ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
[Principal]
[Aquesta sala va tancar, com a espai teatral, el gener del 2006.
Els seus inicis es remunten en un teatre de fusta, al 1563, com a Corral de Comedias]
- «Siete novias para siete hermanos». Llibret de Lawrence Kasha i David Landay. Cançons de Johnny Mercer. Música de Gene de Paul. Noves cançons d'Al Kasha i Joel Hirschorn. Adaptació d'Octavi Egea i Ricard Reguant. Coreografia de María Giménez. Adaptació lletres de Guillermo Ramos. Escenografia i vestuari de Pere Francesch. Intèrprets: Xana García, David Castedo, German Torres, Elisabeth Paz, Jordi Pérez, Thais Curià, Sergio Arce, Eva Saez, Quim Capdevila, Griselda Astudillo, Rafel Brunet, Polina Bezukh, Alex Arce, Vanesa Rodríguez, Pago Molgosa, Toni Rodríguez, Melanie Reyes, Carlos Seguí, Daniel Ávila, Alberto Gabay, Imma Navas, Mayte Marcos, Quique Aranda, Javier Sánchez, Mark San Juan. Direcció de Ricard Reguant. Teatre Novedades. Barcelona, 7 novembre 2004. Teatre Principal, Barcelona, 16 desembre 2004.
- El temps no passa en va. O més ben dit, no passa. Cinquanta anys després de l'estrena de la pel.lícula que va causar un impacte popular, i de respir, en plena postguerra, a tot Europa, al muntatge musical que es presenta ara no li toca altre remei que fer-ho disfressat i acolorit. És a dir, amb una escenografia que representa el poblat de les terres d'Oregon, amb el típic Saloon, però en versió "festival de titelles i arts visuals", és a dir, escenografia de dimensions reduïdes que contrasten amb les dimensions dels personatges de carn i os que hi actuen.
- A partir d'aquí, ja no s'escatima en escenografia de decorat (l'arbre, les muntanyes nevades, la neu...) tot en la línia d'un espectacle que sembla voler apel.lar a la infància de la majoria d'espectadors —quan van veure la pel.lícula, molts d'ells, en el moment de l'estrena, eren criatures— i guanyar-se, a la vegada, el favor dels infants i adolescents contemporanis. Els personatges han crescut, però el medi en el qual es mouen continua petit. I no falla. Amb gos inclòs, animal domèstic, per sort, i per tant no prohibit per la normativa municipal, contràriament del que passaria si el guió hagués contemplat, per exemple, un llop.
- La posada en escena, doncs, no intenta veure el musical, mig segle després de la seva posada de llarg, tal com es devia veure aleshores, sinó des de l'òptica de la ironia, per als adults, i de l'aventura, per als més petits. I la cosa, mirada així, funciona. Els iaios i les iaies s'ho passen bomba amb el record. I els néts i les nétes s'ho passen també bomba, sobretot a l'hora de les patacades i, també, en els moments dels tics romàntics. Els pares i mares, el oncles i les tietes, al final, sobretot en funció de tarda, s'ho passen igualment bomba quan veuen, a l'hora de la salutació, els seus hereus i pubilles a l'escenari quan el musical es converteix en "un fi de festa infantil", que és una de les claus per fer calaix.
- En el seu dia, la música de 'Siete novias para siete hermanos' va obtenir un dels Oscar de Hollywood. I el muntatge, fidel al seu reclam, "el musical de tots els temps", diu el programa, continua jugant amb l'apartat músical i coreogràfic com a ingredients principals. El repartiment i la interpretació tenen l'avantatge de portar mesos de rodatge, i això els permet moure's amb fluidesa, amb coneixement de causa, i sabent quines són les escenes o les cançons que es guanyen millor el públic.
