Un nosaltres abans que un jo». Creació col·lectiva. Intèrprets: Josep Maria Aragay, Alba Atcher, Berta Baliu, Marina de la Maza, Oumayma El Hichou, Anamí Freitas, María Gómez, Rubén Gómez, David Karim Djilali, Raúl Pérez, Isma Safraoui, David Sitges-Sardà. Assessorament coreogràfic: Nora Sitges-Sardà. Ajudant direcció: Juan Campanadal. Escenografia i il·luminació: Adrià Pinar. Construcció escenografia: Nafka. So: Carles Parra. Vestuari: Rosa Lugo. Fotografia i vídeo: Àlex Rademakers. Disseny gràfic: Clara Gispert. Coordinació projecte: Ginesta Ferrer. Direcció escènica: David Martínez. Direcció musical: David Sitges-Sardà. Direcció Associació Basket Beat: Josep Maria Aragay. Sala Maria Aurèlia Capmany, Mercat de les Flors, Barcelona, 24 març 2018.
- Hi ha espectacles singulars, inclassificables, però no per això menys teatrals. Aquest n'és un. L'aparent senzillesa escènica amaga un treball de fons que va més enllà de la intenció dramatúrgica perquè inclou la possibilitat de donar veu als joves i no només d'una manera paternalista sinó oferint-los una plataforma convencional enmig d'una programació regular.
- «Basket Beat. Un nosaltres abans que un jo» és un espectacle que, amb base d'orquestra dirigida per David Sitges-Sardà, inclou música, hip hop, moviment, coreografia, humor, cant, percussió, teclats i un moment de tubòfon i, malgrat les fugaces intervencions parlades, també incorpora una dosi de reflexió arran de terra de fets socials que, de tan evidents, no haurien de necessitar les falses promeses que sovint es fan des de les altes jerarquies.
- La base de l'espectacle són les pilotes. De fet, les dures bimbes de basquet són l'element principal de la percussió, una percussió rítmica, coordinada entre tots els intèrprets, que a vegades sembla que juguin a aquella picaresca improvisada que agradava tant a segons quins músics de jazz, enganyant-se els uns als altres quan, fent veure que s'acabava, tornaven a començar.
- Però hi ha també en l'espectacle —molt breu, 60 minuts— moments de veu melòdica, d'instrumentalització orquestral, d'humor amb la paròdia d'una mena d'Operació Triomf de televisió, amb cartells d'instruccions de la regidora de plató per fer riure, plorar o esbroncar, i encara queda temps per representar les diferències que sovint apareixen entre col·lectius diversos i que desemboquen en violència per acabar convencent-se que sempre és millor «un nosaltres abans que un jo».
- L'espectacle s'ambienta en una plaça pública i tot comença amb l'assaig que una colla de joves del barri fa de l'espectacle que han de representar. El espectadors, doncs, assisteixen a aquest assaig de ficció, cosa que permet la llicència de mantenir una certa improvisació dins del rigor escènic establert des del primer a l'últim moment.
- Finalment, quan l'assaig s'ha acabat, l'última escena és la que hauria de ser la primera. És a dir, aquella que avisa que s'apaguin els telèfons mòbils i s'obre amb l'aparició del grup d'intèrprets amb el vestuari carbassa, marca de la casa, de les cinc B: Big Band Basket Beat Barcelona (BBBBB), una companyia nascuda a partir de l'Associació Basket Beat, dedicada a les persones en ambients desfavorits per acompanyar-les en el seu creixement personal i treballant amb presons, centres públics, escoles i instituts. I darrera d'aquest projecte, a hores d'ara totalment consolidat, hi ha Josep Maria Aragay, integrador i educador social, musicoterapeuta —que també fa d'actor— i que es dedica a donar forma a la seva voluntat de fusionar art, moviment, educació i acció social. L'espectacle, presentat en dues úniques funcions al Mercat de les Flors, és una de les millors constatacions de la feina feta.
- «Bèsties». Concepte de Camille Decourtye i Blaï Mateu Trias. Col·laboració de Maria Muñoz i Pep Ramis (Cia. Mal Pelo) i Bonnefrite. Interprets: Lali Ayguadé, Noëmie Bouissou, Camille Decourtye, Taïs Mateu Decourtye, Blaï Mateu Trias, Julian Sicard, Piero Steiner, Ricardo Martell, Martí Soler Gimbernat i Mado & Tino. Cavalls: Bonito i Shengo. Ocells: Gus Zou, Midinette, Farouche, Blanche i Albert. Treball amb els animals: Camille Decourtye, Nadine Nay i Laurent Jacquin. So: Fanny Thollot. Il·luminació: Adèle Grépinet. Vestuari: Céline Sathal. Producció i difusió: Marie Bataillon i Stéphanie Brun. Direcció tècnica: Marc Boudier. Direcció: Camille Decourtye i Blaï Mateu Trias. Copproducció: Temporada Alta 2015, Mercat de les Flors, Les Nuits de Fourvière, Grand Lyon Métropole, Pronomade(s) en Haute-Garonne, La Villette París, Festival La Stada Graz, Théâtre national de Toulouse, La Verrerie d’Alès, Carré magique Lannion Trégor, CIRCa, Auch, Gers, L’Usine, Tournefeuille, EPCC-Le Quai, Angers, Théâtre Firmin Gémier, La Piscine, Theater op de Markt, La Fête du chapiteau bleu, L’Estive, scène nationale de Foix, Centre de développement chorégraphique Toulouse i Midi-Pyrénées, Le CREAC de Bègles. Plaça Margarida Xirgú, Carpa de Baró d’Evel Cirk Cie, La Copa, Temporada Alta, 19 novembre 2015 i Mercat de les Flors, Barcelona, 11 desembre 2015. A partir de 8 anys
- Els espectadors que es van submergir en l'espectacle 'Le sort du dedans', un dels espectacles en carpa —anterior a l'espectacle 'Mazút', també vist aquí— de la Baró d'Evel Cirk Cie —aquesta companyia franco-catalana gràcies a la parella a la vida real de Blaï Mateu (fill de Tortell Poltrona) i l'artista francesa i especialista en el tracte amb el cavall, Camille Decourtye—, recordaran la sensació intensa d'un espectacle que, del circ tradicional, només en conservava la carpa i la pista perquè la concepció de la resta de l'espectacle fugien de qualsevol estereotip sobre el gènere.
- Ja aleshores, el cavall Bonito era l'autèntic protagonista de l'espectacle. Han passat unes quantes temporades des del 2009 d'aquell espectacle vist també a l'exterior del Mercat de les Flors, però les imatges de segur que queden enregistrades com si fos el primer dia.
- En l'actual espectacle, 'Bèsties', la troupe ha crescut, tant en bèsties com en persones. A Bonito li han fet parella amb Shengo. I a tots dos, els han distret amb cinc ocells, corbs i periquitos, amb noms de fonts, com els dos cavalls: Gus Zou, Midinette, Farouche, Blanche i Albert. És així perquè a can Baró d'Evel, les bèsties, en realitat, és com si fossin persones i, com diuen els dos promotors de la companyia, mentre molts els porten a l'escorxador i se'ls cruspeixen, ells els ajuden a viure en companyia.
- I no només això, perquè tant els dos cavalls com els cinc ocells, quan surten a pista, saben el que han de fer, com s'han de moure i quines accions han de mostrar als dos-cents cinquanta espectadors que omplen les grades de la carpa —per cert, en aquesta minitemporada al Mercat de les Flors, com ja va passar a Temporada Alta, amb totes les entrades exhaurides des del primer moment— que serveix també per ampliar el nombre d'artistes que converteixen la troupe de persones en una barreja de dansa, ball, circ, teatre, música... poesia, humor, òpera, clown, acrobàcies, un arbre sorpresa a la pista, molta palla, una gàbia buida, llengües diverses, sons, crits, cançó...
- Una de les sensacions de 'Bèsties' és que l'espectacle torna, d'una manera onírica, als orígens de la humanitat, al temps de les coves prehistòriques, quan bèsties i persones convivien en harmonia i, de tant en tant, també en una acordada llei de la selva per subsistir: menjar i vestimenta. ¿Potser en realitat la humanitat no ha canviat tant des d'aleshores?
- Malgrat que no pugui ser titllat exclusivament d'espectacle de circ, 'Bèsties' recorre a artistes que sí que provenen de la pista. Així, entre ells hi ha Julian Sicard, un acròbata marroquí; Noëmie Bouissou, una jove acròbata amb una gran elasticitat; Piero Steiner, un actor de la Commedia dell'Arte i també de la dansa i el circ que ha treballat amb Escarlata Circus, Circ Panique i Mal Pelo; Laly Ayguadé aporta el moviment amb virtuosisme i, a banda dels dos creadors i directors de l'espectacle, s'hi incorpora, per tradició de nissaga, la seva filla, Taïs Mateu Decourtye, ara té 9 anys, que és com es fa als circs de tota la vida per garantir la continuïtat. Com diria l'avi de la criatura: «Què bèsties!»
Critica de l'anterior espectacle de Baró d'Evel Cirk Cie, «Le sort du dedans» en aquest enllaç
- «Maravillas. 16è Circ d'Hivern». Intèrprets de la família Bolondo: Blancaluz Capella, Julián González, Maximiliano Stia, Rafael Moraes, Ramiro Vergaz, Gustavo Arruda, Niko Costello, Anabel Labrador, Thierry Azoulay, “Zouz”. Il·luminació Thierry Azoulay, “Zouz”. Vestuari: Rosa Solé. Direcció Olivier Antoine. Coproducció: Mercat de les Flors, El Bidó de Nou Barris. Mercat de les Flors, Barcelona, 18 desembre 2011.
