ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST

foto

CLIP DE TEATRE

[Teatre Muntaner]

Segueix a @andreusotorra

[Aquesta sala va deixar d'oferir programació des del mes de setembre del 2018.
Es reprèn la tardor del 2024 amb una nova productora i canvi de nom: Teatre Muntaner]

«Ara que ho tenim tot», de Lee Blessing. Títol original: «Riches». Traducció de Pat Aguiló. Intèrprets: Núria Casas i Mingo Ràfols. Música de Quico Pi de la Serra. Espai escènic: Guillem Sànchez-Blanco. Disseny il·luminació: Marta Méndez. Espai sonor: Dani Gener. Lluita escènica: Valentina Calandriello. Adaptació vestuari: Goretti Puente. Disseny gràfic: Hèctor Salvany. Tècnic muntatge: Ixent Genebat. Comunicació on line: Webunart (Marta Colomer). Amb la col·laboració de l'Hotel Vall de Núria i Casa Antich. Producció: Ivan Foix. TZS Produccions. Direcció: Jordi Coromina. Sala Muntaner, Barcelona, 18 maig 2018.

No és la primera vegada que l'actriu Núria Casas porta aquest projecte a escena. Fa tres anys, el va estrenar al Teatre Regina, després d'una operació financera a través de la plataforma Verkami. En aquest cas, l'actriu ha canviat d'equip artístic, fins i tot de traducció, i també de parella escènica, i comparteix el veterà matrimoni de ficció que retrata l'autor Lee Blessing (Minneanapolis, Minnesota, EUA, 1949) amb l'actor Mingo Ràfols, sota la direcció del també actor Jordi Coromina.

Les obres de Lee Blessing no són gaire conegudes aquí. Cal remuntar-se fins al 1991, quan l'actor Enric Majó va posar en escena «Un passeig pel bosc (A Walk in the Woods)», l'obra més celebrada de l'autor nord-americà, publicada a Pagès Editors, en versió d'Abel Folk, representada amb la Companyia de Josep Maria Flotats, al Teatre Poliorama. Des d'aleshores, no se n'havia sentit parlar més, de Lee Blessing, fins a la recuperació d'aquesta obra breu —80 minuts— que dissecciona la doble cara d'un quart de segle d'un matrimoni aparentment benestant i ben avingut, que commemora el 24è aniversari del seu casament al mateix hotel on havia estat 24 anys abans.

La versió actual de l'obra «Ara que ho tenim tot», que l'autor va escriure el 1986, s'ha adaptat a la proximitat ambiental dels espectadors catalans: l'hotel és a la Vall de Núria —espònsor de l'espectacle, hàbit “comercial” que s'hauria d'estendre encara més en l'àmbit teatral—, i en un moment donat el marit, David, recorda a la seva dona, Carol, que va ser en aquell espai geogràfic on es va redactar l'Estatut del 1931, el de l'època de la República de Francesc Macià, l'“avi” i, en un efecte escènic i de so que fomenta la imaginació, s'hi celebra una fira ramadera i se sent arribar i sortir a la plaça el Cremallera dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. És a dir, per a segons quins malintencionats d'aquest moment social i polític: «Perill! Adoctrinament escènic!».

David i Carol han quedat amb uns amics per celebrar l'aniversari del casament, però aquests es retarden més d'una hora per arribar al sopar. Un temps mort, a l'habitació dels records del passat que resulta fatal per suportar sense que s'esquerdi la plàcida convivència del matrimoni. L'habitació de l'hotel manté alguns elements similars als de fa 24 anys: els llençols —el pare de David es dedicava a la venda de la tela noble—, i curiosament un telèfon fix de gòndola —peça de museu!— que alterna amb els moderns iPhone's dels dos protagonistes. I de banda sonora, una peça amb aires de western modern, però que té autoria catalana ja que parteix de la part musical de la cançó «Passejant per Barcelona», de Quico Pi de la Serra i de l'àlbum «Quicolabora».

El muntatge té dues parts diferenciades. La primera en què la parella tempteja l'estona d'avorriment i serveix per marcar el convenciment que no passa ni passarà res que alteri l'ordre establert d'en David i l'escepticisme o la fugida de l'habitació que frisa per fer Carol. Hi ha un fill absent de la parella, ja gran, estudiant, que serveix per aportar la informació als espectadors que el matrimoni ha superat l'etapa d'enamorament, maduresa i declivi.

L'autor Lee Blessing passa de la placidesa a la crueltat amb una rapidesa de fuet i domini del “colt” —d'aquí ve que la banda sonora de Pi de la Serra amb aires de western insinuï mal oratge— i la tempesta es desencadena en un espai tancat com és el de l'habitació d'un hotel de muntanya provocant un canvi radical en la psicologia i la personalitat dels dos personatges que es podria resumir en una de les definicions que ells dos fan servir: Carol veu David més petit del que era i David veu Carol més gran del que era. Però ni l'un ni l'altre se n'havien adonat ni n'eren conscients. Fins que David vol repetir inútilment l'inici del quart de segle amb un nou anell de prometença i Carol té com a resposta la demanda de separació sense saber-ne prou bé els motius.

Es diu que «Ara que ho tenim tot» conté un cert humor. En tot cas molt subtil, només en la reacció a algunes de les frases, però el cert és que la trama tendeix a la tragicomèdia, amb unes escenes finals que requereixen —lluita escènica de Valentina Calandriello— que els dos actors propinin i esquivin a la vegada els cops reals amb què cicatritzen la desunió.

A un ritme més aviat pausat d'arrencada, succeeix un altre ritme verbal i físic que introdueix la violència domèstica i el to pujat. En aquest salt, l'actriu Núria Casas manté la contenció del seu personatge similar des del seu escepticisme o per la imcomprensió de la seva pròpia decisió. En canvi, Mingo Ràfols fa perdre els estreps al seu personatge i, vistes les circumstàncies, cal suposar que fins i tot els del gerent de l'hotel on s'allotgen quan comprovi les destrosses que el matrimoni ha ocasionat a l'habitació.

Si alguna cosa es pot objectar de l'argument de l'obra és que acusa, segurament, que té gairebé trenta-cinc anys de vida i que, ni que el pas del temps no hagi canviat gaire els motius de fons dels conflictes de parella, sí que la manera com plantar-hi cara de manera civilitzada s'ha anat imposant en molts dels trencaments matrimonials. Esclar que això també contrasta incomprensiblement amb l'augment de la rebutjada violència de gènere en la vida real, cosa que és un punt a favor de la degradació de parella tradicional que ja va saber reflectir al segle passat l'autor Lee Blessing amb aquesta obra, «Riches», perquè és quan es tenen totes les “riqueses”, és a dir, quan es té tot, que s'acostuma a llençar-ho per la borda.

«Mala broma», de Jordi Casanovas. Intèrprets: Anna Sahun, Òscar Muñoz i Ernest Villegas. Escenografia: Sergi Corbera. Ajudant escenografia: Laura Clos. Disseny llums: Sylvia Kuchinow. Disseny so: Xavi Gardés. Vestuari: Irantzu Ortiz. Direcció producció: Carles Manrique - Velvet Edicions. Direcció tècnica: Xavier Xipell "Xipi". Ajudant direcció: Artur Rodríguez. Direcció: Marc Angelet. Producció de la Sala Muntaner en col·laboració de l'Atrium de Viladecans. Sala Muntaner, Barcelona, 5 abril 2018.

Potser sí que a vol d'ocell sembla un Yasmina Reza, però, vinga, oblidem-ho: a ras de terra és un Jordi Casanovas en estat pur. Fem una prova: posem l'obra en cartellera sense desvelar el nom de l'autor. Obrim un concurs amb premi inclòs (una cervesa amb l'autor o autora, per exemple). El resultat seria sorprenent amb els noms estrangers contemporanis que arribarien a aparèixer. Vull dir amb això que «Mala broma» és una obra universal d'obligada traducció i d'exportació immediata.

Si hi ha un dramaturg català contemporani que experimenta els revolts de tots els gèneres possibles, aquest és Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978). I si bé sempre ha acaronat la comèdia, no sempre ho ha fet amb un rerefons de tragèdia, d'intriga, d'humor i de capacitat d'arrossegar els espectadors en un remolí d'una manera tan evident com ho fa a «Mala broma».

Cal dir també que el triangle actoral respon molt bé a la proposta que fa l'autor Jordi Casanovas i que assumeix amb encert la direcció de Marc Angelet. I no només això: tant Ernest Villegas, com Anna Sahun, com Òscar Muñoz —per cert, els tres personatges mantenen els noms de fonts reals— s'esplaien a fer evolucionar els seus clons en un tobogan de pujades i baixades que són les mateixes pujades i baixades que es veuen obligats a fer els espectadors.

¿Què hi passa? Doncs, de moment, aparenta que sigui tot molt de casa: un parell d'amics dels temps de l'Autònoma que es van fer populars a l'emissora de la Universitat, han fet camins diferents a la ratlla dels quaranta, un s'ha convertit en un showman cotitzat en un programa d'humor televisiu i l'altre, humorista casolà empedreït, s'ha encasellat de redactor en un diari de prestigi però manipulat pels poders econòmics i polítics. Entremig hi ha la parella d'aquest últim —tenen una filla petita—, que treballa en un hospital a l'àrea de transplantaments i recollida de donacions d'òrgans. Els tres queden, després de molt de temps, per sopar a casa. I la vetllada, que no arriba a ser un sopar, es converteix en una teràpia acarnissada a tres bandes. I fins aquí tot el que es pot dir. «Mala broma» és d'aquelles obres que requeriria que a la porta del teatre hi hagués un avís prohibint als espectadors de revelar res de la trama i, sobretot, del desenllaç.

¿Només comedia, doncs? No. Comèdia, drama, tragèdia, enveja, desconfiança, amor, humor, pederàstia, desigualtat de gènere, frustració, angoixa, xantatge i topall sobre fins on poden arribar segons quines bromes pesades... Una història molt rodona —nivell cinematogràfic, 90 minuts— amb final sorprenent —final de conte breu impactant que ho acaba capgirant tot— i on tenen l'oportunitat de lluir-s'hi els tres intèrprets, a la vegada que, dels tres, és l'actriu Anna Sahun qui s'hi dispara en un registre inusual en ella i ple d'atractiu i energia.

«La nit de la Molly Bloom». Versió escènica de José Sanchis Sinisterra, a partir de l'últim capítol de la novel·la «Ulisses», de James Joyce. Traducció d'Artur Trias. Intèrprets: Àngels Bassas i Jep Barceló. Coach vocal: Muntsa Rius. Disseny espai: Artur Trias. Disseny atrezzo i vestuari: Mariela Sernagoras. Caracterització: Àngels Salinas. Disseny de llum: Ignasi Camprodon. Disseny de so: Daniel Seoane. Cap tècnic: Rafael Ruiz. Producció executiva: Cristina Raventós. Ajudant de direcció: Lídia Linuesa. Direcció: Artur Trias. Producció: Sala Muntaner, Jeloudoli i Bohèmia's. Sala Muntaner, Barcelona, 28 febrer 2018.

Fa gairebé quaranta anys, el 1979, José Sanchis Sinisterra va saber extreure de la immensitat de la novel·la «Ulisses», de James Joyce, la riquesa teatral que va detectar en el personatge de Molly Bloom en les últimes cinquanta pàgines del relat de l'autor dublinès i va reconvertir el monòleg literari en un monòleg interior teatral a càrrec d'aquest personatge femení que respira infelicitat pels porus, una cantant lírica, fidel i infidel al mateix temps al seu marit, Leopold Bloom, que en una nit sense poder dormir, al llit, fa un repàs dels seus pensaments, dels seus desitjos amagats, de les seves frustracions i també de les seves il·lusions i les seves esperances quan és a punt d'arribar a la franja dels quaranta anys. Aquella versió en espanyol, la malaguanyada actriu Rosa Novell la va portar a escena l'any 2000, sota la direcció de Lourdes Barba, a la ja tancada Sala Artenbrut, espai de Gràcia que aleshores dirigia la també malaguanyada actriu Mercè Anglès.

La complexitat literària de l'«Ulisses» de James Joyce pot ser tan angoixant per a un lector corrent del segle XXI que la versió de Sanchis Sinisterra, que va coincidir dos anys després amb la publicació de la primera traducció catalana de la novel·la a càrrec de Joaquim Mallafrè, va obrir la porta a conèixer els personatges retratats per Joyce i, en especial el de Molly Bloom.

La versió actual catalana, que ha elaborat i traduït l'actor Artur Trias, també director del muntatge, reprèn aquella, diguem-ne "missió", i posa novament la mel a la boca dels presumptes lectors que encara no hagin trobat l'oportunitat d'entrar en el gruix de la novel·la de Joyce. I ho fa, a més, amb una nova mirada de l'actriu Àngels Bassas —que alterna des de fa un temps la seva activitat escènica amb la literària pròpia— i amb un perfil del personatge de Molly Bloom molt creïble, gens ampul·lós, que irradia feblesa i sinceritat a la vegada, que canta a cappella en un parell de fugaces ocasions i que, amb el seu discurs, aconsegueix connectar amb l'auditori perquè Molly Bloom s'expressa des de dins per recollir novament el que diu i xuclar-ho novament cap a dedins seu.

Àngels Bassas s'envolta d'un bon equip escènic que ha ambientat el monòleg de Molly Bloom en una habitació romàntica, un llit de fusta de noguer vernissada —postisabelí perquè «Ulisses» es va publicar el 1922 tot i que el text no ho delata gens— una habitació de matrimoni plena de calidesa, amb una delicada matisació d'il·luminació, ordenadament desordenada, amb la roba del vestit de Molly per terra, les tauletes de nit farcides de petits objectes quotidians, amb el feix de cartes dels amants de Molly Bloom amagades sota el matalàs i amb un tractament molt realista que no evita tenir un modest orinal sota el llit i fins i tot fer-lo servir.

Durant una hora d'insomni en veu alta, Molly Bloom es despatxa a gust, convençuda que Leopold, el marit, no la sent perquè dorm com una marmota al seu costat, amb el cap als peus del llit. Li toca aquest paper, pràcticament de figurant, a l'actor Jep Barceló que només té opció a emetre, quan és el moment, un parell o tres de roncs, i que podria ser l'autèntic model d'allò que diuen que és el somni de qualsevol artista: «agafa fama... i posa't a jaure».

Deia aquí mateix, fa divuit anys, en ocasió de l'aproximació de Rosa Novell a Molly Bloom: «L'actriu manté l'alè de l'espectador en un monòleg, que si bé era escandalós amb conseqüències per al seu autor a principis de segle XX, avui [inici segle XXI] encara hi ha qui té la temptació de trobar-lo cridaner.» Com que el teatre és tradició, els anys no han canviat gens aquesta apreciació: encara hi pot haver algú que trobi cridaner el que diu Molly Bloom. I aquesta és la força de James Joyce i de les actrius que es posen en la pell de Molly Bloom, el seu personatge femení.

«Cobi, Curro, Naranjito». Dramatúrgia de Martí Torras Mayneris. Amb textos de Martí Torras Mayneris i Mireia Giró i la col·laboració de The Feliuettes. Composició i arranjaments: Gerard Sesé. Intèrprets: Laia Alsina, Maria Cirici, Laura Pau i Gerard Sesé / Ferran Vilajosana. Escenografia i il·luminació: Sarah Bernardy i Martí Torras Mayneris. Vestuari: David Soro i Fàtima Campos. Coreografia i moviment: Fàtima Campos. Veu en off: Camilo Garcia. Direcció musical: Gerard Sesé. Direcció: Martí Torras Mayneris. Producció de Vània, WKND Teatre i The Feliuettes. Sala Muntaner, Barcelona, 11 gener 2018.

Quan acostumem a dir que un espectacle és per a tots els públics, sovint oblidem que les referències que aquests públics hagin adquirit i assumit al llarg de la seva vida són essencials per entendre el que se'ls explica. Esclar que es pot veure una obra de romans i de lleons que es mengen carn humana en un circ sense haver viscut a l'època romana, i fer-se'n càrrec, però la cosa canvia quan del que parla un espectacle és de multitud d'icones televisives, musicals, cinematogràfiques, socials d'una generació determinada, encara pròxima, la que ara té entre 25 i 35 anys, que era criatura, adolescent o pipioli entre el 1982 i el 1992, anys ideals pet tocar el dos, precisament, perquè van florir com bolets les mascotes d'esdeveniments populars com la dels Mundials de Futbol, l'Exposició Universal de Sevilla i els Jocs Olímpics de Barcelona. Tres fastos que van servir per omplir butxaques de responsables de pressupostos oficials i per elevar i oblidar per a la posteritat tres mascotes: la del Naranjito, la del Curro i la del Cobi.

El dia de la meva funció de l'espectacle, que barreja el cabaret, la sàtira, el musical, l'humor i unes quantes tendències més i que es titula «Cobi, Curro, Naranjito», els espectadors superaven amb escreix aquesta franja generacional. I si bé a cap d'ells els eren desconegudes les tres mascotes que obren l'espectacle amb abraçades d'espuma a la platea a l'estil del «Oh, benvinguts, passeu, passeu» que deia aquell, sí que tot el que venia després els podia semblar propi d'un altre univers.

Però aquest repte se supera per la interpretació enjogassada, la poca vergonya, la picaresca, la música i les lletres de les cançons —tota una narrativa musical que acaba trenant una història romàntica de fons— farcides de desenes i desenes, gairebé incomptables, de picades d'ullet a anuncis de la televisió de l'últim quart de segle passat, a cançons de l'època, a imitacions de personatges televisius, de programes considerats teleescombraria i d'uns quants flaixbacs en el temps cap a les diferents etapes de tres germanes —i un germà—, tothom fillam d'un pare desconegut, que regenten un bar de mala mort de carretera, heretat de la mare feta cendres, en un punt incert entre Catalunya i Los Monegros.

Un concurs de mascotes oblidades els servirà per mirar d'esbrinar qui va ser el seu pare, un tal Francisco, que va anar escampant la llavor i que va tenir el privilegi de ser el portador de cadascuna de les tres mascotes, tan anònim que ni les seves pròpies filles saben qui és. Tres filles, simbòlicament, d'un temps i d'un país.