- Anant a buscar una mica més a fons de la qüestió —que no és la funció d'un espectacle musical com aquest—, del discurs ideològic —la ideologia oscil.la segons el moment social i les circumstàncies històriques i culturals—, no es pot dir que el que se'n desprèn acontenti gaire els ambients anomenats feministes. La protagonista, esposa escollida —òrfena de pare i mare— i arrabassada a primera vista, malgrat que es guanyi el cor del germà gran de la colla amb criatura inclosa, està destinada a fer la feina de casa i omplir els ventrells dels set germans. I les sis mosses segrestades pels sis germans, endolcits en un curset accelerat de bones formes per la protagonista, acaben jugant la carta de l'engany de l'embaràs per provocar un casament col.lectiu.
- Lluny, doncs, del que avui es porta com a discurs ideològic —a 'Siete novias para siete hermanos', la dona no s'allibera sinó que s'encadena— les músiques, amb pessigades del far west i alguna picada d'ullet de duel estil 'Siete magníficos' o clan 'Bonanza', prenen un caràcter especial, tant pel cuquet de la nostàlgia de la memòria de les cançons, com per l'adaptació de les lletres actual i com es resolen cinquanta anys després d'haver estat posades en solfa.
- Els intèrprets s'ho passen bé i connecten amb el públic. El públic és el típic contingent d'espectadors en família que viu educat llargament en l'audiovisual televisiu i que cobreix la quota teatral amb un espectacle vistós i entretingut. I com que la vinya del senyor teatral hi ha d'haver de tot, el musical compleix el seu paper amb dignitat i una interpretació acurada.
- En alguns moments, un té la sensació, com deia al principi, que no és que el temps no passi en va, sinó que no passa, perquè algunes de les actituds i maneres de fer de les mosses del guió de 'Siete novias para siete hermanos' tenen una retirada a les mosses de l'actual sèrie televisiva 'De moda', on el que hi predomina és l'encaterinament i la pèrdua de la xaveta del sexe femení pel masculí. Per això, al final, tots feliços, ells i elles, acaben menjant pastissos.
- «Coneixes en Prosineckty?», de Paco Mir. Direcció de Josep Costa. Intèrprets: David Bagés, Manel Sans, Eva Gabarrell i Ivan Campillo. Vestuari de Beatriz Sanjuan. Il.luminació de David Lloris. Música de Xavier Torras. Teatre Principal, Barcelona, 18 març 2004.
- Es titula: 'Coneixes en Prosineckty?' Però es podria titular: 'Coneixes en David Bagés?'. Perquè l'obra posa en el centre de l'acció aquest actor, que en el muntatge fa el paper de director teatral, i que és qui té la missió de convertir en una crítica àcida sobre les interioritats del món del teatre una nova comèdia que porta l'autoria de Paco Mir.
- Es tracta de revolucionar tots els esquemes del teatre convencional. Per això el protagonista del quartet ha disseccionat una obra d'un autor polonès i l'ha reduïda a la mínima expressió. Compta amb una actriu sense gaire feina, un actor també a l'atur i un ajudant de direcció becat per Cultura, teòricament polonès, que protagonitzarà una de les sorpreses del muntatge en una escena on les veritats a mitges es converteixen en mentides de ple dret.
- Mentre els assajos de l'obra de ficció adaptada pel director revolucionari progressen lentament, sempre que els mòbils de cadascun d'ells ho permeti, també progressa el perfil de cadascun dels personatges. La situació que es crea, doncs, és, en certa manera, la d'un retrat robot d'una bona part de la societat teatral.
- L'autor Paco Mir s'hi despatxa a gust. Des de les crisis de personalitat de l'actriu a la sàtira sobre les institucions teatrals. Des de les pessigades a la intel.lectualitat teatral a la ridiculització de segons quines propostes escèniques. Des de dir les mil pestes dels culebrots televisius fins a repassar de dalt a baix els musicals. La polèmica recent sobre qui ha de gestionar el Teatre Nacional de Catalunya i el Teatre Lliure i quants quilos d'euros han de moure cadascun no és res, comparat amb el que a l'escenari es deixa anar sense mossegar-se la llengua.