- Teatre, humor, paròdia i molt, molt més. I tot amb el llenguatge del circ, però amb una mirada al circ que va ser i potser no serà mai més. La proposta de la companyia, que es presenta com a Família Bolondo, ha deixat temporalment l'espai habitual de l'Ateneu Popular9Barris —que està en obres— per presentar el seu espectacle d'hivern al Mercat de les Flors. I qui sap si aquest salt a un escenari de tradició teatral i de dansa com el del Mercat no és el que els ha impulsat encara més a elaborar un guió de màxima teatralitat, sense una fissura ni una interrupció, on no hi sobra ni hi falta res, que es fa curt, vaja, i durant el qual els diferents membres de la companyia executen els seus números de circ, però com si els executessin per atzar, perquè s'hi troben, per amor a l'art, perquè un dia van perdre la carpa que arrossegaven des de feia tres generacions i, en un triple salt mortal endavant, volen recuperar el pòsit de la tradició de pista familiar per guanyar-se el suport de la imparable evolució contemporània.
- La direcció d'Olivier Antoine, artista i professor de l'École Supérieur des Arts du Cirque du Bruxelles i de l'Institut National des Arts du Music Hall, no ha deixat que es produeixi cap buit en la posada en escena —i dic expressament posada en escena perquè 'Maravillas' és un espectacle de circ teatral— i això li confereix una línia de continuïtat que s'enriqueix, amb els gags i els números de clown, per entrar en les accions més pròpies de pista, basades sobretot en les acrobàcies aèries, els malabars i la màgia.
- A la qualitat global de tots els intèrprets, cadascú en la seva especialitat, es pot remarcar el paper de Niko Costello, músic, comediant i showman, que malda durant tot l'espectacle per mostrar les seves aptituds com a cantant de tos els gèneres i tots els estils. També són remarcables els números ambientats en l'època dels vaquers que té el seu màxim exponent en la pujada a la sella en un exercici humorístic de trapezi d'una gran originalitat. La màgia de Julián González ofereix també alguns dels moments més irònics sobre el mateix gènere que practica. I el paper omnipresent de la iaia de la colla que camina ajupida i amb bastó —una dona capaç de saltar i ballar quan no la veu ningú!— aporta el clima de dóna nom a la companyia on no hi pot faltar la matrona que ho manega tot per l'autoritat que li han atorgat els anys.
- 'Maravillas' és —valgui el joc de paraules— una meravella. Un espectacle de circ que trenca totes les fronteres possibles d'edat. Un espectacle per a tots els públics que embaladeix els més petits per la seva originalitat i qualitat i que reconforta els adults per la transgressió que fa del gènere, amb un sa humor sobre la pròpia dificultat que, arran del crac financer, amenaça més que mai el feble món del circ.
- «Le sort du dedans». Concepció de Camille Decourtye i Blai Mateu Trias. Creació musical: Thibaud Soulas. Intèrprets: Camille Decourtye (cant i acrobàcia), Blai Mateu Trias (clown i acrobàcia), Thibaud Soulas (contrabaix), Bonito (cavall). Col·laboració artística: Virgínie Baes i Jean Gaudin. Sonorització: Fanny Thollot. Il·luminació i escenografia: Pierre Heydorff. Vestuari: Nathalie Prats. Tècnics: Marc Boudier i Laurent Jacquin. Direcció: Camille Decourtye i Blai Mateu. Carpa de la Companyia Baró d'Evel Cirk Cie. Mercat de les Flors. Plaça Margarida Xirgu. Barcelona, 29 novembre 2009.
- La carpa és petita. I la pista encara més. I els espectadors, només els que hi caben, uns dos-cents cinquanta, en grades. L'espectacle, però, és dels grans i dels que deixen empremta i es fan inoblidables. Home, dona, cavall, violoncel... clown, acròbata, músic, cantant... arquet, fuets xiuladors, sabates vermelles... tot són elements que es barregen i es confonen i que també s'intercanvien els papers en un joc de competències personals i animals i de petits malentesos, però amb molt bona intenció, que van de la sorpresa del primer retrobament a la distància que els separa i de la distància a l'aproximació, lenta, progressiva, en un flirteig constant entre tots que promou un pols d'una hora i mitja per veure qui en sortirà vencedor.
- L'espectacle de circ poètic comença només arribar els espectadors a la carpa. L'entrada a les grades es fa per un passadís circular, travessant un parell o tres de cortinatges que proporcionen una banda sonora de campaneig improvisada amb el moviment de les peces: tubs metàl·lics, barrots de fusta, làmines de ferro...
- Aquest mateix passadís circular servirà després perquè algunes de les accions s'hi desenvolupin amb l'efecte corresponent d'observar-ne només les ombres xineses darrere la tela o els caps dels intèrprets que hi apareixen per dalt...
- S'hi corre amb un monocicle de construcció pròpia, s'hi fan voltes dalt del cavall, serveix de palestra per a discursos que no exigeixen ser entesos sinó més aviat escoltats perquè volen més fer sentir la sonoritat de la veu, al costat dels cants que també hi aporta Camille Decourtye, alguns amb ressonàncies zíngares, i la música de Thibaud Soulas i el seu violoncel, instrument cobejat pels altres dos personatges i que causa un dels primers impactes de pista quan es despenja com un dard gegant des del punt més alt de la carpa, rasant per un pèl la closca pelada del músic.
- Blai Mateu Trias —és obligatori fer constar que porta la sang dels Tortell Poltrona tot i la seva formació circense feta a França— hi fa el paper de clown minimalista. No necessita ni tan sols nas per provocar els somriures i les cleques dels espectadors —també dels més petits, malgrat que siguin públic minoritari, en aquest cas—, ajudat pels altres dos intèrprets, la seva companya de pista —i a la vida real— amb moments també clownescos, i el músic convidat que evoluciona de personatge passiu, gairebé absent, pendent només del seu arquet i del cos ondulat del violoncel fins a individu gelós també de possessió, com qualsevol dels altres dos, o potser hauríem de dir dels altres tres si hi incloguéssim Bonito, un esplèndid cavall ros hispanoarab, molt jove, només set anys, diuen, que arriba a la pista com aquell qui s'hi deixa caure tot passejant, sol, per afegir-se al grup, i que en surt i hi torna per fer cadascun dels seus números amb un posat de trobar-s'hi bé i no deixar-se sorprendre per la concurrència que està pendent dels seus passos.
- Tot l'espectacle respira escalfor. Cos a cos. I a poc a poc va aconseguint una complicitat extrema entre espectadors, molt a tocar de la pista, i els intèrprets. Cadascun dels tres personatges té el seu vessant més irònic i també el més poètic. Entre números d'acrobàcia de parella, o de triangulars d'una major dificultat, es fan curses per l'exterior de la pista o es fa cavalcada al galop amb Camille de genet. I hi ha també moments de clown total amb un Blai Mateu imitador dels passos de trot lent del cavall, del rebuf del cap o l'autofuetada amb profusió de sons al vol, amb palmellades al cos o amb la mà a la boca. Especialment aplaudida la seva intervenció amb intent de diàleg amb la genet i el cavall, ajaguts els dos a la pista, intentant fer-los entendre que aquell no és lloc per dormir la mona i que s'han d'aixecar i sortir, parlant-los en anglès, primer a ella, després a ell, el cavall, fins que sembla que l'entenen i fins i tot l'obeeixen.
- A la llarga, la incògnita està plantejada: ¿Qui ha ensinistrat a qui? ¿L'home —o la dona— al cavall? ¿L'home i la dona al violoncel·lista? ¿El violoncel·lista a ells dos? ¿O el cavall a tots tres? La resposta, en un moment fugaç molt teatral, d'aquells que es podrien qualificar d'"Apaga i fuig corrents", tanca l'espectacle quan el cavall, amo i senyor dels seus desitjos, estira amb el musell la soga que penja del centre de la pista i es fa el fosc final. Tot un efecte de feina de circ compartida que deixa molt clar qui té la paella pel mànec... o la corda pel morro, en aquest cas.
- «May B». Coreografia de Maguy Marin. Música original de Franz Shubert, Gilles de Binche, Gavin Bryars. Intèrprets: Ulises Álvarez, Flora Bourderon, Yoann Bourgeois, Teresa Cunha, Jordi Gali, Vania Gouvea, Sandra Iche, Cathy Polo, Vincent Weber, Yasmina Youcef. Vestuari: Louisa Marin. Il.luminació: Pierre Colomer. Companyia Maguy Marin i Maison des Arts et de la Culture de Créteil. Barcelona, Mercat de les Flors, 30 setembre 2006.
- La coreografia 'May B', de Maguy Marin, té vint-i-cinc anys de vida. Però la seva presentació a Barcelona ha representat gairebé una estrena absoluta. No només perquè es recupera per commemorar el centenari del naixement de Samuel Beckett sinó perquè també obre una etapa renovada per al Mercat de les Flors i ho fa amb un espectacle de força contemporània, malgrat el quart de segle.
- 'May B' és més teatre que dansa, més mim que coreografia, més interpretació que moviment. I és així perquè els deu intèrprets, deu personatges beckettians fins al moll de l'os, captiven per la seva posada en escena que treballa mil.límetricament el gest i l'expressió sense caure en l'esperpent sinó convertint-los en pobres ànimes perdudes, immòbils, amables i que fins i tot es fan estimar.
- Deu ànimes en pena, vestits amb parracs, envoltats de núvols de pols, avancen i no avancen, viatgen sense saber on van, esperen sense que arribi ningú i es mouen com figures mecàniques al ritme d'una banda sonora que forma part també del moviment, com en l'últim passatge de la coreografia, que comença a escoltar-se per la banda dreta de l'escenari i acaba esllanguint-se lentament i silenciosament per la banda esquerra en un efecte estereofònic que provoca la sensació de camí recorregut, de proximitat i llunyania.
- La coreografia, d'una hora i vint minuts, es basa en l'univers literari de Samuel Beckett. No és fàcil situar cada personatge i cada passatge en un moment concret de l'autor. Però sí que Maguy Marin fa una concessió a aquesta nebulosa quan apareixen els personatges amb pistes d'algunes de les seves obres.
