ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
[Teatreneu]
- «Oíd mortales...!». Ángel Pavlovsky. Barcelona, Teatreneu, 10 gener 2003.
- Pavlovsky. El Pavlovsky. Perdó, la Pavlovsky. Dues hores a Teatreneu. Almenys la nit que jo hi vaig ser. Un treball d'il.luminació que acompanya la diva per l'escenari que s'ha despullat d'artificis per a aquesta ocasió: només un tamboret tapissat, una mica vell; no vell, no, antic, entranyable. Un tamboret que es converteix en una mena de segon personatge que circula per tracció, cosa no gens estranya en època de Reis acostumats a veure joguines dirigides per control remot. Una troballa, doncs, que Pavlovsky aprofita per seure algunes estones, poques, i mantenir el seu monòleg; no, monòleg, no, el seu diàleg amb el públic.
- Tinc la sensació que Pavlovsky fa 'Oíd mortales...!', amb un títol que sona a provocació, però que quan té l'interlocutor davant, s'entendreix i mostra una feblesa per poder parlar amb ells, en una mena de 'Venid mortales...!' més que 'Oíd mortales...! Com si, des de l'escenari, anés a la recerca d'establir una comunicació en un món cada vegada més incomunicat.
- Vull dir que, si Pavlovsky, elegant, vestit llarg, classe, geni i figura fins a la sepultura, s'estigués dues hores sense dir gairebé res i deixés que els espectadors diguessin la seva, ell/ella escoltaria atentament, amb algun gest afirmatiu de cap, algun gest de desaprovació, o alguna expressió onomatopeica, perquè no fos dit que no parla.
- Vull dir també que Pavlovsky continua captivant el públic per la seva presència a l'escenari. I que el seu presumpte "improvisat" guió, amb presumptes "improvisades" dissertacions, no és altra cosa sinó un acompanyament de l'estrella de ficció que amaga un Pavlovsky entre rebel i condescendent, trapella i ingenu, afable i geniüt, a la vegada i, sobretot, rigorós en el seu treball artístic i exigent amb ell mateix, i per això mateix, dolgut per tots aquells que, la campen llarga, i que fan del teatre un xup-xup de farinetes sense cap gust.
- No corren temps perquè un auditori es mantingui atent a un "monòleg" de dues hores. I 'Oíd mortales...!' manté aquesta atenció sense interrupcions i, almenys en la meva nit, sense desercions. Perquè Pavlovsky parla, per exemple, d'una Venècia nevada, d'una Venècia real per a ell, però irreal per a molts altres. Perquè Pavlovsky parla de la immigració d'avui mateix, però també de la seva pròpia immigració i la que tots tenim a l'abast en el moment menys pensat. Perquè Pavlosky parla de la por a la fam, a la pobresa, des d'un racó de pati d'escola lluny en la memòria, però present en molts patis d'escola d'ara mateix. Perquè, Pavlovsky parla d'ell/ella, però també de nosaltres. Perquè Pavlovsky parla de la mort de la diva que és immortal, i, per extensió, de la mort del teatre immortal, que tampoc no arriba mai.
- Pavlovsky rubrica amb un "continuarà..." el seu espectacle. Perquè, si no és ara, serà un altre dia, però Pavlovsky "continuarà"... I que sigui per molts anys.
«Això, a un fill, no se li fa», de Josep M. Benet i Jornet. Intèrprets: Víctor Álvaro, Maife Gil, Belén Fabra, Joan Massotkleiner i Daniel Grao. Música original de Reymonde. Vestuari de Eulàlia Miralles. Il.luminació de José Manuel Guerra. Escenografia de Max Glaenzel i Estel Cristià. Direcció de Tamzin Townsend. Barcelona, Teatreneu, 13 octubre 2002.
- L'estrena d'una obra de Josep M. Benet i Jornet sempre crida l'atenció perquè, malgrat el que es digui, hi has més interès per conèixer l'obra de dramaturgs contemporanis coneguts que no pas de clàssics desconeguts.
- Benet i Jornet ha presentat a Teatreneu una singular comèdia en clau d'humor, d'humor negre, si voleu, d'humor de sang i fetge. Però no amb l'estructura que seria habitual de tocar el gènere.
- I aquesta és la picardia de l'autor que no amaga que ha volgut fer un divertimento pensant en el tractament que la dramatúrgia té quan entra en el terreny del guió televisiu.
- Però Benet i Jornet és un gat vell en el camp de la televisió. Des de la televisió en blanc i negre fins a les telenovel.les en color de sobretaula, passant per una estilitzada i recent adaptació de 'Mirall trencat' de Mercè Rodoreda. I per això no em sembla que en aquesta comèdia d'humor negre, 'Això, a un fill, no se li fa', hi hagi una excessiva ironia sobre el món de la televisió sinó sobre la mirada del propi espectador que, de la televisió, passa al teatre.