- Paco Mir ha escrit la comèdia segurament que pensant molt en la mateixa professió teatral. I també en aquells que han estat durant anys els més assidus a les representacions escèniques. És una obra que haurien de veure tots els joves aspirants a créixer i fer-se grans en l'art del teatre perquè, amb les distàncies que calgui i les excepcions que es vulgui, si, abans d'embrancar-s'hi, se'n fessin càrrec de debò del pa que s'hi dóna, després no podrien dir que no els havien avisat.
- I com que qui avisa no és traïdor, Paco Mir ha avisat a qui havia d'avisar. En alguns moments de l'obra, potser una mica més del compte, obsessionat a estripar irònicament el seu propi món i oblidant-se que la comèdia ha d'arribar a un nombre d'espectadors que no han trepitjat els escenaris per dins i que no compten amb les referències més internes, com els que remenen la cua per escoles de teatre, agències de càsting o sales petites de tota mena.
- A aquests espectadors, els queda, doncs, l'opció de veure l'actuació gairebé personal de David Bagés, perquè el paper li ho permet així, i endinsar-se en la comèdia, mentre la resta de la troupe, fa la resta. A la sortida, sempre es poden preguntar si realment el món del teatre és així o l'autor ha estirat la corda de la ficció des de la distància, la perspectiva i la imaginació que li ofereix la seva pròpia i llarga experiència en companyia del Tricicle, un grup que, per cert, que se sàpiga, mai no s'ha preguntat "Coneixes en Prosineckty?" sinó que ha fet la seva, sense deixar-se temptar per cap obra d'autor polonès, "o el que sigui", com diu el protagonista del muntatge.
«Patas arriba», de Michèle Bernier i Marie Pascale Osterrieth. Basat en el còmic 'Le Démon de Midi', de Florence Cestac, de Dargaud Éditeur. Traducció de Josep M. Vidal. Adaptació d'Amparo Moreno i Marta Sánchez-Pina. Escenografia i vestuari de Montse Amenós. Il.luminació d'Ignasi Morros. Intèrpret: Amparo Moreno. Direcció de Joan Lluís Bozzo. Barcelona, Teatre Principal, 12 octubre 2003.
- Una obra d'actriu, però no d'una actriu qualsevol. Amparo Moreno es fa creïble des del primer moment. Ella, com acostuma a fer en les seves interpretacions, s'aboca i dóna tot el que té per anar deconstruint i construint la desfeta que una mestressa de casa pateix després d'un llarg període d'enamorament, de vida casolana i de desengany.
- Amparo Moreno connecta amb un auditori que es fon amb al seu discurs, en alguna ocasió establint un minidiàleg entre platea i escenari, o mantenint en segons qui un espetec de rialles, potser per fer fugir els propis dimonis del cos.
- Obra teràpia per a uns i unes, però també obra reflexiva per a uns i unes altres. Amb l'atractiu que sota el vel de la ironia, de l'humor agre, la protagonista descabdella durant una hora i mitja, sense cap mena de respir, amb energia a dojo, l'anar i venir, les pujades i baixades d'una dona con tantes altres, enganyada als quaranta anys.
- La posada en escena de 'Patas arriba' no es limita al discurs, com podria fer perfectament deixant els espectadors a mercè d'un monòleg --i aquí s'hi veu la mà de Joan Lluís Bozzo-- sinó que s'acompanya d'un parament que porta implícit també una bona dosi d'ironia escenogràfica, de distorsió dels elements --no oblidem que l'obra es basa en un còmic celebrat a França-- i que té un parell d'encerts bàsics: el teatre de titelles en una banda i l'elevada i gegantina post de planxar a l'altra, en una posició superior, per damunt de tot.
- La mestressa de casa que representa Amparo Moreno viu al límit, enfonsada en l'escenari còmic de guignol que és una separació matrimonial --quan no li toca a un o a una--, i elevant-se al màxim, ni que sigui a ritme de les trompicades que dóna la vida, per acabar situant-se, en un hipotètic alliberament com a dona, per sobre de tot.
- Obra amb diferents lectures com a final. La mateixa Amparo Moreno en proposa tres als espectadors. ¿I vostès què farien?, diu. Però sobretot, una obra que no pretén donar receptes a ningú sinó deixar a la llibertat de cada espectador la clau de la conclusió.
