ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
[Paral·lel 62]
[Antiga sala Artèria Paral·lel i BARTS Barcelona Arts on Stage]
- «El Petit Príncep», d'Antoine de Saint-Exupéry. Dramatúrgia i adaptació: Marc Artigau i Àngel Llàcer. Lletres de les cançons: Marc Artigau i Manu Guix. Música: Manu Guix. Intèrprets 2024: Enric Cambray, Mariona Escoda, Xavi Duch, Manu Guix, Bernat Mestre, Marc Pociello i El Petit Príncep. Amb la col·laboració estel·lar de Carme Milan. Intèrprets 2023: Manu Guix / Àngel Llàcer / Enric Cambray, Mariona Escoda, Iñaki Mur, Miguel Ángel Sánchez i el Petit Príncep, amb la col·laboració de Carme Milan. Intèrprets 2022: Mariona Escoda, Manu Guix, Iñaki Mur, Miguel Ángel Sánchez i el Petit Príncep, amb la participació estel·lar de Carme Milán. Intèrprets 2021: Manu Guix, Iñaki Mur, Miguel Ángel Sánchez, Georgia Stewart i el Petit Príncep. Amb la col·laboració de Carme Milan. Intèrprets 2020: Manu Guix, Enric Cambray, Eloi Gómez, Diana Roig, Miguel Ángel Sánchez i El Petit Príncep. Amb la participació estel·lar de Júlia Bonjoch. Intèrprets 2019: Enric Cambray, Eloi Gómez, Miguel Àngel Sánchez, Georgia Stewart i El Petit Príncep. Amb la col·laboració de Júlia Bonjoch. Intèrprets 2018: El Petit Príncep (Guillem Martí), Diana Roig, Júlia Bonjoch, Jordi Coll, Josep Palau, Marc Pociello i Xavi Duch. Àngel Llàcer / Ivan Labanda (2015/2016), Josep Palau (2015), Elena Gadel / Diana Roig (2016), Marc Pociello i Xavi Duch / Jordi Coll (2017). Escenografia: Jordi Queralt i Tatiana Halbach. Escenografia visual: Desilence Studio. Il·luminació: Albert Faura. Disseny de so: Roc Mateu. Disseny vestuari, màscares i caracterització: Amadeu Ferré. Disseny vestuari guineu: Míriam Compte. Coreografia planetes: Júlia Bonjoch (2023). Disseny vestuari nou 2024: Marc Udina. Confecció vestuari: Blanca Ferré. Perruqueria i maquillatge: Àngels Salinas / Miquel Àngel Sánchez. Coreografia guineu: Xavi Duch. Coreografia planetes: Júlia Bonjoch. Coach Petit Príncep: Eva Cartanyà. Tècnics funcions diferents temporades: Roger Ábalos, Enric Albarracín, Peni Barrachina, Lluc Bazán, Joan Boné, Òscar Camí, Alfonso Ferri, Quim Nuevo, Aitor Rosás i Albert Sanjuan. Regidoria: Raquel Codolà. Ajudant direcció pràctiques IT: Àlvaro Sanjuán. Regidor: Raúl Gallegos / Sara Ferré. Campanya comunicació: Clàudia Coll, Paral·lel 62 i La Perla 29. Producció executiva: Txell Remolins. Fotografia: David Ruano. Disseny gràfic: Pau Masaló. Il·lustració cartell: Judit Canela. Ajudant direcció: Daniel J. Meyer. Director resident (2019): Pedro Penim. Ajudant de direcció (2019): Joan Miquel Artigues. Direcció i comunicació musical: Manu Guix. Direcció: Àngel Llàcer. Producció executiva: La Perla 29. Proposta d'Àngel Llàcer, Manu Guix i La Perla 29. Producció: Turruà Llàcer S.L. Teatre BARTS, Barcelona, 13 desembre 2014. Reposició 2a temporada: 4 desembre 2015. Reposició 3a temporada: 2 desembre 2016. Reposició 4a temporada: 7 desembre 2017. Reposició 5a temporada: 6 desembre 2018. Reposició 6a temporada: 5 desembre 2019. Reposició 7a temporada: 4 desembre 2020. Reposició 8a temporada: 3 desembre 2021. Reposició 9a temporada: 5 desembre 2022. Reposició 10a temporada: 5 desembre 2023. Reposició 11a temporada: 5 desembre 2024.
UN PETIT PRÍNCEP QUE FORMA PART DE L'IMAGINARI COL·LECTIU
- [Crítica corresponent a la primera estrena del 2014. Arran de la 10a temporada, el muntatge ha renovat aspectes escenogràfics i hologrames]
- Sí, és ben cert. De l'obra «El Petit Príncep», d'Antoine de Saint-Exupéry (Lió, 29 juny 1900 - Mediterrani, costa de Marsella, desaparegut en missió de guerra, 31 de juliol del 1944) se n'han fet múltiples versions i adaptacions de tots els gèneres: musical, cinema, teatre, televisió, radiofònic... i de segur que no donaríem l'abast a tenir a les mans totes les edicions de les més de 250 llengües a les quals s'ha traduït. En català, les més recents, a Estrella Polar, reedició del fons d'Empúries del Grup 62, i també una edició especial en suport pop-up a l'Editorial Salamandra. Però hi faltava una versió teatral catalana [2014] que ocupés un lloc d'honor al costat de totes les altres propostes internacionals.
- El musical «El Petit Príncep» estrenat al Teatre BARTS [actual Paral·lel 62], que compta amb la complicitat tripartita d'Àngel Llàcer, Manu Guix i Marc Artigau (dramatúrgia, direcció, música, lletres...), a més del suport en la producció de La Perla 29, és un diamant en brut, una peça d'orfebreria que els que vetllen per l'exportació cultural catalana haurien de posar en la seva agenda de contactes per convidar programadors de tot el món a veure'l, senzillament perquè la seva exquisidesa escènica el fa un espectacle exportable, sense gaires retocs, sempre que qui el manllevi compti també amb la mateixa qualitat actoral que aquí es posa de manifest amb els cinc intèrprets, només cinc!, que donen vida, a més d'El Petit Príncep, a l'aviador i escriptor francès abatut en plena Segona Guerra Mundial i als principals personatges del món fantàstic de les galàxies que Antoine de Saint-Exupéry va llegar a la literatura universal.
- «El Petit Príncep» és un espectacle d'aquells que fan memòria i que trigarà molt a desaparèixer de l'imaginari col·lectiu que el visqui de primera mà: per la seva concepció, pel seu rigor i fidelitat a l'original, per l'aplicació de les tècniques audiovisuals més sofisticades i per no deixar de banda una poètica imprescindible, sense fer concessions banals, mantenint el nivell de comprensió lingüística en el llistó alt, no escatimant la reflexió i aportant una banda sonora original de setze peces que, en les veus dels intèrprets, és un regal per als espectadors que tinguin el privilegi d'escoltar-los en directe.
- Quan un espectacle arrenca amb la primera paraula sense que es perdi pels llimbs del sostre del teatre i arriba clarament a tots els espectadors ja té molt de guanyat. L'obertura és a càrrec del mateix personatge d'Antoine de Saint-Exupéry, l'aviador que farà de narrador de tot el que hi passa, i que farà de narrador de tot el que hi passa. És ell qui manté més el “tête-à-tête” amb qui és realment el protagonista, el Petit Príncep, caracteritzat amb la seva peculiar capa blava, tal com se'l coneix per les il·lustracions que el temps ha anat divulgant [interpretat per un jove Guillem Martí, estrena 2014], actor precoç, misteriós pel que fa a la seva biografia —potser sí que ve de debò de l'asteroide B612 i per això se'n troba tan poca informació a Internet— i amb un futur escènic prometedor, tal com es descobreix tant en els diàlegs com en les cançons que interpreta.