- Benet i Jornet posa l'auditori a prova amb un joc dramatúrgic en el qual, sense gaires efectes especials, caldrà entrar-hi per jugar o no entrar-hi si no s'hi vol jugar. I, inevitablement, fa una comèdia, una peça de teatre d'embolics, ben travada i que té un canvi sobtat a mitja representació, arriscat i només susceptible de creure-te'l si has entrat en el joc proposat.
- Tamzin Townsend, la directora de l'obra, s'ha enfrontat a un guió, doncs, no gens fàcil d'apamar perquè es mou en uns àmbits reduïts (casa, despatx, casa) i amb uns personatges entre estrafolaris i elevats al cub pel que fa al cinisme i la maldat. El poder pel poder. L'amor pel poder. L'incest pel poder. El xantatge pel poder. La sang pel poder. La mare amb tot el poder. I ha fet moure els personatges de Benet i Jornet amb el ritme trepidant d'escenes que la directora ha imprès en algunes de les seves posades en escena. Fa la impressió que Tanzim Townsend treballa amb el cronòmetre a la mà, mesurant els segons de cada pas i fent que l'espectador segueixi tant com pugui l'embolic del guió.
- El muntatge flueix bé pel que fa al ritme, doncs. Va exagerant el seu to a manera que avança. Té un text sense enfarfecs, que només vol anar marcant el compàs del que va succeint a l'escenari. Es fa increïble quan la mare assassinada continua movent els fils des del més enllà, però de cos present. I en aquest punt d'incredulitat va guanyant terreny l'argument que s'hi explica. La història de fons apareix , doncs, a la segona part de l'obra i deixa en simple anècdota l'arrencada que ha mantingut en un mar de confusions el jove protagonista de l'obra i el mateix espectador.
- A la sang de Dagoll Dagom, amb 'Poe', al Poliorama, i la sang de 'Sangpura', al Teatre Fabià Puigserver, amb els vampirs de Ramon Oller, cal afegir-hi, doncs, la sang de Benet i Jornet a Teatreneu amb aquesta faula domèstica sobre les relacions entre mare i fill. I això que la sang de mentida va cara!
«Polvòdrom». A partir de 'La ronda', d'Arthur Schnitzler. Segons traducció de Carme Serrallonga i adaptació de Feliu Formosa. Intèrprets: Anna Sabaté, Jordi Garangou, Gemma Brió, Xavier Ausellé, Mònica van Campen, Norbert Martínez, Lluqui Herrero, Gerard Ausellé, Meritzell Yanes i Xavier Novich. Versió i direcció de Pep Tosar. Espai escènic de Pep Oliver. Vestuari de Catou Verdier.
- 'Polvòdrom' és un espectacle que l'actor Pep Tosar ha versionat i dirigit. És un espectacle basat en 'La ronda', d'Arthur Schnitzler, que Pep Tosar ha utilitzat a partir d'una traducció ja existent de Carme Serrallonga i una anterior adaptació de Feliu Formosa.
- La intenció de la companyia no s'amaga: el desig també es pot tocar i serveix per fer-ne broma. I la primera broma, és clar, és tenir la referència de 'La ronda', d'Arthur Schinitzler, de fons, però, com a espectadors, no pretendre veure 'La ronda' en el seu estat clàssic. Ni pretendre veure 'La ronda', que va presentar Mario Gas ja fa quinze anys llargs, ni pretendre veure la pel.lícula d'Stanley Kubrick, Nicole Kidman i Tom Cruise, 'Eyes Wide Shut'.
- Una mostra d'aquesta sèrie de canvis radicals i d'adaptació lliure és l'escena del soldat i la criada que es capgira per l'escena del guàrdia de seguretat i la criada del regidor de cultura.
- 'Polvòdrom' és un curset accelerat de com les parelles s'entenen i es desentenen, s'enganyen i es desenganyen. I el muntatge opta per un caràcter esperpèntic, amb un repartiment jove, on figuren noms com el de Gemma Brió, Anna Sabaté i Mònica van Campen.
- L'esperpent, però, no acaba de trobar el seu caràcter essencial perquè els intèrprets es mantenen en una línia massa realista. I aquest 'Polvòdrom', descarat i estripat, requereix un esperpent --la tria ja és un encert--, però que sigui igualment un esperpent descarat i estripat. Un esperpent que marqui la mateixa diferència que hi ha entre una botiga de vestits fets a mida i una botiga de retalls de roba. Els retalls són de 'La ronda' i la ronda del 'Polvòdrom' és a Teatreneu.