- Amparo Moreno es permet, en aquesta adaptació, un petit flirteig amb la platea. Baixa les escales, busca l'home del passat, el troba --sempre hi ha entre la platea algun home similar a un record del passat-- i corre també a abandonar-lo sense ni tan sols donar-li cap oportunitat.
- Aquesta i alguna altra escena del muntatge, en clau de cabaret popular, recorden l'Amparo Moreno més vedette, a la recerca d'aquella mena d'actrius amb personalitat pròpia que marquen amb la seva manera de fer i de dir un estil que només dit per elles mateixes arriba als espectadors sense que rellisqui pel camí.
- Amparo Moreno es fa estimar. Perquè allò que diu a la vida real i allò que interpreta a la ficció no cau en contradicció. I la intuïció del públic per a dons com aquest és infal.lible. Un do que no tenen tots els intèrprets i que és una de les claus per mantenir-se, en solitari, en un espai escènic que no tindria cap raó de ser sense aquesta connexió entre emissor i receptor.
«Super-Rawal», d'Eric Bogosian. Versió de Marc Martínez i Miguel Casamayor. Direcció de Marc Martínez. Escenografia de Xavi Garcia. Il.luminació de Kiko Planes. Moviment de Montse Colomer. Intèrprets: Andrés Herrera, Oriol Vila, Bruno Bergonzini, Hamid Krim, Nehroz Arif, Duna Jové, Sara Desirée, Iván Morales i Ruth Raulí. Teatre Principal, 24 gener 2003.
- El fet que Marc Martínez i Miquel Casamayor hagin adaptat Eric Bogosian a la realitat del Raval de Barcelona és una mostra més de la fusió de cultures que es produeix des de fa temps en la societat contemporània. 'Super-Rawal' és un retrat d'un barri en transformació, i no només urbanísticament, sinó també socialment.
- Més enllà de l'anècdota, però, i de la proposta que Marc Martínez ha portat al teatre, mig per reinvidicar l'atenció cap al barri que és el seu i mig per reprendre l'esperit entusiasta del teatre lliure de convencionalismes i modes, 'Super-Rawal' té un discurs construït amb eficàcia i uns intèrprets que s'hi aboquen sense caure en el perill del pamflet.
- I des del moment que l'espectador s'adona que el pamflet no existeix --i si algú l'hi veu és problema seu--, l'obra va prenent volada i guanya interès perquè el que fa és, a pinzellades, aprofundir en cadascun dels personatges que integren el quadre de 'Super-Rawal'.
- ¿Podríem parlar de "quadre de costums" del segle XXI, per fer una similitud amb els quadres de costums del segle XIX que fa poc va posar en escena el Teatre Lliure amb Emili Vilanova? Em sembla que sí. Almenys perquè 'Super-Rawal' té un argument líneal, per una banda, dominat pel trencament que produeix en el grup l'arribada d'un excomponent de la colla, carregats d'èxits musicals, però també té petits arguments paral.lels que van mantenint l'atenció de l'espectador: els alts i baixos de Fernan, els somnis de Chus, la desintegració de Bibi, l'aportació ètnica dels paquistanesos Justa i Pakeeto, el desencís de Jordi, la buidor del triomfador Xino... El voler i el no poder. La impossibilitat d'enderrocar el mur.
- Marc Martínez i el seu equip han situat l'acció en un racó del barri. De fons, un edifici protegit per una tanca en obres. Als baixos, una botiga de queviures de paquistanesos, que dóna títol a l'obra. En un racó, una tanca de construcció i palets de material de la construcció.
- El paisatge de l'escenari és el paisatge del carrer que toca al teatre Principal on es representa 'Super-Rawal', però és també, per als personatges que l'habiten, el record del passat (el casal d'infants, els grafits que els van fer veure la vida d'un altre color, el drac de la farmàcia modernista...) i és a la vegada el miratge dels nouvinguts (la Rambla del Raval amb un futur hotel de vidre i una botiga més gran de queviures i l'oportunitat de fer negocis llargs...).