- Però no és imprescindible conèixer Beckett a fons per entendre la coreografia de Maguy Marin. El seu llenguatge gestual té una força intemporal i universal. L'angoixa d'avançar sense saber cap a on ni on s'arriba. L'angoixa d'avançar sabent que es tornarà enrere. L'angoixa de pujar i baixar de l'escenari al ralenti perquè el camí no és fàcil. Els intèrprets acompanyen la banda sonora de 'May B' amb sons i sessions rítmiques coordinades demostrant així que la dansa-teatre no necessita grans textos sinó que amb un rum-rum en té prou per crear un clima surrealista, absurd, esperpèntic o clownesc. Els intèrprets s'emporten el reconeixement dels espectadors. I els espectadors, la sensació que la dansa encara té futur si recupera els seus millors orígens del llenguatge contemporani.
- «Comedia Tempio». Posada en escena i coreografia de Josef Nadj. Música de Stevan Kovacs Tickmayer. Escenografia de Goury. Vestuari de Catherine Rigault i Sylvie Régnier. Il.luminació de Rémi Nicolás i Raymond Blot. Intèrprets: Peter Lengyel, Denes Debreï, Peter Gemza, Katheleen Reynolds, Nasser Martin-Gousset, Josef Nadj, Laszlo Rokas, Guillaume Bertrand, Gyork Szakonyi i Cécile Thiéblemont. Centre Coreogràfic d'Orleans. Barcelona, Mercat de les Flors, 29 d'abril 2006.
- Josef Nadj, d'origen ioguslau però establert i nacionalitzat francès, a l'hora de plantejar 'Comedia Tempio', es va abocar fa quinze anys en el que podia haver estat la vida de Josef Brenner, un escriptor hongarès de principis del segle XX, deixeble de Freud, que utilitzava el pseudònim de Géza Csath.
- Brenner, psiquiatre d'ofici, tenia a més la passió de la literatura, la pintura i la música. La seva vida, entre l'idealisme cultural i el fracàs, va tenir una trajectòria tràgica. Va assassinar la seva dona, es va intentar suïcidar, va seguir un tractament de desintoxicació i, finalment, va morir als 32 anys.
- Josef Nadj intenta amb 'Comedia Tiempo' enllaçar amb l'obra inacabada de Brener. I ho fa amb un espectacle on la música i la plàstica són elements essencials. Fa la impressió que Nadj desplegui un llibre mòbil gegantí que amaga la part interior d'un casalot misteriós on hi ha portes, finestres, rampes, graners i mobles, trets gairebé de conte fantàstic.
- Els intèrprets, dues dones i vuit homes, són també personatges que fa la impressió que, més que ballarins, hagin estat dibuixats per un dibuixant que beu de les fonts de la tradició de la il.lustració de l'est d'Europa. És en aquest punt on Josef Nadj recorre simbólicament als seus orígens, nascut fa cinquanta anys a l'antiga Ioguslàvia (Kanjiza, Vojvodine, 1957).
- Espectacle escenogràficament càlid, on la fusta hi té un paper promordial. Però també espectacle fascinant pel joc mecànic que amaga cada racó del casalot, més encantat que no pas una altra cosa, i que serveix als diversos personatges per entrar en un joc de trapelleries i juguesques.
- ¿Què és més fàcil, baixar d'unes golfes unes taules i cadires a coll o fer que les taules i les cadires baixin plegades amb qui les intenta arrossegar? D'aquesta manera, els diferents personatges —tots, una colla d'homenets amb vestit negre i barret fort— entren en un joc d'eliminar-se entre ells, amagant-se en alguna de les trampes de la casa, fent desaparèixer el més feble, penjant-ne un altre a les altures sense que tingui manera de baixar, donant corda a una trama circular que no té ni començament ni final i que segueix un fil surrealista al qual seria absurd buscar una explicació.
- El resultat és un espectacle on la bogeria, la lucidesa, l'humor i fins i tot alguns moments de número de clown de pista de primera categoria, el fan inimitable. Josef Nadj utilitza la coreografia 'Comedia Tiempo' com a recurs per desgranar una comèdia sense paraules on la dansa es converteix simplement en moviment, un moviment artesà, en estat pur i sense convencionalismes.
- «Bendita». Companyia Metros. Coreografia basada en l'obra 'La casa de Bernarda Alba', de Federico García Lorca. Intèrprets: Maria Carmen García, Elisa Crehuet, Ana Criado, Sonia Martín, Tamara Soler, Joana Rañé, Susana García, Sandrine Rouet, Jofre Caraben, Golan Yosef i Raúl Heras. (Intèrprets altres funcions: Sau Ching, Diana Noriega, Yannick Badier, Arnau Castro, Vicente Palomo i Daniel Corrales). Vestuari: Kathy Brunner, Il.luminació: Erik Berglud. Escenografia: Joan Jorba. Banda sonora: José Antonio Gutiérrez. Direcció: Ramon Oller. Barcelona, Mercat de les Flors, 23 març 2006.
- Ramon Oller ha fet una recreació, amb una mirada molt personal passada pel matís de la coreografia, de l'obra de Federico García Lorca, 'La casa de Bernarda Alba'. Com és habitual en moltes de les seves coreografies, no és només la dansa l'element principal sinó que la paraula hi té un paper destacat. En aquest cas, és Poncia, la criada de la casa, la que s'encarrega d'introduir cadascun dels passatges de l'obra.
- Ramon Oller ha tendit a deixar en la seva essència el que García Lorca va voler expressar el 1936 amb 'La casa de Bernarda Alba'. L'opressió de la mare, la por al canvi, l'esclavatge com a norma i la falta de llibertat, doncs, són l'eix de la coreografia que Oller presenta en un espai on, com als escacs, juguen blanques i negres i hi perd tothom, i en un ambient enreixat, d'empresonament, per a les cinc filles de Bernarda Alba, però també d'empresonament per a la mateixa Bernarda, la dona ja gran, viuda, que només troba en el forrellat on tanca les seves filles una manera de mantenir la tradició que és tota la seva font de vida i de cultura.
- Ramon Oller fa una reflexió i un retrat de l'Andalusia de l'època, però que ara també s'ha convertit en un retrat de la realitat de moltes altres cultures que s'han vist descobertes per la cultura occidental en la seva manera de ser ancestral, amb la repressió com a teló de fons. En certa manera, és el mateix que García Lorca va fer quan va escriure 'La casa de Bernarda Alba', emmirallant-se, pel que sembla, en unes veïnes que el mateix autor tenia a Valderrubio, prop de Granada.
- Muntatge fet de simbologies, exigeix que l'espectador tingui una lleugera noció del drama lorquià. Però la seva universalitat permet que, fins i tot sense tenir-ne cap referència, gràcies aquí, és clar, a les introduccions parlades de Pòncia —escenes teatrals dins la dansa— l'essència que busca Ramon Oller sigui el moll de l'os de tot l'espectacle.
- La banda sonora condueix el drama a les arrels de la terra on ha nascut. Les músiques flamenques i un acompanyament sonor, que vol ser un protagonista més, marquen els moments més àlgids. La lluita de les cinc dones joves en un ambient reclòs per aconseguir l'home que ha de canviar la vida d'una d'elles i el crit per guanyar la llibertat s'imposen amb l'evidència de la història i es dibuixen en cadascuna de les escenes de la coreografia que continua demostrant la capacitat de la trajectòria de la companyia Metros.
- «Jugant amb Molière (De banyes i tracamanyes)», de Juan Antonio Castro. Versió catalana i adaptació en vers blanc de Josep Maria Vidal. Disseny escenografia i vestuari: Montse Amenós. l.luminació: Kiko Planas. So i música original: Àlex Polls. Intèrprets: Jaume Comas, Mariona Ribas, Miquel Sitjar, Alexandra Palomo, Jaume Pla, Fermí Casado, Pepa Arenós, Carles Arquimbau i Ramon Canals. Direcció: Esteve Polls. Barcelona, Mercat de les Flors, 15 desembre 2005.
- L'espectacle 'Jugant amb Molière', dirigit per Esteve Polls —83 anys i al peu del canó— presenta d'una tirada els personatges més cèlebres del dramaturg francès que visiten el seu estudi. Hi apareixen, doncs, icones del teatre universal com l'avar, el malalt imaginari, el burgès gentilhome, la dona sàvia... i tots a través de la màgia que permet la llicència de la fantasia i d'un recurs tan tradicional com eficaç: de les mateixes pàgines dels llibres i dels pergamins que amaguen les escenes més sucoses de Molière.
- La primera impressió que fa l'espectacle és que ha estat posat a escena amb una elegant presentació. L'escenografia i el vestuari fan honor al clàssic. Però també evidencien que estem davant d'un espectacle vàlid per a tots els públics, sense que això vulgui dir que faci cap concessió, sinó que té tots els ingredients per ser ben rebut per un públic escolar sobretot preadolescent.
- A això, hi ajuda una versió catalana que té la garantia de Josep M. Vidal, demostrada en altres muntatges recents. I també la interpretació, que és globalment alta i rigorosa, tenint en compte que l'obra parteix d'un text que el seu autor, Juan Antonio Castro (Talavera de la Reina, Toledo, 1927 - Madrid, 1980) defineix amb el subtítol 'De banyes i tracamanyes' i que l'actual muntatge remata com a 'Divertimento molieresc en dos temps eixelebrats i un intermezzo llunàtic' i que si féssim cas d'aquests adjectius, en segons quines mans, podria caure en l'esperpent.
- Fa l'efecte que Esteve Polls ha dirigit la troupe sota el lema de la moderació i que ha fet que no se li escapessin de la mà més del compte, que diguessin el que han de dir tal com toca dir-ho, i que facin de l'art tota una comèdia sense que es noti. I ha aconseguit, a més, fer sortir de cadascun dels intèrprets, una vena arlequinada que probablement no podrien mostrar sense propostes com aquesta.