Espectacle, doncs, que recupera l'estil de la companyia The Feliuettes, que pren el nom de l'espectacle que el mateix equip va presentar el 2015 a la sala El Maldà, i que per als avesats a la proximitat d'El Maldà, potser trobaran que a la Muntaner els queda una mica lluny, ala italiana, malgrat que el guió, en el qual intervé novament Martí Torras, ja preveu no perdre l'escalfor amb els espectadors amb algunes baixades a platea i algun intent de participació col·lectiva que tanca fins i tot el desenllaç final de la història de fons de l'espectacle i que deixarem que sigui una sorpresa per als que encara no hagin vist el muntatge.

«Cobi, Curro, Naranjito» corre el perill de patir més per excés que per defecte. Per excés d'informació acumulada que no pas perquè s'hi trobi a faltar alguna icona generacional. Les tres intèrprets hi suen la cansalada, no només pels canvis de vestuari, sobretot quan toca l'espuma mascotaire, sinó perquè no hi ha un segon de respir durant una hora i mitja i moltes peces cantades posen a prova la seva demostrada capacitat per mantenir el nivell musical imprescindible i no entrebancar-se amb els gairebé embarbussaments lingüístics dignes d'una tesi doctoral publicitària de l'època. Allò que el guió s'endugué queda superat amb la interpretació i l'acompanyament musical fins al punt que, en un moment donat, un s'oblida de les tres mascotes de referència i acaba tenint la sensació que les autèntiques protagonistes de l'espectacle són les tres actrius.

«Leni», de Valéria Schulzová i Roman Oleksák. Traducció de Núria Puigcorbé i Pavel Bsonek. Intèrprets: Montse Guallar, Sergi Mateu, Minnie Marx i Carles Goñi. Veu en off: Sergi Marcos i Pavel Bsonek. Espai escènic i vestuari: Thierry Castagne. Escenografia: Exquis Teatre. Construcció escenografia: Alambic. Il·luminació i projeccions: Frantisek Fabián. Perruqueria: Sergi Marcos. Ajudant direcció: Carla Ricart. Direcció: Pavel Besonek. Producció d'Exquis Teatre. Sala Muntaner, Barcelona, 16 novembre 2017.

A qui més qui menys li sona que abans que Catalunya declarés la independència, la "desdeclarés" i guardés a la caixa forta la nova República Catalana fins a més bon veure, el poble català i la literatura catalana ja es van conèixer a Europa amb l'adaptació cinematogràfica «Tiefland» (començada a rodar el 1940 i no estrenada per diverses circumstàcies i travetes fins al 1954) que la cineasta Leni Riefenstahl (Berlín, Alemanya, 1902 - Pöcking, Alemanya, 2003) va fer de l'obra «Terra Baixa» d'Àngel Guimerà.

Aquesta és una de les anècdotes, si es vol, que connecta la polèmica directora —que va treballar al costat d'Adolf Hitler i el nazisme—, amb la tradició cultural catalana. L'altra cara de l'anècdota és que Leni Riefenstahl va utilitzar com a extres presoners jueus dels camps d'extermini nazis. Malgrat tot, la cineasta, que després de l'Holocaust va ser rebutjada i ignorada artísticament malgrat la seva feina pionera i exemplar en el cinema, sempre es va defensar de les acusacions i mai va admetre haver conegut les atrocitats dels camps d'extermini.

L'obra «Leni» posa en qüestió un tema tan viu a hores d'ara com la veritat i la mentida al servei d'uns interessos polítics determinats o d'una carrera ambiciosa. I també la fascinació en temps real per una idealització de superioritat, després d'una derrota, injectada com a sèrum d'autoestima en la població alemanya a partir de l'arribada al poder del règim nazi el 1933 i les seves tràgiques conseqüències posteriors.

«Leni» és una d'aquelles obres que podria quedar-se en un habitual cara a cara però que s'enriqueix com a muntatge perquè utilitza un recurs tan pròxim als espectadors actuals com els «talk show» televisius.

En aquest cas, el presentador i entrevistador representa que és Johnny Carson (Corning, Iowa, EUA, 1925 - Los Angeles Califòrnia, EUA, 2005) i l'entrevistada és la cineasta Leni Riefenstahl, que tot just acaba de publicar un volum fotogràfic sobre la tribu africana Nuba, «Last of the Nuba», un exemplar del qual regala signat al presentador només començar l'entrevista. El màrqueting ja fa molt de temps que es va inventar.

Durant vuitanta minuts —tempo teatral—, el presentador colla la cineasta i, en comptes de parlar-li de la seva feina com a fotògrafa a partir del llibre publicat o de la seva feina com a realitzadora cinematogràfica, li retreu els passatges més compromesos i foscos de la seva connivència amb el nazisme.

Ja es poden imaginar, doncs, els espectadors, que un estira-i-arronsa d'aquesta mena requereix dos intèrprets que donin cos als dos personatges, que són dos personatges pesos pesants, cadascú en el seu camp —cinema i televisió—, que no admeten mitges tintes sinó els seus corresponents clons creïbles de ficció a l'escenari.

Aquests són dos veterans: l'actor Sergi Mateu i l'actriu Montse Guallar, que adopten amb naturalitat el caràcter de Johnny Carson i Leni Riefenstahl, els ressusciten del passat i els doten de la passió, l'amor i l'odi imprescindibles, amb l'avantatge que la tensió que es crea durant l'entrevista —i que podria ser fatal per al bon resultat de la convenció teatral— queda matisada per una mena d'interacció amb l'auditori amb un personatge sorpresa, una dona alemanya assistent al plató (l'actriu Minnie Marx) que se sent violenta pel tracte que Carson propina a Leni, i per un assistent de càmera de la cineasta (l'actor Carlos Goñi).

L'entrevista té lloc el 1974 —temps encara de Nixon i el Watergate als EUA i de Bréjnev a l'altra banda del teló— cosa que converteix la ficció en un document històric de l'últim quart de segle passat, quan molts del totalitarismes s'encaminaven cap a la seva agonia i mort fulminant... a l'espera, esclar, que lamentablement qualsevol dia renasquessin de les cendres com una au fènix maligna.

«Prime Time», de Núria Casado. Intèrprets: Imma Colomer, Dafnis Balduz i Núria Casado. Espai escènic: Espai A47. Vestuari: Aggelo's (vestuari d'Imma Colomer) i Nurosfera. Sintonies «Gent de Sort»: Jordi Cano. Direcció: Òscar Sánchez. Producció de Nurosfera per a SiforAGE. Sala Muntaner, Barcelona, 21 octubre 2017.

Que una telenovel·la —ara en diuen «sèrie»— duri quaranta anys en antena i en horari de sobretaula deu ser un rècord de ficció que totes les productores voldrien. Però que la protagonista de la mateixa sèrie s'hi aguanti també quaranta anys, encara és més matèria de rècord. Això és el que li passa a l'actriu de ficció Glòria Aran, que interpreta el paper principal de la sèrie «Gent de Sort» i que no només s'ha guanyat la popularitat al llarg dels quaranta anys sinó que tampoc no té cap intenció de deixar-ho.

Però la seva nova productora, filla del productor original, no ho veu igual i creu que ha arribat el moment de fer un salt en la sèrie i passar-la a una audiència de màxims —la del vespre-nit— cosa que comporta, esclar, el remodelatge o desaparició del personatge de la Glòria Aran i un gir en la filosofia de la trama.

L'obra «Prime Time», curiosament, va néixer com un encàrrec per il·lustrar una reflexió a través del teatre sobre els esterotips de la gent gran o la d'edat avançada i es va representar per primera vegada en un congrés davant d'un centenar d'experts en polítiques d'envelliment a l'auditori de CaixaForum Barcelona. Malgrat el que hauria pogut ser una crossa per fer-ne un muntatge de cartellera s'ha convertit en un argument poc tractat en teatre i que acaba sent una crítica sobre el ferotge sistema televisiu i el que es demana dels actors o les actrius que han crescut i han madurat amb una sèrie fins que una nova cap de producció o un nou cap de guionistes arribat a l'equip —que també apareix aquí— pensin que cal renovar-ho tot malgrat l'èxit d'audiència.

«Prime Time» compta amb un trio d'intèrprets, la mateixa autora de l'obra, Núria Casado, que és també professora de la Unviersitat de Lleida i actriu, l'actor Dafnis Balduz —el cap de guionistes que té una escena en anglès per telèfon quan la sèrie «Gent de Sort» fa el salt internacional— i l'actriu Imma Colomer, que representa el veterà personatge de Glòria Aran de «Gent de Sort».

Són tres, però fa la sensació que en realitat podria ser ben bé una obra per a una única veu, la de la protagonista, que és qui talla el bacallà i qui interactua constantment amb els espectadors adreçant-s'hi enmig dels diàlegs que té amb els altres dos intèrprets, una aposta que Imma Colomer manté amb l'avantatge adquirit d'una llarga experiència escènica.

Aquest registre dramàtic de convertir segons quins pensaments del personatge Glòria Aran, d'Imma Colomer, en confidències amb l'auditori fa que la reflexió que l'obra porta implícita sobre la imatge i les aparences dels actors o actrius que han fet d'un personatge la seva vida guanyi força i acabi provocant en els espectadors que siguin també ells qui es posin en la pell de la decisió que pren Glòria Aran, una decisió que, de passada, hauria de ser un avís per als intèrprets més joves —sempre arriba el moment de dir prou i millor que sigui per decisió pròpia— i també per als intèrprets més grans —no és bo que no arribi mai el moment de dir prou i esperar eternament que et destronin... ni que el caramel sigui caure en la trampa d'un «prime time».

«CabaretA», de Maria Molins i Bárbara Granados. Dramatúrgia: Joan Maria Segura, Bárbara Granados i Maria Molins. Composició i direcció musical: Bárbara Granados. Intèrprets: Maria Molins, Bárbara Granados, Dick Them i Miquel Malirach (2017) / Jordi Morales (2018). Disseny vestuari: Irantzu Ortiz. Disseny il·luminació: Marc Salicrú. Disseny so: Marc Santa. Disseny escenografia: Joan Maria Segura. Ajudant vestuari: Silvia Iglesias. Alumna en pràctiques: Magdalena Capellà. Producció executiva: Júlia Simó. Direcció tècnica: Xavier Xipell “Xipi”. Fotografia: David Ruano. Premsa: Joan Estrada. Distribució: Elena Blanco-Magnetica Management. Direcció: Joan Maria Segura Bernadas. Producció: Grec 2017, Sala Muntaner i Velvet Events S.L. Amb la col·laboració del Teatre Sagarra de Santa Coloma de Gramenet. Sala Muntaner, Barcelona, 19 juliol 2017.

Reivindicar el Paral·lel —no vull dir pas les obres de remodelatge de les rotondes del segle XXI sinó el vell Paral·lel canalla dels anys 20 i 30 del segle passat— és un exercici sa i recurrent en el teatre català que afortunadament reapareix de tant en tant. I és que no hi ha res millor que engrandir els mites per mantenir-los vius i per continuar circulant per aquest món fins a convertir-nos en un esquelet, com l'esquelet, peça de facultat de medicina, que hi ha entre l'utillatge teatral d'aquest espectacle.

Per cert, i no és malastrugança, però que consti que ja en són tres o quatre, els esquelets del Grec 2017, si sumem al de «CabaretA» els que també formen part, en os i os, de la banda de música de «Bodas de sangre» de La Perla 29. Aquí, l'esquelet de «CabaretA» és un personatge més que, en clau de titella gegant, tindrà el seu moment de glòria sota la manipulació de l'actor i músic Miquel Malirach: «Que tinguem salut», proclama l'ànima en pena!

«CabaretA» és un espectacle fresc, divertit, breu, amarg com una ametlla borda i dolç com un gelat d'estiu. La feliç autoria a quatre mans de l'actriu Maria Molins i la compositora Bárbara Granados —obligatori dir que és la besnéta del músic lleidatà Enric Granados i queda dit— marca només la pauta d'una idea i concepció teatral que, afegida a la bona mà directora en aquestes aventures de Joan Maria Segura Bernadas, promet una llarga volada. ¿Ens imaginem l'època daurada de les contractacions de gira municipals quan hi havia bufetades per llogar-hi cadires per veure espectacles com aquest en teatres d'arreu del país, envelats i places de festa major...? Doncs, «CabaretA» és un d'aquests espectacles que ni cau en la banalitat i la frivolitat que podria caure fàcilment ni cau tampoc en la pedanteria de fer allò que s'anomena «cabaret literari» per a iniciats. I aquest terme mig i just és el que fa que «CabaretA» tingui agafats els espectadors durant vuitanta minuts amb el regust final que no n'hi ha prou amb un bis per entonar l'himne de l'espectacle i que tothom en voldria encara més.

Si algú es pensava que ja havia vist prou vegades la capacitat actoral de Maria Molins tant en teatre com cinema i televisió, li falta veure aquest salt quan, a més de la paraula, hi posa la veu a través de la cançó. I si algú es pensava que la trajectòria de Bárbara Granados s'acabava darrere el teló i davant la partitura, aquí comprovarà que també amaga una vena actoral que deixa anar alternant piano, percussió, acordió, picarols i titella ventríloc.

Les dues autores de l'espectacle —fa la impressió que mentre una feia el guió, l'altra hi anava posant música i a l'inversa—, han concebut una trama que comparteixen tant elles dues com els altres dos actors i músics, Dick Them i Miquel Malirach, intèrprets que han tombat la Seca i la Meca, com elles dues, i que es diria que no voldrien que s'acabés mai l'aventura d'aquest quartet —o quintet, si comptem l'esquelet.

«CabaretA» recorda, augmentada i revisada, la gènesi dels antics espectacles de cabaret que, a picossades, van anar recuperant la Mary Santpere, la Maria Aurèlia Capmany, l'Ángel Pavlovsky, la Guillermina Motta, i més endavant, la Lloll o Las Divinas, entre altres. El tàndem Maria Molins i Bárbara Granados hi afegeixen, per exemple, Mercè Rodoreda, William Shakespeare («El mercader de Venècia») o la història mai explicada del «Joan Petit quan balla» i, a banda del contacte amb els espectadors, hi ha també la sàtira sobre la potineria política actual i la mirada endins de les dues autores: el càncer ("el mal lleig que diuen aquí") superat de Bárbara Granados o la filla de tres anys de Maria Molins. Barreja de picaresca i tendresa que l'auditori agraeix i aplaudeix amb bravos i dempeus.

Clips promocionals de l'espectacle «CabaretA».

«Dansa de mort», d'August Strindberg. Versió de Jordi Casanovas. Composició musical: Carles Viarnès. Intèrprets: Mercè Arànega, Lluís Soler i Carles Martínez. Disseny il·luminació: Sylvia Kuchinow. Disseny vestuari: Irantzu Ortiz. Ajudanta vestuari: Irene Vizcaíno. Disseny escenografia: Jordi Casanovas. Disseny so: Marc Santa. Direcció tècnica: Xavier Xipell “Xipi”. Producció tècnica: Paty Cortès. Direcció producció: Carles Manrique (Velvet Events). Col·laboració en la producció: Teatres en Xarxa. Producció: Sala Muntaner. Ajudanta direcció: Sílvia Sanfeliu. Direcció: Jordi Casanovas. Sala Muntaner, Barcelona, 24 maig 2017.

Som al 21 de febrer del 1981. Sí, dos dies abans de l'intent de cop d'estat al Congrés espanyol, conegut oficialment com el del coronel Tejero. L'espai ambiental és una illa mediterrània on, en una mansió que havia estat molt de temps enrere una torre de presó, viu un matrimoni que ha tocat les portes de l'infern de la seva relació.

Ell, militar de l'antic règim convençut que no ha canviat res des del 1975 amb la mort del Dictador i mantingut per compassió pel comandament sense cap ascens meritori. Ella, una exactriu, anul·lada com a persona durant un quart de segle de matrimoni i amb la personalitat i la llibertat confiscades per l'opressió malaltissa del marit. Hi ha fills que viuen fora de l'illa. I hi ha un cosí d'ella que torna de l'exili forçat arran de les seves activitats en l'època de la clandestinitat i a qui van prendre els fills.

Però —potser es preguntaran els futurs espectadors— ¿que no es tractava d'una obra del suec August Strindberg (Estocolm, 1849 - 1912), escrita el 1900, i ambientada en el seu espai nòrdic, tintada de la misogínia que va caracteritzar l'autor arran de la seva esquizofrènia de mania persecutòria focalitzada en el moviment feminista?

Efectivament, sí. Continua sent Strindberg pur. Però el dramaturg i director Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978) ha tingut la “gosadia” i l'encert de situar «Dansa de mort» en una època encara contemporània per als espectadors, cosa que fa que l'obra agafi un sentit nou i punyent, també universal malgrat les subtils referències locals, sense deixar aquella pàtina angoixant de la dramatúrgia del considerat renovador del teatre suec ni l'ambientació allunyada del seu món perquè, només entrar a la sala, íntimament amb l'escenografia situada al centre, una espessa boira cobreix tot l'espai fins a l'entrada del vestíbul i les grades.

«Dansa de mort» és una de les obres d'Strindberg poc representades aquí. Hem de remuntar al 2007, al Teatre Nacional de Catalunya, quan Georges Lavaudant va dirigir Núria Espert, Lluís Homar i José Luis Gómez, amb el Teatro de la Abadía, l'obra «Play Stridnberg», una versió del suís Friedrich Dürrenmatt, basada en la de l'autor suec.

«Dansa de mort» no està tan lluny de l'experiència vital del mateix Strindberg. Als vint-i-tants anys, l'autor suec va conèixer l'esposa d'un militar que, després, un cop divorciada la parella, seria la seva primera de les tres dones, amb fills de les tres, i que, venint d'una família noble finlandesa, tenia també, com la protagonista de l'obra, certes inquietuds teatrals.

«Dansa de mort» és una peça breu —90 minuts— però d'una gran intensitat que reforcen encara més els tres intèrprets d'aquells anomenats de luxe, mai tan ben utilitzat aquest terme: Lluís Soler és l'esquizofrènic militar; Mercè Arànega, la seva soferta dona; i Carles Martínez, el tímid cosí que arriba de fora.

