ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
[Capitol Sala Pepe Rubianes i Capitol Sala 2]
[Aquesta sala va tancar definitivament el 2020]
- «Lapònia», de Cristina Clemente i Marc Angelet. Intèrprets: Roger Coma, Meritxell Huertas, Meritxell Calvo i Manel Sans. Disseny d'espai: Sebastià Brosa, Paula Font i Paula Gonzàlez. Disseny d'il·luminació: Sylvia Kuchinow. Disseny de so: Xavi Gardés. Vestuari: Irantzu Ortiz. Direcció tècnica: Xavier Xipell “Xipi”. Direcció artística H&R: Jordi Casanovas. Direcció producció: Carles Manrique (Velvet Events). Ajudants producció: Laura García i Laura Alonso. Premsa: Còsmica - Anna Aurich. Il·lustració: Nadar. Distribució: Elena Blanco - Magneticam. Teaser fotografies: Alejo Levis. Direcció: Cristina Clemente i Marc Angelet. Producció: Hause & Richman i Velvet Events, en col·laboració amb el Teatre Plaza de Castelldefels. Teatre Club Capitol, Barcelona, 23 gener 2019. Reposició: 22 maig 2019.
- Amb comèdies com aquesta, no en calen d'importació perquè estan a l'altura de les més sonades i celebrades que s'hagin vist en els últims temps. Ja fa temporades que s'ha constatat que hi ha una “mina” per explotar dins de la nova dramatúrgia catalana que, sense renunciar a referències pròpies, és capaç d'aprofundir, estripar si cal i ironitzar sobre qüestions domèstiques universals, amb humor intel·ligent, amb una bona dosi de reflexió i amb una burxada final com a sorpresa.
- «Lapònia» parteix d'una anècdota tan popular com el dilema de si cal dir o no a les criatures que el Pare Noel és una mentida. I qui diu Pare Noel, diu Reis Mags, diu Tió o diu altres convencions tradicionals similars. Però això només és l'anècdota perquè darrere hi ha una àcida relació d'amor i odi entre dues germanes i dos cunyats, un d'ells finlandès, resident a Lapònia, parella d'una de les germanes catalanes, treballadora de la multinacional Nokia i fan de les noves aplicacions, i amb una filla petita. L'altra germana i el marit catalans, mestre d'institut, han viatjat al país del Pare Noel amb el seu fill petit per veure de prop —al parc temàtic que hi té obert com a negoci— el senyor de la barba blanca, la panxa grossa, el vestit vermell i el trineu... i veure també la germana i la seva família, esclar.
- «Lapònia» té molts ganxos per als espectadors: el paperot o, millor dit, el paperàs que hi fa l'actriu Meritxell Huertas (exCubana, entre altres coses) carregat a parts iguals de mala bava i de bon humor i que és el que desencadena que, progressivament, es passi de l'anècdota a l'aprofundiment de la qüestió. Un altre ganxo és l'esforç dialèctic i summament simpàtic que fa l'actor Roger Coma, el personatge finlandès d'origen, en un català correctíssim —propi del «Digui, digui»— però matisat per l'accent del finès. I no només això, també el seu criteri de principis sobre com educar les criatures i la seva mirada estrangera sobre els costums dels catalans. Especialment interessants i arriscats lingüísticament els fugaços moments de conversa amb la seva dona, l'actriu Meritxell Calvo, en original finès, amb una actuació continguda i que sovint parla amb l'expressió en silenci quan la tensió puja de to. I el quart protagonista de la història, l'actor Manel Sans, deixa el seu costat de personatges de tendència violenta i pocavergonya per posar-se en la pell d'un pare de família tendre i de llàgrima fluixa.
- De fons, les dues criatures, absents: el petit català (encara innocent sobre les il·lusions de mentida) i la petita finlandesa (avançada en el grau d'intel·ligència per influència del seu pare). Dos personatges que no hi són —només en off— però que condicionen tot el que acabaran discutint durant una hora i mitja els seus progenitors.
- «Lapònia» combina i arrodoneix amb habilitat tots els ingredients per tenir una llarga trajectòria escènica. Comèdia familiar per a avis que han deixat els fills enrere ja grans però que ara tenen néts, i comedia familiar per a pares joves amb fills petits o, si no en tenen, amb el projecte de tenir-ne en marxa.