- 'Super-Rawal' es quedaria a mig camí si només fes la lectura de carrer i del conflicte. Però en canvi desperta consciències, mostra una realitat amagada encara per a molta gent i provoca reaccions.
- Els qui s'imaginin un 'Super-Rawal' fet a base de plantofades i ritme de rap van equivocats. Servint-se d'Eric Bogosian, 'Super-Rawal' és una obra de text i d'idees que la direcció ha dosificat mesuradament i on mana la paraula per damunt de tot. I amb un final que apunta com un dard al cap i al cor de l'espectador.
«El somni d'una nit d'estiu», de William Shakespeare. Intèrprets: Òscar Muñoz, Ivan Benet, Judit Farrés, Albert Triola, Joan Carreras, Montse Vellvehí, Clara Segura, Ivan Benet, Gavina Sastre, Màrcia Cisteró, Jacob Torres, Raimon Molins, David Parras, Dan Posen. Escenografia: Paco Azorín. Música: Joan Alavedra. Vestuari: Antonio Belart. Direcció: Àngel Llàcer. Teatre Borràs, 19 setembre 2002.
- Davant l'eterna polèmica sobre si els clàssics s'han de fer arribar a l'espectador contemporani modificats o en el seu estat pur, una de les respostes la dóna 'El somni d'una nit d'estiu' , que la companyia Parracs ha posat en escena al Teatre Borràs, sota la direcció d'Àngel Llàcer i amb un repartiment que és també una encertada reunió d'algunes de les cares dels actors i les actrius que han despuntat en els últims cinc anys.
- 'El somni d'una nit d'estiu' és una festa que no trontolla per enlloc. Una festa musical. Però també una festa de teatre de text. Una festa d'interpretació intel.ligent. Però també una festa de recreació interpretativa acoblada amb imatges que aproximen l'espectador, qualsevol mena d'espectador sigui quina sigui l'edat que tingui, a aquest clàssic de Shakespeare com si fos un conte urbà de l'últim autor contemporani.
- Es barregen en aquest 'Somni' moltes escoles, però n'hi ha una per damunt de tot: la vitalitat d'uns intèrprets amb moltes coses per dir que, deixats anar en aquest cas sota la conducció d'Àngel Llàcer, adverteixen també a directors, programadors, autors, escenògrafs, espectadors i crítics, que tot ja està inventat i que només cal posar-hi l'entusiasme suficient i la capacitat de lectura generacional per aconseguir un espectacle renovat.
- Llàstima que les sales del Teatre Nacional de Catalunya o les del Palau de l'Agricultura estiguin tant de temps pensant en les musaranyes. Amb aquest espectacle, tindrien un d'aquells productes que s'empassaria tota la família mesos i mesos i que, a més, seria una extraordinària porta d'entrada al teatre per al public escolar que, molt sovint, s'han d'empassar subproductes de baixa qualitat o, el que és pitjor, muntatges per a intel.lectes il.luminats capaços de fer avorrir el teatre per a sempre.
- A'El somni d'una nit d'estiu' hi ha la píndola per agafar el cuquet del teatre per sempre. Les escenes més conegudes de l'obra recobren un color espectacular. I els personatges amb més capacitat per guanyar-se els espectadors, ho fan a partir d'un perfil que els situa entre els personatges de ficció dels contes clàssics més fantàstics i els personatges de ficció de les tires còmiques d'avui mateix.
- 'El somni d'una nit d'estiu' no admet distincions entre els seus intèrprets. El resultat és compacte. Inusualment compacte tenint en compte els temps de vedettisme que corre. I l'elogi del bon treball amb 'El somni d'una nit d'estiu' al Teatre Borràs és de les poques ocasions que es pot fer sense por a tota una companyia en bloc.
«La tentación vive arriba», de George Axelrod. Direcció de Verónica Forqué. Escenografia de Carlos Abad. Vestuari d'Helena Sanchís. Intèrprets: Antonio Molero, Miriam Montilla, Encarna Breis, Marilyn Torres, Ferran Botifoll i Jesús Pérez Gil.