«El club de la noche y otras historias», de La Trova.
- Hi ha música de cambra i hi ha humor de cambra. Aquesta és la fórmula del menú de la companyia La Trova que ha presentat a Teatreneu el seu últim show 'El club de la noche y otras historias'.
- Davant l'explotació del gènere de l'humor, és difícil pensar que hi ha encara pocions gairebé màgiques que, simplement a través del discurs aparentment seriós i de la música aparentment seriosa, aconsegueixen arribar al públic i arrencar-li el somriure constant, sense caure en l'esperpent ni en la presa de pèl.
- Els quatre components de La Trova tant podrien fer un concert sense paraules com un espectacle parlat sense música. Les seves qualitats com a actors tenen prou garantit el resultat en un camp i en l'altre. Però el seu encert és barrejar aquests dos elements i fer-ne un conjunt amb significat que aporti referències a través de la música i que doni a sobreentendre, sense dir-ho, allò que tothom vol sentir.
- La Trova és l'altra cara de la moneda dels concerts clàssics, de les operacions musicals de màrqueting, dels concerts de locals de copes, de les ridiculeses del divisme i, fins i tot, dels monòlegs d'humor.
- Un recorregut musical per diferents etapes de la música dels últims anys i un recorregut, a la vegada, per algunes de les escenes de la vida dels mateixos intèrprets. La música, aquesta vegada, amb La Trova, parla per si sola. I l'humor fa una altra cara que aquella a la que estem acostumats.
«Amor, prozac i dubtes», de Lucía Etxebarria. Adaptació i direcció: Lluís Hansen. Escenografia: Anna Alcubierre. Vestuari: Eva Selma. Intèrprets: M. alba Esquius, Fidel Pereiro, Tàtels Pérez, Alicia Puertas i Annabel Totusaus.
- 'Amor, prozac i dubtes' és un espectacle de la companyia Mitel.les que Lluís Hansen dirigeix a Teatreneu, i que es basa en la novel.la de Lucía Etxebarria. Tres germanes: Rosa és executiva en una multinacional. No té temps per pensar en l'amor. Pren prozac i estimulants. Anna és mestressa de casa, casada i amb un fill. Té una depressió crònica. Pren antidepressius. Cristina és la més jove. Treballa en un bar de copes. Pren moltes pastilles de tot tipus. Ja tenim el retrat fet.
- I amb aquest retrat i una adaptació dramatúrgica, Lluís Hansen ha fet a la vegada el retrat d'una societat centrada en el paper de la dona, les seves i.lusions, les seves frustracions, i, com diuen a la televisió, els seus somnis.
- No caurem en la temptació de dir que hi ha un corrent de teatre fet per dones i que el fenomen arrenca amb la volada que va prendre la companyia T de Teatre. En tot cas, és un bon senyal que el teatre d'aquest moment compti amb nombroses companyies protagonitzades per dones, per joves actrius, que al seu dia van decidir apostar per aquesta professió i que han encarat la realitat amb iniciatives pròpies.
- 'Amor, prozac i dubtes', a Teatreneu, explica una història de tres dones que podria ser la d'una sola. Explica una història que, provinent de Lucía Etxebarria, no és exageradament nova: l'executiva que ho ha de demostrar sempre més que els altres, la mestressa de casa que s'enfonsa en el seu món, la germana petita cap de pardals que fuig dels esterotips de casa.
- 'Amor, prozac i dubtes' té un ritme que atrau l'espectador. Només els últims deu minuts allarguen un argument que ja s'explica prou per si sol en una interpretació sense embuts, sense pèls a la llengua i lluny del que el text original de Lucía Etxebarria podria fer pensar.
«El Burladero. Politichien Kabarett». Direcció: Jaume Collell. Lletres i números: Rosa Fuentes. Música: Ricardo Santpere. Intèrprets: Cesc Casanovas, Sílvia Abril, Pau Miró i Marta Ribas. Gran Orquestra Dual de Fez amb Joan Alavedra, Bàrbara Granado, Pep Poblet i Oriol Camprodon.
- ¿De quina manera es pot fer humor d'un drama com el de la guerra? A El Burladero, Politichien Kabarett, al cafè-teatre de Teatreneu, que dirigeix Jaume Collell, han trobat la fórmula amb un dels números més ben aconseguits de tot l'espectacle: el dels immigrats afganesos amb pinta de Bin Laden i la dona encara amb burka. Extraordinàri canvi de papers, jugant amb les anècdotes quotidianes, demanant caritat, perquè "més val això que robar" i acabant en un estriptís a l'afganesa que, al costat de les imatges televisives de la guerra, i els discursos transcendentals de guanyadors i perdedors, parla per si sol.