El duel que protagonitzen els tres va ‘in crescendo’. I un dels atractius de l'arquitectura de l'obra és que cadascun dels personatges enfila progressivament el seu enfonsament, el seu ascens i la seva caiguda definitiva. Tres interpretacions mestres que entusiasmen l'auditori. Com en un mirall polièdric, cap dels tres acaba sent el que era al principi i els tres treuen fora la seva por interior. El pànic a la mort de qui se sentia amo etern del món i el ressorgiment de la fera salvatge de qui se sentia feble i comprensiu.

El director Jordi Casanovas aconsegueix un brillant treball d'actors en un ambient càlid i tenebrós a la vegada fent que el rastre d'absurd que hi pot haver en l'obra d'Strindberg esdevingui brutal realisme dramàtic. Els espectadors més joves potser no hi reconeixeran un fragment d'un discurs del president espanyol Adolfo Suárez, la vigília del cop. I potser també els semblarà una ‘boutade’ que la parella balli al so d'una marxa militar. Cal fer un ‘remake’ en el temps i entendre, per exemple, els passos en solitari, com un hereu d'esbart, que fa Lluís Soler, com el ritual d'un foll que va de pet a l'abisme.

Tot plegat és una dansa en triangle que es mou de l'eufòria a la humiliació —vegi's la caiguda del cosí interpretat delicadament per Carles Martínez— i de la submissió de la dona a la seva apropiació de les regnes del poder —amb un gest d'orgull que Mercè Arànega reflecteix molt bé.

La misogínia d'August Strindberg s'ha convertit, en aquesta versió de Jordi Casanovas que ofereix una de les propostes d'estiu més interessants, en un esclat feminista. No deu ser perquè sí que el dia de la meva funció, el 90% de l'auditori eren dones. Algú ha fet córrer la veu, potser, com es diu en un moment donat en tancar l'obra, que encara hi ha esperança més enllà del sabre.

«L'electe», de Ramon Madaula. Intèrprets: Roger Coma i Ramon Madaula. Assessorament dramatúrgic: Jordi Casanovas i Marc Angelet. Espai escènic: Jordi Casanovas. Construcció escenografia: Jorba-Miró, Estudi-Taller d'Escenografia. Disseny llums: Xavier Xipell "Xipi". Vestuari: Irantzu Ortiz. Direcció producció: Carles Manrique (Velvet Events). Direcció tècnica: Xavier Xipell "Xipi". Ajudant direcció: Marc Angelet. Direcció: Jordi Casanovas. Producció: Sala Muntaner, Intent Produccions i Hause & Richman Produccions. Col·laboració de Macson. Sala Muntaner, Barcelona, 6 abril 2017.

El Molt Honorable Senyor Carles Puigdemont passarà a la història —ell mateix ha anunciat que no es tornarà a presentar quan hagi complert el compromís del referèndum per la independència— com el 130è president de la Generalitat de Catalunya. Si hem de fer cas del que es diu en aquesta nova obra de l'actor, i ara ja dramaturg, Ramon Madaula (Sabadell, 1962), el personatge que representa l'actor Roger Coma (Barcelona, 1976), més conegut en televisió i cinema que no pas en teatre, està a punt de pronunciar el discurs d'investidura per al càrrec de 135è President.

No ha d'estranyar, tal com està el pati, que en poc temps se'n vegin cinc més, de presidents. Fa bé, doncs, l'autor, de salvar-se en salut i tirar llarg. Entre altres coses perquè «L'electe» és un retrat al natural del màxim representant polític català —no cal voler veure-hi la caricatura de cap d'ells—, però també podria ser un retrat al natural de qualsevol president de qualsevol altre país, amb l'adaptació ambiental corresponent, esclar. Aquí hi apareix, via telefònica, La Caixa, hi apareix en Bartomeu, hi apareix n'Oliu del Banc Sabadell, hi apareixen els peatges de les autopistes, hi apareix el comte Javier Godó buscant un lloc de president de la Corpo per al seu gendre... ¿Té això res de diferent del que ha passat, passa i sembla que sempre passarà en qualsevol esfera del poder polític d'arreu del món?

«L'electe» és una obra breu —setanta minuts— amb dos intèrprets de primera a qui el director Jordi Casanovas ha modelat al seu gust amb la ironia i trapelleria que el caracteritza. I aquesta és una de les claus de l'èxit del muntatge —les funcions omplen cada dia per ara i tant— que treu tot el suc possible d'un text aparentment senzill, aparentment satíric i aparentment polonià però, sobretot, teatralment inserit en l'alta comèdia. Perquè resulta que sí, que es pot fer alta comèdia, sense caure en un discurs ampul·lós i angoixant sinó divertit, fresc i de lletra menuda, amb el fill petit d'un menestral botifarraire de la població vallesana de Sant Fost de Campsentelles com a protagonista, que de petit ja ajudava a l'obrador del pare fent botifarres d'ou, sobretot per Dijous Gras, però que va tirar cap a la política, primer com a alcalde del poble —que el va transformar de cap a peus reconvertint sòl protegit en urbanitzable— fins a arribar, amb la majoria parlamentària, a la investidura com a president de la Generalitat.

Però ningú no se salva dels seus fantasmes. I al personatge presidencial d'aquesta obra, els fantasmes de la seva infància se li presenten en una mena de tic en forma de picor al nas que no li permet articular la preparació del discurs d'investidura més enllà de les primeres dues o tres frases de salutació. Davant l'alarma general del seu gabinet i els seus assessors, a quatre hores vista del discurs, criden a Palau el millor psiquiatre del país (representat per Ramon Madaula) perquè alliberi el prohom de la picor de la nàpia i perquè no se'n vagi la legislatura a can Pistraus.

En principi, la situació del president de ficció (Roger Coma, excel·lent en tots els seus moments), em recordava la del rei Jordi VI amb la seva tartamudesa, divulgat per la pel·lícula «El discurs del rei», quan el pobre home es veu obligat a governar per l'abdicació del seu germà i ha de superar la quequesa davant el micròfon. Però després, la cosa agafa un caire més psicològic, gràcies a la intervenció, també excel·lent per escèptica, del psiquiatre cridat a Palau (Ramon Madaula) i es transforma en una mena de sessió de coaching, en un buidat del subconscient del futur president a la recerca de l'origen del seu tic provocador de la picor al nas.

Tres mòbils a la butxaca, uns quants bitllets de cinquanta sense factura amb IVA per pagar els serveis del psiquiatre, un pare, una mare, una dona i dos germans del futur president i una personalitat faltada d'autoestima de qui el psiquiatre —que també té el seu secret— extreu tot el més fosc del fill petit del botifarraire per fer d'ell el mite i l'heroi que necessita qualsevol país. Una obra que després de «Coses nostres» (vista a la Sala Atrium) i de l'obra «Ignots» (que presentarà pròximament a El Maldà), situa Ramon Madaula en el tauler dels dramaturgs contemporanis catalans a no deixar de petja per la seva visió teatral que, partint del local, sap reflectir l'universal.

«La rebel·lia possible (Rebeldías posibles)», de Javier G. Yagüe i Luis García Araus. Traducció de Gemma Roura. Intèrprets: Xavi Casan, Toni González, Carla Mercader, Joan Sureda, Núria Valls i Maria Villarejo. Escenografia: Esmeralda Díaz. Disseny llums: José Espigares. Vestuari: Sergi Cerdán. Ajudant direcció: Jaume Viñas. Direcció: José Sánchez Orosa. Producció Vània Produccions i Companyia Anònima. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 7 setembre 2016. Reposició: Sala Muntaner, Barcelona, 23 febrer 2017.

Amb un embolcall de falsa comèdia, aquesta obra estrenada a Madrid el 2007, per la companyia Cuarta Pared, sembla fruit de la influència popular arran del moviment d'indignats del 15M i de la posterior rebel·lia —ara cada vegada més silenciosa—, que ha impregnat bona part de la societat. Es tracta, doncs, d'un espectacle en la línia del teatre sociopolític que diu en veu alta allò que sent interiorment molta gent víctima dels abusos de les grans empreses de consum obligatori que, sota el mantell de la liberalització, continuen practicant el monopoli salvatge amb el beneplàcit còmplice dels governants de torn.

Deia que l'obra té un embolcall de falsa comèdia perquè també amaga una dramàtica realitat al voltant de la malaltia juvenil de l'anorèxia que la trama desdramatitza amb un recurs de teatre dins el teatre i amb una estructura que, segons com, es podria dir que està feta d'esquetxos al voltant d'una sèrie de qüestions molt actuals com les reclamacions a una companyia de telefonia, les picabaralles amb una immobiliària o constructura, les exigències davant la saturació de la sanitat pública o l'absurditat de segons quin procés judicial inacabable.

Estrenada a inici de temporada a La Seca Espai Brossa, l'obra s'ha reposat a la Sala Muntaner i diria que la situació a la italiana li va a la contra perquè s'intueix que està plantejada més amb una intenció de proximitat al voltant dels espectadors, ja sigui en un escenari obert a peu pla o a tocar de les grades. Una mostra d'això és que en començar la representació, quan els intèrprets llegeixen algunes de les notícies de la premsa del dia, crec que ells mateixos troben a faltar aquesta proximitat i aquest escalf solidari que els acompanyaria en el desenvolupament de la trama. Tot i així, la companyia se'n surt notablement i l'actor Toni González (llarga trajectòria a Comediants, Tricicle i algunes de les sèries més sonades dels últims temps com «Dinamita») rebla el clau amb energia en algunes de les seves escenes.

Tot comença quan un usuari de telefonia està obsessionat a reclamar la petitesa de 28 cèntims a la seva companyia i fa un llarg periple telefònic per diversos responsables d'atenció al client a qui controla amb nom de fonts, hora de la trucada i número d'expedient, sense resoldre res. A partir d'aquí, el personatge viu un calvari que el porta a discussions amb la parella per la seva obsessió, amb el cap de l'empresa on treballa per les baixes que demana per acudir als judicis i a enrolar-se espontàniament amb un grup solidari que neix i creix per si sol i que capitalitza les reivindicacions quotidianes de la societat, una conclusió que no només porta a pensar en la multitud de plataformes que han crescut en els últims anys de crisi aquí i arreu del món del benestar sinó també en allò que relata una altra obra que és a la cartellera actualment, «Realpolitik», i que la companyia Teatre de l'Enjòlit ha reposat a La Seca Espai Brossa, cosa que confirma una tendència teatral a parlar de qüestions que preocupen de debò el dia a dia de la societat. I ben al contrari del que, en la ficció de l'obra, els intèrprets anuncien, «La rebel·lia possible» no és un «conte» com diuen sinó un reflex de la nova era «donaltrumpiana» que s'escampa com un virus per tot l'univers.

«Paradís pintat». Idea original i guió de Ferruccio Cainero i Pepa Plana. Intèrpret pallassa: Pepa Plana. Veu en off: David Verdaguer. Escenografia: Lali Canosa. Vestuari: Rosa Solé. Il·luminació: Yuri Plana. Vídeo: Estudi Nueveojos. Direcció: Ferruccio Cainero. Producció: La Vaca Flaca. Sala Muntaner, Barcelona, 27 gener 2017.

Si els àngels tenen sexe o no, és una incògnita que no ha aclarit, fins ara, ni Déu, mai més ben dit perquè Ell n'és l'únic promotor i distribuïdor. En tot cas, la pallassa Pepa Plana (Valls, Alt Camp, 1965) ha decidit que el seu àngel, el de la guarda, aquell que segons el cristianisme i la branca catòlica tothom té assignat personalment i instranferible ni que no l'hagi vist mai —excepció feta de l'exministre de l'Interior del govern espanyol, Jorge Fernández Díaz— sí que en té, de sexe: és una angeleta de la guarda que decideix fugir del quadre pintat del menjador de casa, on s'avorreix com una ostra només fent la veu del cor, per anar a córrer món i exercir de debò les seves funcions salvadores.

La seva destinació és el mar, aquest mar que engoleix amb pastera inclosa des de fa temps éssers humans a la recerca d'una vida millor i que recentment es coneixen com a «refugiats». Però, si l'espectador no s'ha llegit abans la presentació de «Paradís pintat» aquesta opció salvadora no la descobrirà fins ben avançada la trama de l'espectacle i després d'uns quants gags que es mouen entre el paper tradicional del clown (¿on tinc la cama?) i la mirada ingènua i picaresca a la vegada que la pallassa fa sobre el personatge que ha creat juntament amb el veterà director itàlia establert a Suïssa, Ferruccio Cainero (Udine, 1953).

Pepa Plana revesteix el seu àngel de la guarda amb els atributs humans: la caixa de música i el manubri, el coixí de fer mitja gegant, les agulles de fer mitja, els fils de llana de la troca i, per reposar de tanta feina, l'idil·li entre platònic i sexual per l'arcàngel Miquel —escollit en una revista rosa entre altres candidats—, aquell que a cops de sabre aconsegueix batre Llucifer, l'heroi en el qual somia convertir-se l'àngel de la guarda de Pepa Plana per anar a fer al mar allò que els homes que ho haurien de fer no fan a la Terra.

La revista «Coses del cel» mostra tots els arcàngels, en paper cuixé se suposa: Miquel, Gabriel (el de l'anunciació de l'embaràs de Maria) i Rafael, els tres més populars i cotitzats; i Uriel, Selafiel, Baraciel i Samael (els quatre secundaris i més desconeguts). Però Miquel és o seria, si ella pogués triar, l'àngel de la vida —l'home de la seva vida— de l'angeleta de la guarda fugida del quadre del bufet de casa, del paradís pintat, que penjant de les ales amb què l'iconografia els ha reproduït, amaga la realitat del món.

Amb una trama que juga amb l'arribada de l'efecte visual marítim final —que no es prudent revelar per mantenir la sorpresa— i uns gags que tendeixen a un tempo lent i, en algun moment, perillosament repetitiu, el que pren relleu a «Paradís pintat» és la caracterització de la mateixa Pepa Plana en una pallassa blanca de nas vermell que omple l'escena sense que li calgui parlar gaire, que es posa els espectadors a la butxaca i que converteix l'art del clown en un crit de rebel·lia contra la injustícia i el cinisme del poder establert contra els més desvalguts.

Nota: L'espectacle «Paradís pintat» es fa solidari amb l'oenagé Proactiva Open Arms (que treballa actualment en l'ajuda als refugiats) a la qual destina la recaptació d'una de les seves funcions i crea una simbòlica fila zero per a aquells espectadors —o simpatitzants— que vulguin aportar el seu ajut al compte corrent de l'oenagé: ES59 1491 0001 2121 8580 1020 o a través de la seva pàgina web: http://www.proactivaopenarms.org.

«El test», de Jordi Vallejo. Intèrprets 2016: David Bagés, Dolo Beltran, Mima Riera i David Vert. Intèrprets reposició 2016: Sergio Caballero, Dolo Beltran, Clàudia Costas i David Vert. Intèrprets reposició 2017: Sergio Caballero, Clàudia Costas, Carme Poll i David Vert. Espai escenogràfic: Jordi Casanovas. Vestuari: Irantzu Ortiz. Caracterització: Lucho Soriano. Cap tècnic: Xavier Xipell. Ajudant direcció: Sílvia Navarro. Direcció: Cristina Clemente. Sala Muntaner, Barcelona, 2 març 2016. Reposició: 14 desembre 2016. Reposició: Barcelona, Teatre Club Capitol, 24 maig 2017. Reposició: 6 setembre 2017.

No és, o no hauria de ser, un estigma, però la interrelació entre guionatge i teatre sempre ha estat positiva, malgrat els puristes. I en el teatre català, ja fa temps que se'n veuen els resultats. Una de les últimes sorpreses és aquesta obra de Jordi Vallejo Duarri, autor de la generació dels trenta anys, que, per cert, el 2014, va obtenir amb «El test», en una primera versió, el Premi de Teatre Fray Luis de León de Castella i Lleó.

Amb una llarga trajectòria, doncs, com a guionista, format a l'ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya), Jordi Vallejo debuta ara com a dramaturg amb aquesta comèdia, si és que es pot qualificar de comèdia, sobre les relacions humanes i la capacitat d'autodestrucció que tothom porta dins.

Ja ho diuen: com més cosins, més endins. I malgrat que aquí no es tracta de cosins, sí que tres dels quatre personatges són allò que tòpicament s'anomenaria "amics de l'ànima" o, vulgarment, "carn i ungla".

I és que hi ha molta carn per unglar en aquest sopar d'amics que Jordi Vallejo, autor, i Cristina Clemente, directora —amb experiència també com a autora— posen sobre l'escenari, emmarcat en un elegant espai escenogràfic del també dramaturg Jordi Casanovas. Un trio que en comptes d'enrampar-se per voler anar cadascú a la seva el que fa és enfortir la proposta segurament perquè els guia, als tres, la seva vena interna com a autors.

La pregunta de la sinopsi és coneguda i no desvelem res de nou: ¿Vols un xec amb 100.000 euros ara mateix o 1 milió d'euros d'aquí a deu anys? Jordi Vallejo ho aplica a la ficció d'un test psicològic del personatge de la Berta (Mima Riera), la companya del Toni (David Bagés) —una parella que, sobretot ell, ha fet fortuna als inicis de la bombolla immobiliària i que encara li dura—, ell, bon amic de la Paula, naturalista i membre d'una oenagé (Dolo Beltran) i del seu marit, l'Hèctor (David Vert), possibilista i carregat de paciència per retenir i dissimular el seu materialisme —una altra parella —però aquesta les passa magres econòmicament—, que té una filla petita (la Martina, absent) a qui no pot donar tot el que voldria, un bar per ampliar que només produeix pèrdues, i un sogre (el Paco, absent), el pare de la Paula, cap d'una gestoria pròpia, de qui l'Hèctor no vol saber res ni rebre cap ajut.