- 'Jugant amb Molière' té una trama tan progressiva i clara per saber on vol anar a parar que l'únic que diria que li sobra és l'entreacte. Probablement un petit escurçament, en general, i deixar el muntatge en un sol temps, acabaria de fer evident el ritme intern que té i que no decau en cap moment.
- Esteve Polls, el director, diu que ha presentat alguns projectes al Teatre Nacional de Catalunya que no li han estat acceptats. Aquest, doncs, és un muntatge que tindria cabuda en una de les moltes programacions del TNC per a tot el públics. En una paraula: mentre a hores d'ara en Marivaux fa gresca per als adults i Massagran fa de les seves per als més petits, Molière podria fer també de les seves amb aquest muntatge per als que estan entremig. Al cap i la fi, Marivaux i Molière són fills del mateix gresol teatral. I a en Massagran, si cal, se'l declara fill adoptiu dels francesos. I tots contents.
- «Enlloc com a casa». Companyia Sèmola Teatre. Creació i direcció artística de Joan Grau. Escenografia i direcció tècnica de Fina Solà. Ajudant de direcció: Isnelle da Silveira. Intèrprets: Roser de Castro, Egbert de Jong, Lindsay Dos Ramos, Juanjo Ruano, Marina Rodríguez, Laila Llorca, Quim Castellà i Fidel Pereiro. Col.laboració: Natxo Tarrés. Barcelona, Mercat de les Flors, 13 octubre 2005.
- Un cop d'ull a l'historial de Sèmola Teatre dels últims quinze anys evidencia el que Joan Grau —ara per sempre en el record de d'aquesta singular companyia de Vic—, deia sovint sobre el paper que les seves creacions tenien a casa. Sèmola Teatre ha passejat molt més els seus muntatges per tot el món que no pas per les places i els espais escènics del seu país. Les excepcions són comptades: la Fira de Tàrrega i el Mercat de les Flors.
- És així com els espectadors catalans va conèixer la filosofia escènica, anomenada poètica per molts, de Joan Grau. Amb espectacles com 'In concert', 'Híbrid', 'Esperanto' o 'Centvinticinc'. I encara amb el muntatge del Fòrum de les Cultures, 'Somnis en unes nits d'estiu', que reunia cada nit, abans de tancar el recinte, un gruix de visitants asseguts a les escales de les grades de davant del llac on s'havia acabat de representar l'espectacle emblemàtic, també diari, 'Moure el món'.
- La força d'una companyia, i en aquest cas del seu creador, mort en un absurd accident de moto el mes d'agost d'aquest any, en una carretera comarcal, sortint d'un assaig d'Enlloc com a casa, es mesura per les imatges que et queden en la memòria, ni que potser no en recordis els noms dels espectacles o els intèrprets que les han protagonitzades. I moltes d'aquestes imatges pertanyen a Sèmola Teatre. Algunes, impactants. La majoria, situades en el millor nivell del teatre europeu trencador de la dècada dels vuitanta i bona part dels noranta.
- Sèmola Teatre ha mantingut aquesta línia ascendent sense deixar-se temptar per experiments que l'apartessin de la seva filosofia (o poètica, dèiem) que és el que ha estat la seva targeta de presentació. L'estil de crear un argument sense paraules, amb el suport d'una banda sonora suggeridora, però trencat com les peces d'un trencaclosques és encara la característica de 'Enlloc com a casa'.
- En aquesta ocasió, Joan Grau es va imaginar una estructura de la construcció d'un edifici —a saber si basant-se en l'actual bombolla immobiliària que és el paisatge símbol de l'euro de nord a sud— i hi va col.locar una colla de paletes que, en un torn de treball, s'imaginen allò que passa en cadascuna de les tres plantes en construcció amb infinitat de personatges.
- Muntatge d'estructura circular —arrenca amb la sirena de l'obra i acaba amb la sirena de final de jornada i una foguera al carretó de la runa del dia— l'entremig és un seguit d'escenes molt personals, centrades en històries minúscules de cadascun dels personatges, que reflecteixen la societat contemporània atrapada en l'estructura dels 30 metres quadrats.
- Com en tots els espectacles de Sèmola Teatre, la dansa, el teatre, la dansa-teatre, la música i, encara, els efectes sonors i la il.luminació configuren un tot que l'espectador ha d'anar reconstruint i elaborant en el seu imaginari i a partir de la seva pròpia experiència. Sèmola Teatre té la capacitat de crear un espectacle per a tota mena d'espectadors perquè és cada espectador qui se'l fa a la seva mida, reinterpretant allò que els intèrprets representen a l'escenari.
- A 'Enlloc com a casa' només se li pot retreure una cosa: la seva brevetat. Una hora justa. I això és el que fa que un es quedi amb la impressió d'incomplet. Tot i que tampoc no s'ha d'amagar que el muntatge que ha deixat Joan Grau com a testament escènic de la seva trajectòria és més honest que la companyia el presenti tal com es va quedar en els assaigs que no pas amb manipulacions posteriors que el desvirtuessin del seu origen creatiu.
- Sèmola Teatre ha fet, com sempre, una fugaç estada a Barcelona, mentre té en cartera un nou espectacle, 'Stage', presentat a França i Bèlgica, i mentre recorre aquest mateix anys mig Europa amb espectacles anteriors com 'Centvinticinc' o l'actual 'Enlloc com a casa'. Si la companyia sap aprofitar el capital del seu repertori, té feina llarga per temps.
- «Amor Fe Esperança», d'Ödön von Horváth. Traducció de Feliu Formosa. Intèrprets: Clara Segura, Jordi Banacolocha, Muntsa Alcañiz, Maria Ribera, Àngels Poch, Xavier Ripoll, Jordi Collet, entre altres. Escenografia d'Estel Cristià i Max Glaenzel. Dramatúrgia i direcció de Carlota Subirós. Mercat de les Flors, 28 de juny 2005.
- Una dona sense papers necessita diners per obtenir un permís de treball però abans ha de pagar una multa per haver treballat sense permís. Aquest cercle tancat la porta a recórrer tots els camins del sistema laboral, social i assistencial de la societat actual, tot i que l'autor és de postguerra. L'obra d'Ödön von Horváth, un dramaturg fugitiu del nazisme, mort jove, als 37 anys, a París, i poc conegut per haver coincidit amb la força del teatre de Bertolt Brecht, és una llambregada crítica i segurament que de les que sembla que incloguin amb l'entrada una xinxeta al seient.
- L'argument, però, que pot semblar un retrat del carrer d'avui en dia entra en l'espai simbolista. Una escenografia sense límits, urbana, mostra un hospital amb un gran rètol que té un lema, el que dóna títol al muntatge: Amor Fe Esperança. ¿No s'assembla, agafat pels pèls, i tenint en compte que l'autor va viatjar i morir a París, al popular Llibertat, Igualtat, Fraternitat francès?—. Es tracta d'un laboratori on es disseccionen cadàvers.
- L'escenografia ho remata amb un espai fred on la neu sembla una ironia de l'estiu calorós i amb una gentada que s'espera a la porta de la clínica. L'enigma és la clau de la proposta escènica de Carlota Subirós que compta amb un repartiment que facilita les coses, sobretot l'actriu Clara Segura que és la protagonista del muntatge, és a dir, la dona sense papers que viu en el remolí de la legalitat, amb companyies no gaire recomanables i la policia constant que li complica encara més la vida.
- L'obra, per voluntat pròpia i de l'autor, vol ser inquietant. I la posada en escena s'ha posat al servei d'aquesta lectura. Potser tant que el pols d'humor que deia l'autor que contenia tot drama no s'acaba d'entreveure. Al marge d'això, però, el muntatge té la indiscutible bona feina actoral i també la posada en escena que entra en la línia semiexperimental de la directora.
- «La la la la la», de Roger Bernat. Amb la col.laboració de Juan Navarro, Agnès Mateus, Ignasi Duarte i Sílvia Pereira. Direcció de Roger Bernat. Textos de Roger Bernat i Sílvia Pereira. Dramatúrgia d'Ignasi Duarte. Música de Händel. Cover: Mia Esteve. Il.luminació de Carlos Marquerie. Realització vídeo: Ivó Vinuesa. Intèrprets: Agnès Mateus, Juan Navarro i Roger Bernat. Barcelona, Teatre Lliure / Mercat de les Flors / Hangar plaça Margarida Xirgu), 8 gener 2004.
- Doncs, això: la, la, la, la, la..., una mica com aquella tonada incògnita que va immortalitzar el ja històric Jordi Pujol anant en cotxe. I també cop, cop, bon cop de destral, com cantava a la prehistòria l'avi Lluís Llach. L'hangar teatral, estil de fira ambulant, és a la plaça Margarida Xirgu, entre el Mercat de les Flors, acabat de rehabilitar, el Teatre Lliure, encara amb olor de vernís, i l'Institut del Teatre, garebé nou de trinca.
- Però a Roger Bernat i la seva troupe no els agraden les grans infrastructures i se senten més a gust en un barracó, estil escola provisional de qualsevol barri o poble petit d'aquest país il.lustre. I allà, qui un dia va ser fundador de la companyia General Elèctrica, continua fotent-se del mort i de qui el vetlla, que és l'única manera de sobreviure a l'estat actual de la qüestió teatral.
- L'espectacle és una baixada als inferns de la infància del propi autor del drama. Ell parla d'autoretrat. Però és també l'autoretrat d'una generació amb el qual s'identifiquen molts dels espectadors generacionals que té Roger Bernat. Més que parlar de poesia, de lirisme o de sexe, violència i rock and roll, que de tot hi ha, ni que sigui subtilment i ingènuament filtrat, en el rerefons del muntatge, els espectadors es quedaran amb imatges, seqüències, moments de sensibilitat i reaccions de calfred.