- L'espectacle de Teatreneu és una oferta singular i insòlita en la cartellera teatral perquè s'hi practica escènicament, ara sí, ara també, allò que el seu creador, Jaume Collell, ja feia diàriament a El Burladero de La Vanguardia: posar en el punt de mira de l'humor els personatges més coneguts de la política i de la societat contemporània.
- Caps de llista, ministres, consellers i tutti quanti hi tenen paper assegurat. S'emporta una altra de les barretades la imitació de la ministra espanyola de Sanitat que fa un número sobre les medecines i la seva manera d'administrar el ram, a mig camí de La Cubana i el show televisiu.
- No se n'escapen polítics i institucions de pàgina de diari com Artur Mas, Pasqual Maragall, Fernàndez Díaz, el Barça... Amb l'avantatge que el Politichien Kabarett d'El Burladero va renovant el seu contingut, el va adaptant al dia a dia i el va dotant d'una frescor que li garanteix la seva continuïtat. Resulta que, jugant i fent broma, El Burladero ha descobert la manera de fer un programa de televisió, però sense càmeres ni televisors.
«Amb pedres a les butxaques», de Marie Jones. Versió i direcció de Roger Peña. Amb Àlex Casanovas i Fermí Fernàndez.
- Àlex Casanovas i Fermí Fernàndez se les heuen, cara a cara, amb una obra de Marie Jones, ambientada a Irlanda, que té una estructura sense fissures i que hauria de prometre una llarga cartellera. Amb pedres a les butxaques, que es presenta a Teatreneu, sota la direcció de Roger Peña, és d'aquelles obres que mostren com només dos actors, amb el seus múltiples canvis sense gaires sofisticacions, són capaços de crear un clima d'una obra que requeriria un extens repartiment.
- Amb pedres a les butxaques posa a prova la fusta d'un actor com Àlex Casanovas i descobreix les possibilitats d'un altre actor com Fermí Fernàndez, conegut potser només per les seves intervencions televisives i radiofòniques amb el grup del Terrat. En un petit poble d'Irlanda, es disposen a rodar una pel.lícula. Els dos personatges s'encarreguen de narrar tot el que hi passa, tot el que remou el rodatge d'una pel.lícula, tot el que mou entre les desenes d'extres i la seva participació en les diverses escenes.
- L'obra, però, es quedaria prima si només s'emparés d'aquesta anècdota i la seva autora, Marie Jones, nascuda i resident a Belfast, sap com fer-ho per anar perfilant els personatges i una història de fons que no deixa de banda el sentiments, les pors, els ressentiments, la rebel.lia i el somni. Quinze personatges alternen les diverses escenes que exigeixen un treball dur a Àlex Casanovas i Fermí Fernàndez que se'n surten amb una extraordinària habilitat i una lliçó d'ofici tant per a aspirants a actors com per a espectadors.
«A la cuina amb Elvis», de Lee Hall. Teatreneu de Barcelona.
- A Teatreneu es presenta una obra que té el seu mèrit en el text. 'A la cuina amb Elvis' és una reflexió sobre un conflicte familiar que, posat a escena, té tot el regust de la narrativa. I un bon text, amb uns intèrprets mesurats i una direcció correcta, acostuma a donar un bon resultat.
- No s'ha de negar que 'A la cuina amb Elvis' té una flaire generacional. Ho fa inevitable la presència kistch d'un Elvis en fantasma. Però fora d'això, que no es pot anul.lar perquè forma part de la simbologia del text, la trama i l'estructura teatral no deixen que l'espectador aturi el seu xip de la reflexió.
- No és doncs, com es podria pensar, un espectacle-divertimento, sinó un espectacle que amaga unes claus quotidianes que el fan absolutament actual. El mateix autor, Lee Hall, diu que ha basat el guió una història real. Ja sabem que avui en dia això de les històries reals sempre és ben vist. Lee Hall diu que va basar l'obra en uns veïns de casa dels seus pares.
- Fem el retrat: una professora nimfòmana, un pare invàlid, una filla afeccionada a la cuina sense por al greix, i un quart convidat, l'amant de la mare, que es posa a viure amb la família. Amb un planteig així, si el text no s'aguantés, difícilment s'aguantaria l'obra. Roger Peña ha fet una adaptació que la vol catalanitzar en alguns moments i no caldria. I els intèrprets s'enfronten a algunes de les escenes més dures amb l'avantatge de la discreció i sense exagerar la nota. 'A la cuina amb l'Elvis' per oblidar-se d'Elvis Presley i veure una peça teatral d'estructura ben travada que, a més, diu allò que sovint no es vol escoltar.
Índex obres per sales d'estrena
Tornar a índex
Tornar a Teatre
Tornar a Índex Publicacions
Tornar a Home Page