Però l'autor Jordi Vallejo aplica una prova psicològica tan senzilla com la del Test del Núvol, que consisteix a presentar el dilema a una criatura de si vol un caramel ara mateix o esperar un temps per tenir-ne uns quants d'acumulats. La vella llei de la guardiola o la vidriola, vaja. O es va mantenint i omplint de mica en mica o es trenca de seguida i s'hi esgarrapa el que hi ha.

Però aquesta és només l'excusa per crear una trama d'embolics i de subtil profunditat psicològica sota un aparent registre costumista —amb algunes fugaces concessions lingüístiques perquè no sigui dit que no utilitzen "el català que ara es parla"— que va desvelant l'interior de cadascun dels quatre personatges i que els va portant, els quatre, cap a un carreró sense sortida on no es veu la llum i que acaba autodestruint-los fins a arribar a la sorpresa final, una sorpresa que, tot i que es fa esperar, els espectadors no es penediran de mantenir el suspens durant noranta minuts perquè és el que acaba arrodonint i donant sentit a una trama que els quatre intèrprets no paren de fer atractiva progressivament.

Atenció, doncs, al tarannà entre casolà i murri de l'actor David Bagés (Toni) —com si fos aleshores mateix al menjador de casa—; la calma inicial, l'ascens furibund i la davallada de David Vert (Hèctor) —com si li hagués quedat alguna cosa a ensenyar i dir encara del personatge de casteller amb el braç trencat de l'anterior obra «Vilafranca»—; la indecisió, l'austeritat i la salvaguarda dels principis ("abans morta!") de l'actriu i cantant de Pastora, Dolo Beltran (Paula)—; i l'espetec pragmàtic, superb i analític 24 hores / 365 dies de Mima Riera (Berta) en un nou paper per a ella, aquesta vegada de psicòloga mediàtica —¿se n'hi resisteix cap?—, amb consultori pagat per la seva parella, el Toni, en ple Passseig de Gràcia, un paper que mostra una vegada més la capacitat versàtil de registres d'aquesta jove actriu.

«El test» de Jordi Vallejo, els espectadors ho notaran de seguida, sí que ressona a situacions similars que han aparegut recentment als escenaris («Els veïns de dalt», de Cesc Gay; o «El nom», de Mathieu Delaporte i Alexandre de la Patellière; o «Un déu salvatge», de Yasmina Reza), però té un toc personal, original i de cultura pròpia, i si bé clona la situació de dues parelles com a protagonistes, fuig de les temàtiques que en aquelles altres obres s'exposen. I precisament per això «El test» es perfila com un dels èxits teatrals d'aquesta temporada i, més endavant, si els fils dramatúrgics li són propicis, amb una gira que, pel seu rerefons de caràcter universal, no hauria d'escatimar l'intent de trapassar fronteres culturals nord enllà, on ingènuament encara diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç... i precisament per això els convé, de tant en tant, una clatellada com la que propina «El test».

Vídeo promocional de l'espectacle «El test», de Jordi Vallejo, a la Sala Muntaner.

«Delikatessen». Espectacle de Joan Ollé. Intèrprets: Ferran Aixalà, Dafnis Balduz / Eduard Muntada, Clara Olmo, Sandra Pujol i Marta Rossell. Moviment i coreografia: Marta Casals. Vestuari: Joan Ros. Assessorament hostaleria: Montse Sainz de la Maza. Caracterització: Sara Baró. Escenografia: Joan Ollé i Joan Pena. Attrezzo: Maria Cucurull i Joan Pena. Il·luminació: Micki Arbizu i Àlex Roselló. Alumne en pràctiques: Frank Farré. Ajudant direcció: Isaac Baró. Direcció: Joan Ollé. Companyia La Remoreu Teatre. Sala Muntaner, Barcelona, 27 novembre 2016.

L'origen de «Delikatessen» ve de tres anys enrere quan Joan Ollé va dirigir una lectura dramatitzada sobre gastronomia dins del Festival Temporada Alta. D'aquella experiència i empès per la companyia La Remoreu, amb seu a Lleida, Joan Ollé ha creat un dels seus espectacles de cambra, singulars, poètics, delicats, endolcits i, si els fes en sèrie, fins i tot serien enganxadissos. Un dels últims va ser «Paraules d'amor», a La Seca Espai Brossa.

«Delikatessen» és l'altra cara d'aquell esbojarrat i divertit espectacle. Si allà es jugava amb la llengua diglòssicament i pel broc gros, aquí es juga amb la llengua gastronòmicament i amb un refinament lingüístic culte, bevent de les fonts d'uns quants mestres de la ploma —dic de la ploma perquè la majoria dels escollits no van tenir temps de saber què eren els ordinadors—, ben amanit amb acompanyament al piano (Ferran Aixalà) i amb intervencions de cant coral de les tres actrius, a més d'un moviment coreogràfic molt treballat, en un fil de continuïtat, sense cap pausa durant setanta-cinc minuts, al voltant d'una escenografia de quatre taules dominada pel blanc, sense sofisticacions, d'una elegància suprema.

Entre humor i ironia, sempre amb la taula i els seus ingredients com a protagonista, el guió fa un recorregut per la majoria de plats, costums culinaris de terra i fogons, i costums d'alta cuina, de diversos indrets de parla catalana, i alguns de foranis, només amb un dels esquetxos que tira cap a casa de la pròpia companyia i que insisteix irònicament una, dues, tres i quatre vegades, a cantar les excel·lències dels «cargols de Lleida».

Joan Ollé ha escollit fragments de textos literaris gastronòmics d'autors tan diversos com Roland Barthes, Iban Beltran, Stefano Benni, Julio Camba, Marta Carnicero, Narcís Comadira, Vicent Andrés Estellés, David Guzmán, Miquel Martí i Pol, Herman Melville, Josep Pla, Jacques Prévert, Marcel Proust, Mestre Robert, Pierre Ronsard, Brillat Savarin, Roland Topor, Miguel de Unamuno, Manuel Vázquez Montalbán, Manuel Vicent, Leonardo da Vinci, alguns anònims, i d'altres dels implicats en l'espectacle com el mateix Joan Ollé o el pianista i actor Ferran Aixalà.

Els puc esmentar tots gràcies al servei de documentació de la companyia, que s'agraeix. Però per als espectadors no és imprescindible conèixer l'origen de l'autoria de tot el que s'hi diu perquè, un cop fusionat dramatúrgicament, de tots els autors s'ha fet una barreja que dóna com a resultat la sensació que darrere hi ha un macroautor únic. Esclar que uns espectadors en detectaran uns i uns altres espectadors en detectaran uns altres, segons el seu «disc dur» de memòria. En aquest sentit es pot dir que és inconfusible Josep Pla, autor del recull «El que hem menjat» i que hi ressona irreverent i murri la veu de Vicent Andrés Estellés.

En definitiva, un espectacle festiu, fresquíssim, propici per a qualsevol gira per tota mena d'escenaris perquè connecta amb el solatge de la cultura popular que tothom porta a dins, que a vegades pot semblar que hagi quedat oblidada i que es desperta amb el discurs suggerent i atractiu dels cinc intèrprets.

«M.A.R.I.L.U.L.A.», de Lena Kitsopoulou. Traducció de Joan Sellent. Assessorament en la traducció de Kiriaky Cristoforidi. Adaptació de Joan Sellent, Josep Maria Mestres i Mònica Glaenzel. Intèrpret: Mònica Glaenzel. Escenografia: Max Glaenzel. Vestuari: Bàrbara Glaenzel. Disseny il·luminació: Raimon Rius. Disseny de so: Jordi Bonet. Producció i ajudant de direcció: Stéphanie Derid. Direcció: Josep Maria Mestres. Sala Joan Brossa. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 3 octubre 2014. Reposició: Sala Muntaner, 19 octubre 2016.

Lena Kitsopoulou (Atenes, 1971) és actriu i autora d'aquest relat que furga en la ferida col·lectiva d'aquest principi de segle XXI sense fer que sagni més del compte sinó amorosint-lo amb un reguitzell de reflexions intel·ligents, punyents, iròniques, epidèrmiques i que troben en els espectadors un punt de connexió inevitable.

'M.A.R.I.L.U.L.A.' va sorgir el 2009, arran de la greu crisi financera grega —dins de la crisi global— i de la pèrdua de la dignitat d'una societat que va veure com s'ensorraven els ideals de tota una generació per mor de l'estafa dels seus dirigents. El suïcidi d'un ciutadà grec, jubilat, al centre d'Atenes, per conscienciar la població que preferia la mort a la vida remenant contenidors per poder menjar, va ser un dels punts àlgids i probablement l'espurna que va inspirar l'autora del relat.

Parlo de relat perquè 'M.A.R.I.L.U.L.A.' és un text de gran força literària i titllar-lo tècnicament de monòleg —malgrat que sí que es representa com a monòleg— li podria fer mal. L'actriu catalana Mònica Glaenzel s'ha envoltat d'un equip que ha treballat el text com una peça d'orfebreria, des de la traducció de Joan Sellent, en aquest cas assessorada pel que fa a les singularitats gregues, a l'escenografia i la il·luminació i la direcció de Josep Maria Mestres, que ha dirigit l'actriu, deixant-la fer en part al seu aire, sense eliminar del tot el seu registre humorístic, en tot cas integrant-lo al text i remarcant cadascun dels aproximadament 4.200 minuts o 252.000 segons que dura l'explosió.

La protagonista de 'M.A.R.I.L.U.L.A', una dona d'uns quaranta anys, es troba aparentment bé, però per dins l'atenalla una depressió que transforma en una progressiva indignació per tot el que l'envolta. Passa cíclicament de l'optimisme al pessimisme. De qualsevol percepció que té de benestar en surt un regust d'agror. De trossos de felicitat n'extreu petites ferides en les quals, a manera que burxa i burxa, acaben sent nafres incurables.

Explicat així, pot fer l'efecte que el relat es desenvolupi com una tragèdia grega —mai més ben dit tenint en compte el seu origen—, però en realitat acaba lliscant com una sensible tragicomèdia en la qual la desesperació, l'agror i la rancúnia es cuinen amb un somriure permanent i amb un canvi de ritme que té fugaces pauses musicals que permeten a l'actriu estripar-se amb dignitat imitant un micròfon de concert amb un consolador, interpretant en playback damunt la taula Freddy Mercury o Nino Bravo, tocant de resquitlló el 'Viatge a Ítaca' —Ítaca, amb força a la Í i no la A, com canta Lluís Llach— i, en els últims deu minuts del realt, quan la pastilla —la marilula fatal— ha fet el seu efecte suïcida, el personatge reviu en el més enllà, topant amb un Sant Pere, el de les claus, que és un tap de barral, geperut i malgirbat, i trobant-se amb un Ovidi Montllor de mentida que li canta el 'Se'n va anar...', que no és seva, i que acaba resultant que no és l'Ovidi sinó un impostor que s'anomena Antonio Flores. Fins i tot a l'altre món, tot és fals.

La mateixa autora grega de 'M.A.R.I.L.U.L.A.' recomana que el seu relat adapti el text a cadascun dels indrets on es representa. L'adaptació aconseguida aquí fa més pròximes encara les reflexions i la ironia per tal com s'expressen. Mònica Glaenzel, que encara arrossega la seva etiqueta de còmica televisiva, per molt bruts o nets que estiguin els plats —perquè hi ha etiquetes que no es desenganxen mai—, ja ha treballat prèviament en teatre de companyia, mostrant la seva capacitat actoral: 'Sóc lletja', 'Excuses!', 'Aurora De Gollada'..., entre altres. Però sembla que faltava un salt encara més arriscat amb aquest muntatge que la posa al capdamunt de primeres línies. Només cal continuar estirant el fil per aprofitar-ne tot el que pot donar.

Tràiler de l'obra teatral (1). Nino Bravo interpreta 'Libre', una de les cançons que es parodien en l'adaptació catalana de l'obra 'M.A.R.I.L.U.L.A', interpretada per Mònica Glaenzel (2).

«Un cel de plom», de Carme Martí. Dramatúrgia de Josep Maria Miró. Intèrpret: Mercè Arànega. Escenografia i vestuari: Pep Duran. Il·luminació: Quico Gutiérrez. So: Lucas Ariel. Ajudanta direcció: Mònica Bofill. Direcció: Rafel Duran. Grec 2015. Sala Muntaner, Barcelona, 2 juliol 2015. Reposició: Grec 2016. Sala Muntaner, Barelona, 9 juliol 2016.

Diuen que quan Neus Català, fa cinc anys, va arribar a la llar d'avis, als Guiamets, el poble del Priorat on havia nascut el 6 d'octubre del 1915, i on ara torna a viure, no va suportar veure al llit de la seva cambra els llençols amb les ratlles que li recordaven l'uniforme dels camps nazis, com els de Ravensbrück i de Holleischen, on ella va estar deportada.

Això, que pot semblar una anècdota per als qui no han viscut el terror nazi, demostra fins a quin punt la tragèdia i l'horror de mitjan segle passat a centreuropa va marcar els que la van viure i afortunadament se'n van poder escapolir a l'hora de l'alliberament dels camps per les forces dels aliats.

La història de Neus Català —l'última supervivent catalana dels camps d'extermini— ja ha estat motiu recent d'una biografia novel·lada, 'Un cel de plom' (Ara Llibres / Amsterdam, 2012), escrita per la filòloga Carme Martí (Montblanc, Conca de Barberà, 1972), amb autoria compartida amb la mateixa protagonista que hi va posar la veu de la memòria. La mateixa biografia novel·lada ha servit de base per adaptar el monòleg de títol homònim al teatre.

L'actriu Mercè Arànega, que s'ha posat en la pell de Neus Català, ha preparat la recreació de l'agitada vida de la protagonista començant per un treball de camp als Guiamets, en una visita que va fer a la centenària Neus Català fa uns mesos, la qual, amb la lucidesa que manté, li va transmetre algunes de les sensacions que guarda de la seva etapa en poder dels nazis.

Es dóna el cas que Neus Català, de jove, va ser una afeccionada al teatre. Que als cent anys —aquest 2015 s'ha declarat l'Any Neus Català— vegi la seva vida portada a l'escenari li referma la convicció de testimoni col·lectiu que, malgrat que no se l'ha buscat, sempre ha pensat que és imprescindible per mantenir la flama encesa sobre el que no hauria de tornar a passar mai més.

Amb la saviesa de l'actriu Mercè Arànega, el dramatisme de la història pren un relleu especial, circulant des de l'aparent ficció teatral a la cruesa de la realitat viscuda. Un monòleg ple de sentiments, esborronador que, per molt que sigui a hores d'ara prou conegut, no deixa de posar la pell de gallina als espectadors.

Neus Català, en la seva biografia novel·lada, ha deixat dit: "Envoltada de dones amigues i de dones desconegudes que patien el mateix destí que jo, em sentia sola i a la vegada em sabia acompanyada. En la nostra immensa solitud ens teníem les unes a les altres." També ha dit sovint que va sobreviure a l'horror dels camps gràcies a la força moral i a la solidaritat entre companyes. Quan van ser alliberades, es van prometre no oblidar.

Des de la Neus Català preadolescent —als catorze anys ja va guanyar la primera vaga al Priorat quan va exigir cobrar com els homes— passant per l'esclat de la guerra civil, les primeres revoltes, la milícia per salvar les collites, l'anada a Barcelona per estudiar d'infermera, la responsabilitat de prop de dues-centes criatures refugiades a Premià de Dalt i la fugida a França, es passa a l'etapa de la resistència, el risc dels contactes amb els maquis, la descoberta i la deportació als camps, que Neus Català defineix com un infern, amb la sentor dels forns crematoris i la imatge tenebrosa del cel de plom.

«Per un sí o per un no», de Nathalie Sarraute. Traducció de Ramon Simó. Intèrprets: Lluís Soler i Manel Barceló (2014: Xavier Boada). Escenografia: Ramon Simó. Vestuari: Mariel Soria. Il·luminació: Quico Gutiérrez. Ajudant direcció: Soles Velázquez. Direcció: Ramon Simó. Sala Muntaner, Barcelona, 25 gener 2014. Reposició: 18 maig 2016.

Tà bé... això! Aquesta és la frase clau de la discussió que tenen dos amics de tota la vida que es troben després que un d'ells constata que l'altre ha anat deixant passar el temps per marcar una notable distància o refredament. L'obra de l'autora Nathalie Sarraute (Ivànovo, Rússia 1900 - París, 1999), molt vista a França, ha estat adaptada per a tota mena de parelles d'intèrprets: amic-amic, amiga-amiga, amic-amiga, amiga-amic... Com passa amb els àngels, a 'Per un sí o per un no', no cal buscar-li el sexe perquè s'adapta a qualsevol d'aquestes relacions de parella.

L'obra és un dels títols impresos en la memòria col·lectiva teatral catalana des que el 1986 la va representar i dirigir al Teatre Poliorama l'actor Josep Maria Flotats, fent tàndem amb l'actor Juanjo Puigcorbé, i que li va valer, a Puigcorbé, el Premi Nacional de Teatre de Catalunya l'any següent.

Ara s'hi ha posat Ramon Simó, que en signa la nova traducció i la direcció, i els dos intèrprets són el conegut i reconegut Lluís Soler i l'actor Manel Barceló (2016) / Xavier Boada (2014), que després d'una llarga etapa amb Els Joglars d'Albert Boadella, se l'ha pogut veure en els últims cinc anys en diferents muntatges del director Josep Maria Mestres (Biblioteca de Catalunya i TNC) o en el repartiment de l'obra 'Incendis', de Wajdi Mouawad, sota la direcció d'Oriol Broggi, al Teatre Romea.

Dos intèrprets de registre totalment diferent que faciliten encara més el contrast físic i psicològic que hi ha en la lletra menuda de 'Per un sí o per un no', una obra breu que amb prou feines arriba als seixanta minuts —pauses incloses— i que va pujant de to sense moure's de la imprecisió i de les contradiccions que pot provocar una paraula o una frase, segons el to amb què ha estat expressada.

La posada en escena de Ramon Simó ha situat els dos personatges en un marc lluminós i blanc, dues cadires de braços, un aparell d'alta fidelitat i uns quants altaveus, tot emmarcat per dues pantalles laterals lluminoses que permeten que els dos personatges apareguin i desapareguin com si fossin dues ombres xineses.