- Cafès per als espectadors, pilotes, escombres, un camp de gespa artificial, porteries de futbol, taules amb llums de sobretaula, cafeteres, un cavallet, una nina, escampall d'estris i roba... un micro, una pantalla al fons que reprodueix el text en una mena de sobretitulat de doblatge, insinuacions, converses que ni es comencen ni s'acaben i un fil que es va trenant a vegades amb una infinita paciència, a vegades amb una dèria repetitiva, a vegades amb una ràbia frenètica que sembla inesgotable.
- El mateix Roger Bernat hi fa d'actor. Treu la cara, s'hi despulla materialment i metafòricament, fa d'arbre il.luminat amb el cable de bombetes de carrer, expulsa les seves pors com si dormitessin en ell mateix des d'aquells temps que en diuen "la tendra infància". L'altre intèrpret, Juan Navarro, té escenes que acompanyen el ritme del guió i alguna de personal que el porta al descontrol físic i la lucidesa del més enllà en un estil de pinyol salivat. I la tercera del trio, Agnès Mateus, fa una exhibició de dots de llenyataire basca sense precedents amb una llarga demostració de força de braços i domini de la destral amb la qual ascla troncs en teies i condemna a l'esmicolament els pilons que s'hi resisteixen, fins a tenir-se-les amb una ampolla d'aigua, un paquet de cigarrets o les mànigues d'un jersei, abans de fer encenalls d'un tió centenari. Esforç físic, nit rere nit, en viu, que ja voldrien poder mostrar amb la mateixa impassibilitat i sense perdre l'alè algunes dames del teatre dels nostres temps.
- Queda el text, que hi és com si no hi volgués ser, però que rebla allò que les escenes expliquen amb la narrativitat teatral. I queda el permanent la, la, la, la, la, la, que fa de Roger Bernat un creador anticonvencional, contemporani de cada dècada, que aixeca passions i provoca rebuigs i que, per tot això, es manté inclassificable, provocador i imprescindible per a la bona salut mental de la resta de mortals.
«Mondo Antúnez (Epizoo + Afàsia + Pol)». Concepte i realització: Marcel.lí Antúnez. Creació de rovots: Roland Olbeter. Il.luminació: Ramón Rey. Equip tècnic amb diversos col.laboradors. Barcelona. Mercat de les Flors, 13 de febrer 2003.
- De la mateixa manera que no existeix, encara, el crític del llibre electrònic o digital, tampoc no existeix el crític de teatre robòtic, computat, infogràfic, mecatrònic, vaja, que necessita Marcel.lí Antúnez, mestre dels cables elèctrics i déu de les electrocucions. Confesso, doncs, les meves limitacions a l'hora de parlar dels espectacles, muntatges escènics o les performances interactives que han portat Marcel.lí Antúnez arreu del món i que, ara, en una mena de "roda el món i torna al Born", l'ha instal.lat per uns dies al Mercat de les Flors amb una proposta triple que recull tres de les seves propostes: 'Epizoo', 'Afàsia' i 'Pol'. Espectacles que daten respectivament del 1994, 1998 i 2002, i que donen l'oportunitat a qui no en conegui les característiques de fer-se una idea del procés artístic que ha fet Marcel.lí Antúnez en gairebé deu anys.
- Marcel.lí Antúnez, un dels primers integrants de La Fura dels Baus, és considerat pioner en l'art electrònic. Així ho avala la seva llarga trajectòria en escenaris de tot el món on, més que aquí, haurà estat vist com un prototipus de l'home-robot al qual, des de temps immemorials, aspira l'ésser humà per alliberar-se del càstig diví del treball forçat que arrossega.
- Però així com els robots que les fires de l'electrònica prometen com els cotxes amb aigua, és a dir, que no arriben mai, són robots dòcils, submissos, amb esperit d'Aladí i disposats a servir el seu amo, els robots de Marcel.lí Antúnez ja han superat la fase de robot-esclau i es rebel.len, s'indignen, fan trapelleries, es deixen pessigollejar, actuen en solitari i arrenquen aplaudiments del públic com vedettes de carn i os.
- No ens hem d'enganyar: els espectacles de Marcel.lí Antúnez tenen un públic determinat que fa uns anys, aquí, identificàvem amb els primers temps del Mercat de les Flors, amb Andreu Morte, i que ara potser tornarà a recuperar aquest paper amb el seu retorn. Entremig, espais com el CCCB han intel.lectualitzat l'art electrònic i l'han convertit en una exposició per a passejants passius de sales fosques i pantalles lluminoses.
- Per això, els espectacles de Marcel.lí Antúnez mereixen un reconeixement. Perquè com molts artistes de l'escenari fan, es manté en una línia de permanent investigació, d'un cert trencament, d'un intent d'agosarament i d'una bona dosi de provocació sense autocensura.
- Si no ho recordo malament, havia vist 'Epizoo' en els seus inicis al claustre del Convent de Sant Agustí. 'Epizoo' és una intervenció que promou la participació del públic i que posa els pèls de punta, literalment, a qui s'hi atreveix. Penso que continua sent el segell més marca de la casa que porta al damunt Marcel.lí Antúnez perquè fa, en un àmbit teatral -¿hem de dir del segle XXI o potser ara tocar dir del segle XXII?- allò que han fet durant els temps dels temps els intèrprets a l'escenari: exposar-se al risc, donar el que poden donar i aconseguir la reacció de l'espectador.
- 'Afàsia' i 'Pol' són una altra cosa. A 'Afàsia', Marcel.lí Antúnez fa una visió molt personal de l'Odissea. Però no caiguem en l'intel.lectualisme que he esmentat abans. Diguem que fa una acció escènica que té com a base de fons una gran pantalla on es projecten les imatges que l'actor vol a través de les ordres que transmet als seus robots sonors, equipat amb el que ell anomena "un exoesquelet de metall". El paper de l'espectador, aquí, és més d'observador, tradicional. Ell, l'actor, s'ho fa tot i s'ho fa sol. I estableix una relació amb els robots, en una mena de circ romà, on el gladiador s'exposa als lleons i no sempre guanya el gladiador, ni sempre se'n surten els lleons.
- A 'Pol', l'espectacle més recent, vol transmetre la poètica i la ironia. I és el que tanca la trilogia amb un retorn a la combinació actors i públic. 'Pol' té argument i tot. Un conte que es podria dir que és un conte tret d'una de les contalles d'Alícia al País de les Meravelles. Més que res perquè a 'Pol' hi ha conill, un conill que necessita dentista. Un conill que, com en els millors contes fantàstics, fa el que sigui per aconseguir el seu amor, es juga la pell, es transforma en heroi i es troba amb la recompensa de tot conte amb final feliç.
Robots més sofisticats, de plàstic i tot, són personatges de faula que els espectadors poden moure al seu gust des de dues torres de control que d'aquí a uns quants anys connectaran amb un públic més avesat als videojocs i que ara continuen sent un món entre inabastable i fascinant per a joves granats amb ganes d'experiències electròniques noves.
- Marcel.lí Antúnez, malgrat els anys que porta en l'intent, continua sent l'altra cara de muntatges clàssics com 'El cafè de la Marina'. Seria un tòpic, però, per referir-s'hi, deixar de parlar de teatre o repenjar-se en etiquetes superades com les del teatre alternatiu o simplement, la performance.
- Marcel.lí Antúnez és un actor de teatre que podria actuar en un Museu de la Ciència. Una competència per als robots del segle XXI. I un avantatge per als que hi vulguin contactar: parla, sua, crida, esbufega i s'empipa... sobretot si la informàtica li juga males passades i, com el dia de l'estrena, li retarda l'inici de l'espectacle i li fa la guitza. Coses de l'electrònica. O potser perquè els robots, com els ésser humans, tampoc no són Déus.
«7 dust, non lavoreremo mai show». Coproducció: Mercat de les Flors i Conservas. Direcció: Simona Levi, amb la col.laboració de Dominque Grandmougin. Amb: Maddish Falzoni, Agnés Mateus, Albert Rial, Judit Saula. Video ballarines: Mònica Muntaner, Sofia Asencio, Mireia Serra. Amb: Víctor, Adrián, Juan Luis, Paco, Syd, Xavi, José María, Alex, Ramon, Albert, Edu, Jordà, Kike, Graham. Música: Maddish Falzoni i Gat, Xavi Marx, Mònica Oca
Coreografies: Mònica Muntaner i Bea Fernández, Sofia Asensio, Mireia Serra. Escenografia i artilugis: Lali Canosa, E.B.A., Conservas. Llum: Afra Rigamonti, Cube. So: Xavi Marx. Textos: Espacio Tangente. Vídeo: Mariana Jarolavsky. Vestit: Carlos Cervera. Postisseria: Patricia M. Arnaiz, Monje's. Mercat de les Flors, 26 octubre 2002.
- El Mercat de les Flors ha redefinit la seva línia i Andreu Morte ha retornat sota la cúpula de Barceló per explotar al màxim les possibilitats d'un espai envoltat de bona flaire teatral, envoltat de l'ambient de l'Institut del Teatre, envoltat del Palau de l'Agricultura, i mirant de tant en tant cap al projecte d'una Ciutat del Teatre (¿algú se'n recorda encara?) que es debat entre l'urbanisme i la creació.
- La nova programació del Mercat de les Flors té un avantatge: és inútil a hores d'ara voler fer el que el mateix Andreu Morte va fer fa quinze anys quan la redescoberta de noves línies era una constant a tot Europa i, per descomptat, a Barcelona. Avui, l'afany investigador i trencador s'ha endormiscat, momentàniament. I és molt difícil trobar una proposta teatral que obri una closca envellida amb un contingut totalment fresc a dins.
- Per tant, obrir el Mercat de les Flors a una multidisciplina d'estils creatius de les arts escèniques, tot i el risc de la dispersió, té, com a mínim, l'atractiu d'aixecar un pont llevadís entre la cúpula ja clàssica del Mercat i les generacions més joves que circulen per l'Institut del Teatre que, no ho oblidem, han crescut veient telenovel.les des de les carrutxes i tenen un concepte del teatre molt diferent que les generacions anteriors.