- Per als papers dels personatges del científic galàctic, el rei, el pitof, la guineu, el fanaler o el bròker, la companyia ha comptat amb actors de confiança del grup. Hi han passat en diferents temporades, i a més del mateix director Àngel Llàcer, intèrprets com l'esmentat Guillem Martí, a més d'un vibrant Marc Pociello, i d'altres espases com Xavi Duch, Enric Cambray, Iñaki Mur, Júlia Bonjoch o Carme Milán, i s'ha envoltat d'una aura estel·lar amb la cantant i actriu Elena Gadel [2014, 2015], Diana Roig [2016, 2017, 2018, 2019], Georgia Stewart [2020, 2021] o Mariona Escoda [2022, 2023, 2024], en el paper de la Rosa de l'asteroide B612, que protagonitza una de les escenes més brillants —una mena de rosa de foc— en la qual l'actriu i cantant es limita a personificar la flor que representa amb una gestualitat gairebé beckettiana, com si fos la Winnie d'«Els dies feliços», plena de sensualitat.
- L'espectacle s'arrodoneix amb una il·luminació càlida que dóna vida a cadascun dels ambients del conte i una escenografia virtual efectista que juga tant amb els dibuixos originals d'«El Petit Príncep» com amb un dinamisme de colors i imatgeria que permet que personatges i espectadors viatgin amb la imaginació pel desert, per la galàxia o per l'asteroide B612 i que acabin amb un sostre estel·lat amb sorpresa final.
- Espectacle intergeneracional pel seu missatge universal, colpidor, net com una patena, ajustat en el temps i el ritme, que deixa embadalits durant una hora i mitja els primers espectadors i que reconcilia amb el teatre els adults que potser es pensaven que el gènere ja no els podia oferir mai més l'oportunitat de deixar volar encara la imaginació.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
Tràiler del musical «El Petit Príncep» de La Perla 29 (1). Tràiler amb fragments d'algunes de les cançons del musical (2).
- «Temps». Text i dramatúrgia de Quim Masferrer. Intèrpret: Quim Masferrer. Regidor i partner d'escena: Agustí Rovira. Espai escènic: Llorenç Corbella. Vídeo: Sara Boldú. Moviment: Sílvia Brossa. Coreografia cadira: Martí Prades. Espai sonor: Dani Tort. Il·luminació: Cesc Pastor. Construcció escenografia: Guille Góngora. Cançó L'Angle noir: Roger Mas i Cobla Sant Jordi. Veu en off: Òscar Dalmau. Direcció: Ramon Fontserè. Producció: República de Guerrilla en col·laboració amb Festival Temporada Alta. Companyia Teatre de Guerrilla. BARTS (Barcelona Arts on Stage), Barcelona, 3 setembre 2014. Reposició: 30 juny 2017.
- Expliquen que el pallasso Charlie Rivel un dia va sortir a la pista amb la seva mirada silenciosa i el seu habitual tempo lent. Una criatura es va posar a plorar sense deixar-lo començar. L'august universal va començar també a plorar i només així va aconseguir, després d'una llarga marranada de pista i de ficció, que la criatura es consolés.
- Silenci, mirada trista i complicitat amb l'espectador. Tres ingredients que l'actor Quim Masferrer esprem també al màxim durant noranta minuts clavats, els últims noranta minuts de la vida del seu personatge.
- Quim Masferrer no és Charlie Rivel, esclar, tot i que, en aquest excel·lent espectacle que titula simplement 'Temps', li falta poc perquè deixi anar també un clapit a la lluna com ho feia Rivel. El que ell fa es posar-se en la pell d'un home del carrer, com diria Pi de la Serra, que aprofita el seu últim alè per esbravar-se a doll sobre tot el que l'envolta.
- 'Temps' —que ve de lluny perquè es va estrenar el 2012 dins el Festival Temporada Alta i va fer una primera gira— no havia entrat encara a Barcelona a causa que Quim Masferrer es va embrancar després en la també celebrada aventura del programa 'El foraster', de TV3, que ja té en marxa la tercera temporada.
- L'espectacle 'Temps', una feliç arrencada de temporada a la sala BARTS del Paral·lel, no és un monòleg, com potser es podria suposar, sinó que barreja totes les possibilitats actorals que se li poden demanar a un intèrpret: paraula, gest, coreografia, ball, humor, drama, reflexió, ironia, sarcasme, desvergonyiment....
- Quim Masferrer, sota una afinada direcció de Ramon Fontserè —el membre més visible d'Els Joglars i ara director de la companyia d'Albert Boadella— va pujant de to el seu registre, a la vegada que va engrapant els espectadors, després de tenir-los empresonats en tensos silencis, estil Charlie Rivel, durant els primers gairebé vint minuts.
- Després d'això, però, ja no hi ha qui l'aturi. I aquell home, en pijama, que ha aparegut en cadira de rodes, és capaç de moure el món amb el dit d'una mà, de parlar amb Déu, de confessar la seva vocació torera d'infant, de riure's del mort —amb perdó per les circumstàncies del moment— i de qui el vetlla, i d'equilibrar amb una especial sensibilitat i tendresa el misteri de la mort amb el misteri de la vida.
- Quim Masferrer, segurament que per una lògica i encertada influència del director de l'espectacle, joglareja en alguna de les escenes, però ho fa amb personalitat pròpia, sense trepitjar mai la línia que el confondria amb una boutade boadelliana i té la clau d'endolcir segons quines situacions amb una pàtina poètica que, ara sí, el fa més clown que mai.
- Des del 2012 ençà han passat moltes coses i l'espectacle 'Temps', que no té data de caducitat, no les ignora. La dramatúrgia permet que el personatge que interpreta Masferrer inclogui fugaces referències als fets actuals: el procés sobiranista, el cas Pujol, la corrupció política... fins i tot la crítica teatral, a la qual ventila, jo diria que amb un cert afecte, per noranta minuts que li queden de vida, si és que hi ha algú del gremi a la sala, amb un: "que els donin pel sac a tots!".
- Els espectadors de 'Temps' esclaten —potser com ho va fer inconscientment aquella criatura de l'anècdota de Charlie Rivel— quan Quim Masferrer enfila el gag de com entrar a la fama universal fent volar pels aires la sala BARTS amb tothom a dins. Repta, provoca, fa dubtar, fa escollir i convida cada dos per tres a abandonar la sala, si algú vol anar-se'n, indicant-li pausadament amb el dit índex on és la porta.
- Una interpretació excel·lent es combina amb una dramatúrgia rodona que s'acoloreix amb diferents peces musicals d'entre les quals en destaquen dues: la cançó L'Aigle noir, interpretada en francès per Roger Mas —que en va fer una versió el 2012 amb la Cobla Sant Jordi— i la cançó The man comes around, amb la veu de Johnny Cash i, al ritme de la qual, Quim Masferrer es desplaça, en la seva cadira de rodes, per davant d'una road movie projectada que sembla que toqui de puntetes, ni que ell no ho vulgui, el seu recorregut pel Far West català amb la càmera d'El foraster.