Lluís Soler és un personatge reclòs en la intimitat del seu paisatge interior. Una ampolla de vi, una copa, la música que vol escoltar, peus descalços, i una finestra al món que fa les delícies de la vista només mirant una teulada o un edifici llunyà. Manel Barceló / Xavier Boada representa en canvi un personatge obert a la publicitat del món exterior, triomfador, sociable, bon vividor. Si un diu que s'ofegaria sobre un tou de gespa banal exterior, l'altre rebla que s'ofegaria empresonat en les quatre parets del món críptic de l'apartament on es troben.

Dos vells amics que s'havien promès una relació inseparable de per vida han anat allunyant-se en les seves posicions. I tot per una frase dita d'una manera determinada sobre la qual donen voltes sense que tampoc no acabin de trobar-ne l'entrellat.

Per no deixar els espectadors com a participants passius, en un moment donat de la conversa, els dos personatges s'adrecen a l'auditori com si fossin xafarders de la seva discussió. Triats a l'atzar, un parell de víctimes de platea, tant un personatge com l'altre, els xiulen a l'orella allò que ells voldrien dir i que fan dir en boca dels convidats.

Escrita el 1982, 'Per un sí o per un no' continua sent una d'aquelles peces ara ja clàssiques que posa en evidència la força que continua tenint la paraula per damunt de qualsevol altra comunicació. Tant Lluís Soler com Manel Barceló / Xavier Boada acompanyen les frases i els estires-i-arronses amb el gest, l'expressió dels ulls o les ganyotes silencioses que, com una part més del llenguatge, reforcen allò que s'han dit i allò que no acaben de dir-se mai.

Crítica amb motiu de l'estrena a la Sala Muntaner, el 2014.

L'obra 'Per un sí o per un no' ha estat representada amb multitud de parelles diferents. Clip promocional de la versió catalana actual (1). Una de les versions franceses amb dues amigues (2). Una altra de les versions franceses amb un amic i una amiga (3).

«Enchanté!». Idea original: Companyia Divinas i Martí Torras. Dramatúrgia: Martí Torras. Intèrprets: Carla Móra (soprano), Marta Móra (mezzosoprano) i Irene Ruiz (contralt). Músics: Juli Aymí / Cesc Miralta (clarinetistes); Federico Mazzanti / Bernat Font / Marc Torres (pianistes). Disseny escenografia: Martí Torras. Construcció escenografia: La Forja del Vallès i Fusteria Gaspar. Disseny so: Pere Albiñana (Sclat!). Disseny il·luminació: Martí Torras i Marc Llobet. Creació i direcció coreogràfica: Carla Móra. Coreografia claqué: Marta Móra. Disseny maquillatge, perruqueria, vestuari i assessoria imatge: Glòria Duran. Perruqueria: Toni Santos. Producció vestuari: Glòria Duran i Ximena Topolansky. Arranjaments instrumentals: Bernat Font, Gabriel Amargant i Santos Martínez. Composició tema 'Enchanté': Mario Cobo i Ben Rowdon. Adaptació musical Stravinsky: Irene Ruiz. Direcció musical: Irene Ruiz. Direcció escènica: Martí Torras. Producció: Companyia Divinas. Sala Muntaner, Barcelona, 16 abril 2016.

Ara fa aproximadament un any que la companyia Divinas va presentar a la Sala Muntaner de Barcelona el seu espectacle «Paradís». Després de «Sing! Sing! Sing!» i «Chocolat!», la promesa era estrenar nou espectacle aquest any. I ja tenia títol anunciat: «Histèriques». Però el fet que la directora convidada, Carol López, s'ha retirat per motius personals del projecte que ja havia començat a prendre forma —fins i tot amb una incorporació nova, la de l'actriu Laura Guiteras— ha obligat les Divinas a no faltar a la cita amb el seu públic i a reposar el que potser és l'espectacle que les ha portades per més escenaris d'aquí i de fora, «Enchanté!», la història del cafè parisenc i de les tres artistes que fugen del kabaret de Berlín amb l'ascens del nazisme i que viuen després la invasió hitleriana de París el 1940.

Els gairebé cinc anys des de l'estrena d'aquest espectacle no li han fet gens de mal sinó que, ben al contrari, amb l'experiència escènica acumulada de les integrants de Divinas, tornar als inicis representa aportar-hi encara més maduresa, retocar alguns aspectes i aconseguir un resultat tan brillant com ja s'intuïa que ho seria de bon principi.

«Enchanté!» té un rerefons que captiva els espectadors. I encara més en un moment com l'actual en què Europa torna a trontollar amb la crisi dels refugiats sirians —Divinas va participar el gener en un festival d'ajuda als refugiats a Vallromanes— i el trist paper que estan fent els governs europeus amb la paraula compromesa. És per això que la tanca de filferro empuat que hi ha a primer pla de l'escenari del musical «Enchanté!» no necessita explicació històrica sinó que porta a la imaginació les imatges quotidianes que arriben constantment avui mateix dels camps de Grècia i Macedònia.

Els temps, malauradament, no han canviat tant i la paròdia del nazisme —un dels números més característics amb diverses peces de l'espectacle— recorden als espectadors que el perill de la intolerància sempre vetlla al peu de qualsevol frontera per trobar el seu moment més oportú.

La interpretació de les tres cantants, actrius, ballarines i performances —les dues germanes Móra (D.O. de Sinera), i Irene Ruiz (Montcada i Reixac) tenen un reamarcable registre polifacètic— té en aquesta reposició de l'espectacle un nivell molt alt i suggerent en les peces cantades, un nivell espectacular en el número de claqué i un nivell de burlesc i descarat en les intervencions parlades que les acosten al cabaret més popular.

«Enchanté!», que compta a més amb un ambient escenogràfic i d'il·luminació de to molt càlid, té en el guió els dos plats de la balança: engega amb molta frescor i a compàs de la història que viuen les tres protagonistes va entrant en un clima més dramàtic que s'alambina amb les cançons. L'humor serveix per fer fugir els fantasmes, però els fantasmes, un dia o altre, t'acaben atrapant.

La majoria del repertori d'«Enchanté!» són peces dels anys vint i trenta del segle passat que porten a les imatges heretades com a icones d'un temps mític amb Joséphine Baker, Charles Trenet o Marlene Dietrich, tot i que hi ha altres incursions més genèriques com «La consagració de la primavera», d'Stravinski, o «Galop infernal d'Orfeu als inferns», de Jacques Offenbach. I, per descomptat, no hi falta la popular «Lili Marlene», un himne espontani que sempre acaba glaçant la sang ni que hagin passat prop de 80 anys des de la seva estrena. És bo, doncs, fer una pausa i mirar a «Enchanté!» una altra vegada, un espectacle que ha tingut, té i tot fa pensar que tindrà encara nous espectadors per molt de temps.

«Un tramvia anomenat desig», de Tennessee Williams. Dramatúrgia d'Oriol Tarrasón. Intèrprets: Annabel Castan, Mireia Illamola, Jorge Albuerne i Pepo Blasco. Escenografia i atrezzo: Sam Quiles. Il·luminació: Iñaqui Garz. Vestuari: Les Antonietes amb la col·laboració de Roger Julià. Treball de cos: Fàtima Campos. Disseny: Assad Kassab. Direcció: Oriol Tarrasón. Companyia Les Antonietes. Sala Muntaner, Barcelona, 23 gener 2016.

Els espectacles de la companyia Les Antonietes, després de diverses propostes anteriors ben acceptades com 'El mal de la joventut', 'Stockman', 'Vània' o 'Somni americà', ja s'esperen ara amb una dosi d'expectació. Avesats a estrenar en sales mitjanes o petites, als de Les Antonietes no els fa res d'afrontar la magnitud de l'obra 'Un tramvia anomenat desig', de Tennessee Williams, amb només quatre intèrprets i en un escenari pràcticament despullat d'artificis, molt simbolista: una banyera amb aigua tèbia, dos ramells de bombetes, i dues fileres de banqueta com si fossin les d'un vestuari esportiu. Damunt del modest habitatge de Nova Orleans on viu la parella formada per Stella Dubois i Stanley Kowalski, s'escolta la remor del tramvia. I una il·luminació tènue matisa les tensions internes que l'arribada de la Blanche Dubois provoca a casa de la seva germana i que Tennessee Williams va deixar anar en aquesta obra com una mena de catarsi personal.

A Oriol Tarrasón, dramaturg i director, li ha sortit aquesta vegada una versió que se centra en el que té de més essencial l'obra. I aquesta concentració fa que la trama deixi de banda els personatges secundaris i de rebot faci guanyar un protagonisme absolut a Blanche Dubois (Annabel Castan), la germana que es presenta inesperadament a casa de Stella Dubois (Mireia Illamola) i el seu marit polonès, Stanley Kowalski (Jorge Albuerne), on només hi posa els peus de tant en tant l'amic d'Stanley, el tranquil i afable Mitch (Pepo Blasco). Blanche pensar només passar-hi uns dies, que s'allargaran en el temps, i tragina una maleta on no només hi ha quatre papers de notaria de la família, una dotzena de cartes d'amor i unes escasses peces de roba de recanvi, sinó també el llast amagat i confús d'un passat tèrbol que Blanche arrossega, des de la mort de la mare malalta, el seu matrimoni malaguanyat i trencat amb un jove de qui descobreix l'homosexualitat amagada, la feina deixada enrere de professora i la mala fama que arrossega de la seva estada en un hotelet de mala mort durant la fugida, una travessia que, lluny de caure en l'oblit a casa de la seva germana, recreix amb la bestia salvatge que treu de dins el cunyat polonès amb qui Stella viu a Nova Orleans en una història de parella plena de concessions i submissió que ell no respecta ni tan sols quan Stella està embarassada i la tomba a terra d'un ventallot.

La posada en escena d'Oriol Tarrasón potencia el simbolisme de la banyera com a refugi immaculat de Blanche Dubois, escenes amb il·luminació difusa i un moviment de l'actriu Annabel Castan que marquen la línia per on travessa el seu personatge, entre la presumpta candidesa i innocència de la noia educada en un ambient reclòs fins al despertar sensual que enfervoreix el brutal Stanley i que entendreix el bonàs de Mitch.

'Un tramvia anomenat desig' amaga molts dels fantasmes personals de Tennessee Williams (Columbus, 1911 - Nova York, 1983) com per exemple el complex de culpabilitat per haver hagut d'internar la seva germana en un psiquiàtric o la seva reprimida homosexualitat. Dos aspectes que apareixen en l'obra i que l'autor descarrega en la inestabilitat de la germana Stella que passa per tancar els ulls davant la violació d'Stanley a Blanche i reforça la caiguda en la depressió, una depressió que Blanche només allibera quan fa volar la seva imaginació en un món de fantasia on no hi té cabuda el realisme del seu passat.

La dualitat dels quatre personatges principals que es debaten entre la foscor i la claror és una de les forces que aguanten l'obra sense data de caducitat, una obra marcada encara avui per la versió cinematogràfica, 'A Streetcar Named Desire', de la qual la Warner Brothers, el 1951, ja va haver d'esquivar una sanció de la Legió de la Decència amb una dotzena de talls, recuperats i restituïts el 1993, i que va dirigir Elia Kazan amb l'actriu Vivian Leigh en el paper de Blanche i l'actor Marlon Brando en el d'Stanley Kowalski. Memòria en blanc i negre inevitable sempre que l'obra de Tennessee Williams ha tornat al seu origen, que és el teatre, com per exemple l'any 2000, al Teatre Romea, en una traducció de Joan Sellent, aleshores amb Emma Vilarasau, Àurea Màrquez, Marc Martínez i Jordi Figueras en el quadrilàter protagonista.

Tràiler de la versió teatral de l'obra 'Un tramvia anomenat desig', de Les Antonietes (1). Tràiler de la pel·lícula 'A Streetcar Named Desire' (Elia Kazan, 1951), amb Marlon Brando i Vivian Legh (2).

«Boges», de José Pascual Abellán. Intèrprets: Muntsa Rius i Roser Batalla / Àurea Màrquez. Veu enregistrada: Muntsa Rius. Escenografia i il·luminació: Marc Salicrú. Vestuari: Olalla Calvo i Maria Albadalejo. Espai sonor: Xavier Mestres. Cap tècnic: Eudald Gili. Regidoria: Olalla Calvo. Tècnic teatre: Xavi Garcia. Direcció: Joan Maria Segura i Bernadas. Producció: Vània. Sala Muntaner, Barcelona, 19 desembre 2015.

Ho diuen: n'hi ha més fora que a dins. De gent tocada per la bogeria, vull dir. A aquesta peça breu —una hora justa— se li pot aplicar la dita. Perquè la sorpresa, que no desvelaré, salta a l'últim moment. Però els espectadors faran bé de recordar el que he dit d'entrada.

Només dues actrius per als dos personatges de l'obra. Hi ha qui, per generació, potser només les ha vistes principalment en teatre musical. La seva trajectòria és llarga i variada. De gran escola, la de les taules. Tenen al darrere una formació teatral que aquí es posa de manifest sense que trontolli gens ni mica sinó que controlen i perfilen, cadascuna en el seu punt just, la impressió que han de transmetre als espectadors, amb una força de sinceritat que finalment es transforma en engany.

Dues dones es troben en una consulta psiquiàtrica. Se suposa que darrere la porta hi ha el psquiatre amb algun altre pacient. Però ni se senten ni se'ls veurà mai. A poc a poc es van destapant les presumptes patologies de cadascuna de les dues protagonistes. Una (Roser Batalla) és una executiva —o això sembla— carregada de papers, enganxada al mòbil, dirigint des de la distància sota l'angoixa de les reunions que l'ofeguen. L'altra (Muntsa Rius), és una dona senzilla, de conversa fàcil i oberta, mestressa de casa, amb dos fills adolescents —diu— per qui es desviu, amb uns trets de bogeria light.

Les dues interpretacions —després de Reis, s'hi incorporarà l'actriu Àurea Màrquez— s'emporten els espectadors en una mena de discurs que amaga un lleuger humor agre. ¿Per què ens fa somriure la bogeria dels altres si potser no ens adonem de la nostra pròpia bogeria?

I fins aquí tot el que es pot dir. L'espectador s'ha de prestar a esbrinar ell mateix la resposta. 'Boges' és una peça de cambra que permet redescobrir dues actrius en un cara a cara sense que l'una ofegui l'altra. L'aparent fredor de Roser Batalla contrasta, de moment, amb l'aparent frescor de Muntsa Rius. I els dos caràcters tan oposats fan que els pols positiu i negatiu acabin establint el contacte i es faci la llum, ni que la llum, a vegades, sigui un punt minúscul al fons d'un túnel ple de foscor com és la bogeria.

«Zona Franca», de David Desola. Traducció de l'espanyol de Jordi Casanovas. Intèrprets: Lluís Marco i Pau Vinyals. Disseny so: Josep Sánchez-Rico. Disseny il·luminació: Elisenda Rodríguez. Espai i vestuari: Marta Soto. Direcció producció: Carles Manrique (Velvet Events). Ajudant producció: Júlia Simó. Cap tècnic: Xavier Xipoll. Teaser i vídeo rellotge: Joan Rodón. Ajudant direcció: Txell Aixendri. Direcció: Israel Solà. Sala Muntaner, Barcelona, 8 novembre 2015.

Tot esperant el camió. Una mena de Godot que provoca que dues generacions de treballadors, el veterà (l'encarregat senyor Mañé), amb un llarg historial d'anys i d'hores a l'esquena, a cinc dies vista de jubilar-se, i el jove nouvingut (en Nin, ¿per què aquest nom tan curt?) per ocupar la plaça vacant d'encarregat, es trobin durant cinc dies en un magatzem dels afores, buit —només poblat per uns nius de formigues—, de l'empresa "Astes i Màstils Salvaleón, S.A.", exactament així: "astes i màstils" (ni que els "màstils", com remarca el personatge jove, en català, siguin "pals", però la tradició és la tradició i l'empresa és l'empresa).

La comparació amb Godot no és gratuïta. L'absurd es va fent present mentre avança la situació insòlita dels dos personatges, emmagatzemats com si fossin presoners. Però l'absurd s'hi fa amb un humor afinadíssim, en clau de comèdia, on el rellotge —que marca les hores i els dies, és a dir, les diferents escenes— la màquina de marcar la fitxa laboral del magatzem d'entrada i sortida —que marca el tempo diari— i les granotes de feina —que marquen l'esclavatge del treball que ho fa tot menys dignificar— són els únics elements que es mouen i canvien, excepció feta del trescar imparable de les formigues, esclar.

Els actors Lluís Marco i Pau Vinyals protagonitzen i defensen amb força i una meticulosa ironia aquest tàndem de patró i aprenent, separat només per la frontera de l'experiència laboral d'un i la supervivència laboral de l'altre. El camió no arriba. Pot arribar en qualsevol moment. Però també pot ser que no arribi mai. ¿I el pal, doncs, perdó, el "màstil"— que tanca una de les escenes finals de l'obra... d'on surt? Heus aquí una de les claus de la comèdia 'Zona Franca' quan, de la mà del jove aprenent, tot agafa un gir inesperat, enginyós i fins i tot intrigant per als espectadors que no saben ben bé d'on ve i qui és el jove Nin.

L'obra de David Desola (Barcelona, 1971) va guanyar el premi teatral Hermanos Machado l'any 2002 (el títol original és 'Almacenados'), una obra que va fer gira per diversos escenaris espanyols protagonitzada per l'actor José Sacristán. La versió catalana de Jordi Casanovas (actualment té 'Vilafranca' al Teatre Lliure) i la direcció d'Israel Solà (companyia La Calòrica) són prou garantia perquè els espectadors s'acostin sense prevencions i amb ganes de descoberta a aquest autor barceloní que, fins ara, ha tingut més opcions de representar les seves obres a fora que aquí. I 'Zona Franca', tant si arriba el camió com si no arriba, aixeca una bona persiana perquè l'obra no sigui l'última.