- Dilemes com decidir si per Nadal cal caure en el consumisme, si cal fer venir el tió a casa o anar-lo a buscar al bosc, si cal creure's que els Reis Mags són els Reis Mags ni que a la mateixa hora cavalquin per tots els pobles i ciutats, si cal importar la tradició europea de Santa Claus o fins i tot si cal personificar l'arbre de Nadal com si fabriqués regals només apareixen en els nuclis familiars quan les criatures comencen a tenir ús de raó.
- Potser per això, els quatre protagonistes de «Lapònia», tanquen el seu dilema amb un èxtasi col·lectiu de contemplació de l'aurora boreal nocturna de Finlàndia i amb la intenció, segurament, de trobar en la fantasmagoria i la llegenda popular que aquest fenonem nòrdic celeste arrossega a través dels segles, la resposta que ells mateixos no troben ni tocant de peus a terra.
- «El secret de la Lloll» (Títol estrena: «La Lloll i el secret d'El Maldà». Idea i dramatúrgia de Lloll Bertran. Actriu: Lloll Bertran. Actor: Eduard Autonell. Pianista: Ariadna Cabiró. Disseny de llums: Adrià Aubert. Tècnic de llums i so: Jorge Mur. Ajudant direcció: Bernat Cot. Direcció: Lloll Bertran. El Maldà, Barcelona, 16 juny 2017. Teatre Club Capitol, Barcelona, 15 març 2018.
- [Crítica de l'estrena a la sala El Maldà]
- De segur que la majoria d'espectadors habituals d'El Maldà, quan enfilen el ram d'escales de la Casa Cortada (àlies Palau de Maldà) que porta a la petita sala teatral, pensen quins secrets deu amagar la història de la residència de l'antic baró que —si ell ho sabés es feriria!—, és més conegut per la decadència actual de les velles galeries reciclades en basar paquistanès que per la seva feina literària i periodística, precedent del costumisme i la crònica urbana.
- Amb aquest espectacle de la multifacètica actriu Lloll Bertran, potser ara els espectadors pensaran que, per fi, algú els explicarà els autèntics secrets del personatge i del casal del barri del Pi de Barcelona. Que s'ho treguin del cap, doncs. La Lloll és capaç d'anar més enllà del mateix baró i empescar-se una història de ficció que, si ella hi insisteix, pot passar a l'antologia de llegendes urbanes del passat com aquelles que, de tant explicar-les, acaben convertint-se en veritat.
- El baró de Maldà (o més aviat, de nom autèntic Rafael d'Amat i de Cortada, Barcelona, 1746 - 1819) va ser autor d'un dietari en 60 volums dels quals, sota el títol «Calaix de sastre», només s'han publicat fragments i alguns reculls escassos, malgrat la seva importància documental. La Lloll ha manllevat el solatge del Palau Maldà i el mite que fomenta el passat per parlar d'un estadant vingut de França que, com els milions de turistes actuals, va quedar enganxat per l'atractiu de la ciutat de Barcelona i es va instal·lar en aquest casalici del Barri Gòtic convertit en el seu niuet romàntic viscut amb una corista del Paral·lel que es converteix en la coprotagonista del relat.
- La Lloll explica un conte per a adults que ella mateixa subtitula «Conte d'una nit d'estiu», en una picada d'ullet potser a l'última aventura de la companyia maldalenca d'Els Pirates, que ha presentat a La Seca el seu celebrat espectacle «Somni d'una nit d'estiu». Ella, però, va a la seva. I aplica tots els recursos escènics propis que té per mantenir una divertida paròdia de la societat del passat i del present durant una hora i quart en la qual la Lloll explica les aventures dels seus personatges, les canta, canvia lletres amb sintonies molt conegudes tant de la cançó francesa com de la tradició catalana, fins a esclatar amb una versió en francès de «L'himne dels pirates», de «Mar i cel», de Dagoll i Dagom. Atenció, perquè sense que se'n parli, al darrere s'intueix la col·laboració de Celdoni Fonoll (lletres) i Antoni Parera Fons (música), entre altres "assessors" com David Pintó o el mateix Bernat Cot, que a codirigit l'espectacle.