- De regal, un epíleg sorpresa amb cop de màgia inclosa, que resol una intel·ligent sortida al dilema dels noranta últims minuts del personatge que ha lluitat contra el temps i també contra el tenebrós personatge secundari que l'ha vetllat, passant sovint per darrere seu, com una Dama de la Mort, sense dalla, però jugant, un i l'altre, al teatre de la vida, per enllaçar amb allò que cantava la veu greu de Johnny Cash: "And I heard a voice in the midst of the four beasts, / And I looked and behold: a pale horse. / And his name, that sat on him, was Death. / And Hell followed with him." O el que és més o menys el mateix: "I vaig sentir una veu d'enmig dels quatre vivents, / I vaig mirar, i vet aquí: un cavall groc./ I el seu nom, que estava assegut sobre ell, era la mort. / I l'Hades el seguia."
Tràiler de l'espectacle (1). Johnny Cash interpreta The man comes around (2). Intepretació de L'Aigle noir, de la cantant francesa Barbara, interpretada per Roger Mas i la Cobla Sant Jordi (3).
- «Cambuyón». Posada en escena de Carlos Belda. Intèrprets: Jep Meléndez, Nèstor Busquets. Raúl Cabrera, Rubén Sánchez, Berta Pons, Clara Pons i Jonatan Rodríguez. Escenografia: María Toledo. Construcció escenografia: Carlos Cadenas. Teló: José Luis Santos. Vestuari: Raquel Rodríguez. Confecció vestuari: Rosario González. Il·luminació: Dimas Cedrés. So: Ubaldo Pérez Conde. Regidor: César Suárez. Directora producció: Josefa Suárez. Direcció: Carlos Belda i Jep Melèndez. Sala BARTS, Barcelona, 12 març 2016. Reposició: 8 setembre 2016.
- Després d'una gira que els ha portat del Festival d'Edimburg al Festival del Ruhr d'Alemanya i al The New Victory Theater de Broadway, la companyia catalanocànària —4 catalans i 3 canaris— ha fet una fugaç estada a la Sala BARTS del Paral·lel amb el seu espectacle que barreja la dansa, la percussió, el cant, el ball, la veu i fins i tot el teatre perquè la trama s'ambienta en un antic vaixell que viatja en el temps i que s'inspira en els Cambuyon, vaixells de càrrega del segle XIX, que navegaven per l'Atlàntic i que, a cada port, feien una funció de magatzem d'avituallament per als comerciants locals.
- Amb una treballada il·luminació, algunes projeccions i un teló de fons que sembla que sigui una de les intervencions pictòriques que Miquel Barceló acaba de fer sobre les vidrieres de la Biblioteca Nacional de França i que esborrarà a finals d'agost, i una potent banda sonora, l'estructura de l'espectacle combina intervencions solistes amb altres de corals dels set intèrprets, des de les danses que poden semblar més tribals i a les urbanes actuals passant pel claqué, el hip-hop, la percussió del cos i les modulacions de la veu.
- Un espectacle de mestissatge que es fa curt i sort del bis reclamat pels espectadors —com si no volguessin excedir l'hora i mitja— i que transcorre en una escenografia de caixes de fusta, palets, llibants i altres utensilis, tot al servei de la percussió i en mans d'uns intèrprets —cinc homes i dues dones— que han treballat també amb altres companyies del gèneres com Mahumaná, Camut Band o Brodas, que en algun moment han passat també per Barcelona.
- «Cambuyón» es distingeix per donar pas a una atmosfera poètica que no es deixa engolir pel ritme frenètic i que té fins i tot moments de calma, silenci i placidesa. En això, doncs, fuig d'altres espectacles similars que es basen pràcticament en l'abús de la percussió, ja sigui amb instruments musicals o instruments improvisats com bidons, llaunes o pals d'escombra. Aquí, només en algun moment, com a element exòtic, apareix el cuiner del vaixell amb una paella, però la resta d'intervencions exploten al màxim el que dóna el cos de cadascú que hi aporten els seus coneixements com a ballarins, coreògrafs, percussionistes, bateries, cantants, especialistes en hip-hop o música ètnica. Percussió, dansa i veu sota control que converteix «Cambuyón» en un espectacle per a fans del gènere però també per a tots els públics.
- «Blam!». Creació de Kristján Ingimarsson. Guió de Kristján Ingimarsson i Jesper Pedersen. Intèrprets: Kristján Janus Elsig, Lars Gregersen, Anders Skat, Kasper Ravnhøj i Joen Højerslev. Escenografia: Kristian Knudsen. Il·luminació: Lee Curran. So: Svend I Kristensen. So i il·luminació tècnica: George Cort. Vestuari: Hanne Morup. Codirecció de Simon K. Boberg. Direcció escènica: Sigurvald Helgason. Producció de Kristján Ingimarsson Company. Sala BARTS, Barcelona, 15 octubre 2015.
- No pot fallar res durant vuitanta minuts d'un ritme trepidant. Un clec!, un garranyec!, un patam!, un plof!, un bum!, un scrash!... L'espectacle físic 'Blam!' està fet d'onomatopeies, de sons digitals, de moviment, malabarisme, contorsió, falsa lluita lliure i exercici de cos a tot gas, a més d'una treballada il·luminació ambiental i una escenografia, inicialment enganyosament estàtica i una mica ofegadissa entre mòduls d'oficina, però finalment espectacular, canviant i bellugadissa com un pont elevat.
- Tots els elements de l'attrezzo de 'Blam!' tenen el seu paper: els llapis, els bolígrafs, els llums de taula, les pantalles d'ordinador, la fotocopiadora, les impressores, el penja-robes, la planta amb torreta, les grapadores, les papereres, el bidó d'aigua, els gots de plàstic, les carpetes, els papers...
- Queda clar, doncs, que els quatre intèrprets de 'Blam!' són en una oficina convencional. Tres oficinistes a les ordres vigilants d'un supervisor que finalment seran quatre al servei d'una trama que beu de les fonts del cinema d'acció i de terror del Hollywood més exagerat. Els entesos en el ram hi trobaran olor de Matrix, de Manostijeras, de Robocop, de robots i d'alienígenes que han poblat les pantalles juvenils de les últimes dues dècades. Per als no amants del gènere, hi descobriran què poden fer quatre actors en directe més enllà de barrejar l'humor, la comèdia, l'acrobàcia amb una narrativa que els transporta al seu estadi de l'adolescència feliç.
- Els oficinistes en qüestió s'avorreixen com ostres i només fan veure que treballen quan el supervisor els vigila de prop. Fora d'això, reaccionen, com deia, com a adolescents enjogassats que van pujant de to en les seves apostes violentes i que s'acaben creient-se els papers del joc amb conseqüències imprevisibles.
- L'espectacle, d'autoria danesa, que ha girat per teatres de tot el món i que ha estat convidat en més d'una ocasió en el Festival Fringe d'Edimburg, exigeix als quatre intèrprets una coordinació mental i física que, en alguns moments, passa pel risc de prendre mal. Un mil·límitre d'error o un segon de distracció poden malmetre l'acció. Hi ha, doncs, una bona part de mèrit en la interpretació escènica, però també darrere l'escenari, des d'un control tècnic que, com si estigués davant de la play no es pot distreure ni amb el vol d'una mosca.