«You say Tomato», de Joan Yago. Intèrprets: Anna Moliner i Joan Negrié. Coreografies: Joan Maria Segura Bernadas. Disseny de llums: Marc Salicrú. Disseny espai i vestuari: Albert Pascual. Ajudant vestuari: Paloma Arza. Assessorament caracterització: Àngels Salinas. Arranjaments i direcció musicals: Xavier Mestres. Direcció: Joan Maria Segura Bernadas. Producció Sala Trono de Tarragona. Sala Muntaner, Barcelona, 3 octubre 2015.

Tu dius tomàquet, jo dic tomàquet... O tu dius tomaca, tomàtiga, tomàtec, tomàtic o domàtiga i jo dic tomaca, tomàtiga, tomàtec, tomàtic o domàtiga... a gust no pas dels consumidors del vegetal vermell i sucós sinó dels parlants, experiment lingüístic que ja va córrer en el seu moment en la versió original anglesa de la cançó.

El xou que munten Anna Moliner i Joan Negrié —anomenem-lo "xou" sense embuts ja d'entrada— s'empara en un dels coixins de la cançó 'Let's Call the Whole Thing Off', escrita per George Gershwin i Ira Gershwin el 1937, una de les icones musicals de la pel·lícula 'Shall We Dance' (la del 1937, doblada aquí com a 'Ritme boig'), amb el duet clàssic de Fred Astaire i Ginger Rogers.

I tot això és així perquè la cosa va precisament de duets, de duets musicals romàntics que una parella de fet que ha deixat les aspiracions de joventut pel camí interpreta en gira per fires i festes majors, en escenaris de mala mort, sense aconseguir aixecar el cap ni veure's les butxaques plenes.

Malgrat la referència musical cinematogràfica, però, el muntatge —el xou, vaja— no és estrictament un musical tal com s'entén el gènere. Però els espectadors faran bé de retenir l'espera fins als tres últims minuts en què tot l'esplendor que ha amagat la misèria de la part del darrere de l'escenari esclata en un número antològic que broden, com a parella de cant i ball, Anna Moliner i Joan Negrié, i que s'emporta del tot els espectadors a la butxaca.

Si els dos, cadascú pel seu costat, ja acumulen un notable currículum interpretatiu en diferents obres teatrals, aquí la parella forma un duet sorprenent, conjuntat a la perfecció, que, si bé sorgeix de la ficció de l'autor Joan Yago, ben bé podrien continuar explotant en la vida teatral real.

Recorrent al recurs del teatre dins el teatre, del teatre de bambolines, dels secrets darrere el teló i de l'aparença plena de colors i lluentons sempre amb un somriure de l'escenari davant el públic, la parella d'artistes ha arribat al segle XXI amb el repertori extret de tots els temps per acontentar un públic que els permet de fer bullir l'olla i una organització maldestra de festa major que ni tan sols sap com classificar el seu espectacle (¿duets romàntics?) en el programa de mà i els margina a l'apartat de la penúltima pàgina on diu "altres activitats".

Un espectacle estrenat aquesta tardor a Tarragona, a la sala de la mateixa productora Trono, presentat ara a Barcelona, a la Sala Muntaner —experta en aquestes petites descobertes—, i que és un caramel per desembolicar, ple d'ironia dels triomfadors i de tendresa dels perdedors, per fer-lo rodar precisament per fires i festes majors, justament com parodia la trama del muntatge que, malgrat l'humor, la frescor interpretativa i el bon gust de mel que deixa a la boca, amaga un traster en crisi, la crisi dels quaranta, diuen ells, que aporta el punt just d'agredolç per donar encara més valor al xou, mentre la parella aspira a aconseguir només cinc minuts més de glòria ('Five more minuts'), per fer realitat el títol del disc amb el qual, anys enrere, s'havien d'haver menjat el món... si no fos que, el món, alguns l'han cuinat massa dur per a queixals febles.

Vídeo promocional de l'espectacle 'You say Tomato' amb la interpretació de tota la companyia de la cançó 'Five more minuts'.

«Idiota», de Jordi Casanovas. Intèrprets: Ramon Madaula i Anna Sahun. Escenografia: Enric Planas. Disseny llums: David Bofarull. Disseny so: Damien Bazin. Disseny vídeo: Joan Rodón. Vestuari: Irantzu Ortiz. Ajudant direcció: Marc Angelet. Direcció: Jordi Casanovas. Sala Muntaner, Barcelona, 18 abril 2015.

Hi ha poques obres en què un s'hagi de mossegar, sisplau per força, la llengua a l'hora de parlar-ne. Qualsevol pista, indici o petit detall que se'n desveli pot trencar la incògnita que acompanya els espectadors durant els setanta-cinc minuts de la trama.

Que l'autor Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978) recorri a la comèdia negra, al thriller psicològic i a un argument que no para de fer pujades i baixades intentant resoldre els enigmes que planteja no és estrany perquè hi té habitutats els espectadors. Però sempre hi ha un "encara més dificil". O, dit d'una altra manera, un "encara més sorprenent".

Un servidor, doncs, només es veu autoritzat a explicar que l'obra reuneix dos personatges singulars en escena: una psicòloga d'origen alemany —¿això es pot dir, oi?— i un voluntari sota remuneració i contracte signat per enfrontar-se a unes proves psicològiques que formen part d'un treball de camp experimental sobre fins a quin punt el cervell humà pot reaccionar en una direcció o una altra, segons com bufi el vent.

Quan es parla d'una obra d'aquest gènere, la temàtica aparentment científica pot allunyar alguns espectadors que se'n sentin reticents. Ben al contrari! La manera de tractar la qüestió no deixa de banda un to de comèdia que fa que els espectadors empatitzin de seguida amb els dos personatges i no es pugin retenir a l'humor subjacent que hi ha darrere dels primers diàlegs.

Però també aquí les aparences enganyen i el gir que fa la trama posa sobre la taula la subtil frontera entre la bonhomia i la crueltat humana. Per reforçar aquest aspecte, un muntatge audiovisual en blanc i negre aporta allò que permeten les noves tecnologies en temps real.

Diguem només que, al bon guió dramàtic de Jordi Casanovas, cal afegir la interpretació rodona de Ramon Madaula i Anna Sahun. Ell, en l'aire de l'individu assetjat per problemes personals, però protegit per una cuirassa de porcellana que sembla infranquejable, capaç de signar un contracte sense llegir-ne ni una ratlla per salvar la pell, una mica home de bona fe, no gaire llarg a l'hora de resoldre els enigmes més senzills i d'aquells que encara jura amb un petó el petit crucifix que porta penjat al coll. Un perfil de l'home de carrer que l'actor reforça admirablement, amb un to d'anar per casa molt creïble i que alegra amb alguns coixins lingüístics i expressions d'argot popular. Per la seva banda, l'actriu Anna Sahun es manté en un posat rigorós, estricte, dominant la situació des de la seva posició de psicòloga i fent que el seu "subjecte', tal com l'anomena, més aviat conillet d'Índies, salti d'una decisió a una altra en un bufar i fer ampolles.

Al llarg de l'obra 'Idiota' es manté un dels diàlegs en clau de tête à tête més àgils, divertits i reflexius a la vegada que s'han vist a l'escenari en els últims temps. La conjunció autor-director més els dos intèrprets hi fa molt. Hi fa tant, que els espectadors no se'n poden desenganxar ni un segon i, fins a l'últim moment, quan pensin que tot està ja dat i beneït, encara els espera l'última sorpresa. Auf Wiedersehen!

«Yo maté a mi hija (una historia real)», de Carmen Domingo. Intèrprets: Teresa Vallicrosa, Jordi Llordella i Neus Pàmies. Disseny il·luminació: Mario Gas i Carles Borràs. Disseny so: Francisco Grande. Vestuari: Myriam Ibáñez. Escenografia: Natalia Sánchez. Disseny musical: Carla Aparicio. Música: Pepito Arriola. Ajudanta direcció: Mónica López. Direcció: Pep Molina. Companyia La Descomunal. Sala Muntaner, Barcelona, 22 març 2015.

Als anys trenta del segle passat, l'eugènesia, la teoria que diu que la constitució genèrica dels humans es pot perfeccionar si es controla la seva reproducció, era un tema de debat entre els sectors científics relacionats també amb l'esterilització com a eina per aconseguir una raça pura.

Allò que es coïa a Alemanya a partir de l'ascens al poder, el 1933, del partit nazi liderat per Hitler va traspassar fronteres. A l'Espanya de la Segona República, va ser el metge Antonio Vallejo Nájera qui va difondre la seva idea de l'eugenèsia, unes tesis que van quallar fins i tot en persones vinculades a l'esquerra, emmirallades en principi per la ideologia totalitària que prometia el progrés, la modernització i un futur amb una raça humana perfecta.

El que els simpatitzants republicans amb aquests tesis potser no sabien és que, primer en els camps de concentració franquistes arran de la guerra civil espanyola, el cap dels quals va ser Antonio Vallejo Nájera convertit en comandant, i després en els camps d'extermini nazis de la Segona Guerra Mundial, l'eugenèsia agafaria un gir criminal.

Vallejo Nájera, que va comptar amb l'assessorament de membres de la Gestapo i que s'havia format també al Berlín prenazi, va rebre l'autorització el 1938 del dictador Franco perquè fes amb els presos dels camps de concentració els experiments que volgués. Pel cap dels serveis psiquiàtrics franquista, els anomenats "rojos", els republicans, els marxistes i tots els simpatitzants d'esquerres no combregaven amb una ideologia política sinó que patien una malaltia mental i, per això, els calia aplicar l'eugenèsia evitant la propagació de la raça tarada. Més endavant, els nazis aplicarien la mateixa tesi a l'extermini de jueus, gitanos, homosexuals i disminuïts psíquics i físics, a més de practicar l'esterilització obligatòria als fills dels disminuïts per tallar de soca-rel l'extensió de les malformacions.

Ve a tomb aquesta llarga introducció perquè el cas real d'Aurora Rodríguez, una dona culta, republicana, que va modelar al seu gust, des de la concepció a la creixença i educació, la seva filla Hildegart —fixem-nos en la tria del nom de fonts que l'acosta a la fascinació germànica— s'insereix en aquest moment històric i en aquesta utilització de l'eugenèsia amb finalitats personals.

Per Aurora, la seva filla havia de ser perfecta, culta, intel·ligent i triomfadora per treballar per l'alliberament de la dona. I en certa manera ho va aconseguir. La jove Hildegart era una noia precoç intel·lectualment, però que, en un cert moment, vol ser ella mateixa i es desvia del camí que la seva mare s'havia proposat. Quan té entre disset i divuit anys, Aurora mata la seva filla a sang freda, mentre dormia, amb quatre trets de revòlver, l'últim per deixar que s'escolés del tot la seva desviació interior.

Una tragèdia que ha fascinat i propiciat un assaig documental de l'autora Carmen Domingo ('Mi querida hija Hildegart', Destino, 2008), després que, el 1972, ja fos matèria literària amb l'obra 'Aurora de sangre', d'Eduardo de Guzmán, i posteriorment, el 1977, adaptació cinematogràfica amb el film 'Mi hija Hildegart', de Fernando Fernán-Gómez, amb guió de Rafael Azcona. L'adaptació teatral estrenada ara recrea l'estada a la presó de la mare assassina i les diverses converses que manté amb un periodista que, cada vegada més, se sent també captivat per la capacitat serena d'Aurora i pel seu convenciment sense penediment per l'assassinat de la seva filla Hildegart.

Un muntatge que no es pot agafar amb pinces perquè demana contenció fins al punt just de mantenir la mirada objectiva del fet real sense manipular-lo excessivament, tret del mínim que requereix la caracterització dels personatges. El veterà actor Pep Molina ha agafat les regnes de la direcció, amb la col·laboració de l'actriu Mónica López. Per crear una atmosfera de calidesa i retorn als anys trenta, s'ha comptat amb la mà mestra en el disseny d'il·luminació de Mario Gas.

I la proposta s'arrodoneix amb la tria dels intèrprets. L'actriu Teresa Vallicrosa —recordem només 'Sweeney Todd', 'Follies' o 'Ascensió i caiguda de la ciutat de Mahagonny'— aconsegueix donar el perfil serè i fred a la vegada d'una mare que no amaga les seves intencions i que, des de la presó, continua defensant la seva tesi per aconseguir una raça millor. En boca d'una dona republicana, avantguardista i revolucionària, escoltar una tesi reutilitzada criminalment pel feixisme i el nazisme causa un cert impacte que només es justifica pel desconcert de l'època en què succeeixen els fets. L'actriu Neus Pàmies —se l'ha vist recentment en musicals com 'Boig per tu' o en un espectacle d'època que entronca amb l'actual com 'Carmela, Lilí i Amanda'—, fa el paper de la filla Hildegart i mostra també la imatge d'una jove preparada, educada en el criteri propi i amb un afany de llibertat, creixent en les escenes que rebat els vells propòsits de la mare.

El tercer intèrpret és l'actor Jordi Llordella, el periodista, la veu de la memòria i també de l'autoria, que transmet les seves impressions extretes de les visites que va fer a Aurora Rodríguez Carballeira (El Ferrol, 1879 - Ciempozuelos, 1955) a la presó on va estar-se 26 anys, la major part dels quals van transcórrer al maniconi de Ciempozuelos, on va morir de càncer, i després que mai es pogués certificar el seu estat de bogeria.

'Yo maté a mi hija' no és una crònica més de l'Espanya negra sinó un testimoni de la pressió que en cada època exerceixen segons quines tesis polítiques o pseudocientífiques i de la capacitat que tenen de penetrar en l'interior de les ments més vulnerables. Vuitanta anys després, els episodis actuals de captació de joves i adolescents a través d'Internet des de l'aparell autonomenat Estat Islàmic i les accions sanguinàries que acaben portant a terme recorden altres accions portades al límit anys enrere com la que va convertir Aurora en una mare assassina de la pròpia filla, que havia creat com un prototip del que havia de ser la dona del futur.

Tràiler de la versió cinematogràfica 'Mi hija Hildegart' (1977), dirigida per Fernando Fernán Gómez.

«L'alè de la vida (The breath of life)», de David Hare. Traducció de Mònica Bofill. Adaptació de Magda Puyo i Mònica Bofill. Intèrprets: Mercè Arànega i Anna Güell. Escenografia i vestuari: Montse Amenós. Construcció escenografia: Arts-Cenics. Espai sonor: Bàrbara Granados. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. Perruqueria: Àngels Salinas. Ajudant direcció: Mònica Bofill. Direcció: Magda Puyo. Companyia Q-Ars Teatre. Sala Muntaner, Barcelona, 31 gener 2015.

Del dramaturg, guionista i director, David Hare (St. Leonards-on-Sea, Anglaterra, 1947) et vénen de seguida a la memòria tres de les seves creacions dels últims anys: l'obra 'Celobert' (1995), representada aquí el 2003 i el 2012; 'L'habitació blava' (1998), adaptació de 'La ronda', d'Arthur Schnitzler (2012), i el guió de la pel·lícula 'The reader' (2008), basat en la novel·la autobiogràfica de Bernhard Schlink. I aquestes només són tres de les seves credencials perquè, tant en teatre, com en cinema i televisió, la llista seria llarga i exitosa.

Per això, quan t'acostes a la distància curta d'una obra de cambra com 'L'alè de la vida', escrita per David Hare el 2002, la potència d'aquelles tres peces esmentades abans s'ha de deixar de banda per disposar-te a assistir a un matx entre els dos personatges femenins de l'obra: dues dones d'un mateix home, l'amant i l'esposa. Les dues, maltractades pel temps i enganyades a parts iguals amb una tercera més jove (absent) que els va prendre el relleu.

Les protagonistes són Madeleine Palmer, l'amant, una experta en art, que ara viu retirada i sola a l'illa de Wight, un espai simbòlic de la cultura progressista dels seixanta i convertit en un comtat paradís de feliç jubilació. L'altra és Frances Beale (l'esposa), una escriptora de novel·les que ha trobat l'èxit a la maduresa.

Quan Frances es presenta de visita i sense avisar a la residència de Madeleine, el jutge invisible del ring dóna el tret de sortida perquè comenci un duel verbal que mentre dura esgarrapa amb subtilesa, fa sagnar amb maldat i cicatritza amb ironia. Tot transcorre en un vespre-nit on els hàbits més vitals com menjar i dormir són les úniques fugaces vel·leïtats que es permeten les dues dones.

Les veteranes actrius Mercè Arànega i Anna Güell interpreten respectivament els personatges de Madeleine i Frances. I ho fan com si entre els dos personatges que representen no hagués passat bo i res. No hi ha, doncs, estirades de cabell ni esbatussades neorealistes pròpies de les cultures populars del sud sinó mirades que es claven l'una en l'altra i paraules que s'escupen com dards enverinats.

Les dues esperen els espectadors amb els llums de la sala oberts, assegudes a banda i banda d'una tarima de fusta que, si no fos que se sap que és l'interior de la casa de Madeleine, podria semblar un pont a la vora del moll on un ferri se suposa que ha portat Francesc de visita a l'illa, que els nadius del lloc coneixen popularment com The Island, situada a la costa sud d'Anglaterra, separada per un estret, davant per davant de les ciutats de Southampton i Portshmouth.

L'obra, en una versió translúcida traduïda per Mònica Bofill i adaptada a quatre mans per ella mateixa i la directora Magda Puyo transcorre com un alè —mai més ben dit— en una hora i deu minuts. En tenen prou, amb aquests setanta minuts, per enaltir, homenatjar i vilipendiar qui va ser l'home de la seva vida, de la vida de les dues, de desemmascarar-ne les mentides, i encara els queda temps per fer-se redescobrir, l'una a l'altra, certes petiteses i anècdotes que presumptament havien de ser secretes.

Una brillant conjunció de direcció i interpretació que té, a més, l'afegit de ser un projecte dedicat a la memòria de l'acriu Mercè Anglès, morta d'una malaltia fulminant l'agost passat, als 53 anys, cofundadora amb Anna Güell de la companyia Q-Ars Teatre i que encara va poder participar, en les primeres pautes, com a ajudant de direcció amb Magda Puyo, en la preparació de 'L'alè de la vida'.