- Queda clar, doncs, que no hi està sola, la Lloll, esclar, perquè l'acompanya l'actor Eduard Autonell, al qual fa fer tots els papers de l'auca, des dels efectes de so a la bateria i altres artilugis, fins al tancament i obertura de llums de la sala, entre altres moments que s'acosten al clown i mantenen el ritme imprescindible del monòleg. D'altra banda, la Lloll compta amb l'acompanyament musical al piano de l'actriu piratenca Ariadna Cabiró, que enllaça amb la línia d'El Maldà d'oferir espectacles amb rerefons musical però amb un contingut teatralitzat.
- Un trio, doncs, fet a mida perquè la Lloll, fugint de qualsevol divisme personal, destil·li el seu bon humor i faci fins i tot que els espectadors participin en una de les peces en una mena d'exercici gimnàstic de moviment de les articulacions que es podria recomanar sense cap dubte als fisioterapeutes que amb voluntat fèrria malden —¿de Maldà?— per aconseguir que les ossades dels avis i àvies de les residències, centres cívics i casals de gent gran, triturades per l'osteoperosi, tornin —intent inútil!— a l'enyorada joventut.
- La Lloll és, com se sap, una «màquina teatral» que tant sobresurt en espectacles de gran format com en propostes úniques de cambra com aquesta en què s'ofereix als espectadors en un espai gairebé nu i sense cap artifici, només amb la seva capacitat d'elevar una senzilla història de ficció a la categoria de dramatúrgia teatral. Desvelant aquí la seva faceta d'autora, es podria dir que, ara que es fan tants cursets d'estiu, tots els monologuistes i aprenents de monologuista que pul·lulen pels escenaris i televisions tenen en aquest espectacle de la Lloll un mestratge imprescindible. Jo, si fos d'ells, m'hi apuntaria. Que n'aprenguin, que deia aquell. I, a més, si fos d'ella, expediria també certificats d'assistència, per si els servissin per apujar punts en el seu currículum i millorar la nota quan optin a la cartellera monologuera, tan carregada de tòpics repetitius i sense sal ni pebre ni contingut.
- «Temps». Text i dramatúrgia de Quim Masferrer. Intèrpret: Quim Masferrer. Regidor i partner d'escena: Agustí Rovira. Espai escènic: Llorenç Corbella. Vídeo: Sara Boldú. Moviment: Sílvia Brossa. Coreografia cadira: Martí Prades. Espai sonor: Dani Tort. Il·luminació: Cesc Pastor. Construcció escenografia: Guille Góngora. Cançó L'Angle noir: Roger Mas i Cobla Sant Jordi. Veu en off: Òscar Dalmau. Direcció: Ramon Fontserè. Producció: República de Guerrilla en col·laboració amb Festival Temporada Alta. Companyia Teatre de Guerrilla. BARTS (Barcelona Arts on Stage), Barcelona, 3 setembre 2014. Reposició: 30 juny 2017. Reposició: Teatre Borràs, Barcelona, 1 novembre 2017. Reposició: Teatre Capitol, Barcelona, 7 febrer 2018.
- Expliquen que el pallasso Charlie Rivel un dia va sortir a la pista amb la seva mirada silenciosa i el seu habitual tempo lent. Una criatura es va posar a plorar sense deixar-lo començar. L'august universal va començar també a plorar i només així va aconseguir, després d'una llarga marranada de pista i de ficció, que la criatura es consolés.
- Silenci, mirada trista i complicitat amb l'espectador. Tres ingredients que l'actor Quim Masferrer esprem també al màxim durant noranta minuts clavats, els últims noranta minuts de la vida del seu personatge.
- Quim Masferrer no és Charlie Rivel, esclar, tot i que, en aquest excel·lent espectacle que titula simplement 'Temps', li falta poc perquè deixi anar també un clapit a la lluna com ho feia Rivel. El que ell fa es posar-se en la pell d'un home del carrer, com diria Pi de la Serra, que aprofita el seu últim alè per esbravar-se a doll sobre tot el que l'envolta.
- 'Temps' —que ve de lluny perquè es va estrenar el 2012 dins el Festival Temporada Alta i va fer una primera gira— no havia entrat encara a Barcelona a causa que Quim Masferrer es va embrancar després en la també celebrada aventura del programa 'El foraster', de TV3, que ja té en marxa la tercera temporada.