- En resum, un espectacle sense fronteres d'edat, balsàmic, que entusiasmarà els cinèfils del gènere i que no decebrà tampoc els que en desconeixen les trampes i que sobretot fuig de caure en una pseudopoètica portada a la violència. La poètica de 'Blam!' es reserva per als poetes. Aquí mana el més fort, el més enginyós, el que té més imaginació, el que no té amics ni escrúpols i el que sap sortejar els cops més traïdors. La vida del carrer en estat brut.
- «VIP», de Ramon Fontserè i Martina Cabanas. Intèrprets: Ramon Fontserè, Pilar Sáenz, Dolors Tuneu, Xavi Sais i Xevi Vilà. Espai escènic: Martina Cabanas. Vestuari: Laura Garcia. Ajudant vestuari i confecció: Marina Pujades. Il·luminació: Bernat Jansà. Tècnic so i llums: Guillermo Mugular. Atrezzo: Txell Cabanas, Xevi Vilà i Xavi Sais. Realització màscara Lucas: Eulàlia Sellarès. Mestre timbales: Marc Casas. Assessora moviment: Sílvia Brossa. Assessor musical: Enrique Sánchez Ramos. Assessora escenografia: Montse Sagalés. Coordinació tècnica: Manel Melguizo. Ajudant direcció: Martina Cabanas. Direcció: Ramon Fontserè. Companyia Joglars. Grec 2015. Sala BARTS, Barcelona, 3 juliol 2015.
- Ho ha cantat durant anys Joan Manuel Serrat: "A menudo los hijos se nos parecen, y así nos dan la primera satisfacción. (...) Esos locos bajitos que se incorporan con los ojos abiertos de par en par, sin respeto al horario ni a las costumbres y a los que, por su bien, dicen que hay que domesticar." La companyia Joglars, des de fa dues temporades dirigida per un dels veterans de la casa, Ramon Fontserè, després de la renúncia voluntària i el relleu que li va passar Albert Boadella, sembla que hagi reprès la crida de Serrat i, amb l'espectacle VIP —un muntatge que es podria qualificar de comèdia si no fos que porta el segell particular dels Joglars—, recupera l'acidesa, la ironia i el desvergonyiment per treure a la llum els defectes dels adults a l'hora d'educar els seus plançons.
- L'espectacle, que va arrencar amb la col·laboració del Teatre Principal de Saragossa i el Centro Dramático Nacional i que ha fet una gira per diversos escenaris espanyols, passa de volada, ara en versió catalana, pel Festival Grec, a la sala BARTS. La troupe de Joglars descarrega la seva crítica sobre una generació de futurs ciutadans i ciutadanes que han crescut tan consentits que acaben ofegant pares, mares, avis, àvies, tutors i professorat.
- Segurament que hi ha un punt d'exageració en aquesta visió dels Joglars perquè els cinc intèrprets, que representen una trentena de personatges diferents, estan més al servei d'una sàtira de la societat que no pas d'un tractat científic que demostri que els petits acabin dominant els adults.
- En certs moments, sense fugir de l'estil Joglars, un pensa que el guió de Ramon Fontserè i Martina Cabanas podria ser ben bé un dels guions d'El Tricicle o també dels espectacles que han disseccionat el paper de la família i, sobretot, el de la dona, com algun de la companyia T de Teatre. Parlant de criatures, l'escaleta del guió va des del naixement del nadó fins als seus primers dies, les seves primeres picaresques d'exigència davant els adults, els primers jocs, els primers dies d'escola i la substitució dels pares i mares pel professorat que ha d'aguantar els dards dels taps de barral convertits, per feblesa o per deixadesa dels qui els han educat, en petits monstres, despòtics i a vegades violents.
- VIP no és un espectacle per a futurs pares o per a pares en el camí de ser-ne en pocs mesos. Faran bé d'abstenir-se'n. No fos cas que els agafés una depressió, no pas postpart sinó prepart, cosa que podria arribar a ser anímicament poc aconsellable fins i tot per als futurs nadons que porten dins.
- Als que han seguit durant anys els Joglars segurament que no els costarà gens d'identificar la cara de Ramon Fontserè amb molts dels seus personatges més coneguts. Aquí, Ramon Fontserè és el protagonista de la història, és a dir, el nadó que neix, creix i evoluciona cap a la seva tirania envers els grans. ¿Li convé aquest paper?
- Probablement per als que l'han vist en altres personatges mítics com Dalí, Pla o Jordi Pujol, aquest els semblarà impersonal i fins i tot fluix potser perquè, com a director del muntage i responsable ara de la companyia, deixa que siguin tots els intèrprets els que assumeixin el protagonisme coral. VIP utilitza una mínima escenografia, però juga amb la il·luminació, la música i la percussió de timbals. On flaqueja la paraula, sempre hi ha el remei de fer soroll.
- «Boig per tu», de Joan Gallart, Pep Sala i Ricard Reguant. Música: Carles Sabater, Joan Capdevila i Pep Sala. Intèrprets: Arnau Lobo, Carla Mercader, Cristina Murillo, Dusan Jevtovic, Ferran González, Joan Olivé, Julia Creus, Lidia Ibáñez, Mònica Macfer, Neus Pàmies, Òscar Monclús, Pol Nubiala, Roc Olivé, Roger Burrull i Xènia Reguant. Coordinació: Andrea Gutmar. Coreografia: Maite Marcos. Escenografia: Ramón Ivars. Estilisme: Myriam Ibáñez. Il·luminació: Pol Turrents. Músics: Ramon Altimir, Rubén Alcázar, Simone Lambregts, Xavi Reija. Vestuari: Ramón Ivars. Direcció: Ricard Reguant. Producció de Silencio Rodamos. BARTS Barcelona on Stage, Barcelona, 12 gener 2014.
- Hi ha èxits que gairebé es podrien pronosticar amb els dits d'una mà abans de començar. Per això 'Boig per tu', el musical que recorda la trajectòria del grup Sau, presentat al BARTS del Paral·lel i dirigit per Ricard Reguant, ha penjat el cartell de prorrogat fins a mitjan febrer.
- 'Boig per tu' és un musical juvenil-juvenil que s'adreça a aquells que van ser joves-joves quan Sau era un referent musical català i, sobretot, s'adreça als adolescents actuals per donar-los a conèixer quines eren les lletres de caire poètic i la música d'un grup que va acumular fans a dojo a la dècada dels noranta del segle passat.
- Com tothom sap, la trajectòria de Sau es va veure estroncada amb la sobtada mort del seu cantant, Carles Sabater, que també havia estat actor, com per exemple es va veure a l'espectacle 'Els pirates', de Dagoll Dagom, el 1997, amb Àngels Gonyalons.
- Però 'Boig per tu', que compta amb la participació de l'altre ànima de Sau, el músic Pep Sala, no vol ser un espectacle biogràfic de Carles Sabater o del grup Sau sinó que crea una trama nova, repetim-ho, juvenil cent per cent, allunyada de les drogues i l'alcohol tendint a una imatge sana de la joventut, i que es revesteix, això sí, amb les peces que conformen el currículum musical de Sau.
- Hi ha més passió i més bona voluntat que l'ambició d'aconseguir un musical que impacti per la seva història interna. El projecte acaba complint amb el seu objectiu i, a pesar que bona part dels espectadors han estat els nostàlgics de Sau, ara que ja s'afaiten, el muntatge acaba convencent més els nous espectadors mentre no passin dels quinze o setze anys.