«Paradís», de Marilia Samper. Idea original i dramatúrgia de Marilia Samper, Martí Torras i Divinas. Intèrprets: Carla Móra, Irene Ruiz i Marta Móra. Músics: Juli Aymí / Cesc Miralta i Federico Mazzanti / Pau Terol. Composició i arranjaments instrumentals del tema 'Paradís': Mario Cobo. Creació arranjaments instrumentals: Bernat Font, Federico Mazzanti, Cesc Miralta i Gabriel Amargant. Creació i direcció coreogràfica: Carla Móra i Vanessa Domínguez. Vestuari i caracterització: Mon Alós. Escenografia: Martí Torras i Albert Manubens. So: Pere Albiñana. Il·luminació: Martí Torras i Marc Llobet. Direcció musical i arranjaments vocals: Irene Ruiz. Direcció: Martí Torras. Companyia Divinas. Sala Muntaner, Barcelona, 10 gener 2015.

Alegria, alegria, que són quatre dies! Alegria i, sobretot, fer dringar el plateret, ni que sigui per poder menjar calent una nit! Però, com passa a les millors pistes de circ, el somriure del pallasso amaga a vegades una tristor envoltada de tragèdia, o més d'una.

Perquè l'espectacle tragicòmic 'Paradís' de la companyia Divinas no sigui només un repertori musical que ve de la ja llunyana postguerra —les seves creadores el dediquen a les seves àvies— la dramaturga brasilera establerta a Catalunya, Marilia Samper —la mateixa autora de 'Pulmons'— ha bastit una trama que va destapant les interioritats de cadascuna de les tres protagonistes: la Carmeta, la Rosa i la Purita, tres artistes fetes arran de terra, de mitjan segle passat, que són les supervivents i continuadores d'una troupe de carro i barraca que anava de poble en poble per oferir el seu espectacle i que, pels nous aires dels temps, va anar caient en decadència.

Elles tres, però, mantenen l'esperit i la rauxa de la companyia nòmada mentre esperen el contracte del segle que els ha d'arribar de la cartera plena d'un dels empresaris dels teatres del Paral·lel. La Carmeta i la Rosa són les dues veteranes. I la Purita, una noia ingènua, òrfena i il·lusionada, se'ls presenta en una de les actuacions per formar part de la colla ni que la seva educació musical sigui més aviat la de "cantar missa", que no vol dir que no acabi marcant el do —entre altres coses— amb les peces més airoses del gènere del cuplet, la 'copla' o el pasdoble.

La complicitat del director escènic Martí Torras amb la companyia de les tres Divinas ve de lluny. Divinas commemoren el desè aniversari de la seva fundació després de tres títols d'èxit amb mirada internacional, europea, cabaretera: 'Sing, Sing, Sing!', 'Chocolat!' i 'Enchanté!', aquests dos últims, sota la direcció del mateix Martí Torras, que també ha dirigit l'espectacle 'Rhum', al Teatre Lliure de Gràcia, dedicat al malaguanyat pallasso Joan Montanyès.

El que és el quart espectacle de Divinas, 'Paradís' —que ja fa temps que gira pel món— torna a casa i recupera una vintena de melodies que són la banda sonora d'una època grisa i de retrospectiva en blanc i negre. Melodies que es recorden enrogallades en aparells de ràdio o gramoles antigues i que encara taral·legen avui molts dels espectadors que eren joves a la quinta de la postguerra. Melodies, també, que sorprenen, provoquen el somriure o captiven els espectadors més novells que les escolten i recuperen amb una entranyable benevolència vintage.

L'única peça de creació pròpia (Mario Cobo) és la que dóna títol a l'espectacle, un pasdoble introductori a tota marxa que dóna pas a peces de principi de segle XX com 'La tarántula' o 'Cuplets babilónicos', o dels mal anomenats feliços any vint com 'Charleston', 'Jo vull ser miss' o 'El vestit d'en Pasqual', fins a peces de temps de la guerra civil com 'La falsa moneda' o 'Volver', i d'altres escrites i musicades sota la mirada del dictador com 'Compuesta y sin novio', 'Violetas imperiales', 'Francisco Alegre', 'Chica, chica boom chic', 'Rascayú' o 'Campanera'.

La història de fons es va entrellaçant amb la interpretació de totes aquestes peces, a vegades lligant el que s'ha dit en els diàlegs amb el que diuen les lletres, a vegades fent un salt en l'escena i, durant tot l'espectacle —una hora i mitja aproximadament—, amb la representació davant el públic de ficció o al darrere, entre bambalines, l'espai on acostumen a surar els drapets al sol de les tres integrants de l'espectacle de 'varietés'.

El cant, la interpretació, el claqué, la coreografia i els dos músics en directe —piano i clarinet— no abandonen en cap moment una airada d'humor que presagia la tragèdia final tot i que acaba sent per als espectadors un sotrac inesperat. Entremig, els canvis de vestuari, sempre amb entrades i sortides sota un gegantí tul blanc, molt de pista, penjant d'una roda de carro entre quatre ramells de garlandes de bombetes de colors , segell Divinas.

Tot un vestuari que va marcant també les diferents èpoques de les cançons i les ambientacions on transcorre la trama: l'escenari de lluentons i els bastidors casolans. Per això tant es passa dels visos de roba interior a les bates de camerino, de les faldilles amb enagos i volants als plomalls d'El Molino, del vestit ingenu amb coll de mariner al vestit de pubilla i, per rematar-ho, l'uniforme de torero amb capa de toreig inclosa. Divinas subtitula el nom de la companyia com la RetroSeducció. I no pot ser més exacte: la seva mirada enrere és plena de seducció fins al punt que la pàtina del passat es fa transparent com si fos d'avui mateix.

«Desdèmona», de Paula Vogel. Títol original: 'Desdemona, a play about a handkerchief', basada en l'obra 'Otel·lo', de William Shakespeare. Traducció d'Helana Tornero. Intèrprets: Sara Espígul, Alba Florejachs / Gemma Martínez, Carmela Poch / Maria Ribera. Escenografia: Martí Torras i Pi Poquer. Vestuari: Pi Piquer. Sastre: Carlos Sanromà. Ajudant sastreria: Montse Florejachs. Maquillatge: Susi León. Il·luminació: Carles Borràs i Martí Torras. Audiovisuals: Isak Férriz. Assessorament de cant: Aida Oset. Ajudant direcció: Joan Arqué. Direcció: Martí Torras. Producció de Companyia La Mandona i Martí Torras. Sala Muntaner, Barcelona, 26 novembre 2014.

Per evitar confusions, diguem d'entrada que no hi ha incompatibilitat en partir d'una tragèdia per crear una comèdia. Això és el que fa la dramaturga Paula Vogel (Washington, EUA, 1951) amb 'Desdèmona', una obra del 1979 —de l'època de joventut de l'autora— per a la qual no han passat els anys, basada en la tragèdia del conegut 'Otel·lo', de William Shakespeare, del 1603, i convertida en una divertida comèdia que es mira el clàssic des d'una òptica femenina i que recrea com haurien pogut ser les últimes vint-i-quatre hores de Desdèmona abans que el moro Otel·lo, mort de gelosia, la degollés per culpa d'un mocador utilitzat maquiavèlicament per Iago i comprometent traïdorament Casio.

Situem els espectadors i diguem també que Desdèmona és una jove casada amb Otel·lo, amb qui fa una fugida a l'illa de Xipre on el moro en qüestió ha de dirigir l'exèrcit venecià, però que desitja tornar a la comoditat de Venècia. Ja en l'obra original, Desdèmona és més aviat atrevida i sensual i, conscient del seu atractiu, intenta alegrar la vida avorrida que porta a Xipre amb innocents flirtejos.

Per tant, quan els espectadors es disposen a conèixer la Desdèmona amagada per Shakespeare i reinventada per Paula Vogel, no poden prescindir del coneixement que tenen del final tràgic, tot i que cal advertir que l'obra els deixarà amb la mel a la boca.

Deia que es tracta d'una divertida comèdia i és així. Poques vegades es pot utilitzar el terme "divertit" aplicat a una comèdia que beu de les fonts tràgiques d'un clàssic. Però en aquest cas, sí, perquè la interpretació de les tres protagonistes de l'obra, la otel·liana Desdèmona, la seva serventa Emília, i la noia de la vida que fa el carrer del darrere, Bianca, perfilen tres personatges perfectament diferenciats, cadascuna pel seu nivell social, pels seus hàbits i, sobretot pel seu nivell lingüístic, una de les claus que més bé reflecteixen qui és qui.

En aquest sentit, hi ha escenes molt ben travades en uns diàlegs picats i picants, entre Desdèmona i Emília, o entre Desdèmona i Bianca, on sempre és Desdèmona qui dirigeix la partida i manté un constant vaivè entre la dama amiga, cordial, afable i generosa, però que no s'està de treure les ungles quan cal marcar la línia divisòria entre qui mana i qui ha d'obeir.

El muntatge s'ambienta a la bugaderia de la residència de Desdèmona, on Emília està colgada de llençols i de roba estesa. Un lloc perfecte per practicar el vell art de les bugaderes i on les confessions mig dites i els secrets mig amagats se centrifuguen dins el safareig de la neteja. Un espai on la blancor, de blanc torrat, fa plena de llum la posada en escena i on, per un ull de bou audiovisual, apareix el rostre sorrut d'Otel·lo (inconfusible Orson Welles en blanc i negre) espiant les descarades converses de Desdèmona amb la serventa i la prostituta.

L'actriu Sara Espígul fa una Desdèmona jovial, plena de vida, amb un embaràs ja avançat, confiada en Otel·lo, i sense pèls a la llengua, absent del tràgic final que l'espera. L'actriu Alba Florejachs —en algunes funcions, Gemma Martínez— té la virtut d'elevar fins molt amunt un personatge com el de la serventa Emília, amb mirades plenes de picardia i de complicitat amb els espectadors, fent-la submissa i múrria a la vegada, i amb una vis humorística que l'actriu es guanya espontàniament i que recargola quan vol ser pseudolingüísticament culta. No es queda enrere en un registre d'argot molt ben adaptat, l'actriu Carme Poch —substituïda per Maria Ribera el dia de la meva funció— en el paper de la prostituta Bianca, un pou de ciència de la vida, ni que sigui al carrer, que enlluerna la jove Desdèmona pel que té de desconegut, aventurer i llibertí.

Aquesta 'Desdèmona' és la targeta de presentació de la nova companyia La Mandona (Espígul/Florejachs/Poch). La versió d'Helena Tornero i la direcció de Martí Torras arrodoneixen una proposta molt poc convencional, que s'obre i es tanca amb un remoreig de balada, que va molt més enllà d'on va arribar Shakespeare i que treu de darrere els llençols tres personatges femenins que a 'Otel·lo' sembla que no hi siguin, malgrat que, totes i cadascuna des de la seva posició, són les víctimes de la tragèdia.

Tràiler del muntatge 'Desdèmona', de la companyia La Mandona [1]. Tràiler de la pel·lícula 'Otel·lo' (1952), dirigida i protagonitzada per Orson Welles [2].

«Pensaments secrets (Secret Thoughts)», de David Lodge. Traducció de Llorenç Rafecas. Adaptació de Lluís Soler. Intèrprets: Àlex Casanovas i Mercè Pons. Il·luminació: Quico Gutiérrez. Escenografia: Dino Ibáñez i Miquel Àngel Llonovoy. Gravacions veus: Oido. Vestuari: Montse Alacuart. Caracterització: Toni Santos. Assistent direcció: Josep Miquel Muñoz. Ajudant direcció: Anna Ullibarri. Direcció: Lluís Soler. Sala Muntaner, Barcelona, 27 setembre 2014.

La combinació del triangle és atractiva: dos intèrprets amb denominació d'origen, Àlex Casanovas i Mercè Pons, i un director que debuta en aquest camp, però que porta una llarga experiència com a actor i coneixedor el medi. Lluís Soler s'ha assegut a la cadira de la platea per moure els personatges que l'escriptor i guionista David Lodge (Londres, 1935) va retratar en una novel·la i que més endavant va perfilar ell mateix en una adaptació teatral.

Com que alguns dels eixos temàtics de l'autor es mouen al voltant dels cercles universitaris, de l'humanisme i la religió, aquesta adaptació no n'és una excepció i contrasta el parer d'un científic mediàtic, director de l'Institut de Ciència Cognitiva, amb el d'una escriptora d'èxit, vídua de fa poc, i catòlica per convicció, que es retira sis mesos en un campus per impartir un màster d'escriptura creativa a la universitat.

A David Lodge, el discurs dels dos personatges se'ls escapa lleugerament de la mà al principi de la trama quan s'estén amb algunes teories de caràcter científic que fan pensar que potser la cosa quedarà embarrancada en un debat intel·lectual de no gaire fàcil comprensió.

Aviat, però, sortosament, el temor queda esvaït perquè es va desvelant que el científic, Ralph Messenger, i l'escriptora, Helen Reed, encetaran un estira-i-arronsa entre ciència i sentiments que els portarà a una atracció mútua, més sincera per part d'ella, més frívola per part d'ell que té un historial faldiller conegut i consentit fins i tot per la seva dona (un personatge absent, però present en el rerefons de l'aventura de la parella protagonista).

L'obra s'estructura en escenes breus i una escenografia funcional i modesta que van mostrant el progressiu camí de relació de la parella, des que es coneixen en un sopar de benvinguda a la universitat fins que estableixen una confiança mútua que dóna raó al títol perquè penetra en els autèntics pensaments secrets de cadascun d'ells: el de Helen perquè escriu un dietari personal i el de Ralph perquè enregistra amb caràcter experimental i científic en un casset les impressions de cadascun dels passos que fa.

La veritat és que la interpretació d'Àlex Casanovas i Mercè Pons enriqueix i millora el contingut. Gairebé el salva de no caure en un discurs en el qual es detecten algunes ingenuïtats superades pel temps: la pretesa ignorància de Helen amb els rudiments bàsics de la informàtica —l'obra data del 2001 quan aquests coneixements encara no eren de domini públic— i que hi són per facilitar el contacte del faldiller Ralph amb ella, o el pinyol d'un diagnòstic de càncer de Ralph que posa en guàrdia els espectadors i que serveix per desencallar una relació que aviat s'endevina impossible més enllà d'unes quantes rebolcades de migdiades desenfeinades.

David Lodge és un autor amb molts lectors seguidors aquí (durant anys han estat traduïdes moltes de les seves novel·les per Anagrama) i s'ha guanyat també l'etiqueta d'autor d'humor, sobretot per com parla dels intríngulis universitaris que coneix molt bé, una etiqueta, però, que, en aquesta ocasió, els espectadors de 'Pensaments secrets' faran bé d'oblidar perquè l'adaptació teatral no està per bromes sinó que, després del fulletó més o menys romàntic de la parella, l'obra es tanca amb una breu declaració de caràcter assagístic, per part de Helen a la tribuna, després d'assistir com a convidada en un congrés de científics on també hi ha en Ralph. ¿Raó o sexe? ¿Cervell o ànima? ¿Cor o ciència? A 'Pensaments secrets', una cosa sí que és clara, si fem cas de la dita popular que diu: a la taula i al llit, al primer crit! Sigui quin sigui el comportament del cervell humà, aquesta és la qüestió.

«Stockmann». Adaptació lliure de l'obra 'Un enemic del poble', d'Henrik Ibsen, a càrrec d'Oriol Tarrasón. Intèrprets 2013: Annabel Castan, Bernat Quintana, Pep Ambròs, Mireia Illamola i Arnau Puig. Intèrprets 2014: Òscar Muñoz, David Vert, Annabel Castan, Mireia Illamola i Santi Ricart Escenografia: Les Antonietes. Il·luminació: Iñaqui Garzón. Direcció: Oriol Tarrasón. Companyia Les Antonietes. Sala Muntaner, Barcelona, 15 maig 2013. Reposició: 4 juny 2014.

La història de denúncia que hi ha darrere l'obra 'Un enemic del poble', d'Henrik Ibsen (Skien, 1828 - Oslo, 1906) ha captivat des de sempre diverses generacions perquè no tan sols no ha caducat sinó que ha guanyat en dissortada actualitat. Escrita el 1882, després de 'Casa de nines' i abans de 'Hedda Gabler', el poeta Joan Salvat-Papasseit en va manllevar el títol quan va editar i imprimir el 1917, durant dos anys, mentre treballava a les Galeries Laietanes, una revista dins de la seva línia anarquista i seguint el camí marcat per Ibsen de situar l'individu per damunt de la majoria.

En els últims deu anys, se n'han vist, almenys, tres versions teatrals aquí: una en català, el 2003, dirigida per Carme Portaceli, de producció valenciana, al Teatre Romea, amb Manel Barceló de protagonista; una altra en espanyol, el 2007, en versió de Juan Mayorga, dirigida per Gerardo Vera, producció del Centro Dramático Nacional, al Teatre Tívoli, amb Francesc Orella en el paper principal, i una tercera aquest 2014, al Teatre Lliure, partint de la mateixa versió però en traducció catalana de Cristina Genebat i amb Pere Arquillué, el del doctor Stockmann, director d'un balneari de moda, germà de l'alcalde de la ciutat. Stockmann, en una investigació científica pel seu compte, descobreix que les aigües de la ciutat i en conseqüència també del balneari estan contaminades per culpa dels residus d'una fàbrica propietat de la mare de la seva dona.

Sobre aquesta base de conflicte, la companyia Les Antonietes n'ha fet una versió lliure —gairebé reduïda a la meitat pel que fa a la durada— que ha centrat en el personatge del doctor Stockmann —d'aquí ve el títol esquemàtic amb el qual l'han presentat— i que remarca encara més la vella idea ibseniana de remarcar l'individu per damunt de la majoria quan l'obra es tanca amb una afirmació d'Stockmann, un cop humiliat pel germà alcalde, els amics i el poble convocat a l'assemblea popular, que proclama, en una mirada optimista i idealista a la vegada, que en l'home solitari rau l'autèntica força.