- Per a aquesta nova fornada teatral cal un passaport que els doni confiança i els faci entrar, posem per cas, al Fabià Puigserver, quatre passes enllà, no només per veure-hi La Fura dels Baus sinó per veure-hi Espriu, si cal, però amb la certesa que entre La Fura i Espriu hi ha també una altra manera d'acostar-se al teatre en tots els seus vessants.
- La companyia Conservas és un d'aquests passaports. Dels espectacles que s'han estrenat aquesta tardor (grans musicals, clàssics de sempre, comèdies ensopides i reposicions de text) la proposta de Conservas '7 Dust, Non Lavoreremo Mai Show' és la que té aquest contingut fresc que qualsevol espectador hauria de buscar i tenir la sort de trobar. L'espectacle de Conservas és el que fa respirar una mica d'entre tant de desconcert i trot a cavall de la cursa del Tel.Entrades i la cursa de la caixa o faixa dels pressupostos i pressupòsits públics.
- Però precisament perquè, com deia, no corren temps de descobrir res excessivament trencador, Conservas es manté en aquesta frontera entre allò que s'ha vist i allò que encara es pot veure. O allò que una generació determinada no ha vist mai i és sa que ara tingui l'oportunitat de veure. Una mica de pols de La Cubana, una mica de pols de la General Elèctrica, una mica de pols del millor cabaret, una mica de pols del teatre de participació, una mica de pols de circ, una mica de pols d'ironia, una mica de pols d'acció, una mica de pols de performance...
- Conservas beu de totes aquestes fonts. I això vol dir bona escola i temps gens perdut. I en surt un espectacle complet, massa curt, potser perquè els seus components no són partidaris de cansar la gent; tan curt que tot i haver sortit a saludar, el públic, convençut que encara és una acció més, es resisteix a abandonar les butaques.
- La proposta de Conservas que s'ha vist al Mercat de les Flors mostra un ritme adaptat al temps de l'audiovisual. Aprofita l'espai, intenció clàssica del Mercat, i aconsegueix una escenografia especial i canviant quan amb la gran porta d'emergència oberta, continua l'acció tot i que, allà fora, a la Plaça Margarida Xirgu, circuli un cotxe, passi una parella o surti una part del públic del Palau de l'Agricultura que no gosa aturar-se a veure què passa perquè una cosa són les accions de la Rambla i una altra les accions del Mercat, dins de la sala.
- L'espectacle de Conservas és un aiguabarreig que va guanyant en unitat a manera que esgota l'hora de durada. I posa en evidència l'energia de les actrius, d'entre les quals s'emporta la millor part Agnes Mateus, actriu multifacètica, forjada en la desapareguda factoria de Roger Bernat. I manté en una línia sense fissures la direcció de Simona Levi que, segurament sense pretendre descobrir l'origen del teatre, té la virtut de no fer perdre'n, almenys, l'entusiasme dels que s'hi incorporen de nou. Si d'aquí a tres mesos, Conservas presentés un nou espectacle, tindria un públic garantit que en voldria veure més. Vet aquí quina manera més senzilla i eficaç de fer teatre i guanyar espectadors sense omplir-se'n grandilonqüentment i burocràtica la boca.
«La tragédie de Hamlet», de William Shakespeare. Versió francesa de Jean-Claude Carrière i Marie-Hélène Estienne. Intèrprets: William Nadylam, Sotigui Kouyaté, Lilo Baur, Emile Abossolo-Mbo, Antonin Stahly, Véronique Sacri, Rachid Djaïdani, Bruce Myers. Llums: Philippe Vialatte. Música d'A. Stahly. Adaptació i direcció de Peter Brook. Festival Grec, Mercat de les Flors, 28 de juny 2002.
- Peter Brook es passeja pel Mercat de les Flors com si fos a casa seva. Va ser ell qui gairebé va donar el tret de sortida a aquesta sala i qui l'ha impregnada d'alguns dels moments més importants que ha viscut. Primer amb 'Carmen', el 1983, i després amb 'Le Mahabarata', el 1985, o 'Je suis un phénomène', el 1998.
- 'La tragédie d'Hamlet' de William Shakespeare, vista per Peter Brook, se centra, tal com diu ell mateix, en l'essència més nua de la història. Peter Brook ja havia fet aquest espectacle fa molts anys, cinquanta almenys. La durada era de cinc hores. Peter Brook no és dels que s'apunta ara al carro d'un 'Mahabarata' de vuit hores o una 'Extinció' de set hores llargues. És dels que pensa que cal centrar l'espai i el temps i extreure'n el suc com en un exprimidor.
- Peter Brook vol mostrar allò que potser Shakespeare va escriure en un paperet de notes: "Les relacions entre un home que mata el seu propi germà i que té una relació gairebé incestuosa amb la dona d'aquest, i la situació d'un fill que té l'obligació de venjar el seu pare, que està lligat amb una noia, el seu gran amor, però que durant l'obra mata el seu pare".
- El guionista i dramaturg Jean-Claude Carrière s'ha encarregat de posar en solfa la idea de Peter Brook. I una companyia multiracial acaba de donar el to a un clàssic que recorda una vegada més que el moll de l'os de l'obra és allò que realment l'aguanta.
- Aquesta 'Tragédie de Hamlet' compta amb vuit actors que es converteixen en més de vint personatges. Un quadrilàter serveix de ring a aquest intercanvi cultural que aporta una segona lectura a la versió de Peter Brook. Un director d'escena que és com aquells directors de cinema que a una certa edat se'ls permet agafar la càmera per rodar el que els ve de gust. 'La tragèdie de Hamlet' és un altre d'aquests capritxos que només uns quants noms cada cinquanta anys es poden permetre amb el beneplàcit de tothom.
«Teatre Noh». Teatre tradicional japonès. Director d'art: Morita, Toshiro. Arranjament floral: Yokoi, Koen. Amb Nakasho, Nobuo; Endo, Yoshihisa; Takai, Matsuo; Sugisawa, Haruko; Sumura, Reijiro; Kojima, Hideaki; Ban, Shintaro; Kuwada, Takashi; Matsuda, Hiroyuki; Itomi, Akihiro; Okura, Mitsutada; Yoshitani, Kiyoshi.
- El Mercat de les Flors ha tancat temporada i l'etapa de direcció de Joan Maria Gual amb un d'aquells espectacles que queden en la memòria dels espectadors per la seva singularitat. Un final amb el teatre tradicional japonès, amb el teatre Noh, que recorda també algunes de les etapes de recerca internacional que havien caracteritzat la programació del Mercat.
- El teatre Noh va néixer al segle XII com un art popular. Diàlegs, danses, música i cant. Màscares i teatre fet per homes, però parlant, si cal, de les dones. Emocions i sentiments que cadascun dels intèrprets i cadascun dels moviments modifiquen, segons la manera com es desenvolupen a l'escenari. Ritual només comprensible amb un bon manual d'instruccions que el director de la companyia es va encarregar d'explicar en un curset accelerat de mitja hora als espectadors catalans, i una bona part de japonesos, per donar les claus de la interpretació.
- El teatre Noh va oferir dues peces anònimes, 'Shoho' i 'Aoi no ue'. Shoho és un ésser llegendari de la Xina que es representa amb cos d'animal i cap d'home i que és un bevedor de mena, enganxat al sake. És una representació que serveix per ballar en festes de felicitació. La segona part parteix d'un text japonès del segle XI. Història quotidiana d'amors i desamors: esposa legítima i la xicota d'abans.
- Humiliciació, gelosia i desenllaç de tragicomèdia. En realitat, el teatre Noh, no deixa de tenir punts de contacte amb alguns de les tradicions més ancestrals que ens toquen de prop. El teatre Noh és una lliçó de tolerància entre cultures. Un viatge al Japó ancestral i amagat que el Mercat de les Flors ha presentat aquesta temporada com un pastís de final d'etapa.
«Esodo». Idea i direcció de Pippo Delbono. A
Intèrprets: Fadel Abeid, Dolly Albertin, Gianluca Ballarè, Bobò, Enkeleda Cekani, Piero Corso, Pippo Delbono, Lucia Della Ferrera, Fausto Ferrauiolo, Gustavo Giacosa, Simone Goggiano, Elena Guerrini, Mario Intruiglo, Nelson Lariccia, Maura Monzani, Mohamad Hussein Moussa, Tomaso Olivari, Pepe Robledo. Direcció: Pippo Delbono.
- 'Esodo', de la companyia Pippo Delbonom és un espectacle que va passar només tres dies pel Mercat de les Flors, per fer memòria d'aquella línia de propostes elaborades a fora que ajuden a desvetllar la comoditat en què s'estableixen a vegades els criteris locals.
- L'atractiu de la companyia de Pippo Delbono és la seva formació humana. Delbono treballa a l'escenari amb actors i actrius professionals, però també amb actors i actrius rescatats de la marginació del carrer. Pippo Delbono, doncs, té el material humà necessari per bastir un retrat de la societat contemporània: un noi sahrauí, un de libanès, una noia albanesa, una dona jueva que va morir a Auschwitz. Textos de Bertolt Brecht, Primo Levi, Charles Chaplin... Reflexió sobre la crueltat, la injustícia, la guerra, la fugida del país, en definitiva, l'èxode, l'Esodo que dóna títol al muntatge de la companyia italiana.
- L'estrella de la companyia, per a Pippo Delbono, és Bobò, un actor sord, analfabet i amb macrocefàlia que abans d'integrar-se a la companyia havia estat prop de 40 anys en un manicomi. Però Pippo Delbono ha fet més incorporacions: un expòtol, un esquizofrènic, o un noi mongòlic, que és qui posa el punt angelical al final de l'obra i sense paraules.