- L'espectacle 'Temps', una feliç arrencada de temporada a la sala BARTS del Paral·lel, no és un monòleg, com potser es podria suposar, sinó que barreja totes les possibilitats actorals que se li poden demanar a un intèrpret: paraula, gest, coreografia, ball, humor, drama, reflexió, ironia, sarcasme, desvergonyiment...
- Quim Masferrer, sota una afinada direcció de Ramon Fontserè —el membre més visible d'Els Joglars i ara director de la companyia d'Albert Boadella— va pujant de to el seu registre, a la vegada que va engrapant els espectadors, després de tenir-los empresonats en tensos silencis, estil Charlie Rivel, durant els primers gairebé vint minuts.
- Després d'això, però, ja no hi ha qui l'aturi. I aquell home, en pijama, que ha aparegut en cadira de rodes, és capaç de moure el món amb el dit d'una mà, de parlar amb Déu, de confessar la seva vocació torera d'infant, de riure's del mort —amb perdó per les circumstàncies del moment— i de qui el vetlla, i d'equilibrar amb una especial sensibilitat i tendresa el misteri de la mort amb el misteri de la vida.
- Quim Masferrer, segurament que per una lògica i encertada influència del director de l'espectacle, joglareja en alguna de les escenes, però ho fa amb personalitat pròpia, sense trepitjar mai la línia que el confondria amb una boutade boadelliana i té la clau d'endolcir segons quines situacions amb una pàtina poètica que, ara sí, el fa més clown que mai.
- Des del 2012 ençà han passat moltes coses i l'espectacle 'Temps', que no té data de caducitat, no les ignora. La dramatúrgia permet que el personatge que interpreta Masferrer inclogui fugaces referències als fets actuals: el procés sobiranista, el cas Pujol, la corrupció política... fins i tot la crítica teatral, a la qual ventila, jo diria que amb un cert afecte, per noranta minuts que li queden de vida, si és que hi ha algú del gremi a la sala, amb un: "que els donin pel sac a tots!".
- Els espectadors de 'Temps' esclaten —potser com ho va fer inconscientment aquella criatura de l'anècdota de Charlie Rivel— quan Quim Masferrer enfila el gag de com entrar a la fama universal fent volar pels aires la sala BARTS amb tothom a dins. Repta, provoca, fa dubtar, fa escollir i convida cada dos per tres a abandonar la sala, si algú vol anar-se'n, indicant-li pausadament amb el dit índex on és la porta.
- Una interpretació excel·lent es combina amb una dramatúrgia rodona que s'acoloreix amb diferents peces musicals d'entre les quals en destaquen dues: la cançó L'Aigle noir, interpretada en francès per Roger Mas —que en va fer una versió el 2012 amb la Cobla Sant Jordi— i la cançó The man comes around, amb la veu de Johnny Cash i, al ritme de la qual, Quim Masferrer es desplaça, en la seva cadira de rodes, per davant d'una road movie projectada que sembla que toqui de puntetes, ni que ell no ho vulgui, el seu recorregut pel Far West català amb la càmera d'El foraster.
- De regal, un epíleg sorpresa amb cop de màgia inclosa, que resol una intel·ligent sortida al dilema dels noranta últims minuts del personatge que ha lluitat contra el temps i també contra el tenebrós personatge secundari que l'ha vetllat, passant sovint per darrere seu, com una Dama de la Mort, sense dalla, però jugant, un i l'altre, al teatre de la vida, per enllaçar amb allò que cantava la veu greu de Johnny Cash: "And I heard a voice in the midst of the four beasts, / And I looked and behold: a pale horse. / And his name, that sat on him, was Death. / And Hell followed with him." O el que és més o menys el mateix: "I vaig sentir una veu d'enmig dels quatre vivents, / I vaig mirar, i vet aquí: un cavall groc./ I el seu nom, que estava assegut sobre ell, era la mort. / I l'Hades el seguia."
Intepretació de L'Aigle noir, de la cantant francesa Barbara, interpretada per Roger Mas i la Cobla Sant Jordi.
- Més crítiques anteriors Teatre Club Capitol
Índex obres per sales d'estrena
Tornar a índex
Tornar a Teatre
Tornar a Índex Publicacions
Tornar a Home Page