- Passat el temps, peces com 'El tren de mitjanit' o el mateix 'Boig per tu', que dóna títol a l'espectacle, continuen transmetent el missatge que transmetien a finals del segle passat. Per exemple, quan la lletra d''El tren de mitjanit' diu que el protagonista se sent atrapat i enganyat quan es mira al mirall i que no en té prou a somniar, el missatge de l'etapa de maduresa de l'adolescència connecta amb qualsevol generació. I no cal dir si la resposta a la incertesa és pujar a un metafòric tren romàntic com és un tren de mitjanit. I un s'imagina, esclar, aquells trens de màquines de vapor, travessant una boira entre rails de pel·lícula. Això és el que fa que unes lletres es converteixin en clàssiques al llarg del temps i això és el que pretén el musical 'Boig per tu'.
- Com passa amb musicals d'aquesta mena, la història no cal que pretengui ser excessivament original. Per tant, amor i desengany, desengany i amor, i tiro perquè em toca, és un recurs que acaba planant sobre la platea juvenil i que acaba quallant en la majoria dels espectadors. Poca cosa hi fa que hi hagi picossades de Martí i Pol o altres poetes que no són precisament la preocupació dels qui descobreixen ara qui era Sau.
- Però no tot és música i tendresa que toca el cor. Alguns dels personatges aporten un to d'humor de sèrie juvenil com el germà petit de la protagonista, que vol deixar de ser un Peter Pan i que ho fa forçant un to greu de veu tot i que el pensament continua en to agut. O també el personatge més penjat de la colla que no sap com fer-s'ho per aconseguir ser acceptat per la noia que més li agrada. A més, no hi falten enregistraments amb la càmera del mòbil i referències pròpies a l'edat dels protagonistes. Diguem que 'Boig per tu' és un musical per a aquells que han crescut amb el Súper 3 i que ara volen un pont més arriscat que els faci fer el salt cap als grans concerts. 'Boig per tu' és una festa familiar per endolcir vesprades d'hivern o tardes de pluja romàntiques, si és que encara en queden.
- «Escándalo en palacio», de Pedro Ruiz. Intèrprets: Pedro Ruiz i Lidia San José. Col·laboracions especials des d'audiovisuals: Javier Quero, Mariam Hernández i Miguel Toral. Música, direcció i producció sonora: Luis Cobos. Atrezzo audiovisual i complements: El Corte Inglés. Il·luminació i so: José Ramón Cupeiro. Estilisme Lidia San José: Lluís Llongueras. Vestuari Lidia Sant José: Pedro del Hierro. Direcció: Pedro Ruiz. Producció: Peruce,S.A. Teatre Apolo, Barcelona, 20 maig 2010. Reposició: Teatre Artèria Paral·lel, 19 octubre 2011.
- Ràdio, televisió, cinema, literatura, teatre... i sobretot inconformisme. És, aproximadament, una de les definicions que es podrien fer d'aquest comunicador polifacètic, a vegades polèmic, inesgotable. Pedro Ruiz (Barcelona, 17 agost 1947), home inquiet, ha escrit, muntat i dirigit un espectacle de parella que s'inscriu en el gènere de la sàtira política, que també festeja amb el de la comèdia i que pot portar amb dignitat l'etiqueta del teatre de bulevard ben fet.
- Quan s'anuncia un espectacle com aquest en què els protagonistes són la típica parella home madur, noia jove, el més fàcil és pensar que la trama estarà farcida de tòpics escoltats sovint i que l'obra tendirà a aixecar l'autoestima del galant i a deixar en segon pla la submissió de la jove seduïda.
- Doncs, en aquest cas, Pedro Ruiz aconsegueix trencar aquest tòpic i fa un salt cap a un guió molt actual, que els espectadors entenen molt bé per les circumstàncies de feblesa i degradació política actuals, i que fuig també de l'obra típica 'made in Spain' per posar-se en la pell d'un president de govern i la seva parella sentimental. Ell no ho afirma ni ho desmenteix, però salta a la vista que ben bé es podrien confondre amb la parella europea d'aquest moment: Nicolas Sarkozy i Carla Bruni.
- Ni que, com en el cinema, qualsevol semblança amb la realitat és tan sols fruit de l'atzar, el fet és que des de França ja saben que l'obra 'Escándalo en palacio' existeix, què diu i de què tracta, i no seria estrany que l'obra fos de les comèdies que fes el salt en un futur a algun teatre francès.
- Els personatges de ficció que interpreten l'actor Pedro Ruiz i Lidia San José, una jove actriu amb altres experiències televisives i cinematogràfiques, són Bernard Mathieu i Paola d'Angio. I el fet que desencadena el conflicte de la trama és la difusió per televisió d'unes imatges enregistrades amb càmeres de seguretat en els lavabos d'una recepció, que escampen als quatre vents la situació compromesa de la parella, quatre anys enrere, abans que Bernard deixés dona i filles, es casés amb la jove Paola, arribés a la presidència del govern i fos l'enveja de tots els seus col·legues.
- Pedro Ruiz, com en altres apostes teatrals seves, s'acompanya amb molta eficàcia, perquè transporta els espectadors a l'altra cara d'un reality show, d'un muntatge audiovisual que, amb una pantalla de plasma, evidentment de dimensions de Palau, retransmet l'avanç de les imatges de l'escàndol. La pantalla serveix també perquè, en alguns moments de la trama, Bernard es posi en contacte amb el cap del seu gabinet de premsa que l'informa sobre l'afer que s'ha desencadenat i les reaccions a l'exterior, i també amb una de les seves filles en una sessió breu de videoconferència.
- Des que es descobreix el pollastre fins a la sorpresa final, que deixarem per als espectadors, el muntatge compta amb el suport constant dels dos intèrprets que mantenen un estira-i-arronsa entre personal, sentimental, interessat i polític, diàleg en el qual Pedrito Ruiz inclou la dosi de sàtira suficient sobre una classe política europea d'ara mateix i amb pinzellades a qüestions sempre vitals: l'eròtica del poder, els impostos que paguen els més dèbils, els plats bruts de qui té la paella pel mànec...
- Segons com, potser en un altre temps ja passat, algú podria retreure a Pedro Ruiz que el discurs és demagògic i que no tota la classe política és com ell la retrata. Ho podria fer, sí, però la sensació majoritària dels espectadors que congrega l'actor i director és que la sàtira de 'Escándalo en palacio' és, a hores d'ara, un reflex que es podria aplicar a més d'un govern i a més d'un polític: el cas Berlusconi amb els afers de faldilles, per exemple, a Itàlia, o els casos Pretòria, Gürtel i tutti quanti, en els desfalcs milionaris.
- Durant una hora i tres quarts, Pedro Ruiz i Lidia San José mantenen, els dos amb un bon pols interpretatiu, l'auditori atent a les seves invectives, més sarcàstiques les d'ell, més sentimentals o seductores les d'ella, però, en definitiva, condicionades les dues pel modus vivendi que els manté i els mantidrà, més que vius, units... qui sap si, com deia aquell, fins que la mort, o els vots, els separin. ¿I de l'escàndol en qüestió què...? Doncs, que en política el que no mata, engreixa. I a palau, de l'afer, tal dia farà un any.
- «Angelhada». Text, dramatúrgia, espai escènic, il·luminació i vestuari d'Ángel Pavlovsky. Intèrprets: Ángel Pavlovsky i Martina Burlet. Realització atrezzo: Xavier Erra. Aquarel·la cartell: Armando Guerisoli. Fotografia i disseny cartell: Sergio Parra. Producció i direcció general: Ángel Pavlovsky. Teatre Artèria Paral·lel, Barcelona, 28 maig 2011.
- Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit. Això és el que diuen. I aquesta consigna sembla que és el que segueix amb rigor i maduresa de 70 anys al cos i mig segle als escenaris Ángel Pavlovsky que ha creat el seu últim espectacle de cap a peus on fa una fusió entre l'Ángel i la fada en què ell es converteix a escena. És a dir: 'Angelhada'.
- Només s'acompanya d'una actriu i ballarina amb aura d'elegància, Martina Burlet, neboda seva, diu, mare de Gala, una nena de 7 anys —l'espectadora més jove a la platea la nit d'aquesta funció malgrat el partit de la Copa d'Europa— i de qui diu que ha manllevat la inspiració per crear aquest espectacle de fades.
- Pavlovsky és Pavlovsky. Com una marca registrada. Ara feia vint anys que no actuava a la que ha estat la seva ciutat d'adopció després de tancar el Teatre Arnau. 'Angelhada', en canvi, és un espectacle que l'ha portat per diversos escenaris i que broda una trajectòria personal que té admiradors, seguidors i públic nou perquè Pavlovsky té la virtut de no deixar-se engolir per la nostàlgia i sap mirar endavant en cada nova proposta.
- A 'Angelhada' passa una cosa semblant. Ironia, humor, escepticisme, sarcasme amb la professió i el teatre, fantasia, interactivitat amb els espectadors... I tot en una hora i mitja —depèn del ritme de l'espectacle i de les improvisacions—, amb una sensació d'absoluta improvisació, però en tot cas una improvisació totalment planificada.
- Hi ha moments del seu discurs que, fugaçment, recorda la trapelleria de Gila. I, si no, ¿com s'ha d'entendre aquest joc de mans dient que ha adoptat una mare —l'actriu i ballarina Martina Burlet— i que li permet transgredir el rol de cadascun dels dos intèrprets? ¿Recorda algú aquella entrada genial de Gila quan deia: "El dia que vaig néixer, la meva mare no hi era...". Doncs, bé, Pavlovsky fa una cosa similar amb una mare adoptada perquè diu que n'hi ha moltes d'abandonades, soles, que necessiten un fill. I si la mare adoptada és més jove que el fill, millor.
- El cas és que, envoltat d'un núvol de fum de fades, amb un vestuari propi de pel·lícula de gènere fantàstic, i amb un tamboret de lluentons que sembla que tingui també vida, Ángel Pavlovsky aconsegueix posar-se els espectadors a la butxaca de seguida, trenca la paret entre escenari i platea, i fa que la seva partenaire actuï en mut, accionant sons de petits instruments, amb gestos i expressions que també parlen en silenci, amb un constant moviment de dansa que posa en contrast l'escenari acolorit de la fada Pavlovsky amb un petit escenari al marge que permet que els espectadors no perdin tampoc de vista perquè és un atractiu afegit a la posada en escena del protagonista. Queda dit i es pot repetir: Pavlovsky és Pavlovsky, marca registrada.
- «Del Ter al Plata». Llibret: Jaume Collell. Intèrprets: Xavier Boada i Itziar Castro. Orquestra La Imperial: Pep Collell, Joan Ramon Puntí, Jaume Collell, Pep Poblet, Núria Ayats, Leandro Hipaucha. Sonorització: Dani Mayor. So i il·luminació: Antoni Font i Miguel Dorta. Vestuari i atrezzo: Montse Albàs. Coreografia: Ferran Castells. Direcció musical: Joan Ramon Puntí. Direcció: Jaume Collell. Teatre Artèria Paral·lel, Barcelona, 25 gener 2011.
- Un duro de plata de l'època per lliçó. Això és el que sembla que cobrava als estudiants de l'acadèmia La Colosal el compositor Joan Viladomat (Manlleu, 1885 - Barcelona, 1940). El músic s'havia establert al cor del Paral·lel de principis del segle XX, l'any 1910, època també en què El Molino, un cop remodelat per l'arquitecte modernista Joaquim Raspall, es deia encara Petit Moulin Rouge. I en aquell ambient dominat per l'espectacle nocturn, Joan Viladomat es va instal·lar davant per davant d'on ara mor d'agonia el vell Teatre Arnau i on li fa l'ullet el nou Artèria Paral·lel, escenari que, en una única funció, ha estat protagonista de l'homenatge al músic en el 125 aniversari del seu naixement.
- L'espectacle, amb llibret de Jaume Collell, intenta recrear la sàtira de l'època, posada al dia esclar. Dos doctors, ell d'origen alemany, malgrat que es diu Simón, i ella amb reminiscències musicals, perquè es diu Quiroga, volen aconseguir els gens purs de la raça catalana. Per fer-ho, el laboratori —l'escenografia s'encarrega de dotar de flascons amb líquids de colors les mostres il·lustres que conserven— ha de comptar amb la col·laboració de molts dels espectadors. En la ficció, doncs, toca recollir pèls, barbs, mocs, esternuts i fin si tot semen, si cal —i si és d'algú amb pedigrí, millor— per portar a terme el seu experiment.
- En realitat, la dramatúrgia és una excusa per interpretar musicalment una selecció d'una dotzena de peces de Joan Viladomat —mestre de més de 500 obres i per tant de tria difícil— entre foxtrots, cuplets, polques, tangos, sardanes o valsos. La música de Viladomat és interpretada per l'Orquestra La Imperial i les lletres, que en el seu origen s'atribueixen a diversos autors, han estat retocades i reiventades d'acord amb el criteri actualitzat del discurs dels dos intèrprets.
- Hi sonen sintonies populars encara avui com 'El vestit d'en Pasqual' —que recorda Mary Santpere, sobretot— o 'Catalunya plora', una sardana en honor d'Àngel Guimerà, o un cuplet picaresc de l'època, 'Si vas al cine sonoro', quan la societat del mut descobreix el cine parlat, a més del celebrat 'Fumando espero' —la més popular de totes, esclar, pel ressò cinematogràfic que en va fer l'actriu Sarita Montiel, present, per cert, a la platea del teatre— i que el muntatge s'encarrega d'adaptar amb més o menys fortuna a la recent sotragada social del gremi dels fumadors amb la nova Llei del tabac als locals públics.
- Com que el que s'anuncia és un homenatge al compositor, un esperaria d'un espectacle que té el detall de durar només una hora i mitja, que la part musical hi fos encara més present i més protagonista. S'entén que el muntatge vulgui entretenir també l'auditori —que pot remullar la gola amb xampany a taula— amb les intervencions teatrals del parell de científics de ficció, amb les esgarrinxades que propinen a algú del públic, amb les trapelleries de llenguallargs que traginen, i que jugui i exploti la nostàlgia ideològica prenazi del professor i la presència física del considerable pes d'ella, però com que els vells temps, malgrat el que alguns potser voldrien, no tornaran, només queda la memòria per observar-los des de la distància amb un somriure afectuós.
- Per això, si en comptes d'una escollida dotzena de composicions de Viladomat —l'orquestra se les guanya a pols i amb bona nota—, se n'haguessin pogut escoltar una dotzena i mitja, posem per cas, a canvi d'algunes lleugeres retallades de segons quina part de la dramatúrgia que ja no causa l'impacte popular de fa cent anys per molt satírica que sigui, l'espectacle acabaria guanyant en contingut.