- Que ningú no pensi veure Marilyn Monroe, o una de les seves dobles, imitant a 'La tentación vive arriba' l'escena de la pel.lícula de Billy Wilder coneguda per una foto en blanc i negre en què una boca d'aire de metro aixeca un vol de faldilles blanques, en una avançada del que després seria la publicitat.
- Al muntatge 'La tentación vive arriba', la comèdia de George Axelrod, que ha adaptat Verónica Forqué i un equip de col.laboradors, no hi ha cap Marilyn Monroe, però sí que hi ha Marilyn Torres, una jove actriu cubana que, en honor a la veritat, cal dir que manté el fil de la comèdia des que apareix i desapareix d'escena i que fa una picada d'ullet a l'escena de la Monroe, però amb un picaresc refresc amb l'aire condicionat.
- Tota la comèdia que dirigeix per primera vegada l'actriu Verónica Forqué té aquest caràcter de joc pactat entre allò que ha donat el cinema i allò que permet la posada en escena de l'obra. I el principal mèrit del muntatge és haver dotat de rigor i honestedat el gènere de la comèdia.
Per tant, aquesta 'Tentación vive arriba' és una comèdia gairebé feliç, gairebé endolcida, poc tòpica, només un pèl excèntrica en les escenes del professor Bobadilla, que representa Ferran Botifoll, i que manté en el seu punt just els sis intèrprets: Antonio Molero, Miriam Montilla, Ferran Botifoll i, com dèiem, sobretot, Marilyn Torres.
- L'argument és simple: una aventura d'estiu entre veïns que va aixecar el teló a Broadway fa cinquanta anys i que, amb una mà intel.ligent com la de Verònica Forqué, sembla acabada d'estrenar. Deu ser que els temps estan canviant de debò.
«Donesipunt!». Text i direcció d'Àngel Alonso. Escenografia: Lluch Castells. Intèrprets: Anna Barrachina, Helena Pla, Rosa Andreu, Roser Pujol i Mont Plans.
- L'espectacle es diu 'Donesipunt!' i és una altra mostra d'aquestes companyies que aporten als escenaris la veu de la dona. 'Donesipunt!', al Teatre Principal, reuneix cinc cares que ja són familiars als espectadors a través de la televisió: Anna Barrachina (desenes de papers de La Cubana, però sobretot d'Estrellita Verdiales); Rosa Andreu (de la factoria d'El Terrat i actualment presentadora de Fest'ho mirar! de TV3); Mont Plans (una altra actriu encara recordada per La Cubana i d'actuacions en solitari posteriors); i dues cares menys teatrals: Helena Pla i Roser Pujol.
- Les cinc es disposen a explicar en clau d'humor com veuen la vida. Trien uns arguments i en deixen d'altres. No volen ser tremendistes sinó cronistes. No volen ser dones frustrades sinó dones vitals. I, si no, que li ho expliquin al personatge de Roberta, que interpreta Mont Plans. Nenes de postguerra, noies dolentes, noies bones, dones de polítics, coristes, intel.lectuals, cambreres, mestres d'escola, conferenciants, fins a una dotzena de gags i una vintena de personatges que el seu creador, Àngel Alonso, mou amb destressa sense permetre que se'n vagin de mare.
- L'espectacle presenta un repte per a cadascuna d'elles perquè els exigeix fer més d'un monòleg a cadascuna, i no sempre amb els mateixos resultats. De tots, però, al costat de la placidesa de Mont Plans que fa de mestra de cerimònies, és just destacar la conferència històrica sobre mètodes anticonceptius que interpreta Roser Pujol i que fa saltar a la llum una actriu que creix amb el discurs si el discurs té un nivell.
- 'Donesipunt!', al Teatre Principal, és d'aquells espectacles que una certa generació aprova amb el cap durant tota la funció. I és que la identificació amb la història que s'explica és un dels objectius de la comunicació teatral.
Índex obres per sales d'estrena
Tornar a índex
Tornar a Teatre
Tornar a Índex Publicacions
Tornar a Home Page