- L'endemà de l'estrena, alguns d'ells, els vaig trobar al metro. aprofitaven l'estada a Barcelona per visitar la ciutat. Eren personatges reals immersos en la quotidianitat d'una urbs que sovint nega la mirada cap a aquests autèntics protagonistes de les conseqüències de l'èxode, de l''Esodo', amb el qual estem obligats a conviure.
«Sallinger», de Bernard-Marie Koltès. Direcció de Carme Portaceli. Intèrprets: Laura Jou, Lluïsa Castell, David Bagés, Isabel Rocatti, Josep Costa, Gabriela Flores, Àngel Llàcer, Marc Rodríguez, Abel Coll. Espai escènic: Paco Azorín. Vestuari: Rosa Ros.
- La crida és 'Sallinger'. Però qui en parla és Bernard-Marie Koltès, un autor de qui aquesta temporada es prepara una altra obra al Teatre Romea, amb 'Moll Oest'. Ara, aquest 'Sallinger', que ha dirigit Carme Portaceli al Mercat de les Flors, mostra un Koltès molt jove, impetuós en l'escriptura, profundament turmentat i abocat a l'abisme que perfila en algunes de les seves altres obres.
- Bernard-Marie Koltès la va escriure l'any 1977, quan ell en tenia 29. Per això, la crítica d'Estats Units que s'hi fa cobra una insolent actualitat un quart de segle després. Per això, 'Sallinger' no té data de caducitat. Per com exposa l'argument i perquè s'empara en la memòria d'un autor clàssic.
- Carme Portaceli ha jugat amb un escenari despullat del Mercat de les Flors, però tenebrosament marcat per uns setze taüts sobre l'escenari i un pont de llums que donen tot el joc escenogràfic imprescindible als intèrprets de 'Sallinger'.
- És una obra feta de monòlegs. Els monòlegs de cadascun dels membres de la família de Sallinger, els del mateix personatge central, una ànima en pena que acaba executant el seu suïcidi tot i que des de bon principi assistim al seu funeral. Per tant, no és una obra lineal que permeti fer una becaina als espectadors. Les becaines, en aquest cas, són perilloses, perquè poden fer perdre el ritme de l'acció.
- El moll de l'os de 'Sallinger' està en el discurs de cadascun dels personatges. Uns personatges que retraten enèrgicament actors com David Bagés, Àngel Llàcer, Lluïsa Castell, Josep Costa, Laura Jou i Isabel Rocatti, entre els més destacats pel seu paper. 'Sallinger' és al Mercat de les Flors una lliço teatral a la recerca, és clar, d'un pou d'espectadors que el panorama actual no acaba de trobar.
«Lokotidiano», de Luciano Federico. Direcció, interpretació, escenografia i guió: Luciano federico. Il.luminació: J. Luque. Música: Pepe Bel. Vestuari: Maria Cal, Àlex Ponzoña. Sala Sebastià Gasch.
- Luciano Federico. Sicilià. Actor de primera fila. Teatre i cinema. Establert a Catalunya i apreciat per les seves rigorores interpretacions. Luciano Federico només necessita una bicicleta i ja en té prou per compenetrar-se amb els espectadors.
- La sala és petita, reduïda i gairebé de conveniència. La sala Sebastià Gasch, a la cúpula del Mercat de les Flors, és on Luciano Federico parla de 'Lokotidiano', amb picardia, amb ironia, amb sintonia.
- Luciano Federico diu allò que molts voldrien dir, però callen. Luciano Federico pot comparar el quitrà del Mediterrani amb un quitrà imaginari que marca una futura carretera entre les costes catalanes i les de les Illes, per poder-hi anar aviat en cotxe.
- El mateix autor, actor, director i escenògraf qualifica 'Lokotidiano' com un espectacle vital, positiu, ecològic i en clau d'humor que posa de rodes enlaire --per allò de la inseparable bicicleta-- la societat contemporània. Cal molta imaginació per convertir una bicicleta en un potent ordinador que fa miracles tenològics.
- I això és el que fa Luciano Federico, gràcies a un discurs que té el principal suport en la paraula, però que traspassa a la bicicleta al final de l'espectacle, artefacte que adquireix un important protagonisme i que l'actor mou, peça a peça, amb la destresa d'un mag de la pista de circ.
- 'Lokotidiano' va més enllà de l'escenari. És l'espectacle de cafè-concert, de pista de circ, de sala de festes... És l'espectacle que rendeix tribut al nom de la sala on es pot veure. Perquè Luciano Federico sintetitza l'esperit de Sebastià Gasch a la sala de la cúpula del Mercat de les Flors.
«Sigue la tormenta», d'Enzo Cormann. Traducció de Fernando Gómez Grande. Direcció de Helena Pimenta. Escenografia de José Tomé i Susana de Uña. Il.luminació de Miguel Àngel Camacho. Intèrprets: Walter Vidarte i José Tomé. Companyia UR Teatro.
- L'obra del dramaturg francès Enzo Cormann que la companyia basca Ur Teatro presenta el Mercat de les Flors està basada en la història del camp d'extermini nazi de Terezin. Terezin va ser una porta cap a les cambres de gas d'Auschwitz. L'obra posa a prova una vegada més la capacitat de la seva directora, Helena Pimenta, per representar una faula clàssica o contemporània, sense abandonar els paràmetres del seu teatre: fidelitat al text i plasticitat en el muntatge.
- L'obra 'Sigue la tormenta' té dos personatges, que al Mercat de les Flors interpreten Walter Vidarte i José Tomé. Un pols entre dos personatges d'origen jueu que han estat testimonis d'experiències diferents. Un d'ells, supervivent del camp nazi de Terezin, testimoni d'aquesta mena de ciutat hitleriana, un aparador davant del món, on els jueus internats tenen l'oportunitat de demostrar les seves capacitats artístiques i culturals, en una mena d'última voluntat abans de l'extermini.
- Gràcies a una d'aquestes mostres, la brillant representació d''El rei Lear', de Shakespeare, l'actor se salva de la cambra de gas, alliberat per un dels oficials nazis. La història d'Enzo Cormann, que aparentment neteja la consciència del botxí, és l'excusa que té l'autor per impregnar l'obra d'un diàleg sense concessions que acusa les afinitats i les diferències entre els dos personatges jueus que posa en escena: l'actor salvat de l'Holocaust, però retirat del món, i el jove que intenta recuperar la seva tornada al teatre. Una il.luminació tènue, suau, emmarca els protagonistes d'aquest episodi de la història encara imprescindible, a un pas del blanc i negre.
«Mesías», d'Steven Berkoff. Direcció de José Luis Gómez. Traducció d'antonio Fernández. Vestuari d'Elisa Sanz. Intèrprets: Ernesto Arias, Elisabet Gelabert, Rosa Manteiga, José Luis Alcobendas, Jesús Barranco, Rafael Rojas, David Luque, Josep Albert, Chema Ruiz, Luis Bermejo, Daniel Moreno, Markos Marín. Teatro de la Abadía de Madrid.
- El Teatro de la Abadía de Madrid es coneix com una mena de Teatre Lliure per la seva concepció fundacional. José Luis Gómez en dirigeix el timó amb muntatges transgressors i fins i tot provocadors. Aquesta és la intenció del 'Mesías', de l'autor anglès Steven Berkoff, que fa una revisió de la figura de Jesús de Natzaret i que el mateix autor va dirigir i estrenar ara fa dos anys a Londres, i no pas sense enrenou.
- Però el concepte de transgressió i de provocació depèn del color dels ulls de qui s'ho mira. I el muntatge presentat al Mercat de les Flors s'ha vist més com una representació poètica i plàstica de les Passions. Potser per dues coses: una, perquè la tradició de les Passions en els escenaris catalans ha educat els espectadors en la idea lineal i correcta d'aquest espectacle tradicional; i l'altra, perquè aquí hagi interessat més la concepció escènica, impecable, en un Gòlgota d'escenografia clara, sobre el qual corre el discurs d'un Jesús de Natzaret tirant a Coriolà, per esmentar un altre personatge d'aquesta temporada.
- El 'Mesías', doncs, d'Steven Berkoff, es converteix, en mans de José Luis Gómez, en una metàfora del present. ¿Què és més important? ¿Sofrir per redimir la humanitat? ¿O no desviar-se del guió escrit perquè passi allò que la humanitat vol que passi ni que el protagonista li digui, cínicament, que en realitat hauria pogut passar d'una altra manera?
- Al costat de la concepció escènica, els intèrprets defensen un text prou sabut que permet un parell de lluïments: el de Jesús de Natzaret i el del Dimoni, en una escena, hores lluny dels Pastorets, humanitzada, i més a prop de les armes de temptació d'una de les noies de lloguer de 'Confianza ciega', que de la caldera del Pere Botero que, de segur, hi deu haver, amagada, al soterrani del Mercat de les Flors.
«Un sant sopar europeu. Descomposició, insignificant: deformitat», de Werner Schawb. Direcció de Lurdes Barba. Traducció de Ramon Farrés i Theres Moset. Amb Xavier Ripoll, Xavier Ruano, Lluïsa Mallol, Pep Pla, Mercè Anglès, Marta Millà, Anna Güell, Esther Bové i Andrés Moreno.
- 'Un sant sopar europeu. Descomposició, insignificant: deformitat'. Heus aquí el títol d'una obra de teatre que ja endevina la seva dosi de trencament. L'autor Werner Schwab, austríac, va escriure durant tres anys, entre el 1990 i el 1993, una quinzena d'obres de teatre, abans que morís la nit de Cap d'Any del 1993, als 35 anys.
- Aquestes circumstàncies i les característiques del seu discurs teatral han fet que Werner Schwab s'hagi convertit en l'autor crític amb la societat austríaca i transgessor del teatre alemany. Fixeu-vos només amb aquesta afirmació feta pel mateix autor: "El teatre és una porqueria avorrida on un es pot morir d'avorriment pagant".