- Mentrestant, des de Francesc Macià a Artur Mas passant per Joan Laporta, Ferran Mascarell o Felip Puig —com si el Tripartit s'hagués fos com un bolado sota la capa del sol—, la rastellera de personatges, intel·lectuals o polítics, que en surten esquitxats és llarga. Però, precisament perquè els temps han canviat, una mica més de malícia i una mica més de llenya ben repartida per a tothom potser aconseguiria fer brivar del tot l'auditori i li farien canviar el somriure per l'esclat.
- «Nino Bravo, su vida, su música». Cantants: María, Carmen María, José Valhondo i Edu del Prado. Músics: Agustín Cruz Llorca, José Manuel Simón, Miguel Ángel Claros, Miguel Losada, Javier Sánchez, Javier Polo, Ignacio J. Mur, Verónica Marín. Ballet: Olga Hernanz, Mª Ángeles Sánchez Alamilla "Marian", Lídia Ramos, Carolina Martínez, Ainhoa Fernández i Zaida Soto. Cors: Eva Reina, Marta Rodríguez i Marian Frutos. Escenografia: Paco Bello. Vestuari: Rafael Solís. Vídeoprojecció: Isaac Hernández. Coreografia: Laura García. Direcció musical: Marc Martín. Realització: Fernando Navarrete. Teatre Artèria Paral·lel, Barcelona, 22 gener 2011.
- Coincideixen a la cartellera dos espectacles que tenen com a referència el cantant Nino Bravo (Aielo de Malferit, Vall d'Albaida, País Valencià, 1944 - Carretera de València a Madrid, 1973). Un és 'Nelly Blue', al Club Capitol, en clau de comèdia. I l'altre, a l'Artèria Paral·lel, que ja havia passat per Barcelona abans, i que ara ha tornat per pocs dies amb una proposta en clau de musical —però sense guió dramàtic— i que, amb quatre cantants solistes, els cors, l'orquestra i un cos de ballet, ofereix el repertori d'una vintena de cançons de la discografia del cantant que van des del 1969 al 1973.
- Si amb la comèdia 'Nelly Blue' parlàvem de nostàlgics i no nostàlgics, aquí cal deixar ben clar d'entrada que els que van tenir Nino Bravo com a cantant a la seva joventut s'hi trobaran com a peix a l'aigua perquè al costat d'algunes peces no tan populars hi aniran desfilant algunes de les més conegudes com 'Esa será mi casa', 'Te quiero, te quiero', 'Libre', 'América, América', 'Noelia', 'Un beso y una flor' o fins i tot una emotiva 'Mi tierra', que pretén elevar l'autoestima patriòtica local.
- L'espectacle té els aires de gala televisiva d'aquelles de l'època del blanc i negre, però en technicolor, i sense el regidor dels auriculars que condueix les seqüències dels aplaudiments, que en aquest cas sorgeixen espontàniament. I cal dir que els quatre intèrprets solistes fan un paper digne en les seves respectives actuacions, així com també la resta de la companyia, músics i ballet. Tot sona bé, afortunadament, i Nino Bravo, "sigui on sigui", com diuen ells, mirant al sostre, com mana el ritual del teatre, malgrat que ningú no sàpiga ben bé què hi deu fer l'esperit d'un cantant allà dalt, ho deu agrair amb el somriure entre mofeta i modest que el caracteritzava.
- L'absència de guió dramàtic, com deia, porta a mesurades intervencions parlades entre cançó i cançó que fan que un cantant es presenti a l'altre —noi, noia, noia, noi— i que cadascú expliqui una breu història de la cançó que interpreta. A més, són els mateixos cantants els que donen entrada a les projeccions amb intervencions de professionals del gremi de la música i el periodisme musical de l'època que parlen de Nino Bravo, entre ells, el recentment desaparegut Augusto Algueró que va compondre algunes peces cèlebres per al cantant, convertides després en èxit de masses, cosa que no és estrany perquè la mà d'Algueró es detecta de seguida en qualsevol dels repertoris per als quals ha treballat en mig segle de vida musical.
- Superat el trauma que porten implícits aquests espectacles, pel salt que fan en el temps, l'hora i quaranta-cinc minuts molt mesurats s'agraeixen. Que els quatre cantants —molt allunyats d'aquella època per la seva edat— actuïn com a cantants d'avui i no com a clònics dels d'aleshores també és un fet que cal donar per positiu. Que el documental de fons, amb les breus intervencions parlades, no caigui en la perillosa sensibleria d'aquestes ocasions, és un altre tret al seu favor.
- Només al final de l'espectacle, la cosa, que anava per molt bon camí, es desmarxa per un excés de confiança en el públic i, com si d'un creuer de pensionistes de l'Imserso es tractés, un dels intèrprets no convida, no, sinó que obliga tots els espectadors, tant si volen com si no, a posar-se dempeus i interpretar a cor què vols una de les peces populars de Nino Bravo en homenatge pòstum a qui va veure trencada la seva carrera per un absurd accident de trànsit quan tenia només 28 anys. I els espectadors, la majoria de la quinta de Nino Bravo, s'alcen tots a una i canten i branden els braços, com jovencells alliberats en un Palau Sant Jordi, i protagonitzen un revival que supera amb escreix l'espectacle vist a l'escenari. Bravo per Nino, doncs, si encara té fans com aquests.
- «Nit de Sant Joan» Text original i creació col·lectiva de Ricard Arilla, Joan Lluís Bozzo, Anna Briansó, Anna Rosa Cisquella, Montse Guallar, Miquel Periel, Berty Tovias i un conte de Miquel Obiols. Adaptació de Carles Alberola. Música i lletres: Jaume Sisa. Lletra de la cançó 'La nit de Sant Joan': Joan Lluís Bozzo. Intèrprets: Jofre Borràs, Laia Piró, Meritxell Duró, Jordi Llordella, Joan Olivé, Noelia Pérez, Marc Pujol i Annabel Totusaus. Músics (funcions alternes): Xavi Lloses / Xavier Torras / Clara Peya (direcció, piano, casiotone); Adrià Bauzó / Marcel·lí Bayer / Xavi Molina (saxo, flauta travessera i tenora); Àngela Llinares / Albert Cirera (violí i clarinet); Joan Motera / Oriol Roca (contrabaix i baix elèctric); Marc Clos / Ildefons Alonso (bateria, percussions i Glockenspiel). Arranjaments: Xavi Lloses. Escenografia i vestuari: Amenós-Prunés. Coreografia: Jean Emile. Il·luminació: Albert Faura. So: Òscar Maza. Caracterització: Mariona Trias i Lluís Soriano. Direcció musical: Xavier Torras / Xavi Lloses. Direcció escènica: Carles Alberola. Companyia Dagoll Dagom. Teatre Artèria Paral·lel, Barcelona, 22 setembre 2010.
- Quan la primera versió del musical 'Nit de Sant Joan' es va estrenar al Teatre Romea, inaugurant també el que aleshores es va anomenar Centre Dramàtic de la Generalitat, el 4 de març del 1981, havien passat només deu dies d'una altra estrena teatral, però, aquesta, al Congrés de Diputats de Madrid: l'intent de cop d'estat frustrat amb el titella Tejero al capdavant, conegut amb el títol '23F'.
- Només aquesta efemèride ja dóna una idea del clima que es respirava en aquella època. Tres anys abans, Dagoll Dagom ja havia tunelejat els fonaments del teatre amb l'aposta per un autor literari encara desconegut per al gran públic com Pere Calders i la posada en escena del seu recull de contes 'Antaviana'. Els resultats, d'aquests dos espectacles i de tot el que després vindria amb Dagoll Dagom els sap tothom.