I és precisament amb aquesta versió, que es podria titllar de minimalista tant pel que fa a text com a la posada en escena, preparada i dirigida per l'actor Oriol Tarrasón, que el discurs d''Un enemic del poble' es transmet amb un bon nivell de comprensió, sense enfarfecs innecessaris, en una ambientació intemporal i mantenint, a més, el compromís de fidelitat a la intenció original de l'autor.

A la sala hi ha benvinguda amb tastet de ponx —sense alcohol— perquè els espectadors agafin forces per convertir-se en poble passiu assambleari. A l'escenari hi ha un espai que insinua el balneari. Una rastellera de copes mitjanes de ponx marquen un laberint d'il·luminació a esquivar perillosament pels intèrprets com a element escenogràfic. Una pissarra gegant al fons de l'escenari fa de pantalla artesanal, amb guix i tot. Hi ha també un micro, massa acoblat per a l'audició, però afortunadament utilitzat de manera fugaç. Una primera escena mostra uns personatges en barnús blanc i ulleres fosques. I només cinc cadires, també blanques, situen els personatges pricipals en cadascun dels àmbits de l'obra.

La versió de la companyia té la virtut de rejovenir tant els personatges de la ciutat contaminada com el mateix protagonista, el doctor Stockmann, interpretat per Bernat Quintana (2013) —David Vert en la reposició del 2014—, que recentment ha format part del repartiment de 'Cyrano', amb Pere Arquillué. Aquest rejoveniment reforça el paper de denúncia, justícia i idealisme d'Stockmann i dóna també al personatge una certa possibilitat de fugida endavant, de continuar lluitant per la veritat, malgrat la traïdoria dels que li havien donat primer suport i després li giren l'esquena per interessos ocults, entre els quals hi ha el seu germà alcalde, el president dels botiguers de la ciutat o la directora —aquí versió femenina— del diari de la ciutat, 'La veu del poble', als quals s'afegeix tot el poble en assemblea —els espectadors— en actitud passiva, com toca a les majories segons la tesi d'Ibsen, davant la descoberta científica d'Stockmann de la contaminació de les aigües i la humiliació a la qual és sotmès per por que els ensorri el negoci turístic del balneari, humiliació que escènicament es manifesta de manera dramàtica finalment amb ruixades de ponx incloses per segellar-li la boca.

La companyia de Les Antonietes —s'ha vist fins ara 'El mal de la joventut', de Brückner, i 'Molt soroll per res', de William Shakespeare, fa que, amb molts pocs retocs, una obra clàssica noruega de finals del segle XIX sembli un documental "sense ficció" del segle XXI i que parli d'aquí mateix. El silenci, la manipulació, l'engany, la conxorxa entre diferents poders econòmics i polítics han amagat tota mena de desastres ecològics o sanitaris evidents provocats per la industrialització, la falta de mesures de prevenció, l'envelliment de la infraestructura nuclear o l'especulació multinacional i l'enriquiment personal, a partir de l'expansió sense fre iniciada a mitjan segle passat.

Hi ha encara molts Stockmanns silenciats arreu del planeta i ignorats per qui hauria de tenir la responsabilitat d'escoltar-los i fer-los cas. I hi ha també encara molta passivitat a la plaça del poble que sembla que continuï necessitant un "enemic" permanent per sentir-se enfortit en el suport que li dóna la majoria. Ho adverteix l'alcalde al seu germà: tenir la raó no serveix de res si no es té el poder. Ibsen, profètic.

«Gust de cendra», de Guillem Clua. Intèrprets: Ramon Canals, Míriam Puntí, Roc Esquius, Georgina de Yebra, Guillem Barbosa. Veu en off: Anna Maria Ricart. Espai escènic: Laia Ribas. Il·luminació: Dani Sánchez. Ajudant direcció: Oriol Estefanell. Direcció: Josep Sala. Companyia Trac3. Sala Muntaner, Barcelona, 30 abril 2014.

L'autor Guillem Clua (Barcelona, 1973) va viatjar a Jerusalem aprofitant uns dies de Setmana Santa. D'aquella visita i de la impressió que en va treure va sortir l'obra 'Gust de cendra', que l'any 2006 ja va estrenar a Nova York i que aquí es mantenia inèdita fins ara.

La mirada de l'estranger, doncs, s'entén pel fet que l'àmbit d'estrena condiciona el contingut. Per això, dos dels personatges de l'obra són novaiorquesos en viatge de turisme a Jerusalem. De turisme o no, perquè en realitat celebren cinc anys de casats i cinc anys també de sotmetre's a un tractament de fertilitat que no acaba de quallar.

Allà, a l'hotel, un hotel que se sabrà que ha estat construït sobre territori palestí, es troben amb un altre nord-americà com ells dos, un jove exalcohòlic que arriba a Jerusalem atret pels relats bíblics en forma de conte que li explicaven de petit.

A l'altra banda —podríem dir del mur, que en l'obra no només és imaginat sinó real mitjançant una escenografia única que representa els diversos ambients de la tretzena d'escenes, l'hotel, el bar de l'hotel, l'habitació de l'hotel, el camp de les oliveres, l'habitatge modest i ancestral palestí...— hi ha una jove àrab que treballa de cambrera a l'hotel —dues maneres de vestir, dues cultures— i un xicot que fa d'enllaç entre ella i l'obrador d'un artesà separats per la frontera en conflicte, que empaita turistes venent-los records sota negociació de puja i baixa de preu i regateig.

Amb aquest cinc personatges, Guillem Clua crea un clima de reflex del conflicte contemporani que separa Israel i Palestina des de fa dècades. L'autor intenta ser imparcial, però el coneixement del conflicte fa que l'espectador no ho sigui. Per tant, la dramatúrgia és prou hàbil per crear-li el dubte, l'especulació, l'acusació o el rebuig.

¿Intenta la jove palestina provocar un acte terrorista al mateix hotel? ¿Té rampells racistes el marit de la parella novaiorquesa o simplement és un expert en còctels de barman? ¿Existeix realment l'obrador de l'artesà que proveeix el xicot venedor ambulant o les peces que ofereix són fruit de robatoris? ¿La influència de la força de Jerusalem trencarà la relació de la parella de novaiorquesos? ¿El jove exalcohòlic s'aparellarà amb la dona de la parella turista abans que els dos novaiorquesos fugin cap al mar Mort? ¿És més potent la força del bressol de la cultura de fa dos mil anys que una fallida insiminació artificial durant cinc anys?

Tot plegat, Guillem Clua ho situa amb un rerefons de terrorisme: un parell o tres d'atemptats de palestins contra israelianes i un únic míssil com a resposta d'Israel a Palestina. Una volguda descompensació, com el no aprofundiment en la cultura jueva, que segurament Guillem Clua va frenar expressament per no ferir segons quines susceptibilitats en la seva estrena a Nova York.

La trama té un personatge absent: el pare de la parella novaiorquesa, ja gran, vidu, que acusa el fet que ells és filla única i que, a cops de mòbil, es dedueix que està enganxat a la filla i que té un cert grau de dependència. Les converses telefòniques evidencien el problema de parella i, a la vegada, la decisió presa del seu reforçament final per voluntat d'ella. Es trenquen les cadenes amb el pare. Hi ha embaràs. Ni que sigui adúlter. Encara es fan miracles.

El muntatge té una bona interpretació de conjunt amb algunes escenes més suggerents que unes altres, un necessari equilibri que compensa una posada en escena austera, d'il·luminació tenebrosa, amb fusió entre escena i escena. Probablement la disposició de la sala a la italiana no afavoreix que els espectadors s'hi sentin encara més implicats. Diria que és una obra que demana espectadors a quatre bandes, per crear encara més el clima de complicitat entre el que passa en la ficció i el que se sap que passa de debò entre Israel i Palestina.

El text de l'obra és en general tan correcte que dol que només rellisqui quan apareixen alguns tòpics "putos" i un exòtic "gilipollas" (sobretot en l'argot que utilitza el novaiorquès de la parella), en un excés de realisme del català que es parla al carrer tan antinatural —perquè se suposa que partim de l'anglès americà, en aquest cas—, com si es posessin al mateix plat les olives arbequines de plançons prefabricats del Camp de Tarragona i les malmeses olives silvestres mil·lenàries del malaguanyat i sagrat Mont de les Oliveres, espoliat ara per l'urbanisme ferotge i adulterat pel simulacre de parc temàtic tintat d'odi ètnic.

«El chico de la última fila», de Juan Mayorga. Intèrprets: Miguel Lago Casal, Óscar Nieto San José, Olaia Pazos, Carlos Morla, Sergi Marzá i Natalia Braceli. Espai escènic: Israel Muñoz i Víctor Velasco. Música: Ernie Motor. Il·luminació: Eduardo Moyano. Construcció escenografia: Carmen Perezluco. Vestuari: La Fila de al Lado. Direcció: Víctor Velasco. Companyia La Fila de al Lado. Sala Muntaner. Barcelona, 22 març 2014.

El realitzador francès, François Ozon, va fer una versió lliure de l’obra teatral ‘El chico de la última fila’, de Juan Mayorga. ‘Dans la maison’ (2012) amb la qual va guanyar la Conxa d’Or al Festival de Sant Sebastià perquè, al revés del que acostuma a passar, la pel·lícula va millorar notablement l’enjòlit i, amb les aportacions personals d’Ozon, va arrodonir la relació entre realitat i ficció que hi ha darrere del guió de l’obra teatral.

Si els espectadors recuperen ara l’obra teatral cridats per l’ham de la pel·lícula, el resultat els pot decebre. I és lògic que sigui així. El llenguatge cinematogràfic és molt més atractiu que el teatral quan aquest demana una acció interna que, en la posada en escena que, després d’Helena Pimenta i Jorge Lavelli, dirigeix ara Víctor Velasco, es fa monòtona i, amb les ganes de remarcar el dilema entre ensenyament a l’aula d’institut, la presència de la gran taula rectangular que ocupa l’escenari i les cadires típiques escolars, obliga els intèrprets a fer equilibris damunt la taula com si recitessin el poema de Nadal, en un bellugueig constant de dalt a baix i de baix a dalt que acaba marejant el personal. Una altra cosa és el recurs auster i molt efectiu dels llumets de taula, encesos o apagats, que situen cada acció narrada del protagonista, el jove i precoç escriptor, amb els diàlegs amb cadascun dels altres personatges, el professor de literatura, el company de classe, els pares del company i la dona del professor.

Per situar els futurs espectadors de l’obra, diguem que un professor de literatura, descoratjat i frustrat per haver escollit aquest ofici caigut en desgràcia, s’estira els cabells del cap quan llegeix les minúscules redaccions que ha encarregat als alumnes adolescents de batxillerat. Amb tres o quatre frases, la majoria enllesteix el relat d’un cap de setmana. “El dissabte vaig menjar-me una pizza i vaig veure la tele. El diumenge em vaig avorrir con una ostra”, diuen alguns, per exemple. Només li crida l’atenció, la redacció d’un alumne que té sempre al final de l’aula, a l’última fila, que li semblava més aviat mediocre i poc participatiu, però que no només se li revelarà amb uns dots especials a l’hora d’escriure sinó que alterarà la seva vida professional i personal.

Sabut això, cal advertir que el mite del professor de literatura, ja sigui d’institut o d’universitat, forma part de quan les Lletres tenien un pes específic dins de l’ensenyament. Avui, quan les Humanitats han desaparegut pràcticament dels programes educatius i també dels interessos de la població escolar, la cosa ressona a un altre temps i fins i tot a una altra cultura. Per això, insisteixo, en la pel·lícula de François Ozon, ambientada en un liceu francès, la tesi de Juan Mayorga —que va escriure aquesta obra ja fa sis anys i que a més parla amb coneixement de causa perquè va exercir de professor— es fa encara més creïble per la tradició escolar francesa de donar a conèixer la seva literatura a les joves genracions.

A manera que l’obra avança, el personatge del jove Claudio (el de l’última fila) es va apoderant del guió i va mostrant el seu fons rebel i inestable, però també egoista i manipulador, malèfic i malintencionat, que escup la seva rebel·lia a través de l’escriptura basada precisament en els pares i el company amb qui es veu sovint per resoldre problemes matemàtics. És ell el que acaba tenint a les seves mans el relat amb un repte que no es resol al cent per cent, amb alguns problemes de dicció i diria també que —per la llargada de l’obra que se’n va als noranta minuts— per un ritme verbal de marató que no permet que el tempo s’aclimati entre l’acció narrada i el pausat imprescindible per pair el que està passant. Per aixo si l’espectador, un cop vista l’obra, té la possibilitat de recuperar la versió cinematogràfica en algun canal de lloguer, experimentarà al màxim la intenció de Juan Mayorga que va saber reinterpretar amb mestratge el realitzador François Ozon.

Tràiler de l'espectacle teatral, 'El chico de la última fila' (1). Tràiler de la versió cinematogràfica, 'Dans la maison', de François Ozon (2)

«Cosmètica de l'enemic», d'Amélie Nothomb. Dramatúrgia i traducció de Pablo Ley. Intèrprets: Lluís Soler i Xavier Ripoll. Il·luminació: Quico Gutiérrez. So: Damien Bazin. Espai escènic: Martí Torras. Vestuari: Àngela Ribera. Perruqueria: Toni Santos. Ajudant direcció: Martí Torras. Direcció: Magda Puyo. Sala Muntaner, Barcelona, 17 gener 2013. Reposició: 9 octubre 2013.

Els dos personatges són Jérôme August i Textor Textel. Dos individus antagònics que coincideixen en una sala d'espera d'un aeroport. En aquesta versió, Jérôme és un jove que mata el temps llegint un llibre, després de rebre l'avís de retard de la companyia d'un vol que l'ha de portar a Barcelona. Textor irromp a la sala disposat a donar-li la tabarra, però Jérôme el rebutja, intenta treure-se'l del damunt com pot, no li fa cas, en principi, fins que la conversa de Textor, en principi gairebé un monòleg amb breus rèpliques de Jérôme, fa un tomb inesperat. Però això no passarà fins a la segona part de l'obra.

Per crear una atmosfera de realisme ambiental, la dramatúrgia de Pablo Ley i la direcció de Magda Puyo han fet que els dos personatges es trobin damunt d'un quadrilàter amb només dos bancs metàl·lics, freds, en un parquet que reprodueix un plànol gegant urbà. Al seu voltant, els espectadors, en posició de ring, com si fossin també viatgers a la sala d'espera de l'aeroport, contemplen els estires-i-arronses dels dos protagonistes. Espectadors que es converteixen en figurants sense paraules i sense acció, però testimonis de primera mà de la batalla dialèctica que s'estableix entre Textor i Jérôme, molt dinàmic i neguitejat el primer (Xavier Ripoll) i més bonhomiós i tranquil el segon (Lluís Soler).

L'autora del text original, Amélie Nothomb (Kobe, Japó, 1967) és una escriptora belga de llengua francesa —el seu pare era ambaixador i això la va portar per diversos destins geogràfics abans d'aterrar a Brussel·les— que sempre ha dit que escriu més del que publica, però, tot i així, s'ha anat imposant de posar a disposició dels seus lectors un llibre cada any. Almenys fins fa poc.

Hi ha en l'escriptura de l'autora un alè de misteri que es tradueix en l'adaptació teatral de la novel·la. I la intriga es va construint lentament, al revés del que seria lògic, que s'anés desvelant. Aquesta mena de deconstrucció fa que l'espectador acabi entrant en la ment de l'escriptora, sempre basculant entre turbulències i un cert lirisme, i que doni a Textor el paper que li correspon, una mena de veu de la consciència que es plantifica davant de Jérôme per retreure-li un passat fosc que té com a protagonista la seva dona, assassinada anys enrere.

Vet aquí la justificació del títol, 'Cosmètica de l'enemic', perquè el que fan els dos personatges, en una hora i quart, és gratar en l'interior de cadascun d'ells —ni que acabin sent un mateix— i, a cops de mètode cosmètic, treure'n el costat bo (el menjar dels gats, els passejos bucòlics pels cementiris de Montmartre o Père- Lachaise...), i el costat més cruel, aquell que vegeta, perdut en la memòria, i que no esclata fins que algú o alguna situació —una espera llarga en un aeroport, per exemple— encén la metxa i l'escup com una flamarada.

Fa quatre anys, el setembre del 2009, una altra versió de l'obra es va representar, en espanyol, al Teatre Borràs de BCN. Aleshores, la traducció era de Sergi Pàmies i la interpretaven els actors José Pedro Carrión i Jesús Castejón. L'ambientació en un teatre més aviat gran i convencional com el Borràs feia perdre part de la claustrofòba que respira l'obra, cosa que es recupera en una sala petita com l'actual Muntaner. En aquella ocasió, el director situava uns quants espectadors dalt de l'escenari en un recurs que, si bé omplia, resultava també una mica artificiós. Molt més espontània, per dir-ho d'alguna manera, sembla l'estructura que s'ha adoptat ara a la Sala Muntaner.

Un muntatge net de llengua (Pablo Ley) i minimalista de posada en escena i direcció (Magda Puyo) que s'envola —valgui l'expressió, parlant d'aeroports— per l'actuació sempre exemplar de l'actor Lluís Soler, en un Textor Textel ple de força, caracteritzat com un personatge no tant viatger d'avió sinó més aviat passavolant de terminal —que entra per un angle del quadrilàter i desapareix per un altre, com una ànima en pena—, i l'actor Xavier Ripoll, en un personatge de Jérôme August que passa de la serenitat del silenci de la sala d'espera —protegit del brogit exterior— a la caiguda en desesperació que li ha provocat el fantasma dels seus records. L'enemic de cadascú és, sovint, més a la vora dels que ens pensem.

Més crítiques anteriors Sala Muntaner

Índex obres per sales d'estrena

Brossa Espai Escènic

Gaudí Barcelona, Teatre

Lliure de Gràcia

Lliure de Montjuïc

Lliure. Espai Lliure

Mercat de les Flors MAC

Ovidi Montllor IdT

Palau dels Esports

Raval, Teatre del

Regina, Jove Teatre

Tantarantana, Nou Teatre

TNC Sala Petita

TNC Sala Tallers

Tornar a índex
Tornar a Teatre
Tornar a Índex Publicacions
Tornar a Home Page