- De Werner Schwab es va poder veure la seva obra 'Les Presidentes', al Teatre Lliure. Ara, aquest 'Sant sopar europeu', al Mercat de les Flors és tota una altra cosa. L'obra té tres actes molt definits i marcats sobretot per un llenguatge dens que la direcció i posada en escena de Lurdes Barba intenten de fer accessible a un públic que al 2002 potser ja no té els interessos dels anys noranta perquè els esquemes han estat esmicolats pels fets internacionals més recents.
- L'obra de Werner Schwab ataca frontalment la societat austríaca, però, de rebot, la societat contemporània occidental. Werner Schwab presenta una societat cruel que només té com a objectiu l'autodestrucció. L'obra s'adapta a aquesta idea amb algunes escenes que limiten la sensibilitat dels espectadors. Els intèrprets de Werner Schwab es barallen amb el text, amb seguretat, i se'n surten amb dignitat i amb un resultat que mostra un esforç de treball actoral previ que va a favor del conjunt.
«Bi (dos mons, dues mirades», de Comediants i la companyia acrobàtica de la Xina. Direcció de Joan Font. Guió de Joan Font i Moisès Maicas. Escenografia de Joan Josep Guillén. Música d'Ezequiel Guillem (Saki). Intèrprets: Adrià Bauzó, Mariona Blanch, Oriol Boixader, Eugeni Gil, Gisele López, Joan Montanyès, Carme Sànchez.
(I)
- Sempre hi ha un més enllà. I Comediants ho ha demostrat amb el seu espectacle 'Bi (dos mons, dues mirades)' que posa a prova l'anarquia dels pallassos catalans i la meticulositat dels acròbates xinesos.
- El Mercat de les Flors ofereix aquesta proposta a mig camí del circ, el regal plàstic, el color, la música de Saki i la pessigada als sentiments.
- Joan Font, el director, ha fet amb 'Bi' una de les seves propostes que s'aparten més del contingut tradicional de Comediants. Però la proposta no seria completa si les esquitxades a la referència del grup de Canet haguessin desaparegut del tot.
- Per això, aprofitant els recursos de l'acrobàcia de la companyia i la picaresca dels clowns, una escena casolana amb llit recorda clarament, per exemple, la 'Nit' de Comediants que forma part de l'antologia del grup.
- La festa popular, l'imaginari fantàstic, les pors i les fantasies d'un món i de l'altre es barregen i es confonen en un espectacle per a totes les edats que fascina els més grans i que fa obrir els ulls com taronges als més petits.
- 'Bi' (dos mons, dues mirades)', de Comediants, al Mercat de les Flors, és l'espectacle en cartellera en aquest moment que més s'aparta de la rutina teatral a la qual ens tenen acostumats els programadors. I és, a més, d'aquells espectacles que, a pesar de la promoció que va envoltar la seva presentació a la Xina, no enganya amb campanyes de màrqueting perquè és una creació artesana amb denominació d'origen. 'Bi' al Mercat de les Flors amb l'altra cara de Comediants.
(II)
- Si dividíssim l'espectacle 'Bi', de Comediants, en dos, els dos mons i les dues mirades que formen el subtítol de l'espectacle, tindríem clarament dos espectacles diferents que un circ oferiria separadament, com pertoca a les normes del gènere de la carpa.
- La troupe de pallassos que forma un d'aquests mons, una d'aquestes mirades, en el muntatge de Comediants al Mercat de les Flors, és la troupe de Monti, Joan Montanyès, en el paper d'August, que s'acompanya d'Adrià Bauzó, saxo, flauta travessera i tenora; de la ballarina i clown Mariona Blanch; d'Oriol Boixader, clown de cadires amb un número espectacular; d'Eugeni Gil, acordió i guitarra; de Gisele López, violinista; i de Carme Sànchez, cantant.
- Joan Font utilitza aquesta vegada la troupe per remarcar, sorprendre's, descobrir i admirar els acròbates de la Xina, l'altre món. I això fa que els pallassos tradicionals deixin el seu caràcter habitual per passar a formar part d'uns protagonistes imprescindibles en la fusió de les dues cultures que Comediants fa amb 'Bi'.
Però com passa sovint al teatre, els protagonistes d'una trama no sempre tenen tots el mateix paper.
- I el paper dels clowns de 'Bi' deixen l'espectador amb les ganes de rebre'n més, no com a simples observadors de l'altre món, sinó com a portadors del seu món. Una mancança que faria que 'Bi' se'n ressentís si, al quart acte, l'aparició de gegants, capgrossos i bestiari fantàstic no engrandís aquest buit amb una de les escenes mediterrànies més aconseguides.
(III)
- 'Bi' és imatge, música i color. I sentiment. Un plat imprescindible de Nadal. I com en tots els plats, algun indredient acaba donant el toc final. El toc final de 'Bi (dos mons, dues mirades)', al Mercat de les Flors, és la presència de la companyia acrobàtica de la Xina, una companyia que forma part de l'Escola d'Acrobàcia de Qiqihaer, a la República Popular de la Xina, i que va ser fundada fa cinquanta anys.
- Actualment, la companyia té uns vuitanta integrants que aprenenen amb el sistema tradicional de l'acrobàcia xinesa. Un ensenyament tradicional, que diuen que té els seus orígens dos mil anys enrera, i que combinen, és clar, amb la presència de dues companyies de gira per tot el món i amb un teatre propi.
- La seva experiència amb Comediants ha trencat amb la base del seu ensenyament tradicional. Joan Font els ha inserit en el món occidental que observen llunyanament i que entenen finalment quan la fusió d'elements i de sentiments troben aquell punt d'intersecció imprescindible per a l'entesa entre dos col.lectius culturals diferents.
- La companyia acrobàtica de la Xina és un dels principals atractius de 'Bi' al Mercat de les Flors. Els números de l'espectacle, fusionats amb l'argument que s'explica per ell sol, tenen una precisió que ratlla la perfecció i que fa, a més, que l'acrobàcia, sovint lenta i parsimoniosa del circ, es converteixi en àgil i desvetlladora de sensacions. Al final, com diu que diuen els joves xinesos, "bi!", que seria més o menys, en argot, el "guai!" dels joves catalans. Una troballa afegida de la mà de Comediants.
«OBS», de La Fura dels Baus. Direcció de La Fura dels Baus.
- La Fura dels Baus encara és un nom de cita obligada. però a vegades allò que diuen d'agafar fama i posar-se a jaure és un gran perill. L'últim espectacle, 'OBS', de la Fura dels Baus, al Mercat de les Flors, corre aquest perill.
- Unes ulleres a l'entrada situen l'espectador en una incògnita que no s'acaba de complir i que té més de juguesca de La Cubana que de provocació de La Fura dels Baus. I una gran parefàrnalia de maquinària deixa l'espectador dret durant més d'una hora per aconseguir molts pocs moments visuals sorprenents. Tot això, afegit a elements repetitius en les obres de La Fura dels Baus i un ús gairebé decadent dels mitjans audiovisuals, fan que 'OBS' no tingui un gran atractiu per al públic que ha seguit La Fura des de fa una colla d'anys.
- Però l'avantatge de La Fura dels Baus és la renovació del seu públic. I, mirat així, l'avantatge de les propostes de La Fura dels Baus és que sempre té uns ulls nous per experimentar el que fan. I aquest públic el té, es renova constantment, es fa gran amb ells, i deixa pas al més jove que entra a l'escenari del Mercat convençut que La Fura li capgirarà el món de vista.
- A La Fura li cal un replantejament si no vol caure, doncs, en aquest agafar fama i posar-se a jaure. Li cal trobar un llenguatge que, dient sempre el mateix, digui alguna cosa diferent. Això ho van fer fa vint anys i ho han fet molts anys i ho poden continuar fent. Potser quan decideixin que el seu camp d'acció no és envair els Liceus operístics sinó les grans naus industrials i les sales polivalents on La Fura ha nascut, ha crescut, s'ha fet gran i no hauria de morir.
«Restes humanes sense identificar i l'autèntica naturalesa del amor», de Brad Fraser. Direcció de Manuel Dueso. Sala Maria Aurèlia Capmany del Mercat de les Flors.
- Al Mercat de les Flors, una companyia de recent creació, 'La nave va', presenta encara per uns dies un espectacle que tothom veu com un remake del cinema de la dècada dels 90: 'Restes humanes sense identificar i l'autèntica naturalesa de l'amor'. Un servidor no us dirà pas que el títol és llarg perquè sembla que hagi estat la conclusió a la qual han arribat la majoria de comentaristes.
- Però hi ha més coses que el títol llarg. L'obra de Brad Fraser es va portar al cinema, com deia, el 1992. I sempre ha estat difícil que una obra que ha passat pel cinema canviï gaire quan arriba a l'escena. En aquest muntatge del Mercat de les Flors l'èmfasi s'ha fet recaure, de la mà del director, Manuel Dueso, en les incerteses de la relació de parella. Però la balança es fa anar cap al costat on es vol. I Manuel Dueso ha carregat el plat del dubte existencial dels seixanta que, curiosament, es repeteix en les actituds de la dècada del 10, em refereixo, a la dècada del segle XXI.
- A 'Restes humanes, etcètera, etcètera, etcètera...', la incògnita d'un assassí en sèrie plana per damunt de tot l'argument. I és allò que acaba marcant l'obra amb el resultat de la fatalitat que es veu venir d'una hora lluny. La interpretació és una altra cosa: diria que els personatges de 'Restes humanes, etcètera, etcètera, etcètera...' es queden en el pla més prim que els permet el seu paper. És a dir: es prenen l'obra com un experiment de rebel.lia adolescent que costa de creure's. I això els pren una gran part del bon resultat que haurien pogut extreure de l'obra. Segurament que un text epidèrmic, vist des de l'òptica adulta i madura, arribaria a tocar més la pell que no pas com ha estat, en aquest cas, agafat pels pèls.
Índex obres per sales d'estrena
Tornar a índex
Tornar a Teatre
Tornar a Índex Publicacions
Tornar a Home Page