- Tot plegat, doncs, permet afirmar que entre la primera 'Nit de Sant Joan' i l'actual 'Nit de Sant Joan' s'escriu la pàgina d'una gran part de la història moderna de l'evolució del teatre a Catalunya. De foguera en foguera, s'han cremat vells clixés i, de màgia en màgia, han renascut de les cendres noves i extraordinàries propostes. El món sencer ja no és el que era. I el món teatral encara menys.
- Segur que els dagolldagoms en són conscients i que a l'hora de replantejar-se una revisitació d'un espectacle seu de fa trenta anys, s'ho rumien més d'una vegada perquè no hi ha res més perillós que remoure el passat quan saps que de seguida seràs titllat de nostàlgic i que la mirada dels que fa trenta anys tenien trenta anys menys ja no pot ser mai més la mateixa mirada que aleshores.
- Per tant, diguem d'entrada que 'Nit de Sant Joan' és un espectacle per a tots els públics, però sobretot per a gent nova, gent jove, gent verge de Dagoll Dagom, gent no influïda per l'idealisme de la joventut perduda del passat, gent no marcada —¿o hauríem de dir frustrada?— per allò que podia haver estat i no ha estat.
- ¿I per què? Doncs perquè en el bon teatre, com en la bona literatura en general, els anys transcorreguts no són cap frontera. Perquè en trenta anys pot haver aparegut la tècnica sofisticada, la digitalització, el monopoli de l'audiovisual, els mòbils, els portàtils, Internet, l'iPhone, l'iPad i tots els is que es vulguin, però el que no ha canviat és la descoberta sensorial d'una nit com la de Sant Joan que, si bé en grans ciutats ha perdut moltes fogueres a les cantonades, sí que es mantenen ben enceses en poblacions mitjanes i petites i el romanticisme de la fusta vella que deia en Serrat ha estat substituït pel simbòlic foc de Sant Joan que baixa del Canigó. La flama perdura.
- ¿I, si no, si la tradició de la nit, la coca i l'escapada, com més joves millor, per una nit, de casa, s'hagués perdut del tot, com s'entén que les platges mediterrànies apareguin cada matinada de Sant Joan plenes de dormilegues (i de deixalles de tota mena, esclar) dels que sense saber per què volen complir amb el ritual de veure morir la nit entre les flames i veure sortir la primera bola de foc del matí per l'horitzó?
- El musical 'Nit de Sant Joan' es continua emmarcant en la dècada dels ja llunyans seixanta. Qualsevol variació hauria estat una temeritat. Crec que mantenir-la com un clàssic el salva de fer un pastitx que no s'entendria. En aquesta reposició, Joan Lluís Bozzo s'ha mantingut més o menys al marge. Molt honestament, però, l'autoria de la creació —no com en altres recents casos escandalosos— s'ha atorgat al primer grup que va participar en el treball "autogestionari" de l'època.
- Carles Alberola ha agafat el relleu amb una adaptació amb lleugers retocs i alguna aportació i una direcció que aconsegueix un resultat net, elegant i festiu, sense perdre l'esperit de l'origen, però vigilant al fet que la mirada és fa des d'avui. També l'escenografia és, tot i que senzilla, acolorida, només amb allò que és indispensable, d'acord amb la màgia de la trama. Dues hores d'espectacle que entren per la vista i per l'oïda.
- Cada vegada que s'estrena un musical de creació pròpia un s'alegra de la feinada que s'ha fet en aquests anys i de la fàbrica de bons professionals que s'ha creat que situen el teatre català a l'alçada de molts altres que poden semblar tòpicament més prestigiosos.
- La interpretació de 'Nit de Sant Joan' compta també amb escenes molt poètiques que donen un toc de qualitat a un espectacle que s'ha convertit en més revista que mai, de com hauria de ser la nova revista d'un Paral·lel que vol recuperar el seu esplendor, lluny de la decadència que el va ensorrar.
- 'Nit de Sant Joan', si ja ho era, ara encara és un espectacle molt més coral. El cantant solista Jaume Sisa —sensible homenatge a l'inici de l'espectacle amb la seva cançó d'entrada en off amb la qual es fonen de seguida els nous intèrprets en directe— ha estat substituït per cadascun dels actors i actrius de la nova companyia.
- Tot s'ha de dir. L'espectacle és molt més potent a la segona part que no pas a la primera. La segona part té molts més atractius. Ningú no pot negar que l'entrada del minipreSmart del Macari multiplicat per cinc Macaris és una troballa. I que l'aparició de les actrius en algunes llotges com a follets del foc també. O que l'anada a l'espai galàctic —estil Poppins— de la Senyoreta Gonzàlez i l'astronauta exiliat no té preu. O que el clàssic de la coca de Sant Joan amb confitura de llumenetes et fa venir gana. O que el número de cabaret del Gran Jordiet és una perla antològica que dispara els aplaudiments més entusiastes.
- Al costat d'aquestes i algunes altres escenes molt lluïdes, els intermedis dialogats són el petit escull que l'espectacle ha de salvar. Als anys vuitanta, la paraula tenia encara un poder especial. Avui, tot va molt de pressa i alguna de les primeres escenes en família, tot i que serveixen per presentar els personatges de la història, corre el perill que algú —adolescents inclosos— pensi que la 'Nit de Sant Joan', de la qual li havien parlat potser els pares o els avis, és un conte per a infants, cosa que no seria tan desencaminat si tenim en compte que una de les escenes s'extreu precisament d'un conte de Miquel Obiols, aleshores autor de contes a Cavall Fort i creador de programes de televisió per a infants.
- Però, en canvi —tot i que segurament de difícil comprensió per a les generacions més joves— sí que manté tota la vivesa, per als que vénen de lluny, el to sarcàstic i la sana ironia sobre la trobada en un banc de passeig de l'escriptor novell, amb ell mateix, deu anys endavant en el temps, a la dècada dels setanta, barbut i ensarronat, aparellat intel·lectualment amb una jove de faldilles llargues, índies, molt índies, i senalló carregat d'andròmines, amb un discurs filosòfico-incomprensible, amb Eivissa com a illa psicològica de tots els mals i amb Marx com a metge de capçalera.
- Veient la nova 'Nit de Sant Joan' avui, un pensa que als tòtems sagrats del teatre de l'època els devia agafar un treball... Si encara en queda algun d'aquells que avui tingui humor d'anar al teatre i s'acosta al nou Arteria Paral·lel, no m'estranyaria que repetís crisi amb un atac d'angoixa. I és lògic. Els de Dagoll Dagom són uns descreguts, no escarmenten, i trenta anys després continuen creient que la tradició i la cultura pròpies també es transmeten amb espectacles com 'Nit de Sant Joan'. Ni que ara el món sigui global i resulti que això dels solsticis, a vegades, ho entenguin més els de fora que els de dins. Deu ser perquè, com canta en Sisa, si es miren les flames del foc de Sant Joan, se li veuen les banyes, el barret i els guants. Per celebrar-ho: doneu-li xampany, doneu-li xampany, però que, ni que ara en diguin cava, sigui xampany, amb una bona x.
Índex obres per sales d'estrena
Tornar a índex
Tornar a Teatre
Tornar a Índex Publicacions
Tornar a Home Page